Les lliçons i els problemes de l’estratègia i la tàctica de la revolució xinesa constitueixen actualment el millor dels ensenyaments per al proletariat internacional. L’experiència adquirida en 1917 ha estat modificada, desfigurada, falsificada, fins a fer-la no cognoscible, pels epígons que han portat al poder les derrotes successives de la classe obrera mundial. La revolució xinesa ha verificat per reducció a l’absurd la política bolxevic. L’estratègia de la Internacional Comunista en Xina fou un gegantí joc de “guanya qui perd”. Cal utilitzar l’antítesi xinesa, oposar-la a l’experiència d’octubre per a fer aprendre l’alfabet del bolxevisme a la jove generació de revolucionaris. Per si mateixa, Xina té una importància mundial. Però el que passa dins d’aqueix país decideix no sols la seua sort, sinó també el destí mateix de la Internacional Comunista, en el ple sentit de la paraula. Lluny de traure un balanç correcte i d’aportar alguna claredat, el VI Congrés ha consagrat els errors comesos i els ha completat amb un nou embull, col·locant el Partit Comunista xinès en una situació inextricable per a llargs anys. Els raigs burocràtics de l’excomunió, evidentment, no ens faran callar quan està en joc la sort de la revolució internacional. Els qui ens excomuniquen són els responsables directes de les derrotes patides: per això temen la llum.
***
Al llarg dels cinc darrers anys, cap partit ha patit tan cruelment l’oportunisme de la direcció de la Internacional Comunista com el Partit Comunista xinès. En Xina hem tingut un exemple perfecte (i que, precisament per aquesta raó, portà a la catàstrofe) de l’aplicació de la política menxevic a una època revolucionària. A més, el menxevisme disposava del monopoli, ja que l’autoritat de la Internacional Comunista i l’aparell material del poder dels soviets el protegien de la crítica bolxevic. Tal concurs de circumstàncies és únic en el seu gènere. Ha permès que una revolució a què se li presentava el millor esdevenidor haja estat confiscada per la burgesia xinesa, ha permès el reforçament de la burgesia quan, segons totes les dades, aquesta no podia esperar-ho. Fins i tot avui mateix, els errors de l’oportunisme no han estat reparats. Tot el desenrotllament dels debats del Congrés, els informes de Bukharin i de Kuusinen, les intervencions dels comunistes xinesos, tot açò demostra que la política seguida per la direcció a Xina era i és encara errònia. Partint de l’oportunisme obert, sota la forma de col·laboracionisme (1924-1927), ha fet a finals de 1927 un zig-zag brusc i es llença a les aventures. Després de la insurrecció de Canton, rebutja el putschisme i passa a una tercera fase, la més estèril, intentant combinar les velles tendències oportunistes amb un radicalisme impotent, de pura forma, que durant un cert període hom anomenà entre nosaltres “ultimatisme” i “otzovisme”, la pitjor varietat d’ultraesquerranisme.
Tot comunista xinès no pot avançar ara ni un sol pas sense haver valorat prèviament en la seua justa mesura la direcció oportunista que menà a una indiscutible derrota en les tres etapes (Xangai, U-Tchang i Canton), i sense haver mesurat plenament la immensa ruptura provocada per aquestes derrotes en la situació social i política, interior i internacional de Xina.
Els debats del Congrés han mostrat quines il·lusions bastes i perilloses subsisteixen encara en la concepció dels dirigents comunistes xinesos. Per a defensar la insurrecció de Canton, un dels delegats xinesos es referí al fet que, després de la derrota patida en aquesta ciutat, els efectius del partit no haguessen baixat sinó augmentat. Fins i tot ací, a milers de quilòmetres del teatre dels esdeveniments revolucionaris, sembla increïble que una informació tan monstruosa haja pogut ésser presentada a un Congrés mundial sense suscitar una refutació indignada. No obstant això, ens assabentem, gràcies a les observacions presentades per un altre delegat sobre un altre punt, que si el Partit Comunista xinès ha guanyat (per molt de temps?) desenes de milers de nous membres entre els camperols, en canvi ha perdut la majoria dels seus obrers. Aquest és un procés amenaçador, que marca sense possibilitat d’error una certa fase del declivi del Partit Comunista xinès, que els comunistes xinesos descrivien al Congrés com un signe de creixement, de progressió. Quan la revolució ha estat batuda a les ciutats i als centres més importants del moviment obrer i camperol, hi ha i hi haurà sempre, sobretot en un immens país com a Xina, regions fresques, precisament perquè són endarrerides, que continguen forces revolucionàries intactes. A la perifèria llunyana, els sobresalts de l’onada revolucionària duraran molt de temps encara. Sense tenir dades directes sobre la situació de les regions xineses i musulmanes del sud-oest, no pot hom parlar amb precisió de la probabilitat d’una fermentació revolucionària, en aqueixos llocs, en un període pròxim. Però tot el passat de Xina fa possible aquesta eventualitat. És absolutament evident que aquest moviment no serà més que un ressò tardà de les batalles de Xangai, Hankow i Canton. Després de la derrota decisiva patida per la revolució a les ciutats, el partit pot encara, durant algun temps, trobar desenes de milers de nous membres en el camperolat que desperta. Açò és important, perquè és el signe precursor de les grandioses possibilitats que conté l’esdevenidor. Però, en el període actual, sols és una forma de la dissolució i la liquidació del Partit Comunista xinès, que en perdre el seu nucli proletari no respon ja al seu destí històric.
Una època de declivi revolucionari, per la seua mateixa essència, està plena d’amenaces per a un partit revolucionari. Engels, en 1852, deia que un partit revolucionari que deixa escapar una situació revolucionària o que pateix una derrota decisiva durant aquesta, desapareix inevitablement de la història durant un cert període de la mateixa. La contrarevolució afecta tant més cruelment un partit revolucionari quan l’aixafament de la revolució ha estat causat no per una relació de forces desfavorable, sinó per errors evidents, indiscutibles de la direcció (com fou precisament el cas en Xina). Hom ha d’afegir-hi la joventut del Partit Comunista xinès, l’absència de quadres fortament temperats i de tradicions sòlides; hom també ha d’afegir-hi els canvis efectuats a la lleugera en la direcció, que, aquí com per tot arreu, fou considerada com a gerent responsable i hagué d’expiar els errors de la Internacional Comunista. Tot aquest conjunt, creat per al Partit Comunista xinès, de condicions vertaderament fatals per a l’època contrarevolucionària, la durada del qual no pot ésser prevista.
Només plantejant clarament i valenta totes les qüestions fonamentals, les d’ahir i les d’avui, se li pot evitar la sort evocada per Engels (liquidació política durant determinat període).
Hem examinat la dinàmica de classe de la revolució xinesa en un capítol especial de la crítica a què hem sotmès les tesis fonamentals del projecte de programa de la Internacional Comunista. Avui no veiem la necessitat d’afegir-hi res, i molt menys per a fer-ne cap modificació. Hem arribat a la conclusió que el desenvolupament ulterior de la revolució xinesa només pot efectuar-se per mitjà de la lluita del proletariat xinès, arrossegant centenars de milions de camperols pobres a la conquesta del poder. La solució dels problemes fonamentals, burgesos i democràtics, condueix necessàriament en Xina a la dictadura del proletariat. Oposar a la dictadura del proletariat la dictadura democràtica dels obrers i els camperols seria una temptativa reaccionària de fer tornar arrere la situació, a etapes que daten de la coalició del Guomindang. Aquest diagnòstic polític general determina la línia estratègica de l’etapa següent, o, més exactament, de la tercera revolució xinesa; no anul·la, no obstant això, els problemes de tàctica d’avui i de demà.
Al novembre de 1927, el Ple del Comitè Central del Partit Comunista xinès constatava:
“Les circumstàncies objectives que existeixen actualment en Xina són tals que la durada de la situació directament revolucionària es mesurarà no en setmanes o en mesos, sinó al llarg dels anys. La revolució xinesa té un caràcter durador, no s’ha detingut. Pel seu caràcter constitueix allò que Marx anomenava una “revolució permanent”.”
És açò cert? Si es comprèn bé aquesta afirmació, és certa. Però cal comprendre-la des de l’òptica de Marx, i no a la de Lominadzé. Bukharin, que el desemmascarà per la utilització que feia d’aquesta fórmula, no està més a prop de Marx que ell. Tota vertadera revolució, en una societat capitalista, sobretot en un gran país i més en particular avui en dia, en l’època imperialista, tendeix a transformar-se en revolució permanent, és a dir, a no detenir-se en les etapes assolides, a no limitar-se als marc nacionals, sinó a estendre’s i aprofundir-se fins a la transformació total de la societat, fins a l’abolició definitiva de les diferències de classe i, per tant, fins a la supressió completa i final de la possibilitat mateixa d’una nova revolució. És en açò en què consisteix la concepció marxista de la revolució proletària, que es distingeix per això de la revolució burgesa, limitada aquesta pel seu marc nacional i pels seus objectius específics. La revolució xinesa tendeix a esdevenir permanent en la mesura que tanca la possibilitat de la conquesta del poder pel proletariat. Parlar de revolució permanent sense parlar d’aquesta possibilitat i sense tenir-la en compte és parlar per a no dir res. Només el proletariat, després d’haver-se apropiat del poder de l’estat i d’haver-lo transformat en instrument de lluita contra totes les formes d’opressió i explotació, tant dins del país com més enllà de les seues fronteres, assegura a la revolució un caràcter continu i la porta fins a l’edificació de la societat socialista integral. La condició necessària d’aquesta edificació és, puix, una política que prepare el proletariat per a prendre el poder en el moment oportú. Lominadzé ha fet de la possibilitat d’un desenvolupament permanent de la revolució (a condició que la política comunista siga correcta) una fórmula escolàstica que garanteix d’una sola vegada i definitivament una situació revolucionària “per a llargs anys”. La permanència de la revolució es converteix així en una llei situada per damunt de la història, independent de la política de la direcció i del desenvolupament material dels esdeveniments revolucionaris. Com sempre succeeix en casos semblants, Lominadzé i companyia es decidiren a proclamar la seua fórmula metafísica quant al caràcter permanent de la revolució quan la direcció política de Stalin, Bukharin, Tchen Du-siu i Tan Pin-sian havien sabotejat completament la situació revolucionària.
Després d’haver assegurat així la continuïtat de la revolució per a llargs anys, el Ple del Comitè Central del Partit Comunista xinès, alliberat de tota espècie de dubtes, deduïa d’aquesta fórmula que les condicions eren favorables a la insurrecció:
“No sols la força del moviment revolucionari de les masses treballadores de Xina no s’ha exhaurit encara, sinó que únicament ara comença a manifestar-se per una progressió nova de la lluita revolucionària. Aquests fets obliguen al Ple del Comitè Central del Partit Comunista de Xina a reconèixer que existeix actualment [novembre de 1927] en tota Xina una situació directament revolucionària.”
La insurrecció de Canton fou la conseqüència inevitable d’aquesta apreciació. Si la situació hagués estat vertaderament revolucionària, la derrota de Canton només hauria constituït un episodi particular, i, en tot cas, aquesta sublevació no hauria aparegut com una aventura. Tot i les condicions desfavorables en el mateix Canton, la direcció hauria tingut el deure de desencadenar molt ràpidament la insurrecció, a fi de dispersar i debilitar així les forces de l’enemic i facilitar la sublevació en altres bandes del país.
No obstant això, uns quants mesos més tard (i no “llargs anys”) hagué de confessar que la situació política s’havia deteriorat bruscament, i a partir de la insurrecció de Canton. Ja les campanyes de Ho-Lun i Ye-Tin es desenrotllaven en un moment de reflux revolucionari: els obrers se separaven de la revolució i les tendències centrífugues es reforçaven. Açò no està en absolut en contradicció amb l’existència de moviments camperols en diverses províncies. Sempre ocorre així.
Que els comunistes xinesos es pregunten, doncs, ara, si s’haurien atrevit a decidir per a desembre la insurrecció de Canton d’haver sabut que, per al dit període, estaven esgotades les forces principals de la revolució i havia començat el gran declivi! Està clar que si haguessen comprès en el moment oportú aquest canvi radical de la situació, en cap cas haurien cridat a la insurrecció de Canton. L’única forma d’explicar la política de la direcció que ha decidit i realitzat aquesta revolta és que no havia comprès el sentit i les conseqüències de les derrotes de Xangai i Hupé. No pot haver-hi cap altra interpretació. Però la incomprensió pot servir molt menys d’excusa a la direcció de la Internacional Comunista si es té en compte que l’Oposició havia advertit, en el moment oportú, del canvi de la situació i els nous perills. Els ximples i els calumniadors l’havien acusada per això de derrotisme.
La resolució del VI Congrés confirma que la resistència insuficientment oposada a les “disposicions putchistes” portà com a conseqüència els aixecaments infructífers de Hunan, Hupé, etc. Què cal entendre per “disposicions putchistes”? D’acord amb les directrius de Stalin i Bukharin, els comunistes xinesos creien que la situació en Xina era directament revolucionària i que els moviments parcials tenien totes les possibilitats d’ampliar-se fins a convertir-se en una insurrecció general. D’aquesta manera, el desencadenament d’aquests colps de mà era el resultat d’una valoració errònia de les circumstàncies en què es trobava Xina cap al segon semestre de 1927, immediatament després de les derrotes patides.
A Moscou hom podia parlar molt de la “situació directament revolucionària”, acusar els oposicionistes de derrotisme, només immunitzant-se contra l’esdevenidor (sobretot després de Canton) per mitjà de reserves a propòsit del “putschisme”. Però al teatre dels esdeveniments, en la mateixa Xina, tot revolucionari honest tenia el deure de fer, en la mesura de les seues forces, tot allò que pogués per tal d’accelerar l’aixecament, ja que la Internacional Comunista havia declarat que la situació general era propícia per a una insurrecció a escala nacional. Així palesa el règim de duplicitat el seu caràcter obertament criminal. Al mateix temps, la resolució del Congrés diu:
“El Congrés considera que és absolutament inexacte considerar la insurrecció de Canton com un putsch. fou una heroica batalla de reraguarda [!] del proletariat xinès en el curs del període de la revolució xinesa que acaba de transcórrer; malgrat els errors de la direcció, aquest aixecament romandrà, per a la nova etapa soviètica de la revolució, com un estendard.”
Aquí, la confusió assoleix el seu zenit. Se subratlla l’heroisme del proletariat de Canton, se’n fa un paravent per a ocultar els errors de la direcció, no la de Canton (que la resolució abandona completament), sinó la de Moscou, que, encara en vigílies, lluny de parlar d’una “batalla de reraguarda”, parlava d’enderrocament del govern del Guomindang. Per què, després de l’experiència de Canton, la crida a la insurrecció és denunciada com putschisme? Perquè aquesta experiència confirma la inoportunitat de l’aixecament. La direcció de la Internacional Comunista necessitava una nova lliçó, donada per l’exemple, per a descobrir allò que ja apareixia clarament sense necessitat de la mateixa. ¿Però aquestes lliçons complementàries per a retardats mentals, donades així en viu, no costen massa cares al proletariat?
