Extracte de la conferència pronunciada pel company Joan Comorera el dia 26 de febrer del 1942, a l'Agrupació Amics de Catalunya de Mèxic, DF.

Companyes, companys, amics:

El 26 de juny de l'any passat, quatre dies després de començada l'agressió traïdora de Hitler contra la Unió Soviètica, vàrem fer en el curs de la conferència donada per decisió de la Direcció del PSU de C la següent afirmació:

«Cometríem un gran error si subestiméssim el valor i la profunditat de les maniobres que s'aniran succeint i accentuant a mesura que la força de increbantable de la Unió Soviètica vagi destrossant la força de xoc hitleriana. Devem preveure que en produir-se els primers símptomes d'esgotament de Hitler, les primeres convulsions populars a Europa contra la bàrbara agressió nazi-feixista els aliats directes o indirectes de Hitler faran un esforç suprem per tal de restablir la unitat de la reacció mundial, per tal de concloure una pau blanca, amb concessions raonables de Hitler sobre Europa i dels muniquesos sobre les colònies, amb la condició precisa de continuar la guerra contra la Unió Soviètica i d'ajudar-lo tots els ells amb aliments, armes i primeres matèries, i amb exèrcits colonials si calgués».

Els que seguiren de prop les alternatives, els alts i baixos, de la situació internacional des del moment en què Hitler atacà criminalment la Unió Soviètica, podran comprovar ara la justesa d'allò que vàrem dir el 26 de juny del 1941.

«Estem ara, precisament, en el moment culminant d'aquest procés».

Cal valorar-lo, conèixer-lo a fons, per tal d'extraure'n les conseqüències adients i determinants de la nostra activitat.

Dues línies oposades

Encara que breument, hem de referir-nos als antecedents històrics de l'actual conflicte, no els llunyans, sinó els propers que tots hem viscut i podem recordar.

Hem de tenir en compte, aquest antecedent, perquè aquesta guerra no és una guerra normal, no és, ni molt menys, la repetició mecànica de la primera guerra mundial, ni per l'extensió, ni per la seva profunditat, ni pel que en ella es decideix, ni per la nova ordenació que n'ha de sorgir.

La guerra actual és la conclusió inevitable d'un procés històric relativament curt.

La política seguida per les potències victorioses després de l'armistici que clogué la guerra mundial, havia de conduir-nos, fatalment, a la situació d'avui.

Des del començament dues línies divergents, oposades, lluitaren. La línia de pau, de lluita a mort contra el nazi-feixisme de la Unió Soviètica i del moviment obrer mundial i de tots els sectors avançats i progressius del món. La línia d'infantament i reforçament del nazi-feixisme, amb la perspectiva d'una guerra d'extermini contra la Unió Soviètica, dels dirigents de la reacció mundial, dels mateixos elements i grups que anys a venir haurien d'ésser anomenats «muniquesos».

Els principis essencials de la Unió Soviètica, en els quals es fonamentava la seva política de pau i de liquidació del nazi-feixisme, eren: la seguretat col·lectiva i la pau indivisible.

Amb el principi de seguretat col·lectiva s'afirmava «que qualsevol agressió comesa contra un dels membres de la Societat de Nacions havia d'ésser considerada com una agressió contra tots els altres, que l'amenaça contra un dels membres de la Societat de Nacions constituïa una amenaça contra tots els altres».

Amb el principi de la pau indivisible s'afirmava «que no existien conflictes independents, que la característica de la situació internacional determinava que no podien haver-hi guerres grans, petites o mitjanes, independents, que l'explosió d'un conflicte bèl·lic en qualsevol lloc de la terra havia de provocar, necessàriament una guerra mundial de major extensió, profunditat i estralls que l'anterior».

Conseqüent amb la seva política de pau, la Unió Soviètica va proposar l'obligatorietat de les sancions polítiques, econòmiques i militars que acordés la Societat de Nacions contra l'agressor; va proposar el desarmament universal i la definició de l'agressor. Va lluitar infatigablement perquè la Societat de Nacions ajudés sense reserves ni limitacions la República xina i la República espanyola. Va proposar a França l'estricte compliment dels tractats que ambdós països tenien amb Txecoslovàquia, quan Hitler llençà la primera ofensiva d'«alliberament» dels sudetes: proposta que va ésser enterrada a Munic, on els muniquesos anglesos i francesos lliuraren a més a més al nazi-feixisme Espanya i Xina. I quan Hitler anorreà Txecoslovàquia va proposar l'Aliança militar a França i Anglaterra, i la immediata reunió dels Estats Majors, proposta que els muniquesos anglo-francesos sabotejaren.

Enfront d'aquesta línia clara de la Unió Soviètica els dirigents muniquesos de França i Anglaterra, recolzant-se en el conjunt de països més o menys depenents de llur capital financer, lligats entre ells per tractats d'expressió d'interessos polítics i estratègics comuns, hi va haver l'oposada.

La reacció mundial donà vida a Mussolini, el mantingué en el poder, el va salvar de la ruïna quan la Societat de Nacions acordà les sancions econòmiques en resposta a la bestial agressió feixista contra Abissínia. En aquelles hores la malaurada França dirigida pel funest Laval i l'Anglaterra endormida per Chamberlain, líders de la Societat de Nacions, varen ésser els primers a crebantar l'acord de sancions econòmiques, mantingueren obert el canal de Suez, deixaren abandonats a la seva sort els desarmats etíops. No tingueren altra preocupació que la de salvar Mussolini, impedir que amb el fracàs de l'aventura «imperial» feixista el poble italià es revoltés i marxés de nou pel camí de la llibertat i de la democràcia.

La reacció mundial va infantar Hitler, el nazisme.

«Seria un error creure que la República de Weimar va enfonsar-se, únicament per raons de política interior. Van contribuir-hi, també, factors determinants d'una política internacional. Hitler, des dels seus començaments, va trobar suport i ajut, i en la mesura que les circumstàncies ho reclamaven, més suport i més ajut».

En prendre el poder, Hitler era molt feble. Dotze milions d'alemanys, dels quals sis milions de comunistes, havien votat en contra del nazisme. Alemanya destrossada econòmicament i moral, s'hauria refet i desempellegat del nazi-feixisme cridaner i demagog, si les forces de resistència i de recobrament haguessin estat recolzades per una política internacional justa, autènticament democràtica. Fou el contrari. Essent feble, va ésser enfortit per la feblesa volguda pels muniquesos, i realitzà un a un els punts del seu programa: Sarre, remilitarització de les voreres del Rhin, servei militar obligatori, rearmament intensiu, ocupació d'Àustria, Memel, Txecoslovàquia. Va estripar amb la col·laboració muniquesa i per accions unilaterals i violentes, el Tractat de Versalles. Organitzà l'Eix Roma-Berlín. Anorreà la República espanyola. I perquè tot li fos planer, els muniquesos varen muntar la força sinistre del Comitè de No-Intervenció, varen anihilar el Front Popular francès, varen sabotejar la unitat internacional de la classe obrera, varen sincronitzar la seva política exterior i interior amb la política exterior i interior de Hitler, perseguint a mort l'avantguarda revolucionària de la classe obrera, els Partits Comunistes, anul·lant la França dirigida pels traïdors Laval-Bonner, el tractat franco-soviètic i estripant una a una les propostes de la Unió Soviètica, fou la culminació d'aquesta política deliberada d'enfortiment sistemàtic del nazi-feixisme i n'ha esdevingut la qualificació i el símbol.

Lluitava la Unió Soviètica per la pau, per l'aixafament del nazi-feixisme, en el possible, sense guerra, per salvar la democràcia mundial. És avui clar per a tothom que si, en el començament, la política de la Unió Soviètica hagués estat recolzada amb honradesa i conseqüència, el nazi-feixisme, ofegat pel bloqueig moral, polític i econòmic menat pel món sencer, hauria sucumbit per l'acció dels pobles alemany i italià, sense necessitat d'una guerra mundial.

Lluitaven els muniquesos per la guerra d'extermini contra la Unió Soviètica. Varen engreixar el gendarme que havia d'abatre el que consideraven el seu únic enemic: la Unió Soviètica, pactar amb Hitler prometent-li tot el seu ajut en la guerra contra la Unió Soviètica. Tàctica que no varen abandonar estant ja en guerra contra Hitler, la qual cosa va revelar l'episodi de la guerra soviètico-finlandesa.

La contradicció fonamental

Encegats per la seva política antisoviètica, els muniquesos no comprengueren mai la contradicció fonamental en la qual es debatien. No comprengueren que engreixaven la fera que havia de llençar-se damunt d'ells per engolir-se'ls.

Es proposaven els muniquesos anihilar la Unió Soviètica amb els exèrcits nazi-feixistes alemany, italià i japonès, conservar-ne el possible i augmentar els propis dominis, ésser els directors, els usufructuaris, els banquers d'un món ajupit i freixellat per la tralla de Hitler. El freturat repartiment de la sisena part de la terra, podia satisfer totes les apetències.

El nazi-feixisme volia el mateix i quelcom més. Volia anihilar la Unió Soviètica, el comunisme, el moviment obrer, tota guspira avançada i progressiva. En això, solament en això, coincidia amb els muniquesos. Però, volia, també, els imperis anglo-francès, aterrar l'imperialisme anglo-francès per bastir un nou imperialisme dirigit per la raça «superior» ària, amb unes engrunes repartides entre els seus titelles. Conquerir el món, imposar al món un nou amo, un nou usufructuari, un nou caixer.

Mai copsaren la contradicció fonamental de la seva política, els muniquesos. Les restes que encara entrebanquen la guerra d'extermini contra el nazi-feixisme, no acaben de comprendre-ho o no ho volen.

Stalin, sí que ho va copsar. I des del començament d'aquest procés històric, des de l'endemà mateix de l'armistici que clogué la primera guerra mundial.

La Unió Soviètica salva la democràcia malgrat ella mateixa

N'és la prova fefaent la signatura del pacte alemanyo-soviètic del 23 d'agost del 1939. Sense la signatura d'aquest pacte, on seríem ja?

No és cert que el pacte alemanyo-soviètic desfermés la guerra, com varen dir els muniquesos i certa gent mal informada i que es deixa embadocar per la maniobra antisoviètica, anticomunista d'aquells i dels seus aliats nazi-feixistes. La guerra feia anys que havia començat. Començà a Abissínia, s'estengué a Espanya i Xina, cremà Àustria, Albània i Txecoslovàquia, era ja una flegma enorme que consumia la vida i la riquesa d'immensos territoris i de centenars de milions d'homes.

A l'estiu de 1939 s'havia de resoldre, «no el problema de la guerra, sinó el de la seva direcció». Si el nazi-feixisme havia de llençar-se damunt l'Orient o damunt l'Occident, ja resolt a donar la batalla definitiva per la conquesta del món.

Hitler va creure millor començar pels països més febles, els d'Occident. Coneixia Hitler la seva feblesa, la seva podridura interior. Hitler comptava amb agents seus, ben plaçats en els llocs fonamentals dels països occidentals, polítics, administratius, militars, econòmics, intel·lectuals, periodístics. No ignorava que la política muniquesa havia descompost els pobles occidentals, que en tots ells tenia el suport d'una burgesia corrompuda resolta a lliurar la Pàtria a un invasor que predicava «la croada anticomunista». Havia aconseguit Hitler, mitjançant el treball dels seus agents directes—els trotsquistes en l'avantguarda—dels seus «aliats» muniquesos, dividir, afeblir a l'extrem, anorrear en determinats casos el moviment obrer, el moviment popular anti-nazi-feixista, la massa obrera i popular, enemic a mort i els únics capaços d'acceptar la batalla, de batre's sense regatejar esforç i sacrifici. Per a Hitler, la perspectiva de la guerra a l'Occident no era més que una marxa triomfal, els països a envair simples fites d'expansió, una successió cridanera de batalles més polítiques que militars.

Hitler es decidí a iniciar la marxa triomfal pel camí més planer. Una vegada sotmesa Europa, junyida una Anglaterra governada pels seus amics muniquesos. Li seria fàcil abraonar-se damunt la Unió Soviètica, essent l'eix d'acer d'una coalició mundial no dirigida pels vençuts, sinó per ell mateix i per la seva casta de senyors feudals.

Hitler cometé un error històric irreparable. Amb la signatura del pacte alemanyo-soviètic, va signar la seva inevitable derrota.

Quina era la situació a l'estiu del 1939?

La Unió Soviètica estava en el primer any d'execució del tercer pla cinquenal, pla que donava un impuls decisiu a la defensa del país, que posava en explotació el segon Bagú, que multiplicava el poder de la indústria pesada, que accelerava gegantinament l'expansió de la indústria lleugera, de les indústries agro-pecuàries. Els centres vitals de la Unió Soviètica, Leningrad, Moscou, el Càucas es trobaven perillosament a prop de les fronteres. A l'Orient, un enemic poderós, el Japó, els exèrcits del qual, lluitaven i eren batuts per l'Exèrcit Roig a les fronteres de l'extrem Orient i de la República Popular de Mongòlia. A l'Occident, el colossal exèrcit de Hitler muntant la guàrdia sobre la frontera de Polònia, país malmès per una camarilla feixista, i la reserva ben armada de Mussolini, recolzant les forces de xoc del nazi-feixisme, el món sencer dirigit pels muniquesos, inesgotable arsenal d'armes, de queviures, de primeres matèries i, en cas necessari, d'homes: un món prèviament preparat per l'anihilament dels moviments obrers i populars, dels partits comunistes i dels seus dirigents més estimats. Un món resolt a «crear un altre Comitè de No-Intervenció» per ajudar al nazi-feixisme.

La Unió Soviètica, aïllada, encerclada, hauria hagut de combatre des del primer moment a l'Orient i a l'Occident sobre dos fronts. És clar que la Unió Soviètica hauria lluitat fins al darrer home, fins a vessar la darrera gota de sang, que arreu de la terra, malgrat tot, s'haurien produït moviments de solidaritat, d'ajut... Però, ¿com, d'haver-se desfermat la guerra en aquestes condicions,l no acceptar la possibilitat d'una derrota, la derrota, la derrota de la Unió Soviètica?

¿No podem copsar avui, fàcilment, la significació històrica d'una derrota de la Unió Soviètica? Amb la Unió Soviètica hauria caigut el món sencer, compresos els muniquesos: la llei de Hitler per a tots.

Amb l'espantall de l'anticomunisme Hitler va preparar el terreny per conquerir amb un mínim de desgast, en passeigs militars de dies i poques setmanes, Noruega i Dinamarca, Holanda i Bèlgica, França i Luxemburg, Grècia i Iugoslàvia, per junyir en qualitat de socis menors a Itàlia i Espanya, Eslovàquia i Hongria, Romania i Bulgària, Finlàndia i Japó.

Quina força incommensurable la de Hitler si hagués vençut militarment la Unió Soviètica! Per telèfon hauria conquerit la resta del món!

