(1999)
Després de la segona guerra mundial el capitalisme de mercat florí a Occident. Això contradigué directament la previsió de Trockij, que encara seria repetida per lloros com Mandel i altres. L'esforç per resoldre aquesta contradicció dugué a la teoria de l'economia de guerra permanent.
Per entendre com s'hi arribà serà útil de fer una curta disgressió de natura autobiogràfica. El fet que a Palestina hagués erigit un petit grup trotskista – uns 30 miliontants – fou una preparació valuosa per combatre amb les grans dificultats que el moviment trotskista internacional es trobà a la fi de la segona guerra mundial. Era com el nen petit de la rondalla de Hans Christian Andersen del nou vestit de l'emperador. Després d'anys d'aïllament i de tempesa sota el nazisme i l'estalinisme, els trotskisten patien de la necessitat psicològica de creure en miracles. La situació real era massa dolorosa per fer-hi cara. Si el meu desenvolupament polític hagués tingut lloc dins l'organització trotskista britànica, que el 1946 tenia uns 400 militants, probablement hauria estat sota prou pressió com per conformar-me. No n'hi havia prou per escapar al dogmatisme amb la lectura de Marx, Engels, Lenin, Trockij i Luxemburg. Mandel i Pablo no eren pitjors coneixedors de la literatura marxista que jo. Ésser un palestí aïllat a Gran Bretanya era, retrospectivament, un avantatge polític.
En arribar a Gran Bretanya el 1946, i en veure les condicions que hi havia des de la perspectiva d'un país colonia, em colpí el fet que:
...el nivell de vida dels obrers era alt. Quan vaig visitar per primera vegada una llar obrera – una casa ordinària – li vaig demanar quina era la seua feina i em digué que era mecànic. El meu anglès no era gaire bo de forma que vaig pensar que volia dir engenyier mecànic. Però era un obrer mecànic semiqualificat. Fou un xoc complet. Els xiquets eren pujats en condicions millors que en els anys 1930. L'única vegada que vaig veure xiquets sense sabates fou a Dublín. Els nens ja no patien de raquitisme. Això m'ajudà a adonar-me que la crisi final no era a la cantonada. [78]
Hi havia gent en el moviment trotskista que no tenien cap problema en tractar la diferència entre el gran creixement i la predicció. Gerry Healy seguia vivint en un món de fantasia de catàstrofe capitalista imminent. Mandel sempre anava per darrera dels fets i emprava formulacions embolicades en relació al mecanisme de funcionament del capitalisme. Per comptes de clarificació exudava confusió. [79] El primer article polèmic que vaig escriure del tema retava Mandel i aparegué el 1947. Era una crítica del seu intent de negar l'existència d'una recuperació econòmica de postguerra però encara no anava més enllà de refusar un concepte mecànic de l'economia marxiana. [80]
Una comprensió efectiva de la qüestió general no s'havia de limitar als problemes sorgits pel fracàs de la predicció de Trockij. També havia de tractar amb els profetes de l'etern creixement capitalista, que defensaven que el sistema perduraria sempre que se seguissen les polítiques econòmiques keynesianes.
La plena ocupació era un fet després de la segona guerra mundial, però assumir que era un producte de la política keynesiana és com creure que el cant del gall provoca l'eixida del sol. Del 1928 endavant John Maynard Keynes defensà que la responsabilitat primordial del govern era emprar les polítiques fiscals i monetàries per assegurar que hi havia prou demanda efectiva en l'economia com per mantindre la plena ocupació. El 1936 Kenyes desenvolupà les seues idees en el llibre Teoria general de l'ocupació, de l'interès i dels diners. Però mai el seu consell no fou seguit pels governs del període. Ni els governs conservadors, laboristes ni nacionals acceptaren l'argument de Keynes.
Les coses canviaren amb l'esclat de la guerra. Els capitalistes, que eren molt reacis a gastar diners en obres públiques en temps de pau, com Keynes recomanava, eren ara ben generosos en llençar diners en l'exèrcit. Així, per exemple, els capitalistes dels Estats Units que s'havien enfadat molt amb Roosevelt per permetre l'augment del dèficit pressupostari anual de més de 2 mil milions de dòlars fins a 4 mil milions (193, 3,6 mil milions; 1935, 3 mil milions; 1936, 4,3 mil milions; 1937, 2,7 mil milions) no es preocuparen d'un dèficit de 59 mil milions el 1941-42. És improbable que Hitler llegís la Teoria General de Keynes però aconseguí la plena ocupació amb la mobilització de milions de persones en l'exèrcit i en la indústria militar. Fou la cursa armamentística, ni no un economista de Cambridge, qui provocà la diferència.
