El proletariat i la revolució
1930-1940
PER UN FRONT ÚNIC OBRER CONTRA EL FEIXISME 1
(Lletra a un obrer comunista alemany, membre del Partit Comunista alemany)
Alemanya viu avui un dels seus més grans moments històrics; el destí del poble alemany, el destí d’Europa i, en gran manera, el destí de tota la humanitat en els propers decennis depenen d’ell. Quan es col·loca una bola en el vèrtex d’una piràmide, un dèbil impuls serveix per a fer-la rodar a dreta o a esquerra. Aqueixa és la situació a què s’apropa Alemanya cada hora que transcorre. Determinades forces volen que la bola rode cap a la dreta i trenque els ronyons de la classe obrera. Altres volen mantenir la bola en el vèrtex. És una utopia. Els comunistes voldrien que la bola rodés cap a l’esquerra i trenqués els ronyons del capitalisme. No hi ha prou amb voler, cal poder. Intentem una nova forma d’examinar tranquil·lament la situació: ¿la política que porta a terme actualment el Comitè Central del Partit Comunista alemany, és correcta o és errònia?
Què pretén Hitler?
Els feixistes augmenten molt ràpidament. Els comunistes augmenten també, però molt més lentament. Aquest creixement dels dos polos demostra que la bola no pot mantenir-se en el vèrtex de la piràmide. El creixement ràpid dels feixistes implica que la bola pot rodar cap a la dreta. Açò constitueix un immens perill.
Hitler intenta convèncer que ell està en contra d’un colp d’estat. Per a estrangular d’una vegada per sempre la democràcia, pretén arribar al poder per la sola via democràtica. Pot hom creure realment en les seues paraules?
Està clar que, si els feixistes estiguessen segurs d’obtenir per la via democràtica la majoria absoluta dels mandats en les properes eleccions, preferirien potser aquesta via. De fet els està tancada. Seria estúpid pensar que els nazis es desenvoluparan durant un llarg període al ritme actual. Tard o d’hora, el seu receptacle social s’exhaurirà.
El feixisme tanca dins de si tan terribles contradiccions que s’aproxima el moment en què el fluix deixarà de compensar el reflux. Aquest moment pot arribar força abans que els feixistes hagen assolit reunir la meitat dels vots. Els serà impossible aturar-se perquè no tindran res de nou que esperar. Es veuran obligats a recórrer al colp d’estat.
Però tot i sense parlar d’això, la via democràtica està vedada als feixistes. El creixement formidable dels antagonismes polítics en el país i, sobretot, l’agitació dels bandits feixistes tindran forçosament com a conseqüència que, com més prop de la majoria estiguen els feixistes, més es calfarà al roig l’atmosfera i més es multiplicaran les escaramusses i els combats. En aquesta perspectiva, la guerra civil és absolutament inevitable. La qüestió de la presa del poder pels feixistes es resoldrà, no per mitjà del vot, sinó per mitjà de la guerra civil que els mateixos feixistes preparen i provoquen.
¿Pot hom imaginar per un sol instant que Hitler i els seus consellers no ho comprenen ni ho preveuen? Seria prendre’ls per imbècils. No hi ha major crim en política que comptar amb l’estupidesa d’un enemic poderós. Ja que Hitler no pot deixar de comprendre que el camí del poder passa per una guerra civil molt dura, els seus discursos sobre la via democràtica i pacífica no són, doncs, més que una cobertura, és a dir, un ardit de guerra. S’ha d’estar, doncs, més en guàrdia.
Que amaga l’estratagema de Hitler?
Els seus càlculs són totalment clars i evidents: intenta adormir l’adversari amb la perspectiva més llunyana del creixement parlamentari dels nazis, per a assetar-li, una vegada endormiscat, en el moment favorable, un colp mortal. És perfectament possible que l’admiració de Hitler pel parlamentarisme democràtic li ajude en un pròxim futur a realitzar una coalició en què els feixistes ocuparan els llocs més importants i se’n serviran... per a un colp d’estat. En efecte, és més que evident que la coalició del Centre amb els feixistes seria, no una etapa vers la solució “democràtica” del problema, sinó que serviria de trampolí per a un colp d’estat en les condicions més favorables per al feixisme.
