Sr. J. Carbonell Puig.
Santiago de Cuba.

Distingit compatrici:

El 28 de juny vàreig rebre la vostra carta datada el 8 del mateix mes. Potser la causa d'això ha estat un «censor espanyol» a sou del Govern cubà, que es va donar el gust d'emplenar la vostra carta de comentaris marginals baixos de sostre. Per les nicieses que diu aquest individu segurament va «fer» la nostra gloriosa guerra a milers de quilòmetres de distància. Ben servit està el Govern Cubà!

Em plau que la lectura de la conferència que vàreig donar el mes de febrer a l'Agrupació d'Amics de Catalunya de Mèxic, us hagi esperonat a escriure'm. Mai no ens hem vist i seria ben falaguer que, d'aquest primer contacte postal, en sortís quelcom útil a la causa del nostre martiritzat poble.

No penso pas, però, recollir una a una les vostres objeccions, invitacions i propostes. En els documents que us trameto trobareu la contestació adient. El primer és el text de la conferència que vaig donar el mes de març proppassat a l'Agrupació d'Amics de Catalunya, sobre el problema de les nacionalitats. El segon és el text del pacte d'unitat PSUC, UGT, CNT, Unió de Rabassaires, signat suara. Els dos textos es complementen. Són la teoria i la pràctica que tenim i emprem per resoldre el nostre problema nacional.

No obstant això, vull aprofitar l'avinentesa que m'heu ofert per aclarir algunes qüestions.

Primera qüestió: No és veritablement obligat que «un fill de Catalunya que domini l'idioma amb tanta facilitat» hagi de sentir-se «separatista». Encara que la premissa és falaguera per a mi, la conclusió no pot ésser més absurda. Hi ha un parentiu entre l'afirmació vostra i l'enrenou que certs pseudo-intel·lectuals fan quan llegeixen l'estrafet català d'un obrer que s'esforça per fer-ho bé. Val més que ho deixem còrrer!

Segona qüestió: El full que publica el vostre Grup, i en el qual vos hi col·laboreu, ens tracta bajanament, al PSU de C i a mi. Retorceu com us plau els nostres arguments. No sou pas lleials envers el partit de la classe obrera catalana. Suposo que vós i els vostres amics heu estat sorpresos per un senyor Miquel Ferrer, un «separatista» rescalfat i de darrera hora. ¿Ja sabeu qui és aquest subjecte, al qual heu ofert les columnes de la vostra publicació i per la paraula del qual ens tracteu sovint amb grolleria poca-solta? En poques paraules ho diré. Ferrer fou secretari general de la UGT catalana i membre dirigent del PSU de C. Avui és un traïdor, un trotskista, un de tants agents nazi-feixistes, camuflat de separatista i ultra-revolucionari. L'enemic que teníem en els nostres rengles va ésser descobert en el moment suprem de la nostra lluita. La matinada del 26 de gener del 1939 ens vàrem reunir al Casal Carles Marx, de Barcelona, les direccions del PSU de C, UGT i JSU de C per tal d'analitzar la situació i prendre acords. La situació era, veritablement, paorosa. Els Governs de la República i de la Generalitat feia dies que havien sortit de Barcelona i les direccions dels partits i organitzacions d'Espanya i Catalunya, menys la direcció del Partit Comunista d'Espanya que va estar amb nosaltres fins al darrer moment, també; l'exèrcit teòric que havia de defensar Barcelona estava constituït per divisions esquelètiques, esgotades per 34 dies de combats incessants, sense repós ni possibilitat de rellevament, contra un enemic immensament superior en nombre i en armament, era insuficient per cobrir el vast perímetre de la ciutat, els avions i els canons antiaeris foren retirats el 24 i els avions alemanys i italians volaven tocant gairebé els terrats de Barcelona, impunement; les forces d'assalt i carrabiners, que podien ésser un bon reforç per a un exèrcit impotent, se n'anaren la mateixa matinada del 26; els moros havien ocupat la muntanya de Sant Pere Màrtir el capvespre del 25 i altres cossos de l'exèrcit feixista avançaven sobre Mataró amenaçant tallar l'única carretera de sortida. A la nostra disposició no teníem més que uns quadres sindicals, grups de militants vells, un nucli fort de dones i de joves socialistes unificats d'abnegació sublim i d'heroisme sense parió. Tota la resta, àdhuc la població obrera útil, era a l'exèrcit. Reunides les tres direccions varen discutir que calia fer. Tothom va opinar el que va voler, i, per unanimitat, es va aprovar aquesta proposició: quedar-se a Barcelona mentre hi hagués un soldat per defensar-la. Ferrer assistí a la reunió i votà com els altres. Acabada la reunió cadascun se n'anà al llloc de combat que li corresponia. Ferrer, traint l'acord i els seus deures de secretari general de la UGT, fugí vergonyosament a Girona. Féu més encara. Va reunir uns quants secretaris de federacions que l'esperaven, els va dir que s'havia pres l'acord de marxar tots immediatament i se'ls endugué amb ell, privant així la direcció del PSUC dels homes que més havien de servir en el desenvolupament del pla de treball aprovat per tal d'ajudar l'exèrcit en la defensa de Barcelona. Malgrat tot, nosaltres, complírem amb el nostre deure. Vàrem sortir de Barcelona a les 4 de la tarda del dia 26 amb els darrers soldats de la República, quan els feixistes estaven ja a les Rambles. La bandera catalana, la de conseller de Catalunya que jo portava en el cotxe va ésser la darrera a passar pels carrers de Barcelona envaïda. En l'angoixa immensa d'aquella hora tinguérem almenys, aquest conhort. Als 22 dies de passar la frontera, es va reunir prop de París el CC del PSU de C. El CC va jutjar la conducta de Ferrer i, unànimament, va acordar la seva expulsió per covard i desertor i per traïdor a la classe obrera i a Catalunya. Vet ací un avenç de la biografia del vostre indesitjable corresponsal.

