Lev Trockij: L'únic camí (1932)

La decadència del capitalisme promet ésser encara més turbulenta, dramàtica i sagnant que el seu ascens. El capitalisme alemany no en serà, segurament, cap excepció. Si la seua agonia es perllonga massa, la culpa resideix (hem de dir la veritat) en els partits del proletariat.

El capitalisme alemany entrà en joc tard, i fou privat dels privilegis del primogènit. El desenvolupament de Rússia la situà en algun lloc entre Anglaterra i l’Índia; Alemanya, en un esquema semblant, hauria d’ocupar el lloc entre Anglaterra i Rússia, no obstant, sense les enormes colònies ultramarines de Gran Bretanya ni les “colònies interiors” de la Rússia tsarista, Alemanya, comprimida en el cor d’Europa, es veié enfrontada (en una època en què el món sencer ja havia estat repartit) a la necessitat de conquistar mercats exteriors i de tornar a repartir colònies que ja havien estat repartides.

El capitalisme alemany fou destinat a nedar contra corrent, a lliurar-se al lliure joc de les forces. Només Gran Bretanya pogué permetre’s aquest luxe, i únicament durant un període històric limitat, que ha finalitzat recentment davant dels nostres ulls. El capitalisme alemany no pogué ni tan sols permetre’s el “sentit de la moderació” del capitalisme francès, atrinxerat dins dels seus límits i proveït, a més a més, de riques possessions colonials com a reserva.

La burgesia alemanya, oportunista de cap a peus en el terreny de la política interior, hagué d’elevar-se al súmmum de l’audàcia i de la lleugeresa en el de l’economia i la política mundial; hagué d’expandir incommensurablement la seua producció per tal d’encalçar les nacions més antigues, brandar l’espasa i llançar-se a la guerra. L’extrema racionalització de la indústria alemanya després de la guerra en resultà, així mateix, de la necessitat de superar les condicions desfavorables d’endarreriment històric, de situació geogràfica i de derrota militar.

Si els mals econòmics de la nostra època són el resultat, en última anàlisi, del fet que les forces productives de la humanitat són incompatibles amb la propietat privada dels mitjans de producció així com també amb les fronteres nacionals, el capitalisme alemany està travessant les convulsions més doloroses precisament perquè és el capitalisme més modern, més avançat i més dinàmic del continent europeu.

Els metges del capitalisme alemany es divideixen en tres escoles: liberalisme, economia planificada i autarquia.

El liberalisme voldria restaurar les lleis “naturals” del mercat. Però l’infeliç destí polític del liberalisme només reflecteix el fet que el capitalisme alemany mai pogué basar-se en el manchesterisme, sinó que anà, a través del proteccionisme, fins als trusts i els monopolis. L’economia alemanya no pot ésser retornada a un passat “saludable” que mai existí.

El “nacionalsocialisme” promet revisar, a la seua manera, la tasca de Versalles, és a dir, portar més lluny l’ofensiva de l’imperialisme dels Hohenzollern. Al mateix temps, vol portar Alemanya a l’autarquia, és a dir, al camí del localisme i de la restricció voluntària. El rugit del lleó oculta en aquest cas la psicologia del gos assotat. Adaptar el capitalisme alemany a les seues fronteres nacionals és gairebé el mateix que guarir un malalt tallant-li la mà dreta, el peu esquerre i part del seu crani.

Guarir el capitalisme mitjançant l’economia planificada significaria eliminar la competència. En aquest cas, hem de començar per l’abolició de la propietat privada dels mitjans de producció. Els reformadors burocraticoprofessorals no s’atreveixen ni a pensar-ho. L’economia alemanya és, menys que res, purament alemanya: és un element integrant de l’economia mundial. Un pla alemany únicament és concebible en la perspectiva d’un pla econòmic internacional. Un sistema planificat a l’interior de les estretes fronteres nacionals significaria l’abandó de l’economia mundial, és a dir, l’intent de tornar al sistema de l’autarquia.

Aquests tres sistemes, amb les seues dissensions mútues, en realitat s’assemblen doncs que tots estan tancats dins del cercle viciós de l’utopisme reaccionari. Allò que cal salvar no és el capitalisme alemany, sinó Alemanya del seu capitalisme.

En els anys de la crisi, la burgesia alemanya, o almenys els seus teòrics, han pronunciat discursos de penediment; sí, havien portat una política massa arriscada, havien recorregut amb molta lleugeresa a l’ajuda de crèdits estrangers, havien empentat massa ràpidament la modernització de l’equipament fabril etc. En el futur, caldrà ésser més curosos! En realitat, no obstant, a mesura que es manifesta el programa de Papen i l’actitud del capital financer envers ell, els dirigents de la burgesia alemanya s’inclinen avui més que mai a l’aventurisme econòmic.

Als primers signes de reactivació industrial, el capitalisme alemany es mostrarà tal com el seu passat històric l’ha conformat, i no com els agradaria configurar-lo als moralistes liberals. Els empresaris, àvids de beneficis, faran pujar novament la pressió del vapor sense prestar atenció al manòmetre. La persecució dels crèdits estrangers tornarà a prendre un caràcter febril. Són escasses les possibilitats d’expansió? Tant més necessari, doncs, monopolitzar-les. El món aterrit veurà novament el quadro del període precedent, però en forma de convulsions encara més violentes. Al mateix temps, el renaixement del militarisme alemany avançarà com si els anys 1914-1918 mai haguessen existit. La burgesia alemanya torna a situar els barons de l’est de l’Elba al capdavant de la nació. Davall els auspicis bonapartistes, estan encara més inclinats a arriscar el cap de la nació que sota els de la monarquia legítima.

En els seus moments lúcids, els dirigents de la socialdemocràcia alemanya han de preguntar-se per quin miracle el seu partit, després de tot el dany que ha fet, encara dirigeix milions d’obrers. Certament, ha de donar-se una gran importància al conservadorisme innat a tota organització de masses. Diverses generacions del proletariat han passat per la socialdemocràcia com a escola política; això ha creat una gran tradició. No obstant, aqueixa no és la raó principal de la vitalitat del reformisme. Els obrers no poden abandonar simplement la socialdemocràcia, malgrat tots els crims d’aqueix partit; han de poder reemplaçar-lo per un altre partit. Mentre, el Partit Comunista alemany, en la persona dels seus dirigents, ha fet tot el que estava al seu abast per tal d’allunyar les masses, o almenys per a impedir-les que s’agrupassen al voltant del Partit Comunista.

La política de capitulació de Stalin-Brandler l’any 1923; el zig-zag ultraesquerrà de Maslow-Ruth Fischer, Thaelmann en 1924-1925; l’arrossegament oportunista davant de la socialdemocràcia en 1926-1928; l’aventurisme del “tercer període” en 1928-1930; la teoria i pràctica del “socialfeixisme” i de l’“alliberament nacional” en 1930-1932, aqueixes són les partides de la factura. El total dóna: Hindenburg-Papen-Schelicher i companyia.

Pel camí capitalista, no hi ha cap sortida per al poble alemany. Aquí rau la font de fortalesa més important del Partit Comunista. L’exemple de la Unió Soviètica mostra, per mitjà de l’experiència, que hi ha una sortida pel camí socialista. En això resideix la segona font de fortalesa del Partit Comunista.

Però, gràcies a les condicions de desenvolupament de l’estat proletari aïllat, allí ha pres la direcció de la Unió Soviètica una burocràcia nacional-oportunista, que no creu en la revolució mundial, que defensa la seua independència de la revolució mundial i manté al mateix temps una dominació il·limitada sobre la Internacional Comunista. I aqueixa és en l’actualitat la major desgràcia per al proletariat alemany i internacional.

La situació en Alemanya està feta com a propòsit per a possibilitar al Partit Comunista guanyar la majoria dels obrers en un curt espai de temps. El Partit Comunista ha de comprendre només que no obstant, en l’actualitat, representa a la minoria del proletariat, i ha de caminar fermament pel camí de la tàctica de front únic. En el seu lloc, el Partit Comunista ha fet seua una tàctica que pot resumir-se en les paraules següents: no donar als obrers alemanys la possibilitat de portar avant lluites econòmiques ni de presentar resistència al feixisme, ni d’empunyar la ferramenta de la vaga general, ni de crear soviets, abans que el proletariat mundial reconega, per endavant, la direcció del Partit Comunista. La tasca política es converteix en un ultimàtum.

D’on ha pogut provenir aquest destructiu mètode? La resposta està en la política de la fracció stalinista en la Unió Soviètica. Allí, l’aparell ha convertit la direcció política en una autoritat administrativa. En negar-se a permetre que els obrers discutisquen, o critiquen, o voten, la burocràcia stalinista no els parla en un altre llenguatge que en el de l’ultimàtum. La política de Thaelmann és un intent de traduir el stalinisme a un mal alemany. Però la diferència rau en el fet que la burocràcia de l’URSS té a disposició de la seua política de comandament el poder estatal, que rebé de les mans de la revolució d’octubre. Thaelmann, per contra, només té per a reforçar els seus ultimàtums l’autoritat formal de la Unió Soviètica. Aquesta és una gran font d’ajuda moral, però, sota les condicions donades, només basta per a tancar la boca dels obrers comunistes, però no per a guanyar-se els obrers socialdemòcrates. No obstant, el problema de la revolució alemanya es redueix ara a aquesta última tasca.

Seguint les obres anteriors de l’autor dedicades a la política del proletariat alemany, aquest pamflet intenta investigar les qüestions de la política revolucionària alemanya en una nova fase.

Gràcies a la socialdemocràcia, el govern Brüning ha disposat del suport parlamentari per a governar amb l’ajuda dels decrets d’emergència. Els dirigents socialdemòcrates digueren: “D’aquesta manera bloquejarem el camí del feixisme al poder.” La burocràcia stalinista digué: “No, el feixisme ja ha triomfat; el règim de Brüning és el feixisme.” Ambdues afirmacions eren falses. Els socialdemòcrates feren passar una retirada passiva davant del feixisme com la lluita contra el feixisme. Els stalinistes presentaren l’assumpte com si la victòria del feixisme ja s’hagués produït. La força de combat del proletariat fou minada per ambdues bandes i es facilità i aproximà el triomf de l’enemic.

En el seu temps, caracteritzàrem el govern Brüning com a bonapartisme (“una caricatura de bonapartisme”), és a dir, com a un règim de dictadura politicomilitar. En el moment en què la lluita de dos estrats socials (els que tenen i els que no tenen, els explotadors i els explotats) assoleix la seua tensió més elevada, s’han creat les condicions per a la dominació de la burocràcia, la policia i la tropa. El govern esdevé “independent” de la societat. Recordem una vegada més: si es claven simètricament dos ganxos en un suro, aquest pot mantenir l’equilibri fins i tot sobre el cap d’un agulla de cap. Aqueix és precisament l’esquema del bonapartisme. Podem tenir per segur que semblant govern no deixa d’ésser l’empleat dels propietaris. No obstant, l’empleat se situa a coll de l’amo, li refrega el bescoll en carn viva i no titubeja, a vegades, en netejar-se les sabates en la seua cara.

Pot haver-se donat per assentat que Brüning prosseguiria fins a la solució final. No obstant, en el transcurs dels esdeveniments, s’ha afegit un altra anella: el govern Papen. Per a ésser exactes, hauríem de fer una rectificació en la nostra anterior caracterització: el govern Brüning era un govern prebonapartista. Brüning era només un precursor. En una forma perfecta, el bonapartisme entrà en escena amb el govern Papen-Schleicher.

En què consisteix la diferència? Brüning assegurava que no coneixia major felicitat que “servir” Hindenburg i al paràgraf 48. Hitler “recolzava” amb el seu puny el flanc dret de Brüning. Però, amb el colze esquerre, Brüning descansava sobre el muscle de Wels. En el Reichstag, Brüning hi trobà una majoria que l’eximia de comptar amb el Reichstag.

Com més creixia la independència de Brüning respecte al parlament, més independents se sentien les cimes de la burocràcia respecte a Brüning i als grups polítics que es trobaven al seu darrere. Finalment, només faltava trencar els lligams amb el Reichstag. El govern Papen sorgí d’una concepció burocràtica immaculada. Amb el colze dret, descansa sobre el muscle de Hitler. Amb el puny de la policia, es protegeix del proletariat per l’esquerra. En això resideixen el secret de la seua “estabilitat”, és a dir, que no s’enfonse en el moment mateix de la seua formació.

El govern Brüning assumia un caràcter clerical-burocràtic-policíac. La Reichswher encara romania en reserva. El “Front de Ferro” servia com un suport directe de l’ordre. L’essència del colp d’estat de Hindenburg-Papen consisteix precisament en eliminar la seua dependència del “Front de Ferro”. Els generals passaren automàticament al primer lloc.

Els dirigents socialdemòcrates resultaren ésser completament encerats. I això és més del que els espera en períodes de crisi social. Aqueixos intrigants petitburgesos semblen intel·ligents només sota aquelles condicions en què la intel·ligència no és necessària. Ara, es tapen el cap a la nit, suen, i esperen un miracle: tal vegada al final podem encara no sols salvar els nostres caps sinó també el mobiliari arxiatibacat i els petits estalvis innocents. Però ja no hi haurà més miracles...

Malauradament, no obstant, el Partit Comunista també ha estat completament pres per sorpresa pels esdeveniments. La burocràcia stalinista fou incapaç de preveure res. Ara, Thaelmann, Remmele i d’altres parlen a cada moment del “colp d’estat del 20 de juliol”. Com ha estat això? Al principi, afirmaven que el feixisme ja havia arribat i que només els “trotskistes contrarevolucionaris” podien parlar-ne como quelcom de futur. Ara resulta que per a passar de Brüning a Papen (de moment no a Hitler, sinó només a Papen) ha calgut tot un “colp d’estat”. No obstant, el contingut de classe de Severing, Brüning i Hitler, segons ens havien ensenyat aqueixos savis, és “un i el mateix”. Llavors, de què i per a què el colp d’estat?

Però la confusió no acaba ací. Fins i tot encara que la diferència entre feixisme i bonapartisme estiga ara prou clara, Thaelmann, Remmele i la resta parlen del colp d’estat feixista del 20 de juliol. Al mateix temps, alerten els obrers contra el perill imminent d’un enderrocament hitlerià, és a dir, igualment feixista. Finalment, es caracteritza la socialdemocràcia, precisament igual que abans, com socialfeixista. D’aquesta manera, els esdeveniments que se succeeixen es redueixen a què diferents classes de feixisme prenguen el poder una d’una altra amb l’ajuda de colps d’estat “feixistes”. ¿No està clar que tota la teoria stalinista fou elaborada únicament amb la finalitat d’engarrotar el cervell humà?

Com menys preparats estaven els obrers, més destinada estava l’arribada del govern Papen a produir la impressió de fortalesa: ignorància completa dels partits, nous decrets d’emergència, dissolució del Reichstag, represàlies, estat de setge en la capital, abolició de la “democràcia” prussiana. I amb quina facilitat! A un lleó hom el mata d’un tret, a la puça hom l’aixafa entre les ungles; amb els ministres socialdemòcrates s’acaba d’una polzada.

No obstant, tanmateix l’aparença de forces concentrades, el govern Papen com a tal és més feble encara que el seu predecessor. El règim bonapartista pot assolir un caràcter comparativament estable i durador només en el cas que pose fi a una època revolucionària; quan la relació de forces ja ha estat posada a prova en batalles; quan les classes revolucionàries ja estan esgotades, però les classes posseïdores fins i tot ni s’han alliberat del terror: no portarà demà noves convulsions? Sense aquesta condició bàsica, és a dir, sense un exhauriment anterior de les energies de les masses en combats, el règim bonapartista no està en posició d’avançar.

A través del govern Papen, els barons, els magnats del capital i els banquers han realitzat un intent de salvaguardar els seus interessos mitjançant la policia i l’exèrcit regular. La idea de lliurar tot el poder a Hitler, que es recolza en les bandes voraces i desbocades de la petita burgesia, està lluny d’agradar-los. Ells, per descomptat, no dubten que a la llarga Hitler serà un instrument submís de la seua dominació. No obstant, açò és inseparable de convulsions, del risc d’una guerra civil llarga i fatigosa i de despeses enormes. El feixisme, sens dubte, com mostra l’exemple italià, mena al final a una dictadura burocraticomilitar de tipus bonapartista. Però per a això es requereixen una sèrie d’anys, fins i tot en el cas d’una victòria total: un termini encara més llarg en Alemanya que a Itàlia. Està clar que les classes posseïdores preferirien un camí més econòmic, és a dir, el camí de Schleicher i no el de Hitler, per no parlar que el mateix Schleicher ho prefereix d’aqueixa forma.

El que la base per a l’existència del govern Papen radique en la neutralització dels camps irreconciliables no significa de cap manera, per descomptat, que les forces del proletariat revolucionari i de la petita burgesia reaccionària pesen el mateix en la balança de la història. Tota la qüestió es desplaça ací al terreny de la política. Per mitjà del mecanisme del Front de Ferro, la socialdemocràcia paralitza el proletariat. Amb la política d’ultimatisme insensat, la burocràcia stalinista bloqueja als obrers el camí revolucionari. Amb una correcta direcció del proletariat, el feixisme seria exterminat sense dificultat i no quedaria oberta ni una esquerda per al bonapartisme. Desgraciadament, aqueixa no és la situació. La fortalesa paralitzada del proletariat ha adoptat la forma enganyosa de la “fortalesa” de la camarilla bonapartista. En això resideix la fórmula política de l’actualitat.

