LA LLUITA CONTRA EL FEIXISME

El proletariat i la revolució

Lev Trotski

1930-1940

EL GIR DE LA INTERNACIONAL COMUNISTA I LA SITUACIÓ EN ALEMANYA ¹

1.- Els orígens de l’últim gir

En la nostra època, els girs tàctics, fins i tot els més importants, són completament inevitables. Són el resultat dels canvis sobtats en la situació objectiva (inestabilitat de les relacions internacionals, fluctuacions brusques i irregulars de la conjuntura, repercussions brutals de les fluctuacions econòmiques a nivell polític, moviments impulsius de les masses que tenen la sensació de trobar-se en una situació sense sortida, etcètera). L’estudi atent dels canvis en la situació objectiva és avui una tasca força més important i alhora infinitament més difícil que no abans de la guerra, en l’època del desenvolupament “orgànic” del capitalisme. La direcció del partit es troba ara en la situació del xofer que condueix per una carretera de muntanya plena de perilloses corbes. Un gir fet a deshora, una velocitat massa alta, fan córrer als viatgers i al cotxe perills molt greus, que poden ésser mortals.

La direcció de la Internacional Comunista ens ha donat, en aquests darrers anys, exemples de girs molt bruscos. L’últim, fins a la data, hem pogut veure’l en els mesos passats. ¿Quina és la raó dels girs de la Internacional Comunista després de la mort de Lenin? S’hi troba en els canvis de la situació objectiva? No. Es pot afirmar amb tota seguretat que, a partir de 1923, la Internacional Comunista no ha fet a temps cap gir tàctic basat en una anàlisi correcta dels canvis que s’han produït en les condicions objectives. Cada gir, per contra, és de fet el resultat d’un agreujament insostenible de la contradicció entre la línia de la Internacional Comunista i la situació objectiva. I avui podem constatar-ho una vegada més.

El IX ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, el VI Congrés i, sobretot, el X ple s’han orientat vers un ascens brusc i lineal de la revolució (“el tercer període”), ascens que la situació objectiva feia totalment impossible en aquesta època, després de les serioses derrotes d’Anglaterra i Xina, de l’afebliment dels partits comunistes en tot el món, i sobretot sota les condicions d’expansió comercial que s’hi estaven produint en tota una sèrie de països capitalistes. El gir tàctic de la Internacional Comunista a partir de febrer de 1928 estava, doncs, en contradicció amb el curs real de la història. Aquesta contradicció ha donat origen a tendències aventuristes, a l’aïllament perllongat dels partits, al seu afebliment organitzatiu, etc. La direcció de la Internacional Comunista no ha portat a terme un nou gir fins a febrer de 1930, quan aquests fenòmens tenien ja un caràcter clarament amenaçador; aquest gir significava una retirada i una dretanització amb relació al “tercer període”. Per una ironia del destí, que és despietat amb el seguidisme, aquest nou gir tàctic de la Internacional Comunista ha coincidit en el temps amb un nou gir en la situació objectiva. La crisi internacional, d’una gravetat sense precedents, obre sens dubte noves perspectives de radicalització de les masses i de convulsions socials. És precisament sota aquestes condicions quan resultava possible i necessari un gir cap a l’esquerra: calia impulsar un ritme ràpid de l’ascens revolucionari. Això hauria estat totalment correcte i necessari si, durant els tres últims anys, la direcció de la Internacional Comunista hagués tret profit, com devia, del període de reactivació econòmica, acompanyat del reflux del moviment revolucionari, per a reforçar les posicions del partit en les organitzacions de masses, i principalment en els sindicats. Sota aqueixes condicions, el xofer hauria pogut i degut, en 1930, passar de segona a tercera o, almenys, preparar-se per a fer-ho en un futur immediat. De fet, assistim al procés contrari. Per a no caure en el precipici, el xofer es veié obligat a reduir de la tercera marxa, que havia posat massa aviat, a segona; si hagués seguit una línia estratègica correcta, s’hauria vist obligat a accelerar.

Tal és la contradicció flagrant entre les necessitats tàctiques i les perspectives estratègiques en què, com a conseqüència de la lògica dels errors de la seua direcció, s’hi troben avui els partits comunistes de tota una sèrie de països.

En Alemanya és on aquesta contradicció es palesa de forma més clara i perillosa. En efecte, les últimes eleccions han rellevat una correlació de forces realment peculiar, que és el resultat no sols dels dos períodes d’estabilització a Alemanya després de la guerra sinó, també, dels tres períodes d’errors de la Internacional Comunista.

2.- La victòria parlamentària del Partit Comunista a la llum de les tasques revolucionàries

En l’actualitat, la premsa oficial de la Internacional Comunista presenta els resultats de les eleccions en Alemanya com una grandiosa victòria del comunisme; aquesta victòria posaria a l’ordre del dia la consigna de la “Alemanya soviètica”. Els buròcrates optimistes es neguen a reflexionar sobre la significació de la relació de forces que revelen les estadístiques electorals. Analitzen l’augment dels vots comunistes independentment de les tasques revolucionàries i dels obstacles originats per la situació objectiva.

El partit comunista ha obtingut al voltant de 4.600.000 vots, enfront de 3.300.000 en 1928. Aquest augment de 1.300.000 vots és enorme si es mira des del punt de vista de la mecànica parlamentària “normal”, tenint en compte l’augment general del nombre d’electors. Però els guanys del partit comunista es queden molt pàl·lids comparats amb el progrés fulgurant dels feixistes que passen de 800.000 vots a 6.400.000. El fet que la socialdemocràcia, tanmateix importants pèrdues, haja conservat els seus quadres principals i haja arreplegat més vots obrers que el partit comunista, té també una gran importància en la valoració de les eleccions.

No obstant, si tractem d’esbrinar quines són les condicions internes i internacionals capaces de fer bascular amb el màxim de força la classe obrera cap a la banda del comunisme, no es pot trobar millor exemple que el de l’actual situació en Alemanya: el nus escorredor del plans Young, la crisi econòmica, la decadència dels dirigents, la crisi del parlamentarisme, la manera sorprenent en què es desemmascara a si mateixa la socialdemocràcia en el poder. L’espai del partit comunista en la vida social del país, malgrat haver guanyat 1.300.000 vots, continua essent dèbil i desproporcionat des del punt de vista de les condicions històriques concretes.

