El present intent d’explicació no pot cobrar sentit més que a condició d’alliberar-se de tota reticència, de tota duplicitat, de tota diplomàcia; el que exigeix que les coses siguen anomenades pel seu nom, encara que resulte desagradable i dolorós per al partit. Generalment, en casos semblants, hom s’escandalitza amb el pretext que l’enemic se serveix de la crítica i la utilitza. Avui en dia, seria maldestre plantejar la pregunta de què ha beneficiat més l’enemic de classe: la política de la direcció que ha conduït el proletariat xinès a cruels derrotes o les advertències ofegades de l’Oposició intentant destruir el fals prestigi de la infal·libilitat.
Sens dubte, en tota una sèrie de casos la socialdemocràcia ha estat temptada d’utilitzar a favor seu les crítiques de l’Oposició. El contrari hauria estat estrany. La socialdemocràcia és en l’actualitat un partit parasitari. Satisfent la necessitat de protegir la societat burgesa “per baix”, la socialdemocràcia, en el període de postguerra (i molt especialment des de 1923), en el curs del seu enviliment palès, viu de les faltes i els errors dels partits comunistes, de les seues capitulacions en els moments decisius, o, per contra, de les seues temptatives aventureristes de tornar a una situació revolucionària ja passada. La capitulació de la Internacional Comunista a la tardor de 1923, l’obstinació posterior de la direcció en no comprendre la significació d’aquesta gegantina derrota, la línia aventurera i ultraesquerrana de 1924-1925, la política grollerament oportunista de 1926-1927: heus aquí el que reforça a la socialdemocràcia, heus aquí el que li ha permès reunir més de nou milions de vots en les darreres eleccions alemanyes. Sota aquestes circumstàncies, evocar els elements que, de vegades, la socialdemocràcia reté de les crítiques de l’Oposició per a presentar-los als obrers, és agafar-se a foteses. La socialdemocràcia no seria ella mateixa si, de vegades, no fóra encara més lluny en aquesta via, si no expressés per mitjà de la seua ala esquerra, vàlvula de seguretat del partit socialdemòcrata de la mateixa manera que aquest ho és de la societat burgesa, una “simpatia” intermitent i falsa per l’Oposició. La socialdemocràcia pot permetre-s’ho en tant que l’Oposició continua essent una petita minoria oprimida i en la mesura que aquesta “simpatia” no li costa res o fins i tot li assegura una acollida favorable entre els treballadors.
En l’actualitat, la socialdemocràcia no té, ni pot tenir, una línia pròpia sobre els problemes més essencials: la seua línia li és dictada per la burgesia. Però de totes maneres, si la socialdemocràcia repetís simplement tot el que diuen els partits burgesos, deixaria d’ésser útil per a la burgesia. Sobre les qüestions menors, no actuals o llunyanes, la socialdemocràcia no sols pot, sinó que ha de presentar tots els colors de l’arc iris, fins al roig més viu. Apropiant-se de tal o tal altre judici de l’Oposició, la socialdemocràcia espera provocar un cisma dins del partit comunista; però, per a qui ha captat el caràcter d’aquest mecanisme, les temptatives de comprometre l’Oposició amb el pretext que un maquinador o un esquerrà socialdemòcrata haja citat una frase qualsevol de la nostra crítica, no manifesten una altra cosa que indigència mental. De fet, en totes les qüestions polítiques importants (sobretot les de Xina o el Comitè anglorus) les simpaties de la socialdemocràcia internacional han estat del costat de la política “realista” de la direcció, i en absolut de la nostra banda.
Força més important és el judici formulat per la burgesia sobre les tendències de la lluita al si del Partit Comunista de l’URSS i la Internacional Comunista: la burgesia no té cap raó per a tergiversar o dissimular res en aquesta qüestió. I sobre aquest punt cal dir que tots els òrgans d’una certa serietat, autoritat i importància de l’imperialisme mundial a una banda i a l’altra de l’oceà consideren l’Oposició com el seu enemic mortal: en el curs del període transcorregut, o bé han manifestat una simpatia interessada i prudent davant tota una sèrie de passos de la direcció oficial, o bé han expressat el consell de la liquidació completa de l’Oposició, la seua destrucció total (Austen Chamberlain exigia fins i tot afusellaments) era la condició indispensable per a l’“evolució normal” del poder soviètic vers el règim burgès. Fins i tot de memòria, sense disposar de cap font de citacions, es poden citar nombroses declaracions d’aquest tipus: butlletí d’informació de la indústria pesant francesa (gener de 1927), memòria de l’informador dels ministres i milionaris americans, apreciacions del Times, del New York Times i d’Austen Chamberlain reproduïdes en nombroses publicacions i en particular en el diari americà The Nation, etc. És molt significatiu que després de les seues primeres i infructuoses temptatives, la premsa del partit haja renunciat a comunicar les apreciacions realitzades pels nostres enemics de classe sobre la crisi que ha travessat el partit en els últims mesos i que encara travessa avui: aquests judicis revelaven de manera massa clara la naturalesa revolucionària de l’Oposició.
És per això que pensem que es guanyaria molt en claredat si, a propòsit d’aquest VI Congrés, s’editaren dos llibres molt atentament elaborats: un “Llibre blanc” contenint les anàlisis de la premsa capitalista seriosa sobre les divergències existents al si de la Internacional Comunista i un “Llibre groc” contenint les apreciacions de la socialdemocràcia.
En tot cas, la por de veure la socialdemocràcia intentar immiscir-se en la nostra discussió no ens impedirà ni per un minut indicar amb claredat i precisió allò que considerem perillós en la política de la Internacional Comunista i allò que considerem saludable. Podrem derrotar la socialdemocràcia no mitjançant la diplomàcia, no jugant a l’amagatall, sinó per mitjà d’una política revolucionària justa que encara està per elaborar.
II.- Per què no ha hagut un Congrés de la Internacional Comunista durant més de quatre anys?
Més de quatre anys han transcorregut des del V Congrés. Durant aquest període, la línia de la direcció ha canviat radicalment, i la seua composició, el mateix que la dels diferents partits i la de la Internacional Comunista en el seu conjunt, ha estat modificada. El president de la Internacional no sols ha estat eliminat del seu lloc, sinó també exclòs del partit, abans d’ésser admès de nou en vigílies d’aquest VI Congrés. Aquests esdeveniments s’han desenrotllat sense que haja estat reunit cap Congrés, tanmateix que no haja existit cap obstacle objectiu per a la seua convocatòria. Quan estaven plantejats al moviment obrer mundial i a la República dels Soviets problemes vitals, la reunió del Congrés de la Internacional Comunista semblava supèrflua: era retardat any rere any, com si es tractés d’una trava i un pes mort; hom el convoca només quan estima que es trobarà col·locat davant de fets consumats.
Durant aquests quatre anys (plens d’esdeveniments importants i esqueixats per profundes divergències) s’ha trobat el temps necessari per a reunir nombrosos congressos i conferències burocràtiques: conferències repugnants del Comitè anglorus, Congrés de la Lliga Democràtica de Lluita contra l’Imperialisme, Congrés teatral dels “Amics de la Unió Soviètica”... Però el temps i el lloc només han faltat per als tres congressos regulars de la Internacional Comunista!
Durant la guerra civil i el bloqueig, quan els delegats estrangers trobaven enormes dificultats i alguns morien en el camí, els congressos del Partit Comunista soviètic i de la Internacional Comunista foren, malgrat tot, regularment convocats, d’acord amb els estatuts i a l’esperit del partit proletari. Per què no s’actua així en l’actualitat? Pretendre que avui tenim massa “treball pràctic” és reconèixer que el pensament i la voluntat del partit molesten les feines de la direcció, que els congressos són una càrrega en els assumptes més seriosos i importants. En realitat, és obrir la via a la liquidació burocràtica del partit.
En aparença, en el curs d’aquests quatre anys totes les qüestions han estat resoltes pel Comitè Executiu de la Internacional Comunista o pel seu Presídium; en la pràctica, ho han estat pel Buró Polític del Partit Comunista de l’URSS o, més exactament, pel seu Secretariat recolzat sobre l’aparell del partit que depèn d’ell. No es tracta aquí, evidentment, de la influència ideològica del Partit Comunista soviètic, que en els temps de Lenin era més considerable que ara i que tenia una poderosa significació creadora; es tracta de l’omnipotència del Secretariat que s’exerceix per mitjà de l’omnipotència de l’aparell; en l’època de Lenin no existia, i Lenin havia advertit severament contra aquest perill en els últims consells que dirigí al partit.
La Internacional Comunista fou proclamada “partit internacional únic”; totes les seccions nacionals li foren subordinades. En aquesta qüestió, Lenin exercí fins al final un paper moderador; multiplicà les advertències contra les tendències burocràtiques de la direcció tement que, en absència d’una base política, el centralisme democràtic pogués desembocar en el burocratisme. No obstant això, quan Lenin abandonà el treball, fou l’ultracentralisme el que triomfà. El Comitè Executiu fou proclamat Comitè Central amb plens poders dins del partit mundial únic i responsable únicament davant els congressos. Però, en realitat, què veiem en aquest assumpte? Els congressos no foren convocats quan existia la major necessitat (la revolució xinesa, per si sola, justificava la convocatòria de dos congressos). Teòricament, el Comitè Executiu és el centre poderós del moviment obrer mundial, però en diverses ocasions, en el curs dels darrers anys, ha estat profundament modificat; alguns dels seus membres, elegits al Congrés per a exercir un paper en la direcció, foren eliminats; el mateix ocorre amb les seccions de la Internacional Comunista, o almenys amb les més importants d’elles. ¿Qui ha modificat, doncs, el Comitè Executiu, responsable únicament davant el Congrés..., si el Congrés no s’ha reunit? La resposta és perfectament clara: és el nucli dirigent del Partit Comunista soviètic qui, darrere de cada canvi en la seua composició, modifica el Comitè Executiu, a despit dels estatuts de la Internacional Comunista i les decisions del seu V Congrés.
Els canvis al si del nucli dirigent del Partit Comunista de l’URSS han estat realitzats a esquenes no sols de la Internacional Comunista, sinó també del Partit Comunista soviètic mateix, entre els congressos, i independentment d’ells, mitjançant colps de força de l’aparell. L’“art” de dirigir consistia en col·locar al partit davant el fet consumat; a continuació, les designacions al Congrés, retardat d’acord amb un mecanisme d’inspiració tortuosa, es portaven a terme segons la voluntat de la nova direcció instal·lada, mentre que l’anterior nucli dirigent era simplement qualificat de “centre antipartit”.
Seria molt llarg enumerar totes les etapes d’aquest procés; em limitaré a citar un fet, un més, però que els il·lustra tots. No sols des d’un punt de vista formal, sinó també en la realitat, fou el grup Zinoviev el que estigué al capdavant del V Congrés, i fou precisament aquest grup el que donà el to fonamental als treballs del V Congrés: la lluita contra el pretès “trotskisme”. No obstant això, aquesta fracció dirigent en el V Congrés no ha pogut mantenir-se fins al VI Congrés en cap dels partits de la Internacional Comunista; i és el grup central d’aquesta fracció (compost Per Zinoviev Kamenev, Sokolnikov i altres) el que proclama en la seua declaració de juliol de 1926:
“A partir d’ara no pot haver-hi cap dubte quant al fet que el nucli principal de l’Oposició de 1923 havia llençat l’alerta amb justa raó contra els perills existents d’apartar-se de la línia proletària i contra les amenaces de desplegament del règim de l’aparell.”
Hi ha més: en la sessió plenària del Comitè central i de la Comissió Central de Control (14-23 de juliol de 1926), Zinoviev (dirigent i inspirador del V Congrés) declarava (i aquesta declaració, taquigrafiada, fou publicada de nou pel Comitè Central abans del XV Congrés) que ell, Zinoviev, considerava que els dos principals errors de la seua vida eren l’error de 1917 i la lluita contra l’Oposició en 1923:
“Jo considere el segon error (diu Zinoviev) com més perillós, perquè la falta de 1917, comesa en els temps de Lenin, fou corregida per Lenin... mentre que el meu error de 1923 consistí en el fet que...
