On va Anglaterra?

Lev Trotski

1925-1926

CAPÍTOL IV

LA TEORIA FABIANA DEL SOCIALISME

Fem-nos una violència necessària a nosaltres mateixos i llegim l’article en què Ramsay MacDonald exposava les seues opinions uns dies abans d’abandonar el poder. Advertim per endavant al lector que haurem de penetrar al magatzem d’idees d’un antiquari, on l’olor acaloradora de la naftalina destorba, no obstant això, el treball victoriós dels mites.

“En el domini del sentiment i de la consciència (així comença MacDonald), en el domini espiritual, el socialisme és la religió al servei del poble.” El burgès ben intencionat, el liberal avançat que “serveix” el poble anant cap a ell de gaidó, o més exactament des de dalt, es traeix de seguida en aquestes paraules. Aquesta manera d’abordar el problema remunta a aquell passat llunyà en què els intel·lectuals radicals s’establien als barris obrers de Londres per a dedicar-se a l’ensenyament i a l’educació. Que monstruós anacronisme en aquestes paraules, aplicades al Labour Party actual, que té la seua base immediata en les trade unions!

La paraula religiós no ha d’entendre’s aquí en un sentit simplement patètic. Es tracta del cristianisme en la seua interpretació anglosaxona. “El socialisme està basat sobre l’Evangeli (declara MacDonald) i representa una temptativa profundament pensada (caram!) i decisiva de cristianitzar el govern i la societat.” La nostra opinió és que en aquest camí es troben algunes dificultats. Primer: els pobles que l’estadística considera com a cristians formen un 37 per 100 aproximadament de la humanitat. Què fer del món no cristià? Segon: l’ateisme fa progressos considerables entre els pobles cristians, i assenyaladament en els mitjans proletaris. Als països anglosaxons açò no s’adverteix tant com en certs altres pobles. Però la humanitat, fins i tot la cristiana, no es compon només d’anglosaxons. En la Unió Soviètica, poblada per 130 milions d’ànimes, l’ateisme és una doctrina oficialment propagada per l’Estat. Tercer: Anglaterra domina des de fa diversos segles l’Índia. Els pobles europeus, Anglaterra al capdavant, s’han obert des de fa temps camins vers la Xina. No obstant això, el nombre d’ateus augmenta més ràpidament a Europa que el de cristians a l’Índia i en Xina. Per què? Perquè el cristianisme se’ls apareix als xinesos i indis com una religió d’opressors, de conquistadors, d’esclavitzadors, de temibles bandits que s’introdueixen amb violència a la casa aliena. Els xinesos saben que els missioners cristians preparen el camí als cuirassats. Heus aquí allò que és el cristianisme real, històric, autèntic. ¿I aquest cristianisme hauria d’ésser la base del socialisme? Per a Xina i per a l’Índia? Quart: el cristianisme existeix, segons la cronologia oficial, des de fa mil nou-cents vint-i-cinc anys. Abans d’arribar a ésser la religió de MacDonald, fou la dels esclaus romans, la dels bàrbars nòmades que es fixaren en Europa, la dels dèspotes coronats i no coronats, dels feudals, de la Inquisició, de Carles Estuard i, davall un nou aspecte, de Cromwell, que decapità Carles Estuard. És finalment ara la religió de Lloyd George, de Churchill, del Times i, precís és admetre-ho, del piadós cristià que fabricà la falsa lletra de Zinoviev, per a glòria de les eleccions conservadores de la més cristiana de les democràcies. ¿Com és que el cristianisme, que penetrà durant dos mil·lennis, mitjançant la predicació, la coacció escolar, l’amenaça dels suplicis del més enllà, els focs de l’infern i el braç secular en la consciència dels pobles d’Europa, convertint-se així en la seua religió oficial, ha conduït en el segle XX de la seua existència a la més sagnant i espantosa guerra, després d’haver estat, d’altra banda, els restants denou segles de la història cristiana segles de crims i d’atrocitats? ¿On estan les raons racionals per a esperar que el “diví ensenyament” puga establir en el segle XX, en el XXI o en el XXV de la seua història, la igualtat i la fraternitat allí on santificà la violència i l’esclavitud? Seria un error esperar de MacDonald resposta a aquestes preguntes escolars. El nostre savi és evolucionista, és a dir, creu que tot millora “gradualment”, amb l’ajuda de Déu. MacDonald és un evolucionista; no creu en el miracle, no creu en els salts bruscs, un cas únic exceptuat que es produí fa mil nou-cents vint-i-cinc anys: el Fill de Déu intervingué llavors en l’evolució orgànica i posà en circulació un cert nombre de veritats celestials, de les quals el clero n’extrau des d’aleshores una abundant renda territorial.

La justificació cristiana del socialisme la trobem en dues frases decisives: “¿qui negarà que la pobresa és un mal no sols privat, sinó social? ¿Qui no té compassió per la pobresa?” Se’ns ofereix aquí com a socialisme la filosofia d’un burgès filantrop, disposat a interessar-se per les qüestions socials, que compadeix els pobres i fa de la seua “compassió” la “religió de la seua consciència”, una religió que altera poc, d’altra banda, els seus costums en els negocis.