La debilitat de la posició del comunisme està indissolublement lligada a la política i al funcionament intern de la Internacional Comunista; es mostra de manera encara més estrident si comparem el paper social actual del partit comunista i les seues tasques concretes i urgents en les condicions històriques presents.

És cert que el partit comunista mateix no comptava amb un creixement semblant. Però això prova que, amb els seus repetits errors i derrotes, la direcció del partit comunista s’ha desacostumat a les perspectives i objectius ambiciosos. Ahir subestimava les seues pròpies possibilitats; avui subestima novament les dificultats. Un perill es veu així multiplicat per l’altre.

La primera qualitat d’un partit revolucionari és saber mirar cara a cara la realitat.

3.- Les vacil·lacions de la gran burgesia

En cada gir del camí de la història, en cada crisi social, cal tornar a examinar, sempre i una vegada més, el problema de les relacions existents entre les tres classes de la societat actual: la gran burgesia amb el capital financer al seu capdavant, la petita burgesia oscil·lant entre els dos camps principals i, finalment, el proletariat.

La gran burgesia, que únicament constitueix una fracció ínfima de la nació, no pot mantenir-se en el poder sense el suport de la petita burgesia de les ciutats i el camp, és a dir, entre els últims representants de les antigues classes mitjanes i entre les masses que constitueixen avui les noves classes mitjanes. En l’actualitat, aquest suport presenta dues formes fonamentals, políticament antagòniques, però històricament complementàries: la socialdemocràcia i el feixisme. En la persona de la socialdemocràcia, la petita burgesia, que va a remolc del capital financer, arrossega al seu darrera milions de treballadors.

La gran burgesia alemanya, avui, vacil·la; està dividida. Els desacords interns són només sobre el tractament a aplicar a la crisi social actual. La terapèutica socialdemòcrata repugna una part de la gran burgesia, ja que els seus resultats són incerts i comporta el risc d’uns costos massa elevats (impostos, legislació social, salaris). La intervenció quirúrgica feixista li sembla a l’altra part massa arriscada i no justificada per la situació. Amb d’altres paraules, la gran burgesia financera en el seu conjunt vacil·la en allò que fa a l’apreciació de la situació perquè no troba encara raons suficients per a proclamar l’adveniment del seu “tercer període”, en què la socialdemocràcia ha de cedir, imperativament, el lloc al feixisme; a més, tots saben que, després de passar comptes de forma general, la socialdemocràcia serà recompensada pels serveis prestats amb un pogrom general. Les vacil·lacions de la gran burgesia (a la vista de l’afebliment dels grans partits) entre la socialdemocràcia i el feixisme són el símptoma més evident d’una situació prerevolucionària. És evident que aquestes vacil·lacions acabaran sobre la marxa en el moment que aparega una situació realment revolucionària.

4.- La petita burgesia i el feixisme

Perquè la crisi social puga desembocar en la revolució proletària és indispensable, a banda d’altres condicions, que les classes petit burgeses s’inclinen de forma decisiva de banda del proletariat. Això permet al proletariat prendre la direcció de la nació i dirigir-la.

Les últimes eleccions revelen una tendència en sentit invers, i ací és on resideix l’essencial del seu valor simptomàtic. Sota els colps de la crisi, la petita burgesia ha basculat, no a la banda del proletariat, sinó de la reacció imperialista més extremista, arrossegant capes importants del proletariat.

El creixement gegantí del nacionalsocialisme reflecteix dos fets essencials: una crisi social profunda, que arranca les masses petit burgeses del seu equilibri, i l’absència d’un partit revolucionari que, des d’aquest moment, exercisca als ulls de les masses un paper de dirigent revolucionari reconegut. Si el partit comunista és el partit de l’esperança revolucionària, el feixisme, en tant que moviment de masses, és el partit de la desesperança contrarevolucionària. Quan l’esperança revolucionària s’apodera de tota la massa del proletariat, aquest arrossega inevitablement darrere ella, pel camí de la revolució, capes importants i cada vegada més àmplies de la petita burgesia. No obstant, en aquest domini, les eleccions ofereixen precisament la imatge oposada: la desesperació contrarevolucionària s’ha apoderat de la massa petit burgesa amb tal força que ha arrossegat darrere ella capes importants del proletariat.

Quina explicació pot tenir açò? En el passat hem pogut veure un reforçament brusc del feixisme (Itàlia, Alemanya), victoriós o, almenys, amenaçador, després d’una situació revolucionària esgotada o feta malbé, a la sortida d’una crisi revolucionària en el curs de la qual l’avantguarda proletària havia mostrat la seua incapacitat per a posar-se al capdavant de la nació, per a transformar la sort de totes les classes, incloent-hi la de la petita burgesia. És precisament açò el que ha donat la seua enorme força al feixisme italià. Però avui, en Alemanya, no es tracta de la sortida d’una crisi revolucionària, sinó de la seua aproximació. Els funcionaris dirigents del partit, optimistes pel seu ofici, trauen la conclusió que el feixisme, arribat “massa tard”, està condemnat a una derrota ràpida i inevitable (Die Rote Fahne). Aquesta gent no vol aprendre res. El feixisme arriba “massa tard” si ens referim a les crisis revolucionàries passades. Però apareix “massa aviat” (en l’alba) amb relació a la nova crisi revolucionària. Que haja tingut la possibilitat d’ocupar una posició de partida tan forta en vigílies d’un període revolucionari, i no al final del mateix, no és una feblesa del feixisme, sinó una debilitat del comunisme. La petita burgesia, per consegüent, no té necessitat de noves desil·lusions quant a la incapacitat del partit comunista per a millorar la seua sort; es basa en l’experiència del passat, recorda les eleccions de l’any 1923, dels salts capritxosos del curs ultraesquerrà de Maslow-Thaelmann, de la impotència oportunista del mateix Thaelmann, de la fanfarroneria del “tercer període”, etc. La seua desconfiança respecte a la revolució proletària, al capdavall i com a més important, es nodreix de la desconfiança que milions d’obrers socialdemòcrates experimenten envers el partit comunista. La petita burgesia, tanmateix fins i tot que els esdeveniments l’han apartat completament de la rutina conservadora, no pot posar-se de banda de la revolució social més que si aquesta última compta amb la simpatia de la majoria dels obrers. Aquesta condició, molt important, manca precisament en Alemanya, i no per atzar.

