Fonaments econòmics de la política nacionalitària tsarista. - Les etapes més importants de l'expansió de l'imperi. - Trets característics del règim d'opressió nacional. - La revolució del 1905.
Per a comprendre la política del tsarisme en la qüestió de les nacionalitats cal tenir en compte les particularitats característiques del desenvolupament econòmic de Rússia, molt distintes de les de la resta d'Europa.
A Occident, el desenvolupament de l'economia capitalista o, per dir-ho amb més precisió, de la burgesia industrial, trobava la seva expressió política, a l'època de les revolucions burgeses i com a resultat de la victòria sobre la disgregació feudal, en la constitució de nacions i d'Estats nacionals.
A l'Europa, i molt particularment a Rússia, els Estats es formaren en condicions distintes, com a conseqüència del retard econòmic, caracteritzat, primordialment, per la persistència dels elements de l'economia feudal. No hem d'oblidar que, al començament del segle XIX, quant a tot Europa l'evolució del capitalisme industrial estava avançadíssima, Rússia encara era un país essencialment agrari, d'estructura medieval i amb uns mètodes primaris de cultiu i explotació de les terres. I com que en l'exportació representaven el paper dominant els productes agrícoles, s'estableix un lligam molt estret entre la gran propietat agrària i el capital comercial.
L'avidesa i l'afany de lucre de la burgesia comercial es veuen estimulades per l'augment de l'exportació, que s'intensifica constantment pels progressos de la indústria a l'Europa occidental, on la producció agrícola minva i les necessitats de primeres matèries i de blat cada dia són més considerables. I ací és on apareixen amb més claredat els trets distintius característics. Mentre a Occident l'acumulació del capital s'efectua principalment mitjançant l'expulsió dels camperols de la terra i llur proletarització, a Rússia, on el capitalisme industrial només existeix en germen, i, per les formes ressagades de cultiu, no es pot pensar en una explotació intensiva de la terra, l'acumulació s'efectua mitjançant el servatge.
Com a conseqüència d'aquestes característiques específiques, a Rússia, on – repetim-ho – encara no existeix una burgesia industrial, que és el gran aglutinant dels pobles, es forma un Estat plurinacional, per la conquista de nombrosos territoris la major part dels quals en aquells moments encara no podien ésser considerats com a nacions. L'Estat, doncs, creixia per l'apropiació de noves terres – acompanyada sempre de la instauració del servatge – que es repartien entre els terratinents, els funcionaris, els comerciants, els kulaks i el propi tsar, que, com ha dit Trotski amb raó, podia considerar-se com el primer terratinent de l'Imperi. D'ací que els pobles sotmesos fossin objecte d'una explotació típicament colonial, amb una altra particularitat característica: mentre les colònies dels països occidentals es troben situades a enorme distància de la metròpolis, a Rússia eren dins l'Imperi, al redol del territori ocupat per la nació russa dominant.
Per tal de donar una idea general del procés de formació de l'Imperi plurinacional rus assenyalem les etapes més importants de la política de conquesta del tsarisme.
Al començament del segle XVI l'Estat rus no arribava a la regió central del Volga, i al sud la frontera no anava gaire més enllà de Kursk i de Vorònej. En el transcurs del segle va estenent els seus dominis valent-se de la seva superioritat militar, a expenses dels pobles de cultura més endarrerida, d'antuvi devers el sud-est i l'est, i, després, devers una gran part de Sibèria.
És durant el segle XVIII, però, que l'expansió territorial adquireix proporcions més considerables. I ara l'expansió ja no es realitza exclusivament a expenses dels pobles ressagats, sinó que el desenvolupament econòmic i el reforçament de la puixança militar permeten a Rússia de batre's àdhuc amb els Estats europeus veïns.
Quan Pere el Gran pujà al tron Rússia estava isolada per la seva manca gairebé absoluta de sortides al mar. Només en tenia una, la d'Arkhàngelsk, al nord. La preocupació dominant de Pere I, que caracteritza tota la seva política de conquista, és treure el país del seu isolament establint lligams i relacions comercials més fàcils per la via marítima amb les altres nacions. L'expansió s'estén a les costes de la mar Bàltica, on l'emperador s'apodera d'Estònia i part de Letònia, a la regió siberiana de l'Extrem Orient, a la península de Kamxatka, i fins i tot, per l'estret de Behring, al continent americà. A les fronteres del sud, Rússia conquista el fort turc d'Azov, s'atansa al mar Caspi, pren a Pèrsia les costes orientals i meridionals d'aquest mar i sosté una guerra amb Turquia, els resultats desfavorables de la qual obliguen al retorn de les regions conquistades.
Sota Caterina II s'efectuà un repartiment de Polònia entre Rússia, Àustria i Prússia, com a resultat de la qual el tsarisme s'anexionà la Rússia Blanca i una part d'Ucraina, que abans pertanyien a la primera d'aquestes nacions. Com a conseqüència de dues guerres victorioses sostingudes amb Turquia durant aquest regnat, l'Estat rus s'enriquí amb tot el territori de l'actual província d'Odessa, una part important de la de Iekaterinoslav i de la regió de Kuban i tota la Crimera, conquistes que donaren un gran impuls al desenvolupament econòmic de l'Imperi.
Al començament del segle passat les guerres a Europa amb Napoleó, i a Àsia i als Balcans amb Turquia, determinaren nous i importants eixamplament de l'Imperi, per l'anexió de Bessaràbia, de Finlàndia, de “Regne de Polònia”, de Geòrgia, del territori central de l'Azerbeidjan i d'una part del Turquestan i de la regió dels quirguisos.
A la segona meitat del segle XIX s'acaba, després d'una lluita de cinquanta anys, l'obra de submissió violenta del Caucas, es conquista definitivament el Daguestan, es realitza l'anexió d'Armènia, de tot el Turquestan, de les regions de l'Amur, dels oasis de Marski i Akhal-Tekinsk, i els “Khunats” de Khiva i Bukhara esdevenen vassalls. Finalment, al començament del segle XX el tsarisme realitza temptatives, prou conegudes, per a posar el peu a les costes del Pacífic i apoderar-se de Manxúria i Corea.
Tota aquesta política d'expansió és dictada principalment pels interessos dels grups capitalistes, que van penetrant en la societat feudal i cercant mercats i fonts de primeres matèries barates: la Ucraina forneix carbó, l'Azerbeidjan i el Caucas del nord, petroli, el Caucas i Turquestan, cotó, etc. La política d'expansió de Nicolau II, que porta les seves aspiracions fins a Constantinoble, ja està directament inspirada pels interessos del capital comercial i industrial, interessos que tingueren un paper decisiu en la intervenció de Rússia en la guerra imperialista del 1914.
Segons el cens del 1897, el més recent de l'època del tsarisme, sobre una població de 128 milions 924.289 habitants, a l'Imperi hi havia 55.673.000 russos, o sia un xic més del 43 per cent (1). Aquesta minoria exercia el seu domini sobre més d'un centenar de nacionalitats i grups ètnics diversos: la Ucraina, amb 22.415.000 habitants; la Rússia blanca, amb 5.886.00; Polònia, amb 7.931.000; Finlàndia, amb 2.100.000; Lituània, amb 1.658.500; Letònia, amb 1 milió amb prop de 4 milions; 5.063.000 jueus, 1 milió 456000; els pobles del Caucas – un veritable mosaic – amb més de 5 milions; els pobles turco-tàrtars, amb 13.000.000; els d'origen finès, 100.000 moldaus, 1.800.000 alemanys, etc., etc. Amb raó deia Engels el 1866 que “Rússia posseeix una enorme quantitat de béns robats (és a dir, de nacionalitats oprimides) que el dia que es passin comptes haurà de tornar”.
L'estructura d'aquest Imperi i les particularitats característiques de la política nacionalitària que hi regia es derivaven lògicament de les formes originals de l'evolució econòmica del país. D'ací un seguit de contradiccions aparents, perfectament explicables per aquest caràcter original de l'evolució.
La nació dominant, com hem vist, era un país feudal que imposava el servatge a tots els territoris conquistats. D'altra banda, però, gràcies al desenvolupament del capital comercial incorporava les nacions oprimides a la circulació capitalista. Entre els terratinents de la nació dominant i els de les nacions sotmeses s'establia una estreta solidaritat que feia impossible l'aparició d'un “front únic” dels moviments d'emancipació. Els camperols de les nacions oprimides es trobaven, quant a la metròpolis, en la mateixa relació de dependència social que els de la pròpia Rússia. D'ací que la qüestió nacional estigués íntimament lligada amb el problema agrari i constituís un dels aspectes de la revolució democràtico-burgesa.
Els obrers i els camperols russos estaven sotmesos a una explotació despietada; però la situació de les classes treballadores dels pobles oprimits encara era pitjor, i, com que no coneixien la llengua de la nació dominadora, la qual, d'altra banda, gaudia d'una sèrie d'avantatges jurídics, es trobaven completament indefensos.
La política nacionalitària del tsarisme es pot resumir en pocs mots: russificació a ultrança, explotació despietada, ofegament de tota cultura nacional. Els instruments d'opressió de què es servia eren: el mecanisme atuïdor d'un Estat burocratitzat i centralitzat, l'escola, d'on era foragitat tot idioma que no fos el de la nació hegemònica, l'exèrcit, on les llengües nacionals corrien la mateixa sort, i finalment, la religió ortodoxa, imposada per la força.
A més a més del jou polític i cultural, el tsarisme recorria al jou econòmic, molt particularment als països d'Orient, econòmicament més ressagats. A les regions “alògenes” hi emigraven cultivadors i cossacs de Rússia, que ocupaven les terres millors després d'haver-ne expulsat els naturals del país, que havien d'acontentar-se amb les terres pitjors. El govern deturava, per mitjans artificials, el desenvolupament econòmic i cultural dels pobles alògens convertint-los en veritables colònies, d'on la indústria del centre treia les primeres matèries necessàries, com és ara petroli, cotó, mineral de ferro, etc. El resultat d'aquesta política era el retard i la conservació de la influència dels grups feudals i del clericat.
Hi havia nacions, però, que, per llur desenvolupament econòmic i cultural, no solament no eren inferiors a la nació dominadora, sinó que sovint eren superiors. En aquest cas es trobaven, entre altres, Polònia, Finlàndia, Estònia, Geòrgia, Armènia, etc., països que havien estat conquistats per raons més aviat estratègiques. Com que en algunes d'aquestes nacions el pes específic de la burgesia industrial era bastant considerable – citem com a exemple més representatiu el de Polònia, on existia un centre de la indústria tèxtil tan important com Lodz,– la burgesia russa fomentava la política d'opressió nacional, per tal com volia exercir el monopoli.
El tsarisme no es limitava, però, a l'opressió política, cultural i econòmica directa, o a l'extermini pur i simple de la població – mètode aplicat en gran escala al Caucas,– ans portava a la pràctica el principi: “divideix i venceràs” estimulant els odis i les rivalitats entre les races i els pobles i llançant els uns contra els altres. Al Caucas el govern atia el tàrtars fanàtics i ignorants contra als proletariat revolucionari i la petita burgesia armènia, oposada al govern central; a les nacions bàltiques atia durant molt temps els camperols letons contra els barons alemanys, en els quals tenia força confiança a les províncies occidentals, els camperols blanc-russos i ucrainians contra els terratinents polonesos; a Finlàndia, els obrers finlandesos contra la burgesia liberal suedòfila, i, pertot arreu, les masses populars contra els jueus cultivant un antisemitisme salvatge i organitzant directament els pogroms, la qual cosa en altres moments no l'impedeix d'afalagar els hebreus per tal de recolzar-se en ells contra la pagesia polonesa revoltada. Aquest joc, però, tenia els seus perills, perquè les masses socials que el tsarisme es creia manejar dòcilment acabaren per revoltar-se contra el règim.