Per a tots els pobles, per a tots els homes, la derrota de la Unió Soviètica era la colonització, l'esclavatge per a moltes generacions, la realització del somni de Hitler exposat sense reserves en «El Meu Combat»; la nazificació del món, els Barons alemanys del segle XX, el nou feudalisme, planat damunt la terra sencera!

Hitler no va comprendre la dialèctica de la situació internacional, va llençar-se pel camí més fàcil, pel camí de la seva derrota!

Stalin, sí que va comprendre la dialèctica de la situació internacional. Hitler no podia comprendre-la, perquè és un vulgar demagog sense capacitat de perspectiva històrica. Stalin havia de comprendre-la, perquè és infinitament superior, perquè no és demagog ni dictador, perquè és el dirigent volgut i el savi dirigent de pobles lliures, constructor del món nou de democràcia, de llibertat, de germanor.

Per això, companys, podem i devem afirmar que el pacte alemanyo-soviètic del 1939, va salvar la democràcia malgrat ella mateixa.

L'agressió de Hitler contra la Unió Soviètica

Si analitzem la situació d'avui, creada per l'agressió de Hitler contra la Unió Soviètica, arribarem a la mateixa conclusió.

Abans de l'agressió traïdora de Hitler contra la Unió Soviètica, la guerra fou fonamentalment interimperialista. Malgrat els esforços d'uns i altres, l'opinió mundial no es mobilitzava. No s'aconseguí dividir l'opinió mundial en dos bàndols apassionats, com ocorregué en el curs de la primera guerra mundial. La classe obrera, les masses treballadores, tots els sectors avançats i progressius, no havien perdut el record del sacrifici d'Abissínia, d'Espanya, de Xina, d'Àustria, de Txecoslovàquia, d'Albània, de Memel; no podien oblidar les converses i els acord, la terrible traïció de Munic; no podien admetre que es parlés de defensa de la democràcia a l'hora que es perseguia a fons el moviment obrer, que es dissolien els partits comunistes, que s'expulsaven els diputats comunistes dels parlaments, que s'empresonava i s'afusellava els milers de fills i combatents de la classe obrera, que es tancava en camps de concentració amb rigor extremat de vigilància i repressió a l'enorme exèrcit de lluitadors antifeixistes refugiats en territori «demòcrata» i al cap dels quals estaven els nostres braus soldats republicans; que lliuraven els llocs clau del Govern, de l'Administració, de la propaganda, de l'exèrcit a feixistes coneguts, a agents de Hitler; que intuïen el veritable contingut i perspectiva d'una política militar que es basa en Finlàndia i en l'exèrcit organitzat pel feixista Weygand a l'Orient, per forçar un «canvi de front» en plena guerra oficial contra Alemanya, per refer sobre la marxa el bloc de la reacció mundial contra la Unió Soviètica. Es copsava, amb claredat aclaparadora, que no es feia, que no es volia fer una guerra de debò, d'extermini, sense possibilitats de pactes i enteses, contra el nazi-feixisme. Tothom tenia la convicció que en la intimitat dels governs en guerra i dels que sense estar en guerra els prestaven un suport més o menys valuós, es cercaven no els mitjans d'anihilació del nazi-feixisme, sinó d'arribar a una pau de compromís, amb sacrificis «raonables» per ambdues parts, amb l'acord i satisfacció mútua de regirar-se contra la Unió Soviètica.

No es defensava la democràcia en aquest període de la guerra interimperialista. La victòria de la democràcia, que exigia una guerra a mort contra el nazi-feixisme, no s'hauria assolit.

Després de l'agressió de Hitler contra la Unió Soviètica, es produí un canvi immediat en l'opinió mundial.

La indiferència es transformà en entusiasme, l'entusiasme en ardidesa combativa. Arreu del món, les classes populars, els sectors avançats i progressius arribaren a la convicció clara i ferma que la guerra contra el nazi-feixisme, guerra veritable, sense possibilitats de pactes, de pau blanca, una guerra d'extermini, s'havia començat. La guerra esdevingué justa: guerra per la democràcia, per la llibertat, per assegurar als homes i als pobles el seu dret a la vida digna i feliç, a la independència, a la sobirania; a tota la humanitat una existència millor i deslliurada del pesombre d'una repetició periòdica de catàstrofes paregudes.

Els pobles comprengueren que la teoria nazi-feixista sobre la superioritat racial i la conquesta del món a benefici de la raça «superior», no eren frases literàries per a consum interior del poble alemany; que l'anticominisme, antisemitisme, eren cortines de fum per tapar els veritables objectius nazi-feixistes; que el «nou ordre» oposat al comunisme o a la «plutocràcia capitalista», no era altra cosa que l'ordre germànic, el feudalisme del segle XX. Varen copsar-ho tots els pobles de la terra, i amb recança punyent els pobles europeus que traïts per llurs Quislings es despertaren un dia sense independència, sense sobirania, colònies sense drets ni llei, terroritzades pels barons alemanys del «nou ordre», del nou feudalisme nazi-feixista.

Profunds corrents de revolta començaren a remoure les entranyes dels països sotmesos. No podem considerar casual que les guerrilles, el sabotatge en gran escala, els atemptats, les més variades i arriscades formes de lluita contra el nazi-feixisme, esclatessin immediatament després de l'agressió contra la Unió Soviètica. Car abans de l'agressió els pobles conquerits estaven quiets i esmortuïts pel cop de maça rebut, estaven resignats a suportar una vida infernal i contra la qual es sentien absolutament impotents.

Va ésser després de l'agressió que Churchill i Roosevelt discutiren i signaren la carta de l'Atlàntic.

Va ésser després de l'agressió que els pobles colonials i dependents començaren a incorporar-se a la lluita mundial contra el nazi-feixisme. El cas de Pèrsia n'és una prova fefaent.

Va ésser després de l'agressió que els homes i partits que abans de Munic s'enfrontaren amb els muniquesos, tingueren a les seves mans molt més fermanent els ressorts fonamentals del poder.

Va ésser després de l'agressió que les masses laborioses d'Anglaterra i els EEUU, varen accelerar la seva intervenció en els afers generals de la guerra i de la conducció, el procés de radicalització que constitueix una de les millors garanties de la guerra a mort contra el nazi-feixisme.

Va ésser després de l'agressió que l'entrada definitiva i total dels EEUU a la guerra esdevingué inevitable i en terme breu.

Després de l'agressió, Hitler ja no pogué enganyar ningú. Els plans de conquesta mundial, de nazificació mundial, d'establiment d'un nou i ferotge feudalisme, no són ja un misteri per a ningú. La cortina de fum que els tapava l'agressió l'esvaí.

Pel fet mateix de l'agressió, el pla fonamental de Hitler s'esbocinà. La pretesa corada contra el comunisme portada per Hess als aliats muniquesos d'Anglaterra, predicada per tots els seus agents d'arreu, amb els trotsquistes a l'avantguarda, no va donar més que fruits podrits. Hitler no comptà més que amb els traïdors Quislings que a nom seu i a l'única glòria del feudalisme alemany, terroritzen, dessagnen, depauperen, esclavitzen els països europeus sotmesos.

«I la Unió Soviètica no lluità en dos fronts simultanis, a l'Orient i a l'Occident, aïllada, encerclada contra una col·lisió mundial. Aliada d'Anglaterra, de Xina, dels EEUU, de les 26 nacions signants del pacte de Washington i virtualment del continent llatino-americà, la Unió Soviètica dóna la batalla a mort al nazi-feixisme. Són avui Hitler i els seus còmplices de l'eix, els aïllats, els encerclats per la coalició de forces més poderoses que coneix la història fumana. El que havia d'ésser una coalició mundial entorn de Hitler contra la Unió Soviètica, és una coalició mundial, amb la Unió Soviètica de capdavantera en l'esforç, el sacrifici i l'heroisme contra Hitler i els seus pudents Quislings».

La perspectiva no és de derrota, és de victòria. Perspectiva de victòria segura i aclaparadora, malgrat els episodis dolorosos del Pacífic, malgrat l'acció retardatària, sabotejadora, dels muniquesos no definitivament morts encara.

Aquesta perspectiva de victòria és deguda a la redistribució de les forces mundials, forces armades i d'opinió pública, determinada per la genial estratègia d'Stalin, de conseqüent política de pau i de lluita sense perdó contra el nazi-feixisme.

«Repetim-ho, companys: el tractat de no-agressió alemanyo-soviètic del 23 d'agost del 1939, va salvar la democràcia mundial malgrat ella mateixa».

La no invasió d'Anglaterra

Corren, encara, pel món, opinions contràries, antisoviètiques, alimentades pels agents del nazi-feixisme. Veus hipòcrites que, no gosant posar al nu tot el seu pensament, deien: «ja era hora que la Unió Soviètica i els seus amics reconeguessin els seus errors». O que diuen també: «l'heroisme del poble soviètic ens fa oblidar la 'traïció' d'Stalin». O bé: «¿On fórem ja si l'heroisme d'Anglaterra no hagués fet fracassar els plans de Hitler?» És la línia muniquesa, la línia trotsquista, de tots els components i agents més o menys coneguts de la cinquena columna mundial.

«No devem desconèixer l'exemplar heroisme del poble. Va saber resistir, dirigit per la confiança increbantable de Churchill en la victòria final, la bestial agressió aèria de Hitler en els mesos posteriors al col·lapse de França. Cal, però, reconèixer que Hitler no gosà la invasió de les Illes Britàniques. Anglaterra, després del col·lapse de França, aïllada, mal armada, no comptant amb més forces de xoc que les restes de l'exèrcit que es féu escapol de Dunkerque i amb una aviació inferior a l'alemanya, no fou envaïda per Hitler. Per què? Error de càlcul? Excés de confiança? ¿Per la creença que els bombardeigs aeris afeblirien la moral anglesa, agenollarien tot l'Imperi? Deixen la resposta al mateix Hitler, el qual en el discurs del mes d'octubre de 1941, va dir: «A l'agost i setembre de 1941 fou evident que la guerra a l'Oest contra Anglaterra, que hauria ocupat tota la força aèria alemanya, no era possible, perquè a la meva esquena hi havia la Unió Soviètica».

Les victòries de la Unió Soviètica

Com ha canviat el panorama mundial, companys, des de la traïdora agressió de Hitler contra la Unió Soviètica?

Hitler, en el mes de gener de 1941 va dir: «Estic convençut que l'any 1941 serà l'any històric de la victòria definitiva, d'un gran reordenament d'Europa».

Hitler, en el mes de gener d'enguany ha dit: «No puc saber si aquesta guerra acabarà aquest any. Ja veurem qui guanyarà aquesta guerra».

Què ha ocorregut?

Diem a casa nostra: «els mentiders acaben per creure veritats les pròpies mentides». Havien dit i repetit tant els famosos «experts» i «tècnics», Hitler i la seva trepa de servents que la Unió Soviètica era un gegant amb peus de fang, que els pobles de l'URSS es sublevarien i es declararien independents així que aparegués un «salvador»; que els pagesos soviètics, que els «imposaren» la col·lectivització i la liquidació del kulacs; que els obrers soviètics, decebuts pels excessos d'una «burocràcia» engolafrida i brutal, havien perdut l'entusiasme revolucionari i no es batrien amb l'ardidesa dels primers temps; que l'Exèrcit Roig era un ramat immens sense caps, sense tècnics, sense quadres, sense equip, un exèrcit decapitat per la «purga» que el privà dels «únics generals i tècnics» de vàlua que tenia; que els avions, els tancs, els canons; eren ferralla només per desfilar per la Plaça Roja amunt en els dies d'aniversari i esporuguir a corresponsals venuts a «l'or de Moscou» o babaus; que la «dictadura» d'Stalin havia depauperat, anihilat la vella i heroica ànima russa... que acabaren per creure veritats totes les vileses i mentides que el seu odi i la seva temença al món nou bastit peça a peça per la Unió Soviètica els suggerien. Tots s'ho van creure, àdhuc l'home «que mai s'equivoca», Hitler. Ara ja no ho creu, car en el discurs del 2 d'octubre del 1941, va confessar amb amargura: «vàrem subestimar la força de l'URSS. La bena, però, li ha caigut tard!

¿Com estranyar les nicieses que es digueren al començament de la guerra?

Els famosos «experts», els clarividents «tècnics», els quals caldria que les democràcies en guerra es decidissin a enterrar set metres sota terra, varen afirmar fent-se ressò de les bajanades de Goebbels i de la seva cort de corresponsals estrangers: «probablement la guerra acabarà dintre tres o quatre setmanes».

Tan convençuts n'estaven que el mateix Churchill en el discurs del 14 de febrer de 1942, ha dit: «Es va considerar audaciosa l'afirmació que va fer (l'agost de 1941) el president (Roosevelt) en declarar que els exèrcits soviètics es sostindrien fins a l'hivern. Es pot dir que els militars de tots els països amics o enemics o neutrals, dubtaren molt que això fos veritat».

Varen passar les tres o quatre setmanes, i l'Exèrcit Roig seguia combatent. Passaren tres o quatre mesos i l'Exèrcit Roig seguia combatent. I el 2 d'octubre de 1941, Hitler, sense deturar-se a explicar el que succeïa, el perquè s'anava esllavissant pel pendent de les mentides, va anunciar al món la imminent i aclaparadora victòria: l'aixafament total de l'Exèrcit Roig, de la Unió Soviètica, en els següents termes: «No m'ha estat aquesta vegada tan fàcil venir a Berlín, car en aquestes hores un nou esdeveniment gegantí s'està desenvolupant en el nostre front oriental. Des de les darreres 48 hores, operacions de dimensions gegantines estan progressant».

En l'ofensiva massiva, «la darrera batalla», com va dir Hitler, per conquerir Leningrad, Moscou, els camps petroliers de Bakú. L'ofensiva que devia posar fora de combat la Unió Soviètica.

En aquells dies, quantes vegades la premsa «democràtica» va prendre Leningrad, i Moscou, els reduí a cendres fumejants! Tots els «tècnics», els «experts» encara no escaldats, varen creure la paraula de Hitler i s'entretingueren dibuixant-nos aquelles negres cèlebres «pinces» que anaven dels Urals a Pèrsia, i s'ho engolien tot entre els seus braços...! Funk, president del Reich Bank, va declarar solemnialment que «Rússia econòmicament es trobava ja annexada a la nova Europa» l'onze d'octubre de 1941; Dietrich, cap de premsa de Hitler, va reunir a so de tambors i cornetes als corresponsals alemanys i estrangers, el 21 de novembre de 1941, per dir-los que l'Exèrcit Roig ja no existia, que el problema militar a la Unió Soviètica estava ja definitivament resolt.

«I, de sobte, companys, el llampec enlluernador: el 26 de novembre l'Exèrcit Roig recupera Rostov, tanca amb pany i clau les portes del Caucas dels camps petroliers de Bakú!»