El govern Papen és el punt invisible d’intersecció de grans forces històriques. El seu pes independent és quasi nul. Per tant, no pot fer una altra cosa que sentir pànic de les seues pròpies gesticulacions i tenir vertigen del buit que li rodeja per tot arreu. Així, i només així, pot explicar-se que en els actes del govern hi haja hagut fins avui dues parts de timidesa per una d’audàcia. A Prússia, és a dir, amb la socialdemocràcia, el govern jugava a guanyar: sabia que aqueixos senyors no oferirien resistència. Però després d’haver dissolt el Reichstag, anuncià noves eleccions i no s’atreví a posposar-les. Després de proclamar la llei marcial, s’atipà d’explicar: açò únicament és per a facilitar la capitulació sense lluita dels dirigents socialdemòcrates.

No obstant no hi ha una Reichswher? No som donats a oblidar-ho. Engels definia l’estat com a organisme d’homes armats, amb accessoris materials en forma de presons, etc. Respecte a l’actual poder governamental, pot dir-se fins i tot que només la Reichswher existeix realment. Però la Reichswher no sembla de cap manera un instrument submís i fiable a mans del grup de persones al capdavant de les quals es troba Papen. En realitat, el govern és més bé una espècie de comissió política de la Reichswher.

Però malgrat tota la seua preponderància sobre el govern, la Reichswher no pot, no obstant, pretendre cap paper polític independent. Cent mil soldats, no importa com de cohesius i aguerrits puguen ésser (cosa que encara està per provar), no poden manar una nació de seixanta-cinc milions esparracada pels més profunds antagonismes socials. La Reichswher només representa un element en l’acció de les forces, i no el decisiu.

A la seua manera, el nou Reichstag reflecteix força millor la situació política del país que ha portat a l’experiment bonapartista. El parlament sense una majoria, amb ales irreconciliables, ofereix un argument obvi i irrefutable a favor de la dictadura. Una vegada més, els límits de la democràcia apareixen en tota la seua evidència. On s’hi tracta de les bases mateixes de la societat, l’aritmètica parlamentària no és la que decideix. Allò que decideix és la lluita.

No intentarem opinar des de lluny quin camí seguiran en els pròxims dies els esforços per a formar govern. Les nostres hipòtesis no arribarien de totes maneres a hora i, a més a més, no són les possibles formes i combinacions transitòries les que resolen el problema. Un bloc de l’ala dreta amb el Centre significaria la “legalització” de la presa del poder pels nacionalsocialistes, és a dir, la cobertura més apropiada per al colp d’estat feixista. Quines relacions es desenvoluparan al principi entre Hitler, Schleicher i els dirigents del Centre és més important per a ells que no per al poble alemany. Políticament, totes les combinacions que hom puga pensar amb Hitler signifiquen la dissolució de la burocràcia, els tribunals, la policia i l’exèrcit a l’interior del feixisme.

Si s’admet que el Centre no acceptarà una coalició en què hauria de pagar amb la ruptura amb els seus propis obrers el paper de fre a la locomotora de Hitler, en aqueix cas només queda obert el camí extraparlamentari. Una combinació sense el Centre garantiria més fàcilment i ràpida el predomini dels nacionalsocialistes. Si aquests no s’uneixen immediatament amb Papen i passen alhora immediatament a l’assalt, el caràcter bonapartista del govern es palesarà més agudament: Schleicher tindria els seus “cent dies”... sense els anys napoleònics anteriors.

Cent dies (no, estem calculant massa generosament). La Reichswher no decideix. Schleicher no basta. La dictadura extraparlamentària dels junkers i els magnats del capital financer només pot garantir-se mitjançant una guerra civil fatigosa i implacable. Podrà Hitler realitzar aquesta tasca? Això no sols depèn de la mala voluntat del feixisme, sinó també de la voluntat revolucionària del proletariat.

Tota anàlisi seriosa de la situació política ha de prendre com a punt de partença les relacions mútues entre les tres classes: la burgesia, la petita burgesia (incloent-hi els camperols) i el proletariat.

La gran burgesia, econòmicament poderosa, constitueix, per si mateixa, una ínfima minoria de la nació. Per a imposar la seua dominació, ha de fer complir una determinada relació mútua amb la petita burgesia i, per la seua mediació, amb el proletariat.

Per tal de comprendre la dialèctica d’aqueixes interrelacions, hem de distingir tres fases històriques: el començament del desenvolupament capitalista, en què la burgesia precisava mètodes revolucionaris per a resoldre les seues tasques; el període de floriment i maduresa del règim capitalista, en què la burgesia dotà la seua dominació de formes democràtiques, ordenades, pacífiques, conservadores; finalment, la decadència del capitalisme, en què la burgesia està obligada a recórrer als mètodes de la guerra civil contra el proletariat per a protegir el seu dret a l’explotació.

Els programes polítics característics d’aqueixes tres fases, jacobinisme, democràcia reformista (incloent-hi la socialdemocràcia) i feixisme, són essencialment programes de corrents petitburgesos. Aquesta sola dada, més que cap altra cosa, mostra que enorme (mes fins i tot: com de decisiva) importància té l’autodeterminació de les masses petitburgeses del poble per a tot el destí de la societat burgesa.

Tanmateix, la relació entre la burgesia i la seua base social fonamental, la petita burgesia, no descansa de cap mode en la confiança recíproca i en la col·laboració pacifica. El gros de la petita burgesia és una classe explotada i oprimida. Mira a la burgesia amb enveja i, sovint, amb odi. La burgesia, per la seua banda, encara que utilitza el suport de la petita burgesia, en desconfia, perquè tem, amb raó, la seua tendència a derrocar les barreres imposades des de dalt.

Encara que estaven arreglant i aclarint el camí al desenvolupament burgès, els jacobins xocaren a cada moment amb la burgesia. La serviren en un lluita intransigent contra ella. Després de realitzar el seu limitat paper històric, els jacobins caigueren perquè la dominació del capital estava predeterminada.

Per a tota una sèrie de fases, la burgesia afirmà el seu poder davall la forma de la democràcia parlamentària. Però de nou, no pacíficament ni voluntària. La burgesia temia mortalment el sufragi universal. Però a la llarga, amb l’ajuda d’una combinació de repressió i concessions, amb l’amenaça de la fam unida a les reformes, assolí subordinar en el marc de la democràcia formal no sols a la vella petita burgesia, sinó, en gran manera, també al proletariat, per mitjà de la nova petita burgesia, la burocràcia obrera. A l’agost de 1914, la burgesia imperialista pogué, mitjançant la democràcia parlamentària, menar milions d’obrers i camperols a la carnisseria.

Però precisament amb la guerra comença la clara decadència del capitalisme i, sobretot, de la seua forma democràtica de dominació. En avant ja no es tracta de noves reformes i almoines, sinó de reduir i suprimir les antigues. Amb això, la burgesia entra en conflicte no sols amb les institucions de la democràcia proletària (sindicats i partits polítics), sinó també amb la democràcia parlamentària, en el marc de la qual sorgiren les organitzacions obreres. D’aquí, la campanya contra el “marxisme”, d’una banda, i contra el parlamentarisme democràtic per l’altra.

Però igual que les cimes de la burgesia liberal foren incapaces en la seua època, sols amb la seua pròpia força, de desprendre’s del feudalisme, la monarquia i l’església, igualment els magnats del capital financer són incapaços, sols amb la seua força, d’enfrontar-se amb el proletariat. Necessiten el suport de la petita burgesia. Per a aquest fi, n’ha d’ésser guanyada, posada en peu, mobilitzada i armada. Però aquest mètode té els seus riscos. Encara que utilitza el feixisme, la burgesia no obstant li té por. Pilsudski fou obligat, al maig de 1926, a salvar la societat burgesa per mitjà d’un colp d’estat dirigit contra els partits tradicionals de la burgesia polonesa. La cosa arribà tan lluny, que el dirigent oficial del Partit Comunista polonès, Warski, que passà de Rosa Luxemburg a Stalin, i no a Lenin, prengué el colp d’estat de Pilsudski com el camí de la “dictadura democràtica revolucionària” i cridà els obrers a recolzar Pilsudski.

En la sessió de la comissió polonesa del Comitè Executiu de la Comintern del 2 de juliol de 1926, l’autor d’aquestes línies digué sobre els esdeveniments de Polònia:

“ ...el moviment que [Pilsudski] encapçalà era petitburgès, una forma “plebea” de resoldre els apressants problemes de la societat capitalista en procés de decadència i destrucció. Es tracta d’un paral·lel directe amb el feixisme italià...

Aqueixos dos corrents tenen indubtablement trets comuns: les seues tropes de xoc es recluten... entre la petita burgesia; tant Pilsudski com Mussolini han emprat mitjans extraparlamentaris, clarament violents, mètodes de guerra civil; ambdós es proposaven salvar la societat burgesa, no llençar-la a baix. Després de posar dempeus les masses petit burgeses, ambdós xocaren obertament amb la gran burgesia després d’arribar al poder. Involuntàriament, una generalització històrica ve a la ment: forçós és recordar la definició de Marx del jacobinisme com una forma plebea d’enfrontar-se amb els enemics feudals de la burgesia. Això fou en l’època de l’auge de la burgesia. Cal dir que ara, en l’època de la decadència de la societat burgesa, la burgesia necessita novament una forma “plebea” de resoldre els seus problemes (que ja no són progressius, sinó, més bé, completament reaccionaris). En aquest sentit, doncs, el feixisme amaga una caricatura reaccionària del jacobinisme.

La burgesia decadent és incapaç de mantenir-se al poder amb els mètodes i mitjans creats per ella mateixa (l’estat parlamentari). Necessita el feixisme com a instrument d’autodefensa, almenys en els moments més crítics. A la burgesia no li agrada la forma “plebea” de resoldre els seus problemes. Tingué una actitud extremadament hostil envers el jacobinisme, que aclarí en sang el camí per al desenvolupament de la societat burgesa. Els feixistes estan infinitament més a prop de la burgesia decadent que els jacobins de la burgesia ascendent. Però a la burgesia assentada no li agrada tampoc la forma feixista de resoldre els seus problemes, perquè els xocs i disturbis, encara que en interès de la societat burgesa, també n’impliquen riscos. Aquest és l’origen de l’antagonisme entre el feixisme i els partits tradicionals de la burgesia...

A la gran burgesia li disgusta aquest mètode, gairebé igual que a un home amb la mandíbula tumefacta li disgusta que li netegen les dents. Els cercles respectables de la societat burgesa veien amb odi els serveis del dentista Pilsudski, però al final han cedit davant de l’inevitable, certament amb amenaces de resistència i porfidiejant i regatejant el preu. I heus aquí l’ídol d’ahir de la petita burgesia convertit en gendarme del capital!”

A aquest intent de definir el lloc històric del feixisme com a substitut polític de la socialdemocràcia, hom li contraposà la teoria del socialfeixisme. Al principi, podia semblar una estupidesa presumptuosa i desagradable, però inofensiva. Els esdeveniments subsegüents han mostrat què perniciosa influència exercí de fet la teoria stalinista sobre tot el desenvolupament de la Internacional Comunista^².

¿Es dedueix del paper històric del jacobinisme, de la democràcia i del feixisme que la petita burgesia està condemnada a continuar essent un instrument a mans del capital fins a la fi dels seus dies? Si fóra així, la dictadura del proletariat seria impossible en una sèrie de països en què la petita burgesia constitueix la majoria de la nació; i més encara, la faria extremadament difícil en altres països en què la petita burgesia representa una important minoria. Afortunadament, no és així. L’experiència de la Comuna de París mostrà per primera vegada, almenys en els límits d’una ciutat, igual que l’experiència de la revolució d’octubre ho ha mostrat després a una escala molt major i durant un període incomparablement més llarg, que l’aliança de la petita burgesia i la gran burgesia no és indissoluble. Ja que la petita burgesia és incapaç d’una política independent (també per això la “dictadura democràtica” petit burgesa és irrealitzable) no li queda més que optar entre la burgesia i el proletariat.

En l’època d’ascens, del creixement i floriment del capitalisme, la petita burgesia, malgrat agudes explosions de descontentament, marxà generalment obedientment aparellada al capitalista. No podia fer una altra cosa. Però sota les condicions de desintegració capitalista i el compromís de la situació econòmica, la petita burgesia procura, intenta i s’esforça per alliberar-se dels lligams dels antics amos i dirigents de la societat. És totalment capaç d’unir el seu destí al del proletariat. Per a això només es necessita una cosa: la petita burgesia ha d’adquirir confiança en la capacitat del proletariat de portar a la societat per un nou camí. El proletariat només pot inspirar aqueixa confiança per la seua fortalesa, per la fermesa de les seues accions, per una hàbil ofensiva contra l’enemic, per l’èxit de la seua política revolucionària.

Però ai si el partit revolucionari no està a l’altura de la situació! La lluita diària del proletariat aguditza la inestabilitat de la societat burgesa. Les vagues i els disturbis polítics agreugen la situació econòmica del país. La petita burgesia podria resignar-se temporalment a privacions creixents si a través de la seua experiència arriba a la convicció que el proletariat està en condicions de portar-la per un nou camí. Però si el partit revolucionari, tanmateix que la lluita de classes s’accentua incessantment, es mostra una vegada i una altra incapaç d’unificar la classe obrera al seu darrere, si vacil·la, esdevé confús, es contradiu, llavors la petita burgesia perd la paciència i comença a considerar els obrers revolucionaris com els responsables de la seua pròpia misèria. Tots els partits burgesos, incloent-hi la socialdemocràcia, pensen en això. Quan la crisi social assumeix una agudesa intolerable, apareix en escena un determinat partit amb l’objectiu declarat d’agitar la petita burgesia cap a un blanc d’ira, i de dirigir el seu odi i la seua desesperació contra el proletariat. En Alemanya, aquesta funció històrica la realitza el nacionalsocialisme ampli corrent la ideologia del qual està formada per tots els tufs pútrids de la societat burgesa en descomposició.

La responsabilitat política fonamental del creixement del feixisme recau, per descomptat, sobre la socialdemocràcia. Des de la guerra imperialista, la tasca d’aquest partit s’ha reduït a desarrelar de la consciència del proletariat la idea d’una política independent, per a inculcar-li la creença en l’eternitat del capitalisme, i per a fer-lo agenollar-se una vegada i una altra davant la burgesia decadent. La petita burgesia pot seguir els obrers només si hi veu al nou senyor. La socialdemocràcia ensenya l’obrer a ésser un lacai. La petita burgesia no seguirà un lacai. La política del reformisme priva el proletariat de la possibilitat de dirigir les masses plebees de la petita burgesia i, per tant, la converteix en carn de canó per al feixisme.

La qüestió política, no obstant, no se salda per a nosaltres amb la responsabilitat de la socialdemocràcia. Des del començament de la guerra, denunciem aquest partit com l’agència de la burgesia imperialista en les files del proletariat. D’aquesta nova orientació dels marxistes revolucionaris en sorgí la Tercera Internacional. La seua tasca consistí en unificar el proletariat davall la bandera de la revolució i, per tant, de garantir-li la influència dirigent sobre les masses oprimides de la petita burgesia de les ciutats i del camp.

El període de postguerra, en Alemanya més que en cap altra banda, fou una època de desesperança econòmica i de guerra civil. Les condicions internacionals, així com les interiors, empentaren imperiosament el país pel camí del socialisme. Cada pas de la socialdemocràcia descobria la seua decadència i la seua impotència, el significat reaccionari de la seua política, la banalitat dels seus dirigents. ¿Quines altres condicions es necessitaven per al desenvolupament del Partit Comunista? I no obstant, després dels primers anys d’èxits significatius, el comunisme alemany s’endinsà en un període de vacil·lacions, de zig-zags, de viratges alternatius cap a l’oportunisme i vers l’aventurisme. La burocràcia centrista ha debilitat sistemàticament l’avantguarda proletària i li ha llevat al proletariat en el seu conjunt la possibilitat de dirigir darrere d’ell les masses oprimides de la petita burgesia. La burocràcia stalinista carrega amb la responsabilitat directa i immediata pel creixement del feixisme davant de l’avantguarda proletària.

Comprendre la interrelació de les classes en forma d’esquema, fixat d’una vegada per sempre, és relativament senzill. La valoració de les relacions concretes entre les classes en cada situació determinada és infinitament més difícil.

La gran burgesia alemanya actualment vacil·la (situació que la burgesia, en general, experimenta força rarament). Una part s’ha convençut definitivament de la inevitabilitat del camí feixista i li agradaria accelerar l’operació. L’altra part espera fer-se ama de la situació amb l’ajuda d’una dictadura policíaca-militar bonapartista. Ningú en aquest camp desitja tornar a la “democràcia” de Weimar.

La petita burgesia està dividida. El nacionalsocialisme, que ha reunit sota la seua bandera la majoria aclaparadora de les classes intermèdies, vol prendre en les seues mans tot el poder. L’ala democràtica de la petita burgesia, que encara té al darrere milions d’obrers, vol tornar a la democràcia segons el model ebertià. Mentre, es prepara per a recolzar la dictadura bonapartista, almenys passivament. Els càlculs de la socialdemocràcia són els següents: sota la pressió dels nazis, el govern Papen-Schleicher es veurà obligat a establir un equilibri reforçant la seua ala esquerra; a tot açò, tal vegada amaine la crisi; la petita burgesia potser es tranquil·litze; la burgesia tal vegada disminuïsca la seua frenètica pressió sobre la classe obrera; i, amb l’ajuda de Déu, tot tornarà a estar novament en ordre.

La camarilla bonapartista no vol, efectivament, la victòria total del feixisme. No s’oposaria, de cap mode, a explotar el suport de la socialdemocràcia dins de certs límits. Però per a això, hauria de “tolerar” les organitzacions obreres, cosa únicament concebible si, almenys fins a cert punt, es permet l’existència legal del Partit Comunista. No obstant, el suport de la socialdemocràcia a la dictadura militar empentaria irresistiblement els obrers als rengles del comunisme. Cercant una forma de suport enfront de la pesta bruna, el govern aviat esdevindria el blanc dels colps dels diables rojos.