Ordokhonikize: Vostè ha fet equivocar-se llavors tot el partit!
Zinoviev: Sí, en la qüestió del lliscament i en la de l’opressió burocràtica de l’aparell, Trotski tenia aleshores la raó contra vostès!”
Però la qüestió del lliscament, és a dir, de la línia política, i el problema del règim existent en el partit, constitueixen tota la suma de les divergències. En 1926, Zinoviev estimava que l’Oposició de 1923 tenia raó sobre aquestes qüestions i que, en allò tocant a ell, el més greu error de la seua vida (més greu encara que la seua hostilitat a la iniciació de la Revolució d’octubre) fou la lluita que havia desencadenat contra el “trotskisme” en 1923-1925. No obstant això, en aquests últims dies, la premsa ha publicat una decisió de la Comissió Central de Control reintegrant Zinoviev i altres al partit perquè han “renunciat als seus errors trotskistes”. Tota aquesta història, encara que siga enterament confirmada per mitjà de documents, semblarà als nostres fills i néts quelcom absolutament fantàstic; pot ésser que no meresqués ni tan sols ésser esmentada si es tractés només d’una persona o un grup, si aquest assumpte no estigués íntimament lligat a tota la lluita d’idees que s’ha desenrotllat dins de la Internacional Comunista al llarg dels últims anys, i si no s’hagués desenrotllat orgànicament davall les condicions que han permès l’absència de tot congrés durant quatre anys, a saber, el poder infinit dels mètodes burocràtics. En l’actualitat no es dirigeix la ideologia de la Internacional Comunista: hom l’administra. La teoria ja no és un instrument per al coneixement i la previsió, sinó que s’ha convertit en una ferramenta tècnica per a l’administració. S’atribueix a l’Oposició certes opinions i, basant-s’hi, hom la jutja. S’afecta diverses persones al “trotskisme” i després hom les reclama, com si es tractés de funcionaris d’una cancelleria.
Els canvis ideològics d’aquest gènere s’acompanyen inevitablement de colps de força dins de l’organització; provenen sempre de dalt i, en assolir erigir-se en sistema, esdevenen el règim normal no sols del Partit Comunista de l’URSS, sinó també dels restants partits de la Internacional Comunista. Els motius oficials de cada canvi brusc en una direcció coincideixen rares vegades amb els motius reals. La duplicitat en el domini de les idees és la conseqüència inevitable de la burocratització del règim. Més d’una vegada, durant aquests darrers anys, els dirigents dels partits d’Alemanya, França, Anglaterra, Amèrica, Polònia, etc., han pres vies oportunistes sense ésser condemnats, perquè la seua posició respecte a les qüestions interiors del Partit Comunista de l’URSS els servia de protecció.
Els últims exemples estan encara ben frescs en la memòria. La direcció xinesa de Tchen Du-Siu, Tan Pin-Sian i companyia., profundament menxevic, s’ha beneficiat fins a l’últim moment del suport total del Comitè Executiu de la Internacional Comunista contra les crítiques de l’Oposició; açò no té res d’estrany, ja que en ocasió del VII Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista Tan Pin-Sian havia declarat:
“Des de la primera aparició del trotskisme, el Partit Comunista xinès i la Joventut Comunista xinesa adoptaren una resolució unànime contra el mateix.” (Actes taquigràfiques, p. 205.)
En el mateix Comitè Executiu de la Internacional Comunista, i dins del seu aparell, exerceixen un paper important elements que s’oposaren a la revolució proletària i que l’entorpiren tot el que pogueren a Rússia, a Finlàndia, a Bulgària, a Hongria, a Polònia i en altres països; però, en revenja, tots aquests elements passaren en el moment oportú els seus exàmens en la lluita contra el “trotskisme”.
Ignorar i violar els estatuts, produir qualsevol classe de trastorns en l’organització i les idees, desenvolupar l’arbitrarietat, tot açò no pot ésser simplement el fruit de l’atzar, tot açò ha de tenir unes raons profundes.
Seria mostra d’una insuficiència del marxisme explicar tots aquests fets únicament o principal per raons personals (lluita de grups pel poder, etc.), encara que hi haja certs moments en què aquests motius puguen exercir un paper (cf. El Testament de Lenin). Al contrari, ens trobem davant un procés profund i de llarga durada que ha de tenir no únicament causes psicològiques, sinó, sobretot, causes polítiques; en efecte, existeixen.
La burocratització del sistema sencer en el Partit Comunista de l’URSS i al si de la Internacional Comunista té el seu origen principal en l’ampliació en el curs dels cinc darrers anys de la distància existent entre la política de la direcció i les perspectives històriques del proletariat. Com més divergisquen, amb major força condemnaran els esdeveniments aquesta política i menys podrà ésser aplicada al respecte a les regles del partit i a la llum de la crítica; ha d’ésser imposada, per tant i cada vegada més, al partit des de dalt, a través de l’aparell i fins i tot amb l’ajuda dels mitjans propis de l’estat.
Sota aquestes condicions, la direcció és formalista: l’escolàstica és la ideologia que millor convé als seus interessos. Els cinc últims anys han suposat un període de deformació del marxisme, que ha estat convertit en escolàstica per a ocultar el lliscament polític i servir a la usurpació burocràtica.
III.- La política de 1923 a 1927
Sens dubte, un dels motius que ha incitat a retardar en diverses ocasions El VI Congrés ha estat el desig d’assolir alguna gran victòria internacional; en casos semblants, la gent oblida amb més facilitat les derrotes recents. Però l’esdeveniment no ha arribat... i no ha estat a causa de l’atzar!
Durant aquest període el capitalisme europeu i el capitalisme mundial s’han beneficiat d’un nou respir considerable. Des de 1923, la socialdemocràcia s’ha vist reforçada en gran manera. Els partits comunistes només han crescut en un grau insignificant. És impossible que hi haja algú que s’atrevisca a dir que aquests han sabut, en el curs dels quatre o cinc darrers anys, assegurar la continuïtat, l’estabilitat i l’autoritat de les seues direccions. Ben al contrari, aquesta continuïtat i aquesta solidesa s’han vist greument trencades, fins i tot el partit en què en un altre temps estigueren millor garantides: en el Partit Comunista de la Unió Soviètica.
En el curs d’aquest període, la República Soviètica ha realitzat importants progressos en els terrenys econòmic i cultural, progressos que mostren als ulls de tot el món la força i la significació dels mètodes socialistes de gestió i les grans possibilitats que contenen. Però aquests èxits s’han desenrotllat sobre la base de la pretesa estabilització del capitalisme, que fou ella mateixa el resultat d’una sèrie de derrotes de la revolució mundial.
Contràriament a les afirmacions optimistes, la relació interior de forces, tant en l’àmbit econòmic com en l’àmbit polític, s’ha modificat en un sentit desfavorable al proletariat; d’aquí prové tota una sèrie de crisis doloroses de què no assoleix sortir-se’n el Partit Comunista de l’URSS.
La causa fonamental de la crisi de la Revolució d’Octubre reu en el retard de la revolució mundial, darrere d’una sèrie de greus derrotes del proletariat. Fins a 1923 foren les derrotes dels moviments i insurreccions de postguerra per causa de la desaparició de tota una part de la joventut i com a conseqüència de la feblesa dels partits comunistes. A partir de 1923 la situació es modifica radicalment: no es tracta ja només de derrotes del proletariat, sinó de derrotes de la política de la Internacional Comunista. Els errors d’aquesta política a Alemanya, en Anglaterra, en Xina i (en menor grau) en altres països són tals que resulta impossible trobar-los semblats en tota la història del Partit Bolxevic: per a aconseguir-ho cal remuntar-se a la història del menxevisme en els anys 1905-1917, o fins i tot remetre’s a desenes d’anys més arrere. El retard en el desenvolupament de la Internacional Comunista es presenta com el resultat immediat de la política falsa seguida en els cinc últims anys. Únicament es pot llençar la responsabilitat sobre l’“estabilització” concebent la seua naturalesa d’una forma escolàstica i amb l’objectiu de fugir d’aquesta responsabilitat. L’estabilització no ha caigut del cel, ni és el fruit d’un canvi automàtic en les condicions de l’economia capitalista mundial: és el resultat d’un canvi desfavorable en la relació de forces en l’àmbit polític entre les classes. El proletariat ha estat debilitat en Alemanya per la capitulació de la direcció en 1923; ha estat enganyat i traït en Anglaterra per una direcció amb què la Internacional Comunista formava bloc encara en 1926; en Xina, la política del Comitè Executiu de la Internacional Comunista l’ha llençat a la trampa del Kuomintang en 1926-1927. Aquestes són les causes immediates i indiscutibles de les derrotes. Intentar demostrar que fins i tot amb una política adequada les derrotes resultaven inevitables és caure en un fatalisme sense esperança i renunciar a la comprensió bolxevic del paper i la importància d’una direcció revolucionària.
Les derrotes del proletariat producte d’una política errònia han donat un respir polític a la burgesia, del que aquesta s’ha aprofitat per a consolidar les seues posicions econòmiques. Certament, la consolidació de les posicions econòmiques de la burgesia influeix per la seua banda (com a factor de “estabilització”) sobre la situació política; no obstant això, la causa fonamental de l’ascens del capitalisme durant aquests cinc anys d’“estabilització” rau en el fet que la Internacional Comunista no s’ha trobat, en cap moment, a l’altura dels esdeveniments. Les situacions revolucionàries no han mancat, però, de forma crònica, no s’ha sabut treure’n partit. Aquesta falta no és producte de l’atzar ni té res d’especial: és la conseqüència inevitable del curs centrista, que, si bé en un període ordinari pot ocultar la seua inconsistència, ha de provocar inevitablement catàstrofes en una situació revolucionària, quan s’estan produint canvis de gran brusquedat.
Per tal de captar el significat de l’actual gir cap a l’esquerra cal tenir una visió completa no sols del que fou el lliscament cap a la línia general de centredreta, que es presentà totalment desemmascarada en 1926-1927, sinó també el precedent període ultraesquerrà de 1923-1925 i la seua influència en la preparació d’aqueix lliscament. Per tant, es tracta de valorar els cinc anys que seguiren la mort de Lenin.
Ja en l’època del XII Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, a la primavera de 1923, es manifestaren netament dues posicions a propòsit dels problemes econòmics de la Unió Soviètica; aquestes es desenvoluparen al llarg dels cinc anys següents, i hom pogué procedir a la seua verificació a propòsit de la crisi d’emmagatzemament de gra en 1927-1928. El Comitè Central considerava que el principal perill que amenaçava l’aliança amb els camperols provenia d’un desenvolupament prematur de la indústria, i veia la confirmació en la pretesa “crisi de vendes” de la tardor de 1923. Al contrari, jo havia sostingut en el XII Congrés la idea que el perill principal que amenaçava a l’aliança amb els camperols i a la mateixa dictadura del proletariat estava representat per les “tisores” que simbolitzaven el distanciament entre els preus agrícoles i els preus industrials, distanciament que reflectia l’endarreriment de la indústria; el manteniment i, amb major raó, el creixement d’aquesta desproporció havia de comportar inevitablement una diferència al si de l’economia agrícola i la producció artesanal, i el creixement generalitzat de les forces capitalistes. He desenrotllat clarament aquesta anàlisi durant el XII Congrés. Fou també llavors quan formulí la idea que si la indústria s’endarreria, les bones collites es convertirien en una font que alimentaria no ja el desenvolupament socialista, sinó les tendències capitalistes, i que proveirien així als elements capitalistes d’una ferramenta útil per a assolir la desorganització de l’economia socialista.
Aquestes orientacions fonamentals presentades per les dues parts tornarien a trobar-se en les lluites que han marcat els cinc anys següents, en els que ressonaran contínuament contra l’Oposició acusacions absurdes i reaccionàries en la seua essència: que “odia el mugic”, que “té por d’una bona collita”, que “rebutja l’enriquiment del camp” o, millor encara, que “vol robar al camperol”. D’aquesta manera, des del XII Congrés i, sobretot, durant la discussió de tardor de 1923, la fracció oficial rebutjava els criteris de classe, limitant-se a nocions com “camperols” en general, “collites” en general, “enriquiment” en general. En aquesta forma de concebre les coses apareix ja la pressió de les noves capes socials que s’han format sobre la base de la NEP; relacionades amb l’aparell de l’estat, es mostren escrupoloses de no ésser molestades en el seu ascens.
