No hi ha res que caracteritze millor la transformació del partit oficial de la Unió Soviètica que la seua actitud envers els problemes de la revolució internacional. Per a la majoria de la gent de l’aparell, la Internacional Comunista s’ha convertit en un departament de què només se n’ocupen aquells que estan encarregats d’aqueixa funció. En aquests últims anys, la direcció ha desacostumat el partit a interessar-se efectivament en la vida interior del moviment obrer internacional, i més en particular de la del Partit Comunista mundial. Cal dir-ho francament: la informació periodística actual de l’URSS sobre els moviments que tenen lloc al si de la classe obrera mundial està molt per de sota de la que donaven, abans de la guerra, els bons òrgans de la socialdemocràcia. No es pot creure en la informació actual, essencialment oficial, perquè sempre està en funció d’allò que els mitjans dirigents consideren els interessos del moment. Cal renunciar a seguir dia a dia el desenvolupament del moviment obrer i la lluita interna que s’hi mena. Certes manifestacions són dissimulades, i d’altres, per contra, voluntàriament augmentades; però fins i tot açò és episòdic. Després d’un llarg període, en què un partit o un altre ha desaparegut del camp visual de la nostra premsa, sorgeix sobtadament un “nou perill”, una “nova desviació”, una catàstrofe! En tot cas, el lector només s’assabenta d’aquesta catàstrofe quan els òrgans dirigents interessats ja han pres “les seues mesures”. El lector (és a dir, el partit) és simplement informat que la catàstrofe, l’amenaça de la qual ignorava completament, ha estat feliçment conjurada gràcies a la decisió presa el dia anterior pel Buró de la Internacional, i que la secció nacional interessada té assegurat de nou un desenrotllament “monolític”. La repetició monòtona d’aquest procediment embruteix la gent i la sumeix en la indiferència. El militant de base del partit comença a veure les catàstrofes intermitents de la Internacional (o les del seu propi partit) com veu el camperol la pedra o la sequera: dient-se que no hi ha res que fer i que cal tenir paciència.
És evident que aquest fenomen només s’explica per les greus derrotes de la revolució mundial, el sentit de les quals no ha estat explicat mai a les masses del partit, a fi de camuflar les carències de la direcció. La força destructiva d’aquests mètodes és immensa. Només el potent capital ideològic, moral i polític heretat del passat i el fet mateix de l’existència de l’estat obrer permeten a la Internacional agrupar encara en el marc de la seua organització universal (exceptuada l’URSS) quatre o cinc centenars de milers de militants, com a màxim.
La mala fe teòrica ha esdevingut una de les armes essencials de la lluita interior. Aquest fet és, per si sol, l’índex segur del profund mal que corroeix l’organisme de la Internacional. Amb la mala fe ideològica d’una direcció revolucionària ocorre el mateix que amb la higiene d’un cirurgià. L’una i l’altra condueixen fatalment a la gangrena de l’organisme. Però la mala fe teòrica de la direcció de la Internacional no és un simple atzar ni una qualitat que li siga inherent: prové de la contradicció que existeix entre els principis del leninisme i la política efectiva de la fracció stalinista. Com menys autoritat i cohesió, més coerció hi ha. La disciplina, necessària com la sal per als aliments, ha substituït en aquests últims anys els aliments mateixos. Però ningú ha assolit fins ara alimentar-se de sal. La selecció s’opera d’acord amb l’orientació i els mètodes del partit: cada vegada més, els combatents comunistes són reemplaçats per l’estat major burocràtic del comunisme. Açò es constata de la manera més clara i manifesta en la mateixa llar de la direcció comunista: l’aparell central de la Internacional.
També és de la major importància saber a quina classe d’elements, a quin tipus polític pertanyen els representants que, en l’actualitat, tenen entre les seues mans els mecanismes de comandament de la Internacional Comunista. No posseïsc l’estadística general ni les característiques polítiques de la burocràcia de la Internacional. Però, d’altra banda, no cal. Basta d’assenyalar amb el dit les figures més “destacades” que personifiquen la línia dirigent i el règim actual.
Com que no pretenc dedicar-me en aquestes notes ràpides a un treball sistemàtic, i, no obstant això, hem de visitar la galeria de la Internacional stalinista començant per algun, en citaré en primer lloc Bela Kun, sense pretendre amb això exagerar la seua importància, ni en el bon sentit ni en el roí. Amb tota justícia, cal reconèixer que Bela Kun no és el pitjor element dels mitjans dirigents de la Internacional; altres dos comunistes hongaresos el completen: Varga i Pepper. Els tres, que intervenen quasi contínuament com a professors i directors espirituals de les seccions nacionals, exerceixen un paper internacional. Dos d’ells, Kun i Pepper, són dos especialistes altament qualificats en la lluita contra el “trotskisme”. L’efímera República Soviètica hongaresa els confereix encara un cert llustre d’autoritat. No obstant això, no cal oblidar que aquests polítics no arribaren a prendre el poder: Els fou posat davant els nassos per una burgesia ficada en un atzucac. En haver pres el poder sense combat, els dirigents hongaresos mostraren que no tenien la talla per a conservar-lo. La seua política fou una cadena d’errors. Cenyim-nos a esmentar dos anelles: en primer lloc s’oblidaren de l’existència dels camperols i no els donaren la terra; en segon lloc, en la seua alegria, feren al jove Partit Comunista fusionar-se amb la socialdemocràcia d’esquerra quan aquell aconseguí el poder. Mostraren així (i Bela Kun al capdavant) que l’experiència russa no els havia fet comprendre ni el problema camperol ni el paper del partit en la revolució. Naturalment, aquests errors, que costaren la vida a la revolució hongaresa, s’expliquen per la joventut del partit hongarès i per l’extrema falta de preparació política dels seus caps. ¿Però no és sorprenent que Bela Kun, al igual que la seua ombra socialdemòcrata, Pepper, puguen creure’s designats per a denunciar en nosaltres, els oposicionistes, una subestimació dels camperols i una incomprensió del paper del partit? ¿On s’ha vist que un home que, per lleugeresa, haja tallat els braços i les cames als seus familiars siga promogut, per aqueix fet, al rang de professor de cirurgia?
En el III Congrés, Bela Kun, flanquejat pel seu complement indispensable, adoptà una actitud ultraesquerrana. Defensà l’estratègia que fou aplicada a Alemanya, al març de 1921, i un dels principals inspiradors de la qual era Bela Kun. Partien del punt de vista que si no es provocava immediatament la revolució a Occident, la República Soviètica estava condemnada a morir. Bela Kun intentà convèncer-me diverses vegades de “temptar la sort” en aquesta via. Jo refusí sempre el seu “aventurerisme”, i en el III Congrés, junt amb Lenin, li expliquí que la tasca dels comunistes europeus és “salvar” l’URSS no procedint a muntatges teatrals revolucionaris, sinó preparant seriosament els partits europeus per a la presa del poder. Avui en dia, Bela Kun, junt amb els Pepper de tot pelatge, creu poder acusar-me d’“escepticisme” envers les forces vives de la República Soviètica; segons ell, jo especularia únicament amb la revolució mundial. Això que hom anomena la ironia de la Història revist aquí l’aspecte d’una vertadera bufonada. Certament, no és casualitat que el III Congrés sentís ressonar com un leitmotiv la fórmula de Lenin: “Tot per la neciesa de Bela Kun.” I quan, en les meues converses privades amb Lenin, jo intentava prendre la defensa de Bela Kun contra els atacs massa cruels, Lenin responia: “Jo no discutisc que siga un home combatiu, però en política no val per a res; cal fer que ningú el prenga seriosament.”
Quant a Pepper, és el prototip de l’adaptat, del client polític. Semblants individus s’han posat i es posaran sempre a coll de tota revolució victoriosa, com les mosques sobre el sucre. Després de la catàstrofe de la República Soviètica hongaresa, Pepper intentà entrar en contacte amb el comte Karoly. En el III Congrés era ultraesquerrà. En Nord Amèrica es convertí en l’herald del partit de La Follette i ficà el jove Partit Comunista en el pantà fins a la cintura. És inútil dir que s’ha convertit en el profeta del socialisme en un sol país i que ha arribat a ésser un dels més feroços antitrotskistes. Aquesta és avui la seua professió, el mateix que altres tenen una agència matrimonial o venen bitllets de loteria.
Cal repetir sobre Varga el que ja he dit: que és el tipus acabat de Poloni teòric, al servei de totes les direccions de la Internacional Comunista. És cert que els seus coneixements i les seues qualitats analítiques en fan un militant útil i qualificat. Però no hi ha en ell ni una empremta de força de pensament ni de voluntat revolucionària. Era brandlerià sota Brandler, maslovià davall Maslov, thaelmannià sota aqueix no-res que s’anomena Thaelmann. Conscienciosament i escrupolosa, serveix sempre els arguments econòmics de la línia política adversa. Quant al valor objectiu dels seus treballs, es limita simplement a la qualitat política de l’encàrrec, sobre el qual ell mateix no té cap influència. Defensa la teoria del socialisme en un sol país, com ja he dit, al·legant la falta de cultura política de l’obrer rus, que té necessitat de perspectives “consoladores”.
