L'oportunisme de la posició social-demòcrata.- Les tendències fonamentals i llurs trets característics.- El problema de les nacionalitats en els congressos de la Segona Internacional.
Com hem fet remarcar en la Introducció, la qüestió de les nacionalitats està íntimament lligada amb el desenvolupament del capitalisme. No es tracta, doncs, d'un “problema etern” propi de totes les societats, sinó d'un fenomen de caràcter històric, producte d'una gran època, i que passa per diverses etapes. No és el mateix la lluita per l'emancipació nacional en l'etapa de predomini del capitalisme comercial que en la del floriment del capitalisme industrial o en la de l'imperialisme. No hi pot haver, doncs, una norma i un criteri aplicables a totes les èpoques i a totes les situacions.
Com en tots els problemes fonamentals que té plantejats la societat capitalista, cada classe social té una manera particular de concebre'ls i de resoldre'ls. I com que la influència recíproca de les classes és fatal i inevitable, s'explica que, quant a la qüestió de les nacionalitats, la social-democràcia és veiés fortament influïda per la petita burgesia. La ideologia vacil·lant d'aquesta classe sempre s'ha reflectit en la consciència dels sectors ressagats del proletariat i, sobretot, de l'aristocràcia obrera, la qual, com és sabut, ha estat la base en què fonamentalment la social-democràcia ha recolzat. Interessada, pels profits que en treia, l'expansió del poder econòmic de la burgesia més enllà de les fronteres del propi país, aquesta aristocràcia obrera secundava, objectivament, la política d'opressió nacional o colonial.
D'ací la diversitat de tendències dins la social-democràcia i les vacil·lacions i l'oportunisme que caracteritzaren l'actitud de la Segona Internacional enfront del problema de les nacionalitats.
La II Internacional no podia, naturalment, mostrar-se indiferent davant el problema o eludir-lo, per tal com era un dels més vius a l'època en què aquella va nèixer, i segueix essent-ho, amb caràcters encara més aguts, després de la guerra del 1914-1918, aquella guerra que havia d'“alliberar” les nacions oprimides... servint-se, com d'instrument, dels exèrcits dels països imperialistes. En el fons, però, mai no se n'ha ocupat seriosament, i quan s'ha vist obligada a pronunciar-se ho ha fet imprimint a les seves resolucions l'emprempta de l'oportunisme i deixant la porta oberta a tots els equívocs.
En la social-democràcia d'abans de la guerra es manifestaven les següents tendències fonamentals quant als moviments d'emancipació nacional: a) una tendència francament imperialista (Cunow, Van Kohl); b) una tendència nacionalista (Partit Socialista Polonès); c) una tendència de dreta (l'escola austríaca); d) una tendència de centre (Kautsky): e) una tendència d'esquerra (els bolxevics russos); f) una tendència d'extrema esquerra (Rosa Luxembourg).
El representant més característic de la tendència imperialista és el social-demòcrata holandès Van Kohl. Segons aquest singular “marxista”, les nacions ressagades i les colònies no podrien viure sense la tutela de les nacions “superiors”. Llur alliberament significaria l'anarquia i la misèria. “Abandonar un infant foll o inconscient – deia, l'any 1904, en el seu discurs del congrés internacional d'Amsterdam – que no es pot prescindir del nostre ajut equivaldria a fer-lo víctima d'una explotació desenfrenada o d'una altra dominació”. El socialisme, doncs, d'antuvi ha de crear les condicions necessàries perquè els pobles ressagats atenyin un grau de cultura i de civilització més elevat. I com que aquest procés serà llarg i dificultós, cal partir del principi que àdhuc sota el règim socialista futur seran necessaris els dominis colonials. La missió de la social-democràcia ha de consistir a “assuaujar els dolors de l'evolució”. Fóra difícil de trobar una defensa més cínica de l'imperialisme opressor.
El Partit Socialista Polonès (P.P.S.) era una organització de tipus netament nacionalista, d'horitzons molt limitats, en la qual predominava el sentiment nacional i l'obsessió del problema del propi país. Amb dir que era el partit de Pilsudski n'hi haurà prou per a caracteritzar-lo. Un partit obrer revolucionari ha de tenir una política nacional, però no pot ésser nacionalista. Altrament, fa el joc a la burgesia o es converteix en una força reaccionària activa.
L'anomenada escola austríaca (Renner, Otto Bauer) és la que ens ha deixat una literatura més abundant sobre el problema. I es comprèn: Àustria era el país típic de l'opressió nacional, i la social-democràcia no podia inhibir-se de la qüestió, la qual, altrament, se li plantejava dins mateix de l'organització política del partit. Ara, que, sota un embalum teòric imponent s'amagava una concepció falsa, esquifida i oportunista del problema, per a la solució del qual es preconitzava una absurda i utòpica “autonomia cultural” que deixava fonamentalment en peu la monstruosa constitució política de l'Imperi.
Tot i que la tendència de Kautsky abans de la guerra era considerada d'esquerra, nosaltres la classifiquem al centre. En efecte, l'esmentada tendència és típicament centrista, per tal com oscil·la entre la dreta i l'esquerra i s'inclina per les solucions equívoques. Kautsky propugnava el reconeixement del dret de les nacionalitats a disposar de llurs destins; aquest dret, però, no anava més enllà de l'autonomia i no pressuposava, per tant, el dret a la separació.
Ja molt abans de la guerra imperialista els bolxevics concedien una immensa importància als moviments d'emancipació nacional, que lligaven amb la lluita de classes i consideraven com un factor revolucionari de primera força. Com en tants altres aspectes, el marxisme troba en la política nacionalitària dels bolxevics, o, més ben dit, de Lenin, una aplicació genial a les situacions concretes. Hom pot discutir aquesta política, però no li podrà negar ni la claredat ni la conseqüència. El dret indiscutible del les nacions oprimides a disposar de llurs destins, sense excloure la separació, hi és afirmat d'una manera categòrica.
L'ala extrema esquerra, representada principalment per Rosa Luxembourg, no concedia cap importància al problema, estimava que el proletariat no havia de preocupar-se'n i àdhuc qualificava de reaccionària la fórmula relativa al dret dels pobles oprimits a l'autodeterminació.
