Andreu Nin

Les dictadures dels nostres dies

Capítol quart: La dictadura del proletariat a l'URSS

VII. L’internacionalisme i la política de pau de la Unió Soviètica

No ens resta ja més que refutar el judici absurd del senyor Cambó sobre el nacionalisme i el militarisme pretesos de la revolució russa.

La revolució russa no ha estat una revolució nacional en el sentit estricte de la paraula, sinó la primera etapa de la revolució mundial, la primera gran victòria del proletariat internacional -en el sector del front on l’enemic es mostrà més feble- contra el capitalisme. Del mes d’octubre de 1917 ençà s’està lliurant el combat no entre Rússia i els altres països, sinó entre dos sistemes econòmics polítics antagònics que es disputen el món, el sistema socialista i el sistema capitalista. Les masses treballadores de l’ex-imperi dels tsars saben perfectament que el seu aliat natural en aquesta brega és el proletariat de tots els països, els interessos i els ideals del qual coincideixen amb els seus. Sense la simpatia i l’ajut efectiu de la classe obrera internacional, la República Soviètica no podria subsistir. Per altra banda, la caiguda de la dictadura proletària en el territori de la que fou Rússia tsarista marcaria la desfeta del moviment revolucionari per molts anys i el desfermament d’un terror blanc implacable a tot el món.

La revolució russa, pels seus orígens, per la seva base, pels seus ideals, per la raó mateixa de la seva existència, és un fet de caràcter internacional, i, en aquest sentit, és indiscutiblement apatriota. Els obrers no tenen pàtria -proclamava ja fa més de vuitanta anys el Manifest Comunista, del qual la revolució russa és ideològicament un fill directe. Els obrers tenen infinitament més de comú amb els seus germans de classe dels altres països que amb la burgesia pròpia que els explota i els oprimeix. L’afirmació del Manifest Comunista és avui tan justa com aleshores que fou proclamada. La revolució d’octubre, bo i confirmant-ne la veritat essencial, hi ha introduït, però, una modificació. Els treballadors russos, d’ençà del 1917, tenen una pàtria conquistada amb llur esforç heroic, de la qual han bandejat els explotadors i en la qual edifiquen una societat nova. Però el fet que el proletariat rus s’hagi conquistat una pàtria no significa que no hagi abandonat el seu patriotisme, en el sentit burgès del terme. La Rússia soviètica no és solament la pàtria del proletariat rus, sinó la del de tots els països. Per això pot afirmar-se, per paradoxal que sembli, que aquesta pàtria és una pàtria internacional. Les masses treballadores del que fou imperi dels tsars han volgut subratllar el caràcter antipatriòtic de la seva pàtria prescindint de l’antiga denominació geogràfica per adoptar la d’«Unió de Repúbliques Soviètiques», denominació que anirà persistint a mesura que vagin adherint a la Unió les noves pàtries que conquisti el proletariat internacional.

En el sentit, doncs, que les masses treballadores soviètiques estan disposades a defensar la pàtria socialista conquistada amb tant d’esforç i de sacrificis, es pot parlar de patriotisme soviètic. Però aquest, evidentment, no té res de comú amb el patriotisme burgès ni amb l’«ultranacionalisme dels tsars mantingut», segons afirma el senyor Cambó, pels dirigents bolxevistes. L’ultranacionalisme dels tsars -com el de tots els països capitalistes- estava basat en l’interès de les classes explotadores i en una política de conquista i opressió dels altres pobles. L’imperi rus era una monstruosa presó de nacions. La revolució russa, al contrari, ha proclamat, des del primer dia de la seva victòria, el dret dels pobles a disposar dels seus destins i àdhuc a la separació, i l’URSS és una federació lliure de totes les nacions abans sotmeses i que han recobrat la sobirania completa.

L’URSS ha demostrat, en els tretze anys i mig que porta d’existència, la seva infrangible voluntat de pau, però no es fa cap il·lusió sobre la possibilitat d’aquesta pau mentre existeixi el règim capitalista, el qual, per les contradiccions internes que el devoren, porta la guerra en les seves entranyes.

La revolució russa, contràriament a l’asseveració de l’autor de Les Dictadures, no ha renunciat al «seu antimilitarisme pacifista», bé que calgui que ens entenguem sobre la significació real d’aquest terme.