Manuilski, com Pepper, gaudeix d’una reputació prou sòlida fins i tot al si de la fracció a què pertany actualment. Aquests sis últims anys han pervertit definitivament aquest home, la qualitat mestra del qual és la versatilitat moral. Hi hagué un temps en què tingué algun valor no ja teòric ni polític, sinó literari. Cremava en ell una feble flama. No obstant això, hi havia una espècie de cuc interior que el rosegava sense aturar. Fugint de si mateix, Manuilski estava sempre cercant algú sobre qui recolzar-se. Sempre hi hagué en ell quelcom de “comissionista”. Baste de dir que se les enginyà durant molt de temps per a veure’s associat a... Alexinsky. Durant la guerra, Manuilski no es portà del tot malament. No obstant això, el seu internacionalisme fou sempre superficial. El període d’octubre fou per a ell un període de vacil·lacions. En 1918 proclamà de forma absolutament imprevista (sobretot per a mi) que Trotski havia alliberat al bolxevisme de la seua estretor nacional. D’altra banda, ningú concedia importància als seus escrits. Es consumí dolçament en Ucraïna, sense gran utilitat, en qualitat d’administrador, però s’afermà, en canvi, com un excel·lent narrador d’anècdotes. Com tots els dirigents d’avui, no ressorgí i començà la seua ascensió fins després de la mort de Lenin. Les seues intrigues contra Rakovski li serviren de trampolí. L’estima general de què gaudia Rakovski a Ucraïna era tal que, tanmateix les incitacions vingudes de Moscou, ningú s’atrevia en 1923 a obrir la campanya contra ell: Manuilski s’atreví. En les converses privades, entre dues anècdotes, confessava francament el tipus de tasca que complia i mostrava el seu menyspreu envers el seu patró, i més encara envers si mateix. El seu coneixement de l’“estranger” fixà el camp de les seues intrigues posteriors: la Internacional Comunista. Si es recollís el que han dit sobre ell Zinoviev i Stalin, s’hi obtindria un tractat molt curiós de cinisme polític. D’altra banda, la cosa canviaria molt poc si es recollís el que Manuilski ha dit de Zinoviev i Stalin. En El VI Congrés, Manuilski fou el principal acusador de l’Oposició. Per a qui conega el personal dirigent i el passat del partit, aquest fet resol per si sol la qüestió.
En l’aparell de la Internacional i en la premsa, Waletsky exerceix un dels papers més visibles. En La Internacional Comunista i en Pravda, li toca ben sovint denunciar el trotskisme des del punt de vista “teòric” i “filosòfic”. La naturalesa l’ha creat per a aquest tipus de tasca. Als ulls de la generació jove, Waletsky és simplement un il·lustre desconegut. La vella generació el coneix des de fa molt de temps. Al principi del segle, Waletsky féu la seua aparició a Sibèria com a fanàtic partidari del Partit Socialista polonès. En aquell moment, el seu ídol era Pilsudski. En política, Waletsky era nacionalista; en teoria, era un idealista i un místic. Fou el propagandista de la teoria de la decadència i de la creença en Déu i en Pilsudski. En la nostra colònia de deportats estava aïllat. Quan l’escissió del Partit Socialista polonès, provocada per la revolució de 1905, Waletsky es trobà en l’ala més “socialista”, però només per a defensar una plataforma de les més menxevics.
Ja en aquell moment combatia la teoria de la “revolució permanent”, considerant no sols com fantàstica, sinó com a insensata la idea que, en la Rússia endarrerida, el proletariat pogués arribar al poder abans que en Occident. Durant la guerra estigué, en el millor dels casos, a la dreta de Martov. Podem estar-ne ben segurs que cinc minuts abans de la revolució d’octubre Waletsky era un enemic feroç del bolxevisme. No tinc informació sobre quan es féu “bolxevic”, però de totes maneres fou després que el proletariat rus hagués pres el poder sòlidament en les seues mans. En el III Congrés deambulava entre la línia de Lenin i els ultraesquerrans. Davall Zinoviev, fou zinovievista, per a convertir-se oportunament i tot seguit en stalinista. La seua mobilitat i elasticitat són inexhauribles. No portant més que un equipatge lleuger, li resulta fàcil canviar de vagó. Avui en dia, aquest exnacionalista, idealista, místic, menxevic, ensenya la classe obrera com es pren el poder, encara que ell mateix només ho aprengués per primera vegada després de la seua conquesta. La gent del calibre de Waletsky no podrà mai conquerir res. Però són perfectament capaços de perdre allò que ha estat conquerit.
El passat de Warsky és infinitament més seriós. Durant diversos anys seguí Rosa Luxemburg, a la que Waletsky veié sempre amb l’odi cec del xovinista polonès. Però Warsky ha retingut millor els aspectes febles de Rosa Luxemburg que els seus aspectes forts, el més interessant dels quals fou la seua inflexibilitat revolucionària. Malgrat tot, Warsky ha continuat essent fins avui el socialdemòcrata “revolucionari” de tipus antic. Això l’aproxima a Clara Zetkin, com ho hem vist clarament en l’actitud que prengueren els dos davant els esdeveniments alemanys de 1923. Warsky no s’ha sentit mai a gust en el bolxevisme. D’ací ve el seu “conciliacionisme” momentani, basat sobre un malentès, respecte a l’Oposició en 1923. Però des del moment que es precisaren les línies, Warsky trobà el seu lloc natural a les files oficials. La lluita dels epígons contra la “revolució permanent” i la “subestimació” del camperolat portaren el temorós Warsky a prendre la insurrecció victoriosa de Pildsusky per una espècie de “dictadura democràtica del proletariat i dels camperols” i a empentar els comunistes polonesos a recolzar el colp d’estat feixista. Aquest sol exemple dóna la mesura de la perspicàcia marxista i la fermesa revolucionària de Warsky. És inútil dir que, havent-hi “reconegut els seus errors”, és avui un dels pilars del stalinisme. ¿Com és que el vell company de Rosa Luxemburg (aqueixa internacionalista fins al fons del cor) ensenya als obrers polonesos l’edificació del socialisme en un sol país? Però és molt dubtós que homes d’aquest tipus puguen fer aprendre als obrers polonesos la forma d’arrencar el poder a la burgesia.
Clara Zetkin és des de fa molt de temps una figura merament decorativa del Buró del Comitè Executiu de la Internacional. Podria no qualificar-se-la tan cruelment, si no fóra patètic veure-la servir de vel a mètodes que no sols la comprometen, sinó que fan un dany immens a la causa del proletariat internacional. La força de Zetkin ha estat sempre en el seu temperament. No ha tingut mai independència ideològica. Rosa Luxemburg li serví durant molt de temps de pivot polític. A continuació en cercà un en Paul Levi, i en certa manera en Brandler.
Després de les jornades de març de 1921, Zetkin no féu més que alçar-se contra les “favades de Bela Kun”; en els fons defensava “la vella política, que havia passat la prova”, de l’acumulació incessant de forces. En una entrevista que tinguérem amb ella Lenin i jo, Lenin, delicadament però amb insistència, li digué: “Els joves cometran moltes ximpleries, però de totes maneres faran una bona revolució”. Zetkin protestà: “No en faran ni tan sols una de roïna”. Lenin i jo ens miràrem i no poguérem evitar riure.
Les breus i vagues semisimpaties de Zetkin envers l’Oposició del 1923 provenien únicament que jo m’havia oposat a què es fes recaure sobre el grup de Brandler els errors de la Internacional en la catàstrofe alemanya de 1923. Al llarg de 1923, Zetkin manifestà tots els trets de la bona vella socialdemocràcia; no comprengué ni el brusc canvi de la situació ni la necessitat d’un gir audaç. En els fons, Zetkin no prengué cap part en la solució dels problemes. Però, com a emblema, la seua autoritat tradicional li és necessària als Manuilski, als Pepper, als Heinz Neumann.
Entre les persones que, en el curs d’aquest últim període, dirigeixen l’acció de la Internacional des del fons del Buró de l’Executiu, el representant del Partit Comunista txecoslovac, Sméral, convertit també en un dels cavallers inexorables del neobolxevisme, no és dels que ocupen l’última fila. Sméral i la inexorabilitat són com Tartuf i la sinceritat, o Shylock i el desinterès. Sméral ha passat per la forta escola austríaca; si es distingeix del tipus austro-marxista, no és més que per no haver arribat mai a la seua altura. En la vella socialdemocràcia txeca, Sméral estava en una semioposició d’una naturalesa més difícil de captar com que les seues “idees” donaven sempre la impressió d’una taca d’oli creixent. Podem dir que al socialnacionalisme txec de Nemets i tutti quanti, Sméral hi oposava un estatisme imperialista austrohongarès inspirat en Renner, però amb menys coneixements i talent que aquest. La República txeca s’ha realitzat, no obstant això, no com el fruit de la política de Kramarj, Benès i Nemets, sinó com el producte bastard de l’acció de l’imperialisme anglofrancès. Com vullga que siga, Txecoslovàquia féu la seua aparició i l’austrohongarès Sméral es veié ficat en un atzucac polític. On anar-hi? Foren molts els obrers que en un principi es deixaren embriagar per l’estatisme txecoslovac. Eren encara molts més aquells el cor dels quals bategava per la Rússia d’octubre. Però no hi havia ni un d’ells que s’entristís per l’imperi austrohongarès. Entre tant, Sméral féu el seu pelegrinatge a Moscou. Recorde com descobrí a Lenin el mecanisme psicològic del bolxevisme de Sméral. Lenin repetia amb un somriure força eloqüent: “És probable, sap?, és molt probable. Ens vindran ara molts com aqueix. Cal obrir els ulls. Cal controlar-los a cada pas.”
