LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

QUANT DE TEMPS POT DURAR HITLER? ¹

Després d’un incendi és difícil arreglar les coses de nou. És, fins i tot, més difícil després d’una gran derrota política determinar el camí de nou. A contracor, els partits admeten que han estat vençuts, en especial si una gran part de la culpa per la derrota es d’ells.

Com major és la magnitud de la derrota, més difícil és per al pensament polític saltar a noves posicions, desenvolupar una nova perspectiva i subordinar-ne la direcció i el ritme del treball posterior. La història de la ciència militar, com la història de la lluita revolucionària, registra un gran nombre de derrotes suplementàries producte de la direcció que, en no haver valorat la dimensió de la derrota fonamental, intentava emmascarar-la amb atacs extemporanis. En la guerra, els intents criminals d’aquest tipus menen a una destrucció massiva de forces vives, ja minades moralment pels revessos anteriors. En la lluita revolucionària, els elements més combatius, ja arrancats de les masses per les derrotes anteriors, cauen víctimes d’aventures.

L’actual catàstrofe d’Alemanya és, indubtablement, la major derrota de la classe obrera en la història. Més urgent, doncs, esdevé un canvi estratègic total, però més obstinada és, d’altra banda, la resistència de la burocràcia del partit. Aquesta etiqueta com a “derrotistes” no els que portaren la derrota (estaria obligada a anomenar-se a si mateixa), sinó els que extrauen les conclusions polítiques necessàries del fet de la derrota. La lluita que es desplega ara sobre la qüestió de les perspectives del desenvolupament polític d’Alemanya té una significació excepcional per al destí d’Europa i de tot el món.

Al respecte, ometrem de la nostra consideració la socialdemocràcia: la repugnant descomposició d’aquest partit no li deixa cap possibilitat ni tan sols per a maniobres de prestigi burocràtic. Els dirigents ni tan sols s’esforcen per aparençar que tenen idees o plans. Després d’haver perdut per complet els seus caps políticament, la seua preocupació es dirigeix a salvar-los físicament. Aqueixa gent ha estat preparant la seua deshonrosa derrota per mitjà de tota la seua política des del començament de la guerra imperialista.

Només l’orientació del Partit Comunista té ara interès polític. Com a organització de masses, està completament arruïnada. Però es manté l’aparell central, que publica literatura il·legal i en l’emigració, que convoca en l’exterior congressos antifeixistes i desenvolupa plans per a la lluita contra la dictadura dels nazis. Tots els vicis dels estats majors derrotats troben en aquest aparell la seua expressió insuperable.

“Els feixistes són califes per una hora”, escriu l’òrgan oficial de la Comintern. “La seua victòria no és eterna, i després la seguirà ràpidament la revolució proletària... La lluita per la dictadura del proletariat està a l’ordre del dia en Alemanya.” Cedint terreny constantment, lliurant totes les posicions, perdent els seus propis adherents, l’aparell continua reiterant que l’onada antifeixista ascendeix, que el seu esperit s’eleva, que és necessari estar preparat per a una insurrecció, si no demà, en alguns mesos. La fraseologia optimista s’ha convertit en un mitjà d’autoconservació política per a l’estat major batut. El perill d’un optimisme espuri és més major com més profundament se submergeix en les tenebres la vida interior del proletariat alemany: no hi ha ni sindicats, ni eleccions parlamentàries, ni obligacions com afiliats, ni circulació de periòdics; cap dada que aparega, qualsevol que siga, pot controlar les conseqüències d’una política errònia ni pertorbar l’equanimitat dels dirigents.

La principal raó per a reafirmar el pronòstic rau en el fet que Hitler “no complirà les seues promeses”. Com si Mussolini hagués realitzat el seu fantàstic programa per a mantenir-se en el poder durant més de deu anys! Una revolució no és un càstig automàtic per a estafadors, sinó un fenomen social complex que apareix només quan es donen una sèrie de condicions històriques. Les recordarem una vegada més: l’atordiment i la divisió de les classes dominants; la indignació de la petita burgesia i la seua pèrdua de fe en l’ordre existent; l’activitat combativa acrescuda de la classe obrera; finalment, una política correcta del partit revolucionari (tals són els prerequisits immediats per a una revolució). Es donen?

