IV. La concentració del capital.
L’autor de Les Dictadures assenyala amb justícia com un dels fets econòmics característics de la nostra època la concentració industrial, «és a dir, la fusió, agrupació o intel·ligència de tots els productors d’un mateix article, unes vegades dins les fronteres d'un sol país, d’altres estenent-se a diferents països» (p. 9).
El senyor Cambó, que té fama d’home entès en qüestions econòmiques i que, segons en Rovira i Virgili[10] és un polític que té «la inclinació a estudiar i conèixer de primera mà els problemes del món», revela en aquestes ratlles una ignorància inconcebible de fets elementals coneguts de tot home de cultura mitjana.
Fem remarcar, primer de tot, un error terminològic. Un dels fets característics de la nostra època no és la «concentració de la indústria», sinó la concentració del capital. El procés de concentració no s’efectua únicament en la indústria, sinó que comprèn la indústria, el comerç i la banca. L’època actual és la del capitalisme financer (fusió del capital industrial amb el capital bancari) i es caracteritza per la dominació exercida per associacions monopolistes de capitalistes. L’imperialisme és l’etapa monopolista del capitalisme. Segons Lenin,[11] els trets més característics de l’imperialisme són els següents: 1) concentració de la producció i del capital en forma de monopolis el paper dels quals és decisiu en la vida econòmia; 2) fusió del capital bancari amb l’industrial; 3) aliances internacionals polítiques del capitalisme que tenen per objecte repartir-se el món, etc.
Aquesta anàlisi, estrictament objectiva, és lluny com el cel de la terra de la concepció esquifida i errònia del senyor Cambó, que no és compartida per cap economista burgès intel·ligent. Quan l’autor de Les Dictadures intenta definir la concentració capitalista no pot mostrar-se més infortunat. ¿Es pot dir que la concentració sigui «la fusió, agrupació o intel·ligència de tots els productors d'un mateix article», aleshores que el que veiem a tots els grans països capitalistes és la fusió en una sola organització puixant de les branques més heterogènies?
El procés de concentració es desenvolupava ja abans del 1914, però és després de la guerra que adquireix proporcions realment immenses, com a conseqüència del fet que, durant la conflagració dels imperialismes, el capital xuclà una gran part dels emprèstits, concentrà els mitjans de producció, les matèries primeres a les seves mans, acumulà beneficis fabulosos.
Abans de la guerra les formes de concentració més corrents eren el sindicat i el cartell. En l’actualitat adquireixen una importància cada dia més considerables els trusts i els «konzerns» (consorcis). El sindicat persegueix com a fi essencial la venda dels productes d’empreses diverses i, de vegades, l’adquisició en comú de les matèries primeres i dels combustibles. Una de les formes més elevades de sindicat és el «pool», el qual té una caixa comuna a la qual van a raure tots els beneficis, que es reparteixen després en una proporció determinada fixada en relació amb la participació a la producció.
El cartell és la unió de diverses empreses d’una branca d’indústria determinada i l’establiment de preus monopolistes elevats.
El trust és la fusió d’una o unes quantes branques d’indústria. Mentre que en el sindicat i el cartell les empreses conserven llur personalitat i independència, en el trust les perden completament i estan subordinades a un comitè central, format sovint per persones que no tenen cap participació directa en la producció. Els trusts tenen tendència a tancar immediatament les fàbriques de poc rendiment, fixen els salaris, la jornada de treball.
Finalment, la forma més elevada de concentració és -la concentració «vertical», com és costum d’anomenar-la- el «konzern», el qual agrupa les empreses més heterogènies, des de la matèria primera fins a la producció dels articles i la seva venda.
El lector ens perdonarà si la ignorància del senyor Cambó ens obliga a definir nocions universalment conegudes, i ens permetrà que amb l’auxili d’alguns exemples, no menys coneguts, demostrem l’error del leader regionalista en afirmar que la concentració és «la fusió, agrupació o intel·ligència de tots els productors d’un mateix article».
A Alemanya el famós «konzern» Stinnes comprenia les mines de ferro i carbó, la indústria pesada, la indústria de transformació, l’electricitat, el transport, etc. Segons les dades oficials de l’«Unternehmer Taschenbuch», el 1922 a l’esmentat «konzern» hi havia 308 fàbriques, 208 mines de carbó, 65 de ferro, 285 establiments elèctrics, 160 bancs, societats comercials i oficines, 129 establiments diversos, en total 1.358 establiments. A més Stinnes era un gran capitalista agrari, comptava amb bancs hipotecaris, etc.
La «Companyia General d’Electricitat» (A.E.G.) uneix prop de 200 establiments industrials, miners, de transports, bancaris, comercials i agrícoles. Els altres «konzerns» (Tyssen, Krupp, Hamburg-Amerika Linie, Wolf, etc., etc.) ofereixen el mateix caràcter de complexitat.
A Anglaterra, el «Trust Balduin Ltd.» (de l’acer) agrupa mines de carbó, fàbriques de semifabricats, transports, establiments de comerç. El trust «Vickers» uneix fàbriques de construcció de màquines, electrotècniques, de vagons, transports, etc. El trust «Armstrong Whitwort and Co.» fusiona mines de ferro i carbó, aviació, fàbriques de paper, electricitat, porcellana. La «Lever Brothers Ldt.» agrupa fàbriques de sabó, de glicerina, de màquines, establiments de construcció naval, mines, edificació, bancs, etc.
A França, Schneider reuneix en les seves mans el carbó i el ferro, la indústria metal·lúrgica, la construcció de màquines, central elèctriques, propietats agrícoles, bancs, etc. El «Comitè des Forges» uneix 7.000 firmes de la indústria minera, metal·lúrgica i elèctrica.
Als Estats Units, que és el país clàssic de la concentració, no hi ha cap branca de la producció que no compti amb el seu trust. El trust de Morgan («United States Steel Corporation») comprèn establiments de metal·lúrgia, mines de ferro, companyies navilieres i ferroviàries, explotacions de petroli, construcció de màquines, ciment, etc. El trust de Rockefeller, «Standard Oil», posseeix, a més de les explotacions de petroli, centenars de transatlàntics, fàbriques de gas i d’electricitat, explota el coure, el ciment, el zenc, el plom, els serveis de comunicacions, etc. Ford, a més de la fabricació d’automòbils disposa de mines de ferro i de carbó, de centrals elèctriques, de ferrocarrils, de vapors, d’adobs químics, etc.
Al Japó el «konzern» «Mitsubishi Joint Stoek Co.» posseeix mines, fàbriques metal·lúrgiques i d'electricitat, societats d'assegurances, fàbriques de sucre, de cervesa, de vidre, bancs, etc. El «Mitsui Trust Co.» agrupa fàbriques de sucre, metal·lúrgiques, centrals d’electricitat, magatzems de venda al detall, el comerç de la seda, etc.
Com que no ens hem proposat fer un estudi complet del procés de concentració en el període del capital financer, ens hem limitat a citar alguns exemples típics, retent així tribut a la devoció pels fets que és característica del senyor Cambó. Un estudi més detingut ens obligaria a parlar dels lligams existents entre diversos trusts a l'interior de cada país, del sistema complex de «participació» d’uns trusts en altres, de la internacionalització del capital, etc.
10. Els polítics catalans, Barcelona, 1929, p. 155.
11. L’imperialisme, etapa superior del capitalisme. Aquesta obra, escrita abans de la guerra, és una de les produccions fonamentals del gran revolucionari rus. La seva lectura, així com la del Capital Financer, de Hilferding, és indispensable per a tots els que vulguin conèixer a fons aquesta qüestió.