Sméral estava profundament convençut que el fet de canviar el nom del partit txec pel de Partit Comunista resolia la qüestió. Comptat i debatut, féu tot el que pogué per la seua banda per a justificar després l’afirmació d’Otto Bauer sobre els dos bons partits socialdemòcrates d’Europa: la socialdemocràcia austríaca i el Partit Comunista txec. La “jornada roja” d’enguany ha mostrat amb una brillantor tràgica que cinc anys de “bolxevització” zinovievista, bukhariniana, stalinista i smeralianista no han servit de res, absolutament de res al partit, el que vol dir en primer lloc a la seua direcció. Però, no obstant això, Sméral ha fet arrels. Com més ha caigut ideològicament la direcció de la Internacional, més ha ascendit Sméral. Aquesta classe d’elements constitueix un excel·lent baròmetre polític. No cal dir que per a aquest “bolxevic” patentat, nosaltres, els oposicionistes, no som una altra cosa que oportunistes jurats. Però els obrers txecs han de saber bé que Sméral mai els conduirà a la conquesta del poder.
Kolarov és una altra varietat d’aquest tipus que s’ha format en aquests cinc anys a l’hotel Lux[i]. El seu passat és més seriós perquè, durant un llarg període, pertanyé al partit búlgar dels “estrets” (tiessnaki), que s’esforçà en romandre al camp del marxisme. Però tot i la seua intransigència aparent, era un marxisme de propaganda atentista, un marxisme passivament i mitjanament inert. En resum, en les qüestions internacionals, els tiessnaki s’inclinaven molt més a favor de Plekhanov que no de Lenin. L’aixafament de Bulgària en la guerra imperialista, i posteriorment la revolució d’octubre, els empentaren al bolxevisme. Kolarov s’establí a Moscou. En els primers anys de la Revolució ens llençàvem àvidament sobretot marxista estranger o, més que res, sobretot element a qui suposàrem marxista revolucionari. Fou a aquest títol que hom cridà Kolarov a l’aparell de la Internacional en qualitat de secretari general eventual. Però uns quants mesos després, unànimement haguérem d’abandonar les nostres esperances. Lenin resumí la seua impressió sobre Kolarov en termes que no vull reproduir aquí. En 1923, Kolarov donà de nou la seua mesura en els esdeveniments búlgars: el mateix resultat. Ja en vida de Lenin s’havia decidit apartar Kolarov de tot paper dirigent en la Internacional. Però després de la malaltia i la mort de Lenin s’entaulà una lluita vivificant contra el trotskisme. Kolarov se submergí de colp i volta en aquest bany i en sortí regenerat. Marxà primer amb Zinoviev contra Trotski, i després amb Bukharin contra Zinoviev; avui marxa amb Stalin contra Bukharin. En una paraula, és un bolxevic de “Lux”, impermeable, incombustible, insubmergible.
Kuusinen és un dels que mataren la revolució finlandesa en 1918. Sota l’empenta dels esdeveniments i de les masses, i malgrat les seues sàvies intencions, Kuusinen es veié obligat a acceptar la revolució, però, com a bon filisteu, volgué acomodar-la segons les millors receptes vegetarianes. Durant la insurrecció, amb l’eloqüència que el caracteritza, invità el bon públic a romandre a casa, a fi que no hi haguessen víctimes. Si, com a Hongria, els esdeveniments hagueren llençat el poder als seus peus, no s’hauria acatxat immediatament a recollir-lo. Però ningú li llençà el poder: calia conquerir-lo. La situació era excepcionalment favorable. Només es necessitaven l’audàcia revolucionària i disposicions ofensives. En altres paraules, eren necessàries les qualitats de què Kuusinen és la viva negació. Es palesà absolutament incapaç de prendre l’ofensiva contra la burgesia finlandesa, que així comptà amb la possibilitat de sotaiguar en sang l’heroica insurrecció. Però, per contra, de quines disposicions ofensives no donà prova Kuusinen respecte a l’ala esquerra de la Internacional quan es mirà i s’adonà que, segons l’expressió de Shakespeare, ell no valia menys que els que no valien més que ell! Ací no arriscava res. Nedava entre dues aigües, com els que el manaven. El petit raonador esdevingué un gran intrigant. En les mentides de què s’han servit els epígons en aquests darrers anys per a intoxicar la consciència dels obrers de tots els països, podem dir que Kuusinen s’ha portat la part del lleó. Però a vegades ocorre que a la part del lleó li toca una llebre. Com ho mostra l’informe colonial que féu en el VI Congrés, Kuusinen continua essent el mateix que quan ajudà la burgesia a estrangular el proletariat finlandès i la burgesia xinesa a aixafar el proletariat xinès.
Un personatge com Petrovsky-Bennet exerceix en aquest moment un paper molt actiu dins de la Internacional. Són els personatges d’aquest tipus els que decideixen avui en dia, ja que els “caps oficials”, fent a banda la seua competència, no s’ocupen, per així dir-ho, dels problemes de la Internacional. Pràcticament, són els Petrovsky-Bennet els que dirigeixen, prenent bona atenció de cobrir-se, és a dir, aconseguint en el moment oportú un segell autoritzat. Però ja veurem això més endavant.
Petrovsky és un bundista-menxevic, tipus nord-americà, de la pitjor espècie. Durant molt de temps, fou un dels pilars del miserable i llastimós periòdic jueu socialista-groc de Nova York, que s’entusiasmava amb les victòries dels alemanys abans de llepar les bótes de Wilson. Tornat a Rússia en 1917, Petrovsky es dedicà a freqüentar els mateixos mitjans bundista-menxevics. Com Guralsky i com Rafès, només s’uní al bolxevisme després que els bolxevics haguessen pres el poder. En el treball militar es mostrà com un home amb dots d’execució i un funcionari enginyós, però ni més menys que un funcionari. El difunt Frunze, excel·lent soldat, però que no brillava per un sentit polític agut, em digué molt sovint: “Es desprèn de Petrovsky un horrible olor de bundisme.”
No sols en les qüestions de l’administració militar, sinó també en les qüestions polítiques, Petrovsky s’alineava invariablement amb els seus superiors. Molt sovint, li diguí rient al meu difunt amic Skliansky que Petrovsky “cercava” recolzar-me en excés. Skliansky, que apreciava les qualitats pràctiques de Petrovsky (i que per aquesta raó el defensava), responia de broma a aquest greuge: “No hi ha res que fer, és la seua forma d’ésser.” I, en efecte, no es tractava d’arribisme, en el sentit propi del terme, sinó d’un instint d’adaptació que es bastava a si mateix, d’un mimetisme profund, d’un oportunisme orgànic.
Rafès, una altra varietat del mateix tipus, s’ha mostrat tan capaç com a ministre de Petliura com a conseller de la revolució xinesa. Fins a quin punt contribuí amb el seu suport a la mort del petliurisme no sabria jutjar-lo. Però cada línia dels seus informes i els seus articles prova que ha fet tot allò que ha pogut per tal de portar a la perdició la revolució xinesa.
L’element natural dels Petrovsky, Rafès, Guralsky, és el trasbals entre bastidors, les mediacions i les combinacions, els trucs diplomàtics al voltant del Comitè anglorus o del Guomindang, dit breument, les intrigues sobre la revolució. La flexibilitat i les facultats d’adaptació d’aquests individus tenen un límit fatal: no són orgànicament capaços ni de fer proves d’iniciativa revolucionària en l’acció ni de defensar les seues concepcions en minoria. I, no obstant això, només aquestes dues qualitats, que es complementen l’una a l’altra, formen el vertader revolucionari. Si hom no és capaç de mantenir-se ferm en minoria, no es podrà reagrupar una majoria revolucionària segura, ferma, valenta. D’altra banda, una majoria revolucionària, fins i tot una vegada conquerida, no es converteix en absolut en un patrimoni permanent i intangible. La revolució proletària travessa alts i baixos considerables, compromisos, túnels i pendents escarpats. És pel que la selecció incessant dels revolucionaris els trempa no sols en la lluita de masses contra l’enemic, sinó també en la lluita ideològica a l’interior del partit; la seua capacitat per a servar el control de si mateixos en els grans esdeveniments i en els canvis bruscs és d’una importància decisiva per al partit. Goethe digué que una cosa, una vegada adquirida, ha d’ésser reconquistada constantment per a ésser efectivament posseïda.