La declaració programàtica del partit comunista alemany abans de les eleccions estava sencerament i única consagrada al feixisme com a enemic principal. No obstant, el feixisme n’ha sortit vencedor, doncs que ha reunit no sols milions d’elements semiproletaris, sinó també centenars de milers d’obrers industrials. Açò demostra que, malgrat la victòria parlamentària del partit comunista, la revolució proletària ha patit globalment en aquestes eleccions una greu derrota, que evidentment no és decisiva, però que és un preliminar, i que ha de servir com a advertència i per a posar-se en guàrdia. Pot convertir-se en decisiva, i inevitablement ho farà, si el partit comunista no és capaç de valorar la seua victòria parlamentària parcial en relació amb aquesta derrota “preliminar” de la revolució, i de treure’n totes les conclusions necessàries.

El feixisme s’ha convertit en un perill real; és l’expressió de l’estret atzucac en què es troba el règim burgès, del paper conservador de la socialdemocràcia davant d’aquest règim i de la debilitat acumulada pel partit comunista, incapaç de derrocar tal règim. Qui negue açò és un cec o un fanfarró.

En 1923, Brandler, malgrat totes les nostres advertències, sobreestimà monstruosament la força del feixisme. D’aquesta apreciació errònia de la correlació de forces ha nascut una política defensiva, composta d’atentisme, evasionisme i covardia. Açò és el que ha perdut a la revolució. Semblants esdeveniments no passen sense deixar empremta en la consciència de totes les classes de la nació. La sobreestimació del feixisme per la direcció comunista ha donat origen a una de les causes del reforçament posterior d’aquell. L’error contrari, és a dir, la subestimació del feixisme per la direcció actual del partit comunista, pot menar la revolució a una derrota encara molt més greu per a molts anys.

El problema del ritme de desenvolupament que, evidentment, no depèn únicament de nosaltres, confereix a aquest perill una particular agudesa. Els accessos de febre registrats per la corba de la temperatura política i revelats per les eleccions permet pensar que el ritme de desenvolupament de la crisi nacional pot ésser molt ràpid. Amb d’altres paraules, el curs dels esdeveniments pot, en un futur molt proper, fer ressorgir en Alemanya, en un nivell històric nou, la contradicció tràgica entre la maduresa de la situació revolucionària, d’una banda, i la debilitat i insuficiències estratègiques del partit revolucionari per l’altra. Cal dir-ho d’una manera clara, oberta, i, sobretot, amb el temps suficient.

5.-El Partit Comunista i la classe obrera

Seria un error monstruós consolar-se dient que el partit bolxevic, que a l’abril de 1917, després de l’arribada de Lenin, començava a preparar-se per a la conquista del poder, tenia menys de 80.000 militants i arrossegava darrere ell, fins i tot en Petrograd, a penes la tercera part dels obrers i una part encara petita dels soldats. La situació a Rússia era totalment diferent. Els revolucionaris no assoliren sortir de la clandestinitat fins a març, després de tres anys d’interrupció de la vida política, inclús de sufocament, que existia abans de la guerra. Durant la guerra, la classe obrera s’havia renovat aproximadament en un 40%. La majoria indiscutible de la massa proletària no coneixia els bolxevics, ni tan sols havia escoltat parlar d’ells. El vot a favor dels menxevics i dels socialistes revolucionaris, al març i al juny, era simplement l’expressió dels seus primers passos vacil·lants després del despertar. En aquest vot, no hi havia ni l’ombra d’una decepció respecte als bolxevics, ni d’una desconfiança acumulada, que únicament pot ésser el resultat dels errors del partit, verificats concretament per les masses. Al contrari, cada dia d’experiència revolucionària de l’any 1917 separava les masses dels conciliadors i les empentava de banda dels bolxevics. D’aquí el creixement tumultuós i irresistible del partit i, sobretot, de la seua influència.

La situació en Alemanya es diferencia fonamentalment en aquest punt i en molts altres. L’aparició en l’escena política del partit comunista no és cosa d’ahir ni de despús-ahir. En 1923, la majoria de la classe obrera anava darrere ell, obertament o no. En 1924, en un període de reflux, arreplegà 3.600.000 vots, la qual cosa significava un percentatge de la classe obrera superior al d’avui. Açò vol dir que els obrers que han continuat amb la socialdemocràcia, com els que han votat aquesta vegada pels nacionalsocialistes, no han actuat així per simple ignorància, ni perquè el seu despertar date només d’ahir, ni perquè no sàpien encara què és el partit comunista, sinó perquè no creuen en ell, basant-se en la seua pròpia experiència d’aquests darrers anys.

No cal oblidar que al febrer de 1928 el IX ple del comitè executiu de la Internacional Comunista ha donat el senyal per a una lluita reforçada, extraordinària i implacable contra els “socialfeixistes”. La socialdemocràcia alemanya, durant tot aquest període, estava en el poder, i cada una de les seues accions revelava a les masses el seu paper criminal i infame. Una crisi econòmica gegantina ha vingut a coronar-ho tot. És difícil imaginar unes condicions més favorables per a l’afebliment de la socialdemocràcia. No obstant, aquesta ha mantingut en conjunt les seues posicions. ¿Com explicar aquest fet sorprenent? Pel sol fet que la direcció del partit comunista ha ajudat, amb tota la seua política, la socialdemocràcia, recolzant-la per l’esquerra.

Açò no significa en absolut que el vot de cinc a sis milions d’obrers i obreres a favor de la socialdemocràcia expresse la seua confiança plena i total envers ella. No cal prendre per cecs els obrers socialdemòcrates. No són tan ingenus en allò que fa als seus dirigents, però no veuen una altra sortida en la situació actual. Parlem, evidentment, dels obrers normals, i no de l’aristocràcia o de la burocràcia obreres. La política del partit comunista no els inspira confiança, no perquè el partit comunista siga un partit revolucionari, sinó perquè no creuen que siga capaç d’assolir una victòria revolucionària i no volen arriscar el seu cap en va. En votar a contracor a favor de la socialdemocràcia, aquests obrers no li manifesten la seua confiança; al contrari, expressen la seua desconfiança envers el partit comunista. És ací on rau l’enorme diferència entre la situació actual dels comunistes alemanys i la dels bolxevics russos en 1917.