Lominadzé (un dels xiquets prodigi de l’estratègia revolucionària) jurava en el XV Congrés del Partit Comunista de l’URSS que la insurrecció de Canton era necessària, justa i saludable, precisament perquè inaugurava una era de lluita directa dels obrers i els camperols per la conquesta del poder. Hom n’estigué d’acord. En el VI Congrés, Lominadzé ha reconegut que la insurrecció no inaugurava una era triomfal, sinó que clausurava una era de derrotes. Malgrat això, es continua considerant aquest aixecament com necessari, just i saludable. Simplement se li ha canviat el nom: d’un xoc entre les avantguardes de les forces en presència, ha passat a ésser una “batalla de reraguarda”. Tota la resta continua igual. L’intent que s’ha fet d’escapar a la crítica de l’Oposició camuflant-se darrere de l’heroisme dels obrers de Canton té tant de pes com, per exemple, el del general Rennenkampf intentant envanir-se amb l’heroisme dels soldats russos que ell ofegà, amb la seua estratègia, als pantans masurians. Els proletaris de Canton són culpables, sense haver comès cap error, simplement per excés de confiança en la seua direcció. La direcció de Canton és culpable d’haver tingut una confiança cega en la política amb l’esperit d’aventura.
És radicalment erroni comparar la insurrecció de Canton de 1927 amb la de Moscou en 1905. Durant l’any 1905, el proletariat rus avançà pas a pas, arrancant concessions a l’enemic i sembrant la descomposició en les seues files, reunint sempre al voltant de la seua avantguarda una part cada vegada més important de les masses populars. La vaga d’octubre de 1905 fou una victòria immensa la significació històrica de la qual fou mundial. El proletariat rus tenia el seu propi partit, que no estava supeditat a cap disciplina burgesa o petit burgesa. El valor propi, la intransigència, l’esperit ofensiu del partit augmentaven en cada nova etapa.
El proletariat rus havia creat soviets en desenes de ciutats, i no en vigílies de la revolta, sinó en el curs del procés d’una lluita de masses per mitjà de la vaga. A través d’aquests soviets, el partit establí un lligam amb les àmplies masses, controlà el seu esperit revolucionari i les mobilitzà. Veient que cada dia modificava la correlació de forces a favor de la revolució, el govern tsarista passà a la contraofensiva, i impedí així a la direcció revolucionària disposar de tot el temps necessari per a mobilitzar totes les seues forces. Sota tals condicions, la direcció revolucionària havia de posar tot en marxa per a verificar en la pràctica l’estat d’esperit de l’últim factor decisiu: l’exèrcit. Aqueix fou el sentit de la insurrecció de desembre de 1905.
En Xina, els esdeveniments es desenvoluparen d’una manera directament contrària. La política stalinista del Partit Comunista xinès consistí en una sèrie de capitulacions davant la burgesia, acostumà l’avantguarda obrera a suportar el jou del Guomindang. Al març de 1926, el partit capitulà davant Chiang Kai-chek, la posició del qual consolidà afeblint la seua pròpia; comprometé la bandera del marxisme i es transformà en un instrument secundari de la direcció burgesa. El partit sufocà el moviment agrari i les vagues obreres, aplicant les directrius del Comitè Executiu de la Internacional Comunista sobre el bloc de les quatre classes. El partit renuncià a l’organització dels soviets per a no complicar, a la reraguarda, la situació dels generals xinesos; de tal forma, lliurà a Chiang Kai-chek, lligats de peus i mans, els obrers de Xangai. Després de l’aixafament de Xangai, d’acord amb les directrius del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, el partit diposità totes les seues esperances en el Guomindang d’esquerra, pretès “centre de la revolució agrària”. Els comunistes entraren en el govern d’U-Tchang, que reprimí la vaga i els aixecaments camperols: preparaven així una nova i més cruel destrucció de les masses revolucionàries. Després fou llençada una directriu absolutament aventurista, ordenant una orientació urgent cap a la insurrecció. Aqueix és l’origen, primerament, de l’aventura de Ho-Lun i de Yé-Tin, i posteriorment d’aquella altra, molt més dolorosa encara, que fou l’aixecament de Canton.
No, tot açò no és en absolut comparable a la insurrecció de desembre de 1905.
Si un oportunista anomena als esdeveniments de Canton una aventura, és perquè fou una insurrecció. Si un bolxevic utilitza per a aqueixos fets la mateixa denominació, és perquè fou una insurrecció inoportuna. No en va un proverbi alemany afirma que quan dos homes diuen la mateixa cosa, això no significa la mateixa cosa.
Els funcionaris estil Thaelmann poden, a propòsit de la revolució xinesa, continuar parlant als comunistes alemanys de l’“apostasia” de l’Oposició. Nosaltres ensenyarem als comunistes d’Alemanya a girar l’esquena als Thaelmann. En efecte, l’apreciació portada a terme sobre la insurrecció de Canton planteja la qüestió de les lliçons del III Congrés, d’un assumpte en què el proletariat alemany es jugà el cap.
Al març de 1921 el Partit Comunista alemany intentà una insurrecció, recolzant-se sobre una minoria agitada del proletariat, mentre que la majoria, fatigada, transformada en desconfiada per les derrotes anteriors, romania passiva. Els que, en aquella època, dirigiren aquest intent s’esforçaren també en fer-se apreciar per l’heroisme dels obrers en els combats de març. No obstant això, el III Congrés, lluny de felicitar-los per aquesta empresa, condemnà el seu esperit d’aventura. ¿Quina fou aleshores la nostra valoració dels esdeveniments de març? “La seua essència [escrivíem] es resumeix que el jove Partit Comunista, horroritzat per un declivi patent en el moviment obrer, féu un intent desesperat d’aprofitar-se de la intervenció d’un dels destacaments més actius del proletariat, per a “electritzar” la classe obrera i portar les coses, si era possible, fins una batalla decisiva” (L. Trotski, Els cinc primers anys de la Internacional Comunista, pàgina 333, edició francesa). Thaelmann no ha comprès res de tot açò.
Des de juliol de 1923 havíem exigit que es fixés la data de la insurrecció a Alemanya, amb gran sorpresa de Clara Zetkin, Warsky i altres vells socialdemòcrates, molt venerables però incorregibles. Però, al començament de 1924, quan Clara Zetkin declarà que en aquell moment veia l’eventualitat d’un aixecament amb molt “més optimisme” que l’any anterior, no podíem fer una altra cosa que encongir-nos de muscles.
“Una veritat elemental del marxisme diu que la tàctica del proletariat socialista no pot ésser la mateixa en una situació revolucionària que quan aquesta no existeix.” (Lenin, Obres, vol. XV, pàgina 499, edició francesa)
Aquest ABC és admès verbalment per tot el món avui en dia, però està molt lluny d’ésser aplicat en realitat.
La qüestió no és saber allò que els comunistes han de fer quan les masses s’aixequen per si mateixes. Aqueixa és una qüestió especial. Quan les masses s’aixequen, els comunistes han d’estar amb elles, han d’organitzar-les i instruir-les. Però el problema es planteja d’una altra forma: ¿Què és allò que la direcció ha fet i què és allò que havia de fer durant les setmanes i els mesos que precediren la insurrecció de Canton? La direcció tenia el deure d’explicar als obrers revolucionaris que, després de les derrotes patides com a conseqüència d’una política errònia, la correlació de forces havia canviat completament a favor de la burgesia. Trastornades pel xoc, enormes masses obreres, que havien entaulat immensos combats, abandonaven el camp de batalla. És absurd pensar que es puga anar cap a una insurrecció camperola quan les masses proletàries es retiren. Llavors és necessari agrupar-se, entaular combats defensius, evitant la batalla general (presentant-se aquesta, visiblement, sense esperances). Si malgrat un treball així, d’esclariment i d’educació, menyspreant aquestes explicacions, les masses de Canton s’haguessen aixecat (el que era poc probable), els comunistes haurien d’haver-se posat al seu capdavant. Però el que ocorregué fou justament el contrari. La insurrecció fou ordenada per endavant, a posta i premeditadament, a partir d’una estimació incorrecta de tota la situació. Un destacament del proletariat fou arrossegat a una lluita palesament sense esperances, que permeté a l’enemic anihilar més fàcilment l’avantguarda de la classe obrera. No dir-ho obertament és enganyar els obrers xinesos i preparar noves derrotes. El VI Congrés no ho ha dit.
¿Signifiquen aquestes crítiques que la insurrecció de Canton fóra només una aventura, i porten a una única conclusió, a saber, que la direcció fou completament incapaç? No, no és aqueix el seu sentit. La insurrecció de Canton ha mostrat que, fins i tot en una ciutat no industrialitzada, amb les velles tradicions petit burgeses del sunyasenisme, el proletariat s’ha revelat capaç d’anar a la insurrecció, combatre amb valentia i conquerir el poder. Aquest fet té una importància enorme. Prova una vegada més com de gran és el paper històric que pot exercir la classe obrera, fins i tot si és relativament feble numèricament, en un país històricament endarrerit i en què la majoria de la població es compon de camperols i de petit burgesos dispersos. L’esdeveniment, una vegada més després de 1905 i 1917, ha desmentit completament als filisteus estil Kuusinen, Martinov i companyia, que prediquen que no es pot somiar amb la dictadura del proletariat en la Xina “agrària”. I, no obstant això, els Martinov i els Kuusinen són actualment els inspiradors quotidians de la Internacional Comunista.
La insurrecció de Canton ha mostrat alhora que, en el moment decisiu, el proletariat no ha pogut trobar, fins i tot a la capital petit burgesa del sunyasenisme, un sol aliat polític, ni tan sols entre els residus del Guomindang d’esquerra o d’ultraesquerra. Açò significa que la tasca vital que consisteix en realitzar l’aliança entre els obrers i els camperols pobres incumbeix directament i exclusivament, en Xina, al Partit Comunista. El seu compliment és una de les condicions del triomf de la tercera revolució xinesa, la victòria de la qual donarà el poder a l’avantguarda del proletariat, recolzada per la unió dels obrers i els camperols pobres.
Si hom vol parlar d’“apostasia”, haurà de dir que els traïdors dels herois i les víctimes de l’aixecament de Canton són aquells que refusen traure les lliçons d’aquest aixecament per a ocultar els crims de la direcció. Heus aquí aqueixes lliçons:
1.- L’aixecament de Canton ha mostrat que l’avantguarda proletària és l’única capaç, en Xina, de realitzar l’aixecament i conquerir el poder. Després de l’experiència de col·laboració haguda entre el Partit Comunista i el Guomindang, la insurrecció ha mostrat la total falta de vitalitat i el caràcter reaccionari de la consigna de la dictadura democràtica del proletariat i els camperols, oposada a la de la dictadura del proletariat arrossegant darrere si els camperols pobres.
2.- L’aixecament de Canton ha mostrat que, per ésser concebut i executat en un sentit contrari al de la marxa de la revolució, accelerà i aprofundí el seu replegament, facilitant l’anihilació de les forces proletàries per la contrarevolució burgesa. Aquesta catàstrofe dóna al període interrevolucionari un caràcter dolorós, que serà crònic i durador. El major problema és ara el renaixement del Partit Comunista, en tant que organització de l’avantguarda del proletariat.
Aquestes dues conclusions tenen la mateixa importància. Només considerant-les conjuntament es pot jutjar la situació i fixar les perspectives. El VI Congrés no ha fet cap de les dues coses. Prenent com a base les resolucions del IX Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista (febrer de 1928), que afirmava que la revolució xinesa “continuava”, el Congrés esquivà la veritat; arribà fins a afirmar que aquesta revolució s’endinsava en una fase preparatòria. Però aquest vel no servirà per a res. Cal parlar clarament i sincera; cal reconèixer netament, obertament i brutalment la ruptura que s’ha produït, ajustar la tàctica i, al mateix temps, seguir una orientació tal que l’avantguarda del proletariat siga portada a exercir, per mitjà de la insurrecció, un paper preponderant en la Xina soviètica de l’esdevenidor.
La política bolxevic es caracteritza no sols per la seua envergadura revolucionària, sinó també pel seu realisme polític. Aquests dos aspectes del bolxevisme són inseparables. La més important de les tasques és saber reconèixer en el moment oportú una situació revolucionària i explotar-la fins al final. Però no és menys important, quan aquesta situació ha passat i s’ha transformat políticament en la seua contrària, ésser capaç de comprendre-ho. No hi ha res més inútil i més indigne que mostrar el puny després de la batalla. Aquesta és, no obstant això, l’especialitat de Bukharin. Primer ha explicat que el Guomindang i els soviets eren una mateixa cosa, i que, a través del Guomindang, els comunistes podien conquerir el poder sense batalla. I quan el Guomindang aixafa els obrers, amb l’ajuda de Bukharin, aquest amenaça amb el puny. Quan Bukharin no feia més que corregir o “completar” Lenin, el seu aspecte caricaturesc no sobrepassava certs límits modests. Quan pretén dirigir per si mateix, aprofitant la total manca de coneixements de Stalin, Rykov i Molotov en les qüestions internacionals, el petit Bukharin s’unfla fins a esdevenir una caricatura gegant del bolxevisme. L’estratègia de Bukharin es redueix a rematar i mutilar, en l’època del declivi, tot allò que ha quedat viu de la revolució tacada i llençada a perdre.
Cal comprendre clarament que no hi ha en l’actualitat una situació revolucionària en Xina. És, per contra, una situació contrarevolucionària la que l’ha substituït; comença un període interrevolucionari de durada indeterminada. Gireu l’esquena amb menyspreu a qui diga que això és pessimisme i falta de fe. Tancar els ulls davant els fets, ací està la mala fe i la més infame de totes.
En Xina la situació continua essent revolucionària en el fons en la mesura que totes les contradiccions internes i externes d’aquest país no tenen una altra solució que la revolució. Però en aquest sentit no hi ha un sol país en el món en què la situació no s’haja de convertir, algun dia, en obertament revolucionària, a excepció de l’URSS, on, malgrat cinc anys de lliscament oportunista, la forma soviètica de la dictadura proletària manté encara la possibilitat d’un renaixement de la revolució d’octubre per la via de les reformes.