En la primera depuració del partit, Lenin recomanava expulsar el 99% dels antics menxevics. Li preocupava del menxevisme menys la línia conciliadora que el tipus psicològic de l’adaptat a la recerca d’un color protector i disposat a disfressar-se de bolxevic només per a no lluitar contra el corrent. Si Lenin recomanava eliminar tan despietadament els adaptats, aquests elements, al contrari, començaren després de la seua mort a exercir un paper considerable dins del partit, i un paper decisiu en la Internacional. Guralsky coronà i descoronà els caps dels partits francès, alemany i d’altres. Petrovsky i Pepper dirigiren el món anglosaxó; Rafès ensenyà l’estratègia revolucionària al poble xinès; Borodin fou conseller de l’estat de la revolució nacional. Totes són varietats d’un únic i mateix tipus: els “xiquets de pit” de la revolució.
És inútil afegir que el “curs d’esquerra” actual de Stalin no ha inquietat en absolut aquest públic. Al contrari, tots els Petrovsky propaguen avui alegrement l’orientació d’esquerra, i els Rafès lluiten contra el perill de dreta. En aquesta campanya de centreesquerra, inflada i purament formal en les seues tres quartes parts, els adaptats se senten com a peix en l’aigua mostrant a baix preu (a si mateixos i als altres) què magnífics revolucionaris són. Al mateix temps, i més que mai, continuen servant la seua fisonomia. Si hi ha quelcom que puga matar la Internacional és semblant orientació, semblant règim, semblant esperit encarnat en els Petrovsky.
Un dels inspiradors i dels educadors segurs de la Internacional després de Lenin és Martinov, figura absolutament simbòlica en la història del moviment revolucionari. El teòric més conseqüent i, per això mateix, el més beneït del menxevisme, Martinov es posà pacientment a l’abric de la revolució i la guerra civil en un confortable refugi, al igual que un viatger es posa a l’abric del mal temps. No s’arriscà a sortir a plena llum fins al sisè any d’octubre. En 1923, Martinov reaparegué inopinadament en publicar un article en la Revista Krassnaia Nov, de Moscou. En una sessió del Buró Polític, a la primavera de 1923, meitat de broma i meitat seriosament, però, malgrat tot, portador d’un mal presagi, declarí de pas: “Tingueu atenció que Martinov no vaja a escórrer-se dins del partit.” Lenin, amb les dues mans al voltant de la boca en forma de portaveu, em digué a l’orella, encara que s’escoltà en tota la sala: “Ja se sap que és un imbècil.” Jo no tenia cap motiu per a discutir aquesta breu definició, llençada en un to d’absoluta convicció. Únicament fiu notar que, evidentment, no és possible construir un partit només amb gent intel·ligent, i que Martinov podia, per descuit, passar en una altra categoria. No obstant això, la broma ha pres un aspecte seriós. Martinov no sols s’ha infiltrat en el partit, sinó que també s’ha convertit en un dels principals inspiradors de la Internacional. L’han apropat i l’han fet ascendir, o, més aïna, s’han apropat i s’han rebaixat, únicament a causa de la seua lluita contra el “trotskisme”. En aquest aspecte no li ha estat necessària cap reeducació; ha continuat atacant la “revolució permanent” com en els vint anys anteriors. Abans parlava de la meua subestimació del liberalisme burgès i de la democràcia burgesa. No ha canviat de clixé; simplement, ha intercalat els camperols.
En les revistes menxevics de l’època de la reacció s’hi poden trobar nombrosos articles de Martinov destinats a provar que el “trotskisme ha triomfat, per un moment, a l’octubre, novembre i desembre de 1905” (sic), quan els elements es desencadenaren i extingiren totes les flames de la raó menxevic. En el punt culminant de la revolució (octubre, novembre, desembre de 1905) Martinov veia la seua decadència “trotskista”. Per a ell, el punt culminant només s’assolí amb les Dumes de l’Imperi, els blocs amb els cadets i així successivament, és a dir, amb el començament de la contrarrevolució.
Havent esperat al seu refugi la fi d’un nou joc, infinitament més terrible, dels “elements desencadenats” (la Revolució d’Octubre, la guerra civil, la revolució en Alemanya i Àustria-Hongria, el colp d’estat soviètic a Hongria, els esdeveniments d’Itàlia, etc.) Martinov arribà, en 1923, a la conclusió que havia arribat el moment de tornar a encendre la flama de la raó dins del Partit Comunista rus. Començà per on s’havia detingut en l’època de la reacció stolypinista. En Krassnaia Nov escrigué:
“En 1905, Trotski raonava amb més lògica i més sistemàticament que els bolxevics i els menxevics. Però el defecte dels seus raonaments consistia en el fet que Trotski era “massa conseqüent”. El quadro que esbossava donava amb anticipació una encantadora idea, molt precisa, de la dictadura bolxevic dels tres primers anys de la Revolució d’Octubre, que, com ja sabem, ha acabat per desembocar en un atzucac, després d’haver separat el proletariat dels camperols, el que tingué com resultat obligar el Partit Bolxevic a retrocedir profundament” (Krassnai Nov, núm. 2, 1923, p. 262).
Martinov conta aquí amb tota franquesa què és allò que l’ha reconciliat amb octubre: el gran retrocés de la NEP., fet necessari per la detenció de la revolució mundial. Profundament convençut que els tres primers anys de la Revolució d’Octubre no havien estat més que l’expressió de l’error “històric del trotskisme”, Martinov s’incorporà al partit, i, sense esperar més, prengué el seu lloc entre l’artilleria pesant per a la lluita contra l’Oposició. Amb més eloqüència que moltes consideracions teòriques, aquest fet il·lustra per si sol l’evolució profunda que s’ha operat en les esferes superiors de la direcció del partit en aquests darrers anys.
A la seua obra inèdita Lenin i la dictadura del proletariat i els camperols (en l’actualitat, els treballs seriosos i conscienciosos es queden generalment en l’estat de manuscrits; sobre els assumptes espinosos només s’imprimeixen els baixos productes de l’aparell), el camarada B. Lifchitz ofereix, en una curta nota, un edificant retrat polític de Martinov:
“La biografia política d’aquest home reclama, em sembla, una atenció especial. S’incorpora als narodniki quan comença la seua degeneració d’epígons (cap a mitjan de 1880). Ve al marxisme i a la socialdemocràcia per a presidir el lliscament d’una part dels socialdemòcrates, de la plataforma del grup de “L’Emancipació del Treball” i del grup de Lenin, la “Unió de Combat de Petersburg”, a la plataforma de l’economicisme oportunista. Aquest adversari del dia anterior dels partidaris d’Iskra s’apropa de seguida a Iskra (de fet als nous elements d’Iskra), en el moment en què els dirigents que queden es desvien de les seues posicions polítiques anteriors. Quedant ací, d’alguna forma, per a exercir papers de segona fila (fora de la redacció d’Iskra), dóna pràcticament, en el seu “Dues dictadures”, una plataforma a la tàctica oportunista-conciliadora dels menxevics en la revolució de 1905. Després, aquest menxevic d’ahir, dels més verinosos antibolxevics, s’uneix de nou als bolxevics en el moment (1923) que els seus dirigents, actuant cada vegada més com a epígons, llisquen ja fora de les posicions bolxevics. Mantenint-se ací encara en papers de segon pla (fora del Buró Polític i del Buró de la Internacional), inspira pràcticament la lluita contra la fracció bolxevic del partit i, en els seus articles i els seus cursos, subministra una plataforma a la tàctica oportunista i conciliadora dels stalinistes en la revolució xinesa... Una espècie de fatalitat sembla acompanyar decididament aquesta figura.”
La “fatalitat” de la figura de Martinov casa excel·lentment amb el seu costat còmic involuntari. Lent de pas i pesat d’esperit, creat per la naturalesa per als furgons de la revolució, Martinov està tocat per una noble passió: unir teòricament els dos extrems. Del fet que no s’unisca més que als corrents ideològics decadents o a les derivacions decadents de corrents sans, li ve, en els seus esforços per unir els dos extrems, portar cada error fins al súmmum de la ineptitud. L’autor de Dues dictadures ha donat en 1926-1927 la definició teòrica del “bloc de les quatre classes”, sobreentenent per això que la burgesia xinesa, amb l’ajuda de la Internacional, s’ha instal·lat a cavall sobre tres classes: els obrers, els camperols i els petits burgesos de les ciutats. Al març de 1927, Martinov preconitzava la consigna de la “transfusió de sang obrera al Guomindang”, just en vigílies del dia en què Chiang Kai-chek procediria a l’efusió de sang obrera. Quan s’entaularen en el partit les discussions “anglorussa” i “xinesa”, Martinov revisqué la seua joventut trasplantant el vell menxevisme, sense modificacions ni addicions, en la forma més intacta i més estúpida. Mentre que els altres s’esforçaven en cercar i inventar una teoria que justifiqués el lliscament polític, Martinov en tragué una de la seua butxaca, concebuda des de feia molt de temps, tota preparada, que només havia estat lleugerament oblidada. Això li conferí una superioritat manifesta.