Tot demostra que el desenllaç, inclús independentment de la voluntat de l’estat major feixista, es produirà en el transcurs dels pròxims mesos, si no de les pròximes setmanes. Aquesta circumstància té una enorme importància per a l’elaboració d’una política correcta. Si s’admet que els feixistes prendran el poder dins de dos o tres mesos, serà deu vegades més difícil batre’s contra ells l’any que ve que no aquest. Els plans revolucionaris de qualsevol tipus elaborats a dos, tres o cinc anys vista, no són més que xarlatanisme lamentable i vergonyós si la classe obrera deixa els feixistes arribar al poder en els dos, tres o cinc pròxims mesos. En les operacions militars, com en la política dels moments de crisi revolucionària, el factor temps té una importància decisiva.
Per tal d’il·lustrar aquesta idea, prenguem un exemple. Hugo Urbahns, que es considera com un “comunista d’esquerra”, declara que el partit comunista alemany ha fracassat, que està mort políticament, i proposa construir un nou partit. Si Urbahns tingués raó, açò significaria que la victòria dels feixistes estava assegurada, perquè són necessaris anys per a crear un nou partit (a més, no està provat que el partit d’Urbahns vaja a ésser millor que el de Thaelmann: quan Urbahns estava al capdavant del partit no hi havia menys errors).
Si el feixisme conquistés efectivament el poder, açò significaria no sols la liquidació física del partit comunista, sinó també el seu fracàs polític total. Els milions d’obrers que formen el proletariat no perdonarien mai a la Internacional Comunista i a la seua secció alemanya una derrota vergonyosa, infligida per bandes de polseguera humana. És per açò que l’arribada dels feixistes al poder faria necessària, segons tots els indicis, la creació d’un nou partit i d’una nova internacional. Seria una catàstrofe històrica espantosa. Només els vertaders liquidadors, els que es refugien darrere de frases buides, els que es preparen de fet a capitular covardament abans del combat, consideren des d’ara que tot això és inevitable. Nosaltres, els bolxevics-leninistes, als que els stalinistes qualifiquen de “trotskistes”, no tenim res en comú amb aqueixa gent.
Nosaltres estem fermament convençuts que la victòria sobre els feixistes és possible, no després de la seua arribada al poder, no després de cinc, deu o vint anys de dominació per la seua banda, sinó avui, en la situació actual, en els pròxims mesos o a les pròximes setmanes.
Per a vèncer és necessària una política correcta. Açò implica en particular que cal una política adaptada a la situació actual, al reagrupament actual de forces, i no calculada per a una situació que haja d’arribar dins d’un, dos o tres anys, quan el problema del poder estiga ja resolt des de fa temps.
Tots els mals vénen que la política del comitè central del partit comunista alemany està basada, en part conscientment i en part inconscientment, en el reconeixement del caràcter inevitable de la victòria del feixisme. En efecte, en la seua crida a favor del “front únic roig”, publicada el 29 de novembre, el comitè central del partit comunista alemany parteix de la idea que és impossible vèncer el feixisme sense haver vençut prèviament la socialdemocràcia alemanya. Thaelmann repeteix aquesta idea en tots els seus articles. És correcta aquesta idea? A escala històrica, és completament certa. Però això no significa en absolut que es puguen resoldre les qüestions que estan a l’ordre del dia gràcies a ella, és a dir, acontentant-se amb repetir-la. Aquesta idea, correcta des del punt de vista de l’estratègia revolucionària en el seu conjunt, es converteix en una mentida, inclús en una mentida reaccionària, una vegada que es tradueix al llenguatge de la tàctica. ¿És cert que per a fer desaparèixer l’atur i la misèria cal destruir prèviament el capitalisme? És cert. Però només l’últim dels imbècils en treurà la conclusió que no hem de combatre avui amb totes les nostres forces contra les mesures que permeten al capitalisme augmentar la misèria dels obrers.
