(1999)
Un altre aspecte on els trotskistes de la postguerra tingueren dificultats per entendre tenia a veure amb els esdeveniments del Tercer Món. La teoria de la revolució permanent desenvolupada per Trockij a Rússia preveia l'afebliment de l'imperialisme i el canvi social en els països del Tercer Món. Això havia d'ésser aprofitat per la classe obrera en lluita per completar les tasques de la revolució burgesa i al mateix de temps per continuar en la lluita pel socialisme. La qüestió de si la teoria de la revolució permanent de Trockij explicava adequadament els importants desenvolupaments del Tercer Món es presentà de la forma més clara pel que feia a la Xina de Mao i a la Cuba de Castro. Funcionava la teoria? Per respondre aquesta qüestió no n'hi havia prou amb un “sí” o amb un “no”. Hi havia moltes similituds entre ço que s'esdevingué en aquells països i la teoria de Trockij, però en certa manera hi havia també una divergència radical. Per tant sorgí la necessitat de formular una teoria que pogués combinar tots dos aspectes. Aquesta era la teoria de la revolució permanent desviada.
La classe obrera industrial no jugà cap mena de paper en la victòria dels comunistes xinesos de Mao damunt el Guomindang nacionalista el 1949. Fins i tot la composició social del propi Partit Comunista xinès era totalment no-obrera. L'ascens de Mao en el partit coincidí amb una època en la qual deixava d'ésser un partit de classe obrera. Cap a la fi del 1926 almenys un 66% de la militància era obrera, un altre 22% intel·lectuals i sols un 5% camperols. [99] El novembre del 1928, el percentatge d'obrers havia caigut més de quatre cinquenes parts fins a sols un 10%. Un report oficial admetia que el partit “no tenia ni un sol nucli sa entre els obrers industrials”. [100] Un any més tard els obrers suposaven sols un 3% de la militància i això caigué a virtualment no res a la fi del 1930. [101] D'aleshores ençà i fins a la victòria final de Mao no tingué virtualment obrers industrials.
Durant una sèrie d'anys el partit es limità a moviments camperols insurrecionals a l'interior de les províncies de la Xina central, on establí una República Soviètica Xinesa; més tard, després d'una derrota militar a les províncies centrals el 1934, es traslladà cap al nord de Shenshi al nord-oest. En totes dues àrees no hi havia cap classe obrera industrial d'importància. Un organ de la Comintern no exagerava quan escrivia, “la regió fronterera és socialment i econòmicament una de les regions més endarrerides de Xina”. [102] Chu Teh repetia: “les regions sota la direcció dels comunistes són les més endarrerides econòmicament de tot el país”. [103] Ni una sola ciutat real passà a control dels comunistes fins un parell d'anys abans de l'establiment de la República Popular Xinesa.
Tan poc importants eren els obrers en l'estratègia del Partit Comunista durant el període de l'ascens de Mao al poder que el partit no trobà necessari de convocar un Congrés Nacional de Sindicats fins 19 anys després del celebrat el 1929. No es preocupà de cercar el suport obrer, com ho demostra la seua declaració que no provà de mantindre cap organització del partit en les àrees controlades pel Guomindang durant els anys crucials del 1937-45. [104] Quan, el desembre del 1937, el govern del Guomindang decretà la pena de mort pels obrers que anaren a la vaga o que ni tan sols defensassen anar a la vaga mentre la seua guerra contra els japonesos continuàs, un portant-veus del Partit Comunista explicà a un interlocutor que el partit era “del tot satisfet” amb aquella conducta del govern davant la guerra. [105] Fins i tot després de l'esclat de la guerra civil entre el Partit Comunista i el Guomindang, amb prou feines hi havia cap organització del Partit Comunista en les àrees del Guomindang, que incloïen tots els centres industrials del país.