Ara bé, aquest home “fatal” és un dels principals inspiradors de la Internacional Comunista. Ensenya a orientar-se, a preveure la marxa ulterior del desenvolupament revolucionari, a escollir els quadres, a discernir a temps una situació revolucionària i a mobilitzar les masses per a l’enderrocament de la burgesia. No es pot imaginar una caricatura més danyosa.
En la secció de propaganda de la Internacional opera i, per així dir-ho, dirigeix un cert Lentsner. Siga quina siga la insignificança d’aquesta figura, és bo dir-ne algunes paraules, com la part en gens accidental d’un tot. En un moment determinat, Lentsner treballà en l’edició de les meues Obres. Tinguí coneixement d’ell per primera vegada com a representant del “professorat roig”. No tenia cap passat revolucionari. Després de tot, hom li ho podia retreure: era jove. Entrà en la política una vegada que ja estava feta la revolució. El pitjor fou que la demolició caòtica que es produïa en tots els dominis li permeté, amb un mínim bagatge teòric, fer la seua carrera com “professor roig”. En altres paraules, la revolució fou per a ell, sobretot, una carrera. La seua ignorància em sorprengué particularment. En les anotacions que escrivia calia revisar no sols el pensament, sinó també l’etimologia i la sintaxi del “Senyor Professor”. Calia parar atenció sobretot als seus excessos de gelosia: Lentsner semblava menys un adepte que un cortesà. En aquell període de 1923 molts arribistes impacients i arribistes no col·locats en l’aparell buscaven la seua oportunitat aquí i allà. De totes maneres, calia mostrar-se indulgent amb els coneixements superficials de Lentsner; els militants més seriosos estaven sobrecarregats de tasques: en aquell moment no es revocava encara als oposicionistes.
Lentsner em preparà els materials per a les Lliçons d’octubre, féu les verificacions dels texts, reuní les citacions seguint les meues indicacions, etc. Quan la campanya antitrotskista, després de molt de temps en gestació, fou desencadenada i lligada obertament a les Lliçons d’octubre, Lentsner no sabé on amagar-se, i, en vint-i-quatre hores, canvià el seu fusell de muscle. Per a assegurar-se més sòlidament, utilitzà els materials que havia enllestit en un sentit diametralment oposat, és a dir, contra el trotskisme. Escrigué un fullet contra la revolució permanent, com era d’esperar; aquest fullet estava ja en premsa, però, en l’últim moment, per ordre del Buró Polític, la composició fou destruïda: vertaderament, era massa molest tenir relació amb aqueix personatge. No obstant això, Zinoviev el mimà i el col·locà en la Internacional. Al costat dels Kuusinen, Martinov i Lentsner esdevingué un dels dirigents de l’acció quotidiana de la Internacional. Aquest professor roig escrigué articles de directrius en la revista oficial de la Internacional. Les poques línies que he llegit seues m’han convençut que Lentsner no sap avui millor que ahir escriure dues paraules seguides correctament. Però visiblement no hi ha ningú en la redacció de La Internacional Comunista no sols per a vetllar pel marxisme, sinó ni tan sols per a vetllar per la gramàtica. Aquests Lentsner donen la fisonomia de l’aparell de la Internacional.
Lozovsky ocupa en la Internacional Sindical Roja un lloc de dirigent, i en la Internacional Comunista influent. Si, al principi, sota l’antiga direcció del partit, el seu paper era purament tècnic, i fins i tot com a tal seriosament discutit i considerat com a temporal, no és menys cert que en aquest últim període Lozovsky ha passat a primera fila.
Hom no pot negar-li a Lozovsky certes aptituds, una facilitat d’orientació, un cert olfacte. Però totes aquestes aptituds tenen en ell un caràcter molt fugaç i superficial. Començà, crec, pel bolxevisme, però s’hi allunyà de seguida per a llargs anys. Conciliador, internacionalista durant la guerra, milità amb mi, a París, en Nache Slovo, on representà sempre la tendència d’extrema dreta. Tant en les qüestions internes del moviment obrer francès com en els problemes de la Internacional i de la revolució russa, s’inclinava invariablement vers la dreta, cap al centrisme pacifista. En 1917 fou l’únic del grup Nache Slovo que no s’uní als bolxevics. Fou un gran enemic de la revolució d’octubre. Li durà, em sembla, fins a 1920, mobilitzant contra el partit una fracció dels ferroviaris i dels sindicats en general. Es sumà a la revolució d’octubre amb Martinov, en tot cas després que aquesta no sols s’havia fet, sinó que s’havia defensat contra els perills més amenaçadors. El seu coneixement de les llengües i la vida occidental el menà, en aquells anys en què el repartiment dels militants era encara molt caòtic, a la Internacional Sindical Roja. Quan, al Buró Polític, ens trobàrem col·locats davant aquest fet, tots nosaltres (i Lenin el primer) moguérem significativament el cap; ens consolàrem dient-nos que en la primera ocasió caldria reemplaçar-lo. Però la situació es modificà. Lenin caigué malalt i morí. Començaren els desplaçaments, atentament preparats entre els bastidors de l’aparell. Lozovsky se’n sortí. ¿Que no havia polemitzat contra mi durant la guerra, per a defensar el longuetisme i la democràcia petit burgesa a Rússia? ¿Que no havia polemitzat contra la revolució d’octubre, el terror roig, la guerra civil? Després d’una breu pausa, reprengué la lluita contra el “trotskisme”. Això refermà la seua situació en la Internacional Sindicalista Roja i l’assegurà de seguida una en la Internacional Comunista. En el moment àlgid de l’orientació martinovista, Lozovsky es trobà fins i tot, en certa manera, a l’ala esquerra. Però açò no és perillós ni per a Lozovsky ni per a la Internacional, perquè, malgrat tota la seua precipitació aparent, Lozovsky coneix perfectament els límits a partir dels quals deixa d’ésser estimulat l’esquerranisme. Com succeeix sovint, un esperit exaltat es barreja en Lozovsky amb el conservadorisme ideològic. En un article mordaç, pot recomanar als treballadors d’Àfrica del Sud i als indígenes de les Illes Filipines derrocar la seua burgesia i, una hora després, oblidar el seu consell. Però en tots els casos seriosos en què ha de prendre decisions en què entra en joc la seua responsabilitat, Lozovsky s’inclina invariablement a la dreta. No és un home d’acció, revolucionari, és un pacifista orgànic. L’esdevenidor ho demostrarà més d’una vegada.
La forma en què foren dirigits els joves partits d’Orient, que tenien davant d’ells tasques grandioses, apareix, per dir-ho així, com la pàgina més ombrívola de la història de la Internacional després de Lenin.
Baste de dir que el paper dirigent pertanyia a Raskolnikov. A diferència dels que hem citat anteriorment, aquest és indiscutiblement un revolucionari combatiu, un bolxevic que té cert passat revolucionari. Però només l’espantosa devastació de les files dirigents ha pogut fer que Raskolnikov s’haja vist col·locat en la direcció... de la literatura proletària i de les revolucions d’Àsia. És tan incompetent en un domini com en l’altre. Els seus actes foren sempre millors que els seus discursos i els seus articles. S’expressa abans d’haver pensat. Certament, no és roí tenir-lo prop en un període de guerra civil. Però és molt menys bo en un període de guerra ideològica. Tornat d’Afganistan en 1923, Raskolnikov es llençar a la batalla al costat de l’Oposició. Haguí de moderar-lo amb molta insistència, per por a què fera més mal que bé. Per aquesta raó o una altra, es convertí, pocs dies després, en un combatent actiu de l’altre camp. No sé si ha estudiat molt l’Orient durant la seua estada a l’Afganistan. En canvi, escrigué molts records sobre els primers anys de la revolució i cregué necessari reservar un espai prou gran a l’autor d’aquestes línies. En 1924 escrigué els seus records (ja publicats), i on havia posat el signe “més” hi posà el signe “menys”, i al contrari. Aquesta refosa té un caràcter tan primitiu i infantil, que no pot hom ni tan sols qualificar-la seriosament de falsificació. Es basa en una forma de pensar essencialment primitiva. L’activitat de Raskolnikov al camp de la literatura proletària constituirà una de les anècdotes més divertides de la història de la revolució. Però, realment, aquest aspecte no ens interessa. L’obra de Raskolnikov com a dirigent de la secció oriental de la Internacional té un caràcter força més tràgic. Basta de llegir el prefaci de Raskolnikov a l’informe de Tan Pin-sian per a convèncer-se, una vegada més, de la facilitat amb què certes naturaleses recauen, quan les condicions es presten a això, en la ignorància política. Per a l’informe menxevic de Tan Pin-sian, Raskolnikov ha escrit un prefaci elogiosament menxevic. És cert que cal afegir-hi que l’informe de Tan Pin-sian ha estat aprovat per la VII sessió del Comitè Executiu de la Internacional. Raskolnikov és menys l’inspirador responsable que la víctima d’aquest mecanisme. Però la seua desafortunada direcció és, per la seua banda, una font d’immenses desgràcies i de nombroses pèrdues.