Però les dificultats no es limiten a aquest problema. En l’interior del partit, i sobretot entre els obrers que el recolzen o simplement voten al seu favor, s’ha acumulat una desconfiança sorda respecte a la direcció. Açò augmenta el que s’anomena la “desproporció” entre la influència del partit i els seus efectius; en Alemanya existeix sens dubte tal desproporció, i és particularment clara al nivell del treball dins dels sindicats. L’explicació oficial de la desproporció és fins a tal punt errònia que el partit no està en condicions de “reforçar” la seua influència a nivell organitzatiu. La massa és considerada com un material purament passiu, l’adhesió o no al partit depèn únicament de la capacitat del secretari per a agafar pel coll cada obrer. El buròcrata no comprèn que els obrers tenen el seu propi pensament, la seua pròpia experiència, la seua pròpia voluntat i la seua pròpia política, activa o passiva, envers un partit. En votar a favor del partit, l’obrer vota a favor de la seua bandera, per la Revolució d’Octubre, per la seua revolució futura. Però, en negar-se a adherir-s’hi o a seguir-lo en la lluita sindical, expressa la seua desconfiança respecte a la política quotidiana del partit. Aquesta “desproporció” és, al capdavall, un dels canals per on s’expressa la desconfiança de les masses envers la direcció actual de la Internacional Comunista. I aquesta desconfiança, creada i reforçada pels errors, les derrotes, el bluf i els enganys cínics a les masses des de 1923 fins a 1930, representa un dels principals obstacles en el camí vers la victòria de la revolució proletària.

6.- ¿Tornada al “segon” període o, una vegada més, cap al “tercer” període?

Si s’adopta la terminologia oficial del centrisme, cal formular el problema de la manera següent. La direcció de la Internacional Comunista ha imposat a les seccions nacionals la tàctica del “tercer període”, és a dir, la tàctica de l’aixecament revolucionari immediat, en una època (1928) que es caracteritzava essencialment pels trets del “segon període”: estabilització de la burgesia, reflux i declivi de la revolució. El gir operat en 1930 marcà el rebuig de la tàctica del “tercer període” i un retorn a la tàctica del “segon període”. Quan aquest gir s’anava obrint camí en l’aparell burocràtic, símptomes molt importants testimoniaven força clarament, almenys en Alemanya, l’apropament efectiu del “tercer període”. ¿No prova açò la necessitat d’un nou gir cap a la tàctica del “tercer període”, que acaba d’ésser abandonada?

Recorrem a aquests termes per tal de fer més accessible l’enunciat del problema a aquells la consciència dels quals està obstruïda per la metodologia i la terminologia de la burocràcia centrista. Però en cap cas fem nostra aquesta terminologia que emmascara la combinació del burocratisme stalinista amb la metafísica bukharinista. Refusem la concepció apocalíptica del “tercer” període com a últim: el seu número fins a la victòria del proletariat és un problema de correlació de forces i de canvis en la situació; tot açò únicament pot ésser verificat a través de l’acció. Però rebutgem l’essència mateixa de l’esquematisme estratègic, amb els seus períodes numerats. No hi ha cap tàctica abstracta, preparada per endavant, ja siga per al “segon” o per al “tercer” període. Naturalment, no es pot arribar a la victòria i la conquista del poder sense un aixecament armat. Però com arribar a l’aixecament? Els mètodes i el ritme de la mobilització de les masses no sols depenen de la situació objectiva en general sinó, també i sobretot, de l’estat en què es trobe el proletariat al començament de la crisi social en el país, de les relacions entre el partit i la classe, entre el proletariat i la petita burgesia, etc. L’estat del proletariat a l’entrada del “tercer període” depèn al seu torn de la tàctica aplicada pel partit en el període precedent.

El gir tàctic normal i natural, corresponent al canvi actual de la situació en Alemanya, hauria hagut d’esser una acceleració del ritme, una progressió de les consignes i de les formes de lluita. Però aquest gir tàctic no hauria estat normal i natural més que si el ritme i les consignes de lluita d’ahir haguessen correspost a les condicions del període precedent. Però no podia ésser així. La contradicció aguda entre la política ultraesquerrana i l’estabilització de la situació és una de les causes del gir tàctic. És pel que, en el moment en què el nou gir de la situació objectiva, paral·lelament al reagrupament general desfavorable de les forces polítiques, ha aportat al comunisme un augment important de vots, el partit s’ha mostrat estratègicament i tàctica més desorientat, embarassat i desviat del que mai havia estat.

Per tal d’explicar la contradicció en què ha caigut el partit comunista alemany, com la majoria de les altres seccions de la Internacional Comunista, però molt més profundament que elles, prenguem la comparació més senzilla. Per a saltar una barrera, primer cal començar a córrer a temps, ni tard ni d’hora, per tal d’arribar a l’obstacle amb la força necessària. No obstant, des de febrer de 1928, i sobretot des de juny de 1929, el partit comunista alemany no fa més que prendre impuls. No hi ha res de sorprenent en què el partit haja començat a sufocar-se i a arrossegar les cames. La Internacional Comunista donà per fi una ordre: “Més lentament!” Però a penes el partit, sense alè, havia tornat a aconseguir un ritme més normal, aparegué davant ell una barrera no imaginària, molt real, que presentava el risc d’exigir un salt revolucionari. ¿Seria suficient la distància per a prendre impuls? ¿Caldria renunciar al gir i fer un contragir? (aqueixes són les qüestions estratègiques i tàctiques que se li presenten al partit alemany amb tota la seua agudesa).

Per tal que els quadres dirigents del partit puguen trobar una resposta correcta a aquestes preguntes, han de tenir la possibilitat d’apreciar el camí a seguir, en relació amb l’anàlisi de l’estratègia dels darrers anys i de les seues conseqüències, tal com ha aparegut en les eleccions. Si, contrapesant açò, la burocràcia assolís amb els seus crits de victòria ofegar la veu de l’autocrítica política, el proletariat seria inevitablement arrossegat a una catàstrofe més espantosa que la de 1923.