En certs països, la transformació de la revolució potencial en una revolució real és una possibilitat més pròxima; en altres és molt llunyana. Resulta tant més difícil predir la mutació per quant que aquesta no està només determinada per la gravetat de les contradiccions internes, sinó també per la intervenció dels factors mundials. Pot hom suposar, per moltes raons, que la revolució tindrà lloc a Europa abans que en Amèrica del Nord. Però les previsions anunciant que la revolució esclatarà primer en Àsia i després a Europa tenen un caràcter ja més condicional. Açò és possible, fins i tot probable, però no ha d’ésser fatalment així. Noves dificultats i complicacions semblants a l’ocupació del Ruhr en 1923, o bé l’agreujament de la crisi del comerç i la indústria sota la pressió dels Estats Units, poden llençar en un futur pròxim els estats europeus a una situació directament revolucionària, com en Alemanya en 1923, en Anglaterra en 1926 o en Àustria en 1927.
El fet que Xina travessés encara ahir una crisi revolucionària aguda no apropa la revolució, ni l’avança per a avui o per a demà, sinó que, per contra, l’allunya. El període que seguí a la revolució de 1905 conegué grans commocions revolucionàries i transformacions als països d’Orient (Pèrsia, Turquia, Xina) però en la mateixa Rússia la revolució no renasqué sinó dotze anys més tard, en relació amb la guerra imperialista. Certament, aquests terminis no són obligatoris per a Xina. El ritme general de desenvolupament de les contradiccions mundials s’ha accelerat: és tot el que pot dir-se. Però cal tenir en compte el fet que, precisament en Xina, la revolució ha estat rebutjada fins a un futur indeterminat. Hi ha quelcom més greu: no han acabat encara les conseqüències de la derrota. Entre nosaltres, el reflux es perllongà durant 1907, 1908, 1909 i, parcialment, 1910, any en què, en gran manera, gràcies a la recuperació de la indústria, la classe obrera es reanimà. Davant el Partit Comunista xinès s’obre un barranc no menys abrupte. És necessari, en aquesta situació, saber agafar-se a cada sortint, servar amb tenacitat cada punt de suport a fi de no caure i trencar-se el coll.
El Partit Comunista xinès, i per a començar la seua avantguarda, ha d’assimilar la immensa experiència de les derrotes i, amb mètodes d’acció nous, reconèixer la nova situació; ha de reajustar les seues files dislocades; ha de renovar les seues organitzacions de masses; ha de precisar, més clarament i neta que fins ara, la seua actitud enfront dels problemes que es plantegen al país: unitat i alliberament nacional, revolució agrària.
D’altra banda, la burgesia xinesa ha de gastar el capital acumulat en les seues victòries. Les contradiccions que existeixen al seu si, així com entre la burgesia i el món exterior, han d’ésser, una vegada més, posades al nu i agreujades. Un nou agrupament de les forces ha de tenir una repercussió en els camperols i reactivar la seua activitat. Gràcies a aquests signes es podrà reconèixer que la situació ha tornat a convertir-se en revolucionària a un nivell històric més elevat.
“Els que han hagut de viure [deia Lenin el 23 de febrer de 1918] els llargs anys de les batalles revolucionàries, en l’època de l’ascens de la revolució i en l’època de la seua caiguda a l’abisme, quan les crides revolucionàries a les masses no trobaven cap ressò, saben que, no obstant això, la revolució sempre torna a aixecar-se.” (Lenin, Obres, Vol XXVII, p. 41, edició francesa)
El ritme que seguisca la revolució xinesa “aixecant-se” dependrà no sols de les condicions objectives, sinó també de la política de la Internacional Comunista.
La resolució del Congrés dóna un volta diplomàtica al voltant d’aquests problemes essencials; sembra reserves a dreta i esquerra a fi de salvar-se: podem dir que, com els advocats, crea per endavant els motius que permetran presentar els recursos de cassació i apel·lació.
És cert que reconeix que “la consigna de l’aixecament de les masses es converteix en una consigna propagandística, i només en la mesura que es prepare un nou flux de la revolució es convertirà de nou en pràcticament i immediata aplicable”. Notem, de passada, que al febrer d’enguany una actitud semblant era encara denominada trotskisme. Cal comprendre, sens dubte, que aquest terme designa la capacitat per a tenir en compte els fets i les seues conseqüències més ràpidament del que puga fer-ho la direcció de la Internacional Comunista.
Però la resolució del Congrés no va més lluny d’aquesta transformació de la insurrecció armada en una consigna de propaganda. Els informes no aporten cap altra cosa sobre aquest punt. Què hem d’esperar en el curs del pròxim període? Quina orientació cal seguir en el treball? No hi ha cap perspectiva.
Per a captar bé i a fons les lliçons que es poden traure encara d’una reflexió sobre aquest tema, fem de nou un ullada a la jornada d’ahir, a aquesta mateixa resolució del Comitè Central xinès que ofereix la manifestació més sorprenent d’una lleugeresa d’esperit “revolucionari” agreujada per l’oportunisme*.
El Ple del Comitè Central del Partit Comunista xinès, dirigit pels petits prodigi del centrisme d’esquerra, adoptava, al novembre de 1927, en vigílies de la insurrecció de Canton, la resolució següent:
“Considerant la situació política creada després del colp d’estat contrarevolucionari de Hunan, el Comitè Central del Partit Comunista xinès ha afirmat ja, en la seua tesi d’agost, que sobre la base de les actuals relacions socials, econòmiques i polítiques, l’estabilització de la reacció militar burgesa en Xina és absolutament impossible.”
En aquesta remarcable tesi sobre l’estabilització s’ha fet la mateixa operació, malgrat que a propòsit de la situació revolucionària. Aquests dos conceptes han estat transformats en substàncies irremeiablement oposades l’una a l’altra. Si, no importa sota quines circumstàncies, la situació revolucionària està assegurada per a “llargs anys”, està clar que l’estabilització, passe el que passe, és “absolutament impossible”. Una completa a l’altra, dins d’un sistema de principis metafísics. Bukharin i el seu amic o enemic Lominadzé comprenen tan malament, tant l’un com l’altre, que la situació revolucionària i el seu contrari, l’estabilització, no són només un terreny per a la lluita de classes, sinó que constitueixen també el seu contingut vivent. Hem escrit ja una vegada que la “estabilització” és un “objecte” de la lluita de classes, i no una arena fixada per endavant per a aquesta. El proletariat vol desenrotllar i utilitzar una situació de crisi, mentre que la burgesia pretén posar fi a aqueixa crisi i superar-la per mitjà de l’estabilització. L’estabilització és l’“objecte” de la lluita d’aquestes forces fonamentals de classe. Bukharin rigué primer burlanerament d’aquesta definició, per a introduir-la tot seguit, textualment, d’amagat, en un informe imprès, presentat a un ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista. Però, fins i tot admetent la nostra fórmula, especialment dirigida contra la seua escolàstica, Bukharin no comprengué en absolut el significat de la nostra definició. Quant a les cabrioles capritxoses que executa vers l’esquerra Lominadzé, el seu radi és força restringit, perquè el valent petit prodigi no s’atreveix a trencar la corda que el subjecta a Bukharin.
Naturalment, l’estabilització absoluta és quelcom totalment oposat a una situació revolucionària absoluta. La conversió d’un d’aquests absoluts en l’altre és “absolutament impossible”. Però si es descendeix d’aqueixes ridícules cimes teòriques, ens trobem que abans del triomf complet i definitiu del socialisme hi ha grans probabilitats que la situació revolucionària es convertisca, més d’una vegada, en estabilització relativa (i viceversa). Romanent la resta de les coses iguals, el perill de transformació d’una situació revolucionària en estabilització burgesa és major com menys capaç siga la direcció revolucionària d’explotar la situació. La direcció de la camarilla de Chiang Kai-chek fou superior a la de Tchen Du-siu i Tan Pin-sian. Però no és aquesta direcció la que prenia les decisions: l’imperialisme sencer guiava Chiang Kai-chek amb amenaces i promeses i per mitjà de la seua ajuda directa. La Internacional Comunista guiava Tchen Du-siu. Aquí creuaren les seues espases dues direccions d’envergadura mundial. La de la Internacional Comunista mostrà en totes les etapes de la lluita la seua perfecta mediocritat, facilitant així al màxim la tasca de la direcció imperialista. Sota tals condicions, la transformació de la situació revolucionària en estabilització burgesa no sols no és “impossible”, sinó que és absolutament inevitable. Més fins i tot: es realitza, dins de determinats límits ja s’ha produït.
Per a Europa, Bukharin ha anunciat un nou període d’estabilització “orgànica”. Assegura que no s’ha d’esperar a Europa, en els propers anys, una repetició dels esdeveniments de Viena ni, en general, sacsades revolucionàries. No se sap per què. La lluita per la conquesta del poder passa a l’últim pla en Europa, en benefici de la lluita que cal portar a terme contra la guerra. En canvi, quan es tracta de Xina, és negada l’estabilització, de la mateixa manera que el V Congrés la negà per a Alemanya, després de la derrota de 1923. Tot passa i tot canvia, exceptuant els errors de la Internacional Comunista.
La derrota dels obrers i els camperols en Xina correspon inevitablement a una consolidació política de les classes dirigents xineses; ací està precisament el punt de partida de l’estabilització econòmica. Una certa posada en ordre de la circulació interior i de les relacions comercials exteriors després de la pacificació o la limitació del sector en què regna la guerra civil, comporten automàticament una recuperació de l’activitat econòmica. Les necessitats vitals del país, completament devastat i esgotat, han d’ésser, en algun grau, satisfetes. El nombre dels obrers empleats ha d’augmentar.
Seria ceguesa tancar els ulls a l’existència de certes premisses polítiques per al desenvolupament ulterior de les forces productives del país, desenvolupament que, naturalment, prendrà formes de servitud capitalista. Les premisses polítiques no basten per si soles. És també necessari un impuls econòmic, sense el qual no s’aconseguiria l’èxit sobre la reorganització més que amb una relativa lentitud. Aquesta empenta exterior pot venir donada pel flux de capitals estrangers. En aquest moment, Nord Amèrica ja ha pres el camí, avançant al Japó i Europa, en consentir, en la forma, la conclusió d’un “tractat equitatiu”. La depressió interna, havent-hi recursos disponibles, fa més que probable una vasta intervenció econòmica dels Estats Units en Xina, mantenint evidentment el Guomindang la porta àmpliament oberta. No hi ha dubte que els països europeus, en particular Alemanya, en lluita contra la crisi que s’agreuja ràpidament, intentaran desembarcar en el mercat xinès.
Donada la immensa extensió de Xina i com de multitudinària és la seua població, fins i tot èxits febles en la construcció de carreteres, fins i tot un simple augment en la seguretat dels transports, acompanyats d’una certa regularització del canvi, han d’augmentar automàticament de forma considerable la circulació comercial i, per això mateix, animar la indústria. En l’actualitat, els països capitalistes més importants, entre ells i no el que menys els Estats Units, preocupats per la sortida dels seus automòbils, estan interessats en l’establiment de carreteres de qualsevol tipus.
Per a estabilitzar el canvi xinès i per a traçar les carreteres és necessari un gran emprèstit de l’estranger. S’està discutint la possibilitat de tal emprèstit i es reconeix com absolutament real en la premsa financera anglosaxona influent. Es parla d’un consorci internacional bancari per a amortitzar els deutes de Xina i concedir-li nous crèdits. Ja actualment la premsa ben informada estima que aquest futur negoci és el “més important de la història mundial”.
En quina mesura seran executats aquests projectes grandiosos és quelcom impossible de dir sense una documentació més abundant; no obstant això, aquesta es refereix, en part, a operacions que tenen lloc entre bastidors. Però no hi ha dubte que, en un futur pròxim, els esdeveniments seguiran aquesta direcció. Ja avui la premsa dóna desenes d’informacions mostrant que la pacificació extremament relativa de Xina i la seua unificació encara més relativa han provocat ja un progrés als terrenys més diversos de la vida econòmica. Una bona collita en quasi tota Xina apunta en el mateix sentit. Els diagrames de la circulació interior, de les importacions, de les exportacions, evidencien signes de desenvolupament.
No s’han de repetir, açò no cal ni dir-ho, els errors d’ahir al revés. No cal atribuir a l’estabilització semicolonial capitalista no se sap quins trets rígids, incanviables, metafísics per a dir-ho en una sola paraula. Serà una estabilització molt desigual, exposada a tots els vents de la política mundial, així com als perills interns, que no han estat encara eliminats. No obstant això, aquesta estabilització burgesa, molt relativa, és quelcom força diferent d’una situació revolucionària. És veritat que, materialment, les relacions fonamentals entre les classes continuen essent les mateixes. Però les relacions polítiques entre les seues forces, per al període que estem considerant, s’han modificat radicalment. El fet que el Partit Comunista haja estat gairebé enterament obligat a tornar a les seues posicions de partida, manifesta també aquesta modificació. Haurà de reconquistar la seua influència política partint quasi de zero. Allò que s’ha adquirit és l’experiència. Però perquè resulte positiva i no negativa, aquesta experiència ha d’ésser, açò és absolutament necessari, judiciosament assimilada. Mentre, la burgesia actua amb més seguretat, amb més cohesió. Ha passat a l’ofensiva. Es fixa a si mateixa grans tasques per a demà. El proletariat retrocedeix, està lluny de resistir sempre els colps. El camperolat, privat d’una direcció un poc centralitzada, bull aquí i allà, però sense possibilitats reals d’èxit. No obstant això, el capital estranger ve en ajuda de la burgesia xinesa amb la intenció de fer doblegar-se encara més prop del sòl, per intermedi seu, les masses laborioses xineses. Aqueix és el mecanisme de l’estabilització. Despús-demà, quan Bukharin aürte de front amb els fets, proclamarà que fins llavors es podia considerar l’estabilització com “ocasional”, però que, en l’actualitat, està clar que és “orgànica”. En altres paraules, una vegada més saltarà per damunt dels baiards, encara que recolzant-se aquesta vegada sobre el peu dret.
La recuperació econòmica es correspondrà, per la seua banda, amb la mobilització de noves desenes i centenars de milers d’obrers xinesos, amb l’enfortiment de les seues files, amb el creixement del seu pes específic en la vida social del país, i per això mateix amb un augment de la confiança revolucionària en si mateixos. L’animació del comerç i la indústria en Xina farà que aviat abaste tota la seua agudesa el problema de l’imperialisme. Si el Partit Comunista xinès, influenciat per l’escolàstica de Bukharin i Lominadzé, gira l’esquena al procés que es desenvolupa efectivament al país, perdrà el punt de suport econòmic de la recuperació del moviment obrer. Al principi, l’augment del pes específic del proletariat i de la seua confiança de classe es palesarà en un renaixement de les lluites, en les vagues i la consolidació dels sindicats. És inútil dir que s’obriran així serioses possibilitats davant el Partit Comunista xinès. Ignorem quant de temps haurà de romandre en la clandestinitat. En tot cas, cal reforçar i perfeccionar l’organització il·legal al llarg del pròxim període. Però aquesta tasca no pot ésser portada a terme al marge de la vida i la lluita de les masses. L’aparell il·legal tindrà tantes més possibilitats de desenrotllar-se com més íntimament l’abriguen les organitzacions legals i semilegals de la classe obrera, i com més hi penetre. És necessari que el Partit Comunista xinès renuncie a totes les orelleres doctrinals i que estiga atent al pols de la vida econòmica del país. En el moment oportú, ha de posar-se al capdavant de les vagues, prendre la iniciativa de la resurrecció dels sindicats i de la lluita per la jornada de vuit hores. Només sota aquestes condicions pot realitzar-se sobre una base seriosa la seua participació en la vida política del país.