En aquest procés, els esdeveniments internacionals han cobrat una importància decisiva. La segona meitat de l’any 1923 fou un període d’espera ansiosa de la revolució proletària alemanya. La Situació fou compresa massa tard; s’actuà amb vacil·lacions. Al si de la direcció oficial aparegueren friccions sordes (romanent Zinoviev i Stalin, certament, en una línia centrista comuna). Malgrat totes les advertències, el canvi de tàctica no fou adoptat fins a l’últim moment. Tot acabà amb la sorprenent capitulació del Partit Comunista alemany, cedint a l’enemic posicions decisives.
Aquesta derrota tenia per si mateixa un caràcter alarmant. Però cobrà una significació molt més dolorosa des del moment que la direcció del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, responsable en gran manera de la derrota, no mesurà la seua amplitud, no estimà la seua profunditat, en definitiva i simplement, no sabé reconèixer-la com a tal.
La direcció repetia sense parar que la situació revolucionària continuava desenvolupant-se, i que en un esdevenidor proper s’entaularien batalles decisives. Fou sobre la base d’aquest judici fonamentalment fals sobre què s’establí tota l’orientació del V Congrés, a mitjan 1924.
Durant tota la segona meitat de 1923, l’Oposició fa sonar l’alarma a propòsit del desenllaç polític que s’apropa, exigeix un curs que es dirigisca vertaderament vers la insurrecció, perquè en moments històrics semblants, unes quantes setmanes, a vegades diversos dies, decideixen la sort d’una revolució per a un període de diversos anys. En revenja, al semestre que precedeix a la celebració del V Congrés, l’Oposició repeteix sense parar que la situació revolucionària ja ha passat i que “s’han de canviar les veles tenint en compte que el vent és contrari i ja no favorable”: allò que ha d’estar a l’ordre del dia no és ja la insurrecció, sinó la unificació de les masses mitjançant reivindicacions parcials en batalles defensives contra un enemic que ha pres l’ofensiva, la creació de punts de suport als sindicats, etc.
A despit del reflux polític, el V Congrés s’orienta, significativament, cap a la insurrecció: així desorienta tots els partits comunistes i sembra entre ells la confusió.
L’any 1924, el del gir clar i brusc cap a l’estabilització, esdevé l’any de les aventures en Bulgària, a Estònia; el curs ultraesquerrà xoca cada vegada més clarament amb la marxa dels esdeveniments; a partir d’aquest moment es comença a cercar forces revolucionàries alienes en tot sentit al proletariat; d’ací la idealització de certs partits pseudocamperols en certs països, el flirteig amb Raditch i La Follette, l’exageració del paper de la Internacional Camperola en detriment de la Internacional Sindical, els judicis erronis sobre els sindicats anglesos, l’amistat per damunt de les diferències de classe amb el Kuomintang, etc. Totes aquestes crosses mitjançant les quals tracta de mantenir-se el curs ultraesquerrà i aventurer, aviat es convertiran en el suport principal a l’orientació obertament dretana que s’instaura quan els esquerrans, incapaços de fer-se amos de la situació, s’estavellen contra el procés d’estabilització de 1924-1925.
L’ultraesquerranisme de 1924-1925, desorientat davant la situació, fou brutalment reemplaçat per un desviacionisme de dreta que, sota el segell de la teoria de “no saltar per damunt de les etapes”, féu aplicar una política d’adaptació a la burgesia nacional, a la democràcia petitburgesa, a la burocràcia sindical, als kulaks (batejats com “camperols mitjans”) i als funcionaris..., amb el pretext de la disciplina i l’ordre.
La política de centredreta, que servava les aparences del bolxevisme en les qüestions secundàries, aviat fou arrossegada pel corrent dels esdeveniments i trobà la seua coronació mortal, de naturalesa menxevic, en les qüestions de la Revolució xinesa i el Comitè anglorus.
Seria, certament, donar una prova de vana pedanteria afirmar que el proletariat alemany, amb una direcció justa, hauria conquerit el poder sens dubte, o que el proletariat anglès, menat per una direcció amb una política justa, hauria apartat del seu camí el Consell General i avançat l’hora de la victòria de la revolució sens dubte, o que el proletariat xinès hauria acabat victoriosament la revolució agrària i s’hauria apoderat sens dubte del poder amb l’aliança dels camperols pobres. Però aquestes tres possibilitats estaven obertes. Al contrari, la direcció, menyspreant la lluita de classes, reforçà l’enemic en detriment de la seua pròpia classe, i féu així tot el possible per a assegurar la derrota.
La qüestió del ritme és decisiva en tota lluita, tant més quan es tracta d’una lluita d’envergadura mundial. La sort de la República dels Soviets és inseparable de la sort de la revolució mundial. Ningú ha posat a la nostra disposició segles, ni tan sols nombrosos decennis perquè podem servir-nos-en. La qüestió és plantejada per la dinàmica de la lluita, en què l’enemic s’aprofita de cada error, de cada fallada, i ocupa cada centímetre de terreny no defensat. A falta d’una política justa de la Internacional Comunista, la revolució mundial es veurà retardada, patirà un retard històric indeterminat; però és el temps el que decideix. Allò que es perd per a la revolució mundial és guanyat per la burgesia. La construcció del socialisme és una lluita de l’estat soviètic no sols contra la burgesia interior, sinó també contra la burgesia mundial. Si la burgesia arrenca al proletariat un nou i perllongat endarreriment històric, és segur que amb el potent avanç de la seua tècnica, de la seua riquesa, del seu exèrcit i de la seua marina derrocarà la dictadura soviètica (i resulta una qüestió ja secundària la de si ho farà per mitjans econòmics, polítics o militars, o per una combinació dels tres).
El temps és un factor decisiu en política, particularment en moments de canvis bruscs en el curs de la Història, quan es produeix una lluita a mort entre dos sistemes. Hem de disposar del temps amb una gran economia: la Internacional Comunista no resistirà cinc anys més d’errors semblants als que s’han comès. La Internacional Comunista es manté gràcies a l’atractiu que exerceixen sobre les masses la Revolució d’Octubre i la bandera de Marx i Lenin; però ha viscut en el curs dels darrers anys malbaratant el seu capital. La Internacional Comunista no suportarà cinc anys més d’errors semblants. I si la Internacional Comunista s’enfonsa, l’URSS no resistirà molt de temps. Els salms de Stalin proclamant que el socialisme està ja realitzat en les seues nou desenes parts al nostre país, no semblen més que verborrea estúpida. És cert que, fins i tot en aqueix cas, la revolució proletària acabarà per obrir-se noves vies cap a la victòria; però quan?, i al preu de quins sacrificis, de quantes innumerables víctimes? La nova generació de revolucionaris internacionals haurà de recollir el fil trencat de l’herència i conquerir de nou la confiança de les masses en el més gran esdeveniment de la Història, el qual pot veure’s compromès per una sèrie d’errors, de desviacions i de falsificacions ideològiques.
Aquestes paraules s’han de dir clarament i específica a l’avantguarda proletària internacional, sense cap por dels alarits, burles i persecucions d’aquells l’optimisme dels quals només es manté a base de tancar prudentment els ulls davant la realitat.
Heus aquí per què, segons la nostra opinió, la política de la Internacional Comunista domina totes les qüestions restants.
L’estabilització de la burgesia europea, el reforçament de la socialdemocràcia, l’endarreriment en el desenvolupament dels partits comunistes, l’enfortiment de les tendències capitalistes a l’URSS, el lliscament cap a la dreta de la política de la direcció del Parit Comunista de la Unió Soviètica i de la Internacional Comunista, la burocratització de tot el sistema, la campanya entaulada contra l’ala esquerra, assetjada i per açò mateix forçada a convertir-se a l’Oposició, són processos tots ells lligats entre si que marquen un afebliment provisional, certament, però profund de les posicions de la revolució mundial, que expressen la pressió de les forces enemigues sobre l’avantguarda proletària.
IV.- Radicalització de les masses i problemes de direcció
En el seu discurs, o millor dit en l’andanada d’injúries que ha llençat contra l’Oposició, Thaelmann ha declarat en el transcurs del ple de febrer del Comitè Executiu de la Internacional Comunista:
“Els trotskistes no veuen la radicalització de la classe obrera internacional, i no assenyalen que la situació s’està fent cada vegada més revolucionària.” (Pravda, 17 de febrer de 1928.)
Més endavant passa, com està convingut, a la demostració ritual de què enterrarem amb Hilferding la revolució mundial. Podríem no preocupar-nos d’aquests contes de xiquets si no es tractés d’un partit de la Internacional Comunista (el segon en importància pels seus efectius) representat per Thaelmann en el Comitè Executiu de la Internacional Comunista. ¿On està la radicalització de la classe obrera que l’Oposició no assenyala? Thaelmann i molts d’altres han parlat de “radicalització” igualment en 1921, 1925, 1926 i 1927. Per a ells, en 1923, el descens de la influència del Partit Comunista i el creixement de la socialdemocràcia no existien; no es preguntaven tan sols quines eren les causes d’aquests fenòmens. És difícil parlar a un home que no vol aprendre les primeres lletres de l’alfabet polític. Malauradament no es tracta només de Thaelmann, i fins i tot la seua persona no té cap importància. El III Congrés fou plenament una escola d’estratègia revolucionària. Ensenya a distingir. És la primera condició en tot problema. Hi ha períodes de flux i períodes de reflux. Tant uns com altres passen, a més, per diverses fases. La tàctica política ha d’ésser adaptada a cadascuna de les fases, però al mateix temps s’ha de mantenir una línia de conducta general orientada vers la presa del poder a fi de no ésser agafat desprevingut en el cas que la situació canvie bruscament. El V Congrés ha subvertit tots els ensenyaments del III. Ha ignorat la situació objectiva i ha substituït l’anàlisi dels esdeveniments per la consigna d’agitació que tot ho arregla: “La classe obrera es radicalitza, la situació és cada vegada més revolucionària.”
En la realitat, només des de l’any passat ha començat la classe obrera alemanya a recuperar-se de les conseqüències de la derrota de 1923. En un document publicat per l’Oposició, a què fa referència Thaelmann, s’hi diu:
“Sens dubte, hi ha a la classe obrera europea un moviment cap a l’esquerra. Es manifesta per l’augment de les vagues i el creixement del nombre de vots obtinguts pels comunistes. Però açò no és més que la primera etapa. El nombre dels electors socialdemòcrates creix paral·lelament al dels electors comunistes i a vegades el supera. Si aquest procés es desenvolupa i s’aprofundeix, a l’estadi següent començarà el moviment que portarà de la socialdemocràcia al comunisme.” (En La nova etapa.)
En la mesura que es pot valorar els resultats de les últimes eleccions a Alemanya i a França, aquesta apreciació sobre la situació interior de la classe obrera europea (i sobretot la classe obrera alemanya) pot ésser considerada com quasi indiscutible. Malauradament, la premsa de la Internacional Comunista, incloent-hi la del Partit Comunista de l’URSS, no ofereix cap anàlisi seriosa, profunda, documentada i il·lustrada mitjançant xifres de la situació de la classe obrera. Les estadístiques, quan s’utilitzen, són simplement ajustades al propòsit de marcar una tendència que servisca per a preservar el prestigi de la direcció. S’amaguen dades de fets d’una gran importància per a l’establiment d’un gràfic del moviment obrer en el període 1923-1928, en la mesura que s’oposen als judicis erronis i a les directrius falses. Tot açò fa que siga molt difícil jutjar la dinàmica real de la radicalització de les masses, el seu estat i les seues potencialitats.