Qui no sent compassió per la pobresa? És sabut que tota la història d’Anglaterra és la de la compassió de les classes benestants per la pobresa de les seues masses laborioses. Per a no retrocedir en la llunyania dels segles, basta seguir aquesta història a partir del segle XVI, per exemple, a partir de la delimitació de les terres dels camperols, és a dir, de la transformació de la majoria d’aquests últims en vagabunds sense asil. En aquella època, la compassió vers la pobresa s’expressà per mitjà de les galeres, els patíbuls, l’ablació de les orelles i multitud d’altres mesures anàlogues, inspirades per la caritat cristiana. La Duquessa de Sutherland acabà a principis del darrer segle la delimitació de les terres dels camperols al Nord d’Escòcia, i Marx ens n’ha fet l’impressionant relat d’aquesta gesta de botxí en línies immortals, en les que no trobem per cert res de “compassió” bavosa, però en les que, per contra, trobem l’apassionada indignació del revolucionari. Qui no sent compassió per la pobresa? Llegiu la història del desenvolupament industrial d’Anglaterra i, en particular, de l’explotació del treball infantil. La pietat inspirada a la riquesa per la pobresa mai preservà aquesta de les humiliacions de la misèria. En Anglaterra menys que en cap altra banda, la pobresa no assolí quelcom ni més menys que quan aconseguí agafar la riquesa pel coll. ¿És necessari demostrar-ho en un país que té un segle d’història de lluita de classes i que aquesta història és la de les concessions parsimonioses i de les repressions sense pietat?

“El socialisme no creu en la violència [continua MacDonald]. El socialisme és la salut, no una malaltia mental... És pel que, a causa de la seua naturalesa mateixa, rebutja amb horror la violència... Només usa armes intel·lectuals i morals.” Tot açò és molt bonic, malgrat que no molt nou; les mateixes idees han estat exposades en el Sermó de la muntanya, i amb un estil força millor. Hem recordat ja més amunt a què han conduït aquestes idees. No veiem per quin motiu la repetició, desproveïda de talent, del Sermó de la muntanya per MacDonald donaria millors resultats. Tolstoi, que disposava de mitjans de persuasió molt més poderosos, no aconseguí ni fins i tot conduir a l’Evangeli els membres de la seua pròpia família, grans terratinents. MacDonald predicava des del poder la inadmissibilitat de la violència. Recordarem que sota el seu govern la policia no fou llicenciada, els tribunals no foren abolits, les presons no foren destruïdes, els vaixells de guerra no foren enfonsats; al contrari, se’n construïren uns altres de nous. Ara bé, la policia, els tribunals, les presons, l’exèrcit i la flota són, en quant ens és permès jutjar, instruments de violència. El reconeixement d’aquesta veritat, que “el socialisme és la salut i no una malaltia mental”, no li impedí de cap manera a MacDonald seguir a l’Índia i Egipte les empremtes sagrades del gran cristià Curzon. En qualitat de cristià, MacDonald rebutja “amb horror” la violència; en qualitat de Premier, aplica tots els mètodes de l’opressió capitalista i transmet intactes al seu successor conservador els instruments de violència. ¿Què significa en la pràctica, al capdavall, aquesta repudiació de la violència? Només açò: que els oprimits no han de recórrer a la violència contra l’Estat capitalista; els obrers contra la burgesia, els colons contra els lords, Els indis contra l’administració britànica i el capital anglès. L’Estat, creat per la violència de la monarquia sobre el poble, de la burgesia sobre els obrers, dels landlord sobre els colons, dels oficials sobre els soldats, dels esclavistes anglosaxons sobre els pobles colonials, dels cristians sobre els pagans; l’Estat, aqueix aparell secular de violència, pastat amb sang, inspira MacDonald una piadosa veneració. Només sent “horror” envers la violència alliberadora. Tal és la sacrosanta significació de la seua “religió del servei del poble”.

“Hi ha, diu, en el socialisme l’antiga i la nova escola. Nosaltres pertanyem a la nova.” L’ideal de MacDonald (perquè té un ideal) és comú a les dues escoles, però la nova té un pla de realització “millor”. Quin pla és aquest? MacDonald no ens deixa sense resposta: “No tenim consciència de classe. Els nostres adversaris estan imbuïts de consciència de classe. Nosaltres, per contra, volem, en compte de la consciència de classe, fer ressaltar el sentiment de la solidaritat social.” I insistint a passar del buit al buit, MacDonald conclou: “La guerra de classes no és obra nostra. És el fruit del capitalisme, que la produirà sempre, de la mateixa manera que el card produeix cards.” Que MacDonald no tinga consciència de classe en tant que els caps de la burgesia la tenen, és un fet perfectament innegable i significa en realitat que el Labour Party no té de moment el cap sobre els muscles, mentre que el partit de la burgesia anglesa sí que en té un, d’altra banda, dur de front i de bescoll. I si MacDonald es limités a reconèixer que el seu cap és quelcom feble en allò que fa a aqueixa “consciència”, no tindríem raó de discutir. Però MacDonald vol fer d’un cap feble de “consciència” un programa. Cosa amb la qual no és possible transigir.