Mentre els «experts» i els «tècnics», Hitler, Funk i Dietrich, enterraven la Unió Soviètica, Stalin, el sis de novembre, davant el Sòviet Suprem, va declarar: «Els alemanys volen una guerra d'extermini. Poden estar segurs que la tindran». I el set, aniversari de la revolució d'octubre, a la Plaça Roja, davant l'Exèrcit Roig i el poble soviètic, va assegurar per esbalaïment d'amic i falsos amics i enemics, a l'hora que els generals de Hitler cridaven entusiasmats que amb els seus prismàtics veien les torres del Kremlin: «Alguns mesos més, mig any, tal vegada un any, i l'Alemanya hitleriana esclatarà sota el pes dels seus crims».

El deu de desembre començà la contraofensiva hivernal soviètica i tot va canviant: llenguatge, gestos, vaticinis, comentaris dels «experts» i dels «tècnics», perspectives. Varen començar per a Hitler no solament les dificultats militars, sinó les manigances equívoques de discursos i proclames per a consum de l'exèrcit i del poble alemanys. Quin contrast amb els espetecs verbals de suara! El 19 de desembre de 1941, obrint la campanya d'ajut hivernal, Hitler va plorar: «Gràcies als nostres soldats, el nostre país ENCARA gaudeix d'una segura vida interior. Per primera vegada en la guerra, els nostres soldats es troben en la impossibilitat de retornar a la llar: més encara d'obtenir un llarg permís d'absència. Milions de soldats alemanys estan ara dempeus al front després d'un any de lluita contra un enemic superior en nombre i en equip». I demanà serenitat i ajut, «fins que arribés l'hora de l'anihilament final d'aquest que ha resultat ésser el més perillós enemic de totes les èpoques». I el 20 de setembre, després d'escombrar mariscals i generals i de prendre personalment el comandament, en l'ordre del dia a l'exèrcit, va ordenar: «la seva tasca (de l'exèrcit), fins que arribi la primavera, és retenir i defensar amb el mateix fanatisme que conquerien els fuanys que obtingueren amb un heroisme, incommensurable i a base de grans sacrificis». Per acabar encomanant-se a Déu, al mateix Déu que abans es treia de la butxaca, que en feia el que volia, al qual tractava de tu: «Déu totpoderós no refusarà la victòria als seus blaus soldats». Això ens recorda els pagesos de casa nostra, els quals després de la pedregada, gemeguen: «Déu ens ajudi!».

Malgrat, però, la protecció divina, la contraofensiva soviètica continua, el poble alemany comença a sentir i a intuir coses que l'esfereeixen, i Hitler, per tranquilitzar-lo afirmà el 30 de gener d'enguany: «les línies alemanyes han estat estabilitzades. L'enemic ha fet avanços en alguns llocs». Ens ha clavat Hitler davant la misteriosa línia hivernal.

L'«estabilització» no existia. I prosseguint els «petits avenços» en alguns «llocs», l'Exèrcit Roig beslluma ja les fronteres d'Estònia, Letònia, Lituània, Polònia, combat en les terres de Rússia Blanca, es trobada de nou davant Smolensks i prop del Dniepper, amenaça d'encerclament nuclis enormes de l'exèrcit nazi-feixista. I Kalinin, president venerat de l'URSS, afirma: «La iniciativa està en les nostres mans. No ens la deixarem prendre pels alemanys». I Stalin en l'ordre del dia adreçat a l'Exèrcit en el 24 aniversari de la seva fundació anuncià la propera alliberació dels països bàltics, l'alliberament definitiu de Leningrad, de Rússia Blanca, d'Ucraïna i de Crimera, que la bandera roja aviat onejaria on onejà.

¿On comença i on acaba la misteriosa línia «estabilitzada» de Hitler? És ben segur que la veritable i darrera serà la de Berlín, a Berchtasgaden!

Maniobres dels Muniquesos

«La veritat s'ha fet camí, companys. Les mentides, en mentides han quedat. I són ja pocs els 'tècnics', els 'experts' que gosin de tant en tant, basar-se en elles per donar suport a les maniobres muniqueses». Per què ha estat possible això? Una mena de miracle? Churchill s'acostà a la veritat en dir el 14 de febrer d'enguany: «Hitler havia confiat de trobar Quislings i cinquena columna en les àmplies regions envaïdes i entre les malaurades masses que varen caure en poder seu. Els esperava, els cercava, però no en va trobar cap.

Aquesta és una de les raons que expliquen un fenomen de profunda categoria històrica. A l'URSS no hi ha Quislings, no hi ha cinquena columna, no hi ha traïdors, ningú que treballés per lliurar la pàtria a l'invasor perquè, gràcies a la sàvia i justa i previsora política d'Stalin, del Partit Comunista (b) de l'URSS, a la vigilància revolucionària dels pobles i dels treballadors soviètics, foren exterminats en el seu degut temps. Les bandes d'espionatge i sabotatge a sou de Berlín-Tòquio, els Tukachevsky, els Trotzki, els Kamenev i Sinoviev, els Bukharin i els pandillers assalariats i corromputs, que preparaven la derrota militar soviètica, que volien prendre el poder amb ajut de les baionetes estrangeres i establir el règim capitalista damunt les runes dels pobles soviètics, que aspiraven a ésser els Quisling d'una URSS anihilada i colonitzada pel nazi-feixisme triomfant; foren descoberts, jutjats, sentenciats i executats! El gloriós país soviètic va ésser netejat a temps, amb energia i justícia bolxevic, de soca-rel.

És lògic que els més o menys babaus que es cregueren de bona fe les infàmies antisoviètiques d'abans, es sentin corpresos per la lluita heroica i victoriosa de l'Exèrcit Roig i dels pobles soviètics. No hi ha un cas igual en la història humana.

Agredida traïdorament i covarda, la Unió Soviètica, sola ha fet front a la maquinària militar més poderosa que recorden els temps. No és únicament l'exèrcit alemany el que s'abraonà damunt la Unió Soviètica. No ha estat solament l'Alemanya hitleriana la que mobilitzà la seva potència contra la Unió Soviètica. Va haver de fer front, SOLA, a tot l'exèrcit alemany reforçat per fortes unitats finlandeses, romaneses, hongareses, txecoslovaques i italianes i els nuclis més febles organitzats «voluntàriament» en els malaurats països sotmesos a Hitler, pels seus Quislings. Va haver de fer front a tota la producció bèl·lica d'Europa, a l'enorme producció alemanya augmentada per la de les fàbriques txecoslovaques, sueques, belgues i franceses a una Alemanya enfortida per l'expropiació de totes les reserves en matèries estratègiques d'Europa, de tots els tancs, canons, metralladores i avions d'una Europa que feia anys es preparava per a la guerra. Contra la Unió Soviètica es llençà un enemic molt superior en nombre i en equip, un enemic foguejat per gairebé dos anys de guerra, ensuperbit per una successió de victòries espectaculars, fanatitzat i convençut de la seva invencibilitat: un enemic que comptava amb l'avantatge suprem de la iniciativa i de la sorpresa. I la Unió Soviètica, SOLA, amb un exèrcit de línia no foguejat per la guerra, arrossegada sobtadament d'un règim de pau, de construcció alegre i feliç d'un món nou, a un règim de guerra, despietat i a mort, va poder deturar, primer, i fer recular, ara, l'enemic; ha destruït les millors forces de xoc hitlerianes, l'élite militar fanatitzada per Hitler, ha destrossat tots els plans del nazi-feixisme i ha afermat en el món democràtic no ja la possibilitat, sinó la seguretat d'una victòria decisiva.

Naturalment, la Unió Soviètica ha sofert pèrdues considerables en territori, en homes, en riquesa industrial i en primeres matèries. Però, cal escatir si la quantia d'aquestes pèrdues podia haver estat moltíssim menys important, si la data de la segura i propera victòria podia haver estat apropada. Stalin, el sis de novembre, va afirmar, en analitzar les causes de la reculada de l'Exèrcit Roig: «Una de les causes és la manca d'un segon front a Europa contra els feixistes alemanys... En el moment actual no hi ha en el Continent Europeu, exèrcit de la Gran Bretanya o dels EEUU, que facin la guerra als feixistes alemanys... Essent aquesta la situació, el nostre país dirigeix sol una guerra de llibertat contra la força unida d'alemanys, romanesos, italians, finlandesos i hongaresos». I en l'ordre del dia de l'Exèrcit Roig, en el XXIV aniversari de la seva fundació, va haver de repetir malauradament: «Alemanya té aliats que lluiten al costat seu. Fins aquest moment no podem dir el mateix pel que es refereix a nosaltres. Tanmateix, hem aconseguit defensar el nostre territori».

Les victòries de la Unió Soviètica i la manca d'un segon front a Europa, assenyalades per dues vegades per Stalin, no són fets casuals. Les primeres s'han esdevingut pel que ja hem dit i per causes més profundes que ja coneixem i que no hem d'analitzar ara. El segon fet cau de ple en el pla del que ens hem proposat avui.

No hi ha un segon front a Europa, perquè els elements muniquesos, poderosos, encara, l'han sabotejat. Els muniquesos, abans de l'agressió, treballaven freturosament per la pau blanca, per refer el bloc mundial contra la Unió Soviètica. Després de l'agressió, els muniquesos han centrat tota la seva activitat, tot el seu poder entorn d'un objectiu: frenar, a l'interior dels països en guerra, l'activitat militar i de producció, «demostrar» la impossibilitat «tècnica» del segon front, desmoralitzar l'exèrcit sotmès a la llarga i perillosa immobilitat, afeblir la voluntat de lluita de les masses populars, dividir els aliats, reduir al mínim les obligacions de l'aliança militar anglo-soviètica, donar temps a Hitler a l'aguait d'una victòria promesa i cada dia allunyada... En el curs d'aquests mesos transcorreguts des de l'agressió contra la Unió Soviètica, tot ho han dit i assajat. Crebantada momentàniament la força ofensiva i aglutinant de la «croada» anticomunista, varen llençar la consigna de deixar els «dos totalitaris» sols, perquè es destrossessin mútuament, per tal que les democràcies poguessin ésser després, les àrbitres de la pau. Fent-se ressò de les xerrameques de Goebbels, valoritzant-les amb els comentaris dels seus «tècnics» i «experts», sostingueren que no valia la pena d'ajudar la Unió Soviètica, car el col·lapse d'aquesta era inevitable i imminent, car trametre avions i canons i tancs a la Unió Soviètica era tant com donar-los a Hitler. Recordeu-vos de França, de Iugoslàvia, de Grècia, de Creta!, xisclaven hipòcritament. La gloriosa resistència de l'Exèrcit Roig els obligà a canviar de disc i de tàctica. S'inventaren la teoria xiroia: no cal fer res nou, tot va bé, car els EEUU és la reserva en material. Anglaterra el cervell director i la Unió Soviètica i Xina són la reserva humana. Feren el que pogueren per sabotejar la producció de guerra als EEUU, i quan aquests, agredits per ordre de Hitler, pel Japó, es trobaren en guerra i es varen produir les derrotes del Pacífic, tragueren del calaix l'espantall del «perill groc», del «deure» de la «raça blanca» d'unir-se per vèncer l'enemic «groc». Han mogut onades de remors, i per mitjà d'una premsa «independent» i pseudo-democràtica han provocat optimismes infantils, pessimismes poca-soltes, per les exageracions deliberades sobre el front soviètic i els plans i ofensives del nazi-feixisme i per la minimització de les autèntiques i grans victòries de l'Exèrcit Roig. Han incrementat tant com han pogut l'activitat dels agents trotsquistes de Hitler i la cridòria d'aquests «per la Unió Soviètica, contra Stalin i per la revolució mundial», ha escalfat l'orella del nazi-feixisme arreu.

La mobilització dels muniquesos ha estat tan visible i perillosa que el mateix Churchill es veié obligat a rebel·lar-se i abatre-la, descobrint, per primera vegada, el motiu central del viatge de Hess a Anglaterra. Va dir Churchill el 26 de gener darrer a la Cambra dels Comuns: «Quan Rudolf Hess vingué en avió fa uns mesos, creia fermament que només li calia tenir accés a certs cercles del nostre país, perquè la camarilla Churchill, com ell definia el nostre règim, fos esbandida del Poder, posant al seu lloc un govern amb el qual pogués conjuminar una pau magnànima».

Tan violenta i criminal era als EEUU, l'activitat dels Linberg, dels Hoover, que el president Roosevelt es veié en la necessitat de denunciar davant els periodistes l'existència i el treball del «grup Cliveden» de Washington.

Tan escampada era la maniobra muniquesa que Shvernik, president de la Delegació Sindical Soviètica en visita a Anglaterra, va haver de dir als obrers de Londres: «no totes les empreses han obtingut el límit màxim, han extret de la tècnica tot allò que aquesta pot donar... No a tot arreu la producció està organitzada idealment. Estimant els fets objectivament, la Delegació considera necessari declarar que en la indústria de la Gran Bretanya hi han encara moltes reserves no utilitzades, la mobilització de les quals, si es fes, donaria un augment considerable de la producció de tancs, avions, canons, obusos, etc. Ens sembla que aquestes reserves han d'ésser mobilitzades i que com més de pressa ho siguin molt millor serà per a la causa comuna».

Tan amunt havien arribat els muniquesos i de tal perillositat eren les seves maniobres, que Stafford Cripps va recórrer tot Anglaterra per dir arreu el mateix: «Urgeix que per tots els mitjans possibles, les relacions anglo-soviètiques siguin més fermes i més sòlides. No és suficient que les nostres relacions es fonamentin en l'emoció per l'esplèndida lluita que realitzen els rojos: cal que l'afirmem pràcticament per obtenir els beneficis de la cooperació soviètica després de la guerra».

L'exaltació muniquesa ha estat paral·lela a les victòries de la Unió Soviètica.

Derrotes Muniqueses

«És necessària la lluita contra els muniquesos, car aquesta guerra és d'una complexitat extraordinària, és única en el món contemporani i en la història. S'oposen els muniquesos als homes avançats, progressius, liberals, autènticament democràtics, a la classe obrera, a la pagesia, a totes les forces que de debò volen l'extermini del nazi-feixisme, que de veritat exigeixen una aliança efectiva, sense reserves i fins a la fi, de les potències democràtico-burgeses amb la Unió Soviètica».

La força dels muniquesos, des de la caiguda del funest Chamberlain, s'ha anat afeblint. La nostra força ha anat augmentant.

Hitler és derrotat en el terreny militar. Els seus aliats muniquesos van essent derrotats en el terreny polític. El nostre balanç és positiu, encara que l'anem forjant lentament.

Són clares les derrotes muniqueses, l'aliança militar anglo-soviètica, els 8 punts de la Carta de l'Atlàntic, el pacte de les 26 nacions, els acords de Rio de Janeiro, la constitució del vigorós front mundial dels Estats contra el nazi-feixisme.

