V. La «nova política econòmica» (NEP)
Com hem dit, el «comunisme de guerra» fou un sistema dictat per les circumstàncies creades per la guerra civil i la resistència de les classes enemigues i que demostrà la possibilitat per a la classe obrera al poder d’«organitzar el consum racional i la pressió intensa damunt els grups capitalistes».[55] L’experiència, però, palesà que, en aquestes condicions, el proletariat va més lluny del que exigeix el sistema econòmic de transició entre la revolució proletària i l’organització de l'economia sobre bases socialistes. La transformació immediata era assenyaladament impossible en un país com Rússia, en el qual hi havia una enorme base de petita burgesia i la concentració de mantes banques econòmiques importants era insuficient. Per a lligar entre elles les diverses parts de l’economia sota la direcció de la indústria socialitzada no podia prescindir-se de les relacions de mercat.
Lenin i el partit bolxevic no havien perdut de vista aquesta realitat i, com hem remarcat més amunt, fou ella la que inspirà la política econòmica soviètica durant els vuit primers mesos de la revolució. El «comunisme de guerra» fou imposat per les circumstàncies, però el partit comunista, encoratjat pels resultats obtinguts, cregué possible accelerar la transformació socialista valent-se dels mètodes militars. Fou aquest un error la profunditat del qual aparegué amb tota evidència en acabar la guerra civil i produir-se la crisi econòmica gravíssima de la primavera del 1921. Calia fer un pas enrera retornant a la política inicial, no sols l’única racional possible durant la primera etapa de la revolució en un país petit burgès com Rússia, sinó molt probablement en països econòmicament més avançats, tal com Alemanya o Anglaterra.
El partit féu aquest pas enrera amb una unanimitat, una cohesió i una disciplina admirables, la qual cosa permeté al país de vèncer la crisi i avançar fermament pel camí del desenvolupament de les forces productores i, per consegüent, del socialisme.
El 15 de març de 1921 el X congrés del partit bolxevista decidí abolir el sistema de requises substituint-lo per l’impost natural. En virtut d’aquesta resolució, el pagès podia disposar lliurement dels productes que li quedessin després d’haver pagat l’impost, la qual cosa equivalia al restabliment de la llibertat de comerç i creava condicions favorables al desenvolupament del capitalisme dins l’economia soviètica.
Per tal d’estimular el desenvolupament de les forces productores el poder soviètic tolerava l’existència de relacions capitalistes. Però el proletariat no tenia motius de desassossegar-se per la sort de la revolució, disposant, com disposava, del poder polític, de les posicions econòmiques dominants (gran indústria, transports, bancs) i del monopoli del comerç exterior, la força del qual pel poder soviètic reconeix el senyor Cambó.
Fou inspirant-se en aquest propòsit d’estimular el desenvolupament de les forces de producció i d’utilitzar totes les riqueses naturals del país, que s’adoptà la política de concessions al capital estranger. Aquesta política que, sigui dit de pas, s’ha practicat en una escala molt reduïda a causa del retraïment dels capitalistes, no oferia tampoc, per les raons més amunt indicades, cap perill seriós per a la revolució. Es tractava d’una temptativa d’instauració del «capitalisme d’estat» que, en les condicions creades per la dictadura proletària, havia de contribuir eficaçment a la transformació socialista. L’enemic -deia Lenin- no és el capitalisme d’estat, sinó l’economia petit-burgesa, puix que, en comparació amb aquesta, representa un pas endavant cap al socialisme. Per tal d’esclarir la seva concepció el cabdill genial de la revolució citava l’exemple d'Alemanya. «En aquest país -deia- tenim l’última paraula de la tècnica de la gran indústria moderna i de l’organització sistemàtica ‘subordinada a l’imperialisme dels júnkers i de la burgesia’. Suprimiu les paraules subratllades, col·loqueu, en lloc de l’estat militar, burgès, dels júnkers, imperialista, l’estat d’un altre tipus social, d’un altre contingut de classe, l’estat soviètic, això és, proletari, i obtindreu la suma de condicions el resultat de les quals és el socialisme».[56]
És interessant la classificació que Lenin estableix, per tal de demostrar la necessitat de la «Nep» dels elements diversos que componen l’economia soviètica. Heus-la ací:
1) Economia pagesa patriarcal, això és, natural en gran part;
2) Petita producció de mercaderies (pertany a aquesta categoria la majoria dels pagesos que venen el blat);
3) Capitalisme privat;
4) Capitalisme d’estat;
5) Socialisme.
Els elements predominants són, per consegüent, els de l’economia petit-burgesa.
Remarqueu que Lenin no inclou en la seva classificació el «socialisme d’estat» de les realitzacions afortunades del qual parla l’autor de Les Dictadures. I es comprèn. L’economia política elemental -que el financer senyor Cambó té el deure de conèixer- ensenya que el socialisme d’estat és l’estatització de certes indústries o serveis públics per l’estat capitalista. Una vegada més el nostre autor oblida allò que és essencial per fixar la seva atenció en allò que és purament formal, extern.
