LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

ÉS IMPOSSIBLE ROMANDRE EN LA MATEIXA INTERNACIONAL AMB ELS STALIN, MANUILSKI, LOZOVSKY I COMPANYIA ¹

(UNA CONVERSA)

A: És hora de trencar amb aqueixa caricatura moscovita d’internacional. És impossible responsabilitzar-se políticament, ni en un bri, pels stalinistes. Fórem molt prudents i pacients respecte a la Comintern, però hi ha límits per a tot. Ara que Hitler s’ha encimbellat al poder davant del món sencer, sostingut d’una banda per Wels i de l’altra per Stalin; ara que, malgrat la catàstrofe, la Comintern ha declarat que la seua política és infal·lible, cap persona sensible pot albergar esperances de “reformar” aquesta camarilla.

B: A la camarilla segurament no, però a la Comintern en el seu conjunt?

A: No cal deixar-se enganyar pels conceptes generals. “La Comintern en el seu conjunt” és una abstracció, per no dir una expressió buida. El seu control està a mans de la camarilla stalinista. Fa sis anys que no es reuneix un congrés, qui ha aixafat els estatuts? La camarilla. Amb quin dret? Amb el de la usurpació. Ni una sola secció, ni una sola organització local, ni un sol periòdic ha gosat dir res sobre la necessitat d’un congrés internacional. Açò significa que, de fet, el destí de “la Comintern en el seu conjunt” està a mans d’una camarilla irresponsable.

B: Això és indiscutible. ¿Però no succeïa el mateix fa un any, quan encara aixecàvem la consigna de reforma de la Comintern?

A: No. No es presentava així la qüestió. Fa un any encara es podia esperar salvar la situació en Alemanya. Férem tot allò que estava en les nostres mans per a aclarir la lògica de la situació.

Si la Comintern hagués estat una organització viable, la seua direcció no podria haver deixat de sentir la veu dels esdeveniments; no hi ha veu més potent. Que la Comintern haja seguit sorda implica que ja és un cadàver. A més a més, en un altre aspecte també s’ha produït un canvi decisiu: l’any passat encara existia el Partit Comunista Alemany. En l’endemig de la voràgine dels grans esdeveniments, encara havia de retre comptes davant de les masses treballadores. Teníem dret a suposar, fins que arribés l’hora de la veritat, que el desenvolupament de la lluita de masses faria canviar completament no sols al Comitè Central de Thaelmann sinó també al Presídium de Stalin-Manuilski. Però això no passà.

Del Partit Comunista Alemany únicament en queda un aparell cada dia més dèbil i allunyat de les masses. S’ha arribat fins al punt que el Comitè Central prohibeix a les organitzacions locals il·legals publicar els seus propis articles i proclames; els comitès locals estan obligats a reproduir només les revelacions dels Manuilski i els Heckert. Per a aquesta gent qualsevol intent de pensar de manera independent representa un perill mortal. En realitat, per a ells el triomf de Hitler no és una “derrota”; els ha alliberat de tot control des de baix... Ara que ha desaparegut de l’escena el partit més fort de la Comintern no queden mitjans, ni anelles, ni palanques a través dels quals actuar sobre la camarilla que la domina.

B: Es pot dir que el Partit Comunista Alemany era el més fort de la Comintern? S’oblida vostè del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS)?

A: No, no l’oblide. Àdhuc acceptant que el PCUS siga un partit (en realitat, diversos partits es combaten ocultament els uns als altres dins dels seus quadres administratius, que canvien a voluntat de la camarilla), no és de cap mode una secció activa de la Comintern. Els obrers soviètics no tenen la menor idea del que passa amb el moviment proletari d’Occident; no se’ls diu res o, pitjor, se’ls enganya vilment. Dins del mateix Politburó, donada la seua composició actual, no hi ha una sola persona que conega la vida i les tendències del moviment obrer dels països capitalistes.

Per a nosaltres, la consigna de “reforma” de la Comintern mai fou una frase buida. Consideràvem la reforma una realitat. Els esdeveniments han pres el pitjor dels camins. Precisament per això ens veiem obligats a plantejar que la política de reforma ja està esgotada.

B: Llavors, és possible que deixem a la burocràcia centrista com a hereva de les banderes de la Comintern?

A: No cal deixar-se portar per fórmules ambigües. Què s’entén per banderes? Un programa? Però nosaltres rebutjàrem ja fa molt el programa votat pel Sext Congrés per considerar-lo una barreja perniciosa d’oportunisme i aventurerisme. Durant diversos anys, recolzant-nos en les ensenyances del procés, comptàvem de canviar des de dins el programa de la Comintern. Ara aquesta possibilitat ha desaparegut junt amb la de la “reforma”. Al miserable i eclèctic programa de la Comintern hem de contraposar-li el nostre programa marxista.