El primer congrés en què la Segona Internacional va prendre posició sobre la qüestió de les nacionalitats fou el celebrat a Londres el 1896. En el de Brussel·les (1891) s'havia pres una resolució sobre l'antisemitisme en la qual el problema només es tocava d'esquitllentes i en una forma extremament vaga.
Molts mesos abans del congrés de Londres la revista marxista alemanya Neue Zeit havia obert una discussió en què participaren principalment Kautsky, Rosa Luxembourg i alguns representants del P.P.S. (Partit Socialista Polonès). Els delegats, doncs, podien participar en els debats amb un bagatge teòric considerable.
La discussió es descabdellà principalment a l'entorn del problema de la independència de Polònia. Sobre aquest punt es manifestaren tres criteris: el dels representants del P.P.S., el de Rosa Luxembourg i el de Kautsky. Els primers sostenien que la Internacional havia d'incloure en el seu programa la reivindicació de la independència de Polònia. Rosa Luxembourg opinava que els socialistes polonesos no havien de reclamar aquesta independència i que el principi de la “lliure determinació” no podia ésser acceptat. Aquests dos punts de vista foren rebutjats pel congrés. Triomfà el de Kautsky, que pot resumir-se així: En aquest moment la Internacional no pot incloure en el seu programa la independència de Polònia; però els socialistes polonesos poden propugnar pletament aquest reivindicació. Fóra un error que els socialistes ignoressin la lluita per l'emancipació nacional en un poble sotmès al jou d'un altre.
Sobre el problema general el congrés de Londres adoptà la següent resolució: “El congrés declara que sosté el dret absolut de totes les nacions a la “lliure determinació” i expressa la seva simpatia pels obrers de tots els països que pateixin actualment el jou de l'absolutisme nacional i militar o de qualsevol altra mena. El congrés incita els obrers de tots aquests països a ingressar als rengles dels obrers conscients de tot el món per tal de lluitar junt amb ells per la supressió del capitalisme internacional i l'assoliment dels fins de la social-democràcia”.
En aquesta declaració, la més clara, adoptada per la Segona Internacional, figura la reivindicació del dret de les nacions a lliure determinació; però, com hem fet remarcar més amunt, aquest dret no s'interpretava en el sentit del dret a separar-se i a constituir-se en Estat independent.
Al congrés de Stutgart (1907) es descabdellà una batalla molt aspra, a l'entorn de la qüestió nacional i colonial, entre l'ala esquerra-centre i els revisionistes.
Donarà una idea de l'enorme influència exercida per la dreta el fet que la resolució de Van Kohl (defensada pels partits alemany i francès), en què s'acceptava com a fet normal la dominació dels pobles ressagats pels avançats i la conservació de les colònies mitjançant un régim més suau, obtingués la majoria de vots a la comissió i fos rebutjada al congrés per molt pocs vots.
La resolució de la majoria, tanmateix, tot i caracteritzar-se per una condemnació molt enèrgica dels mètodes d'opressió colonial i nacional, no indicava una fórmula clara, concreta i inequívoca d'alliberament.
La Segona Internacional va ocupar-se, en la majoria dels seus congressos, de les qüestions nacionals concretes i dels plets d'organització plantejats en els estats plurinacionals. L'estructura de la social-democràcia austríaca i russa, per exemple, fou objecte de diverses decisions i de protestes abrandades, purament verbals, la política d'opressió del tsarisme a Polònia i a Finlàndia, la crueltat del govern anglès amb els boers, les matances d'armenis, etc., etc. Però de resolucions de caràcter general, només van adoptar-se les que hem citat.
Com veiem, la contribució de la Segona Internacional, com a expressió del pensament del proletariat revolucionari mundial, fou lamentablement migrada. D'altra banda, l'experiència ha demostrat que no es tractava d'un defecte purament quantitatiu. Les fórmules poc concretes i esquívoques eren l'expressió de l'infecte oportunisme que minava la social-democràcia i que, amb comptades i glorioses excepcions, la conduí a la política de col·laboració descarada amb l'imperialisme durant i després de la Gran Guerra i a la substitució de l'internacionalisme revolucionari pel social-patriotisme.
La importància del problema nacional en la social-democràcia austríaca.- La qüestió de les nacionalitats a Àustria i les seves conseqüències per al moviment obrer.- La fórmula de Karl Renner i Otto Bauer: autonomia “personal” i “cultural”.
Per llur importància característica considerem indispensable atorgar una atenció especial a la posició dels social-demòcrates austríacs, a la de Kautsky i Rosa Luxembourg i, sobretot, a la dels bolxevics russos, a la qual, pel seu gran valor teòric i les seves conseqüències pràctiques, reservarem un lloc d'honor en aquestes pàgines.
Comencem per l'escola austríaca.
Si abans de la guerra imperialista hi havia un país on el problema de les nacionalitats constituïa una viva preocupació a la qual no podia sostreure's cap força política, aquest país era indubtablement Àustria-Hongria. En aquell bigarrat i monstruós “mosaic de nacions”, en aquell Estat plurinacional típic, compendi de totes les opressions, l'esmentat problema sorgia quotidianament i es manifestava amb caràcter de virulència extraordinària tant per la seva extensió com per la seva complexitat.
El moviment obrer, que no viu i actua fora del temps i de l'espai, sinó en condicions socials i polítiques concretes, en contacte directe amb realitats vives, no solament no pot girar-se d'esquena a un problema com el de l'opressió nacional, ans es veu obligat, si no vol condemnar-se a l'isolament o al suïcidi, a adoptar una posició definida. A més, la qüestió nacional és tan viva, que es reflecteix directament en el propi moviment obrer, al qual planteja de manera constant problemes polítics i d'organització concrets, com succeïa principalment en la social-democràcia russa i austríaca, i succeeix actualment a tots aquells països on, com el nostre, per exemple, la qüestió de les nacionalitats encara no ha estat resolta.
