La present obra comprèn quatre parts independents una d’una altra, però que presenten, no obstant, una unitat indissoluble: en el seu conjunt està consagrada als problemes fonamentals de la Internacional Comunista. El llibre comprèn tots els aspectes de l’activitat de la Internacional Comunista: el seu programa, la seua estratègia i la seua tàctica, la seua organització i els membres de la seua direcció. Des del moment que el Partit Comunista soviètic, partit dirigent de la Unió Soviètica, exerceix un paper decisiu, en tots els aspectes, com a partit principal de la Internacional Comunista, el present treball inclou també una apreciació del seu política interior durant el darrer període, que s’obre amb la malaltia i mort de Lenin. En aquest sentit, almenys així ho espere, l’obra constitueix un conjunt prou complet.
El meu treball no ha estat publicat en rus: fou escrit en aquest període (1928) en el que les obres marxistes s’han convertit ja, en la República Soviètica, en el tipus de publicacions més prohibit de tots. A fi d’assegurar una certa difusió als meus textos, he posat en les dues primeres parts d’aquest llibre documents oficials dirigits al VI Congrés de la Internacional Comunista, que es reuní a Moscou durant l’estiu de l’any passat. La tercera i la quarta parts, escrites després del Congrés, han circulat de mà en mà en forma de manuscrit. La transmissió d’aquests manuscrits comportava i comporta encara la deportació als racons perduts de Sibèria, i àdhuc, en els darrers temps, la dura reclusió en el presidi de Tobolsk.
Únicament la segona part, és a dir, la “Crítica del programa”, ha estat publicada en alemany. Fins al moment actual, el llibre en el seu conjunt únicament ha conegut l’estat de manuscrit, d’una vida embrionària. Apareix per primera vegada en la forma que li dóna l’edició francesa. No obstant, i atès que els meus diferents manuscrits han penetrat per vies diverses en països d’Europa i Amèrica i en Xina occidental, he de declarar ací que la present edició francesa és la primera i l’única de la que puc responsabilitzar-me davant dels lectors.
Per decisió del VI Congrés, el projecte de programa criticat en aquest llibre s’ha convertit en el programa oficial de la Internacional. La meua crítica no ha perdut, doncs, res de la seua actualitat. Ben al contrari. Tots els errors fatals del projecte han estat mantinguts: es troben simplement fonamentats en dret i consagrats com a articles de fe. En el Congrés, la Comissió del Programa plantejà la qüestió de saber què calia fer amb una crítica l’autor de la qual no sols havia estat exclòs dels rengles de la Internacional Comunista, sinó que es trobava exiliat en Àsia central. Algunes veus tímides i aïllades s’elevaren per a dir que també cal aprendre dels adversaris, i que les opinions correctes continuen essent-ho siga quina siga la personalitat de qui les formula. Però un altre grup molt més sòlid anava a triomfar gairebé sense resistència i sense lluita. Una vella senyora respectable (la que en un altre temps fou Clara Zetkin) declarà que no podien considerar-se correctes idees que provinguessen de Trotski. Simplement executava la tasca que li havia estat encomanada entre bastidors. És el mètode de Stalin: confiar les tasques indignes a persones d’una dignitat indiscutible. La veu tímida de la raó aviat callà i, tancant els ulls, la Comissió féu a una banda la meua crítica. Per açò, tot el que he dit sobre el projecte serva plena vigència quan es tracta del programa oficial. Aquest programa no té cap consistència teòrica i és políticament perjudicial; ha d’ésser canviat i ho serà.
Els delegats del VI Congrés, “per unanimitat” com sempre, condemnaren una vegada més el “trotskisme”: és per a això que havien estat cridats a Moscou. En la seua major part, no han entrat a xafar l’arena política sinó ahir o despús-ahir. Ni un sol d’aquests delegats ha pres part en la fundació de la Internacional Comunista; són molts pocs els que han participat en un o dos dels quatre congressos que es desenvoluparen sota la direcció de Lenin. Tots són reclutes del nou curs polític i dels agents de l’organització del nou règim. En acusar-me (o, més exactament, en afirmar l’acusació llençada contra mi) d’haver violat els principis leninistes, els delegats del VI Congrés han donat una prova de docilitat, més que no de claredat, en les seues idees teòriques o de coneixement de la història de la Internacional Comunista.
