Versió catalana feta per Alejo Martínez des de: El joven Lenin, FCE, México, 1972 i Vie de Lénine. Jeneusse, Les Éditions Rieder, Paris, 1936
L’estiu de 1891 fou molt calorós i de gran sequera; el sol cremà el blat i els pastos en vint províncies que tenien una població de trenta milions d’ànimes. Quan Vladimir tornà a Sàmara, després dels seus exàmens de la tardor, aquesta província, més castigada que les altres, era presa dels turments de la fam. És cert que tota la història de la Rússia camperola està plena de collites perdudes periòdicament i d’immenses epidèmies. Però la fam canina de 1891-1892 fou excepcional, no sols per la gran extensió que assolí sinó, també, per la influència que exercí sobre l’evolució política de la societat. Més tard, mirant cap al passat, els reaccionaris evocaven amb emoció la solidesa indestructible del règim d’Alexandre III, que amb la seua forta mà trencava una ferradura de ferro, i atribuïen els trastorns posteriors al feble govern de Nicolau II. En realitat els darrers tres anys del govern de l’“inoblidable pare” marcaren ja els començaments d’una nova època que preparà directament la revolució de 1905.
El perill venia precisament del mateix lloc que constituïa l’origen de la força de l’aldea. Les condicions de vida de la gran massa camperola, en els trenta anys transcorreguts després de l’abolició de la servitud, havien empitjorat notablement. A la província de Sàmara, rica en terres, més del 40% dels camperols posseïen terrenys improductius. La terra exhaurida i mal treballada quedava exposada a l’acció de tots els elements hostils. L’accelerat desenvolupament de la indústria, junt amb el restabliment d’un règim de semiservidumbre als camps, produí, al costat d’un ràpid augment de l’explotació per part dels kulaks, un terrible empobriment de les masses camperoles. Es construïen fàbriques i vies fèrries, s’establia l’equilibri en el pressupost oficial, i sota el voltam del Banc de l’Estat s’acumulava l’or; el poder aparent semblava indestructible quan, sobtadament, en meitat d’aquests èxits, el mugic s’enfonsà llançant udols agonitzants, turmentat per la fam.
El govern, pres per sorpresa, tractà primer de negar l’existència de la fam, parlant només d’una insuficiència en la collita, després perdé el cap i, per primera vegada des de 1881, afluixà un poc les regnes. La sinistra reputació d’indestructible solidesa que havia format l’aurèola del govern d’Alexandre III, començà a dissipar-se. La desgràcia tragué de la seua letargia l’opinió pública. Un bufit fresc ventà tot el país; una part de les classes posseïdores i grans cercles de la intel·lectualitat foren arrossegats pel mateix impuls: marxar a socórrer a les aldees, donar pa als famolencs, medicines als malalts de tifus. Els zemstsvos i la premsa liberal llançaren la veu d’alarma: per tot arreu es feien col·lectes. Lev Tolstoi instal·là refectoris. Centenars d’intel·lectuals es giraren de nou vers el poble, encara que aquesta vegada amb propòsits més modestos que els dels anys 70. Però les autoritats sospitaren, no sense raó, que sota la tendència filantròpica s’amagava un moviment subversiu: l’ajuda pacífica als damnificats era la forma més senzilla d’actuació per a les forces d’oposició que s’havien acumulat durant el nou règim.
