Joan Comorera

Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya

La nació en la nova etapa històrica

La Sobirania Nacional i el capitalisme monopolista són incompatibles

Lenin, en el pròleg a les edicions franceses i alemanya de L'Imperialisme, fase superior del capitalisme, ens diu: «El capitalisme s'ha transformat en un sistema universal d'opressió colonial, d'escanyament financer de la immensa majoria de la població del planeta per un 'grapat' de països 'avançats'».

Això fou escrit a l'any 1916, a la meitat de la primera guerra mundial. Lenin subratllaria, avui, aquesta definició amb més força que mai, en l'etapa darrera de la segona guerra mundial. Car la definició leninista ha estat confirmada absolutament per l'experiència de la postguerra, pels antecedents de l'actual guerra, per la línia general de la postguerra que aviat tindrem, línia general gens difícil d'albirar ara.

Acabada la primera guerra mundial, el capitalisme, transformat en un sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer del món, accelerà el ritme d'una acció que ni la mateixa guerra no aturà. Amb tempteigs i certa confusió, un xic a les palpentes, en el període d'inestabilitat. Amb la seva rudesa implacable, amb la seva característica crueltat, en el període d'estabilització capitalista iniciat als voltants del 1925. La distribució i correlació de forces capitalistes havien canviat, en virtut de la derrota d'Alemanya i d'Àustria-Hongria. Hi hagueren desplaçaments, enfonsaments, sorgiren nous grups monopolistes. Les característiques del repartiment físic i econòmic de la terra, entre els monopolistes no foren les mateixes i les variants han determinat nous focus de conflictes, de misèria, un acompliment encara més ràpid de la llei leninista relativa al desenvolupament desigual del capitalisme, a la progressiva descomposició i parasitisme del règim capitalista. Els canvis agreujaren la lluita despietada dels grups monopolistes pels mercats mundials, per les esferes d'influència, elevaren al màxim l'opressió colonial i l'escanyament financer de tots els pobles. Arribà a conclusió definitiva el procés iniciat amb el pas del capitalisme de lliure competència al capitalisme monopolista, és a dir, del capitalisme nacionalista, al capitalisme imperialista, car el capital monopolista és l'essència de l'imperialisme: la mediatització de les nacions grans i petites, la pèrdua de la sobirania nacional.

Sota el sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer, les nacions, soles o mal acompanyades en la Societat de Nacions, continuaren essent el que foren formalment no substantivament. Conservaren el territori i el color predilecte en els mapes oficials, però, perderen la sobirania. En les accions de règim democràtic formal, els pobles seguiren discutint, votant Parlaments i els Parlaments elegint i enderrocant Governs, xerrant i fent lleis i més lleis, però els Poders legislatiu i executiu, i no diguem el judicial—la sagrada trilogia—, estaven per damunt i contra la voluntat popular, a les ordres dels agents interiors de la finança internacional: els pobles votaven, però el capital monopolista interior, lligat de mil maneres a un altre grup del capital monopolista internacional, manava. En les nacions sotmeses al terrorisme nazi-feixista-falangista, l'Estat fou i és un aparell monstruós en mans dels monopolistes, un instrument de repressió interior i de coacció internacional de domini absolut damunt les masses nacionals orfes de qualsevol forma de democràcia aparent, d'explotació terrorista d'altres nacions: l'espasa enfonsada en els mercats mundials en les esferes d'influència, abans d'esclatar una guerra oficial. En un i altre cas, la voluntat popular, font de sobirania, la voluntat nacional, adormida per l'enganyifa d'una democràcia formal o ofegada en sang per la repressió, no reeixí en la lluita contra els poders extranacionals, antinacionals.

Una esperança de recobrament de la sobirania nacional per les masses populars existí immediatament després de l'armistici. El règim capitalista, aleshores, estava en crisi. Havia perdut ja enormes àrees d'explotació colonial i d'inversionisme monopolista. Estava en perill de perdre més mercats europeus d'enorme volum. L'Estat, el seu instrument de dominació per la coacció i la repressió, en equilibri inestable, no se sentia prou fort damunt i contra el poble per exercir, sense defallences i, com és en ell costum, sense sentimentalismes, la seva funció. Els pobles, alliçonats per la cruel experiència de la guerra, exaltats pel triomf de la Revolució Socialista d'Octubre, intentaren prendre el poder polític, esdevenir els dirigents i constructors de la seva nació, per tal d'esgotar, en uns casos, la revolució democràtica burgesa, d'anar més enllà en altres, seguint les glorioses petjades de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Perderen els pobles aquelles grans batalles i el capitalisme, sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer, s'imposà a ells, els prengué fins i tot les més elementals expressions de sobirania, s'estabilitzà. Un conjunt complex de factors determinaren la derrota momentània dels pobles, però un dels més essencials, i cal recordar-ho pel que s'esdevindrà, fou aquest: la socialdemocràcia sabotejà i esmicolà la lluita de la classe obrera i dels pobles amb la seva política de «reformes», oportunista, de col·laboració de classes, de negació i renegament del marxisme, amb la política d'apaivagament i d'estafa que donà al capitalisme imperialista el temps i les avinenteses que li mancaven per reprendre'ls dels estralls de la guerra i del pànic que l'envaí en enfrontar-se amb la rebel·lia popular gairebé universal.

El capitalisme monopolista, fidel a la seva naturalesa, creà i alimentà el nazi-feixisme-falangisme, la força de xoc contra els pobles i contra el nou món socialista en construcció accelerada a l'URSS, junyí les nacions grans i petites, Governs i Parlaments, imposà els titelles polítics avui anomenats Quislings, forjà les cinquenes columnes, desfermà guerres i conflictes sagnants innombrables entre les dues guerres mundials, es rabejà amb els pobles que tingueren l'audàcia de voler anihilar el nazi-feixisme-falangisme com Espanya, com França, com Txecoslovàquia. I enduts per les pròpies insolubles contradiccions internes, enfonsà la humanitat en els horrors de la guerra actual.

El capitalisme monopolista, però, no és tot homogeni, mai no ho podrà ésser-ho. És un mosaic de poderosos nuclis rivals. En les pautes d'una batalla carnissera, arriben de vegades, a enteses parcials, provisionals, alguns grups, o un grups en oposició a altres, pel repartiment de certs mercats o de certes zones d'influència. Mai no ha aconseguit, ni ho aconseguirà, constituir un bloc monolític mundial. Car cada grup monopolista no aspira a l'entesa, sinó a l'anorreament del grup contrari, no vol coparticipar en el domini del món, de les seves riqueses, sinó aixafar competidors, esdevenir l'únic explotador, el super-trust mundial. Corsecat per les insolubles contradiccions internes, el capitalisme monopolista es divideix en imperialismes mortalment enemics, en imperialismes de ferotgia total que arrengleren els pobles en bàndols contraris, que emmetzinen l'opinió pública d'un poble contra un altre poble, que agreugen la misèria i la depauperització universals, que afeixuguen la vida dels homes amb armes i exèrcits d'agressió, que transformen l'Estat en distribuïdor de dividends i en agent policíac, que imposen a la humanitat la crisi econòmica permament, que provoquen els xocs armats de vegades amb característiques diferents a les projectades d'antuvi. La inevitable divisió, la guerra permament, entre els grups monopolistes no garanteixen la sobirania de les nacions, les quals es disputen aferrissadament. Al contrari, com més violenta és la lluita entre monopolistes, major esclavatge n'esdevé per a les nacions.

Si econòmicament els grups monopolistes no poden marxar en bloc, políticament són un tot. Una aspiració comuna ha aglutinat tots els grups monopolistes: anihilar la Unió Soviètica. En una premissa necessària, per a la consecució d'aquest «ideal», estigueren d'acord i actuaren en conjunt els grups monopolistes: ofegar en sang els moviments populars que sorgiren en qualsevol lloc i temps. Marxaren junts en la política de suport a Mussolini, abans i després de lliurar-li el poder polític. Marxaren junts en l'afany de salvar Mussolini, mortalment compromès per l'aventura imperialista d'Abissínia. Marxaren junts en ajut de Hitler: capitals monopolistes alemanys, francesos, anglesos i nord-americans nodriren les caixes nacional-socialistes; quan el dèficit deturava la marxa ascendent al hitlerisme: capitals monopolistes francesos, alemanys, anglesos i nord-americans finançaren el rearmament hitlerià, apuntalaren l'economia hitleriana esquerdada per les colossals despeses militars, policíaques, propagandístiques, d'espionatge del règim. Munic va ésser la lluna de mel del capitalisme monopolista: Els monopolistes nord-americans, anglesos i francesos regalaren Espanya, Àustria, el Front Popular francès i Txecoslovàquia a Hitler, creguts que Hitler els trauria les castanyes del foc per al futur repartiment de la Unió Soviètica. Ja desfermada la guerra, capitalistes monopolistes francesos, anglesos i nord-americans alimentaren els canals de contraban que necessitava Hitler per burlar el bloqueig, i es retrobaren amb els alemanys en l'ofensiva mundial contra la Unió Soviètica i en «defensa» de la «pobreta» Finlàndia de Manerheim. Vençuda França, els monopolistes francesos, els mateixos que volgueren i provocaren la derrota militar i política, lliuraren l'economia francesa als monopolistes alemanys. Cobrant preus «honorables», naturalment.

Aquesta «fraternitat» monopolista es trencà en mil bocins a l'hora del repartiment efectiu del món, de les riqueses mundials. El monopolisme alemany mancà els seus «sagrats» compromisos. No es llançà contra la Unió Soviètica, com es convingué, reforçat pel capital monopolista de la resta del món. El capital monopolista alemany aspirava a més: cobejava la conquesta mundial amb la bandera nazi i posant al davant Hitler, el «Déu de les batalles» i de la «Victòria», junyir els grups monopolistes francesos, anglesos, nord-americans, ésser el «super-trust» mundial, rei i senyor d'una terra organitzada i al servei de la «raça superior». I es llançà contra els nous «amics», contra els complotistes de Munic, sabent-los podrits per dintre, vençuts per endavant, «botí» guanyable a preu raonable i digerible sense gran risc. I els monopolistes que forjaren peça a peça la guerra mundial contra la Unió Soviètica, contra el règim socialista, es trobaren en guerra entre ells, guerra que, tanmateix, no volgueren portar endavant, a sang i foc, com es fan les guerres. La recordança malenconiosa de Munic podrí exèrcits i entafurà els armaments. Empès per les seves insolubles contradiccions, el capitalisme monopolista arrossegà els pobles a una guerra que aquests no volien, a una guerra diferent a la que ells volien, a una guerra que més tard, quan s'acomplí l'agressió a la Unió Soviètica, havia de transformar-se en guerra a mort contra el nazi-feixisme, en la guerra dels pobles contra l'eix i el capital monopolista, per una veritable democràcia mundial, forjada per nacions sobiranes!

La realitat «amarga» de la guerra ha refet la «fraternitat» d'armes dels grups monopolistes. Quan Hitler agredí la Unió Soviètica, després d'engolir l'Europa occidental, nòrdica i balcànica, els grups monopolistes alemanys tornaren a Munic: tot l'ajut a Hitler, el «croat» de la «civilització cristiana» contra la «barbàrie bolxevic»! Els crits de victòria, les calúmnies de consuetud contra la Unió Soviètica—les famoses «tres setmanes»!—feren tremolar la guerra. Quan la Unió Soviètica deturà, primer, les hosts hitlerianes, i les destrossà, després la reacció internacional, el capital monopolista internacional passà a l'ofensiva. En línies paral·leles el capital monopolista anglo-nord-americà i el capital monopolista alemany—el veritable poder darrer de Hitler i els seus nazis—, cercaren i cerquen el mateix objectiu: allargassar la guerra, provocar una crisi de cansament en els pobles anglès i nord-americà, trencar la coalició anglo-soviètico-nord-americana, el bloc de les Nacions Unides, impedir a tot cost la derrota militar de l'Eix, imposar al món decebut una pau negociada. Cada grup monopolista compleix «lleialment» aquesta mena de pacte «entre cavallers». Els monopolistes alemanys abonen amb tot el que tenen la política d'enduriment «patriòtic» que practica Goebbels, a la vegada que «accepten el sacrifici» de lliurar Hitler, a darrera hora i, de no haver-hi altra solució, amenacen amb la destrucció total d'Europa si la guerra continua més enllà dels límits acceptats, amb la resistència numantina del poble alemany que imposarà als aliats pèrdues humanes «colossals». Els monopolistes anglo-nord-americans, sabotejaren el segon front el 1942 i el 1943 i s'esforcen ara per deturar l'allau de la victòria aquest any, mentre inunden el món de comentaris sentimentals, de càlculs terrorífics sobre les pèrdues de vides humanes degudes al poder «màgic» de la màquina militar hitleriana i a la «inexpugnabilitat» de la fortalesa europea de comentaris i d'interpretacions verinoses contra la Unió Soviètica, contra «l'imperialisme roig», contra el perill «mortal» d'un bolxevisme triomfant arreu del continent europeu i, en defensa, naturalment, de la «civilització cristiana», de la «civilització occidental» del meravellós «ordre americà» de la «lliure iniciativa» i de la «lliure» empresa, de la «democràcia» amenaçada de mort pel «totalitarisme» de Stalin. I fent cor a la cridòria histèrica dels grups monopolistes «enemics amics», s'esgargamellen els titelles de torn el traïdor Franco, desenvolupant la tesi de la «guerra empatada», el filofeixista Pius XII, plorant amargament per les runes i la mort de la «innocent» Alemanya, llàgrimes que no caigueren dels seus ulls tartufians quan les runes i la mort s'anomenaven Abissínia, Espanya, Txecoslovàquia, Àustria, Albània, França, Polònia, Anglaterra, Unió Soviètica...

Com més ens acostem a la fi victoriosa de la guerra, més frenètiques i perilloses són les maniobres del capitalisme monopolista. A darrera hora faran esforços desesperats per aconseguir llurs propòsits: Una pau blanca, una «reconciliació» que li retornaria crescut el sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer del món sencer ara en perill mortal. Colonitzar les nacions europees arruïnades per la guerra i l'ocupació hitleriana, quina ganga! És clar que ho aconseguiran. La guerra serà guanyada militarment per les Nacions Unides. L'Alemanya hitleriana serà aixafada sense remei.

Però, amb la victòria militar de les Nacions Unides, el capital monopolista no es donarà per vençut. Vindrà la segona batalla: la pau. Perduda la guerra, el monopolisme voldrà guanyar la pau, com a l'extrem oposat, els pobles que hauran guanyat la guerra amb llur sang no la voldran perdre. La signatura del ja no tan llunyà armistici no serà la pau definitiva, sinó el començament d'una lluita aferrissada: la lluita dels pobles assedegats de sobirania contra el capital monopolista reviscolant-se en cada país, contra el capital monopolista internacional, contra la reacció internacional. No serà una lluita fàcil, car el poder del capital monopolista és enorme, per la seva riquesa i perquè compta amb l'ajut incondicional de les «capes posseïdores». Lenin comprovà el 1916 que «totes les capes posseïdores s'han posat al costat de l'imperialisme»: més al costat de l'imperialisme estaran encara després de la guerra. Com a forces nacionals ben poca cosa seran en cada nació europea, perquè la traïren a l'hora suprema. Com a grups components i «protegits» del capitalisme monopolista internacional, del sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer, podran ésser una força interior, tenir l'esperança d'un respir, almenys, i fins i tot, l'ambició d'imposar-se de nou a les forces nacionals. I això faran, sense escrúpols ni vacil·lacions, car ja sabem que el capital monopolista no té pàtria, que la sobirania nacional i el capitalisme monopolista són incompatibles.

Cal, doncs, que entrem a l'entranya del monstre, del capitalisme monopolista: Conèixer el seu poder, les característiques d'aquest poder, la seva naturalesa incanviable.

Vegem, companys, el monstre com és!

La terra no pertany als homes: és propietat dels monopolistes. En el moment d'estendre's a Europa la guerra mundial—setembre de 1939—la terra estava repartida de la següent manera:

Possessions colonials—any 1932—:

Aquestes xifres colossals es refereixen exclusivament a les colònies. Pel mateix fet no expressen tota la veritat quant al repartiment físic de la terra. Cal comptar, per tenir una idea exacta, els països semicolonials i els dependents i els països que assoliren una certa independència política «controlada», però, pel capital monopolista.

En total, els països colonials, semicolonials, dependents i semidependents, sumen aquestes xifres espaordidores: 94.900.000 Km² i 1.292.500.000 habitants.

