VI. La pretesa democratització de la riquesa
Com hem vist, el senyor Cambó reconeix el fet de la concentració del capital, bé que tingui una idea ben poc precisa d’aquest fenomen, però, després de reconèixer-lo, afirma que aquesta concentració «no es fa en el sentit que havia previst Karl Marx, sinó en un d’absolutament contrari. «No significa -afegeix- la concentració de la riquesa en poques mans, sinó una concentració d’empreses, la propietat de les quals està cada dia més repartida, sota la gestió d’un home o d’un grup d'homes escollits, tenint en compte llur intel·ligència i no llur part en el negoci» (p. 9).
Fa més de mig segle que hom intenta refutar les idees de Marx. Economistes burgesos i àdhuc escriptors procedents del socialisme tals com l’alemany Eduard Bernstein i el belga De Mann n’han intentat la revisió. Però els fets, que, com li plavia de repetir a Lenin, «són una cosa molt tossuda», han confirmat plenament la solidesa incommovible de l’anàlisi genial de la societat capitalista feta pel fundador immortal del socialisme científic i la justesa de les lleis de l’evolució d’aquesta societat formulades per ell. Aquesta confirmació pels fets és tan evident que molts economistes burgesos, obligats a retre’s davant d’aquesta evidència, reconeixen que l’evolució del capitalisme ha confirmat les prediccions de Marx, bo i deixant de banda, naturalment la part inseparable de la doctrina marxista que es refereix a l’esfondrament inevitable del sistema com a conseqüència d’aquesta mateixa evolució. Citarem tres opinions característiques. La primera és del professor Schmalenbach, qui no té res de socialista: «El sistema econòmic actual -deia al congrés de representants de la ciència de la direcció de les empreses celebrat a Viena l’any 1928- és la realització de les prediccions del gran socialista Marx»[12] La segona és del professor Fèlix Pinner, el qual, en el discurs pronunciat a l'esmentat congrés s’expressa en el mateix sentit: «La dinàmica d’aquesta evolució va ser explicada encertadament per Karl Marx seixanta anys enrera, quan s’observaven només els gèrmens d’aquesta tendència. Per a predir-la, calia aleshores un esforç de pensament admirable i una penetració gairebé sobrehumana».[13] Finalment, l’eminent economista Werner Sombart, que tampoc no té res de socialista, però que constata que «tot el que hi ha de bo en el meu treball ho dec a l’esperit de Marx»,[14] diu: «Quan Marx creà les seves idees, el capitalisme era un país nou que ell va ésser el primer a descobrir i en el qual fou el primer d’entrar... Amb la seva manera genial de plantejar les qüestions, indicà per tot un segle a la ciència econòmica el camí de la investigació fructuosa».[15] I el seu discurs a la reunió de l’«Associació de Política Social» celebrada a Zuric fa un any i mig, l’acaba amb les paraules següents: «Si d’aquí a setanta o vuitanta anys es confima una part de les prediccions que acabo de fer igual a la de les fetes per Marx setanta o vuitanta anys enrera, em consideraré feliç».[16]
Naturalment, aquests representants de la ciència econòmica burgesa fan l’elogi de Marx per tal de poder desfigurar millor la seva doctrina i afavorir els interessos de la classe que serveixen. Però, si més no, adopten la posició intel·ligent de no negar fets massa evidents per poder ésser refutats. El senyor Cambó, economista inèdit, és més agosarat que aqueixos professors, el mèrit indiscutible dels quals consisteix en el fet que han estudiat a fons el règim de producció que defensen, i engega sense engaltar els seus trets contra Marx.
¿És cert, com afirma el leader regionalista, que la concentració del capital s’efectuï en un sentit «absolutament contrari al previst per K. Marx» i que la propietat de les empreses, en lloc de concentrar-se en poques mans, estigui cada dia més repartida?
En aquest cas, els fets, amb la seva «tossuderia» habitual, vénen a demostrar la inconsistència de l’afirmació del senyor Cambó.
Exteriorment, la tesi de l’autor de Les Dictadures, que sigui dit de pas, no té res d’original, puix és sostinguda a tots els països pels defensors declarats o encoberts del sistema capitalista, sembla veure’s confirmada pels fets. Als països capitalistes importants, assenyaladament als Estats Units, milions de petits burgesos i àdhuc de treballadors pertanyents a la categoria de l’anomenada «aristocràcia obrera» (és a dir, els obrers més ben retribuïts), posseeixen accions de les grans companyies. Aquesta circumstància crea la il·lusió de la democratització de la riquesa. La realitat, però, ens demostra que aquest sistema no sols no contribueix a l’afebliment de la concentració del capital en poques mans, ans encara l’afavoreix, i reforça, en proporcions immenses, la puixança de les oligarquies financeres, les quals obtenen la possibilitat de mobilitzar en profit propi els recursos d’una gran part de la població.