El moviment indi està representat en la Internacional per Roy és dubtós que es puga fer més dany al proletariat indi del que li han fet Zinoviev, Stalin i Bukharin per mitjà de Roy. En l’Índia, com en Xina, s’ha portat i es porta a terme una acció que gairebé sempre està dirigida al nacionalisme burgès. En tot el període postleninista, Roy ha fet propaganda a favor d’un “partit del poble” que, com ell mateix ha dit, “ni pel seu títol ni per la seua naturalesa” hauria d’ésser el partit de l’avantguarda proletària. És una adaptació del goumindanguisme, de l’stalinisme i del lafollettisme a les condicions del moviment nacional de l’Índia. Políticament, açò vol dir: per mitjà de Roy, la direcció de la Internacional calça els estreps als futurs Chiang Kai-chek indis. Quant a les concepcions de Roy, són una mescla d’idees socialistes-revolucionàries i de liberalisme, acomodades a la salsa de la lluita contra l’imperialisme. Mentre els “comunistes” organitzen partits “obrers i camperols”, els nacionalistes indis posen la mà sobre els sindicats professionals. En l’Índia es prepara la catàstrofe tan metòdicament com en Xina. Avui ha pres com a model els exemples xinesos i intervé als congressos xinesos com a professor. No cal dir que aquest nacional-demòcrata, intoxicat per una ersatz de “marxisme”, és un enemic irreductible del “trotskisme”, el mateix que el seu germà espiritual Tan Pin-sian.
A Japó no van millor les coses. El Partit Comunista japonès és invariablement representat en la Internacional per Katayama. A mesura que la direcció de la Internacional s’ha anat quedant buida, Katayama s’ha convertit en un pilar bolxevic. Certament, Katayama és, per si mateix, un malentès total. A diferència de Clara Zetkin, no se li pot qualificar tan sols de figura decorativa, perquè està totalment desproveït de caràcter decoratiu. Les seues concepcions formen un progressisme pintat molt lleugerament de marxisme. Per tota la seua formació, Katayama està molt més prop del món de les idees de Sun Yat-sen que de Lenin. Açò no impedeix Katayama excloure els bolxevics-leninistes de la Internacional i, en general, decidir per mitjà del seu vot el destí de la revolució proletària. En recompensa pels seus serveis en la lluita contra l’Oposició, la Internacional recolza en el Japó l’autoritat fictícia de Katayama. Els joves comunistes japonesos el contemplen amb deferència i segueixen els seus ensenyaments. Quins? No de franc hi ha aquest proverbi japonès: “Es pot adorar fins i tot un cap de sardina; la qüestió és creure-hi.”
Entre tant, en el Japó no hi ha més que una successió sense fi d’intents dels diversos “partits obrers i camperols” de dreta, de centre, d’esquerra, que, tots en el mateix grau, constitueixen un atemptat organitzat contra la independència política de l’avantguarda proletària. Les notes i les contranotes diplomàtiques, les conferències i les contraconferències d’unitat creixen i es multipliquen, absorbint i pervertint els poc nombrosos comunistes, apartant-los del vertader treball d’agrupament i educació dels obrers revolucionaris. La premsa de la Internacional no dóna quasi cap informació sobre l’acció revolucionària actual dels comunistes japonesos, sobre el treball il·legal, l’organització, les proclames, etc. En canvi, gairebé totes les setmanes ens assabentem de noves iniciatives d’un nou Comitè per a la reorganització del partit obrer i camperol d’esquerra en el sentit de la unió amb l’ala esquerra del partit obrer camperol de centre que, per la seua banda, es decanta cap a l’ala esquerra del partit de dreta, i així successivament, indefinidament. Què pinta aquí el bolxevisme? Què poden haver de veure Marx i Lenin amb aquest indecent trasbals de ratolins?
Però caldrà tornar, des d’un altre punt de vista més a fons, sobre els palpitants problemes d’Orient.
***
Com hom ho veu, el sentit general dels canvis que s’han operat en la direcció de la Internacional apareix amb tota claredat quan desfilen els seus responsables. La gent de Martinov, els adaptats de totes classes dirigeixen la Internacional. Els francesos tenen un terme polític: rallié, que la freqüència de les revolucions polítiques ha fet necessari entre ells. Si els republicans han hagut d’adaptar-se a l’Imperi, els realistes i els bonapartistes han hagut, per la seua banda, d’adaptar-se a la República. No ho feren en absolut immediatament, sinó després d’estar convençuts de l’estabilitat del règim republicà. No són republicans que lluitaren per la República, sinó homes que caritativament acceptaren d’ella funcions i prebendes. Açò és el que s’anomena “ralliés”. Però no cal creure que aquest tipus siga específic de la revolució burgesa. La base del “ralliement” no és la revolució, sinó la seua victòria i l’estat creat per aquesta victòria.
És evident que vertaders combatents, sobretot en els altres països, pertanyents a les joves generacions i, en certa manera, també a les generacions més velles, s’han apropat i s’apropen a la revolució d’octubre. Però el règim actual de la Internacional no els permet elevar-se fins al nivell de dirigents independents, molt menys al de caps revolucionaris. Elimina, escombra, deforma i aixafa tot allò que és independent, ideològicament ferm i voluntariós. Té necessitat d’adaptats, els troba sense esforç, els agrupa i els arma.
Entre els adaptats es distingeixen dos grans tipus, que van des dels elements políticament toscs però honests, desproveïts de perspicàcia i d’iniciativa, fins als arribistes més empedreïts. Però fins i tot els millors entre aquests “ralliés” (com ho imposa la psicologia i com ho prova l’experiència) mostren davant les noves revolucions els defectes de què donaren prova abans, fins i tot en vigílies d’octubre: imprevisió, falta d’iniciativa creadora i de vertader coratge revolucionari. Els Kolarov, Pepper, Kuusinen, Waletsky, Martinov, Petrovsky, Lozovsky i d’altres herois que han fet fracassar, que han anunciat falsament o que han matat, aquest, una; aquell d’allí, dos; l’altre, tres revolucions, i fins i tot més, es diuen segurament: “Que caiga una nova revolució en les nostres mans, i aquesta vegada demostrarem el que som.” El mateix que el caçador amb mala punteria que jura, després de cada tret fallat, que apuntarà millor a la peça següent. Recordant els seus errors i inquiets per la idea que no han estat oblidats, aquests revolucionaris de després de la revolució sempre estan disposats, a un senyal des de dalt, a donar proves d’audàcia en tots els confins de la terra. Aquesta és la raó per la qual les situacions revolucionàries malgastades s’alternen amb aventures revolucionàries no menys tràgiques.
El millor que hom pot fer amb totes les varietats de Martinov, Kuusinen i Pepper és mantenir a una distància de tret de canó dels centres en què es decideix el destí de la revolució.
***
Es pot objectar que tots els personatges que he enumerat no són més que de segon ordre, i que la “vertadera” direcció està concentrada al Buró Polític del Partit Comunista rus. Però açò és una il·lusió. En els temps de Lenin, la direcció immediata dels assumptes de la Internacional havia estat confiada a Zinoviev, Radek i Bukharin. En l’examen dels problemes d’alguna importància prenien part Lenin i l’autor d’aquestes línies. No cal dir que, en totes les qüestions essencials de la Internacional, el diapasó estava en mans de Lenin. Cap dels membres actuals del Buró Polític, amb l’excepció de Bukharin, prenia la menor part en la direcció de la Internacional, i, ben entès, no era degut simplement a l’atzar. La naturalesa d’aquest treball pressuposa no sols un cert nivell teòric i polític, sinó també el coneixement directe de la vida interior dels països d’Occident i la possessió de les llengües que permeta seguir contínuament la premsa estrangera. En l’actual Buró Polític, ningú amb l’excepció de Bukharin, que, en vida de Lenin, no era més que suplent del Buró Polític, posseeix ni tan sols aquestes aptituds formals.
El Testament de Lenin ofereix una caracterització de Bukharin d’alguna forma contradictòria. D’una banda, en parla com d’un “teòric” dels més preciosos i amb més esdevenidor del partit; d’altra banda, indica que “és molt dubtós que les seues concepcions teòriques puguen ésser considerades com a concepcions marxistes, perquè hi ha en ell quelcom d’escolàstic (no ha comprès mai a fons la dialèctica)”. ¿Com és que un no-dialèctic, un escolàstic, pot ésser el teòric d’un partit marxista? No em detindré en el fet que el Testament, escrit amb un objectiu determinat per al partit, està impregnat del desig d’“equilibrar”, encara que no siga més que en certa manera, els trets característics de cada militant dirigent del partit: Lenin llima atentament l’elogi massa marcat, com suavitza el judici massa dur. No obstant això, aquestes atenuacions concerneixen a la forma del Testament i no al fons, i no expliquen com poden ésser “preciosos” els treballs marxistes d’un escriptor que no ha assimilat la dialèctica. De totes maneres, la caracterització que ofereix Lenin, malgrat la seua contradicció aparent, destinada a daurar un poc la píndola, no és realment contradictòria, i és profundament justa.