No obstant això, els revolucionaris no podien seguir aqueix camí. Per a ells, el problema no sols consistia en atenuar les conseqüències d’una calamitat social sinó en eliminar-ne les causes. Deu o quinze anys abans, la intel·lectualitat populista considerava la situació exactament d’aqueixa manera, contràriament als liberals i els filantrops. Però l’esperit revolucionari havia desaparegut entre els populistes, els quals, despertant del seu somni perllongat, se sentien ara feliços d’unir-se als liberals i dedicar-se, junt amb ells, “al servei del poble”. Molt abans que, davall la influència d’aquesta catàstrofe, s’iniciés als rengles de la intel·lectualitat una lluita enverinada sobre les perspectives ulteriors de desenvolupament del país, un nombre reduït de marxistes ja havien manifestat la seua oposició amb els grans cercles de la societat cultivada, sobre aquest candent problema: què havia de fer-se immediatament? Més de trenta anys després, Vodovosov, a qui ja coneixem, deia a la premsa de l’emigració: “La diferència més greu i profunda que tinguérem amb Vladimir Ulianov fou sobre l’actitud que s’havia d’adoptar durant la fam de 1891-92.” En tant que la societat de Sàmara responia d’una manera unànime a les peticions d’ajuda “només Vladimir Ulianov, amb la seua família, i un petit cercle que li feia ressò, prengué una altra posició”. Ulianov, segons ens diuen, s’alegrava de la fam perquè la considerava un factor de progrés: “En destruir l’economia camperola, la fam crea un proletariat i contribueix a la industrialització del país.” Vodovosov no reprodueix precisament les opinions d’Ulianov, sinó el seu reflex deformat en la consciència dels liberals i populistes. En si mateixa, resulta massa absurda la idea que la ruïna i la lenta extinció dels camperols fossen capaces de contribuir a la industrialització del país. Els camperols arruïnats es transformaven en indigents i no en proletaris; la fam alimentava tendències parasitàries en l’economia, no tendències de progrés. Però fins i tot a través del seu caràcter tendenciós, la narració de Vodovosov expressa prou bé l’atmosfera caldejada de les velles disputes.
Les acusacions llençades en aqueixa època contra els marxistes, a saber, que consideraven el desastre popular a través de les lents de la seua doctrina, reflecteixen només el baix nivell teòric dels debats. En el fons, totes les forces i tots els grups prengueren posicions polítiques; el govern, per a mantenir el seu prestigi, negava o tractava de restar importància a la fam, els liberals la denunciaven, però al mateix temps s’esforçaven en demostrar que, gràcies al seu “treball positiu”, serien excel·lents col·laboradors per al tsar si aquest els concedís únicament unes molles de poder; els populistes, que es precipitaren cap als refectoris públics i cap als improvisats hospitals per a malalts de tifus, esperaven trobar-hi una via pacífica i legal per a conquerir les simpaties del poble. Els marxistes, per descomptat, no es pronunciaren en contra dels auxilis que es fornien al poble famolenc, sinó contra les il·lusions que es feien els qui pensaven que amb la cullera de la filantropia es podia esgotar el mar de la necessitat. ¿Si un revolucionari ocuparia, en el comitès legals i als refectoris, un lloc que, per dret, pertanyia a un membre dels zemstvos o a un funcionari, qui ocuparia, el lloc del revolucionari en l’acció clandestina? Les circulars i ordenances ministerials que es publicaren més tard, demostren clarament que el govern gastava sumes cada vegada més fortes en socórrer els famolencs, únicament pel temor que sentia davant l’agitació revolucionària; de manera que, fins i tot des del punt de vista dels auxilis immediats, la política revolucionària resultava força més eficient que una filantropia neutra.
En l’emigració, el marxista Axelrod no era l’únic que ensenyava llavors que: “per a un socialista... la lluita efectiva contra la fam no és possible més que sobre el terreny de la lluita contra l’autocràcia”; també el vell moralista de la revolució, Lavrov, proclamà en la premsa: “Sí, l’única bona obra per a nosaltres és una obra revolucionària, i no una obra filantròpica”. No obstant això, en una província famolenca en un ambient d’entusiasme general envers els refectoris, resultava molt més difícil manifestar la intransigència revolucionària, que en l’emigració, la qual durant aqueixos anys es trobava aïllada de Rússia. Ulianov, per primera vegada i actuant per si mateix, hagué de prendre posició davant un problema polític candent. No s’adherí al comitè local d’auxili. Fins i tot més: “En les assemblees i en les reunions... realitzava una propaganda sistemàtica i resolta contra el comitè”. Però cal agregar-hi: no contra la seua activitat pràctica, sinó contra les seues il·lusions. Vodovosov fou qui li féu la rèplica. Ulianov tenia al seu costat “una minoria molt petita, però aquesta minoria romania ferma en les seues posicions”. Vodovosov no pogué conquerir ni un sol dels seus membres, i fins i tot hi hagueren casos en què Ulianov aconseguí atraure al seu costat alguns adversaris, clar que foren pocs, però els hi hagué.