En el moviment obrer austríac el problema, doncs, constituïa un motiu de preocupació constant i era objecte d'apassionats debats a la premsa i als congressos. Fou a Àustria-Hongria on es realitzaren els primers assaigs per tal de donar a la social-democràcia una teoria estructurada del problema de les nacionalitats; la qual cosa no significa, ni de bon tros, que els “teòrics” reeixissin. Al contrari, tant aquests assaigs com el moviment obrer estan fortament influïts pel nacionalisme burgès, malgrat les sonores afirmacions de fidelitat a la lluita de classes i a l'internacionalisme proletari.
Aquesta influència fou de greus conseqüències per al moviment obrer.
L'error inicial es va cometre l'any 1897, quan la social-democràcia decidí, en el seu congrés de Viena de transformar la seva organització política en una federació de partits nacionals. Aquest error va conduir fatalment a l'exacerbació dels antagonismes nacionals entre els propis obrers i, finalment, a l'escissió orgànica, consumada de fet l'any 1910 per la constitució del partit txec independent.
Mai no s'insistirà prou sobre la necessitat de desfer l'error en què incorren els qui, basant-se en el fet que el marxisme revolucionari afirma el dret indiscutible de tots els pobles a la independència, sostenten que la conseqüència pràctica d'aquest dret ha d'ésser la constitució de partits nacionals independents o d'una federació d'organitzacions dotades d'una vasta autonomia administrativa i política. La solidaritat entre els obrers de les diverses nacions que integren un Estat ha d'estar per damunt de tot. La solidaritat de classe és superior a la solidaritat nacional. La política nacionalitària del proletariat no té res a veure amb el nacionalisme burgès. Per a la classe obrera el problema de les nacionalitats oprimides no és sinó un aspecte de la revolució democràtica general, i la seva solució només serà possible mitjançant l'acció comuna dels obrers de totes les nacionalitats de l'Estat. D'ací la necessitat d'una organització política unificada i centralitzada de tots els obrers d'aquest Estat.
El prejudici nacionalista que, sota una aparença d'internacionalisme extern, purament verbal, hi havia al fons de la política nacionalitària de la social-democràcia austríaca va menar a la catàstrofe, durant la guerra, el moviment obrer dels països que constituïen l'imperi dels Habsburgs. La solidaritat internacional fou substituïda per l'odi, i la social-democràcia serví directament els interessos de la burgesia. Una vegada més l'experiència palesà com les desviacions aparentment insignificants en llur punt de partida condueixen sovint a les claudicacions i la traïció futures.
Els dos teòrics austríacs de la qüestió nacional més assenyalats són Karl Renner i Otto Bauer. El primer, com és sabut, féu un paper important en el primer període de la República i fou un dels instruments més actius de què va servir-se la burgesia per a aturar l'onada revolucionària. El segon, que encara és el teòric de més relleu de l'“austro-marxisme”, un diguem-ne socialisme d'esquerra, més perillós, pel que té de revolucionarisme aparent, que no pas el reformisme declarat, és un dels responsables cabdals de la funesta política del “mal menor” que menà el proletariat austríac a la desfeta.
Renner enfocà el problema de les nacionalitats no pas com a marxista, sinó com a home d'Estat. La solució que hi dóna, “amb ajut del Dret i la Llei” -- són les seves pròpies paraules, -- és una solució jurídica.
Segons aquest “teòric” pedant i enfarfegós, amb la incorporació del proletariat a la política austríaca, la qüestió nacional, que abans era una qüestió de poder, es convertiria en un problema... de cultura. La nacionalitat ha d'ésser considerada com una persona jurídica, dotada dels mateixos drets que aquesta. Si cada organisme té òrgans especials per a funcions especials – i aquesta és la llei de l'evolució orgànica – el poble, com a unitat orgànica, també té necessitat d'òrgans especials per a cada funció determinada. L'autonomia de les “terres de la Corona” -- com s'anomenaven Bohèmia, Galítzia, etc. en l'ex-imperi habsburguià – encara no significa l'autonomia de les nacionalitats, per tal com no hi ha homogeneïtat nacional en les unitats territorials. Com a conseqüència d'aquesta tesi general Renner preveu una doble organització de l'Estat: una organització per als fins de la cultura nacional, per nacionalitats, i sobre la base del principi “personal”; una altra per als fins de la cultura tècnica, sobre la base del principi purament territorial. Per a dir-ho en altres termes més clars i concisos: autonomia nacional, independentment del fet que els membres d'una nacionalitat tinguin territori propi o majoria o minoria en un territori determinat.
Seguim, però, de prop els raonaments del nostre “home d'Estat” per justificar la seva posició quant als punts fonamentals de la seva teoria.
Segons el nostre teòric és un error solucionar el problema d'acord amb la fórmula: “a cada nació ha de correspondre un Estat”. L'Estat i la nació són dues categories distintes: el primer té unes funcions; la segona, unes altres. L'Estat és una entitat purament jurídica l'esfera d'acció de la qual s'estén a un territori determinat. La nació és una comunitat de cultura, independentment del territori, que no necessita per al compliment de les seves funcions.
“L'ordre jurídic estatal és l'expressió de la voluntat del grup d'interessos dominant. Aquests interessos són principalment materials, comuns a totes les classes dominants de les nacions i, com tota matèria, existeixen en l'espai, llur realització només és concebible damunt un territori determinat. Per això l'Estat no es pot concebre sense la dominació exclusiva damunt un territori concret. El desenvolupament territorial de l'Estat depèn dels interessos materials dels grups dominants dins aquest Estat. L'Estat i el poder estatal són inseparables: no es pot comprendre l'un sense l'altre. Les nacions es barregen i es confonen en aquest territori, seguint llurs interessos materials. La nació és inconcebible com a unitat territorial”.
Atorgar, doncs, a la nació els drets de l'Estat és un error. “El dret damunt el territori i la cultura material es troben fora de la influència de la vida nacional”. Cal crear, doncs, un sistema d'òrgans independents i especials. L'Estat és la dominació jurídica damunt un territori; la nació, una “associació personal”. La complexitat de les relacions econòmiques actuals, la facilitat de comunicacions provoquen un moviment constant migratori a l'interior dels Estats plurinacionals com a conseqüència del qual els elements que surten del país nadiu són considerats com a estrangers i es troben en inferioritat de condicions des del punt de vista jurídic. “Cap nació no pot quedar reduïda a un límits determinats”. Per això el principi de les nacionalitats és, fonamentalment, antinacional.
