Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya
La nació en la nova etapa històrica
La nació en la nova etapa històrica
Companyes, companys:
Sovint hem dit que som actors i testimonis d'un canvi de civilització. Hem afirmat, també, que res no podríem comprendre del que succeeix en el món, si això no fos cert, que mai no podran copsar la complexitat i la profunditat de la guerra mundial contra el nazi-feixisme-falangisme i la reacció internacional, els orbs per egoisme o per comoditat mental que no ho acceptin.
El procés històric ha estat llarg. La darrera etapa, de la qual som actors i testimonis, extremadament sagnant. Clara és ja la perspectiva, per bé que plena encara de ferments que poden ensangonar-la tràgicament, de la seva fi victoriosa, del salt qualitatiu que crearà una nova, més humana, més progressiva civilització.
En el període de consolidació i expansió del règim capitalista, de la nació burgesa i sobirana, Marx i Engels varen proclamar als quatre vents: «els obrers no tenen pàtria». La burgesia, mitjançant la violència revolucionària, s'emparà del poder polític, bastí un Estat capitalista: un instrument per exercir, sense sentimentalisme ni fre moral, un domini absolut damunt la classe obrera, el conjunt del cos nacional. La burgesia dominant monopolitzà el patriotisme i dictà i imposà les «lleis» «patriòtiques», la filosofia i les normes «morals» de servitud nacional, muntà l'aparell de coacció i de repressió contra la massa nacional—l'Estat omnipotent i omnipresent. Totes les energies nacionals s'esgotaven per tal de consolidar el poder polític de la burgesia, l'augment progressiu de la seva riquesa, l'explotació a fons del mercat nacional, l'expansió econòmica a terres forasteres, en terres de conquesta en el camp colonial, de competència abonada per la misèria nacional en les nacions pertanyents a la «civilització occidental». La burgesia xuclava la sang de la nació en els camps de batalla, expropiava la riquesa i la sobirania de la nació en el terreny econòmic i polític, emmetzinava l'ànima de la nació des de l'ensenyament primari a l'alta cultura. El proletariat era un cos estrany en la seva nació: no tenia pàtria, car la pàtria era propietat dels seus explotadors.
En el període de caducitat del règim capitalista, de l'imperialisme, del capital monopolista, de la nació burgesa mediatitzada per la finança internacional, la Internacional Comunista afirmà en el manifest del primer de maig de 1941: «La classe obrera és la columna vertebral de la nació». Heus ací la síntesi magistral, dinàmica, del principi explanat per Marx i Engels en el «Manifest Comunista»: «Els obrers no tenen pàtria: Hom no els pot prendre allò que no tenen. Tanmateix, com que el proletariat de cada país ha de conquistar en primer lloc, el poder polític, dreçar-se com la classe nacionalment dirigent, esdevenir ell mateix la nació, per això és encara nacional». El principi nacional marxista presuposa aquest altre: «La burgesia és l'antipàtria». Car si els interessos permanents del proletariat havien de confondre's amb els de la nació, els de la burgesia havien d'esdevenir necessàriament antinacionals. El capital monopolista interior i el capital monopolista internacional consideren la pàtria, la nació, com a paper de Borsa, i se'n valen quan està al servei de llurs especulacions, maniobres i convenis, en reneguen quan l'evolució del cos nacional les obstaculitza o posa en perill. La nació s'ha desenvolupat paral·lelament a la progressiva maduresa de classe del proletariat, a la progressiva concepció «social» de la nació. La posició extranacional i antinacional de la burgesia s'ha anat desenvolupant segons el ritme de la seva transformació en capitalisme monopolista. En passar de la lliure competència al monopoli, la burgesia cavà els fonaments del cosmpolitisme, la naturalesa ineluctable del qual havia de posar en mans d'uns quants grups monopolistes rivals la riquesa i la vida de les nacions, llur independència i sobirania, la riquesa i la vida de la humanitat sencera. Els monopolistes, per si i per llurs insolubles contradiccions, han trasbalsat la vida interior de cada nació, gran o petita, moltes vegades sense que els nacionals en tinguessin esment i altres contra llur voluntat manifestada, àdhuc, en el camp de batalla: han llençat unes nacions contra les altres, han corromput les capes superiors tradicionalment governants, han transformat els òrgans democràtics en fires de xerraires i d'agents a sou contra la nació, i quan el «cretinisme parlamentari» els ha semblat insuficient o perillós han posat en moviment el nazi-feixisme-falangisme.
La fraseologia tradicional ha caducat. El contingut de les paraules ha canviat. Els punts de referència, socials i polítics, patriòtics i culturals, econòmics i religiosos, nacionals i internacionals, que abans servien per mesurar l'estat d'opinió i de conducta, per establir diferenciacions de dretans o esquerrans, reaccionaris o liberals, conservadors o progressius, no són ja els mateixos. El llenguatge antic i la conducta actual ja no s'adiuen. S'han produït canvis transcendentals.