Precisament en aquest període fou quan les divergències amb els populistes hagueren d’adquirir el caràcter d’una lluita entre dues tendències divergents. No és casualitat que la figura de Vodovosov sorgisca en la memòria de Ielisarova quan, sense citar data, parla de controvèrsies en Sàmara; aquestes començaren precisament a finals de 1891. Així fou com la catàstrofe de la fam esdevingué una etapa important en el desenvolupament polític de Vladimir. No hi ha dubte que, aleshores, ja havia conegut els treballs de Plekhanov; a finals d’aqueix any o a principis del següent, com ho testifica Vodovosov, parla ja amb gran respecte de la publicació Les nostres diferències. Si encara li quedaren dubtes respecte al desenvolupament econòmic de Rússia i de la via revolucionària adequada, a la llum de la catàstrofe sens dubte es dissiparen definitivament. En altres termes, el marxista teòric Vladimir Ulianov esdevingué llavors, definitivament, un revolucionari socialdemòcrata.
Segons diu Vodovosov, respecte al problema de l’ajuda als famolencs, tota la família es posà del costat de Vladimir. No obstant això, la germana menor ens diu que Anna, en 1892, quan la fam portà com a conseqüència el còlera, “s’esforçava molt per ajudar els malalts, proporcionant-los medicaments i consells”. Per descomptat, Vladimir no la recriminà per això. La narració de Iasneva no conforma en tot allò dit per Vodovosov. “De tots els que residien en Sàmara, davall la vigilància de la policia [escriu la germana] només Vladimir Ilitx i jo no participàrem en els treballs dels refectoris.” Aquesta frase indica que encara no existia cap cercle que compartís les idees de Vladimir i no és difícil creure-ho, perquè encara no havia iniciat la propaganda socialdemòcrata, i no podia iniciar-la abans de separar-se dels representants de les seues antigues idees i dels seus elements trontollosos. “Les nostres discussions, pacífiques al principi [diu Vodovosov] començaren gradualment a prendre un caire molt violent.”
La verificació política de la diferència d’opinions no trigà en presentar-se. Els liberals no assoliren congraciar-se amb el govern ni obtenir la seua confiança, al contrari, aviat el govern i, sens dubte amb una certa raó, acusà el zemstsvo de Sàmara d’haver comprat cereals de mala qualitat per als famolencs. Els populistes no pogueren apropar-se al poble; els camperols no tenien confiança en els de la ciutat. Mai havien vist que la gent instruïda els portés una altra cosa que mals. Si s’alimentava els famolencs era perquè el tsar ho havia ordenat, i probablement aqueixos senyors no deixaven de quedar-se amb alguna cosa. Després de la fam es declarà l’epidèmia de còlera, i com que moriren molts malalts, en les barraques, on amb abnegació els cuidaven metges i estudiants, els camperols pensaren que aqueixos senyors enverinaven al poble per a augmentar les seues hisendes. Es produí tota una sèrie d’aixecaments ocasionats pel còlera en què s’assassinaren metges, estudiants i infermeres. Llavors les autoritats “prengueren sota la seua protecció els intel·lectuals”, defensant-los amb la força armada. D’aquesta manera, l’any de la fam palesà el resultat de la tasca cultural al camp. A la província de Simbirsk que Ilia Nicolaievitx Ulianov havia educat infatigablement durant setze anys, els motins provocats pel còlera foren particularment extensos. En moltes aldees es castigaren amb assots una de cada deu persones, i molts moriren sota els colps. El camperol rus no començà a escoltar els socialistes fins que arribà a ell el seu germà de la ciutat, l’obrer que posseïa un tros de terra a l’aldea, i li explicà de quina banda es trobava la justícia. Però per a això, primer calia conquerir per al socialisme l’obrer de la ciutat.