Sota el tsarisme els moviments d'emancipació nacional es desenvoluparen paral·lelament a la lluita revolucionària del proletariat contra el règim. I com que aquesta lluita adquirí vastes proporcions al començament d'aquest segle, també és a la mateixa època que els moviments nacionals adquireixen més empenta. La lluita pels drets de les nacionalitats tingué els seus moments d'alça i de baixa, sempre en relació directa amb l'avenç o el retrocés dels combats revolucionaris sostinguts pel proletariat contra l'autocràcia.
La revolució del 1905 provocà un moviment força intens entre les nacions oprimides pel tsarisme. Però es produeix un fet que, per la seva significació, tenim interès a subratllar. Els moviments d'emancipació nacional durant l'esmentat alçament revolucionari es produeixen a les nacionalitats amb una cultura capitalista més o menys desenvolupada; la qual cosa demostra una vegada més la relació directa que existeix entre l'avenç del capitalisme i el despertament de les nacionalitats. Els anys 1905-1906 veiem un moviment nacional molt fort a Polònia, Lituània, Letònia, Estònia, Finlàndia, i no tan intens, però força important, a Ucraina, Rússia Blanca i als indrets més cultes de la regió caucàsica: Geòrgia i Armènia. En canvi, es mantenen gairebé passius del tot els pobles més ressagats i alhora més oprimits, com és ara els del Turquestan, del Caucas septentrional, de Sibèria, etc.
La reacció que seguí la desfeta del proletariat rus el 1905 encara determinà una intensificació de la política opressora i l'absència, durant uns quants anys, de tota manifestació externa important de protesta nacional. Els moviments d'emancipació, però, no eren morts, i amb la represa de la lluita revolucionària de la classe obrera forçosament havien de prendre una nova embranzida.
Repercussió de la guerra imperialista en els moviments nacionals. - Importància d'aquests moviments en la revolució de febrer del 1917. - La política nacionalitària del Govern Provisional.
La guerra imperialista va agreujar la qüestió nacional a Rússia i donà un gran impuls als moviments d'emancipació dels pobles oprimits pel tsarisme. La consigna: “defensa de les petites nacionalitats”, de què feren ús i abús els imperialistes dels dos grups bel·ligerants, la inclusió del principi de l'autodeterminació i de la defensa de les minories nacionals en els famosos 14 punts del president Wilson tingueren una innegable repercussió en tots els pobles on estava plantejat el problema nacional i derivacions pràctiques que ultrapassaven de molt les intencions dels qui havien alçat la bandera de l'alliberament de les nacionalitats per tal d'enganyar-les millor i convertir-les en instrument de la política imperialista.
La política nacionalitària de l'autocràcia es trobava en contradicció oberta amb les consignes “alliberadores” dels seus aliats. Tot i haver promès amples llibertats a Polònia quan en realitat ja estava perduda per a Rússia, el tsarisme accentuà la política opressora, que troba la seva expressió en els pogroms antisemites, els afusellaments i expulsions en massa dels naturals dels pobles alògens, la prohibició de la premsa nacional, la destrucció de les institucions de cultura, la sagnant repressió dels alçaments dels quirguisos i altres pobles orientals l'any 1916, etc., etc.
La persecució dels moviments nacionals n'estimulà el desenvolupament i afavorí el progrés de les tendències separatistes, les quals abans de la guerra només havien arrelat seriosament a Polònia, a Finlàndia i entre alguns sectors ucrainians.
Com ja hem assenyalat més amunt, la política nacionalitària del govern tsarista responia als interessos dels terratinents i del capital comercial, però amb el desenvolupament del capitalisme industrial la seva influència es fa sentir d'una manera tan considerable, que l'escriptor rus N. Popov (2) té tota la raó quan diu que en aquella política “hi havia una gota de verí de la burgesia russa”. Aquesta aspirava a alliberar-se de la concurrència de les burgesies nacionals i a exercir el monopoli de l'explotació de les masses populars de tot l'Imperi. I quan, en participar a la guerra mundial, Rússia declarà obertament la seva intenció d'apoderar-se de Constantinoble i d'una gran part del territori turc sense parlar ja d'altres plans de conquista, aquesta declaració trobà una digna correspondència a l'interior del país amb l'accentuació de l'opressió nacional. Terratinents i burgesia, doncs, obraven, en aquest sentit, en perfecte acord.
La revolució de febrer, que enderrocà l'autocràcia i portà la burgesia al poder, descabdellà en tota l'extensió del que fou l'imperi tsarista un formidable moviment d'emancipació de les nacionalitats. I així com en la revolució del 1905 les nacions més ressagades i oprimides es mantenen en una actitud passiva, en la del 1917 es caracteritzen per una participació extraordinàriament activa. Aquest fet s'explica pel desenvolupament considerable del capitalisme durant aquells dotze anys i per l'extensió i la profunditat de la revolució, que havia mobilitzats masses immenses i s'orientava històricament cap a la destrucció radicals dels fonaments de la vella societat. De bell nou s'evidenciava que el problema de l'alliberament nacional era inseparable del de la revolució democràtica en general. De llavors endavant el primer havia de seguir totes les vicissituds de la segona, que, realitzada amb l'esforç heroic de les masses obreres i camperoles, es veu escamotejada per la burgesia i desnaturalitzada pels partits petits-burgesos.
En el seus començaments, seguint el ritme general de la revolució, els elements petit-burgesos i, molt particularment, els intel·lectuals, producte del desenvolupament capitalista a què hem al·ludit, representen el paper cabdal, s'apoderen de la direcció del moviment i creen “Consells nacionals” a Letònia, Estònia, Geòrgia, Armènia i entre els quirguisos, la “Rada” d'Ucraina, els “Kurultai” de Crimea i Baixquíria, etc., etcètera. Alguns d'aquests conselles palesaren tendències absorbents amb referència als pobles veïns més febles. La burgesia tàrtara, per exemple, aspirava a sotmetre els quirguisos, els baixkirs i altres, i la de Bakú es proposava absorbir els pobles musulmans més febles del Caucas. El moviment tendia, doncs, sota aquesta direcció i amb la bandera de l'emancipació nacional, a substituir l'opressió de la burgesia russa per la de la burgesia indígena; la qual cosa creava conflictes constants entre els “Consells Nacionals” i el Govern Provisional, representant dels interessos de la burgesia russa, d'una banda, i les masses treballadores de cada nació i llur burgesia, d'altra banda, a mesura que l'onada revolucionària pujava.
El Govern Provisional que ocupà el poder com a conseqüència de la revolució de febrer o, més ben dit, del seu escamoteig, representava fonamentalment els interessos de la burgesia, la qual, segons la coneguda expressió de Trotski, s'havia posat al capdavant de la revolució per tal de decapitar-la. Poca cosa podien esperar les nacionalitats oprimides d'un Govern del qual eren ministres d'Estat i de Guerra, respectivament, Miliukov i Gutxkov, representants caracteritzats de la burgesia imperialista.
La burgesia de les nacionalitats aspirava a exercir el poder al seu país, a gaudir del monopoli de l'explotació dels seus compatriotes i a preservar-se de la concurrència russa. D'ací les seves tendències autonomistes i federalistes. Si el Govern Provisional hagués donat satisfacció a aquestes aspiracions, possiblement hauria trobat en les burgesies nacionals un aliat per a la lluita contra els “excessos” revolucionaris i la influència creixent del bolxevisme.
Els nous dirigents de Rússia, però, que en política exterior defensaven un programa de conquistes i anexions, en la política nacionalitària interior seguiren la petja del tsarisme, dissimulant només llurs veritables intencions amb l'adaptació verbal a les aspiracions de les masses populars que els havien portat al poder. El Govern Provisional publicava declaracions pomposes a favor dels drets dels pobles. En realitat, el que perseguia era la submissió de nous territoris, la condició del poder de la burgesia. El problema nacional, no el podia resoldre, per tal com cada mesura adoptada pel centre topava amb la resistència dels grups burgesos de les nacionalitats econòmicament més avançades i que aspiraven a independitzar-se de l'Estat rus. La política nacionalitària del Govern Provisional, idèntica en el fons a la del tsarisme, fomentava les tendències separatistes.
Una de les acusacions fonamentals llançades contra els bolxevics per la burgesia liberal i el radicalisme i el socialisme petit-burgesos és d'haver destruït, amb la instauració de la dictadura del proletariat, la revolució democràtica realitzada pel Govern Provisional. Si per revolució democràtica s'entén la simple substitució de la monarquia per un règim de dominació burgesa que deixa en peu les bases del règim anterior, l'acusació és plenament justificada. Si per revolució democràtica, però, s'entén la solució radical dels problemes que aquesta revolució planteja i que són, en primer lloc, el problema agrari i el de les nacionalitats, hem de convenir que en prendre el poder els bolxevics realitzaren aquella revolució democràtica que la burgesia ja no podia portar a cap. L'experiència de la revolució russa – i de l'espanyola – ve precisament a demostrar que a l'època actual només hi ha un camí que meni a la solució de tots els problemes de la revolució democràtico-burgesa: la dictadura del proletariat. Aquesta circumstància explica que el Govern Provisional mantingués substancialment l'estat de coses anterior.
La política nacional del Govern Provisional estava fonamentalment inspirada pel “Partit de la Llibertat Popular” o “constitucionals-demòcrates” (cadets), representant de la gran burgesia russa. En el setè congrés del partit, celebrat el mes de maig del 1917, Miliukov, ministre d'Estat, definia en els termes que segueixen la posició dels “cadets”.
“El Partit de la Llibertat Popular intenta trobar una solució que permeti a les diverses regions russes instituir una autonomia a base d'una legislació pròpia que, alhora, no destruís la unitat estatal de Rússia. La conservació de la unitat estatal és el límit dictat per les resolucions extremes del Partit, el qual considera impossible la disgregació de l'Estat en unitats sobiranes independents... El Partit de la Llibertat Popular no considera encertada en el moment actual la solució del problema en el sentit de l'organització nacional territorial...”
Aquest fou el camí seguit pel Govern Provisional. Verbalment s'arribava, a tot estirar, a l'autonomia cultural; pràcticament persistien les pitjors tradicions del tsarisme.
És cert que un dels seus primers actes fou l'abolició de les restriccions nacionals i religioses; però aquesta abolició era exigida feia temps pels interessos del desenvolupament capitalista. Aquest acte no tenia altre abast, com ha dit S. Dimanstein, que “abolir la forma zoològica de jou nacional per a determinats individus, mentre que la nació, com a tal, no obtenia cap dret”.
Quant a Finlàndia, el Govern Provisional no va saber satisfer les aspiracions, que de primer antuvi no anaven més enllà d'una ampla autonomia, i quan es plantejà el primer conflicte dissolgué el “Seim” valent-se de la força armada.
Idèntica actitud adoptà amb referència a Ucraina rebutjant les seves modestes reivindicacions i prohibint la reunió de congressos populars; la qual cosa provocà un profund descontentament entre els ucrainians i un violent article de Lenin acusant Kerenski de formentar el separatisme i de trair no solament el socialisme, sinó el democratisme.
Com a únic acte positiu cal assenyalar la proclamació de la independència de Polònia en un manifest adreçat als polonesos... quan aquest país estava ocupat pels alemanys.
Aquesta política de la burgesia russa, secundada pels socialistes revolucionaris i els menxevics, posà totes les nacionalitats oprimides contra el Govern Provisional. Paral·lelament, però, s'efectuava un procés de diferenciació particularment intens en aquells indrets on el procés d'evolució capitalista havia anat més endavant. Ja abans de la revolució d'octubre, la part més avançada del proletariat d'Ucraina, Letònia, Estònia, etc. i, a Orient, les masses treballadores tàrtares lluitaren ardidament tant contra el Govern Central com contra la pròpia burgesia xovinista. Les masses populars de les nacions oprimides s'anaven incorporant a l'acció revolucionària acabdillada pel proletariat de totes les terres de l'ex-imperi. N'és una prova eloqüent el fet que a l'“Assemblea Democràtica” convocada per Kerenskij, la gran majoria dels representants dels grups nacionals (40 sobre 55), àdhuc els que pertanyien a partits petit-burgesos, votessin contra la coalició governamental amb la burgesia. En el seu famós opuscle “¿Es sostindran els bolxevics al poder?”, Lenin, comentant aquest fet, deia: “La política anexionista, brutal i opressora del bonapartista Kerenski i Cª amb referència a les nacions oprimides de Rússia ha portat els seus fruits. La gran massa de la població d'aquestes nacions, sense excloure'n la petita burgesia, té més confiança en el proletariat de Rússia que no pas en la burgesia. La història ha posat a l'ordre del dia la lluita de les nacions oprimides contra els opressors i per l'emancipació. La burgesia ha traït baixament la causa de l'alliberament de les nacions oprimides. El proletariat és fidel a aquesta causa.
