III

L'idealisme real de Feuerbach es fa evident quan arribam a la seua filosofia de la religió i de l'ètica. De cap manera desitja abolir la religió, vol perfeccionar-la. La pròpia filosofia ha d'ésser absorvida en la religió.

“Els períodes de la humanitat es distingeixen sols a través de canvis religiosos. Sols és fonamental el moviment històric que té com a base els cors dels homes. El cor no és una forma de religió, de forma que aquesta hauria d'existir també en el cor; aquest és l'essència de la religió”. (Citat per Starcke, p. 168).

La religió és per Feuerbach les relacions afectives i anímiques entre home i home, que fins ara havia cercat la veritat en un espill fantàstic de la realitat – en la mediació a través d'un o de diversos déus, espills fantàstics de qualitats humanes – però ara la troba directament i sense cap mediació en l'amor entre el Jo i el Tu. I així finalment per a Feuerbach l'amor sexual esdevé una de les formes superiors, sinó la superior, de la pràctica de la seua nova religió.

Ara, les relacions afectives, especialment entre els dos sexes, hi són des de que hi ha homes. L'amor sexual en especial ha evolucionat en els darrers vuit-cents anys i s'ha guanyat un lloc que l'ha convertit en eix obligatori de tota la poesia d'aquest període. Les religions positives existents s'han limitat a la tasca d'una consagració superior de l'amor sexual estatalment regulat, és a dir per la unió matrimonial, i podrien desaparèixer totes demà sense canviar el més mínim la pràctica de l'amor i de l'amistat. Així la religió cristiana a França desaparegué de forma tan completa entre 1793 i 1798 que de fet el propi Napoléon no pogué reintroduir-la sense oposició i dificultats; i això sense cap necessitat d'un substitut en el sentit de Feuerbach, que s'ocupàs de l'interval.

L'idealisme consisteix per a Feuerbach en això, que no accepta simplement les relacions mútues basades en una inclinació recíproca entre homes, com ara l'amor sexual, l'amistat, la compassió, l'abnegació, etc., com el que són en elles mateixes, sense associar-hi cap religió particular que per a ell, també, pertany al passat, sinó que contràriament afirma que sols assoliran tot el llur valor quan siguen consagrades en nom de la religió. Per a ell és primordial no que existesquen aquestes relacions merament humanes, sinó que siguen concebudes com la nova i veritable religió. Sols tindran ple valor quan hagen rebut un segell religiós. Religió deriva de religare i significava orginalment un lligam. Per tant tot lligam entre homes és una religió. Aquests trucs etimològics són el darrer recurs de la filosofia idealista. No és ço que la paraula vol dir d'acord amb el desenvolupament històric del seu ús actual, sinó què pesam que hauria de volr dir d'acord amb la seua derivació allò que compta. I així l'amor sexual i la relació entre els sexes és elevada a una religió, sols perquè la paraula religió que és tan volguda pels records idealistes, no desaparega de la llengua. Precisament així parlaven en els quaranta els reformistes parisins de la línia de Louis Blanc, que sols podien concebre una home sense religió com un monstre i solien dir: Donc, l'athéisme c'est votre religion! |Doncs l'ateïsme és la vostra religió!| Si Feuerbach vol establir una veritable religió en base a una concepció essencialment materialista de la natura, això és el mateix que considerar la química moderna com una veritable alquímia. Si la religió pot existir sense el seu déu, l'alquímia pot existir sense la seua pedra filosofal. D'altra banda hi ha una connexió ben estreta entre l'alquímia i la religió. La pedra filosofal tenia diverses propietats divines, i els alquimistes egipcis i grecs dels dos primers segles de la nostra donaren una mà en el desenvolupament de les doctrines cristianes, com han demostrat les dades aportades per Kopp i Berthelot.

És decididament falsa l'afirmació de Feuerbach que

“Els períodes de la humanitat es distingeixen sols a través de canvis religiosos”.

