LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

BONAPARTISME, FEIXISME I GUERRA ¹

En el seu molt pretensiós, confús i estúpid article, Dwight MacDonald tracta d’atribuir-nos l’opinió que el feixisme és, simplement, una repetició del bonapartisme. Hagués resultat difícil inventar major disbarat. Hem analitzat el feixisme en el seu desenvolupament, a través de les seues distintes etapes, i posàrem en primer pla l’un o l’altre dels seus aspectes. Hi ha un element de bonapartisme en el feixisme. Sense aquest element, a saber, sense l’elevació del poder estatal per damunt de la societat a causa d’una extrema agudització de la lluita de classes, el feixisme hauria estat impossible. Però assenyalàrem des del mateix començament que es tractava fonamentalment del bonapartisme de l’època del declivi imperialista, que és qualitativament diferent del de l’època d’auge de la burgesia. Després diferenciàrem el bonapartisme pur com a pròleg d’un règim feixista. Perquè en el cas del bonapartisme pur el govern del monarca s’aproxima [...]

Els ministres de Brüning, Schleicher, la presidència de Hindenburg en Alemanya, el govern de Petain a França, resultaren, o han de resultar, inestables. En l’època de la declivi de l’imperialisme un bonapartisme purament bonapartista és completament inadequat; a l’imperialisme se li fa indispensable mobilitzar la petita burgesia i aixafar el proletariat amb el seu pes. L’imperialisme és capaç de complir aquesta tasca només en el cas que el propi proletariat revele la seua incapacitat per a conquistar el poder, mentre que la crisi social ha portat al paroxisme a la petita burgesia.

L’agudesa de la crisi social sorgeix del fet que amb la concentració dels mitjans de producció, és a dir, el monopoli dels trusts, la llei del valor, el mercat ja no és capaç de regular les relacions econòmiques. La intervenció estatal es converteix en una necessitat absoluta [...]

La guerra actual, com ho hem manifestat en més d’una ocasió, és una continuació de l’última guerra. Però una continuació no significa una repetició. Com a regla general, una continuació significa un desenvolupament, un aprofundiment, una agudització. La nostra política, la política del proletariat revolucionari, cap a la segona guerra imperialista és una continuació de la política elaborada durant la guerra imperialista anterior, fonamentalment sota la conducció de Lenin. Però una continuació no significa una repetició. També en aquest cas, una continuació significa un desenvolupament, un aprofundiment i una agudització.

Durant la guerra passada no sols el proletariat en el seu conjunt sinó també la seua avantguarda i, en cert sentit, l’avantguarda de l’avantguarda, foren presos desprevinguts. L’elaboració dels principis de la política revolucionària envers la guerra començà quan ja aquesta havia esclatat plenament i la maquinària militar exercia un domini il·limitat. Un any després de l’esclat de la guerra, la petita minoria revolucionària encara es veié obligada a acomodar-se a una majoria centrista en la conferència de Zimmerwald. Abans de la Revolució de febrer, i fins i tot després, els elements revolucionaris no es sentiren competents per a aspirar al poder, excepte l’oposició d’extrema esquerra. Fins Lenin relegà la revolució socialista per a un futur més o menys distant... Si així veia Lenin la situació no creiem llavors que haja necessitat de parlar dels altres.

Aquesta posició política de l’ala d’extrema esquerra s’expressava gràficament en la qüestió de la defensa de la pàtria.

En 1915 Lenin es referí en els seus escrits a les guerres revolucionàries que hauria d’entaular el proletariat victoriós. Però es tractava d’una perspectiva històrica indefinida i no d’una tasca per a demà. L’atenció de l’ala revolucionària estava centrada en la qüestió de la defensa de la pàtria capitalista. Els revolucionaris replicaven naturalment de forma negativa a aquesta pregunta. Era completament correcte. Però mentre aquesta resposta purament negativa servia de base per a la propaganda i l’ensinistrament dels quadres, no podia guanyar les masses, que no desitjaven un conquistador estranger.