La solució del problema ha de resoldre's, doncs, segons Renner, sobre la base del principi “personal” i no pas territorial. “Les nacions han d'organitzar-se, no pas com a unitats territorials, sinó com a associacions de persones, no pas com a Estats, sinó com a pobles...” “Naturalment, un poble no existeix sense territori, el règim interior no pot deixar d'estar en una relació de dependència amb els sectors locals de la població. Si s'estableix com a base el principi personal, que provocarà la delimitació de les nacionalitats i la unió de les persones isolades, el principi territorial farà un paper considerable com a ordenador”. L'Estat nacional és aplicable als països on els conflictes nacionals interiors atenyen el mínimum. La seva aplicació a Àustria significaria la complicació del problema i, en darrer terme, la disgregació. Tot anirà, doncs, com en el millor dels mons possibles si es prescindeix del principi territorial i s'adapta la panacea receptada per ell, consistent en un complicat sistema d'institucions “jurídiques” i “culturals”.
Els naturals d'una mateixa nacionalitat que es trobin en un indret determinat del territori de l'Estat, encara que no sigui llur territori propi, formen una “comunitat nacional”, és a dir, “una corporació amb el seu Dret públic i provat, amb capitals propis i la facultat de dictar decrets i establir impostos”. Un nombre determinat de comunitats, unides territorialsment i culturalment, constitueixen un districte, amb drets corporatius anàlegs. El conjunt d'“aquests districtes forma la nació, que és una persona jurídica en el Dret públic i privat”.
Aquesta és, a grans trets, l'estructura administrativa de la “persona jurídica”. La qüestió del contingut del Dret d'aquesta persona jurídica és l'objecte d'una frondosa i buida argumentació de la qual alliberarem els nostres lectors. Amb el que hem exposat fins aquí n'hi ha a bastament per a donar una idea de la teoria nacionalitària de Renner.
El caràcter oportunista d'aquesta teoria és evident. El seu autor, una mena d'advocat d'una Àustria-Hongria renovada, tendeix, en el fons, a convèncer els Habsburgs de la necessitat d'una política més justa en la qüestió de les nacionalitats com a garantia de la conservació de l'imperi. La seva solució pressuposava, doncs, la subsistència de la monarquia i de les classes dominants. En tot cas, aquest punt de vista podia ésser el d'un aspirant a “home d'Estat” -- i, en aquest sentit, Renner, després de la revolució del 1918, veié plenament satisfetes les seves aspiracions, -- però no pas el d'un marxista revolucionari, per al qual els moviments d'emancipació nacional, si tenien una virtut, era precisament la d'ésser un poderós factor de desintegració d'aquell imperi que el futur Canceller s'entestava a mantenir.
Entre la concepció de Renner i la d'Otto Bauer hi ha una diferència purament terminològica. Mentre el primer recorre a termes exclusivament jurídics, el segon embolcalla la seva concepció petit-burgesa amb una fraseologia marxista. Tant l'un com l'altre, però, prescindeixen, de fet, del mètode del socialisme científic i es mantenen en l'esfera del dret abstracte. En tot cas, en la “filosofia de la qüestió nacional”, creada per Bauer, hi ha més elements kantians que marxistes.
El teòric més qualificat de l'austro-marxisme rebutja, com Renner, i amb una argumentació anàloga, el principi territorial i, com ell, preconitza el principi “personal”.
Segons aquest principi, com ja hem vist, les nacions es constitueixen, no pas com a corporacions territorials, sinó com a associacions purament “personals”, i representen corporacions territorials només en el sentit que “llur actuació no ultrapassa els límits de l'Estat” de què forma part. “Dins de l'Estat el poder fóra atorgat, no pas al txec en aquest territori i a l'alemany en aquest altre; totes les nacions onsevulla que visquessin, sempre formarien corporacions que administrarien independentment llurs afers nacionals. En una mateixa població viurien una al costat de l'altra, sense molestar-se mútuament, dues o més nacions, que desenvoluparien pacíficament les formes de llur governament i organitzarien llurs institucions culturals, de la mateixa manera que els protestants, els catòlics i els hebreus administren en una mateixa població llurs afers religiosos”.
Cada ciutadà major d'edat tindrà el dret de decidir la nació a què vol pertànyer. La intervenció de l'Estat en aquest aspecte ha d'ésser nul·la. Per a l'organització de les nacions dins l'Estat com a “corporacions de Dret públic” la recepta de Bauer coincideix fonamentalment amb la de Renner. La finalitat d'aquestes corporacions és la satisfacció, amb ajut dels impostos que tindrien dret a establir, de les necessitats culturals de la nació mitjançant la creació d'escoles, biblioteques, teatres, museus i universitats populars i, allà on calgui, l'auxili jurídic als ciutadans.
L'autonomia “cultural” o “personal” de Bauer resol amb admirable simplicitat el problema, destrueix d'un cop, radicalment, tots els perills. El vesper dels Estats plurinacionals es converteix màgicament en una mena d'Arcàdia feliç, sense rivalitats, odis ni conflictes. “Cada nació – diu el nostre teòric – podria satisfer amb recursos propis les seves necessitats culturals. Per a satisfer aquestes necessitats cap nació no hauria de sostenir la lluita pel poder dins l'Estat. El principi personal fóra el millor mitjà per a la defensa dels interessos nacionals. Com que la protecció jurídica de les minories nacionals fóra possible, estaria garantida”. I més endavant: “Amb la institució del principi personal l'opressió nacional, basada en el Dret, fóra completament impossible. Tot i això, les nacions més desenvolupades des del punt de vista cultural seguirien atraient i assimilant-ne els elements més progressius dels pobles menys cultes. Amb ajut dels matrimonis mixtos, de les relacions econòmiques i amicals, cada vegada més estretes, en determinades regions les majories nacionals sempre absorbiran i dissoldran en llur comunitat cultural una part de les minories. Totes aquestes conquistes nacionals, però, només es faran gràcies a la superioritat social i cultural de certes nacions, i no pas gràcies als privilegis. L'emulació pacífica en lloc de les conquistes violentes!”.