En aquest any de la fam i del còlera, un altre conflicte relatiu a una qüestió de principi contribuí a la separació dels grups polítics. Vodovosov proposà que s’enviés un missatge de simpatia a un cert Kossitx, governador d’una de les províncies del Volga, destituït per “liberalisme”. Vladimir s’alçà violentament contra el sentimentalisme petit burgès, disposat sempre a vessar una llàgrima davant el menor reflex d’“humanitat” d’un representant de les classes dominants. Aquest episodi demostra novament com resulta d’absurd tractar d’establir una línia de continuïtat política hereditària entre el director de les escoles primàries, Ilia Nicolaievitx, el qual, a diferència de Kossitx, mai fou cessat per “liberalisme”, i el seu fill, absolutament intransigent, a qui no podia entendrir ni el més humà dels governadors. Vodovosov, evidentment, fou vençut i no s’envià el missatge.
Vodovosov, com ho conta ell mateix, començà a designar el seu jove antagonista amb el nom de Marat, encara que per descomptat, a les seues esquenes. El sobrenom no seria desencertat si no hagués estat inventat a posteriori. Els amics d’ahir i adversaris d’ara consideraven Vladimir, segons diu la germana major, “com un jove molt capaç, però massa presumptuós”. Aquell que a penes ahir semblava no ésser més que el “germà d’Alexandre Ulianov” era ja “ell mateix”, i mostrava les seues urpes. Vladimir no sols no adaptava la seua posició a les idees polítiques dels seus adversaris sinó que, per contra, la mantenia fins a l’extrem, d’una forma intransigent, tallant i fins i tot mordaç. Açò li proporcionava un doble plaer, a causa de la seua confiança en si mateix i de la indignació que demostraven els rostres dels seus opositors. “La profunda certesa de tenir raó es revelava en tots els seus discursos”, diu el mateix Vodovosov, i per açò resultava doblement insuportable. “Tot aqueix públic solidari [diu Ielisarova] es mostrava disgustat pel gran aplom manifestat en les discussions per aqueix jove, encara que ben sovint li cedia el pas.” Allò que menys se li perdonava era el to de menyspreu amb què parlava de les més altes autoritats del populisme. Però això no era més que el principi; el dur final encara no havia arribat...
“És difícil dir de quina banda quedava la victòria”, diu modestament Vodovosov en resumir les seues discussions amb Ulianov. En realitat no calgué esperar la Revolució d’Octubre per a desxifrar aqueix enigma. Quan tornà la fam set anys més tard, hi havia ja infinitament menys il·lusions polítiques; la intel·lectualitat, que ja havia trobat un altre camí, no es dirigí aquesta vegada cap a l’aldea. Una revista liberal molt moderada, Ruskaia Cysl (El Pensament rus) escrigué que tots aquells que tornaven de les regions assotades per la fam es mostraven molt descontents del seu propi treball, en el que no veien “més que un miserable pal·liatiu” quan hi havia necessitat de “mesures generals”. No feia falta més que un poc d’experiència política, i fins i tot els tímids constitucionalistes es veieren obligats a expressar, en el llenguatge liberal, fragments de les seues idees que, uns anys abans, haurien semblat tremendes blasfèmies.