La conquesta de Mao de les ciutats revelà més que no pas altra cosa el divorci complet del Partit Comunista de la classe obrera industrial. Els dirigents comunistes feren tot el possible per evitar qualsevol aixecament obrer en les ciutats abans de prendre-les. Abans de la caiguda de Tientsin i de Veijing, per exemple, el general Lin Piao, comandant de l'Exèrcit d'Alliberament Popular, publicà una proclama que cridava el poble:
...a mantindre l'ordre i a continuar en les presents ocupacions. Els fncionaris Yuan del Guomindang i el personal de policia de les insitucions governamentals provincials, de ciutat, del país, o de qualsevol nivell; de districte, de ciutat, de vila, o el personal de la Pao Chia (la seguretat del Guomindang)... són animats a continuar a lloc. [106]
En el moment de creuar el riu Yangtzé, abans que les grans ciutats del centre i del sud de Xina (Xangai, Hankow, Canton) caiguessen davant ells, Mao i Chu Teh publicaren una proclama en termes idèntics:
...els obrers i empleats de totes les branques seguiran a la feina... els funcionaris dels governs central, provincial, municipal o comarcal del Guomindang de tots els nivells, o els delegats de l'“Assemblea Nacional”, els membres dels Yuans legislatius i de control o els membres del Consell Polític del Poble, el personal de policia i els caps de les organitzacions de Pao Chia... romandran en els càrrecs. [107]
La classe obrera obeí i romangué inerta. Un report de Nanquín del 22 d'abril del 1949, dos dies abans de l'ocupació de l'Exèrcit d'Alliberament Popular, descrivia la situació així:
La població de Nanquín no mostra cap signe d'excitació. Multituds de curiosos es veien aquest matí aplegades en el mur del riu per veure l'intercanvi de foc de l'altra banda del riu. La feina segueix com sempre. Hi ha botigues tancades, però és per la manca de clients... Els cinemes encara són plens de gom a gom.
Un mes després un corresponsal del New York Times escrivia de Xangai, “les tropes vermelles començaren a penjar cartells en xinès on demanaven el poble de romandre en calma i els assegurava que no havien de tèmer res”. [108] A Canton “després d'entrar els comunistes establiren contacte amb la comissaria de policia i ordenaren els oficials i els homes de romandre a lloc per mantindre l'ordre”. [109]
L'argument de Trockij que les tasques de la revolució burgesa com l'alliberament del domini imperialista sols podien assolir-les els obrers no pogia explicar què passà a Xina.
Un altre exemple de desenvolupament que no s'adequen a l'escenari de Trockij tingué lloc a Cuba. Ací ni la classe obrera ni tan sols la pagesia jugà cap paper seriós. Els intel·lectuals de classe mitjana ompliren tota l'arena de la lluita en l'ascens de Fidel Castro al poder. El llibre de C. Wright Mills, Escolta, ianqui, que és si fa no fa un monòleg autèntic parlat pels dirigents cubans, tracta per damunt de tot d'allò que no era la revolució:
...la pròpia revolució no era una lluita... entre treballadors assalariats i capitalistes... La nostra revolució no és una revolució feta per sindicats o per treballadors assalariats de les ciutats o per partits obrers, o per res de semblant... els obrers assalariats de la ciutat no eren conscients en cap sentit revolucionari; els llurs sindicats eren simplement com els nostres sindicats nord-americans: eixien per més diners i per millors condicions. Això era tot el que els movia. I alguns eren fins i tot més corruptes que els nostres. [110]
Després de discutir amb els dirigents cubans, Paul Baran, un partidari acrític de Castro, escrigué:
Semblaria que el segment amb feina de la classe obrera industrial romangué, en general, passiu durant tot el període revolucionari. En formar la capa “aristocràtica” del proletariat cubtà, aquests obrers participaven dels beneficis de les empreses monopolístiques – forasteres i nacionals – eren ben pagats d'acord amb el nivell latino-americà, i gaudien d'un nivell de vida considerablement superior al de les masses del poble cubà. El força potent moviment sindical era dominat pel “sindicalisme professional”, a l'estil dels Estats Units, i era profundament permeat per l'extorsió i el gangsterisme. [111]
