Conferències realitzades en la Societat de Ciències Militars de Moscou, al juliol de 1924
Quin caràcter li donarem a la nostra obra? Un caràcter polític o un caràcter militar? La farem partir del punt en què la política esdevé una qüestió d’acció militar, i la política es considerarà sota aqueix punt de vista. A primera vista, açò pot semblar una contradicció, perquè no és la política qui està al servei de la insurrecció sinó la insurrecció que està al servei de la política. En realitat, res d’açò es contradiu. La insurrecció en el seu conjunt serveix, evidentment, als objectius principals de la política proletària. Només quan es desencadena la insurrecció, la política del moment s’ha de subordinar-li totalment.
La transició de la política a l’activitat militar i la conjunció d’aqueixes dues alternatives generalment produeixen grans dificultats. Tots sabem que el punt de lligam és sempre el més feble. Estem reflectint un poc açò ací mateix. Un camarada ha demostrat, per un mètode invers, com de difícil és combinar la política i l’activitat militar. Un altre camarada ha vingut de seguida a empitjorar l’error del seu antecessor. Si hem de creure el primer d’aqueixos camarades, Lenin hauria qüestionat en 1918 la importància de l’Exèrcit Roig, amb el pretext que la nostra salvació es derivava de la lluita que enfrontava ambdós imperialismes rivals. Segons el segon, hauríem exercit el “paper del tercer lladre”, és a dir ens hauríem aprofitat del conflicte que enfrontava els imperialismes. Ara bé, Lenin mai tingué ni podrà tenir aqueix llenguatge.
És cert que si, en el moment de la Revolució d’Octubre, nosaltres haguérem estat relacionats amb una Alemanya victoriosa i si la pau s’hagués segellat, Alemanya no s’hauria privat d’aixafar-nos encara que haguérem comptat amb un exèrcit de tres milions d’homes, perquè ni en 1918 ni en 1919, hauríem pogut trobar les forces capaces de lluitar amb els exèrcits alemanys triomfants. En aqueixes condicions, la lluita entre els dos camps imperialistes fou la nostra principal barrera de protecció. Però en els marcs d’aquesta lluita hauríem pogut morir cent vegades en 1918 si no haguérem tingut el nostre embrió d’Exèrcit Roig. És perquè Anglaterra i França paralitzaven Alemanya que es resolgué el problema de Kazan? Si els nostres soldats rojos no hagueren defensat Kazan, si hagueren obert la ruta de Moscou als mercenaris de l’exèrcit blanc, ens haurien tallat el coll i tindrien raó. En aqueix moment hauríem hagut de jugar a fer el paper del “tercer lladre”... amb el coll tallat. Quan Lenin deia: “Militants que treballen en l’exèrcit, no exageren la seua importància; vostès representen un factor dins de la complexitat de forces, però vostès no són ni la nostra única, ni tampoc la nostra força principal; en realitat ens mantenim gràcies a la guerra europea, que paralitza els dos imperialismes rivals”, s’ubicava des del punt de vista polític. Però no s’hi dedueix que qüestionava “la importància de l’Exèrcit Roig”. Si apliquem aquest mètode de raonament als problemes interns de la revolució, arribarem a conclusions força curioses. Prenguem en particular la qüestió de l’organització de les formacions de combat. Un partit comunista, l’existència del qual és més o menys il·legal li encarrega a la seua organització militar clandestina que forme centúries. ¿Què representen, en el fons, algunes desenes de centúries així constituïdes amb relació al problema de la presa del poder? Si ens ubiquem des del punt de vista social, històric, la qüestió del poder es decideix per la composició de la societat, pel rol del proletariat en la producció, per la seua maduresa política, pel grau de desorganització de l’estat burgès i així successivament. En realitat, tots aqueixos factors només tenen un últim lloc, mentre que el resultat de la lluita directament pot dependre de l’existència d’algunes d’aquestes desenes de centúries. Les condicions socials i polítiques favorables a la presa del poder són una oportunitat prèvia d’èxit, però no garanteixen automàticament la victòria, permeten arribar just al punt on la política dóna pas a la insurrecció.