És un fet d'altíssim valor l'entrada total i definitiva dels EEUU a la guerra, malgrat les maniobres i els crims comesos pels isolacionistes, els trotsquistes i altres agents a sou de Hitler.

«Són realitat plenes de perspectiva històrica el segellament de la fraternal unitat entre els treballadors soviètics i anglesos, la formació del comitè d'unitat sindical entre els sindicats soviètics i les Trades Unions angleses, la visita amarada de solidaritat proletària dels delegats sindicals soviètics a les fàbriques, a les ciutats i pobles anglesos i l'entusiasme fervent que acollí arreu la seva presència i la seva paraula. ¿Ja ens hem aturat a meditar un moment el transcendental canvi operat en el conjunt de la classe obrera, de les masses treballadores d'Anglaterra? Els homes que varen oposar-se a la unitat d'acció internacional de la classe obrera, a l'ingrés dels Sindicats Soviètics a la Internacional Sindical d'Amsterdam, els quals eren indispensables per menar una lluita eficient contra el Comitè de No-Intervenció, d'ajut efectiu a la República Espanyola, per derrotar el nazi-feixisme en l'inici de la seva expansió mundial: els homes que expulsaren del moviment laborista a Stafford Cripps, per ésser aquest defensor del Front Popular anglès, enemic del muniquisme, defensor a ultrança de la nostra República, de les proposicions d'unitat obrera fetes per la Internacional Comunista, d'unitat obrera antifeixista reiterades pels sindicats soviètics, del front d'estats per la pau i contra el nazi-feixisme maldat per la Unió Soviètica: són avui els signants del pacte sindical anglo-soviètic, els representants de les Trades Unions en el Comitè Sindical anglo-soviètic Citrine i Shvernik, treballen junts, fraternalment. La classe obrera anglesa ha copsat el caràcter de la guerra, el procés de la guerra, l'experiència històrica que féu inevitable la guerra, com ha d'ésser conduïda la guerra i les característiques essencials de la pau futura, ha individualitzat els enemics interiors, els muniquesos aliats de Hitler i sabotejadors de la màxima amistat dels pobles anglo-soviètics, d'una plena igualtat en l'esforç i sacrifici dels pobles anglo-soviètics. I empra ja els únics mètodes de treball i d'acció que asseguren la victòria en el termini més breu. Per al present i per a l'immediat esdevenidor, és aquesta una derrota substantiva del muniquisme!»

No podem subestimar el valor considerable del manifest adreçat pel comitè sindical anglo-soviètic, signat per Citrine i Shvernik, a la classe obrera d'Europa, àdhuc als obrers alemanys, italians, hongaresos, romanesos i finlandesos. L'organització del sabotatge a les fàbriques i a les línies de comunicació, la reducció sistemàtica de la producció en les indústries bèl·liques, l'oposició coordinada al saqueig d'Europa en queviures i matèries primeres, l'emprament de totes les forces i mitjans de lluita contra l'opressor nazi-feixista: són els fonaments de la propera rebel·lió de les nacions esclavitzades europees, de la batalla final i definitiva contra l'enemic comú. Per a les masses populars europees és l'ordre del dia de combat, l'ordre de la victòria absoluta i de la pau justa. Per als muniquesos del món sencer és un cop al qual no podran sobreviure a la fi del seu normal lògic desenvolupament.

Sinó valuéssim exactament aquest fet, no podríem comprendre la depuració recent del Govern anglès. Els desastres que hi ha hagut en el Pacífic, les alternatives desfavorables de la batalla al Nord d'Àfrica, la pèrdua de valuoses unitats navals, el compliment precari dels compromisos contrets amb la Unió Soviètica, la manca d'iniciativa que manté les enormes forces imperials en una defensiva suïcida, els obstacles de tota mena oposats a la formació del segon front continental europeu, les xerrameques de suposats «experts» i «tècnics» que cada anys «raonen» que la victòria no pot assolir-se sinó l'any vinent: varen provocar una greu crisi interior. El perill fou extremat, però, vençut. Alguns elements muniquesos, no tots encara, foren esbandits del Govern, de l'Administració, de l'Exèrcit, de la Marina i Aviació, i Stafford Cripps el qual simbolitza avui l'anti-muniquisme conseqüent, va ésser nomenat vice-president del Govern i membre del Consell de Guerra. Victòria veritable que va ésser obtinguda, imposada per la massa popular anglesa.

Els muniquesos, però, si han perdut batalles importants no estan pas anihilats. No podem ignorar-ho, no devem subestimar, malgrat els èxits aconseguits, la seva força, la seva capacitat de maniobra, de reaparèixer en cada moment de crisi.

Cal guanyar la guerra aquest any

Car, és necessari guanyar la guerra aquest any. No el 43, o 44, o 45, sinó aquest any!

Stalin, el 7 de novembre, quan els alemanys estaven a les portes de Moscou va dir: «Alguns mesos més, mig any, tal vegada un any i l'Alemanya hitleriana esclatarà sota el pes dels seus crims». Stalin no va pronunciar una frase més o menys afortunada amb la finalitat exclusiva d'aixecar la moral de l'Exèrcit Roig i dels pobles soviètics. En primer terme, perquè la moral de l'Exèrcit Roig i dels pobles soviètics no necessita esperonaments d'aquesta mena. En segon terme, perquè Stalin mai s'entreté en jocs malabars verbals, en tot moment ha dit i diu allò que és raonable, lògic i possible d'assolir en les condicions i en els terminis establerts i madurats amb serena i severa objectivitat.

La guerra, doncs, pot ésser guanyada aquest any.

Cal, per això, establir i resoldre dues premisses. És la primera, que el front fonamental és l'europeu, que l'enemic principal és Hitler i que la seva derrota inevitablement arrossegarà tota la cort de Quislings i crearà les condicions per resoldre amb facilitat i rapidesa el problema japonès. És la segona, la creació del segon front a Europa. En l'estat actual de la guerra, després del desgast profund sofert a les terres soviètiques, l'Exèrcit hitlerià no podrà resistir l'ofensiva simultània sobre dos fronts. El segon front és la iniciativa en mans dels aliats, és l'ofensiva permanent dels aliats, és l'aixecament dels pobles sotmesos, és la descomposició a l'interior d'Alemanya i Itàlia, és l'anorreament inevitable del nazi-feixisme aquest any.

L'establiment i resolució de les dues premisses exigeixen una mentalitat ofensiva. No devem preguntar-nos més què farà Hitler en arribar la primavera, sinó què farem nosaltres, què faran els exèrcits aliats. Prendre la iniciativa i no perdre-la més. Crear una psicologia d'odi implacable contra el nazi-feixisme, perquè els pobles, tots els pobles, puguin capir i fer-se seves aquestes paraules de Molotov, conclusió de la nota adreçada al món sencer denunciant les monstruositats comeses pels exèrcits hitlerians en terres soviètiques: «No únicament l'exèrcit, sinó també tot el nostre poble, compost de molts milions d'homes, estan plens d'ira i d'odi i freturen per una venjança implacable. Per la sang i les vides dels ciutadans soviètics, els homes del nostre país no oblidaran mai les ferotgies, les violències, les destruccions i els ultratges que han comès i cometen contra la població pacífica del nostre país les bandes salvatges dels invasors alemanys. No obliden, no oblidaran». I les paraules d'Stalin en l'aniversari de l'Exèrcit Roig, afermant la voluntat de lluitar fins a l'extermini sense misericòrdia, no de l'Estat Alemany, no del poble alemany, sinó de la pandilla hitleriana, del nazi-feixisme.

Amb el nazi-feixisme no es tracta, no es pacta. Es venç o es mor!

No assolirem aquesta mentalitat, aquesta psicologia, mentre no extirpem de soca i arrel el muniquisme.

El muniquisme, no és, únicament, un problema de persones. Encara que totes les persones que rodejaren Chamberlain, hereves de la seva política, fossin esbandides, el problema subsistiria. Car el muniquisme és una mentalitat, un mètode, un procediment, una manera de conduir la guerra, una concepció de la guerra i de la pau. I és això el que cal liquidar. És aquesta mentalitat, la concepció de la guerra i de la pau, les que han determinat fer la guerra amb por a la derrota, car no es vol perdre el que es té, i amb por a la victòria, a les reaccions populars en el moment i després de la victòria; fer la guerra a mitges, sempre «poc i massa tard», per tal de no tancar resoltament i definitiva les portes a una possible entesa amb Hitler. Què ha succeït? Hitler va conquerir Noruega, Dinamarca, Holanda, Bèlgica, França, Iugoslàvia, Grècia amb batalles més polítiques que militars, amb un mínim de baixes que no excediren el mig milió. ¿Què ha succeït a la Unió Soviètica? Ambdós exèrcits, en vuit mesos de batalles, han tingut baixes que excedeixen els vuit milions. ¿Què ha succeït en els fronts i batalles d'Anglaterra? En dos anys i mig de guerra les baixes imperials, compreses les desfetes de Dunkerque, Hong Kong, Malaca i Singapur, no passen de quatre-centes mil. ¿Voleu una millor comprovació?

Les victòries d'Europa no foren degudes a una mena de poder miraculós posseït per Hitler. No hi ha tal poder miraculós. Els exèrcits de Hitler varen vèncer exèrcits traïts, sense moral de lluita. Els exèrcits de Hitler han estat batuts per l'Exèrcit Roig, no traït, d'increbantable moral de lluita, i la pretesa invencibilitat que acceptaven i escampaven com un dogma els muniquesos, els cinquena columnistes i trotskistes, ha estat trossejada.

Les victòries actuals del Japó no són degudes a una mena de poder miraculós del Mikado. Tampoc hi han miracles en el Pacífic. No és la fortitud japonesa, sinó la feblesa nord-americana i anglesa, la causa de les derrotes de Pearl Harbor, de Filipines, de Hong Kong, de Malaca, de Singapur i en part de les illes holandeses. Car l'exèrcit japonès ha estat batut mantes vegades per l'Exèrcit Roig, és batut per l'exèrcit xinès, malgrat la seva inferioritat en quadres i armament.

La major responsabilitat rau en el muniquisme. Una política conseqüentment democràtica, de lluita i no d'ajut al nazi-feixisme, de confiança en la pròpia causa i en la pròpia força, hauria impedit l'estat de pànic col·lectiu, de complex d'inferioritat col·lectiva, que han estat les principals sembres del muniquisme i factors molt positius de les victòries de Hitler. Haurien enfortit en tal mesura el poble i l'exèrcit xinesos que el Japó a hores d'ara estaria sense alè, ni mitjans de guerra per emprendre noves aventures imperialistes.

No s'ha donat tota la força possible, ni el prestigi degut a De Gaulle. Ho palesa a bastament l'episodi darrer de les illes Saint Pierre i Miquelon. D'haver-se fet, la Indo-xina no estaria en mans del Japó, no fóra la plaça d'armes des d'on han sortit els seus exèrcits per conquerir les Filipines, Malaca i Singapur, per amenaçar perillosament les illes holandeses, Austràlia i l'Índia. El Nord d'Àfrica i Dakar no serien com són un perill mortal per al canal de Suez, per a tota la Mediterrània, per a les comunicacions atlàntiques, per a l'Àfrica del Sud i per a Llatino-amèrica. És el muniquisme el que ha imposat aquesta política funesta dels dos jocs de cartes: Petain-De Gaulle, sense que cap d'elles sigui jugada resoltament.

No s'ha donat tot el suport als pobles europeus sotmesos, l'estímul i l'ajut al creixent esperit de rebel·lia que es tradueix en sabotatges, en atemptats en resistència de tota mena, en odi mortal contra la presència i els excessos dels exèrcits invasors. És el muniquisme el que ha deturat la força aliada, per la temença a la reacció dels pobles que freturen per tornar a ésser lliures, per resoldre amb llibertat i règim democràtic la seva vida futura.

Aquesta mentalitat muniquesa ha emmetzinat en tal mesura les altes esferes dirigents de la guerra que el mateix Churchill, l'antimuniquisme i l'antifeixisme del qual no ofereixen dubtes, com tampoc el seu coratge en la lluita, no se n'ha pogut sostreure. Del contrari, no hauria dit el que va dir el 14 de febrer a la Cambra dels Comuns: «Mai hi hagué la menor oportunitat, encara que haguéssim estat millor preparats en molts aspectes del que estàvem, que ens enfrontéssim sols contra els japonesos mentre teníem al coll l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista a la panxa... Per aquesta causa en tots aquests llargs mesos hem tingut cura de no provocar el Japó, encara que eren perillosos, per tal que, passés el que passés, no ens veiéssim obligats a fer front sols a aquest nou enemic».

Paraules reveladores d'una política heretada de Chamberlain que s'ha interferit i en part ha neutralitzat la veritable política de guerra de Churchill. Sense arriscar la pèrdua de l'amistat americana, Anglaterra no hauria estat sola contra el Japó: l'Exèrcit xinès, ben armat, comptant amb tancs, canons i avions suficients, era i és el millor aliat, car en el Pacífic el front substantiu era i és el xinès. Sense comprometre l'amistat americana ni els interessos reials de l'Imperi, Anglaterra no hauria estat sola contra el Japó, car els pobles de Malaca i de Thailandia, de Birmània i de l'Índia, més de quatre-cents milions d'homes en conjunt, havien d'ésser i serien els seus naturals aliats. No són els soldats d'Anglaterra, el transport dels quals en gran quantitat és impossible, ni d'Austràlia, insuficients, els que havien d'enfrontar-se amb el Japó, sinó els homes asiàtics que no volen caure en mans de l'imperialisme nipó. No són les armes fabricades a l'Anglaterra, necessàries en altres llocs, o a Austràlia i Nova Zelanda i Sud-àfrica, països que no produeixen el que necessiten sinó les fàbriques a l'Índia, país ja avançat en la seva industrialització, país on lluita un proletariat poderós en nombre i capacitat política, les que havien d'anorrear l'exèrcit i les flotes marines i aèries del Japó. Anglaterra es sentia sola entremig de vuit-cents milions d'homes capaços de donar la seva vida en la lluita contra el nazi-feixisme, per mor del muniquisme que ha mantingut una guerra de tipus colonial enfront de les més poderoses màquines militars que hagi conegut la història.

«L'extermini del muniquisme vol dir, acabar amb la mentalitat muniquesa, amb els mètodes i procediments muniquesos, amb la concepció de la guerra i de la pau muniquesa, amb el «lorisme» encarcarat i estantís que no ha capit ni copsarà el procés profund de renovació que viu la humanitat. Vol dir, fer la guerra a fons, amb totes les reserves humanes i econòmiques, sense témer la victòria, cremant les naus: la guerra a mort, sense possibilitat de pacte ni de compromís, contra el nazi-feixisme. Vol dir, comprendre que la guerra d'avui, no és igual a les guerres d'ahir, que a l'endemà de la victòria el món no podrà retornar mecànicament al que era abans de la guerra, que avui es lluita per assolir un règim de llibertat i de veritable democràcia arreu, que avui la guerra la fan els pobles per assegurar-se la plena aplicació de la Carta de l'Atlàntic».

