Andreu Nin

Les dictadures dels nostres dies

Capítol quart: La dictadura del proletariat a l’URSS

I. Lenin, el marxisme i la revolució d’octubre

El senyor Cambó no comet l’estupidesa, tan habitual entre els nostres enemics de classe, d’atribuir la revolució d’octubre a un simple cop de mà d’un grup d’usurpadors audaciosos. Val a dir que és molt relatiu el mèrit de no compartir aquesta interpretació després de més de tretze anys d’existència victoriosa que constitueixen la demostració palesa de la vitalitat de la dictadura proletària. L’autor de Les Dictadures reconeix, doncs, que la revolució d’octubre ha estat un esdeveniment històric de transcendència enorme que «serà tractat amb respecte per la història i és segur que deixarà un solc pregon en la vida de Rússia» (p. 100).[45] En analitzar-ne, però, les causes, el desenvolupament i el caràcter, palesa una vegada més la seva superficialitat proverbial.

Segons el senyor Cambó la revolució d’octubre (que qualifica impròpiament de «cop d'estat de Lenin») fou un exemple, l’únic, «de triomf de la demagògia social per la violència» (p. 134); però la «força de Lenin no vingué de la seva ideologia marxista», sinó «de la claríssima visió del que hi havia en el subconscient de l’ànima russa i que ell sabé concretar en aquelles tres afirmacions lapidàries: la pau a tota costa; la terra, als pagesos; tot el poder als soviets» (p. 101); «si Lenin triomfà es degué, a més d’un conjunt de circumstàncies que difícilment tornarà a presentar-se, i del cas insòlit que el poder constituït no volgués defensar-se, al fet que Lenin preparava el cop de violència sense anunciar-lo ni predicar-lo» (p. 134). Aquestes circumstàncies, més el fet que «la dictadura del proletariat vingués a donar satisfacció a una pregona rancúnia col·lectiva ben justificada» (p. 101) foren les causes, que, a judici del senyor Cambó, determinaren el triomf de la revolució d’octubre.

Quin teixit de contradiccions, d’inexactituds històriques i de lleugeresa!

La primera contradicció que salta als ulls és la de considerar, per un costat, que la revolució proletària del 1917 fou el «triomf de la demagògia social» i, per l’altre, un resultat de la «visió claríssima de les aspiracions del poble rus».

La demagògia pressuposa l’afalagament de les masses mitjançant promeses irrealitzables. En aquest sentit es pot parlar de demagògia, com ja hem fet remarcar en un altre indret d’aquest llibre, quan els feixistes, la missió i la raó dels quals consisteix en la defensa del capitalisme, prometen a les masses, per tal d’atreure-se-les, l’adopció de mesures contra la burgesia i la realització d’una política favorable als obrers.

Ara bé, Lenin i els bolxevics no sols no s’han caracteritzat mai per llur demagògia, sinó que n’han estat sempre els enemics més aferrissats. La història del bolxevisme és no sols la de la lluita implacable contra l’oportunisme reformista, ans encara contra la demagògia d’esquerra, contra l’extremisme estèril que no té compte de les realitats concretes, el coneixement perfecte de les quals constitueix la base d’una tàctica justa. A aquesta demagògia ha dedicat Lenin una de les seves millors obrers: L’extremisme, malaltia infantil del comunisme. Si el fi estratègic és sempre el mateix, la tàctica varia constantment, amb una ductilitat admirable, en harmonia amb la situació creada. Així, veiem els bolxevics boicotejar la duma de Buliguin quan el moviment revolucionari assoleix el seu apogeu, aconsellar la participació a les eleccions quan aquest darrer entra en un període de crisi, i combatre, a l’ensems, la demagògia extremista de les fraccions dels «otzovistes» i dels «ultimatistes» que continuaven sostenint el boicot a les institucions parlamentàries; així els veiem sostenint el govern de Kerenski quan aquest es veu amenaçat pel general Kornilov i enderrocar-lo quan la situació concreta aconsella d’emprendre l’acció decisiva; així, finalment, Lenin ataca furiosament els anomenats «comunistes d’esquerra», als quals aplica sarcàsticament el qualificatiu d’«herois de la frase revolucionària» quan aquests s’oposen a la firma del tractat de Brest-Litovsk. I podríem citar centenars d’exemples anàlegs.

Aquesta ductilitat extraordinària, que determina l’èxit del bolxevisme entre les masses i la victòria esclatant d’octubre, era un resultat directe, ben al contrari del que suposa el leader regionalista, de l’aplicació del mètode marxista. El marxisme no és, com afirma el nostre preopinant amb l’aplom que li dóna la ignorància, una «ideologia pesada i confusa», un dogma, sinó, com Lenin mateix ha dit, «una guia per a l’acció». El marxisme es basa en el mètode del materialisme dialèctic, el qual parteix del principi, ja establert per Feuerbach, que «la veritat és concreta», que les coses han d’ésser examinades no d’una manera estàtica, sinó dinàmica i que, per consegüent, és l’antítesi de l’abstracció i de la demagògia. Afirmar que «la força de Lenin no vingué de la seva ideologia marxista» (p. 101) aleshores que tota la seva força Lenin la deu a una aplicació genial, insuperada, del mètode de Marx, és senzillament una absurditat.