El mes de setembre del 1917 el Govern Provisional, esverat per l'avenç impetuós de la revolució proletària que, sota la direcció dels bolxevics, anava decididament a la presa del poder arrossegant a la lluita totes les masses oprimides i explotades del país, reconegué solemnement, “el dret de tots els pobles a l'autodeterminació en concordança amb les bases que elaborarà l'Assembla Constituent” i prometé de “preparar i publicar lleis que garanteixin a les minories nacionals l'ús de la llengua materna a l'escola, als tribunals, als òrgans administratius i en les relacions amb l'Estat”.
Aquesta declaració, imposada per les circumstàncies, i molt assenyaladament per la popularitat immensa que havia adquirit el programa nacionalitari dels bolxevics, arribava amb retard. Res ja no podia evitar que els moviments d'emancipació nacional, com la lluita dels camperols per la terra, es fonguessin amb la revolució que al cap d'un mes portava el proletariat al poder.
L'actitud de les primeres organitzacions revolucionàries. - La social-democràcia russa i els moviments nacionals: a) abans de la guerra imperialista; b) durant la guerra i la primera revolució del 1917. - Els partits nacionals i la unitat del proletariat de tot Rússia.
En un Estat típicament plurinacional com la Rússia tsarista el moviment obrer revolucionari havia d'enfrontar-se forçosament, des dels seus inicis, amb el problema viu de les nacionalitats oprimides, tant més que, com ja hem vist, en un gran nombre de casos es veien sotmeses a un règim purament colonial. L'aparició del moviment obrer a la darrera del segle passat coincideix precisament amb la recrudescència del problema nacional, com a resultat del desenvolupament general del moviment democràtico-burgès, del qual no és sinó un aspecte, i que s'inicià molt més tard que a la resta d'Europa per les raons de caràcter econòmic que ja hem assenyalat. Esquivar el problema era impossible, per tal com estat lligat íntimament amb la causa emancipadora popular de la qual el proletariat anava a esdevenir el cabdill. Era una realitat viva davant la qual la classe treballadora no es podia mostrar indiferent, era una situació concreta amb la qual havia d'operar. “No fou el proletariat – deia Trotski l'any 1907 – el qui edificà aquest Estat monstruós, pel qual no té cap responsabilitat... Per als obrers l'Imperi rus són les cadenes que li han estat imposades per la història i, alhora, la palestra on és descabdella la seva lluita de classes. Som ací, en aquest sòl impregnat de crims, però no l'hem creat, no l'hem escollit nosaltres, ans ens ha estat tramès com una dura realitat, i el que volem és netejar-ne la brutícia i la sang i fer-lo apte per a l'edificació pacífica dels pobles”.
S'han d'escolar molts anys, però, abans que el moviment obrer revolucionari aconsegueixi elaborar un programa i una tàctica consistents quant a la qüestió nacional. Tanmateix, cap de les seves fraccions no adopta una actitud favorable al manteniment d'una unitat basada en la més ignominiosa violència i en la violació més cínica dels drets dels pobles.
Abans de l'aparició del marxisme l'actitud de les organitzacions revolucionàries davant el problema de les nacionalitats patia dels defectes característics de la ideologia d'un moviment que, per la feblesa numèrica del proletariat en un país essencialment camperol, encara es trobava en la infància: la imprecisió, el confusionisme. Tant Zemlià i Volia (Terra i Llibertat), com Naròdnaia Vòlia (La Llibertat Popular) i àdhuc Txorni Perediel (El Repartiment Negre) – que ja s'apropava a les posicions marxistes, – els quals estaven fortament influïts pel bakuninisme, comprenen la importància del problema, i per bé que, com és lògica, encara no reïxin a formular llur actitud amb la claredat amb què molt més tard ho fa el bolxevisme, en pressenten, enmig d'explicables confusions, la transcendència revolucionària:
En el programa adoptat per Zemlià i Vòlia l'any 1878, hi trobem, per exemple, els següents punts:
“2. – Quant a l'ideal polític, reconeixem que el poble rus aspira a la plena autonomia local, encara que pel que es refereix a les relacions entre els municipis i amb l'exterior és dubtós que el poble tingui idees concretes. A parer nostre cada unió de municipis haurà de definir la part de funcions socials a cedir al govern que formi. La nostra obligació només consisteix a disminuir aquesta part com més millor.
”4. – Formen part de l'actual Imperi rus contrades i àdhuc nacionalitats com és ara la Petita Rússia (3), Polònia, el Caucas i altres que estan disposats a separar-se tan bon punt els sigui possible. Per tant, el nostre deure consisteix a estimular la divisió de l'actual Imperi Rus en parts, en concordança amb els desigs locals”.
En la confusió ideològica i el vague federalisme d'aquestes concepcions es destaca, tanmateix, una idea revolucionària central, que és l'eix de la política proletària en la qüestió de les nacionalitats: rompre l'unitarisme opressor dels grans Estats per l'ajut directe a les lluites emancipadores de les nacions.
La posició de Naròdnaia Vòlia, per bé que influïda encara directament pel federalisme bakuninista, sentimental i imprecís, representa un pas endavant respecte a la seva antecessora immediata, Zemlià i Vòlia. Hi destaca, assenyaladament, l'afirmació de la superior solidaritat de tots els explotats i, alhora, la reivindicació categòrica del dret a la independència.
Per a Naròdnaia Vòlia no existeixen diferències nacionals. Tots els desheretats i oprimits són “els seus germans i companys”. L'anomenada “consciència nacional”, de la qual es serveixen els explotadors per tal de dividir la classe obrera, ha d'ésser substituïda per la “consciència social”, destinada a rompre les barreres que separen els treballadors de tots els països.
Aquesta solidaritat social dels treballadors de tot el món no exclou el dret a la independència política. Al contrari, Naròdnaia Vòlia propugna decididament aquest dret. “Els pobles incorporats per la força a la monarquia tsarista són lliures de separar-se de Rússia o de romandre-hi” – diu el “Programa dels obrers de Naròdnaia Vòlia”. El dret a la independència, però – i ací és on radica la discrepància fonamental amb l'actitud del bolxevisme,– s'atorga als pobles només “un cop establertes les bases generals del nou règim”. Tant per a l'obra constructiva d'aquest nou règim com per a la destrucció de l'anterior és indispensable l'acció comuna dels treballadors de totes les nacionalitats.
En la seva actuació pràctica, però, Naròdnaia Vòlia palesava una extraordinària inconsistència quant a la qüestió nacional. Assenyalem com a fet més característic la seva interpretació dels pogroms del 1881, que considerà com el començament de la insurrecció contra el vell règim. La salvatgia antisemita, un dels recursos favorits de la reacció, considerada com la revolta contra el tsarisme! Només l'anarquisme embrionari d'aquella heroica organització revolucionària podia menar a una conclusió tan absurda!
Txorni Perediel es proclamava “socialista federal”. L'any 1881 Plekhànov, el futur introductor del marxisme a Rússia, el qual en aquella època havia fundat l'esmentada organització, definia en els següents termes la seva actitud quant a la qüestió nacional: “A parer nostre, en l'esfera política l'organització ha de restar fidel als principis del federalisme. L'Imperi Rus ha de disgregar-se en organismes independents en concordança amb les seves regions naturals”.
Un any més tard, però, ja rectificava radicalment el seu punt de vista. “Actualment – deia – sóc decididament adversari del federalisme. Opino que el jacobinisme és millor que aquesta reacció petit-burgesa”.
Per a comprendre els motius psicològics d'aquesta declaració tan categòrica, que fa pensar en una acceptació pura i simple del centralisme jacobí, cal tenir en compte que, precisament en aquella època, Plekhànov havia renunciat completament a la ideologia populista, de la qual havia estat un dels representants més eminents, per a adoptar la doctrina marxista. Més tard va acceptar plenament la fórmula del “dret a l'autodeterminació”, com ho demostra l'apassionada defensa que fa d'aquesta fórmula en un article publicat el 1902 en què preconitza la seva inclusió en el programa del Partit Social-Demòcrata. Segons ell, la reivindicació del dret a l'autodeterminació no és obligatòria per als demòcrates burgesos, però sí que ho és per als socialistes. “Si l'oblidéssim – diu,– si no ens decidíssim a propugnar-lo per por de ferir els prejudicis nacionals dels nostres contemporanis de la raça gran-russa, la consigna: “Proletaris de tots els països, uniu-vos!” fóra una mentida en els nostres llavis”. I molt abans, el 1896, en un discurs pronunciat a la memòria de quatre socialistes executats a Varsòvia, ja havia afirmat solemnialment que el proletariat rus lluitaria al costat del poble polonès.
Amb la incorporació definitiva del moviment obrer rus al marxisme, la posició de l'avantguarda conscient de la classe obrera davant els problemes fonamentals plantejats al país guanya en concreció i consistència. Un d'aquests problemes, i no dels menys importants, era el de les nacionalitats.
Des de l'aparició dels primers nuclis social-demòcrates el problema és objecte d'una atenció preferent. La doctrina nacionalitària, però, és el resultat d'un llarg procés d'elaboració, impulsat i enriquit per la vasta experiència fornida per un dels Estats plurinacionals més típics. I, com és de suposar, en un problema de tanta importància i tan íntimament lligat amb el de la revolució democràtico-burgesa en general, des del primer moment apareixen dues tendències principals: la que trobava la seva expressió en la fórmula austríaca de l'“autonomia cultural” i que era sostinguda pel “Bund”, partit socialista jueu, i els menxevics, i la dels bolxevics, que, gràcies principalment a la contribució de Lenin i a un treball teòric tenaç que arribà a conclusions definitives durant els anys de la guerra imperialista, reeixien a bastir, partint de les posicions fonamentals del marxisme, una doctrina vigorosa.
El congrés constitutiu del Partit Social-Demòcrata Obrer Rus, celebrat el 1898, no es pronuncià sobre el problema de les nacionalitats; la qual cosa no té res de sorprenent si es pren en consideració el fet que va limitar-se a llançar un manifest als obrers i ni va esbossar un programa. El veritable congrés de constitució fou el del 1903, celebrat a l'estranger.
La social-democràcia naixent, però, s'interessava vivament per la qüestió nacional.
Ja hem vist la forma inequívoca i categòrica amb què s'expressava Plekhànov. Lenin, per la seva part, al començament de la seva actuació ja es pronuncia, quant a la qüestió de principi, amb el mateix vigor que caracteritzen tots els seus treballs ulteriors. En l'opuscle: “Què són els amics del poble”, escrit el 1894, assenyala la importància del problema i les línies generals de la seva solució; en el projecte de programa del Partit, redactat el 1896, consigna “la igualtat absoluta de drets de totes les nacionalitats”, i en les pàgines de la Iskra, fundada el 1900, la política d'opressió nacional del tsarisme és constantment condemnada amb indignació. “Som tan esclaus – hi diu, per exemple Lenin, parlant de les violències de l'autocràcia contra Finlàndia,– que hom es serveix de nosaltres per a esclavitzar altres pobles” (4).