«No és aquesta una guerra, com diu Hitler i escridassen els seus agents trotskistes, per o contra el comunisme. L'Exèrcit Roig no combat per imposar el règim soviètic a Europa. L'Exèrcit Roig defensa amb heroisme exemplar la independència i l'honor de la seva volguda Pàtria, la independència i l'honor de tots els pobles del món. Nosaltres, comunistes, no lluitem per imposar el règim comunista arreu. Lluitem perquè els pobles amb l'esclafament del nazi-feixisme retornir a la vida, a la llibertat, a la democràcia, perquè puguin, sense ingerències estranyes, sense coaccions forasteres, donar-se el règim polític i econòmic que més els plagui».

És, però, una guerra renovadora que ha d'afermar la pau i la fraternitat entre els pobles, la democràcia mundial. En aquests termes justos l'ha definida Stafford Cripps, en prendre possessió del seu alt càrrec governamental, reforçant-los en afirmar que el mateix Imperi anglès podrà subsistir si ha d'ésser en benefici de les masses nadiues i de la humanitat sencera.

Així serà vençut el muniquisme.

Així guanyarem la guerra aquest any.

Espanya al costat de les democràcies i contra el nazi-feixisme

Nosaltres, espanyols i catalans, som testimonis sagnants del muniquisme.

El muniquisme va bastir el funest Comitè de No-Intervenció que ha estat l'instrument forjador no de la pau que volia, sinó de la guerra que no volia.

El muniquisme va ésser l'aliat més preuat de Franco, durant la nostra guerra nacional revolucionària, i continua éssent-ho avui. De no haver comptat amb l'ajut muniquès, Franco no hauria guanyat la guerra, i d'haver abacat aquest ajut després de la seva victòria momentània, ja estarien vençuts ell i el seu règim.

Avui Espanya és una plaça d'armes al servei del nazi-feixisme.

Ho és per la voluntat del nostre poble?

L'odi del nostre poble al règim franquista és unànime i violent. Són els mateixos cabdills falangistes els que, de tant en tant, ofegats i esporuguits per l'ambient hostil que els envolta, ho declaren. Veiem alguns casos:

Miguel Primo de Rivera, el qual fa de Ministre d'Agricultura, ha dit el 19 de gener d'enguany: «La guàrdia vella de Falange i els membres del Partit originals d'abans de la guerra civil, han de tenir paciència i conservar la unitat i disciplina del partit, malgrat les censures».

Arrese, Secretari de Falange i membre del Govern, va dir el 12 de gener d'enguany: «L'estat actual de la Nació i els aprofitadors de Falange no justifiquen la PÈRDUA de tants espanyols de la 'División Azul'».

Giron, el qual es titula Ministre de Treball, ha dit el 21 de febrer proppassat als obrers d'Echevarria: «No ens interessa la nostra impopularitat, car sabem que donada la tradició de la massa espanyola, quatre homes decidits a jugar-se la pell poden vèncer la majoria. El Govern de Franco està emprant la política contrària a la dels règims anteriors, els quals cercaven primer el suport del poble en lloc de prendre el poder per compte propi i al preu de la pròpia sang. No hem perdut la fe ni la tranquil·litat encara que tot està contra nosaltres».

El mateix Franco s'ha vist obligat a fer un viatge a Catalunya, la rebel, per fer la confessió de la derrota del seu règim assassí, als peus de la «Moreneta». Va confessar Franco: «La guerra ens ha donat un Cabdill—ell!—, un Exèrcit, però no un poble». Freturós de trobar no un poble, sinó el suport de minories que també li fugen, Franco va afegir, i va repetir-ho agenollat davant la «Pilarica»: «Espanya no basteix un estat dictatorial. Basteix un Estat jeràrquic en el qual serà possible tota mena de col·laboracions». I anant més lluny va deixar entreveure, clarament, que no s'oposava a una restauració monàrquica, sempre que fos respectat el seu cabdillatge.

No ofereix dubtes de cap mena la situació espanyola.

El poble odia Franco i Serrano Suñer, els falangistes i els invasors italo-alemanys. Però, la unitat de les castes i classes que abonaren Franco en la preparació de la traïció, durant la guerra i en el primer període de la «victòria», també està trencada.

L'alta burgesia en conjunt, no està conforme amb un règim i una política que arruïnen el país, que tanquen les fàbriques i perden els mercats, que converteixen tot el muntatge industrial en un apèndix pobre del règim econòmic hitlerià. L'alta burgesia no oblida, no pot oblidar els negocis grassos de la primera guerra mundial i és just i lògic que es regiri contra el règim que ha fet impossible la seva repetició.

La clerecia, en conjunt, i malgrat la tradició trabucaire que té a casa nostra, accentua la seva disconformitat, car no pot restar insensible a la persecució de Hitler contra els catòlics alemanys i polonesos, a la veu del Papa que ha condemnat, mal sigui fluixament, el nazi-feixisme.

Els requetés, els latifundistes, les tradicionals formacions monàrquiques no dissimulen la seva hostilitat, treballen pel restabliment de la monarquia, creguts que amb la monarquia Espanya es podria sostreure al dogal de Hitler, refiar-se d'Anglaterra i marxar pel camí dels negocis fàcils i bons.

Entre els generals i els oficials de l'Exèrcit no hi ha unanimitat. Són molts els que no volen la guerra. Són molts els que no volen Franco. Són molts els que veuen amb simpatia Anglaterra. No són pocs els que, fidels a la tradició i davant d'un general de fortuna, senten les pessigolles d'un altres possible pronunciamiento.

És cada dia més extens i profund el sentiment de fàstic i de temença per l'esdevenidor, davant d'un règim que es sosté pel terror permanent, tenint la massa espanyola més activa, més intel·ligent i productiva a les presons, als camps de concentració, als batallons de treball, als camps forçats de l'Alemanya i de la França de Petain. Cada dia els és més difícil suportar l'ambient d'odi, de venjança que arreu els envolta, per la monstruositat dels crims comesos, per la sensació clara de la seva personalitat en sostenir un règim que no podria subsistir sense l'assassinat i el robatori.

Es revolta el sentiment patriòtic. Espanya no és un Estat independent i sobirà. És una colònia del nazi-feixisme. En el Nou Ordre de Hitler, Espanya no seria més que un factor de tercer o quart rengle, amb una economia dirigida des de Berlín, no en benefici millor de la col·lectivitat europea, sinó dels senyors feudals alemanys. L'imperi de Franco és una farsa sagnant, car ha obert les fronteres a l'enemic, com va fer-ho la monarquia borbònica a començaments del segle passat. Aquesta angoixosa realitat s'obre camí i va creant-se al seu pas un dens estat d'opinió.

Van esmaperduts cercant un punt de suport en el poble sacrificat com mai ho havia estat, afamat, martiritzat, un poble sense pa, sense treball, sense llibertat, tot ell endolat.

Franco no s'adreça al poble en les seves crides a Montserrat i Saragossa. Sap bé que mai va tenir-lo, que no el té, que no el tindrà. S'adreça a les castes i classes dominants. I els ofereix rectificacions «doctrinàries», un afeblirment del poder estatal de Falange, un possible retorn de la Monarquia. Vol refer costi el que costi, una unitat entorn seu.

Per què?

Per rectificar la política interior? Per preparar la sortida de l'Eix, emancipar-se del domini de Hitler, tornar a ésser independent i sobirà i poder renunciar la no «bel·ligerància» i passar a una neutralitat amistosa vers Anglaterra i els EEUU?

Això és el que deixen entreveure, encara que no agosaradament, els muniquesos que abonen Franco i el seu règim de terror, per justificar una política injustificable.

Això no és veritat.

Espanya no està totalment en guerra al costat del nazi-feixisme, no pas perquè Franco no hagi volgut o no ho vulgui. No hi està perquè els pobles hispànics no ho han volgut ni ho volen. L'oposició del nostre poble, de bona part de l'oligarquia dominant, és absoluta.

Però la situació internacional és de tal naturalesa, que ben aviat el nazi-feixisme es pot veure obligat de passar per damunt de tots els obstacles, a acceptar els riscs d'una revolta popular espanyola per fer front a majors perills i a les necessitats ineludibles d'una guerra que no deixa al marge pobles ni continents. I és en previsió i en preparació d'aquesta gairebé segura eventualitat que Franco es prepara, que Franco vol refer la unitat de les oligarquies que el feren i l'han sostingut. Franco es prepara per a la guerra total i necessita de la major força possible interior per ofegar en sang i amb la col·laboració de les baionetes alemanyes, l'oposició popular.

Tots els fets que s'han anat produint, les paraules i actes dels representants més característics del règim, ho paleses a bastament.

Ho ha dit recentment el general Aranda, cap de l'Escola Militar de Guerra: «Tothom s'adona de la necessitat de resoldre aquesta crisi, i no revelo cap secret en dir que aquesta crisi es resoldrà al seu degut temps, car tenim a les nostres mans un tambor que sabem tocar».

L'Espanya franquista està ja en guerra.

Va ésser un acte de guerra l'ocupació de Tànger per l'exèrcit franquista en els dies més negres d'Anglaterra.

Va ésser un acte de guerra la recent signatura del Pacte anti-Komintern, contra la Unió Soviètica, aliada d'Anglaterra i EEUU.

Són actes de guerra la utilització dels ports per submarins alemanys, la fabricació en una gran escala d'armament per a Alemanya, la compra per compte d'Alemanya a Amèrica de queviures, matèries primeres i combustibles, la tramesa obligatòria d'obrers especialitzats a les fàbriques de guerra d'Alemanya.

És un acte de guerra la permanència en el Marroc espanyol de tres cossos d'exèrcit poderosament armats, el manteniment d'un exèrcit a la Península molt superior a les possibilitats de l'economia espanyola.

És un acte de guerra directa contra les potències aliades, la tramesa a terres soviètiques del la «División Azul», organitzada contra la voluntat del poble espanyol, imposada als soldats i presos polítics, reforçada obligatòriament pels malaurats obrers que van «contractats» a Alemanya.

Prepara l'ambient per a la guerra la premsa falangista amb les seves escandaloses cridòries quan es produeixen fets inevitables dintre o fora de les aigües territorials espanyoles. Són fets típics de provocació els que no fa gaire s'han produït a Tànger contra el cònsol i els residents anglesos.

No és un acte de pau l'entrevista de Franco amb Oliveira Salazar, el dictador feixista de Portugal, un dels més mortals enemics de la República Espanyola, i per tant del règim democràtic, a Sevilla. Cap declaració n'ha sortit, oficial, de l'entrevista. Ni declaració de neutralitat, ni de «no bel·ligerància». El silenci és la millor prova de la conspiració anti-democràtica. A manca però de declaracions oficials, s'han produït immediatament després actes.

Oliveira Salazar reforça les guarnicions de les Açores, de Cap Verd, d'Angora, de les Illes Asiàtiques. Contra un cop de mà aliat o perquè serveixin immediatament a Hitler quan defermi una ofensiva general contra l'Imperi anglès i els Estats Units?

Franco ha reforçat les guarnicions del Rif, de Tànger, de Rio de Oro, projecta o realitza l'artillament de les illes de Fernando Poo. I a la vegada agenollat als peus de la «Macarena», promet solemnialment a Hitler un milió de soldats espanyols a l'exèrcit alemany si és massa malmès en terres soviètiques, si la terra alemanya i el règim que s'ha imposat la feixuga tasca de salvar la «civilització cristiana» corren perill.

«L'Espanya franquista està en guerra contra la Unió Soviètica, Anglaterra, EEUU, Xina i altres pobles aliats».

L'Espanya franquista vol arrossegar Espanya sencera a la guerra total contra les democràcies aliades, al costat del nazi-feixisme.

Només el folls, estúpids o traïdors muniquesos poden dubtar-ne!

Franco, com Petain, com tots els Quislings europeus, està lligat per la mateixa corda al coll de Hitler. La caiguda de Hitler serà la seva caiguda. La victòria de Hitler seria la seva victòria. Ells ho saben i nosaltres també. Només els muniquesos fan ganyotes d'incredulitat. I és així, car no es concep la victòria de les democràcies amb la permanència del règim franquista a Espanya, com no es concep una victòria del nazi-feixisme i la restauració simultània de la legalitat republicana.

«Els esdeveniments es precipiten. Si els aliats no fan el segon front els hi farà Hitler. Si els primers prenen la iniciativa, Hitler farà ús de tota la força humana en els països que domina per mitjà dels Quisling. Serà el torn d'Espanya. Si pren la iniciativa Hitler i pot desenvolupar els seus propis plans o es llençarà a fons contra la Unió Soviètica i en tal cas li serà necessari tallar totes les vies de comunicació o s'esforçarà per sostenir un front decisiu a la Unió Soviètica per atacar a fons l'Imperi anglès, amenaçar a fons l'Amèrica, amb l'esperança de forçar-los a una pau blanca, i en aquest cas la Mediterrània i l'Àfrica occidental passaran a un primer pla. També serà el torn d'Espanya. En qualsevol situació Gibraltar, el Riff, Tànger, seran d'igual valor militar que Dakar, el Nord d'Àfrica, les Canàries i les illes i colònies portugueses».

Contra aquesta perspectiva no hi ha més que una possibilitat per obligar el nazi-feixisme a canviar de plans, a regirar-se per altres contrades de més difícil endegament i amb avantatge clar per als aliats: l'oposició incrementada dels pobles hispànics al règim terrorista de Franco, a la guerra de Hitler.

Aquesta oposició aferrissada existeix i ella ha estat una de les causes fonamentals dels successius ajornaments dels plans de Hitler. Però acostant-se com ens acostem a la crisi suprema de la guerra, l'oposició dels pobles hispànics podria ésser vençuda per un nou període de terror, si no és organitzada a fons, si els aliats no es recolzen en ella per donar la batalla al franquisme i guanyar Espanya per a la causa comuna.

No serà així, mentre el muniquisme actuï lliurement a Espanya. Representa Anglaterra i EEUU, prop de Franco, el senyor Hoare, la mà dreta de Chamberlain quan va ésser traïda Abissínia, enemic intransigent de la nostra República, i Wendells, típics representants de les oligarquies isolacionistes nord-americanes que tants grans serveis han fet a Hitler i als imperialistes japonesos. Per l'acció d'aquests muniquesos, ambdós països democràtics han ajudat Franco, l'ajuden encara, bo i sabent que els queviures i les matèries primeres i els combustibles que compra a Amèrica, sovint amb crèdits anglesos i iankis, no són per al famolenc poble espanyol, per a les fàbriques tancades i per als camions i automòbils que no rutllen, sinó per a Hitler.