¿Es pot esperar que el partit comunista derroque la socialdemocràcia i el feixisme en els pròxims mesos? Cap persona amb sentit comú, que sàpiga llegir i contar, s’arriscaria a una afirmació semblant. Políticament, el problema es planteja així: ¿es pot avui en dia, en el transcurs dels pròxims mesos, és a dir, malgrat la presència d’una socialdemocràcia encara força potent encara que afeblida, oposar una resistència victoriosa a l’atac del feixisme? El comitè central del partit comunista alemany respon negativament. Amb d’altres paraules, Thaelmann considera la victòria del feixisme com inevitable.
Tornem a l’experiència russa!
Per a presentar la meua idea més clarament i concreta possible, reprendré l’experiència de l’aixecament de Kornilov. El 26 d’agost de 1917 (segons el vell calendari), el general Kornilov llença un destacament de cosacs i una divisió salvatge sobre Petrograd. En el poder estava Kerenski, agent de la burgesia i aliat de Kornilov en un setanta-cinc per cent. Lenin es trobava en la clandestinitat, acusat d’estar al servei dels Hohenzollern; en aquesta època, jo estava tancat per la mateixa acusació en una cel·la de la presó de Kresti. ¿Quina fou llavors l’actitud dels bolxevics? També tenien dret a dir: “Per a vèncer la banda de Kornilov, cal vèncer la banda de Kerenski”. Ho diguérem més d’una vegada, perquè era correcte i necessari per a tota la propaganda futura. Però això era absolutament insuficient per a resistir contra Kornilov el 26 d’agost i en els dies següents, i impedir-li ofegar el proletariat de Petrograd. És per açò que els bolxevics no s’acontentaren amb llençar un crida general als obrers i als soldats: “Trenqueu amb els conciliadors i recolzeu el front únic roig dels bolxevics!” No, els bolxevics proposaren als socialistes revolucionaris i als menxevics un front únic de combat, i crearen amb ells organitzacions comunes per a la lluita. Era açò correcte o incorrecte? Que em responga Thaelmann. Per tal de mostrar encara més clarament com es presentava el front únic, recordaré l’episodi següent: alliberat de la presó gràcies a una fiança pagada per les organitzacions sindicals, fui directament des de la meua cel·la a una sessió del Comitè de Defensa Popular, on junt amb el menxevic Dan i el socialista revolucionari Gots, que eren els aliats de Kerenski i que m’havien mantingut en la presó, examiní i resolguí els problemes de la lluita contra Kornilov. Era açò correcte o incorrecte? Que em responga Remmele.
És Brüning un “mal menor”?
La socialdemocràcia recolza Brüning, vota al seu favor, assumeix la responsabilitat de la seua política davant de les masses basant-se en l’afirmació que el govern Brüning és un “mal menor”. Aquest és el punt de vista que intenta atribuir-me la Rote Fahne, amb el pretext que jo he protestat contra la participació estúpida i vergonyosa dels comunistes en el referèndum de Hitler. Però, ¿és que potser l’oposició d’esquerra alemanya, i jo en particular, hem demanat que els comunistes voten a favor de Brüning i li donen el seu suport? Nosaltres, com a marxistes, considerem tant Brüning i Hitler com Braun com als representants d’un únic i mateix sistema. El problema de saber quin d’entre ells és un “mal menor” no té sentit, perquè el seu sistema, contra el qual lluitem nosaltres, necessita tots els seus elements. Però avui aquests elements estan en conflicte, i el partit del proletariat ha d’utilitzar absolutament aquest conflicte en interès de la revolució.