En Rússia, abans de la guerra, els bolxevics constituïen les quatre quintes parts de l’avantguarda proletària, açò és, dels obrers que participaven en la vida política (periòdics, eleccions, etcètera). Després de la Revolució de febrer el control il·limitat passà a mans dels defensistes, els menxevics i els eseristes. Cert és que els bolxevics, en el lapse de vuit mesos, conquistaren l’aclaparadora majoria dels obrers. Però el paper decisiu en aquesta conquista no l’exercí la negativa a defensar la pàtria burgesa sinó la consigna “Tot el poder als soviets!” I només aquesta consigna revolucionària! La crítica a l’imperialisme, al seu militarisme, el repudi a la defensa de la democràcia burgesa, etcètera, pogué no haver portat mai a la majoria aclaparadora del poble al costat dels bolxevics...

En la mesura que el proletariat es mostra incapaç, en un moment determinat, de conquistar el poder, l’imperialisme comença a regular la vida econòmica amb els seus propis mètodes; és el mecanisme polític, el partit feixista que es converteix en el poder estatal. Les forces productives es troben en irreconciliable contradicció no sols amb la propietat privada sinó també amb els límits estatals nacionals. L’imperialisme és l’expressió d’aquesta contradicció. El capitalisme imperialista busca solucionar aquesta contradicció a través de l’extensió de les fronteres, la conquista de nous territoris, etcètera. L’estat totalitari, subordinant tots els aspectes de la vida econòmica, política i cultural al capital financer, és l’instrument per a crear un estat supranacionalista, un imperi imperialista, el domini dels continents, el domini del món sencer.

Hem analitzat tots aquests trets del feixisme, cada un per si mateix i tots ells en la seua totalitat, en la mesura que es manifestaren o aparegueren en primer pla.

Tant l’anàlisi teòrica com la rica experiència històrica de l’últim quart de segle han demostrat amb la mateixa força que el feixisme és en cada oportunitat l’anella final d’un cicle polític específic que es compon del següent: la crisi més greu de la societat capitalista; l’augment de la radicalització de la classe obrera; l’augment de la simpatia cap a la classe treballadora i un anhel de canvi de part de la petita burgesia urbana i rural; l’extrema confusió de la gran burgesia; les seues covardes i traïdorenques maniobres tendents a evitar el clímax revolucionari; l’esgotament del proletariat; confusió i indiferència creixents; l’agreujament de la crisi social; la desesperació de la petita burgesia, el seu anhel de canvi; la neurosi col·lectiva de la petita burgesia, la seua rapidesa per a creure en miracles; la seua disposició per a les mesures violentes; l’augment de l’hostilitat envers el proletariat que ha defraudat les seues expectatives. Aquestes són les premisses per a la formació d’un partit feixista i la seua victòria.

És evident que la radicalització de la classe obrera als Estats Units ha passat únicament per les seues fases inicials, gairebé exclusivament en l’esfera del moviment sindical (la CIO) El període de preguerra, i després la pròpia guerra, pot interrompre temporàniament aquest procés de radicalització, especialment si un nombre considerable de treballadors és absorbit per la indústria bèl·lica. Però aquesta interrupció del procés de radicalització no pot ésser de llarga durada. La segona etapa de la radicalització assumirà un caràcter expressiu molt més marcat. El problema de formar un partit obrer independent passarà a l’ordre del dia. Les nostres consignes transicionals guanyaran gran popularitat. D’altra banda, les tendències feixistes, reaccionàries, es replegaran, quedaran a la defensiva, esperant un moment més favorable. Aquesta és la perspectiva més pròxima. Res és més indigne que especular en si tindrem èxit o no en crear un poderós partit revolucionari líder. Hi ha una perspectiva favorable a la vista, que justifica l’activisme revolucionari. Cal utilitzar les oportunitats que s’ofereixen i construir el partit revolucionari.