La indiferència del proletariat industrial explicava el complet fracàs de la convocatòria de Castro d'una vaga general el 9 d'abril del 1958, uns setze mesos després del començament de l'aixecament i vuit mesos abans de la caiguda del dictador cubà, Batista. Els obrers eren apàtics; i els comunistes la sabotejaren. Fou una mica més tard que saltaren al vagó de cua de Castro. [112]
No sols la classe obrera industrial romania a banda de l'aixecament de Castro, també aquest era el cas de la pagesia. En una data tan avançada com l'abril del 1958 el nombre total d'homes armats sota Castro era d'uns 180 i en el moment de la caiguda de Batista sols havia pujat a 803. [113] Els quadres de les partides de Castro eren intel·lectuals. I els camperols que hi participaven no eren jornalers. Che Guevara descrigué els camperols que s'unien a Castro a Sierra Maestra:
Els soldats que constituiren el nostre primer exèrcit de guerrilla camperola provenien de la part d'aquesta classe social que mostra el seu amor per la possessió de la terra de la forma més agressiva, que expressa d'una manera molt perfecte l'esperit catalogat com a petit-burgès. [114]
El moviment de Castro era de classe mitjana. Els 82 homes sota Castro que envaïren Cuba des de Mèxic el desembre del 1956 i els 12 que sobrevisqueren al combat de Sierra Maestra provenien tots d'aquesta classe. “Les més grans pèrdues les patí principalment el moviment de resistència de la classe mitjana urbana, que creà els àcids polítics i psicològics que digeriren la força combatent de Batista”. [115]
Com a característica dle moviment cubà, Che Guevara donava a entendre que la classe obrera industrial seria irrelevant per a totes les futures revolucions socialistes:
Els campesinos, amb un exèrcit composat de gent com ells que lluiten pels llurs propis grans objectius, principalment per una justa redistribució de la terra, arribaran del camp per prendre les ciutats... Aquest exèrcit, creat en el camp, on les condicions subjectives maduren per a la presa del poder, passa a conquerir les ciutats des de l'exterior... [116]
A tot arreu del Tercer Món la classe obrera mai no jugà més que un paper subsidiari en les transformacions socials de la postguerra, i fins i tot quan era present no actuava com una força independent que lluitava pel socialisme revolucionari com havia sigut el cas de Rússia el 1917. Per tant els processos de superar les relacions socioeconòmiques internament endarrerides i per aconseguir l'alliberament nacional de l'imperialisme foren encapçalats per una diversitat de forces la majoria de les quals procedien de la intel·lectualitat, o de l'estat, i que jugaven el paper atribuït a la classe obrera en la teoria de la revolució permanent de Trockij. Tot i que els resultats polítics a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina variaven, el capitalisme d'estat fou, en una major o menor grau, el resultat dominant.
Els elements bàsics de la teoria de Trockij es poden resumir en sis punts:
(1) Una burgesia que arriba tard a l'escenari capitalista és fonamentalment diferent dels seus ancestres d'un segle o dos abans. És incapaç de donar una solució coherent, democràtica i revolucionària als problemes posats pel feudalisme i per l'opressió imperialista. És incapaç de dur a terme la destrucció profunda del feudalisme, l'assoliment de la independència nacional real i de la democràcia política. Ha deixat d'ésser revolucionària, tant en els països avançats com en els endarrerits. És una força absolutament conservadora.
(2) El paper revolucionari decisiu recau en el proletariat, tot i que siga molt jove i petit en nombre.
(3) La pagesia, incapaç d'una acció independent, seguirà les ciutats, i en relació als dos primers punts, haurà de seguir la direcció del proletariat industrial.