***
“No pot plantejar-se [deia al Congrés un dels delegats xinesos] una consolidació del poder del Guomindang.” (Pravda, 28 d’agost de 1928.) Açò és fals. Pot perfectament “plantejar-se” una consolidació, fins i tot molt considerable, del poder del Guomindang, fins i tot per a un període també força important.
La burgesia xinesa ha assolit, en el període considerat, victòries molt importants sobre els obrers i els camperols amb una facilitat que no preveia. La conseqüent recuperació de la seua consciència de classe s’ha fet sentir netament en la conferència econòmica que s’ha reunit a finals de juny a Xangai, que, d’alguna forma, ha estat el preparlament econòmic de la burgesia xinesa. Ha mostrat que vol recollir els fruits de la seua victòria. En aquest camí evita als militaristes i als imperialistes, amb l’ajuda dels quals ha triomfat sobre les masses. La burgesia vol l’autonomia duanera, aquesta fita de la independència econòmica, i la unificació tan completa com siga possible de Xina: abolició de les duanes interiors, que desorganitzen el mercat; supressió de l’arbitrarietat de les autoritats militars, que confisquen el material que circula pels ferrocarrils i atempten contra la propietat privada; reducció dels exèrcits, que pesen greument sobre l’economia del país. És també aquest objectiu el que persegueixen la creació d’un valor monetari únic i la posada en ordre de l’administració. Totes aquestes exigències han estat formulades per la burgesia en el seu preparlament econòmic. El Guomindang ha pres nota formalment; però, totalment dividit entre les camarilles militars regionals, és un obstacle per a la realització d’aquestes mesures.
Els imperialistes estrangers representen un altre obstacle més important. No sense raó, la burgesia creu que explotarà amb més èxit les contradiccions interimperialistes i que obtindrà compromisos més avantatjosos, com millor haja sabut obligar en el seu profit a les camarilles militars del Guomindang a sotmetre’s a l’aparell de l’estat burgès centralitzat. En aquest sentit van les aspiracions actuals dels elements més “progressistes” de la burgesia i de la democràcia petit burgesa.
La idea de l’Assemblea Nacional, coronació de les victòries assolides, mitjà d’escombrar els militaristes, representació autoritzada de la burgesia xinesa en els negocis a tractar amb el capital estranger, neix d’aquesta voluntat. El progrés econòmic que s’esbossa davant nosaltres únicament pot envalentir la burgesia, i l’obliga a veure amb una hostilitat particular tot allò que puga atemptar contra la regularitat de la circulació de les mercaderies i desorganitze el mercat nacional. La primera etapa de l’estabilització econòmica augmentarà amb seguretat les possibilitats d’èxit del parlamentarisme xinès, i exigirà, com a conseqüència, que el Partit Comunista xinès faça prova també en aquesta qüestió, en el moment oportú, de la seua iniciativa política.
Per a la burgesia xinesa, ja que ha vençut els obrers i els camperols, no pot plantejar-se més que una assemblea arxicensatària, que tal vegada donarà simplement forma a les representacions industrials i comercials sobre la base de les quals fou convocada la conferència econòmica de Xangai. La democràcia petit burgesa, que inevitablement començarà a agitar-se contra el declivi de la revolució, formularà consignes més “democràtiques”. Cercarà lligar-se així a certes capes superiors de les masses populars de les ciutats i el camp.
El desenvolupament “constitucional” de Xina, almenys en la seua propera etapa, està íntimament lligat a l’evolució interna del Guomindang, que concentra actualment el poder de l’estat. L’últim ple d’agost del Guomindang ha decidit, pel que podem saber, convocar per a l’1 de gener de 1929 el congrés del partit, que ha estat retardat durant tant de temps com a conseqüència de la por que tenia el centre de perdre el poder (com veiem, la “particularitat” de Xina no és molt particular). En la seua ordre del dia figura el problema de la constitució xinesa. És cert que esdeveniments qualssevol, interiors o exteriors, poden impedir el congrés de gener del Guomindang i tota l’era constitucional de l’estabilització de la burgesia xinesa. Aquesta eventualitat sempre és possible. Però si no intervenen nous factors, la qüestió del règim estatal en Xina, els problemes constitucionals, estaran al centre de l’atenció pública en el proper període.
Quina posició prendrà el Partit Comunista? Què oposarà a aquest projecte de constitució del Guomindang? ¿Pot dir el Partit Comunista que, com es prepara per a crear soviets en l’esdevenidor, quan hi haja una reanimació revolucionària, li és indiferent que existeix o no, d’ara a llavors, en Xina una Assemblea Nacional (poc importa que siga censatària o oberta a tot el poble)? Semblant actitud seria superficial, buida, passiva.
El Partit Comunista pot i ha de formular la consigna d’una Assemblea Constituent amb plens poders, elegida per sufragi universal, igual, directe i secret. Durant l’agitació que es desenrotlle a favor d’aquesta consigna evidentment s’haurà d’explicar a les masses que és dubtós que siga convocada una assemblea així, i que si ho fóra, seria impotent mentre el poder material continués en mans dels generals del Guomindang. Així apareix la possibilitat d’abordar d’una forma nova la consigna de l’armament dels obrers i els camperols.
L’animació política lligada a la recuperació econòmica, convertirà de nou en protagonista la qüestió agrària. Però, durant un cert període, aquesta pot veure’s plantejada al terreny parlamentari, és a dir, que pot ésser que vegem la burgesia, i sobretot la democràcia petit burgesa, intentar “resoldre-la” per la via legislativa. El Partit Comunista no pot adaptar-se a la legalitat burgesa, no pot capitular davant la propietat burgesa. Per tant, pot i ha de tenir el seu propi projecte acabat per a donar una solució de conjunt a la qüestió agrària sobre la base de la confiscació de les grans propietats terratinents que sobrepassen una certa extensió (variable segons les províncies). En els fons, el projecte comunista de llei agrària ha d’ésser la futura revolució agrària. Però el Partit Comunista pot i ha d’introduir la seua fórmula en la lluita per l’Assemblea Nacional, i dins d’aquesta Assemblea mateixa, si arriba a ésser convocada.
La consigna de l’Assemblea Nacional (o Constituent) es combina així estretament amb les altres: la jornada de vuit hores, la confiscació de terres i la independència nacional completa de Xina. En aquestes consignes s’hi manifesta l’etapa democràtica del desenvolupament de la revolució xinesa. En el pla polític internacional, el Partit Comunista reivindicarà l’aliança amb l’URSS. Combinant judiciosament aquestes consignes, avançant cadascuna en el moment oportú, el Partit Comunista podrà sortir de la clandestinitat, formar un bloc amb les masses, conquerir la seua confiança i aproximar així el moment de la creació dels soviets i de la lluita directa pel poder.
Aquesta etapa democràtica de la revolució imposa tasques històriques molt determinades. Però el caràcter democràtic d’aquestes tasques no determina en absolut, per si mateix, les classes que resoldran aquests problemes ni fixa les condicions sota què ho faran. En els fons, totes les grans revolucions burgeses havien de resoldre problemes del mateix tipus, però es plantejaven amb mecanismes de classe diferents. En la lluita pels objectius democràtics en Xina, en el curs del període interrevolucionari, el Partit Comunista reunirà les seues forces, controlarà ell mateix les seues consignes i els seus mètodes d’acció. Si, per això mateix, li toca passar per un període de parlamentarisme (el que és possible, fins i tot probable, però en absolut inevitable), l’avantguarda proletària podrà reconèixer els seus enemics i adversaris examinant-los a través del prisma del parlament. Al llarg del període preparlamentari i parlamentari aquesta avantguarda haurà de menar una lluita intransigent per a conquerir la influència sobre els camperols, per a dirigir políticament el camperolat de forma directa. Fins i tot en el cas que l’Assemblea Nacional arribés a constituir-se de manera molt democràtica, els problemes fonamentals no deixarien d’haver d’ésser resolts per la força. A través del període parlamentari, el Partit Comunista arribarà a una lluita directa i immediata pel poder, però posseirà una base històrica més madura; la victòria es farà més segura.
Hem dit que l’etapa parlamentària era probable, però no inevitable. Una nova descomposició del país, així com causes exteriors, poden impedir-la; de totes maneres, en el primer cas podria sorgir un moviment a favor de parlaments regionals. Però tot açò no disminueix la importància de la lluita per una Assemblea Nacional convocada democràticament que, per si mateixa, s’introduiria com una falca entre els agrupaments de les classes posseïdores i ampliaria el marc de l’activitat del proletariat.
Sabem per avançat que tots els “dirigents” que han predicat el bloc de les quatre classes i les comissions d’arbitratge en compte de les vagues, que han ordenat mitjançant despatxos no estendre el moviment agrari, que han aconsellat no aterrir la burgesia, que han prohibit la creació dels soviets, subordinat el Partit Comunista al Guomindang, aclamat Wan Tin-wei com a cap de la revolució agrària, sabem que tots aquests oportunistes culpables de la derrota de la revolució intentaran engreixar a costa de l’ala esquerra i que veuen en la nostra forma de plantejar el problema “il·lusions constitucionals” i una “desviació socialdemòcrata”. Creiem que és indispensable prevenir a temps els comunistes i els obrers avançats xinesos contra el fals radicalisme buit d’aquells que, ahir, tenien com a favorit a Chiang Kai-chek. No és possible desembarassar-se d’un procés històric per mitjà de citacions deformades, de la confusió, de quilòmetres de resolucions; no es pot, mitjançant qualsevol mena de trucs burocràtics i literaris, escapar dels fets i les classes. Els esdeveniments arriben i jutgen. Aquells per als qui no siga suficient amb el control del passat no tenen més que esperar al de l’esdevenidor. Però que no obliden en cap moment que aquesta verificació es realitza a costa de l’avantguarda proletària.
Esperem que no calga plantejar ací el problema general de la democràcia formal, és a dir, de la democràcia burgesa. La nostra actitud respecte a ella no té res en comú amb la negació estèril de l’anarquisme. La consigna i les normes de la democràcia es presenten sota formes diverses per als diferents països, segons l’etapa en què es trobe l’evolució de la societat burgesa. Les consignes democràtiques contenen durant un cert temps il·lusions i enganys, però contenen al seu si una força política animadora:
“Mentre la lluita de la classe obrera per tot el poder sencer no estiga a l’ordre del dia, tenim el deure d’utilitzar totes les formes de la democràcia burgesa.” (Lenin, Obres, Vol. XX, 2a part, p. 297, edició castellana)
Des del punt de vista polític, la qüestió de la democràcia formal recobreix el problema de la nostra actitud no sols envers les masses petitburgeses, sinó també envers les masses obreres, en la mesura que aquestes últimes no hagen adquirit encara una consciència revolucionària de classe. En condicions en què progressava la revolució, en el moment de l’ofensiva del proletariat, la irrupció en la vida política de les capes de base de la petita burgesia es manifestà en Xina mitjançant revoltes camperoles, conflictes amb les tropes governamentals, vagues de tot tipus, l’estossinada dels petits administradors. En l’actualitat, tots els moviments d’aquest tipus disminueixen clarament. La soldadesca triomfant del Guomindang domina la societat. Cada dia d’estabilització produirà xocs cada vegada més nombrosos entre aquest militarisme i aquesta burocràcia, d’una banda, i per l’altra no sols els obrers avançats, sinó també la massa petit burgesa predominant a les ciutats i al camp i fins i tot, dins de determinats límits, la gran burgesia. Abans que el desenrotllament d’aquestes col·lisions les transforme en una lluita revolucionària clara, passaran, segons totes les dades, per un estadi “constitucional”. Els conflictes entre la burgesia i les seues pròpies camarilles militars s’estendran inevitablement, per mitjà d’un “tercer partit” o per altres vies, a les capes superiors de les masses petit burgeses. En el pla econòmic i cultural, aquestes masses són extraordinàriament febles. La seua força política potencial es redueix al seu nombre. Les consignes de la democràcia formal conquereixen o són capaços de conquerir no sols a les masses petitburgeses sinó, també, a les grans masses obreres, precisament perquè els ofereixen la possibilitat (almenys aparent) d’oposar la seua voluntat a la dels generals, els grans terratinents i els capitalistes. L’avantguarda proletària educa les masses servint-se d’aquesta experiència i les porta cap avant.
L’exemple de Rússia mostra que, quan progressa la revolució, el proletariat organitzat en soviets pot, per mitjà d’una política correcta dirigida cap a la conquesta del poder, arrossegar els camperols, fer-los xocar frontalment amb la democràcia formal personificada per l’Assemblea Constituent i empentar-los pel camí de la democràcia soviètica. En tot cas, no s’hi arriba oposant simplement els soviets a l’Assemblea Constituent, sinó arrossegant les masses vers els soviets, servant sempre les consignes de la democràcia formal fins al moment de la conquesta del poder i fins i tot després.
“És un fet històric plenament establert i absolutament indiscutible que al setembre, octubre i novembre de 1917, en virtut d’una sèrie de condicions particulars, la classe obrera de les ciutats, els soldats i els camperols de Rússia estaven preparats d’una manera excepcional per a acceptar el règim soviètic i dissoldre el parlament burgès més democràtic. To i això, els bolxevics no boicotejaren l’Assemblea Constituent, sinó que participaren en les eleccions, tant abans com després de la conquesta del poder polític pel proletariat…
…fins i tot unes setmanes abans de la victòria de la República Soviètica, i fins i tot després d’aquesta victòria, la participació en un parlament democràtic burgès, lluny de perjudicar el proletariat revolucionari, li permet demostrar amb major facilitat a les masses endarrerides per què semblants parlaments mereixen ésser dissolts, facilita l’èxit de la seua dissolució, facilita “la caducitat política” del parlamentarisme burgès.” (V. I. Lenin, La malaltia infantil de l’“esquerranisme” en el comunisme, Obras escogidas en doce tomos, Progreso, 1977, Moscou, tom XI, pàgines 40 i 41)
Quan adoptàrem les mesures pràctiques directes per a dispersar l’Assemblea Constituent recorde com Lenin insistí especialment que es fes venir a Petrograd un o dos regiments de caçadors letons, composts sobretot d’obrers agrícoles. “La guarnició de Petrograd és quasi enterament camperola; pot vacil·lar davant la Constituent.” Així expressava Lenin les seues preocupacions. En aquest assumpte no es tractava en absolut de “tradicions” polítiques, perquè els camperols russos no podien tenir tradicions serioses de democràcia parlamentària. El fons del problema és que la massa camperola, una vegada que s’ha despertat a la vida històrica, no se sent inclinada en absolut a confiar de sobte en una direcció provinent de les ciutats, fins i tot si és proletària, sobretot en un període no revolucionari; aquesta massa cerca una fórmula política simple que expresse directament la seua pròpia força política, és a dir, el predomini del nombre. L’expressió política de la dominació de la majoria és la democràcia formal.