Tercera qüestió: Jo no sóc separatista. Sóc internacionalista. Per tant, no puc pas fer el que em demaneu. Si fos separatista, tampoc ho faria. Entenc que per a tots els catalans, separatistes o no, hi ha avui una qüestió prèvia a resoldre: l'anihilament de Franco i Serrano Suñer, dels pistolers falangistes i dels invasors alemanys. Si aquesta qüestió prèvia no és resolta, vós que sou separatista veieu la manera d'assolir la independència de Catalunya? Aquesta qüestió prèvia, específicament nosatra, ens en planteja una altra: l'anorreament de Hitler i Mussolini, del nazi-feixisme. Les qüestions prèvies ens assenyalen la nostra conducta, el camí a seguir, la màxima concentració del nostre esforç, mentre la nostra ideologia no sigui feixista, o empeltada de feixisme: fer-ho tot per contribuir a l'aixafament immisericorde del nazi-feixisme, val a dir, combatre sense treves ni reserves el franquisme, el règim titella, còmplice, que s'emparà d'un Estat del qual formem part, us agradi o no. Honradament no pot ésser altra la nostra aportació a la lluita universal contra el nazi-feixisme. Honradament vull creure que aquest serà el vostre criteri, car no sou un de tants falornians que ens parlen de les trinxeres universals i còsmiques per fugir de l'única trinxera nostra i ben nostra; la catalana, la trinxera de tots els pobles hispànics. Vós que sou separatista creieu que Catalunya sola, aïllada, esquerpa, s'abasta per anihilar el franquisme, per esdevenir, mitjançant el propi i únic esforç, un paradís rodejat de pobles junyits pel terrorisme franquista? No copseu que com més ens aïlléssim, com més ens baralléssim anb els altres pobles hispànics que pateixen el mateix que nosaltres el règim criminal de Franco, més enfortiríem Franco i els seus còmplices, l'amo de tots ells: Hitler? Vós que sou separatista, heu d'acceptar la necessitat històrica: per trossejar, per alliberar-nos del règim franquista, hem d'unir-nos tots els catalans, hem d'unir Catalunya a tots els pobles hispànics, sumar TOTES LES VOLUNTATS ENEMIGUES DE FRANCO I SERRANO SUÑER, DEL NAZI-FEIXISME.

ÚNICAMENT així podrem en un vaitot de força increbantable, foragitar la trepa de pistolers i assassins que cobeja la destrucció física de la nostra pàtria, complir amb el nostre deure en la lluita a mort contra el nazi-feixisme que menen la Unió Soviètica, Anglaterra, EEUU i altres potències aliades. És per això que maldem ja fa gairebé un any. En aquesta unitat de combat ningú no ha de fer renunciament de la pròpia ideologia. Hem de voler que amb la victòria de la democràcia TOTES les nostres ideologies tinguin les mateixes oportunitats d'expandir-se i, si voleu, de reeixir. Hem de voler que les condicions polítiques de Catalunya, d'Espanya, restablerta la legalitat republicana, la legalitat estatutària, ens permetin a TOTS, no a l'EXILI sinó a CASA NOSTRA mateix, lluitar per l'assoliment del nostre suprem ideal. Els sidrals esbravats, la covardia moral dels qui vós i jo coneixem bé, poden sentir el trist plaer de fer els gegants, els tartarins sense suc ni bruc en torres americanes, en les hores de lleure que els deixen els seus afanys d'agaixupinament. ¿Què pot esperar-ne Catalunya, d'aquests individus que ja estan separats d'ells per la distància i per la mesquinesa espiritual i de cor? Si vós sou un separatista conscient, combatent, i el fet de la vostra reacció en llegir la meva conferència ho palesa, deixareu la xerrameca als xerraires per ajuntar-vos a nosaltres en el combat que menem contra el pitjor botxí que mai hagi pogut tenir Catalunya.