Fins al VI Congrés, la Internacional no havia tingut un programa codificat; els manifestos i les resolucions de principis el suplien: els dos primers congressos dirigiren manifestos a la classe obrera internacional (el manifest del II Congrés, en particular, presentava totes les característiques d’un programa). Jo havia escrit aquests documents, que foren aprovats sense esmenes pel nostre Comitè Central i ratificats pels dos primers congressos, assemblees la importància constitutiva de les quals fou remarcable.
El III Congrés aprovà les qüestions estratègiques i tàctiques relatives als problemes fonamentals del moviment obrer mundial. Jo hi intervinguí per a defensar les tesis que jo mateix havia elaborat. Les esmenes que foren propostes (no en el millor sentit) estaven dirigides tant contra Lenin com contra mi. Abordant de forma resoluda la batalla contra l’oposició d’aleshores (representada per Thaelmann, Bela Kun, Pepper i altres confusionistes), Lenin i jo assolirem fer aprovar les meues tesis pel Congrés quasi per unanimitat.
Lenin compartí amb mi la presentació de l’informe principal al IV Congrés informe consagrat a la situació de la República dels Soviets i a les perspectives de la revolució mundial. Intervinguérem colze amb colze, i em tocà elaborar les conclusions després de cadascun dels dos informes. Inútil dir que aquests documents (pedra angular de la Internacional Comunista), elaborats per mi o amb la meua col·laboració, exposaven i aplicaven les mateixes bases del marxisme que els reclutes del període stalinista condemnen avui sota el títol de “trotskisme”.
No és superflu afegir que l’actual dirigent d’aquests reclutes no tingué la més mínima participació (ni directa ni indirecta) en els treballs de la Internacional Comunista no sols en els congressos i comissions, sinó tampoc en les tasques preparatòries el major pes de les quals requeia sobre el partit rus. No hi ha un sol document que puga testimoniar l’existència d’una activitat creativa de Stalin en els treballs dels quatre primers congressos, ni tan sols un interès seriós per la seua banda en els mateixos.
Però les coses no acaben ací. Si es prenen les llistes dels delegats als quatre primers congressos, és a dir, les llistes dels primers i més devots amics de la Revolució d’Octubre, dels fundadors de la Internacional Comunista, dels col·laboradors internacionals més propers a Lenin, pot hom veure que, excepte una excepció, tots han estat (després de la mort de Lenin) no sols apartats de la direcció, sinó també expulsats de la Internacional Comunista. Açò és cert en la mateixa mesura, tant per a la Unió Soviètica, per a França i Alemanya com per a Itàlia, Escandinàvia o Txecoslovàquia, per a Europa com per a Amèrica. Així resulta que la línia leninista és atacada per aquells que l’elaboraren junt amb Lenin! Així resulta que la línia leninista serà defesa per aquells que lluitaren contra ella en temps de Lenin, o que únicament s’adheriren a la Internacional Comunista en els últims anys, no sabent què ha ocorregut abans ni pensat en el que ocorrerà demà!
Els resultats dels canvis d’orientació política i del personal dirigent són massa ben coneguts, Des de principis de 1923 la Internacional Comunista no deixat de sofrir derrotes: a Alemanya i a Bulgària, a Anglaterra i en Xina. En altres països les derrotes no han estat tan dramàtiques, però també són greus. En tots els casos, la causa immediata d’aqueixes derrotes ha estat la ceguesa oportunista de la direcció. Queda per dir que la més greu d’aqueixes derrotes és la que Stalin prepara dins de la República Soviètica: sembla que s’ha fixat com a objectiu passar a la història amb el títol de gran organitzador de derrotes.