La dialèctica no suprimeix la lògica formal, com la síntesi no suprimeix l’anàlisi, sinó que, per contra, s’hi recolza. La manera de pensar de Bukharin és formalment lògica, i d’un extrem a l’altre abstractament analítica. Les seues millors pàgines es relacionen amb el camp de l’anàlisi formalment lògica. Allà on el pensament de Bukharin discorre per les línies traçades ja pel burí de Lenin i de Marx, pot oferir preciosos resultats parcials, en realitat sempre impregnats amb un cert regust d’escolàstica. Però allí on Bukharin penetra per si mateix en una esfera nova, allí on està obligat a combinar elements extrets de diferents dominis (econòmic i polític, sociològic i ideològic) palesa una arbitrarietat completament irresponsable i imponderable, multiplicant les generalitzacions abusives i jugant amb els conceptes com si fossen balons. Si hom es prengués la molèstia de reunir i classificar cronològicament totes les “teories” que Bukharin ha servit a la Internacional des de 1919, i sobretot des de 1923, n’extrauria un quadro recordant la nit de Walpurgis, on els miserables manes del marxisme tremolarien sota tots els vents de l’escolàstica.
El VI Congrés de la Internacional ha portat les contradiccions de l’aparell dirigent al paroxisme, i, com a conseqüència, a l’absurd. En aparença, la direcció semblava pertànyer a Bukharin: ell féu l’informe polític, indicà la línia estratègica, proposà i féu votar el programa (el que no és una minúcia), inaugurà el Congrés i el clausurà establint-ne el balanç. La seua preeminència semblava absoluta. No obstant això, tothom sap que la influència real de Bukharin sobre el Congrés estava prop del zero. Les interminables xerrades de Bukharin s’assemblaven a les bombolles que desprèn un individu que s’ofega. Durant aquest temps, sense que fóra respectat l’esperit dels informes, o per a sortir a l’encontre d’aqueix esperit, s’operava el reagrupament entre els delegats i s’afermava la seua organització fraccional. Aquesta duplicitat fenomenal palesà quin paper tan accessori, secundari, decoratiu en suma, exerceix la “ideologia” davall el règim burocràtic de l’aparell. Però si hom no pot parlar ara ja de la direcció de Bukharin, ja que la clau del VI Congrés fou la seua liquidació, queda Stalin. Però ací caiem d’una paradoxa en una altra: a qui s’anomena avui, amb quelcom de raó, el dirigent de la Internacional no es mostrà al Congrés, i en els seus discursos posteriors es desembarassà dels problemes del programa i l’estratègia de la Internacional amb unes poques frases que no volien dir res. De nou, no hi ha en això res de fortuït.
No cal estendre’s sobre el caràcter grollerament empíric de la política de Stalin. Amb més o menys endarreriment, no és més que el reflex passiu de xocs socials subterranis. No obstant això, durant un cert període i en condicions determinades, la força del centrisme de l’aparell resideix en l’empirisme de la seua adaptació. Però ací està precisament el seu taló d’Aquil·les.
Els que no el coneixen, difícilment poden fer-se una idea del nivell dels coneixements científics i els recursos teòrics de Stalin. En vida de Lenin, mai se’ns passà a cap de nosaltres pel cap interessar-lo en les discussions dels problemes teòrics o de les qüestions estratègiques de la Internacional. El màxim que li tocà de fer, a vegades, fou votar sobre tal o qual qüestió si les diferències de punts de vista entre els dirigents russos de la Internacional feien necessari un vot formal del Buró Polític. En tot cas, fins a 1924, és impossible trobar un article o un discurs de Stalin consagrat als problemes internacionals. No obstant això, aquesta “qualitat” (el fet de no haver estat lligat personalment per cap obligació o tradició ideològica als problemes teòrics i internacionals fonamentals) el féu immillorablement apte per a dirigir la política de retrocés quan, dins del país, les classes aixafades per la Revolució d’Octubre començaren a aixecar-se i a fer pressió sobre el partit. Stalin esdevingué necessari quan començà a rebobinar-se al revés la pel·lícula d’octubre. “Tota època social [ digué Marx, reprenent l’expressió d’Helvetius] exigeix els seus grans homes; quan no existeixen, els inventa.” D’aquesta manera, Stalin és el gran home “inventat” del període de reacció contra octubre.
És sabut que el marxisme no “nega” en absolut el principi personal en la història; al contrari, és capaç de dilucidar millor que qualsevol altra doctrina la funció històrica d’una personalitat destacada. Però el fetitxisme del principi personal és totalment estrany al marxisme. El paper de la personalitat s’explica sempre per les condicions objectives expressades en les relacions entre les classes. Han hagut períodes històrics en què, segons l’expressió d’un enemic intel·ligent, Ustrialov “per a salvar el país” es palesà com a necessària una mediocritat, i res més. En el seu Divuit de Brumari, Marx mostrà, segons les seues pròpies paraules, “com la lluita de classes ha creat les circumstàncies i les condicions que han permès a un personatge mediocre i vulgar exercir el paper d’heroi”. Marx pensava en Napoleó III. El substrat social del poder d’aquest foren els petits propietaris camperols, davall la neutralització recíproca de la burgesia i el proletariat. Els elements essencials d’aquesta situació existeixen igualment entre nosaltres. Tot resideix en la seua correlació de forces i en les tendències del desenvolupament ulterior. Per a determinar aqueixes tendències haurem encara d’enfrontar-nos-hi. Però, mentre esperem, és indiscutible que com més s’avança, més apareix el règim stalinista com la preparació del bonapartisme.
El menyspreu envers les qüestions de principi i la limitació del pensament han caracteritzat sempre Stalin. En 1925, el periòdic del partit en Tiflis, Zaria Vostoka, li féu un mal servei en publicar la seua lletra del 24 de gener de 1911. El bloc de Lenin amb Plekhanov per a la lluita contra els liquidadors i els conciliadors és denominat per Stalin “una tempestat en un got d’aigua” (ni més ni menys), i prossegueix:
“En general, els obrers comencen a veure als grups de l’estranger amb desdeny; que s’enfurisquen quant desitgen; Nosaltres pensem que aquell que creu vertaderament en els interessos del moviment, treballa; la resta aviat se’n va. La meua opinió és que el resultat serà millor així.”
Així, doncs, en 1911, Stalin deixava desdenyosament Lenin l’atenció de “enfurir-se” en la lluita contra el liquidacionisme. Quant al grup que havia format Lenin sobre problemes ideològics, Stalin l’anomenava amb menyspreu “una tempestat en un got d’aigua”. Que repugnant hipocresia impregna avui la intransigència retrospectiva de Stalin en allò que fa a la vella lluita ideològica!
Però no es tracta només de 1911. A la primavera de 1917, Stalin, “semidefensista revolucionari”, estava d’acord en principi en què el partit s’unís al defensista revolucionari Tseretelli. En les actes, fins avui dissimulades, de la Conferència del partit de 1917, llegim:
“Ordre del dia: proposta d’unió de Tseretelli.
Stalin.- Hem d’acceptar. Hem de definir la nostra proposta de realització de la unió. La unió és possible sobre la base de Zimmerwald Kienthal.”
Als temors expressats per certs delegats de la Conferència, Stalin hi respongué:
“No s’ha d’avançar ni prevenir els desacords. Sense desacords, el partit no viu. Dins del partit, liquidarem els petits desacords.”
Els desacords amb Tseretelli li semblaven a Stalin “petits desacords”, igual que, sis anys abans, la lluita teòrica de Lenin contra els liquidadors li semblava “una tempestat en un got d’aigua”. En aquest menyspreu cínic dels principis de la política i en aquest empirisme conciliador, rauen en potència la futura aliança amb Chiang Kai-chek, la col·laboració amb Purcell, el socialisme en un sol país, el partit obrer i camperol bipartit i la unió amb els Martinov, Pepper i Petrovsky, per a la lluita contra els bolxevics-leninistes.
Citem encara una lletra de Stalin, escrita el 7 d’agost de 1923, a propòsit de la situació en Alemanya:
“Devem nosaltres els comunistes intentar (en la fase actual) apoderar-nos del poder sense els socialdemòcrates? N’estem prou madurs? Crec que tot resideix ací. En prendre el poder, teníem a Rússia reserves com: a) el pa; b) la terra als camperols; c) el suport de la immensa majoria de la classe obrera; d) la simpatia dels camperols. Els comunistes alemanys no tenen en aquest moment res de semblat (?). Certament, tenen com a veïna la nació soviètica, el que nosaltres no teníem, però què podem oferir-los nosaltres en el moment actual? Si avui, en Alemanya, el poder, per dir-ho així, caigués i els comunistes se n’apoderessen, fracassarien amb grans pèrdues (?!). Això en el “millor” dels casos. I en el pitjor els farien miquetes i els obligarien a retrocedir. El problema no resideix en què Brandler vullga “educar les masses”, l’essencial és que la burgesia, més els socialdemòcrates de dreta, transformarien amb seguretat el curs, la demostració, en una batalla general (en aquest moment totes les probabilitats estan del seu costat), i els aixafarien. En veritat que els feixistes no dormen, però ens interessa que ataquen els primers: això reagruparà tota la classe obrera entorn dels comunistes (Alemanya no és Bulgària). D’altra banda, segons totes les informacions, els feixistes són febles en Alemanya. Al meu parer, s’ha de retenir als alemanys en compte d’estimular-los.”
