II

La gran qüestió fonamental de tota la filosofia, especialment de la més recent és la de la relació del pensament i de l'ésser. Ho ha sigut des dels primers dies, quan els homes, encara completament desconeixedors de l'estructura del propi cos i sota l'estímul de les visions oníriques ⁽¹⁾, arribaren a la creença que el llur pensament i percepció no eren activitats dels llurs cossos, sinó d'una ànima diferenciada que hi habita en aquests cossos i que els abandona en la mort – des d'aquests dies han hagut de pensar en la relació entre aquesta ànima i el món exterior. Si en la mort abandonava el cos, tot pervivint, no hi havia la més petita raó per idear una mort diferenciada per a ella; així aparegué la idea de la seua immortalitat, que en aquell estadi de desenvolupament no apareixia no apareixia com una consolació, sinó com un destí contra el qual no tenia sentit lluitar, i molt sovint, com entre els grecs, era una efectiva desgràcia. No pel desig religiós de consol, sinó per la ignorància general del destí d'aquesta ànima, un cop se n'havia acceptat l'existència, després de la mort del cos, s'arribà de forma general a la noció feixuga de la immortalitat personal. D'una forma del tot similar, a través de la personificació de les forces naturals, s'arribà als primers déus, que en el creixement posterior de les religions assumiren una forma més i més extramundana, fins que finalment en el curs del desenvolupament intel·lectuals dels homes la natural abstracció – gairebé parlaria d'un procés de destilació, dels molts déus més o menys limitats i alhora mútuament limitadors sorgí la idea d'un déu exclusiu de les religions monoteistes en els caps dels homes.

La qüestió de la relació del pensament i de l'ésser, de l'esperit i de la natura, la qüestió superior de tota la filosofia, així, tenia, no menys que tota religió, les seues arrels en les nocions limitades i desconeixedores de la barbàrie. Però es pogué posar per primera vegada en tota la seua profunditat, per treure'n tot el profit, sols després que la humanitat europea s'hagués desvetllat de la llarga hivernació de l'Edat Mitjana critiana. La qüestió de la posició del pensament i de l'ésser, que altrament havia tingut un gran paper en l'escolàstica de l'Edat Mitjana, la qüestió de: Què és primordial, l'esperit o la natura? - aquesta qüestió, pel que feia a l'esglèsia, s'aguditzà en: Ha creat déu el món, o el món és etern?

Les respostes que donen a aquestes qüestions, divideixen els filòsofs en dos grans camps. Aquells que asseguren la primacia de l'esperit sobre la natura, i així assumen en darrera instància una creació del món d'una forma o d'una altra – i aquesta creació és sovint entre els filòsofs, com ara Hegel, encara més complicada i impossible que el cristianisme –, integren el camp de l'idealisme. Els altres, pels quals la natura és la primordial, pertanyen en a les diverses escoles del materialisme.

No tenien aquestes dues expressions: idealisme i materialisme originalment cap altre significat que aquest, i en cap altre sentit s'utilitzen aquí. Quina confusió sorgeix quan s'hi aplica un altre significat, es veurà més endavant.

La qüestió de la relació del pensament i de l'ésser té però encara un altre aspecte: quina relació tenen els nostres pensaments sobre el món que ens envolta amb aquest propi món? És el nostre pensament capaç de conèixer el món real, som capaços en les nostres idees i nocions del món real de produir un reflex correcte de la realitat? Aquesta qüestió rep el nom en llenguatge filosòfic de la qüestió de la identitat del pensament i de l'ésser i la gran majoria dels filòsofs diuen que sí. Amb Hegel, per exemple, aquesta afirmació és evident; ja que allò en el món real coneixem és precisament el seu contingut cognitiu, allò que fa del món una realització gradual de la idea absoluta, idea absoluta que ha existit onsevulla des de l'eternitat, independent del món i anterior al món; això, però, que el pensament pot conèixer un contingut, que és des d'un principi un contingut cognitiu, es manifesta sense cap prova. Igualment es manifesta que allò que cal provar ja s'hi conté implícitament en les premises. Això no impedeix, però, de totes formes, que Hegel, en extreure de la seua prova de la identitat del pensament i ésser la conclusió final que la seua filosofia, en ésser corecta en el seu pensament, és per tant l'única correcta i que la identitat del pensament i de l'ésser ha d'ésser verificada per la humanitat en traslladar immediatament la seua filosofia de la teoria a la pràctica i transformar tot el món d'acord amb els fonaments hegelians. Aquesta és una il·lusió, que comparteix en gran part amb tots els filòsofs.