Durant els dos anys passats, les classes posseïdores d’Alemanya s’han trobat en un estat de guerra cruel i sanguinària. Ara, totes elles (tot i que amb el cor prostrat) se sotmeten al feixisme. L’antagonisme entre els agraris i els industrials, així com entre grups separats d’industrials, no ha desaparegut; però hom pot estar-ne segur que aviat s’haurà arreglat.

La petita burgesia d’Alemanya bullia com un calder en l’últim període. Fins i tot en el seu deliri nacionalista, existia un element de perill social. Ara està unida entorn d’un govern que s’ha elevat sobre el seu coll i l’ha disciplinat mitjançant una organització purament militar que sorgí del seu si. Les classes mitjanes han esdevingut el pilar fonamental de l’ordre. La conclusió és irrefutable: en allò que fa a la gran i petita burgesia, els prerequisits d’un èxit revolucionari han passat, o, el que és el mateix, s’han desplaçat fins a un futur indefinit.

En allò que fa a la classe obrera, la situació no és menys clara. Si fa uns quants mesos se sentia, per culpa de la seua direcció, incapaç de defensar les seues potents posicions legals de l’assalt de la contrarevolució, està infinitament menys preparada per a assaltar les potents posicions legals del feixisme. Els factors materials i morals han canviat agudament i profunda la relació de forces en desavantatge del proletariat. Però, encara cal demostrar-ho? No més favorable és l’estat de coses en el terreny de la direcció: el Partit Comunista no existeix; el seu aparell, privat de l’aire fresc de la crítica, està estrangulat en una profunda lluita interior. En quin sentit, doncs, pot dir-se que “la lluita per la dictadura del proletariat està a l’ordre del dia en Alemanya”? Què es vol donar a entendre ací per “dia”?

No és difícil conjecturar les explicacions, sinceres i hipòcrites, del nostre pessimisme, el nostre escepticisme sobre les forces creadores de la revolució, etc. Reprotxes barats! Sabem, no menys que els altres, que el feixisme defensa una causa històricament perduda. Els seus mètodes poden produir resultats tremends però inestables. Només aquelles classes que s’han sobreviscut poden ésser abatudes per la violència. Però el proletariat ha estat sempre la principal força productiva de la societat. Pot ésser escalabrada durant un temps, però esclavitzar-la per sempre és impossible, Hitler promet “reeducar” els obrers, però està obligat a emprar mètodes pedagògics que no s’utilitzen ni tan sols per a ensinistrar els gossos. El feixisme es trencarà inevitablement el bescoll contra l’hostilitat irreconciliable dels obrers. Però com i quan? La perspicàcia històrica general no elimina la qüestió candent de la política: què cal fer ara i, especialment, què no cal fer per a preparar i accelerar l’aixafament del nacionalsocialisme?

Confiar en l’immediat efecte revolucionador de les repressions feixistes i en la necessitat material és palesar un materialisme vulgar. Certament, “l’ésser determina la consciència”. Però això no significa de cap manera una dependència directa i mecànica de la consciència respecte a les circumstàncies externes. L’existència es reflecteix en la consciència segons les lleis de la consciència. El mateix fet objectiu pot tenir un efecte polític diferent, a vegades oposat, segons la situació general i els esdeveniments precedents. Així, en la marxa del desenvolupament de la humanitat, la repressió sovint ha provocat la indignació revolucionària. Però després del triomf de la contrarevolució, no fa més que frustrar l’última llampada de protesta. La crisi econòmica pot accelerar l’explosió revolucionària, i això ha ocorregut més d’una vegada en la història; però si esclata sobre el proletariat després d’una greu derrota política, la crisi només pot agreujar el procés de descomposició. Plantegem-ho més concretament. No esperem conseqüències revolucionàries immediates per a Alemanya de l’aprofundiment posterior de la crisi industrial.