El país passà de l’economia del «comunisme de guerra» a la «Nep» progressivament. L’única mesura fonamental que s’adoptà immediatament fou la de la substitució de les requises per l’impost natural. Fou només el 1923, per exemple, que aquest darrer fou substituït per l’impost en diners. La crisi, però, fou radicalment vençuda i els resultats positius de la nova política no tardaren a fer-se sentir.
Gràcies a aquesta política, la República Soviètica, després d’haver reconstituït la seva economia, ha pogut entrar en un període d’edificació que permet donar un impuls puixant a l’obra de transformació socialista d’un dels països econòmicament més endarrerits. Posant exclusivament a contribució els seus propis recursos, la classe obrera està procedint, a costa, és cert, d’immensos sacrificis, la industralització del país a un ritme acceleradíssim i a la reorganització de l’agricultura sobre noves bases socials i tècniques.
Algunes xifres donaran una idea dels progressos de la indústria després de la instauració de la «Nep». El nombre d’obrers ocupats en la indústria que, al començ del 1921, era de 1.222.000 passa a 1.503.000 el 1923-24, a 1.852.000 el 1924-25, i a 3.270.000 el 1928-29. La producció global, que al començ del 1921 era de 1.168,2 milions de rubles d’abans de la guerra, passava el 1922-23 a 2.126,3 milions, a 5.722,2 milions el 1925-26, i a 6.722 milions el 1926-27. D’acord amb el pla quinquennal, el primer any del qual ha estat ja realitzat amb èxit, el ritme de desenvolupament de la indústria serà encara incomparablement més accelerat.
El senyor Cambó afirma que, en relació amb el període pre-revolucionari, es pot apreciar un progrés només en les indústries en les quals l’aspecte tècnic té la supremacia sobre el comercial. És ben difícil d’esbrinar el sentit d’aquesta afirmació. Com exemple típic el nostre preopinant cita la indústria del petroli. Aquesta, però, es troba a una alçària considerable, no sols des del punt de mira tècnic, sinó també des del comercial. Els progressos assolits en aquesta branca són, en efecte, remarcables: la producció global que, el 1917, era de 324.089.000 rubles d’abans de la guerra, el 1927 passava a 471.157.000; però la indústria tèxtil cotonera, per exemple, molt inferior tècnicament a la del petroli i la importància comercial de la qual és tanmateix considerable, assoleix resultats remarcables: la seva producció que, el 1921, era de 660.729.000 rubles passa el 1927 a 1.121.182.000. Podríem citar altres exemples, però amb els que hem esmentat n’hi ha prou per a demostrar la inconsistència de l’opinió del senyor Cambó.
Pel que fa a la indústria, el fet essencial que cal assenyalar és que ha assolit el nivell d’abans de la guerra i, en unes quantes branques de la producció, l’ha ultrapassat. Però l’autor de Les Dictadures continua mostrant-se fidel al seu mètode de fixar l’atenció en els aspectes secundaris, deixant de banda allò que és fonamental.
No és menys gratuïta l’afirmació del senyor Cambó segons la qual, com a resultat de la major llibertat concedida a la iniciativa particular, el «comerç privat s'emparés de la majoria del comerç interior».
Això és cert pel que es refereix al comerç al detall durant un cert període. En efecte, el 1923-1924, el pes específic del sector privat era del 59,2 per cent, mentre que el de l’estat i de la cooperació era del 40,8 per cent. Però, el 1924-25 el tant per cent és ja, respectivament, de 43,8 i de 56,2.
Actualment, la part del comerç privat és quasi nul·la. Si es té en compte que, en el comerç a l’engròs, el sector estatal i cooperatiu ha predominat sempre sobre el privat (aquest, que el 1923 i 1924 representava el 22 per cent, el 1924-25 queia fins al 9,30) es compendrà fins a quin punt és inexacta l’afirmació del leader regionalista.
La importància adquirida pel sector privat en el comerç al detall durant els primers anys de la «Nep» és ben fàcil d’explicar. El poder soviètic s’aprofitava de la iniciativa privada -i per això permetia que es desenvolupés amb una llibertat relativa- per tal de garantir el provisionament de la població. L’aparell de l’estat i de la cooperació era encara imperfecte per encarregar-se d’aquesta feina. Calia un treball d’uns quants anys per tal d’organitzar el servei de provisionament i, segons la frase de Lenin, «aprendre a mercadejar», calia un aprenentatge, baldament aquest aprenentatge costés car, calia, després de gairebé quatre anys de lluita ardent amb les armes a la mà, adaptar-se a l’obra pacient i difícil de l’edificació econòmica. El proletariat rus, si bé no es pugui dir encara que hagi acabat l’aprenentatge, no ha perdut el temps i, avui, tant en el front del comerç interior, com en els altres, ha assolit resultats brillants. Ni en aquest terreny ni en el de la indústria, com pretén el senyor Cambó, ni en cap altre, té avui motius per témer que «la iniciativa privada li porti un avantatge immens».
55. Programa de la Internacional Comunista.
56. Lenin, L’impost natural (vol. XVIII, primera part de la primera edició de les obres completes, p. 206).