B: I els quatre primers congressos de la Comintern?

A: Naturalment, no els abandonem, sobretot, atès que els stalinistes renunciaren a ells des de fa molt de temps i ens el lliuraren. Construirem el nostre programa sobre les bases establides pels quatre primers congressos; constitueixen un fonament marxista irreprotxable, el nostre fonament. Només l’Oposició d’Esquerra ha traduït al llenguatge del marxisme les lliçons dels darrers deu anys. El nostre precongrés internacional ha resumit en els seus onze punts aqueixes lliçons. No obstant, hi ha una omissió. El precongrés s’hi reuní en vespres de la prova decisiva a la que la història sotmeté a la Comintern. En les seues resolucions no està present el col·lapse total i concloent de la Comintern. El congrés ha d’esmenar aqueixa omissió. Pel que fa a tota la resta, les resolucions del precongrés mantenen tot el seu vigor. Els elements bàsics del vertader programa de la Internacional Comunista són els documents principals dels quatre primers congressos més els onze punts de l’Oposició d’Esquerra.

B: Malgrat tot, els nostres adversaris diran que renunciem a les banderes de Lenin.

A: Els nostres adversaris ho proclamen fa ja molt de temps, en veu més estentòria com més enfonsen en el fang l’herència del bolxevisme. Quant a nosaltres, els direm als treballadors de tot el món que assumim la defensa de les banderes de Marx i Lenin, la continuació i el desenvolupament del seu treball, en la lluita intransigent no sols contra els traïdors reformistes (això ni cal dir-ho) sinó també contra els stalinistes, aqueixos falsificadors centristes del bolxevisme, usurpadors de l’estendard de Lenin, organitzadors de derrotes i capitulacions i corruptors de l’avantguarda proletària.

B: Llavors. Què fer respecte al PCUS? I a l’URSS? No diran els adversaris que considerem perdudes les conquistes de l’estat obrer i que preparem la insurrecció armada contra el govern soviètic?

A: Segur que ho diran. Ja fa temps que ho diuen. De quin altre mode poden justificar les seues indignes persecucions als bolxevics leninistes? Però la nostra guia no són les calúmnies dels adversaris sinó el curs real de la lluita de classes. La Revolució d’Octubre, amb el Partit Bolxevic al capdavant, creà l’estat obrer. El Partit Bolxevic ja no existeix. Però el més important del contingut social de la Revolució d’Octubre encara està viu. La dictadura burocràtica, no obstant els èxits tècnics assolits (malgrat la dictadura burocràtica), facilita en gran manera la possibilitat de la restauració capitalista però afortunadament encara no s’ha arribat fins al punt de la restauració. Sota condicions internes favorables, i sobretot internacionals, es podrà regenerar l’estructura de l’estat obrer sobre els fonaments socials de la Unió Soviètica sense que medie una nova revolució.

Durant molt de temps suposàrem que podríem regenerar al propi PCUS i pel seu intermedi al règim soviètic. Però l’actual partit oficial s’assembla molt menys que fa un o dos anys a un partit. Fa més de tres anys que no es reuneix el congrés partidari, i ningú diu res al respecte. La camarilla stalinista està liquidant i reconstruint el seu “partit” com si fóra un batalló disciplinari. Amb les porgues i expulsions s’intentà al principi desorganitzar el partit, aterrir-lo, privar-lo de la possibilitat de pensar i actuar; ara l’objectiu de la repressió és impedir la reorganització partidària. No obstant, el partit proletari és indispensable perquè l’estat soviètic continue vivint. Hi ha molts elements que li són favorables, sortiran a llum i s’unificaran en la lluita contra la burocràcia stalinista. Parlar ara de “reformar” el PCUS implica mirar cap arrere, no cap avant, omplir-se el cap amb fórmules buides. En l’URSS cal construir novament el Partit Bolxevic.

B: No és aqueix el camí a la guerra civil?

