Conferències realitzades en la Societat de Ciències Militars de Moscou, al juliol de 1924
De què es tracta? D’un reglament de la guerra civil o d’un reglament de la insurrecció? Pense que si s’adopta el reglament, es tracta primer que res d’un reglament de la guerra civil.
Alguns camarades, diuen, plantejaren objeccions per aquest tema i feia la impressió que confonien la guerra civil amb la lluita de classes i la insurrecció amb la guerra civil. La veritat és que la guerra civil constitueix una etapa determinada de la lluita de classes, quan aquesta, en trencar els marcs de la legalitat, es col·loca en el pla d’un enfrontament públic i en certa manera físic, de les forces enfrontades. Concebuda d’aquesta manera, la guerra civil comprèn les insurreccions espontànies, determinades per causes locals, les intervencions sanguinàries de les hordes contrarevolucionàries, la vaga general revolucionària, la insurrecció per a la presa del poder i el període de liquidació dels intents d’aixecaments contrarevolucionaris. Tot açò entra en el marc de la noció de la guerra civil, tot açò és més ampli que la insurrecció i, alhora, infinitament més estret que la noció de la lluita de classes que transcorre a través de tota la història de la Humanitat. Si parlem de la insurrecció com d’una tasca a realitzar, cal canalitzar-la correctament i no deformar-la com ocorre a vegades, confonent-la amb la revolució. Hem d’alliberar els altres d’aquesta confusió i començar per desembarassar-nos-en nosaltres mateixos.
La insurrecció planteja, en tot moment i lloc, una tasca precisa a realitzar. Després d’aqueix objectiu, nosaltres repartim els rols, confiem a cadascú la seua missió, distribuïm les armes, escollim el moment, colpegem i prenem el poder si... no ens aixafen abans. La insurrecció ha de fer-se segons un pla concebut per endavant. És una etapa determinada de la revolució. La presa del poder no deté la guerra civil, no fa més que canviar-li el caràcter. Així pot dir-se que es tracta més bé d’un reglament de la guerra civil i no sols d’un reglament de la insurrecció.
Ja hem al·ludit als perills de l’esquematisme. Vegem a la llum d’un exemple en què poden consistir. Tinguí l’ocasió d’observar una de les més perilloses manifestacions de l’esquematisme en la manera en què els nostres joves oficials de l’estat major aborden les qüestions militars de la revolució. Si prenem les tres etapes que distingim en la guerra civil, ens adonem que el treball militar del partit revolucionari revesteix, en cada un dels tres períodes, un caràcter particular. En el període de la preparació revolucionària xocarem forçosament amb les forces (policia, exèrcit) de la classe dominant. Les nou desenes parts del treball militar del partit consisteixen, en aqueix moment, en disgregar l’exèrcit enemic, dislocar-lo des de dins, i només en un dècima en concentrar i preparar les forces revolucionàries. És evident que les relacions aritmètiques que assenyale han de prendre’s arbitràriament; de totes maneres, però, forneixen una idea d’allò que ha d’ésser realment el treball militar clandestí del partit revolucionari. Com més s’apropa el moment de la insurrecció, més ha d’intensificar-se el treball per a la formació de les organitzacions de combat. Pot tenir hom llavors por d’un cert esquematisme perillós. És evident que les formacions de combat, amb l’ajuda de les quals el partit revolucionari s’apresta a consumar la insurrecció, no poden tenir una fisonomia molt nítida, amb més raó no podran correspondre a unitats militars com la brigada, la divisió o el cos d’exèrcit. Açò no eximeix aquells que tenen la tasca de dirigir la insurrecció de fer que hi haja ordre i mètode. Però el pla de la insurrecció no es construeix sobre una direcció centralitzada de les tropes de la revolució sinó, per contra, amb l’enorme iniciativa de cada destacament a què se li haja assignat, amb anticipació i amb el màxim de precisió, la tasca que li incumbeix. L’insurgent combat, en línies generals, observant els mètodes de la “petita guerra”, és a dir, per mitjà dels destacaments de partisans o semipartisans, units molt més per la disciplina política i per la clara consciència de la unitat de l’objectiu a assolir que no per qualsevol disciplina jeràrquica. Després de la presa del poder, la situació es modifica completament. La lluita de la revolució victoriosa per assegurar la seua defensa i el seu desenvolupament es transforma de seguida en una lluita per l’organització de l’aparell governamental centralitzat. Els destacaments de partisans, l’aparició dels quals en el moment de la lluita per la presa del poder és tan inevitable com necessària, poden ésser, després de la conquesta del poder, una causa de greus perills, capaços de fer trontollar l’estat revolucionari en formació. Llavors s’ha de procedir a l’organització d’un exèrcit roig regular.
La determinació del moment de la insurrecció està en estreta relació amb les mesures que acabem de considerar. És evident que no és qüestió de designar arbitràriament, al marge dels esdeveniments, la data fixa i irrevocable de la insurrecció. Açò seria fer-se una idea massa simplista del caràcter de la revolució i del seu desenrotllament. Els marxistes hem de saber i entendre que no és suficient desitjar la insurrecció perquè aquesta es complisca. Quan les condicions objectives la facen possible, cal executar-la, ja que ella no es fa tota sola. I per a açò l’estat major revolucionari ha de tenir llest el pla de la insurrecció abans de desencadenar-la.
