I

El present volum ⁽¹⁾ ens du fins a un període que, en l'actualitat, tot i no haver passat una generació, per l'actual joventl d'Alemanya sembla tan llunyà com si tingués ja cent anys complerts. I amb tot era el període de la preparació d'Alemanya per la revolució del 1848; i tot ço que ha passat en el nostre país, és sols una continuació del 1848, sols l'execució testamentària de la revolució.

Així com a França en el divuit, a Alemanya en el segle dinou la revolució filosòfica florí amb el col·lapse polític. Però com de diferents són totes dues! Els francesos anaren a camp obert contra tota la ciència oficial, contra l'esglèsia i sovint també contra l'estat; els llurs escrits s'imprimien més enllà de la frontera, a Holanda o Anglaterra, mentre ells mateixos sovint s'arriscaven a ésser empresonats a la Bastilla. D'altra banda els alemanys – professors, designats per l'estat instructors del jovent, els llurs escrits eren reconeguts llibres de text, i el sistema final de tot el desenvolupament, l'hegelià, àdhuc fou elevat al rang de la filosofia reial de l'estat prussià! Era possible que hi hagués amagada darrera aquests professors, darrera els llurs mots pedants i obscurs, les llurs sentències ponderades i meditades la revolució? No foren precisament aquells qui eren considerats aleshores els representants de la revolució, els liberals, els més durs contraris a aquesta filosofia trenca-closques? Però ço que ni el govern ni els liberals veieren, fou vist ja el 1833 si més no per un home, i aquest no era cap altre que Heinrich Heine.

Prenguem un exemple. Cap afirmació filosòfica no ha rebut més agraïment dels governs de ment estreta i més ira dels liberals de mentalitat igualment estreta que la coneguda afirmació de Hegel:

“Tot ço que és real, és racional, i tot ço que és racional, és real”.

Això era a primer cop d'ull una santificació de ço que hi ha, una benedicció filosòfica del despostisme, de l'estat policial, de la justícia governamental, de la censura. I així ho entengué Friedrich Wilhelm III i els seus subalterns. Per Hegel, però, no tot ço que existeix és real sense un qualificatiu, certament. L'atribut de la realitat pertany sols a ço que al mateix temps que és, és necessari;

“la realitat resulta en la seua necessitat en el curs de la seua evolució”;

una mesura governamental particular – el propi Hegel cita l'exemple “d'una certa regulació impositiva” - per tant no és per a ell real sense cap qualificatiu. Ço que és necessari, però, resulta en darrera instància també racional, i aplicada a l'estat prussià d'aleshores, l'afirmació hegeliana per tant significa sols: Aquest estat és racional, es correspon a la raó, en la mesura que és necessari; i si amb tot ens sembla un mal, però així i tot, malgrat el seu caràcter maligne, continua, aleshore els caràcter maligne del govern es justifica pel caràcter maligne corresponent dels seus súbdits. Els prussians d'aleshores tenien el govern que es mereixien.

Ara, però, la realitat per Hegel no és de cap manera un atribut, que es puga predir per qualsevol estat de coses social o polític sota qualsevol circumstància i en tot moment. Tot al contrari. La república romana era real, però la superà l'imperi romà. La monarquia francesa havia esdevingut tan irreal el 1789, és a dir tan desprovista de necessitat, tan irrelacional, que havia per força d'ésser destruïda per la gran revolució, de la qual Hegel sempre parlà amb gran entusiasme. En aquest cas, així, la monarquia era irreal i la revolució real. I així en el curs del desenvolupament, tot ço que era prèviament real esdevé irreal, perd la seua necessitat, el seu dret d'existir, la seua racionalitat; en el lloc d'una moribunda realitat apareix una realitat nova i viable – pacíficament, si l'antiga és prou intel·ligent per sense lluita anar a la fort, per la força si es resisteix a aquesta necessitat. I així l'afirmació hegeliana es transforma mitjançant la dialèctica hegeliana en el seu propi contrari: tot ço que és real en l'esfera de la història humana, esdevé irracional amb el temps, és per tant irracional pel seu destí, des d'un principi és tenyit d'irracionalitat, i tot ço que és racional en les ments dels homes és destinat a esdevindre real, per molt que puga contradir la realitat aparent existent. L'afirmació de la racionalitat de tot ço que real es resol d'acord amb les regles del mètode de pensament hegelià en una altra: tot ço que existeix està destinat a desaparèixer.