La premsa comunista oficial afirma que la tolerància de Brüning envers la socialdemocràcia facilità el camí a Papen, i que la semitolerància de Papen accelerarà l’arribada de Hitler. Això és totalment correcte. Dins d’aquests límits, no hi ha diferències d’opinió entre nosaltres i els stalinistes. Però açò significa precisament que en èpoques de crisi social la política del reformisme no sols es gira contra les masses, sinó també contra el reformisme. En aquest procés, acaba d’arribar el moment crític.

Hitler tolera Schleicher. La socialdemocràcia no s’oposa a Papen. Si aquesta situació pogués consolidar-se realment durant un llarg període de temps, la socialdemocràcia esdevindria l’ala esquerra del bonapartisme, i deixaria al feixisme el paper d’ala dreta. Teòricament, no està per descomptat exclòs que l’actual crisi sense precedents del capitalisme alemany no porte a una solució concloent, és a dir, que no acabe ni amb la victòria del proletariat ni amb el triomf de la contrarevolució feixista. Si el Partit Comunista prossegueix la seua política d’ultimatisme estúpid i per tant salva la socialdemocràcia de l’enfonsament inevitable; si Hitler no es decideix en el futur immediat, a donar un colp d’estat i, així, inicia la desintegració inevitable dins de les seues pròpies files; si la conjuntura econòmica coneix un ascens abans que caiga Schleicher, llavors la combinació bonapartista del paràgraf 48 de la Constitució de Weimar, de la Reichswher, de la socialdemocràcia semiopositora i del semiopositor feixisme, tal vegada podria mantenir-se (fins a un nou esclat, que, en tot cas, cal esperar).

Però sobre la marxa, encara estem lluny de semblant feliç compliment de les condicions que constitueixen el tema dels somnis desperts de la socialdemocràcia. Tal cosa no està de cap manera assegurada. Àdhuc els stalinistes difícilment creuen en la durabilitat o en la força de resistència del règim Papen-Schleicher. Tots els indicis apunten a la ruptura del triangle Wels-Schleicher-Hitler inclús abans que prenga forma.

Però, potser serà substituït per una combinació Hitler-Wels? Segons Stalin, són “bessons, no antípodes”. Admetem que la socialdemocràcia, sense témer els seus propis obrers, voldria vendre la seua tolerància a Hitler. Però Hitler no necessita aquesta mercaderia: no necessita la tolerància, sinó l’abolició de la socialdemocràcia. El govern Hitler només pot realitzar la seua tasca aixafant la resistència del proletariat i eliminant tots els possibles òrgans de la seua resistència. Aquí rau el paper històric del feixisme.

Els stalinistes es limiten a una valoració purament psicològica, o més exactament, purament moral dels petitburgès covards i mesquins que dirigeixen la socialdemocràcia. ¿Podem admetre realment que aqueixos inveterats traïdors s’apartaran de la burgesia i s’enfrontaran a ella? Semblant mètode idealista té molt poc en comú amb el marxisme, que parteix no d’allò que la gent pensa de si mateixa o del que desitja, sinó de les condicions en què s’hi troben i dels canvis que pateixen aqueixes condicions.

La socialdemocràcia recolza el règim burgès, no pels beneficis dels magnats del carbó o de l’acer, sinó a causa dels avantatges que pot obtenir com a partit, en la forma del seu poderós i nombrosíssim aparell. Podem estar-ne segurs que el feixisme no amenaça en cap forma al règim burgès, per a la defensa del qual hi ha la socialdemocràcia. Però el feixisme posa en perill el paper que compleix la socialdemocràcia en el règim burgès i la renda que obté per exercir el seu paper. Encara que els stalinistes obliden aquest aspecte de l’assumpte, la socialdemocràcia no perd de vista, ni per un moment, el perill mortal amb què l’amenaça una victòria del feixisme (no a la burgesia, sinó a la socialdemocràcia).

Farà uns tres anys, quan assenyalàvem que el punt de partida de la vinent crisi política en Àustria i Alemanya es basaria amb tota probabilitat en la incompatibilitat de la socialdemocràcia i el feixisme; quan, basant-se en això, rebutjàvem la teoria del socialfeixisme, que no desvelava, sinó que ocultava el conflicte que s’apropava; quan cridàvem l’atenció sobre la possibilitat que la socialdemocràcia, al igual que una part important del seu aparell, es veuria obligada per la marxa dels esdeveniments a lluitar contra el feixisme i que aquest seria un punt de partida favorable per al Partit Comunista per a una ofensiva posterior, un gran nombre de comunistes (no sols de funcionaris a sou, sinó fins i tot de revolucionaris vertaderament honestos) ens acusaren de... “idealitzar” la socialdemocràcia. Només quedava encongir les espatlles. És difícil discutir amb gent el pensament de la qual es deté on per a un marxista el problema no fa més que començar.

En converses, he citat sovint l’exemple següent: la burgesia jueua en la Rússia tsarista representava una part extremadament espantada i desmoralitzada de tota la burgesia russa. I no obstant, en la mesura que els progroms dels Cent Negres, dirigits principalment contra els jueus pobres, també colpejaven la burgesia, aquesta es veié obligada a autodefensar-se. Sens dubte, tampoc mostrà cap coratge destacable en aquest terreny. Però a causa del perill que penjava sobre els seus caps, la burgesia jueua liberal, per exemple, arreplegà sumes considerables per a armar els estudiants i obrers revolucionaris. D’aquesta manera, s’arribà a un acord pràctic temporal entre els obrers més revolucionaris, disposats a lluitar pistola en mà, i el grup més espantat de la burgesia, que estava en un compromís.

L’any passat escriguí que en la lluita contra el feixisme, els comunistes havien d’estar preparats per a arribar a un acord pràctic no sols amb el diable i amb la seua avia, sinó àdhuc amb Grzesinsky. Aquesta frase corregué per tota la premsa stalinista mundial. ¿Necessitava hom millor prova del “socialfeixisme” de l’Oposició d’Esquerra? Molts camarades m’havien advertit per endavant: “Van a prendre-la amb aquesta frase”. Jo els contestí: “Aquesta frase ha estat escrita així perquè la prenguen amb ella. Què s’agafen a aquest ferro cremant i es cremen els dits. Els imbècils han d’aprendre la seua lliçó.”

El curs de la lluita ha portat Papen a fer que Grzesinsky conega la presó. Resultà aquest episodi de la teoria del socialfeixisme i de les previsions de la burocràcia stalinista? No, succeí en completa contradicció amb elles. La nostra valoració de la situació, no obstant, tenia present semblant eventualitat i l’havia assenyalat un lloc determinat.

Però la socialdemocràcia, també en aquesta ocasió, defugí el combat, objectaran alguns stalinistes. Sí, el defugí. Qualsevol que espere que la socialdemocràcia vaja més enllà dels arguments dels seus dirigents, i engegue la lluita de forma independent, i això sota condicions en què fins i tot el Partit Comunista es mostrà incapaç de lluitar, ha d’esperar naturalment un desengany. Nosaltres no esperem semblants miracles. Per això nosaltres no podíem mostrar-nos exposats a cap “desengany” sobre la socialdemocràcia.

Grzesinsky no s’ha transformat en un tigre revolucionari; això ho podem garantir gustosament. No obstant, hi ha una gran diferència entre una situació en què Grzesinsky, aposentat en la seua fortalesa, envia destacaments de la policia per a salvaguardar la “democràcia” contra els obrers revolucionaris, i una situació en què el salvador bonapartista del capitalisme posa al mateix Grzesinsky en la presó, no? I no tindrem en compte políticament aquesta diferència? No en traurem profit?

Tornem a l’exemple citat abans: no és difícil entendre la diferència entre un fabricant jueu que dóna un colpet al policia tsarista per aporrejar els vaguistes i el mateix fabricant que passa diners als vaguistes d’ahir per a obtenir armes contra els progromistes. El burgès continua essent un burgès. Però del canvi en la situació en resulta un canvi en les relacions. Els bolxevics dirigiren la vaga contra el fabricant. Més tard, agafaren del mateix fabricant els diners per a la lluita contra els progroms. Això, naturalment, no impedí que els obrers, quan arribà la seua hora, giressen les seues armes contra la burgesia.

Significa tot el que s’ha dit que la socialdemocràcia en el seu conjunt lluitarà contra el feixisme? A açò responem: una part dels funcionaris socialdemòcrates es passarà indubtablement als feixistes; un sector considerable gatejarà davall el llit a l’hora del perill. Tampoc totes les masses obreres lluitaran. És completament impossible preveure per endavant quina part dels obrers socialdemòcrates serà arrossegada a la lluita i quan, i quina part de l’aparell arrossegaran amb ells. Això depèn de moltes circumstàncies, entre elles la posició del Partit Comunista. La política del front únic té com a missió separar aquells que volen lluitar dels que no volen; impulsar cap avant els que vacil·len; i, finalment, comprometre els dirigents capituladors als ulls dels obrers, per tal de consolidar la seua capacitat de lluita.

Quant de temps s’ha perdut sense finalitat, sense sentit, vergonyosament! Quant es podia haver aconseguit, tan sols àdhuc en els dos últims anys! ¿No estava clar per endavant que el capital monopolista i el seu exèrcit feixista empentarien la socialdemocràcia a punyades i patacades al camí de l’oposició i l’autodefensa? Aquesta previsió s’havia d’haver exposat davant de tota la classe obrera, s’havia d’haver pres la iniciativa a favor del front únic, i havíem d’haver servat a les nostres mans aquesta iniciativa en cada nova fase. No calia cridar ni desganyitar-se; era possible jugar senzillament amb mà ferma. Hauria bastat de formular amb claredat i precisió la inevitabilitat de cada nou pas de l’enemic i aixecar un programa pràctic de front únic, sense exageracions ni regatejos, però també sense feblesa ni concessions. Com de dalt estaria el Partit Comunista si hagués assimilat l’ABC de la política leninista i l’hagués aplicat amb la necessària perseverança!

A mitjan de juliol aparegué un fullet amb les respostes de Thaelmann a vint-i-una preguntes d’obrers socialdemòcrates sobre com es podia crear el “front únic roig”. El fullet comença amb les paraules: “Poderosament, el front únic antifeixista avança!” El 20 de juliol el Partit Comunista cridava els obrers a manifestar-se en una vaga política. La crida no trobà resposta. D’aquesta manera, en cinc dies es revelà el tràgic abisme entre la retòrica burocràtica i la realitat política.

El partit obtingué 5,3 milions de vots a les eleccions de juliol de 1931. Pregonant públicament aquest resultat com una enorme victòria, el partit demostrà fins a quin punt les derrotes han rebaixat les seues pretensions i esperances. En la primera volta de les eleccions presidencials, el 13 de març, el partit obtingué quasi 5 milions de vots. En el curs de quatre mesos i mig (i quins mesos!) guanyà, doncs, escassament 300.000 vots. La premsa comunista repetí centenars de vegades al març que el nombre de vots hauria estat incomparablement major si s’hagués tractat d’unes eleccions al Reichstag: en unes eleccions presidencials, centenars de milers de simpatitzants consideraven superflu perdre el temps en una demostració “platònica”. Si es pren en consideració aquest comentari de març (i ho mereix) s’hi dedueix que el partit no ha crescut en absolut durant els darrers quatre mesos i mig.

A l’abril, la socialdemocràcia elegí Hindenburg, el qual, després d’això, portà a terme un colp d’estat dirigit directament contra ella. Es podria pensar que aquest sol fet hauria d’haver bastar per fer trontollar l’edifici del reformisme fins als seus mateixos fonaments. Afegim-ne l’agreujament posterior de la crisi amb les seues aterridores conseqüències. Finalment, el 20 de juliol, onze dies abans de les eleccions, la socialdemocràcia s’apartà amb la cua entre les cames davant del colp d’estat del president federal que havia elegit. En tals períodes, els partits revolucionaris creixen febrilment. Qualsevol cosa que la socialdemocràcia, clavada per un clau d’acer, engegue, ha de fer anar els obrers cap a l’esquerra. Però en compte d’avançar a gambades amb bótes de set llegües, el comunisme fa temps, vacil·la, està a la retirada i després de cada pas avant fa mig pas cap enrere. Alegrar-se d’una victòria només perquè el Partit Comunista no ha perdut vots el 31 de juliol és perdre per complet el sentit de la realitat.

Per tal d’entendre per què i com el partit revolucionari es condemna a una impotència envilidora sota condicions polítiques excepcionalment favorables cal llegir les respostes de Thaelman als obrers socialdemòcrates. Tasca avorrida i ingrata, però que pot il·lustrar sobre el que passa pel cap dels dirigents stalinistes.

A la pregunta “Com valoren els comunistes el caràcter del govern Papen”? Thaelmann forneix diverses respostes mútuament contradictòries. Comença referint-se al “perill de l’establiment immediat de la dictadura feixista”. S’hi dedueix, doncs, que encara no existeix? Parla de forma totalment correcta dels membres del govern com “representants del capital dels trusts, dels generals i dels junkers”. Un minut després diu sobre el mateix govern: “aquest gabinet feixista”, i conclou la seua resposta amb l’afirmació que “el govern Papen... s’ha fixat l’objectiu d’establir immediatament la dictadura feixista”.

Prescindint de les diferències polítiques i socials entre el bonapartisme, és a dir, el règim de “pau civil” basat en una dictadura policíaca-militar, i el feixisme, o siga, el règim de guerra civil oberta contra el proletariat, Thaelmann es priva per avançat de la possibilitat de comprendre què ocorre davant dels seus propis ulls. Si el gabinet de Papen és un gabinet feixista, llavors, de quin “perill” feixista parla? Si els obrers creuen a Thaelmann quan diu que Papen s’ha fixat l’objectiu (!) d’establir la dictadura feixista, llavors el probable conflicte entre Hitler i Papen-Schleicher agafarà el partit desprevingut, igual que passà en el seu moment amb el conflicte entre Papen i Otto Braun.

A la pregunta “És sincer. El Partit Comunista respecte al front únic?” Thaelmann respon naturalment amb una afirmació, i com a prova es refereix al fet que els comunistes no es presentaren amb barret a la mà a Hindenburg i Papen. “No, nosaltres plantegem el problema de la lluita, de la lluita contra tot el sistema, contra el capitalisme. I ací resideix el moll de la sinceritat del nostre front únic.”

Thaelmann no comprèn evidentment de què es tracta. Els obrers socialdemòcrates continuen essent socialdemòcrates precisament perquè encara creuen en el camí gradual, reformista, de la transformació del capitalisme en socialisme. Ja que no saben que els comunistes estan per l’enderrocament revolucionari del capitalisme, els obrers socialdemòcrates pregunten: “Ens proposeu sincerament el front únic?”. I a açò, Thaelmann respon: “Naturalment, sincerament, per a nosaltres és qüestió de derrocar tot el sistema capitalista.”

Per descomptat que nosaltres no somiem d’ocultar res dels obrers socialdemòcrates. No obstant, cal saber la mesura de les coses i conservar les proporcions polítiques. Un propagandista hàbil hauria contestat: “vosaltres ho aposteu tot a la democràcia; nosaltres creiem que l’únic camí està en la revolució. No obstant, no podem ni volem fer la revolució sense vosaltres. Hitler és ara l’enemic comú. Després de vèncer-lo, farem el balanç junts i veurem a on mena efectivament el camí.”

L’auditori del fullet de Thaelmann (tan particular com puga parèixer-ho a primera vista) escolta amb indulgència l’orador i àdhuc coincideixen amb ell en diverses ocasions. El secret de la seua indulgència, no obstant, resideix en què els interlocutors de Thaelmann en la conversació no sols pertanyen a la “Acció Antifeixista”, sinó que també criden a votar el Partit Comunista. Són antics socialdemòcrates que s’han passat al comunisme. Semblants reclutes només poden ésser benvinguts. Però allò de decebedor de tot l’assumpte és que una conversa amb obrers que han trencat amb la socialdemocràcia la venga hom enganyosament com una conversa amb les masses socialdemòcrates. Aquesta barata mascarada és molt característica de tota la política actual de Thaelmann i companyia.

De totes maneres, els antics socialdemòcrates plantejaren qüestions que en l’actualitat inquieten les masses socialdemòcrates. “És l’“Acció Antifeixista” una organització front o es tracta del Partit Comunista?”, pregunten. Thaelmann respon: “No!” La prova? L’“Acció Antifeixista” “no és una organització, sinó un moviment de masses”. Com si no fóra precisament la tasca del Partit Comunista organitzar el moviment de masses. Encara millor és el segon argument: l’“Acció Antifeixista” és apartidista ja que es dirigeix contra l’estat capitalista: “Karl Marx, en tractar de les lliçons de la Comuna de París, ja situà en primer pla amb tota agudesa com la tasca de la classe obrera la qüestió de destruir l’aparell estatal burgès.” Oh, malaurada cita! Perquè el que els socialdemòcrates volen, prescindint de Marx, és perfeccionar l’estat burgès, però no destruir-lo. Ells no són comunistes, sinó reformistes. Tanmateix les seues intencions, Thaelmann prova justament el que volia refutar: el caràcter partidista de l’“Acció Antifeixista”.

El dirigent oficial del Partit Comunista no comprèn òbviament ni la situació ni el pensament polític dels obrers socialdemòcrates. No comprèn per a què serveix el front únic. Amb cadascuna de les seues frases, dóna armes als dirigents reformistes i fa anar cap a ells els obrers socialdemòcrates.