El bolxevisme és pacifista en el sentit que persegueix com a fi la destrucció del sistema capitalista, causa fonamental de les guerres. Però els bolxevics no són uns pacifistes il·lusos, ni es deixen suggestionar per la retòrica llampant de l’hipòcrita pacifisme burgès, sota la fraseologia buida del qual els governs continuen armant-se fins a les dents i preparant-se per a noves guerres. La pau no pot ésser conquistada més que per una lluita aferrissada entre la burgesia i el proletariat.

Si els bolxevics arriben a aquesta conclusió no és perquè se sentin irresistiblement atrets per la violència, sinó perquè no tanquen els ulls davant la realitat. I aquesta realitat diu que la classe obrera només per la força de les armes podrà assolir la seva emancipació. Per això el bolxevisme no ha predicat mai la deserció individual com els pacifistes il·lusos, sinó la propaganda, l’agitació i l’organització a l’interior de l’exèrcit per tal de guanyar-lo a la causa revolucionària i posar al servei d’aquesta les armes posades abans al de la classe explotadora. Per això, finalment, el proletariat al poder organitza l’Exèrcit Roig, braç armat de la revolució, salvaguarda fidel de les fronteres de la pàtria socialista.

«El fenomen típic de l’època imperialista -deia Lenin el 1916- són les guerres entre les grans potències, però, en general, no són impossibles guerres democràtiques i insurreccions, per exemple, de les nacions oprimides contra les que les oprimeixen. Són inevitables les guerres civils del proletariat contra la burgesia pel socialisme. Són possibles guerres del socialisme triomfant en un país contra altres països burgesos i reaccionaris. El desarmament és l’ideal del socialisme. En la societat socialista no hi haurà guerres, per consegüent el desarmament serà una realitat. Però no té res de socialista el que espera realitzar el socialisme prescindint de la revolució social i de la dictadura del proletariat. La dictadura és el poder estatal recolzat d’una manera directa en la violència. La violència, al segle XX, no són els punys i el garrot, sinó les tropes. Consignar en el programa el «desarmament» no significa dir que som contraris a emprar les armes en general. En això no hi ha ni una engruna de marxisme, puix que equival a dir que som adversaris de tota violència. Una classe oprimida que no aspiri a aprendre a manejar les armes i a posseir-ne és mereixeria que la tractessin com es tracta els esclaus.»

L’exèrcit -instrument de dominació d’una classe damunt d’una altra- només pot desaparèixer en la societat sense classes i sense estat. Mentre les classes i l’estat existeixin, l’exèrcit és indispensable. Per això la revolució russa ha creat l’Exèrcit Roig, el qual, però, pels seus fins, és essencialment distint dels exèrcits burgesos. Mentre que aquests són un instrument de dominació a les mans de la minoria explotadora, l’Exèrcit Roig està posat al servei de les grans masses treballadores, de la causa de l’alliberament dels explotats i oprimits. Per una curiosa coincidència, en el moment en què escrivim aquestes ratlles, passa cantant per sota la nostra finestra un destacament de l’Exèrcit Roig. La seva cançó no s’assembla en res a les cançons «patriòtiques» dels països capitalistes. Heus aquí les estrofes que arriben fins a nosaltres:

Krasnoi armii kóvanii metx

Pravo trudiàixikhsia dolgen steretx...

Vsiaki frantsuski, angliski soldat

Naixim soldatam i drug i brat.

(El glavi de l’exèrcit roig ha de salvaguardar el dret dels treballadors... El soldat francès, el soldat anglès, és l’amic i el germà dels nostres soldats.)

Sí, l’exèrcit roig és el glavi de la classe treballadora, la força organitzada posada al servei del seu alliberament i del dels pobles oprimits. El proletariat rus sap que el camí que mena a la victòria de la revolució no és, com deia Txernixevski, «el prospecte de Nevsky», sinó un camí de lluita aferrissada i sagnant amb l’enemic de classe. I per a aquesta lluita li cal un exèrcit.

Però, és cert, com assegura el senyor Cambó, que l’URSS sigui l’estat més militaritzat del món? En aquest, com en altres punts, el nostre preopinant s’ha limitat a llançar una afirmació completament gratuïta, sense recolzar-la en cap fet, com ho demostren les dades següents:

Efectius militars en temps de pau

Pressupostos de guerra (1926-1927)[58]

Despeses militars per habitant (dòlars)

El lector desapassionat, amic de la veritat objectiva, es convencerà fàcilment, en donar un cop d’ull a aquestes dades, de l’absurditat de l’afirmació de l’autor de Les Dictadures.

57. A aquesta xifra cal afegir 186.000 soldats territorials.

58. No hem pogut procurar-nos dades més recents.

VIII: Les perspectives de la revolució russa.