Amb una política contrària, d'ajut intel·ligent i sistemàtic, al poble espanyol, Franco i Serrano Suñer i els seus pistolers falangistes ja estarien soterrats temps faria. La liquidació avui de la política muniquesa vers Espanya donaria tal volum i tal empenta al moviment popular espanyol a les minories oligàrquiques enemigues del franquisme, a la massa patriòtica que fretura per recobrar la independència i la sobirania del país venudes per Franco a Hitler, que la durada del règim franquista seria ben curta. Malgrat la presència de «turistes» alemanys en els llocs estratègics d'Espanya i de les divisions alemanyes a la Frontera.

Aquest canvi necessari de la política anglo-americana no s'aconseguirà abonant Franco com possible «Canceller» d'una monarquia restaurada. Ni el Rei Joan, ni el Rei Pepet tenen res a fer a casa nostra. Només als muniquesos de mentalitat definitivament podrida, se'ls pot ocórrer aital «combinació». La monarquia ha mort a Espanya. És aquest un fet sobre el qual ningú no pot tornar. Amb la bandera de restauració monàrquica és possible que els muniquesos aconseguissin la reconciliació de Franco i del Duc d'Alba, l'exaltació momentània de certs requetés, de certs generals, de certs financers i industrials, de certs bisbes, però amb això no s'aconseguiria més que posar una camisa nova damunt la camisa vella ja bruta de sang del franquisme, del règim esclau del nazi-feixisme. El poble seguiria enfront, continuant la seva heroica lluita.

Cal reconèixer, sense més reserves ni vacil·lacions, abandonant tota maniobra de tipus reaccionari anti-històric, pro-hitlerià, la República espanyola i els seus governs legítims. El poble espanyol votà la República el 14 d'abril. Va ratificar la seva voluntat republicana el 16 de febrer. Va donar a dolls la seva sang en defensa del règim republicà en els 32 mesos de guerra exemplar i heroica. Avui lluita com pot per restablir el règim i la legalitat per ell lliurement volguts. Les democràcies han de respectar la voluntat sobirana dels pobles hispànics. Abans que la guerra s'escampés per Europa, la Unió Soviètica deia: «La pau és indivisible». Avui el president Roosevelt diu: «La guerra és indivisible». Cal, també, admetre: «La democràcia és indivisible». No és possible defensar la democràcia i en virtut d'això provocar l'exaltació de lluita de les masses populars i ésser, a l'ensems, el suport d'una dictadura imposada a sang i a foc a Espanya pel nazi-feixisme.

Els muniquesos varen aliar-se amb el nazi-feixisme per ofegar la República espanyola. Els muniquesos encara són a Madrid. Cal esbandir-los.

«Nosaltres vàrem sortir d'Espanya amb les armes a la mà, derrotats, però no vençuts. Volem tornar-hi amb les armes a la mà, en ajut d'un poble no sotmès, que només espera el mot d'ordre per aixecar-se, anorrear el franquisme i llençar-se a la lluita al costat de la Unió Soviètica, d'Anglaterra, dels EEUU, de Xina i altres aliats, per la victòria de la Democràcia mundial».

No hi ha altre camí si veritablement es vol que la Mediterrània, Gibraltar, el Riff, Tànger, Rio de Oro, Fernando Poo i les Canàries, siguin no posicions clau del nazi-feixisme, sinó places d'armes sòlides i segures de les democràcies.

Contra la unitat nacional

És clar que per la perllongació d'aquesta política, del poder muniquès a Madrid, nosaltres, espanyols i catalans, no estem lliures de responsabilitat. L'únic argument en el qual es basen els muniquesos per insistir en el seu funest treball, rau en la nostra dispersió, en les nostres divisions, en el renunciament que han fet de la nostra legalitat determinats sectors espanyols, catalans, bascos i gallecs.

No han copsat aquests elements espanyols, catalans, bascos i gallecs, enemics de la unitat—els quals ho són per incomprensió, honestament—, que estan fent el joc a la maniobra desenvolupada amb més fermesa i esforç pel nazi-feixisme i que són peons de maniobra de muniquesos, cinquena-columnistes, trotskistes i altres agents directes i a sou del nazi-feixisme.

A Washington i a Rio de Janeiro, s'ha constituït el Front Mundial d'Estats contra el nazi-feixisme. Però és evident que encara no hem assolit el Front Mundial dels Pobles contra el nazi-feixisme. Per sabotejar i impedir la unitat dels pobles, Hitler i els seus aliats i agents han mobilitzat tots els seus recursos, empren totes les seves armes.

Internacionalment i en cada país.

El Front Mundial dels Pobles ha d'ésser la suma de les unitats nacionals. Si aquestes no s'obtenen, aquell seguirà essent una aspiració. Cadascú té la seva pròpia trinxera de combat: el propi país. Cadascú ha de liquidar l'enemic que té al costat, en el propi país. Car serà l'anihilament de l'enemic comú en cada país el que ens donarà la derrota mundial del nazi-feixisme.

Àdhuc els mateixos companys nostres no han copsat el valor i el volum internacional del seu treball d'unitat nacional. Bastants han tingut una visió limitada, tancada, complaent-se en sectarismes eixorcs, en les petiteses de xocs personals o d'antecedents personals, de picabaralles antigues entre partits i organitzacions. No han estat uns bons lluitadors en la línia d'unitat nacional, per no haver copsat que així havien de complir el seu deure internacional. No han sabut veure l'arrel de l'acció verinosa de muniquesos, cinquena-columnistes, trotskistes, i altra mena d'aliats i agents de Hitler, contra la unitat.

«Cal preguntar-se per què hi han tantes dificultats, per què, pràcticament, la unitat nacional gairebé no s'ha assolit enlloc. Cal preguntar-se, per què, nosaltres espanyols, nosaltres catalans, que estem obligats més que ningú a unir-nos, car aquesta és la voluntat manifesta dels pobles hispànics, car aquesta és la gran arma que hem de forjar per ésser útils a Espanya i a la democràcia mundial, per contribuir al més ràpid alliberament dels nostres germans sotmesos a una dictadura monstruosa, no hem constituït encara els poderosos organismes d'unitat pels quals maldem fa ja tants mesos. És l'acció de l'enemic comú. És cec o actua de mala fe, tot aquell que a hores d'ara no ho vegi, no ho copsi. No és casual el reforçament sistemàtic d'elements trotskistes a Mèxic. Els dirigents trotskistes es can concentrant un a un a Mèxic, comptant amb diners, papers i ajut, l'origen dels quals ja coneixem. S'han sumat als trotskistes, els degenerats que vàrem expulsar. Acaben de sumar-se als trotskistes uns anomenats caballeristes capitanejats pel provocador Bullejos i en la declaració recent dels quals llegim: que no volen saber res 'amb la beofia comunista, fora i dins de la tiranitzada Rússia', amb nosaltres que som els 'artífexs de la derrota i els disbauxadors dels diners públics', que explotem 'a l'exili, el dolor, la misèria i la desesperança dels emigrats', que practiquem mètodes de 'mordaça, pistola i rossinyol', que som 'traïdors i assassins a sou del colós de peus de fang soviètic'. Tot això, ara, en el mes de febrer del 1942!»

La tasca dels catalans

Nosaltres, com a catalans, estem més obligats encara a lluitar per la unitat, a fer-ho tot per tal d'assolir la nostra unitat. Catalunya és una petita nació opresa fa ja molts segles, que ha gaudit d'un breu respir d'un mínim reconeixement nacional sota la República, per caure, de nou, amb la victòria del franquisme, a l'abisme de la doble repressió nacional i social. Avui sofreix més que mai, és turmentada despietadament, està amenaçada d'extermini físic. I malgrat aquesta realitat punyent, cap veu s'ha aixecat en el camp internacional, exceptuada la Unió Soviètica, per ajudar-la, defensar-la, donar-li quelcom de conhort. El muniquisme és enemic d'Espanya, és doblement enemic de Catalunya. Amb més intensitat l'hem d'odiar. No platònicament, sinó mitjançant la nostra lluita. No podem ésser, menys que ningú, espectadors de la tragèdia universal. No n'hi han d'espectadors. Tots som actors, vulguem o no. I el que s'entesta a dir-se espectador és, conscient o inconscient, un servidor de Franco, del nazi-feixisme.

Què hem fet per ésser soldats veritables contra el nazi-feixisme?

En el manifest del primer d'agost del 1941 vàrem proposar als partits i organitzacions catalans la constitució immediata de l'Aliança Nacional de Catalunya.

On som ara? ¿Què hem pogut fer en el camí de l'Aliança Nacional, nucli propi de la Unió de tots els pobles hispànics, del Front Mundial dels Pobles contra el nazi-feixisme?

Donàvem, en l'esmentat manifest, dues directives essencials: primer, unitat de Catalunya amb tots els pobles hispànics en la lluita contra l'enemic comú i pel restabliment de la legalitat republicana i estatutària; segona, unitat obrera i aliança obrera i pagesa, forces motrius per assegurar els objectius i l'eficàcia combatent de l'Aliança Nacional de Catalunya.

Amb la nostra activa col·laboració s'ha constituït la Unió Democràtica Espanyola, inici positiu de la unitat nacional d'Espanya i de tots els pobles d'Espanya. Per primera vegada s'ha reconegut la personalitat política nacional de partits i organitzacions de Catalunya, Euzkadi i Galícia. La UDE s'ha constituït per organitzar i dirigir la lluita contra Franco, de cada al país i al costat de la Unió Soviètica, Anglaterra, EEUU, Xina i altres aliats. La UDE lluita pel restabliment de la legalitat republicana, de la constitució del 1931 i dels Estatuts d'Autonomia. La UDE reconeix la legalitat actual del darrer govern de la República presidit pel Dr. Negrín i dels governs autònoms. El PSU de C, en signar el pacte de creació de la UDE, conjuntament amb els representants republicans, del PC d'Espanya, del PSOE i de la UGT d'Espanya, ha donat un pas ferm endavant en el compliment d'una de les dues directrius essencials donades en el nostre Manifest d'agost del 1941. La unitat de Catalunya amb tots els pobles hispànics ha passat ja al camp de les realitats.

Hem pogut avançar a fons en el camí de la unitat obrera de l'aliança obrera i pagesa. Podem afirmar que avui aquesta unitat i aliança són una joiosa realitat. Estem d'acord a marxar junts contra Franco i el nazi-feixisme, al costat de la Unió Soviètica, Anglaterra, EEUU, Xina i altres aliats; a lluitar pel restabliment de la legalitat republicana, pel reconeixement i reconstrucció àmplia del darrer Govern de la Generalitat de Catalunya, pel no reconeixement de la legalitat de l'anomenat Consell Nacional de Londres i de les Comunitats Catalanes mentre aquestes siguin instruments de discòrdia i no d'unitat, pel rebutjament dels elements provocadors enemics de la unitat i de Catalunya, per la unitat de Catalunya amb tots els pobles hispànics, pel lliure exercici de l'autodeterminació de Catalunya una vegada resolta la qüestió prèvia fonamental: l'anorreament del franquisme. No cal exaltar la importància d'això. Cal, però, dir que el PSU de C, la CNT, la UGT, la Unió de Rabassaires no s'han posat d'acord per anar contra el moviment republicà nacionalista, contra cap sector català resolt a donar la batalla contra el franquisme, instrument a Espanya del nazi-feixisme. És el nostre desig més profund eixamplar la unitat nacional iniciada, crear, quan més aviat millor, la veritable Aliança Nacional de Catalunya.

No hem estat pas del tot afortunats en els nostres contactes i treballs amb els sectors republicans i nacionalistes. S'han fet avenços estimables, però no hem assolit encara resultats definitius.

El primer avenç és que no existeix davant nostre un bloc impenetrable, com hi havia en produir-se la nova situació internacional. En conjunt, pel moviment nacionalista republicà no existia ja Constitució i Estatut. Franco, amb la seva victòria, els havia romput. Calia feina nova, foc nou.

Avui, els diputats a Corts d'Esquerra Republicana de Catalunya per acord comunicat oficialment al president de les Corts Republicanes reconeixen la legalitat dels òrgans constitucionals i reclamen el seu funcionament. Per tant, aquesta representació qualifiada d'Esquerra Republicana de Catalunya reconeix la vigència de la Constitució del 1931, de l'Estatut de Catalunya i dels nostres òrgans legítims: el Parlament Català i el Govern de la Generalitat. Cal felicitar-se d'una actitud positivament patriòtica i políticament responsable.

L'obstacle que no s'ha pogut vèncer, totalment, és el de l'anomenat Consell Nacional de Catalunya resident a Londres i de les diferents Comunitats per ells creades a Amèrica i en la mesura que l'abonen.

És, en veritat, la posició de l'amic Carles Pi i Sunyer.

No és que la posició actual de Pi i Sunyer sigui avui com era ahir. S'han eliminat ja alguns factors i elements que ens separaven. I no dubtem que la resta serà també eliminada, per deixar pas lliure a la unitat catalana. Cal que, en bé de la unitat, analitzem la posició de Carles Pi i Sunyer en tons de polèmica cordial i objectiva.

En el mes de gener de 1940, Carles Pi i Sunyer va explicar la seva posició en un raport tramès a persones i entitats catalanes d'Amèrica. Què opinava aleshores Pi i Sunyer? «La posició lògica fóra que les dretes catalanes procurin contribuir a resoldre el problema de Catalunya dins les possibilitats de la conjunció de forces conservadores desitjoses d'una sòlida ordenació europea»... «Les dretes de major volum» devien prendre la iniciativa, acceptant les esquerres a passar a una posició col·laboracionista, assenyada. Calia fer-ho «perquè no vingui un moment en què torni a repetir-se el dramàtic malentès que tan funest ha estat per Catalunya i que per no incorporar-se els sectors de dreta de major volum a un profund moviment de recobrament nacional, l'hagin de fer altre cop la gran multitud de gent catalana anònima i de sentiment liberal»... La nostra gloriosa guerra en la qual cometérem «desbordaments» que ens havíem de fer perdonar. Donada la situació internacional, de «conjunció de forces conservadores» ens convenia crear un Consell lliure de tot «el que representi partidarismes polítics, ambicions de grup o banderies personalistes». Aquest Consell havia d'ésser «una selecció d'elements de pura categoria moral, perquè inspiri confiança i mereixi respecte», i convencés la «conjunció de forces conservadores desitjoses d'una sòlida ordenació europea» que Catalunya és un factor «d'estabilitat» i no de «pertorbació».