En una gamma hi ha set notes. Preguntar-se quina de les notes és la millor, si do, re o sol, no té sentit. No obstant, el músic ha de saber quan i quina tecla colpejar. Preguntar-se qui és el mal menor, si Brüning o Hitler, manca també de sentit. Però cal saber quina d’aquestes tecles colpejar. Està clar? Per als que no ho comprenguen, prenguem un exemple més. Si un dels meus enemics m’enverina cada dia amb petites dosis de verí, i un altre vol assestar-me un tret per darrere, jo arrancaré primer el revòlver de les mans del segon, cosa que em donarà la possibilitat d’acabar amb el primer. Però açò no significa que el verí siga un “mal menor” en comparació amb el revòlver.
La mala sort ha volgut que els caps del partit comunista alemany s’hagen col·locat en el mateix terreny que la socialdemocràcia, acontentant-se d’invertir els signes: la socialdemocràcia vota a favor de Brüning qualificant-lo de mal menor; els comunistes, que es neguen terminantment a confiar en Brüning i Braun (i tenen tota la raó), han descendit al carrer per a recolzar el referèndum de Hitler, és a dir, la temptativa dels feixistes de derrocar Brüning. Així, han reconegut que Hitler és un mal menor, ja que una victòria en el referèndum portaria al poder a Hitler, i no al proletariat. Certament, hom se sent un poc embarassat d’explicar una cosa tan elemental! Està malament, molt malament, que músics com Remmele, en compte de distingir les notes, toquen el piano amb les botes.
No es tracta dels obrers que han deixat la socialdemocràcia, sinó dels que s’hi queden
Mils i milers de Noske, de Wels i de Hilferding preferirien al capdavall el feixisme abans que el comunisme. Però per a això han de trencar definitivament amb els obrers, cosa que no han fet encara avui. La socialdemocràcia, amb tots els seus antagonismes interns, entra avui en un conflicte agut amb els feixistes. La nostra tasca és utilitzar aquest conflicte, i no reconciliar en el moment crucial els dos adversaris contra nosaltres.
Ara cal girar-se contra el feixisme formant un únic front. I aquest front de lluita directa contra el feixisme, format per tot el proletariat, cal utilitzar-lo per a un atac pel flanc, però igualment més eficaç, contra la socialdemocràcia.
Cal mostrar en la pràctica la major disposició per a formar amb els socialdemòcrates un bloc contra els feixistes per tot arreu on estiguen disposats a adherir-se a aquest bloc. Quan hom diu als obrers socialdemòcrates: “Abandoneu el vostre partit i uniu-vos al nostre front únic, al marge de tot partit”, únicament s’afegeix una frase buida a milers d’altres. Cal saber arrancar els obrers dels seus caps en l’acció. I l’acció, ara, és la lluita contra el feixisme.
No cal dubtar-ne gens que hi ha i n’hi haurà obrers socialdemòcrates disposats a lluitar contra el feixisme colze amb colze amb els obrers comunistes, i això independentment i fins i tot contra la voluntat de les organitzacions socialdemòcrates. Evidentment, cal establir els lligams més estrets possibles amb aquests obrers d’avantguarda. Però, de moment, són poc nombrosos. L’obrer alemany està educat en un esperit d’organització i de disciplina. Això té el seu costat bo i el seu costat roí. La indiscutible majoria dels obrers socialdemòcrates vol lluitar contra els feixistes, però, de moment, encara, únicament junt amb les seues organitzacions. És impossible saltar-se aquesta etapa. Hem d’ajudar els obrers socialdemòcrates a verificar en la pràctica (en una situació nova i excepcional) què valen les seues organitzacions i els seus caps quan és qüestió de vida o mort per a la classe obrera.
El destí vol que hi haja en el comitè central del partit comunista nombrosos oportunistes aterrits. Han escoltat dir que l’oportunisme és l’amor als blocs. És pel que estan contra els blocs. No comprenen la diferència que pot existir entre un acord a nivell parlamentari i un acord de combat, inclús el més modest, amb motiu d’un vaga o de la protecció dels obrers tipògrafs contra les bandes feixistes.