A més, però, hi ha un grup de diversos filòsofs, el qui qüestionen la possibilitat d'un coneixement del món o, si més no, d'un coneixement exhaustiu. A ells, entre els més recents, hi pertanyen Hume i Kant, i jugaren un paper destacat en el desenvolupament filosòfic. Ço decisiu en la refutació d'aquesta concepció ja ho ha afirmat Hegel, en la mesura que això era possible des d'una posició idealista; les addicions materialistes de Feuerbach són més ingenioses que profundes. La refutació més eloqüent d'això com de totes les altres punyetes filosòfiques és la pràctica, és a dir l'experiment i la indústria. Si podem provar la correció de la nostra concepció d'un procés natural, en fer-lo nosaltres mateixos, en dur-lo a l'ésser més enllà de la seues condicions i en fer-lo anar d'acord amb els nostres objectius particulars, així es posa fi a la inefable “cosa-en-si” de Kant. Les substàncies químiques que es produeixen en els cossos vegetals i animals romangueren com a simples “coses-en-si”, fins que la química orgànica començà a produir-ne una darrera l'altra; de forma que la “cosa-en-si” esdevenia una cosa per nosaltres, com per exemple el colorant de la granza, l'alitzarina, la qual no ja no ens dedicam a extreure-la de les arrels de granza, sinó que la produïm més simplement i barata del quitrà d'hulla. El sistema solar copernicà fou durant tres-cents anys una hipòtesi, amb cent, mil, deu mil oportunitats contra una al seu favor, però tot i així sempre una hipòtesi; quan, però, Leverrier amb les dades aportdes per aquest sistema no sols deduí la necessitat de l'existència d'un planeta desconegut, sinó que també en calculà la posició que aquest planeta havia d'ocupar, i quan Galle trobà realment aquest planeta, quedà provat el sistema copernicà. Si amb tot es prova de resuscitar la concepció kantiana a Alemanya pels neokantians i la de Hume a Anglaterra (on mai no desaparegué) pels agonòstics, això és, donada la refutació teòrica i pràctica realitzada fa temps, científicament una regressió i pràcticament sols una vergonyosa forma d'acceptar soterradament el materialisme mentre se'l nega davant el món.

Els filòsofs no foren impulsats, però, en aquest llarg període de Descartes a Hegel i de Hobbes a Feuerbach, de cap manera, com creien, únicament per la força de raó pura. Al contrari. Ço que impulsava realment era precisament el poderós i accelerat progrés en curs de la ciència natural i de la indústria. Entre els materialistes això era clar des de la superfície, però també els sistemes idealistes s'ompliren més i més de contingut materialista i provaren de reconciliar l'oposició entre esperit i matèria de forma panteïsta; així a la fi el sistema hegelià sols representa un materialisme capgirat en mètode i contingut de forma idealista.

És així comprensible que Starcke en la seua caracterització de Feuerbach primer que tot investiga la posició d'aquest en relació a aquesta qüestió fonamental de la relació entre el pensament i l'ésser. Després d'una breu introducció, on les idees dels filòsofs anteriors, particularment d'ençà de Kant, són descrites en una llenguatge filosòfic innecessàriament ponderat i on Hegel a través d'una adhesió massa formalista a determinats passatges de les seues obres va més enllà del que li correspon, segueix aleshores una descripció detallada del curs del desenvolupament de la “metafísica” del propi Feuerbach, en la mesura que aquest curs fou reflectit en els escrits d'aquest autor que se n'ocupen. Aquesta descripció és curosament i lúcidament, sols que com tot el llibre està carregada amb un llast de discurs filosòfic de cap manera inevitable, que és d'efecte més molest com menys l'autor manté la forma d'expressió d'aquesta mateixa escola, o del propi Feuerbach, i com més mastega expressions de tendències ben diferents, especialment de les tendències ara de moda i que es consideren a si mateixes filosòfiques.

