V. La «fabricació» de l'opinió pública
Tanmateix, el fet que el senyor Cambó al·ludeixi en el llibre als progressos del telègraf, del telèfon sense fils i del cinematògraf i a l’aparició de grans empreses periodístiques, ens obliga a dedicar unes quantes ratlles a un aspecte interessant de la concentració del capital que podem qualificar de «fabricació de l’opinió pública» o «concentració de la producció espiritual».
En aquest sentit és la premsa la que ocupa un lloc preeminent. El gran capital, amb l’ajut de formidables trusts i «konzerns», subordina la premsa als seus interessos, exerceix el monopoli de l’opinió pública i distribueix diàriament les seves metzines a milions d'exemplars. I això succeeix a tots els països capitalistes importants, i, assenyaladament, als més «democràtics», els Estats Units, França i Anglaterra.
A la gran república americana, més de 17.000 periòdics es troben sota la dependència directa i absoluta dels trusts capitalistes. La concentració comprèn no solament la impressió dels periòdics, ans encara la fabricació de paper, els serveis telegràfics i, de vegades, fins i tot els boscos que subministren la matèria primera. Els dos trusts editorials més importants dels Estats Units són l’«Associated Press» i el «Trust Hearst», el qual edita tota mena de publicacions (diaris, revistes, llibres).
A França, ja abans de la guerra, la premsa es trobava a les mans de grups financers i industrials. La seva escandalosa venalitat és coneguda universalment. La concentració fa grans progressos en aquest país. El fabricant de perfums Coty, un dels propulsors del feixisme francès, compta ja amb un veritable trust de premsa.
A Anglaterra, la concentració de la premsa iniciada pel famós lord Northklife («Amalgamated Press Ldt.») avança també ràpidament. L’«Amalgamated Press Ldt.», sota la direcció del germà del seu fundador, que s’ha unit amb un altre «rei de la premsa», lord Beaverbrovk, segueix estenent els seus tentacles a tota la gran premsa, fins a tal punt que 75 dels diaris més importants es troben al seu poder. L’Agència Reuter pertany al gran capital. Entre els directors de la societat hi ha representants de companyies ferroviàries, navilieres i colonials i de bancs.
Observem un procés de concentració anàleg a Alemanya, on Stinnes donà l’exemple posant la mà damunt de prop d’un centenar i mig de diaris.
Gràcies al monopoli de la ràdio i de les agències telegràfiques, el capital concentrat té el mitjà de transmetre les noves que li convenen i de no deixar passar les que són contràries als seus interessos. La telegrafia sense fils es troba gairebé enterament en poder d’un petit grup de trusts internacionals. Els dos monopolis més important d’aquesta branca són el «Marconi Wireless Telegraphe Co. Ldt.», que té el centre a Londres, i la «Radio Corporation of Amerika», que el té a Nova York. Tant l’un com l’altre estan lligats amb la «General Electric Co.» i el grup «Morgan» i relacionats amb els trusts de ràdio del continent «Compagnie Générale de Télégraphie sans fils» i la societat alemanya «Telefunken». Aquestes quatre societats tenen a les seves mans totes les grans estacions de transmissió del món.
En la indústria cinematogràfica, com és sabut, l’hegemonia, no sols a Amèrica, ans encara a Europa i a Àsia, és exercida pel gran capital americà. Un nombre reduït de firmes tal com, per exemple, la «Universal Film Co.», exerceix gairebé el monopoli d’aquesta indústria i obté així el privilegi d’emmetzinar la consciència de milions de treballadors de tots els continents i de posar al seu servei un mitjà de propaganda en favor dels seus interessos no menys puixant que la premsa i la ràdio.
Per completar aquest quadre de la «fabricació» de l’opinió pública pels magnats del capital financer, cal afegir unes paraules sobre l’ensenyament i l’església.
Als Estats Units -citem preferentment aquest país perquè és l’exemple típic de desenvolupament capitalista en les seves formes més elevades- totes les universitats, sense excepció, viuen dels recursos subministrats pels trusts o pels bancs, els representants dels quals formen part dels consells de les institucions docents. Les fundacions Rockefeller i Carnegie i altres anàlogues no són més que una monstruosa farsa educativa.
Aquestes institucions, d’etiqueta filantròpica, proporcionen grans beneficis, que van a raure principalment als fons especials destinats a rebentar les vagues, als seus generosos fundadors i sostenidors. I els missioners enviats a «civilitzar» salvatges compleixen l’altíssima missió «espiritual» d’obrir el camí, preparant degudament els indígenes a la resignació al capital financer el qual sotmet a una explotació bàrbara i inhumana, que no es distingeix gaire de la dels temps de l’esclavatge, les masses treballadores de les colònies.
Finalment, l’església, una de les armes de més eficàcia de què s’han servit sempre els opressors per a adormir l’esperit de revolta de llurs explotats («la religió és l'opi del poble», deia Marx) i eternitzar l’opressió, està incondicionalment al servei del capital financer, com ho estigué ahir al de l’aristocràcia feudal. L’església compta amb tota una xarxa d’institucions auxiliars. És conegut el paper, ben poc altruïsta en el fons, de les societats de beneficiència religioses. L’«Associació de Joves Cristians» (Ymca), dels Estats Units, que té ramificacions en tots els països, està subvencionada pels grans bancs i és un instrument de l’expansió imperialista de l’Amèrica del nord.
Heus ací, traçat a grans línies, el formidable sistema bastit pel capitalisme modern per «fabricar» l’opinió pública i per afermar la seva dominació de classe. El capitalisme ho abassega tot, la producció material i la producció espiritual, el seu poder s’estén no sols sobre els objectes materials, ans encara sobre l’ànima i la consciència dels homes. La indústria, les fonts de matèries primeres, el transport, la premsa, els mitjans de comunicació, la ciència, l’art, res no s’escapa a la seva urpa. Per a ell no hi ha res sagrat i els destins dels pobles, la pau i la guerra es troben a les mans d’un grup limitat de magnats del capital que disposa de totes les fonts de la riquesa social. No es tracta, com afirma el senyor Cambó, en un frase ben nebulosa, d’«aparició de nous poders espirituals amb un força política, social i moral que, en estar lliure de tot control, enderroca els principis de la responsabilitat de tots els poders humans» (p. 14), sinó de l’extensió del poder material d’una minoria explotadora a totes les esferes de la vida social, política i moral per tal de consolidar aquest poder i sotmetre-ho tot al seu control.