Els grans girs històrics han sigut acompanyats per canvis religiosos, sols pel que fa a les tres religions mundials que han existit fins al present: budisme, cristianisme, islamisme. Les antigues religions tribals i nacionals, sorgides espontàniament, n eren propagandístiques i perderen tota la força de resistència, alhora que es perdia la independència de la tribu o del poble; pels alemanys n'hi hagué prou amb el simple contacte amb el decadent imperi mundial romà i amb la seua recent adoptada religió mundial cristiana que s'adaptava a les seues condicions econòmiques, polítiques i ideals. Sols amb aquestes religions mundials sorgides més o menys artificialment, especialment amb el cristianisme i l'islamisme, trobam que els moviments històrics generals adquireixen una imprempta religiosa, i fins i tot en el terreny del cristianisme el segell religiós de revolucions de veritable importància universal es restringeix als primers estadis de la lluita per l'emancipació de la burgesia, dels segles XIII al XVII, i cal explicar-la no, com Feuerbach pensa, en els cors dels homes i en les llurs necessitats religioses sinó en tota la història prèvia de l'Edat Mitjana, que no coneixia cap altra forma d'ideologia que la religió i la teologia. Però quan la burgesia al segle XVIII s'havia enfortit prou com per posseir una ideologia pròpia adient pel seua posició de classe, realizà la seua gran i concloent revolució, la francesa, sota la crida exclusiva a idees jurídiques i polítiques, i s'ocupà de la religió sols en la mesura que s'interposava en el camí; però mai no pensà en posar una nova religió en el lloc de l'antiga; hom sap com Robespierre fracassà en l'intent.

La possibilitat de purs sentiments humans en la nostra relació amb altres homes ha sigut en l'actualitat força retallada per la societat on vivim, que es basa en l'antagonisme de classes i el domini de classe: No tenim cap raó per retallar-la encara més amb l'exhaltació d'aquests sentiments a una religió. I de forma similar la comprensió de les grans lluites històriques de classe ha sigut força enfosquida per la historiografia actual, particularment a Alemanya, i així no tenim cap necessitat de fer completament impossible aquesta comprensió en transformar la història d'aquestes lluites en un simple apèndix d'història eclesiàstica. Així s'hi fa evident com de ens hem allunyat en l'actualitat de Feuerbach. Els seus “passatges més preciosos” de la glorificació d'aquesta nova religió de l'amor són ara de tot il·legibles.

L'única religió que Feuerbach examina seriosament és el cristianisme, la religió d'occident, que es basa en el monoteïsme. Demostra que el déu cristià és sols el reflex fantàstic, l'espill de l'home. Ara però, aquest propi déu és el producte d'un avorrit procés d'abstracció, la quinta essència concentrada de diversos déus anteriors tribals i nacionals. I l'home, l'imatge del qual és déu, tampoc no és per tant un home real, sinó contràriament la quinta essència de nombrosos homes reals, l'home abstracte, per tant de nou una imatge mental. Feuerbach qui en cada pàgina predica la sensorialitat, l'absorció en ço concret, en la realitat, esdevé profundament abstracte tan bon punt comença a parlar de quelcom de diferent a les meres relacions sexuals entre els homes.

D'aquestes relacions sols un aspecte li cridà l'atenció: la moral. I ací de nou ens impacta la pobresa estoradora de Feuerbach en relació a Hegel. L'ètica del darrer o la doctrina de la conducta és la filosofia del dret i inclou: 1. el dret abstracte, 2. la moralitat, 3. la conducta, solta la qual s'apleguen: la família, la societat civil i l'estat. Tan idealista com és en la forma, ací és realista en el contingut. Tota l'esfera del dret, de l'economia, de la política és inclosa al costat del moral. A Feuerbach és just al contrari. En la forma és realista ja que comença amb l'home, però no s'esmenta en absolut el món on viu l'home, de forma que aquest home roman com el mateix home abstracte que ocupava el camp de la filosofia de la religió. Aquest home no neix ni tan sols de dona, sorgeix en la forma de crisàlida del déu de les religions monoteïstes, de forma que no viu en un món real històricament sorgit i històricament determinat; cert que es relaciona amb altres homes, però cadascun d'ells és una abstracció de la mateixa forma que ell mateix. En la filosofia de la religió encara teníem homes i dones, però la l'ètica àdhuc aquesta darrera distinció desapareix. De ben segur Feuerbach de tant en tant fa afirmacions com:

“En un palau l'home pensa diferent que en una cabana”. - “Si degut a la fam, a la misèria no teniu prou força en el cos, tampoc no tindreu prou força moral en el vostre cap, ment i cor” - “La política ha d'esdevindre la nostra religió”, etc.

Però amb aquestes afirmacions Feuerbach és incapaç d'arribar enlloc, romanen pures sentències, i el propi Starcke ha d'admetre que per a Feuerbach la polític constituí una frontera infranquejable i que la

“ciència de la societat, la sociologia era per a ell una terra incognita |una terra desconeguda|”.