Els drets de les nacions, segons la concepció de l'austro-marxisme, estan garantits per la força de l'Estat. Però, ¿qui garanteix les nacions contra l'Estat? ¿Qui pot respondre que un dia aquest Estat no destruirà els drets nacionals valent-se precisament de la força que hauria de servir per a defensar-los? La resposta de Bauer a aquestes objeccions palesa la inconsistència fonamental de la seva profunda “filosofia”. És una resposta jurídica que no té absolutament en compte allò que és fonamental per a un marxista: la correlació de les forces vives de la història, el fet que en la societat capitalista les institucions jurídiques sempre es basen en un sistema coercitiu, que el que compta no són pas els drets jurídicament reconeguts, sinó la força en què recolzen, i, sobretot, que el problema nacional no és jurídic, sinó revolucionari i està íntimament lligat amb la lluita de classes. “En atorgar l'autonomia a les nacions – diu el nostre teòric kantiano-marxista – el propi Estat n'esdevé dependent. L'estat atorga als pobles llurs drets nacionals, i aquests drets els són garantits per sempre, no els poden ésser arrabassats, per tal com, en destruir l'autonomia nacional, es destrueix ell mateix...” (!!!)
Bauer accepta íntegrament l'estructura del nou Estat plurinacional preconitzada per Renner. N'accentua, però, el caràcter purament cultural. Migrada i falsa concepció del problema la que no el considera sinó com una qüestió de desenvolupament de la cultura! I, encara, en un sentit limitadíssim: per a Bauer el problema nacional queda en el fons resolt pel fet que, onsevulla que vagin, empesos per la necessitat de trobar treball, els naturals d'una nació puguin trobar auxili jurídic i escola per a llurs infants!
Malgrat aquesta migradesa evident – sense parlar d'altres falles més importants i substancials – de la teoria nacionalitària dels austro-marxistes, Bauer la considera com una mena de panacea miraculosa, destinada a resoldre radicalment un dels problemes més aguts que té plantejats la societat capitalista. “La nova estructura de l'Estat de nacionalitats – diu com a conclusió d'un dels seus treballs fonamentals – que basa l'autonomia nacional en el règim democràtic de l'Estat i garanteix els drets de les minories mitjançant el principi nacional, representa l'encarnació més completa de l'autonomia nacional, l'única que pot satisfer les necessitats culturals de la classe obrera. En crear condicions psicològiques i jurídiques per a la lluita de classes comuna dels proletaris de totes les nacions, aquesta estructura constitueix un instrument de la política evolucionista-nacional de la classes obrera, serveix el gran objectiu de la transformació de tot el poble en nació” (1).
La posició de l'escola austríaca representa una desviació evident del marxisme. El concepte que Renner i Bauer tenen de la nació, prescindint de la noció de classe, és completament fals.
Per a l'escola austríaca el que determina la nació és la comunitat de destí històric. En concordança amb aquesta interpretació existeix un lligam més estret entre els obrers i els patrons d'una nació, per tal com estan units pel famós “destí històric”, que no pas entre els obrers de les diverses nacions, lligats per l'interès de classe.
L'actitud de la social-democràcia austríaca quant al problema nacional era una capitulació davant el nacionalisme burgès. El mot d'ordre: “Proletaris de tots els països, uniu-vos!” fou substituït pel de: “Nacions, separeu-vos!”.
En oposar-se, mitjançant llur política, a la disgregació de l'imperi austro-hongarès, Renner i Bauer, i, amb ells, tot el partit, defensaven objectivament els interessos de la burgesia austro-alemanya. Com hem vist s'esforçaven a demostrar que la divisió d'Àustria en territoris nacional no resolia el problema i afirmaven que nació i territori no coincidien, que no hi havia cap relació entre aquests dos termes. D'ací la famosa fórmula de l'autonomia cultural, que representava, de fet, la disgregació dels obrers, l'escamoteig de la solució revolucionària – l'única eficaç -- “l'adaptació del socialisme al nacionalisme”, segons l'expressió de Plekhànov, i la permanència del poder polític a les mans de l'Estat centralista de la nació dominant.
La teoria de Kautsky: a) concepte de la nació; b) el dret dels pobles a l'autodeterminació; c) l'Estat nacional. - La social-democràcia polonesa i la qüestió nacional. - Rosa Luxembourg contra la fórmula: dret dels pobles a l'autodeterminació.
Kautsky, considerat unànimament, abans del 1914, com el representant més qualificat de l'ortodòxia marxista, ha publicat un seguit de treballs consagrats, directament o indirectament, a la qüestió nacional. Assenyalem com a més importants “La lluita de les nacionalitats i el Dret públic a Àustria”, “Nacionalitat i internacionalisme”, “La crisi d'Àustria”, “Els problemes nacionals”, “Alsàcia-Lorena”, i “L'alliberament de les nacions”.
En la qüestió nacional, com en les altres, Kautsky, en el període anterior a la guerra era classificat a l'esquerra. Però si aquesta classificació era, fins a cert punt, justa respecte ala social-democràcia, corrompuda fins al moll dels ossos per l'oportunisme, no ho era respecte al marxisme revolucionari. Si més no, la lectura atenta dels treballs esmentats ens en convenceria. En realitat Kautsky sempre ha estat un centrista, i centrista roman en la seva actitud quant al problema de les nacionalitats.
Una gran part dels seus treballs teòrics sobre la qüestió tenen caràcter polèmic. I d'una manera anàloga al fet que, com, per exemple, després de defensar aferrissadament als congressos internacionals els principis fonamentals del marxisme contra les tendències revisionistes, feia aprovar resolucions que, malgrat llur aparença ortodoxa, deixaven el camp obert a totes les desviacions oportunistes, en el problema nacional, després de consagrar pàgines i més pàgines a combatre el punt de vista petit-burgès de l'escola austríaca, arribava a conclusions gairebé idèntiques. Fóra injust, però, de considerar aquestes conclusions definitives. En primer lloc cal remarcar que entre els treballs de les diverses èpoques existeixen contradiccions fonamentals. Així, per exemple, si en uns trobem l'apologia del principi territorial, en altres es defensa l'autonomia “personal”.