7.- Les possibles variants del desenvolupament posterior

La situació revolucionària, que planteja al proletariat el problema immediat de la presa de poder, està composta d’elements objectius i subjectius que estan lligats entre si i es condicionen mútuament en gran manera. Però aquesta interdependència és relativa. La llei del desenvolupament desigual també s’aplica totalment als factors de la situació revolucionària. El desenvolupament insuficient d’un d’ells pot conduir a l’alternativa següent: o bé la situació revolucionària no arribarà tan sols a l’explosió i serà reabsorbida, o bé, arribant a l’explosió, acabarà amb la derrota de la classe revolucionària. ¿Quina és, en aquest sentit, la situació en Alemanya avui?

1.- Estem indubtablement en presència d’una crisi nacional profunda (economia, situació internacional). La via normal del règim parlamentari burgès no ofereix cap sortida.

2.- La crisi política de la classe dominant i del seu sistema de govern és absolutament indiscutible. No es tracta d’una crisi parlamentària, sinó de la crisi de la dominació de la burgesia.

3.- No obstant, la classe revolucionària està encara profundament dividida per contradiccions internes. El reforçament del partit revolucionari en detriment del partit reformista està encara és els seus mateixos inicis i es produeix, de moment, a un ritme que està lluny de correspondre’s amb la profunditat de la crisi.

4.- Des del començament de la crisi, la petita burgesia ha ocupat una posició que amenaça el sistema actual de dominació del capital, però que és alhora mortalment hostil a la revolució proletària.

Dit d’una altra forma, estem en presència de les condicions objectives fonamentals de la revolució proletària; una de les seues condicions polítiques existeix (l’estat de la classe dirigent); l’altra condició política (l’estat del proletariat) no fa més que començar a evolucionar en el sentit de la revolució, però, pel pes de l’herència del passat, no pot evolucionar ràpidament; en fi, la tercera condició política (l’estat de la petita burgesia) s’inclina no de banda de la revolució proletària, sinó de la contrarevolució burgesa. Aquesta última condició no evolucionarà en un sentit favorable més que si intervenen canvis radicals en el si mateix del proletariat, és a dir, si la socialdemocràcia és liquidada políticament.

Estem confrontats així a una situació profundament contradictòria. Alguns dels seus components posen a l’ordre del dia la revolució proletària; però altres exclouen tota possibilitat de victòria en un període molt pròxim, perquè impliquen una profunda modificació prèvia de la correlació entre les forces polítiques.

Teòricament, es poden imaginar certes variants en el desenvolupament posterior de la situació actual en Alemanya; aquestes variants depenen tant de les causes objectives, entre elles la política dels enemics de classe, com de l’actitud del mateix partit comunista. Indiquem esquemàticament quatre variants possibles d’aquest desenvolupament.

1.- El partit comunista, espantat de la seua pròpia estratègia del tercer període, avança a les palpentes amb la màxima prudència, tractant d’evitar tota acció arriscada, i deixa passar sense lluita una situació revolucionària. Açò seria la repetició sota una altra forma de la política de Brandler en 1921-1923. Els brandlerians i semibrandlerians en l’interior i l’exterior del partit empentaran en aquesta direcció, que reflecteix la pressió de la socialdemocràcia.

2.- Sota la influència del seu èxit en les eleccions, el partit comunista efectua, per contra, un gir brutal cap a l’esquerra, llençant-se a una lluita directa pel poder i, convertit en el partit d’una minoria activa, pateix una derrota catastròfica. El feixisme, l’agitació baladrera i imbècil de l’aparell, que no eleva en res la consciència de les masses sinó que, ben al contrari, l’enfosqueix, i la desesperació i la impaciència d’una part de la classe obrera, i sobretot de la joventut aturada, tots aquests factors empenten en aquesta direcció.

3.- És possible també que la direcció, sense renunciar a res, s’esforce per trobar empíricament una via intermèdia entre les dues primeres variants i caiga així en tota una nova sèrie d’errors; però necessitarà tant de temps per a superar la desconfiança de les masses proletàries i semiproletàries que, durant aquest temps, les condicions tindran temps d’evolucionar en un sentit desfavorable per a la revolució, cedint el lloc a un nou període d’estabilització. El partit alemany és empentat sobretot en aquesta direcció eclèctica, que uneix el seguidisme en general a l’aventurisme en casos particulars, per la direcció stalinista de Moscou, que té por de plantejar una posició clara i es prepara per avançat per a una coartada, és a dir, per a la possibilitat de fer caure sobre els “executants” la responsabilitat, a dreta o a esquerra segons els resultats. És una política que coneixem bé, que sacrifica els interessos històrics internacionals del proletariat als interessos de “prestigi” de la direcció burocràtica. Els pressupòsits teòrics de semblant orientació estan donats ja en Pravda del 16 de setembre.

4.- Acabem per la variant més favorable o, per a ésser més exactes, l’única favorable: gràcies a l’esforç dels seus elements millors i més conscients, el partit alemany se n’adona plenament de totes les contradiccions de la situació actual. Per mitjà d’una política correcta, audaç i flexible, el partit té encara temps, partint de la situació actual, d’unir la majoria del proletariat i d’aconseguir que les masses semiproletàries i les capes més explotades de la petita burgesia canvien de camp. L’avantguarda proletària, en tant que dirigent de la nació dels explotats i els oprimits, assoleix la victòria. La tasca dels bolxevics-leninistes (de l’Oposició d’Esquerra) és la d’ajudar el partit a orientar la seua política per aquesta sendera.

Seria completament inútil intentar endevinar quina d’aquestes variants té més probabilitats de realitzar-se en el proper període. És lluitant, i no lliurant-se a conjectures, que es resolen les qüestions d’aquest tipus.

Una lluita ideològica implacable contra la direcció centrista de la Internacional Comunista és un element indispensable d’aquest combat. Moscou ha donat ja el senyal d’una política de prestigi burocràtic, que oculta els errors del passat i prepara els errors de demà amb els seus crits hipòcrites sobre el triomf de la línia.

