1925-1926
Prefaci a l’edició russa
Aquest treball està consagrat als destins ulteriors d’Anglaterra. No obstant això, pot interessar al lector americà. En primer terme, perquè Anglaterra ocupa un lloc molt prominent en el món; després, perquè els Estats Units i la Gran Bretanya formen una doble constel·lació en la qual la brillantor d’una estrella s’aviva més com més declina el de l’altra.
La conclusió a què arribe en les meues inquisicions és que Anglaterra camina a pas viu vers una època de grans commocions revolucionàries. Els policies anglesos i els seus deixebles americans diran, naturalment, que faig la propaganda de la revolució proletària (com si hom pogués modificar des de fora amb ajuda d’un llibre, la tendència del desenvolupament d’un gran poble). En realitat, em limite a tractar de dilucidar, mitjançant l’anàlisi dels factors de major importància en el desenvolupament històric d’Anglaterra, el camí de la història cap on aquest país va empentat per les condicions internes i externes de la seua existència. Llençar amb aquest motiu l’acusació d’ingerència revolucionària en els assumptes aliens equival aproximadament a acusar de provocar-lo l’astrònom que preveu un eclipsi de sol.
No volem dir, ja s’entén, que els fenòmens astronòmics siguen idèntics als fenòmens socials. Els primers succeeixen fora de nosaltres; els segons es desenrotllen a través de nosaltres. De cap mode vol açò expressar que els esdeveniments històrics succeeixen d’acord amb els nostres desitjos arbitraris i poden ésser dirigits per mitjà de llibres. S’han publicat i es publiquen molts més llibres i periòdics tenint com a objecte la defensa i conservació del capitalisme, comprenent-hi el capitalisme britànic, que en contra. Així, no obstant això, no es resol la qüestió. Aquestes o aquelles idees poden només exercir la seua influència en la mesura que descansen sobre les condicions materials del desenvolupament social. Anglaterra camina cap a la revolució perquè ha començat en Anglaterra el crepuscle del capitalisme. I si fóra menester amb aquest motiu cercar els culpables, a la pregunta: “qui empenta Anglaterra pel camí de la revolució?”, caldria respondre: “No Moscou”, sinó: “Nova York”.
Aquesta resposta semblarà paradoxal. No obstant això, expressa íntegrament la veritat. La poderosa pressió, sense aturar-se creixent, dels Estats Units sobre l’univers fa cada vegada més desesperada, cada vegada més insoluble la situació de la indústria, del comerç, de la hisenda, de la diplomàcia britànics.
Els Estats Units no poden tendir a l’engrandiment del mercat mundial, ja que la seua pròpia indústria tindria el risc de sucumbir d’una congestió pletòrica. Els Estats Units no poden ampliar el seu domini sinó a costa dels restants països exportadors, i en primer lloc d’Anglaterra. Les llandes sobre l’abast revolucionari d’uns fullets “moscovites”, si es pensa en el sistema patentat de Mr. Dawes, gràcies al qual la vida econòmica d’un gran poble queda presa a les tenalles d’acer d’una direcció americana, només poden produir un somriure irònic. Amb l’excusa de la “pacificació” i “sanejament” d’Europa, es preparen les més grans commocions revolucionàries i militars, els majors conflictes del demà. Mr. Julius Barnes, familiar del Ministeri del Comerç de Washington, proposa reservar als deutors europeus dels Estats Units les regions del mercat mundial en què els europeus, parents pobres i entrampats, no entorpirien l’expansió del seu creditor transoceànic. Contribuint al restabliment del sistema monetari d’Europa, els Estats Units no fan sinó esventar l’una darrere de l’altra les il·lusions de la inflació i ajudar Europa a traduir la seua pobresa i la seua dependència al llenguatge d’una moneda ferma. Exercint pressió sobre els seus deutors o admetent-los moratòries, concedint-los crèdits o refusant-los-els, els Estats Units els creen una situació cada vegada més preocupada, cada vegada més dependent des del punt de vista econòmic, situació sense sortida al capdavall i que constitueix la condició prèvia d’inevitables commocions socials, revolucionàries. La Internacional Comunista és actualment una institució gairebé conservadora comparada amb la formidable Borsa de Nova York. Mr. Morgan, Mr. Dawes, Mr. Julius són en l’actualitat los autèntics forjadors de les futures revolucions europees.
La seua tasca a Europa i en el món sencer la porten en gran part a cap els Estats Units en col·laboració amb Anglaterra i per la seua mediació. Emperò, per a Anglaterra aquesta col·laboració no és sinó la forma d’una creixent dependència. Cal dir que Anglaterra introdueix els Estats Units en els seus dominis. Cedint la seua dominació mundial, els diplomàtics i els homes de negocis britànics recomanen als seus antics clients el nou amo del món. La col·laboració d’Amèrica i d’Anglaterra encobreix el més profund antagonisme mundial entre aquestes dues potències i forja, per a un esdevenidor que no està potser molt lluny, greus conflictes.
No és aquest prefaci el lloc adequat per a parlar dels destins d’Amèrica mateixa. És evident que en cap altra banda se sent el capital més segur que allí. El capital americà s’ha desenvolupat prodigiosament, s’ha enfortit profusament, primer a costa de la guerra europea, ara gràcies a la “pacificació” i la reconstrucció” d’Europa. Però el capitalisme americà, tanmateix tota la seua potència, no és un sistema que es basta a si mateix; al contrari, només constitueix una part de l’economia mundial. És més: a mesura que es desenvolupa la potència de la indústria dels Estats Units, la seua dependència respecte del mercat mundial es fa més estreta i profunda. Acorralant cada vegada més a Europa en un atzucac, el capitalisme americà prepara guerres i commocions revolucionàries que després repercutiran amb terrible rebot en l’economia dels Estats Units. Tal és la perspectiva per a Amèrica mateixa. En la línia del desenvolupament revolucionari, Amèrica ve en segon lloc. La burgesia americana tindrà encara la possibilitat d’observar l’enfonsament de la seua germana major europea. Però també per al capital americà sonarà l’hora ineluctable. Els magnats dels trusts americans, els grans plantadors, els petroliers, els exportadors, els multimilionaris de Chicago i de San Francisco compleixen irresistiblement, tot i que inconscientment, la seua missió revolucionària. El proletariat americà acabarà, a la fi dels fins, per omplir la seua.
L. Trotski