Seguint les petjades d'aquest document, Carles Pi i sunyer entenia en el mes de gener de 1940: que el món marxava per la via definitiva d'una ordenació conservadora; que ens calia liquidar la Constitució i l'Estatut, car les «dretes de major volum» es sublevaren, precisament, contra ells; que devíem eliminar Companys aleshores viu i en ple exercici com a president a l'exili de la Generalitat, car el seu historial revolucionari no podia complaure les esmentades «dretes de major volum» i per assegurar la independència d'Espanya i les llibertats i drets de Catalunya; que no era assenyat reivindicar l'honor i la glòria de la nostra guerra heroica de 32 mesos, car això ens hauria fet incompatibles amb les «dretes de major volum» amb els quals havíem tingut, només, una vulgar discòrdia, un dramàtic malentès; que s'imposava la substitució dels òrgans legítims de Catalunya per un Consell Nacional monopolitzat per les «dretes de major volum».

Temps xiroi aquell, en el qual alguns rebecs d'avui acceptaven la restauració monàrquica!

Després de la criminal agressió de Hitler contra la Unió Soviètica, la posició de Carles Pi i Sunyer va canviar. No ho subratllem com un retret. És lògic que un esdeveniment de tal volum històric tingué en ell un ressò profund. Però la seva reacció no ha estat justa.

En aquest període tenim dos documents principals, en els quals Carles Pi i Sunyer revela la seva posició. És el primer, la nota de l'anomenat Consell Nacional de Catalunya a Churchill i Roosevelt, adherint-se en nom i representació de Catalunya a la Carta de l'Atlàntic, de formes i contingut separatistes i el qual no anem a analitzar per haver-ho fet ja a bastament en el seu degut temps. És el segon, el discurs pronunciat a Londres en commemoració de l'Onze de Setembre i la major part del qual és una polèmica amb mi, pel que vàreig dir en la conferència del 3 d'agost del 1941. En aquest discurs de Pi i Sunyer hi trobem les següents frases definidores: «La posició catalana no correspon, per tant, amb la fórmula del retorn a la Constitució del 1931 i al restabliment dels òrgans polítics que en derivaven»... «El règim autònom que regulava l'Estatut aprovat per les Corts Constituents en el 1932, ha deixat d'existir»... Catalunya no està «lligada per un règim violentament suprimit per la força i contra la seva voluntat»... «L'estatut ja no existeix»... «Catalunya ja no té avui Llei ni president»... «El pacte constitucional està trencat»... «No podem viure en el moment que som, volem esperançar cap endavant, no volem retrocedir deu anys endarrere»... Volem un règim en el qual «no tingui de parlar-se de justícia social, perquè la justícia estigui feta dintre l'encuny de la realitat»... Que aquestes eren les opinions de tots els catalans, menys d'un sector extra nacional que «quan més terreny per més intensifica els seus atacs».

Les conclusions són clares. No existien la Constitució ni l'Estatut. Havien desaparegut el president, el Govern i el Parlament de Catalunya. Malgrat que teníem un president legal, Josep Irla i uns consellers en exercici, entre els quals el mateix Pi i Sunyer, no existia altre òrgans legal que l'anomenat Consell Nacional de Catalunya els actes i expressions del qual en la seva primera i esperem que darrera sortida foren separatistes. Restaven més enterrats que mai els partits i organitzacions catalanes, desplaçats per les anomenades comunitats catalanes d'Amèrica. El «sentit profund» de la guerra no era ja l'ordenació conservadora europea, sinó una mena de socialisme humanitarista o cristià, i les «dretes de major volum» foren arraconades. Nosaltres érem un partit i uns catalans «extra nacionals» i la nostra opinió no comptava. Es reconeixia la legalitat del règim franquista pel fet que s'afirmava que la seva victòria va liquidar la nostra legalitat.

En virtut dels nostres documents públics i d'una correspondència política i de polèmica cordial que sortosament estem tenint ja fa uns mesos, la posició de Pi i sunyer es va esclarint més. S'aclareix per la via de la unitat catalana. Conclusió que ens aconhorta de debò. ¿Quina és avui la posició de Pi i Sunyer, si ens atenim a la darrera carta que hem rebut d'ell?

Hi llegim, en aquesta carta, les següents frases: «Mistifiqueu el nostre pensament quan, en els manifestos i editorials del vostre partit, dieu que enfoquem els problemes d'avui amb una posició qualificada de limitadament separatista...» Si la idea separatista «la cregués la més convenient per a Catalunya, ho diria francament»... La seva posició és «federalista»... «No rebutjo el que pugui representar continuïtat jurídica»... «Nosaltres no excloem ningú, no som enemics de ningú»... Car «som vells companys de lluita que si en certes qüestions dissenteixen tenen finalitats convergents», car «si la diferència de criteri dificulta l'acord d'avui, hauríem d'esforçar-nos tots a no comprometre el demà... Al Consell «no hem pretès atribuir-li la continuïtat jurídica de les institucions catalanes»... El Consell no «és exclusiu ni immutable»... «No ens aferrem a les coses fetes i estem disposats a organitzarnos i actuar—mentre no puguin fer-ho les nostres institucions—d'acord amb el pensament dels catalans, els representants polítics i les Comunitats catalanes».

Com veiem el camí de la unitat està ja força netejat. Existeixen ja la Constitució, l'Estatut, el president, el Govern i el Parlament de Catalunya. Existeixen els partits polítics. Nosaltres no som un partit i uns catalans «extra nacionals». Pi i Sunyer i el Consell no són separatistes, sinó federals. El Consell és provisional, a l'aguait de les autoritats legítimes i obert a possibles modificacions.

Hem tret molta brossa i podem preveure el moment feliç de la Constitució de l'Aliança Nacional de Catalunya, de la Unió de Catalunya amb tots els pobles hispànics en la lluita contra l'enemic comú i pel restabliment de la legalitat republicana i estatutària.

Què ens separa, encara?

No existeix entre nosaltres i Pi i Sunyer cap discrepància de principi. Afirma Pi i Sunyer: «Tot acord entre catalans ha d'arrencar de l'afirmació del dret indeclinable de Catalunya a l'autodeterminació». I bé, què hem dit sempre nosaltres?

En la qüestió nacional, el nostre principi essencial és el dret inalienable dels pobles a exercir lliurement l'autodeterminació, a constituir-se en Estats separats, independents. Aquest principi l'hem mantingut abans, el sostenim avui, el sostindrem demà. Carles Pi i Sunyer ho sap, malgrat que vulgui fer creure als babaus que nosaltres en lluitar pel restabliment de la legalitat estatutària ens oposem que Catalunya vagi més lluny. Mai hem dit semblant cosa. Mai la direm. El que cal és que entre nosaltres hi hagi una comprensió clara dels respectius punts de vista i una interpretació correcta de la posició que cadascú pugui tenir. Sense això, difícil seria una entesa. Cal també situar-se en el moment que som i acceptar els fets històrics que afecten profundament la concepció, plantejament i solució del problema nacional. Cal renunciar al monopoli del patriotisme, de la representació catalana a Catalunya o fora d'ella. Hi hagué un temps en el qual Cambço pogué dir: «Jo sóc Catalunya». Això ha mort per sempre més i al que volgués calcar l'egolatria camboniana li direm: «Catalunya és petita, però no tant!»... El nostre moviment nacional ha arribat a la seva maduresa. Els graons de l'evolució del nostre problema nacional són ben visibles. La Lliga Regionalista fou durant un període la portaveu de la catalanitat. Reivindicava per a ella tota sola el monopoli del patriotisme català. Fou el Partit que aconseguí per a Catalunya la Mancomunitat, és a dir, l'autonomia administrativa. Amb això acomplí el seu objectiu històric i va llençar la bandera nacional en aliar-se amb la Dictadura de Primo de Rivera i en oposar-se a la República. Un altre partit, el Republicà Nacionalista, d'Esquerra, va recollir-la. També aquest partit s'atribuí el monopoli del patriotisme català, de la representació catalana a Catalunya i fora d'ella. Va marxar endavant amb la bandera nacional i guanyà per a Catalunya l'Estatut, val a dir, l'autonomia política i administrativa. Amb això acomplí el seu objectiu històric. El 19 de juliol de 1936 el republicanisme nacionalista va llençar la bandera nacional i el moviment obrer va recollir-la. És la nostra hora històrica, del nostre objectiu històric. Nosaltres vàrem aixecar ben alta la bandera nacional durant la guerra, l'aixequem més alta que mai a l'exili i a Catalunya mateix. Som nosaltres els que obtindrem per Catalunya, el lliure exercici del dret d'autodeterminació. No per això reivindiquem per a nosaltres el monopoli del patriotisme. La bandera nacional és ben ampla i tots els catalans que vulguin alliberar Catalunya del terror franquista, hi caben. Però, sí que és necessari comprendre que l'avanç definitiu de Catalunya en el procés de recobrament nacional ha estat la incorporació conscient i dirigent del moviment obrer en aliança amb el moviment pagès. La maduresa del nostres moviment nacional és deguda a aquest fet. És la classe obrera aliada de la pagesia, la que assegura a Catalunya la plena realització dels seus drets en un demà no llunyà. Cal comprendre, també, que tot acte que tendeixi a allunyar la classe obrera del problema nacional és un acte contra Catalunya, i que és un acte d'aquesta naturalesa pretendre reviure monopolis despareguts per sempre m´s.

Sobre la qüestió nacional no volem equívocs de cap mena.

Pi i Sunyer s'enfada amb nosaltres per haver-li dit separatista i ens pregunta si no és legítim ésser-ne. És clar que ho és. Nosaltres no hem negat mai aquesta legitimitat. Tant no l'hem negada que hem invitat i invitem els separatistes a venir als rengles de l'Aliança Nacional, a ésser amb representació pròpia del Govern ampliat de la Generalitat. La idea separatista és legítima. Nosaltres respectem el record dels Balt, dels Granier Barrera, dels Civit, que a Garraf tot ho arriscaren per la independència de Catalunya. Nosaltres estimem la memòria dels Compte, dels Alba i dels Bardina, que el sis d'octubre varen donar la seva vida per la independència de Catalunya. Nosaltres recordem amb profunda simpatia els separatistes que lluitaren colze a colze amb els nostres companys en les batalles glorioses d'Aragó i Catalunya, pels carrers i camps catalans en les jornades provocades pels contrarevolucionaris trotskistes, els separatistes que moriren a la Ciutat Universitària i als camps de Castella en defensa de la capital espanyola. El que nosaltres no respectem ni estimem ni admetem és l'equívoc separatista, l'especulació separatista. Això, no. Creiem que Pi i Sunyer no pot dir «l'exèrcit de l'Estat espanyola es rebel·lava dintre de Catalunya contra Catalunya». Perquè és una frase equivocadament separatista que els separatistes autèntics no es faran seva, car falseja la veritat històrica, car l'exèrcit de l'Estat espanyola va rebel·lar-se contra la República que havia reconegut el dret de Catalunya a l'autonomia política i administrativa, el dret de la classe obrera a una vida decent, el dret de la pagesia a la terra i a la llibertat, contra una Catalunya que havia promulgat i aplicat la Llei de Contractes de Conreu; car l'exèrcit va sublevar-se esperonat i subvencionat pel nazi-feixisme i per les oligarquies espanyoles i catalanes que es regiraren contra una Catalunya poc respectuosa dels seus interessos de classe. S'és separatista o no se n'és. Si s'és separatista, en bona hora, a marxar junts durant aquest període contra Franco, per oferir a Catalunya la possibilitat de separar-se. Si no se n'és cal renunciar a les especulacions, als equívocs, atendre's a les realitats presents i esforçar-se per trobar els punts de coincidència que ens han d'aplegar sota la mateixa bandera.

Amb Carles Pi i Sunyer no tenim discrepància de principi, però sí les tenim quant als mètodes a emprar.

Nosaltres sostenim que cal anar immediatament a l'ampliació del Govern de la Generalitat de Catalunya, el qual és l'únic òrgan legal capacitat per organitzar i dirigir la lluita del nostre poble contra el franquisme, l'únic òrgan que els catalans que no poden ésser consultats i que més sofreixen—els catalans de Catalunya, de França i del Sàhara—poden reconèixer com a legítimament seu, l'únic òrgan que pot i ha d'aglutinar tots els catalans de la més diversa ideologia en el camp ampli antinazi-feixista, car essent el legítim de tots cap sector, cap grup, cap ideologia preval damunt les altres.

Pi i sunyer sense deconèixer avui la continuïtat jurídica de les institucions catalanes s'entesta a sostenir, malgrat sigui provisionalment, un anomenat Consell Nacional la legalitat del qual no pot ésser reconeguda, l'eficàcia del qual és nul·la, el treball del qual ha estat factor no d'unitat sinó de discòrdia.

Ens diu Pi i Sunyer que l'anomenat Consell Nacional és legítim perquè compta amb la representació expressa de «nombrosos, valuosos i diversos elements». Quina mena d'elements? La vella colònia? Els antics residents ens mereixen tots els respectes, però mal podrien reivindicar una preeminència senyera, quan els seus lligams amb Catalunya són estrictament sentimentals, quan desconeixen la Catalunya d'avui tan turmentada, la Catalunya que ha obert les seves venes en defensa de la República i de les seves llibertats, la Catalunya que ha de reconquerir-se amb el propi esforç i en indissoluble connexió amb la causa comuna de tots els pobles hispànics, amb la causa mundial de les democràcies contra el nazi-feixisme, una Catalunya que no és ni tornarà a ésser la que ells deixaren en la infantesa o jovenesa a l'hora de l'emigració voluntària. L'ajut, la col·laboració, l'estímul dels antics residents ens són preuats, els volem tenir. Però ells mateixos refusarien la direcció de la lluita del nostre poble si els l'oferíssim. Pertanyen a la nova emigració? En aquest cas cal garbellar, ja que es tracta de funcions rectores, del dret de conferir legalitat a un òrgan il·legal opsoat a l'únic òrgan legal de Catalunya. Entre els nous exiliats hi ha els combatents que sortiren de Catalunya amb les armes a la mà, els que no combateren i varen desertar, els que s'emboscaren o tingueren activitats funestes per a la causa comuna, i una colla de cridaners que no són separatistes i fan de separatistes, que tot ho trenquen sense reconstruir, una mena de sidrals esbravats que freturen per esdevenir no un Compte, sinó un Mundel! Cal garbellar, car la qüestió plantejada és enormement seriosa. Aquesta necessitat, però, del garbellament palesa la feblesa inguarible, la manca absoluta de dret dels misteriosos «nombrosos, valuosos i diversos elements». Els que compten de cara a Catalunya i a la seva reconquesta són els combatents, els que estaven i estan allí, els que restaren a França, els deportats al Sàhara, els vinguts a Amèrica que no han deixat apagar la flama combativa, que l'alimenten dia a dia, que no tenen altre desig ni aspiració que la d'aixafar Franco i oferir la vida per alliberar els nostres germans martiritzats, per reconquerir amb l'extermini del nazi-feixisme, amb l'establiment de la República i de l'Estatut, les llibertats nacionals de Catalunya. I entre aquests catalans combatents, el dubte d'elecció no existeix.