La impossibilitat de qualsevol classe d’acció comuna amb la socialdemocràcia és demostrada per Thaelmann de la manera següent: “A aquest respecte, nosaltres [¿?] hem de reconèixer clarament que la socialdemocràcia, tot i que avui imita un simulacre d’oposició, en cap moment renunciarà als seus projectes de coalició ni als seus pactes amb la burgesia feixista.” Fins i tot si això fóra cert, continuaria essent qüestió no obstant de demostrar-s’ho als obrers socialdemòcrates a través de l’experiència. No obstant, és essencialment erroni. Si els dirigents socialdemòcrates no volen abandonar els pactes amb la burgesia, la burgesia feixista, no obstant, abandona els seus pactes amb la socialdemocràcia. I aquest fet pot esdevenir decisiu per al destí de la socialdemocràcia. En el pas del poder de Papen a Hitler, la burgesia no podrà de cap mode perdonar a la socialdemocràcia. La guerra civil té les seues lleis. El regne del terror feixista només podrà significar l’anorreament de la socialdemocràcia. Mussolini començà precisament per ací, de manera que pogués aixafar amb el major desenfrenament els obrers revolucionaris. En tot cas, els “socialfeixistes” aprecien la seua pell. La política comunista de front únic ha de partir en l’actualitat de l’interés de la socialdemocràcia per la seua pròpia pell. Aqueixa serà la política més realista i, alhora, la de conseqüències més revolucionàries.

Però si la socialdemocràcia no se separa “en cap moment” de la burgesia feixista (malgrat que Matteoti “se’n separà” de Mussolini), ¿no han d’abandonar el seu partit els obrers socialdemòcrates que volen formar part de l’“Acció Antifeixista”? Heus aquí una pregunta. A això Thaelmann respon: “Per a nosaltres, comunistes, és indubtable que els obrers socialdemòcrates o membres del Reichsbanner poden formar part de l’“Acció Antifeixista” sense haver d’abandonar el seu partit.” I per a mostrar-se lliure de sectarisme, Thaelmann afegeix: “Si vos incorporeu per milions, en un front tancat, vos acollirem amb alegria, tot i que encara existisca una manca de claredat als vostres caps, segons la nostra opinió, sobre certes qüestions de l’apreciació del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya.” Daurades paraules! Considerem el vostre partit com a feixista, vosaltres el considereu democràtic, però no discutim sobre qüestions insignificants. Basta amb què vingueu “per milions”, sense abandonar el vostre partit feixista. “La manca de claredat sobre certes qüestions” no pot constituir un obstacle. Però, ai!, la manca de claredat en els caps dels buròcrates totpoderosos és un obstacle a cada moment.

Per tal d’aprofundir en la qüestió, Thaelmann continua dient: “nosaltres no plantegem la qüestió entre partits, sinó sobre una base de classe.” Igual que Seydewitz, Thaelmann està disposat a renunciar als interessos del partit en nom dels interessos de la classe. La desgràcia resideix en què per a un marxista no pot haver-hi semblant contrast. Si el seu programa no fóra la formulació científica dels interessos de la classe obrera, el partit no valdria un cèntim.

Tan sols que, junt amb el cras error de principi, les paraules de Thaelmann també contenen un absurd pràctic. ¿Com és possible no plantejar la qüestió de les relacions entre els partits quan és ací precisament on rau la vertadera essència de la qüestió? Milions d’obrers segueixen la socialdemocràcia. Altres milions, el Partit Comunista. Als obrers socialdemòcrates que pregunten com arribar en l’actualitat a accions comunes contra el feixisme entre el vostre partit i el nostre, Thaelmann respon: “Sobre una base de classe, i no de partit” incorporar-vos a nosaltres per milions. ¿No és aquesta la més miserable ampul·lositat?

“Nosaltres, comunistes”, segueix Thaelmann, “no volem la unitat a qualsevol preu”. “No podem, en interès de la unitat amb la socialdemocràcia, repudiar el contingut de classe de la nostra política... ni renunciar a les vagues, a les lluites dels aturats, a les accions dels arrendataris ni a la defensa revolucionària de les masses.” L’acord sobre accions pràctiques determinades és mal interpretat com una absurda unitat amb la socialdemocràcia. De la necessitat de l’assalt revolucionari final del demà, se’n dedueix la inadmissibilitat en el present de vagues comunes o accions d’autodefensa. Qualsevol que puga veure alguna rima o raó en les idees de Thaelmann es mereix un premi.

Els oients de Thaelmann insisteixen: “És possible una aliança del KPD i el SPD en la lluita contra el govern Papen i contra el feixisme?” Thaelmann cita dos o tres fets com a evidència que la socialdemocràcia no lluita contra el feixisme i en conclou: “Tot camarada del SPD dirà que tenim raó en dir que una aliança entre el KPD i el SPD és impossible sobre la base d’aqueixos fets i també per raons de principi [!].” de nou el buròcrata dóna per assentat allò que hauria de demostrar. L’ultimatisme adquireix un caràcter particularment ridícul quan Thaelmann respon a la pregunta sobre el front únic amb organitzacions que comprenen milions d’obrers. Els socialdemòcrates han de reconèixer que és impossible un acord amb el seu partit perquè és feixista. Pot prestar-se millor servei a Wels i Leipart?

“Nosaltres, comunistes, que refusem tot acord amb els dirigents del SPD... afirmem incansablement que estem disposats en qualsevol moment a la lluita antifeixista amb els camarades socialdemòcrates i de la Reichsbanner vertaderament combatius i amb les organitzacions combatives de base [?].” On acaben les organitzacions de base? ¿I què fer si les organitzacions de base se sotmeten a la disciplina de les superiors i proposen que les negociacions comencen amb aquestes últimes? Finalment, entre les organitzacions de base i les superiors hi ha nivells intermedis. ¿Pot predir-se per on passarà la línia divisòria entre els que volen lluitar i els que eludeixen la lluita? Açò només pot determinar-se en l’acció, i no amb valoracions a priori. Quin sentit té lligar-se un mateix de peus i mans?

En Die Rote Fahne del 29 de juliol, en una informació d’un míting de la Reichsbanner, se citen les notables paraules d’un dirigent de secció socialdemòcrata: “En les masses hi ha la voluntat d’un front únic antifeixista. Si els dirigents deixen de tenir-ho en compte, jo m’uniré al front únic per damunt dels seus caps.” El periòdic comunista reprodueix aquestes paraules sense cap comentari. No obstant, conté la clau de tota la tàctica del front únic. El socialdemòcrata vol lluitar contra els feixistes junt amb els comunistes. Però ja dubta sobre la bona voluntat dels seus dirigents. Si els dirigents es neguen, diu, llavors passaré per damunt dels seus caps. Poden comptar-se per desenes, per centenars, per milers, per milions, els socialdemòcrates que es troben en el mateix estat d’ànim. La tasca del Partit Comunista és mostrar-los en realitat si els dirigents socialdemòcrates volen lluitar o no. Açò sols pot demostrar-se per mitjà de l’experiència, una experiència nova, recent, en una situació nova. Aquesta experiència no s’adquirirà de colp. Els dirigents socialdemòcrates han d’ésser sotmesos a prova: en la fàbrica i el taller, en la ciutat i en el camp, en tota la nació, en el present i en el futur. Hem de repetir la nostra proposta, presentada d’una forma nova, des d’un angle nou, adaptada a una situació nova.

Però Thaelmann no té res d’això. Sobre la base de les “diferències de principi l’existència de les quals hem mostrat entre el KPD i el SPD, rebutgem les negociacions en la cima amb el SPD.” Aquest trencadís argument és repetit per Thaelmann diverses vegades. Però si no hi hagués “antagonismes de principi” no hi hauria dos partits. I si no haguessen dos partits no es plantejaria la qüestió del front únic. Thaelmann vol demostrar molt més. Menys, seria millor.

¿Que no significa “una escissió de la classe obrera organitzada” la fundació de la RGO?, pregunten els obrers. No, respon Thaelmann, i com a prova cita la lletra d’Engels de 1895 contra els filantrops estèticosentimentals. Qui li espia a Thaelmann tan pèrfidament semblants cites? La RGO es crea en l’esperit de la unitat, i no del cisma. A més a més, l’obrer no abandona en cap cas la seua organització sindical per a unir-se a la RGO. Al contrari, seria millor que els membres de la RGO romanguessen en els sindicats per a portar-hi una tasca d’oposició. Les paraules de Thaelmann poden sonar convincents als comunistes que s’han fixat la tasca de lluitar contra la direcció socialdemòcrata. Però com a resposta als obrers socialdemòcrates, preocupats per la unitat sindical, les paraules de Thaelmann sonen a burla.

“¿Per què heu abandonat els nostres sindicats i heu organitzat els vostres a banda?”, pregunten els obrers socialdemòcrates.

“Si voleu entrar en la nostra organització independent per a lluitar contra la direcció socialdemòcrata, no vos exigim que abandoneu els sindicats” respon Thaelmann. Una resposta adient, just en el clau!

“Hi ha democràcia al si del KPD?”, pregunten els obrers, passant a un altre tema. Thaelmann respon afirmativament. Per complet! Immediatament, però, afegeix inesperadament: “En la legalitat igual que en la il·legalitat, i més especialment en aquesta última, el partit ha d’estar alerta contra espies, provocadors i agents de la policia.” Aquesta interpolació no és accidental. L’última doctrina, pregonada per tot el món en el fullet d’un misteriós Büchner, justifica l’estrangulació de la democràcia en interès de la lluita contra els espies. Qualsevol que proteste contra l’autocràcia de la burocràcia stalinista ha d’ésser tingut, almenys, com a sospitós. Els agents de policia i provocadors de tots els països s’alegren d’entusiasme amb aquesta teoria. Ells soltaran els gossos contra els oposicionistes amb més escàndol que ningú: açò distraurà l’atenció d’ells mateixos i els permetrà pescar en aigües revoltes.

El floriment de la democràcia també es demostra, segons Thaelmann, pel fet que “els problemes es tracten en els congressos mundials i les conferències del Comitè Executiu de la Internacional Comunista”. L’orador s’oblida de dir quan es realitzà l’últim congrés mundial. S’ho recordarem: al juliol de 1928, fa més de quatre anys! En aparença, cap qüestió notable ha sorgit des d’aleshores. Per què, preguntem de passada, no convoca el mateix Thaelmann un congrés extraordinari del partit alemany per a les qüestions de què depèn el destí del proletariat alemany? Certament, no per un excés de democràcia partidària.

I així se succeeixen les pàgines. Thaelmann respon a vint-i-una preguntes. Cada resposta, un error. En suma vint-i-un errors, sense comptar els petits i secundaris. I són nombrosos.

Thaelmann conta que els bolxevics trencaren amb els menxevics en 1903. En realitat, l’escissió es produí en 1912. Però fins i tot això no impedí que la revolució de febrer de 1917 unís les organitzacions bolxevics i menxevics en una gran part del país. Encara al començament d’abril, Stalin es declarà a favor de la unificació dels bolxevics amb el partit de Tseretelli no del front únic, sinó de la fusió dels partits! Només l’arribada de Lenin ho impedí.

Thaelmann diu que els bolxevics dissolgueren l’Assemblea Constituent en 1917. En realitat, ocorregué al començament de 1918. Thaelmann no està de cap manera familiaritzat amb la història de la revolució russa i del partit bolxevic.

Pitjor, tanmateix, és el fet que no comprèn les bases de la tàctica bolxevic. En els seus articles “teòrics”, s’atreveix a discutir àdhuc el fet que els bolxevics concloguessen un acord amb els menxevics i socialistes-revolucionaris contra Kornilov. Com a prova, aporta cites passades per de sota la seua porta no se sap per qui, que no tenen res a veure amb l’assumpte. Però s’oblida de respondre les preguntes: hi hagueren comitès de defensa popular per tot el país durant el putsch de Kornilov? Dirigiren ells la lluita contra Kornilov? Pertanyien a aqueixos comitès els representants dels bolxevics, menxevics i socialistes-revolucionaris? Sí, sí, sí. Estaven en aqueixa època els menxevics i socialistes-revolucionaris en el poder? Perseguiren els bolxevics com a agents de l’estat major alemany? Hom empresonà milers de bolxevics? S’ocultà Lenin en la il·legalitat? Sí, sí, sí. Quines cites poden refutar aquests fets històrics?

Que Thaelmann recórrega al seu gust a Manuilski, Lozovsky i a Stalin mateix (si és que obre la boca). Però que deixe en pau el leninisme i la història de la revolució russa: per a ell són llibres tancats amb set cadenats.

En conclusió, cal posar en relleu una altra qüestió encara, important per si mateixa: es refereix a Versalles. Els obrers socialdemòcrates pregunten si el Partit Comunista no està fent concessions polítiques al nacionalsocialisme. En la seua resposta, Thaelmann continua defensant la consigna d’“emancipació nacional” i la situa al mateix nivell que la consigna d’emancipació social. Les reparacions (allò que ara en queda) són igual d’importants per a Thaelmann que la propietat privada dels mitjans de producció. Es podria dir que aquesta política fou enginyada únicament per a distraure l’atenció dels obrers del problema fonamental, per a debilitar l’enfrontament amb el capitalisme i per a empentar-los a buscar l’enemic principal i el causant de la seua misèria a l’altra banda de la frontera. No obstant, ara més que mai abans, “l’enemic principal està en el propi país!” Schleicher expressà aquesta idea encara més ordinàriament: primer que res, declarà per la ràdio el 26 de juliol, hem d’“acabar amb els porcs en l’interior!” Aquesta fórmula de soldat és excel·lent. L’arrepleguem gustosament. Tot comunista ha de fer-la seua constantment. Encara que els nazis distrauen l’atenció cap a Versalles, els obrers comunistes han de replicar-los amb les paraules de Schleicher: no, abans que res hem d’acabar amb els porcs en l’interior!

5.- La confrontació de la política de Stalin-Thaelmann amb la seua pròpia experiència

La tàctica es posa a prova en els moments més crítics i crucials. La força del bolxevisme residí en què les seues consignes i mètodes trobaren la seua màxima confirmació en el moment en què el curs dels esdeveniments exigí decisions audaces. ¿Quin valor tenen els principis a què s’ha de renunciar tan aviat com la situació adquireix un caràcter greu?

La política realista es basa en el desenvolupament natural de la lluita de classes. La política sectària s’esforça per dictar regles artificials a la lluita de classes. La situació revolucionària significa la màxima accentuació de la lluita de classes. Precisament per això, la política realista del marxisme, en la situació revolucionària, exerceix una poderosa força d’atracció sobre les masses. La política sectària, per contra, esdevé més dèbil com més vigorós és l’impuls dels esdeveniments. Els blanquistes i proudhonistes, presos per sorpresa pels successos de la Comuna de París, feren el contrari del que havien predicat incessantment. Durant la revolució russa, els anarquistes es veieren obligats a reconèixer els soviets és a dir, els òrgans de poder. I així indefinidament.

La Comintern es recolza en les masses guanyades en el passat pel marxisme i foses per l’autoritat de la revolució d’octubre. Però la política de la fracció de Stalin, actualment dirigent, pretén governar la lluita de classes, en compte de donar-li una expressió política. Aquest és el tret essencial del burocratisme, i en açò coincideix amb el sectarisme, del que es distingeix clarament en altres aspectes. Gràcies al potent aparell, als mitjans materials de l’estat soviètic i a l’autoritat de la revolució d’octubre, la burocràcia ha pogut, en períodes relativament tranquils, imposar per algun temps traves artificials a l’avantguarda proletària. Però en la mesura que la lluita de classes es condensa en guerra civil, les prescripcions burocràtiques xoquen creixentment amb la realitat inexorable. Enfrontada als viratges bruscos de la situació, la burocràcia orgullosa i envanida cau fàcilment en la confusió. Si no pot governar, capitula. La política del Comitè Central de Thaelmann durant els últims mesos s’estudiarà algun dia com a model de l’estupidesa més llastimosa i miserable.

Des que el “tercer període” ha estat considerat inviolable, no pot parlar-se d’acords amb la socialdemocràcia. No sols era inadmissible prendre la iniciativa del front únic, com havien ensenyant el II i III congrés mundial, sinó que fins i tot havien de refusar-se les propostes d’accions comunes que provinguessen de la socialdemocràcia. Els dirigents reformistes estan “prou desemmascarats”. L’experiència del passat basta. En compte de dedicar-se a la política, cal ensenyar història a les masses. Dirigir propostes als reformistes significa creure’ls capaços de lluitar. Això només seria socialfeixisme, etc. Tal era la salmòdia ensordidora de l’orguenet ultraesquerrà durant els darrers tres o quatre anys. Però poc després, en el Landtag prussià, la fracció comunista proposava el 22 de juny, per a sorpresa de tothom i d’ells mateixos, un acord amb la socialdemocràcia i àdhuc amb el Centre. El mateix es repetí en Hesse. Enfront del perill que la presidència del Landtag pogués caure a mans dels nazis, tots els principis sacrosants foren enviats al diable. No és açò esbalaïdor? I no és humiliant?

Explicar aquestes cabrioles, no obstant, no és tan difícil. Com hom sap, molts liberals i radicals superficials passen la seua vida burlant-se de la religió i dels poders celestials només per a cridar el capellà quan s’enfronten a la mort o a una malaltia greu. El mateix ocorre en política. L’evidència del centrisme és l’oportunisme. Davall la influència de circumstàncies externes (tradició, pressió de masses, competència política) el centrisme es veu impel·lit a vegades a fer gala de radicalisme. Per a això ha de sobreposar-se a si mateix, violar la seua naturalesa política. Estimulant-se amb tota la seua força, amb freqüència en el límit extrem del radicalisme formal. Però a penes ensopega amb un perill seriós, la vertadera naturalesa del centrisme surt a la superfície. En una qüestió tan delicada com la defensa de la Unió Soviètica, la burocràcia stalinista sempre es basa molt més en els radicals francesos que no en el moviment revolucionari del proletariat. No bé apareix un perill exterior, els stalinistes sacrifiquen promptament no sols les seues frases ultraesquerrans, sinó també els interessos vitals de la revolució internacional, en nom de l’amistat amb “amics” tan incerts i falsos com ara advocats, escriptors i simples herois de saló. Front únic per dalt? Sota cap circumstància! Al mateix temps, no obstant, l’Alt comissari per a Assumptes Tèrbols, de nom Münzenberg, estira els faldons de qualsevol classe de xerradors liberals i d’embrutapapers radicals “per a la defensa de l’URSS”.