En el programa aprovat pel congrés del 1903, que fou precedit d'una vasta discussió damunt les pàgines de la Iskra sobre tots els problemes fonamentals i, molt particularment, del de les nacionalitats, figuren tres punts, el 7, el 8 i el 9, en els quals es precisa l'actitud del Partit quant a aquest problema. Heus aquí com estan formulats:
“7. - Abolició de les castes i igualtat completa de tots els ciutadans, qualsevol que sigui llur religió, raça i nacionalitat.
”8. - Dret de la població a rebre instrucció en la llengua materna, garantit per la creació d'escoles amb aquest fi a compte de l'Estat i dels òrgans autonòmics; dret de tots els ciutadans a emprar la llengua materna en les reunions; ús de l'idioma matern, al costat de la llengua oficial de l'Estat, en totes les institucions locals i estatals.
”9. - Dret a l'autodeterminació de totes les nacions que formen l'Estat”.
Les resolucions adoptades en els congressos i conferències durant el decenni següent no aporten res de nou a la política nacionalitària del Partit. A la vetlla de la guerra, amb l'agreujament general de les contradiccions econòmiques i polítiques, anunciadores de pròximes i profundes commocions, el problema de les nacionalitats adquireix un gran relleu i té repercussions importants en el moviment obrer, en certs sectors del qual es manifesten tendències revisionistes. Tot això obliga a la conferència del Partit Social-Demòcrata reunida el mes de setembre del 1913 a precisar la seva actitud en una resolució especial.
En el primer punt d'aquesta resolució es reafirmen els principis generals del Partit quant al problema: règim democràtic integral que garanteixi la igualtat completa de drets de totes les nacions i de totes les llengües, absència d'un idioma oficial obligatori, abolició dels privilegis de la nació que en gaudeixi, etc.
En el segon i tercer punt es reitera la condemnació del principi de l'“autonomia cultural”, “indiscutiblement nociu des del punt de vista de la democràcia en general i dels interessos de la lluita de classes del proletariat en particular”. Els dos últims punts, que reproduïm íntegrament per llur importància, diuen:
“4. - El Partit ha de sostenir incondicionalment el dret a l'autodeterminació, és a dir, a la separació i a la formació d'un Estat independent de totes les nacions oprimides per la monarquia tsarista. Així ho exigeixen tant els principis fonamentals de la democràcia en general com, en particular, la inaudita opressió nacional de la majoria dels pobles de Rússia per la monarquia tsarista, la qual representa, respecte als països veïns d'Europa i Amèrica, el règim més reaccionari i bàrbar. Així ho exigeix, a més a més, la causa de l'alliberament de la pròpia població de la Gran Rússia, la qual serà incapaç de crear un Estat democràtic si no es bandeja el nacionalisme obscurantista rus, sostingut per la tradició d'un seguit de repressions sagnants contra els moviments nacionals i educat d'una manera sistemàtica no solament per la monarquia tsarista i tots els partits reaccionaris, sinó també, particularment a l'època de contrarevoluci, pel liberalisme burgès gran-rus, que s'arrossega servilment davant la monarquia.
”5. - El dret de les nacions a l'autodeterminació (és a dir, el mètode completament lliure i democràtic garantit per la constitució de l'Estat, de resoldre la qüestió de la separació) no ha de confondre's amb la utilitat que aquesta o aquella nació es separin. Aquesta última qüestió, l'ha de resoldre el Partit S.-D. en cada cas concret, des del punt de vista dels interessos de l'evolució social i dels de la lluita del proletariat pel socialisme”.
Aquests dos punts marquen un considerable pas endavant respecte a la posició anterior. El principi del “dret d'autodeterminació” era acceptat fins aleshores per la majoria de la social-democràcia per la seva vaguetat. Per a molts aquest dret no anava més enllà de l'autonomia. La resolució del 1913 precisa que es tracta concretament del dret a la separació i a la constitució en Estat independent, tesi categòricament rebutjada pels menxevics.
No és menys important la precisió formulada en el punt cinquè, que tendeix a delimitar la Social-Democràcia del nacionalisme subordinant la seva actitud als interessos superiors del socialisme.
La guerra imperialista posà novament damunt la taula el problema de les nacionalitats i palesà les discrepàncies profundes que existien entre les diverses fraccions del moviment obrer, en el qual el social-patriotisme havia fet grans estralls.
La infecció també atacà el bolxevisme, molts dels addictes del qual feren fallida i es deixaren seduir per les falòrnies de la “guerra del Dret i la Civilització”; però el partit, sota la poderosa influència de Lenin, assenyalà des del primer moment el caràcter netament imperialista del conflicte i oposà a la consigna de la “defensa de la pàtria” la de la transformació de la guerra imperialista en guerra civil. Els bolxevics rebutjaren tota solidaritat no solament amb els social-patriotes descarats com Scheidemann, Sudekun, Sembat, Thomas, Henderson, Plekhànov, etc., sinó també amb els socialistes de centre (Kautsky), i amb els tímids internacionalistes que, com l'ala esquerra del menxevisme (Màrtov), no portaven llur actitud fins a les últimes conseqüències i pràcticament no ultrapassaven els límits del pacifisme burgès.
Durant els anys 1915-1916 la qüestió dels moviments nacionals fou vivament discutida en els rengles del socialisme rus. Dins el bolxevisme es manifestà una tendència diguem-ne d'esquerra, directament emparentada amb la de Rosa Luxembourg, i que tingué Bukharin i Piatakov com a principals defensors. En el seu programa aquesta tendència no atorgava cap importància als moviments d'emancipació nacional com a factor revolucionari i romania en una posició purament abstracta. Res de “reivindicacions mínimes, ans revolució social”. La defensa de la reivindicacions nacionals significa “desviar el proletariat de la solució efectiva del problema i la seva fusió amb els grups nacionals de la burgesia”. La consigna del “dret a l'autodeterminació és utòpic”, “per tal com és irrealitzable sota el capitalisme” i nociu, “per tal com suscita il·lusions”. Lluitar amb el xovinisme de les masses obreres d'una nació dominadora mitjançant el reconeixement del dret de les nacions a l'autodeterminació és igual que lluitar contra aquest xovinisme mitjançant el reconeixement del dret a la defensa per part de la pàtria oprimida”. Cal mobilitzar el proletariat internacionalment, propagar l'indiferentisme per la “pàtria”, la “nació”, etc. Cap ajut al govern d'una nació dominadora, però tampoc mobilització de les forces proletàries amb el mot d'ordre del “dret a l'autodeterminació”. El que cal fer és mobilitzar les forces obreres de totes les nacions amb la consigna de la guerra civil de classes pel socialisme.
Heus aquí esquemàticamet exposades les tesis fonamentals de la tendència d'“esquerra”, que foren combatudes asprament per Lenin i rebutjades per gairebé la totalitat del partit.
En el període comprès entre la revolució de febrer i la d'octubre el problema nacional adquirí una acuïtat particular. Com ja hem vist en el capítol anterior, els moviments d'emancipació dels pobles oprimits s'intensificaren, es palesà llur importància extraordinària com a factor revolucionari i les idees del bolxevisme guanyaren ràpidament terreny, gràcies principalment a la política equívoca del Govern Provisional, inspirada en els interessos de la gran burgesia russa.
I com que el problema passava de l'esfera purament abstracta i teòrica a la de les realitzacions pràctiques, en les condicions excepcionalment favorables creades per una revolució que era fruit d'un formidable alçament popular, els partits que representaven, o pretenien representar, la classe obrera es veien obligats a precisar llurs posicions.
Els socialistes revolucionaris propugnaven un programa nacional confús i, en el fons, reaccionari que preconitzava un sistema d'“autonomies regionals” que hauria menat a la disgregació i al predomini dels colonitzadors russos en els pobles alògens. Pràcticament, els òrgans centrals del partit combateren els moviments nacionals oposant-se a les reivindicacions alliberadores immediates sota el pretext que l'Assemblea Constituent resoldria el problema i participant directament, des del govern, en la política nacional opressora imposada pels representants burgesos.
En el camp del menxevisme es manifestaven diverses tendències. El grup “Iedinstvo” (La Unitat), acabdillat per Plekhànov, sostenia obertament les pretensions imperialistes de la burgesia russa. Els menxevics – defensistes, o partidaris de l'anomenada “defensa revolucionària” del nou règim contra l'imperialisme alemany, rebutjaven el dret dels pobles a la separació, ajornaven la solució del problema de les llibertats nacionals fins a la reunió de la Constituent i sostenien la política del Govern Provisional. En el programa adoptat al congrés del mes de juny i en la plataforma per a la Constituent, els menxevics passen definitivament a la posició de la burgesia russa limitant-se a propugnar l'autonomia municipal, la conservació de la unitat de l'Estat i l'autonomia cultural.
Gairebé no cal dir que els partits nacionals d'ideologia petit-burgesa, com és ara el “Bund” jueu, per a no citar sinó el més important, secundaren la política de menxevics i socialistes revolucionaris, la qual cosa determinà la incorporació al bolxevisme d'una gran part de llurs elements obrers.
El partit bolxevic sostingué íntegrament les línies generals de la política nacionalitària elaborada en el transcurs de catorze o quinze anys.
En la conferència del mes d'abril, que tingué una importància tan decisiva per al desenvolupament del partit i de la revolució, el problema de les nacionalitats fou amplament debatut. Es manifestaren les dues tendències que ja coneixem: la del Comitè Central, sostinguda per Lenin, Stalin i Zinovièv, i la de l'“esquerra”, defensada per Piatakov i Bukharin.
Stalin, que era el ponent, sostingué la tesi que “ha d'atorgar-se als pobles oprimits que formen part de Rússia el dret de decidir ells mateixos si volen seguir integrant l'Estat rus o bé separar-se'n per tal de constituir un Estat independent”.
Piatakov propugnà el punt de vista de la seva fracció, que pot concretar-se en el següent passatge del projecte de resolució que sotmeté a la conferència:
“Alhora que mena una lluita revolucionària activa contra tota opressió nacional i contra el manteniment forçat per la burgesia d'unes o altres nacions en el marc d'un Estat determinat, el partit duu a terme una enèrgica propaganda entre el proletariat de la nació oprimida i els sectors de la població que el segueixen en el sentit que la creació d'Estats nacionals en les condicions de l'època imperialista, és a dir, a la vetlla de la revolució socialista, és una utopia nociva i reaccionària”.
En aquells moments el conflicte entre el Govern Provisional i Finlàndia havia arribat al seu punt culminant. Pràcticament l'adopció del punt de vista de Piatakov i Bukharin hauria significat l'obligació per als bolxevics de combatre les aspiracions nacionals dels finesos com a “utopia nociva i reaccionària” i, per tant, el sosteniment de la política imperialista del Govern central.
Sortosament, però, aquest punt de vista no triomfà, i la conferència adoptà, per majoria de vots, una resolució en què es reafirmaven les tesis fonamentals del bolxevisme. L'aplicació d'aquestes tesis pel partit, la defensa conseqüent i aferrissada dels drets de les nacionalitats augmentà enormement la influència del bolxevisme en les masses populars de les nacions oprimides, uní el proletariat i la pagesia de tots els pobles de l'ex-imperi en la lluita comuna i contribuí poderosament a la gloriosa victòria d'octubre.
Volem insistir, per a acabar aquest capítol, sobre un dels aspectes de la doctrina nacionalitària del marxisme revolucionari a què ja ens hem referit anteriorment. El marxisme reconeix com a inevitable en la societat burgesa el principi de les nacionalitats, combat totes les formes d'opressió nacional, tota mena de privilegis d'un poble damunt d'un altre, afirma el dret indiscutible de totes les nacions a disposar amb plena llibertat de llurs destins, però és enemic irreconciliable del nacionalisme i posa per damunt de tot la solidaritat de la classe obrera sense tenir en compte les diferències nacionals.
Fidels a aquesta concepció, els marxistes revolucionaris sempre combateren a Rússia les tendències petit-burgeses i nacionalistes i tot intent de divisió orgànica dels obrers de les diverses nacions de l'Estat.