La Segona Guerra Mundial planteja el problema del canvi de règim més imperiosament, més urgentment que en la primera guerra. Es tracta, primer que res, del règim polític. Els treballadors estan assabentats que la democràcia naufraga per tot arreu i que el feixisme els amenaça fins i tot en aquells països on encara no existeix. La burgesia dels països democràtics utilitzarà naturalment aquest temor pel feixisme que senten els obrers, però, d’altra banda, la fallida de les democràcies, el seu col·lapse, la seua indolora transformació en dictadures reaccionàries, obliga els treballadors a plantejar-se el problema del poder i a fer-se sensibles al plantejament de la qüestió.

La reacció remena avui en dia un poder tal com potser mai el tingué abans en la història moderna de la humanitat. Però seria un disbarat inexcusable veure només a la reacció. El procés històric és contradictori. Davall l’embolcall de la reacció oficial estan ocorrent profunds processos entre les masses, que acumulen experiència i es fan receptives a noves perspectives polítiques. La vella tradició conservadora de l’estat democràtic, que fou tan poderosa àdhuc durant l’era de l’última guerra imperialista, existeix en l’actualitat només com una supervivència extremadament inestable. En la vespra de l’última guerra els treballadors europeus tenien partits numèricament poderosos. Però allò que estava a l’ordre del dia eren reformes i conquistes parcials, no la conquista del poder.

La classe obrera nord-americana fins i tot avui en dia no compta amb un partit obrer de masses. Però la situació objectiva i l’experiència acumulada pels obrers nord-americans pot plantejar en molt breu termini la qüestió de la conquista del poder. Aquesta perspectiva ha d’ésser la base de la nostra agitació. No es tracta només d’una posició sobre el militarisme capitalista i de renunciar a la defensa de l’estat burgès sinó de preparar-se directament per a la conquista del poder i la defensa de la pàtria proletària.

¿No poden aparèixer els stalinistes al capdavant d’un nou ascens revolucionari i arruïnar la revolució com feren en Espanya i prèviament en Xina? No correspon, per descomptat, descartar semblant possibilitat, per exemple a França. La primera onada de la revolució, sovint, o més correctament sempre, ha portat a la cima els partits d’“esquerra” que se les enginyaren per a no desacreditar-se completament en el període precedent i que tenen una tremenda tradició política al seu darrere. Així, la Revolució de febrer elevà al poder els menxevics i els eseristes, que fins a la vespra eren adversaris de la revolució. Així, la revolució alemanya de novembre de 1918 portà al poder els socialdemòcrates, que eren els adversaris irreconciliables dels aixecaments revolucionaris.

Dotze anys arrere Trotski escrigué en un article publicat per New Republic:

“Cap altra època de la història de l’home ha estat tan plena d’antagonismes com la nostra. Per la tensió de classe massa alta i els antagonismes internacionals, les claus de seguretat de la democràcia es fonen o es trenquen. Aquesta és l’essència del curtcircuit de la dictadura. Els primers a cedir són, per descomptat, els interruptors més dèbils. Els antagonismes interns i mundials, no obstant, no disminueixen sinó que augmenten. És dubtós que es vagen a calmar, atès que fins ara el procés només s’ha apoderat de la perifèria del món capitalista. La gota comença en el dit gros, però una vegada que ha començat arriba al cor.”

Açò s’escrigué en el moment en què la democràcia burgesa de cada país creia que el feixisme només era possible en els països endarrerits que encara no s’havien graduat en l’escola de la democràcia. El consell de redacció de New Republic, que llavors no havia estat afavorit amb les benediccions de la GPU, acompanyà l’article de Trotski amb un de propi, tan característic del filisteu nord-americà mitjà que citarem els seus passatges més interessants.

“En vista de les seues desventures personals, l’exiliat dirigent rus mostra un notable poder d’anàlisi detallista; però aquest detallisme és propi del marxista rígid, i ens sembla que no té una visió realista de la història, precisament allò del que ell més s’enorgulleix. El seu concepte que la democràcia és una forma de govern per als bons temps, incapaç de resistir les tempestats de la controvèrsia domèstica o internacional, pot recolzar-se (com ell mateix ho admet en part) només prenent com a exemples països on la democràcia no està més que en els seus dèbils començaments, i països, a més, en els que a penes ha començat la revolució industrial.”