La burocràcia stalinista d’Alemanya, com la de qualsevol altre país (excepte de la Unió Soviètica) està extremadament insatisfeta amb la comprometedora direcció de Barbusse en l’assumpte del Congrés contra la Guerra. En aquest terreny, Thaelmann, Foster i la resta de prefereixen ésser radicals. No obstant, en els seus propis assumptes nacionals, cadascun d’ells actua segons el mateix model que les autoritats de Moscou: davant de la proximitat d’un perill seriós, abandonen el seu radicalisme pompós i falsari per a revelar la seua naturalesa autèntica, és a dir, la seua naturalesa oportunista.

¿Era inadmissible i falsa la iniciativa de la fracció comunista del Landtag com a tal? No ho creiem. Els bolxevics proposaren més d’una vegada als menxevics i socialistes-revolucionaris en 1917: “Preneu el poder, vos recolzarem contra la burgesia si ofereix resistència.” Els compromisos són admissibles i, sota determinades condicions, obligatoris. Tota la qüestió rau en quin siga l’objectiu a què servirà el compromís, com el consideraran les masses; quins són els seus límits. Reduir el compromís al Landtag o al Reichstag, considerar com a un objectiu independent que siga president un socialdemòcrata o un demòcrata catòlic en compte d’un feixista, significa sumir-se per complet en el cretinisme parlamentari. La situació és totalment diferent quan el partit es fixa la tasca d’una lluita planificada i sistemàtica per a guanyar-se els obrers socialdemòcrates sobre la base de la política de front únic. Un acord parlamentari contra el predomini feixista en la presidència, etc., constituiria en aquest cas tan sols una part integrant de l’acord de lluita extraparlamentari contra el feixisme. Naturalment, el Partit Comunista preferiria resoldre tota la qüestió de colp al marge del parlament. Però les preferències soles no basten quan no se té forces. Els obrers socialdemòcrates han demostrat la seua confiança en el poder màgic del vot del 31 de juliol. Hem de partir d’aquest fet. Els errors anteriors del Partit Comunista (referèndum prussià, etc.) facilitaren extraordinàriament el sabotatge del front únic realitzat pels dirigents reformistes. Un acord tècnic parlamentari (o fins i tot la sola proposta d’un acord semblant) ha d’ajudar a alliberar el Partit Comunista de l’acusació que està col·laborant amb els feixistes contra la socialdemocràcia. Aquesta no és una acció independent, sinó tan sols l’aclariment del camí per a un acord de lluita o almenys per a lluitar per un acord de lluita de les organitzacions de masses.

La diferència entre les dues línies és absolutament evident. La lluita conjunta amb les organitzacions socialdemòcrates pot i ha d’adoptar, en el seu desenvolupament, un caràcter revolucionari. La possibilitat d’un apropament a les masses socialdemòcrates pot i ha de considerar-se al preu, sota determinades condicions, fins i tot d’acords parlamentaris en la cima. Però per a un bolxevic, aquest és tan sols el preu d’entrada.

La burocràcia stalinista actua de manera oposada: no sols rebutja els acords de lluita, sinó que, encara pitjor, desbarata maliciosament tot acord que sorgisca de la base. Al mateix temps, proposa als diputats socialdemòcrates un acord parlamentari. Açò significa que en el moment de perill reconeix com inútil la seua pròpia teoria i pràctica ultraesquerrana; no obstant, no la substitueix per la política del marxisme revolucionari, sinó per una combinació parlamentària sense principis en l’esperit del “mal menor”.

Se’ns respondrà, clar està, que els episodis prussià i hessià foren un error dels diputats, corregit pel Comitè Central. En primer lloc, una decisió tan important en principi no s’havia d’haver pres sense comptar amb el Comitè Central: l’error recau igualment i per complet sobre aquest; en segon lloc: ¿com explicar que la política “bolxevic”, “d’acer”, “conseqüent”, després de mesos de fanfarroneries i estridències, de difamacions i expulsions, dóna pas de sobte en el moment crític a un “error” oportunista?

Però la qüestió no es limita al Landtag. Thaelmann-Remmele han renegat per complet, ells i la seua escola, sobre una qüestió força més important i decisiva. En vigílies del 20 de juliol, el Comitè Central del Partit Comunista adoptava la decisió següent:

“El Partit Comunista pregunta públicament, davant del proletariat, si el SPD, l’ADGB i el Afa-Bund estan disposats a portar avant, junt amb el Partit Comunista, una vaga general per les reivindicacions proletàries.”

Aquesta decisió, tan important i inesperada, es féu pública pel Comitè Central en la seua lletra circular del 26 de juliol sense cap comentari. ¿Pot emetre’s un judici més atuïdor sobre tota la seua política precedent? L’apropament a les cimes reformistes amb la proposta d’accions conjuntes era considerat, ahir tan sols, com socialfeixista i contrarevolucionari. A causa d’açò s’expulsaren comunistes. Basant-se en això, s’entaulà la lluita contra el “trotskisme”. ¿Com pogué el Comitè Central, doncs, de sobte, de manera fulminant, el dia anterior al 20 de juliol, inclinar-se davant del que el dia anterior havia proscrit? I, a quina tràgica situació ha portat la burocràcia al partit quan el Comitè Central pot atrevir-se a presentar-se davant d’ell amb la seua sorprenent decisió sense explicar-la ni justificar-la!

La política es posa a prova en tals viratges. El Comitè Central del Partit Comunista alemany demostrà en realitat al món sencer la vigília del 20 de juliol: “Fins aquest moment, la nostra política no ha valgut per a res.” Una concessió involuntària, però totalment correcta. Malauradament, fins i tot la proposta del 20 de juliol, que llençava per terra la política anterior, no podia donar en cap cas un resultat positiu. Un crida a les cimes (independentment de la seua resposta) només pot tenir significació revolucionària quan ha estat prèviament preparada des de la base, és a dir quan es basa en la totalitat de la seua política. Però la burocràcia stalinista repetia dia a dia als obrers socialdemòcrates: “nosaltres, els comunistes, rebutgem qualsevol connexió amb els dirigents del SPD” (veure les respostes de Thaelmann en l’apartat anterior). La proposta improvisada, inesperada i immotivada del 20 de juliol només serví per a desemmascarar la direcció comunista, revelant la seua inconseqüència, la seua falta de serietat, la seua inclinació al pànic i als sobresalts aventuristes.

La política de la burocràcia centrista ajuda a cada pas els seus adversaris. Àdhuc quan la poderosa pressió dels esdeveniments empenta centenars de milers de nous obrers sota la bandera del comunisme, això es produeix malgrat la política de Stalin-Thaelmann. Precisament per això, el futur del partit no està de cap manera garantit.

“Quan la Internacional Comunista constituí un front únic amb els dirigents socialdemòcrates en 1926”, escrivia l’òrgan central del Partit Comunista txecoslovac, Rude Pravo, el 27 de febrer de 1932, segons sembla en nom d’un corresponsal obrer “des del treball”, “ho féu per a desemmascarar-los davant de les masses de seguidors, i en aqueixa època Trotski s’hi oposà feroçment. Ara, quan la socialdemocràcia s’ha desacreditat per les seues incomptables traïcions a les lluites obreres, Trotski propugna el front únic amb els seus dirigents... Trotski està avui contra el Comitè anglorus de 1926, però a favor de qualsevol classe de comitè anglorus de 1932”.

Aquestes línies ens porten dret al moll de la qüestió. En 1926, la Comintern pretenia “desemmascarar” els dirigents reformistes amb l’ajuda de la política de front únic, i això era correcte. Però des d’aleshores, la socialdemocràcia s’ha “desacreditat”. Davant de qui? Encara té més seguidors que el Partit Comunista. Açò és lamentable, però cert. D’aquesta manera, el problema de desemmascarar els dirigents reformistes segueix sense resoldre’s. ¿Si el mètode del front únic era bo en 1926, per què havia de ser dolent en 1932?

“Trotski està a favor d’un comitè anglorus de 1932, contra el Comitè anglorus de 1926.” En 1926, el front únic es conclogué només en la cima, entre els dirigents dels sindicats soviètics i els sindicalistes britànics, no en nom d’accions pràctiques precises de les masses separades mútuament per fronteres estatals i condicions socials, sinó sobre la base d’una “plataforma” amistosament diplomàtica i de caràcter evasiu-pacifista. Durant la vaga minera, i posteriorment a la vaga general, el Comitè anglorus no va pogué ni tan sols reunir-se ja que els “aliats” tiraven en direccions oposades: els sindicats soviètics feren tot e possible per ajudar els vaguistes, els sindicalistes britànics pretenien trencar la vaga. Les substancials aportacions arreplegades pels obrers russos foren rebutjades pel consell general com “el maleït or rus”. Només després que la vaga hagués estat finalment traïda i trencada, el Comitè anglorus es reuní novament per a celebrar un banquet i intercanviar vulgaritats. D’aquesta manera, la política del Comitè anglorus serví per a ocultar l’esquirol reformista davant de les masses obreres.

En el moment actual, parlem de quelcom completament distint. En Alemanya, els obrers socialdemòcrates i comunistes estan en la mateixa situació, davant del mateix perill. Estan mesclats en les fàbriques, en els sindicats, en els registres d’atur, etc, No és qüestió ara d’una “plataforma” verbal dels dirigents, sinó de tasques absolutament concretes pensades per a arrossegar les organitzacions de masses directament a la lluita.

La política de front únic a escala nacional és deu vegades més difícil que a escala local. La política de front únic a escala internacional és cent vegades més difícil que a escala nacional. Unir-se amb els reformistes britànics sobre una consigna tan general com la “defensa de l’URSS”, o la “defensa de la revolució xinesa” és com escriure amb fum sobre els núvols. En Alemanya, per contra, hi ha el perill immediat de destrucció de les organitzacions obreres, incloent-hi les socialdemòcrates. Esperar que la socialdemocràcia lluite per la defensa de la Unió Soviètica contra la burgesia alemanya seria il·lusori. No obstant, podem esperar certament que la socialdemocràcia lluite per la defensa dels seus mandats, de les seues reunions, periòdics, eraris, i, finalment, del seu propi cap.

No obstant, fins i tot en Alemanya no defensem de totes maneres una actitud fetitxista envers el front únic. Un acord és un acord. Dura mentre serveix al fi per al que hom el conclogué. Si els reformistes comencen a frenar o a sabotejar el moviment, els comunistes han de plantejar-los sempre: no és ja moment de trencar l’acord i menar les masses sota la nostra pròpia bandera? Semblant política no és fàcil. ¿Però qui ha dit que portar el proletariat a la victòria siga una tasca senzilla? En contraposar l’any 1926 a l’any 1932 Rude Pravo ha demostrat tan sols la seua incomprensió tant del que passà fa sis anys com del que passa actualment.

El “corresponsal obrer” d’un treball imaginari també gira la seua atenció vers l’exemple que doní sobre l’acord dels bolxevics amb els menxevics i els socialistes revolucionaris. “En tota aqueixa època”, escriu, “Kerenski lluità realment durant un cert temps contra Kornilov i, alhora, ajudà el proletariat a aixafar Kornilov. Que en l’actualitat la socialdemocràcia alemanya no lluita contra el feixisme és evident fins per a un bebè”.

Thaelmann, que de cap manera sembla un “bebè”, sosté que mai existí un acord dels bolxevics russos amb els menxevics i socialistes revolucionaris. Rude Pravo, com veiem, segueix un camí diferent. No nega l’acord. Però segons la seua concepció, l’acord estava justificat perquè Kerenski lluità realment contra Kornilov, a diferència de la socialdemocràcia, que prepara el camí del feixisme cap al poder. La idealització de Kerenski és ací completament sorprenent. ¿Quan començà Kerenski a lluitar contra Kornilov? En el moment mateix en què brandava el seu sabre cosac sobre el cap del propi Kerenski, en vigílies del 26 d’agost de 1917. El dia anterior, Kerenski encara conspirava amb Kornilov a fi d’aixafar conjuntament els obrers i soldats de Petrograd. Si Kerenski començà a “lluitar” contra Kornilov o, més correctament, a no oferir resistència durant cert temps a la lluita contra Kornilov, fou només perquè els bolxevics no li deixaren una altra alternativa. Que Kornilov i Kerenski, ambdós conspiradors, trencaren entre si i entraren en conflicte obert, fou, fins a cert punt, una sorpresa. Que el feixisme alemany i la socialdemocràcia entrarien en col·lisió podia i havia de preveure’s tan sols sobre la base de les experiències italiana i polonesa. ¿Per què podia concloure’s un acord amb Kerenski contra Kornilov i ara es prohibeix predicar, lluitar per, defensar i preparar un acord amb les organitzacions socialdemòcrates de masses? Per què han d’ésser desbaratats tals acords on s’hi han iniciat? Així és, no obstant, com actuen precisament Thaelmann i companyia.

Rude Pravo salta feroçment sobre les meues paraules que un acord sobre accions de lluita pot realitzar-se amb el diable, amb la seua avia i àdhuc amb Noske i Grzesinsky. “Mireu, obrers comunistes”, escriu el periòdic, “heu d’arribar a un acord amb Grzesinsky, que ha afusellat tants dels vostres camarades de combat. Per a ell, arribar a un acord és lluitar amb vosaltres contra els feixistes, amb els que ell conversa amistosament en els banquets i en els consells de direcció de bancs i fàbriques”. Tota la qüestió es desplaça ací al pla d’un sentimentalisme espuri. Semblant objecció és digna d’una anarquista, d’un vell socialista revolucionari d’esquerra rus, d’un “pacifista revolucionari” o del mateix Münzenberg. En això no hi ha ni un aparença de marxisme.

Abans que res: és correcte que Grzesinsky és un botxí obrer? Totalment correcte. ¿Però no era Kerenski un botxí dels obrers i camperols en molta major mesura que Grzesinsky? No obstant, Rude Pravo dóna el seu beneplàcit després a l’acord pràctic de Kerenski.

Recolzar el botxí en qualsevol acció dirigida contra els obrers és un crim, quan no una traïció: en això consistí precisament l’aliança de Stalin amb Chiang Kai-chek. Però si aquest mateix botxí es trobés demà ficat en una guerra amb els imperialistes japonesos, aleshores els acords pràctics de lluita dels obrers xinesos amb el botxí Chiang Kai-chek serien completament tolerables i àdhuc obligatoris.

Conversa amistosament Grzesinsky en els banquets amb els feixistes? No ho sé, però estic totalment disposat a assegurar-ho. No obstant, Grzesinsky hagué d’entrar posteriorment en la presó de Berlín, no en nom del socialisme, certament, sinó només perquè era poc favorable a cedir el seu càlid escó als bonapartistes i feixistes. Si el Partit Comunista hagués declarat francament fa un any almenys: estem disposats a lluitar conjuntament fins i tot amb Grzesinsky contra els assassins feixistes; si hagués conferit a aquesta fórmula un caràcter de lluita, si l’hagués desenvolupat en discursos i articles, si l’hagués fet penetrar fins a les profunditats de les masses, Grzesinsky hauria estat incapaç de defensar davant de les masses la seua capitulació de juliol referint-se al sabotatge del Partit Comunista. Hauria hagut ja siga avançar aquest o aquell pas actiu, ja siga desemmascarar-se definitivament als ulls dels seus propis obrers. No està clar?

Podem estar-ne segurs que fins i tot si Grzesinsky fóra arrossegat a la lluita per la lògica de la situació i la pressió de les masses, seria un aliat extremadament insegur, completament infidel. La seua idea fonamental seria passar com més aviat possible millor de la lluita o semilluita a un acord amb els capitalistes. Però una vegada posades en moviment les masses, fins i tot les masses socialdemòcrates, no es detenen com els seus caps-policia ultratjats. L’apropament dels obrers socialdemòcrates i comunistes en el procés de la lluita oferiria als dirigents del Partit Comunista una possibilitat molt major d’influenciar els obrers socialdemòcrates, especialment davant del perill comú. I aqueix és precisament l’objectiu final del front únic.

Reduir tota la política del proletariat a acords amb les organitzacions reformistes o, àdhuc pitjor, a la consigna abstracta d’“unitat” és quelcom que només poden fer els centristes pusil·lànimes del tipus del SAP. Per als marxistes, la política de front únic és només un dels mètodes en el transcurs de la lluita de classes. Sota determinades condicions, aquest mètode esdevé completament inútil; seria absurd voler concloure un acord amb els reformistes per a realitzar l’aixecament socialista. Però hi ha condicions davall les quals el rebuig del front únic pot enfonsar el partit revolucionari durant les dècades següents. Aqueixa és la situació en Alemanya en el moment actual.

La política del front únic a escala internacional, com hem dit abans, s’enfronta fins i tot a més dificultats i perills, ja que en ella la formulació de les tasques pràctiques i l’organització del control per les masses és més difícil. És així sobretot en la qüestió de la lluita contra la guerra. Les perspectives d’accions comunes són ací molt més escasses, les possibilitats d’escapatòria i de frau, molt majors. Per descomptat que per açò no afirmem que en aquest terreny el front únic estiga exclòs. Al contrari, exigim que la Comintern es dirigisca immediatament i directa a la Segona Internacional i a la Internacional d’Amsterdam amb la proposta d’un congrés conjunt contra la guerra. Seria tasca de la Comintern elaborar els compromisos més concrets possibles, aplicables a diversos països i a circumstàncies diferents. Si la socialdemocràcia es veiés obligada a convenir amb semblant congrés, el problema de la guerra, amb una política correcta per la nostra part, penetraria en les seues files com una falca esmolada.