I una quarta qüestió: Els diplomàtics de secà han fet molt xivarri en aquests darrer temps. A cau d'orella i a crits han ensibornat catalans ingenus. S'havien penjat de les petites branques dels grans arbres de Londres i Washington. Tot ho tenien arranjat, conjuminat. Els catalans no calia pas que ens capfiquéssim més, no tenien res més a fer que esperar ben asseguts el miracle, el secret del qual tenien a la butxaca els nostres il·lustres maquiavels de cartró. Dia vindrà, ens deien, que les potències democràtiques victorioses s'asseuran entorn de la taula per dictar les noves taules de la llei universal, i Catalunya cofoia, hi serà, i el món sencer exigirà, imposarà la nostra independència nacional. Tot se n'ha anat ara en orris. La realitat única en la qual ens recolzàvem i ens recolzem és avui clara per a tothom. El pacte anglo-soviètic ha netejat l'horitzó de boires i de falòrnies. Anglaterra i la Unió Soviètica han signat un pacte d'unitat, econòmic i polític, d'una durada mínima de 20 anys.

Es comprometen a lliurar la humanitat de la pesta nazi-feixista, a alliberar els pobles junyits pel nazi-feixisme i còmplices d'ell, a no annexionar territoris aliens i a no INTERVENIR en la política interior dels pobles alliberats.

Cada poble, doncs, haurà de resoldre per si mateix i amb plena sobirania els seus problemes, el seu règim futur. Els catalans haurem de resoldre el nostre problema nacional en el clos de l'Estat espanyol del qual som part. I no pas de cap altra manera. Així ha estat sempre. Així és avui. I és bo que sigui així i que s'hagi aclarit per a tots. Essent aquesta la realitat viva, vós que sou separatista, ¿per on penseu que hem d'anar, quins mitjans hem d'emprar per resoldre el problema nacional? No tenim altra alternativa que aquesta: la força o l'entesa. ¿Enfront de l'Estat espanyol, Catalunya tindria la força en homes, en armes, en riquesa, en decisió, per separar-se i proclamar-se un Estat independent? La pregunta es respon sola. Vós l'heu resposta abans d'ésser formulada. Catalunya tindria el dret però mai la força per fer-lo prevaldre, aleshores? No ens resta, sortosament, altre camí que el de l'entesa amb tots els pobles hispànics. No és cert que l'entesa sigui un absurd impossible. Molt menys quan el problema no està en la separació a priori intransigent. El separatisme és un ideal vostre però ningú pot dir que sigui l'ideal de Catalunya. El problema consisteix que Catalunya, amb la victòria damunt Franco, pugui exercir lliurement el seu dret inalienable d'autodeterminació.

Amb l'exercici d'aquest dret Catalunya podrà manifestar o no la seva voluntat de separar-se. Nosaltres estem convençuts que Catalunya, de poder manifestar-se lliurement, resoldria continuar en la comunitat de pobles hispànics amb una personalitat nacional reconeguda i acceptada, i amb facultats pròpies. Si vós que sou separatista accepteu, a la fi d'un procés, la solució voluntària confederal, per què no heu de creure que els altres pobles hispànics tindran la mateixa capacitat de comprensió i de realització d'un ideal que les realitats històriques que hem viscut i vivim exalten constantment? Cal, doncs, no que ens separem, sinó que ens acostem als partits i organitzacions espanyols. Cal que ens acostem fraternalment, cordialment, per cercar un clima de convivència i de comprensió que ens donarà el fruit cobejat. Com més vivent i nacional sigui la unitat dels catalans, més estrets els llaços amb les nacionalitats oprimides per l'Estat espanyol, més combativa la fraternitat d'armes amb el poble espanyol en la lluita a mort contra l'enemic comú, més aviat i més fàcilment resoldrem el nostre problema nacional. Per això nosaltres, amb plena responsabilitat i consciència del nostre deure envers Catalunya, volem l'Aliança Nacional dels Catalans, la unitat de Catalunya amb TOTS els pobles hispànics, som membres fundadors actius de la Unió Democràtica Espanyola.

Tenia interès a aclarir aquestes qüestions, aprofitant l'avinentesa que heu volgut donar-me, perquè pertanyo a un Partit Català que vol resoldre de DEBÒ, i no a l'any 3000, sinó en el temps que som, el problema nacional de Catalunya, Euzkadi i Galícia.

Podeu fer d'aquesta carta l'ús que us plagui.

Us saluda cordialment.

JOAN COMORERA

ANNEXOS:

El problema de les nacionalitats a Espanya.

Pacte d'unitat entre el PSUC, UGT, CNT i Unió de Rabassaires.