Però Vladimir, obligat a pensar a la seua pròpia manera, es preocupava del que s’anomena el demà. Després d’haver obtingut el diploma, havia d’aprovar-lo. Entrà en un bufet i es disposà a seguir la professió d’advocat: “Perquè Vladimir Ilitx [segons diu Ielisarova] no tenia més recursos que la pensió de la nostra mare i la granja d’Alakaieva, desmembrada poc a poc.” Escollí com a patró l’advocat amb qui, quan encara vivia a Kazan, havia jugat als escacs per correspondència. Khardin no era una persona superficial i la seua importància no es reduïa a la seua professió d’advocat ni a les partides d’escacs (encara que Txigarin, campió d’escacs a Rússia en aqueixa època, en parla amb respecte) sinó que se’l considerava una figura pública a la seua província. Als vint-i-vuit anys havia estat president del zemstsvo a la capçalera del districte, però fou remogut a les vint-i-quatre hores “per ordre de Sa Majestat”, per sospitós. Eren pocs aquells als qui se’ls atorgava aqueix honor! Segons N. Saomilov, que ha fet una vívida descripció de les seues primeres relacions amb Vladimir, Khardin, fins i tot ja en la seua maduresa, havia servat les seues simpaties envers els radicals i mostrava cap a la ideologia marxista sentiments hostils. Vladimir, segons diu Ielisarova, considerava Khardin com un home molt intel·ligent. Quan encara vivia a Kazan, Vladimir pogué apreciar en el seu joc d’escacs “una potència del diable”, i participava regularment en les competicions setmanals a la casa del seu patró.
Però la inscripció al bufet no mancà de dificultats. El tribunal judicial de Sàmara necessitava un certificat que testifiqués la lleialtat política d’Ulianov; la Universitat de Sant Petersburg, que li havia concedit el diploma, no podia atorgar el certificat exigit, en no haver-hi estudiat Ulianov. Al capdavall, el tribunal, a instàncies del mateix Vladimir, es dirigí directament al departament de la policia que, molt magnànim, féu saber “que no tenia inconvenient”. Després de cinc mesos de gestions, Vladimir rebé la llicència necessària per a exercir la seua professió, al juliol de 1892.
En qualitat de defensor només intervingué, en total, en deu assumptes penals, dels que set foren per designació d’ofici i tres a petició dels acusats. Eren només causes insignificants, de gent sense importància, causes desesperades, que perdé. Hagué de defensar camperols, obrers agrícoles, petits burgesos necessitats, ben sovint per petits robatoris, comesos per una necessitat extrema. Es tractava d’uns mugics que s’havien unit per a furtar-li tres-cents rubles a un ric del poble; homes que, en haver tractat de robar un poc de blat en una granja, havien estat sorpresos in fraganti; d’un camperol, reduït a la misèria extrema, que havia comès quatre robatoris menors, d’un altre acusat que estava en el mateix cas i d’alguns obrers agrícoles que havien robat, amb “fractura”, coses que valien al voltant de cent seixanta rubles. Tots aquests assumptes eren tan senzills que, els debats, en cada cas, no duraren més d’una hora i mitja o dues hores. L’escrivent no es prengué ni tan sols el treball de redactar un llarg procés verbal, sinó que es conformà amb la fórmula estereotipada; després de la requisitòria del substitut, prengué la paraula el defensor Ulianov. Només dos xics de tretze anys, que participaren en el robatori junt amb els adults, foren declarats lliures, en consideració a la seua edat i no pels arguments de la defensa, tots els altres acusats resultaren convictes i foren condemnats. Ulianov també s’encarregà del cas d’un petit burgès de Sàmara dit Gusev que havia colpejat la seua dona amb un fuet. Després d’una curta investigació en què també declarà la víctima, el defensor Ulianov es negà a demanar la reducció de la pena de l’acusat. En aquest assumpte, i en tots els d’aquest tipus, durant tota la seua vida se sentí un procurador implacable.
En tres ocasions, també prou insignificants, Ulianov actuà a petició dels acusats. Un grup de camperols i de petits burgesos foren acusats d’haver robat riells i una roda de ferro a un comerciant de Sàmara. Tots foren declarats culpables. Un jove camperol fou acusat d’haver desobeït a son pare, i d’haver-lo insultat. A petició de la defensa, l’assumpte queda en suspens i mai hi hagué apel·lació; el fill envià a son pare per escrit la promesa d’obeir-lo sense replicar, i les parts es reconciliaren després. El seu últim cas fou la defensa d’un cap d’estació acusat de negligència, que havia causat un xoc de vagons de mercaderies buits. Tampoc ací la defensa resulta eficaç, i l’acusat fou declarat culpable. Aqueixos foren els casos del passant d’advocat Ulianov. Causes humils i desesperades des del principi, com eren humils i sense esperances les vides de les classes d’on provenien els acusats. El jove defensor, com es podria dubtar-hi?, examinava amb ulls penetrants cada causa i cada acusat. Però no se’ls podia ajudar individualment, això només es podria assolir en conjunt. I per a això calia una altra tribuna, diferent del tribunal de districte de Sàmara.
