III. Els progressos tècnics, la racionalització, l’atur forçós i la crisi econòmica, els governs obrers.
El senyor Cambó assenyala els progressos de la tècnica com un dels trets característics de la nostra època, com una de les causes «de la gran revolució dels nostres temps». «I no és -afegeix- que s’hagin produït descobertes o invents capitals, d’aquells que modifiquen la manera de viure dels homes i dels pobles. No: hem vist desenvolupar-se i perfeccionar-se els invents que caracteritzen els darrers anys del segle XIX, però no n’ha tingut lloc cap de nou» (p. 7).
Això és cert, però no constitueix cap particularitat característica de l’època en què vivim. En general totes les grans revolucions industrials no han estat produïdes pels nous invents, sinó pel perfeccionament dels anteriors. La màquina Watt, per prendre un dels exemples més típics, no fou el primer motor a vapor, sinó el perfeccionament dels aparells Ranin i de la màquina Newcommen, inventada cent anys abans, però que no s’aplicava més que a l’extracció de l’aigua de les mines. Tant aquesta màquina com la de Watt no eren més que l’aplicació d’una sèrie de descobertes físiques dels segles XVI i XVII genialment combinades i que, gràcies al desenvolupament de les màquines en la producció, trobaren la manera d’ésser utilitzades. Fulton aplica el vapor a la navegació 38 anys després de la descoberta de Watt, i Stephenson l’aplica a la locomotora quan havien passat ja 23 anys després de la descoberta de Fulton.
En realitat, la causa de la revolució industrial no fou la invenció de la màquina de Watt, sinó el desenvolupament de la producció mecànica que venia a substituir els instruments emprats per l’obrer. Aquests invents, i els seus perfeccionament ulteriors, provocaren un desenvolupament colossal de les forces productores, desenvolupament molt migrat quan la indústria depenia de fonts d’energia limitades tals com els organismes vius i els motors naturals (el vent, el moviment de l'aigua).
El període de finals dels segle XVIII i començos del XIX, anomenat període de la revolució industrial, es pot dir que és un joc d’infants en comparació amb la transformació profunda soferta per la tècnica durant el primer quart del segle actual. Tanmateix, aquesta transformació es redueix a un perfeccionament dels invents anteriors o a l’aplicació a la indústria, en gran escala, de les ciència físiques, químiques i naturals. I no es pot dir, com ho afirma el senyor Cambó, que es tracti de descobertes que no modifiquin la manera de viure dels homes i dels pobles. Les aplicacions del petroli i de l’electricitat, els immensos progressos de la indústria química, el sistema modern d’organització del treball, estan transformant el món als nostres ulls i marcant la seva empremta en tota la vida social. I no parlem ja de les modificacions essencials produïdes en la vida econòmica, política i social de les colònies pels progressos de la industrialització (un altre dels «oblits» del senyor Cambó), gràcies als quals aquestes últimes han assolit en pocs anys un desenvolupament de les foces productives que ha costat segles d’obtenir als països capitalistes.
La revolució en el transport i en les comunicacions, assenyalada amb justícia per l’autor de Les Dictadures com una de les característiques de l’època actual, ha estat una conseqüència directa de la revolució en la indústria, car, en llurs formes anteriors haurien estat incapaces de servir el desenvolupament creixent de les forces productores, no haurien correspost a una època d’extensió immensa del mercat mundial, de rapidesa vertiginosa de la producció, en la qual, els ferrocarrils, el telègraf, el telèfon, l’automòbil, i cada dia més l’aviació, juguen un rol de primer ordre. És evident que en una època com la nostra, els mitjans de transport i comunicació no podien ésser els mateixos de les èpoques caracteritzades per la petita agricultura i àdhuc per la producció manufacturera.
I el progrés de la tècnica moderna, estimulat per la concurrència, per la necessitat de rebaixar el preu de cost i conquistar nous mercats, és incessant. Actualment, per exemple, es dóna el cas, com hem vist als Estats Units, que fàbriques novament edificades resulten ja envellides abans d’acabar la seva construcció. I això a desgrat del grau de perfecció a què ha arribat la indústria de l’edificació a Amèrica. En la societat capitalista actual l’estancament tècnic no és possible. «La indústria moderna -diu Marx-[1] no considera mai com a definitiva la forma existent dels processos de producció. Per això la seva base tècnica és revolucionària, mentre que en totes les formes anteriors de producció la base era substancialment conservadora».