Thaelmann no tenia cap dret a dir en el ple de febrer del Comitè Executiu de la Internacional Comunista que “els trotskistes no veuen la radicalització de la classe obrera internacional”. No sols havíem vist la radicalització de la classe obrera europea, sinó que des de finals de l’any passat havíem fet una valoració de la conjuntura. La nostra opinió es veié confirmada completament per les eleccions de maig Al Reichstag. La radicalització travessa la seua primera fase i, de moment, dirigeix les masses vers la socialdemocràcia. Al febrer, Thaelmann no volia veure aquest fet i deia: “La situació es fa cada vegada més revolucionària.” Una afirmació tan general únicament és una frase buida. ¿Hom pot dir que la situació s’està fent “cada vegada més (?) revolucionària” quan es reforça la socialdemocràcia, principal sosteniment del règim burgès?
Per a apropar-se a una situació revolucionària, la “radicalització” de les masses ha d’assolir l’estadi en què els obrers passen de la socialdemocràcia al partit comunista, cosa que en veritat s’està produint ja de forma parcial. Però aquest no és el sentit general del corrent. Prendre un estadi preliminar, meitat pacifista i meitat col•laboracionista, per una fase revolucionària, és preparar el terreny per a errors cruels. Cal aprendre a distingir. Qui es dedica a repetir d’any en any que “les masses es radicalitzen, que la situació és revolucionària” no és un dirigent bolxevic, sinó un agitador loquaç: hom pot tenir la seguretat que no reconeixerà la revolució quan aquesta vinga realment.
La socialdemocràcia és el principal sosteniment del règim burgès. Però aquest sosteniment és, en si mateix, contradictori; si els obrers passaren del partit comunista a la socialdemocràcia es podria parlar amb certesa de la consolidació del règim burgès. Així ocorregué en 1924. Thaelmann i els altres dirigents del V Congrés no ho comprengueren aleshores: aquesta és la raó per la qual respongueren als nostres arguments i consells mitjançant injúries. Ara la situació és distinta. El Partit Comunista creix, de la mateixa manera que ho fa la socialdemocràcia, però el seu creixement no es produeix encara en detriment d’aquesta última. Les masses aflueixen simultàniament als dos partits, i fins al moment el corrent que es dirigeix a la socialdemocràcia és més fort. Els obrers abandonen els partits burgesos, es desperten i surten de la seua apatia política; hi ha ací un procés nou que no significa, evidentment, un reforçament de la burgesia. Però el desenrotllament de la socialdemocràcia no constitueix, en absolut, una situació revolucionària. Cal aprendre a distingir. En aquest cas, com qualificar la situació actual? Es tracta d’una situació transitòria, plena de contradiccions, en què les tendències no es troben encara diferenciades i que conté possibilitats diverses. Cal seguir atentament el desenrotllament ulterior del procés, sense atordir-se amb frases sense significat i preparats per a fer front als canvis bruscs de la situació.
La socialdemocràcia no està purament i simple satisfeta amb el creixement del nombre dels seus vots; observa amb ansietat el flux dels obrers, que li causa grans dificultats. Abans que els obrers passen en massa de la socialdemocràcia al partit comunista (el fet es produirà) cal esperar noves i grans friccions al si de la mateixa socialdemocràcia, la formació de nous agrupaments, l’aparició de noves escissions. Açò obrirà probablement el camp a maniobres actives i ofensives del partit comunista, en la línia del “front únic” , amb l’objectiu d’accelerar la diferenciació revolucionària de les masses i, sobretot, d’arrencar els obrers a la socialdemocràcia. Però serà una desgràcia si les maniobres del partit comunista es redueixen a mirar de nou a la boca dels socialdemòcrates d’“esquerra” (i poden moure’s encara molt cap a l’esquerra), esperant que comencen a sortir-los les dents de veritat. Hem vist semblants “maniobres” practicades a Saxònia a petita escala en 1923, i en Anglaterra i Xina a gran escala en 1925-1927. En tots aquests casos deixaren passar l’ocasió revolucionària i conduïren a grans derrotes.
L’opinió de Thaelmann no és de la seua pròpia collita; apareix clarament formulada en el projecte de programa, que diu:
“El reforçament del procés de radicalització de les masses, el creixement de la influència i l’autoritat dels partits comunistes... tot açò mostra clarament que s’està produint un nou ascens revolucionari als centres de l’imperialisme.”
Com a generalització sobre què basar un programa, és radicalment fals. L’època de l’imperialisme i les revolucions proletàries ha conegut ja i coneixerà no sols “un reforçament del procés de radicalització de les masses”, sinó també períodes en què les masses llisquen vers la dreta; no sols períodes d’enfortiment de la influència dels partits comunistes, sinó també períodes de declivi provisional, particularment en el cas d’errors, derrotes i capitulacions. Si es tracta d’una valoració de la conjuntura, més o menys certa per a un període determinat, en certs països, però no en el món sencer, llavors el lloc per a tal valoració no és dins d’un programa, sinó dins d’una resolució circumstancial: el programa està escrit per a tota una època de la revolució proletària. Malauradament, en el curs dels cinc darrers anys, la Internacional Comunista no ha donat prova d’una comprensió dialèctica a propòsit del desenrotllament i la desaparició posterior de les situacions revolucionàries. S’ha quedat en una escolàstica permanent sobre la “radicalització” i no ha reflexionat sobre les etapes vivents de la lluita portada a terme per la classe obrera mundial.
A causa de la derrota soferta per Alemanya en la Gran Guerra, la vida política d’aquest país ha estat particularment marcada per les crisis, el que, en cada ocasió, ha col•locat l’avantguarda revolucionària del proletariat davant una situació plena de greus responsabilitats. La causa immediata de les derrotes sofertes pel proletariat alemany fou, durant els cinc primers anys, l’extrema debilitat del partit revolucionari, i en els cinc anys següents els errors de la seua direcció.
En 1918-1919 faltava encara, cara a la situació revolucionària, un partit proletari revolucionari. En 1921, quan es produí el reflux, el Partit Comunista alemany, que era ja prou fort, intentà fer un crida a la revolució, però es produïen les condicions necessàries. El treball preparatori (“la lluita per les masses”) que seguí provocà en el partit una desviació cap a la dreta. Desproveïda de talla revolucionària i d’iniciativa, la direcció es desféu davant el gir brusc d’una situació que evolucionava vers l’esquerra (tardor de 1923). L’ala dreta fou substituïda per l’ala esquerra, el predomini de la qual ha coincidit amb el reflux de la revolució. Però no han volgut comprendre açò, i es manté el “curs vers la insurrecció”. D’aquí provindran nous errors que afebliran el partit i provocaran l’eliminació de la direcció d’esquerra. L’actual Comitè Central, recolzant-se secretament sobre una part dels “dretans”, ha lluitat aferrissadament contra l’esquerra durant tot el temps, limitant-se a repetir mecànicament que les masses es radicalitzen i la revolució s’apropa.
La història del Partit Comunista alemany ofereix el quadro d’unes fraccions alternant-se bruscament en el poder i representant als diversos segments del gràfic polític: cada grup dirigent, després de cada gir cap amunt o cap avall de la corba política, és a dir, cap a una crisi revolucionària o, per contra, cap a una “estabilització” provisional, fracassa i deixa el lloc al grup competidor. La debilitat del grup de dreta estava en la seua incapacitat per a orientar l’activitat del partit a la via de la lluita revolucionària pel poder, en el cas d’un canvi en la situació. La feblesa del grup d’esquerra provenia de la seua incomprensió de la necessitat de mobilitzar les masses darrere de les reivindicacions transitòries imposades per la situació objectiva en el període de preparació. La debilitat d’un grup tenia com a complement simètric la debilitat de l’altre grup. La direcció era canviada en cada inversió del signe de la situació, i els quadres més alts del partit no podien adquirir una experiència àmplia, cobrint al mateix temps l’ascens i el declivi, el flux i el reflux, la maniobra i l’atac. Una direcció únicament pot educar-se en un sentit plenament revolucionari si comprèn el caràcter de la nostra època, la seua mobilitat sobtada i les seues alteracions brusques. Efectuar a l’atzar i per “designació” la selecció dels dirigents és, inevitablement, córrer el risc d’un nou fracàs en la vinent crisi social.
Dirigir és preveure. Cal deixar en el moment adequat d’acariciar el llom a Thaelmann únicament perquè recull al fang les paraules més grolleres per a llençar-les a l’Oposició, com s’acariciava el llom a Tan Pin-Sian en el VII Ple, simplement perquè traduïa al xinès les injúries de Thaelmann. Cal dir al partit alemany que el judici sostingut per Thaelmann al febrer sobre la situació política és bast, sumari, erroni. Cal reconèixer amb franquesa els errors comesos durant els cinc darrers anys, i estudiar-los seriosament, abans que les ferides que han produït ja no puguen guarir-se: les lliçons de l’estratègia només poden donar tot el seu fruit a condició de seguir els esdeveniments pas a pas.
V.- Com s’ha preparat el desplaçament vers l’esquerra que s’està produint actualment al Partit Comunista de la Unió Soviètica
Les dificultats absolutament excepcionals trobades enguany (1928) en l’emmagatzemament del gra han tingut una gran importància no sols en el pla econòmic, sinó també al terreny polític i sobre el mateix partit. No és per atzar que han provocat un gir cap a l’esquerra. A més, per si mateixes, aquestes dificultats estableixen el balanç general de l’economia i de la política.
El pas del comunisme de guerra a l’economia socialista no hauria pogut fer-se sense grans retrocessos més que en el cas que la revolució proletària s’hagués estès immediatament als països avançats. L’endarreriment d’aquest desenvolupament ens portà, a la primavera de 1921, a la gran, profunda i duradora retirada que constituí la NEP. Les proporcions d’aquesta retirada indispensable foren establides no sols per la reflexió teòrica, sinó també mitjançant temptejos pràctics. A partir de la tardor de 1921 calgué retrocedir més encara.
El 29 d’octubre de 1921, és a dir, set mesos després del començament de la NEP, Lenin declarava davant la Conferència provincial del partit a Moscou:
“Aquest pas a la nova política econòmica que s’ha portat a terme a la primavera, aquesta retirada que hem efectuat... ¿sembla ja suficient com perquè detinguem el retrocés, perquè ens preparem ja cara a l’ofensiva? No, ens trobem que no és suficient encara... Tenim el deure de reconèixer-ho ara si no volem amagar el cap sota l’ala, si no volem aparençar que no veiem la nostra derrota, si no tenim por de mirar el perill cara a cara. Hem de confessar que la retirada ha estat insuficient, que cal accentuar-la, que hem de replegar-nos encara més per a passar del capitalisme d’estat a la posada en marxa d’una reglamentació per l’estat del comerç i la reglamentació monetària. Aquesta és la raó per la qual ens trobem en la situació d’homes obligats a retrocedir encara més per a poder, més tard, passar per fi a l’ofensiva.” (Lenin, Obres, vol. XVIII, ps. 397-398.)
I més endavant, en el mateix discurs:
“Dissimular davant nosaltres mateixos, davant la classe obrera, davant les masses que continuem encara la retirada començada a la primavera de 1921, que persisteix avui, a la tardor i en l’hivern de 1921-1922, seria condemnar-nos a la inconsciència total, seria no tenir el coratge per a mirar cara a cara la situació creada, En aquestes condicions, el treball i la lluita serien impossibles.” (Lenin, Obres, vol. XVIII, ps. 399-400.)
No és fins a la primavera de l’any següent, en 1922, que Lenin es decideix a fer l’alt a la retirada. Parla per primera vegada d’això el 6 de març de 1922, en una sessió de la fracció del Congrés dels Metal·lúrgics:
“Podem dir ara que aquest retrocés, en el sentit de les concessions que hem fet als capitalistes, ha acabat... Espere i estic segur que el Congrés del Partit ho dirà també oficialment, en nom del partit dirigent de Rússia.” (Lenin, Obres, vol. XVIII, 2a part, p. 13.)
I immediatament una explicació franca, honesta, com sempre, vertaderament leninista:
“Les paraules sobre el final de la retirada no signifiquen que hàgem posat ja els fonaments de la nova economia i que podem ja avançar tranquil·lament. No, aqueixos fonaments no estan encara posats.” (Lenin, Obres, vol. XVIII, 2a, part, p. 13).