Els acords electorals, els regatejos parlamentaris conclosos entre el partit revolucionari i la socialdemocràcia solen servir, per regla general, a la segona. Un acord pràctic de cara a accions de masses, per objectius de lluita, es fa sempre en profit del partit revolucionari. El Comitè anglorus era una forma inadmissible de bloc entre dues direccions, sota una plataforma política comuna, imprecisa, enganyosa i que no obligava a cap acció. Mantenir aqueix bloc durant la vaga general, en què el Consell General hi exercí el paper d’esquirol, portà els stalinistes a practicar una política de traïció.
Cap plataforma comuna amb la socialdemocràcia o els dirigents dels sindicats alemanys, cap publicació, cap bandera, cap cartell comú! Marxar separats, colpejar junts! Posar-se d’acord únicament sobre la manera de colpejar, sobre qui i quan colpejar! Hom pot posar-se d’acord amb el diable, amb la seua avia i fins i tot amb Noske i Grzesinski. Amb l’única condició de no lligar-se les mans.
En fi, cal posar a punt ràpidament un conjunt pràctic de mesures, no a fi de “desemmascarar” la socialdemocràcia (davant dels comunistes), sinó amb l’objectiu de lluitar efectivament contra el feixisme. Aquest programa ha de tractar de la protecció de les fàbriques, la llibertat d’acció dels comitès de fàbrica, la inviolabilitat de les organitzacions i les institucions obreres, el problema dels dipòsits d’armes de què puguen apoderar-se els feixistes, de les mesures a prendre en cas de perill, és a dir sobre les accions de lluita dels obrers comunistes i socialdemòcrates, etc.
En la lluita contra el feixisme li pertoca un lloc immens als comitès de fàbrica. Sobre aquest punt, cal un programa d’acció particularment precís. Cada fàbrica ha d’ésser transformada en una fortalesa antifeixista amb el seu comandament i els seus destacaments de combat. Cal fer-se amb el pla dels quarters i d’altres focus feixistes en cada ciutat, en cada districte. Els feixistes intenten assetjar els focus revolucionaris. Cal assetjar l’assetjador. L’acord en aquest terreny amb les organitzacions sindicals i socialdemòcrates és no sols admissible, sinó també obligatori. Refusar-lo en nom de consideracions “de principi” (de fet per estupidesa burocràtica o, pitjor encara, per covardia) porta a ajudar directament el feixisme.
Des de novembre de 1930, és a dir, des de fa un any, hem proposat un programa pràctic d’acord amb els obrers socialdemòcrates. Què s’hi fet? Gairebé res. El comitè central del partit comunista s’ha ocupat de tot menys del que constituïa la seua tasca central. Quant de temps preciós s’ha perdut! Certament, no queda molt. El programa d’acció ha d’ésser purament pràctic, purament concret, sense cap “exigència” artificial, sense cap segona intenció, perquè tot obrer socialdemòcrata puga dir-se: el que proposen els comunistes és absolutament indispensable per a la lluita contra el feixisme. Basant-s’hi, cal arrossegar amb l’exemple els obrers socialdemòcrates i criticar els seus caps que, inevitablement, s’oposaran al moviment i el frenaran. Únicament en aquesta via és possible la victòria.
Els epígons actuals, és a dir, els pèssims deixebles de Lenin, adoren cobrir les seues llacunes en tots els aspectes amb citacions que, força sovint, no són en absolut adients. Per a un marxista, no és la citació, sinó el mètode correcte allò que permet resoldre el problema. Però amb l’ajuda d’un mètode correcte no és difícil tampoc trobar la citació convenient. Introduint al punt l’analogia amb l’aixecament de Kornilov m’he dit a mi mateix: segurament es podrà trobar en Lenin una interpretació teòrica del nostre bloc amb els conciliadors en la lluita contra Kornilov. I, efectivament, en la segona part del tom XIV de l’edició russa, he trobat les següents línies d’una lletra de Lenin al comitè central, que data de començaments de setembre de 1917:
“Inclús ara, no hem de recolzar el govern de Kerenski. Seria faltar als nostres principis. Hom es preguntarà: No cal lluitar contra Kornilov llavors? Evidentment que sí. Però no és la mateixa cosa, i hi ha un límit entre les dues; i aquest límit, determinats bolxevics el traspassen, cedint a l’esperit de “conciliació”, deixant-se arrossegar per la marea dels esdeveniments.