Tenint en compte aquestes circumstàncies, ens sembla que el criteri més encertat és prendre principalment com a base els treballs més recents sobre la qüestió, que daten de l'any 1919.
Què és la nació? Kautsky estima indispensable precisar primer que tot aquest concepte, per tal com, a judici seu, el punt de vista de l'escola austríaca és fonamentalment erroni.
La comunitat de cultura i de caràcter, basada en la “comunitat del destí”, no pot ésser el tret distintiu de la nació. No hi ha cap formació social (el clan, la tribu, l'Estat, el gremi, el partit, i àdhuc la “societat anònima” – afegeix Kautsky) que no sigui una “comunitat de destí”. Moltes d'aquestes formacions també són comunitats de cultura, i aquesta comunitat de destí i de cultura pot elaborar igualment una comunitat de caràcter. D'altra banda, però, la comunitat de destí i de cultura d'un grup humà qualsevol encara no constitueix res que separi radicalment una nació de l'altra. “Malgrat llur diferència de nacionalitat, el suís alemany i el suís francès estan lligats molt més estretament per la comunitat de destí i de cultura que no pas el suís alemany d'una banda, i els vienesos i els habitants de Schleswig-Holstein, de l'altra”.
Àdhuc a l'interior d'una mateixa nació es formen grans diferències de classe i de cultura, “molt més profundes que moltes diferències culturals entre les nacions”, i, a la inversa, sovint “la comunitat de classe estableix una comunitat de cultura entre els membres d'una mateixa classe de diverses nacions. El camperol alemany i el danès de l'Schleswig es troben, en tot cas, en una comunitat de cultura més estreta que el camperol alemany de l'Schleswig i el periodista o l'artista dels barris occidentals de Berlín. I aquests últims, a llur torn, es troben en una comunitat de cultura més estreta amb els periodistes i artistes de París”.
El caràcter tampoc no pot constituir un dels trets distintius de la nació. En els grups humans que viuen durant un temps prolongat en condicions iguals, els diversos individus adquireixen una tendència a l'elaboració de trets idèntics de caràcter que constitueixen llur particularitat distintiva respecte als membres dels altres grups. De la mateixa manera sorgeix un caràcter nacional allí on la nació viu en condicions iguals. No és així, però, quan més variades són les condicions socials, geogràfiques, etc., en què viuen els diversos membres d'una nació. En canvi, en aquelles nacions veïnes que viuen en condicions iguals també es forma un caràcter igual.
A judici de Kautsky el factor més poderós de la nacionalitat és l'idioma. El fet, adduït per Bauer, que hi ha pobles – com, per exemple, els anglesos i els irlandesos, els serbis i els croates – que, tot i constituir nacions diverses, parlen un mateix idioma no demostra que la comunitat nacional no sigui comunitat d'idioma. “¿Per ventura els anglesos no parlen tots la mateixa llengua?”. D'aquí solament es dedueix que, a vegades, la comunitat idiomàtica s'estén a més d'una nació i que aquesta comunitat no és l'únic tret distintiu de la nació. Aquest tret distintiu, però, és clar i indubtable. L'idioma comú és la premissa indispensable de l'acció comuna. “El paper importantíssim que fa l'idioma en la vida social ens pot explicar a bastament la força del sentiment nacional”.
Un altre dels trets distintius de la nació és la comunitat de territori, que crea una sèrie d'interessos, concepcions i sentiments que no comparteixen els altres pobles i, finalment, l'existència d'una literatura nacional.
El dret dels pobles a l'autodeterminació – sosté Kautsky – no pot ésser discutit per cap socialista veritable. “Al capdavall – diu – ¿què és la lluita per la democràcia si no la lluita per l'autodeterminació dels pobles, i com fóra possible l'existència de la democràcia internacional sense la reivindicació d'aquest dret d'autodeterminació?” “La democràcia és el fonament en què es basa la social-democràcia. Fóra absurd suposar que aquests fonaments s'han de bastir per primera vegada en la societat capitalista”.
Precisament perquè en la societat capitalista és on són menys realitzables els principis democràtics cal exigir amb més energia el dret a l'autodeterminació. Considerar inútil la lluita per aquest dret equivaldria a considerar inútil la lluita pel poder polític per a destruir el règim capitalista. “La igualtat de drets que la democràcia exigeix per als individus a l'interior de cada nació ha d'ésser obligatòria per a totes les nacions, com a condició necessària de l'internacionalisme, dins tot el conjunt dels pobles”. Tota modificació de fronteres realitzada contra la voluntat de la població ha d'ésser rebutjada.
Kautsky comparteix el criteri, ja exposat en un altre indret d'aquest llibre, que la nació és un producte directe de la societat capitalista, la qual troba en la comunitat de territori i idioma el mitjà eficaç per a la circulació de mercaderies, per a les relacions econòmiques. En aquest sentit l'Estat nacional és la forma d'Estat que més concorda amb les condicions actuals. “Els Estats heterogenis des del punt de vista nacional – els anomenats Estats de nacionalitats per a diferenciar-los dels Estats nacionals – sempre són Estats l'estructura interna dels quals, per unes o altres causes, ha romàs anormal o imperfecta”.
La constitució d'Estats nacionals respon, doncs, a una tendència pròpia de l'evolució de la societat capitalista i constitueix un fet progressiu que cal defensar. Això no vol pas dir, però, que cada nacionalitat, sense distinció, hagi de constituir-se en Estat. El proletariat revolucionari ha d'oposar-se a totes les formes d'opressió nacional, ha de defensar sense condicions el dret dels pobles a disposar lliurement de llurs destins, però no ha de fer res per oposar-se als processos d'assimilació natural – no violenta – que s'efectuen a l'interior de determinats Estats i que determinen la desaparició gradual de tot un poble.