Fora del món colonial, dels països semicolonials i dependents dels semidependents de les metròpolis del capital monopolista i dels països mediatitzats, tenim la gloriosa Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques amb 21.200.000 quilòmetres quadrats i 163.200.000 habitants (xifres del 1932) i les Repúbliques Populars de Mongòlia i de Tanna Tuva, amb 1.400.000 quilòmetres quadrats i 1.600.000 habitants.

Les xifres globals de les metròpolis no reflecteixen la veritable fesomia del repartiment físic de la terra, car dos països, França i la Gran Bretanya, amb 556.000 quilòmetres quadrats i 42.000.000 habitants, 250.000 quilòmetres quadrats i 46.200.000 habitants, posseeixen únicament en colònies, 11.900.000 quilòmetres quadrats i 65.100.000 habitants, 34.900.000 quilòmetres quadrats i 466.500.000 habitants respectivament.

Ens aproximaren a la realitat exacta si tenim present que els dos grans imperis controlen altres «imperis». Així l'imperi holandès, un dels més rics del món, i l'imperi portuguès, estan sota la influència—en llenguatge monopolista «influència» és «domini»—de l'imperi britànic, com l'imperi belga estava «influït» per l'imperi francès.

Comparem els totals d'aquestes xifres amb els totals de la terra—sense comptar l'URSS—són 111.300.000 quilòmetres quadrats i 1.861.300.000 habitants—i tindrem la imatge exacta del poder monopolista, quant al repartiment físic de la terra.

El coneixement exacte del repartiment físic de la terra no és suficient. No ens revela el secret del poder monopolista. Itàlia per exemple, posseïa extenses colònies i a la vegada era un país dependent, en gran mesura, del capital monopolista internacional. La característica essencial del capitalisme monopolista no és l'exportació de mercaderies, sinó de capital, esdevenir un rendista gasiu (d'ací la llei leninista de la descomposició i parasitisme progressiu del capital). Per tant, cal establir, amb la major exactitud possible, el repartiment econòmic del món, el qual no correspon pas al repartiment físic.

Inversions de les principals potències capitalistes (1930):

En el repartiment físic de la terra, Estats Units de Nord-amèrica posseeix una xifra insignificant. En el repartiment econòmic, ja en el 1930, gairebé s'igualà en poder inversionista a la Gran Bretanya. Complint-se una vegada més la llei leninista del desenvolupament desigual del capitalisme, de l'anterior guerra mundial sorgí Nord-amèrica com a potència monopolista de primer ordre. Aquest fet, d'una transcendència enorme com després veurem, no solament es comprova per les xifres globals del repartiment econòmic. Surt amb una violència extremada de la competència mortal que els monopolistes britànics i nord-americans es fan en gairebé tots els mercats mundials, i especialment, en els països colonials i dependents. Les xifres següents en són la prova:

Inversions anglo-nord-americanes (1924-1931 i en milions de dòlars)

Ultra les inversions directes, hem d'estimar el volum de les emissions de capitals a invertir en el món sencer i és aleshores que ens podrem fer una idea, la més aproximada possible, del repartiment econòmic del món. Heus ací unes xifres ben clares:

Emissions de Capital (En bilions de francs de paritat anterior a la primera guerra mundial)

Quatre països varen emetre del 75 al 80 % del total de les emissions del món sencer. Comprovem de nou, i amb més força encara, que EEUU, país de participació insignificant en el repartiment físic de la terra, de participació que va igualant-se a la de Gran Bretanya en el repartiment econòmic directe (exportació de capitals) de la terra, no solament ha passat la Gran Bretanya, sinó que ells sols han emès més capital que les altres potències juntes. El desplegament de Gran Bretanya és fefaent. El banquer més gran del món capitalista és Nord-amèrica.

La terra està repartida físicament i econòmica, «dues o tres potències 'lladregotes' de poder mundial, armades fins a les dents», com diu Lenin, es reparteixen el «botí». Però, aquest botí és de Gran Bretanya, dels EEUU? A qui pertany? Qui és propietari del «botí»?

Les riqueses de la terra, la terra mateixa, pertanyen als trustos, als càrtels, als sindicats, tipus nord-americà, alemany i britànic de característiques formals diferents, però substantivament iguals, del capital monopolista. Els trustos, els càrtels, els sindicats nacionals i internacionals, augmentaren enormement després i com a conseqüència obligada de la primera guerra mundial. Les organitzacions monopolistes nacionals absorbien la riquesa substantiva de la nació. Els monopolis internacionals, feren de tota la terra el camp de batalla econòmica, primer, bèl·lica, tot seguit.

En tres grans països capitalistes, les xifres comparatives de les petites i grans empreses són d'una eloqüència definitiva, referides a la vida econòmica nacional.

L'any 1925, les petites empreses (d'1 a 5 persones), sumaven a Alemanya 1.614.069 i les grans (més de 5.000 persones) 67. Del total de la força motriu alemanya (en HP) 1.368 milions foren consumits per la indústria petita i 2.738 milions per la gran. L'any 1937, la mitjana de la força motriu per gran empresa augmentà el 26 %. En el mateix període desaparegueren engolides pels monopolistes, 58.600 petites empreses.

Als EEUU, del 1909 al 1929, les grans empreses saltaren de 540 a 996 i el valor de llur producció passà de 43,8 % a 69,3 %, en relació a la producció total. Amb la crisi del 1929, les petites empreses disminuïren un 38,4 % i en 8,8 % les grans. Però, alhora el nombre d'empleats de les grans empreses augmentà un 11,4 %.

A França (sense comptar Alsàcia-Lorena), del 1906 al 1926, les empreses gegants (més de 1.000 obrers) ascendien de 207 a 362. El personal de les grans (de 50 a 1.000 obrers) i de les empreses gegants (1.000 i més obrers), en relació al total francès, passà de 38,7 % a 58,2 %.

Entrem, però, un xic a l'interior d'aquestes xifres, companys. ¿Què són aquests trustos, càrtels, o sindicats, aquestes empreses gegants?

La corporació de l'acer dels EEUU pot produir 27.000.000 de tones: una vegada i mitja més que la producció de Gran Bretanya, Alemanya, França i Itàlia juntes. I la Bethlehem, també de l'acer, 10.000.000 de tones. Del 1912 al 1930, la corporació de l'acer guanyà més de 4.000 milions de dòlars. I la Bethlehem va fer el 1929 un benefici igual al dels 10 anys anteriors de la guerra. La Radio Corporation of America, del 1922 al 1928, augmentà 7 vegades els beneficis. La General Motors guanyà abans de la guerra 10.800.000 dòlars i 272.000.000 l'any 1928. Els beneficis de l'American Telephone and Telegraph i la subsidiària Bell Telephone Co. sumaven el 1932 4.200.000 dòlars. Un sol sindicat alemany, el Carboner del Rin i Westfàlia, controlà el 99,6 % de la producció carbonera del Ruhr i el 74,5 % d'Alemanya. El 1930 el valor de mercat de les accions Standard Oil era més de 5.000 milions de dòlars, 20 vegades el del 1910.

Són algunes xifres reveladores del poder immens del capital monopolista. Tanmateix, les xifres de producció i de guanys no ens revelen la naturalesa del poder monopolista. Aquesta naturalesa, la trobem en el domini gairebé absolut que exerceix sobre les primeres matèries i els productes manufacturats. Heus ací l'exemple d'Alemanya:

Primeres matèries i productes manufacturats controlats pels càrtels alemanys l'any 1934

Aquesta no és una característica alemanya: és universal. És la característica del capital monopolista. Res no pot aturar-lo, més que el canvi de civilització per la qual la humanitat lluita. Això explica que els acords cartellístics alemanys fossin 1.550 el 1930 contra 600 l'any 1911. L'altíssim grau de concentració capitalista, comprovat per les xifres alemanyes i nord-americanes ja esmentades, es ratifica per les xifres corresponents a França, Gran Bretanya i Japó. La naturalesa dels càrtels anglesos i francesos és la mateixa: domini de les primeres matèries i de la producció manufacturada. Quant al Japó, és suficient dir que el capital de quatre grans empreses és superior al 50 % de tot el capital de l'imperi. Vegeu les dades franceses i angleses:

Càrtels industrials francesos i anglesos (1934)

Si els trustos, càrtels o sindicats monopolistes controlen i mediatitzen la sobirania nacional en cada país capitalista, les combinacions monopolistes internacionals agreugen immensament el control i la mediatització i ens dóna la mesura exacta del repartiment econòmic del món. La primera guerra mundial incrementà els monopolis internacionals. Una xifra global n'és la prova fefaent: l'any 1931 es signaren 320 acords cartelístics internacionals, tres vegades més que els de 1910. Què és Europa en mans dels monopolistes? Cal establir-ho de la manera més exacta, car nosaltres som d'Europa.

Producció controlada pels càrtels internacionals, en producció mundial

Malgrat que els acords cartelístics són una expressió qualificada del capital monopolista, els trustos són l'instrument decisiu per al repartiment econòmic del món. Tres trustos petroliers es reparteixen el consum mundial. Tres trustos químics proveeixen el mercat mundial. Aquests trustos de vegades lluiten feroçment entre ells cercant la mútua ruïna i eliminació, i altres signant acords i atribuint-se cadascun una zona mundial, establint preus monopolistes, percentatges de producció. Cadascun d'aquests acords té conseqüències funestes per a milions de treballadors i de consumidors, ciutadans de totes les nacions del món, formalment independents i sobiranes. Això no fa perdre la son als monopolistes i llurs agents de cada país «sobirà», car ja està provat que ni els monopolistes ni llurs agents tenen pàtria.

Un sol trust elèctric controla, de fet, la producció i el consum del món capitalista, de les múltiples i poderoses indústries subsidiàries i complementàries: la General Elèctric Co. Aquest supertrust augmentà el 1929 6 vegades el gir. Mitjançant la compra del 30 % de les accions de l'AEG sotmeté el segon trust mundial d'electrotècnia. Les empreses electrotècniques del món capitalista estan lligades a la General Elèctric Co. pel sistema de participació i acords comercials. Les més grans empreses elèctriques de la Gbran Bretanya i de França estan mediatitzades per la General Elèctric Co.

El trust britànic de la margarina domina el mercat mundial: l'Unilever, el qual comprèn 400 companyies en 51 nacions «sobiranes» i de les quals 38 solament compten amb un capital combinat de 200.000.000 lliures esterlines.

Qui pot oposar-se contra aquests gegants del capital monopolista? Només el poble dirigit per la classe obrera, prenent en les seves mans el govern efectiu de la nació podrà vèncer-los i establir la sobirania nacional. En règim capitalista el capital monopolista mana per damunt de les fronteres i dels continents. Car, com ens diu Lenin, «el monopoli, una vegada constituït i comença a manejar milers de milions, penetra inevitablement en tots els aspectes de la vida social, fent abstracció del règim polític i d'altres 'particularitats'».

No és suficient, però, companys, conèixer la composició i el poder dels càrtels, dels trustos, dels supermonopolis. Cal penetrar més en llur naturalesa íntima. Lenin ens ha dit: «En la mesura que els bancs van desenvolupant-se i que accentuen llur concentració en una quantitat reduïda d'establiments, de modestos intermediaris que abans eren, es converteixen en monopolistes omnipotents que disposen de gairebé tot el capital monetari de tots els capitalistes i petits patrons, el mateix que de la major part de les fonts de producció i de les fonts de primeres matèries d'un o de diversos països». Aquesta transformació dels nombrosos i modestos intermediaris en un grapat de monopolistes, constitueix un dels processos fonamentals de la transformació del capitalisme en imperialisme capitalista.

És a dir, que paral·lelament a la concentració i a la monopolització de la producció industrial s'ha desenvolupat el procés de concentració i de monopolització financera, bancària. En el curs del procés múltiple s'anà produint el que Lenin en diu «unió personal» del capital industrial i del capital financer. La unió d'aquests dos tipus de capital ha produït el capital monopolista, el qual no suposa una igualtat o quelcom que s'acosti a la paritat del capital industrial i del capital financer, sinó el domini absolut d'aquest sobre aquell. L'oligarquia financera dirigeix el capital monopolista i absorbeix els seus guanys. Més que mai la llei del capitalisme monopolista va rodolant pel pendent del parasitisme. Exèrcits, flotes aèries i marítimes que són els cobradors dels interessos gasius que tots els pobles i tots els homes del món capitalista han de pagar a la finança internacional.

Vegem alguns exemples de concentració bancària:

A Alemanya, del 1912 al 1913, 9 grans bancs berlinesos controlaven el 49 % dels capitals bancaris. El 1931, 4 grans bancs berlinesos controlaven el 63 %.

Als EEUU, la part que correspon als bancs amb un capital superior a 5.000.000 de dòlars augmentà del 32 al 48 % en el període 1923-1934.

Al Japó, la part dels cinc grans bancs de Gran Bretanya fou: 1900, tenien el 25 %; 1913, el 40 %; el 1924, el 72 %.

Del 1929 al 1933, el nombre de bancs als EEUU, caigué de 25.000 a 15.000. Els del Japó, entre 1914 i 1935, disminuïren de 2.155 a 563.

L'augment dels dipòsits bancaris en els 3 bancs més grans de la Gran Bretanya, Alemanya i EEUU, s'ha produït també en progressió accelerada. Les xifres són clares:

Dipòsits bancaris en els tres bancs majors

El domini del capital financer, mitjançant la «unió personal» és tan evident com la progressiva concentració bancària.

El 1903, a Alemanya, els 6 grans bancs berlinesos controlaven 751 companyies. El 1932, els 4 grans, en controlaven 1.500. I tinguem en compte, companys, que les companyies del 1931 eren enormement més poderoses que les del 1903, tant, que en les estadístiques actuals les empreses «gegants» d'abans de la primera guerra mundial són qualificades empreses menudes.

L'Associació nord-americana de banquers informà el 1929 que 24 banquers eren directors de 438 empreses, que un sol banquer era director de 47 companyies. Noranta banquers eren membres dels Consells d'Administració o de vigilància de 50 empreses de serveis públics, com a mínim cadascun, i 15 d'ells eren directors de 2.117 empreses de serveis públics. La Casa Morgan té completament a les seves mans 72 corporacions que posseeixen un actiu de 20.000 milions de dòlars.

Actualment, aquest poder gegantí de la banca s'empra per enfortir els monopolis, no pas per combatre'ls. Els 4 grans bancs berlinesos varen fer l'any 1931, 179.298 préstecs menors de 20.000 marcs i entre 20.000 i 100.000 per valor de 1.409.800.000 marcs. En el mateix any varen fer 6.516 préstecs de 100.000 a 500.000 per valor de 1.408.900.000 marcs: 1.496 préstecs de 500.000 a 2 milions per valor de 1.445.100.000 marcs: 300 préstecs superiros a 2 milions, per valor de 2.137 mil milions de marcs. La mitjana menor i major fou de 3.161 i de 5.479 marcs. És a dir, que mentre 185.814 empreses petites, mitjanes i grans obtingueren préstecs per valor de 2.808.700.000 marcs, 1.886 empreses gegants, evidentment monopolistes, obtingueren 3.582.100.000. La política monopolista de l'oligarquia financera i el progressiu parasitisme i descomposició del capitalisme són excessivament dramàtics, car un gros percentatge del capital monopolitzat dels banquests és propietat de l'Estat, dels mitjans i petits productors, de l'estalvi popular. El capitalisme monopolista ens escanya amb la corda greixada per nosaltres mateixos!

Tenint a les seves mans un poder tan incontrastable en el món capitalista, el capital monopolista no descura res que sigui essencial. S'ha apoderat, a la seva manera monopolista, del progrés tècnic de la humanitat i el retarda o accelera a la mesura de les seves conveniències. No és cap secret per a ningú que els pressupostos estatals no atenen com caldria, ni moltíssim menys, les despeses de laboratori, d'investigació científica, no controlen ni esperonen el progrés tècnic. Aquest servei fonamental i bàsic social, és confiat als més poderosos trustos, al capital monopolista. Conclusió: els principals laboratoris i instituts d'investigació científica estan controlats pels monopolis. Certament, els monopolis esmercen desenes i desenes de milions de dòlars en laboratoris i en instituts d'investigació científica. Ja veurem, però, després, amb quins propòsits i resultats.