Aquests canvis són deguts, fonamentalment, a dos factors: un causal, la consolidació definitiva de la Revolució Socialista a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, i consegüent l'altre: la traïció nacional de la burgesia, del capitalisme monopolista. La conjugació d'aquests dos factors, el primer determinant, el segon determinat, ha provocat la inversió de valors històrics. El proletariat que no tenia pàtria, ha esdevingut la columna vertebral de la nació. La burgesia, que monopolitzava la pàtria, s'ha transformat en una oligarquia sense pàtria, cosmopolita, antinacional. No ha provocat, però, una inversió mecànica. Per tant, l'acabament del procés històric ja iniciat no es tornarà al punt de partida, com una mena de repetició mecànica d'un procés a la inversa substancialment semblant. No, companys, la història no es desenvolupa concèntricament, els fenòmens històrics no es produeixen per retornar a llur origen. La història no és una repetició de fenòmens. La història és una ascensió constant. Les etapes superades no tornen ja, moren per sempre més. A la fi d'un període de canvi, la humanitat s'estabilitza en una etapa superior en la qual segueix ballant i lluitant per ascendir a una altra de major progrés. És evident, doncs, que la humanitat no tornarà a la nació burgesa i sobirana mediatitzada per la finança internacional. A la fi d'aquest procés, la humanitat s'estabilitzarà en una etapa superior: en l'etapa de la nació socialista en la Unió Soviètica i altres països, en l'etapa transitòria de la nació popular, de la democràcia popular, en altres països i continents avançats.
És clar que la guerra mundial desfermada pel nazi-feixisme-falangisme, el règim terrorista pel capital monopolista, per la reacció internacional, assenyala la culminació del procés que tantes vegades hem qualificat de «canvi de civilització». D'ací la seva complexitat, la seva perllongació indeguda. No és una repetició de la primera guerra mundial. Com la postguerra que aviat veurem, no serà una repetició de l'altra postguerra. Contràriament al que succeí en la primera guerra mundial, ara les Nacions Unides aixafaran militarment el nazi-feixisme. Contràriament a allò que esdevingué en el curs de la postguerra anterior, en la que ara s'iniciarà amb la victòria militar serà donada i guanyada la batalla decisiva contra el capital monopolista i el seu instrument en el moviment obrer: el reformisme, l'oportunisme dels residus de la contrarevolucionària socialdemocràcia, de l'anarquisme reaccionari, dels buròcrates sindicals, i dels sectors obrers «aristocratitzats» i pagats amb les engrunes de l'imperialisme.
¿Com podríem, si no fos així, sostenir que la unitat nacional indispensable avui per accelerar la victòria de les Nacions Unides, per anihilar el règim terrorista de Franco i Falange, ha de continuar després de la victòria, per tal d'assegurar la reconstrucció després de la victòria, per tal d'assegurar la reconstrucció democràtica del nostre país? És més: declarem que nosaltres, marxistes, volem vehementment que sigui democràtica.
Al país i a l'exili cridem amb perseverança, que sovint no és ben compresa pels especuladors polítics, pels reaccionaris camuflats o pels atacats pel mal de la por, totes les forces, tots els homes que han tingut i poden tenir una responsabilitat dirigent a casa nostra a la reflexió i a l'acció, al combat implacable d'avui contra el traïdor Franco i la seva Falange de pistolers, a l'entesa cordial de demà que ens permetrà reconstruir democràticament Catalunya. Anem, encara, més lluny. Sostenim que el nostre poble ja ha sofert prou amb la guerra i sota el terrorisme monstruós de Franco i Falange, que el nostre poble, sense ésser sotmès a altres proves de sang i foc pot i ha de concentrar les seves energies en la tasca gegantina de la reconstrucció democràtica en un pla superior de problemes i de solucions. Però, companys, ¿trepitgem terreny just en plantejar aquesta línia política? ¿No ens deixem endur per reaccions sentimentals? ¿No avancem pel camí d'un revisionisme absurd dels nostres principis bàsics marxistes-leninistes-stalinistes? ¿O no fem altra cosa que aplicar la teoria a la realitat concreta que vivim, a la perspectiva immediata que els fets d'avui ens presenten amb claredat més que suficient?
El marxisme, companys, no és un dogma: és una guia per a l'acció. La concepció filosòfica del materialisme dialèctic és l'arrel de l'acció. Actuem, aplicant a l'estudi de la vida social i els seus fenòmens, a la seva història, els principis del materialisme dialèctic. Som materialistes històrics i l'anàlisi sistemàtica de les contradiccions internes del moviment constant de les forces contràries, dels canvis profunds en la correlació de forces, de l'avenç incontenible de les forces caduques vers la mort i les forces noves vers la vida, de l'experiència històrica que ens ensenya les lleis i la naturalesa dels canvis quantitatius, i qualitatius, lleis i naturalesa que corresponen plenament a la nostra època: és el nord que ens orienta. La teoria marxista-leninista-stalinista aplicada dinàmicament, no estàtica, a la vida complexa que ens envolta, molt més complexa com més ens acostem a les grans decisions històriques, és la tàctica, és l'acció. O com ens diu Stalin:
«L'enllaç entre la ciència i l'actuació pràctica, entre la teoria i la pràctica, la seva unitat, han d'ésser l'estrella polar que guiï el partit del proletariat».
Tenim davant nostre un conjunt de problemes transcendentals. Cal que fem un esforç per aclarir-los, per comprendre'ls i fer-los comprendre. Aquest és l'esforç que m'ha demanat la Delegació a Mèxic del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Fem-lo, companys!
Abans, permeteu-me, però, que us digui que en endinsar-nos en l'anàlisi de tran transcendentals problemes, amb el propòsit clar d'extreure'n conseqüències pràctiques, per no equivocar-nos tenim ben presents els lluminosos consells d'Stalin: «mirar sempre endavant i mai cap enrere, ésser revolucionari i no reformista, mantenir una política proletària de classe intransigent, no una política reformista d'avinença d'interessos del proletariat i de la burgesia, una política oportunista 'd'evolució pacífica' del capitalisme al socialisme».
Anem-hi, doncs!
La Sobirania Nacional i el capitalisme monopolista són incompatibles