Conferències realitzades en la Societat de Ciències Militars de Moscou, al juliol de 1924
La catàstrofe alemanya de 1923 portà la Internacional Comunista a ocupar-se dels mètodes d’organització de la revolució i especialment de la insurrecció revolucionària. En aqueix sentit, la definició del moment de la insurrecció adquirí una importància principal pel fet que resultà que aquesta qüestió és clarament una pedra de toc en què es basen tots els problemes relatius a l’organització de la revolució. La socialdemocràcia adoptà, de cara a la revolució, l’actitud que caracteritza la burgesia liberal en el seu període de lluita pel poder contra el feudalisme monàrquic. La burgesia liberal especula sobre la revolució, però es cuida ben bé d’assumir-ne la responsabilitat. En el moment propici de la lluita, posa en la balança la seua riquesa, la seua instrucció i els altres mitjans d’influència de la seua classe per a apoderar-se del poder. En 1918, la socialdemocràcia alemanya exercí un rol d’aqueix tipus. En el fons, constitueix l’aparell polític que transmet a la burgesia el poder vingut a menys dels Hohenzollern. Semblant política d’especulació passiva és completament incompatible amb el comunisme en la mesura que es fixe l’objectiu de fer-se amb el poder en nom de l’interès del proletariat.
La revolució proletària és una revolució d’enormes masses desorganitzades en el seu conjunt. L’impuls cec de les masses exerceix un rol considerable en el moviment. La victòria només es pot assolir per un partit comunista que tinga com a objectiu la presa del poder, que, amb minuciosa atenció medite, conspire, reunisca els mitjans per tal d’assolir l’objectiu perseguit i que, recolzant-se en la insurrecció de masses, porte endavant els seus propòsits. Per la seua centralització, la seua resolució, la seua manera metòdica d’abordar la insurrecció, el partit comunista li aporta al proletariat en la lluita pel poder els avantatges que la burgesia porta en ella pel fet mateix de la seua posició econòmica. En aqueix sentit, la qüestió del moment de la insurrecció no és un simple detall tècnic, demostra al contrari de la manera més clara i més precisa en quina mesura ens hem preparat per a abordar la insurrecció amb totes les regles de l’art militar.
És evident que, quan es tracta de fixar el moment de la insurrecció, el seu càlcul no pot basar-se en l’experiència purament militar. En disposar de les forces armades suficients, un estat pot, segons la seua conveniència, declarar la guerra. D’altra banda, durant la guerra, és l’alt comandament qui decideix l’ofensiva després d’haver considerat tots els elements de la situació. Però és sempre més fàcil analitzar una situació militar que no una situació revolucionària. El comandament militar està en relació amb unitats militars combatents organitzades, el lligam de les quals entre elles ha estat atentament estudiada i combinada per endavant, gràcies a la qual cosa el comandament té, per dir-ho així, els seus exèrcits sota el seu control. És evident que no podria ocórrer el mateix durant la revolució. Les formacions de combat no estan separades de les masses obreres, només poden augmentar la violència del xoc que han de donar en contacte amb el moviment ofensiu de les masses. Des d’aqueix moment, li incumbeix al comandament revolucionari prendre el ritme del moviment per a fixar amb seguretat el moment en què ha d’efectuar-se l’ofensiva decisiva. Com es veu, l’estipulació del termini de la insurrecció planteja un problema difícil. Pot fer-se mentre la situació estiga tan clara que la direcció del partit no tinga cap dubte sobre l’oportunitat de l’acció. Però si aqueixa apreciació de la situació es produeix 24 hores abans del moment decisiu, el senyal pot arribar massa tard, En conseqüència, el partit, pres per sorpresa, es veu en la impossibilitat de dirigir el moviment, que, en aqueix cas, pot acabar en la derrota. D’ací la necessitat de preveure, per endavant, tant com siga possible, el moment decisiu o, en altres termes, fixar el terme de la insurrecció basant-se en la marxa general del moviment i en el conjunt de la situació del país.
Si per exemple, el terme fixat cau d’ací a un mes o dos, el comitè central o la direcció del partit aprofita aqueix termini per a posar el partit mà a l’obra iniciant-lo en totes les qüestions que es plantegen, per mitjà d’una creixent propaganda, d’una preparació i d’una organització apropiades, i d’una elecció judiciosa dels elements més combatius per a l’execució de determinades missions. Sobra dir que un termini que haja estat fixat un mes, dos mesos o, amb més raó, tres o quatre mesos abans, no podria ésser irrevocable, però la tàctica ha de consistir en verificar al llarg del termini fixat si l’elecció del moment ha estat correcta. Vegem un exemple: els postulats polítics indispensables per a l’èxit de la insurrecció rauen en la desestabilització de la maquinària governamental i en el suport que li dóna a l’avantguarda revolucionària la majoria dels treballadors dels principals centres i regions del país.
Admetem que les coses encara no han succeït, però que estan pròximes a ocórrer. Les forces del partit revolucionari creixen ràpidament, però és difícil constatar si darrere d’ell hi ha una majoria suficient de treballadors. Mentre, en tornar-se cada vegada més greu la situació, la qüestió de la insurrecció es planteja ràpidament. Què ha de fer la direcció del partit? Pot, per exemple, raonar de la manera següent:
1er.- A partir que en el curs de les últimes setmanes la influència del partit ha crescut ràpidament, es pot considerar que en els principals centres del país la majoria dels obrers està a punt de seguir-nos. En aqueixes condicions, concentrem en aqueixos punts decisius les millors forces del partit i calculem que ens farà falta al voltant d’un mes per a guanyar la majoria.