A: La burocràcia stalinista ordenà la guerra civil contra l’Oposició d’Esquerra en l’època en què estàvem encara, sincerament, molt convençuts, a favor de la reforma del PCUS. ¿Què signifiquen els arrestos, les execucions, les deportacions, si no una guerra civil, almenys embrionària? En la lluita contra l’Oposició d’Esquerra la burocràcia stalinista esdevingué un instrument de les forces contrarevolucionàries, aïllant-se així de les masses. Ara la guerra civil està plantejada amb una altra orientació: entre la contrarevolució a l’ofensiva i la burocràcia stalinista a la defensiva. En la lluita contra la contrarevolució, els bolxevics leninistes, evidentment, seran l’ala esquerra del front soviètic. D’aquesta situació en resultarà un front de lluita junt amb els stalinistes. No obstant, no cal pensar que en aquesta lluita la burocràcia stalinista actuarà homogèniament. En el moment decisiu es farà miques i els seus elements components es reuniran novament en els dos bàndols oposats.

B: Llavors, és inevitable la guerra civil?

A: Ja s’està realitzant. I s’aguditzarà cas de mantenir-se el procés actual. Amb la impotència cada vegada major de la Comintern, amb la paràlisi de l’avantguarda proletària internacional i, sota aquestes condicions, amb l’inevitable avanç del feixisme mundial, el triomf de la contrarevolució seria inevitable en l’URSS. Naturalment, els bolxevics leninistes continuaran treballant en l’URSS malgrat les condicions imperants. Però l’única cosa que podrà salvar a l’estat obrer serà la intervenció del moviment revolucionari mundial. Mai en la història les condicions objectives per a aquesta regeneració han estat tan favorables com ara. Allò que manca és el partit revolucionari. La camarilla stalinista únicament pot governar destruint el partit, tant en l’URSS com en la resta del món. Només es pot sortir d’aquest cercle viciós trencant amb la burocràcia stalinista. Cal construir un nou partit, sota una bandera neta.

B: ¿Com podran influir sobre la burocràcia stalinista de l’URSS els partits revolucionaris del món capitalista?

A: Tot és un problema de força real. Hem vist com la burocràcia stalinista s’arrossegà davant del Kuomintang. davant dels sindicats anglesos. Veiem com s’arrossega ara, fins i tot, davant dels pacifistes petitburgesos. Partits revolucionaris forts, vertaderament capaços de combatre l’imperialisme i en conseqüència de defensar l’URSS, obligaran la burocràcia stalinista a reconèixer-los. Molt més important és el fet que aquestes organitzacions guanyaran una enorme autoritat davant dels obrers soviètics, creant així, finalment, les condicions favorables per al ressorgiment d’un genuí partit bolxevic. Només per aquest mitjà serà possible la reforma de l’estat soviètic sense una nova revolució proletària.

B: En conseqüència, abandonem la consigna de reforma del PCUS i construïm el nou partit com a instrument per a la reforma de la Unió Soviètica.

A: Perfectament correcte.

B: Ens abasten les forces per a engegar una tasca tan grandiosa?

A: El problema està incorrectament plantejat. Cal formular primer clarament i valenta el problema històric i després reunir les forces per a resoldre’l. És cert que encara som dèbils. Però això no significa en absolut que la història ens permetrà demorar-nos. Una de les arrels psicològiques de l’oportunisme és el temor a les grans tasques, és a dir la desconfiança en les possibilitats revolucionàries. No obstant, les grans tasques no cauen del cel; sorgeixen del procés de la lluita de classes. Precisament en aquestes condicions hem de buscar les forces per a la realització dels grans objectius.

B: ¿Potser la sobreestimació de les pròpies forces no condueix sovint a l’aventurerisme?

A: És cert. Seria aventurerisme pur “proclamar” que la nostra organització actual és la Internacional Comunista o, utilitzant aquest rètol, unir-nos mecànicament amb les altres organitzacions opositores. És impossible “proclamar” una nova internacional; la perspectiva present encara és la de construir-la. Però des d’avui podem i hem de proclamar la necessitat de crear una nova internacional.

Ferdinand Lasalle, a qui no li eren estranys l’oportunisme ni l’aventurerisme, expressà no obstant a la perfecció el requisit fonamental d’una política revolucionària: “Tota gran acció comença quan es plantegen les coses com són”. Abans de respondre concretament a les preguntes que sorgeixen sobre la qüestió (com es construeix una nova internacional, quins mètodes aplicar, quins terminis fixar-se) cal plantejar obertament en què estem: la Comintern està morta per a la revolució.

B: Segons la seua opinió, ja no caben dubtes sobre aquest punt?