Exagerant de manera inversemblant la victòria del partit, minimitzant de forma no menys inversemblant les dificultats i interpretant inclús l’èxit dels feixistes com un factor positiu de la revolució proletària, Pravda emet no obstant una petita reserva: “Els èxits del partit no han de fer-li perdre el cap”. La política pèrfida de la direcció stalinista és ací, una vegada més, fidel a si mateixa. L’anàlisi de la situació es fa en l’esperit de l’ultraesquerranisme acrític, la qual cosa empenta conscientment el partit per la via de l’aventurisme. Al mateix temps, Stalin es prepara una coartada amb la frase de ritual sobre “el vertigen de l’èxit”. És precisament aquesta política de curtes mires i sense escrúpols la que pot malmetre la revolució alemanya.

8.- On està la sortida?

Fins ací, hem ofert una anàlisi sense cap adorn ni indulgència envers les dificultats i els perills que es desprenen totalment de l’esfera política subjectiva; procedeixen principalment dels errors i els crims de la direcció dels epígons i, avui en dia, comprometen palesament la nova situació revolucionària que, segons la nostra opinió, està a punt de crear-se. Els funcionaris, o bé ignoraran la nostra anàlisi, o bé renovaran els seus estocs d’injúries. Però no es tracta d’aquests funcionaris incurables, sinó de la sort del proletariat alemany. En el partit, incloent-hi l’aparell, hi ha un bon nombre de persones que observen i reflexionen, i als que el caràcter de la situació obligarà demà a reflexionar amb una intensitat redoblada. És a ells que destinem la nostra anàlisi i les nostres conclusions.

Tota situació de crisi conté factors importants d’indeterminació. Els estats d’ànim, les opinions i les forces, tant les hostils com les amigues, es formen en el procés mateix de la crisi. És impossible preveure’ls per endavant de forma matemàtica. Cal mesurar-los en la lluita, per mitjà de la lluita, i aportar a la política les correccions necessàries basant-se sobre aquests mesuraments trets de la vida.

¿Pot hom estimar per endavant la força de la resistència conservadora dels obrers socialdemòcrates? No. A la llum dels esdeveniments dels últims anys aquesta força sembla gegantina. Però el fons del problema rau en què la política errònia del partit, que ha trobat la seua expressió més acabada en l’absurda teoria del socialfeixisme, és el que més ha afavorit la cohesió de la socialdemocràcia. Per tal de mesurar la capacitat de resistència real de la socialdemocràcia cal trobar un altre instrument de mesura, és a dir , és necessari que els comunistes es doten d’una tàctica correcta. Si es compleix aquesta condició (i no és una condició menyspreable) hom descobrirà, en un termini relativament curt, fins a quin punt la socialdemocràcia està corcada en el seu interior.

El que hem dit fins ara s’aplica igualment al feixisme, encara que d’una altra forma. S’ha desenvolupat sota condicions diferents, gràcies al rent de l’estratègia zinovievista-stalinista. Quina és la seua força ofensiva? Quina és la seua estabilitat? ¿Ha assolit el seu punt culminant, com afirmen els optimistes professionals, o està únicament fent els seus primers passos? És impossible predir-ho mecànicament. Només es pot determinar a través de l’acció. És precisament respecte al feixisme, que és com una navalla d’afaitar en mans de l’enemic de classe, que una política errònia del partit comunista pot, en un termini molt curt, menar a un resultat fatal. D’altra banda, una política encertada pot (açò és cert a molt més llarg termini) minar les posicions del feixisme.

En el moment de la crisi del règim, el partit revolucionari és molt més fort en la lluita de masses extraparlamentària que no en el marc del parlamentarisme. Amb una sola condició, no obstant: que comprenga correctament la situació i que siga capaç de lligar pràcticament les necessitats reals de les masses a les tasques de la conquista del poder. Actualment, tot es redueix a això.

També seria un greu error veure en la situació alemanya actual únicament dificultats i perills. No, la situació ofereix igualment enormes possibilitats a condició que siga analitzada en profunditat i utilitzada correctament.

Què fer per a això?

1.- Un gir forçat “cap a la dreta”, quan la situació evoluciona “cap a l’esquerra”, exigeix un examen atent, conscienciós i hàbil de l’evolució posterior dels altres components de la situació.

Cal refusar immediatament l’oposició abstracta entre els mètodes del segon i el tercer període. Cal prendre la situació tal com és, amb totes les seues contradiccions i dins de la dinàmica viva del seu desenvolupament. Cal adaptar-se atentament als canvis reals d’aquesta situació i actuar sobre ella en el sentit del seu desenvolupament efectiu, i no per complaença cap als esquemes de Molotov o Kuusinen.

Orientar-se en la situació és la tasca més difícil, i la més important. Hom no pot acontentar-se amb mètodes burocràtics. Les estadístiques, per importants que siguen, són insuficients per a aquest propòsit. Cal estar quotidianament escoltant en profunditat el proletariat i els treballadors en general. No sols cal avançar les consignes vitals que són represes per les masses. Únicament un partit que tinga per totes les bandes desenes de milers d’antenes, que arreplegue els seus testimonis, que examine tots els problemes i que elabore activament una posició col·lectiva, podrà assolir semblant objectiu.

2.- El funcionament intern del partit està indissolublement lligat a aquest problema. Gent designada per Moscou, independentment de la confiança o la desconfiança del partit envers ella, no pot menar les masses a l’assalt de la societat capitalista. Com més artificial siga el règim actual del partit, més profunda serà la crisi el dia i l’hora de prendre la decisió. De tots els “girs”, el més urgent i necessari és el que concerneix el règim intern del partit. És una qüestió de vida o mort.

3.- El canvi del règim del partit és una condició, però també una conseqüència del canvi d’orientació. Una cosa és impensable sense l’altra. El partit ha d’escapar d’aqueixa atmosfera hipòcrita, convencional, en què se silencien els mals reals i es glorifiquen els valors ficticis, en una paraula, l’atmosfera perniciosa del stalinisme, que no és el resultat d’una influència ideològica i política, sinó d’una grollera dependència material envers l’aparell i els mètodes de direcció que s’hi deriven.