D'ací la lluita enèrgica sostinguda des del començ del moviment contra el “Bund” jueu, fundat l'any 1896, que sostenia el principi de l'“autonomia cultural” i de l'organització del partit damunt bases federatives, i els partits que, com el P.P.S., l'“Aliança dels social-demòcrates armenis”, els menxevics georgians, la social-democràcia ucrainiana (que sostingué directament Petliura), etc., estaven impregnats de nacionalisme petit-burgès i seguien la petja del “Bund”.
Totes les resolucions dels congressos relatives a aquesta qüestió reconeixen el dret indiscutible dels social-demòcrates de les diverses nacionalitats a descabdellar llur propaganda en l'idioma matern i a adaptar la propaganda a les característiques nacionals; però afirmen la necessitat de la més estricta centralització del partit i, per tant, de rebutjar el principi federalista, i de garantir la unitat d'acció del proletariat de tots els pobles que integrin l'Estat. El reconeixement del dret dels pobles a disposar de llurs destins no exclou aquesta unitat centralitzada, ans la pressuposa. “La negació d'aquest dret – diu la resolució de la conferència bolxevista d'abril del 1917 – i la no adopció de mesures que garanteixin la seva realització pràctica equival a sostenir la política de conquistes o anexions. Només el reconeixement pel proletariat del dret de les nacions a la separació assegura la solidaritat completa dels obrers de les diverses nacions i contribueix a la fraternitat democràtica efectiva dels pobles”. Al costat d'aquest reconeixement teòric cal, però, la unitat d'acció efectiva. “Els interessos de la classe treballadora – afirma la resolució esmentada – exigeixen la fusió dels obrers de totes les nacionalitats de Rússia en organitzacions proletàries úniques, tant polítiques com sindicals, cooperatives, culturals, etcètera. Només aquesta fusió en organitzacions úniques dels obrers de les diverses nacionalitats dóna la possibilitat al proletariat de sostenir victoriosament la lluita contra el capital internacional i el nacionalisme burgès”.
Hem cregut necessari de precisar aquest punt per tal com a casa nostra no manquen elements que, amb una desconeixença absoluta de la posició fonamental del bolxevisme en la qüestió de les nacionalitats, voldrien menar el moviment obrer de Catalunya a una independència orgànica en relació amb el moviment espanyol que tindria funestes conseqüències per a la causa de la revolució proletària en general i serviria alhora, en dividir la massa treballadora, els interessos de la burgesia catalana i de l'imperialisme espanyol.
IV. La doctrina nacionalitària de Lenin
Les característiques dels moviments nacionals i el deure del socialisme.- La lluita per les reivindicacions democràtiques.- Igualtat de drets per a totes les nacions.- El dret a l'autodeterminació.- Centralisme, autonomia i federalisme.- Necessitat de la unió dels obrers de totes les nacions.
Res no em sembla tan adient per a coronar l'exposició dels diversos punts de vista sobre la qüestió nacional com resumir, a grans trets, la doctrina de Lenin, magnífica i insuperada aplicació del mètode marxista per l'estrateg més genial que ha tingut la classe obrera de tot el món (5). Procurarem no oblidar res d'essencial, i sempre que les exigències d'una més gran claredat ens ho indiquin, recorrerem als propis textos del mestre.
L'Estat nacional és la forma d'organització política que millor respon als interessos del capitalisme. Perquè la producció de mercaderies pugui imposar-se a les formes econòmiques anteriors cal que la burgesia conquisti el mercat interior, cal organitzar en Estat el territori la població del qual parli el mateix idioma, destruir tots els obstacles que s'oposin al desenvolupament d'aquest idioma. Tot moviment nacional tendeix, per aquest motiu, a la creació d'Estats nacionals, i, per les mateixes raons, la victòria definitiva del capitalisme sobre el feudalisme ha estat íntimament lligada amb els moviments nacionals, que exerceixen un paper importantíssim en totes les revolucions burgeses del segle XIX.
En el desenvolupament del capitalisme es manifesten dues tendències històriques quant a la qüestió nacional. La primera és el desvetllament de la vida nacional, la lluita contra l'opressió, la creació d'Estats independents. La segona és el desenvolupament de les relacions entre els pobles, l'esfondrament de les barreres nacionals, la creació de la unitat internacional del capital, de la vida econòmica, de la política, de la ciència, etcètera. La primera predomina als inicis del desenvolupament del capitalisme; la segona “caracteritza el capitalisme en període de maduresa i en marxa cap a la seva transformació en societat socialista”.
Aquesta segona tendència és la característica de l'etapa actual, a la qual dóna el to l'imperialisme, o sia l'etapa més elevada de l'evolució del capitalisme.
“En els països més progressius, el capitalisme ha ultrapassat, en la seva evolució, les fronteres de l'Estat nacional”, ha substituït la concurrència pel monopoli i ha creat totes les condicions necessàries per a la victòria del socialisme. L'imperialisme engendra la lluita revolucionària per l'enderrocament del règim capitalista, per tal com exacerba els antagonismes de classe “tant des del punt de vista econòmic – trusts, encariment de la vida – com des del punt de vista polític: desenvolupament del militarisme, guerres, reforçament de la reacció, reforçament i extensió de l'opressió nacional i de la rapinya colonial”. Aquesta situació dicta un deure concret i precís a l'avantguarda del proletariat: la lluita contra totes les formes d'opressió nacional, contra tota mena de privilegis. “El socialisme victoriós ha de realitzar la democràcia completa i, per tant, no solament fer efectiva una plena igualtat de drets entre les nacions, ans encara traduir en actes el dret d'autodeterminació de les nacions oprimides, és a dir, reconèixer el dret a la llibertat de separació política. Els partits socialistes que, en tota llur activitat tant abans com després de la revolució, no sàpiguen demostrar que alliberaran les nacions oprimides i establiran llurs relacions amb elles en el terreny de la unió lliure – però una unió semblant no seria sinó una frase enganyosa sense la llibertat de separació, – seran uns traïdors al socialisme”.
Tanmateix, sostenir el dret de les nacions oprimides a separar-se no vol pas dir acceptar la superioritat de la disgregació política, de la constitució de petits Estats independents. Al contrari, el proletariat aspira a la formació de grans Estats, com més grans millor, per tal com li resulten més avantatjosos; té interès a acostar i fondre les nacions; però vol aconseguir aquest fi “no pas per la violència, sinó exclusivament per la unió lliure i fraternal dels obrers i les masses populars de totes les nacions”.
Els moviments d'emancipació nacional són un aspecte de la revolució democràtica o, per dir-ho en altres termes, de la lluita de la burgesia capitalista per a eliminar completament les reminiscències del feudalisme. Per això la formació dels Estats nacionals coincideix a tot arreu amb el període de desenvolupament capitalista, i els moviments nacionals adquireixen una major intensitat i amplitud allí on la burgesia encara no ha fet la seva revolució. Segons el grau de desenvolupament econòmic del país, la tendència d'aquests moviments és simplement autonomista o separatista. “Si en un país el règim estatal del qual es distingeix per trets característics pre-capitalistes acusats existeix un territori nacional amb un ràpid desenvolupament del capitalisme, com més ràpid sigui aquest desenvolupament més fortes seran les contradiccions entre aquest territori i el règim polític de la nació lligada amb l'Estat per lligams no típicament capitalistes, sinó asiàtico-despòtics”.
El proletariat ha de sostenir tot el tinguin de progressiu els moviments nacionals, sense confondre la seva actitud amb la del nacionalisme burgès, de la mateixa manera que sosté la lluita general per les reivindicacions democràtiques sense confondre's amb la burgesia.
De la lluita per cadascuna d'aquestes reivindicacions, no solament no se'n pot desentendre, ans ha de convertir-se en llur defensor més ardit i conseqüent. “Fóra un gran error de creure que la lluita per la democràcia pugui allunyar el proletariat de la revolució socialista... Al contrari, de la mateixa manera que la victòria del socialisme no és possible si no realitza la democràcia completa, el proletariat que no meni una lluita tenaç i revolucionària per la democràcia en totes les qüestions no es pot preparar per a la victòria sobre la burgesia”.
Fóra, doncs, imperdonable d'abandonar un aspecte tan important del programa democràtic com és la lluita per les reivindicacions nacionals. No hi vol pas dir res que la majoria d'aquestes reivindicacions no sigui possible satisfer-les en règim capitalista. Si renunciéssim a defensar-les, la burgesia se n'aprofitaria. Ara, que, no s'han de formular d'una manera reformista, sinó revolucionària, ultrapassant els límits de la legalitat burgesa, arrossegant les masses a la lluita, menant-les, en estimular-les al combat per cada reivindicació democràtica, “a l'atac directe contra la burgesia, és a dir, a la revolució socialista”, que pot sorgir en relació amb qualsevol episodi (una vaga, una manifestació, una revolta de les colònies, una crisi política, un referèndum, etc.). “La intensificació de l'opressió nacional en el període de l'imperialisme empeny els socialistes no pas a renunciar, com clama la burgesia, a la lluita “utòpica” per la llibertat de separació de les nacions, ans al contrari, els obliga a utilitzar més amplament tots els conflictes que sorgeixin en aquest terreny per tal de menar accions de masses i lluitar revolucionàriament contra la burgesia”.
Si el proletariat no es fa seves les reivindicacions democràtiques la burgesia se'n servirà, com ja ho ha fet repetides vegades en el curs de la història, per a enganyar-lo.
“Pràcticament, el proletariat només pot conservar la seva independència si subordina la lluita per totes les revindicacions democràtiques, la de la República inclosa, a la lluita revolucionària per l'enderrocament de la burgesia. D'altra banda, contra els proudhonistes que negaven el problema nacional en nom de la revolució social Marx posa en primer terme, sostenint primordialment els interessos de la lluita de classes del proletariat en els països avançats, el principi fonamental de l'internacionalisme i del socialisme: “el poble que n'oprimeix un altre no pot ésser lliure”.
És evident que els interessos de la vida econòmica, la necessitat de facilitar les relacions, obliguen els habitants de les nacionalitats que formen un Estat – “mentre vulguin viure junts” – a aprendre l'idioma de la majoria. Basant-se en aquesta necessitat, no pocs socialistes i comunistes arriben a la monstruosa conclusió que cal impedir el desenvolupament de les llengües nacionals i imposar l'ús de l'idioma oficial de l'Estat, que sempre és el de la nació dominadora. Aquests socialistes i comunistes, tot i cobrir-se amb la bandera de l'internacionalisme, en realitat són uns xovinistes. Llur punt de vista és més a prop de l'imperialisme que del marxisme. “Perquè les diverses nacions puguin viure juntes lliurement i en pau o, quan els convingui, puguin separar-se constituint Estats separats, cal un democratisme complet, sostingut per la classe obrera. Ni un privilegi per a cap nació ni per a cap idioma! Ni la més petita vexació ni la més ínfima injustícia envers la minoria nacional!; heus aquí els principis de la democràcia obrera”. Tota disposició que violi la igualtat de drets de les nacions ha d'ésser declarada il·legal, i “qualsevol ciutadà de l'Estat ha de tenir el dret d'exigir l'abolició d'aquesta disposició com a anticonstitucional i el càstig dels qui la portin a la pràctica”.
Si els drets de les nacions són respectats, si cap d'elles no gaudeix de privilegis, si llur igualtat és absoluta, si els principis veritablement democràtics són observats, les necessitats mateixes de la vida econòmica determinaran – sense necessitat de privilegis ni vexacions – l'idioma l'ús del qual resultarà més avantatjós per a la majoria de la població.