El curs de desenvolupament de Feuerbach és el d'un – per bé no del tot ortodox – hegelià cap al marterialisme, un desenvolupament que en un determinat estadi necessita d'una ruptura total amb el sistema idealista del seu predecessor. Amb una força irresistible que el du finalment a adonar-se'n que l'existència premundana d'Hegel de la “idea absoluta”, la “preexistència de les categories lògiques” abans que el món fos, no és res més que la persistència fantàstica de la creença en l'existència d'un creador extramundà; que el món material, perceptible sensorialment al qual pertanyem és la única realitat, i que la nostra consciència i pensament, per molt suprasensorials que semblen, són el producte d'un òrgan material i corporal, el cervell. La matèria no és un producte de la ment, sinó que la pròpia ment és sols el producte superior de la matèria. Això és naturalment pur materialisme. Després d'anar tan lluny, Feuerbach s'atura. No pot superar el prejudici filosòfic tradicional, el prejudici no contra el fet sinó contra el nom del materialisme. Diu:

“El materialisme és per mi el fonament de l'edifici de l'essència i de la ciència humanes; però no és per mi, allò que és pel fisiòleg, pels naturalistes en el sentit estricte, com ara, Moleschott, i que necessàriament és des de les llurs posició i professió el propi edifici. Cap enrera en sóc dels materialistes, però no cap endavant”.

Feuerbach ací aplega el materialisme que, basat en una determinada concepció de la relació de la matèria i el pensament, és una cosmovisió general, i la forma especial en la que aquesta cosmovisió s'expressava en un determinat estadi històric, és a dir el segle XVIII. Més encara, l'aplega amb la forma inflamada i vulgaritzada amb la qual el materialisme del segle XVIII continua present en els caps dels naturalistes i dels metges i amb la qual als anys cinquanta l'han predicada Büchner, Vogt i Moleschott. Però així com l'idealisme passà per una sèrie d'estadis de desenvolupament, també ho féu el materialisme. Amb cada descoberta històrica fins i tot en l'esfera de la ciència natural, ha hagut de canviar la seua forma, i un cop la història fou sotmesa també al tractament materialista, s'hi obrí també una nova via de desenvolupament.

El materialisme del segle passat era predominantment mecànic, perquè de totes les ciències naturals d'aleshores sols la mecànica, i de fet sols la dels cossos sòlids – celestials i terrestres –, en breu, la mecànica de la gravetat, havia arribat a una certa conclusió. La química aleshores sols existia en la seua forma infantil i flogística. La biologia encara anava amb bolquers; els organismes vegetals i animals eren sols examinats grollerament i s'explicaven per meres causes mecàniques; allò que per Descartes era l'animal, era per als materialistes del segle XVIII l'home, una màquina. Aquesta aplicació exclusiva dels patrons de la mecànica als processos de natura química i orgànica, en els quals les lleis mecàniques de fet són també vàlides, però unes altres lleis superiors les arraconen a un segon pla, constitueix la primera limitació específica, però alhora inevitable, del materialisme clàssic francès.

La segona limitació específica d'aquest materialisme consisteix en la seua incapacitat d'entendre el món com un procés, com matèria que passa per un desplegament històric ininterromput. Això s'adeia amb la situació d'aleshores de la ciència natural i s'hi connectava amb la metafísica, és a dir la via antidialèctica de la filosofia. La natura, com hom sabia, era en un moviment etern. Però aquest moviment d'acord amb les idees d'aleshores es movia també eternament en un cercle i per tant no es movia del lloc; produïa els mateixos resultats una vegada i una altra. Aquesta idea era aleshores inevitable. La teoria de Kant de l'origen del sistema solar havia sigut proposada recentment i sols encara se la considerava com una mera curiositat. La història del desenvolupament de la Terra, la geologia, era encara totalment desconeguda, i la idea que els actuals éssers animats de la natura són el resultat d'un llarg curs de desenvolupament de ço simple a ço complex, no es podia proposar científicament aleshores de cap manera. La concepció ahistòrica de la natura era per tant inevitable. Hom no els hi pot fer cap retret als filòsfofs del segle XVIII res en aquest sentit ja que ço mateix es troba en Hegel. Segons aquest la natura, com a mera “alienació” de la idea, és incapaç de desenvolupar-se amb el temps, sols es capaç d'estendre la seua multiplicitat en l'espai, de forma que mostra tots els estadis de desenvolupament simultàniament i conjuntament que conté i és condemnat a una repetició eterna del mateix procés. I aquest absurd d'un desenvolupament en l'espau, però fora del temps – la condició fonamental de tot desenvolupament – Hegel la imposa en la natura alhora que es construïen la geologia, l'embriologia, la fisiologia vegetal i animal i la química orgànica i quan arreu en base a aquestes noves ciències apareixia genials antecedents de la posterior teoria de l'evolució (per exemple, Goethe i Lamarck). Però el sistema ho demanava així, i així el mètode s'havia traït pel bé del sistema.