“La guerra de classes [diu Macdonald] és obra del capitalisme,” Naturalment, açò és fals. La guerra de classes és anterior al capitalisme. Però és cert que la guerra contemporània de classes (proletariat contra burgesia) és obra del capitalisme. És així mateix veritat “que sempre serà el seu fruit”, en altres termes, que continuarà mentre dure el capitalisme. Però en tota guerra és evident que hi ha dos bel·ligerants. Els nostres enemics, que, segons MacDonald, “defensen i volen mantenir una classe privilegiada”, són un d’ells. Des del moment que ens pronunciem per l’abolició de la classe privilegiada, que no vol abandonar l’escena, sembla que aquest seria justament el contingut essencial de la lluita de classes. Però no; MacDonald entén que és necessari “fer ressaltar” la consciència de la solidaritat social. Amb qui? La solidaritat de la classe obrera expressa la seua cohesió interior en la lluita contra la burgesia. La solidaritat social predicada per MacDonald és la dels explotats i dels explotadors, és a dir, una defensa de l’explotació. MacDonald es lamenta a aquest propòsit que les seues idees diferisquen de les dels nostres avis: és a Karl Marx a qui fa al·lusió. En veritat, MacDonald difereix de l’“avi” en el sentit que torna al besavi. L’embrollada ideologia que ens serveix com la de la nova escola, significa un retorn (sobre una base històrica enterament nova) al socialisme sentimental de la petita burgesia, sotmès per Marx ja en 1847, i prou abans, a una crítica indiscutible.

A la lluita de classes, Macdonald oposa la idea de la solidaritat de tots els bons ciutadans que aspiren a transformar la societat mitjançant reformes democràtiques. La lluita de classes, en aquesta concepció, queda substituïda per l’activitat “constructiva” d’un partit polític edificat, no sobre una base de classe, sinó sobre els fonaments de la solidaritat social. Aquestes magnífiques idees dels nostres besavis (Robert Owen, Weitling i d’altres), convenientment endolcides i adaptades a l’ús parlamentari, revisten un aire particularment absurd en l’Anglaterra contemporània, on hi ha un partit obrer, poderós per si mateix, recolzat en les  trade union. En cap altre país del món el caràcter de classe del socialisme ha estat tan objectivament revelat per la història, d’una manera evident, indiscutible, empírica, ja que el partit obrer nasqué allí del grup parlamentari de les Trade-Unions, és a dir, d’una organització de classe dels assalariats. Quan els conservadors, com, d’altra banda, el liberals, intenten impedir a les Trade-Unions la cotització política, oposen, no sense èxit, la concepció idealista del partit d’un MacDonald al caràcter empíric de classe que el partit obrer ha revestit en Anglaterra. És veritat que en les esferes superiors del Labour Party hi ha un cert nombre d’intel·lectuals fabians i de liberals desesperats, però hom pot tenir per descomptat la ferma esperança que els obrers escombraran tard o d’hora aqueixa escòria; d’altra banda, els quatre i mig milions de vots reunits en el Labour Party són, amb un nombre insignificant d’excepcions, vots obrers. Tots els obrers estan lluny encara de votar pel seu partit; però els obrers són gairebé els únics que voten pel Labour Party.

De cap mode volem dir que els fabians, els “Independents” i els oriünds del liberalisme no tinguen influència sobre la política de la classe obrera. La seua influència és; per contra, molt gran, però no té caràcter propi. Els reformistes en lluita contra la consciència de classe del proletariat són, en última anàlisi, un instrument de la classe directora.

Tota la història del moviment obrer anglès està assenyalada per la pressió de la burgesia sobre el proletariat, pressió exercida per mitjà dels radicals, dels intel·lectuals, dels socialistes de saló i d’Església, dels owenistes, aquells que neguen la lluita de classes, fan ressaltar el principi de la solidaritat social, prediquen la col·laboració amb la burgesia, decapiten, debiliten i disminueixen políticament el proletariat. De ple acord amb aquesta tradició, el programa del independent Labour Party (Partit Obrer Independent) especifica que el partit “s’esforça en reunir, alhora que els obrers organitzats, els homes pertanyents a totes les classes que creuen en el socialisme”. Aquesta fórmula, conscientment difusa, té com a objecte velar el caràcter de classe del socialisme. Ningú exigeix, naturalment, que es tanquen en absolut les portes del partit als trànsfugues provats de les altres classes. Però el nombre d’aquests és en aquest moment molt insignificant si, en compte de limitar-se a compondre l’estadística dels mitjans directors, es pren el partit en la seua totalitat; i en l’esdevenidor, quan el partit es llance pel camí de la revolució, aquest nombre serà encara menor. Els “independents” tenen necessitat de la seua fórmula “sobre els homes de totes les classes” per tal d’enganyar fins i tot els mateixos obrers sobre les fonts vertaderes de les classes, de les seues forces, substituint-les per la ficció d’una solidaritat superior a les classes.