Sens dubte, la història registra que una recuperació industrial persistent ha donat força sovint avantatge als corrents oportunistes dins del proletariat. Però després d’un perllongat període de crisi i reacció, la conjuntura ascendent pot, per contra, elevar el nivell d’activitat dels obrers i impulsar-los vers el camí de la lluita. Considerem aquesta variant com la més plausible en molts aspectes.

No obstant, el centre de gravetat no resideix en l’actualitat en la previsió conjuntural. Canvis psicològics importants de masses de milions d’individus exigeixen intervals prolongats: aquest hauria d’ésser el punt de partença. Una interrupció en la conjuntura, xocs en les files de les classes posseïdores, complicacions internacionals poden tenir i tindran els seus efectes sobre els obrers.

Però els esdeveniments externs no poden anul·lar senzillament les lleis internes de la consciència de les masses, no poden permetre al proletariat esborrar d’una vegada les conseqüències de la derrota i començar d’aquesta manera una nova pàgina en el llibre de la lluita revolucionària. Encara que, a causa d’una conjuntura extraordinàriament favorable de condicions interiors i exteriors, el començament del canvi es manifestara després d’un interval excepcionalment curt, diguem en un any o dos, la qüestió de quin ha d’ésser la nostra política seria la mateixa durant els propers dotze o vint-i-quatre mesos, mentre la contrarevolució encara faria conquistes ulteriors. Una tàctica realista no pot desenvolupar-se sense una perspectiva correcta. No pot haver-hi cap perspectiva correcta sense comprendre que no és una maduració de la revolució proletària el que s’hi produeix ara en Alemanya, sinó una aprofundiment de la contrarevolució feixista. I no és el mateix!

La burocràcia, incloent-hi la revolucionària, oblida amb massa facilitat que el proletariat no és únicament un objecte, sinó també un subjecte de la política. Colpejant-lo al cap, els nazis pretenen convertir els obrers en homuncles del racisme. La direcció de la Comintern, per contra, considera que els colps de Hitler faran als obrers comunistes obedients. Ambdós càlculs són erronis. Els obrers no són argila en mans del canterer. No comencen cada vegada tota la història de nou. Odiant i menyspreant els nazis, estan inclinats, no obstant, menys que res a tornar a la política que els menà a les urpes de Hitler. Els obrers se senten enganyats i traïts per la seua pròpia direcció. No saben què cal fer, però saben allò que no cal fer. Estan extraordinàriament afligits, i volen trencar el cercle viciós de confusió, amenaces, mentides i fanfarroneria, per a desviar-se, submergir-se, esperar que la tempestat els colpege, recolzar-se en la necessitat de decidir sobre les qüestions que tenen al seu darrere. Necessiten temps per a guarir les ferides de la desil·lusió. El nom generalitzat d’aquest estat és indiferència política. Les masses cauen en una passivitat irascible. Una part, i no petita, troba recer en les organitzacions feixistes. No és permissible, per descomptat, col·locar el pas demostratiu al costat del feixisme de polítics individuals en el mateix pla que l’entrada anònima d’obrers en les organitzacions obligatòries de la dictadura. El primer és una qüestió de carrerisme; la segona, de dissimulació protectora, de resignació al cap. No obstant, el fet del desplaçament massiu d’obrers davall la bandera de la esvàstica és una evidència irrefutable del sentiment de desemparament que s’ha apoderat del proletariat. La reacció ha penetrat senzillament en els ossos mateixos de la classe obrera. Açò no és per a un sol dia.

En aquesta situació general, la sorollosa burocràcia del partit, que res oblida ni res aprèn, representa un evident anacronisme polític. Els obrers estan fastiguejats de la infal·libilitat oficial. El buit s’estén al voltant de l’aparell. L’obrer no vol, a més del fuet de Hitler, ésser fustigat pel fuet del fals optimisme. Vol la veritat. L’atroç discordança entre la perspectiva oficial i el vertader estat de coses només introdueix un element addicional de desmoralització en els rengles dels obrers avançats.

Allò que hom anomena radicalització de les masses és un complex procés molecular de la consciència col·lectiva. Per a tornar al camí, els obrers han de comprendre, abans que res, què ha passat. La radicalització és impensable si la massa no ha assimilat la seua pròpia derrota si la seua avantguarda, en tot cas, no ha tornat a valorar críticament el passat i s’ha elevat per damunt de la derrota a un nou estadi.