L'Estat nacional, segons Kautsky, no és l'única forma en què el principi de l'autodeterminació pot ésser realitzat. En determinades condicions la fórmula pot ésser l'autonomia. D'altra banda, en alguns Estats nacionals durant molt temps encara caldria defensar les minores contra les violències de què seran objecte, tenint en compte, però, el que hem dit més amunt quant a l'assimilació. Tota altra actitud fóra reaccionària. “Tenim el deure de lluitar contra l'opressió de les minories nacionals, puix que, com a socialistes i demòcrates, sempre hem de combatre tota violència d'un grup de l'Estat contra l'altre, de la mateixa manera, per exemple, que rebutgem la dominació d'una comunitat religiosa damunt d'una altra. Si no fem res, però, per tal d'impedir que la religió perdi terreny en la consciència del poble o desaparegui, tampoc no hem d'esforçar-nos a evitar la desaparició de les diferències idiomàtiques que separin dos pobles. Si lluitem contra tota violència sobre les minories nacionals no és pas per l'interès de la nació, sinó de la democràcia”.
Finalment, el reconeixement del dret dels pobles a l'autodeterminació no comporta, ni de bon tros, el sosteniment de la reivindicació de la independència nacional en totes les circumstàncies. La independència nacional no està lligada fins a tal punt amb els interessos de classe del proletariat que aquest hi hagi d'aspirar invariablement. Aquest principi ha de sostenir-se mentre la seva realització concordi amb els interessos del proletariat internacional, mentre no hi sigui incompatible.
En aquest punt, com en altres, la posició de Kautsky coincideix plenament amb la de Marx i Lenin. Per a judicar-la, però, en el seu conjunt, cal tenir en compte les observacions que hem fet al començament d'aquest capítol. Una posició veritablement revolucionària pressuposa l'acceptació plena del dret dels pobles a l'autodeterminació, sense reserves ni limitacions de cap mena. Kautsky, com tot els oportunistes, la defensa d'una manera purament formal, troba “que hom exagera” quan en la noció d'aquest dret s'inclou la de separació, i evita curosament de tractar la qüestió de les fronteres actuals dels Estats.
En el problema de les nacionalitats, com en totes les qüestions fonamentals, Kautsky resta fidel a ell mateix.
Dins la social-democràcia d'abans de la guerra el Partit Social-Demòcrata polonès fou l'únic que adoptà una actitud netament adversa al principi del dret dels pobles a l'autodeterminació. La seva oposició en aquest sentit era tan irreductible, que ja en el segon congrés dels Partit Social-Demòcrata Obrer rus, celebrat a Londres l'any 1903, els seus delegats es negaren a acceptar el punt 9 del programa, on es proclamava aquest dret, i acabaren per retirar-se. La lluita, que continuà durant la guerra imperialista i en el període de revolució de febrer, va terminar amb la victòria completa de la política de Lenin.
L'error fonamental d'aquesta posició dels social-demòcrates polonesos consistia a plantejar el problema abstractament, amb ajut dels principis generals, a la manera proudhoniana, com feia remarcar Lenin, prescindint del mètode marxista d'anàlisi. Era una posició idealista, no dialèctica, la falsedat de la qual ha quedat plenament demostrada pels esdeveniments d'aquests darrers anys.
Aquesta desviació marxista d'un partit tan excel·lent i d'una executòria tan brillant com la social-democràcia polonesa s'explica per motius d'ordre purament psicològic, per la reacció produïda pel xovinisme i la limitació nacionalista, no solament de la burgesia del país, sinó del P.P.S. Els marxistes polonesos s'imaginaven que en sostenir el dret dels pobles a l'autodeterminació feien el joc d'un nacionalisme burgès que avorrien.
El representant més eminent d'aquesta tendència, que lliurà dures batalles en els congressos i en les publicacions social-demòcrates, fou Rosa Luxembourg.
La nostra exposició fóra incompleta si no donéssim un resum esquemàtic de les tesis fonamentals sostingudes per aquesta tendència.
Per a la seva existència normal – segons Rosa Luxemburg – la burgesia té necessitat no solament de condicions econòmiques determinades que permetin el desenvolupament de la producció, sinó també de condicions polítiques per a la seva dominació de classe. Aquestes condicions, les troba en la independència estatal o “Estat nacional”, que és alhora la forma històrica en què la burgesia passa de la defensa a l'agressió, a la conquista i a l'opressió d'altres nacionalitats. Els moviments nacionals expressen la tendència de la burgesia a la dominació de classe.
L'Estat burgès, tant si és nacional com no, constitueix el terreny on, paral·lelament amb la producció capitalista, neix i es desenvolupa la classe obrera. Ací es manifesta la diferència radical que existeix, històricament, entre la burgesia i el proletariat. La burgesia neix i es desenvolupa com a classe dins el règim feudal i, en la seva marxa ascendent, crea l'Estat modern damunt les ruïnes del règim anterior. A mesura que es desenvolupa el capitalisme i s'envigoreix la dominació capitalista també es desenvolupa políticament el proletariat. La creació de l'Estat modern pel proletariat, com a classe amb clara consciència dels seus interessos, fóra el mateix que si en qualsevol dels països que, com, per exemple, Rússia, s'han desenvolupat econòmicament d'una manera anormal, la burgesia instaurés primer que tot, per compte propi, el règim feudal. La missió històrica de la burgesia és la creació de l'Estat nacional; la missió del proletariat és la destrucció d'aquest Estat com a forma política del capitalisme per tal d'instaurar el règim socialista. “Si des del punt de vista de les necessitats del capitalisme i dels interessos de classe de la burgesia la qüestió nacional pren la forma, per a les classes burgeses, de la independència política, és a dir, de l'Estat nacional, que és un instrument de dominació i de conquista, el que respon primordialment als interessos de la classe obrera és l'aspecte democràtic i cultural de l'esmentada qüestió, i després les formes polítiques susceptibles de garantir un lliure desenvolupament d'aquests aspectes per la via purament defensiva, sense política nacional agressiva, en l'esperit de la convivència solidària de les diverses nacionalitats aplegades històricament en un Estat burgès”. El programa del proletariat ha de contenir, fonamentalment, la igualtat de drets civils de les nacionalitats i la fundació d'institucions polítiques que garanteixin el desenvolupament de la cultura nacional.