(4) Una solució coherent de la qüestió agrària, de la qüestió nacional, un trencament de les cadenes socials i imperials que impedeixen l'acceleració de l'avenç econòmic, haurà d'anar més enllà dels lligams de la propietat privada burgesa: “la revolució democràtica creix immediatament en la socialista, i per tant esdevé una revolució permanent”. [117]
(5) L'assoliment de la revolució socialista “dins els límits nacionals és impensable... Així, la revolució socialista esdevé una revolució permanent en un sentit nou i més ampli del mot; arriba a l'assoliment únicament en la victòria final de la nova societat en tot el nostre planeta”. [118] És un somni reaccionari i estret, provar d'assolir el “socialisme en un sol país”.
(6) Com a resultat, la revolució en els països endarrerits comportarà convulsions en els països avançats.
Si bé la natura conservadora i covarda de la burgesia de desenvolupament tardà (primer punt de Trockij) és una llei absoluta, el caràcter revolucionari de la jove classe obrera (segon punt) no és ni absolut ni inevitable. Si la classe obrera no és, de fet, revolucionària, aleshores els punts del (3) al (5) no es realitzaran.
Una vegada la insubornabilitat de la natura revolucionària de la classe obrera, pilar central de la teoria de Trockij, es fa sospitosa, tota l'estructura cau a trossos. El seu punt tercer no realitza, ja que la pagesia no pot seguir una classe obrera no-revolucionària, i tots els altres elements el segueixen. Però això no vol dir que no passe res de res. Una concatenació de circumstàncies nacionals i internacionals fa que les forces productives entre en un conflicte amb les cadenes del feudalisme de l'imperialisme. Les rebel·lions camperoles prenen una profunditat i amplitud desconegudes. En elles també hi arrela la rebel·lió nacional per un major nivell de vida i contra la ruïna econòmica que comporta l'imperialisme. El resultat fou una mena de transformació que incloïa elements de la revolució permanent però també desviats d'ella de forma radical. Aixó l'anomenàrem revolució permanent desviada, una teoria que fou presentada per primera vegada en termes generals e 1963. [119]
Si les dues classes principals de la societat capitalista moderna, els capitalistes i els obrers, no jugaven un paper clau – l'una perquè havia esdevinguda una força conservadora, l'altra perquè l'havia desviada de seu objectiu l'estalinisme o el reformisme – com podien tindre lloc un procés important? La tendència de les forces productives amb la rebel·lia de la pagesia no serien suficients totes soles per trencar el jou dels terratinents i de l'imperialisme. Uns altres quatre factors hi ajudaven:
(1) L'afebliment de l'imperialisme mundial com a resultat de les contradiccions creixents entre els dos blocs de superpotències on cadascú era paralitzat per l'existència de la bomba H. Això limitava parcialment la llur capacitat d'intervindre en el Tercer Món per por de provocar una guerra mútua.
(2) La importància creixent de l'estat en els països endarrerits. Un dels trucs de la història és que quan la societat fa cara a una tasca històrica, i la classe que tradicionalment la du a terme és absent, un altre grup de gent, molt sovint organitzat com a poder estatal, la realitza. Sota aquestes condicions el poder estatal juga un paper molt important. Reflecteix no tan sols, o principalment, la base econòmica nacional damunt la qual s'aixeca, sinó els imperatius supra-nacionals de l'economia mundial.
(3) L'impacte de l'estalinisme i del reformisme en desviar la força del moviment obrer en una direcció diferent de la revolució socialista. Molt sovint els partits comunistes, o moviments similars amb influència entre la classe obrera, dedicà esforços a col·laborar i reforçar forces locals que representaven altres interessos de classe.
(4) La importància creixent de la intel·lectualitat com a dirigent i unificadora de la nació, i per damunt de tot com a manipuladora de les masses. Aquest darrer punt necessitarà d'una elaboració especial.
El paper dirigent de la intel·lectualitat en un moviment revolucionari és directament proporcional a l'endarreriment general – econòmic, social i cultural – de les masses d'on s'aixeca. És característic que el moviment populista rus, que reforçava més que cap altre la necessitat de revolucionar els elements més endarrerits de la societat, els camperols, era també el grup que donava la més gran importància a la intel·lectualitat, als mestres del “pensament crític”.