A: ni l’ombra d’un dubte. Tot el procés de la lluita contra el nacionalsocialisme, les conseqüències d’aqueixa lluita i les lliçons que se’n deriven indiquen tant la total fallida de la Comintern com la seua incapacitat orgànica per a aprendre, per a rectificar el seu camí, és a dir per a “reformar-se”. La lliçó alemanya no seria tan irrefutable i indiscutible si no fóra la culminació d’una història de deu anys d’oscil·lacions centristes, d’errors perniciosos, de derrotes cada vegada més desastroses, de sacrificis i pèrdues cada vegada més infructífers, i (junt amb això) de total liquidació teòrica, degeneració burocràtica, xarlatanisme, desmoralització, engany a les masses, falsificacions constants, liquidació de revolucionaris, encobriment de funcionaris, mercenaris i simples lacais. L’actual Comintern únicament és un costós aparell per a liquidar l’avantguarda proletària. Això és tot! No és capaç de fer una altra cosa.

Allí on la situació de la democràcia burgesa deixa cert marge, els stalinistes, gràcies al seu aparell i els seus diners, simulen activitat política. Muenzenberg s’ha convertit en una figura simbòlica de la Comintern. I qui és Muenzenberg? És un Oustric del camp “proletari”. Buides i inadequades consignes, una mica de bolxevisme, un poquet de liberalisme, subhasta pública periodística, salons literaris on l’amistat cap a l’URSS es paga a bon preu, una fingida hostilitat envers els reformistes que fàcilment es transforma en amistat vers ells (Barbusse); i, fonamentalment molts diners i res a veure amb les masses treballadores: això és Muenzenberg. Els stalinistes viuen políticament dels favors de la democràcia burgesa, a la que, a més li exigeixen que aixafe els bolxevics leninistes. És que es pot caure mes baix?... No obstant, ni bé la burgesia aixeca seriosament el puny feixista, o simplement el policial, l’stalinisme posa la cua entre les potes i obedientment es retira de l’escena. La Comintern agonitzant ja no li pot donar al proletariat mundial res, absolutament res, que no li siga perjudicial.

B: És impossible no reconèixer que la Comintern com aparell central s’ha convertit en un fre del moviment revolucionari i que la reforma de l’aparell és totalment irrealitzable independentment de les masses. Però, ¿què ocorre amb les seccions nacionals? ¿Estan totes en la mateixa etapa de degeneració i decadència?

A: Després de la catàstrofe alemanya hem vist com en Àustria i Bulgària es liquidava els partits stalinistes sense cap resistència de les masses. Si bé la situació és més favorable en uns països que en altres, la diferència no és molt gran. Però suposem que l’Oposició d’Esquerra conquista una o altra secció de la Comintern; l’endemà, si no la nit d’abans, s’expulsarà de la Comintern aqueixa secció i haurà de buscar-se una nova internacional (quelcom semblant al que succeí en Xile). Situacions d’aquest tipus es produïren també durant el sorgiment de la Tercera Internacional; per exemple, el Partit Socialista francès es convertí oficialment en Partit Comunista. Però això no canvià l’orientació general de la nostra política cap a la Segona Internacional.

B: No creu vostè que milers de “stalinistes” que simpatitzen amb nosaltres es replegaran atemorits quan s’assabenten que finalment tremquem amb la Comintern?

A: És possible. Fins i tot és molt probable. Però més resoludament s’uniran a nosaltres en la pròxima etapa. D’altra banda, no cal oblidar que en tots els països hi ha milers de revolucionaris que abandonaren el partit oficial o en foren expulsats i no s’uniren a nosaltres principalment perquè érem només una fracció del mateix partit amb què havien trencat. Una quantitat molt major de treballadors estan trencant ara amb el reformisme i cercant una direcció revolucionària. Finalment, entre la putrefacció de la socialdemocràcia i el naufragi de l’stalinisme s’alça una jove generació de treballadors que necessita un estendard sense màcula. Els bolxevics leninistes poden i han de constituir-se en el nucli al voltant del qual cristal·litzen aquests nombrosos elements. Llavors, tot el que quede viu en la “internacional” stalinista sacsarà els seus últims dubtes i s’unirà a nosaltres.

B: ¿No tem vostè que dins de la seua pròpia base hi haja oposició a la nova orientació?

A: Al principi serà absolutament inevitable. En molts països el treball de l’Oposició d’Esquerra està fonamentalment, si no absoluta, lligat al partit oficial. Ha penetrat molt poc en els sindicats i s’ha desinteressat gairebé totalment del que succeeix dins de la socialdemocràcia. És hora d’acabar amb el propagandisme estret! És necessari que cada membre de la nostra organització pense profundament el problema. Els esdeveniments ens ajudaran; cada dia que passa ens proporcionarà arguments irrefutables sobre la necessitat de crear una nova internacional. No dubte que si realitzem aquest gir, simultàniament i decidida, se’ns obriran àmplies perspectives històriques.