Nosaltres fem i continuarem fent la guerra a Kornilov, però no recolzem Kerenski sinó que, per contra, palesem la seua debilitat. Hi ha aquí una diferència. Una diferència prou subtil, però completament essencial, i que no hem d’oblidar.
En què consisteix llavors la modificació de la nostra tàctica després de la revolta de Kornilov?
En què modifiquem la forma de la nostra lluita contra Kerenski. Sense atenuar gens ni mica del món la nostra hostilitat envers ell, sense retractar-nos de res del que hem dit contra ell, sense renunciar a derrocar-lo diem: cal tenir en compte el moment, no intentarem derrocar-lo immediatament, el combatrem ara d’una altra forma i, més precisament, assenyalant als ulls del poble (que combat contra Kornilov) la debilitat i les vacil·lacions de Kerenski.”
No proposem una altra cosa: total independència de l’organització comunista i de la seua premsa, completa llibertat per a la crítica comunista, fins i tot en allò que fa la socialdemocràcia i els sindicats. Únicament els oportunistes més menyspreables poden admetre l’alienació de la llibertat del partit comunista (per exemple, per l’adhesió al Guomindang). Nosaltres no som d’aqueixos.
No hem de retirar res de la nostra critica a la socialdemocràcia. No hem d’oblidar res del passat. Ja arranjarem en el moment adequat tots els nostres comptes històriques i, entre elles, el nostre compte per Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. De la mateixa manera, nosaltres, els bolxevics russos, presentàrem un compte global als menxevics i als socialistes revolucionaris per les persecucions, les calúmnies, les detencions, les morts d’obrers, de soldats i de camperols.
Però ho férem dos mesos després d’haver utilitzat els arranjaments de comptes particulars entre Kerenski i Kornilov, entre els “demòcrates” i els feixistes. És només gràcies a això que hem vençut.
Si el comitè central del partit comunista alemany fa seua la posició que està expressada en la citació de Lenin, tota l’actitud envers les masses socialdemòcrates i les organitzacions sindicals canviarà immediatament: en compte dels articles i els discursos que només són convincents per als que ja estan convençuts per avançat, els agitadors trobaran un llenguatge comú amb nous centenars de milers i milions d’obrers. La diferenciació al si de la socialdemocràcia s’accentuarà. Els feixistes aviat se n’adonaran que no es tracta ja d’enganyar Brüning, Braun i Wels, sinó d’acceptar la lluita oberta contra tota la classe obrera. Basant-se en això, es produirà immediatament una profunda diferenciació al si del feixisme. Únicament aquesta via fa possible la victòria.
Però cal voler aquesta victòria. No obstant, entre els funcionaris comunistes hi ha, ai!, malauradament arribistes temorencs i bonzes que adoren el seu petit lloc, el seu salari, i encara més la seua pell. Aquests individus se senten molt inclinats a fer exhibició de frases ultraesquerranes que dissimulen un fatalisme llastimós i menyspreable. “No es pot lluitar contra el feixisme sense haver vençut la socialdemocràcia!” diu el feroç revolucionari... mentre prepara un passaport per a l’estranger.
Obrers comunistes, sou centenars de milers, milions, no teniu cap part on anar, no hi haurà suficients passaports per a nosaltres. Si el feixisme arriba al poder, passarà com un temible tanc sobre els vostres cranis i les vostres espinades. La salvació es troba únicament en una lluita sense quarter. Només l’aproximació en la lluita amb els obrers socialdemòcrates pot aportar a la victòria. Afanyeu-vos, obrers comunistes, perquè vos queda poc de temps!
1 Escrit el 8 de desembre de 1931, fou publicat per primera vegada en el Biulleten Oppozitsii, nº 27, març de 1932, sota el títol de “En què és errònia la política actual del partit comunista alemany?.