Precisament, però, en això rau la veritable importància i el caràcter revolucionari de la filosofia hegeliana (a la qual, com a punt final de tot el moviment d'ençà de Kant, ens hi hem de limitar), que d'una vegada per sempre donà el cop mortal a tota finalitat del producte del pensament i l'acció humana. La veritat, el coneixement de la qual correspon a la filosofia, ja no era en mans de Hegel un plegat d'afirmacions dogmàtiques i acabades, que, un cop descobertes, simplement calia aprendre de memòria; la veritat rau ara en el procés del propi coneixement, en el llarg desenvolupament històric de la ciència, la qual procedeix des dels nivells inferiors del coneixement cap als superiors sense mai arribar, en descobrir la veritat anomenada absoluta, a un punt des d'on ja no pot avançar, on ja no tendria res més a fer que creuar les mans i contemplar meravellada la veritat absoluta que hagués assolit. I ço que val pel domini de la filosofia també val per qualsevol altra mena de coneixement i també per l'activitat pràctica. De la mateixa forma que el coneixement no pot, la història és incapaç d'arribar a la conclusió d'un sistema ideal de la humanitat; una societat perfecte, un “estat” perfecte són coses que sols es corresponen a la fantasia; al contrari tots els successius sistemes històrics sols són estadis transitoris en el curs interminable del desenvolupament de la societat humana des de baix a dalt. Cada estadi és necessari, per tant justificar pel moment i les condicions, als quals deu l'origen; però davant les noves i superiors condicions que gradualment es desenvolupen en el seu ventre, perd vitalitat i justificació; ha de donar pas a un estadi superior que al seu torn decaurà i morità. Així com la burgesia mitjançant la gran indústria, la competència i el mercat mundial dissol a la pràctica totes les institucions estables i venerables, aquesta filosofia dialèctica dissol totes les concepcions de veritat absoluta i final i d'estadis absoluts de la humanitat que es corresponguen. Per ella res no és final, absolut, sagrat; revela de tot i en tot el caràcter transitori, i res per ella llevat del procés ininterromput d'esdevenir i d'esvair-se, de l'ascens interminable de baix a dalt, pot perdurar, i pròpiament no és res més que el reflexe d'aquest procés en el cervell conscient. Té naturalment un costat conservador: reconeix la jusficació dels diferents estadis de coneixement i de societat pels llurs temps i circumstàncies; però tan sols en aquest sentit. El conservadurisme d'aquesta visió és relatiu; el seu caràcter revolucionari és absolut – l'únic absolut que admet.

No cal ací entrar en la qüestió de si aquesta visió està completament d'acord amb l'actual estadi de la ciència natural, que prediu per la pròpia existència de la Terra un final, i per la seua habitabilitat un fi força segur i tot, i que per tant reconeix per la història humana no sols una branca ascendent, sinó també una branca descendent. Tot i amb tot, encara som a una distància considerable del punt d'inflexió en el qual la història de la societat inicia el descens, i no podem esperar que la filosofia hegeliana fos conscient d'un tema que la ciència natural d'aleshores no havia col·locat en l'ordre del dia.