Amb tot, quan, per primera vegada en dues dècades, s'aconseguí la plena ocupació, la idea que això ho podia mantindre la gestió estatal de la demana es generalitzà molt. Pels dirigents polítics de tots els partits de la generació de postguerra la doctrina presentada per Keynes semblava plenament vindicada.
Fins i tot un cert nombre d'antics marxistes es declararen partidaris de Keynes. Entre ells hi havia John Strachey. El 1932-35 Strachey escrigué tres llibres, La propera lluita pel poder, L'amenaça del feixisme i La natura de la crisi capitalista, on es presentava com a marxista ortodox (tot i que de fet era molt influït per l'estalinisme). El 1940 Strachey publicà un nou llibre, Un programa de succés. Aquest defensava que, tot i que a llarg termini el socialisme era l'únic remei per la fallida del capitalisme, a curt termini calia un programa interí per reformar el capitalisme similar al New Deal de Roosevelt. El seu programa incloïa sis punt principals: l'extensió de l'empresa pública, baixos tipus d'interès pel capital de prèstec, augment dels serveis socials, prèstecs monetaris als individus, i impost redistributiu. També hi hauria un sistema financer controlat per l'estat i un control públic estricte de la balança de pagaments. [81] Aquest programa era tan minimalista que el dretanós Anthony Crosland pugué dir que “era incomparablement més modest que el programa que el Partit Laborista adoptà el 1937”. [82] John Strachey continuava a retre homenatge a part de les anàlisis de Marx i descriure la societat com a “capitalista”. Però ara concloïa que la desocupació i les crisis eren cosa del passat. La democràcia de masses i les tècniques d'intervenció econòmica governament descobertes per Keynes, deia, suposaven que el capitalisme era ara planificat.
Crosland també composà lírica del capital reformat pels mètodes keynesians. El seu llibre El futur del socialisme, publicat el 1956, defensava que l'anarquia del capitalisme s'esvaïa, de la mateixa forma que els conflictes de classe. El sistema esdevenia més i més racional i democràtic. El capitalisme es dissoldria pacíficament. Tota la xerrameca sobre la producció dedicada a treure beneficis més que no pas a satisfer les necessitats humanes era, d'acord amb Crosland, un absurd. “La indústria privada a la fi s'humanitza”. [83] Una “revolució pacífica” havia començada on el conflicte de classes seria impensable: “hom no pot imaginar actualment una aliança ofensiva deliberada entre el govern i els patrons contra els sindicats”, escrivia Crosland. [84] “Ens trobam, a Gran Bretanya, en el llindà de l'abundància”. [85]
Ara que el keynesianisme garantia un creixement desinhibit, deia Crosland, l'estat hauria d'aconseguir uns ingressos per impostos més grans que poguessen finançar reformes socials i plans de benestar social. Els socialistes haurien d'allunyar-se de les qüestions econòmiques. Cap a quines?
...hauríem de girar la nostra intenció com més va cap a les altres esferes que, a llarg termini, són més importants – la llibertat personal, la felicitat, la realització cultural; el cultiu de l'oci, de la bellesa, de la gràcia, de l'elegància, de l'excitació... més cafès a l'aire lliure, carrers més il·luminats i elegants a la nit, horaris de tancament més avançats pels edificis públics, més teatres de repertori local, millors i més hospitalaris hostals i restaurants... més murals i quadres en els llocs públics, un millor disseny del mobiliari i de la vaixella i de la roba de dona, estàtues en el centre de les nous edificis d'habitatge, fanals i cabines telefòniques millor dissenyats, i així fins a l'infinit. [86]
Si Mandel i Healy foren refutats per les contradiccions immediates del creixement de postguerra, els keynesians i els altres apòlegs del capitalisme haurien quedat confosos a llarg termini per les cada vegada més profundes i intractables crisis que han afectar el capitalisme occidental d'ençà dels anys 1970.