Hem recordat que molts obrers voten encara a favor de candidats burgesos. MacDonald s’arranja en interpretar aquest fet d’acord amb els interessos polítics de la burgesia. És precís considerar l’obrer, no com un obrer sinó com un home, ensenya, i hi agrega: fins i tot el torisme ha après, en certa mesura, a tractar els homes com a homes.  Així, la majoria dels obrers ha votat pel torisme. Amb d’altres paraules, els conservadors, espantats per la pressió dels obrers, han après a adaptar-se als més endarrerits d’entre aquests, a desmoralitzar-los, a enganyar-los, a especular amb els seus més retrògrads prejudicis i a intimidar-los amb ajuda de documents falsos; Així comprovem que els tories faciliten amb això la prova que saben tractar els homes com a homes.

Les organitzacions obreres angleses menys barrejades, en allò que fa a la composició de classe, les Trade-Unions, han sostingut al Labour Party sobre els seus colls. Els profunds canvis de la situació d’Anglaterra (el seu afebliment en el mercat mundial, la modificació de la seua estructura econòmica, la caiguda de les seues classes mitjanes, l’enfonsament del liberalisme) han trobat la seua expressió en aquest fet. Al proletariat li cal un partit de classe; tendeix a crear-lo amb totes les seues forces, exerceix pressió sobre les Trade-Unions, paga cotitzacions polítiques. Però a aquesta creixent pressió des de baix, que puja dels tallers i de les fàbriques, dels ports i de les mines, hom li oposa la pressió des de dalt, la de la política oficial, amb les seues tradicions nacionals d’“amor a la llibertat”, de superioritat pacífica, de primacia cultural, de democràcia i de pietat protestant. Tots aquests elements constitutius; fosos en una sola mixtura política (per tal d’afeblir la consciència de classe del proletariat anglès), produeixen el programa fabià.

¿Si MacDonald s’esforça en presentar un partit obrer obertament recolzat sobre les Trade-Unions com a una organització estranya a les classes, com de més l’Estat democràtic del capital anglès tindrà per a ell un caràcter estrany a les classes? L’Estat actual, governat pels grans terratinents, els banquers, els armadors i els magnats del carbó, no és una democràcia “completa”. Hi subsisteixen certes llacunes: “La democràcia i, per exemple [!], el sistema industrial sostret a l’administració del poble, són nocions incompatibles.” En altres termes, hi ha ací una petita derogació de la democràcia: la riquesa creada per la nació no li pertany a ella, sinó que pertany a una ínfima minoria. Tal vegada succeeix així per atzar? No; la democràcia burgesa és un sistema d’institucions i de mesures amb ajuda de les quals les necessitats i exigències de les masses obreres son, en el curs del seu creixement, neutralitzades, deformades, reduïdes a la impossibilitat de perjudicar o simplement esborrades. Qualsevol que diga que en Anglaterra, a França, als Estats Units i la resta de democràcies la propietat privada està sostinguda per la voluntat del poble, menteix. Ningú ha consultat al poble sobre aquest punt. Els treballadors naixen i són educats sota condicions que no han estat creades per ells. L’escola i l’església de l’Estat els inculquen nocions exclusivament encaminades al manteniment de l’ordre existent. La democràcia parlamentària no fa sinó resumir aquest estat de coses. El partit de MacDonald entra en aquest sistema com una peça indispensable. Quan el curs dels esdeveniments (d’un caràcter habitualment catastròfic, com els grans enfonsaments econòmics, les crisis, les guerres) arriba a fer intolerable als treballadors el sistema social, aquests no tenen ni la possibilitat ni el desig de canalitzar la seua indignació revolucionària per les vies de la democràcia capitalista. Dit d’una altra manera: quan les masses comprenen fins a quin punt han estat enganyades, fan la revolució. La revolució victoriosa els dóna el poder, i la possessió del poder els permet construir un mecanisme governamental de conformitat amb els seus interessos.

Però és açò justament allò que no admet MacDonald. “La revolució russa, diu, ens ha donat una gran lliçó. Ens ha ensenyat que la revolució només és devastació i calamitat.” El fabià reaccionari se’ns apareix aquí en tota la seua repugnant nuesa. Les revolucions només porten calamitats! Però la democràcia anglesa ha menat a la guerra imperialista, i no sols en el sentit general de la responsabilitat de tots els estats capitalistes, sinó també en el sentit directe, immediat, de la responsabilitat de la diplomàcia anglesa, que empentà Europa conscientment, calculadament, vers la guerra. Si la “democràcia” anglesa hagués anunciat la seua intervenció en el conflicte al costat de l’Entente, Alemanya i Àustria haguessen retrocedit probablement. Si Anglaterra hagués declarat per endavant la seua neutralitat, França i Rússia probablement haurien retrocedit. El Govern britànic es conduí d’una altra manera: prometé en secret el seu suport a l’Entente i enganyà deliberadament Alemanya, permetent-li esperar la seua neutralitat. La democràcia anglesa premedità així una guerra amb les destruccions de la qual no poden ésser evidentment comparades en gens ni miqueta les calamitats de la revolució. Fora d’açò, ¿quines orelles, quina front són menester per a afirmar d’una revolució que ha derrocat el tsarisme, la noblesa i la burgesia, trencat l’Església i despertat a una vida nova a un poble de 150 milions d’homes, tota una família de nacionalitats, què la revolució és una calamitat, i res més? MacDonald no fa una altra cosa que repetir a Baldwin. Ni coneix ni comprèn ni la revolució russa ni la història d’Anglaterra. Ens veiem necessitats de recordar-li allò que recordàvem al Premier conservador. Si al terreny econòmic la iniciativa pertanyé fins a l’últim quart de segle transcorregut en Anglaterra, al terreny polític Anglaterra s’ha desenvolupat, en el curs dels darrers cent cinquanta anys, a remolc, en ampla mesura, de les revolucions d’Europa i d’Amèrica. La gran revolució francesa, la revolució de juliol de 1830, la de 1848, la guerra civil dels Estats Units (1850-1860), la revolució russa de 1905 i la de 1917 han estimulat el desenvolupament social d’Anglaterra i jalonen la seua història amb les més importants reformes legislatives. Sense la revolució russa de 1917, MacDonald no hauria estat Premier en 1924. S’entén que no volem dir que el Ministeri MacDonald haja estat la conquesta més alta de la revolució d’octubre. Però en fou, en tot cas, un producte derivat.