Per tal d’arrancar el partit de la seua presó burocràtica és indispensable verificar globalment la “línia general” de la direcció alemanya, des de 1923 i fins i tot des de les jornades de març de 1921. L’Oposició d’Esquerra ha fet, en una sèrie de documents i de treballs teòrics, la seua valoració de totes les etapes de la funesta política oficial de la Internacional Comunista. Aquesta crítica ha d’esdevenir en part del bagatge del partit. No aconseguirà eludir-la ni reduir-la al silenci. El partit no s’elevarà a l’altura de les seues grandioses tasques sense una valoració lliure del seu present a la llum del seu passat.

4.- Si el partit comunista, malgrat totes les condicions extraordinàriament favorables, s’ha mostrat impotent per a commoure seriosament l’edifici socialdemòcrata amb la formula del “socialfeixisme”, el feixisme real, per contra, amenaça ara aqueix mateix edifici no amb les fórmules purament verbals d’un radicalisme fictici, sinó amb les fórmules químiques dels explosius. Per certa que siga l’afirmació segons la qual la socialdemocràcia ha preparat amb tota la seua política l’expansió del feixisme, no és menys cert que el feixisme és una amenaça mortal sobretot per a aquesta mateixa socialdemocràcia, tota l’esplendor de la qual està indissolublement lligada a les formes i mètodes de l’estat democràtic, parlamentari i pacifista.

No hi ha cap dubte que els dirigents de la socialdemocràcia i una petita capa de l’aristocràcia obrera prefereixen una victòria del feixisme a la dictadura revolucionària del proletariat. Però precisament la imminència d’aqueixa elecció està en la base de les immenses dificultats que coneix la direcció socialdemòcrata cara als seus propis obrers. La política de front únic dels obrers contra el feixisme es desprèn de tota la situació. Ofereix al partit comunista enormes possibilitats. Però la condició de l’èxit rau en l’abandó de la pràctica i la teoria del “socialfeixisme”, el caràcter nociu de la qual està esdevenint perillós sota les condicions actuals.

La crisi social provocarà inevitablement profundes fissures en l’edifici socialdemòcrata. La radicalització de les masses tocarà igualment els obrers socialdemòcrates abans que deixen de ser-ho. Haurem de concloure, inevitablement, acords contra el feixisme amb les diferents organitzacions i fraccions socialdemòcrates, plantejant als seus dirigents condicions precises davant de les masses. Només els oportunistes espantats, aliats ahir de Cook, Chiang Kai-chek i Wang Tin-wei, poden lligar-se les mans per avançat contra aquests acords per una obligació formal. Cal abandonar les declaracions buides dels funcionaris contra el front únic per a tornar a la política de front únic tal com fou formulat per Lenin i aplicat sempre pels bolxevics, i molt particularment en 1917.

5.- El problema de l’autor és un dels elements més importants de la crisi política actual. La lluita contra la racionalització capitalista i per la jornada de treball de set hores continua estant a l’ordre del dia. Però només la consigna de la cooperació àmplia i sistemàtica amb l’URSS pot portar aquesta lluita a l’altura de les tasques revolucionàries. En la seua declaració programàtica per a les eleccions, el comitè central del partit comunista alemany declara que després de la seua arribada al poder els comunistes portaran a la pràctica una cooperació econòmica amb l’URSS. D’açò no hi ha cap dubte. Però no cal oposar la perspectiva històrica a les tasques polítiques del moment. És des d’avui que cal mobilitzar els obrers, i en primer lloc els aturats, sota la consigna d’una àmplia cooperació econòmica amb la república soviètica. El Gosplan de l’URSS ha d’elaborar amb la participació dels comunistes i dels especialistes alemanys un pla de cooperació econòmica que, partint de l’actual atur, es desenvolupe en una cooperació general, englobant-hi les principals branques de l’economia. El problema no consisteix en prometre una reorganització de l’economia després de la presa de poder, sinó en arribar al poder. El problema no rau en prometre una cooperació entre l’Alemanya soviètica i l’URSS, sinó en guanyar avui les masses per a aquesta cooperació, lligant-la estretament a la crisi i a l’atur i desenvolupant-la en un pla gegantí de reorganització social d’ambdós països.

6.- La crisi política alemanya qüestiona el règim que el Tractat de Versalles ha instaurat a Europa. El comitè central del partit comunista alemany diu que, una vegada en el poder, el proletariat alemany liquidarà els documents de Versalles. I això és tot? L’abolició del Tractat de Versalles serà, doncs, la més alta conquista de la revolució proletària! Per què serà reemplaçat? Aquesta manera negativa de plantejar el problema aproxima el partit als nacionalsocialistes. Estats Units Soviètics d’Europa, aquesta és l’única consigna correcta que ofereix una solució a la partició d’Europa, que amenaça no sols Alemanya sinó Europa sencera amb una decadència econòmica i cultural total.

La consigna de la unificació proletària d’Europa és, alhora, una arma molt important en la lluita contra el xovinisme abjecte dels feixistes, davant de la seua croada contra França. La política més perillosa i més incorrecta és la que consisteix en adaptar-se passivament a l’enemic, a fer-se passar per ell. A les consignes de desesperació nacional i de bogeria nacional cal oposar les consignes que proposen una solució internacional. Però, per a açò, és indispensable netejar el partit del verí del socialisme nacional, l’element essencial del qual és la teoria del socialisme en un sol país.

Per tal de condensar tot allò que hem dit fins ara en una fórmula simple, plantegem el problema de la manera següent: ¿la tàctica del partit comunista alemany ha de situar-se, durant el període vinent, sota un signe ofensiu o defensiu? A això responem: defensiu.

Si l’enfrontament tingués lloc avui, com a conseqüència de l’ofensiva del partit comunista, l’avantguarda proletària s’estavellaria contra el bloc constituït per l’Estat i el feixisme, refugiant-se la majoria de la classe obrera darrere d’una neutralitat temorenca i perplexa; en allò que fa a la petita burgesia, en la seua majoria recolzaria directament el feixisme.

Una posició defensiva implica una política d’apropament amb la majoria de la classe obrera alemanya i el front únic amb els obrers socialdemòcrates i sense partit contra el perill feixista.

Negar aquest perill, minimitzar-lo, tractar-lo a la lleugera és el pitjor crim que es pot cometre avui contra la revolució proletària a Alemanya.