Ço que cal dir, però, és això: que les idees desenvolupades abans no són tan clarament dibuixades per Hegel. Són una conseqüència necessària del seu mètode, però ell mateix mai no les dibuixà de forma tan explícita. I això de fet per la simple raó que era obligat a fer un sistema d'acord amb els requeriments tradicionals, un sistema de filosofia que havia d'arribar a una mena de veritat absoluta. Per tant per molt que Hegel, especialment a la “Lògica”, insistís que aquesta veritat eterna no és res més que el propi procés lògic, o històric, amb tot es veu obligat a dotar aquest procés d'un fi, simplement perquè ha de completar el seu sistema en un punt o altre. A la “Lògica” pot fer d'aquest fi un nou començament, ja que el punt de la conclusió, la idea absoluta – que sols és absoluta en la mesura que no té res absolutament a dir d'ella – es transforma en natura, “s'aliena” en la ment, és a dir, en el pensament i en la història, on arriba de nou a si mateixa. Però al final de tota la filosofia un retorn similar al començament sols és possible d'una forma. És a dir la fi de la història es considera com l'arribada de la humanitat al coneixement d'aquella mateixa idea absoluta, i declara que aquest coneixement de la idea absoluta s'assoleix amb la filosofia hegeliana. Així, però, tot el contingut dogmàtic del sistema hegelià és proclamat com la veritat absoluta, en contradicció amb el seu mètode dialèctic, que dissol tot dogmatisme; així el costat revolucionari és recobert per l'excrecència conservadora. I ço que val pel coneixement filosòfic, és vàlid també per la praxi històrica. La humanitat que, en la persona de Hegel, ha arribat a l'elaboració de la idea absoluta, a la pràctica ha d'haver arribat a poder aplicar aquesta idea absoluta en la realitat. Les reclamacions polítiques pràctiques de la idea absoluta en els contemporanis no s'ha de dur, per tant, massa lluny. I així trobam a la conclusió de la “Filosofia del dret” que la idea absoluta s'ha de realitzar en aquella monarquia basada en la de Friedrich Wilhelm III, que havia promès als súbdits de persistentment però de bades estaments socials, és a dir en un domini indirecte, moderat i limitat de la classe propietària que s'adeia amb les condicions alemanyes petits-burgeses d'aleshores; i a més la necessitat dels nobles se'ns demostra d'una forma especulativa.

Amb les necessitats internes del sistema, per tant, n'hi ha prou per explicar per què produí una conclusió política extremadament moderada un mètode de pensament profundament revolucionari. La forma específica d'aquesta conclusió sorgeix de fet d'això, que Hegel era un alemany, i com el seu contemporani Goethe hi havia quelcom de filisteu rera d'ell. Tant Goethe com Hegel eren cadascú en la seua esfera un Zeus olímpic, però cap d'ells mai no s'alliberà gaire del filisteïsme alemany.

Però tot això no impedí que el sistema hegelià cobrís una esfera incomparablement més gran que qualsevol sistema anterior, ni que en aquesta esfera es desenvolupàs una riquesa de pensament, que encara és estorador. La fenomenologia de la ment (que hom pot considerar un paral·lel de l'embriologia i de la paleontologia de la ment, un desenvolupament de la consciència individual a través dels seus diferents estadis, establert amb la forma d'una reproducció abreujada dels estadis, en la que la consciència dels homes hi ha passat històricament), la lògica, la filosofia natural, la filosofia de la ment, i aquesta darrera desenvolupada en llurs diferents subdivisions històriques: la filosofia de la història, del dret, de la religió, història de la filosofia, estètica, etc. - en tots aquests diferents camps històrics Hegel treballà per descobrir i demostrarla tendència continuada del desenvolupament; i com no era sols un geni creatiu, sinó un home d'erudició enciclopèdia, hi féu època. És evident que degut a les necessitat del “sistema” sovint havia de recolzar en aquelles construccions forçades, contra les quals els seus diminuts enemics fustiguen fins i tot en l'actualitat. Però aquestes construccions sols són el marc i els andamis del seu treball; si hom no s'hi atura innecessàriament, sinó que s'afanya a entrar dins de l'immens edifici, hom troba innombrables tresors que avui encara tenen un valor intacte. Per a tots els filòsofs és precisament el “sistema” ço que és temporal, i ho és precisament per la simple raó que sorgeix d'un desig intermporal de la ment humana: el desig de superar totes les contradiccions. Però si totes les contradiccions són presentades alhora, haurem arribat a l'anomenada veritat absoluta, la història mundial tindrà un final, i encara que continue, ja no tindrà res a fer – per tant una nova i insoluble contradicció. Tan bon punt ens hem adonat – i en aquest sentit ningú no ens ajudat més a adonar-nos-en que el propi Hegel -, que la tasca així exposada de la filosofia no és cap altra cosa que la tasca que un sol filòsof havia d'acomplir, i que sols la pot acomplir tot el gènere humà en el seu desenvolupament progressiu – tan bon punt ens n'haguem adonat d'això, que hi ha un final per a tota la filosofia en el sentit prèviament acceptat de la paraula. Hom abandona la “veritat absoluta” que és inassolible per aquesta via o per cap individu i per comptes d'això es dirigeix cap a assolibles veritats relatives pel camí de la ciències positives i de la compilació dels llurs resultats mitjançant el pensament dialèctic. Amb tot, amb Hegel arriba la fi de la filosofia; d'una banda compila tot el seu desenvolupament en el seu sistema d'una forma magnífica, d'altra banda perquè, encara que inconscientment, ens mostra el camí de sortida d'aquest laberint de sistemes cap al coneixement positiu i real del món.