La teoria de l'economia de guerra permanent evitava les trampes de totes dues posicions. Sorgia del desenvolupament de la teoria del capitalisme d'estat. Entendre Rússia esdevingué la clau per obrir una interpretació del creixement de postguerra del capitalisme occidental. Per què això era així?
La teoria del capitalisme d'estat identificava la competència militar entre Rússia i els països capitalistes occidentals com el principal mecanisme que forçava la dinàmica d'acumulació de capital a Rússia. La producció d'armaments a Rússia també explica perquè no patí el cicle de creixements i d'ensulsiades. L'invers també és cert – a l'altra banda de la cortina d'acer la despesa armamentística romangué a un nivell alt fins i tot després de la fi de la segona guerra mundial.
El document del 1948 La natura de classe de la Rússia estalinista té un capítol dit La producció i el consum de mitjans de destrucció. La producció d'armes té propietats peculiars. Ni aporta nous mitjans de producció (Departament I, per emprar la terminologia de Marx al Capital), ni contribueix al consum de la classe obrera (Departament IIa). La producció de la indústria armamentística, per tant no condueix a més producció. És una forma de consum improductiu, anàloga al consum d'objectes de luxe pels propis capitalistes (Departament IIb o III). [87]
La producció d'armaments és “el consum col·lectiu de la classe capitalista” que assegura que aquesta classe mitjançant l'expansió militar “aconseguirà nous capitals, noves possibilitats d'acumulació”. La capacitat d'adqurir noves possibilitats d'acumulació distingeix la “producció i consum de mitjans de destrucció” de la resta del consum de la classe capitalista.
La natura de classe de la Rússia estalinista assenyalava que les propietats estabilitzadores de la producció d'armes explicaven per què el capitalisme d'estat rus no experimentava el cicle clàssic de creixement i d'ensulsiada característic de les economies de mercat. [88] L'anàlisi anterior era un pont cap a la teoria de l'economia de guerra permanent que insisteix en el paper de la despesa militar en l'expansió de l'economia en els països del capitalisme de mercat.
El maig del 1957 l'argument s'especificà més en l'article titulat Perspectives de l'economia de guerra permanent que passava de l'efecte de la despesa militar en la dinàmica de la Rússia estalinista al seu efecte en el capitalisme d'Occident i de Japó. [89] L'impacte de la despesa militar no era vista com un accident. El nivell econòmic de la societat, el nivell que han assolit les seues forces productives, és el factor decisiu en l'organització dels seus exèrcits. Com deia Marx, “la nostra teoria que l'organització del treball és condicionada pels mitjans de producció es corrobora, segona sembla, de la forma més brillant en la “indústria de les massacres humanes”.
En el període anterior del capitalisme l'endarreriment de l'economia feia impossible d'alimentar i d'armar grans exèrcits. Comparats amb els exèrcits massius mobilitzats durant la primera i la segona guerres mundials, els exèrcits del capitalisme ascendent anterior eren molt petits. Fins i tot durant les guerres napoleòniques, França, dominadora de pràcticament tot Europa, no tingué en cap moment més de mig milió de soldats. Les forces armades britàniques de l'època eren una desena part de les de França. Friedrich el Gran declarà de les guerres del segle XVIII, “el ciutadà pacífic ni tan sols s'adonava que el país era en guerra”. [90] Fins i tot durant les guerres del segle XIX, les guerres napoleòniques, les guerres de l'opi, la guerra de Crimea, etc., la vida de les nacions bel·ligerants amb prou feines n'era afectada.
Tot això canvià amb la primera guerra mundial. Aleshores França, la població de la qual era tan sols de deu milions més que en l'època napoleònica (40 milions respecte de 30), mobilitzà fins a cinc milions de soldats. Els altres països bel·ligerants mostraren augments similars. Juntament amb el tremend augment en el tamany dels exèrcits hi hagué un augment massiu en la despesa en tecnologia militar. Tot plegat comportà un canvi en el paper del sector militar en l'economia nacional en general.
Amb una proporció important de la població mobilitzada i una porció important de l'economia posada al servei de la guerra, no tan sols els soldats entraren en combat, sinó que també milions d'obrers industrials, obrers agrícoles i pagesos, etc. - de fet tota la població civil – sentí l'impacte.