En els progressos de la tècnica rau una de les causes, oblidada també pel senyor Cambó, de les contradiccions internes del sistema capitalista.
Aquests darrers anys hem assistit a un procés d’estabilització relativa del capitalisme, fortament sotraguejat per la crisi de la postguerra. En 1928-1929 tots els països burgesos importants, a excepció d’Anglaterra, sobrepassaren el nivell de producció d’abans de la guerra. Aquest període de prosperitat relativa a Europa i de «floreixement» als Estats Units féu creure en una estabilització del capitalisme per un període d’algunes dècades no sols a la burgesia, ans encara als socialistes reformistes i a certs elements oportunistes dels partits comunistes. El crac borsari dels Estats Units, que ha estat un símptoma de la crisi econòmica iniciada, ha destruït totes les il·lusions. Les seves conseqüències s’han fet sentir a tots els països -cosa que ha posat de relleu el lligam existent entre l'economia de tots els pobles-, i avui notem a tot arreu, tant a Europa com a Amèrica, com als països asiàtics i colonials, els símptomes de la crisi mundial imminent.
L’explicació de la crisi cal cercar-la en els grans progressos de la tècnica. El capitalisme, durant aquests darrers anys, gràcies als progressos esmentats, a la intensificació del treball, a la prolongació de la jornada, a l’aplicació de la racionalització en gran escala, ha augmentat considerablement la seva producció, sense que variés sensiblement el nombre d’obrers ocupats en la indústria i àdhuc reduint-lo. Totes aquestes circumstàncies han permès al capitalisme assolir resultats importants mantenint els salaris a un mateix nivell i fins i tot rebaixant-los.
Aquests progressos indiscutibles del capitalisme tenen, però, els seus costats negatius.
La racionalització de la indústria ha produït una transformació radical en l’estructura social de la classe obrera. Les màquines perfeccionades, l’aplicació del «conveer», redueixen tot el procés de producció a operacions tan simples, que la mà d’obra qualificada, el paper de la qual era tan important en altres èpoques, pot ésser substituïda per la mà d’obra no qualificada, pel treball de les dones i dels joves obrers. Si aquesta circumstància permet al capitalisme pagar salaris més baixos a conseqüència de l’eliminació de la mà d’obra qualificada, el priva, per altra banda, d’una de les bases més sòlides en què es recolzava per a la seva lluita contra el moviment proletari: l’aristocràcia obrera.
Un altre dels aspectes negatius de la racionalització consisteix en el fet que les grans fàbriques modernes treballen directament per al mercat. Ford, per exemple, no té ni tan sols dispòsits per a la seva producció. El producte va directament, com diuen els americans, «de les mans a la boca». Això precipita la crisi, puix, no treballant per a les reserves, es produeix l’elevació immediata del preu de cost, la pèrdua de tots els avantatges de la producció en massa, l’augment dels sense-feina.
Els progressos de la indústria a les colònies redueixen considerablement els mercats exteriors de la indústria de les metròpolis, a la qual creen una situació difícil.
Finalment, totes aquestes circumstàncies agreugen el problema de l’atur forçós, una de les característiques més remarcables, no assenyalada, per un fenomen amnèsic incomprensible, pel senyor Cambó, del capitalisme dels nostres dies.
Per la seva importància excepcional creiem necessari consagrar una atenció especial a aquesta qüestió.
L’atur forçós és un fenomen normal del sistema capitalista. L’existència d’un «exèrcit industrial de reserva» -segons l'expressió de Marx- constitueix una necessitat vital per al capitalisme. El capital, per tal de poder disposar a cada moment de la quantitat de mà d’obra que li convingui, té necessitat de comptar constantment amb una reserva considerable d’obrers sense feina, exerceix una pressió constant sobre els obrers que treballen en el sentit de la disminució del salari llur fins al mínim».[2] «Com més considerable és la riquesa social, el capital funcional i la massa obrera ocupada per aquest capital, més considerable és el nombre dels sense-feina, l’exèrcit de reserva. Com més nombrós és l’exèrcit de reserva en relació amb els obrers ocupats, més nombrosa és la categoria inferior caracteritzada per la misèria, el pauperisme, la criminalitat. Paral·lelament amb el capital i la riquesa creix, per consegüent, d’una manera inevitable, el nombre dels sense-feina i que no reben cap jornal, i, per tant, la categoria del «lumpenproletariat», dels pobres oficials. «Aquesta -diu Marx- és la llei absoluta, general, de l’evolució capitalista»[3].