La veritat és que els sistema de les petites accions constitueix un sistema enginyós per enganyar les masses. Gràcies a aquest sistema el capital concentrat utilitza, com hem dit, els estalvis de la petita burgesia i dels obrers, i, a l’ensems, s’atreu psicològicament aquests elements, convertint-los en sostenidors actius de la seva dominació. Ultra això, es torna a ficar a la butxaca bona part dels salaris elevats que es veu obligat a pagar a certes categories d’obrers per la situació del mercat de la mà d’obra i la necessitat de comptar amb una aristocràcia obrera en la qual recolzar-se. El treballador, per tal de poder adquirir accions, limita la satisfacció de les seves necessitats, i, d’aquesta guisa, el capitalista, segons l’expressió de Marx, expropia suplementàriament l’assalariat per mitjà de la «transformació del fons de consum necessari a l’obrer en fons d’acumulació del capital».[17]
Els petits accionistes no tenen cap influència en la marxa de l’empresa de la qual es pretén que són copropietaris. Escampats per tot el país, no tenen la possibilitat material de participar a les assemblees generals; ben sovint les despeses del viatge resultarien més elevades que el valor de les accions. N’hi ha prou que un banc, un trust o un grup capitalista qualsevol tingui a les seves mans un bon feix d’accions per convertir-se en l'amo. Per al control, àdhuc no és necessari posseir la meitat de les accions. Sovint, n’hi ha prou amb el 25 o el 30 per cent. Gràcies a això i a les accions anomenades «constitutives», que donen dret a un major nombre de vots, petits grups oligàrquis, amb recursos propis relativament poc considerables, controlen capitals enormes procedents de l’estalvi. D’altra banda, els grans accionistes, més a prop de l’empresa que la massa dels petits «propietaris», tenen la possibilitat d’utilitzar millor la conjuntura i adquirir accions aleshores que les probabilitats de benefici són més accentuades.
Els petits accionistes perceben un dividend oficial que ultrapassa generalment el tant per cent d’interès habitual al país, i el poder sobre l’economia, el poder polític i els grans beneficis es queden a les mans d’un grapat de reis de la finança, els noms dels quals es troben als consell s'administració de les grans empreses de tots els països.[18] El sistema de les accions, doncs, no ha vingut a refusar la teoria marxista de la concentració del capital en poques mans, ans encara l’ha confirmada brillantment.
Els límits que ens hem imposat ens impedeixen descriure en detall tots els engranatges d’aquest mecanisme enginyós del capital monopolista. Afegirem només, per reforçar la nostra argumentació, forçosament esquemàtica, l’opinió de dos publicistes no marxistes sobre la pretesa «democratització» de la riquesa en les grans empreses.
«Tot i que les societats anònimes -diu Leroy Beaulieu[19]- han impulsat poderosament l’esperit d'empresa i han contribuït al desenvolupament de la producció, han exercit, tanmateix, una forta influència en l’accentuació de la desigualtat de béns. Les societats anònimes han donat als financers del capital la possibilitat d’apoderar-se d'una part considerable dels estalvis del públic; han servit, molt més que la indústria i el comerç, de font d’origen de fortunes immenses. És indubtable que les societats esmentades han determinat l’enriquiment d’uns quants aventurers astuciosos i l’empobriment de molta gent càndida i crèdula.»
Completem l’opinió d’aquest economista francès defensor acèrrim, per tot l'altre, del sistema capitalista, amb la d’un altre economista burgès, el professor Salin, el qual en el seu discurs al congrés de Viena a què hem al·ludit més amunt, deia:
«Als seus començos, el dret, en la societat anònima, estava basat en els principis democràtics. El dret esmentat es fonamentava en el fet que tothom que posseís capital tenia dret a adquirir accions i que tothome que posseís accions tenia dret a votar. D’aquesta democràcia de les societats anònimes... avui no en queda res. El que avui succeeix jo ho qualificaria de feixisme de les societats anònimes... Si existeixen accions privilegiades i accions que donen dret a un major nombre de vots i altres coses semblants, això significa que el dret de vot ja no està condicionat per la simple possessió d’un capital en accions determinades.»
En un punt estem d’acord amb el senyor Cambó: que la gestió d’empreses no es troba a les mans «d’un home o d’un grup d’homes segons llur part en el capital». En efecte, el capital concentrat confia la direcció tècnica de les empreses a funcionaris que retribueix. Aquesta circumstància ve a confirmar el caràcter parasitari, especulatiu, del capitalisme monopolista. L’home d’empresa i d’iniciativa és substituït pel rendista, pel paràsit que es limita a «tallar cupons» i no pren cap participació activa i directa en el procés de la producció. I per això Lenin ha pogut dir amb justícia, en el seu magnífic estudi sobre l’imperialisme, que el capitalisme, en la seva etapa actual, presenta signes evidents de putrefacció.
* * *
Per a completar aquesta crítica de l'anàlisi de les característiques de la nostra època feta pel senyor Cambó en el prefaci de Les Dictadures caldria que ens referíssim a altres punts assenyalats per ell, tals com les causes de l’accentuació del proteccionisme, el paper de la dona en la societat actual, les repercussions dels fets econòmics en l’art, etc. Caldria igualment tractar altres punts «oblidats» pel senyor Cambó tals com les contradiccions fonamentals del capitalisme actual, assenyaladament, les contradiccions anglo-americana, americano-japonesa, franco-italiana, italiano-iugoslava, etc., etc., que contenen els gèrmens de pròximes i terribles commocions i de les quals no es pot prescindir en assenyalar els trets característics de l’època en què vivim. Però això ens portaria massa lluny i és hora ja que entrem de ple, després d'aquest prefaci indispensable, en l’examen del problema fonamental estudiat pel leader regionalista: les dictadures.
12. Vossische Zeitung, 1 de juny de 1928.
13. Berliner Tageblatt, 9 de juny de 1929.
14. Pròleg al III volum del Capitalisme modern (en alemany).
16. Citat segons Els economistes burgesos sobre la decadència del capitalisme, publicat per l’Edició d’Estat de Moscou, 1929.
17. Marx, El Capital, vol. I.
18. Morgan, per exemple, ocupa més de 500 càrrecs en els consells d’administració de diverses empreses.
19. Leroy-Beaulieu, Essai sur la répartition des richesses.
Capítol segon: Les causes de l’adveniment de les dictadures segons el senyor Cambó.