LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

ELS CONSELLS DE FÀBRICA I EL CONTROL OBRER DE LA PRODUCCIÓ ¹

Benvolguts camarades:

Rebutgen vostès la consigna de control obrer sobre la producció en general i els intents d’assolir-lo per mitjà dels consells de fàbrica en particular. La seua principal raó és l’afirmació que els “consells de fàbrica legals” són inadequats per a aquest propòsit. En cap part del meu article parlava jo dels consells de fàbrica “legals”. No sols això: assenyalava de mode suficientment inequívoc que els consells de fàbrica únicament poden esdevenir òrgans de control obrer partint de la premissa d’una pressió tal per part de les masses que la dualitat de poder en les fàbriques i en el país estiga ja parcialment en preparació i parcialment establerta. Està clar que açò té tan poques possibilitats d’ocórrer sota la llei existent sobre consells de fàbrica com la revolució de produir-se en el marc de la Constitució de Weimar.

I només els anarquistes poden treure’n la conclusió que és impermissible explotar tant la constitució de Weimar com la llei sobre els consells de fàbrica. És necessari explotar tant l’una com l’altra. Però de forma revolucionària. Els consells de fàbrica no són el que la llei fa d’ells, sinó el que en fan els treballadors. A partir d’un moment determinat, els treballadors “disloquen” el marc de la llei o llencen a baix, o simplement el menyspreen en la seua totalitat. Precisament en això consisteix la transició a una situació purament revolucionària. Per ara, aquesta transició està encara per davant de nosaltres, no darrere. Ha d’ésser preparada.

Que es vaja a trobar molt sovint carreristes, feixistes i socialdemòcrates en els consells de fàbrica no diu res en contra de la seua utilització, sinó que prova simplement la feblesa del partit revolucionari. Mentre els treballadors toleren semblants delegats en els consells de fàbrica, no seran capaços de fer la revolució. Apartat dels treballadors, el partit no pot fer-se més fort, perquè l’arena més important de l’activitat dels treballadors és la fàbrica.

Però (contestaran vostès) en Alemanya estan els milers d’aturats. No el menyspreava. Però, que conclusió se’n pot traure? Descuidar enterament els treballadors ocupats i posar totes les esperances en els aturats? Aqueixa seria una tàctica purament anarquista. Naturalment, els aturats constitueixen un poderós factor revolucionari, particularment en Alemanya. Però no com un exèrcit proletari independent, sinó més bé com l’ala esquerra d’aqueix exèrcit. El nucli fonamental dels obrers es trobarà sempre en les fàbriques. És per açò que el problema dels consells de fàbrica continua present amb tota la seua agudesa.

És més, inclús per als aturats no és en absolut indiferent què ocorre en les empreses i en el procés de producció en el seu conjunt. Els aturats han d’ésser inclosos sense reserves en el control de la producció. Cal trobar les formes organitzatives per a això. Resultaran de la mateixa lluita pràctica. Naturalment, tot açò no es produirà en el marc de les lleis existents. Però cal trobar formes que comprenguen tant els aturats com els que tenen treball. La feblesa i la passivitat pròpies no poden ésser justificades per referència a l’existència d’aturats.

Diuen vostès que els brandlerians estan a favor del control obrer i els consells de fàbrica. Malauradament, fa temps que he deixat de seguir les seues publicacions, a causa de la manca de temps. No sé com plantegen la qüestió. És prou probable que tampoc ací s’hagen desembarassat de l’esperit d’oportunisme i militarisme. ¿Però és que la posició dels brandlerians pot, tan sols en un sentit negatiu, tenir una importància decisiva per a nosaltres? Els brandlerians aprengueren quelcom en el III congrés de la Komintern. Distorsionen els mètodes bolxevics de la lluita per les masses en la seua aplicació o propagació. Realment hem d’abandonar, per aquest motiu, aquests mètodes?

Com puc inferir de la seua lletra, estan vostès també en contra del treball en els sindicats i la participació en el parlament. Si és així,  llavors ens separa un abisme a uns d’altres. Jo sóc marxista, no bakuninista. Jo em base en la realitat de la societat burgesa de cara a trobar-hi les forces i les palanques amb què derrocar-la.

Als consells de fàbrica, els sindicats i el parlament contraposen vostès... els soviets. En relació amb açò, els alemanys tenen un dita excel·lent: “Schon ist in Zylinderhut wenn man ihn besitzen tut.” (Efectivament, un barret de seda és quelcom molt bonic, sempre que siga meu). No sols no tenen vostès soviets, ni tan sols tenen un pont cap a ells, ni tan sols una carretera fins al pont, ni tan sols un camí a la carretera. Die Aktion ha transformat els soviets en un fetitxe, en un espectre suprasocial, en un mite religiós. La mitologia serveix al poble per a amagar la seua pròpia debilitat o almenys per a consolar-se. “Com som impotents enfront de la mort, com no podem fer res en les fàbriques, llavors... llavors, com a recompensa per això, ens elevem a una altura tal que els soviets cauen del cel per a ajudar-nos.” Ací rau tota la filosofia dels ultraesquerrans alemanys.

No. Amb aquesta política jo no tinc res en comú. Les nostres diferències d’opinió no es limiten en absolut a la llei alemanya sobre els consells de fàbrica. Es refereixen a les lleis marxistes de la revolució proletària.