No cal dir que seria una pedanteria digna de Stalin afirmar que les masses populars no poden i mai, sota cap circumstància, han de “saltar” per damunt de l’escaló “constitucional”. En alguns països, l’època del parlamentarisme dura llargues desenes d’anys, fins i tot segles. A Rússia, aquest període no es prolongà més que durant els pocs anys del règim pseudoconstitucional i l’únic dia d’existència de la Constituent. Històricament, pot hom concebre perfectament situacions en què no existisquen tan sols aquests pocs anys i aquest únic dia. Si la política revolucionària hagués estat correcta, si el Partit Comunista hagués estat completament independent del Guomindang, si s’haguessen format soviets en 1925-1927, el desenvolupament revolucionari hauria pogut menar la Xina d’avui a la dictadura del proletariat, sense passar per la fase democràtica. Però fins i tot en aqueix cas la fórmula de l’Assemblea Constituent que el camperolat no ha assajat en el moment més crític, que no ha experimentat i que, per tant, l’il·lusiona encara, hauria pogut, darrere de la primera diferència seriosa entre els camperols i el proletariat, l’endemà mateix de la victòria, convertir-se en la consigna dels camperols i dels petit burgesos de les ciutats contra els proletaris. Malgrat tot, els conflictes importants entre el proletariat i el camperols, fins i tot en unes condicions favorables a la seua aliança, són absolutament inevitables, com ho demostra la Revolució d’Octubre. El nostre major avantatge residia en aquest fet: la majoria de l’Assemblea Constituent s’havia format durant la lluita dels partits dominants per la continuació de la guerra i contra la confiscació de la terra pels camperols; per consegüent, estava seriosament compromesa als ulls del camperols en el moment en què fou convocada l’Assemblea.
***
¿Com caracteritza la resolució del Congrés, adoptada darrere de la lectura de l’informe de Bukharin, el període actual del desenvolupament de Xina i les tasques que s’hi desprenen? El paràgraf 54 d’aquesta resolució diu:
“En l’actualitat, la tasca principal del partit (durant el període comprès entre dues onades d’ascens revolucionari) és lluitar per conquerir les masses, és a dir, que ha de realitzar un treball de masses entre els obrers i els camperols, restablir les seues organitzacions, utilitzar tot descontent contra els grans propietaris terratinents, els burgesos, els generals, els imperialistes estrangers.”
Aquí hi ha realment un exemple clàssic de doble sentit, del tipus dels més cèlebres oracles de l’antiguitat. El període actual és caracteritzat com estant “comprès entre dues onades d’ascens revolucionari”. Aquesta fórmula ens resulta coneguda. El V Congrés l’havia aplicada a Alemanya. Tota situació revolucionària no es desenrotlla uniformement, sinó que coneix fluxos i refluxos. Aquesta fórmula ha estat escollida amb premeditació, perquè no es puga pensar en interpretar-la que confessa l’existència d’una situació revolucionària, en què es produeix simplement un petit moment de “calma” abans de la tempestat. Per si de cas, es podria creure també que admet que s’esgotarà tot un període entre dues revolucions. Tant en un cas com en l’altre, serà possible començar una futura resolució amb les paraules “com havíem previst” o “com havíem predit”.
En tot pronòstic històric hi ha, inevitablement, un element condicional. Com més breu és el període considerat, més important és aquest element. En general, és impossible establir un pronòstic que dispense els dirigents del proletariat d’haver d’analitzar més tard la situació. Un pronòstic no fixa una necessitat invariable; és la seua orientació allò que té importància. Es pot i s’ha de veure fins a quin punt tot pronòstic és condicional. Es pot fins i tot, en determinades situacions, presentar diverses variants per a l’esdevenidor, delimitant-les de forma reflexiva. En fi, en el cas d’una situació problemàtica, es pot renunciar totalment, a títol provisional, a establir un pronòstic i aconsellar simplement esperar i observar. Però tot això ha d’ésser fet clarament, obertament i honestament. Al llarg dels cinc darrers anys, els pronòstics de la Internacional Comunista no han estat directrius, sinó trampes per a la direccions dels partits dels diversos països. L’objectiu principal d’aquests pronòstics és inspirar la veneració per la saviesa de la direcció i, en cas de derrota, salvar el “prestigi”, aqueix suprem fetitxe dels febles. És un mètode que permet obtenir revelacions dels oracles, i no procedir a anàlisis marxistes. Pressuposa, en la pràctica, l’existència de “bocs expiatoris”. És un sistema desmoralitzador. Els errors ultraesquerrans de la direcció alemanya en 1924-1925 eren, justament, el resultat de la mateixa manera pèrfida de formular amb doble sentit una opinió sobre les “dues onades de l’ascens revolucionari”. La resolució del VI Congrés pot produir altres tantes desgràcies.
Hem conegut l’onada revolucionària d’abans de Xangai, i després la de U-Tchang. Hi ha hagut moltes d’altres, més limitades i més localitzades. Totes es basaven en l’ascens revolucionari general de 1925-1927. Però aquest ascens històric ha finit. Cal comprendre-ho i dir-ho amb claredat. Se’n desprenen conseqüències estratègiques importants.
La resolució fa referència a la necessitat d’“utilitzar” tot descontent contra els grans propietaris terratinents, els burgesos, els generals i els imperialistes estrangers. Açò és indiscutible, però és massa vague. Com “utilitzar-lo”? Si estem entre dues onades d’ascens revolucionari, llavors tota manifestació un xic important de descontent pot ésser considerada com el famós “començament de la segona onada” (segons Zinoviev i Bukharin). Llavors la consigna propagandística de la insurrecció armada haurà de convertir-se ràpidament en una consigna d’acció. D’ací pot nàixer un “segon atac” de putschisme. El partit utilitzarà d’una forma totalment distinta el descontentament de les masses si el considera situat en una perspectiva històrica correcta. Però el VI Congrés no disposa d’aquesta “bagatel·la” (una perspectiva històrica correcta) en cap qüestió. Aquesta llacuna féu del V Congrés un fracàs. Per això pot desmembrar-se enterament la Internacional Comunista.
Després d’haver condemnat de nou les tendències putchistes a les que ella mateixa prepara el terreny, la resolució del Congrés continua:
“D’altra banda, certs camarades han caigut en un error oportunista: avancen la consigna de l’Assemblea Nacional.”
En què consisteix l’oportunisme d’aquesta consigna és quelcom que no explica la resolució. Només el delegat xinès Strakhov, en el seu discurs de clausura sobre les lliçons de la revolució xinesa, intenta donar una explicació. Heus aquí el que diu:
“Per l’experiència de la revolució xinesa veiem que quan la revolució a les colònies [?] s’apropa al moment decisiu, la qüestió es planteja netament: o bé la dictadura dels grans propietaris terratinents i de la burgesia, o bé la del proletariat i els camperols.”
Naturalment, quan la revolució (i no sols a les colònies) “s’apropa al moment decisiu”, llavors tota forma d’actuar com s’ha fet amb el Guomindang, és a dir, tot col·laboracionisme, és un crim de conseqüències fatals: únicament es pot concebre aleshores una dictadura dels posseïdors o una dictadura dels treballadors. Però, com ja hem vist, fins i tot en moments semblants, per a triomfar de forma revolucionària sobre el parlamentarisme, hom no ha de negar-lo estèrilment. No obstant això, Strakhov va encara més lluny:
“Allí [a les colònies] la democràcia no pot existir: només és possible la dictadura burgesa oberta. No pot haver-hi cap via constitucional.”
Açò és estendre de forma doblement inexacta una idea correcta. Si en els “moments decisius” de la revolució, la democràcia burgesa es veu inevitablement torpedinada (i no sols a les colònies), açò no significa en absolut que siga impossible en els períodes interrevolucionaris. Però precisament Strakhov i tot el congrés no volen reconèixer que el “moment decisiu”, durant el qual els comunistes es complaïen en les pitjors ficcions democràtiques al si del Guomindang, ha passat ja. Abans d’un nou “moment decisiu” cal travessar un llarg període, durant el qual s’haurà d’abordar d’una forma nova els problemes vells. Afirmar que no pot haver-hi a les colònies períodes constitucionals o parlamentaris és renunciar a utilitzar uns mitjans absolutament essencials, i és, sobretot, fer difícil per a un mateix una orientació política correcta, és empentar el partit a un atzucac.
Dir que per a Xina, com, d’altra banda, per a tots els altres estats del món, no hi ha sortida vers el desenvolupament lliure, dit d’una altra forma socialista, per la via parlamentària, és quelcom correcte. Però dir que en el desenvolupament de Xina o de les colònies no pot haver-hi cap període o etapa constitucional, és quelcom distint i incorrecte. En Egipte hi havia un parlament, ara dissolt. És possible que renasca. Malgrat l’estatut colonial d’aquest país, hi ha un parlament a Irlanda. El mateix ocorre en tots els estats d’Amèrica del Sud, per no parlar dels dominions de Gran Bretanya. Existeixen “succedanis” de parlaments a l’Índia. Encara poden desenrotllar-se més: en aquest punt, la burgesia britànica és molt hàbil. ¿Com pot hom afirmar que, després de l’aixafament de la seua revolució, Xina no travessarà una fase parlamentària o pseudoparlamentària, o que no serà l’escenari d’una lluita política seriosa per assolit aquest estadi? Una afirmació semblant no té cap base.
El mateix Strakhov diu que, precisament, els oportunistes xinesos aspiren a substituir la consigna dels soviets per la de l’Assemblea Nacional. És possible, probable, fins i tot inevitable. Tota l’experiència del moviment obrer mundial, del moviment rus en particular, prova que els oportunistes són sempre els primers en agafar-se als mètodes parlamentaris i, en general, a tot allò que, de prop o de lluny, s’assemble al parlamentarisme. Els menxevics s’agafaven a l’activitat en la Duma, oposant-la a l’acció revolucionària. La utilització dels mètodes parlamentaris fa sorgir inevitablement tots els perills lligats al parlamentarisme: il·lusions constitucionals, legalisme, tendència als compromisos, etc. Hom únicament pot combatre aquests perills, aquestes malalties per mitjà d’una orientació revolucionària de tota la política. Però el fet que els oportunistes prediquen la lluita per l’Assemblea Nacional no és en absolut un argument que justifique per la nostra banda una actitud negativa cap al parlamentarisme. Després del colp d’estat del 3 de juny de 1907 a Rússia, la majoria dels elements dirigents del Partit Bolxevic eren favorables al boicot d’una Duma mutilada i trucada. En canvi, els menxevics estaven completament d’acord en participar a la Duma. Açò no impedí Lenin intervenir vigorosament perquè fóra utilitzat fins i tot el “parlamentarisme” del 3 de juny, en la conferència del partit que unia encara en aquella època les dues fraccions. Lenin fou l’únic bolxevic que votà amb els menxevics a favor de la participació en les eleccions. Evidentment, la “participació” de Lenin no tenia res a veure amb la dels menxevics, Com ho demostrà tota la marxa posterior dels esdeveniments; no s’oposava a les tasques revolucionàries, sinó que hi contribuïa durant l’època compresa entre dues revolucions. Fins i tot utilitzant el pseudoparlament contrarevolucionari del 3 de juny, el nostre partit, tot i la seua gran experiència dels soviets de 1905, continuava menant la lluita per l’Assemblea Constituent, és a dir, per la forma més democràtica de la representació parlamentària. Cal conquerir el dret de renunciar al parlamentarisme unint les masses al voltant del partit i portant-les a lluitar obertament per la conquesta del poder. És ingenu creure que hom pot substituir aquest treball per la simple renúncia a la utilització revolucionària dels mètodes i les formes contradictòries i opressives del parlamentarisme. És en açò que consisteix l’error més bast de la resolució del Congrés, que fa aquí una vulgar cabriola ultraesquerrana.
Vegem, en efecte, com tot ha estat posat del revés. Seguint la lògica de la direcció actual i d’acord amb les resolucions del VI Congrés de la Internacional Comunista, Xina s’apropa no al seu any 1917, sinó al seu 1905. Per aquesta raó, conclouen mentalment els dirigents, sota la consigna de la democràcia formal! No queda, realment, una sola articulació que els epígons no s’hagen pres l’atenció de luxar. ¿Com pot hom rebutjar la consigna de la democràcia i sobretot la més radical: la representació democràtica del poble, davall les condicions d’un període no revolucionari, quan la revolució no ha complit les seues tasques més immediates: la unitat de Xina i la seua depuració de totes les antigalles feudals, militars i burocràtiques?
El Partit Comunista xinès, que jo sàpia, no ha tingut un programa propi. El Partit Bolxevic arribà a la Revolució d’octubre i la realitzà armat amb el seu vell programa, en què les consignes de la democràcia ocupaven un lloc important. Bukharin intentà suprimir aquest programa mínim, igual que intervingué més tard contra les reivindicacions transitòries del programa de la Internacional Comunista. Però aquesta actitud de Bukharin no ha quedat en la història del partit més que com una anècdota. Com és sabut, és la dictadura del proletariat la que ha portat a terme la revolució democràtica en Rússia. Això tampoc vol comprendre-ho en absolut la direcció actual de la Internacional Comunista. Però el nostre partit només ha portat el proletariat a la dictadura perquè defensava amb energia, perseverança i abnegació totes les consignes, totes les reivindicacions de la democràcia, incloent-hi la representació popular basada en el sufragi universal, la responsabilitat del Govern davant els representants del poble, etc. Només una agitació així permeté al partit protegir el proletariat de la influència de la democràcia petit burgesa, eliminar la influència d’aquesta sobre els camperols, preparar l’aliança dels obrers i els camperols i incorporar a les seues files als elements revolucionaris més resolts. ¿És que açò no era més que oportunisme?