La defensa de la igualtat completa de drets de totes les nacions i de tots els idiomes fa aparèixer a cada nació els obrers com els únics elements autènticament democràtes, els uneix en l'aspiració comuna a millorar l'estructura política del país i a garantir la convivència pacífica dels pobles. “Precisament perquè sentim l'orgull nacional, odiem més que ningú el nostre passat d'esclavatge quan la noblesa terratinent menava els camperols a la guerra per tal d'ofegar la llibertat d'Hongria, Polònia, Pèrsia, Xina, i el nostre present”, continuador de la política opressora d'ahir. “Ningú no és culpable d'haver nascut esclau; però l'esclau que no solament no aspira al seu alliberament, ans encara justifica i idealitza el seu esclavatge (qualificant, per exemple, de “defensa de la pàtria” dels gran-russos l'opressió de Polònia, d'Ucraina, etc.), aquest esclau és un brètol i un canalla que provoca un legítim sentiment d'indignació, de menyspreu i de fàstic”.
En règim capitalista és impossible destruir l'opressió nacional, per tal com per a aconseguir-ho cal destruir les classes, és a dir, instaurar el socialisme. Però damunt els fonaments econòmics del socialisme cal bastir una organització política que es distingeixi pel seu democratisme en tots els aspectes, sense excloure la delimitació de les fronteres de l'Estat en concordança amb les simpaties de la població i la llibertat completa de separar-se. Només així s'eliminaran els conflictes nacionals i la desconfiança i es fomentarà l'acostament i la fusió dels pobles.
El principi fonamental del socialisme ha d'ésser, doncs, el dret de les nacions a l'autodeterminació, que significa el dret a la independència política, a separar-se de la nació que exerceix l'opressió. Concretament, aquesta reivindicació significa “la plena llibertat d'agitació a favor de la separació i la solució del problema de la separació per mitjà d'un referèndum de la nació interessada, és a dir, oprimida. No equival, doncs, a la reivindicació de la separació, de la formació de petits Estats, sinó que solament és una expressió conseqüent de la lluita contra tota mena d'opressió nacional”.
L'acceptació d'aquest dret no implica l'obligació de sostenir tota reivindicació concreta d'independència, de la mateixa manera que l'“admissió del dret de tots els ciutadans a organitzar lliurement associacions no ens obliga a sostenir la fundació de qualsevol associació”, o el reconeixement del dret al divorci no ens obliga a sostenir-lo en tots els casos. Les reivindicacions democràtiques parcials, el dret a l'autodeterminació entre elles, no tenen un valor absolut, sinó que són una part del moviment socialista internacional. En casos concrets aquestes reivindicacions parcials poden estar en contradicció amb els interessos generals del moviment, i aleshores cal rebutjar-les.
El dret a l'autodeterminació no fomenta el separatisme, ans al contrari, per tal com comporta “el màximum de democratisme i el mínimum de nacionalisme” i disminueix el perill de “disgregació de l'Estat”. Com més garantida està la llibertat de separació més s'afebleixen les tendències secessionistes.
El fi del socialisme és no solament la supressió dels petits Estats i de la divisió de les nacions, sinó llur fusió. Però precisament per això cal reivindicar l'alliberament de les nacions oprimides d'una forma clara i precisa. “De la mateixa manera que la humanitat només pot arribar a la supressió de les classes a través del període transitori de la dictadura de les classes oprimides, a la fusió, inevitable, de les nacions, només hi pot arribar a través del període transitori de l'alliberament complet, és a dir, de la llibertat de separació de totes les nacions oprimides”.
Si el proletariat no reconegués el dret a l'autodeterminació, el seu internacionalisme fóra una paraula buida, i la solidaritat de classe entre els treballadors de les nacions oprimides i de les nacions dominants fóra impossible.
“El fet que la lluita contra un govern imperialista per la llibertat nacional pugui, en circumstàncies determinades, ésser explotada per una altra “gran potència” per als seus fins igualment imperialistes no pot obligar la social-democràcia a renunciar al reconeixement del dret de les nacions a l'autodeterminació”, com el fet que la burgesia utilitzi les reivindicacions republicanes per a enganyar les masses no pot impel·lir els socialistes a matenir-se indiferents davant la qüestió de la forma de govern. I no cal dir que és ridícil de rebutjar la fórmula del dret a l'autodeterminació sota el pretext que pressuposa la “defensa de la pàtria”, subordinada, com tot, als interessos generals del progrés humà. Els marxistes revolucionaris rebutjaren la defensa de la pàtria en la guerra imperialista, però admeten les guerres de caràcter progressiu, com, per exemple, la de la Gran revolució francesa o dels garibaldins.
El dret dels pobles a l'autodeterminació ha estat qualificat d'utòpic pels representants de la fracció anomenada d'esquerra. En realitat, qui té interès que aquesta reivindicació sigui “realitzable” a la seva manera, és la burgesia. D'ací la seva política constant de tractes de gitano amb la burgesia de les altres nacions en perjudici del proletariat. A aquest, el que l'interessa és “reforçar la seva classe contra la burgesia, educar les masses en l'esperit del democratisme i del socialisme conseqüents”. Des del punt de vista de la burgesia nacionalista de cada país, la política nacionalitària de la classe obrera manca de sentit pràctic, per tal com, “enemiga com és de tota mena de nacionalisme, exigeix una igualtat abstracta de drets i la desaparició de tota mena de privilegis”. “Quan la burgesia d'una nació oprimida lluita contra l'opressora sempre estem al seu costat, en tots els casos i d'una manera decidida, per tal com som els enemics més ardits i conseqüents de l'opressió. Quan la burgesia d'una nació oprimida defensa el seu nacionalisme burgès estem contra ella”.
Sempre que no sigui a expenses del dret de ningú, la classe obrera haurà de preferir un gran Estat centralitzat en el vast territori del qual seran més fàcil les relacions i el desenvolupament econòmic i podrà descabdellar-se amb més amplitud la lluita de classes. Un gran Estat representa un pas endavant respecte al particularisme i la disgregació medievals i un terreny més favorable per a l'avanç cap al socialisme.
És pot ésser, però, partidari del centralisme i adversari decidit del principi federatiu i, tanmateix, preferir a la desigualtat de drets de les nacions el règim federatiu com a únic camí capaç de menar a un centralisme democràtic complet.
¿Cal substituir el “dret a l'autodeterminació” pel “dret a la federació” o a l'autonomia? El “dret a la federació” no té cap sentit, per tal com la federació és un contracte bilateral. El dret a l'autodeterminació és infinitament més democràtic, per tal com parteix exclusivament de la voluntat de la nació oprimida. “Els marxistes no poden, doncs, incloure en llur programa la defensa del federalisme; d'això, ni se'n pot parlar”.
Quant a l'autonomia, no la defensen com un dret, sinó en ella mateixa, com a principi general dels Estats democràtics de composició nacional heterogènia. Reconèixer el “dret de les nacions a l'autonomia fóra tan absurd com el dret a la federació”. “L'autonomia com a reforma es diferencia fonamentalment de la llibertat de separació com a mesura revolucionària. Com tothom sap, però, en la pràctica la reforma sovint no és sinó un pas cap a la revolució. L'autonomia permet a les nacions retingudes per força dins les fronteres d'un Estat de constituir-se definitivament com a nació, d'aplegar, conèixer, organitzar les seves forces, escollir el moment oportú per a declarar... a la manera noruega: nosaltres, parlament autònom de la nació o de la regió tal, declarem que l'emperador de Rússia ha deixat d'ésser rei de Polònia, etc., etc.”.
El marxisme, doncs, afirma com a principi general el del “dret dels pobles a l'autodeterminació”, i, tot i ésser partidari del centralisme, accepta transitòriament el principi federatiu com un pas endavant des de l'unitarisme despòtic a l'Estat democràtic centralitzat.
Cal tenir en compte, però – i aquesta precisió és d'extraordinària importància, – que en defensar el centralisme els marxistes es refereixen concretament al centralisme democràtic, el qual no té res a veure amb l'arbitrarietat i el burocratisme i no solament no exclou la més vasta autonomia municipal, regional i nacional, sinó que la pressuposa. “La intervenció burocràtica en les qüestions purament nacionals, regionals, locals, etc., és un dels més grans obstacles al desenvolupament econòmic i polític en general i, particularment, al centralisme en les qüestions serioses, fonamentals”.
La fórmula marxista no pressuposa l'“obligació”, sinó el “dret” de separar-se, i, per tant, no pot ésser considerada com a separatista; ans al contrari, és l'única susceptible de garantir la convivència pacífica dels pobles, d'afavorir llur unificació i, sobretot, d'assegurar la solidaritat i la unitat d'acció dels obrers de totes les nacions, sense la qual no és possible l'emancipació dels pobles sotmesos.
Quan els obrers de la nació dominant secunden objectivament, per incomprensió dels problemes nacionals o per indiferència, la política opressora dels altres pobles, o les masses treballadores d'aquests s'identifiquen amb el xovinisme de la pròpia burgesia, sorgeix la desconfiança entre els proletaris de les diverses nacions, el front únic dels explotats és romput i llur victòria contra l'enemic comú esdevé impossible. “Si un marxista d'Ucraina es deixés emportar per l'odi, completament legítim i natural, envers els opressors russos, fins al punt de fer objecte d'aquest odi, baldament fos en proporcions insignificants, la cultura i la causa proletàries dels obrers de la Gran Rússia o se'n mostrés allunyat, aquest marxista s'enfonsaria en el pantà nacionalista. De la mateixa manera, el marxista rus que s'oblidés, ni que fos un instant, d'exigir la igualtat absoluta de drets dels ucrainians i llur dret a crear un Estat independent cauria en el pantà del nacionalisme no solament burgès, sinó obscurantista”.
El proletariat, per les condicions mateixes en què el col·loca el desenvolupament del capitalisme, que l'obliga a traslladar-se d'un indret a l'altre per tal de vendre la seva força de treball, és fonamentalment incompatible amb el nacionalisme estret i salvatge, tant de la nació dominadora com del xovinisme dels sectors burgesos dels pobles oprimits. Lliure de prejudicis nacionalistes, considera el procés d'assimilació natural de les nacions pel capitalisme com un fet progressiu, tot i oposar-se decididament a l'assimilació per la violència. “Naturalment, qualsevol demòcrata, sense parlar ja dels marxistes, lluitarà resoltament contra la inaudita opressió dels ucrainians i exigirà llur igualtat completa de drets. Fóra, però, una traïció directa al socialisme i un política estúpida, àdhuc des del punt de vista de les “finalitats nacionals burgeses”, afeblir el llaç que uneix actualment, dins els límits d'un mateix Estat, el proletariat ucrainià i rus”.
L'única força capaç de liquidar les classes explotadores és el proletariat, aliat amb la pagesia, que constitueix la massa democràtica fonamental. Tota temptativa encaminada a dividir o afeblir aquesta força, la victòria de la qual faria impossible l'opressió de les nacions, és una traïció a la causa democràtica. Per això cal rebutjar enèrgicament les teories que, com la de l'escola austríaca, menen, amb llur famosa fórmula d'“autonomia cultural”, a la divisió dels treballadors. En cada Estat els obrers han d'actuar estretament lligats en organitzacions unificades, constituïdes no pas a base del principi nacional, sinó de la classe. “Els obrers conscients sostenen la unitat completa dels treballadors de totes les nacions en totes les organitzacions culturals, sindicals, polítiques, etc., etc.”, en les quals defensen, de comú acord, fraternalment, “la llibertat i la igualtat de drets completes, penyora de la veritable cultura”. D'aquesta manera, els obrers crearan a tot el món “llur pròpia cultura, una cultura internacional preparada de molt temps ençà pels propugnadors de la llibertat i els enemics de l'opressió”.
El programa nacionalitari de Lenin, doncs, que acabem de resumir, pot concretar-se en els punts fonamentals següents: a) sostenir tot allò que tinguin de progressiu els moviments nacionals; b) considerar aquests moviments com un factor revolucionari de primer ordre i un dels aspectes més importants de la lluita per les reivindicacions democràtiques, al capdavant de la qual ha de posar-se el proletariat; c) sostenir la igualtat de drets de totes les nacions; d) acceptar com a principi general el dret dels pobles a disposar lliurement de llurs destins, és a dir, a separar-se i constituir-se en Estat independent; e) garantir la unitat d'acció i d'organització dels obrers de les diverses nacions que constitueixen un Estat per a la lluita comuna contra l'opressió.