El desenvolupament del capitalisme és inseparable de l'atur forçós. A Anglaterra i a França pren ja un caràcter massa al final del segle XIX, i a Alemanya a mitjan del mateix segle. Però és després de la guerra imperialista de 1914-1918, que l’atur forçós, com a conseqüència de la crisi general del capitalisme, pren proporcions colossals, com ho demostren les dades que reproduïm a continuació:
A Anglaterra, abans del 1914, l’«exèrcit de reserva» oscil·lava en temps normal, entre 150.000 i 200.000 homes. L’any 1908, que marcà la crisi màxima del període anterior a la guerra, el nombre dels sense-feina no passà de 800.000. Del 1921 ençà oscil·la constantment entre 1.500.000 i 2.200.000.
A Alemanya, l’atur forçós té un caràcter crònic del 1923 ençà (182.955 sense-feina el 1922, 1.304.973 el 1923, 1.464.000 el 1926,[4] 4.120.000 el 23 de febrer de 1930). Abans de la guerra imperialista, el nombre d’obrers sense treball era per terme mitjà de 200.000.
Als Estats Units la reserva de mà d’obra ha estat sempre molt considerable (750.000 homes per terme mitjà) àdhuc en els períodes de prosperitat. Segons l’Oficina del Treball del govern federal, els sense-feina eren, el 1925, 1.874.000, i, el 1927, segons l'economista Coren, 3.500.000 i, segons l’Oficina de la Conjuntura de Bruscksmire, 2.632.000. Tot permet afirmar que actualment aquesta xifra ha arribat a ben prop dels 6.000.000,[5] xifra que seguirà augmentant indubtablement a conseqüència de la crisi econòmica iniciada i de la qual el crac de la Borsa de Nova York no ha estat més que la primera exteriorització.
A Àustria el nombre d’obrers en atur forçós, que el 1921 era de 16.713, és actualment de 500.000 segons les dades oficials. Però com que aquestes dades es refereixen únicament als sense-feina que reben subsidis, s’ha d’afegir a la xifra esmentada de 40 a 50.000 sense treball no registrats.
A Polònia la reserva de mà d’obra que, abans de la guerra, era de 30 a 40.000 homes, és ara de més de 400.000.
A Itàlia el nombre d’obrers sense feina és de més d’1.000.000, a Txecoslovàquia de 400.000, a Hongria de 300.000, a Bulgària de 200.000, a Romania, a Iugoslàvia, d’altres tants, a Grècia de 100.000, a Mèxic de 500.000, a l’Amèrica del sud d’1.000.000, a Austràlia de 200.000, al Japó d’1.000.000.
L’únic país capitalista important que, per la seva situació econòmica relativament pròspera, no ha conegut encara l’atur forçós en proporcions considerables és França. Però la crisi, iniciada ja (la indústria pesada redueix la producció; el balanç del comerç exterior, actiu fins al 1927, és ara passiu; la crisi agrícola pren un caràcter crònic) és inevitable, i aquest país deixarà ben aviat de constituir una excepció pel que fa a l’atur forçós.
La crisi econòmica mundial, els símptomes de la qual es manifesten ja a gairebé tots els països, agreujarà el problema, i l’exèrcit de reserva adquirirà proporcions encara més imposants.
L’atur forçós, així com les altres circumstàncies a què hem fet referència més amunt, i que són una conseqüència dels progressos tècnics i de la racionalització, determinen una disminució de la capacitat de consum d’una gran part de la població -i no solament de l'obrera, puix el crac borsari ha perjudicat una massa immensa d’elements de la petita burgesia- i, per tant, una reducció dels mercats interiors.
Per aquestes raons resulta completament falsa la tesi del senyor Cambó segons la qual «assistim a una intensificació de les fonts productores i de la capacitat consumidora» (p. 8.). En règim capitalista la indústria produeix no per satisfer les necessitats humanes, sinó per al mercat, i l'excés de producció no significa que aquesta sigui superior a aquestes necessitats, sinó a la demanda del mercat, subordinada a les oscil·lacions de la capacitat adquisitiva de la població.[6] Aquesta capacitat minva, i això és el que intensificarà encara més la lluita pels mercats, per l’exportació de capitals, per la conquista de noves zones d’influència, la lluita aranzelària, i, en fi de comptes, provocarà noves guerres imperialistes, les quals, com fa remarcar l’economista rus M. Rubinstein,[7] constitueixen, si més no, un mitjà per col·locar milions de tones de ferro, d’acer i d’articles tèxtils.