Abans de la primera guerra mundial, tot i que les potències imperialistes s'havien preparat fins a cert punt per les batalles, l'economia amb prou feines s'havia adaptat a la producció d'armament. Fou únicament després que començassen les diferents guerres que la classe dirigent prengué les decisions per fer cara a la situació que ara es presentava – armes o mantega.
Fins el 1914, per tant, era possible d'analitzar el desenvolupament del capitalisme sense posar massa atenció en les guerres o en els preparatius, ja que jugaven un paper menor en el desenvolupament econòmic. Immediatament després de la primera guerra mundial el sector militar de l'economia de nou vacil·là: els grans exèrcits foren desmobilitzats en la major part i la producció armamentística fou dràsticament retallada.
Amb tot, al principi de la gran ensulsiada dels anys 1930 i de l'ascens de Hitler el poder, aparegué per primera vegada en la història un poderós sector militar en temps de pau. Entre 1939 i 1944 la producció de municions es multiplicà a Alemanya cinc vegades, i a Japó deu vegades, a Gran Bretanya 25 vegades, i als Estats Units 50 vegades. [91]
|
L'economia de guerra |
||||||
|---|---|---|---|---|---|---|
|
|
Alemanya |
Gran Bretanya |
Estats Units |
|||
|
1939 |
1943 |
1938 |
1943 |
1939-1940 |
1944-1945 |
|
|
DG** |
60,0* |
100,0* |
1 |
5,8 |
16,0 |
95,3 |
|
RN |
88,0* |
125,0* |
5,2 |
9,5 |
88,6* |
186,6* |
|
DG/RN |
68% |
80% |
19,20% |
61,10% |
18% |
51% |
|
DG = despesa governamental, RN = renda
nacional |
||||||
Mentre que després de la primera guerra mundial hi hagué un període d'una dècada i mitja on cap país avançat tingué un sector militar relativament gran, després de la segona guerra mundial no hi hagué cap trencament. Poc després de la seua fi la cursa armamentística començà de nou.
Abans, durant més d'un segle, el capitalisme seguí un cicle rítmic de prosperitat i de crisi. Les crisis tenien lloc més o menys regularment cada deu anys. Però d'ençà de l'aparició de l'economia de guerra permanent el cicle s'havia trencat d'alguna forma. Per entendre com passà això, com un sector militar d'un 10% o menys de l'economia nacional podia evitar una crisi general, hem de resumir primer les causes de la crisi en el capitalisme clàssic.
La causa bàsica de les crisis capitalista de superproducció és el poder adquisitiu relativament baix de les masses en relació amb la capacitat de producció de la indústria. Com deia Marx:
La raó darrera de totes les crisis reals continya essent sempre la misèria i el consum limitat de les masses en relació a la tendència de la producció capitalista de desenvolupar les forces productives de forma que tan sols la capacitat absoluta de consum de la societat en constitueix el límit. [92]
En darrera anàlisi, la causa de les crisis capitalistes és que una part com més va més gran de la renda de la societat cau a mans de la classe capitalista i que una part com més va més gran d'aquesta no es dirigeix a l'adquisició de mitjans de consum, sinó de mitjans de producció – és a dir, s'adreça a l'acumulació de capital. L'augment relatiu de la part de renda nacional adreçada a l'acumulació comparada amb la part adreçada al consum ha de dur cap a la superproducció, una situació on l'augment en la quantitat de mercaderies aconseguit no es pot vendre perquè els consumidors no tenen mitjans per comprar-les.
Això és un procés acumulatiu. A mesura que l'augment de l'acumulació s'acompanya d'una racionalització i de la innovació tecnològica, això resulta en una taxa augmentada d'explotació. Com més gran és la taxa d'explotació, més gran és la capacitat d'acumulació en relació amb els salaris dels obrers i als ingressos dels capitalistes. L'acumulació genera acumulació.
Les gegantines despeses militars després de la guerra afectaren la tendència cap a la crisi. Ara l'economia armamentística tenia una molt gran influència en la capacitat adquisitiva popular, en el nivell de l'acumulació real de capitals, i en la quanritat de mercaderies que cercaven un mercat.