El pla de la insurrecció donarà una orientació de temps i lloc. Tindrem en compte del mode més minuciós tots els factors i elements de la insurrecció, els examinarem ràpidament per tal de determinar el seu dinamisme, per a definir la distància que l’avantguarda revolucionària haurà de mantenir entre ella i la classe obrera per a no aïllar-se, i al mateix temps farem el salt decisiu. L’estipulació del moment de la insurrecció és un dels elements necessaris d’aquesta orientació. Serà precisat per endavant, tot just que els preanuncis de la insurrecció apareguen clarament. És cert que el termini escollit no serà divulgat a tot el món, al contrari, l’ocultarem el més possible a l’enemic, sense induir a error el nostre partit i les masses que el segueixen. El treball del partit en tots els terrenys estarà subordinat als terminis de la insurrecció i tot haurà d’ésser llest el dia fixat. Si hom s’equivoca en els seus càlculs, el moment de la insurrecció podrà ésser ajornat encara que això siga una eventualitat que comporte sempre greus inconvenients i molts perills.
Cal reconèixer que el termini de la insurrecció és considerat com quelcom insignificant per molts comunistes occidentals que no s’han tret del damunt encara la seua manera fatalista i passiva d’abordar els principals problemes de la revolució. Rosa Luxemburg és en açò l’exemple típic més expressiu i més talentós. Psicològicament ho comprenem sense dificultat. Ella s’havia format, per dir-ho així, en la lluita contra l’aparell burocràtic de la socialdemocràcia i dels sindicats alemanys. Incansablement, havia demostrat que aquest aparell asfixiava la iniciativa del proletariat. Ella només veia a açò una sortida a través d’un irresistible empenta de les masses per a tirar a baix totes les barreres i les defenses edificades per la burocràcia socialdemòcrata. La vaga general revolucionària, que desbordava totes les arestes de la societat burgesa, havia esdevingut per a Rosa Luxemburg un sinònim de revolució proletària. No obstant això, siga quina siga la seua força, la vaga general no resol el problema del poder, no fa més que posar-lo de relleu. Per a prendre el poder cal organitzar la insurrecció, recolzant-se en la vaga general. Tota l’evolució de Rosa Luxemburg fa pensar que hauria acabat per admetre-ho. Però quan fou arrencada de la lluita, encara no havia dit ni la seua última, ni la seua penúltima paraula. No obstant això, recentment en el Partit Comunista Alemany encara existia un corrent molt fort cap al fatalisme revolucionari. La revolució s’apropa, deien, provocarà la insurrecció i ens donarà el poder. Quant al partit, el seu paper, en aquest moment, és fer agitació revolucionària i esperar els resultats. En tals condicions, plantejar categòricament la qüestió del termini de la insurrecció, és traure al partit de la passivitat i del fatalisme, és posar-lo enfront dels principals problemes de la revolució, particularment davant l’organització conscient de la insurrecció per a expulsar l’enemic del poder.
Per això, la qüestió del moment de la insurrecció ha d’ésser tractada en el reglament de la guerra civil. Així facilitarem la preparació del partit per a la insurrecció o almenys la preparació dels seus quadres.
Cal considerar que el pas més difícil que un partit comunista haurà de fer serà el passatge del treball de preparació revolucionària, forçosament llarg, a la lluita directa per la presa del poder. Açò no es farà sense provocar crisi, i crisis greus. L’única manera de disminuir el seu abast i de facilitar l’agrupament dels elements dirigents més resolts consisteix en portar els quadres del partit a meditar i aprofundir per endavant sobre les qüestions que es dedueixen de la insurrecció revolucionària i açò més concretament quan els esdeveniments estiguen més pròxims. Des d’aquest punt de vista, l’estudi de la Revolució d’Octubre té una importància única per als partits comunistes europeus. Aquest estudi, malauradament, de moment, no es fa i no es farà fins que no es donen els mitjans. Nosaltres mateixos no hem estudiat ni coordinat els ensenyaments de la Revolució d’Octubre i, especialment, els ensenyaments militars revolucionaris que se’n desprenen. Caldrà seguir pas a pas totes les etapes de la preparació revolucionària que va de març a octubre, el mode en què es desenrotllà la insurrecció d’octubre en alguns dels punts més característics, després la lluita per la consolidació del poder.
A qui destinarem el reglament de la guerra civil? Als obrers, han respost alguns camarades, perquè cadascun d’ells sàpiga com comportar-se. Evidentment no podríem més que alegrar-nos que “tot” obrer sàpiga allò que li correspon fer. Però això és una manera de plantejar la qüestió a una escala molt àmplia, i per tant utòpica. De totes maneres, no és per aquesta punta per on hem de començar. El nostre reglament ha d’estar destinat, en primer lloc, als quadres del partit, als caps de la revolució. Naturalment simplificarem alguns capítols, algunes qüestions amb la intenció de dirigir-nos a amplis sectors obrers, però, primer que res, es destinarà als dirigents.
Prèviament hem de reunir la nostra pròpia experiència i les nostres idees, formular-les tan clarament com siga possible, verificar-les minuciosament i, tant com podem, sistematitzar-les. Abans de la guerra imperialista, certs escriptors militars es queixaven que les guerres havien esdevingut massa rares per a la bona instrucció dels oficials. Amb no menys raó, podem dir que la raresa de les revolucions obstaculitza l’educació dels revolucionaris. En aquest sentit, la nostra generació no té perquè queixar-se. Nosaltres hem tingut l’oportunitat de fer la revolució de 1905 i de viure prou com per a ésser part dirigent en la revolució de 1917. Però no cal dir que l’experiència revolucionària quotidiana es dissipa ràpidament. I llavors hi ha nous problemes! No estem obligats avui a discutir sobre qüestions com la fabricació de la tela, la construcció de la fàbrica elèctrica de Nolkoff i tants d’altres problemes econòmics en lloc del mode en què es porta a terme la insurrecció? Però tot i que hom es tranquil·litze, aquesta última qüestió està lluny d’estar perida. Més d’una vegada la història demanarà que s’hi responga.