Conferències realitzades en la Societat de Ciències Militars de Moscou, al juliol de 1924
Un camarada ens ha plantejat novament la qüestió de saber quin tipus de reglament hem de posar en peu: un reglament de la insurrecció o un reglament de la guerra civil. Aqueix camarada ens ha dit que no hem d’apuntar molt lluny, sinó la nostra tasca coincidirà, de mode general, amb les tasques de la Internacional Comunista. Res menys cert. I qui té aqueix llenguatge demostra que confon la guerra civil, en l’accepció pròpia d’aquest terme, amb la lluita de classes. Si prenem Alemanya com a matèria d’estudi, podem, per exemple, començar per examinar els esdeveniments de març de 1921. Després segueix el llarg període de reagrupament de forces, sota les consignes del front únic. És evident que cap reglament de guerra civil s’ajusta a aquest període. A partir de gener de 1923 i de l’ocupació del Ruhr, es produeix novament una situació revolucionària, que s’agreuja bruscament al juny de 1923, quan s’enfonsa la política de resistència passiva exercida per la burgesia alemanya i que fa esclatar l’aparell d’estat burgès. Aquest és un període que hem d’estudiar minuciosament, perquè ens dóna, d’una banda, un exemple clàssic de la manera en què es desenrotlla i mor una situació revolucionària i, d’altra banda, un exemple no menys clàssic d’una revolució fallida.
En 1923, Alemanya tingué la seua guerra civil, però la insurrecció que havia de coronar-la no arribà. El resultat fou una situació revolucionària, vertaderament excepcional, irremeiablement compromesa i una burgesia commocionada, aferrada novament al poder. Per què? Perquè en el moment propici, la política no es continuà amb els mitjans insurreccionals que lògicament s’imposaven. És evident que la recomposició del règim burgès que seguí en Alemanya a l’avortament de la revolució proletària té una estabilitat força dubtosa. Calmem-nos, encara tindrem, en un termini més o menys llarg, una nova situació revolucionària. Però està clar que el mes d’agost de 1924 fou molt diferent del mes d’agost de 1923. I si ignoràvem l’experiència que es desprèn d’aquests esdeveniments, si no aprofitàvem per a instruir-nos, si anàvem passivament a l’encontre dels errors com els que s’han comès, podríem preveure que la catàstrofe alemanya de 1923 es repetirà i el perill que en resultaria seria immens per al moviment obrer.
Per això, en aquest terreny, menys que en un altre, no podem tolerar la deformació de nocions essencials. Hem vist companys intentar objeccions d’un escepticisme incoherent respecte al moment de la insurrecció. Aqueixos camarades no fan més que demostrar així que no saben plantejar com a marxistes la qüestió de la insurrecció al terreny de l’art militar. Basats en la seua tesi, invoquen com a argument que, en l’embolic d’una situació extremadament complexa i variable, és impossible lligar-se per endavant a una decisió anticipada. Però, si hem d’atenir-nos a aqueixos llocs comuns, caldrà renunciar, per tant, als plans i a les dates de les operacions militars, ja que en la guerra succeeix que la situació canvia bruscament i d’improvís. Un pla d’operacions militars no es realitza mai en una proporció del 100%, pot hom trobar-se feliç si, en el curs de la seua execució, es realitza en un 25%. Però el cap militar que es base en això per a negar de mode general la utilitat d’un pla de campanya mereixeria simplement que li posem el jupetí de força. En tots els casos, recomane atenir-se a aquest mètode com el més just i lògic: per a començar, formulem les regles generals del nostre reglament de la guerra civil i veiem a continuació què podem suprimir o reservar. Però si comencem per les eliminacions, les reserves, les desviacions, els dubtes, les vacil·lacions, mai arribarem a conclusions.
Un camarada ha qüestionat l’observació que fiu respecte a l’evolució de l’organització militar del partit en el període de preparació revolucionària, durant la insurrecció i després de la presa del poder. Segons aqueix company, l’existència de destacaments de partisans no s’hauria de tolerar, només es necessitarien formacions militars regulars. Els destacaments de partisans, ens digué, són organitzacions caòtiques... En escoltar les seues paraules, jo estava a punt de desesperar-me perquè ¿on mena aquesta detestable arrogància doctrinària? Si els destacaments de partisans són organitzacions caòtiques, cal reconèixer llavors que des d’aqueix punt de vista purament formal, la revolució és també un caos.
Ara bé, en el primer període de la revolució, estem totalment obligats a recolzar-nos exclusivament en destacaments d’aquest tipus. Se’ns objecta que aqueixos destacaments han d’estar constituïts sobre el mateix model. Si amb això es vol dir que, en la guerra de partisans, no s’ha de descuidar cap dels elements d’ordre i de mètode factible a aquest tipus de guerra, estem completament d’acord. Però si pensen en una organització militar jerarquitzada, centralitzada i constituïda abans que es produïsca la insurrecció, això és una utopia que, en el cas en què se la vullga fer realitat, correrà el risc d’ésser fatal.