L’XI Congrés, sobre la base de l’informe de Lenin, adoptà al respecte la resolució següent:
“El Congrés, constatant que el conjunt de mesures aplicades i fixades en el curs de l’últim any comprenen les concessions que el partit considerava indispensable fer al capitalisme de l’economia privada, considera que en aquest sentit la retirada ha acabat.” (Actes taquigràfiques, p. 143.)
Aquesta resolució, profundament meditada i (ho hem vist) gelosament preparada, suposava que les noves posicions de partida donarien la possibilitat de llençar l’ofensiva socialista, a un ritme efectivament lent, però sense nous retrocessos. Sobre aquest punt, les previsions de l’últim Congrés dirigit per Lenin no es realitzaren. A la primavera de 1925 aparegué la necessitat de portar a efecte una nova retirada: reconèixer als rics del camp el dret a explotar els més desfavorits arrendant la mà d’obra i la terra.
La necessitat d’aquesta nova retirada d’immenses conseqüències i que no havia previst en 1922 el pla estratègic de Lenin, provenia no sols del fet que s’hagués traçat massa curt (com ho exigia la prudència més elemental) el límit a la retirada anterior, sinó també que en 1923-1924 la direcció no havia comprès la situació i perdia temps quan creia estar “guanyant-lo”.
A més a més, aquest retrocés tan penós d’abril de 1925 no fou presentat com una derrota i una dura retirada (que és el que hauria fet Lenin), sinó que fou celebrat com un avanç victoriós de l’aliança obrer-camperola, com una simple anella del mecanisme general de la construcció del socialisme. És precisament contra semblants procediments contra els que durant tota la seua vida tractà Lenin de posar en guàrdia, sobretot a la tardor de 1921, quan calia mantenir i accentuar el retrocés de la primavera:
“És menys perillós patir una derrota que tenir por de reconèixer-la, que tenir por de treure’n totes les conseqüències... No s’ha de tenir por de confessar les pròpies derrotes. Cal treure de cadascuna tots els ensenyaments que comporta. Si admetem que la confessió d’una derrota, com l’abandó d’una posició, provoca entre els revolucionaris desmoralització i afebliment de l’energia en la lluita, caldrà dir que tals revolucionaris no valen per a res... La nostra postura ha consistit i consistirà sempre en considerar les més greus derrotes amb la major sang freda, a aprendre d’elles a modificar la nostra acció. Heus aquí la raó per la qual cal parlar francament. Açò és interessant i important no sols per la veritat teòrica, sinó també des del punt de vista pràctic. Mai aprendrem a abordar les nostres tasques d’una forma nova si l’experiència d’ahir no ens ha obert els ulls sobre els errors dels antics mètodes.” (Lenin, Obres, Vol., XVIII, 1a part, p. 396.)
Però s’ha oblidat aquesta important advertència dos dies després d’haver deixat Lenin la direcció, i no s’ha tornat a recordar ni una sola vegada després. Per quant les decisions d’abril legalitzaven la diferenciació que s’estava desenvolupant al camp i obrien davant ella totes les rescloses, el pas endavant de l’aliança significava que, en el futur, el comerç entre l’estat obrer i el kulak creixeria. En compte de reconèixer aquest greu perill s’esforçaven a crear la teoria servil de la integració del kulak en el socialisme.
En 1926, a propòsit de l’aliança, l’Oposició formulava en aquests termes la discussió començada a la primavera d’aqueix mateix any:
“Pregunta.- És veritat que la política de l’Oposició és una amenaça per a l’aliança entre el proletariat i els camperols?
Resposta.- Aquesta afirmació és totalment falsa. L’aliança es troba amenaçada en l’actualitat, d’una banda, per l’endarreriment de la indústria, i d’una altra, pel creixement del kulak. La falta de productes industrials introdueix una falca entre el camp i la ciutat. Des del punt de vista econòmic i polític, el kulak ha començat a dominar als camperols pobres i mitjans oposant-los al proletariat. Aquest procés està per ara només en els seus inicis. El perill que amenaça l’aliança rau precisament ací. La subestimació de l’endarreriment de la indústria i el creixement del kulak amenacen la direcció correcta, leninista, que es proposa la unió de les dues classes, base de la dictadura en les condicions del nostre país.” (Preguntes i Respostes.)
Hem d’assenyalar aquí que sobre aquesta pregunta l’Oposició no exagerava en absolut, malgrat la força de la disputa. Aixecant-nos contra la teoria dels renegats que intenta la integració del kulak en el socialisme (via de la integració en el capitalisme) declaràvem, en 1926, que el perill del kulak no feia més que començar. Havíem indicat d’on venia aquest perill des de 1923, i havíem descrit el seu creixement en cada nova etapa. ¿En què consisteix, doncs, l’art de dirigir si no és en reconèixer el perill quan aquest es troba encara en els seus començaments, a fi de prevenir el seu desenvolupament posterior?
El 9 de desembre de 1926, en ocasió del VII Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, Bukharin denunciava l’Oposició, a propòsit de l’aliança i l’emmagatzemament de gra, en els termes següents:
“¿Quin era l’argument més poderós utilitzat per la nostra Oposició contra el Comitè Central del partit (em referisc a la tardor de 1925)? Deien aleshores: les contradiccions s’engrandeixen considerablement i el Comitè Central és incapaç de comprendre-ho. Deien: els kulaks, que concentren tot l’excedent de gra a les seues mans, han organitzat contra nosaltres la “vaga del gra”
Heus aquí per què arriba tan malament el gra:
Tot el món ha entès açò... L’Oposició considerava que tota la resta era l’expressió política d’aquest fenomen fonamental. De seguida, aquests mateixos camarades intervenien per a dir: el kulak s’està reforçant encara més, el perill augmenta encara. Camarades, si la primera i la segona afirmacions hagueren estat justes, tindríem ara contra el proletariat una vaga dels kulaks encara més forta. L’Oposició menteix quan afirma que estem ajudant al creixement del kulak, que anem tot el temps pel camí que mena a la derrota, que ajudem els kulaks a organitzar la vaga del gra; els resultats vertaders testimonien el contrari” (Actes taquigràfiques, volum II, p. 118.)
¿No demostra aquesta cita de Bukharin la ceguesa total de la direcció entorn de la qüestió essencial de la nostra política econòmica?
Bukharin no constitueix una excepció. No ha fet més que “generalitzar” en el pla teòric la ceguesa de la direcció. Els més alts dirigents del partit i de l’economia afirmen, a saber quin d’ells amb més èmfasi, que hem sortit de la crisi (Rykov), que tenim controlat el mercat soviètic i que el problema de l’emmagatzemament s’ha convertit en un simple problema d’organització de l’aparell soviètic (Mikoian). Una resolució de juliol de 1927 del ple del Comitè Central anunciava: “L’exercici de l’activitat econòmica en el curs d’enguany és, en conjunt, enterament satisfactori.” Al mateix temps, la premsa oficial proclamava a l’uníson que la penúria de mercaderies al país estava, si no superada, si almenys considerablement disminuïda.
L’Oposició, per contra, escrivia de nou en la seua tesi per al XV Congrés:
“La disminució de la massa global dels cereals emmagatzemats és, d’una banda, el testimoni indiscutible del problema que existeix en les relacions entre la ciutat i el camp i, d’altra banda, una font de dificultats noves i amenaçadores.”
On està l’arrel de les nostres dificultats? L’Oposició responia:
“En el curs d’aquests últims anys, la indústria s’ha desenvolupat molt lentament, amb retard respecte al desenvolupament de l’economia nacional en el seu conjunt... Per aquest fet, l’economia estatitzada depèn cada vegada més dels elements kulaks i capitalistes en el domini de les matèries primeres, de l’exportació, dels queviures.”
Si no hagués estat per tot el treball precedent de l’Oposició, començant per les tesis de 1923 i acabant per la crida del 7 de novembre de 1921, si l’Oposició no hagués avançat un programa correcte i no hagués fet sonar l’alarma amb raó a les files del partit i de la classe obrera, la crisi d’emmagatzemament de grans hauria accelerat el desenrotllament del curs dretà i treballat per una expansió major de les forces capitalistes.
Més d’una vegada, en el curs de la història, li ha tocat a l’avantguarda del proletariat, fins i tot a l’avantguarda de l’avantguarda, pagar amb la seua pròpia destrucció física el preu d’un nou pas cap avant de la seua classe o d’una disminució de l’ofensiva enemiga.
VI.- Un pas endavant, mig pas arrere
Diferent de la crisi xinesa i de la crisi del Comitè anglorus en quant que no podia ésser mantinguda en silenci, la crisi d’emmagatzemament de gra determinà un nou període polític. Tingué repercussions immediates no sols sobre l’economia en general sinó sobre la vida quotidiana de cada obrer. Aquesta és la raó per la qual la nova política data del començament d’aquesta crisi.
El partit ha pogut llegir, en Pravda del 15 de febrer, un article de fons que hauria pogut prendre per una transposició i fins i tot, a vegades, per una reproducció gairebé textual de la plataforma de l’Oposició per al XV Congrés. Aquest article insòlit, a què cap continuïtat unia a tot el passat recent, i que fou escrit sota la pressió engendrada per la crisi d’emmagatzemament de gra, anunciava:
“Entre les diverses causes que han provocat les dificultats d’emmagatzemament del gra, hi ha una que és necessari assenyalar: el camp ha prosperat i s’ha enriquit. Tres anys de bones collites no han passat en va.”
Així, si el camp es nega a lliurar el blat a la ciutat, són ells els que s’han enriquit, és a dir, que han realitzat en la mesura de les seues forces la consigna de Bukharin: “Enriquiu-vos”. ¿Però per què llavors l’enriquiment del camp destrueix l’aliança obrer-camperola en compte de reforçar-la? Perquè, respon l’article, “és precisament el kulak qui ha prosperat i s’ha enriquit”. Així, la teoria que afirmava que el camperol mitjà havia prosperat durant tots aquests anys en detriment del kulak i del camperol pobre, s’ha vist rebutjada d’un sol colp. “És precisament el kulak el que ha prosperat i s’ha enriquit.”
No obstant això, per si mateix, l’enriquiment dels kulaks al camp no explica la desorganització dels intercanvis entre el camp i la ciutat. L’aliança amb el kulak no és una aliança socialista. Però la crisi dels cereals té la seua causa en què ni tan sols hi ha aquesta espècie de smytchka. Açò significa que no sols el kulak ha prosperat i s’ha enriquit, sinó que fins i tot no troba necessari canviar els seus productes naturals per rubles; quant a les mercaderies que vol i que pot comprar a la ciutat, les paga amb els cereals que escassegen absolutament en aquesta. Pravda assenyala també una segona causa, que és, en els fons, la raó essencial de la crisi dels cereals:
“L’augment de les rendes dels camperols... enfront de l’endarreriment en l’oferta de productes industrials ha donat la possibilitat als camperols en general, i al kulak en particular, de guardar el gra.”
Ara està clar el panorama. La causa fonamental és l’endarreriment de la indústria i la manca de productes acabats. En aquestes condicions no sols no hi ha aliança socialista amb els camperols mitjans i pobres, sinó que ja no hi ha tampoc aliança amb els kulaks. Si comparem les dues citacions de Pravda amb els extractes dels documents de l’Oposició presentats en el capítol precedent, es pot dir que Pravda repeteix, quasi textualment, les idees i les expressions de les “preguntes i respostes” de l’oposició, la reproducció de les quals fa poc suposava l’expulsió del partit.
L’article de Pravda no s’hi deté. Fins i tot assegurant que el kulak no és “el principal detenidor dels cereals”, aquest text reconeix que sí que és “l’autoritat econòmica al camp”, que ha establert una aliança amb l’especulador de les ciutats, que paga el gra “més car”, que “el kulak té la possibilitat d’arrossegar darrere si el camperol mitjà”...