De la mateixa manera que el capital monopolista controla el progrés tècnic de la societat humana, també controla el progrés industrial i de tot ordre, de les nacions pobres. Quan aquestes necessiten quelcom han d'acceptar la llei dels monopolistes, la qual tendeix sempre a cobrar alts interessos bancaris, alts guanys industrials, a sabotejar el procés d'industrialització no dirigit, no dominat per ells. D'ací les característiques gasives dels emprèstits, de l'exportació de capitals. Si el país és colonial, no té sortida: al 1933 es revelà en el Parlament britànic que el 95 % dels emprèstits fets a l'Índia s'havien gastat a Anglaterra en la compra de mercaderies angleses. Si el país no és colonial el tracte canvia en el volum, no en l'essència. Del 1925 al 1929, els EEUU, invertiren a l'Argentina, Xile i Brasil en empreses elèctriques, 1.027 milions de marcs, però, argentins, xilens i brasilers degueren comprar als EEUU equip i material elèctric per valor de 242.900.00 marcs, o sigui el 24 % del préstec. Del 1928 al 1931, França féu 4 emprèstits a Romania, Iugoslàvia, Polònia i Txecoslovàquia per valor de 4.500.000.000 francs: però aquests països es veien obligats a comprar a França avions i material de guerra per valor de 1.276.000.000 francs. Hem oblidat nosaltres el famós dipòsit bancari de París, que el Govern de la República espanyola fou obligat a lliurar com a garantia per la compra de material de guerra a canvi d'un mal tractat de comerç? La República no va poder comprar les armes per la negativa d'uns Governs francesos que havien de lliurar, sense combat, França a Hitler, i el dipòsit de la República al traïdor Franco.

I així mateix controlen el nivell de vida de les masses populars de tots els països capitalistes. Una llei del capital monopolista és: produir poc i cobrar preus alts. I una altra, complementària, és aquesta: quan l'eliminació d'un grup no és possible, entendre's amb ell per al repartiment del mercat, però, amb producció baixa, aconseguir els màxims guanys. Per consegüent, el capital monopolista controla el nivell de vida, no amb el delit de millorar-lo, sinó d'abaixar-lo. Els monopolistes del coure, als Estats Units, s'entengueren l'any 1927, quan la lliura valia 13,17 centaus americans; el març del 1929, la lliura valia ja 24 centaus. Els monopolistes alemanys creen el càrtel de la indústria de la corda metàl·lica i els preus salten del 20 al 40 %. Es constitueix el càrtel europeu de l'acer i els preus pugen de 96 marcs la tona (agost del 1926) a 118,5 (setembre del 1926). S'organitza el combinat del cautxú i els preus salten de 14 centaus la lliura (agost del 1922) a 1,03 dòlars (gener del 1923). Governs, Parlaments, Poders legislatius, executiu, judicial, partits polítics burgesos i socialdemòcrates, sindicats reformistes. Esglésies de totes les sectes, els exèrcits, mentrestant representaven la tragicomèdia democràtica, imposaven l'ordre monopolista, arboraven la bandera de la independència, de la sobirania nacional.

Tot ho té a les seves mans, el capital monopolista. No pot estranyar-nos doncs, que absorbeixi també els diners, els estalvis, del món capitalista, que convertit en usurer xucli la sang de tots els pobles.

Els interessos de la Gran Bretanya procedents de les inversions de capital a l'estranger, han ascendit vertiginosament. Ingressos del 1918: 80.000.000 lliures esterlines. Del 1919: 250.000.000, sense comprendre els interessos en concepte d'emissions dels banquers, els interessos sobre inversions a curt termini. Del 1929: 375.00.000 inclòs aquests darrers conceptes, 7 vegades més que el que ingressà com a producte del comerç exterior. Del 1924 al 1929, la renda nacional total augmentà un 11 %, i la renda per inversions a l'estranger en un 55 %. Davant les xifres, ¿qui podrà negar la degeneració parasitària de l'economia capitalista britànica, la transformació de la Gran Bretanya en Estat rendista usurer?

Abans de la primera guerra mundial als EEUU, els pagaments a l'exterior eren supreriors als ingressos de l'exterior. Després de la primera guerra mundial, els EEUU marxaren pel camí parasitari de la Gran Bretanya. El 1913, els rendistes nord-americans perceberen de l'exterior 1.800.000.000 dòlars. El 1931, la xifra pujà a 8.200.000.000 dòlars. Per copsar el volum gegantí d'aquesta xifra, cal dir que és un 40 % més alta que els ingressos monetaris bruts de 30 a 31 milions de la població agrària, 3 vegades major que els ingressos per la collita de productes agrícoles (2.700.000.000). En dos anys els rendistes nord-americans cobraren més de 16.000.000.000 dòlars! L'any 1932, el de la baixa més seriosa provocada per la crisi del 1929, els beneficis dels rendistes foren 80 % més alts que la mitjana dels anys 1923-1935, mentre que en el mateix període els ingressos de la classe obrera nord-americana foren 54 % inferiors. Del 1922 al 1929, l'augment de la renda exterior fou en 134 %, mentre que la renda nacional augmentà només un 41 %. Als Estats Units el procés parasitari va acompanyat, com és lògic, d'un creixent empobriment del proletariat.

Si el capital monopolista xucla la sang del món capitalista exterior a ell, no per això perdona els seus nacionals. Aquests pateixen la mateixa feixuga sort que els colonials, dependents, que els ciutadans d'aquells països d'independència formal i la sobirana dels quals és exercida només quan els Quislings mobilitzen les forces armades contra els «rojos» de l'interior o de l'exterior o quan liquiden una democràcia que posa en perill el jou monopolista. ¿Què succeeix als Estats Units, la nació poderosa, de faraònic nivell de vida per a uns quants, de nivell passable per a un sector «aristocràtic» de treballadors, de nivell inferior per a milions d'obrers i pagesos, de nivell subhumà per a tants milions de negres?

Als Estats Units, el deute nacional pujà de 16.900.000.000 dòlars el 1929, a 34.500.000.000 el 1937. L'any 1932 pagà mil milions als rendistes, alhora que tancaven moltes escoles per manca de fons. En conjunt, el cost del deute nacional abans del 1941 era igual al cost de la primera guerra mundial.

I del conjunt dels països capitalistes? Vegem com ha anat en augment el tant per cent del pressupost destinat a pagar interessos, en tres dels principals països capitalistes:

Augment Parasitari del Pressupost

Abans d'esclatar la crisi econòmica del 1929, el poble britànic havia pagat als seus rendistes 368.000.000 de lliures esterlines.

La situació «real» dels pobles, «dominadors» o dominats per monopolis interiors controlats per monopolistes internacionals, és ben simptomàtica. Del 60 al 80 % dels pressupostos dels països capitalistes s'han esmerçat en pagament d'interessos als rendistes, d'exèrcits i armaments. De la resta, la major part és consumida per una burocràcia més o menys inútil i per l'aparell policíac, repressiu. Les engrunes van a les partides «socials» útils.

És cert que algú podria objectar que malgrat el poder immens del capital monopolista, de la degeneració parasitària de l'Estat capitalista, resta en pau la sobirania nacional, perquè els seus òrgans representatius, Governs i Parlaments la defensen. La «defensaren» sí, en el període del capitalisme de la lliure competència. No, ara. De la «unió personal» del capital industrial i del capital bancari, n'ha sortit el capital monopolista, essencialment financer, i conseqüentment, l'oligarquia financera. De la «unió personal» dels monopolistes i dels Governs i Parlaments n'ha sortit la nació mediatitzada, l'anorreament de la sobirania nacional. Vegeu el cas francès, ben característic i patètic. Els Tardieu, els Loucheur, els Pietri, els Caillaux, els Bonnot, els Laval, gran part dels diputats i senadors francesos, no foren més que agents del capital monopolista interior i exterior, en els Governs i en els Parlaments. Darrere de cada Govern «oficial» hi ha el Govern efectiu monopolista, com darrere el «super-govern oficial» (Societat de Nacions) hi hagué el veritable super-govern monopolista.

Els Governs «oficials», dictatorials, vaticanistes, nazi-feixistes o «democràtics» surten a escena a recitar lliçons dictades i si algú es resisteix patriòticament a ésser comparsa, és «dimitit» amb rapidesa fenomenal. ¿Qui no pot comprendre que la crisi de la República Espanyola l'any 1933, va tenir aquest origen, que la traïció dels generals traïdors el 19 de juliol del 1936 va tenir aquest origen, que la recent cínica declaració de Churchill abonant el traïdor Franco té aquest origen? Qui no pot acceptar que les fulminants caigudes d'Herriot, que el fracàs del càrtel d'Esquerres i del Front Popular, triomfants per majories aclaparadores a França, que la «no intervenció», que la repressió contra la classe obrera i els comunistes, que el sabotatge a la guerra contra Hitler i l'exaltació de la guerra contra la Unió Soviètica el 1939-40, el lliurament de França a Hitler i de la República a Petain, tingueren el mateix origen? El 14 de juny del 1934, l'òrgan de la indústria pesada alemanya, afirmà que «darrere del Govern oficial de França existeix un Govern no oficial compost pels dirigents del capitalisme financer». I tot seguit donava la llista del Govern no oficial però sí efectiu.

I continua l'òrgan de la indústria pesada alemanya:

«Cinc mil homes són al cap de les més importants societats anònimes. Cent homes dominen aquesta oligarquia.

»Vint magnats, dirigents d'organismes industrials, comercials i agraris, controlen el Banc de França i, per tant, el crèdit de la República francesa.

»I, al davant d'aquesta oligarquia es troben dos homes: Horace Finaly, director gerent del Banc de París i Països Baixos i François de Wendel. Aquests dos homes són l'encarnació del gran capital en la indústria i en la finança».

Davant tan monstruosa concentració de riquesa, què són i què poden ésser, sinó, ninots del gran guinyol contemporani, els òrgans tradicionals, parlamentari, dictatorial vaticanista, nazi-feixista, creats a l'ombra i per servir el règim capitalista en la seva fase suprema i darrera, imperialista, monopolista, contra la sobirania nacional? Qui té el poder econòmic, té el poder polític. El poder econòmic està en mans de l'oligarquia financera. D'ells és el poder polític. Potser l'exemple francès és excepcional? No, companys!

Què passa a Alemanya? L'economista filofeixista F. Fried ha demostrat que: 19 persones o famílies, posseeixen 810 milions de marcs de les indústries bàsiques de transformació (carbó, potassa, ferro, acer); onze persones o famílies posseeixen 230 milions de la indústria manufacturera: en conjunt, 42 persones o famílies posseeixen 1.230 milions de marcs. Ultra això, que ja és molt, 110 persones o famílies, en l'esfera del capital financer, posseeixen 3.400 milions de marcs.

Què passa als Estats Units? James W. Gerard, ex-ambaixador de Nord-amèrica a Alemanya, ha demostrat que 44 individus controlen la riquesa nacional dels Estats Units. Entre els 44 trobem, és clar, la Casa Morgan, que controla, ella sola, un capital superior a 74 mil milions de dòlars.

Què passa a la Gran Bretanya? El club Cliveden dictà la política muniquesa abans de la guerra. El club Cliveden preparà la recepció mancada a Hees. El club Cliveden no ha estat dissolt ni els seus membres enjudiciats malgrat la voluntat de les masses populars britàniques. Els trustos de petroli, de la margarina, de productes químics, el tèxtil de Lancashire, dels armaments i del conjunt de la indústria pesada, la Banca d'Anglaterra, símbol de la famosa i sinistra City, manen.

¿On és la sobirania, quan els òrgans elegits del poble, representants de la sobirania nacional, realitzen, no una política nacional, de respecte a la voluntat popular, sinó una política dictada per l'oligarquia financera, per un nucli d'oligarquies que té a les seves mans la riquesa nacional i imperial?

Què succeí a Txecoslovàquia? El president Bones no volgué lliurar Txecoslovàquia a Hitler. Infromat que la Unió Soviètica compliria el Pacte d'aliança encara que França es refusés, mobilitzà l'exèrcit i es disposà a la guerra per la llibertat, per la independència, per la sobirania nacional. Però, els representants francès i anglès li digueren: «si els txecs accepten l'oferiment dels russos, la guerra pot esdevenir croada antibolxevic, de la qual difícilment França i la Gran Bretanya podrien estar al marge». L'amenaçaren de marxar amb Hitler contra Txecoslovàquia i la Unió Soviètica. Era la línia de l'oligarquia financera, del capital monopolista. El Sr. Proiss, cap del capital financer txec començà per tallar crèdits al Govern i després digué a Bones: «Si crideu Stalin, jo crido Hitler». Sabia molt bé el Sr. Proiss que Stalin volia defensar la independència txecoslovaca i que Hitler volia trossejar-la i engolir-se-la a trossos. ¿Què se li'n donava de la independència de la pàtria a l'oligarquia financera txeca? A Munic, Mr. Chamberlain signà la «pau de cent anys» amb Hitler. El preu fou Txecoslovàquia i la guerra esclatà menys d'un any després dels «cent anys» promesos.

Els txecs perderen la pàtria, però l'oligarquia financera txeca, el capital monopolista txec, salvà els interessos lligant-los amb el capital monopolista alemany, amb la il·lusió d'una assegurança a perpetuïtat mitjançant la prevista destrucció «llampec» del món socialista, de la Unió Soviètica.

Se'ns dirà: el capital monopolista no ho és tot, car existeixen encara milions i milions de mitjanes i petites empreses industrials i comercials, damunt les quals els pobles poden recolzar-se per fer-los front. Objecció pueril! Cada crisi econòmica provocada a conseqüència de les contradiccions monopolistes, llança a l'abisme centenars de milers de mitjanes i petites empreses. Les que resten estan sotmeses al jou implacable del capital monopolista, propietari exclusiu de les primeres matèries, dels crèdits bancaris, de la producció i dels preus reguladors dels mercats i del consum de la humanitat. La lluita de David contra Goliat no és més que un conte bíblic. En el món capitalista d'avui no serà el David que posseeix una botiga al Clot o una fàbrica a Sabadell el que matarà Goliat el monopolista, sinó un altre Goliat: les masses populars dirigides per la classe obrera. En el món del capitalisme monopolista, ens diu Lenin. «Les desenes de milers de grans empreses ho són tot: els milions de petites empreses no són res».

Se'ns dirà: són immensos els guanys del capital monopolista però també d'aquests guanys participen milions i milions de petites i mitjanes indústries, de petits i mitjans comerciants, de pagesos i d'obrers, que compren accions de l'Estat, de les grans empreses, dels monopolis nacionals i internacionals. Ens trobem, per tant, no davant d'un fenomen d'absorció de la riquesa mundial per una oligarquia financera, sinó d'una explotació en comú per tota la raça blanca del treball i de la misèria dels negres, dels grecs, dels hindús, dels indis, dels mestissos i dels polinesis, del món colonial. El capital monopolista reparteix la riquesa, ja que totes les classes socials són, no antagòniques, sinó sòcies d'una riquesa universal. Objecció totalment sofística, mancada de realitat! És cert que el capital monopolista absorbeix l'estalvi nacional. Això augmenta el seu poder i la seva riquesa mitjançant l'expoliació periòdica de l'estalvi, dels «socis» pobres, com després veurem. És cert que l'Estat ven títols del deute a milers de ciutadans. També és cert, però, que el valor dels títols és determinat, en emetre'ls, pel capital monopolista—del 1920 al 1931—, els bancs nord-americans varen emetre emprèstits estrangers per valor de 5.686 milions de dòlars, el 57,7 % del total, guanyant-hi una mitjana del 12 % o sigui 678.000.000 dòlars no per a l'Estat, que la cotització dels valors no és fixada per l'Estat, sinó per als especuladors bursàtils, la nova fauna del capital monopolista, expressió última i suprema de la seva galopant descomposició. Aquests «genis» de Borsa, el mateix provoquen la bancarrota dels monopolis rivals del «paper» objecte de la «maniobra» que d'un Estat. Els «cops» de Borsa arruïnen milers de petits accionistes o tenedors de títols estatals, enriqueixen fabulosament un grapat de vampir de la finança. Com en el cas de les petites empreses els especuladors ho són tot, els petits accionistes no són res.

La terra està repartida entre els monopolistes. Els milers de monopolistes són la cort d'uns centenars d'homes que controlen la terra i les seves riqueses, que disposen de la sort dels milions d'homes que mal viuen en el món capitalista, que són el poder efectiu darrere el poder oficial, que han anorreat la sobirania de les nacions grans i petites. Ja l'any 1913, l'economista burgès alemany, partidari de l'imperialisme alemany, Scholze-Grevernitz, va arribar a la següent conclusió: «Si, com és clar, la direcció dels bancs alemanys es troba en les mans de mitja dotzena d'individus, llur activitat és ja actualment més important per al benestar popular que l'activitat de la majoria dels ministres». El poble nord-americà llegeix la premsa dels monopolistes, discuteix els problemes polítics que coneix a través de la premsa monopolista, els afers internacionals que cuinen les agències cablegràfiques monopolistes, vota i elegeix els «seus» representants, «exerceix» la sobirania i la delega. Però, segons ens diu James W. Gerald, l'ex-ambaixador dels EEUU a Alemanya, ja citat, no gens suspecte de comunistoidisme, ni home avançat, els 44 individus que controlen la riquesa nacional nord-americana, com que estan «massa ocupats per ocupar llocs polítics, ells decideixen qui ha d'ocupar-los».