***
Strakhov diu que la nostra consigna és la dels soviets i que només un oportunista pot substituir-la per la de l’Assemblea Nacional. Aquest argument revela de la manera més exemplar el caràcter erroni de la resolució del congrés. En la discussió ningú contradigué Strakhov; al contrari, la seua posició fou aprovada i ratificada per la resolució principal sobre la tàctica. Només ara podem veure amb claredat com de nombrosos són, en la direcció actual, aquells que han fet l’experiència d’una, dues i fins i tot tres revolucions deixant-se portar per la marxa de les coses i la direcció de Lenin, però sense meditar sobre el sentit dels esdeveniments i sense assimilar les més grans lliçons de la Història. Estem en gran manera obligats a repetir encara certes veritats elementals.
En la meua crítica del programa de la Internacional Comunista he mostrat com els epígons han desfigurat i mutilat monstruosament el pensament de Lenin, que afirmava que els soviets són òrgans de la insurrecció i òrgans de poder. S’ha tret la conclusió que únicament es poden crear soviets en la “vigílies” de la insurrecció. Aquesta idea grotesca ha trobat la seua expressió més acabada, com sempre, en la mateixa resolució del ple de novembre últim del Comitè Central xinès, que hem descobert recentment. Diu:
“Es pot i s’han de crear els soviets com a òrgans del poder revolucionari només en el cas en què ens trobem en presència d’un progrés important, indiscutible, del moviment revolucionari de les masses, i quan tinga assegurat un èxit sòlid el aqueix moviment.”
La primera condició, “el progrés important”, és indiscutible. La segona condició, “la garantia de l’èxit”, i a més d’un èxit “sòlid”, és simplement una ximpleria digna d’un pedant. En la continuació del text d’aquesta resolució, no obstant això, aquesta estupidesa és àmpliament desenvolupada:
“Evidentment, no es pot abordar la creació dels soviets quan la victòria no està totalment garantida, perquè podria succeir que tota l’atenció es concentrés únicament sobre les eleccions als soviets i no sobre la lluita militar, a partir de tot això podria instal·lar-se el democratisme petitburgès, el que debilitaria la dictadura revolucionària i crearia un perill per a la direcció del partit.”
L’esperit de Stalin, reflectint-se a través del prisma del petit prodigi Lominadzé, planeja sobre aquestes línies immortals. No obstant això, tot açò és simplement absurd. Durant la vaga de Hong Kong i de Xangai, durant tot el violent progrés posterior del moviment dels obrers i els camperols, es podia i s’havien de crear els soviets com a òrgans de la lluita revolucionària oberta de les masses, que tard o d’hora, i en absolut immediatament, portaria a la insurrecció i a la conquesta del poder. Si la lluita, en la fase considerada, no s’eleva fins a la insurrecció, evidentment els soviets mateixos també es redueixen a res. No poden convertir-se en institucions “normals” de l’estat burgès. Però en aqueix cas, és a dir, si els soviets són destruïts abans de la insurrecció, les masses treballadores fan de totes maneres una adquisició enorme amb el coneixement pràctic que extrauen dels soviets i la familiaritat que adquireixen amb el seu mecanisme. En l’etapa següent de la revolució, la seua edificació està així garantida d’una forma més fructífera i a una escala més vasta: no obstant això, fins i tot en la fase següent, pot ocórrer que no menen directament ni a la victòria ni tan sols a la insurrecció. Recordem fermament açò: la consigna dels soviets pot i ha d’ésser avançada des de les primeres etapes del progrés revolucionari de les masses. Però ha d’ésser un progrés real. Les masses obreres han d’afluir cap a la revolució, s’han de col·locar sota la seua bandera. Els soviets donen una expressió organitzativa a la força centrípeta del desenvolupament revolucionari. Aquestes consideracions impliquen que durant el període del reflux revolucionari, que es manifesten tendències centrífugues dins de les masses, la consigna dels soviets es converteix en doctrinària, en inert o, cosa no millor, en una consigna d’aventurers. No és possible mostrar-ho més clara ni més tràgicament de com ho ha fet l’experiència de Canton.
Ara la consigna dels soviets no té un altre valor en Xina que el d’obrir una perspectiva, i en aqueix sentit té un paper propagandístic. Seria absurd oposar els soviets, la consigna de la tercera revolució xinesa, a l’Assemblea Nacional, és a dir, a la consigna que és resultat del desastre de la segona revolució xinesa. L’abstencionisme, en un període interrevolucionari, sobretot després d’una cruel derrota, seria una política suïcida.
Es podria dir (hi ha molts sofistes al món) que la resolució del VI Congrés no significa l’abstencionisme: no hi ha cap Assemblea Nacional, ningú la convoca encara ni promet convocar-la, i, com a conseqüència, no hi ha res que boicotejar. Semblant raonament seria, no obstant això, massa llastimós, formal, infantil, bukharinià. ¿Si el Guomindang es veiés forçat a convocar l’Assemblea Nacional, és que la boicotejaríem en aquesta situació? No. Desemmascararíem sense pietat la falsedat i la mentida del parlamentarisme del Guomindang, les il·lusions constitucionals de la petita burgesia; exigiríem l’extensió integral dels drets electorals; al mateix temps, ens llençaríem a l’arena política per a oposar en el curs de la lluita pel parlament, en el curs de les eleccions, i dins del mateix parlament, els obrers i els camperols pobres a les classes posseïdores i els seus partits. Ningú s’entossudirà a predir quins serien per al partit, actualment reduït a una existència clandestina, els resultats obtinguts així. Si la política fóra correcta, els avantatges podrien ésser força importants. ¿Però en aquest cas, no està clar que el partit pot i deu no sols participar en les eleccions si les decideix el Guomindang, sinó també exigir que comporten una mobilització de masses al voltant d’aqueixa consigna?
Políticament, el problema està ja plantejat; cada dia que passe ho confirmarà. En la nostra crítica del programa hem fet referència a la probabilitat d’una certa estabilització econòmica en Xina. Posteriorment, els periòdics han aportat desenes de testimonis sobre el començament d’una recuperació econòmica (vegeu el Butlletí de la Universitat xinesa). Ara, ja no és una suposició, sinó un fet, encara que la recuperació no estiga encara més que en la seua primera fase. Però és precisament al principi quan cal percebre el sentit de la tendència; si no, no es fa política revolucionària, sinó seguidisme. El mateix ocorre amb la lluita política entorn dels problemes de la constitució. Ara no és ja una previsió teòrica, una simple possibilitat, sinó una mica més concreta. No és gratuït que el delegat xinès haja tornat diverses vegades sobre el tema de l’Assemblea Nacional; no és per atzar que el congrés ha cregut necessari adoptar una resolució especial (i particularment falsa) al respecte. No és l’Oposició la que ha plantejat aquest problema, sinó precisament el desenvolupament de la vida política en Xina. Aquí també cal saber percebre la tendència des del seu inici. Com més intervinga el Partit Comunista, amb audàcia i resolució, sobre la consigna de l’Assemblea Constituent democràtica, menys espai deixarà als diferents partits intermediaris, i més sòlid serà el seu propi èxit.
¿Si el proletariat xinès ha de viure encara diversos anys (fins i tot encara que només siga un any) sota el règim del Guomindang, podrà renunciar el Partit Comunista a la lluita per l’extensió de les possibilitats legals de qualsevol tipus: llibertat de premsa, de reunió, d’associació, dret de vaga, etc.? Si renunciés a aquesta lluita es transformaria en una secta inerta. Però aqueixa és una lluita per les llibertats democràtiques. El poder dels soviets significa el monopoli de la premsa, de les reunions, etc., a mans del proletariat. ¿És possible que el Partit Comunista traga ara aquesta consigna? En la situació que estem considerant seria una barreja d’infantilisme i de follia. El Partit Comunista està lluitant, en l’actualitat, no per conquerir el poder, sinó per mantenir i consolidar el seu lligam amb les masses en nom de la lluita pel poder en l’esdevenidor. La lluita per la conquesta de les masses està inevitablement lligada a la lluita menada contra les violències de la burocràcia del Guomindang enfront de les organitzacions de masses, enfront de les seues reunions, enfront de la seua premsa, etc. En el curs del període pròxim, ¿va el Partit Comunista a combatre per la llibertat de premsa, o deixarà aquesta tasca a un “tercer partit”? ¿Es limitarà el Partit Comunista a la presentació de reivindicacions democràtiques aïllades (llibertat de premsa, de reunió, etcètera), cosa que equivaldria a un reformisme liberal, o plantejarà les consignes democràtiques més conseqüents? En el pla polític, això significa la representació popular basada en el sufragi universal.
***
Pot hom preguntar-se si l’Assemblea Constituent democràtica és “realitzable” després de la derrota de la revolució en una Xina semicolonial rodejada pels imperialistes. Només és possible respondre a aquesta pregunta per mitjà de conjectures. Però quan es tracta d’una reivindicació, qualsevol que siga, formulada en les condicions generals de la societat burgesa o en un cert estat d’aquesta societat, el simple criteri de la possibilitat de la seua realització no és decisiu per a nosaltres. És molt probable, per exemple, que el poder de la monarquia i la Cambra dels Lords no siguen eliminats en Anglaterra abans de la instauració de la dictadura revolucionària del proletariat. Tanmateix, el Partit Comunista anglès ha de fer figurar la seua abolició entre les seues reivindicacions parcials. No són les conjectures empíriques sobre la possibilitat o impossibilitat de realitzar qualsevol reivindicació transitòria les que poden resoldre el problema. És el seu caràcter social i històric el que decideix: ¿és progressiva per al desenvolupament ulterior de la societat? ¿Correspon als interessos històrics del proletariat? ¿Consolida la seua consciència revolucionària? En aquest sentit, reclamar la prohibició dels trusts és petit burgès i reaccionari; a més, com ho ha demostrat la història de Nord Amèrica, aquesta reivindicació és completament utòpica. En canvi, sota determinades condicions, és totalment progressiu i correcte exigir el control obrer sobre els trusts, tot i que siga dubtós que es puga aconseguir en el marc de l’estat burgès. El fet que aquesta reivindicació no siga satisfeta mentre domine la burgesia, ha d’empentar els obrers a l’enderrocament revolucionari de la burgesia. D’aquesta manera, la impossibilitat política de realitzar una consigna pot no ésser menys fructífera que la possibilitat relativa de realitzar-la.
Arribarà Xina, durant un cert període, al parlamentarisme democràtic? En quin grau, amb quina força i durada? A aquest respecte, només podem lliurar-nos a les conjectures. Però seria fonamentalment erroni suposar que el parlamentarisme siga irrealitzable en Xina i suposar que no hem de portar a les camarilles del Guomindang davant el tribunal del poble xinès. La idea de la representació del poble sencer, com ho ha mostrat l’experiència de totes les revolucions burgeses, i en particular les que alliberaren les nacionalitats, és la més elemental, la més simple i la més apta per a despertar l’interès d’àmplies capes populars. Com més es resistisca la burgesia que domina a aquesta reivindicació “del poble sencer”, més es concentrarà l’avantguarda proletària al voltant de la nostra bandera, més maduraran les condicions polítiques per a la vertadera victòria sobre l’estat burgès, siga el govern militar del Guomindang o un govern parlamentari.
Pot hom replicar: però només es podrà convocar una vertadera Assemblea Constituent a través dels soviets, és a dir, a través de la insurrecció. ¿No seria més senzill començar pels soviets i limitar-s’hi? No, no seria més senzill. Seria justament posar el carro davant dels bous. És molt probable que només siga possible convocar l’Assemblea Constituent per mitjà dels soviets, i que així aquesta Assemblea es convertisca en supèrflua abans d’haver vist la llum del dia. Açò pot succeir, de la mateixa manera que pot no succeir. Si els soviets, per mitjà dels quals podrà reunir-se una “vertadera” Assemblea Constituent, estan ja allí, veurem si encara cal procedir a aquesta convocatòria. Però en l’actualitat no hi ha soviets. Hom no podrà començar a establir-los fins que comence un nou ascens de les masses, que pot produir-se dins de dos o tres anys, d’ací a cinc anys o de més. No hi ha tradició soviètica en Xina. La Internacional Comunista ha menat en aquest país una agitació contra els soviets, i no a favor d’ells. No obstant això, mentre, les qüestions constitucionals es dediquen a sortir per totes les esquerdes.
Al llarg de la seua nova etapa, ¿pot saltar la revolució xinesa per damunt de l’etapa de la democràcia formal? Del que s’ha dit més amunt resulta que, des d’un punt de vista històric, no està exclosa tal possibilitat. Però és absolutament inadmissible que s’aborde el problema limitant-se a aquesta eventualitat, que és la menys probable i la més llunyana. És fer prova de lleugeresa d’esperit al terreny polític. El Congrés adopta les seues decisions per a més d’un mes, i fins i tot, com ja sabem, per a més d’un any. ¿Com es pot deixar els comunistes xinesos lligats de peus i mans, fregant d’oportunisme la forma de lluita política que, en la pròxima etapa, pot adquirir la major importància?
Sens dubte, en entrar a la via de la lluita per l’Assemblea Constituent, es pot reanimar i reforçar les tendències menxeviques dins del Partit Comunista Xinès. No és menys important combatre l’oportunisme quan la vida política s’orienta vers el parlamentarisme o cap a la lluita per la seua instauració que quan s’està en presència d’una lluita revolucionària directa. Però com ja s’ha dit, d’això deriva la necessitat de no tacar d’oportunisme les consignes democràtiques, sinó de preveure garanties i elaborar mètodes de lluita bolxevics a què servisquen aquestes consignes. En grans línies, aquests mètodes i aquestes garanties són els següents:
1.- El partit ha de recordar que, amb relació al seu objectiu principal, la conquesta del poder amb les armes a la mà, les consignes democràtiques no tenen més que un caràcter secundari, provisional, passatger, episòdic. Ha d’explicar-ho així. La seua importància fonamental resideix en què permeten desembocar en la via revolucionària.
2.- El partit ha d’arrancar, en la lluita per les consignes de la democràcia, les il·lusions constitucionals i democràtiques de la petita burgesia i dels reformistes que expressen les seues opinions, explicant que el poder dins de l’estat no s’obté per mitjà de les formes democràtiques del vot, sinó per mitjà de la propietat i el monopoli de l’ensenyament i l’armament.
3.- Explotant a fons les divergències de punts de vista que existisquen al si de la burgesia (petita i gran) respecte a les qüestions constitucionals, franquejant les diverses vies possibles vers un camp d’activitat oberta; combatent per l’existència legal dels sindicats, dels clubs obrers, de la premsa obrera; creant on i quan siga possible organitzacions polítiques legals del proletariat col·locades sota la influència directa del partit; tendint quan més siga possible a legalitzar més o menys els diversos dominis de l’activitat del partit (aquest haurà d’assegurar, abans que altra cosa, l’existència del seu aparell il·legal, centralitzat, que dirigirà totes les branques de l’activitat del partit, legal i il·legal).
4.- El partit ha de menar un treball revolucionari sistemàtic entre les tropes de la burgesia.