Assumim que hi ha un milió de persones a la recerca de feina en un determinat país i que, a més, un 10% d'elles són contractades pel govern per produir armes – unes 100.000 persones. La llur capacitat adquisitiva comportarà la contractació de més gent en altres llocs. La relació numèrica entre el tamany del primer grup i del segon fou anomenada el “multiplicador” per Keynes. Per brevetat aquest terme es pot prendre últilment. Si el multiplicador és dos, l'ocupació de 100.000 obrers per l'estat augmentarà l'ocupació general fins a 200.000. Si el multiplicador és tres, l'augment serà de 300.000, etcètera. Ací no hi ha pas dubte que l'efecte acumulatiu d'una despesa militar del 10% de la renda nacional pot ésser força desproporcionat en relació a l'agument de la capacitat adquisitiva de les masses.
De nou, quan un 10% de la renda nacional va a l'exèrcit, els recursos de capital que cerquen inversions en la producció pacífica es retalla dràsticament: en el nostre exemple, d'un 20% de la renda nació a un 10%. L'augment en la capacitat adquisitiva de la gent, juntament amb la nova demanda de l'estat d'armes, de roba militar, de barracons, etc., dóna més sortida a les vendes i estalvia crisis de superproducció.
A més, una economia de guerra naturalment té un gran efecte en la taxa d'augment del subministrament de mercaderies no-militars que cerquen compradors civils. La plena ocupació no sols augmenta el nombre total de gent que guanya un salari, sinó que causa una tensió en el mercat de treball que permet els obrers de guanyar millors salaris. Paradoxalment, això no nega la possibilitat d'augmentar els beneficis: el capital treballa més plenament que no pas abans; hi ha molta menys capacitat desaprofitada o de capital perdut. El seu recanvi és més gran. Així, per exemple, en els anys 1937-42 el salari global a la indústria dels Estats Units augmentà un 70%, i els beneficis un 400%!
Amb les estupendes forces productives disponibles per a la societat, l'augment en la despesa armamentística no duia necessàriament a una retallada del consum civil, sinó tot el contrari. Això ho mostrà amb més claredat el país capitalista més ric del món, els Estats Units, durant la segona guerra mundial. Tot i que el 1943 els Estats Units esmerçaren l'enorme suma de 83,7 mil milions de dòlars en la guerra, el consum civil no caigué sinó que en realitat era més gran que abans de la guerra, en passar de 61,7 mil milions de dòlars el 1939 a 70,8 mil milions de dòlars el 1943 (expressats en els preus del 1939), un augment del 14,7%.
La teoria de l'economia de guerra permanent mostrà per què la predicció de Trockij no s'havia acomplert. Però encara féu més. Demostrà que a llarg termini una prosperitat econòmica que anava damunt del vèrtex d'una bomba nuclear no podia ésser ni estable ni segura. Fins i tot quan el capitalisme mundial era prosper, com a resultat de la despesa militar, no tos els països patien la mateixa càrrega d'alts costos militars. Els que hi esmerçaven menys es beneficiaven en proporció inversa a la despesa militar. El document del 1948 sobre Rússia defensava que el capitalisme en general experimentava una estabilització tan sols temporal. Afirmava:
...les potències poden competir tan ferotgement en el mercat mundial que cadascuna, per tal de reforçar la seua posició, començaria a retallar la despesa militar. En l'actualitat veiem com la Gran Bretanya es veu impulsada a retallar la seua “despesa en defensa” per la competència amb Alemanya, i pel deteriorament del seu balanç internacional de pagaments. Fins ara cap país no ha sigut capaç d'amenaçar els Estats Units, de forçar-los a abandonar la cursa armamentística i començar a competir per veure “qui retalla més ràpid la despesa militar”. Es poden permetre la més gran despesa militar del món i la més gran inversió absoluta en indústria. [93]
El pes desigual de la cursa armamentística duria a la desestabilització tot i que el document preveia, erròniament com es veuria finalment, que Rússia seria la guanyadora:
...amb el gran impuls de la indústria russa, és possible que en uns altres 10 o 20 anys, puga, fins i tot encara que no haja assolit el nivell absolut de la indústria dels Estats Units, si més no començar a amenaçar els Estats Units en certes branques del mercat mundial – les de la indústria pesada. Aleshores els Estats Units... poden tallar la despesa militar per tal d'evitar una derrota en el mercat mundial. [94]