La intel·lectualitat revolucionària resultà ésser un factor molt més cohesiu en les nacions emergents de la postguerra que a la Rússia tsarista. Amb la propietat privada de la burgesia nadiua massa feble per transformar la situació, i la càrrega de l'imperialisme sentida com a intolerable, el capitalisme d'estat semblava la resposta. L'afebliment de l'imperialisme, la importància creixent de la planificació estatal, l'exemple de Rússia, i el treball organitzat i disciplinat dels partits comunistes, donaren a la intel·lectualitat un programa coherent. Com l'únic sector de la societat no-especialitzat (ja que no era tancat en un paper de classe particular en les relacions de producció) la intel·lectualitat era alhora la font d'una “elit revolucionària professional” i simultàniament apareixia com a representant dels interessos de la “nació” front els interessos sectorials i classistes en conflicte. A més, era el sector de la societat més imbuït de la cultura nacional, ja que els camperols i els obrers no tenien ni lleure ni educació per això.
La intel·lectualitat també era sensible a l'endarreriment tècnic dels llurs països. En participar en el món científic i tècnic del segle XX, eren decebuts per l'endarreriment de la pròpia nació. Aquest sentiment era accentuat per la “desocupació intel·lectual” endèmica d'aquests països. Donat l'endarreriment econòmic general, l'única esperança per la majoria d'estudiants era una feina governamental, però no n'hi havia prou per tothom. [120]
La vida espiritual dels intel·lectuals també era en crisi. En un ordre estantís on el model tradicional es desintegrava, se sentien insegurs, desarrelats, mancats de valors ferms. Les cultures en dissolució donaren lloc a una poderosa necessitat d'una nova integració que havia d'ésser total i dinàmica per ompli el buit social i espiritual. La intel·lectualitat acollí el nacionalisme amb un fervor religiós.
Abans que el llur país aconseguís la llibertat política, els intel·lectuals es trobaren sota una pressió dual – privilegiats davant la majoria del llur poble, però encara subordinats als dirigents forasters. Això explica els dubtes i vacil·lacions tan característics del llur paper en els moviments nacionals. Els llurs avantatges els hi creaven un sentiment de culpa, de “deute” envers les masses “fosques”, i al mateix temps un sentiment de separació i de superioritat envers ells. La intel·lectualitat era ansiosa de pertànyer-hi però sense assimilar-s'hi, sense deixar d'ésser-hi a banda i damunt d'elles. Cercaven un moviment dinàmic que unificàs la nació, que li obrís noves i àmplies perspectives, però que alhora donàs el poder a la pròpia intel·lectualitat.
Eren grans creients en l'eficiència, inclosa l'eficiència de l'enginyeria social. Desitjaven una reforma des de dalt i s'haurien estimat moltíssim més lliurar el nou ordre mundial a un poble agraït, més que no pas veure la lluita d'alliberament d'un poble autoconscient i lliurement associat que donàs lloc a un nou món. Es preocupaven un munt de mesures per treure la llur nació de l'estagnació, però ben poc de la democràcia. Encarnaven la tendència cap a la industrialització, l'acumulació de capital, el resorgiment nacional. El llur poder era en relació directa amb la feblesa de les altres classes, i de la llur nul·litat política.