Similarment sembla tan fosc en relació a Hegel en el seu tractament de l'oposició entre el bé i el mal.

“Hom creu que diu quelcom de gran – es llegeix a Hegel – quan hom diu: l'home és bo per naturalesa; però hom oblida que hom diu quelcom de més gran amb les paraules: l'home és roín per naturalesa”.

Per a Hegel el mal és la forma amb la qual la força motriu del desenvolupament històric es presenta. I conté el doble significat que, d'una banda, cada nou avenç apareix necessàriament com un sacrilegi contra les coses establertes, com una rebel·lió contra una situació que, per bé que antiga i moribunda, encara és santificada pel costum, i, de l'altra, són precisament les passions baixes de l'home com ara l'avarícia i l'afany de poder, que, d'ençà de l'aparició dels antagonismes de classe, fan de palanques del desenvolupament històric, un fet del qual la història del feudalisme i de la burgesia, per exemple, constitueix una prova única i contínua. Però Feuerbach no estudi el paper històric del mal moral. La història per a ell és per damunt de tot un camp incòmode i inquietant. Fins i tot la seua sentència:

“L'home quan sorgí originalment de la natura era sols un simple ésser natural, no un home. L'home és un producte de l'home, de la cultural, de la història” -

aquesta pròpia sentència és amb ell quelcom absolutament infructífer.

Ço que Feuerbach ens ha de dir sobre la moral sols pot ésser extremadament magre. La tendència cap a la felicitat és innata en l'home, i ha de constituir per tant la base de tota moral. Però la tendència cap a la felicitat és subjecte d'una doble correcció. Primer per les conseqüències naturals de les nostres actuacions: a la rauxa li segueix la xacra, i a l'excés continu la malaltia. Segon per les llurs conseqüències socials: si no respectam la tendència cap a la felicitat dels altres, aquests es defensaran i interferiran així la nostra pròpia tendència cap a la felicitat. En conseqüència per tal de satisfer la nostra tendència, hem d'ésser en situació d'apreciar correctament els resultats de la nostra actuació i hem de permetre similarment als altres un dret igual a cercar la felicitat. L'auto-restricció racional en relació a nosaltres, i l'amor – una vegada més l'amor! - en la relació amb els altres són les lleis bàsiques de la moral de Feuerbach, d'elles se'n deriven totes les altres. I ni les proclamacions més espirituals de Feuerbach ni els més forts [stärksten] eufemismes de Starcke poden amagar la lleugeresa i la banalitat d'aquestes pobres proposicions.

La tendència cap a la felicitat, sols molt excepcionalment, pot satisfer-la un individu mitjançant la preocupació en un mateix, i de cap manera en benefici dels altres. Contràriament requereix la preocupació en el món exterior, que significa satisfer les seues necessitats, com ara l'aliment, un individu de l'altre sexe, llibres, converses, debats, activitats, objectes d'ús i de treball. La moral de Feuerbach o bé presuposa que aquests mitjans i objectes de satisfacció es donen per suposats per a cada individu, o bé ofereix l'únic bon consell inaplicable, que és, per tant, que no paga la pena entretindre's amb la gent que es troba sense aquests mitjans. I el propi Feuerbach declara en termes planers:

“En un palau l'home pensa diferent que en una cabana”. “Si degut a la fam, a la misèria no teniu prou força en el cos, tampoc no tindreu prou força moral en el vostre cap, ment i cor”.

Van les coses quelcom millor en relació al dret igual dels altres a satisfer la tendència cap a la felicitat? Feuerbach posà aquesta proclama com a absoluta, com a bona per tota època i circumstància. Però des de qual ha sigut vàlida? Hi hagué mai en l'antiguitat entre esclaus i amos, o en l'Edat Mitjana entre serfs i barons, cap discurs sobre el dret igual a la tendència cap a la felicitat? No era la tendència cap a la felicitat de les classes oprimides sacrificada implacablement i “a dreta llei” a la dels dirigent? - Sí, això era de fet immoral, ara però la igualtat de drets és reconeguda. - Reconeguda verbalment, en tant que i en la mesura que la burgesia en la seua lluita contra el feudalisme i en el desenvolupament de la producció capitalista, es veié obligada a abolir tots els privilegis estamentaris, és a dir, els privilegis personals i a introduir la igualtat de tots els individus davant la llei, primer en l'esfera del dret privat, després gradualment també en l'esfera del dret públic. Però la tendència cap a la felicitat sols es satisfà a un nivell trivial amb els drets ideals i en la major part es satisfà amb mitjans materials, i la producció capitalista s'assegura que la gran majoria d'aquells drets iguals contemplen sols allò que és essenciual per la simple existència, i així la producció capitalista no té gaire més respecte, si és que en té més, pels drets iguals a la tendència a la felicitat de la majoria que l'esclavitud o la servitud. I estam millor en relació amb els mitjans mentals de la felicitat, els mitjans educatius? No és el propi “mestre d'escola de Sadowa” una persona mítica?