5.- La direcció del partit ha de desemmascarar implacablement totes les vacil·lacions oportunistes que tendisquen a una solució reformista dels problemes plantejats al proletariat de Xina, ha de separar-se de tots els elements que conscientment s’esforcen en subordinar el partit al legalisme burgès.
Només tenint en compte aquestes condicions assignarà el partit a les distintes branques de la seua activitat la seua justa proporció, no deixarà passar un nou canvi de la situació en el sentit d’una nova reanimació revolucionària, entrarà des del començament a la via de la creació dels soviets, mobilitzant les masses al voltant d’aquests, i els oposarà des de la seua creació a l’estat burgès, amb tots els seus camuflatges parlamentaris i democràtics.
La consigna de l’Assemblea Constituent s’oposa tan poc a la fórmula de la dictadura democràtica com a la de la dictadura del proletariat. L’anàlisi teòrica i la història de les nostres tres revolucions ho testifiquen.
La fórmula de la dictadura democràtica del proletariat i els camperols fou a Rússia l’expressió algebraica, o, dit d’una altra forma, l’expressió més general, la més àmplia, de la col·laboració del proletariat i les capes inferiors dels camperols en la revolució democràtica. La lògica d’aquesta fórmula provenia del fet que els seus grans components no havien estat jutjats en l’acció. En particular, no havia estat possible predir de forma totalment categòrica si, en les condicions de la nova època, el camperolat seria capaç d’esdevenir una nova força si fa o no fa independent, en quina mesura ho seria, i quines relacions polítiques recíproques entre els aliats en resultarien dins de la dictadura. L’any 1905 no havia portat la qüestió fins al punt d’una verificació decisiva; 1917 demostrà que quan el camperolat porta a coll un partit (els socialistes revolucionaris) independent de l’avantguarda del proletariat, aquest partit es troba col·locat davall la total dependència de la burgesia imperialista. Al llarg del període 1905-1917, la transformació imperialista, que comportà el desenvolupament de la democràcia petit burgesa així com el de la socialdemocràcia internacional, s’accelerà. Per això, en 1917, la consigna de la dictadura democràtica del proletariat i els camperols es realitzà vertaderament per mitjà de la dictadura del proletariat, Arrossegant amb si les masses camperoles. Per això mateix, el “transcreixement” de la revolució, passant de la fase democràtica a l’estadi socialista, s’efectuà ja sota la dictadura del proletariat.
En Xina, la consigna de la dictadura democràtica del proletariat i els camperols hauria pogut tenir una certa lògica política, molt més limitada i episòdica que a Rússia, si hagués estat formulada en el moment adequat, en 1925-1926, per a provar les forces vivificadores de la revolució; hauria estat substituïda, igualment en el moment oportú, per la de la dictadura del proletariat arrossegant als camperols pobres. Tot allò que cal al respecte ha estat dit en la Crítica del projecte de programa. Queda encara per preguntar-se: no pot el període interrevolucionari actual, lligat a un nou agrupament de les forces de classe, afavorir el renaixement de la consigna de la dictadura democràtica? Més amunt hem respost: no, la fa desaparèixer definitivament. El període de l’estabilització interrevolucionària es correspon amb el creixement de les forces productives, amb el desenvolupament de la burgesia nacional, amb l’augment numèric del proletariat i el desenvolupament de la seua cohesió, amb l’accentuació de les diferències al camp i l’accentuació de la degeneració capitalista en la democràcia a l’estil Wan Tin-wei o qualsevol altre demòcrata petitburgès amb un “tercer partit”, etc. Amb d’altres paraules, Xina passarà per processos anàlegs en les seues grans línies als que travessà Rússia sota el règim del 3 de juny. Estàvem segurs, en aquell temps, que el dit règim no seria etern, ni tan sols de llarga durada, i que desembocaria en una revolució (amb l’ajuda relativa de la guerra). Però la Rússia que sortí del règim de Stolypin no era la mateixa que quan començà. Els canvis socials que el règim interrevolucionari introduirà en Xina depenen en particular de la durada d’aqueix règim. La tendència general d’aqueixes modificacions no és menys indiscutible des d’ara: accentuació de les contradiccions de classe i eliminació completa de la democràcia petit burgesa en tant que força política independent. Però açò significa justament que, en la tercera revolució xinesa, una coalició “democràtica” dels partits polítics prendria un sentit més reaccionari i més antiproletari encara del que ho fou el del Guomindang en 1925-1927. No queda, doncs, una altra cosa que realitzar que una coalició de les classes davall l’avantguarda proletària. És precisament la via d’octubre. Presenta moltes dificultats, però no hi ha una altra.
Hem fet referència anteriorment a la “interessant” resolució del Ple del Comitè Central del Partit Comunista xinès (novembre de 1927), precisament la que el IX Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista acusà de “trotskista”, i a propòsit de la qual, Lominadzé es justificava de forma tan variada, mentre que Stalin, amb obstinació, s’amagava darrere del silenci. En realitat, aquesta resolució combina l’oportunisme i una tàctica aventurista, i reflecteix amb una exactitud perfecta la política del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, abans i després de juliol de 1927. Quan la condemnaren, després de la derrota de la insurrecció de Canton, els dirigents de la Internacional Comunista no sols no la reproduïren, sinó que no presentaren ni tan sols cap extracte. Era massa humiliant veure’s a si mateix en l’espill xinès. Aquesta resolució aparegué en una “documentació” especial i difícil d’assolir, publicada per la Universitat Xinesa Sun Yatsen (núm. 10).
El núm. 14 de la mateixa publicació arribà a les nostres mans quan el nostre treball (La qüestió xinesa després del VI Congrés) estava ja enllestit; conté un altre document no menys interessant, encara que d’un caràcter diferent: és una crítica; es tracta d’una resolució adoptada pel Comitè Provincial de Kiang Su del Partit Comunista xinès, el 7 de maig de 1929, en relació amb les decisions del IX Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista. Recordem que Xangai i Canton formen part de la província de Kiang Su.
Aquesta resolució constitueix, com ja s’ha dit, un document interessant, malgrat els errors de principi i dels malentesos polítics que conté. En els fons, la resolució no fa més que condemnar implacablement les decisions del IX Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, i, en general, tota la direcció de la Internacional en la revolució xinesa. Naturalment, de conformitat amb el règim actual de la Internacional Comunista, la crítica dirigida contra el Comitè Executiu té un caràcter restringit, convencionalment diplomàtic. La resolució apunta cap al seu propi Comitè Central, que exerceix el paper d’un ministeri responsable assistint a un monarca irresponsable, el qual, com hom ja sap, “no pot equivocar-se”. Hi ha fins i tot amables elogis referents a certes parts de la resolució del Comitè Executiu. Aquesta forma d’abordar les qüestions per mitjà de “maniobres” és, en si mateixa, una crítica cruel del règim de la Internacional Comunista: la hipocresia és inseparable del burocratisme. Però allò que la resolució diu, en els fons, de la direcció política i dels seus mètodes constitueix una acusació encara molt més greu.
“Després de la Conferència del 7 d’agost [1927], informa el Comitè de Kiang Su, el Comitè Central formulà un judici sobre la situació que es reduïa a dir que, encara que la revolució havia sofert una triple derrota, travessava no obstant una fase d’ascens.”
Aquesta apreciació conforme enterament amb la caricatura que féu Bukharin de la teoria de la revolució permanent, caricatura que aplicà primer a Rússia, després a Europa i per fi a Àsia. Els esdeveniments reals de la lluita, és a dir, les tres derrotes, haurien d’haver estat, segons sembla, considerats tots ells en si mateixos, i l’“ascens” permanent, separat, també per si mateix.
De la resolució adoptada pel VII Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista (maig), el Comitè Central del partit xinès en treu la conclusió següent:
“Cal preparar i organitzar immediatament insurreccions per tot arreu on siga objectivament possible.”
Quins eren, sobre aquest punt, les condicions polítiques? A l’agost de 1927, el Comitè de Kiang Su declara:
“L’informe polític del Comitè Central assenyala que els obrers de Hunan, després d’una cruel derrota, abandonaren la direcció del partit, que no estem en presència d’una situació revolucionària objectiva... però, tot i això, el Comitè Central diu clarament que el conjunt de la situació, des del punt de vista econòmic, polític i social [justament! L. T.] és favorable a la insurrecció. Puix que no és possible ja desencadenar revoltes a les ciutats, cal traslladar la lluita armada al camp. És ací on han d’estar els focus de la sublevació, mentre que la ciutat ha d’ésser una força auxiliar” (p. 4).
Recordem que immediatament després del Ple de maig del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, que confià la direcció de la revolució agrària al Guomindang d’esquerra, aquest es llençà a abatre els obrers i els camperols. La posició del Comitè Executiu es féu absolutament insostenible. Eren precisos a qualsevol preu, i sense tardança, actes d’“esquerra” en Xina per a refutar la “calúmnia” de l’Oposició, és a dir, el seu pronòstic irrefutable. Aquesta és la raó per la qual el Comitè Central xinès es trobà agafat entre l’espasa i la paret i fou obligat, a l’agost de 1927, a canviar de dalt a baix la política proletària. Encara que no hagués una situació revolucionària, i tanmateix l’abandó del partit per les masses obreres, constatava el Comitè Central, la situació econòmica i social era “favorable a la insurrecció”. En tot cas, un aixecament victoriós hauria estat força “favorable” al prestigi del Comitè Executiu de la Internacional Comunista. Atès que els obrers abandonaven la revolució, era necessari, segons es pretenia, girar l’esquena a les ciutats i intentar desencadenar aixecaments aïllats al camp.
Ja en el Ple de maig [1927] del Comitè Executiu assenyalàvem que els aixecaments de Ho-Lun i de Yé-Tin estaven marcats per l’esperit aventurer i condemnats inevitablement a la derrota, perquè no havien estat prou preparats des del punt de vista polític i no estaven lligats amb el moviment de masses; és el que ocorregué. La resolució del Comitè de Kiang Su diu a aquest respecte:
“Malgrat la derrota dels exèrcits de Ho-Lun i de Té-Tin en Guangdung, fins i tot després del Ple de novembre, el Comitè Central insisteix a atenir-se a la tàctica dels aixecaments immediats i pren com a punt de partida la creença en el marxa directa cap avant de la revolució.”
Per raons comprensibles, el Comitè de Kiang Su deixa passar en silenci el fet que aquesta apreciació fora també la del mateix Comitè Executiu de la Internacional Comunista, que tractava de “liquidadors” aquells que estimaven la situació en el seu just terme, i que el Comitè Central xinès fou forçat al novembre de 1927, sota pena d’ésser immediatament deposat i expulsat del partit, a presentar el declivi de la revolució com el seu ascens.
La insurrecció de Canton es desenvolupa a partir d’aquesta inversió dels termes del problema; aquest aixecament no fou considerat, ben entès, com una batalla de reraguarda (només uns bojos rabiosos podrien haver cridat a la insurrecció i a la conquesta del poder a través d’una “batalla de reraguarda”); no, aquest aixecament fou concebut com una part del colp d’estat general. La resolució de Kiang Su diu sobre aquest punt:
“Durant la insurrecció de desembre en Canton, el Comitè Central decidí de nou llençar un aixecament immediat en Hunan, en Hupé, en el Kiang Si, per a defensar Guangdung, per a ampliar el marc del moviment donant-li una envergadura ampliada a tota Xina (hom pot adonar-se’n a partir de les lletres d’informació del Comitè Central, núm. 16 i 22). Aquestes mesures procedien d’una estimació subjectiva de la situació i no corresponien a les condicions objectives. Evidentment, en una posició semblant les derrotes són inevitables.”(p. 5).
L’experiència de Canton horroritzà els dirigents no sols en Xina, sinó també a Moscou. Fou llençada una advertència contra el putschisme, però en els fons la línia política no varià en res. L’orientació continuà essent la mateixa: cap a la insurrecció. El Comitè Central del Partit Comunista xinès transmetia aquesta directriu de doble sentit a les instàncies inferiors; posà també en guàrdia, per la seua banda, contra la tàctica d’escaramusses, exposant en les seues circulars definicions acadèmiques de l’esperit d’aventura.
“Però, atès que el Comitè Central es basava en la seua estimació del moviment revolucionari en un ascens continu (com ho deia justament i amb raó la resolució de Kiang Su), no hi hagué modificacions essencials en la seua actitud. Les forces enemigues són molt més subestimades i, alhora, no es para atenció al fet que les nostres organitzacions han perdut contacte amb les masses… Així, encara que el Comitè Central envià a totes bandes la seua lletra d’informació número 28 (sobre el putschisme), no corregí al mateix temps els seus errors.” (p. 5)
Una vegada més, no es tracta simplement del Comitè Central del partit xinès. El Ple de febrer del Comitè Executiu de la Internacional Comunista tampoc aporta canvis en la seua política. Limitant-se a condemnar la tàctica de les escaramusses en general, per a assegurar-se contra tota eventualitat, la resolució d’aquest Ple es llença amb furor contra l’Oposició, que mostrava la necessitat de canviar resoludament d’orientació. Al febrer de 1928 es continuava com fins aleshores, dirigint-se cap a la insurrecció. El Comitè Central del Partit Comunista xinès no servia més que com una màquina per a transmetre aquesta directriu.
El Comitè de Kiang Su diu:
“La circular del Comitè Central núm. 38, de 6 de març [observe-s’hi bé: 6 de març de 1928! L. T.], mostra molt clarament que el Comitè Central manté encara la il·lusió quan estima la situació com favorable a la insurrecció general en el Hunan, en Hupé, en Kiang Si, i la conquesta del poder com possible en tota la província de Guangdung. La discussió sobre l’elecció de Tchancha o de Hankow com a centre de la insurrecció, continuava encara entre el Buró Polític del Comitè central i l’instructor del Comitè Central en Hunan i en Hupé” (p. 5).
Tal fou el sentit desastrós de la resolució del Ple de febrer: falsa al terreny dels principis, ofereix en l’aspecte pràctic un doble sentit premeditat. La idea de fons era sempre la mateixa: si, contra tot pronòstic, la sublevació s’estén, ens referirem als passatges que es dirigeixen contra els liquidadors; si la insurrecció no va més lluny que els xocs dels rebels, assenyalarem amb el dit els paràgrafs que posen en guàrdia contra el putschisme.
Encara que la resolució de Kiang Su no s’atrevisca en cap part a criticar el Comitè Executiu de la Internacional Comunista (tots saben el que suposa), no obstant això, en cap dels seus documents ha donat l’Oposició uns colps tan mortals a la direcció de la Internacional Comunista com ho fa el Comitè de Kiang Su en aquesta requisitòria, formalment dirigida contra el Comitè Central del Partit Comunista xinès. Després d’una exposició cronològica de les manifestacions de l’esperit aventurer al terreny de la política, la resolució es gira cap a les causes generals d’aquesta orientació desastrosa.