Tot plegat feia del capitalisme totalitari d'estat un objectiu molt atractiu pels intel·lectuals. I de fet, ells són els principals porta-estandards del comunisme a les nacions emergents. “El comunisme ha trobat la més gran acceptació a Amèrica Llatina entre els estudiants i les classes intermèdies”, escrivia un especialista llatino-americà. [121] A Índia, en el Congrés del Partit Comunista a Amritsar (març i abril del 1958), “aproximadament un 67% dels delegats eren de classes diferents al proletariat i a la pagesia (classes intermèdies, terratinents i ‘petits comerciants’). Un 72% tenia educació universitària”. [122] El 1943 es veia com el 16% de tots els militants del partit eren funcionaris a temps complert. [123]
En la teoria de Trockij del Tercer Món se suggeria que les forces directrius del desenvolupament social durien a la revolució permanent i a la lluita obrera pel socialisme. Però en absència del subjecte revolucionari, d'activitat i de direcció proletàries, el resultat podia ésser una direcció i un objectiu diferents – el capitalisme d'estat. En emprar ço que hi havia de validesa universal en la teoria de Trockij (el caràcter conservador de la burgesia) i ço que era contingent (l'activitat subjectiva del proletariat), hom arribava a una variant que, a manca d'un millor nom, rebia el nom de “revolució permanent desviada del capitalisme d'estat”. Amb tot, el tema central de la teoria de Trockij roman tan vàlida com sempre: el proletariat ha de continuar la seua lluita revolucionària fins a triomfar en tot el món. Amb menys d'això no es pot assolir la llibertat.
Capítol
següent:
L'herència
99. R.C. North, Kuomintang and Chinese Communist Elites (Stanford, 1962), p.32.
100. H.R. Isaacs, The Tragedy of the Chinese Revolution (London, 1938), p.333.
102. World News and Views, 22 April 1939.
103. S. Gelder, The Chinese Communists (London, 1946), p.167.
104. See Communist Manifesto published in Chungking, 23 November 1938, reported in the New York Times, 24 November 1938.
105. H.R. Isaacs, op. cit., p.456.
106. New China News Agency, 11 January 1949.
108. New York Times, 25 May 1949.
109. South China Morning Post, 17 October 1949.
110. C. Wright Mills, Listen Yankee (New York, 1960), p.47.
111. P.A. Baran, Reflections on the Cuban Revolution (New York, 1961), p.17.
112. El partit comunista de Cuba, el Partit Socialista Popular, tingué una llarga vida. Donà suport al govern de Batista entre 1939 i 1946. Participà en el primer govern de Batista amb dos ministres. El 1944 el diari comunista Hoy es dirigia a Batista com “l'ídol d'un poble, el gran home de la nostra política nacional, l'home que encarna els ideals sagrats d'una nova Cuba”. Castro fou titllat d'aventurer petit-burgès. Com s'ha dit abans els comunistes no cooperaren en la vaga d'abril del 1958. El 28 de juny del 1958 defensaven tímidament unes “eleccions democràtiques netes” per lliurar-se de Batista. Veieu P.A. Baran, op. cit.
113. Discurs de Castro de l'1 de desembre del 1961, El Mundo La Habana, 22 de desembre del 1961.
114. Che Guevara, Cuba: Exceptional Case?, Monthly Review (New York), July-August 1961, p.59.
115. T. Draper, Castro’s Cuba. A Revolution Betrayed?, Encounter (London), March 1961.
116. Che Guevara, op. cit., p.63.
117. L. Trotsky, The Permanent Revolution (New York, 1978), p.278.
119. T. Cliff, Deflected Permanent Revolution, first published in International Socialism 12 (first series), Spring 1963.
120. Així, per exemple, un estudi fet a Índia mostrava que un 25% dels estudiants que reberen la mestria a la Universitat de Lucknow en arts, ciència, comerç i dret entre 1949 i 1953 encara no tenien feina el 1957. L'estudi també reportava que un 47% dels estudiants d'arts lliberals, un 51,4% dels estudiants de ciències, un 7% dels estudiants de comerç, i un 85,7% dels estudiants d'educació deien que anaren a la universitat per aconseguir les qualificacions necessàries per ésser funcionaris governamentals. Un 51% dels graduats concloïa que l'educació universitària era una “pèrdua de temps”. (M. Weiner, Party Politics in India (Princeton, 1957), pp.8-10).
121. V. Alba, The Middle Class Revolution, New Politics (New York), Winter 1962, p.71.
122. G.D. Overstreet i M. Windmiller, Communism in India (Berkeley and Los Angeles, 1959), p.540.