Que va a “defensar” el partit comunista? La constitució de Weimar? No, aqueixa atenció li la deixem a Brandler. El partit comunista ha de cridar a la defensa de les posicions materials i intel·lectuals que la classe obrera ha conquistat ja en l’estat alemany. Allò que s’hi va és la sort de les organitzacions polítiques i sindicals, de la seua premsa, de les seues impremtes, dels seus clubs i les seues biblioteques. L’obrer comunista ha de dir-li a l’obrer socialdemòcrata: “La política dels nostres partits és inconciliable; però si els feixistes vénen aquesta nit a destruir el local de la teua organització, jo vindré en la teua ajuda amb les armes a la mà. ¿Promets tu acudir en la meua ajuda en el cas que aqueix mateix perill amenace la meua organització?” Aqueixa és la quinta essència de la política del període actual. Tota l’agitació ha d’ésser desenvolupada en aquest esperit.

Com més desenvolupem aquesta agitació amb perseverança, amb serietat, amb reflexió, sense els udols i les fanfarronades que tant fastiguegen els obrers, més pertinents seran les mesures organitzatives defensives que anem a proposar en cada fàbrica, en cada barri obrer, menor serà el perill que l’atac dels feixistes ens agafe desprevinguts, i major serà la seguretat que aquest atac soldarà i no dividirà els rengles dels obrers.

En efecte, els feixistes, pel fet del seu èxit vertiginós, pel fet del caràcter petitburgès, impacient i indisciplinat del seu exèrcit, se sentiran inclinats a passar a l’atac en el pròxim període. Intentar actualment competir amb ells en aquest terreny seria no sols desesperat, sinó també mortalment perillós. Al contrari, com més apareguen els feixistes als ulls dels obrers socialdemòcrates com el camp que ataca, més possibilitats tindrem no sols d’aixafar l’ofensiva dels feixistes, sinó també de passar a una contraofensiva victoriosa. La defensa ha d’ésser vigilant, activa i valerosa. L’Estat Major ha de cobrir amb la vista tot el camp de batalla i tenir en compte tots els canvis per tal de no deixar passar una nova modificació de la situació, perquè llavors es tractarà de fer el senyal per a l’assalt general.

Hi ha estrategs que es pronuncien, sempre i sota qualssevol circumstància, a favor de la defensiva. Els brandlerians, com és ara, són d’aquest tipus. Sorprendre’ns perquè parlen avui, una vegada més, de defensiva, seria totalment pueril: ho han fet sempre. Els brandlerians són uns dels portaveus de la socialdemocràcia. Nosaltres, per contra, hem d’apropar-nos als obrers socialdemòcrates sobre el terreny de la defensiva per a arrossegar-los de seguida a una ofensiva decisiva. Els brandlerians són totalment incapaços. Quan la correlació de forces es modifique de forma radical a favor de la revolució proletària, els brandlerians apareixeran una vegada més com un pes mort i com un fre per a la revolució. Aquesta és la raó per la qual una política defensiva, que cerque una aproximació amb les masses socialdemòcrates, no ha d’implicar en cap cas una atenuació de les contradiccions amb l’estat major brandlerià, darrere del qual no estaran mai les masses.

En el marc del reagrupament de forces, caracteritzat fins ací, i de les tasques de l’avantguarda proletària, els mètodes de repressió física aplicats per la burocràcia stalinista en Alemanya i en altres països contra els bolxevics-leninistes prenen una significació força particular. És un servei directe fet a la policia socialdemòcrata i a les tropes de xoc del feixisme. En contradicció total amb les tradicions del moviment proletari revolucionari, aquests mètodes responen perfectament a la mentalitat dels buròcrates petitburgesos, que s’aferren al seu salari garantit des de dalt i temen perdre’l amb la irrupció de la democràcia dins del partit. Les infàmies dels stalinistes han d’ésser objecte d’un ampli treball d’explicació, el més concret possible, cara a desemmascarar el paper dels funcionaris més indignes de l’aparell del partit. L’experiència de l’URSS i d’altres països prova que aquells que lluiten amb el major frenesí contra l’Oposició d’Esquerra són tristos senyors que tenen l’absoluta necessitat de dissimular a la direcció els seus errors i els seus crims: dilapidació de fons públics, abusos de poder, o simplement incapacitat total. Està perfectament clar que la denúncia de les gestes brutals de l’aparell stalinista contra els bolxevics-leninistes es veurà més coronada per l’èxit com més àmpliament desenvolupem la nostra agitació general sobre la base de les tasques exposades amb anterioritat.

Si hem examinat el problema del gir tàctic de la Internacional Comunista únicament a la llum de la situació alemanya és perquè la crisi alemanya situa avui el partit comunista alemany, una vegada més, en el centre de l’atenció de l’avantguarda proletària mundial, i perquè a la llum d’aquesta crisi apareixen tots els problemes amb major relleu. No seria difícil, tanmateix això, mostrar que el que s’ha dit ací s’aplica també, si fa o no fa, als altres països.

A França, totes les formes preses per la lluita de classes després de la guerra tenen un caràcter infinitament menys agut i decisiu que en Alemanya. Però les tendències generals del desenvolupament són les mateixes, per no parlar, evidentment, de la dependència directa que lliga la sort de França a la d’Alemanya. Els girs de la Internacional Comunista tenen, en tot cas, un caràcter universal. El partit comunista francès, proclamat des de 1928 per Molotov primer candidat al poder, ha portat avant en aquests darrers anys una política totalment suïcida. En particular, no ha vist l’ascens econòmic. A França hom anuncià un gir tàctic en el moment en què la recuperació econòmica deixava pas a una crisi. D’aquesta manera, les mateixes contradiccions, les mateixes dificultats i les mateixes tasques de què hem parlat a propòsit d’Alemanya, estan també a l’ordre del dia a França.

El gir de la Internacional Comunista, en relació amb el canvi de la situació, col·loca l’Oposició Comunista d’Esquerra davant de tasques novament i extremadament importants. Les seues forces són reduïdes. Però cada corrent es desenvolupa paral·lelament a les seues tasques. Comprendre-les clarament és posseir una de les garanties més importants de la victòria.