A més a més, el consell de redacció del New Republic descarta l’exemple de la democràcia de Kerenski en la Rússia soviètica i per què no pogué resistir la prova de les contradiccions de classe cedint el pas a una perspectiva revolucionària. El periòdic escriu sàviament:

“La debilitat de Kerenski fou un accident històric, que Trotski no pot admetre perquè no hi ha lloc en el seu esquema mecanicista per a tal cosa.”

El mateix que Dwight MacDonald, New Republic acusa els marxistes de ser incapaços d’entendre la història de forma realista a causa del seu enfocament mecanicista i ortodox dels fets polítics. New Republic era de l’opinió que el feixisme és el producte de l’endarreriment del capitalisme i no de la seua excessiva maduresa. Segons l’opinió d’aqueix periòdic (opinió que, repetisc, fou la de l’aclaparadora majoria dels filisteus democràtics), el feixisme és el destí que espera a països burgesos endarrerits.

El savi consell de redacció no es prengué ni tan sols la molèstia de pensar per què era convicció universal en el segle XIX que les democràcies endarrerides han de desenvolupar-se pel camí de la democràcia. En tot cas, en els vells països capitalistes la democràcia assentà el seu campament en un moment en què el nivell del seu desenvolupament econòmic no estava per damunt sinó per davall del de la Itàlia moderna. I el que és més, aleshores la democràcia representava el principal camí de desenvolupament històric que havien pres tots els països, l’un rere l’altre, els endarrerits seguint els més avançats i a vegades precedint-los. La nostra era, per contra, és l’era del col·lapse de la democràcia. A més, el col·lapse comença amb les anelles més dèbils però gradualment s’estén a aquelles que semblaven fortes i inexpugnables. D’aquesta manera l’ortodòxia o el mecanicisme, és a dir, l’enfocament marxista dels fets, ens possibilitava pronosticar el curs dels processos amb molts anys d’anticipació. Al contrari, l’enfocament realista del New Republic era el d’un gatet cec. New Republic continuà amb la seua actitud crítica envers el marxisme caient sota la influència de la més repugnant caricatura del marxisme, és a dir, el stalinisme

Molts dels filisteus de la nova collita basen els seus atacs al marxisme en el fet que, contra el pronòstic de Marx, ha arribat el feixisme en compte del socialisme. Res és més vulgar i estúpid que aquesta crítica. Marx demostrà i provà que quan el capitalisme arriba a un cert nivell l’única sortida per a la societat resideix en la socialització dels mitjans de producció, és a dir, el socialisme. També demostrà que en vista de l’estructura de classe de la societat només el proletariat és capaç de solucionar aquesta tasca en una irreconciliable lluita revolucionària contra la burgesia. També demostrà que per al compliment d’aquesta tasca el proletariat necessita un partit revolucionari.

Marx durant tota la seua vida i Engels junt amb ell i després d’ell i després Lenin, entaularen una batalla irreconciliable contra aqueixos trets dels partits proletaris que obstruïen la solució de la tasca revolucionària històrica. La lluita sense quarter portada a terme per Marx, Engels i Lenin contra l’oportunisme d’una banda, i l’anarquisme per l’altra, demostra que ells no subestimaven en absolut aquest perill. En què consistia el mateix? En què l’oportunisme de les cúpules de la classe obrera, subjectes a la influència burgesa, pogués obstruir, frenar, fer més difícil, posposar el compliment de la tasca revolucionària del proletariat.

