Conferències realitzades en la Societat de Ciències Militars de Moscou, al juliol de 1924
És un fet que fins al moment ningú s’haja preocupat en fer un compendi dels ensenyaments que es desprenen de les experiències de la guerra civil, tant de la nostra com la d’altres països. I, no obstant això, tant pràcticament com ideològica, un treball d’aquesta mena respon a una necessitat imperiosa. Al llarg de la història de la humanitat, la guerra civil ha exercit un rol particular. Des de 1871 a 1914 els reformistes s’imaginaven que, per a Europa occidental, aqueix rol havia conclòs. Però la guerra imperialista tornà a posar la guerra civil a l’ordre del dia. Açò, ho sabem i ho entenem. Ho hem inclòs en el nostre programa. No obstant això, manquem gairebé per complet d’una concepció científica de la guerra civil, de les seues fases, dels seus aspectes i dels seus mètodes. També notem enormes llacunes en la simple descripció d’esdeveniments que se succeïren en aqueix terreny al llarg dels últims deu anys. Recentment, haguí de remarcar que nosaltres dediquem molt de temps i esforç a l’estudi de la Comuna de París, però que descuidem completament la lluita del proletariat alemany, ric, no obstant això, pel que fa a experiències de guerra civil, i que ignorem quasi completament les lliçons de la insurrecció búlgara de setembre de 1932. Però allò de més sorprenent és que sembla que està bé que, des de fa temps, l’experiència de la Revolució d’Octubre s’haja relegat als arxius. I no obstant això, en la Revolució d’Octubre, hi ha moltes coses de què podem treure profit en relació a tàctiques militars, ja que no hi ha cap dubte que la propera guerra, a un nivell infinitament major que fins ara, es combinarà amb diverses formes de guerra civil.
La preparació i l’experiència de la insurrecció búlgara de setembre de 1923 ofereixen també un gran interès. Tenim a la nostra disposició els mitjans necessaris, ja que gran quantitat de camarades búlgars, que foren part de la insurrecció, viuen ara a Rússia, i podem dedicar-nos a un estudi seriós d’aqueixos esdeveniments. És fàcil, a més a més, fer-se una idea de conjunt. El país que fou l’escenari de la insurrecció no és més gran que una província russa. I l’organització de les forces combatents, els agrupaments polítics hi revesteixen un caràcter governamental. D’altra banda, per als països on predomina la població camperola (i són nombrosos, especialment tots els països d’Orient), l’experiència de la insurrecció búlgara té una importància capital.
Però en què consisteix la nostra tasca? En redactar un manual per a menar les operacions revolucionàries, una teoria de la revolució, o bé un reglament de la guerra civil? De totes maneres, el més important de l’obra que hem de realitzar tracta de la insurrecció com a fase suprema de la revolució. Cal reunir i coordinar les dades de l’experiència de la guerra civil, analitzar les condicions en què es desenvolupà, estudiar els errors comesos, palesar les operacions millor assolides, treure’n les conclusions necessàries. Una vegada fet açò, ¿què enriquirem: la ciència, és a dir el coneixement de les lleis de l’evolució històrica, o bé l’art militar revolucionari, pres com un conjunt de regles tretes de l’experiència? Des del meu punt de vista, enriquirem tant una com l’altre. Però, concretament, només pensarem en l’art militar revolucionari.
Compondre una mena de “reglament de la guerra civil” és una tasca complicada. Per a començar, cal delinear les particularitats de les condicions essencials per a la presa del poder pel proletariat. D’aquesta manera, romandrem encara al terreny de la política revolucionària; ¿però la insurrecció, al capdavall, no és la continuació de la política per altres mitjans? L’anàlisi de les condicions essencials de la insurrecció haurà d’estar adaptada a les diferents classes de països. D’una banda, tenim països on el proletariat constitueix la majoria de la població i, d’una altra banda, països on el proletariat és una ínfima minoria entre la població camperola. Entre aqueixos dos pols, es troben països d’un tipus intermedi. Llavors, hem de basar-nos per al nostre estudi en tres tipus de països: industrials, agraris i intermedis. De la mateixa manera, en el capítol introductori dedicat als postulats i condicions revolucionaris que són necessaris per a la presa del poder, descriurem les particularitats de cadascun d’aquests països, des del punt de vista de la guerra civil.
Nosaltres considerem la insurrecció de dues maneres: primer, com una etapa determinada del procés històric, com una refracció de les lleis objectives de la lluita de classes; després, des d’un punt de vista objectiu i pràctic, és a dir: de quina manera preparar i executar la insurrecció per tal d’assegurar el major èxit possible. La guerra ens ofereix, en aqueix sentit, una analogia impressionant, ja que és, també, producte de certes condicions històriques, el resultat d’un conflicte d’interessos. La guerra, alhora, és un art. La teoria de la guerra és un estudi de les forces i els mitjans que es disposen, de la seua concentració i el seu mode d’ús per a assolir la victòria. Paral·lelament, la insurrecció és un art. En un sentit estrictament pràctic, és a dir fregant en certa manera els reglaments militars, es pot i s’ha de posar en peu una teoria de la insurrecció.