Heus ací, companys, contestada la pregunta que hem fet més amunt. Ja sabeu qui és el propietari del «botí».

El dilema no pot ésser més clar, companys. O la nació es lliurarà del capitalisme monopolista, del jou de l'opressió colonial i d'escanyament financer o perdrà les restes de sobirania i independència. El duel entre la sobirania nacional i el capital monopolista començà quan el capitalisme abandonà la lliure competència. El duel serà guanyat per la sobirania nacional, perquè aquesta és la força que es desenvolupa i viu i el capital monopolista és la força que pel camí de la caducitat va a la mort. Però en aquesta lluita que serà l'eix l'endemà de la victòria militar damunt el nazi-feixisme, la classe obrera, columna vertebral de la nació, portarà la bandera. S'han de produir grans canvis en el moviment obrer i en l'estructura del cos nacional. Del moviment obrer seran esbandits els líders corromputs pel poder dels monopolistes, aquells líders que, diu Lenin:

«En la guerra civil entre el proletariat i la burgesia es posen, inevitablement, al costat de la burgesia, al costat dels «versallescs» contra els comuners».

Del moviment obrer serà esbandida la psicologia «aristocràtica» que ha portat sectors importants de la classe obrera dels països imperialistes a «coparticipar», per bé que amb les engrunes, en el «botí» dels monopolistes. La classe obrera, depurada d'escolans monopolistes i de derivacions imperialistes, prendrà a les seves mans la direcció de la vida nacional, recuperarà la sobirania nacional lliurada per la burgesia al capital monopolista. En l'estructura del cos nacional també es produiran grans moviments interiors, massius desplaçaments de forces que determinaran una dinàmica i decisiva polarització d'opinions. Al costat de la classe obrera i acceptant-ne la direcció, per la defensa de la independència i la sobirania nacionals, per la construcció d'una veritable democràcia, es mobilitzarà la pagesia. La fraternal aliança obrera i pagesa serà l'imant gegantí per a amples sectors de mitjana i petita burgesia, de la menestralia, per als sectors socials irremeiablement condemnats a la servitud i a la depauperació sota el domini despietat del capitalisme monopolista. I una aliança veritablement nacional, dirigida per la classe obrera, naixerà. Aliança que assegurarà la reconstrucció democràtica la nació—en les condicions que més tard veurem—perquè el seu principi motor serà aquest: la sobirania nacional i el capital monopolista són incompatibles.

Cal, però, companys, que entrem més a fons en l'anàlisi del problema. Cal que tinguem la més clara perspectiva del demà no gens llunyà ja, ara que la fera nazi-feixista és colpejada mortalment des de l'Est, l'Oest i el Sud.

Les condicions del món després de la guerra

Per tenir aproximadament una exacta previsió del món, tot seguit de la segona guerra mundial, després de l'aixafament immisericorde del nazi-feixisme, hem de referir-nos a l'antecedent de la primera guerra mundial i de la seva postguerra.

Les insolubles contradiccions del capitalisme imperialista provocaren la primera guerra mundial. Els monopolistes contraris no pretengueren més que un nou repartiment d'una terra ja repartida, dels mercats mundials, de les esferes d'influència. No volgueren anar ni més ençà ni més enllà. Desfermada però, la tempesta, un interrogant històric s'obrí davant dels seus ulls esporuguits. Aquell horrorós bany de sang canvià la fesomia del món. I el món d'abans, l'estructura del qual no volien canviar, se'ls escapà de les mans: morí per sempre més.

De l'infern de la primera guerra mundial, nasqué la gloriosa Unió Soviètica, realització primera i invencible de la nova civilització en marxa.

El món que volien repartir-se de nou, se'ls empetití entre les mans. Abans de la guerra, el 50,6 % del continent asiàtic, sense comptar Corea i els països semicolonials—eren colònies. Després de la guerra l'àrea colonial asiàtica es reduí al 20,6 % (comprès Corea). Perderen definitivament la part asiàtica de la Unió Soviètica, Sibèria i Àsia Central, i les Repúbliques Populars de Mongòlia i Tanna Tuva. I la reducció de l'àrea a repartir-se i la redistribució física que la mateixa guerra forçà i el sorgiment poderós de forces noves, de nous grups monopolistes competidors, determinaren canvis enormes en la correlació de forces. Entrà en joc, de nou, la llei leninista del desenvolupament desigual del capitalisme i les contradiccions internes augmentaren i s'agreujaren profundament. Abans de la guerra, els dos blocs decisius que es disputaven el món, voltat cadascun d'una certa «aliada», foren l'anglès i l'alemany, després de la guerra, tres nous i poderosos grups monopolistes s'alimentaren de les runes del monopolisme alemany i austro-hongarès: el nord-americà, el francès, el japonès. I el nord-americà amb tal puixança que tot seguit començà a disputar la supremacia mundial als monopolistes britànics.

L'àrea inversionista que pretenien redistribuir-se experimentà també canvis profunds. Desparegué l'imperi austro-hongarès i els nous Estats, aplicant els mètodes capitalistes en l'etapa monopolista, aixecaren altres muralles aranzelàries. Nous compartiments estancs s'oposaven a la lliure marxa dels monopolis internacionals. Naturalment aquests forçaren les fortaleses emprant tots els mitjans de corrupció que li són propis, donant suport als monopolis recent nascuts i disputant-se llur dependència sense comptar escrúpols ni concessions especials a les capes governants. Mai la «unió personal» entre els monopolistes i els governants no s'havia realitzat tan obertament cínica. Desaparegué Alemanya com a potència colonial. Les colònies alemanyes, se les repartiren Anglaterra, França, Bèlgica, Portugal, Unió Sud-africana i Japó. Aquests repartiments augmentaren l'àrea colonial de la Gran Bretanya, de França i del Japó: Camps exclusius inversionistes per a l'obtenció, essencialment, de primeres matèries. Però, aquest poder d'inversió monopolista, aguditzà la lluita del monopolisme nord-americà contra el britànic, el francès i el japonès a les àrees semicolonials: Aràbia, Irak, Afganistan, Xina, lluita que afeblí en conjunt, els quatre grups monopolistes més poderosos de la terra, que contribuí, en bona mesura, a la crisi permanent de l'economia mundial monopolista. Alemanya desaparegué com a potència exportadora de capitals. Esdevingué un país importador de capitals. I això que en aparença havia d'ésser un reforçament de l'inversionisme, acabà per tornar-se negatiu i factor de pèrdues efectives i de major acarnissament entre els monopolistes rivals i de major pertorbació en el joc de les forces contràries, perquè el monopolisme alemany a vegades amb l'ajut del monopolisme francès, del britànic o del nord-americà, segons les circumstàncies polítiques i l'estat de maniobra d'uns i altres, pogué desempallegar-se de les reparacions de guerra, refer-se i ressorgir amb més vigoria que mai abans en els mercats mundials, en el període final entre les dues guerres.

La llibertat de maniobra, que uns i altres cercaren en provocar la primera guerra mundial i, d'acord amb les noves circumstàncies, per repartir-se econòmicament el món, va perdre territoris i oportunitats. La revolució socialista d'octubre va sostreure dels monopolis internacionals l'immens mercat de l'URSS. Els monopolis internacionals ja no podien maniobrar, barallar-se o entendre's per repartir-se econòmicament l'URSS. Perderen un mercat i «guanyaren» un competidor. Fet transcedental que, sobretot, en la immediata postguerra tindrà una influència profunda en les relacions internacionals i en la lluita dels pobles contra el capital monopolista. A causa d'això, de l'aparició de la Unió Soviètica com a factor independent, els monopolis internacionals ja no pogueren repartir-se el món econòmicament allí on l'exportació soviètica juga un paper preeminent. Contra aquesta realitat han lluitat els monopolis internacionals. Provocaren l'intervencionisme dels exèrcits aliats a Europa i Àsia. Mantingueren en preu de guerra els exèrcits alemanys que ocuparen Finlàndia, els països Bàltics i Ucraïna. Subvencionaren la Polònia dels «panis», dels Pilsudesky que avui encara treballen més d'acord amb Hitler que amb les Nacions Unides. Armaren i pagaren les bandes blanques dels Deniquin i dels Kolchaks, Wrangols i dels Macno. La jove Unió Soviètica vencé tots els seus enemics, el capital monopolista. I la Revolució d'octubre victoriosa obrí els camins de l'alliberació definitiva de tota la humanitat.

Els guanys pantagruèlics que cobejaven es convertiren en pèrdues fabuloses. Alemanya perdé totes les inversions a l'estranger: 44 mil milions de francs (paritat d'abans de la guerra). Per finançar la guerra, Gran Bretanya va gastar la meitat de les seves inversions a l'estranger: 50 mil milions de francs; i França, 23 mil milions. I cal tenir en compte que aquest immens capital perdut, no comprenia els emprèstits de guerra emesos a l'exterior. El pagament dels quals després de la guerra engrossí les pèrdues efectives. La influència que aquest llast de la guerra tingué en els esforçs de redreçament del capitalisme monopolista fou fefaent i profunda, com més tard veurem.

I en un món més petit, més ple de contradiccions, més enrarit, infinitivament més inestable, els monopolistes internacionals troparen en els mercats mundials disminuïts, quant a superfície i poder d'absorció, amb els països europeus en reconstrucció, a Centre i Sud-amèrica, a Xina. El capital monopolista augmentà amb la guerra, car als monopolis d'abans es sumaren en massa les indústries «noves»—químiques, automobilístiques, cinematogràfiques, de la ràdio, de la seda artificial, de la gran indústria alimentària i farmacèutica, etc. Els monopolis guanyaren un enorme poder econòmic i perderen territoris i mercats de lliure maniobra. Aquesta contradicció suprema del capitalisme monopolista, conseqüència innegable de la guerra mundial fou un llat que havia de costar la vida a molts milions d'homes.

La xifra de consumidors que els monopolistes pretenien prendre's mútuament va ésser disminuïda tràgicament per la primera guerra mundial. La destrucció directa o indirecta de la força-treball i de la força-consum per la primera guerra mundial, la tenim en les següents xifres: morts registrats, 9.998.771; ferits greus, 6.295.512; ferits no greus, 14.002.039; presoners de guerra i desapareguts, 5.983.600; morts el 1918 per l'epidèmia gripal causada per la guerra, 10.000.000. Si a aquesta xifra fabulosa del cost de vides humanes, de capacitat de treball i consum—46.679.932—afegim l'excés sobre el nivell de preguerra de defuncions i la disminució de neixements, tindrem el preu exacte en força-treball i força-consum pagat per la humanitat als vampirs monopolistes. Amb quanta raó deia Lenin que la més cruenta de les revolucions costa menys a la humanitat que la més insignificant de les guerres imperialistes! Els monopolis no tenen pàtria. Tampoc no tenen cor com els altres humans! Per a ell tots es redueix a una xifra impersonal, inhumana: tant guanyat tant perdut. Després de la guerra, els monopolistes comptabilitzaven la sang dels homes, el dolor humà, les llàgrimes maternals en la columna dels mercats perduts o guanyats, dels mercats possibles o tancats, dels monopolis caiguts, dels poders aclaparats, dels nous poders estelars. I passareun a una altra pàgina del martirologi humà.

A la signatura de l'armistici seguí un llarg període d'inestabilitat del règim capitalista. La victòria de la Revolució d'Octubre, la victòria momentània de revolucions semblants a Hongria, Finlàndia, els Països Bàltics i Baviera; l'estat de revolta heroica de l'avantguarda obrera i popular a Alemanya, França i Espanya, els brots revolucionaris que commogueren als països americans, que encengueren una llum enlluernadora en els vaixells de l'hermètica marina de guerra anglesa. Les sublevacions dels soldats i mariners francesos, britànics i nord-americans forçats a continuar la guerra contra la Unió Soviètica; els catastròfics reajustament de la indústria de guerra a les condicions i necessitats de la pau; l'arribada en massa de milions de soldats desmobilitzats als mercats de treball, de milions d'homes que havien perdut característiques i aptituds tradicionals i l'habitud al treball, d'homes furients per haver fet una guerra nociva als propis interessos i als de la humanitat; el desfici universal davant l'engany fefaent d'una propaganda mentidera, cínica, que disfressà amb les banderes de les pàtries, la cara repugnant del monopolisme carnisser crearen el caos. D'un fil penjava la vida del capitalisme monopolista. Els sistemes monetaris s'ensorraven i la inflació s'engolí els estalvis de mitjans i petits burgesos de la classe mitjana, dels creditors de l'Estat i de les caixes d'assegurances, de la massa popular del món sencer. La capacitat de consum en els mercats nacionals i mundials baixà a límits inversemblants. Les especulacions frenètiques de les aus negres de la guerra i de les misèries de la pau, injectaren el mal de Sant Vito a les borses del món. Trusts, càrtels, sindicats, comitès, corporacions i convencions monopolistes feren fallida, es perderen els estalvis dels petits i mitjans accionistes, i es salvaren els interessos dels grans taurons. Esmaperduts, els monopolistes no trobaven el camí del ressorgiment i de la recollida dels estalvis mundials per reprendre la marxa ascendent.

S'encarnissaven en una guerra mútua de destrucció, de pervivència damunt les runes de països sencers i de rivals afeblits. Apel·laren al dumping, per disputar-se com a gossos rabiosos l'os del consum en els mercats disponibles, amb resultats esfereïdors, car el dumping és la troballa més antieconòmica i més antinacional del capitalisme monopolista. La gran tècnica dels savis economistes a sou de l'imperialisme: Monopolitzar, primer, el mercat nacional aixecant muralles aranzelàries «inexpugnables». Vendre, tot seguit, als nacionals la menor quantitat possible de mercaderies a preus gairebé prohibitius. Cobrar altes subvencions de l'Estat, alhora, i així «protegits» inundar els mercats mundials de mercaderies a preu inferior al cost. I d'això en deien política d'«expansió», política de «divises». Naturalment, els monopolistes, amb el dumping agreujaren la situació; malgrat els guanys que arrencaven, no al mercat mundial, sinó a la nació, emmalaltiren més l'economia mundial, imposaren als nacionals càrregues insuportables que foren la causa de major inestabilitat política. Sabotejaren el redreçament econòmic i la industrialització dels països «afavorits» pel diluvi d'articles a preus rebentats. En el desori universal, els Governs queien com els nitots d'un pim-pam-pum. Els Parlaments es despullaren a la plaça pública, perderen la prosopopeia d'abans, estriparen la careta de la virtut d'abans. L'affairisme podrí fins al moll dels ossos les capes dirigents. La sobirania nacional estava en subhasta permanent. El famós «enriquiu-vos» del segle XIX esdevingué un record poètic! Res com la profunda corrupció política i pública, tret essencual d'un règim parasitari en descomposició, polsava la psicologia d'unes capes dirigents que, pressentint la mort, venien les darreres engrunes de la decència personal i de la sobirania nacional als monopolistes més generosos. I en aquest podriment, l'Estat-gendarme que havia d'assegurar els seus guanys i la seva pervivència, prengué, com ens diu Lenin, l'aparença d'un «neutral mitjancer» entre les «classes en pugna» i, aleshores, de potència «equilibrada».

Amb l'ajut inestimable dels líders de la socialdemocràcia, el capitalisme monopolista, vençut sense remei a la Unió Soviètica, vencé a la resta del món la profundíssima crisi. Estabilitzà relativament el règim, no l'economia nacional i mundial. Les masses obreres, en gran quantitat, ensibornades per una colla de líders renegats, acceptaren l'enganyifa tràgica de les «reformes», de l'oportunisme, de les «noves» teories que presentaven la Unió Soviètica amb la cara ferotge de l'enemic número 1 de la humanitat i els monopolistes amb la cara angelical dels benefactors que acceptaven com a «socis» «llurs» obrers, estenent així fins al racó més humil del món la felicitat i el benestar. Però les angoixes sofertes en el període d'inestabilitat, calia cobrar-les a l'estil monopolista, és a dir, amb usura. I com foren cobrades! Arreu del món es desfermà el terror blanc. L'Estat instrument monopolista, reprengué alè, deixà d'ésser l'aparent «neutral mitjancer» entre les classes en pugna. I un altre bany de sang sofrí la humanitat. Només del 1925 al 1935, el terror blanc dels monopolistes costà als pobles, en proporció a llur vibració nacional i social: empresonats, 5.187.000; ferits, 3.820.000; assassinats, 3.409.000; sentències de mort, 243.000; sentenciats a presó, 319.000. Un total de 12.978.00 de vides humanes perdudes i torturades a afegir a les 46.769.932 de la guerra. Si ens fos possible sumar a aquests grans totals les víctimes del terror blanc del 1918 al 1925, de les guerres i complots provocats pels monopolistes del 1918 al 1939, i d'entre ells la nostra gloriosa guerra d'independència, la més sagnant, a quina xifra astronòmica no arribarem? El Moloc monopolista és insaciable de carn humana.