És precisament aquesta condició de la societat la que estem observant ara. El feixisme no ha arribat en absolut “en comptes” del socialisme. El feixisme és la continuació del capitalisme, un intent de perpetuar la seua existència utilitzant les mesures més bestials i monstruoses. El capitalisme ha tingut l’oportunitat de recórrer al feixisme només perquè el proletariat no ha portat a terme en el seu moment la revolució socialista. El proletariat s’ha paralitzat en el compliment d’aquesta tasca per l’actitud dels partits oportunistes. L’única cosa que es pot dir és que ha resultat que hi havia més obstacles, més dificultats, més etapes en el camí del procés revolucionari del proletariat que el que preveien els fundadors del socialisme científic. El feixisme i la sèrie de guerres imperialistes constitueixen la terrible escola en què el proletariat ha d’alliberar-se de les tradicions i supersticions petit burgeses, dels partits oportunistes, democràtics i aventurers, ha de treballar amb afany i ensinistrar l’avantguarda revolucionària i d’aquesta manera preparar-se per a complir la tasca sense la qual no hi ha ni pot haver-hi salvació per a la humanitat.

Eastman ha arribat a la conclusió que la concentració dels mitjans de producció en mans de l’estat posa en perill la seua “llibertat”, i ha decidit, per això, renunciar al socialisme. Aquesta anècdota mereix ésser inclosa en un volum sobre història de la ideologia. La socialització dels mitjans de producció és l’única solució al problema econòmic en una etapa determinada del desenvolupament de la humanitat. La demora en solucionar aquest problema mena a la barbàrie feixista. Totes les solucions intermèdies mampreses per la burgesia amb ajuda de la petita burgesia patiren un fracàs miserable i vergonyós. Tot açò és secundari per a Eastman. Ell se n’adona que la seua “llibertat” (llibertat de confondre, llibertat de romandre indiferent, llibertat d’ésser passiu, de diletantisme literari) estava essent amenaçada des de diversos flancs, i ha decidit immediatament aplicar la seua pròpia mesura: renunciar al socialisme. Sorprenentment aquesta decisió no ha exercit cap influència en Wall Street ni en els sindicats. La vida ha seguit el seu propi camí com si Max Eastman continués essent socialista [...]

A França no hi ha feixisme en el sentit real del terme. El règim del senil mariscal Petain representa una forma senil del bonapartisme de l’època de declivi imperialista. Però aquest règim també s’ha demostrat possible únicament després que la perllongada radicalització de la classe obrera francesa, que ha menat a l’explosió de juny de 1936, ha fallat en trobar una sortida revolucionària. La Segona Internacional i la Tercera, el reaccionari xarlatanisme dels “fronts populars”, han enganyat i desmoralitzat la classe obrera. Després de cinc anys de propaganda a favor d’una aliança de les democràcies i de la seguretat col·lectiva, després del sobtat pas de Stalin al bàndol de Hitler, hom prengué a la classe obrera francesa desprevinguda. La guerra ha provocat una terrible desorientació i l’estat de derrotisme passiu, o per a dir-ho més correctament, la indiferència d’un impàs. D’aquesta trama de circumstàncies sorgí la catàstrofe militar sense precedents i després el menyspreable règim de Petain.

Precisament perquè el règim de Petain és bonapartisme senil no conté cap element d’estabilitat i pot ésser derrocat molt més aviat que un règim feixista per un aixecament revolucionari massiu.

En tota discussió sobre tòpics polítics apareixen invariablement les preguntes: podrem crear un fort partit per al moment en què arribe la crisi? No podria el feixisme anticipar-se a nosaltres? És inevitable una etapa feixista en el procés? Els èxits del feixisme fan perdre fàcilment tota perspectiva, condueixen a oblidar les vertaderes condicions que feren possibles el seu enfortiment i triomf. No obstant, una clara comprensió d’aquestes condicions és d’especial importància per als treballadors dels Estats Units. Podem anunciar-ho com una llei històrica: el feixisme pogué triomfar només en aquells països on els partits obrers conservadors impediren al proletariat utilitzar la situació revolucionària per a prendre el poder. En Alemanya hi hagué dues situacions revolucionàries: 1918-1919 i 1923-1924. Fins i tot en 1929 era possible encara una lluita directa pel poder per part del proletariat. En els tres casos la socialdemocràcia i la Comintern desbarataren criminalment la conquista del poder i ficaren per tant a la societat en un cul-de-sac. Només sota aquestes condicions i en aquesta situació resultaren possibles el tempestuós ascens del feixisme i la seua conquista del poder!