Aquest procés encara no ha començat. La premsa de l’aparell està obligada a admetre, entre dos alarits optimistes, que els nazis no sols continuen reforçant la seua posició en els pobles, tirant els comunistes i posant al roig viu l’odi dels camperols envers els obrers, sinó que també en la indústria prossegueix l’eliminació dels obrers comunistes que quedaven, sense que, d’altra banda, es presente cap resistència. No hi ha res d’inesperat en tot açò. El bàndol derrotat pateix les conseqüències de la derrota.

Enfront d’aquests fets, la burocràcia, a la recerca d’un suport per a la seua perspectiva optimista, es llença del seu subjectivisme innat a un fatalisme total. Encara que l’estat d’ànim de les masses decaiga, asseguren, el hitlerisme rebentarà siga com siga com a resultat de les seues pròpies contradiccions. Només ahir es considerava que tots els partits en Alemanya (des dels nazis fins als socialdemòcrates) únicament eren varietats de feixisme i portaven a terme el mateix programa. Ara totes les esperances es dirigeixen a les contradiccions a l’interior del camp governant.

Els nous errors de previsió política no són menys toscos que els antics. L’“oposició” als nazis dels vells partits capitalistes no és una altra cosa que la resistència instintiva del malalt a qui un exèrcit barber-cirurgià extreurà les dents podrides. La policia, per exemple, ha ocupat totes les seus del Partit Nacionalista Alemany. Els esdeveniments se succeeixen segons el pla. El conflicte entre Hugenberg i Hitler sols serà un episodi en el camí de concentrar tot el poder a mans de Hitler. Per a realitzar la seua tasca, el feixisme ha de fusionar-se amb l’aparell estatal.

És força probable que molts membres de les tropes feixistes ja estiguen descontents: ni tan sols se’ls ha deixat saquejar a gust. Però no importa quantes agudes formes puga adoptar aquest descontent, no pot convertir-se en un factor polític seriós. L’aparell governamental aixafarà un a u els pretorians díscols, reorganitzarà els destacaments infidels, corromprà les seues cimes. L’apaivagament de les masses de la petita burgesia, parlant en general, és absolutament inevitable. Però es produirà en diferents moments i amb formes distintes. En alguns casos, flamarades de descontent poden precedir el retorn als baixos fons dels estrats inferiors traïts pel feixisme. Esperar una iniciativa revolucionària independent d’aquesta procedència està en tots els casos fora de qüestió.

Els comitès de fàbrica nacionalsocialistes depenen infinitament menys dels obrers que els comitès de fàbrica reformistes en el seu moment. Cert, en l’atmosfera de recuperació incipient, fins i tot els comitès de fàbrica feixistes poden convertir-se en punts de suport per a l’avanç de la classe obrera. El 9 de gener de 1905, les organitzacions obreres creades per l’Ockrana tsarista esdevingueren durant un dia ferment de la revolució. Però justament ara, quan els obrers alemanys travessen una penosa descomposició i decepció, és absurd esperar que es comprometen en una lluita seriosa sota la direcció dels buròcrates feixistes. Els comitès de fàbrica seran elegits des de dalt i ensinistrats com a instruments per a la traïció i repressió dels obrers.

No a l’autoengany! Una derrota encoberta amb il·lusions significa la ruïna. La salvació està en la claredat. Només una crítica despietada de tots els errors i faltes pot preparar la gran revenja.

Es pot considerar provat per l’experiència que el feixisme alemany actua a un ritme més ràpid que el feixisme italià no sols perquè Hitler pot prendre avantatge de l’experiència de Mussolini, sinó principalment a causa de la superior estructura social d’Alemanya i de la major agudesa de les seues contradiccions. Hom pot concloure’n que el nacionalsocialisme en el poder es desgastarà més prompte que el seu precursor italià. Però tot i degenerant i descomponent-se, el nacionalsocialisme no pot caure per si mateix. Ha d’ésser derrocat. El canvi del règim polític en l’Alemanya actual no pot realitzar-se sense una insurrecció. Certament, per a tal insurrecció no existeix en l’actualitat cap expectativa directa i immediata; però no importa com de tortuosa siga la drecera que prenga el desenvolupament, conduirà inevitablement a què la insurrecció s’òbriga camí.