Ens diu Pi i Sunyer: «Com que després de la caiguda de França els que hi quedaren no estaven en condicions d'actuar, calia la constitució d'un òrgan representatiu». Cal aclarir primer que el Consell no va nèixer arran del col·lapse de Franco, sinó del raport de Pi i Sunyer fet el mes de gener de 1940, molt abans de l'assassinat de Companys i amb una perspectiva històrica ben diferent. En segon terme, el plantejament del problema no és just. La situació personal d'alguns membres del Govern català podria haver-nos obligat a tenir un òrgan provisional representatiu i dependent, a les ordres del Govern, no substitutiu, renengant d'una legalitat que és la nostra màxima força davant Catalunya i del món per muntar un castellet arbitrari damunt una il·legalitat eixorca o nociva. D'haver-se tingut aquest criteri, del qual sorgia la necessitat patriòtica d'assegurar el funcionament regular i eficient del Govern de Catalunya, és segur que a hores d'ara cap dels seus membres es trobaria en situació perillosa, que la vida preciosa del nostre president no hauria estat sacrificada. Altrament, ¿no ha estat aquesta la posició intel·ligent i raonada dels bascos? Els bascos han organitzat un Consell a Londres, dirigit pel Sr. Irujo, però dependent del Govern d'Euzkadi el qual mai s'ha considerat dissolt, mai ha deixat d'actuar ni en el temps que el seu president Aguirre estava amagat a Bèlgica i Alemanya.

Ens diu Pi i Sunyer que l'anomenat Consell Nacional de Catalunya resident a Londres pot parlar en nom de catalans perquè, ultra el suport dels «valuosos, nombrosos i diversos elements», ha estat reconegut per les Comunitats catalanes d'Amèrica. Devem concretar que les Comunitats no han organitzat el Consell Nacional, que és el Consell Nacional el que ha organitzat les Comunitats. S'ha procedit al revés i gens democràticament. S'han organitzat les Comunitats damunt la base exposada per Pi i Suner el gener de 1940: la liquidació dels partits i organitzacions catalans per decret. Pretenen ésser una mena de super partit. Aquest és el seu mal d'origen, la feblesa orgànica que les ha convertit en factors no d'unitat, sinó de discòrdia, no de reforçament de la nostra legalitat, sinó de renunciament suïcida en benefici d'una il·legalitat i d'un criteri arbitrari que afavoreix els elements d'aventura i d'irresponsabilitat, els provocadors de tots els colors. Per això les Comunitats, en la seva forma i composició actuals, no poden ésser reconegudes per cap partit i organització que no hagi oblidat el seu deure, la seva responsabilitat davant Catalunya, no poden legitimar res ni ningú.

Heus ací l'obstacle que ens ha privat d'anar a la constitució definitiva de l'Aliança Nacional de Catalunya. Creiem, sincerament, que acabarem per apartar-lo del nostre camí, car no hem posat ni posem en dubte el patriotisme assenyat de Carles Pi i Sunyer.

No tenim, amb Carles Pi i Sunyer, discrepàncies de principi en quant al problema de la unitat de Catalunya amb tots els pobles hispànics en la lluita contra l'enemic comú. Coincidim a afirmar que aquesta unitat és necessària. Dissentim, però, en els mètodes a emprar.

Afirmem nosaltres que la qüestió prèvia de fons a resoldre és el franquisme. La lluita contra el règim terrorista franquista exigeix la màxima unitat nacional catalana i de Catalunya amb tots els pobles hispànics, sobre la base del que teníem i ningú no ens pot discutir ni regatejar: la nostra legalitat, la Constitució del 1931 i l'Estatut, els òrgans constitucionals i estatutaris. La no liquidació prèvia del franquisme ens planteja no el problema de possibles guanys nacionals, sinó el de treballar per salvar Catalunya de l'extermini físic que l'amenaça. L'anorreament del règim franquista, el restabliment de la legalitat republicana i estatutària ens obriran el camí per a nous plantejaments nacionals, per reivindicar amb màxima força el nostre dret inalienable d'autodeterminació.

Afirma Pi i Sunyer que la qüestió prèvia de fons a plantejar als partits i organitzacions espanyols no és la lluita a mort contra el règim franquista, sinó el reconeixement del nostre dret d'autodeterminació. Ens retreu Pi i Sunyer: «Quan en manifestos i periòdics parleu de la unitat, hi interferiu la qüestió del retorn a la terra i recobrament del règim i l'anihilació del règim franquista, no és la primera, l'essencial, sense resoldre la qual totes les portes restarien closes, sinó una vulgar “interferència”».

És natural que, tenint aquest criteri «d'interferència», Pi i Sunyer actuï en una mena de laboratori, d'esquena al país, que el problema nacional i de retorn a una Catalunya alliberada del règim franquista sigui per a ell matèria especulativa, de discussions més o menys acadèmiques no pertorbades per l'angoixa d'una realitat aclapardora i que ens exigeix, acció, acció i acció! Quan l'amic Carles Pi i Sunyer es decideixi a sortir del laboratori per barrejar-se amb nosaltres i amb el nostre poble en la lluita cos a cos contra el règim franquista, les dificultats seran resoltes automàticament.

N'estem convençuts, perquè aquesta no és per a Pi i Sunyer una qüestió sagrada de principi. En una carta recent adreçada al Sr. Andreu i Abelló, diu Pi i Sunyer: «Hi ha moltes solucions viables entre els termes separatisme i estatut, moltes trinxeres a anar defensant; i si ens veiem obligats a abandonar-les que sigui almenys després de combatre». Un combat ben còmode, malgrat tot! No és una qüestió de principi, sinó especulativa, maniobrera, d'allargassament sense fi, bona per als homes que no tenen pressa, que no es senten turmentats en tot moment per la imatge sagnant de Catalunya màrtir.

N'estem convençuts, perquè els amics i corresponsals de Pi i Sunyer a Mèxic, dubten i ell mateix dubta més. El Sr. Andreu i Abelló en la correspondència privada amb Pi i Sunyer, accepta el restabliment de la legalitat republicana i estatutària. I raona assenyadament quan assenyala: «Quant a jugar la primera solució de la disjuntiva—separatisme—ja faríem en el moment oportú les convencions i assemblees que fossin menester». D'antuvi, Pi i Sunyer rebutja el suggeriment i contesta: «Per al simple restabliment de l'Estatut hi serem sempre a temps», però noves reflexions i un capteniment més assenyat acaben per convèncer Pi i Sunyer que podria ésser que no sempre hi fossin a temps per reivindicar l'Estatut, i declara, honradament: «Confesso que és molt arriscat entrar en aquest terreny en què no són possibles les garanties de certesa»... Aquest terreny és el del revisionisme constitucional i per tant estatutari. Té raó Pi i Sunyer: «És molt arriscat».

Què significa obrir un període de revisió constitucional? En primer terme, reconèixer la legitimitat del Govern de Franco, en declarar-nos sense Llei ni Constitució, fora de la Llei, grups revolucionaris en lluita contra un Estat constituït i reconegut. Millor servei no ens podria demanar Franco! Millor argument no podíem oferir als muniquesos aliats de Franco! Seríem el contrari del que som i hem d'ésser. Nosaltres volem que la nostra legalitat, que la nostra República, que els Governs legítims de la República, de Catalunya i Euzkadi siguin reconeguts per les democràcies en guerra contra el nazi-feixisme. Nosaltres volem que les democràcies posin punt final a la suïcida antidemocràtica política de sostenir a Espanya el règim franquista, que ens ajudin, que ens donin les armes perquè els pobles hispànics prenguin part directament, amb la nostra bandera i el nostre dret en la guerra contra el nazi-feixisme. ¿Com podríem assolir-ho si llancéssim la nostra Llei, el nostre dret, per la finestra? Si no fóssim més que grups i grupets i colles revolucionàries, cantant cadascú la seva cançó, sense representació nacional, sense autoritat ni influència dins i fora del país, esgarrapant-nos els uns als altres, enzes malaurats, esparracats i carrinclons? ¿Què significa obrir un període de revisionisme constitucional, com a catalans? ¿Un pas més enllà o més ençà de l'Estatut? Si ens atenem al joc de forces contradictòries que hi ha a Espanya, les influències i corrents que s'entrecreuen en el si del món democràtic, el poder d'uns o altres elements internacionals en l'àmbit occidental a l'hora de la pau, podem témer àdhuc la restauració d'una República menys democràtica que la del 31 o la restauració monàrquica per la qual malden encara avui poderosos sectors muniquesos de Londres i Washington. La República del 31 i el règim estatutari seran per a tothom indiscutibles, si en torn d'ells fem el front únic tots els pobles hispànics, tots els combatents republicans. Si el revisionisme posa en perill la mateixa República, què no caldria témer pel nostre Estatut! Una República menys democràtica que la del 31, una monarquia restaurada, ens imposaria com ara i abans l'Espanya «una e indivisible»? ¿Com podríem tan alegrement, sense cap garantia d'un major avenç nacional, amb perspectives més aviat negatives, comprometre un començament positiu de vida nacional, que a la fi és l'Estatut, que tants sacrificis i tanta sang ens ha costat?

Aleshores si no s'ha creat un estat d'opinió internacional, si no s'han establert pactes o compromisos amb Churchill o Roosevelt o el Negus, si ni Londres ni Washington ni les porteries dels ministeris ofereixen seguretat ni garanties, petites ni grans, si no estem en presència de qüestions irreductibles de principi, sinó d'especulacions d'estira i arronsa que van de separatisme a l'Estatut, si no sempre hi podem ésser-hi a temps a reivindicar l'Estatut, si el revisionisme constitucional és molt arriscat car en ell no són possibles les garanties de certesa: ¿on ens porta, on s'assenta l'entestament de Carles Pi i Sunyer i els seus amics?

Garanties! Volen garanties. I bé, també nosaltres en voleim, però de quina manera.

Carles Pi i Sunyer s'acontentaria amb un pacte signat per representacions més o menys legítimes de partits i organitzacions espanyols i en el qual aquests reconeguessin el nostre dret d'autodeterminació. Una reedició ampliada del pacte de Sant Sebastià. Nosaltres no. Seria útil aconseguir-ho i caldrà fer tots els esforços per tal d'arribar a aquest compromís. Però, per a nosaltres, no seria suficient garantia. En volem de millors, de més sòlides. La millor garantia és la nostra unitat. L'Estatut fou una conseqüència, no del Pacte de Sant Sebastià, sinó de la unitat catalana entorn de Macià. L'Estatut hauria naufragat en el mateix moment en què Marcel·lí Domingo ens va demanar públicament i solemnial i «pel bé de la República», que renunciéssim a ell si no haguéssim fet el quadre entorn de Macià. Per molts pactes que ara signéssim, de res valdrien si a l'hora de les veritats, del xoc dels profunds sentiments tradicionals i d'interessos parasitaris nascuts i assaonats en l'«Espanya “una e indivisible”, no tinguéssim una completa unitat nacional. La millor garantia és la incorporació de la classe obrera al moviment nacional, la teoria nacional del seu partit únic, el PSU de C, la unitat obrera i l'aliança obrera i pagesa sota la bandera del dret d'autodeterminació. La millor garantia és la comprensió i l'ajut actiu de la classe obrera espanyola la qual comprèn ja que el seu propi problema fonamental està indissolublement lligat al problema de l'alliberació nacional dels pobles oprimits; del seu dirigent de vantguarda, el Partit Comunista d'Espanya, que ha defensat, defensa i defensarà demà, sense reserves ni vacil·lacions, el nostre dret d'autodeterminació. La millor garantia és la nostra intervenció intensa, directa, en la guerra contra el nazi-feixisme, car com més de soca i arrel l'extirpem, més justa serà la reordenació del món després de la victòria. La garantia suprema amb la qual tots els esperançaments són lògics, possibles, és l'extermini del règim franquista, el restabliment de la legalitat republicana i estatutària».

Que ens han enganyat mantes vegades, als catalans? És cert. També és cert que les forces regressives espanyoles ens tornaran a enganyar si no sabem menar pel bon camí la nostra lluita. Ha estat així, és així, i serà així, perquè l'alliberació de Catalunya és un procés històric i no el caprici d'un moment ni de ningú. Cal anar ben en compte, però no repenjar-s'hi, car el gemec no és un argument, una força.

Cal anar sense reserves ni vacil·lacions a la constitució de l'Aliança Nacional de Catalunya, a la unitat de Catalunya amb tots els pobles hispànics. Acceptant tots el dret inalienable d'autodeterminació però comprometent-nos a lluitar de cara a Catalunya contra el règim franquista sota la bandera de la Constitució del 1931 i sota el guiatge del Govern legítim de Catalunya. La nostra posició no pot ésser més clara. La unitat catalana podria ésser reforçada mitjançant una entesa amb els organismes d'unitat basca i gallega que ens comprometés a una acció conjunta, a l'endemà de la victòria, per l'exercici lliure del dret d'autodeterminació.

Però, cal donar-se pressa!

¿No ens adonem de la situació terrible, dramàtica com mai en què es troba Catalunya? Catalunya és martiritzada a fons, amb ràbia insadollable. Més de 150 mil catalans han mort per Catalunya i per la República, molts i molts milers sofreixen les tortures dels camps de França i dels sorrals del Sàhara, dels camps de concentració, dels batallons de treball forçat i de les presons espanyoles. Cada dia que passa, cada hora, noves vides precioses són sacrificades pels botxins franquistes. La misèria més espaordidora plana per tot el país suara ric i rialler. Els nostres obrers sense feina són deportats al treball forçat d'Alemanya, reserva de carn de canó per a la trista «División Azul». Les nostres dones són prostituïdes pels canalles falangistes i els invasors italo-alemanys. Els nostres infants es moren de fam. L'espectre terrible de la guerra total que cobeja Franco, amenaça enrunar el que encara resta en peu, trossejar més vides, més llars catalanes. Catalunya agonitza, companys! És davant la imatge de la Catalunya màrtir, de la Catalunya que s'escola per mil ferides, que emplacem tots els catalans! Siguem dignes fills de Catalunya, copsem plenament la nostra responsabilitat històrica, salvem-la deixant de banda per indignes petiteses, mesquineses, posicions personals, ressentiments de grups i de cleda, tot el que ens faci nosa, pertorbi o allargassi la nostra incorporació ardent al front mundial dels pobles, a la guerra activa contra el nazi-feixisme, contra Hitler, la victòria del qual seria la nostra derrota, la derrota del qual serà el ressorgiment esplendorós de la nostra Pàtria.

En aquesta tasca sagrada, siguem, companys del PSU de C, com fins ara, els capdavanters, l'avantguarda!

El company Comororera acabà la conferència donant visques a la unitat catalana i de Catalunya amb tots els pobles hispànics, a la Unió Soviètica, Anglaterra, EEUU, Xina, al Front Mundial dels Pobles i al camarada Stalin, que foren acollits pels nombrosíssims assistents, amb gran entusiasme i xardorosos aplaudiments.