I què insensat orgull fabià: havent-nos (qui nosaltres?) la revolució russa donat una lliçó, nosaltres (qui?) prescindirem de la revolució! Però ¿per què la lliçó de totes les guerres precedents no vos ha permès prescindir de la guerra imperialista? Igualment que la burgesia qualifica cada guerra de “l’última guerra”, MacDonald voldria anomenar a la revolució russa l’última. ¿Per a què hauria de fer la burgesia anglesa concessions al proletariat i renunciar pacíficament, sense lluita, a la seua situació, si rep per anticipat de MacDonald la ferma seguretat que, després de l’experiència de la revolució russa, els socialistes anglesos no entraran mai al terreny de la violència? ¿On i quan una classe dominant ha cedit mai el poder i la propietat a conseqüència d’un plàcid escrutini? I es tracta d’una classe com la burgesia anglesa, que té darrere si diversos segles de bandidatge mundial!

MacDonald es pronuncia contra la revolució a favor de l’evolució orgànica. I aplica a la societat nocions biològiques mal digerides. La revolució, als seus ulls, és comparable, com una suma de modificacions parcials, al desenvolupament dels organismes vius, a la metamorfosi de la crisàlide en papallona, etc., i en aquest últim procés ignora precisament les fases crítiques decisives, aquelles en què el nou ésser esgarra revolucionàriament el seu embolcall. Veiem unes línies més endavant que MacDonald és “partidari d’una revolució semblant a aquella que es realitzà a les entranyes de la societat feudal quan en elles madurava la revolució industrial”. MacDonald sembla imaginar, en la seua escandalosa ignorància, que la revolució industrial es realitzà molecularment, sense sacsades, sense calamitats, sense devastacions. Ignora senzillament la història d’Anglaterra (i amb molta més raó la dels altres països), i no comprèn que la revolució industrial, que madurà a les entranyes de la societat feudal davall la forma del capital comercial, conduí a la reforma, posà als Estuards davant del Parlament, engendrà la guerra civil, arruïnà i devastà Anglaterra, per a enriquir-la després.

Seria força enutjós interpretar aquí el procés històric de la metamorfosi de la crisàlide en papallona, a fi de deduir indispensables analogies socials. És més senzill i més breu recomanar a MacDonald que reflexione en l’antiga comparació de la revolució amb un infantament. ¿No es podria com en el cas de la revolució russa, deduir-hi una “lliçó”? No produint els dolors del part “res més” que angoixes i patiments (ja que el xiquet no compta!), seria cosa de recomanar als pobles que es multiplicaren en l’esdevenidor per els procediments indolors del fabianisme, recorrent als talents de comare de Mrs. Snowden.

Advertim, no obstant això, que açò no és tan fàcil. El pollet, fins i tot ja format en l’ou, ha d’exercir la violència per tal de sortir de la seua presó calcària; el pollet fabià, que per sentiment cristià o per altres raons decidís abstenir-se de tota violència, quedaria infal·liblement asfixiat per la seua corfa. Els aficionats anglesos als coloms aconsegueixen per selecció artificial crear una varietat de becs cada vegada més curts. Però arriba un moment en què el bec del colomins és ja tan curt, que el pobre animal no es troba en estat de trencar la corfa de l’ou i pereix víctima de l’abstenció forçada de tota violència, quedant detingut el progrés ulterior de la varietat de becs curts. Si la nostra memòria no ens traeix, MacDonald pot llegir aquest exemple en Darwin. Seguint el camí, tan agradable a MacDonald, de les analogies amb el món orgànic, pot hom dir que l’habilitat política de la burgesia anglesa consisteix en acurtar el bec revolucionari del proletariat a fi de no permetre-li foradar l’embolcall de l’Estat capitalista. El bec del proletariat és el seu partit. Tenint en compte a MacDonald, Thomas, Mr. i Mrs. Snowden, cal convenir que el treball de selecció dels becs curts i dels caps blans ha tingut un èxit brillant per a la burgesia anglesa, ja que aqueixos senyors i aqueixa dama no són ni bons per a perforar l’embolcall del capitalisme ni bons per a res.