No va poder estabilitzar l'economia nacional i mundial. Després d'un breu període de prosperitat, l'any 1929 començà la gran crisi permanent de l'economia sota el règim monopolista capitalista. La crisi aguditzà la inestabilitat política del món, especialment d'Europa, el gran mercat consumidor accentuà l'anarquia econòmica. Molts països es declararen en bancarrota i es refusaren a pagar els deutes de guerra uns, i a pagar interessos i amortitzacions d'emprèstits que no eren de guerra, altres. Es renuncià al patró or i la catedral del lliure canvi, Gran Bretanya, aplicà lleis aranzelàries. Les monedes nacionals oscil·laven frenèticament, unes vegades per raons de política interior i gairebé sempre a causa d'especulacions internacionals, l'objectiu principal de les quals era imposar als països «rebels» Governs reaccionaris, obedients a pràctiques governamentals contràries a les més clares decisions de la voluntat popular, nacional. L'anarquia dels canvis originà la pràctica «heretge» del «troc» de mercaderies, pràctica que feria l'exportació de capitals. Les colònies es sublevaren i els xinesos començaren una revolució nacional que esfereí els inversionistes. Els monopolistes tenien a llurs mans enormes sumes de diners, però no en podien fer ús totalment a causa de la inestabilitat econòmica i política mundial, a la crisi permanent provocada per ells mateixos, per un poder ja caducat històricament. Mentre que del 1908 al 1914 s'exportaren capitals per valor de 70 a 100 mil milions de francs (paritat d'abans de la guerra), del 1914 al 1930 se n'exportaren de 20 a 40 mil milions. Aquest ritme lent, a causa de la inestabilitat general, s'agreujà per les característiques noves de les inversions. En el període estable d'abans de la primera guerra mundial, les inversions eren a llarg termini, pràctica que afavoria els crèdits i obria mercats segurs i abundants. Després, la major part de les inversions s'han fet a curt termini, pràctica que ha afegit un factor més de pertorbació a la inestabilitat crònica i ha lliurat carnada nova als especuladors de Borsa.

Bracejant en la mar revolta de les seves insolubles contradiccions, el capitalisme monopolista en el període de «pau» entre les dues guerres mundials ha provocat les guerres intervencionistes, dels polonesos i dels russos blancs contra la Unió Soviètica, abonà el desmembrament de la Unió Soviètica per part dels polonesos i romanesos, agressions imperialistes dels aliats, de Txecoslovàquia i de Romania contra Hongria i de Polònia contra Lituània, la guerra dels alemanys i dels finlandesos blancs contra Finlàndia, la guerra de Grècia i Turquia, de Grècia i Bulgària, les agressions d'Itàlia contra Iugoslàvia i Grècia i la guerra contra Abissínia; la guerra nazi-feixista-falangista contra la República espanyola, l'annexió d'Àustria i Txecoslovàquia per Hitler, les guerres colonials d'Espanya, França i Gran Bretanya a l'Àfrica, les guerres del Paraguai i Bolívia, de l'Equador i Colòmbia, l'agressió de Nord-amèrica a Nicaragua, les guerres i agressions de la Gran Bretanya, França i Holanda a l'Índia, a Indo-xina, a Indonèsia, a Afganistan, Iraq, Transjordània i Aràbia Central, a Síria; les guerres entre els àrabs del Iemen i Aràbia saudita, les agressions conjuntes de les potències imperialistes a Xina, les invasions de Xina pel Japí, la guerra dels reaccionaris xinesos contra els exèrcits comunistes i els territoris soviètics de Xina, les agressions del Japó contra la Unió Soviètica i la República Popular de Mongòlia; la guerra del Japó contra Xina. Guerres incomptables, conflictes innombrables promoguts pels agents monopolistes rivals! La violència sistemàtica per assegurar-se els mercats, per monopolitzar mercats, per canviar règims polítics o dinàstics que no satisfeien el grup més poderós de torn. I d'això el capitalisme monopolista n'ha dit pau! Les guerres i les agressions i els conflictes oberts o latents conreats per agents diversos, no resolgueren les dificultats terribles del capitalisme monopolista, no estabilitzaren l'economia nacional i mundial. La inestabilitat s'accentuava i l'estabilitat del règim, malgrat la conseqüent, infatigable, col·laboració dels líders socialdemòcrates, altra vegada trontollava. Esclataren arreu commocions populars. Els pobles volien alliberar-se del jou del capitalisme monopolista, recobrar la independència, la sobirania nacionals, mediatitzades per la reacció internacional, esbandir del Poder i del país les capes dirigents antinacionals amb bandera ultra nacionalista, advocats portaveus, agents o socis menors dels monopolis internacionals. Els fronts populars aixecaren l'esperit nacional, encengueren la flama per una pàtria sobirana i per un règim social just. Mussolini, Franco, Pacte-anti-Comintern Munic. Heus ací l'escala ascendent del capitalisme monopolista, impotent per estabilitzar la vida econòmica del món, prepotent per no perdre un bri dels seus privilegis, del seu poder monstruós. Fins al moment en què la força de xoc creada per ell amb finalitats pròpies—les hosts nazi-feixistes-falangistes dels monopolistes alemanys i japonesos—es girà contra els grups dominants del capitalisme monopolista i enfonsà la humanitat en els horrors mai coneguts de la segona guerra mundial.

El capitalisme monopolista va haver de fer front a la crisi econòmica mundial, creada per ell mateix, fruit podrit de l'accelerat procés de descomposició i de parasitisme capitalistes. De quina manera? Amb quins objectius? Pretengué resoldre-la de cara al consum, al benestar de les masses populars, al progrés tècnic, a la prosperitat, al millorament social i polític de les colònies, a la producció adinada i abundant i a la saturació dels mercats de mercaderies útils i necessàries a bon preu, a la solució del paorós problema de l'atur forçós, a la contenció, almenys, de la progressiva depauperació de les masses populars mundials. El capitalisme monopolista ¿què va fer-ne, del món i de les nacions?

Primerament, el capitalisme monopolista s'assegurà del Poder que estigué a punt de perdre. Ja hem vist com i el cost que hagué de pagar la societat humana. El temps perdut en el període d'inestabilitat del 1934—a l'hora mateixa que les masses populars perdien el darrer centau—només en 11 països europeus establí 132 càrtels, organitzà 277 nous càrtels de dimensions gegantines. Les xifres corresponents a Alemanya són 61 i 142, i això vol dir que Alemanya, malgrat la derrota del 1918, assolí una posició econòmica més sòlida que la del 1914, especulant ara amb els uns ara amb els altres, sabedora de les profundes i insolubles contradiccions que sovint enfrontaven els tres majors grups monopolistes: el francès, el britànic i el nord-americà. Els 100 càrtels internacionals del 1910 pujaren a 320 el 1931, de potència econòmica immensament superior. El mateix any 1931, 12 càrtels de mineria, 50 de metalls ferrosos, 10 de metalls no ferrosos, 23 de materials de construcció, 15 de la fusta i paper, 51 de productes químics, 27 tèxtils, 11 de comestibles, 30 d'altres indústries, 80 de transports i comunicacions, 10 d'assegurances, controlaven l'economia mundial. Els omnipotents i omnipresents trustos del petroli, del coure, del plom, de l'alumini, de l'acer, del rail, del transport marítim, ferroviari i aeri, d'electrotècnics, de telèfons, de la seda artificial, de la indústria tèxtil, de les indústries alimentàries i farmacèutiques, de la pòlvora, potassa, armaments i química, de la ràdio, de la premsa, de les agències informatives, es repartiren el món, fixaren índexs de producció i preus monopolistes, o es disputaren els mercats provocant guerres, conflictes de fronteres, cops d'Estat vaticanistes, filofeixistes, feixistes i nazis, aprofundiren la corrupció ja irremeiable de les capes dirigents de les nacions capitalistes. I entorn d'ells i, per damunt d'ells, els monstres bancaris de Wall Street, de la City, de París, de Berlín i de Tòquio, la finança internacional, els centenars de famílies components de l'oligarquia financera imposaven llur llei als trustos, als càrtels, als sindicats nacionals i internacionals, al món capitalista. I la fúria destructora, informal d'un règim d'organització humana tan monstruós, es desfermà sembrant runes, misèria, depauperació, barbàrie tècnica i política, desesperació, catàstrofes incomptables!

El capitalisme monopolista destruí capital fix. Destruí un alt percentatge de fusos, com es pot comprovar en la següent taula:

Del 1924 al 1933, els Estats Units desmuntaren 201 alts forns i els forns desmuntats el 1932 tenien una capacitat de producció de 4 milions de tones l'any. Gran Bretanya, del 1930 al 1934, desmuntà 72 alts forns, Alemanya 28, i França 10. El 1932 a Alemanya foren desmuntades unes fàbriques d'enginyeria que donaven feina a 15.000 obrers. Els monopolistes formaren una companyia amb els cabals de les grans companyies de construcció de vaixells per la compra i destrucció de les drassanes «supèrflues». En els principals països capitalistes es destruí el següent tonatge de vaixells mercants 1929, 945.600; 1930, 848.500; 1931, 1.018.200; 1932, 1.346.100; 1933, 2.415.200; 1934, 1.740.900; 1935, 1.151.300. Als Estats Units, del 1930 al 1936 s'abandonaren línies fèrries en tal quantitat que la longitud total disminuí en 13.500 milles en relació al 1916.

El capitalisme monopolista destruí quantitats immenses de mercaderies vitals. El 1933, a Xile i Argentina varen matar unes 500.000 ovelles, sostretes als mercats de consum. Als Estats Units, l'any 1933, varen cremar 10.403.000 acres de cotó sobre un total de 40 milions. El setembre del 1933, els cafeters de Brasil llençaren al mar 22 milions de sacs de cafè i uns 20 milions d'una collita de 40 milions, l'any 1934. A Dinamarca exterminaren 117.000 caps de bestiar (1933), als Estats Units 6.400.000 porcs (1933), a Ceilan, 100 milions de lliures de te. Els grans conreadors nord-americans de fruita tallaren 80.000 presseguers (1934). Són unes quantes xifres del total astronòmic de mercaderies destruïdes pel capitalisme monopolista alhora que centenars de milions d'homes morien de gana.

El capitalisme monopolista condemnà a la misèria milions de treballadors. En el període de prosperitat comprès entre el 1925 i 1929, les xifres d'atur més baixes foren: Gran Bretanya, de 1,5 a 2 milions; Estats Units, de 3 a 4 milions, Alemanya, de 1,5 a 2 milions. En el període de crisi permanent començat el 1929, a la Gran Bretanya el 22,1 % del cens obrer i el 43,8 % a Alemanya estaven en atur forçós. Als Estats Units la xifra de parats passà dels 12 milions. L'atur forçós pel tumor maligne del capitalisme monopolista. Vegeu els percentatges d'atur abans i després de la primera guerra mundial:

El capitalisme monopolista depauperà l'espècie humana. La Gran Bretanya és un paradís capitalista. Què passà allí? L'any 1928, segons el Ministeri de Treball, hi havia registrats 1.550.00 pobres de solemnitat. Al 1929, l'any de la prosperitat, sobre cada 10.000 habitants 320 rebien el subsidi de pobres. De cada 1.000 nens en moren normalment 65. Però en els barris obrers, les xifres són diferents: Districte de Glasgow, 127 o 140 per mil; un districte de Liverpool, 117; un districte de Leeds, 137 i 141; tres districtes de Londres, 98, 116 i 139 per mil. La depauperació anglesa és tan accentuada que el mariscal Lord Milner manifestà la seva alarma per la «gran quantitat de joves» de talla inferior a la normal a l'exèrcit (i la talla militar anglesa és baixa). I va arribar a aquesta conclusió «el físic de la nació és pobre». Nord-amèrica és l'ultraparadís del capital monopolista. ¿Què hi ha darrera la façana dels gratacels, de la propaganda? Alguns milions de nord-americans són pobres de solemnitat, segons les dades del Departament de Salubritat de Nova York, el 1932 el 21 % dels nens en edat escolar patien malalties de desnutrició; del 1927 al 1932, el nombre de nens malalts per desnutrició augmentà en un 55 %; el 1939 més de 6 milions de nens no s'alimentaven suficientment. Aquesta xifra augmentà en els anys següents. Les malalties de la població augmentaren del 1929 al 1932 a causa de la misèria, un 55 %. Uns 40 milions d'habitants del sud dels Estats Units tenien un nivell de vida molt baix. I a Alemanya, un altre paradís del capitalisme monopolista, abans del 1929, 1.500.000 alemanys eren pobres de solemnitat. Durant la crisi aquesta xifra s'elevà a 13 milions. I si dels grans països capitalistes passem als colonials i semicolonials, el quadre és dantesc. Abans de l'actual guerra, uns 170 milions de xinesos estaven en la indigència absoluta, i a l'Índia més de la tercera part de la població total.

El capitalisme monopolista disminueix deliberadament la capacitat productiva dels mitjans de producció. Aquesta producció inferior a la capacitat de les màquines i de la mà d'obra i a les necessitats humanes, és norma que regeix tant en el període de prosperitat com en el de crisi. Això es conclou clarament de l'anàlisi dels percentatges corresponents a 1929, any de prosperitat i a 1932, any de crisi. Heus ací el tant per cent de producció sobre el total de la capacitat productiva, en els tres principals països capitalistes:

El capital monopolista sabotejà el progrés tècnic. Sobre un fons de ràpid progrés tècnic, malgre lui, Lenin va descobrir la «tendència» envers l'estancament i la descomposició, «tret definitiu del monopoli». Heus ací alguns exemples que ho demostren. Els eminents experts professors Eberle, D'Hart i altres, han admès la superioritat de la caldera Douglas La Monte d'alta pressió i de circulació forçada, afirmant que revolucionava l'electrotècnia. Ningú no l'ha construïda: els monopolis compraren la patent i la tancaren amb pany i clau. El sistema unificat de transmissió a alta tensió és recomanat per tots els tècnics, però els monopolis s'hi oposen perquè això reforçaria les posicions combatents dels obrers. L'electrificació dels ferrocarrils és una millora tècnica econòmica indiscutible: l'electrificació, però, en els països capitalistes marxa a pas de tortuga, perquè els monopolis miners i de materials ferroviaris no ho volen i perquè tenen poder suficient per frenar la iniciativa dels Governs «oficials» i «sobirans». La fabricació de la gasolina sintètica va ésser prohibida als Estats Units per l'Standard Oil car les patents eren de la seva propietat. En començar la guerra, el Govern nord-americà va haver de lliurar una veritable batalla campal per arrencar la patent de les mans monopolístiques. Va ésser un escàndol públic d'enorme ressonància. El mateix passà amb les patents per a la fabricació del cautxú sintètic. I es donà el cas extraordinari que els Estats Units, la primera potència mundial industrial, posés en perill la victòria per la manca de llantes. En la darrera dècada del segles passat, el químic anglès, Sir Williams Ramsay, descobrí i patentà la gasificació del carbó a les mines. Molts babaus solen dir que la guerra accelera el progrés tècnic. La guerra accelera veritablement el ritme dels laboratoris. Però una conseqüència essencial de la guerra és que obra per la força els arxius de patents no aplicades, sabotejades, pels trustos. Als Estats Units s'ha fet així i en el que va de guerra el Govern ha posat a disposició de la indústria i en determinats casos, dels Aliats, unes 5.000 patents entafurades pels monopolistes. Aquest sabotatge al progrés tècnic és conseqüència inevitable de les insolubles contradiccions del capitalisme monopolista. Per una part, un descobriment tècnic imposa canvis d'utillatge, immobilització i pèrdua de capitals i els monopolistes accepten el canvi quan els convé per raons de competència d'uns altres grups monopolistes. D'ací que els monopolis esmercin quantitats molt grans de diner en laboratoris propis i en la compra de patents. Així es prevenen contra els monopolistes rivals, així creen les bases d'un mercadeig indecent d'intercanvi de patents que uns i altres es comprometen a arxivar.