Si admetem la xifra prou dubtosa del 20 per 100 com corresponent a la part actualment atribuïda al kulak en el comerç dels cereals, el fet que puga “arrossegar darrere d’ell” en el mercat al camperol mitjà (és a dir, portar-lo a sabotejar l’emmagatzemament del gra per l’estat) es revela en tota la seua gravetat. Els bancs de Nova York no posseeixen en absolut la totalitat de les mercaderies en circulació, cosa que no els impedeix de dirigir amb èxit la dita circulació. Qui insistís sobre la modèstia d’aquest 20 per 100 no faria més que subratllar amb això que li basta al kulak de tenir a les seues mans la cinquena part del gra per a controlar el mercat. Tal és la debilitat de la influència de l’estat sobre l’economia del camp quan la indústria està endarrerida!
Una altra reserva inevitable és la consistent a dir que el kulak ha exercit aquest paper determinant només en algunes regions, no en totes: Aquesta matisació no arregla res; ben al contrari, accentua el caràcter amenaçador del que està succeint. “Algunes” regions han estat capaces de sacsar en els seus fonaments l’aliança entre la ciutat i el camp. ¿Què hauria, doncs, ocorregut si aquest procés s’hagués estès en la mateixa mesura a totes les regions?
Ens enfrontem a un procés econòmic viu, i no a una mitjana estadística estable. En aquest procés complex i diversificat no es tracta de procedir a mesures quantitatives detallades, però cal definir els seus aspectes qualitatius, és a dir, en quin sentit es desenvolupen els fenòmens.
En detriment de qui ha guanyat autoritat el kulak al camp? En detriment econòmic de l’estat obrer i els seus instruments, les indústries estatals i les cooperatives. Si el kulak ha tingut la possibilitat d’arrossegar darrere si el camperol mitjà, contra qui l’ha dirigit? Contra l’estat obrer. En açò és que consisteix la ruptura seriosa i profunda de l’aliança econòmica, premissa d’un perill molt més greu encara, la ruptura de l’aliança política.
Però després del pas cap avant que representa l’article de Pravda, s’ha donat mig pas cap arrere.
El manifest-programa del Comitè Central del 3 de juny de 1928 diu:
“La resistència dels kulaks creix sobre un fons general de desenvolupament de les forces productives del país, tot i el creixement més ràpid encara del sector socialista de l’economia.”
Si és així, si açò és veritat, llavors no ha d’haver-hi cap raó per a alarmar-se. Llavors, sense canviar de línia, no queda més que construir tranquil·lament “el socialisme en un sol país”. ¿Si el pes dels elements capitalistes, és a dir, sobretot dels kulaks, disminueix en l’economia d’any en any, per què doncs aquest sobtat pànic enfront dels kulaks? La qüestió la resol la relació dinàmica entre les dues forces en lluita, socialisme i capitalisme (qui guanyarà?), i el kulak és “terrible” o “inofensiu” segons que aquesta relació varie en un sentit o en un altre. El manifest del Comitè Central intenta en va salvar mitjançant aquesta afirmació la resolució del XV Congrés basada sobre la certesa d’un predomini progressiu dels elements socialistes de l’economia sobre els elements capitalistes. Però l’article de Pravda del 15 de febrer és un desmentiment públic inflingit a aquesta falsa tesi, que ha estat refutada en la pràctica pel curs de les operacions d’emmagatzemament del gra. On està la lògica?
Si el sector socialista hagués prosperat durant aquests tres anys de bones collites amb més rapidesa que el sector no socialista, sens dubte hauríem pogut conèixer encara una crisi comercial i industrial (excés de productes de la indústria estatal, absència d’equivalents agrícoles); però el que hem tingut és una crisi d’emmagatzemament del gra de què Pravda dóna una explicació correcta: és el resultat de l’acumulació pels camperols (i sobretot pels kulaks) de productes agrícoles que no troben equivalent en els productes industrials. L’agreujament de la crisi de l’emmagatzemament del gra (és a dir, de la crisi de la smytchka) immediatament després de tres bones collites, significa només que en la dinàmica general del procés econòmic, el sector socialista s’ha debilitat amb relació al sector capitalista i al comerç privat en general.
La correcció introduïda en aquest Informe sota la pressió administrativa, correcció absolutament inevitable, no fa canviar res de la conclusió fonamental. Es tracta en aquest assumpte de la força política que el kulak n’ha acumulat ja una part (certament que limitada). Mentre, la necessitat mateixa de recórrer a mètodes repressors del comunisme de guerra és el testimoni d’un canvi desfavorable de la correlació de forces al terreny econòmic.
Davant aquest control econòmic objectiu realitzat per la vida mateixa, s’enfonsen els intents de demostració per mitjà de les “estadístiques” del creixement del sector socialista. És com si, després de la retirada, el cap d’un exèrcit que ha cedit importants posicions, es posés a brandar coeficients estadístics per a demostrar que la superioritat es troba de la seua banda. No; el kulak ha provat (i els seus arguments són més convincents que les optimistes combinacions estadístiques) que en aquest important combat, menat amb les armes econòmiques, és ell qui ha guanyat. A aquesta pregunta (qui guanyarà?) és la dinàmica vivent de l’economia qui contestarà. Si les xifres contradiuen la vida, és que les xifres menteixen, o en el millor dels casos que responen a un altre problema.
Fins i tot si fem abstracció del servilisme de les estadístiques (que, com tota la resta, pateixen les arbitrarietats de l’aparell) no per això desapareix el problema que aquestes, particularment entre nosaltres, funcionen amb retard sempre per causa de la intensa activitat dels processos més importants: donen una visió instantània, però no reflecteixen les tendències. És aquí on la teoria pot venir en la nostra ajuda. El nostre correcte judici teòric sobre la dinàmica del procés assenyalava per avançat que l’endarreriment patit per la indústria faria que fins i tot les bones collites recollides per a alimentar la construcció del socialisme provocaren el creixement de l’autoritat del kulak al camp i la formació de cues davant els forns a les ciutats. Els fets han arribat, i la verificació que aporten és totalment irrefutable.
El balanç dels ensenyaments subministrats per la crisi de l’emmagatzemament del gra, tal com ha estat establert al febrer per l’article de Pravda, ofereix una confirmació forçada (però, per això mateix, més indiscutible encara): la desproporció ha augmentat; el dèficit recau sobre l’economia estatitzada, és a dir, que les bases de la dictadura del proletariat s’estan estretint. D’altra banda, aquest balanç confirma l’existència dins dels camperols d’una diferenciació tan profunda que la sort de l’emmagatzemament del gra (dit d’una altra forma, la sort de l’aliança) es troba sota el control directe i immediat del kulak, que arrossega darrere si els camperols mitjans.
Si el desequilibri entre el camp i la ciutat és l’herència del passat, si un cert creixement de les forces capitalistes és la conseqüència inevitable de la naturalesa mateixa de la nostra economia, açò no lleva que l’augment del desequilibri en aquests últims anys i el desplaçament de la correlació de forces a favor dels kulaks siguen els resultats d’una política inadequada de la direcció en la distribució de la renda nacional; ja solta les regnes com en tira nerviosament.
Des de 1923, i per a fer front a aquest perill, l’Oposició ha mostrat que per a donar a la indústria estatal un paper predominant en les relacions amb el camp s’ha d’abordar la qüestió amb un pla ferm de lluita contra el desequilibri; l’Oposició ha demostrat que l’endarreriment de la indústria agreujaria inevitablement les contradiccions de classe al país i afebliria les posicions econòmiques de la dictadura del proletariat.
A diferència del que intentaren fer Zinoviev i Kamenev en el XIV Congrés, nosaltres consideràvem que calia considerar el kulak no com quelcom a banda, sinó en el marc de les relacions entre el conjunt de la indústria estatitzada i l’agricultura, que s’alça sobre l’economia privada. Als límits de l’economia dels pobles vèiem el kulak no ja aïlladament, sinó en relació amb la influència que exerceix. En fi, no examinàvem aquestes relacions fonamentals en si mateixes, sinó en relació amb el mercat mundial que, per mitjà de les exportacions i les importacions, influeix d’una forma cada vegada més determinada sobre el nostre desenvolupament econòmic.
A partir d’aquestes consideracions, escrivíem en les nostres tesis per al XV Congrés:
“Ja que sobretot rebem l’excedent de cereals i matèries primeres destinades a l’exportació de les capes acomodades del camp, com són sobretot precisament aquests medis els que guarden el gra, s’hi dedueix que és fonamentalment el kulak qui ens “regula” a través de les nostres exportacions.”
¿Però no podria ésser, potser, que l’Oposició hagués plantejat “massa ràpidament” qüestions a què la direcció ja havia assignat una data en el seu calendari? Després de tot el que hem dit, no sembla útil detenir-se en aquest argument que ha estat vessat sobre el partit cada vegada que havia necessitat de recuperar el temps perdut. Citem només un testimoni ric en ensenyaments; el 9 de març de 1928, en una sessió del Soviet de Moscou, Rykov declarava a propòsit de l’emmagatzemament del gra:
“Aquesta campanya presenta, certament, tots els trets d’una campanya de xoc. Si se’m preguntés si no hauria estat millor vèncer la crisi de l’emmagatzemament del gra per una via més normal, respondria francament que sí. Hem de reconèixer que hem perdut el temps, que no hem estat capaços de reaccionar quan començaren a presentar-se les dificultats en l’emmagatzemament, que no hem pres, al cap i a la fi, una sèrie de mesures necessàries perquè aquesta campanya d’emmagatzemament es desenvolupés amb èxit.” (Pravda, 11 de març de 1928.)
Si aquests arguments reconeixen l’endarreriment, el situen principalment al terreny administratiu; però no és difícil aportar un complement polític. Perquè fossen aplicables en el moment desitjat les mesures indispensables, hauria calgut que el partit que inspira i dirigeix l’aparell de l’estat rebés a temps les directrius que li permeteren d’orientar-se, indicacions com les que contenia, en les seues grans línies l’article de Pravda del 15 de febrer. Hauria estat necessari escoltar en el moment adequat les advertències de l’Oposició en el domini dels principis i discutir atentament les seues proposicions pràctiques.
L’any passat l’Oposició havia proposat, entre altres mesures, imposar al 10 per 100 de les explotacions agrícoles (és a dir, a les més grans) un emprèstit forçós de 150 a 200 milions de puds o de cereal. Aquesta proposta fou refusada com si es tractés d’una mesura de comunisme de guerra. S’ensenyava al partit que no podia pressionar sobre el kulak sense ferir el camperol mitjà (Stalin), o que el kulak no presentava cap perill perquè estava a priori tancat en els límits de la dictadura del proletariat (Bukharin). Però enguany cal acudir a l’article 107, és a dir, a la repressió per tal de posseir blat... després de tot això el Comitè Central ha d’explicar que parlar de comunisme de guerra és una calúmnia contrarevolucionària!
Mentre el blanc s’anomene blanc i el negre negre, considerarem que és correcte allò que permet comprendre els esdeveniments i preveure el futur pròxim. Exigir ara, després de la campanya d’hivern d’emmagatzemament del gra i de la crisi profunda de la política i la ideologia oficials, que l’Oposició reconega el seu error, no és més que evidenciar un atac agut d’histèria jeràrquica!
Com cal jutjar l’actual viratge vers l’esquerra? Cal veure una maniobra o una modificació seriosa del curs?
La pregunta “maniobra o curs nou?” planteja la qüestió de les relacions entre les classes i les seues repercussions sobre el Partit Comunista de la Unió Soviètica, els elements del qual, atès que és l’únic partit al país, reaccionen de forma diversa davall la pressió de les diferents classes.
Sobre aquest problema de les repercussions que tenen sobre el nostre partit les noves relacions entre les classes, hi ha en l’article històric de Pravda del 15 de febrer una confessió sorprenent (és la part més destacable d’aquest article). S’hi afirma:
“En les nostres organitzacions, tant en les del partit com en les altres, han sorgit determinats elements que no veuen la realitat de les classes al camp, que no comprenen els fonaments de la nostra política de classe i intenten, en tot el seu treball, no molestar ningú, viure en pau amb el kulak i, en general, servar la seua popularitat dins de tots els medis.”