Tornem a dir una vegada més que la guerra civil no és més que la prolongació violenta de la lluita de classes. Respecte a la insurrecció, és la continuació de la política per altres mitjans. És per això que només podem entendre-la pels seus mètodes. No és possible mesurar la política segons la vara de la guerra, com no és possible mesurar la guerra segons la vara única de la política, tot i que sols siga en allò tocant el temps. És aquesta una qüestió especial que ha d’ésser tractada seriosament en el nostre futur reglament de la guerra civil. En el període de preparació revolucionària, mesurem el temps segons la vara de la política, és a dir, per anys, mesos, setmanes. En el període de la insurrecció, mesurem el temps en hores i dies. No de franc diu hom que en els temps de guerra un mes, a vegades una sola jornada, compta com un any. A l’abril de 1917, Lenin deia: “Pacientment, infatigablement, expliqueu als obrers...”; i a finals d’octubre no quedava més temps per a donar explicacions als qui encara no hagueren comprès; calia passar a l’ofensiva dirigint als qui havien comprès. A l’octubre, la pèrdua d’una sola jornada hauria pogut reduir al no-res tot el treball de molts mesos, fins i tot d’anys de preparació revolucionària.
Recorde un exercici de maniobra que li havíem donat per a realitzar fa un temps a la nostra Acadèmia Militar. Es tractava de decidir si havíem d’evacuar de seguida la regió de Bielostok, la posició de la qual es feia insostenible, o si ens hi manteníem amb l’esperança que Bielostok, centre obrer, s’aixequés. És evident que només es pot resoldre seriosament una qüestió d’aquesta naturalesa sobre la base de dades precises i reals. La maniobra militar no disposa d’aqueixes dades perquè, en ella, tot és convencional. Però en principi, la controvèrsia té el seu origen en dues mesures de temps relatives, una a la guerra, l’altra a la política revolucionària. Ara bé, quina és la mesura que, en les mateixes condicions, ganya la guerra? La de la guerra. En altres paraules, és dubtós que Bielostok s’aixeque en el lapse d’alguns dies i, fins i tot admetent que l’aixecament esperat s’haja produït, queda per saber què faria el proletariat insurgent sense armes i sense preparació militar, mentre és molt possible que en dos o tres dies, dues o tres divisions foren delmades romanent en posicions insostenibles a l’espera d’una insurrecció que, fins i tot en el cas que es produís, bé podria no modificar radicalment la situació militar. Brest-Litovsk ens forneix un exemple clàssic d’una correcta aplicació de les mesures de temps polític i militar. Sabem que la majoria del comitè central del partit comunista rus, i jo entre altres, havia pres la decisió contra la minoria, que encapçalava el company Lenin, de no signar la pau, tanmateix que correríem el risc de veure els alemanys passar a l’ofensiva. Quin era el sentit d’aquesta decisió? Alguns camarades esperaven utòpicament una guerra revolucionària. Altres, entre els que estava jo, jutjaven que calia temptejar l’obrer alemany per a saber si s’oposaria al kàiser en el cas que aquest últim ataqués la revolució. En què consistia l’error que cometérem? En el risc excessiu que corríem. Per tal de sacsar l’apatia de l’obrer alemany s’haurien necessitat setmanes, fins i tot mesos, mentre que en aqueix moment els exèrcits alemanys no necessitaven més que alguns dies per a avançar fins a Dwinsk, Minsk i Moscou. La dimensió de la política revolucionària és llarga, mentre que la dimensió de la guerra és curta. Qui no es convença d’aquesta veritat després d’haver estudiat prèviament, meditat i aprofundit en l’experiència passada, corre el risc de cometre un error rere un altre, a causa de la conjunció de la política revolucionària i de l’acció militar, és a dir, per allò que ens confereix major superioritat sobre l’enemic.