Quan, amb l’ajuda d’una organització militar clandestina, m’apodere d’una ciutat (objectiu parcial en el conjunt d’un pla per a la presa del poder al país), repartisc la meua tasca en objectius particulars (ocupació dels edificis governamentals, les estacions, el correu, el telègraf, les impremtes) i confie l’execució de cada una d’aqueixes missions als caps dels petits destacaments iniciats anteriorment als objectius que els són assignats. Cada destacament només ha de comptar amb si mateix; ha de tenir la seua pròpia direcció, sinó ocorreria que després d’haver-se apoderat de l’edifici de correus, per exemple, mancaren totalment de queviures. Tota temptativa de centralitzar i jerarquitzar aqueixos destacaments porta ineluctablement a la burocratització, que, en els temps de guerra, és doblement temible: primer, perquè faria creure falsament els caps dels destacaments que algú ha de manar-los necessàriament, mentre que, al contrari, cal inculcar-los la seguretat de què disposen de la major llibertat de moviment i iniciativa; segon, perquè la burocratització, lligada al sistema jeràrquic, li llevaria als destacaments els seus millors elements per a les necessitats de tota mena dels estats majors. Des del primer moment de la insurrecció, aqueixos estats majors romandran surant en l’aire, mentre que els destacaments, a l’espera d’ordres superiors, es veurien consagrats a la inacció i a pèrdues de temps que farien inevitable el fracàs de la insurrecció. Tals són les raons per les quals el desdeny dels militars professionals envers les organitzacions “caòtiques” de partisans ha d’ésser condemnat com un prejudici no realista, anticientífic i antimarxista.
Igualment, després de la presa del poder en els principals centres del país, els destacaments de partisans poden exercir un paper extremadament eficaç en camp ras. Basta recordar el suport que els destacaments de partisans li brindaren a l’Exèrcit Roig i a la revolució, actuant a la reraguarda contra les tropes alemanyes en Ucraïna i a la rereguarda contra les tropes de Koltxak a Sibèria. No obstant això, queda definitivament adquirit com a regla que el poder revolucionari posa mà a l’obra de seguida per a incorporar els millors destacaments de partisans i els seus elements de més confiança al sistema d’una organització militar regular. Altrament, aquests destacaments de partisans es transformarien indubtablement en factors de desordre capaç de degenerar en bandes armades al servei dels elements de la petita burgesia anarquitzants, aixecats contra l’estat proletari. En tenim prou d’exemples. És veritat que, entre els partisans rebels a l’organització militar regular, també hi hagué alguns herois. Citem els noms de Sivers i de Kikvidxé. Podria anomenar molts altres. Sivers i Kikvidxé combateren i moriren com a herois. I avui, a la llum dels seus immensos mèrits, respecte a la revolució, empal·lideix, fins al punt de desaparèixer, qualsevol aspecte negatiu de la seua acció com a partisans. Però, en aqueix moment, era indispensable combatre tot allò que havia de negatiu en ells. A aquest preu només, podíem assolir organitzar l’Exèrcit Roig i posar-lo en condicions d’assolir victòries decisives.
Una vegada més, advertisc sobre una confusió de terminologia, perquè, la majoria de les vegades, amaga una confusió de nocions. També, advertisc contra els errors que es pot cometre negant-se a plantejar la qüestió de la insurrecció de manera clara i valenta, amb el pretext que la situació varia i es modifica contínuament. Segons sembla aquesta conducta s’asembla a la dialèctica; de totes maneres, la pren hom com a tal de bona gana. Però, en realitat, no ho és en res. El pensament dialèctic és com un ressort, i els ressorts estan fets d’acer temperat. Els dubtes i les reserves no decideixen i no ensenyen res en absolut. Quan es destaca clarament la idea essencial, les reserves i les restriccions poden posar-se lògicament al voltant d’ella. Si únicament es prenen en compte les reserves, el resultat en la teoria serà la confusió i en la pràctica, el caos. Ara bé, confusió i caos no tenen res en comú amb la dialèctica. En realitat, una pseudodialèctica d’aquest tipus amaga, la majoria de les vegades, sentiments socialdemòcrates o estúpids envers la revolució, com envers de quelcom que succeeix fora de nosaltres. En aquestes condicions, no es pot tractar de concebre la insurrecció com un art. I no obstant això, precisament és la teoria d’aqueix art allò que volem estudiar.
Tots els temes a què ens referim han d’ésser meditats, treballats, formulats. Han d’esdevenir part integrant de la nostra instrucció i educació militar. La relació entre aquestes qüestions i els problemes de la defensa de la república dels soviets és indiscutible. Els nostres enemics continuen dient que l’Exèrcit Roig suposadament tindria com a tasca la de provocar artificialment moviments revolucionaris en altres països, a fi de fer-los triomfar per mitjà de la força de les seues baionetes. Inútil és a dir que aquesta caricatura no té res en comú amb la política que perseguim. Sobretot, estem totalment interessats en la conservació de la pau, ho demostrem amb la nostra actitud, amb les concessions que fem en els tractats i per la reducció progressiva dels efectius del nostre exèrcit. Però estem prou imbuïts de realisme revolucionari com per a adonar-nos clarament que els nostres enemics tractaran encara de temptejar-nos amb les seues armes. I si bé estem lluny de la idea de forçar, amb mesures militars artificials, el desenvolupament de la revolució, en canvi estem segurs que a la guerra dels estats capitalistes contra la Unió Soviètica li seguiran commocions violentes i socials, preludis de la guerra civil, als països dels nostres enemics.
Hem de saber combinar la guerra defensiva que serà imposada al nostre Exèrcit Roig amb la guerra civil al camp enemic. Amb aquest objectiu, el reglament de la guerra civil ha de transformar-se en un dels elements necessaris d’una classe superior de manual militar revolucionari.