Encara que es tracte en aquestes línies dels membres del partit, aquestes frases caracteritzen quasi totalment el polític realista, el nou burgès, el termidorià oposat al comunista. No obstant això, Pravda no diu una paraula per a intentar explicar l’aparició d’aquests elements dins del partit. “Han sorgit”, i açò és tot. ¿D’on vénen, per quina porta han entrat, han penetrat dissimulant astutament o han crescut en el mateix interior, i en aquest cas, sobre quina base? I aquest fenomen s’ha produït mentre el partit “es bolxevitzava” a propòsit de la qüestió camperola. L’article no explica com el partit, tanmateix estar advertit, ha pogut no donar importància als termidorians fins al moment mateix en què han palesat la seua força administrativa en la política d’emmagatzemament del gra; de la mateixa manera, el partit subestima el kulak fins al moment en què aquest, en haver cobrat autoritat, arrossega el camperol mitjà i saboteja l’emmagatzemament. Pravda no explica res de tot açò. Però poc importa. Per primera vegada hem escoltat dir, per mitjà de l’òrgan del Comitè Central, allò que ja sabíem des de feia temps, el que havíem afirmat més d’una vegada: en el partit de Lenin no sols “ha nascut”, sinó que ha pres forma un ala dreta sòlida que tendeix cap a una “neo-NEP”, és a dir, cap al capitalisme per etapes.
D’aquesta manera, l’ala dreta “nascuda” d’una causa desconeguda apareix oficialment per primera vegada a propòsit de l’emmagatzemament del gra. L’endemà del XV Congrés, que féu de nou la demostració del seu monolitisme al 100%, veiem que si el kulak no lliura el seu gra és perquè, entre altres raons, hi havia dins del partit agrupaments influents desitjosos de viure en pau amb totes les classes. Aquests “guomindanguistes” de l’interior no s’afirmaren en absolut ni en la pretesa discussió ni al Congrés. Aquests brillants “militants” votaren, evidentment els primers, l’expulsió de l’Oposició, batejada com a desviació “socialdemòcrata”. Votaren també totes les resolucions d’esquerra perquè han comprès, des de fa molt de temps, que no són les resolucions les que importen. Els termidorians, dins del partit, no són fraseòlegs, sinó homes d’acció. Formen la seua pròpia smytchka amb els nous propietaris, amb els intel·lectuals petitburgesos, amb els buròcrates, i dirigeixen les branques més importants de l’economia, de la cultura i fins i tot del treball del partit, davall un angle “nacional-estatal”. ¿Els dretans, tal vegada, són tan febles que no hi ha necessitat de combatre’ls?
Una resposta clara a aquesta pregunta és d’una importància decisiva per a l’apreciació de l’actual gir cap a l’esquerra. La primera impressió és que la dreta és extremadament feble. Un crit des de dalt ha estat suficient perquè la política camperola faça directament un gir cap a l’esquerra. Però és precisament la remarcable facilitat amb què s’han obtingut aquests resultats la que ens indica que hem d’evitar tota conclusió massa altiva sobre la debilitat dels dretans.
L’ala dreta és petitburgesa, oportunista, burocràtica, col·laboracionista; s’inclina de banda de la burgesia. Seria absolutament inconcebible que, en un partit que ha format els quadres bolxevics i que compta amb centenars de milers d’obrers, l’ala dreta pogués esdevenir en diversos anys en una força dotada d’un valor propi, desenrotllant obertament les seues tendències, mobilitzant les masses obreres. Açò no pot ésser. La força de l’ala dreta no és més que la d’un aparell que fa repercutir la pressió de les classes no proletàries sobre el proletariat. Açò significa que la força de l’ala dreta del partit es troba fora del partit, més enllà de les seues fronteres. És la força de l’aparell burocràtic, dels nous propietaris, de la burgesia mundial; és una força gegantina: Però, precisament perquè tradueix al si del partit la pressió de les altres classes, l’ala dreta no pot presentar obertament la seua plataforma i mobilitzar dins del partit l’opinió general. S’ha de camuflar, adormir la vigilància del nucli proletari: el règim del partit li ofereix aqueixes possibilitats. Sota l’ampul·lositat, el monolitisme permet dissimular l’ala dreta als ulls dels treballadors revolucionaris, reservant els seus colps per a l’Oposició, expressió conscient de les inquietuds del proletariat sobre la sort de la seua dictadura.
Significa açò que el zig-zag actual podrà transformar-se en una línia d’esquerra? La política desenrotllada per la direcció (no sols en el curs dels darrers anys, sinó encara avui) fa que ens sentim inclinats a donar a aquesta pregunta una resposta escèptica. Però la maniobra s’ha ampliat; s’ha convertit en un viratge polític que implica importants grups dins del partit, àmplies capes entre les masses. Heus aquí per què, i seria erroni negar-ho, el zig-zag actual pot transformar-se en una línia política conseqüent i proletària. En tot cas, l’Oposició ha de fer tot el que puga, com ho impliquen els seus objectius i les seues aspiracions, perquè a partir d’aquest zig-zag es produïsca una transformació política que torne a posar al partit sobre la via leninista. Una sortida d’aquest gènere seria la més saludable, és a dir, seria la que provocaria les menors sacsades possibles per al partit i per a la dictadura. Seria la via d’una reforma profunda del partit, premissa indispensable d’una reforma de l’estat soviètic.
VIII.- Les bases socials de la crisi actual
El soroll de la lluita al si del partit únicament és el ressò d’un rugit molt més profund. Si els canvis que s’han acumulat a les classes socials no són traduïts a temps al llenguatge del bolxevisme, provocaran una crisi dolorosa per a la Revolució d’Octubre en el seu conjunt.
La precipitació amb què, dos mesos després del XV Congrés, la direcció ha trencat amb una orientació considerada com a justa per aquest Congrés, mostra que les transformacions de classe que s’estan produint al país (en relació amb tota la situació internacional) han arribat a una etapa crítica, al moment en què una quantitat econòmica es transforma en qualitat política. A aquest respecte ha estat elaborat un pronòstic nombroses vegades des de 1923; es troba expressat tal com segueix en les tesis de l’Oposició al XV Congrés:
“En un país en què hi ha una indiscutible majoria de petits, i fins i tot de molt petits camperols, i on en general predomina la petita propietat, els processos més importants es desenvolupen sota la superfície per a sortir sobtadament de colp, de forma “inesperada”.”
“Inesperada”, evidentment, només per a aquells que són incapaços de jutjar en termes marxistes els processos en curs quan només es troben al començament del seu desenvolupament.
El fet que, en el moment de l’emmagatzemament del gra, els kulaks arrossegaren en les seues vagues als camperols mitjans, en connivència amb els capitalistes; la protecció o la semiprotecció acordada als kulaks vaguistes d’una part influent de l’aparell de l’estat o del partit; el fet que els comunistes hagen tancat els ulls davant les intrigues contrarevolucionàries dels tècnics i els funcionaris; l’arbitrària deixadesa en Smolensk o en altres bandes, amagant-se darrere de la “disciplina d’acer”: tots aquests fets tenen ara, sens dubte, una gran importància. En les tesis publicades per l’Oposició per al XV Congrés s’hi diu:
“El lligam entre el kulak, el propietari, l’intel·lectual burgès i nombroses anelles de la burocràcia no sols de l’estat, sinó també del partit, és el procés més indiscutible i al mateix temps el més alarmant de la nostra vida social. Estan naixent sobre ella gèrmens de dualitat de poder que amenacen la dictadura del proletariat.”
La circular del Comitè Central del 3 de juny de 1928 reconeix l’existència “del pitjor burocratisme” dins de l’aparell de l’estat, i també dins del partit i del dels sindicats. La circular intenta explicar aquest burocratisme per les causes següents: 1er la supervivència del vell cos de funcionaris; 2on l’obscurantisme, la manca de cultura de les masses; 3er la seua falta de coneixements administratius; 4art la insuficient rapidesa de la seua intervenció en l’administració estatal. Efectivament, aquestes quatre causes existeixen i expliquen en alguna mesura el burocratisme; però cap d’elles explica la seua fulgurant extensió. La cultura de les masses hauria hagut de progressar en els cinc darrers anys. L’aparell del partit hauria d’haver après a fer-les intervenir amb major rapidesa en els assumptes administratius. Els vells funcionaris haurien d’haver estat reemplaçats, en una gran mesura, per una nova generació educada en les condicions de la vida soviètica. El burocratisme, com a conseqüència, hauria d’haver declinat. Però el fons del problema consisteix en el fet que ha augmentat monstruosament. S’ha convertit en “el pitjor dels burocratismes”, ha elevat a la categoria de sistema mètodes com ara l’opressió exercida per les autoritats, la intimidació, la repressió amb mesures econòmiques, el favoritisme, la col·lusió dels funcionaris entre si, la tolerància de cara als forts, l’aixafament dels febles. La molt ràpida resurrecció d’aquestes tendències del vell aparell de classe, a despit dels progressos realitzats per l’economia soviètica i la cultura de les masses, és el resultat d’unes causes de classe, i més exactament de la consolidació social dels propietaris, del seu lligam amb l’aparell de l’estat i de les pressions que, mitjançant l’aparell, exerceixen sobre el partit. Si no es comprenen les raons de classe de la progressió del burocratisme dins del règim, la lluita contra aquest mal serà quelcom semblat a un molí les aspes del qual voltejaren i que, no obstant això, no tingués res a moldre en absolut.
La lentitud del creixement industrial creà unes “tisores” que els preus no podien suportar. La lluita burocràtica per la baixada dels preus pertorba el mercat, llevant-li a l’obrer sense donar-li al camperol. Els importants avantatges obtinguts pels camperols gràcies a la revolució agrària d’octubre, han quedat reduïts per l’elevació dels preus dels productes industrials. Aquest desequilibri corroeix la smytchka i empenta àmplies capes de la població rural al costat dels kulaks, i davall la consigna de “llibertat de comerç a l’interior i a l’exterior”. Sota aqueixes condicions, les operacions mercantils de l’interior poden ésser dissimulades, i la burgesia estrangera troba ací un punt de suport.
Com és natural, el proletariat abordà la revolució amb immenses esperances. La lentitud del desenvolupament, l’extremada mediocritat del nivell de vida, comportarien lògicament una disminució de la confiança dipositada en el poder soviètic i en la seua capacitat per a canviar tota l’estructura de la vida en un futur si fa o no fa proper.
En aquest mateix sentit han actuat les derrotes de la revolució mundial, particularment en aquests últims anys, quan la direcció estava ja a mans de la Internacional Comunista. No podien tenir un altre efecte que el de canviar l’actitud de la classe obrera envers la revolució mundial: hem vist aparèixer la circumspecció en les esperances, l’escepticisme en els elements fatigats, la desconfiança i fins i tot l’exasperació en els individus amb menys maduresa.
Aquests pensaments i aquests judicis nous cerquen expressar-se. Si hagueren pogut fer-ho dins del partit, els esperits més avançats haurien adoptat una actitud distinta enfront de la revolució internacional i, sobretot, enfront de la revolució russa: hauria estat menys innocent i entusiasta, però més crítica i equilibrada. Però els pensaments, els judicis, les aspiracions i les angoixes han estat refusats. Durant cinc anys, el proletariat ha viscut davall una consigna ben coneguda: “Prohibit raonar; els de dalt, que són més intel•ligents que tu, són els que decideixen.” Açò provocà primer la indignació, després la passivitat, per fi el replegament sobre si mateix en matèria de política. Des de totes bandes es deia a l’obrer, que ha acabat per dir-s’ho a ell mateix: “Per a tu, ja no estem l’any divuit.”
Les classes i els grups hostils o semihostils al proletariat han sentit que el pes d’aquest estava disminuint no sols en l’aparell de l’estat o als sindicats, sinó també en l’economia de tots els dies. D’aquí prové el flux de confiança en si mateix que es manifesta als cercles polítics de la petita burgesia i de la burgesia mitjana en procés de creixement. Aquesta última ha establert llaços d’amistat i de parentiu en tots els “aparells”, i confia plenament que la seua hora s’apropa.
En el pla internacional, la posició de l’URSS ha empitjorat sota la pressió del capitalisme mundial arrossegat per la burgesia britànica (la més experimentada i la més feroç de les burgesies); açò permet als elements més intransigents de la burgesia interior aixecar el cap.