La revolució d'octubre i la qüestió nacional.
La política nacionalitària del Govern Soviètic.- La neutralització dels elements burgesos i petit-burgesos.- Els moviments nacionals durant els primers anys de revolució.- La posició del partit bolxevic.
Amb el triomf de la revolució d'octubre de l'any 1917 es presentà al proletariat, per primera vegada en la història, l'ocasió d'aplicar pràcticament els principis marxistes quant a la qüestió nacional en un dels països on aquesta qüestió estava plantejada amb caràcter més agut, on l'opressió dels pobles era més brutal i vexatòria.
Ja hem vist que en la seva primera etapa la revolució, usufructuada per la burgesia, no solament no havia resolt el problema, d'acord amb els propòsits democràtics i alliberadors proclamats pomposament pel Govern Provisional, sinó que havia continuat essencialment la política nacionalitària del tsarisme. La burgesia i els seus auxiliars petit-burgesos no podien resoldre radicalment un problema íntimament lligat amb la revolució democràtica i, per tant, amb la solució del problema de la terra, que tenia una immensa importància en els pobles oprimits que formaven l'ex-imperi. Només el proletariat, per mitjà de la seva dictadura de classe i comptant amb la pagesia com a aliat, podia emprendre i portar a terme resoltament la liquidació de totes les supervivències feudals, arrabassar totes les formes d'explotació i opressió. La victòria obrera d'octubre va demostrar-ho plenament.
El partit bolxevic, que havia elaborat un programa nacionalitari clar i precís, tan bon punt ocupà el poder per la voluntat de les masses treballadores del país es mostrà estrictament fidel a les reivindicacions que havia propugnat i complí rigorosament els seus compromisos, aplicant amb totes les conseqüències els seus principis, com ho féu, altrament, en tots els altres aspectes.
Una setmana després de la presa del poder, el Consell de Comissaris del Poble, basant-se en les resolucions del I i del II congrés dels Soviets, proclamava solemnement, en una “Declaració dels drets dels pobles de Rússia” (6), la igualtat i la sobirania d'aquests pobles, llur dret a l'autodeterminació, sense excloure la separació i la constitució d'Estats independents, l'abolició de tots els privilegis i restriccions nacionals i el lliure desenvolupament de tots els grups etnogràfics i minories nacionals. A la darreria del mes de gener del 1918, el III congrés dels Soviets, en una “Declaració dels drets dels treballadors i del poble explotat” (6), acordava constituir la República Soviètica Russa “sobre la base de la unió lliure de les nacions lliures com a federació de les repúbliques soviètiques nacionals” i confiava als obrers i camperols de cada nacionalitat la missió de decidir en llurs congressos si desitjaven formar part de la federació i en quines condicions.
Abans que el congrés dels soviets aprovés aquest document, la importància històrica del qual no és inferior a la de la “Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà” de la revolució francesa, el Govern Soviètic ja havia reconegut el dret de Finlàndia i d'Ucraina a la separació, i, successivament, reconegué la independència d'Armènia, Geòrgia, Rússia Blanca i Aserbeidjan, la sobirania de Polònia, Lituània, etc., etc.
És molt característica en aquest aspecte la resolució del Consell de Comissaris del Poble reconeixent la República Popular Ucrainiana. En aquesta resolució el Govern Soviètic, després de reafirmar el dret a l'autodeterminació de les nacions abans oprimides pel tsarisme, reconeix “la República Popular Ucrainiana, el seu dret absolut a separar-se de Rússia o a entaular negociacions amb la República russa sobre unes possibles relacions federatives, o altres, entre elles”. I acaba així: “Quant als drets i a la independència nacionals del poble ucrainià, el Consell de Comissaris del Poble els reconeix immediatament, sense limitacions ni condicions”.
A aquests actes, aparentment declaratius, però d'immenses conseqüències pràctiques seguí una tasca grandiosa d'organització del nou règim, una obra meritíssima encaminada a elevar el nivell econòmic i cultural dels pobles abans oprimits. Calia realitzar el màxim esforç per a assolir la igualtat efectiva de drets de totes les nacions, bastir un sòlid fonament econòmic del nou ordre jurídic. I en aquest sentit tingué una importància enorme la solució del problema agrari, inseparable del nacional, i íntimament relacionat amb la liquidació de tot l'ordre de coses anterior. Calia, finalment, establir la necessària connexió entre les diverses nacions per tal d'articular la política econòmica de la federació.
Aquesta obra immensa, iniciada l'any 1917, encara no s'ha acabat. Descriure-la en tots els seus detalls, a través d'una frondosa legislació de més de disset anys, ens obligaria a ultrapassar els límits d'aquest estudi. No renunciem, però, a emprendre més endavant aquesta tasca, l'interès i la utilitat de la qual no és necessari destacar. Per al fi que avui perseguim – traçar les línies generals de la política nacionalitària del règim soviètic – n'hi ha a bastament amb aquestes indicacions.
El règim soviètic, malgrat les dificultats amb què topava, no va esgrimir-les com un pretext per tal de no portar a la pràctica, amb totes les conseqüències, la seva política nacionalitària, basada en el respecte més absolut a la voluntat dels pobles. I, certament, durant els primers anys de la seva existència, la situació no tenia res de favorable i hauria pogut justificar tots els ajornaments. Les regions occidentals estaven ocupades pels alemanys; a Ucraina es descabdellava la lluita entre les masses obreres i camperoles, que havien enderrocat el règim de Kerenski, i la burgesia de la “Rada”, que aspirava, i hi reeixí temporalment, a ocupar el poder. Les nacions transcaucàsiques s'havien separat de Rússia; les masses populars d'Orient encara es trobaven sota la influència de llurs “Consells nacionals”. La contrarevolució complotava a diversos indrets del país i les negociacions de Brest Litowsk creaven un seguit d'angunioses dificultats. Afegim a tot això que la dictadura proletària es veié amenaçada, des del primer moment, per les baionetes imperialistes, que la tancaven en un cercle de ferro.
Una política radical i conseqüent en la qüestió de les nacionalitats era, tanmateix, l'única susceptible de vèncer aquestes dificultats i reforçar el front de la revolució. Gràcies a aquesta política els elements burgesos i petit-burgesos, als quals no podia donar satisfacció l'actitud del Govern Kerenski, foren neutralitzats, fet que tingué una importància immensa no solament en el moment de la presa del poder, sinó també durant els anys de la guerra civil.
A diferència dels governs burgesos, el règim soviètic, com ja hem fet remarcar, no va limitar-se a proclamar el principi de la lliure determinació dels pobles, sinó que va portar-la a la pràctica. Quan en la seva lluita amb la jove República proletària la burgesia russa, amb ajut dels generals contrarevolucionaris Denikin, Koltxak, Wrangel, etc., reeixí a ocupar una gran part de territori, seguí aplicant la seva vella política nacional, i, com a conseqüència no volgué reconèixer la independència de Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Polònia. Quan la burgesia d'aquests països es trobà davant el dilema: o la República dels Soviets, que reconeix la independència de les noves Repúbliques, o el règim dels Koltxak i companyia, disposat a aixafar-les i a continuar la política tsarista, la contrarevolució no pogué comptar amb l'ajut dels nous Estats. Com a resultat, doncs, de la política nacionalitària dels Soviets, aquests Estats consideraren el nou règim com un mal menor i facilitaren considerablement la victòria soviètica contra els exèrcits blancs.
Els bolxevics sabien molt bé, d'altra banda, que, en els primers moments, els elements burgesos i petit-burgesos s'aprofitarien de la política soviètica per a ocupar el poder i substituir la dominació de la burgesia russa per la pròpia, i que, durant un cert temps, persistirien els prejudicis nacionalistes de les masses populars. No ignoraven tampoc, però, que no hi ha res que alliçoni tant com l'experiència, i en atorgar a les nacions abans oprimides una llibertat il·limitada per a donar-se el règim que més els plagués, contribuïren a desacreditar els partits petit-burgesos, que amb la pràctica del poder palesaren llur incapacitat orgànica i llur inconseqüència i foren liquidats per la història.
Paral·lelament, i aquest és el factor més important, el proletariat s'alliberà ràpidament de tot esperit xovinista i conquistà la direcció de les masses. Les nacions oprimides hagueren de triar entre la revolució mundial, de la qual la revolució russa no era sinó un aspecte, i l'imperialisme. La dictadura del proletariat significava la llibertat de les nacions, però la petita burgesia nacionalista, si bé per propi interès no es girava directament contra el règim soviètic, era incapaç d'associar-se a la lluita contra l'imperialisme i procurava tancar-se dins les seves fronteres, fora de la violència dels combats.
Només el proletariat, educat de feia molts anys en l'esperit internacionalista, podia comprendre la importància mundial de la revolució d'octubre. Per això la classe obrera de les nacions oprimides seguí la bandera de la revolució soviètica i lluità per tot arreu per la dictadura del proletariat i contra la pròpia burgesia i l'imperialisme. La contrarevolució no aconseguí d'isolar el proletariat, i només en unes quantes nacions ressagades, d'economia agràrio-patriarcal, la revolució topà amb un front únic nacional més o menys compacte , sense conseqüències decisives, però, per al desenvolupament general de la lluita.
Els resultats immediats més importants, doncs, de la política nacionalitària de la República dels Soviets foren: la neutralització de la burgesia i de la petita burgesia, la unitat d'acció del proletariat de totes les nacions i la consolidació del règim.
Ens resta a donar una ullada al descabdellament dels moviments nacionals durant els primers anys de la revolució proletària del 1917, és a dir, des de la presa del poder fins a la terminació virtual de la guerra civil.
Pocs dies després de la victòria d'octubre Finlàndia es declarà independent, i la República Soviètica acceptà el fet sense condicions. Al començament del 1918 el poder passà a mans dels obrers finesos; però la jove República obrera fou ofegada en sang, en una repressió d'una ferocitat sense precedents, per la guàrdia blanca reclutada a Suèica i per tropes alemanyes.
Igual va passar a Letònia, Lituània i Estònia, les quals, amb la retirada de les tropes alemanyes i la impossibilitat del Govern Soviètic de trametre forces, per tal com lluitava als fronts oriental i meridional, esdevingueren, com Finlàndia, Estats vassalls de l'“Entesa”, gossos de presa de la “civilització” contra la “barbàrie bolxevista”.
A Polònia, tan bon punt fou evacuada pels alemanys, el poder passà a mans dels elements petit-burgesos i de l'organització militar acabdillada pel “socialista” Pilsudski. La nova República democràtica aixafà el moviment obrer i, gràcies a l'ajut dels Aliats, ocupà Galítzia, una part d'Ucraina i de la Rússia Blanca.
Bessaràbia, on s'havia proclamat la República moldava, fou anexionada pels romanesos.
Ucraina es constituí en República Popular democràtico-burgesa, que, com ja hem vist, fou reconeguda pel Consell de Comissaris del Poble. A la darreria de l'any 1917, la classe obrera ucrainiana proclamà la República Soviètica. Amb l'ajut de l'exèrcit austro-alemany, la Rada, que havia fugit del país, tornà a Ucraina i donà el poder al Hetman Skoropadski, que, de fet, era el representant de la gran burgesia russa, i col·locà el país sota la dependència efectiva d'Alemanya. Quan les tropes d'ocupació abandonaren el país la burgesia russa proclamà obertament la unió d'Ucraina amb Rússia. Un moviment insurreccional enderrocà el règim de Skoropadski i instituí un nou govern ucrainià, que al seu torn fou enderrocat per les masses obreres i camperoles amb ajut de l'Exèrcit Roig. Per segona vegada s'establí el règim soviètic, que durà uns quants mesos, fins que Denikin ocupà Ucraina, d'on va ésser foragitat a la darreria del 1919 per a reinstaurar el règim dels Soviets.