Aquí acaba l’analogia, deixant de relleu quant hi ha de convencional en les dades incidentalment preses del manual de biologia per a reemplaçar l’estudi de les condicions i dels camins del desenvolupament històric. La societat humana, tot i que nascuda del món orgànic i inorgànic, constitueix una tan complexa conjugació, que requereix ésser estudiada per separat. L’organisme social difereix de l’organisme biològic, entre altres coses, per una flexibilitat molt més gran, per la capacitat de reagrupar els seus elements, per l’elecció conscient (fins a un cert punt) dels seus instruments i dels seus procediments, per la conscient utilització (en certa manera) de l’experiència del passat, etc. El colomí en el seu ou no pot reemplaçar el seu bec massa curt, i pereix. La classe obrera (col·locada davant el dilema d’ésser o no ésser) pot molt bé llençar MacDonald i Mrs. Snowden i armar-se per a la destrucció del sistema capitalista amb el bec d’un partit revolucionari.

Una teoria grollerament biològica de la societat s’uneix molt curiosament en MacDonald a l’odi idealista cristià envers el materialisme. Parleu de revolució i de salts catastròfics, però vegeu la naturalesa, vegeu quant raonablement es condueix el cuc quan va a transformar-se en crisàlide, vegeu aqueixa venerable tortuga, i descobrireu en els seus moviments el ritme natural de la transformació social! Aneu a l’escola de la naturalesa! I MacDonald condemna amb aquest mateix esperit el materialisme, “trist lloc comú, al·legat insensat desproveït de finor espiritual i intel·lectual...” MacDonald i la “finor”! ¿No és, en efecte, una “finor” extraordinària demanar dades al cuc respecte de l’activitat social de l’home i exigir alhora per al seu ús personal una ànima immortal, assegurada en el més enllà d’una existència confortable?

“S’acusa els socialistes d’ésser poetes. És veritat [explica MacDonald]: som poetes. Impossible una bona política sense poesia. De manera general, res de bo hi ha sense poesia.” La resta, per l’estil. Com a conclusió: “El món necessita sobretot un Shakespeare polític i social.” Aquest xarlatanisme sobre la poesia no és potser en política tan corruptor com les declaracions sobre la inadmissibilitat de la violència. Però s’hi expressa la total impotència espiritual de MacDonald de manera més convincent encara, si açò és possible. Covard i apocat abstinent, tan poeta com un tros de drap, que voldria meravellar el món amb les seues gesticulacions shakesperianes! Heus aquí on comencen els “gestos de simi”, que MacDonald atribuïa en un altre temps als bolxevics.

MacDonald “poeta” del fabianisme! La política de Sidney Webb, obra d’art! El ministeri Thomas, poesia colonial! I, al capdavall, el pressupost de Mr. Snowden, cant d’amor triomfal de la City londinenca!

En els seus xarlatanismes sobre el Shakespeare social, MacDonald no adverteix Lenin. Quina benaurança (si no per a Shakespeare, sí per a MacDonald) que el més gran poeta anglès haja viscut fa més de tres segles: MacDonald ha tingut temps de descobrir Shakespeare en Shakespeare! Mai l’hauria reconegut si Shakespeare hagués estat el seu contemporani. MacDonald ha omès (completament omès) Lenin. La seua ceguesa de filisteu s’expressa així de dos modes: en els seus vans sospirs dirigits a Shakespeare i en la seua ignorància del més gran contemporani.

“El socialisme té interès per l’art i pels clàssics.” Aquest “poeta” posseeix en grau sorprenent l’art de transformar en vulgaritats idees que per si mateixes no tenen res d’estúpidament indigent. Basta per a convèncer-se llegir la deducció següent: “Fins i tot als països afligits d’una gran pobresa i de gran nombre d’obrers sense treball, com malauradament és el cas del nostre, els ciutadans no han de regatejar tractant-se de la compra de quadros, i, en general, de tot allò que suscita l’admiració i eleva l’esperit així dels joves com dels vells.” No es distingeix bé en aquest consell si la compra de quadros es recomana també als obrers sense treball i si se suposa que els serà concedida una ajuda suplementària per a satisfer aqueixa necessitat, o si MacDonald aconsella als nobles gentlemen i a les ladies l’adquisició de quadros “malgrat l’atur”, a fi “d’elevar el seu esperit”. Per força hem de suposar que la segona hipòtesi s’apropa més a la veritat. ¿Però no ens trobem llavors en presència d’un pastor protestant, liberal de saló, que comença parlant amb un to llagrimós de la pobresa i de la “religió de la consciència”, per a dir després a les seues mundanes ovelles que no s’afligisquen excessivament i continuen portant el seu tren de vida habitual? Admeta’s, després d’açò, que el materialisme és una neciesa i MacDonald un poeta social, amb nostàlgia de Shakespeare! Quant a nosaltres, pensem que si en el món físic hi ha un grau de fred absolut, en l’espiritual ha d’haver-hi un grau de pedanteria absoluta, i que tal és la temperatura ideològica de Macdonald.