Més encara. Segons la teoria moral de Feuerbach, la borsa de valors és el temple més alt de la conducta – en el benentès que hom especule sempre correctament. Si la meua tendència cap a la felicitat em du a la borsa i allà valor correctament les conseqüències de les meues accions de forma que n'obtinc únicament resultats agradables i cap d'indesitjat, és a dir que sempre guany, complesc així el precepte de Feuerbach. A més per tant no interferesc amb el dret igual d'una altra persona a cercar la seua felicitat; ja que els altres van a la borsa tan voluntàriament com jo i en concloure la transacció especulativa amb mi ha seguit la tendència cap a la felicitat de la mateixa forma que jo he seguit la meua. I si perd el seu diner, la seua acció tot d'una resulta haver sigut poc ètica, degut a la seua manca de criteri, i com que li he donat el càstic que mereix, puc anar amb el cap ben alt, com un modern Radamant. També l'amor domina en la borsa, en la mesura que no és simplement una mera frase sentimental, ja que cadascú troba en els altres la satisfacció de la seua tendència cap a la felicitat, que és precisament ço que l'amor hauria d'assolir i tal i com actua en la pràctica. I si faig jugar amb una previsió correcta les conseqüències de les meues operàncies, i per tant amb un resultat exitós, complex així tots els manaments més estrictes de la moral de Feuerbach i esdevinc un ric home de negocis. Amb altres paraules, la moral de Feuerbach segueix exactament el patró de la societat capitalista moderna, tot i que no ell mateix no ho desitjàs o no ho imaginàs.

Però l'amor! - Sí, l'amor és a tot arreu i a tothora el deu miraculós que, per a Feuerbach, contribueix a superar totes les dificultats de la vida pràctica – i això en una societat que és dividida en classes amb interessos diametralment oposats. Així la darrera resta del seu caràcter revolucionari desapareix de la filosofia, i deixa tan sols l'antic himne: Amau-vos els us als altres, caigueu en els braços dels altres sense consideracions de gènere o d'estament – una orgia de reconciliació general!

Breu i bo. La teoria moral de Feuerbach es comporta com la de tots els seus predecessors. És feta per cubrir tots els períodes, tots els pobles, totes les condicions, i precisament per aquesta raó mai ni enlloc no és aplicable, roman, pel que fa al món real, tan impotent com l'imperatiu categòric de Kant. En realitat cada classe, àdhuc cada professió, té la seua pròpia moral, i amb tot la viola sempre que pot amb impunitat, i l'amor, que ha d'unir-ho tot, es manifesta en guerres, aldarrulls, plets, baralles domèstiques, divorcis, i tota possible explotació dels uns pels altres.

És, però, com és possible que el poderós impuls donat per Feuerbach resultàs ésser tan infructuós en si? Perquè Feuerbach mai no provà de fugir del reialme de l'abstracció, pel qual tenia un odi mortal, per anar a la realitat viva. S'adhereix ferotgement a la natura i a l'home; però la natura i l'home per ell romanen meres paraules. És incapaç de dir-nos res de clar de la natura real o dels homes reals. Però a partir de l'home abstracte de Feuerbach hom, però, arriba a l'home viu real sols quan el considera com a actor de la història. I Feuerbach es resistí a això, i per tant l'any 1848, que no entengué, suposà per a ell el trencament final amb el món real, el retir en solitud. La responsibilitat d'això cau de nou principalment en les condicions que es donaven a Alemanya, que el condemnaren a podrir-se miserablement.

Però el pas que Feuerbach no realitzà, de totes formes s'havia de fer; el culte de l'home abstracte, que formà el nucli de la nova religió de Feuerbach, havia d'ésser substituït per la ciència de l'home real i del seu desenvolupament històric. Aquest desenvolupament ulterior del punt de vista de Feuerbach més enllà de Feuerbach fou inaugurat el 1845 per Marx a “La Sagrada Família”.