Ulianov no guanyà més que una sola causa judicial (vertaderament es tractava del dit del destí), en què prengué la paraula no com a defensor, sinó com a acusador. Durant l’estiu de 1892 Vladimir i Ielisarova foren a Sizran, situada en la vora esquerra del Volga, per a anar després a l’aldea de Bestuievka, on el germà de Ielisarova posseïa un negoci. El comerciant Arefiev, que s’havia adjudicat els drets per a passar el riu, considerava aquest com el seu feu. Sempre que un barquer prenia passatgers, el petit vapor d’Arefiev l’atrapava, i per la força el feia tornar. En aqueixa ocasió succeí el mateix. Les amenaces d’apel·lar a la justícia contra aqueixa arbitrarietat no serviren de res, i calgué cedir davant la força. Vladimir prengué nota dels noms de les persones implicades en l’incident i dels testimonis. L’assumpte fou discutit a casa del cap del zevmstsvo, prop de Sizran, a més de cent verstes (una versta: 1,067 m) de Sàmara. A petició d’Arefiev, el cap del zemstsvo, ajornà l’audiència. Igualment succeí una segona vegada. El comerciant havia decidit avorrir el seu acusador. La tercera data fixada per als debats caigué en l’hivern. Vladimir hagué de passar una nit d’insomni al tren, suportar esperes fatigants a les estacions i a la cambra del zemstsvo. Maria Alexandrovna volgué dissuadir el seu fill, però Vladimir es mantingué inflexible, una vegada iniciat el judici, calia portar-lo fins a la fi. La tercera vegada, el cap del zemstsvo ja no pogué eludir l’acusació i, pressionat pel jove jurista es veié obligat a condemnar el famós comerciant a un mes de presó. És fàcil imaginar la música que sonava al cor del vencedor al seu retorn a Sàmara!
L’experiència en el tribunal, com abans l’experiència en l’agricultura, no havia estat un èxit. No perquè Vladimir no tingués les qualitats que es requereixen en aquestes activitats. Posseïa tenacitat, instint pràctic, atenció envers els menors detalls, capacitat per a classificar els individus i, finalment, amor a la naturalesa; podria haver estat un propietari de primer ordre. La seua aptitud per a moure’s en una situació complicada, per a trobar els fils principals, per a apreciar els punts forts i febles de l’adversari, per a mobilitzar els millors arguments en la defensa d’una tesi, ja s’havia manifestat des dels seus primers anys. Khardin no dubtava que el seu ajudant pogués arribar a ésser un notable “jurisconsult”. Però precisament durant l’any de 1892, quan Vladimir inicià la carrera d’advocat, les seues preocupacions de teòric i de revolucionari, excitades per la catàstrofe de la fam i per la renovació política del país, cada vegada eren més agudes i exigents.
Certament, encara que el jove advocat era molt escrupolós en el seu treball, la preparació dels petits assumptes judicials quasi no el distreia del seu estudi del marxisme. Però, evidentment, la seua carrera d’advocat no es podria reduir, en el futur, a assumptes com el del robatori d’una roda per una banda “criminal” composta per tres petits burgesos i dos camperols. Es trobava escrit en el llibre del destí que Vladimir Ulianov no serviria dos déus alhora. Havia d’escollir, i ho féu sense dificultat. Iniciada a penes al març, la curta sèrie de les seues activitats judicials finí al desembre. És cert que encara recollí en el tribunal un certificat per a 1893 que li concedia el dret d’exercir; però aqueix document només serví com a pretext legal per a una activitat dirigida contra les lleis fonamentals de l’imperi rus.