Sidney i Beatriu Webb representen una altra varietat de fabianisme. Estan acostumats al treball sedentari, coneixen el preu de les xifres i dels fets, resultant d’ací certes limitacions al seu pensament amorf. No són menys enutjosos que MacDonald, però solen ésser més edificants quan no surten del domini dels fets. En el de les generalitzacions, se situen un poc més amunt que MacDonald. Al congrés de 1923 del Labour Party, Sidney Webb recordava que el fundador del socialisme britànic fou Robert Owen (i no Marx), que preconitzà, no la lluita de classes, sinó la doctrina, santificada pel temps, de la fraternitat humana. Sidney Webb considera fins al present John Stuart Mill com un autor clàssic en economia política, i ensenya, d’acord amb aquest, que la lluita ha de posar cara a cara, no el capital i el treball, sinó la indiscutible majoria de la nació i els que s’apropien la renda territorial. Aquest sol tret caracteritza prou el nivell d’intel·ligència teòrica del més eminent dels economistes del Labour Party. El procés històric es desenvolupa en Anglaterra, com hom sap, de mode molt diferent dels desitjos de Webb. Les Trade-Unions constitueixen una organització del treball assalariat contra el capital. El Labour Party s’hi ha desenvolupat sobre la base de les Trade-Unions i ha fet de Sidney Webb un ministre. Sidney Webb únicament ha realitzat el seu programa en un sentit: s’ha abstingut de combatre als que s’apropien la plusvàlua. Però tampoc ha combatut molt més als que s’apropien la renda territorial.

Els esposos Webb han publicat en 1923 un llibre titulat El crepuscle del capitalisme. En els fons, aquest llibre no representa més que una repetició parcialment corregida dels vells comentaris de Kautsky al Programa d’Erfurt. En canvi, la tendència política del fabianisme hi està expressada amb tota la seua desesperança, aquesta vegada semiconscientment. No hi ha dubte que el sistema capitalista ha d’ésser modificat, diuen els esposos Webb, (per a qui no hi ha dubte?). Tota la qüestió és saber com serà modificat. “Se li pot obligar a passar gradualment, pacíficament, per adaptacions prudents i reflexives, a una forma nova.” Poca cosa es necessita per a això: bona voluntat per ambdues bandes. “Malauradament”, relaten els nostres honorables autors, no s’arriba a un acord respecte a les maneres de modificar el sistema capitalista per haver-hi “gran nombre de gents” que consideren que l’abolició de la propietat privada equivaldria a detenir la rotació de la terra al voltant del seu eix. “Comprenen malament l’essència de les coses.” Tal és, dissortadament, la situació. Tot podria arreglar-se amb general satisfacció, gràcies a “reflexives adaptacions”, si els obrers i els capitalistes comprenguessen igualment allò que cal fer i de quina manera. Però com aquest resultat, “de moment”, no ha estat assolit, els capitalistes voten pels conservadors. Conclusió? Quant a la conclusió, els nostres pobres fabians perden completament el nord, i el “crepuscle del capitalisme” esdevé un lamentable “crepuscle del fabianisme”. “Fins a la guerra mundial, escriuen els Webb, semblava gairebé generalment admès que l’ordre social havia d’anar-se’n transformant a poc a poc” en el sentit d’una gran igualtat, etc. Per què estava admès? On estava admès? Els nostres homes prenen el seu petit formiguer fabià per l’univers. “Pensàvem, tal vegada equivocant-nos (!), que el reconeixement, característic per a les illes Britàniques (!), per part d’una estreta classe directora de la justícia (!) de les reivindicacions creixents de les masses populars prosseguiria i portaria una transformació pacífica de la societat. Però després de la guerra tot ha canviat: les condicions d’existència de les masses obreres han empitjorat, estem amenaçats del restabliment del veto d’una Segona Cambra (la Cambra dels Lords), especialment reforçada a fi d’oposar-se a ulteriors concessions als obrers”, etc. Quina conclusió en podem traure? Els esposos Webb han consagrat precisament el seu llibre a la recerca desesperada d’una conclusió. Heus aquí la seua frase final: “Oferim aquest petit llibre... com una temptativa, potser vana, d’incitació a les dues parts enemigues a comprendre millor el problema que se’ls planteja i també a comprendre’s mútuament millor.” No és una cosa magnífica? Un llibret instrument de conciliació entre el proletariat i la burgesia! Resumim: abans de la guerra semblava generalment admès que la societat actual està necessitada de millorament; no obstant això, no hi havia un acord complet respecte dels canvis a efectuar; els capitalistes estaven a favor de la propietat privada, els obrers contra ella; després de la guerra la situació objectiva ha empitjorat i s’han accentuat les divergències polítiques; per consegüent, els esposos Webb escriuen un petit llibre amb l’esperança d’incitar les dues bandes a una reconciliació; però “és possible que aquesta esperança siga vana”. Sí, és possible, molt possible. Aquests honorables esposos Webb, tan convençuts del poder de la persuasió, haurien de proposar-se, segons la nostra opinió, al principi, en interès de l’“evolució gradual”, un objectiu més simple: per exemple, conduir per la persuasió uns quants criminals de cristians de les altes esferes a renunciar al monopoli del comerç de l’opi i a l’enverinament en Orient de milions d’homes.

Pobre fabianisme mesquí i limitat, vergonyós en la seua pesadesa intel·lectual!