2on. Des del moment que la majoria dels principals centres del país estan amb nosaltres, podem cridar els treballadors a constituir soviets de diputats obrers, amb la condició que es perseguisca la desorganització de l’aparell governamental. Calculem que la constitució de soviets en els principals centres i regions del país exigeix encara dues setmanes.
3er. Des del moment que, en les principals aglomeracions i regions del país, els soviets estan organitzant-se sota la direcció del partit, naturalment resulta que s’imposa la convocatòria a un Congrés Nacional de Soviets. Però abans que es porte a terme, poden transcórrer tres o quatre setmanes. Ara bé, és evident que en aqueixa situació, el Congrés dels Soviets només pot, a menys que s’expose a la repressió, dedicar-se a la presa del poder. Dit d’altra forma, el poder de fet ha d’estar en mans del proletariat en el moment de la reunió del congrés. Així, el termini que s’assignarà per a preparar la insurrecció és de dos a dos mesos i mig. Aquest espai de temps, que emana de l’anàlisi general de la situació política i el seu desenrotllament ulterior, defineix el caràcter i la velocitat que ha de tenir el treball militar revolucionari, tenint en compte la desorganització de l’exèrcit burgès, l’apropiació de la xarxa ferroviària, la formació i l’armament dels destacaments obrers i així successivament. Assignem una tasca ben definida al comandant clandestí de la ciutat a conquerir: prendre les mesures necessàries durant les quatre primeres setmanes, posar a punt i intensificar els preparatius en el curs de les dues setmanes següents de manera que, en els pròxims quinze dies, tot estiga preparat per a l’acció. Així, per la realització de tasques de caràcter limitat però netament definit, el treball militar revolucionari s’executa als límits del termini fixat. D’aqueixa manera evitarem caure en el desordre i la passivitat que poden ésser fatals i obtindrem, en canvi, la fusió necessària dels esforços i més resolució entre tots els caps del moviment. En aqueix moment, el treball polític ha d’ésser portat a fons. La revolució segueix el seu curs lògic. Un mes després, ja ens trobem en situació de verificar si el partit realment ha assolit guanyar la majoria dels obrers en els principals centres industrials del país. Aquesta comprovació pot fer-se a través d’un referèndum, per una acció dels sindicats, per manifestacions al carrer, o per una combinació de tots aquests mitjans.
Quan tinguem la certesa que la primera etapa que ens hem traçat ha estat ben complerta, es ratifica el termini fixat per a la insurrecció. En canvi, si ocorre que, siga quin siga el creixement de la nostra influència al llarg del mes transcorregut, no sempre tenim la majoria dels obrers darrere de nosaltres, és prudent suspendre el moment de la insurrecció. Al mateix temps, tindrem moltes ocasions de verificar fins a quin punt la classe dirigent s’ha tornat boja, fins on està desmobilitzat l’exèrcit i afeblit l’aparell. Per mitjà d’aquestes constatacions, ens adonarem de la naturalesa de les pèrdues que s’haurien pogut produir en el nostre treball clandestí de preparació revolucionària. L’organització dels soviets serà, per consegüent, un mitjà eventual de verificació de la relació de forces i, d’aquesta manera, d’establir si les condicions estan llestes per a posar en marxa la insurrecció. Evidentment, no serà possible, en tot temps i lloc, constituir els soviets abans de la insurrecció. També cal preveure que els soviets puguen ésser organitzats només en el curs de l’acció. Però per tot arreu on existisca la possibilitat d’organitzar-los, sota la direcció del partit comunista, abans de la caiguda del règim burgès, apareixeran com el preludi de la insurrecció pròxima. I el termini serà més fàcil de fixar.
El comitè central del partit verificarà el treball de la seua organització militar, es donarà compte dels resultats obtinguts en cada branca i, en la mesura que la situació política ho exigisca, donarà l’impuls necessari a aqueix treball. Cal preveure que l’organització militar, basada no en l’anàlisi general de la situació i en l’informe de les forces presents sinó en l’apreciació dels resultats que s’hagen obtingut al terreny de la seua acció preparatòria, sempre es considerarà com insuficientment preparada. Però és evident que allò que decideix en aqueixos moments és l’apreciació de la situació i de la relació de forces respectives, particularment de les forces de xoc de l’enemic i de les nostres. D’aquesta manera, el termini que s’haurà fixat dos, tres o quatre mesos abans, podrà tenir un efecte incomparable sobre l’organització de la insurrecció, fins i tot si ens veiem forçats més tard a avançar-lo o retardar-lo alguns dies.
És evident que l’exemple anterior és purament hipotètic, però és una excel·lent il·lustració de la idea que hem de fer-nos de la preparació de la insurrecció. No es tracta de jugar cegament amb les dates, sinó de determinar el moment de la insurrecció basant-nos en el marxa mateixa dels esdeveniments, de verificar la precisió al llarg de les etapes successives del moviment i de fixar el termini a què tot el treball de preparació revolucionària haurà d’estar subordinat.
Repetisc que, en aquest aspecte, s’han d’estudiar atentament els ensenyaments de la Revolució d’Octubre, l’única revolució que, fins al moment, el proletariat ha realitzat victoriosament. Cal fer, des del punt de vista estratègic i tàctic, un calendari d’octubre. Cal exposar com es desenrotllà l’onada d’esdeveniments, quines foren les repercussions en el partit, en els soviets, al si del comitè central i en l’organització militar del partit. Quin fou el sentit de les indecisions que es produïren en el partit? Quant de pes tingueren en el conjunt dels esdeveniments? Quin fou el paper de l’organització militar? Es tracta d’un treball d’una importància inapreciable. Deixar-lo per a després seria una falta imperdonable.