Sense l’ajut del marxisme, Lenin i el bolxevisme no haurien obtingut la victòria sobre els «narodniki», que creien en la possibilitat de l’evolució directa de Rússia devers el socialisme a través de la «comuna» rural, sense passar per la fase capitalista, com els països occidentals, ni arribat a la conclusió que es desprenia d’aquesta concepció de l'evolució econòmica de Rússia, de la inevitabilitat de l’hegemonia proletària del moviment revolucionari, de la necessitat d’organitzar un partit obrer independent de tots els altres, cridat a posar-se al davant de totes les classes explotades del camp i de les ciutats i d’instaurar la dictadura del proletariat.

L’aplicació del mètode marxista a la realitat concreta del 1917 dóna la victòria al bolxevisme. «La pau a tota costa, la terra als pagesos, tot el poder als soviets» eren lemes no que corresponien «al que hi havia en el subconscient de l’ànima russa» (quina terminologia més boirosa!), sinó que responien als anhels més profunds i a la voluntat més ferma de les grans masses obreres i pageses.

És que hi ha una ombra de demagògia en aquesta política? El govern provisional predicava la guerra a ultrança en nom de la «defensa de la Llibertat, la Democràcia i el Dret». I això sí que era demagògic, puix, cada obrer, cada pagès, anava convencent-se cada dia més que allò que els exèrcits russos defensaven eren els interessos de l’imperialisme, l’enemic llur. El govern provisional declarava la seva voluntat de resoldre el problema de la terra. I això era també demagògic, puix que, presoner dels grans capitalistes i dels terratinents, no feia res per tal de resoldre’l efectivament i, al contrari, adoptava mesures de repressió contra els pagesos que, per iniciativa pròpia, procedien a l’expropiació revolucionària. El govern provisional es proclamava representant del poble, i a l’ensems deixava intacte el vell aparell estatal i s’alçava com un obstacle viu davant la voluntat explícita de les masses que havien fet la revolució contra el tsarisme i que trobaven l’expressió llur en els soviets. I heus aquí encara una prova més de demagògia.

Els bolxevics, al contrari, conquisten ràpidament la confiança de les masses, gràcies a una política profundament realista, que, en prendre el poder el 25 d’octubre (estil antic) porten immediatament a la pràctica, i per consegüent no pot ésser qualificada de demagògica: les terres dels grans propietaris són confiscades i nacionalitzades, es formulen tot seguit proposicions de pau i s’atorga, com s’havia promès, tot el poder als soviets.[46]

Mai una revolució no ha pogut amb tant de dret com aquesta qualificar-se de popular. La presa del poder pels bolxevics no fou l’acció audaciosa d’un grup de demagogs, sinó la revolució de milions d’obrers i pagesos -que participaren en el moviment en tota l’extensió de l’immens país- que obraren impulsats no sols per la «rancúnia» -com pretén el senyor Cambó-, bé que la rancúnia, o millor encara, l’odi, jugui un rol psicològic important en els grans alçaments populars. El govern provisional s’esfondrà no perquè no intentés defensar-se, com afirma l’autor de Les Dictadures (p. 134) -hi hagué una temptativa de defensa al Palau d’Hivern, Kerenski intentà la marxa sobre la capital, sense parlar de la lluita sagnant de Moscou, que durà tota una setmana-, sinó, perquè, llevat de la gran burgesia i dels terratinents, ningú no el sostenia.

Finalment, cal destruir una inexactitud històrica en què incorre el senyor Cambó en caracteritzar els esdeveniments d’octubre. Segons ell, la presa del poder fou preparada sense predicar-la ni anunciar-la (p.134). Aquesta afirmació és absolutament falsa. La presa del poder fou predicada i preparada obertament pel partit bolxevic; és més, en fou fixada la data amb tota precisió: el dia de l’obertura del segon congrés dels soviets. I no podia ésser altrament. Hom pot preparar sigil·losament un cop d'estat, un «pronunciamiento», una «revolució de palau», però una revolució que ha d’ésser obra de milions d’homes, que pressuposa la mobilització de masses immenses, només pot ésser preparada a la llum del dia, obertament. I així ho fou la del mes d'octubre de 1917 a Rússia. Un simple cop d’ull als documents de l’època hauria estalviat el seu error al senyor Cambó.

45. Només en la de Rússia? La revolució d’octubre és un fet de transcendència internacional, que ha tingut i té una repercussió profunda en tots els països.

46. Són interessants d’observar els progressos de la influència dels bolxevics als soviets, a mesura que anava desenvolupant-se la consciència revolucionària de les masses:

II: Característiques de la dictadura del proletariat a l’URSS. Democràcia burgesa i democràcia proletària.