Seria un intent completament desesperat enumerar les altres varietats filosòfiques del fabianisme, ja que entre els seus adeptes impera la “llibertat d’opinió”, en el sentit que cada líder té la seua pròpia filosofia, que es redueix, al capdavall, als mateixos elements reaccionaris de conservadorisme, de liberalisme, de protestantisme, però combinats de manera un tant diferent. No fórem excessivament sorpresos abans d’ara en ésser informats per Bernard Shaw[1], autor tan espiritual, segons sembla, i d’un esperit tan crític, que Marx ha estat superat des de fa prou de temps pel gran treball de Wells sobre la història universal. Els descobriments d’aquest calibre, inesperats per a la Humanitat sencera, s’expliquen pel fet que els fabians constitueixen, des del punt de vista teòric, un petit món extremadament tancat, profundament provincià, tanmateix que visquen a Londres. Ni els conservadors ni els liberals tenen necessitat de les seues concepcions filosòfiques. La classe obrera, a la qual res donen ni expliquen res, en té menys encara d’elles. Les seues obres no serveixen, en suma, sinó per a explicar als fabians mateixos per què hi ha el fabianisme. Al costat de la literatura piadosa, la seua és tal vegada la més inútil i, en tot cas, la més avorrida de totes les formes de les obres del verb.

Actualment es parla en Anglaterra, en diverses esferes, amb un cert menyspreu de les gents de l’era victoriana, és a dir, dels homes d’acció de l’època de la reina Victòria. Des de llavors, tot s’ha transformat en Anglaterra, però el tipus del fabianisme és probablement el que millor s’ha servat. L’època trivialment optimista de la reina Victòria, en què semblava que demà seria un poc millor que avui i despús-demà encara millor, ha trobat la seua expressió més acabada en els Webb, els Snowden, els MacDonald i d’altres fabians. Així semblen aquests els rústecs i inútils supervivents d’una època definitivament, irremeiablement naufragada. Es pot dir sense exageració que la Societat Fabiana, formada en 1884 a fi de “despertar la consciència social” és actualment l’agrupació més reaccionària de la Gran Bretanya. Ni els clubs conservadors, ni la Universitat d’Oxford, ni l’episcopat anglès, ni d’altres institucions clericals poden, en cap grau, entrar en competència amb els fabians. Són aquestes institucions de classes enemigues, i el moviment revolucionari del proletariat trencarà inevitablement els seus dics. Però el proletariat es veu contingut pels seus propis mitjans directors, és a dir, pels polítics fabians i els seus ajudants. Aquestes autoritats infatuades, pedants, aquests poltrones orgullosos i envanits, enverinen sistemàticament el moviment obrer, enfosqueixen la consciència del proletariat, paralitzen la seua voluntat. Precisament gràcies a ells el torisme, el liberalisme, l’Església, la monarquia, l’aristocràcia i la burgesia continuen resistint i fins a se senten ben segurs. Els fabians, els “Independents”, els buròcrates conservadors de les Trade-Unions constitueixen actualment en la Gran Bretanya, i tal vegada en el desenvolupament mundial, la força més contrarevolucionària que existisca. Abatre els fabians és llibertar l’energia revolucionària del proletariat de la Gran Bretanya, és a dir, conquerir per al socialisme la muralla britànica de la reacció, açò és, llibertar l’Índia, Egipte, i donar un poderós impuls al moviment i al desenvolupament dels pobles d’Orient. Repudiant la violència, els fabians només creuen en el poder de les “idees”. Si s’hagués de desprendre d’aquesta filosofia hipòcrita i vulgar el gra de veritat que conté, tot quedaria reduït a comprovar que cap règim pot sostenir-se únicament per la violència. Veritat que també es relaciona amb l’imperialisme britànic. En un país en què la immensa majoria de la població està formada per proletaris, la camarilla governant, imperialista, conservadora i liberal, no podria sostenir-se ni un sol dia si els mitjans de coacció de què disposa no estiguessen reforçats, completats, revestits amb idees falsament socialistes que enganyen i desmoralitzen el proletariat.

En el segle XVIII, els propugnadors francesos de la “filosofia de les llums” veien en el catolicisme, en el clericalisme, en els capellans, el principal enemic, i pensaven que calia aixafar abans que res l’“infame” per tal de poder anar endavant. Tenien raó, en el sentit que el clero, el règim de les supersticions organitzades, la policia espiritual del catolicisme tancaven el camí a la societat burgesa, entorpint el desenvolupament de les ciències, de les arts, de les idees polítiques i econòmiques. El fabianisme, la trista filosofia de MacDonald, el pacifisme exerceixen en aquest moment el mateix paper respecte al moviment històric del proletariat. Constitueixen el suport principal de l’imperialisme britànic i europeu, si no de la burgesia mundial. És necessari a totes passades mostrar als obrers la vertadera cara d’aquests pedants satisfets, d’aquests xarlatans eclèctics, d’aquests arribistes sentimentals, d’aquests lacais de la burgesia. Mostrar-los com ara són, és desacreditar-los per sempre. Desacreditar-los és fer el major servei al progrés històric. El dia en què el proletariat anglès s’haja alliberat de la tara espiritual del fabianisme, la humanitat, la humanitat europea abans que res, creixerà de colp un cap sencer.