Hom pot imaginar quin poderós efecte ha hagut de produir el sistema hegelià en l'atmosfera tenyida de filosofia d'Alemanya. Fou una marxa triomfal que durà dècades i que s'aturà ni un moment amb la mort d'Hegel. Al contrari, precisament de 1830 fins el 1840 hi hagué el domini gairebé exclusiu de l'“hegelianisme” i afectà els seus propis contraris en major o menor grau; precisament en aquesta època les concepcions hegelianes, conscientment o insconscient, penetraren profundament en les ciències més diverses i elevà fins i tot la literatura popular i la premsa diària, amb les quals la “consciència educada” mitjana construeix el seu esquema mental. Però aquesta victòria en totes les línies era sols el preludi d'una lluita interna.

La doctrina de Hegel, com hem vist, deixava espai per donar cabuda als més diverses concepcions partidistes pràctiques; i pràctiques eren en l'Alemanya teòrica d'aleshores per damunt de tot, dues coses: la religió i la política. Hom podia insistir molt en el sistema d'Hegel, i podia ser força conservador en totes dues esferes; hom podia considerar el mètode dialèctic per damunt de tot, i podia pertànyer tant en política com en religió a l'oposició més extrema. El propi Hegel, malgrat els força freqüents esclats de fúria revolucionària en els seus treballs, en general s'inclinava més cap a la banda conservadora; de fet el seu sistema li havia dut més “dura feina mental” que el seu mètode. Cap a la fi dels anys trenta el trencament en l'escola es féu més i més clar. L'ala esquerranosa, els anomenats joves hegelians, en lluita amb els pietistes ortodoxos i els reaccionaris feudals, abandonà de mica en mica aquella curosa reserva filosòfica en relació a les qüestions coents que fins aleshores els havia assegurat la tolerància i àdhuc la protecció pels llurs ensenyaments; i quan el 1840 la pietosa ortodòxia i la reacció feudal-absolutista pujà al tron amb Friedric Wilhelm IV, la presa oberta de partit esdevingué inevitable. La lluita encara es realitzava amb armes filosòfiques, però ja no per un zel filosòfic abstracte; es girà directament vers la destrucció de la religió establerta i de l'estat vigent. I quan al “Deutschen Jahrbüchern” els objectius pràctics encara es presentava amb una coberta filosòfica, l'escola dels joves hegelians es revelava a la “Rheinischen Zeitung” del 1842 durectament com la filosofia de l'ascendent burgesia radical i emprava el mantell filosòfic sols per eludir la censura.

La política era aleshores una esfera ben agitada, i així es realizà la lluita principal contra la religió; aquesta, particularment d'ençà del 1840, era indirectament també una lluita política. El primer impuls el donà “La vida de Jesús” d'Strauss del 1835. La teoria allà desenvolupada de la formació dels mites evangèlics fou combatuda més tard per Bruno Bauer amb la prova que tota la sèrie de relats evangèlics havia sigut fabricada pels propis autors. La polèmica entre els dos es realitzà amb la coberta filosòfica d'una batalla entre “l'autoconsciència” i la “substància”; la qüestió de si les històries miraculoses dels evangelis aparegueren mitjançant la inconscient creació tradicional dels mites des de sota de la comunitat o per la fabricació dels propis evangelistes, fou elevada a la qüestió de si en la història mundial la “substància” o “l'autoconsciència” era la força operativa decisiva; i finalment arribà Stirner, el profeta de l'anarquisme actual – Bakunin ha assumit molt d'ell – i coronà la sobirana “autoconsciència” amb el seu sobirà “individu”.