El capitalisme monopolista engoleix l'estalvi mundial. Als Estats Units, del 1921 al 1929, en el període de ràpida concentració bancària, feren fallida 4.000 bancs. El 1930 en falliren 1.352; el 1931, 2.294; el 1932, 1.456. Del 1929 al 1933, feren fallida prop de 10.000 bancs. Ja sabem que en les fallides bancàries, els taurons es salven i els peixos petits moren. Les fallides enforteixen el poder dels poderosos trustos bancaris, esperonen—i de vegades en són conseqüència—la progressiva concentració bancària. Els milions de petits tenedors de béns de l'Estat foren primer saquejats amb la desvaloració de la moneda, després amb les conversions forçoses, més tard amb l'accelerada inflació monetària i sempre amb l'encariment constant de la vida. Tots recordem la tragèdia dels rendistes alemanys, francesos, etc. Els rendistes, els vells registrats en les caixes d'assegurances, els estalviadors foren crucificats pels monopolistes. De les bancarrotes estatals, dels cracs monetaris, de l'anarquització econòmica elevada al quadrat extreuen guanys fabulosos els grans bancs, l'oligarquia financer, enforteix el seu poder. La ruïna de la massa popular és la riquesa dels especuladors, és el poder merescut de l'oligarquia financera. L'afer Stavisky costà a l'Estat francès—al poble francès—1.000.000.000 de francs. Podríem dir que ens hem referit només a les estafades tradicionals del capitalisme monopolista contra l'estalvi popular. Cal afegir-hi l'estafada de dimensions més fenomenals registrada per la història econòmica. És una estafada embellida amb una «teoria» social que «refuta» Marx, que esberla les classes, que transforma el proletariat, la pagesia, el petit comerciant, el funcionari, en «socis» dels monopolis, dels omnipresents trustos. Entabanats per la propaganda cridanera i enduts, especialment als Estats Units, per llur infantilisme polític, milers d'obrers, de petits comerciants, de funcionaris, compren accions dels monopolis a preus d'especulació fixats pels mateixos monopolis i llurs agents i especuladors en la catedral del robatori sistematitzat i legalitzat: la Borsa. I de sobte sorgeix, com la bruixa del conte, la crisi econòmica, i la ruïna és universal. Aquests «socis» dels monopolis compraren en el període de prosperitat accions cotitzades 2, 3, 4 i 5 i més vegades llur valor nominal i quan es declaraven dividends, pel Consell dels «socis majors», invertien els guanys en més accions més cares encara. Rics ja «en somni», els nous «capitalistes», els «accionistes» dels gegants industrials compraven casotes, automòbils, ràdios, neveres, etc., tot a terminis car la «perspectiva» dels dividends futurs i «assegurats» pels «socis majors» tot ho pintava de color de rosa. I de sobte la bruixa, la crisi! Moltes accions perderen tot llur valor, altres perderen un 20, 30, 40, 50 % i més de llur valor. En el pànic universal, els nous «capitalistes» es desfeien de les accions a qualsevol preu i, perdent de més a més el treball, perderen també la caseta, la ràdio, l'automòbil, la nevera. Milions de nous «capitalistes» es trobaren al mig del carrer nus. I els nous «capitalistes», donant voltes i més voltes a la història, és possible que encara no l'hagin compresa. Les accions inflades per l'especulació, les accions desinflades per la crisi, eren emprades abaix preu pels grans bancs, pels especuladors, pels vampirs de l'oligarquia financera. Liquidat el pànic, el capitalisme bancari passa balanç i comprovà el grau major d'hegemonia sobre el capital industrial. La «unió personal» acabà en absolut domini financer. Després de cada crisi, el capitalisme monopolista és enormement més parasitari, més financer. Passada la crisi, el procés recomençà, i recomençarà mentre hi hagi babaus que confiïn els estalvis al Moloc monopolista. Així és com el capitalisme monopolista sotmet a un drenatge periòdic l'estalvi mundial. Així és com l'estalvi mundial contribueix a envigorir el poder del seu enemic mortal.

El capitalisme monopolista accentua l'endarreriment tècnico-econòmic en l'agricultura. Precisament aquesta desigualtat enorme de l'agricultura en relació a la indústria, és «un dels símptomes» més importants del desenvolupament del «parasitisme» del capitalisme monopolista. L'exemple de ls Estats Units, avantguarda del capital monopolista, és normatiu. Els pagesos nord-americans han pagat de llurs ingressos monetaris bruts:

Està clar que mentre per un costat augmenten considerablement les despeses improductives, parasitàries, per l'altra disminueixen les inversions útils, tècniques, reproductives. En les xifres es reflecteix la progressiva ruïna del camp nord-americà.

El capitalisme monopolista accelera el procés de parasitisme. La descomposició i el parasitisme del capitalisme monopolista són fenòmens naturals i també, ens diu Lenin, els símptomes inequívocs de la seva feblesa, de la seva no llunyana mort. El cranc parasitari rosega tot l'organisme i el mata. L'acceleració del parasitisme monopolista sorgeix amb tot claredat d'aquest doble fenomen: disminució de treball productiu, augment de treball parasitari. Això es produeix simultànicament en tots els principals països capitalistes: Estats Units, Gran Bretanya, França, Alemanya. És una llei general del capitalisme monopolista. I les xifres britàniques són normatives:

Treballadors assegurats i ocupats en tasques productives i no productives

El parasitisme monopolista ha creat una «indústria» nova: el cost de distribució. La diferència entre el preu de producció i el preu de consum és el cost de distribució, aquest cost és enorme i ofega no solament el consumidor, sinó també el productor. Segons Warrons i Pearson, el cost de distribució dels productes alimentaris, als Estats Units, del 1914 a abril del 1933, augmentà un 38 %, mentre que en el mateix període el preu pagat als agricultors baixà en un 43 %. El cost de distribució d'un automòbil de 4.500 dòlars és de 2.000. Per cada dòlar de pa, el consumidor paga 50 centaus de cost de distribució. Stuart Chase calcula que en anuncis els consumidors i productors de Nord-amèrica paguen per any 1.250 milions de dòlars. Aquests signes clars de l'acceleració parasitària del capitalisme monopolista prenen tot el seu valor si els contraposem als signes soviètics: Augment sistemàtic del personal ocupat en treballs productius, disminució sistemàtica de la població agrària i, pertant, igualació tècnica econòmica de la indústria i de la agricultura.

El capitalisme monopolista extrema sistemàticament l'explotació de les primeres matèries colonials. Per al capitalisme monopolista les colònies no són contrades habitades per éssers humans, no són nuclis nacionals o ètnics en desenvolupament i necessitats de l'ajut fraternal de les nacions avançades, són dipòsits de primeres matèries «impersonals», és a dir, que els homes amos per dret natural de les primeres matèries i del territori són per als monopolistes d'un valor més o menys igual al de les bèsties de treball i inferior al de l'utillatge industrial. Són també les fortaleses principals dels monopolistes propietaris de colònies en la lluita de producció i dels preus en els mercats mundials. Estats Units, per exemple, són els principals productors de cotó en territori nacional. Els monopolistes nord-americans estaven en condicions d'imposar-se als monopolis britànics, francesos, japonesos, propietaris colonials. Aquests, per a treure's el jou i ajupir els monopolistes nord-americans, posaren en explotació llurs colònies, amb les següents resultats:

Amb la producció intensificada del cotó colonial a preus de cost ínfims, anul·lats gairebé per abundoses primes pressupostàries (ja hem dt que els pressupostos estatals són dels monopolistes), els monopolistes britànics, francesos, japonesos independitzaren la indústria «nacional» i es llançaren als mercats mundials, amb la qual cosa causaren fondes pertorbacions als monopolistes nord-americans. No és pas perquè sí que 40 milions de nord-americans del Sud (com ja hem dit) pateixen subconsum. Contràriament, els Estats Units, essent els majors consumidors de cautxú, no tenen producció nacional i els monopolistes nord-americans estaven a mercè dels monopolistes britànics. I dels preus britànics. El 1929, més del 70 % de la producció mundial de cautxú, 622.000 tones sobre un total de 861.000 tones brut, foren produïdes en les explotacions colonials britàniques: uns quants capatassos i milions de negres embrutits per la misèria, l'alcohol, la ignorància i la Bíblia. Per treure's el dogal del coll, el capitalisme monopolista nord-americà comprà grans extensions de terreny al Brasil (1927) i al seu protectorat de Libèria (1929), Sumatra i Malaca. El poderós trust anglo-holandès Unilever dictà la llei en el mercat mundial dels olis greixos colonials. Aquestes xifres i competències, l'origen i la base de les quals són colonials, jugaran un paper enorme en el món capitalista de la postguerra, com ja veurem.

El capitalisme monopolista augmentà les despeses parasitàries i d'autodefensa. Hem vist la disminució de tots els índexs de producció útil i de consum necessari. Hem vist l'augment de treball parasitari i la disminució del nivell de producció i de vida agrària. Hem vist l'augment enorme del poder i de riqueses dels monopolis i, paral·lelament, de llur descomposició i parasitisme. Per completar el quadre, cal veure com el capitalisme monopolista ha maniobrat amb els pressupostos estatals, els quals són en teoria l'acte més solemnial de la sobirania nacional. Les despeses policials dels Estats Units augmentaren de 100 a 1910, a 213 al 1930. Mentre que els índexs de la producció mundial han caigut, els índexs de les despeses per a armaments han pujat. Heus ací la prova:

Les xifres demostren que, a l'any 1936, en 53 països les despeses per armaments foren 3 vegades i mitja superiors a les del 1913, mentre que la producció mundial va ésser un xic major del 20 % a la del 1913. Heus ací la pedra de toc del capitalisme monopolista.

Així estava el món dirigit i explotat pel capitalisme monopolista en esclatar la segona guerra mundial. ¿Quines seran les característiques essencials del món dirigit i explotat pel capitalisme monopolista i l'endemà de l'aixafament total del nazi-feixisme-falangisme? La caracterització de la postguerra anterior ens dóna els trets essencials de la postguerra propera.

Ens diu Lenin: «L'imperialisme és l'època del capital financer i dels monopolis, els quals van aparellats arreu amb la tendència a la dominació i no a la llibertat. La reacció en tota la línia, sigui el que sigui el règim polític, l'agudització extrema de les contradiccions també en aquesta esfera, heus ací el resultat de l'esmentada tendència. Particularment s'intensifica l'opressió nacional i la tendència a les annexions, val a dir, a la violació de la independència nacionalo, car l'annexió no és més que la violació del dret de les nacionalitats a l'autodeterminació. Cal afegir que no sols en els països novament descoberts, sinó que àdhuc en els vells, l'imperialisme indueix a les annexions, a la intensificació de l'opressió nacional».

L'endemà de la guerra victoriosa de les Nacions Unides contra el nazi-feixisme, l'àrea colonial a disposició dels monopolistes serà encara més petita que la mantinguda en la postguerra anterior. Iran, Iraq, Transjordània, Síria, Líban i Egipte seran nacions independents. Índia, el tresor més substanciós del monopolisme britànic, amb més o menys treball, deixarà d'ésser colònia. Possiblement, esperonats per un desvetllament general asiàtic, la mateixa fortuna tindran Birmània i Indonèsia, Indo-xina. Amb tota seguretat les Filipines i Corea seran Repúbliques independents, Xina, unificada, lliurada de concessions i de drets extraterritorials, haurà superat el període de l'intervencionisme periòdic, podrà marxar endavant per l'ample camí de la reconstrucció veritablement nacional i el Manxukuo i la Mongòlia exterior, explotats avui pels monopolistes japonesos, units federativament o separats de Xina, sortiran de l'òrbita de l'opressió colonial i d'escanyament financer. Gairebé tota l'Àsia encara colonial es lliurarà de les urpes dels Estats que monopolitzen la seva vida i riquesa. L'àrea colonial està reduïda a Àfrica (Libèria és un protectorat nord-americà i Abissínia, un protectorat britànic), amb la possible excepció del Nord d'Àfrica francès, de l'Àfrica belga, portuguesa i italiana, a les illes polinèsiques i les atlàntiques (amb l'excepció d'Islàndia, la qual s'ha proclamat ja República independent de Dinamarca, més les Guaianes i la zona àrtica d'influència del Canadà, domini britànic). El desplaçament de forces en un món colonial reduït, no contribuirà menys a les pertorbacions internes, a les contradiccions internes del capitalisme monopolista. Alemanya haurà perdut les seves antigues i cobejades colònies i l'aspiració a recuperar-les, Itàlia ja no estarà en la llista dels països imperialistes: el famós impero de Mussolini passarà al Museu de les antigalles. El Japó perdrà la «Magna Àsia» i reclòs en les seves illes, amb les ungles tallades arran, no comptarà per molt de temps, entre els competidors monopolistes, la Gran Bretanya cercarà una compensació a la prevista pèrdua de territoris asiàtics, retenint mentre pugui i amb raonaments «bíblics» de molta força les colònies de Mussolini. I els Estats Units prendran possessió de les illes oceàniques i potser de quelcom més, car les meditacions actuals dels monopolistes no són pas gaire «cristianes». És just, doncs, afirmar que del repartiment físic d'una terra empetitida, el capitalisme monopolista sortirà molt afeblit de la segona guerra mundial i que les insolubles contradiccions internes, emmetzinades, superlativament, portaran a l'extrem límit la seva descomposició i parasitisme.

L'àrea inversionista del capitalisme monopolista sortirà escapçada de la segona guerra mundial. A Europa haurà perdut del tot. Estònia, Letònia, Lituània, Rússia blanca i Ucraïna occidentals, la Bessaràbia, incorporades per voluntat pròpia a la gloriosa família soviètica. L'Europa empobrida i convulsionada no serà un mercat atraient per al capitalisme monopolista. L'Europa de la postguerra vinent no serà l'Europa de la postguerra passada i l'ascensió de la massa popular a l'exercici ple del poder polític, la impaciència insubornable amb què reivindicarà i imposarà la sobirania nacional, aprofundirà la tendència històrica a deslliurar-se dels monopolistes interiors, de la dictadura econòmica i política del capitalisme monopolista, a recolzar-se en la Unió Soviètica, la salvadora del món, consolidada i agegantada per la victòria militar damunt el nazi-feixisme. A l'Àsia, Xina, unificada nacionalment, voldrà industrialitza-rse, aprofitar científicament les primeres matèries, la modernització de l'agricultura, esdevenir, en una paraula, una nació plenament sobirana. És clar que aquest vigorós redreçament nacional serà un obstacle, en certs moments insuperable, a les maniobres i corrupcions dels grups rivals monopolistes anglo-saxons, un factor més en el conjunt de factors que eixamplarà l'abisme que ja separa els monopolistes britànics i nord-americans redreçament nacional que ni Txang Cai Xec ni la seva camarilla reaccionària Cuomintang no podran tòrcer. L'Amèrica Central i del Sud, l'economia de les quals està lligada per la naturalesa de llur producció i pel caràcter de la demanda, al Vell Continent, entraran en un període de crisi econòmica aguda a causa de l'empobriment i els canvis radicals d'orientació dels mercats principals. Els símptomes monetaris europeus s'esfondraran—pràcticament, ja ho estan—i la inseguretat política en el món capitalista i la precarietat de les inversions monopolistes seran les de la postguerra anterior multiplicades per cent. En la postguerra anterior el capitalisme monopolista sofrí un període llarg d'inestabilitat com a règim capitalista. En la postguerra ja albirada, la inestabilitat del règim capitalista serà enormement major, entre altres raons, perquè ara és tot Europa la que ha sofert el terratrèmol bèl·lic, polític i econòmic, perquè ara no neix una Unió Soviètica dessagnada, famolenca, en lluita contra el món capitalista, sinó que sorgeix una Unió Soviètica de poder immens i reconegut i aliada de les Nacions Unides; a casa de la inestabilitat del règim, el capitalisme monopolista gairebé deixarà d'exercir la seva funció essencial: l'exportació de capitals. Una major inestabilitat política del règim necessàriament provocarà una major retracció del capital inversionista, una major limitació de capitals. I si en la postguerra anterior la limitada exportació de capitals augmentà les contradiccions internes del capitalisme monopolista i anarquitzà encara més l'economia mundial, en la postguerra propera una anarquització moltíssim més accentuada farà topar amb major violència els interessos antagònics.