En una situació com la que acabem de descriure, el capitalisme té necessitat d’intensificar l’opressió econòmica i política de la classe obrera. Els partits socialistes i els sindicats reformistes, amb llur política de «pau en la indústria», de col·laboració de classes i de «democràcia industrial» seran els seus millors auxiliars, l’instrument de què se servirà, i se serveix ja, per a intentar sortir de la crisi a l’esquena del proletariat. És aquesta la veritable significació del «govern obrer» anglès i del govern de coalició d’Alemanya.
L’autor de Les Dictadures dedica a aquesta qüestió unes línies breus, plenes d’inexactituds. Després de consignar el fracàs del comunisme integral a Rússia i el resultat excel·lent d’algunes realitzacions del socialisme d’estat, i la còpia (!) de les solucions del bolxevisme rus (!!) pels països de dictadura burgesa o militar,[8] diu: «I al costat de l’experiència russa, al costat de les experiències, particularment similars (!!!) dels països de règim dictatorial, observem com les masses obreres, que un dia foren enquadrades en els partits burgesos, després d’haver pres una direcció antipolítica, creen avui organitzacions polítiques obreristes i arriben al poder o hi influeixen directament! (pp. 11-12).
Hem precisat ja el caràcter i la significació dels «governs obrers» en el període actual. L’únic que ara ens resta a fer és palesar la sorprenent ignorància del senyor Cambó pel que fa als fets més elementals i universalment coneguts de la història del moviment obrer i que un burgès intel·ligent no té el dret d'ignorar. Les dues experiències més característiques de govern obrer s’han realitzat a Anglaterra i a Alemanya. Tant a l’un com a l’altre país les grans masses obreres ja fa dotzenes d’anys que no estan enquadrades en els partits burgesos; no és avui que comptem amb organitzacions polítiques pròpies[9] i no ha pres mai una orientació antipolítica. L’apoliticisme de les masses treballadores ha estat un fenomen exclusivament característic dels països llatins, i molt assenyaladament de Catalunya i de l’Amèrica llatina. A França i a Itàlia, a desgrat de la influència que ha tingut l’anarco-sindicalisme en el moviment obrer, les masses proletàries han pres sempre, en la seva gran majoria, una participació activa en la vida política.
1. El Capital, vol. I
2. Introducció a l’economia política (edició russa de l'any 1926), p. 365.
3. Rosa Luxemburg, obra citada, p. 367.
4. Aquestes dades es refereixen exclusivament als obrers mancats absolutament de treball. Cal tenir present que, ultra aquests, n’hi ha un nombre considerable que no treballen la setmana sencera (497.711 el 1922; 1.691.309 el 1923; 249.628 el 1926; no tenim les dades corresponents al 1929).
5. Als Estats Units no existeixen dades oficials sobre l’atur forçós.
6. Heus aquí el que diu sobre aquest punt un economista burgès alemany: «Un aparell de producció que augmenta i millora constantment perdria el seu sentit econòmic i fóra estèril si no pogués funcionar per cobrir la demanda. Aquesta demanda només pot ésser proporcionada per la capacitat adquisitiva creixent de les masses... Sense l’augment constant de la capacitat adquisitiva de les masses és impossible un desenvolupament puixant de la indústria» (Fèlix Pinner, al Berliner Tageblatt, del 9 de juny de 1928).
7. «La crisi econòmica mundial imminent i la missió de la classe obrera» a la revista La Internacional Sindical Vermella, que es publica en rus, en alemany, en francès, en anglès i en castellà, del mes de gener de 1930.
8. En un altre indret d'aquest llibre analitzem detalladament el punt de vista del senyor Cambó sobre la revolució russa i les seves realitzacions.
9. A Anglaterra, la primera organització política obrera (la Federació Social-Demòcrata) fou fundada l'any 1881. La primera candidatura obrera parlamentària fou presentada pel Partit Obrer, independentment de les altres forces polítiques, el 1900.
A Alemanya, el moviment socialista s’inicia els anys 30 del segle passat. El partit social-demòcrata, resultat de la fusió del partit obrer social-demòcrata de Bebel i Wilhelm Liebknecht i de l’Aliança General Obrera de Lassalle fou fundat el 1875.