“¿Com explicar [pregunta] aquesta estimació errònia per part del Comitè Central, que influí sobre la lluita pràctica i contenia seriosos errors? De la manera següent:
1.- El moviment revolucionari fou valorat com un ascens continu [“revolució permanent” a l’estil de Bukharin i Lominadzé!, L.T.]
2.- No es parà atenció a la pèrdua de contacte entre el nostre partit i les masses, ni a la desagregació de les organitzacions de masses quan la revolució arribà a un gir decisiu.
3.- No es tingué en compte el nou agrupament de les forces de classe que es produí al camp enemic a partir d’aquest gir.
4.- No es prengué en consideració la direcció del moviment a les ciutats.
5.- Es menyspreà la importància del moviment antiimperialista en un país semicolonial.
6.- En el moment de la insurrecció no es tingueren en compte les condicions objectives ni la necessitat d’adaptar a aquestes els diversos mitjans de lluita.
7.- Es féu sentir una desviació camperola.
8.- El Comitè Central, en la seua estimació de la situació, es deixà guiar per un punt de vista subjectiu.”
És dubtós que el Comitè de Kiang Su haja llegit allò que havia escrit l’Oposició sobre totes aquestes qüestions. Podem fins i tot afirmar amb seguretat que no ho ha llegit. Perquè si ho hagués fet, tindria por de formular amb tanta precisió unes consideracions que coincideixen completament respecte d’això amb les nostres. El Comitè de Kiang Su s’ha servit, sense saber-ho, de la nostra prosa.
Els vuit punts enumerats anteriorment i que caracteritzen la línia errònia de conducta del Comitè Central (dit d’una altra forma, del Comitè Executiu de la Internacional Comunista) tenen la mateixa importància. Si volem afegir algunes paraules sobre el cinquè punt és perquè hi veiem una confirmació particularment brillant i concreta de la justesa de la nostra crítica en els seus trets més essencials. La resolució de Kiang Su acusa la política del Comitè Central de menysprear els problemes del moviment antiimperialista en un país colonial. Com s’hi ha pogut arribar? Per la força de la dialèctica de la falsa línia de conducta política; els errors, com tot, tenen la seua dialèctica. El punt de partida de l’oportunisme oficial es trobava en la constatació que la revolució xinesa és en els fons una revolució antiimperialista, i que el jou de l’imperialisme agrupa totes les classes, o almenys “totes les forces vives del país”. Nosaltres hi objectem que una lluita fructífera contra l’imperialisme només és possible mitjançant l’ampliació audaç de la lluita de classes i, com a conseqüència, de la revolució agrària. Ens hem alçat amb força contra l’intent de subordinar la lluita de classes al criteri abstracte de la lluita contra l’imperialisme (substitució del moviment vaguístic per les comissions d’arbitratge, consells donats per mitjà de despatxos telegràfics de no avivar la revolució agrària, prohibició d’establir soviets, etcètera). Tal fou la primera etapa. Després de la “traïció” de l’amic Wan Tin-wei es produí vertaderament un gir de 180 graus. Ara es pretén que el problema de la independència duanera, és a dir, de la sobirania econòmica (i per tant política) de Xina és un problema secundari “burocràtic” (Stalin). L’essencial de la revolució xinesa consistiria en la transformació agrària. La concentració del poder a mans de la burgesia, l’abandó de la revolució pels obrers, la ruptura entre el partit i les masses, han estat apreciats com a fenòmens secundaris, en comparació amb les revoltes camperoles. En compte d’una vertadera hegemonia del proletariat, tant en la lluita antiimperialista com en el problema agrari, és a dir, en el conjunt de la revolució democràtica, es produí una capitulació vergonyosa davant les forces elementals camperoles, acompanyades d’aventures “secundàries” a les ciutats. No obstant això, aquesta capitulació prepara fonamentalment el putschisme. Tota la història del moviment revolucionari en Rússia, així com en els altres països, ho testimonia així. Els esdeveniments de Xina de l’any passat ho han confirmat.
En la seua estimació i les seues advertències, l’Oposició ha partit de consideracions teòriques generals recolzades sobre informacions oficials molt incompletes, a vegades conscientment deformades. El Comitè de Kiang Su ha partit de fets directament observats des del centre del moviment revolucionari; des del punt de vista teòric, aquest Comitè es debat encara en les xarxes de l’escolàstica bukhariniana. El fet que les seues conclusions empíriques coincidisquen fil per randa amb les nostres té, en política, la mateixa significació que, per exemple, en química, el descobriment als laboratoris d’un nou element simple l’existència del qual hagués estat enunciada sobre la base de deduccions teòriques. Malauradament, el triomf de la nostra anàlisi marxista en el pla teòric té com a corol·lari polític, en el cas considerat, derrotes mortals per a la revolució.
***
El gir que s’ha operat en la política del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, a meitat de 1927, fou brusc i marcat en la seua mateixa naturalesa per l’esperit aventurer: no podia fer una altra cosa que provocar malsanes ferides en el Partit Comunista xinès, que fou agafat d’improvís. En aquest punt, passem de la línia de conducta política del Comitè Executiu de la Internacional Comunista al règim interior d’aquesta Internacional i als mètodes organitzatius de la direcció. Heus aquí què diu a aquest respecte la resolució del Comitè de Kiang Su:
“Després de la Conferència del 7 d’agost de 1927, el Comitè Central hagué de carregar amb la responsabilitat de les tendències putchistes, ja que exigia severament als comitès locals que la nova línia de conducta política fóra aplicada; si algun no n’estava d’acord, sense més cerimònia no se li permetia renovar el seu carnet del partit, i s’excloïa fins i tot els camarades que ja l’havien renovat… En aquesta època, l’estat d’ànim putschista s’expandí àmpliament dins del partit; si algun expressava dubtes sobre la política dels aixecaments, era qualificat immediatament d’oportunista i atacat despietadament. Aquesta circumstància provocà grans friccions al si de les organitzacions del partit” (p. 6).
Aquestes operacions es produïen amb l’acompanyament de piadoses i acadèmiques advertències contra els perills del putschisme “en general”.
La política de la insurrecció brusca, improvisada des de dalt, exigia una recomposició urgent i un reagrupament del partit sencer. El Comitè Central conservà aquells que admetien en silenci l’orientació vers la insurrecció tanmateix un declivi manifest de la revolució. Seria bo publicar les directrius donades pel Comitè Executiu de la Internacional Comunista durant aquest període. Podrien reunir-se en un manual per a l’organització de la derrota. La resolució de Kiang Su exposa:
“El Comitè Central continua sense fer notar les derrotes i l’estat de depressió dels obrers; no veu que aquesta situació és el resultat dels errors comesos sota la seua direcció” (p. 6).
Però hi ha més:
“El Comitè central acusa no se sap qui [justament! L. T.] que:
a) Els comitès locals no han controlat prou bé la reorganització;
b) No s’ha fet ocupar funcions als elements obrers i camperols;
c) Les organitzacions locals no han estat depurades dels elements oportunistes.”
Tot es fa bruscament, per mitjà de telegrames; com siga, cal tancar bé la boca a l’Oposició. Com de totes maneres les coses no van, el Comitè Central afirma:
“L’estat d’ànim de les masses seria força diferent si el senyal de la revolta hagués estat llençat almenys en una província.”
I el Comitè de Kiang Su pregunta amb raó, servant prudentment silenci sobre el fet que el Comitè Central no fes més que executar les directrius del Comitè Executiu de la Internacional Comunista:
“¿Aquesta última indicació, no és una prova del putschisme al 100% del mateix Comitè Central?” (p. 6).
Durant cinc anys, s’ha dirigit i s’ha educat el partit en un esperit oportunista. En l’actualitat se l’exigeix que siga ultrarradical i que “destaque immediatament” cap avant caps obrers. Com? ... Molt simplement, fixant un cert percentatge. El Comitè de Kiang Su es queixa:
“1.- No es té en compte el fet que els que siguen designats per a completar els quadres de direcció haurien d’ésser seleccionats en el curs de la lluita. El Comitè Central es limita a fixar formalment per avançat un percentatge d’obrers i de camperols en els òrgans dirigents de les diverses organitzacions.
2.- Tanmateix els nombrosos arrestos, no s’examina el grau de restabliment del partit, sinó que es diu només, formalment, que cal reorganitzar.
3.- El Comitè Central diu simplement, de forma dictatorial, que les organitzacions locals no destaquen nous elements, que no es desembarassen de l’oportunisme; al mateix temps, el Comitè Central llença atacs infundats contra els quadres i els destitueix amb lleugeresa.
4.- Sense parar atenció als errors deguts a la seua pròpia direcció, el Comitè Central exigeix, no obstant això, la disciplina de partit més severa als militants de base.”
¿No semblen haver estat copiats tots aquests paràgrafs de la plataforma de l’Oposició? No, els ha dictat la vida. No obstant això, com la plataforma també està copiada de la vida, coincideixen. ¿On està llavors la “particularitat” de les condicions xineses? El burocratisme ho anivella tot, totes les particularitats. La política i el règim interior són determinats pel Comitè Executiu de la Internacional Comunista, més exactament pel Comitè Central del Partit Comunista de l’URSS. El Comitè Central del Partit Comunista xinès ho fa abaixar tot fins a les instàncies inferiors. Heus aquí com es porta a terme açò, segons la resolució de Kiang Su:
“La declaració següent, feta per un camarada d’un comitè regional, és molt característica: “En l’actualitat, el treball és molt difícil; no obstant això, el Comitè Central mostra que hi ha una forma molt subjectiva de considerar-lo. Llença acusacions i diu que el Comitè Provincial no és bo; aquest últim, per la seua banda, acusa les organitzacions de base i afirma que el Comitè Regional és roí. Aquest es posa a acusar i assegura que són els camarades que treballen sobre el terreny els que no són bons. I els camarades es defensen dient que les masses no són revolucionàries”“ (p. 8).
És realment un quadro brillant. Únicament, que no té res particularment de xinès.
Cada resolució del Comitè Executiu de la Internacional Comunista registrant noves derrotes declara, d’una banda, que tot estava previst, i d’una altra, que són els “executors” els responsables de les derrotes, perquè no han comprès la línia que se’ls havia indicat des de dalt. Falta per establir com una direcció tan perspicaç ha pogut preveure-ho tot excepte que els executors no tenen talla per a aplicar les seues directrius. Per a una direcció, l’essencial no consisteix en presentar una línia de conducta abstracta, en escriure una lletra sense direcció, sinó en escollir i educar els executors. La justesa de la direcció es verifica precisament en l’execució. La seguretat i la perspicàcia de la direcció només es confirmen quan concorden les paraules i els actes. Però si de forma crònica, en cada etapa, al llarg de diversos anys, la direcció es veu obligada, Post factum, després de cada gir que porta a terme, a lamentar-se que no ha estat compresa, que han deformat el seu pensament, que els executors han fet fracassar el seu pla, ací hi ha un signe segur de què l’error l’incumbeix enterament. Aquesta “autocrítica” és més greu puix que és involuntària i inconscient. Seguint l’esperit del VI Congrés, la direcció de l’Oposició ha d’ésser responsabilitzada de cada grup de trànsfugues; per contra, la direcció de la Internacional Comunista no hauria de respondre en absolut dels comitès centrals de tots els partits nacionals, en els moments històrics més decisius. Però una direcció que no respon de res és una direcció irresponsable. Ací està l’arrel de tots els mals.
Protegint-se contra la crítica de la base, el Comitè Central del Partit Comunista xinès es refereix al Comitè Executiu de la Internacional Comunista, és a dir, traça sobre el sòl una ratlla de clarió que no pot ésser traspassada. El Comitè de Kiang Su tampoc la traspassa. Però, dins dels límits fixats per aquesta ratlla, li diu al seu Comitè Central veritats amargues que, automàticament, s’apliquen al Comitè Executiu de la Internacional Comunista. Ens veiem de nou forçats a citar un extracte tret de l’interessant document de Kiang Su:
“El Comitè Central diu que tota la direcció anterior ha estat d’acord amb les directrius de la Internacional Comunista, com si totes les vacil·lacions i errors no depenguessen més que dels militants de base! Si s’adopta una forma semblant de veure les coses, el mateix Comitè Central no podrà ni reparar els seus errors ni educar els camarades per a l’estudi d’aquesta experiència. No li serà possible reforçar el seu lligam amb l’aparell de la base del partit. El Comitè Central diu sempre que la seua direcció fou correcta; atribueix tots els errors als camarades de base, assenyalant sempre de forma especial les vacil·lacions dels comitès de base del partit.”
I un poc més endavant:
“Si la direcció no fa més que atacar amb lleugeresa els camarades i els òrgans locals de direcció assenyalant els seus errors, però sense analitzar els fets, les causes d’aqueixos errors, açò no pot provocar més que friccions al si del partit; semblant actitud és deslleial [“brutal i deslleial”, L. T.) i no pot ésser útil ni a la revolució ni al partit. Si la direcció mateixa dissimula els seus errors i càrrega amb les seues faltes als altres, semblant conducta tampoc serà útil ni al partit ni a la revolució” (p. 10).
És una forma simple però clàssica de caracteritzar la tasca del centrisme burocràtic, que descompon i devasta les consciències. La resolució de Kiang Su mostra de forma absolutament exemplar com i mitjançant quins mètodes fou conduïda la revolució xinesa diverses vegades a la derrota, i el partit xinès a la vora de la mort. Perquè els cent mil militants imaginaris que té sobre el paper el Partit Comunista xinès únicament representen una forma basta d’enganyar-se a si mateix. Constituirien així la sisena part dels efectius totals dels partits comunistes de tots els països capitalistes. Els crims de la direcció contra el comunisme xinès estan encara lluny d’haver estats pagats tots. Noves caigudes amenacen encara el seu futur. I la recuperació serà dolorosa. Cada pas en fals l’empentarà encara més a baix. La resolució del VI Congrés condemna el Partit Comunista xinès a errors i tàctiques errònies. És impossible la victòria amb l’orientació actual de la Internacional Comunista, amb el seu actual règim interior. Cal canviar l’orientació, cal canviar el règim. Açò és el que diu, una vegada més, la resolució del Comitè Provincial de Kiang Su.
Alma Ata, 4 d’octubre de 1928
* És clar que el Pravda no ha publicat aquesta resolució a la qual ja hem fet referència més amunt. Hom únicament pot trobar-la en els Materials sobre la qüestió xinesa (nº 10, 1928, Edició de la Universitat dels Treballadors de Xina), obra difícil de trobar. És aquesta mateixa resolució la que és acusada oficialment com a “trotskisme”, quan resulta que no és, en realitat, més que oportunisme stalinobukharinista.