En la postguerra anterior el capitalisme monopolista va poder maniobrar, salvar-se del període d'inestabilitat i afermar-se en el període d'estabilitat del règim, però no de l'economia mundial, perquè tingué dos punts de sustentació excepcionals els Quislings econòmics i els polítics. Signat l'armistici, el capitalisme monopolista trobà els monopolis interiors desballestats, però no ensorrats, les capes dirigents de la política nacional encercades, però no colgades per una traïció irremeiable. Recolzant-s'hi va refer els monopolis, els càrtels, els quadres polítics, va superar «l'equilibri» de l'Estat i va aconseguir que aquest reprengués amb més sadisme que mai la seva funció natural de gendarme, de recaptador d'impostos indirectes, de distribuïdor d'interessos a l'oligarquia financera nacional i internacional, de client obligat dels poderosos trustos d'armes i municions: va treure a la plaça pública la sobirania nacional. Signat l'armistici, el capitalisme monopolista va tenir a la mà els líders corromputs de la socialdemocràcia els instruments que havien de paralitzar en gran mesura l'acció revolucionària de la classe obrera. L'oportunisme d'aquests líders, la política de «reformes» que fou llur expressió, la col·laboració de classes que fou llur obligada conclusió, varen desarmar la classe obrera, varen paralitzar-la en les hores més decisives, quan el capitalisme monopolista ens exposà la seva força de xoc predilecta, allò que creia que havia d'ésser la seva àncora de salvació: el nazi-feixisme. En la postguerra propera, el capitalisme monopolista, uns aliats afeblits, d'arrels podrides. Els càrtels continentals reorganitzats per assegurar l'hegemonia dels monopolistes alemanys no seran més que runes fumejants. La reconstrucció dels monopolis europeus, punts de suport i aliats alterns dels monopolistes anglo-nord-americans i fonamentalment del monopolisme alemany, ja no serà històricament fàcil, per l'oposició acarnissada dels pobles i per la desaparició de les classes dirigents que foren els forjadors, els aprofitadors, els servidors, tot alhora, del capitalisme monopolista. Els líders socialdemòcrates que resten són cadàvers insepults, com va dir un dels més qualificats. Res no tenen de comú ja amb la classe obrera, amb el moviment obrer. En determinades circumstàncies favorables es llançaran a aventures polítiques de tipus «macdonalista»—no és aquesta la línia dels col·laboradors laboristes de Mr. Churchill?—, però llur força serà anihilada perquè no podrà amagar el seu caràcter d'apèndix del capital monopolista. Intrigaran, conspiraran, faran ús de tots els mitjans i de totes les armes de l'arsenal monopolista, per tal de dividir la classe obrera, per tal de posar-la altra vegada sota les urpes capitalistes. Provocaran més violències i, en determinats casos, podran fer recular la victòria. Seran, però, inexorablement esbandits pel moviment obrer. I el capitalisme monopolista tindrà enfront seu una classe obrera no desarmada, no desorientada, no paralitzada, una classe obrera dinàmica, conseqüent, convençuda dels camins a seguir, dels objectius a aconseguir, dirigida pels seus partits d'avantguarda, pels partits forjats per la teoria i la pràctica del marxisme-leninisme-stalinisme, pels partits que rebutjaran en tota situació i circumstància el podrit oportunisme. Al capitalisme monopolista no li serà fàcil la vida en la postguerra vinent. No estarà enterbolida la perspectiva històrica davant les masses populars. Car el quislingisme no ha estat un episodi passatger és el signe dels nostres temps.

En la postguerra anterior, el capitalisme monopolista tingué una excel·lent base d'operacions a Alemanya. Aquella Alemanya ja no tornarà. La podrida Alemanya de Weimar, dels Noske que ofegaren en la sang vessada pels batallons d'oficials junkers la veritable revolució del poble alemany, la dels Scheideman i Ebert que s'ajupiren davant els junkers feudals i els monopolistes del carbó, de l'acer i de les indústries químiques i dels generals de l'Estat Major que aplanaren el camí a les bandes hitlerianes, està ben morta. L'Alemanya pagarà tot el preu del deute que ha contret amb la humanitat, condició necessària perquè de les runes en sorgeixi una Alemanya nova, dirigida pel poble alemany, lliure d'aristòcrates, de militaristes, de monopolistes. Stalin ha dit:

«Els Hitler vénen i se'n van, i Alemanya resta. No ens proposem destruir el poble alemany, l'Estat alemany, la força militar alemanya».

La perspectiva és ben clara. Un poble alemany sanejat, un Estat popular alemany, un exèrcit popular alemany, podran perviure. Quin alleujament no serà per a tot Europa, per a tota la humanitat. Els monopolistes maniobren. Fan esforços desesperats—com més tard veurem—per salvar els monopolistes alemanys, encara que el preu fos respectar el lladrocini comès per aquests arreu d'Europa, per convertir altra vegada Alemanya en la plaça d'armes contra els pobles europeus, i en una perspectiva més llunyana, contra la Unió Soviètica. Aquests esforços ultrapassen tota mesura de prudència i conspiració, paral·lelament a la pèrdua de confiança en una pau negociada. La pau negociada, de fet, gairebé la donen per perduda, i diem gairebé, perquè mentre Hitler resisteixi demanaran a totes les potències divines i humanes que algú faci el miracle. Car no ignoren que l'armistici a venir no serà el del 1918, qua la pau a signar no serà la contradictòria ni hipòcrita de Versalles. Sabem que aquesta vegada les coses es faran seriosament, perquè intervindrà la major potència mundial: la Unió Soviètica, el món socialista. Saben massa que ni les arrels del nazi-feixisme no perviuran a Europa, per bé que els Churchills de dalt i de baix cridin que els assassins i els lladres tenen la vida franca i el poder assegurat mentre no assassinin ni robin la Gran Bretanya. La gravitació natural de la presència històrica de la Unió Soviètica entrebanca ja des d'ara les indecents intrigues que els líders més coneguts del capitalisme monopolista tenen en cartera. No seran, no, lletra morta els acords de Moscou i Teheran.

Esborrant amb una rapidesa d'aferistes tota la fraseologia que alimentava l'ingenu entusiasme dels pobles durant la primera guerra mundial, el capitalisme monopolista féu el front únic amb el monopolisme alemany, a Compiegne. L'onze de novembre de 1918 es signà l'armistici, una anticipació de Munic. Llegim l'article XII de l'armistici:

«Tots els soldats alemanys que es trobin actualment en territoris que formaven part de Rússia abans de la guerra, hauran de tornar, de la mateixa manera, a l'interior de les fronteres d'Alemanya, tal com s'han definit més amunt, tan prompte com els aliats ho considerin oportú, atesa la situació internacional d'aquests territoris».

Què era aquest exèrcit? Què feia? Walter Lippmann, escriptor nord-americà, gens «comunistoide», contestà les preguntes com segueix: «aquest exèrcit alemany estava comandat pel general Von der Goltz. Va operar a Finlàndia (a les ordres del «demòcrata» Mannerheim, aclarim) i en la regió del Bàltic sota l'autoritat dels aliats fins al mes de setembre del 1919, per un període de 10 mesos després del suposat desarmament d'Alemanya. Quan es suposà que aquest exèrcit tornaria al Reich i es perdria, el general Von der Goltz aconseguí que els seus oficials no fossin considerats com a «alemanys» i que continuessin operant com un «exèrcit rus»... El que en veritat els aliats feren va ésser prendre a l'exèrcit alemany una part d'armes antiquades, desmobilitzar-lo parcialment, el cervell i la columna vertebral, però, de l'exèrcit, és a dir, l'Estat Major Central i els oficials professionals i les classes continuaren sense que ningú no els digués res. Foren, doncs, els aliats els que crearen l'actual exèrcit alemany i preparen els plans de mobilització i l'estrategia d'aquesta guerra». L'armistici del 1918 va ésser signat amb la decisió de continuar la guerra contra la recent nascuda Unió Soviètica i la guerra la varen fer i la varen perdre. Però aquells oficials de Von der Gotz formaren els batallons de xoc de Noske contra els obrers alemanys, i les primeres esquadres de les camises hitlerianes. Aquells oficials foren la guàrdia pretoriana dels monopolistes alemanys, del capitalisme monopolista. ¿Qui dibta que l'armistici proper serà de molt diferent naturalesa? En primer terme, no podrà ésser un armistici contra la Unió Soviètica i, per tant, contra les masses populars europees. En segon terme, haurà de sancionar la liquidació històrica de les malifetes que els monopolistes cometeren a Finlàndia i als Països Bàltics per mitjà dels exèrcit de Von der Goltz. En tercer terme, no crearà un exèrcit alemany d'agressió, no prepararà els plans de mobilització i l'estratègia de la tercera guerra mundial. En quart terme, no podrà esborrar els principis bàsics dels acords de Moscou i de Teheran el compliment d'aquests principis serà un afer posterior a l'armistici, a resoldre per les forces històriques en presència. Qui no creu que la naturalesa de l'armistici proper no serà un cop de conseqüències transcendentals per al capitalisme monopolista? ¿Qui no creu que els pobles europeus i asiàtics, sobretot, tenint un punt de partida just, no marxaran per la via de la sobirania popular? ¿Qui no copsa que, perdut el monopolisme alemany, en veritat seria millor dir el monopolisme europeu continental muntat pels nazis amb la col·laboració traïdora dels Quíslings, el capitalisme monopolista sofrirà una ferida gravíssima? L'armistici, no la pau negociada, és el malson del capitalisme monopolista.

L'acabament just i necessari de la segona guerra mundial—derrota militar absoluta del nazi-feixisme—capfica al capitalisme monopolista com més insegura veu la perspectiva interior en els seus baluards naturals i darrers: l'Imperi britànic i els Estats Units. Certament, la perspectiva no és falaguera. Fixem-nos en els Estats Units, potència monopolista major que la britànica. Els Estats Units sortiren enfortits de l'anterior guerra en una mesura insospitada per llurs propis dirigents. Entraren a la guerra en el període final i el cost fou reduït en vides humanes i en riquesa. Els interessos cobrats, però, varen ésser fantàstics; acumularen l'or del món, es transformaren en exportadors de capitals de primera categoria, llurs trustos s'expandiren en escala mundial i obtingueren privilegis crescuts en les combinacions i càrtels internacionals, feren un pas de gegant en la industrialització i en la tècnica de producció, obtingueren la paritat marítima de guerra amb la Gran Bretanya i llurs omnipotents trustos bancaris cobraren la usura a tots els continents. De l'immens poder adquirit amb la sang i la ruïna de tantes nacions, de tans milions d'homes en feren l'ús propi al capitalisme i, en virtut d'això, comparteixen la responsabilitat per la nova tragèdia que aclapara la humanitat. ¿Com en sortiran, de la segona guerra mundial? Amb quina perspectiva?

Donat el caràcter de la segona guerra mundial els Estats Units han hagut de participar-hi, no al final, sinó en el seu període, llarg i decisiu. Han de fer la guerra en dos fronts: l'europeu i l'asiàtic. Han de portar el pes més feixuc de la guerra del Pacífic, en part per clares condicions estratègiques i, en part, per arronsament del capital monopolista britànic, el qual aspira, almenys, a una paritat de desgast econòmic, polític i humà. Han hagut de posar tot el pes de llur força financera, industrial, humana en la balança de la guerra. Traduint en xifres l'esforç de guerra significarà per als Estats Units un deute estatal de 300.000 a 400.000 milions de dòlars. Més aviat aquesta darrera xifra, si la guerra contra el Japó es perllonga per la intervenció de factors imprevistos. Val a dir que el poble nord-americà haurà de pagar cada any una suma d'uns 10.000 milions de dòlars d'interessos, quantitat que sobresurt ombrívolament en dir que el pressupost federal dels Estats Units mai no excedí dels 5.000 milions entre les dues guerres mundials. La dialèctica de la situació internacional postbèl·lica obligarà els Estats Units a sostenir uns exèrcits de terra d'uns 2.000.000 d'homes—són càlculs actuals dels experts nord-americans—una marina en dos oceans, dues vegades més forta que la flota britànica, una aviació marítima i terrestre d'índex altíssim, a fabricar i renovar constantment un utillatge bèl·lic de cost enorme per a una enorme formació armada, a mantenir unes bases estratègiques del Pacífic, les quals seran a la vegada una càrrega econòmica, a accelerar encara més la progressió de les forces interiors policíaques. Sense exageracions pot calcular-se que el poble nord-americà haurà de pagar cada any, per despeses parasitàries, no productives, entre 20 i 25.000 milions de dòlars. Aquest terrible fardell de la segona guerra mundial no crearà condicions massa favorables a les activitats del capitalisme monopolista nord-americà. I pot intuir-se que els sofriments i les dificultats de la postguerra trauran dels llims de l'infantilisme polític la massa ciutadana del més poderós i avançat país americà.

Però, les xifres pressupostàries, per importants que siguin no ens donen una imatge completa dels Estats Units postbèl·lics. Amb la guerra, el desenvolupament industrial ha estat gegantí. Totes les branques de la producció han arribat al límit. La capacitat de producció per màquina i per home-hora ha assolit nivells mai no vistos. El desenterrament de les patents que els trustos tenien arxivades i llur immediata aplicació han posat la indústria en possibilitats de rendiment gairebé inimaginables. A la vegada, ha augmentat en milions la massa de treballadors industrials, fenomen social de primera magnitud, ja que ha exigit desplaçaments profunds de la massa nacional i en escala colossal si tenim en compte que d'aquesta massa han hagut de sortir els 10.000.000 d'homes de l'exèrcit, la marina i l'aviació. Vegem més de prop el problema de major volum social: les proporcions previsibles de l'atur forçós després de la guerra. L'any 1940, els treballadors de la indústria eren 46.000.000 i els enganxats a les forces armades 600.000. L'any 1944, les xifres són, respectivament, 55.000.000 i 10.000.000. El 1940, 46.000.000 de treballadors produïren mercaderies per valor de 93 mil milions de dòlars. L'any 1944, 55 milions de treballadors en produiran per valor de 140 mil milions. L'Institut d'Investigació d'Amèrica calcula que si la guerra d'Europa acaba aquest any, 4.000.000 de treballadors quedaran automàticament sense feina. Si la guerra dura més i la producció pot mantenir-se als nivells actuals, els braços necessaris seran 55.000.000 contra una oferta mínima de 59.500.000, és a dir, hi hauria 2.500.000 de parats forçosos—els altres dos milions serien els de les forces armades. Però si la producció de després de la guerra torna als nivells d'abans, l'atur forçós als Estats Units serà almenys de 15.000.000, xifra espaordidora si recordem que l'atur del 1940 era de 6 a 9 milions. Aquesta xifra en perspectiva és tan ombrívola que l'escriptor Gilbert Green, la comenta en els següents termes en «The Comunist», número d'abril d'enguany: «Tornar a tals nivells (de la preguerra) és tant com esperonar la desocupació en massa, la guerra intestina de classes i una lluita furient pels mercats mundials. Tot això determinarà, a la vegada, la inestabilitat mundial, augmentarà l'amenaça del feixisme als Estats Units i enfortirà certs sectors del capital americà (Dupont Hearts) sempre interessats a llançar-se a aventures de lladrocini a l'exterior». I un tècnic capitalista, Leo M. Cherme, va haver de reconèixer davant la Societat per al perfeccionament tècnic de la Direcció, organisme patronal:

«És ben clar avui que una tercera guerra mundial serà no solament inevitable, sinó molt més brutal que la d'ara, sempre que la mà d'obra no sigui utilitzada per crear mercaderies i serveis destinats a la satisfacció de les necessitats humanes».

Analitzant el problema des d'una perspectiva tan negra, Earl Browder ha dit que la seva solució consisteix a augmentar diverses vegades el volum del mercat interior i dues vegades el del mercat exterior. La solució és justa. Si la població humana que habita el nostre planeta augmentés només un 10 % la seva capacitat de consum, totes les fàbriques del món treballant a tot rendiment no donarien abast. La solució és justa, ¿però és realitzable sota el capitalisme monopolista? La resposta és negativa: el problema no té solució sota el capitalisme monopolista, com no la va tenir en la postguerra anterior. Si a les acaballes de la postguerra anterior als Estats Units hi havia de 6 a 9 milions d'obrers en atur forçós, en la segona postguerra ningú no podrà evitar que la xifra pugi als 15.000.000, acceptant que el control, que la direcció de l'economia nord-americana continuarà en mans del capitalisme monopolista. ¿Com es pot parlar seriosament del capitalisme monopolista «progressiu»?