Amb tot l'argument bàsica era correcte:
L'economia de guerra servirà menys i menys com a remei de la superproducció, com a estabilitzador de la prosperitat capitalista. Quan l'economia de guerra es fa massa feixuga, el cor del creixement capitalista se'n resentirà amb seguretat. [95]
De fet no fou Rússia qui forçà els Estats Units a retallar la seua despesa militar, sinó principalment Alemanya Occidental i Japó, els dos països als qui es prohibí de mantindre grans exèrcits perquè perderen la guerra. Amb tot, La natura de classe de la Rússia estalinista encertà en preveure que l'estabilització temporal del capitalisme de mercat mitjançant la despesa militar sols seria temporal. De fet, en desviar la plus-vàlua de la inversió productiva tendí a evitar ensulsiades amb el preu d'una tendència a llarg termini cap a l'estagnació. Les economies amb un nivell relativament alt de despesa militar es trobarien amb un desavantatge competitiu i per tant es veurien forçades a augmentar el percentatge d'inversions destinat a les indústries civils. Això permeté que les tendències cap a un cicle econòmic clàssic es reafirmassen. [96]
La creixent rivalitat entre els Estats Units d'una banda i Japó i Alemanya Occidental de l'altra, agreujaren la distribució desigual de la despesa armamentística, dugué a la desestabilització de l'economia i a un retorn a les recessions mundials. El pronòstic que després d'una sèrie d'anys l'economia mundial frenari s'han fet certes: la producció mundial que augmentava anualment un 5,4% en els anys 1950-63, i un 6% en els anys 1963-73, davallà a un 2,6% en els anys 1973-90, i a un 1,4% en els anys 1990-96. [97]
Els Estats Units gastaven una proporció molt més gran de la renda nacional en armaments que no pas Japó o Alemanya Occidental. Japó mai no gastà més d'un 1% de la seua renda nacional en defensa. Com a resultat Japó aconseguí d'acumular més capital i d'invertir més en indústria per renovar les seues fàbriques. El resultat fou que que la indústria automobilística japonesa reeixí. La indústria naviera japonesa substituí la indústria britànica com a capdavantera mundial, i en electrònica Japó superà Alemanya que fins aleshores havia tingut el primer lloc, etc., etc.
La guerra de Vietnam agreujà el retard industrial relatiu dels Estats Units respecte Alemanya i Japó. El resultat fou que el 1973 la feblesa del dòlar es revelà en una explosió del preu del petroli – marcat en dòlars. El gran creixement s'acabava.
La teoria de l'economia de guerra permanent donà per segur que la irracionalitat del capitalisme no disminuïa amb l'envelliment del sistema. El capitalisme, que en paraules de Marx era cobert al llarg de la història de sang i de fang, no es féu benevolent a una edat avançada. De fet l'economia de guerra permanent és l'expressió més extrema de la bestialitat i de la barbàrie del sistema. [98]
Capítol
següent:
La revolució permanent
desviada
78. T. Cliff, Fifty Five Years a Revolutionary, Socialist Review 100, May 1987, pp.14-29, reimprès a L. German and R. Hoveman (eds.), A Socialist Review (London, 1998), pp.15-28.
79. Veieu, per exemple, E. Mandel, Late Capitalism (London, 1975).
80. T Cliff, All that Glitters is not Gold, op. cit., pp.24-37.
81. J. Strachey, A Programme for Progress (London, 1940), pp.210-211.
82. A. Crosland, The Future of Socialism (London, 1956).
87. See T. Cliff, The Class Nature of Stalinist Russia, op. cit., pp.121-122.
89. T Cliff, Perspectives for the Permanent War Economy, Socialist Review, març del 1957, reimprès a T. Cliff, Neither Washington Nor Moscow, op. cit., pp.101-107.
91. F. Sternberg, Capitalism and Socialism on Trial (Londres, 1951), p.438.
92. K. Marx, Capital, vol.III, ch.30: Money Capital and Real Capital (Moscou, 1959), p.484.
93. T. Cliff, The Class Nature of Stalinist Russia, op. cit., pp.121-125; T. Cliff, Neither Washington Nor Moscow, op. cit., pp.106-107.
97. Financial Times, 4 de setembre del 1998.
98. Grans passos addicionals en el desenvolupament de la teoria de l'economia de guerra permanent els realitzaren Mike Kidron i Chris Harman. Veieu M. Kidron, Western Capitalism Since the War (London, 1970) i A Permanent Arms Economy, i C. Harman, Explaining the Crisis (London, 1984).