Rosa Luxembourg rebutjava categòricament la fórmula: “dret de les nacions a l'autodeterminació”, que, com hem vist, figurava en el programa del Partit Social-Demòcrata Obrer Rus i havia estat proclamat anteriorment pel congrés internacional del 1896.
Segons la inoblidable revolucionària, l'esmentat congrés, en la resolució aprovada, no es proposava pas de formular indicacions concretes al moviment obrer per a la resolució del problema, sinó de treure'l del terreny nacional en què l'havien plantejat els representants del P.P.S. per tal de transferir-lo al terreny internacional i mantenir-lo en els límits dels principis generals del socialisme.
La fórmula: “dret de la nacions a l'autodeterminació” no dóna cap indicació real per a la política concreta del proletariat ni cap solució dels objectius pràctics internacionals, ans “atorga facultats il·limitades” a cadascuna de les nacions interessades per a resoldre les seves qüestions nacionals com li plagui. “L'única conclusió pràctica que es pot treure d'aquesta fórmula és la supressió de totes les manifestacions de l'opressió nacional”. Si reconeixem el dret de cada poble a l'autodeterminació és evident que, si som lògics, hem de condemnar tota temptativa de determinar els destins d'un poble per un altre, la imposició violenta a un poble per un altre de formes determinades d'existència nacional. El deure del partit del proletariat de protestar i lluitar contra el jou nacional, però, no deriva d'un “dret dels pobles” especial, sinó de la lluita general contra el règim de classe, contra tota forma de desigualtat i de dominació social, en una paraula, de la posició de principi del socialisme. La fórmula: “dret dels pobles a l'autodeterminació” no és una indicació política i programàtica per a resoldre el problema nacional, sinó una manera d'eludir-lo.
Aquesta posició, a judici de Rosa Luxembourg, no té res a veure amb el socialisme marxista. La reconeixença abstracta del “dret dels pobles” és una fórmula metafísica com la “dels drets de l'home i del ciutadà”, i tantes altres de la democràcia burgesa arraconades per la Social-Democràcia. “Aquesta fórmula, o bé no té cap sentit, és una frase buida que no obliga a res, o bé expressa l'obligació ineludible dels socialistes de defensar tots els moviments nacionals – i en aquest sentit és senzillament falsa”, per tal com no té en compte la diversitat de les condicions històriques, la tendència general de les relacions internacionals i, sobretot, la teoria de la societat de classes, base fonamental del socialisme.
En parlar del “dret dels pobles” establim la noció de “poble” com una unitat política i social monolítica, unitat que no existeix en la societat de classes. Nacionalment i internacionalment, proletariat i burgesia ocupen posicions antagòniques des de tots els punts de vista, constitueixen “dos camps separats per un profund abisme”.
Els moviments nacionals són moviments de classe del sector dominant de la burgesia, que en casos concrets també pot presentar, fins a cert punt, els interessos d'altres sectors de la població en la mesura en què el proletariat no s'hagi destacat com a classe política conscient.
L'existència mateixa dels partits obrers demostra que la burgesia ha deixat de representar tota la massa de la població i que la classe obrera se n'ha desprès i té aspiracions socials i històriques pròpies. Fóra una absurdidat històrica que el proletariat conscient i organitzat adoptés la noció de “poble”.
Els partits obrers, doncs, han de tenir en compte, per damunt de tot, els antagonismes de classe i considerar el problema nacional com un problema d'interessos de classe. “El dret dels pobles a l'autodeterminació solament deixarà d'ésser una frase en un règim social en què “el dret al treball” no sigui tampoc una frase buida... Només el règim socialista crearà el “poble” com a voluntat única i les condicions materials per a la lliure autodeterminació, per tal com els pobles constituiran organismes socials diversos i no es fondran, com suposa Kautsky, en una massa única”. La missió de la social-democràcia no consisteix a portar a la pràctica el “dret dels pobles a l'autodeterminació”, sinó el “dret d'autodeterminació del proletariat”. La social-democràcia no pot eludir l'obligació de canalitzar els seus esforços en el sentit d'aconseguir des d'ara aquelles formes d'existència polítiques, nacionals i culturals que més responguin als interessos del proletariat i de la seva lluita de classes en un país i en una època determinats i, alhora, als interessos del desenvolupament revolucionari de la Societat. La solució de tots aquests problemes no pot confiar-se a la “nació”. La voluntat de la nació “no és una divinitat davant la qual cal inclinar-se humilment”. A gairebé tots els països la majoria del poble s'“autodetermina” elegint conservadors, clericals i liberals, a qui confia els seus destins polítics.
La missió de la social-democràcia no és sotmetre's a aquesta “voluntat popular”, sinó revolucionar-la formant la veritable “voluntat popular”, és a dir, la de la classe treballadora.
Veu's aquí exposada a gran trets la posició teòrica de Rosa Luxembourg, les falles essencials de la qual, comunes a l'actitud de la social-democràcia polonesa, es poden resumir així: desconeixement de la realitat històrica concreta, del valor dels moviments d'emancipació nacional com a factor revolucionari, menyspreu de la lluita per les reivindicacions democràtiques, confusió entre Estat nacional i Estat plurinacional, programa pràctic que no va més enllà de l'“autonomia cultural” dels austríacs, etc.
Ens resta a examinar la repercussió del problema nacional dins el moviment obrer rus i, molt particularment, la posició bolxevista, que pot ésser considerar amb justícia, gràcies al geni de Lenin, com un resultat de l'aplicació perfecta del mètode del marxisme revolucionari. Pel paper immens que la qüestió nacional va representar en la revolució russa i la importància fonamental de l'aportació teòrica del bolxevisme, consagrarem una atenció preferent a aquesta part del nostre estudi.
(1). Per a completar aquesta exposició donem en els anexos el programa de la social-democràcia austríaca quant a la qüestió nacional.
Tercera part: El problema de les nacionalitats i la revolució russa.