Aquesta mateixa concepció ahistòrica prevalia també en l'esfera de la història. Ací la lluita contra les restes de l'Edat Mitjana emboirava la vista. L'Edat Mitjana es considerava com una simple interrupció de la història durant mil anys de barbàrie universal; el gran progrés de l'Edat Mitjana – l'extensió de l'esfera cultural europea, les grans nacions viables, que prenien forma una al costat de l'altre, finalment l'enorme progrés tècnic dels segles XIV i XV –, tot això hom no ho veia. Així una visió racional de la gran interconnexió història es feia conseqüentment impossible, i la història servia com a molt com una col·lecció d'exemples i il·lustracions a disposició dels filòsofs.

Els marxants vulgaritzadors, que en els anys cinquanta s'adherien al materialisme, no superaren de cap manera aquesta limitació dels llurs mestres. Tots els progressos realitzats per la ciència natural d'aleshores els servien sols com a noves proves contra l'existència d'un creador del món; i de fet no convertiren en part de la seua tasca ni tan sols el desenvolupament ulterior de la teoria. L'idealisme era a la fi de la seua agonia i mitjançant la revolució del 1848 rebé un cop de mort, i amb tot tingué la satisfacció de veure que el materialisme del moment encara queia més baix. Feuerbach tenia indiscutiblement raó en refusar de responsabilitzar-se d'aquest materialisme; sols que no hauria d'haver confós les doctrines d'aquests predicadors ambulants amb el materialisme en general.

Amb tot ací cal assenyalar dues coses. Primer que àdhuc en vida de Feuerbach la ciència natural encara era en aquell procés de fermentació violenta que sols en els darrers quinze anys ha arribat a una conclusió aclaridora relativa; s'adquirien nous coneixements científics a un ritme insòlit, però l'establiment d'interconnexions i per tant l'ordenació d'aquest caos de descobertes, que se succeïen les unes a les altres, sols ha esdevingut possible molt recentment. És cert que Feuerbach visqué prou per veure les tres descobertes decisives – la de la cèl·lula, la de transformació de l'energia i la teoria de l'evolució que rep el nom de darwiniana. Però com podia el solitari filòsof del camp ésser prou capaç de seguir els esdeveniments científics, per tal d'apreciar les valuoses descobertes que els propis naturalistes o bé negaven o bé no sabien donar-les un ús adequat? La responsabilitat cau únicament en les condicions viciades d'Alemanya, en conseqüència de les quals les càtedres de filosofia han sigut ocupades per eclèctics cria-teranyines escruixidors de puces, mentre Feuerbach, que s'enfilava per damunt de tots ells, havia de ruralitzar-se i acidificar-se en un petit llogarret. Per tant no és responsabilitat de Feuerbach que ara que havia esdevinguda possible i lliure de tota la parcialitat del materialisme alemanya, aquesta visió històrica de la natura romangués inaccessible per a ell.

En segon lloc, però, Feuerbach és del tot correcte en assegurar que el materialisme naturalístic nu és de fet

“És el fonament de l'edifici de la ciència humana, però no el propi edifici”.

Ja que vivim no sols en la natura, sinó també en la societat humana, i també això té el seu desenvolupament històric i la seua ciència no menys que la natura. Era així qüestió d'harmonitzar la ciència de la societat, és a dir la unió de l'anomenades ciències històriques i filosòfiques, amb els fonaments materialistes i de reconstruir-se d'acord amb aquests. Això però no li pertocava a Feuerbach. Hi romangué lligat, tot i els “fonaments”, per les tradicionals cadenes idealistes, i això ho reconeix amb les paraules:

“Cap enrera en sóc dels materialistes, però no cap endavant”.

Però ací, qui en l'esfera de la societat, no anà “cap endavant”, ni més enllà d'aquesta posició del 1840 o el 1844, fou el propi Feuerbach, i això es degué principalment a aquesta reclusió que l'obligà a produir pensaments amb el seu cap solitari – a ell, qui de tots els altres filòsofs era el més inclinat a les relacions socials – per compte de mitjançant trobades amistoses i hostils amb altres homes del seu calibre. Veurem més tard en detall en quin grau en aquesta esfera romangué idealista.

Ací sols cal afegir que Stacke cerca l'idealisme de Feuerbach en un lloc equivocat.