Evidentment, xocarem al principi amb tot tipus de malentesos i crítiques dels qui no deixaran de dir que la idea d’escriure el reglament de la insurrecció, amb més raó el de la guerra civil, és pura utopia burocràtica. És probable que diguen fins i tot que volem militaritzar la història, que el procés revolucionari no es reglamenta, que en cada país la revolució té les seues particularitats, la seua originalitat, que en temps revolucionaris la situació es modifica a cada moment i que és una quimera voler fabricar esbossos en sèrie per a dirigir revolucions o establir, com un sotsoficial de quarter, un munt de prescripcions intangibles i imposar l’estricta observació d’aquestes normes.
Ara bé, si algú
pretengués establir quelcom així,
seria totalment ridícul. Però, en els fons, pot dir-se
igualment dels nostres reglaments militars. Tota guerra es
desenrotlla en una situació i en condicions que no es poden
preveure per endavant. No obstant això, sense el suport dels
reglaments que reuneixen les dades de l’experiència
militar, és pueril voler dirigir un exèrcit, tant en
els temps de pau com en els temps de guerra. L’antic adagio:
“No t’agafes del reglament com un cec a la paret”,
no minimitza de cap mode la importància dels reglaments
militars, com tampoc la dialèctica disminueix la importància
de la lògica formal o de les regles
d’aritmètica. És indubtable que, en la guerra
civil, els elements necessaris per a l’establiment de plans,
per a l’organització, per a les instruccions que s’ha
de seguir, són infinitament més excepcionals que no en
les guerres entre exèrcits “nacionals”. En la
guerra civil, la política es barreja amb les accions militars
més estretament, més íntimament que
no en la
guerra “nacional”. Així, doncs, en va voldríem
transposar els mateixos mètodes d’una esfera a una
altra. Però no s’hi dedueix que estiga prohibit
recolzar-se en l’experiència adquirida per a extreure
mètodes, processos, indicacions, directives, suggeriments que
tinguen un significat precís, i convertir-los en regles
generals capaces d’estar en un reglament de la guerra civil.
Per descomptat, entre aqueixes regles, s’esmentarà la necessitat de subordinar estrictament les accions purament militars a la línia política general, de tenir en compte rigorosament el conjunt de la situació i l’estat d’ànim de les masses. En tots els casos, abans de titllar d’utòpica una obra d’aquest tipus, és necessari decidir, després d’un profund examen del tema, si hi ha regles generals que condicionen o faciliten la victòria en períodes de guerra civil i en què consisteixen. Només després d’un examen d’aquest tipus es podrà definir on fineixen les indicacions precises, útils, que disciplinen el treball a realitzar, i on comença la fantasia burocràtica.
Tractem d’abordar la revolució partint d’aquest punt de vista. La fase suprema de la revolució és la insurrecció, la que decideix el poder. La insurrecció sempre està precedida per un període d’organització i de preparació sobre la base d’una campanya política determinada. Per regla general, el moment de la insurrecció és breu, però és un moment decisiu en el curs de la revolució. Si s’assoleix la victòria, segueix un període que comprèn la consolidació de la revolució per mitjà de l’aixafament de les últimes forces enemigues, i l’organització d’un nou poder i de les forces revolucionàries encarregades de la defensa de la revolució. En aquestes condicions, el reglament de la guerra civil haurà de tenir tres capítols, almenys: la preparació de la insurrecció, la insurrecció i, finalment, la consolidació de la victòria. Així, a més de la introducció de principi de què parlem més amunt per a caracteritzar, sota la forma abreujada de regles generals o davall la forma de directives, de postulats i condicions revolucionàries, el nostre reglament de la guerra civil haurà de contenir tres capítols que engloben en l’ordre de la seua successió les tres principals etapes de la guerra civil. Tal serà l’arquitectura estratègica de l’obra.
El problema estratègic que hem de resoldre consisteix, precisament, en combinar de forma lògica totes les forces i mitjans revolucionaris amb vista a assolir l’objectiu principal: la presa i la defensa del poder. És evident que cada aspecte d’aquesta estratègia de la guerra civil planteja múltiples problemes tàctics particulars com la formació de milícies de fàbrica, l’organització de llocs de comandament a les ciutats i les vies fèrries, i la preparació minuciosa dels mitjans per a apoderar-se de punts vitals a les ciutats. Aquests problemes tàctics emanaran en el nostre reglament de la guerra civil, uns en el segon capítol referit a la insurrecció, d’altres en el tercer que comprendrà el període de la derrota de l’enemic i la consolidació del poder revolucionari.
Si adoptem un pla de treball d’aquest tipus, tindrem la possibilitat d’abordar la nostra obra des de diversos aspectes al mateix temps. D’aquesta manera li encarregarem a un grup de camarades certes qüestions tàctiques referides a la guerra civil. Altres grups establiran el pla general de la introducció de principi i així successivament. Al mateix temps caldrà examinar, des de l’angle de la guerra civil, el material històric que hàgem reunit, ja que és evident que la nostra intenció no és forjar un reglament que siga un simple producte de la raó, sinó un reglament inspirat en l’experiència, il·luminat i enriquit, per una banda, per les teories marxistes, i també per les dades de la ciència militar per l’altra.
Sabem que els reglaments militars només tracten de mètodes, en altres paraules, únicament forneixen directives generals sense basar-les en exemples precisos o en explicacions detallades. Podem adoptar el mateix mètode per a enunciar el reglament de la guerra civil? No és segur. És molt possible que estiguem obligats a citar, a títol il·lustratiu, en el reglament mateix o en un capítol annex, un cert nombre de fets històrics o, almenys, referir-nos-hi. Açò potser serà una excel·lent manera d’evitar un excés d’esquematisme.