A l’interior de la República Soviètica, els militants de la Internacional Comunista leninista es troben a la presó, exiliats o deportats. En Alemanya o a França les coses no van tan lluny, però no és per culpa dels Thaelmann ni dels Cachin. Aquests “caps” exigeixen a la policia capitalista que no tolere la presència dels companys de Lenin en el territori de la democràcia burgesa. En 1916. Cachin justificava la meua expulsió de França amb arguments furiosament xovinistes; ara exigeix que se’m prohibisca entrar en territori francès: d’aquesta manera no fa més que continuar la seua tasca, com jo continue la meua.
Com és sabut, durant el període dels quatre primers congressos estiguí particularment lligat als assumptes francesos. Em tocà ben sovint, junt amb Lenin, estudiar els problemes del moviment obrer francès. A vegades, divertit en aparença, però romanent seriós en el fons, Lenin em preguntava: “No és vostè massa indulgent amb les penells parlamentàries com Cachin?” Jo li responia que els Cachin representaven només una passarel·la provisional que permetia arribar a la massa dels obrers francesos i que quan sorgiren i s’organitzaren vertaders revolucionaris, ells escombrarien del seu camí tots els Cachin i consorts. Certament, per raons que són estudiades en aquest llibre, l’assumpte es perllonga en excés, però no dubte ni per un moment que les penells seran tractades com mereixen: el proletariat necessita ferramentes d’acer, no de llanda.
El front únic de Stalin, de la policia burgesa, de Thaelmann i de Cachin contra els companys de Lenin és un fet incontestable i d’una importància relativa en l’Europa actual...
Quina és la conclusió general a extreure d’aquest llibre? Des de diversos punts hom vol atribuir-nos l’intent de crear una IV Internacional: és una idea enterament falsa. El comunisme i el “socialisme” democràtic representen dues profundes tendències històriques, les arrels de les quals s’enfonsen en les relacions entre les classes. L’existència i la lluita de la II i la III Internacional formen un llarg procés íntimament lligat a la sort de la societat capitalista. En un moment determinat, les tendències intermèdies o “centristes” poden exercir una gran influència, però açò no ocorre mai per molt de temps. L’intent de Friedrich Adler & Cia. de crear una Internacional intermèdia (la número II 1/2 ) semblava prometre molt al principi.., però fracassà ràpidament. Encara que recolzant-se sobre altres bases i altres tradicions històriques, la política de Stalin es presenta com una varietat del mateix centrisme. Amb la regla i el compàs a la mà, Friedrich Adler intentà construir una diagonal política entre el bolxevisme i la socialdemocràcia. Stalin, per la seua banda, no té unes pretensions tan doctrinàries. La política stalinista és una successió de zig-zags empírics entre Marx i Vollmar, entre Lenin i Chiang Kai-chek entre el bolxevisme i el socialisme nacional; però si reduïm la suma de tots aquests zig-zags a la seua expressió fonamental, arribem al mateix total aritmètic: II 1/2. Després de tots els errors que ha comés i totes les derrotes que ha provocat, el centrisme estalinista estaria liquidat políticament des de fa molt de temps, de no haver tingut la possibilitat de recolzar-se sobre els recursos ideològics i materials d’un estat sorgit de la Revolució d’Octubre. No obstant, ni tan sols l’aparell més potent pot salvar una política sense cap esperança. Entre el marxisme i el socialpatriotisme no hi ha lloc per a l’stalinisme. Després d’haver travessat una sèrie de proves i de crisis, la Internacional Comunista s’alliberarà del jou d’una burocràcia sense principis ideològics, capaç només d’oferir estirades, zig-zags, repressió i de preparar la derrota. No tenim cap raó per a construir la IV Internacional. Continuem i desenvolupem la línia de la III Internacional que hem preparat durant la guerra i en la fundació de la qual hem participat junt amb Lenin, després de la Revolució d’Octubre. No hem deixat escapar el fil de l’herència ideològica ni un sol instant. Els nostres judicis i les nostres previsions han estat confirmats per fets d’una gran importància històrica. Mai hem estat més fermament convençuts de la justesa de les nostres idees i de la inevitabilitat de la seua victòria que en l’actualitat, en aquests anys de persecució i d’exili.
Lev Trotski
Constantinoble, 15 d’abril de 1929.