“Feuerbach és un idealista, creu en el progrés de la humanitat”. (p. 19) - “El fonament, la base de tot, roman noresmenys idealista. El realisme és per nosaltres no res més que una protecció contra aberracions, mentre seguim les nostres tendències ideals. No són la compassió, l'amor i l'entusiasme per la veritat i del dret forces ideals” (p. VIII)

Primer que tot ací l'idealisme no vol dir altra cosa que seguir objectius ideals. Això però necessàriament té a veure com a molt amb l'idealisme kantià i el seu “imperatiu categòric”; però el propi Kant anomenava la seua filosofia “idealisme transcedentals” no de cap manera perquè hi tractàs amb ideals ètics, sinó per altres raons ben diferents, com Starcke recordarà. La superstició que l'idealisme filosòfic gira a l'entorn d'una creença en ideals ètics, és a dir, socials, sorgeix fora de la filosofia, entre els filisteus alemanys, que aprengueren de memòria els pocs bocins de cultura filosòfica que necessiven en els poemes de Schiller. Ningú no ha criticat més severament l'impotent “imperatiu categòric” de Kant – impotent perquè demana un impossible, i per tant mai no assoleix cap realitat – ningú no ha ridiculitzat més cruelment el l'entusiasme sentimentals dels filisteus pels ideals irrealitzables cantats per Schiller que precisament (veieu per exemple la seua “Fenomenologia”) un complet idealista com Hegel.

En segon lloc, però, no podem oblidar-nos del fet que qualsevol cosa que du els homes a actuar ha de trobar l'entrada dels seus caps – fins i tot menjar i beure, que són la conseqüència de les sensacions de fam i de set transmeses pel cap, i que acaben amb una satisfacció igualment transmesa pel cap. Les influències del món exterior sobre l'home s'expressen en el seu cap, es reflecteixen així com a sentiments, pensaments, impulsos, volicions, breument, en “tendències ideals” i d'aquesta forma esdevenen “forces ideals”. Si aleshores aquest home s'ha de considerar com un idealista ja que segueix “tendències ideals” i admet que les “forces ideals” influeixen sobre ell – aleshores qualsevol persona desenvolupada amb tota normalitat és un idealista congènit, i en aquest cas hi pot haver encara cap materialista?

En tercer lloc, la convicció que la humanitat, com a mínim en l'actualitat, es mou en general en una direcció progressiva no té absolutament res a veure amb l'oposició entre el materialisme i l'idealisme. Els materialistes francesos sostenien aquesta convicció en un grau gairebé tan fanàtic, no inferior als deïstes Voltaire i Rousseau, i prou sovint feren els més grans sacrifics personals a això. Si mai ningú ha dedicat a l'“entusiasme per la veritat i el dret” - emprant la fase en el bon sentit – tota la seva vida, aquest fou, per exemple Diderot. Si així Starcke declara que tot això idealisme, això sols prova que el mot materialisme, i tota l'oposició entre ambdues tendències ha perdut per a ell tot significat.

El fet és que Starcke - per bé que potser inconscientment - fa amb això una concessió imperdonable al tradicional prejudici filisteu contra el mot materialisme que prové d'una continuada difamació per part dels sacerdots. El filisteu entèn com a materialisme la gula, l'embriaguesa, la luxúria, l'arrogància i la cupidiscència, l'avarícia, la cobdícia, l'aprofitament i l'estafa, breument tots els vicis repugnants als quals s'hi dedica en privat; i com a idealisme la creença en la virtut, en la filantropia universal i en general en un “món millor”, de la qual es vanta davant els altres, però sols s'ho creu com a molt quant pateix o fa fallida com a conseqüència dels seus acostumats excessos “materialistes”, i és aleshores quan canta la seua cançó favorita, Què és l'home – meitat bèstia, meitat àngel.

Quant a la resta Starcke s'hi esmerça en defendre Feuerbach contra els atacs i els ensenyaments dels cridaners professors ajudants que duen el nom de filòsofs d'Alemanya. Per aquells que són interessats en aquesta derivació de la filosofia clàssica alemanya, això té importància; pel propi Starcke això esdevenia necessari. Nosaltres, amb tot, ho estalviarem al lector.

Notes de Friedrich Engels

⁽¹⁾ Encara entre els salvatges i els bàrbars inferiors és universal la idea que les formes humanes que apareixen en els somnis són ànimes que s'han separat temporalment dels cossos; l'home real és per tant considerat responsable dels actes comesos per la seua aparició onírica contra el somniador. Així ho trobà per exemple Thurn el 1884 entre els indians de Guiana. <=