La llei fonamental del capitalisme monopolista no és el consum, és el guany amb els mètodes i idees que li són consubstancials. Aleshores la perspectiva és ben dibuixada. Des del punt de vista del consum, l'exportació nord-americana ratifica una llei ben coneguda, però negada sempre pels monopolistes: els països industrialitzats consumeixen més mercaderies que els agraris, semicolonials o colonials. Les xifres d'exportació corresponents al 1938 són definitives. Europa (sense l'URSS) consumí el 42,8 % de l'exportació americana. Àsia (sense l'URSS) amb una població tres vegades superior a l'europea, consumí el 16,7 %. El percentatge d'Austràlia i illes dependents fou del 3 % per 10.000.000 d'habitants i el d'Àfrica 3 % per 157.000.000 d'habitants. El percentatge del Canadà va ésser del 15,4 % per 12.000.000 d'habitants i el d'Amèrica del Sud 9,7 % per 88.000.000 d'habitants. Encara que important, la descomposició dels percentatges, per bé que demostri una veritat econòmica, no ens dóna una idea completa de la perspectiva, car tota l'exportació mundial nord-americana totalitzà un màxim de 5.000 milions de dòlars anuals des del 1920 i un màxim de 3.000 milions en els anys immediats anteriors a la guerra, quantitats en realitat petites si les comparem a les xifres astronòmiques de l'exportació de capitals. Essent el monopoli creació i domini de l'oligarquia financera, el capitalisme monopolista té major interès en l'exportació de capitals que en la de mercaderies. L'exportació de mercaderies és una conseqüència i un complement de l'exportació de capitals. Les condicions del mercat monetari fixaren, doncs, la producció de les fàbriques gegants nord-americanes, i no a la inversa. Es pot afirmar, sense temença a exageracions ni molt menys a anticipacions especulatives, que la profunda anarquització del mercat mundial i, especialment, del major mercat europeu, agreujada per una inestabilitat política més accentuada i que cercarà solucions més definitives que les del 1918-1925, retraurà als inversionistes. Una massa enorme de capital estarà a disposició dels monopolistes, però no mobilitzada, i aprofundirà amb la seva inèrcia la crisi econòmica mundial. El capitalisme monopolista es mou dintre un cercle viciós.

Quan els grups monopolistes, cansats de fer-se la guerra o impotents per continuar-la, s'entenen, no és el consum el factor decisiu, no és l'increment del consum el problema medul·lar, sinó el repartiment de guanys monopolistes produïts per dos actes que es complementen: restricció de la producció, preus elevats. Que la conseqüència d'aquesta doble acció sigui fatalment, la restricció del consum, l'augment de l'atur forcós, de la depauperació universal, no interessa al capitalisme monopolista, car ha aconseguit allò que volia: guanys monopolistes. Un major nivell de consum de les masses humanes més endarrerides, és necessari segons nosaltres, és rebutjable segons el capitalisme monopolista. Car aquestes immenses multituds habiten les zones de primeres matèries essencials i són tingudes en compte, no com a consumidors, sinó com a productors de primeres matèries a preus baixos, són la carn de canó de l'economia monopolista. El capitalisme monopolista ha esborrat dels càlculs del consum la immensa majoria de la humanitat.

Les estadístiques demostren que la industrialització d'un país el transforma de consumidor pobre en consumidor ric. Tan enorme veritat econòmica ens entusiasma, a nosaltres, però revolta els monopolistes. El capitalisme monopolista posseïdor de la finança mundial, de les primeres matèries i de la producció bàsica, no pot interessar-se en el resorgiment sistemàtic i progressiu de noves entitats econòmiques que podrien ésser i serien la base d'una efectiva independència política. El capitalisme monopolista tendeix, no a eixamplar-se, sinó a restringir-se; no a cooperar, sinó a dominar. Si no fos aquesta la seva naturalesa, ¿hi hauria guerres, hi hauria nazi-feixisme-falangisme? Un grup monopolista, així que assoleix un cert grau de potència, aspira a absorbir, a anihilar, els grups rivals, a disputar a sang i foc l'explotació monopolista d'un país o d'un conjunt de països cobejables com a mercats monetaris o com a productors de primeres matèries. Pel seu propi esforç no esperonarà la industrialització del país que sigui. Si malgrat tot contribueix a la industrialització, i això sol passar, ho fa empès pels antagonismes interns insolubles del mateix règim. Si actua sense contradicció, saboteja la industrialització. ¿No en tenim nosaltres, companys, una experiència? Els babaus de Barcelona miraven embadalits una nova sucursal bancària estrangera o les plantes de muntatge de la Ford o de la General Motors. No s'adonaven que se'ns feia víctimes de la pràctica ortodoxa de colonització. ¿Què cercaven els monopolistes? Amb la sucursal bancària, conèixer les intimitats de l'economia espanyola, penetrar-hi els seus punts febles, dominar les branques essencials aprofitant tots els recursos i les «influències» polítiques i, de passada, drenar periòdicament l'estalvi nacional amb fallides fraudulentes sempre, car la casa matriu s'emportava els guanys de la filial i no es feia responsable dels seus actes. Amb les plantes de muntatge, la Ford i la General Motors, adquirien a qualsevol preu els privilegis d'una indústria «nacional», xuclaven els diners del país i obstaculitzaven i, més sovint encara, impedien el desenvolupament de la indústria del transport a motor a casa nostra. Pagaven provisionalment una pesseta sobre l'escala de la indústria metal·lúrgica i guanyaven fama de «filantrops». Heus ací la teoria i la pràctica del capital monopolista! Car el capitalisme monopolista aspira, no a la industrialització sinó a la restricció del consum mitjançant la producció limitada i la imposició de preus alts monopolistes.

La lluita aferrissada i inevitable entre els monopolistes contraris, els quals seran derrotats amb l'aixafament militar del nazi-feixisme, però no vençuts, posaran encara més de relleu la naturalesa d'opressió colonial i d'escanyament financer del capitalisme monopolista. Abans de la segona guerra mundial, 5 grups monopolistes es disputaven els mercats mundials: el nord-americà, el britànic, el francès, l'alemany i el japonès. Després de la segona guerra mundial restaran un enfront de l'altre, irreconciliables, el monopolisme nord-americà i el britànic. ¿Afavorirà la concentració del capitalisme monopolista la situació postbèl·lica? Evidentment, no. L'empitjorarà més. A l'empitjorament contribuirà de manera especial la contradicció entre el repartiment físic i l'econòmic del món capitalista empetitit. La Gran Bretanya és la primera en el repartiment físic. Nord-amèrica és la primera en el repartiment econòmic, és també la primera en producció, en potencial de major producció, i en reserves financeres. Des del punt de vista financer, l'hegemonia de la City ha passat sense remei a Wall Street. La potència del monopolisme nord-americà és superior a la del britànic, perquè Nord-amèrica compta amb un mercat nacional més de tres vegades major. El gegant poder del monopolisme nord-americà voldrà expandir-se i, essent aquesta una qüestió de vida o mort, arreu toparà amb els monopolistes britànics, la vida dels quals estarà lligada al manteniment, almenys, de posicions.

Un avenç de la lluita a venir, el tenim en el procés de desplaçament del monopolisme britànic dels països centre i sud-americans. Vegem les xifres, posant com a última la corresponent a l'any pròsper, 1929:

Inversions anglo-nord-americanes a Sud-amèrica (milions de dòlars)

Inversions anglo-nord-americanes a Centramèrica

L'eloqüència de les dues taules és aclaparadora. L'any 1913 les inversions britàniques eren unes tres vegades majors: 4.984 milions de dòlars contra 1.267. L'any 1929, les inversions gairebé s'igualaren: 5.891 contra 5.567. En el mateix període, els monopolistes britànics han estat desplaçats definitivament de Centramèrica: la diferència a favor seu de 79 milions de dòlars, el 1913, s'ha transformat en una diferència en contra de 1.888 milions el 1929. El monopolisme britànic conservà el primer lloc a Sud-amèrica, només perquè el monopolisme nord-americà tingués un punt de partida baix. L'inversionisme britànic a Sud-amèrica en el període 1913-1929 fou estàtic, car augmentà només en 650 milions de dòlars, mentre que el nord-americà fou dinàmic, ja que de 173 pujà a 2.274 milions. Des de 1929, la Gran Bretanya ha perdut el primer lloc a Sud-amèrica, perquè per finançar la guerra ha hagut de realitzar un mínim del 50 % de les inversions, especialment al Brasil, en la compra d'immensos territoris cautxers i en la construcció i eixamplament d'alts forns, de drassanes i plantes industrials de producció bèl·lica.

La batalla entre els monopolistes britànics i nord-americans, ja ha començat. Els monopolistes britànics, ajudats pels monopolistes nord-americans, que tenen relacions d'interessos amb els monopolistes europeus, britànics i, sobretot, alemanys, defensen el sistema preguerra dels càrtels internacionals. Els monopolistes nord-americans «independents», que estan freturosos de domini unilateral, sense compromisos, sense repartiment de zones d'influència, sense coparticipació en els beneficis, sense mercats exclosos per conveni a uns i altres, defensen la «competència lliure». Naturalment, la competència «lliure» entre monopolistes, no pas la clàssica del segle XIX, i ho defensen perquè se saben els més forts, perquè necessiten obrir mercat avui monopoli dels monopolistes britànics, perquè volen el domini econòmic i, per tant, polític mundial. Els monopolistes britànics no volen el restabliment del «patró or», i, pressionat per ells, el Ministeri d'Hisenda ha declarat suara als Comuns que el Govern britànic s'oposaria «apassionadament» que l'or sigui de nou la mesura del valor. Els monopolistes nord-americans demanen el restabliment del «patró or», car posseint els Estats Units gairebé la totalitat de l'or del món capitalista—uns 20.000 milions de dòlars—ningú no podria disputar-los l'hegemonia en l'economia mundial capitalista.

Ha començat la baralla en les paraules i en els fets. Mr. Churchill, analitzant fa poc la Carta de l'Atlàntic, va revelar als Comuns i per tranquil·litzar els monopolistes britànics: «Vaig demanar la inserció de les següents paraules a la Carta de l'Atlàntic i les quals poden ésser llegides en l'esmentat document: Amb el degut respecte a les obligacions actuals». I les obligacions actuals no són altres que el monopoli britànic dels mercats colonials, de les primeres matèries colonials, de l'imperi, els drets preferencials entre els dominis i la metròpoli, els convenis, els càrtels monopolistes amb els imperis subordinats—l'holandès i el portuguès—, ratificar, en una paraula, la vella concepció de la unitat imperial econòmica impenetrable. Per la seva part, Mr. Cordell Hull, no fa gaires dies, va afirmar amb vehemència en ell desacostumada que els Estats Units, país de «llibertat i de democràcia tradicionals», veuran amb plaer tots els moviments d'alliberació nacional i que reconeixeran, sense més tràmits, el país i països que es declarin independents. És lògic, inevitable, que els monopolistes nord-americans no admetin, en un món capitalista més petit que el de la postguerra anterior, el clos econòmic tancat de l'Imperi britànic. Són resoludament incompatibles.

Uns i altres monopolistes prenen posicions per al futur immediat. L'endemà de la guerra, tots els continents seran disputats aferrissadament. Especialment Sud-amèrica serà un furient camp de batalla. ¿No és ben cert que els monopolistes britànics consideren com llur plaça d'armes l'Argentina, ampliant-la si poden a les Repúbliques econòmicament dependents i veïnes: Uruguai, Paraguai, Bolívia i Xile? ¿No és ben cert que ambdós abonen règims feixistes, perquè són aquests els més adients per treure a la plaça pública la sobirania nacional, per caldejar l'atmosfera bèl·lica entre els països pretendents a una mateixa «hegemonia» de segona mà i llogada, els majors consumidors d'armaments? ¿No és ben cert que Mr. Churchill, en pronunciar el cínic discurs de suport al traïdor Franco, tingué en compte, entre altres objectius, la perspectiva econòmica de Sud-amèrica, baluard, si no perdut, esquerdat i el qual els monopolistes britànics pretenen, per tots els mitjans, reconstruir? ¿No és ben cert que els monopolistes nord-americans, ultra defensar l'hegemonia a tot el continent americà pretendran, també per tots els mitjans, «perforar» com es diu ara, la muralla imperial britànica, obrir els mercats africans asiàtics en un esforç paral·lel per esbandir la Gran Bretanya de les illes atlàntiques, illes de monopolistes britànics? ¿No és ben cert que en els estira i arronsa prop de Txang Cai Xec i el Cuomintang es troben les mans brutes dels monopolistes contraris, llurs ambicions inconfessables davant la imminència d'una Xina victoriosa, popular, d'una Xina lliure que podrà «contagiar» de llibertat l'Índia colonial? ¿No és ben cert que el darlenisme, el badogliorisme, l'amgotisme són expedients contradictoris d'un capitalisme monopolista angoixat i que no vol perdre el domini sobre els mercats europeus? ¿No és ben cert que el mariscal Smuts, en proposa que Holanda, Bèlgica, França siguin incorporades com a dominis a l'Imperi britànic, tingué en compte les batalles previstes amb els monopolistes nord-americans, alhora que la creació d'un bloc ofensiu, més llunyà de perspectiva contra l'«expansionisme» de la Unió Soviètica? ¿No és ben cert que els monopolistes britànics i nord-americans encenen ja la guerra civil en el món àrab, ric en petroli? Són més que certs la traïció nacional del Govern polonès en exili, el seu antisemitisme, els seus contactes amb agents hitlerians. ¿Per què el toleren i té tants «abnegats» defensors «demòcrates» i «socialdemòcrates»? És cert que el general Mikhailovitx està al servei dels nazis i que, malgrat les proves, ha tingut el suport del Govern iugoslau exiliat i de l'anomenat rei Pere. ¿Per què el consideren encara un general «demòcrata víctima dels comunistes»? El Govern provisional de la República francesa, després de liquidar Giraud, successor de Darlan com a agent dels monopolistes britànics i nord-americans complotats amb els monopolistes alemanys, ha declarat solemnialment que la nova República posarà fi als monopolis, als trustos. ¿No serà per això que tot són espines en el camí del seu reconeixement? Davant el fracàs, fins ara, dels complots per la pau negociada, els monopolistes no volen admetre que els pobles europeus alliberats del nazi-feixisme resolguin democràticament, sense cap ingerència estranya, el règim polític i econòmic que els plagui. ¿No serà perquè pressenten que els pobles europeus alliberats declararan la guerra a mort al capitalisme monopolista? En un dels darrers números de la revista soviètica «La guerra i la classe obrera», es diu:

«No hi ha pas dubte que l'URSS és un país poderosament industrialitzat que participarà en el mercat mundial, no solament com a comprador, sinó com a exportador de mercaderies».

Els pobles europeus alliberats, tots els pobles del món, trobaran en la importació de mercaderies soviètiques, un mitjà per arrencar-se del coll el dogal del capitalisme monopolista preferencialment exportador de capital. ¿No és per neutralitzar la presència històrica de la Unió Soviètica en el mercat mundial, que els monopolistes remouen frenèticament cel i terra per imposar als pobles europeus uns Quislings nous de trinca, menjadors de capital i no de mercaderia?

El món capitalista s'ha fet petit i els recursos del capitalisme monopolista són majors que mai. ¿Com es pot resoldre aquesta contradicció fatal? Lenin ens ha dit:

«¿En el terreny del capitalisme pot haver-hi un altre mitjà que no sigui la guerra per suprimir la desproporció existent entre el desenvolupament de les forces productives, l'acumulació del capital, per una part, i el repartiment de les colònies i de les «esferes d'influència» pel capital financer, per l'altra»

Podran els monopolistes britànics i nord-americans arranjar enteses provisionals: tota entesa entre monopolistes no és més que una treva entre dues guerres. Fidel a la seva naturalesa, el capital monopolista seguirà en la postguerra que ve les petjades de la postguerra anterior. No tindrà altre objectiu que el de cobrar preus alts monopolistes, per mitjà de l'escassetat artificial. El consum no serà una finalitat sinó una especulació, com el progrés un simple accident del seu «ideal» únic: acumular els guanys, reforçar el domini sobre els homes i les coses. Tancarà mines i drassanes, fàbriques gegants i ferrocarrils. Destruirà capital fix: fàbriques, motors, transports terrestres, vaixells i avions. Destruirà mercaderies de consum. Llançarà a la misèria milions i milions de treballadors. Renunciarà als crèdits a llarg termini i prestarà a curt termini a interessos usuaris. Arxivarà les patents que accelerarien el progrés tècnic. Accentuarà encara més el retard tècnic i la servitud econòmica de l'agricultura. Agreujarà més el desequibri entre el treball productiu i el treball parasitari. Sagnarà a mort els habitants de les colònies. Si les capes dirigents que el serviren abans contra la sobirania nacional no són aptes per «governar» en nom seu, passarà per damunt d'aparences i de respectes formals amb la voluntat clara d'annexar-se les nacions que li interessin. Enfonsat cada vegada més en l'abisme de les seves contradiccions, de la seva descomposició i parasitisme, el capitalisme monopolista provocarà guerra i conflictes més sagnants que en la postguerra anterior; conspirarà per restablir el feixisme en els països democràtics i populars: imposarà un reagrupament de països sotmesos a una altra influència monopolista per desfermar—si el deixessin fer i arribada l'hora—la tercera guerra mundial contra la Unió Soviètica. Car, com ens diu Stalin:

«Sota el regnat del monopoli és inevitable el repartiment econòmic del ja repartit món mitjançant conflictes militars i desastres militars».

Heus ací, companys, analitzades de la manera més objectiva possible, les condicions del món controlat i dirigit pel capitalisme monopolista, després de la segona guerra mundial.

La naturalesa incanviable del capitalisme monopolista