La primera premissa per a açò: la màxima claredat, tant política com organitzativa. Es tracta d’un acord d’organitzacions proletàries amb milions de membres, que encara avui estan dividides per profunds antagonismes de principi. Res d’intermediaris ambigus, res de disfresses diplomàtiques ni de fórmules pacifistes buides!

La Comintern, no obstant, trobà més adequat també aquesta vegada actuar contra l’ABC del marxisme: encara que es negava a entrar en negociacions obertes amb les internacionals reformistes, iniciava negociacions darrere de bastidors amb Friedrich Adler per intermedi... del senyor escriptor pacíficament i excepcional confús, Henri Barbusse. Com a resultat d’aquesta política, Barbusse es reuní en Amsterdam amb organitzacions i grups criptocomunistes, “pròxims” o “simpatitzants”, amb els mansos pacifistes de tots els països. Entre aquests, els més honestos i sincers (i en són una minoria) poden dir de si mateixos: “Jo i la meua confusió.” ¿Qui necessitava aquesta mascarada, aquesta fira d’estufament intel·lectualista, aquesta münzenbergada, que converteix en franquesa el xarlatanisme polític?^³

Però tornem a Praga. Cinc mesos després de l’aparició de l’article de què tractàvem abans, el mateix periòdic publicà un article d’un dels dirigents del partit, Klement Gottwald, que té el caràcter d’una crida als obrers txecoslovacs de les diferents tendències per a realitzar acords de lluita. El perill feixista amenaça tota Europa central: l’envestida de la reacció només pot ésser rebutjada per mitjà de la unitat del proletariat; no ha de perdre’s temps; falten ja “cinc minuts per a l’hora”. La crida està escrita molt apassionadament. En va, no obstant, Gottwald jura, seguint Seydewitz i Thaelmann, que no defensa els interessos del partit, sinó els interessos de la classe: semblant oposició és indecorosa en boca d’un marxista. Gottwald estigmatitza el sabotatge dels dirigents socialdemòcrates. No cal dir que en açò la veritat està completament de la seua banda. Desgraciadament, l’autor no diu res de clar sobre la política del Comitè Central del Partit Comunista alemany: evidentment no està disposat a defensar-la, però encara no s’atreveix a criticar-la. El mateix Gottwald, no obstant, aborda la qüestió més difícil, no resoludament, certament, però si prou correctament. Després d’haver cridat els obrers de les diverses tendències a arribar a un acord en les fàbriques, Gottwald escriu: “molts de vosaltres direu tal vegada: “uniu-vos en la cima”, nosaltres, “en la base, ens unirem més fàcilment.” “nosaltres creiem”, prossegueix l’autor, “que allò més important per als obrers és arribar a un acord “per la base”. I respecte als dirigents: ja hem dit que ens associem àdhuc amb el diable només si és per a anar contra els governants i en interès dels obrers. I vos ho diem obertament: si els vostres dirigents abandonen la seua aliança amb la burgesia encara que siga per un sol instant, si actuen efectivament contra els governants encara que només siga en una qüestió, els donarem la benvinguda i els recolzarem en això.”

Ací està dit gairebé tot el que és necessari, i quasi en la forma en què devia dir-se. Gottwald no oblida citar ni el diable, el nom del qual publicà el consell de redacció de Rude Pravo cinc mesos abans amb una indignació religiosa. En realitat, Gottwald ha omès l’avia del diable. Que Déu estiga amb d’ella; en consideració al front únic, estem disposats a sacrificar-la. Potser Gottwald estaria disposat, per la seua banda, a consolar la vella senyora, posant a la seua disposició l’article de Rude Pravo del 27 de febrer, junt amb el tinter del “corresponsal obrer”.

Les consideracions polítiques de Gottwald, esperem, són aplicables no sols en Txecoslovàquia, sinó també en Alemanya. I això és justament el que havia d’haver dit. D’altra banda, la direcció del partit no pot limitar-se, ni a Berlín ni a Praga, a la simple declaració de la seua disposició al front únic amb la socialdemocràcia, sinó que ha de demostrar la seua disposició en els fets, activament, a la manera bolxevic, per mitjà de propostes i accions pràctiques totalment precises. Això és el que nosaltres demanem.

L’article de Gottwald, gràcies al seu to realista, i no ultimatista, ha trobat eco a l’instant entre els obrers socialdemòcrates. El 31 de juliol, aparegué en Rude Pravo, entre altres, una lletra d’un tipògraf aturat que havia tornat feia poc de visitar Alemanya. La lletra porta el senyal d’un obrer demòcrata, afligit dels prejudicis del reformisme. El més important, no obstant, és prestar atenció a com es reflecteix la política del Partit Comunista alemany en la seua consciència. “Quan en la primavera de l’any passat”, així escriu el tipògraf, “el camarada Breitscheid dirigí una crida al Partit Comunista per a iniciar accions conjuntes amb la socialdemocràcia, provocà en Die Rote Fahne una vertadera tempestat d’indignació.” D’aquesta manera, els obrers socialdemòcrates deien: “Ara sabem com són de serioses les intencions dels comunistes sobre el front únic.”

Heus aquí l’autèntica veu d’un obrer. Una veu així ajuda més a solucionar la qüestió que dotzenes d’articles de plumífers sense principis. De fet, Breitscheid no proposava cap front únic. Tan sols acovardia la burgesia amb la possibilitat d’accions conjuntes amb els comunistes. Si el Comitè Central del Partit Comunista hagués plantejat ràpidament i correcta la qüestió en el tall de la navaixa, la direcció del Partit Socialdemòcrata s’hauria vist empentada a una posició difícil. Però el Comitè Central del Partit Comunista s’afanyà, com sempre, a posar-se a si mateix en una posició difícil.

En el fullet I ara? escriguí sobre el discurs de Breitscheid: “¿No és per si evident que la proposta equívoca i diplomàtica de Breitscheid havia d’haver-se agafat amb ambdues mans; i que havíem d’haver presentat per la nostra part un programa pràctic, concret, curosament detallat, per a la lluita contra el feixisme; i que havíem d’haver exigit reunions conjuntes de les executives dels dos partits amb la participació de les executives dels Sindicats Lliures? Al mateix temps, s’havia d’haver difós enèrgicament aquest mateix programa entre totes les capes d’ambdós partits i de les masses.”

Menyspreant el baló sonda dels dirigents reformistes , el Comitè Central del Partit Comunista convertí, en la ment dels obrers, l’afirmació ambigua de Breitscheid en una proposta directa de front únic i empentà els obrers socialdemòcrates a la conclusió: “La nostra gent vol accions conjuntes, però els comunistes les estan sabotejant.” ¿Pot hom imaginar una política més estúpida i inadequada? ¿Podia hom afavorir millor la maniobra de Breitscheid? La lletra del tipògraf de Praga demostra amb notable claredat que, amb l’ajuda de Thaelman, Breitscheid ha assolit plenament el seu objectiu.

Rude Pravo s’esforça en veure una contradicció i confusió en el fet que en un cas refusem un acord, i en un altre l’admetem i considerem necessari decidir novament cada vegada l’abast, les consignes i els mètodes de l’acord. Rude Pravo no entén que en política, com en tots els altres camps seriosos, cal saber bé què, quan, on i com. I tampoc pot perjudicar el saber per què.

En La Internacional Comunista després de Lenin, escrita fa quatre anys, apuntàvem algunes regles elementals de la política de front únic. Considerem que paga la pena recordar-les ací: “La possibilitat de trair està sempre present en el reformisme. Però açò no vol dir que el reformisme i la traïció siguen la mateixa cosa en tot moment. No del tot. Es pot arribar a acords temporals amb els reformistes sempre que signifiquen un pas avant. Però mantenir un bloc amb ells, quan, aterrits pel desenvolupament d’un moviment, el traeixen, equival a una tolerància criminal amb els traïdors i a encobrir la traïció.

“La regla més important, la millor i més inalterable que cal aplicar en qualsevol maniobra és la següent: mai t’arrisques a fusionar, barrejar o canviar l’organització del teu propi partit amb la d’un altre, per molt “amistosa” que siga en l’actualitat. No donar mai passos que conduïsquen directament o indirecta, obertament o oculta a la subordinació del teu partit davant altres partit, o davant les organitzacions d’altres classes, o constrenya la llibertat d’agitació del teu propi partit, o et responsabilitzen, encara que només siga parcialment, de la línia política d’altres partits. Mai mescles les banderes, i menys àdhuc t’agenolles davant d’una altra bandera.”

Avui, després de l’experiència del congrés de Barbusse, afegiríem encara una regla:

“Els acords només han de concloure’s obertament, als ulls de les masses, de partit a partit, d’organització a organització. No recórregues a intermediaris equívocs. No emboliques enganyosament els assumptes diplomàtics amb pacifistes burgesos com un front únic proletari.”

Si hem exigit insistentment que es distingisca entre feixisme i bonapartisme no ha estat per pedanteria teòrica. Els noms s’empren per a distingir conceptes; els conceptes, en política, serveixen al seu torn per a distingir entre forces reals. L’aixafament del feixisme no deixaria lloc per al bonapartisme i, així ho esperem, significaria l’entrada directa a la revolució social.

No obstant, el proletariat no està armat per a la revolució. Les relacions recíproques entre la socialdemocràcia i el govern bonapartista, d’una banda, i entre el bonapartisme i el feixisme per l’altra (tanmateix que no resolguen les qüestions fonamentals) assenyalen els camins i el ritme en què es prepara la lluita entre el proletariat i la contrarevolució feixista. Les contradiccions entre Schleicher, Hitler i Wels, en la situació donada, fan més difícil la victòria del feixisme, i obren al Partit Comunista un nou crèdit, el més valuós de tots, un crèdit en temps.

“El feixisme arribarà al poder per la via freda.” Més d’una vegada hem escoltat açò dels teòrics stalinistes. Aquesta fórmula significa que els feixistes arribaran al poder legalment, pacíficament, per mitjà d’una coalició, sense necessitat d’un aixecament obert. Els esdeveniments ja han refutat aquest pronòstic. El govern Papen arribà al poder mitjançant un colp d’estat, i s’ha acabat de completar amb un colp d’estat a Prússia. Encara que acceptàrem que una coalició entre els nazis i el Centre derrocaria el govern bonapartista de Papen amb mètodes “constitucionals”, açò, en si i per si mateix, no resol res. Entre la presa “pacífica” del poder per Hitler i l’establiment del règim feixista encara hi ha una llarga tirada. Una coalició només facilitaria el colp d’estat, però no el substituiria junt amb la supressió final de la Constitució de Weimar, encara quedava la tasca més important: la supressió dels òrgans de democràcia proletària. Des d’aquest punt de vista, que significa la “via freda”? Ni més menys que l’absència de resistència per part dels obrers. De fet, el colp d’estat bonapartista de Papen ha quedat sense resposta. ¿També quedarà sense resposta un aixecament feixista de Hitler? És precisament al voltant d’aquesta qüestió que giren, conscientment o inconscient, les conjectures sobre la “via freda”.

Si el Partit Comunista representés una força aclaparadora, i si el proletariat marxés cap avant, vers la presa immediata del poder, s’esborrarien temporalment totes les contradiccions en el camp de les classes posseïdores: feixistes, bonapartistes i demòcrates formarien un sol front contra la revolució proletària. Però no és aquest el cas. La feblesa del Partit Comunista i la divisió del proletariat permeten a les classes posseïdores i als partits al seu servei exterioritzar obertament les seues contradiccions. Només recolzant-se sobre aquestes contradiccions podrà reforçar-se el Partit Comunista.

Però ¿tal vegada en la intensament industrialitzada Alemanya el feixisme, decidiria per sempre no fer valdre les seues pretensions de tot el poder? Indubtablement, el proletariat alemany és incomparablement més nombrós i potencialment més fort que l’italià. Encara que el feixisme en Alemanya constitueix un camp més nombrós i millor organitzat que en Itàlia en el període corresponent, encara la tasca de liquidar el “marxisme” ha de semblar als feixistes alemanys tant difícil com arriscada. A més, no està exclòs que el zenit polític de Hitler ja haja quedat enrere. El període d’espera massa llarg i el nou obstacle en el seu camí sota la forma del bonapartisme, debiliten indubtablement el feixisme, aguditza les seues friccions internes i poden debilitar materialment la seua empenta. Però ací entrem en el terreny de tendències que en el moment actual no poden calcular-se per endavant. Només la lluita real pot respondre aquestes qüestions. Construir per avançat sobre la suposició que el nacionalsocialisme es detindrà inevitablement a meitat de camí seria d’allò més superficial.

La teoria de la “via freda” no és, portada fins a la seua conclusió, de cap manera millor que la teoria del socialfeixisme; més exactament, només representa el seu revers. Les contradiccions entre els components del camp enemic són menyspreades per complet en ambdós casos i difuminades les fases successives del procés. El Partit Comunista queda totalment al marge. No en va, el teòric de la “via freda”, Hirsch, fou al mateix temps el teòric del socialfeixisme.

La crisi política del país es desenvolupa sobre la base de la crisi econòmica. Però l’economia no és immutable. Si ahir ens veiérem obligats a dir que la crisi conjuntural tan sols accentua la crisi fonamental, orgànica, del sistema capitalista, avui hem de recordar que la decadència general del capitalisme no exclou les fluctuacions conjunturals. La crisi actual no durarà eternament. Les esperances del món capitalista en un canvi de la crisi són extremadament exagerades, però no manquen de fonament. La qüestió de la lluita de les forces polítiques ha d’integrar-se en les perspectives econòmiques. El programa de Papen fa més impossible posposar-ho com que parteix de la suposició d’una pròxima milloria econòmica.

La reactivació industrial entra en escena per a tothom quan es veu que es manifesta en la forma de circulació creixent de mercaderies, ascens de la producció i augment del nombre d’obrers empleats. Però no comença per ací. La reanimació és precedida per processos preparatoris en el terreny de la circulació monetària i del crèdit. El capital situat en empreses i branques industrials no rentables ha d’ésser alliberat i convertir-se en diners líquids que cerquen on invertir-se. El mercat, lliure de les seues capes de greix, de les seues excrescències i tumefaccions, ha de mostrar una demanda real. Els empresaris han de recobrar la “confiança” en el mercat i entre si. D’altra banda, la “confiança” de què tant parla la premsa mundial ha d’ésser estimulada no sols per factors econòmics, sinó també polítics (reparacions, deutes de guerra, desarmament-rearmament, etc.).

Un augment de la circulació de mercaderies, de la producció, del nombre d’obrers empleats, no es veu encara enlloc; al contrari, el descens continua. Respecte als processos preparatoris per a un canvi de la crisi, ja han realitzat la major part de les tasques que se’ls assignaren. Molts indicis ens permeten suposar realment que el moment del canvi de conjuntura s’apropa, si és que no és imminent. Aquesta és l’apreciació, vista a escala mundial.

No obstant, hem de fer una distinció entre els països creditors (Estats Units, Anglaterra, França) i els països deutors, o mes exactament, els països en fallida; el primer lloc del segon grup l’ocupa Alemanya. Alemanya no té capital líquid. La seua economia només pot percebre una empenta per mitjà d’una entrada de capital des de l’exterior. Però un país que no està en condicions de pagar els seus antics deutes no obté cap préstec. En tot cas, abans que els creditors òbriguen les seues butxaques han de convèncer-se que Alemanya està novament en condicions d’exportar més del que necessita importar; la diferència ha de servir per a cobrir els deutes. La demanda de mercaderies alemanyes ha d’esperar-se, primer que res, dels països agraris, en primer lloc de l’Europa del Sud. Els països agraris, per la seua banda, depenen de la demanda dels països industrials de matèries primeres i productes alimentaris. Per tant Alemanya es veurà obligada a esperar; la cadena revitalitzadora haurà de travessar primer tota la sèrie de competidors capitalistes i dels seus companys agraris abans que afecte la mateixa recomposició econòmica d’Alemanya.

Però la burgesia alemanya no pot esperar. La camarilla bonapartista pot esperar encara menys. Encara que promet no tocar l’estabilitat de la moneda, el govern Papen dóna pas a una inflació considerable. Junt amb els discursos sobre el renaixement del liberalisme econòmic, adopta el mètode administratiu respecte al cicle econòmic; en nom de la llibertat de la iniciativa privada, subordina directament els contribuents als empresaris capitalistes.

L’eix al voltant del qual gira el programa del govern és l’esperança d’un canvi immediat en la crisi. Si aquest no es produeix aviat, els dos mil milions s’evaporaran com dues gotes d’aigua sobre una planxa cremant. El pla de Papen té un caràcter incommensurablement més arriscat i especulatiu que el moviment a l’alça que té lloc actualment en la borsa de Nova York. En tot cas, les conseqüències d’un fracàs del joc bonapartista serien força més catastròfiques.

El resultat més immediat i tangible de la bretxa existent entre el pla del govern i el moviment actual del mercat seria la caiguda del marc. Els mals socials, augmentats per la inflació, adquiriran un caràcter insuportable. La fallida del programa econòmic de Papen exigirà la seua substitució per un altre de més efectiu. Quin? El programa del feixisme, evidentment. Una vegada fracassat l’intent de forçar la recuperació per mitjà de la teràpia bonapartista, caldrà provar amb la cirurgia feixista. Mentre, la socialdemocràcia farà gestos “d’esquerra” i caurà feta miques. El Partit Comunista, si ell mateix no posa obstacles en el seu propi camí, creixerà. En conjunt, açò significarà una situació revolucionària. La qüestió de les perspectives de victòries sota aquestes circumstàncies és en les seues tres quartes parts una qüestió de l’estratègia comunista.