Com hom sap, la petita burgesia és incapaç d’una política revolucionària independent. Però la política i els estats d’ànim de la petita burgesia no són en absolut indiferents per al destí del règim creat amb la seua ajuda. La decepció i el descontentament de les classes intermèdies convertirà al nacionalsocialisme, com ja convertiren al feixisme italià, d’un moviment popular en un aparell policíac. No importa com de fort puga ésser en si mateix, l’aparell no pot substituir el corrent viu de la contrarevolució que penetra en la societat per tots els porus. La degeneració burocràtica del feixisme significa, d’aquesta manera, el principi de la seua fi.

En aquest estadi, no obstant, ha de manifestar-se una nova dificultat. Sota la influència de la derrota, els centres inhibidors del proletariat estan hipertrofiats. Els obrers es tornen prudents, desconfiats i expectants. Tot i que haja cessat l’erupció volcànica de la reacció, la lava endurida de l’estat feixista recorda massa amenaçadorament allò que ha passat. Tal és la situació política en la Itàlia actual. Copiant la terminologia de l’economia, hom pot dir que la decepció i el descontentament de la reacció petit burgesa prepara el moment en què l’aguda crisi del moviment obrer es convertirà en una depressió que després, en una fase determinada, donarà pas a una recuperació. Intentar predir ara com, quan i sota quines consignes començarà aquesta recuperació seria una tasca completament fútil: fins i tot les fases d’un cicle econòmic tenen sempre un caràcter “inesperat”; molt més les fases del desenvolupament polític.

Per a un organisme que acaba de passar una greu malaltia, un tractament correcte és especialment important. Respecte als obrers, sobre els quals ha passat la piconadora del feixisme, una tàctica aventurista produirà inevitablement una recaiguda en l’apatia. Així., una especulació prematura d’estocs comporta ben sovint una reaparició de la crisi. L’exemple d’Itàlia mostra que un estat de depressió política, especialment amb una direcció política errònia, pot durar anys. Una política correcta exigeix que no se li imposen al proletariat línies d’avanç artificials, sinó que les perspectives i consignes de lluita s’extraguen de la dialèctica viva del moviment. Estímuls externs favorables poden acurtar molt les diferents fases del procés: no cal de cap manera que la depressió dure anys com a Itàlia. És impossible, no obstant, saltar-se les fases orgàniques de l’ascens de les masses. Accelerar sense pretendre saltar, aquí rau tot l’art de la direcció revolucionària! Una vegada es lleve de damunt el pes plomós del feixisme, el moviment de la classe obrera pot prendre, en un període relativament curt de temps, un gran abast. Només després d’això, el descontentament de la petita burgesia pot adquirir un caràcter polític progressiu i restablir una situació favorable per a la lluita revolucionària.

Les classes dominants hauran de fer front a l’altre aspecte d’aquest procés. En haver perdut el suport de la petita burgesia, l’estat feixista es convertirà en un aparell de subjecció en què no es pot confiar. Els polítiques del capital hauran d’orientar-se novament. Les contradiccions entre les classes posseïdores sortiran a la superfície.

Enfront d’unes masses que passen a l’ofensiva, Hitler veurà que té una reraguarda indigna de confiança. Es donarà, així, la situació revolucionària immediata, que anuncia l’última hora del nacionalsocialisme.

Però abans que el proletariat puga realitzar grans tasques, ha de fer el balanç del passat. La seua fórmula més general és: els vells partits han sucumbit. Una petita minoria d’obrers ja diu: cal preparar un nou partit. La repugnant debilitat de la socialdemocràcia i la irresponsabilitat criminal del pseudobolxevisme oficial cremaran en la flama de la lluita. Els senyors nazis han parlat d’una raça de guerrers. Sonarà l’hora en què el feixisme xocarà amb una raça invencible de lluitadors revolucionaris.