Aquests són els factors més importants de la crisi de la Revolució d’Octubre. L’última vaga del gra dels kulaks i els buròcrates no ha estat més que una manifestació particular. La crisi en el partit és el resultat més general i també el més perillós.
Perquè, dins del Partit Bolxevic, haja pogut formar-se i consolidar-se un ala influent que “no reconeix les classes”; perquè l’existència d’aquesta ala no haja estat assenyalada oficialment pel partit i perquè haja estat negada oficialment per la direcció del mateix partit durant anys; perquè aquesta ala, que el XV Congrés no descobrí, es manifestés per primera vegada (no dins del partit... sinó a la Borsa del gra) han calgut cinc anys de propaganda contínua a favor d’una orientació nova, milers de recordatoris sobre la integració del kulak en el socialisme, burles i bromes a propòsit de la mentalitat d’assistits que s’inculcava als famolencs, la destrucció de les oficines d’estadístiques que havien gosat simplement registrar l’existència dels kulaks, el triomf en tota la línia d’un cos de funcionaris desproveït d’idees, la formació d’una nova escola de propagandistes, socialistes de càtedra, sofistes del marxisme i moltes altres coses més. Però sobretot ha calgut atacar amb maldat i arbitràriament l’ala esquerra proletària. Al mateix temps, els elements termidorians que s’han format i consolidat dins del partit estenien més enllà els seus llaços i simpaties. No és amb una circular, ni tan sols amb la més brutal, que hom pot canviar açò. És necessari reeducar. Cal revisar. És necessari portar a terme reagrupaments. Cal treballar intensament amb la falç del marxisme al camp envaït per les males herbes.
Només ens alliberarem completament de les crisis no sols exteriors, sinó també interiors, mitjançant el desenvolupament victoriós de la revolució mundial. Aquesta és una idea marxista, però està separada per un abisme del fatalisme desesperat. Hi ha crisi i crisi. Per la seua mateixa naturalesa, la societat capitalista no pot alliberar-se de les crisis. Açò no significa que la política de la burgesia en el poder no tinga cap importància: una política correcta ha alçat els estats burgesos, mentre que una política errònia els ha resultat funesta o perjudicial.
L’escolàstica no vol comprendre que entre el determinisme mecànic (fatalisme) i l’arbitrari subjectiu està la dialèctica materialista. El fatalisme diu: “Quan s’està tan endarrerit, faça hom el que faça, no s’arribarà enlloc.” El subjectivisme vulgar diu: “Miracle!, basta de voler-ho i es construeix el socialisme.” El marxisme diu: “Si prenem consciència de la interdependència que existeix entre les condicions mundials i l’estat endarrerit del país, per mitjà d’una política correcta ens aixecarem, ens reforçarem i ens integrarem en la revolució mundial victoriosa.”
Una política econòmica, com una política general, no és necessàriament correcta perquè ho siga la manera d’abordar les qüestions (que ja no ho és des de 1923).
La política de la dictadura proletària exigeix l’auscultació permanent de les classes i les diverses capes de la societat; no pot ésser manejada per un aparell burocràtic i rígid; ha de ser-ho per un partit proletari viu i actiu, que tinga els seus exploradors, els seus pioners i els seus constructors. Abans que les estadístiques registren l’extensió del paper dels kulaks, abans que els teòrics traguen les conclusions generals i que els homes polítics les traduïsquen al llenguatge de les directrius, el partit, gràcies a les seues nombroses ramificacions, ha de sentir el fet i fer sonar l’alarma. Però per a això cal que la seua massa sencera siga d’una sensibilitat extrema i sobretot que no tinga por de mirar, de comprendre ni de parlar.
El caràcter socialista de la nostra indústria d’estat (donats la seua extrema dispersió, la competència dels diversos trusts i fàbriques, la difícil situació material de les masses obreres, l’insuficient nivell cultural en amplis cercles de treballadors), el caràcter socialista de la nostra indústria, diem, està determinat de forma decisiva pel paper del partit, pels lligams voluntaris formats a l’interior de l’avantguarda proletària, la disciplina conscient dels economistes, dels militants sindicalistes i dels membres de les cèl·lules de fàbrica. Si aquesta xarxa es relaxa i es disgrega, és evident que en un breu termini no quedarà res del caràcter socialista de la indústria, dels mitjans de transport, etc. Els trusts i les diverses fàbriques es dedicaran a viure la seua pròpia vida. No quedarà el més mínim rastre del pla, que ja avui és insuficient. La propietat de l’estat sobre els mitjans de producció es transformarà en una mera ficció jurídica, i després serà fins i tot avorrida. Així, en aquest domini com en els altres, el problema consisteix en mantenir els llaços conscients dins de l’avantguarda proletària i en protegir-la contra el rovell del burocratisme.
No es pot establir el sistema que constitueix una línia política correcta sense tenir bons mètodes en l’elaboració i, alhora, en l’aplicació. Si en tal o qual qüestió, i sota l’empenta de determinades pressions, la direcció torna a trobar les empremtes d’una política correcta, no es pot tenir la garantia que la seguirà efectivament o que no la perdrà demà.
En les condicions actuals de la dictadura del proletariat, la seua direcció posseeix un poder tal com no l’ha posseït mai tan enorme cap organització política en la Història humana. Sota tals condicions (açò té un interès vital) cal respectar més escrupolosament que mai els mètodes de direcció proletaris comunistes. Tota desviació burocràtica, tota deformació, repercuteix ràpidament sobre el conjunt de la classe obrera. No obstant això, la direcció postleninista ha estès gradualment l’hostilitat que la dictadura del proletariat alimenta contra la pseudodemocràcia burgesa a les garanties fonamentals de la democràcia proletària sobre les quals descansa el partit, i sense les quals no seria capaç de dirigir la classe obrera ni tampoc l’estat obrer.
Aquesta fou una de les majors preocupacions de Lenin en l’últim període de la seua vida. Medità sobre aquest problema en la seua extensió històrica i en els aspectes de la vida quotidiana. Quan tornà al treball després de la primera malaltia, quedà espantat del creixement del burocratisme, particularment dins del partit. D’aquí prové la seua idea de la Comissió Central de Control, però és evident que no es tractava de la que existeix actualment, que es troba en les antípodes de les seues concepcions. Lenin recordava al partit que, en la Història, més d’una vegada, els vencedors han degenerat adoptant els costums dels vençuts. Es crispava d’indignació cada vegada que tenia notícia de la injustícia o la brutalitat d’un comunista que exercia algun poder davant un subordinat (l’episodi d’Ordkhonikidzé). Posà el partit en guàrdia contra la brutalitat de Stalin, no contra la rudesa exterior, que no comporta cap gravetat, sinó contra la brutalitat moral interior, font de la perfídia que, quan es disposa de tot el poder, esdevé un instrument temible i treballa per la destrucció del partit. És per aquesta raó que Lenin llençà ardents crides a favor de la cultura i del desenrotllament cultural; no es tractava dels esquemes estrets i barats de Bukharin, sinó d’un pensament comunista en la lluita contra els costums asiàtics, contra els vestigis de la servitud, contra l’explotació per part dels funcionaris de la ingenuïtat i la ignorància de les masses.
No obstant això, al llarg dels darrers cinc anys, l’aparell del partit ha seguit una via oposada; les desviacions burocràtiques de l’aparell de l’estat l’han deformat completament; les desviacions especials (mentida, camuflatge, duplicitat) que no pertanyen generalment sinó a la democràcia burgesa i parlamentària, han vingut a ajuntar-se a les primeres. Com a conseqüència s’ha creat una direcció que, en compte d’aplicar la democràcia conscient del partit, ha modificat i falsificat el leninisme de manera que reforcés la burocràcia del partit; hem vist abusos de poder intolerables en detriment dels comunistes i dels obrers, tots els mecanismes de representació en el partit han estat trucats, mètodes de què podria sentir-se orgullós un poder burgès feixista, però en cap cas un poder proletari (destacaments de combat, onades de xiulets seguint ordres, expulsió per la força dels oradors de la tribuna) s’han estès en la discussió; en fi, ha faltat la cohesió entre camarades de totes les relacions entre l’aparell i el partit.
En Pravda del 16 de maig, un article d’un dirigent de la Comissió Central de Control trau, a propòsit de l’assumpte de Smolensk, la moralitat següent:
“Hem de canviar d’actitud davant els membres del partit i els obrers conscients que callen coneixent els abusos.”
“Canviar d’actitud?” És que pot haver-hi llavors dues actituds? Sí, i és un membre de la Comissió Central de Control qui ho reconeix, És Iakovlev, suplent del comissari del poble per a la Inspecció Obrera i Camperola. La gent que té coneixement d’un crim i serva silenci sobre ell és considerada culpable. Només la seua pròpia ignorància o el terror suspès sobre el seu cap poden atenuar la seua culpabilitat. Però Iakovlev està parlant no de persones ignorants, sinó de “membres del partit i obrers conscients”. ¿Quina és, doncs, aquesta pressió, quin és doncs aquest terror que fa que obrers membres del partit es vegen obligats a callar els crims d’homes que oficialment han estat elegits per ells i que, sempre oficialment, estan obligats a respondre davant ells? ¿Serà el terror exercit per la dictadura del proletariat? No, perquè aquell està dirigit contra el partit, contra els interessos del proletariat. ¿Es tracta llavors de la pressió i el terror exercit per altres classes? Evidentment, ja que no hi ha terror social que no siga el producte d’una classe. Hem definit ja el caràcter de classe del jou que pesa sobre el nostre partit. Col·lusió que uneix tots els membres de l’aparell, lligams entre una bona part de les seues anelles i la burocràcia de l’estat, els intel·lectuals burgesos, la petita burgesia, els kulaks al camp; pressió de la burgesia mundial sobre el mecanisme de les forces internes (tot això crea els elements d’una dualitat de poder que, per mitjà del seu aparell, pesa sobre el partit). És precisament aquesta pressió social, creixent en el curs dels últims anys, el que utilitza l’aparell per a espantar al nucli proletari del partit, per a acaçar a l’Oposició i anihilar-la amb mesures administratives. Tots aquests fets formen part d’un procés únic i indivisible.
Fins a un cert punt, la pressió de les altres classes ha permès a l’aparell dominar el partit, en reforçar-lo i animar-lo; aquest aparell no veia per si mateix de quina font extreia la seua força. Amb suficiència, atribuïa a la seua pròpia astúcia les victòries aconseguides sobre el partit, sobre la línia leninista. Però, augmentant sense trobar resistència, la pressió ha sobrepassat el límit, i el que ara amenaça no és només la dominació de l’aparell sol, sinó que són interessos d’una importància força distinta. La cua es posa a colpejar el cap!
Quan la massa dels militants i els obrers conscients té por de parlar dels crims que han estat comesos pels homes de l’aparell del partit, estem en presència d’una situació que no ha estat creada per atzar, que no és el producte d’un dia, de la que no és possible desembarassar-se mitjançant un plomada. No sols veiem que l’aparell està marcat per una forta rutina burocràtica, sinó també que es troba tancat en una xarxa d’interessos i de relacions. I la direcció es troba impotent davant el seu propi aparell. Es compleix d’alguna manera una llei històrica: com menys depèn una direcció del seu partit, més es troba presonera del seu aparell. Les històries que pretenen que l’Oposició vol debilitar la direcció centralitzada són ridícules i absurdes. Hom no pot concebre una línia proletària sense un fort centralisme. Però en aquest cas la desgràcia rau en el fet que la direcció actual no és omnipotent més que, per la seua força burocràtica, en les seues relacions amb els membres del partit dispersats artificialment, essent impotent quan es tracta del seu propi aparell.
Els funcionaris han trobat una resposta còmoda a la pregunta històrica; és la següent: “Hem de canviar radicalment.” Però el partit ha de respondre’ls: “No vos correspon a vosaltres canviar, sinó que és a vosaltres als que cal canviar radicalment: eliminant-vos del vostre lloc i reemplaçant-vos com més àmpliament possible.”
Alma Ata, 12 de juliol de 1928.