Però el partit revolucionari també ha d’estar preparat per a una altra perspectiva, la d’una ràpida aparició d’un canvi en la crisi. Acceptem que el govern Schleicher-Papen es mantinga fins al començament d’una reactivació del comerç i la indústria. Se salvaria per això? No, el començament d’un moviment ascendent en els negocis significaria el final segur del bonapartisme, i podria significar encara més.

Les forces del proletariat alemany no estan exhaurides. Però han estat minades pels sacrificis, derrotes i decepcions, començant per 1914, per les traïcions sistemàtiques de la socialdemocràcia, pel descrèdit que el Partit Comunista ha acumulat sobre si mateix. Sis o set milions d’aturats són una pesant càrrega que penja dels peus del proletariat. Els decrets d’emergència de Brüning i Papen no han trobat cap resistència. El colp d’estat del 20 de juliol ha quedat impune.

Podem predir amb plena seguretat que un canvi ascendent de la conjuntura donaria una poderosa empenta a l’activitat del proletariat, actualment en descens. En el moment en què la fàbrica deixa d’acomiadar obrers i en contracta altres de nous, l’autoconfiança dels obrers s’enforteix; són necessaris de nou. El ressort comprimit comença a distendre’s novament. Els obrers entren sempre més fàcilment en la lluita per a reconquistar les posicions perdudes que per a conquistar-ne altres de noves. I els obrers alemanys han perdut massa. Ni els decrets d’emergència ni l’ocupació de la Reichswehr podran suprimir les vagues de masses que es desenvoluparan sobre l’onada de l’ascens. El règim bonapartista, que només pot mantenir-se per mitjà de la “pau social”, serà la primera víctima del canvi ascendent en la conjuntura.

Un ascens de les lluites vaguístiques s’observa ja en diversos països (Bèlgica, Anglaterra, Polònia, als Estats Units parcialment, però no en Alemanya). Una valoració de les vagues de masses que ara es produeixen, a la llum de la conjuntura econòmica mundial, no és tasca fàcil. Les estadístiques són inevitablement lentes per a reflectir les oscil·lacions de la conjuntura. La reactivació ha d’ésser un fet abans que puga registrar-se. Els obrers senten generalment la reactivació de la vida econòmica abans que els estadístics. Noves comandes, o fins i tot l’expectativa de noves comandes, la reorganització de les empreses per a l’expansió de la producció o, almenys, la interrupció de l’acomiadament d’obrers, augmenten immediatament la força de resistència i les reivindicacions dels obrers. La vaga defensiva dels obrers tèxtils de Lancashire fou provocada indubtablement per un cert ascens en la indústria tèxtil. Respecte a la vaga belga, es produeix evidentment sobre la base de l’actual aprofundiment de la crisi de la indústria del carbó. El caràcter transitori i crític de la fase actual de la conjuntura econòmica mundial correspon a la diversitat dels impulsos econòmics que es troben a la base de les vagues més recents. Però en general, l’ascens del moviment de masses tendeix més bé a assenyalar l’existència d’una tendència ascendent que ja esdevé gairebé perceptible. En tot cas, una reactivació real de l’activitat econòmica, àdhuc en les seues primeres fases, provocarà un ampli ascens de la lluita de masses.

Les classes dominants de tots els països esperen miracles de l’ascens industrial; l’especulació borsària que ja s’ha desencadenat n’és una prova. Si el capitalisme fóra realment a entrar en la fase d’una nova prosperitat o fins i tot d’un auge gradual però persistent, això implicaria naturalment l’estabilització del capitalisme, acompanyada d’un afebliment del feixisme i un reforçament simultani del reformisme. Però no hi ha la menor base per a esperar o témer que la reactivació econòmica, que és en si i per si mateixa inevitable, puga superar les tendències generals de decadència de l’economia mundial i de l’economia europea en especial. Si el capitalisme de la preguerra es desenvolupà davall la fórmula d’una producció ampliada de mercaderies, el capitalisme actual, amb totes les seues fluctuacions cícliques, representa una producció ampliada de misèria i de catàstrofes. El nou cicle econòmic ocasionarà el reajustament inevitable de forces dins dels països individuals igual que dins del camp capitalista en el seu conjunt, i sobretot entre Amèrica i Europa. Però en un termini de temps molt curt, això confrontarà el món capitalista amb contradiccions insolubles i el condemnarà a convulsions noves i encara més terribles.

Sense risc d’error, podem fer el pronòstic següent: la reactivació econòmica bastarà per a enfortir l’autoconfiança dels obrers i donar-li una nova empenta a la seua lluita, però no bastarà de cap manera per a donar al capitalisme, i en especial al capitalisme europeu, la possibilitat de renàixer.

Les conquistes pràctiques que el nou ascens conjuntural del capitalisme decadent obrirà al moviment obrer tindran, necessàriament, un caràcter força limitat. ¿Podrà el capitalisme alemany, en el zenit de la reactivació de l’activitat econòmica, restablir les condicions de la classe obrera que existien abans de la crisi actual? Tot ens porta a respondre per endavant “no” a aquesta pregunta. El moviment de masses, sortit de la seua letargia, haurà de llançar-se amb la major rapidesa pel camí de la política.

Igualment, el primer pas mateix de la reactivació industrial serà extremadament perillós per a la socialdemocràcia. Els obrers es llançaran a la lluita per a tornar a guanyar allò que han perdut. Els dirigents de la socialdemocràcia basaran novament les seues esperances en el restabliment de l’ordre “normal”. La seua principal intenció serà tornar a demostrar la seua disposició per a participar en un govern de coalició. Dirigents i masses tiraran en direccions oposades. Per tal d’explotar a fons la nova crisi del reformisme, els comunistes precisen una orientació correcta en els canvis conjunturals i preparar amb suficient temps un programa d’acció pràctic, que partisca, primer que res, de les pèrdues sofertes pels obrers durant els anys de crisi. La transició de les lluites econòmiques a les polítiques serà un moment particularment favorable per a l’acreixement de la força i la influència del partit proletari revolucionari.

Però els èxits, en aquest terreny, al igual que en els altres, només poden assolir-se sota una condició: l’aplicació correcta de la política de front únic. Per al Partit Comunista d’Alemanya açò significa, primer que res, posar fi a la política actual d’assentar-se sobre dues cadires en el terreny sindical; una orientació decidida cap als Sindicats Lliures, introduint als quadres de la RGO en les seues files; el començament d’una lluita sistemàtica per influenciar els consells de fàbrica per mitjà dels sindicats; i la preparació d’una àmplia campanya sota la consigna del control obrer de la producció.

Kautski i Hilferding, entre altres, han afirmat més d’una vegada en els darrers anys que ells mai compartiren la teoria de l’enfonsament del capitalisme, que els revisionistes atribuïren als marxistes i que els kautskistes ara atribueixen als comunistes.

Els bernsteinians traçaren dues perspectives: una, irreal, pretesament “marxista” ortodoxa, segons la qual, a la llarga, davall la influència de les contradiccions internes del capitalisme, se suposava que tindria lloc el seu enfonsament mecànic; i la segona, “realista”, segons la qual anava a realitzar-se una evolució gradual del capitalisme al socialisme. Tanmateix que aquests dos esquemes puguen semblar antitètics a primera vista, estan units, no obstant, per un tret comú: l’absència del factor revolucionari. Malgrat que refusaren la caricatura de l’enfonsament automàtic del capitalisme que se’ls atribuïa, els marxistes demostraren que, sota la influència de l’agudització de la lluita de classes, el proletariat portaria a terme la revolució molt abans que les contradiccions objectives del capitalisme poguessen portar al seu enfonsament automàtic.

Aquest debat es desenvolupà al llarg de finals del segle passat. Cal reconèixer, no obstant, que la realitat capitalista des de la guerra s’aproximà, en cert sentit, molt més a la caricatura bernsteiniana del marxisme del que ningú podia haver pensat, i menys que ningú, els mateixos revisionistes, ja que ells parlen dibuixant el fantasma de l’enfonsament només per a demostrar el seu caràcter irreal. No obstant, el capitalisme demostra en l’actualitat que està més a prop de la putrefacció com més es demora la intervenció revolucionària del proletariat en el destí de la societat.

L’element més important de la teoria de l’enfonsament era la teoria de la pauperització. Els marxistes afirmaven, amb certa prudència, que l’agudització de les contradiccions socials no havia de significar incondicionalment una disminució absoluta del nivell de vida de les masses. Però en realitat, és aquest últim procés el que està ocorrent precisament. ¿En què podia expressar-se amb major agudesa l’enfonsament del capitalisme que en un atur crònic, en la desaparició de la seguretat social, és a dir, en el rebuig de l’ordre social a alimentar als seus propis esclaus?

Els frens oportunistes en la classe obrera han demostrat ésser prou poderosos com per a assegurar a les forces elementals del capitalisme condemnat diverses dècades de respir. Com a resultat, no s’ha produït l’idil·li de la transformació pacífica del capitalisme en socialisme, sinó un estat de coses infinitament més pròxim a la descomposició social.

Els reformistes intentaren durant llarg temps descarregar sobre la guerra la responsabilitat de situació actual de la societat. Però, en primer lloc, la guerra no originà les tendències destructives del capitalisme, tan sols les féu sortir a la superfície i les precipità; en segon lloc, la guerra hauria estat incapaç de realitzar la seua tasca de destrucció sense el suport polític del reformisme; en tercer lloc, les contradiccions sense sortida del capitalisme preparen, des de diverses bandes, noves guerres. El reformisme no podrà descarregar-se de la responsabilitat històrica. En frenar i paralitzar l’energia revolucionària del proletariat, la socialdemocràcia internacional revesteix el procés de l’enfonsament capitalista amb les formes més cegues, desenfrenades, catastròfiques i sagnants. Per descomptat que únicament pot parlar-se d’una realització de la caricatura revisionista del marxisme de forma condicional, en aplicar-la a algun període històric determinat. No obstant, la sortida del capitalisme decadent es trobarà, tot i que siga amb gran retard, no pel camí de l’afonament automàtic, sinó pel de la revolució.

La crisi actual ha escombrat amb un últim colp d’escombra els residus de les utopies reformistes. La pràctica oportunista no disposa en l’actualitat absolutament de cap cobertura teòrica. Perquè, al capdavall, a Wels, Hilferding, Grzesinsky i Noske els són indiferents les catàstrofes que puguen caure sobre els caps de les masses populars, sempre que els seus propis interessos romanguen fora de perill. No obstant, la situació és tal que la crisi del règim burgès també colpeja els dirigents reformistes.

“Estat, actua, intervén!”, cridava encara fa molt poc la socialdemocràcia, mentre retrocedia davant del feixisme. I l’estat actuà: Otto Braun i Severing foren llençats al carrer. Ara, escrivia Vorwärts, tothom ha de reconèixer els avantatges de la democràcia sobre el règim dictatorial. Sí, la democràcia té avantatges substancials, discorria Grzesilsky mentre coneixia la presó per dins.

D’aquesta experiència se n’extragué aquesta conclusió: “Ja és hora de passar a la socialització!” Tarnow, encara ahir metge del capitalisme, decidí sobtadament convertir-se en el seu soterrador. Ara que el capitalisme ha llençat a l’atur els ministres, caps de policia i alts funcionaris reformistes, està palesament exhaurit. Wels escriu un article programàtic, “Ha sonat l’hora del socialisme!” Només falta que Schleicher prive del seu sou als diputats, i als antics ministres de la seua pensió perquè Hilferding escriga un estudi sobre el paper històric de la vaga general. El viratge “a l’esquerra” dels dirigents socialdemòcrates sobresalta per la seua malaptesa i falsedat. Açò no significa, de cap mode, no obstant, que la maniobra estiga condemnada per endavant al fracàs. Aquest partit, carregat de crims, encara es troba al capdavant de milions d’obrers. No caurà per si mateix. Cal saber com derrocar-lo.

El Partit Comunista afirmarà que l’orientació Wels-Tarnow vers el socialisme és una nova forma d’enganyar les masses, i tindrà raó. Explicarà la història de les “socialitzacions” socialdemòcrates dels passats catorze anys, i això serà útil. Però és insuficient: la història, àdhuc la més recent, no pot ocupar el lloc de la política activa.

Tarnow intenta reduir la qüestió de la via reformista o revolucionària cap al socialisme a la simple qüestió del “ritme” de les transformacions. Com a teòric, hom no pot caure més baix. El ritme de les transformacions socialistes depèn, en realitat, de l’estat de les forces productives del país, de la seua cultura, de la quantitat de despeses necessàries per a la defensa, etc. Però les transformacions socialistes, les ràpides al igual que les lentes, només són possibles si al capdavant de la societat s’hi troba una classe interessada en el socialisme, i al capdavant d’aquesta classe s’hi troba un partit que no enganya els explotats, i que sempre està preparat per a aixafar la resistència dels explotadors. Hem d’explicar als obrers que en això consisteix precisament el règim de la dictadura del proletariat.

Però això tampoc basta. Des del moment que es tracta dels problemes candents del proletariat mundial, no es pot oblidar (com fa la Comintern) l’existència de la Unió Soviètica. Respecte a Alemanya, la tasca del moment no seria iniciar la construcció socialista per primera vegada, sinó unir les forces productives d’Alemanya, la seua cultura, el seu geni tècnic i organitzatiu amb la construcció socialista ja iniciada en la Unió Soviètica.

El Partit Comunista alemany es limita a elogiar simplement els èxits soviètics i a aquest respecte comet exageracions grolleres i perilloses. És incapaç de lligar la construcció socialista en l’URSS, les seues enormes experiències i els seus èxits valuosos, amb les tasques de la revolució proletària en Alemanya. La burocràcia stalinista, per la seua banda, és totalment incapaç de prestar la menor ajuda al Partit Comunista alemany sobre aquest assumpte extremadament important: les seues perspectives es limiten a un sol país.

Als projectes incoherents i d’un capitalisme d’estat vergonyant de la socialdemocràcia, cal oposar un pla general per a la construcció socialista comuna de l’URSS i Alemanya. Ningú exigeix que siga elaborat immediatament un pla detallat. Basta un esbós preliminar. Els esbossos fonamentals són necessaris. Aquest pla ha de convertir-se en tema de discussió tan aviat com siga possible en totes les organitzacions de la classe obrera alemanya, principalment en els seus sindicats.

Cal fer participar en aquesta discussió les forces progressives d’entre els tècnics, estadístics i economistes alemanys. Els debats sobre l’economia planificada, tan estesos en Alemanya, en reflectir la desesperació del capitalisme alemany, continuen essent purament acadèmics, burocràtics, esmorteïts, pedants. Només l’avantguarda comunista és capaç de fer sortir el tractament de la qüestió del cercle viciós.

La construcció del socialisme ja està en marxa, cal tendir un pont per damunt de les fronteres estatals perquè aquesta tasca puga prosseguir. Heus aquí el primer pla: estudieu-lo milloreu-lo, concreteu-lo, obrers, elegiu comissions especials per al pla! Encarregueu-les que entren en contacte amb els sindicats i òrgans econòmics dels soviets! Creeu, sobre la base dels sindicats alemanys, els comitès de fàbrica i altres organitzacions obreres una comissió central del pla que es pose en contacte amb la Gosplan de l’URSS! Atraieu a aquesta tasca als enginyers, administradors i economistes alemanys!

Aquest és l’únic enfocament correcte de la qüestió de l’economia planificada, avui, l’any 1932, després de quinze anys d’existència dels soviets, després de catorze anys de convulsions en la república capitalista alemanya.

Res més fàcil que ridiculitzar la burocràcia socialdemòcrata, començant per Wels, que ha entonat un Cantar dels Cants al socialisme. No obstant, no cal oblidar que els obrers reformistes tenen una actitud totalment seriosa envers la qüestió del socialisme. Cal tenir una actitud seriosa cap als obrers reformistes. Ací el problema del front únic sorgeix novament en tota la seua amplitud.

Si la socialdemocràcia s’assenyala com a tasca (sabem que només de paraula) no salvar el capitalisme, sinó construir el socialisme, ha de buscar un acord amb els comunistes, i no amb el Centre. ¿Rebutjarà el Partit Comunista semblant acord? De cap mode. Al contrari, proposarà tal acord, l’exigirà davant de les masses com a rescat pel pagaré socialista acabat de signar.

L’ofensiva del Partit Comunista cap a la socialdemocràcia ha d’avançar en el moment actual per tres fronts. La tasca d’aixafar el feixisme serva tota la seua agudesa. La batalla decisiva del proletariat contra el feixisme indicarà el xoc simultani amb l’aparell estatal bonapartista. Açò converteix la vaga general en una ferramenta indispensable de combat. Cal preparar-la. Cal elaborar un pla especial per a la vaga general, és a dir, un pla per a mobilitzar les forces que puguen realitzar-la. Partint d’aquest pla, cal desenvolupar una campanya de masses; basant-s’hi, pot proposar-se a la socialdemocràcia un acord per a portar a terme la vaga general sota condicions polítiques perfectament definides. Repetida i concretada en cada nova fase, aquesta proposició portarà, en el procés del seu desenvolupament, a la creació dels soviets com els òrgans superiors del front únic.