No continuarem en aquest aspecte del procés de descomposició de l'escola hegeliana. Més important per a nosaltres és això: el gruix dels joves hegelians més determinats es dirigí per les necessitats pràctiques de la lluita lluita contra la religió positiva cap al materialisme anglo-francès. I això els féu entrar en conflicte amb el sistema de la llur escola. Mentr el materialisme concep la natura com l'única realitat, en el sistema hegelià la natura sols representa “l'alienació” de la idea absoluta, és a dir una degradació de la idea; sota qualsevol circumstància el pensament és un producte racional, la idea és primària, la natura és derivada, que sols existeix mitjançant el permís de la idea superior. I en aquesta contradicció hom es manegà tan bé o tan malament com pogué.

Aleshores arriba “L'essència del cristianisme” de Feuerbach. D'un cop esmicolà la contradicció, en elevar el materialisme del nou al tron. La natura existeix independentment de tota filosofia; és el fonament damunt el qual nosaltres els humans, productes de la natura, hem sorgit; res no existeix fora de la natura i dels humans, i els éssers superiors que les nostres fantasies religioses han creat sols són reflexes fantàstics de la nostra pròpia essència. El mirall es trencà; el “sistema” fou explosionat i bandejat, i la contradicció, que es demostrà que sols era imaginària, fou resolta. - Hom ha d'haver experimentat l'efecte alliberador d'aquest llibre per un mateix per fer-se'n una idea. L'apassionament era general: tots d'una èrem feuerbachians. Com entusiàsticament Marx rebé la nova concepció i com – malgrat totes les reserves crítiques – en fou influït, hom ho pot llegir a la "Sagrada Família".

Les pròpies mancances del llibre contribuiren al seu efecte immediat. El seu estil literari, tot i de vegades inflat, li garantí un gran públic i en qualsevol cas fou un refresc després de llargs anys d'hegelianisme abstracte i abstrús. Ço val també per la seua extravagant divinització de l'amor, que apareixia després de la ja intolerable sobirania del “pensament pur” tenia una excusa, si no una justificació. Una cosa, però, no s'ha d'oblidar: precisament aquestes dues febleses de Feuerbach foren el punt de partida amb el qual quelcom que es difonia des del 1844 per l'“educada” Alemanya com una plaga, el “socialisme real” substituí el coneixement científic per les frases literàries, l'emancipació del proletariat mitjançant la transformació econòmica de la producció per l'alliberament de la humanitat mitjançant l'amor, breument, es perdia en l'elegant i fastiguejant literatura i els extasi d'amor que exemplificava el senyor Karl Grün.

Una altra cosa que no hem d'oblidar: l'escola hegeliana es dissolgué, però la filosofia hegeliana no fou superada per la crítica. Strauss i Bauer prengueren cadascun dels seus costats i els empraren en la polèmica l'un contra l'altre. Feuerbach menyspreà el sistema i simplement el bandejà. Però hom no pot superar una filosofia per la simple declaració de la seua falsedat. I un treball tan poderós com el de la filosofia hegeliana, que havia tingut una influència tan gran en el desenvolupament intel·lectual de la nació, no es podia superar d'un cop de mà en ignorar-la. S'havia de “superar-la” en el seu propi sentit, és a dir en el sentit que alhora que la forma havia d'ésser anihilada per la crítica, el nou contingut que s'havia guanyat amb ella s'havia de salvar. Com s'aconseguí això, ho veurem endavant.

Però al mateix temps la revolució del 1848 bandejà tota la filosofia de forma tan poc educada com Feuerbach havia bandejat Hegel. I aleshores el propi Hegel fou expulsat a un segon pla.

⁽¹⁾ “Ludwig Feuerbach” del Dr. C. N. Starcke - Stuttgart. Ferd. Encke, 1885. <=