Als pobles transcaucàsics els partits petit-burgesos (menxevics de Geòrgia, daixnaks d'Armènia i mussavaristes d'Aserbeidjan), que gaudien d'una forta influència, reeixiren a constituir repúbliques democràtiques burgeses. No haurien, però, pogut realitzar llurs propòsits si no s'haguessin vist secundats per una sèrie de factors favorables, com és ara la proximitat de Turquia, l'ajut de les tropes alemanyes i l'existència de les forces principals de la contrarevolució monàrquica a les regions del Don i del Kuban, que feien impossible el contacte amb la Rússia Soviètica. Quan els exèrcits blancs, però, foren vençuts, el règim soviètic en menys d'un any s'establí a tot el Caucas, gràcies als esforços combinats de les masses obreres i de l'Exèrcit Roig.
A Turquestan el règim soviètic fou instaurat des del primer moment, però es veié incomunicat amb Rússia fins a la derrota de Koltxak, a la darreria del 1919. Les temptatives de la burgesia per a crear un govern propi fracassaren totes.
A les regions del Volga, que durant llarg temps es trobaren en poder de la contrarevolució, no s'hi formaren governs burgesos nacionals, amb la sola excepció, de caràcter episòdic, d'una part de Quirguísia. Fins després de la fi de la guerra civil i de la consolidació del règim no s'hi crearen repúbliques soviètiques autònomes.
Finalment, Bukhara i Khiva es convertiren en Repúbliques Populars Soviètiques que, fins a la darreria del 1924, en què es transformaren en Repúbliques Socialistes Soviètiques i entraren a formar part de la U.R.S.S., romangueren independents.
D'aquest ràpid examen dels moviments nacionals després de la revolució d'octubre es desprèn clarament que la burgesia només reeixí a constituir Estats independents allí on pogué comptar amb l'ajut de l'imperialisme; a tots els altres indrets on aquest ajut no fou possible, les masses obreres i camperoles imposaren el règim soviètic.
Liquidada la guerra civil, garantida l'existència del nou ordre de coses contra els atacs de l'interior i de l'exterior, el proletariat al poder pot deixar momentàniament el fusell per tal de consagrar les seves forces a l'organització pacífica. S'inicia el període constructiu, durant el qual els problemes relacionats amb la qüestió de les nacionalitats, per bé que resolts des del punt de vista de principi, adquireixen una gran importància tant en l'aspecte polític com en l'aspecte pràctic.
En el VIII congrés bolxevic, celebrat el mes de març del 1919, en plena guerra civil, la qüestió nacional fou amplament discutida, tant més que el partit comunista anava a adoptar un nou programa adaptat a la nova situació. Malgrat l'experiència de la revolució, un sector del partit, acabdillat per Bukharin i Piatakov, renovà la seva oposició al principi d'autodeterminació. Segons aquesta tendència, la qüestió nacional a l'època imperialista, tenia un caràcter secundari, el partit havia de limitar-se a portar a la pràctica un programa social, a unir els treballadors sense distinció de nacionalitat, deixant de banda el dret a l'autodeterminació, que era una consigna burgesa. No cal dir que Lenin atacà resoltament aquest punt de vista, per tal com a parer seu, les nacions russes passaven pel període d'unificació en Estats superada ja feia temps pels països capitalistes, i, atès que aquests moviments constituïen una força revolucionària dirigida contra l'imperialisme, calia aprofitar-los. El congrés adoptà, per gran majoria de vots, aquesta posició, en concordança amb la qual fou redactat el punt 9 del programa. El partit considera indispensable l'acostament dels treballadors de les diverses nacionalitats “per a la lluita revolucionària comuna per l'enderrocament dels terratinents i de la burgesia” i l'abolició dels privilegis nacionals, la igualtat absoluta de drets de tots els pobles i la llibertat de separació. Amb aquest fi sosté la federació dels Estats de tipus soviètic “com una de les formes transitòries devers la unitat completa”. Quant a la qüestió de qui representa la voluntat de la nació, el partit “es col·loca en el punt de vista històric i de classe, que parteix del grau en què es troba l'evolució històrica del país: si en el camí que mena del feudalisme a la democràcia burgesa o en el de la democràcia burgesa a la democràcia soviètica o proletària, etc., etc. “En tot cas – diu com a conclusió el programa – el proletariat de les nacions que han estat opressores han de mostrar-se particularment cautes amb les supervivències de sentiment nacional entre les masses treballadores de les nacions oprimides o que no gaudien de plenitud de drets. Només amb aquesta política és possible de crear les condicions necessàries per a la unió sòlida i voluntària dels elements, nacionalment diversos, del proletariat internacional, com ha demostrat la unió d'una sèrie de Repúbliques Soviètiques Nacionals al redol de Rússia”.
Ja hem vist la influència decisiva que tingué l'adopció d'aquesta política per al desenvolupament de la revolució i que constitueix la prova més eloqüent de l'encert de la posició de Lenin, la qual fou, altrament, acceptada per tot el partit, àdhuc pels propis elements que l'havien combatuda. La qüestió de principi ja no es plantejà més.
De llavors endavant el partit pogué consagrar la seva atenció a combatre les reminiscències socials i psicològiques del passat històric – més vives del que podia semblar – i a perfilar les formes pràctiques del federalisme soviètic i els problemes d'organització. En aquest sentit el partit ha hagut de precisar la seva actitud en una sèrie de resolucions entre les quals destaquen per llur importància – i per això ens hi referirem exclusivament – la del X congrés, celebrat el mes de març del 1921, i la del XII, que es reuní a l'abril del 1923.
Tant l'una resolució com l'altra caracteritzen extensament els moviments d'emancipació nacional a l'època imperialista, palesen que el problema no solament no ha estat resolt després de la guerra del 1914-1918, sinó que s'ha agreujat enormement, i la creació de nous Estats independents no ha pogut establir la convivència pacífica dels pobles, impossible en un règim basat en la propietat privada dels mitjans de producció, la desigualtat social i l'explotació. L'experiència de la revolució d'octubre ha demostrat que la llibertat i la pau nacions només són possibles amb la dictadura del proletariat. L'existència de Repúbliques Soviètiques, per petites que siguin, constitueix una amenaça per a l'imperialisme, el qual ha de declarar-los una guerra a mort. D'ací la necessitat de la unió d'aquestes repúbliques per mitjà de la federació. “La federació, però, pot ésser sòlida i els seus resultats poden ésser efectius – precisa la resolució del X congrés – només en el cas en què es basi en la confiança mútua i l'acord voluntari de les nacions que entrin a formar-ne part”, i aquest és precisament el federalisme instaurat a Rússia.
La tasca immediata a realitzar, en oposició a la política tradicional del tsarisme – ve a dir la resolució esmentada – és desenvolupar i consolidar les formes estatals de les nacions recobrades, llur cultura, llurs institucions jurídiques i econòmiques, confiar la direcció de tots els organismes polítics, administratius, culturals, etc., a gent del país, elevar el nivell econòmic i cultural dels pobles abans oprimits el retard dels quals facilitava l'opressió, garantir el dret de les minories nacionals i combatre les tendències xovinistes, tant dels comunistes i funcionaris russos com dels de les nacionalitats.
La resolució del XII congrés, la més important, ratifica les posicions generals de principi del partit i precisa molt detalladament les tasques immediates, la qual cosa era tant més necessària que en el període comprès entre els dos congressos s'havia instaurat la nova política econòmica (N.E.P.). Aquesta política, en restablir, fins a cert punt, les relacions capitalistes reforçava els elements burgesos i, per tant, el nacionalisme, tant al centre com a la perifèria. Es comprèn, doncs, que el XII congrés insistís en la necessitat de liquidar l'esperit xovinista i, molt particularment, el xovinisme rus, més greu, per tal com es manifestava en elements de la nació abans dominadora. I la resolució, en un remarcable passatge, precisa la conseqüència cabdal d'aquest xovinisme: la desigualtat efectiva, en el terreny econòmic i cultural, de les nacions que integren la federació soviètica, i que és un resultat de la política del tsarisme i de la burgesia russa, els quals volien convertir les nacionalitats en centres productors de primeres matèries, explotades per les regions industrials del centre. Cal, doncs, liquidar aquesta desigualtat mitjançant un ajut efectiu del proletariat rus per tal d'aconseguir el progrés d'aquests pobles en el terreny econòmic i cultural i augmentar la cessió de terres als camperols a compte del fons de l'Estat.
Les supervivències xovinistes de les nacions oprimides també han d'ésser combatudes resoltament, sobretot quan tendeixen a l'opressió de les minories nacionals o dels pobles més febles.
El XII congrés concretava en les mesures pràctiques següents la política a seguir: 1) garantir, en la constitució dels òrgans centrals, la igualtat de drets i obligacions de les diverses repúbliques, tant en allò que es refereix a les relacions entre elles com amb el poder central; 2) crear, en les institucions superiors de la federació, un òrgan representatiu de totes les repúbliques nacionals i regions autònomes sobre la base de la igualtat; 3) formar els òrgans executius de manera que quedi garantida la participació dels representants de les repúbliques i la satisfacció de les necessitats de tots els pobles; 4) atorgar a les repúbliques amples facultats financeres i, sobretot, pressupostàries, que els permetin de manifestar llur iniciativa pròpia en el terreny administratiu, cultural i econòmic; 5) constituir els òrgans de les repúbliques nacionals i de les regions a base de gent del país que coneguin la llengua, els costums i les particularitats nacionals; 6) publicar lleis especials que garanteixin l'ús de l'idioma matern en tots els òrgans de l'Estat i en totes les institucions i que castiguin amb tot el rigor revolucionari tots aquells qui violin els drets nacionals i, sobretot, els de les minories; 7) intensificar l'obra educadora a l'Exèrcit Roig en el sentit d'infiltrar les idees de fraternitat i solidaritat de tots els pobles i prendre mesures pràctiques per tal d'organitzar formacions militars nacionals.
Aquests set punts aprovats pel XII congrés donen una idea clara de la política del partit bolxevic, que, a diferència de tots els governs democràtico-burgesos, ha portat fidelment a la pràctica des del poder. El govern soviètic ha establert la igualtat efectiva de les nacions abans oprimides, ha aplicat sense vacil·lar el principi de l'autodeterminació, ha garantit els drets de les minories, ha realitzat i realitza esforços enormes per tal d'impulsar el progrés econòmic i cultural dels pobles. És cert que entre alguns elements dirigents en diverses ocasions s'han manifestat tendències centralistes, que són una supervivència del xovinisme rus i que Lenin, secundat per Trotski, combaté enèrgicament quan, per la qualitat dels qui les representaven – Stalin i Dzerjinski (7), – constituïen un greu perill. Els principis fonamentals del partit en la qüestió nacional han estat, però, respectats, i si, a parer nostre, aquesta política pateix d'algun defecte és del d'haver-se excedit en el respecte als drets de les nacionalitats, com ho demostra el fet, per exemple, de la ucrainització a ultrança de les institucions de centres urbans on l'idioma de la majoria de la població és el rus, o la creació forçada de cultures nacionals en pobles sense personalitat i completament analfabets. ¿Cal dir, però, que aquest defecte no disminueix, ni de bon tros, el valor de l'obra esplèndida realitzada pels bolxevics en el terreny de la política nacionalitària?
(1). Naturalment, d'aleshores ençà la població ha augmentat molt; però les proporcions no han variat. És evident, d'altra banda, que en el cens oficial el nombre de russos fou deliberadament exagerat.
(2). “La política nacional del règim soviètic”. - Moscú, 1924.
(3). Ucraina.
(4) “La protesta del poble finlandès”, número del 20 de novembre del 1900, de la Iskra.
(5) Deliberadament deixem de banda les potineries “teòriques” de Stalin, que no són sinó un repeticó, sovint poc afortunada, de les tesis de Lenin.
(6) Cf. els anexos.
(7) En “La Revolució desfigurada” i “La meva vida”, Trotski demostra documentalment l'existència d'aquesta desviació, i la inquietud que provocava en Lenin.