Que el pla econòmic de Papen, convertit ara en llei, ocasiona al proletariat alemany una misèria sense precedents ho reconeixen de paraula també els dirigents de la socialdemocràcia i dels sindicats. En la premsa, s’expressen amb una vehemència que no havien utilitzat des de feia molt de temps. Entre les seues paraules i els seus fets hi ha un abisme; nosaltres ho sabem molt bé, però cal saber com prendre’ls la paraula. Cal elaborar un conjunt de mesures de lluita comuna contra el règim dels decrets d’emergència i el bonapartisme. Aquesta lluita, imposada al proletariat per tota la situació, no pot menar-se, per la seua naturalesa mateixa, en el marc de la democràcia. Una situació en què Hitler disposa d’un exèrcit de 400.000 homes, Papen-Schleicher, junt amb la Reichswher, disposen d’un exèrcit semiprivat (la Stahlhelm) de 200.000 homes, la democràcia burgesa disposa de l’exèrcit semitolerat (la Reichsbanner), el Partit Comunista, de l’exèrcit del Front Roig, prohibit; tal situació mostra el problema de l’estat com un problema de força. No pot imaginar-se millor escola revolucionària!

El Partit Comunista ha de dir a la classe obrera: Schleicher no serà derrocat per mitjà del joc parlamentari. Si la socialdemocràcia vol proposar-se actuar per a derrocar el govern bonapartista per altres mitjans, el Partit Comunista està disposat a ajudar la socialdemocràcia amb tota la seua força. Al mateix temps, els comunistes es comprometen a no emprar mètodes violents contra un govern socialdemòcrata en tant aquest es base sobre la majoria de la classe obrera i garantisca al Partit Comunista la llibertat d’agitació i organització. Tal forma de plantejar la qüestió serà comprensible per a qualsevol obrer socialdemòcrata o sense partit.

El tercer front, finalment, és la lluita pel socialisme. També en açò el ferro cal forjar-lo mentre està al roig, i cal arraconar la socialdemocràcia amb un pla concret de col·laboració amb l’URSS. Ja s’ha dit més amunt el que es necessita al aspecte.

Naturalment que aquests sectors de lluita, de diversa importància en la perspectiva estratègica global, no estan separats uns d’altres, sinó més bé interrelacionats. La crisi política de la societat exigeix la combinació de les qüestions parcials amb les generals: aquí rau precisament l’essència de la situació revolucionaria.

¿Pot hom esperar que el comitè central del partit comunista faça per si mateix un viratge cap al camí correcte? Tot el seu passat demostra que és incapaç de fer-ho.

A penes havia començat a esmenar-se quan es trobà davant la perspectiva del “trotskisme”. Si Thaelmann no ho entengué immediatament, hom li explicà des de Moscou que la “part” havia de sacrificar-se pel bé del “tot”, és a dir, els interessos de la revolució alemanya pel bé dels interessos de l’aparell stalinista. Els confusos intents de revisar la política foren una vegada més abandonats. La reacció burocràtica triomfà novament en tota la línia.

Per descomptat que no és assumpte de Thaelmann. Si la Comintern d’avui donés a les seues seccions la possibilitat de viure, pensar i desenvolupar-se, haurien pogut seleccionar, fa temps, durant els últims quinze anys, als seus propis quadres dirigents. Però la burocràcia alçà en el seu lloc un sistema de nomenament de dirigents i del seu suport per mitjà d’una publicitat artificial. Thaelman n’és, alhora, producte i víctima d’aquest sistema.

Els quadres, paralitzats en el seu desenvolupament, debiliten el partit. Supleixen la seua insuficiència mitjançant la repressió. Les vacil·lacions i incertesa del partit es transmeten inexorablement a la classe en el seu conjunt. Hom no pot cridar les masses a accions audaces quan el partit mateix no té determinació revolucionària.

Àdhuc si Thaelmann rebés demà un telegrama de Manuilski sobre la necessitat de tornar a la política de front únic, el nou zig-zag per dalt donaria poc resultat. La direcció està massa compromesa. Una política correcta exigeix un règim sa. La democràcia en el partit, en l’actualitat un joguet de la burocràcia, ha de tornar a ésser una realitat. El partit ha de convertir-se en un partit; llavors les masses creuran en ell. En la pràctica, açò significa posar en l’ordre del dia un congrés extraordinari del partit i un congrés extraordinari de la Comintern.

El congrés del partit ha d’estar precedit, naturalment, d’una discussió completa. Tots els obstacles de l’aparell han d’ésser suprimits. Qualsevol organització del partit, qualsevol nucli, té el dret a convocar a les seues reunions qualsevol comunista, membre del partit o expulsat d’ell, si ho considera necessari per a formar-se la seua opinió. La premsa ha de posar-se al servei del debat; en tots els periòdics del partit ha d’assignar-se diàriament l’espai suficient per als articles crítics. Comissions especials de premsa, elegides en les assemblees generals de membres del partit, han de vetllar perquè els periòdics servisquen al partit, i no a la burocràcia.

La discussió, certament, exigirà no poc de temps i energia. L’aparell argumentarà: “com pot permetre’s el partit “el luxe d’una discussió” en un període tan crític?” Els salvadors burocràtics creuen que sota condicions difícils el partit ha de callar. Els marxistes, per contra, creuen que com més difícil és la situació, més important és el paper independent del partit.

La direcció del partit bolxevic gaudia, en 1917, d’un gran prestigi. I tanmateix, una sèrie de profundes discussions es produïren en el partit durant l’any 1917. En vigílies de la convulsió d’octubre, tot el partit discutia apassionadament sobre quin dels dos sectors del Comitè Central tenia raó: la majoria, que estava a favor de l’aixecament, o la minoria, que estava en contra. En cap part es produïren expulsions ni repressions en general, tot i la profunditat de les diferències d’opinió. Les masses sense partit foren atretes a aquestes discussions. En Petrograd, una reunió de treballadores sense partit envià una delegació al Comitè Central per a recolzar la majoria. Per descomptat que la discussió exigia temps. Però a canvi, del desenvolupament de la discussió oberta, sense amenaces, mentides ni falsificacions, sortí la certesa general i indestructible de la correcció de la política, és a dir, de l’única cosa que fa possible la victòria.

Quin curs seguiran les coses en Alemanya? ¿Assolirà la petita roda de l’oposició girar a temps l’enorme roda del partit? Així està ara la qüestió. Sovint s’alcen veus pessimistes. En els diversos grups comunistes, en el partit mateix, així com en la seua perifèria, hi ha no pocs elements que es diuen: sobre cada qüestió important, l’Oposició d’Esquerra té una posició correcta. Però és dèbil.

Els seus quadres són numèricament dèbils, i políticament inexperts. ¿Pot una organització semblant, amb un petit periòdic setmanari (Die Permanent Revolution), oposar-se amb èxit a la poderosa màquina de la Comintern?

Les lliçons dels esdeveniments són més fortes que la burocràcia stalinista. Nosaltres volem ésser, davant de les masses comunistes, els intèrprets d’aqueixes lliçons. En això resideix el nostre paper històric com a fracció. Nosaltres no demanem, com Seydewitz i companyia, que el proletariat revolucionari ens done una confiança a crèdit. Ens assignem un paper més modest: proposem la nostra ajuda a l’avantguarda comunista en l’elaboració d’una línia correcta. Per a aquesta tasca, agrupem i eduquem els nostres propis quadres. Aquest estadi de preparació no pot saltar-se. Cada nova fase de la lluita empentarà al nostre costat els elements proletaris més conscients i crítics.

El partit revolucionari comença amb una idea, un programa, que es dirigeix contra l’aparell més poderós de la societat de classes. No són els quadres els que creen la idea, sinó la idea la que crea els quadres. El temor a la força de l’aparell és un dels trets més notables de l’oportunisme específic que cultiva la burocràcia stalinista. La crítica marxista és més forta que qualsevol aparell.

Les formes organitzatives que adoptarà l’Oposició d’Esquerra en la seua evolució posterior dependran de moltes circumstàncies: el pes dels colps històrics, el grau de força de resistència de la burocràcia stalinista, l’activitat dels simples comunistes, l’energia de l’oposició mateixa. Però els principis i mètodes per què lluitem han estat posats a prova pels majors esdeveniments de la història mundial, tant per les victòries com per les derrotes. Ells faran el seu camí.

Els èxits de l’oposició en tots els països, incloent-hi Alemanya, són evidents i indiscutibles. Però es desenvolupen més lentament del que molts de nosaltres esperàvem. Podem lamentar-ho, però no necessitem estranyar-nos. A qualsevol comunista que comença a escoltar a l’Oposició d’Esquerra, la burocràcia li planteja cínicament aquesta elecció: o participar en la lluita contra el “trotskisme”, o ser expulsat dels rengles de la Comintern. Per al funcionari del partit, és una qüestió de lloc i salari: l’aparell stalinista sap emprar aquesta clau a la perfecció. Però són infinitament més importants els milers de simples comunistes esqueixats entre el seu lliurament a les idees del comunisme i l’amenaça d’expulsió de les files de la Comintern. Per això, en les files del Partit Comunista oficial hi ha un gran nombre d’oposicionistes parcials, acovardits o amagats.

Aquesta combinació extraordinària de condicions històriques explica suficientment el lent creixement organitzatiu de l’Oposició d’Esquerra. Al mateix temps, malgrat aquesta lentitud, la vida espiritual de la Comintern gira avui, més que mai, al voltant de la lluita contra el “trotskisme”. Les revistes i els articles teòrics dels periòdics del PCUS, el mateix que els de les altres seccions de la Comintern, estan dedicats principalment a la lluita contra l’oposició d’Esquerra, tant cobertament com oculta. Encara més simptomàtica és la significació de la furiosa persecució organitzativa de l’aparell contra l’oposició: sabotatge de les seues reunions per mètodes brutals; ús de tota mena de violència física; acords entre bastidors amb pacifistes burgesos, radicals francesos i francmaçons contra els “trotskistes”; propagació pel centre stalinista de calúmnies enverinades, etc.

Els stalinistes senten més de prop i saben millor que els oposicionistes en quina mesura nostres idees estan minant els pilars del seu aparell. Els mètodes d’autodefensa de la fracció stalinista, no obstant, tenen un doble tall. Fins a cert punt, tenen un efecte intimidador. Però, al mateix temps, preparen una reacció de masses contra el sistema de falsificació i de violència.

Quan al juliol de 1917 el govern dels menxevics i socialistes revolucionaris titllà els bolxevics d’agents de l’estat major alemany, aquesta menyspreable mesura aconseguí exercir al principi una gran influència sobre els soldats, els camperols i els estrats endarrerits dels obrers. Però quan tots els esdeveniments subsegüents confirmaren clarament quanta raó havien tingut els bolxevics, les masses començaren a dir-se, s’ha calumniat deliberadament els leninistes, se’ls ha perseguit tan vilment únicament perquè tenien raó. I el sentiment de recel envers els bolxevics esdevingué càlida devoció i amor cap a ells. Encara que sota diferents condicions, aquest mateix procés complex es produeix ara. Per mitjà d’una acumulació monstruosa de calúmnies i repressions, la burocràcia stalinista ha aconseguit innegablement intimidar durant un període de temps els simples membres del partit; al mateix temps, prepara una rehabilitació total dels bolxevics-leninistes als ulls de les masses revolucionàries. En l’època actual, no pot quedar el menor dubte sobre açò.

Sí, avui encara som dèbils. El Partit Comunista encara té masses, però ja no té ni doctrina ni orientació estratègica. L’Oposició d’Esquerra ja ha elaborat la seua orientació marxista, però encara no té masses. Els altres grups de l’“esquerra” no tenen ni una cosa ni l’altra. El Leninbund es consumeix sense esperances, pensant en substituir una seriosa política de principi amb les fantasies i capritxos individuals d’Urbahns. Els brandleristes, tanmateix els quadres del seu aparell, descendeixen escaló a escaló; les petites receptes tàctiques no poden reemplaçar una posició estratègica revolucionària. El SAP ha alçat la seua candidatura a la direcció revolucionària del proletariat. Temerària pretensió! Fins i tot els més seriosos representants d’aquest “partit” no superen, com demostra l’últim llibre de Sternberg, els límits del centrisme d’esquerra. Com més conscienciosament s’esforcen en crear una doctrina “independent”, més demostren ésser els deixebles de Thalheimer. Però aquesta escola té tan poc futur com un cadàver. Un nou partit històric no pot sorgir simplement perquè uns quants antics socialdemòcrates s’hagen convençut, amb molt de retard, del caràcter contrarevolucionari de la política d’Eber-Wels. Un nou partit tampoc pot ésser improvisat per un grup de comunistes que no han fet res encara per a garantir la seua aspiració a la direcció proletària. Perquè sorgisca un nou partit, és necessari, d’una banda, que ocórreguen grans esdeveniments històrics, que trenquen l’espina dorsal dels vells partits, i per l’altra, una posició de principi elaborada i quadres provats en el cresol dels esdeveniments.

Encara que lluitem amb tota la nostra força per la regeneració de la Comintern i la continuïtat del seu desenvolupament ulterior, no estem de cap manera inclinats al fetitxisme de la forma. El destí de la revolució proletària mundial està, per a nosaltres, per damunt del destí organitzatiu de la Comintern. Si es materialitzés la pitjor de les variants; si els partits oficials actuals, malgrat tots els nostres esforços, fossen portats a l’enfonsament per la burocràcia stalinista; si això signifiqués, en cert sentit, tornar a començar novament, la nova internacional trobarà el seu origen en les idees i els quadres de l’Oposició Comunista d’Esquerra.

I per això, els criteris immediats de “pessimisme” i “optimisme” no són aplicables a la tasca que estem realitzant. Està per damunt de fases determinades, de derrotes parcials i victòries. La nostra política és una política de llarg abast.

El present fullet, les diferents parts del qual foren escrites en moments diferents, ja estava acabat quan un telegrama de Berlín portà les notícies del conflicte de la majoria aclaparadora del Reichstag amb el govern Papen i, en conseqüència, amb el president del Reich. Esperem seguir el desenvolupament concret dels esdeveniments posteriors en les columnes de Die Permanent Revolution. Ací només volem ressaltar algunes conclusions generals, que semblaven obertes a la crítica quan començaren aquest fullet i que, gràcies al testimoni dels fets, han esdevingut incontestables.

1.- El caràcter bonapartista del govern Schleiche-Papen ha estat desvelat completament pel seu aïllament en el Richstag. Els cercles agraris i capitalistes que es troben directament darrere del govern presidencial constitueixen un percentatge incomparablement més petit de la nació alemanya que el percentatge de vots donats a Papen al Reichstag.

2.- L’antagonisme entre Papen i Hitler és l’antagonisme entre la cima agrària i capitalista i la petita burgesia reaccionària. El mateix que en una ocasió la burgesia utilitzà el moviment revolucionari de la petita burgesia, encara que emprà tots els mitjans per a impedir-li prendre el poder, la burgesia monopolista està disposa a prendre Hitler com a lacai, però no com a amo. Sense una necessitat indiscutible, no lliurarà tot el poder al feixisme.

3.- El que les diverses fraccions de la gran, mitjana i petita burgesia entaulen una lluita oberta pel poder, sense témer un conflicte extremadament perillós, demostra que la burgesia no se sent immediatament amenaçada pel proletariat. No sols els nacionalsocialistes i el Centre, sinó també els dirigents de la socialdemocràcia s’han atrevit a entrar en un conflicte constitucional només perquè tenen la ferma convicció que no es convertirà en una lluita revolucionària.

4.- L’únic partit el vot del qual contra Papen estava dictat per objectius revolucionaris és el Partit Comunista. Però hi ha un gran bocí entre els objectius revolucionaris i els èxits revolucionaris.

5.- La lògica dels esdeveniments és tal, que la lluita pel “parlament” o la “democràcia” es converteix per a tot obrer socialdemòcrata en una qüestió de força. En açò resideix el contingut fonamental de tot el conflicte des del punt de vista de la revolució. La qüestió de la força és la qüestió de la unitat revolucionària del proletariat en l’acció. Una política de front únic respecte a la socialdemocràcia ha de permetre, en un futur molt pròxim, sobre la base de la representació democràtica proletària, la creació d’òrgans de lluita de classes, és a dir, de consells obrers.

6.- En vista dels favors als capitalistes i l’ofensiva brutal contra el nivell de vida del proletariat, el Partit Comunista ha d’avançar la consigna de control obrer de la producció.

7.- Les fraccions de les classes posseïdores només poden lluitar entre si a causa que el partit revolucionari és dèbil. El partit revolucionari podria esdevenir infinitament més fort si explotés correctament les disputes entre les classes posseïdores. Per a açò cal saber distingir les diferents fraccions segons la seua composició social, i no ficar-les a totes en el mateix sac. La teoria del “socialfeixisme”, que ha fet fallida completament i definitiva, ha d’ésser, finalment, abandonada com a ferralla inservible.

1 Escrit el 14 de setembre de 1932, fou publicat en forma de fullet a l’abril de 1933 per Pionner Publishers.

2 Mentre amagava al partit i a la Internacional el discurs citat, la premsa stalinista engegava una de les seues habituals campanyes contra ell. Manuilski escrigué que jo havia gosat “posar en el mateix nivell” feixistes i jacobins, els que, al capdavall, eren els nostres avantpassats revolucionaris. La darrera observació és, si fa o no fa, correcta. Malauradament, aqueixos avantpassats poden mostrar bastants descendents que són incapaços d’utilitzar els seus caps. Un eco de la vella disputa pot trobar-se a les darreres produccions de Münzenberg contra el “trotskisme”. Però deixem aquest tema. [Trotski]

3 El fet que els brandlerians (veure el Tribune de Stuttgart del 27 d’agost) se separen de nosaltres minuciosament en aquesta qüestió també, i recolzen la mascarada de Stalin, Manuilski, Lozovsky, Münzenberg, ens sorprèn a nosaltres menys que a cap altre. Després de proporcionar el model de la seua política de font únic a Saxonia en 1923, Brandler-Thalheimer recolzaren en avant la política stalinista envers el Kuomintang i el Comitè anglorus. ¿Com poden perdre’s l’oportunitat de allistar-se sota la bandera de Barbusse? Si no ho fessen, la seua fisonomia política con estaria completa. [Trotski]