Només cal afegir a aquest esbalaïdor document (a l’anàlisi del qual hem de renunciar aquí) que a la primavera de 1923, abans de l’arribada de Lenin a Rússia, Stalin no plantejava la conquesta del poder d’una forma més revolucionària que en 1923 per a Alemanya. ¿No és evident, doncs, que Stalin és l’home més qualificat per a obrir el foc sobre Brandler i els dretans en general?
Quant al nivell teòric de Stalin, basta, en suma, de recordar que declarava (tractant d’explicar la raó per la qual Marx i Engels rebutjaven la idea reaccionària de la construcció del socialisme en un sol país) que en l’època de Marx i Engels “no podia plantejar-se la llei del desenvolupament desigual als països capitalistes”. No podia plantejar-se! Açò és el que s’escrigué el 15 de setembre de 1925.
¿Què diria hom d’un matemàtic que arribés a afirmar que Lagrange, Gauss o Lobatxevski no podien conèixer encara els logaritmes? En Stalin no es tracta d’un cas aïllat. Si hom examina l’eclecticisme picat dels seus discursos i els seus articles, s’hi percep que es componen quasi únicament d’aqueix gènere de perles i de diamants d’una ignorància gairebé virginal.
En els seus atacs, primer contra el “trotskisme”, després contra Zinoviev i Kamenev, Stalin colpejava sempre en el mateix punt: contra els vells revolucionaris emigrats. Els emigrats desarrelats que no tenen en el cap més que la revolució internacional... No obstant això, avui són necessaris nous dirigents, capaços de realitzar el socialisme en un sol país. La lluita contra l’emigració, que d’alguna manera és la continuació de la lletra de 1911 contra Lenin, és part integrant de la ideologia stalinista del socialisme nacional. Només un desconeixement complet de la història li permet a Stalin recórrer a aquest argument palesament reaccionari. Després de cada revolució, la reacció ha començat per la lluita contra els emigrats i els estrangers. Si la revolució d’octubre retrocedís una etapa més a la via ustrialovista, l’equip següent, el tercer equip de caps, es posaria, amb seguretat, a perseguir en general els revolucionaris professionals: Mentre que aquests s’han vist aïllats de la vida en refugiar-se en l’acció clandestina, ells, els nous caps, sempre han estat arrelats!
Mai l’estretor d’esperit provincià-nacional de Stalin s’havia palesat de forma tan brutal com en aquest desig de fer dels vells “emigrats” revolucionaris un objecte de terror. Per a Stalin, l’emigració significa l’abandó de la lluita i la vida política. Li resulta orgànicament inconcebible que un marxista rus, en haver viscut a França o als Estats Units, s’haja vinculat a la lluita de la classe obrera francesa o nord-americana, per no parlar del fet que, la major part del temps, els emigrats russos hagen complit importants funcions al servei de la revolució russa.
És curiós que Stalin no s’adone que en atacar la vella emigració “desarrelada”, ataca sobretot el Comitè Executiu de la Internacional, que està compost per estrangers emigrats a la Unió Soviètica, on han estat investits de la direcció del moviment obrer internacional. Però és sobretot contra si mateix, com “cap” de la Internacional, contra qui assesta Stalin els colps més dolorosos: no és possible imaginar un “emigrat” més perfecte, és a dir, més aïllat que ell amb relació a tots els països estrangers. Sense cap coneixement de la història ni de la vida interior dels països estrangers, sense un coneixement personal del seu moviment obrer, fins i tot sense la possibilitat de seguir la premsa estrangera, Stalin es veu cridat avui a forjar i resoldre els problemes de la revolució internacional. Amb d’altres paraules, Stalin és l’encarnació més absoluta de la caricatura de l’emigració en la forma en què se la representa la seua imaginació. Açò és també el que explica per què les incursions al camp de les qüestions internacionals a partir de la tardor de 1924 (es pot trobar sense esforç el dia i la data) tenen sempre un caràcter episòdic, entretallat, accidental, sense ésser per això menys nocives.
No és a causa de l’atzar que l’empirisme profundament cínic de Stalin i la passió de Bukharin pel joc de les generalitzacions hagen marxat junts durant un període relativament llarg. Stalin actuava sota l’efecte dels xocs socials directes; Bukharin, amb el seu dit menut, removia cel i terra per a justificar el nou gir brusc. Stalin considerava les generalitzacions de Bukharin com un mal inevitable. Per si mateix, considerava com abans que no hi havia raó per a inquietar-se per “tempestats” teòriques “en un got d’aigua”. Però, en un cert sentit, les idees viuen la seua pròpia vida. Els interessos s’adhereixen a les idees. Recolzades sobre els interessos, les idees fonamenten als homes. Així, servint Stalin, Bukharin s’ha convertit en el teòric que alimenta al grup de dreta, mentre que Stalin continua essent el pràctic dels procediments centristes. Ací està la causa del seu desacord. En el VI Congrés, el desacord esclatà amb major escàndol com que havia estat disfressat durant molt de temps.
L’interès real, i no purament formal, que porta a Stalin a la Internacional és rebre dels seus quadres dirigents el suport necessari al següent gir de la seua política interior. Amb d’altres paraules, allò que s’exigeix de la Internacional és una docilitat d’aparell.
En el VI Congrés, Bukharin llegí una lletra de Lenin a Zinoviev i a ell mateix en què els prevenia que, si es dedicaven a reemplaçar en la Internacional als homes intel·ligents i independents per dòcils imbècils, la matarien amb seguretat. Bukharin només s’ha arriscat a donar a conèixer aquestes línies quan li han estat necessàries per a defensar-se contra Stalin. En els fons, l’advertència de Lenin, que ressona tan tràgicament avui, engloba al mateix temps el règim de Zinoviev, el de Bukharin i el de Stalin. També aquesta part del Testament ha estat aixafada. En el moment actual no sols dins del Partit Comunista rus, sinó en tots els partits comunistes estrangers sense excepció, tots els elements que han edificat la Internacional i que l’han dirigit en l’època dels quatre primers congressos, estan apartats de la direcció i exclosos del partit. Aquest relleu general dels quadres dirigents no es deu, segurament, a l’atzar. La línia de Stalin necessita stalinistes, no leninistes.
Aquesta és la raó per la qual els Pepper, Kuusinen, Martinov, Petrovsky, Rafès, Manuilski i consorts són tan útils i irreemplaçables. Estan fets per a adaptar-se. Tractant d’obtenir de la Internacional l’obediència completa, realitzen el seu suprem destí. Per a molts dels seus pensionats, el burocratisme s’ha convertit en la premissa d’una “llibertat” individual superior. Estan preparats per a qualsevol canvi radical d’opinió, a condició de tenir l’aparell al seu darrere, i al mateix temps es creuen els hereus directes de la revolució d’octubre i els seus missatgers en el món. Què més necessiten? Certament, construeixen una Internacional a imatge i semblança seua.
Aquesta “obra” serva, no obstant això, un defecte fatal: no té en compte la resistència dels materials, és a dir, la classe obrera vivent. Als països capitalistes, la resistència ha aparegut abans, perquè no el comunistes no tenen un aparell coercitiu. Tanmateix totes les seues simpaties per la revolució d’octubre, les masses obreres no estan en absolut disposades a confiar en el primer garrot transformat en cap i adorar un “cap de sardina”. Les masses no poden i no volen comprendre el mecanisme de l’aparell. Greus esdeveniments les instrueixen. No veuen més que errors, confusions i derrotes. Els obrers comunistes senten refredar-se l’atmosfera al seu voltant. Les seues inquietuds es transformen en un problema ideològic, que es converteix en la base dels agrupaments fraccionals.
Està clar: la Internacional ha entrat en un període en què cal expiar durament els errors de sis anys al llarg dels quals s’han tractat les idees com a bitllets menyspreats, als revolucionaris com a funcionaris i a les masses com a un cor dòcil. Les crisis més greus estan encara per arribar. Les necessitats ideològiques de l’avantguarda proletària ja s’obren pas, fent cruixir els cercles de l’aparell. El monolitisme enganyós s’enfonsa en la Internacional més ràpidament que en el Partit Comunista rus, en el que, ja des d’ara, la pressió de l’aparell és enterament reemplaçada per la repressió econòmica i estatal.
No cal anomenar els perills del desmembrament fraccional. Però fins a la data ningú ha aconseguit vèncer el fraccionalisme amb lamentacions. El conciliacionisme, del que es queixen tant totes les resolucions, és encara menys capaç de debilitar al fraccionalisme. Ell mateix és un producte semiacabat de la lluita fraccional. El conciliacionisme està inevitablement cridat a diferenciar-se i ésser reabsorbit. Tota suavització o camuflatge de les divergències d’opinions no faria més que agreujar el caos i conferir un caràcter més durador i més dolorós a les formacions fraccionals. Només es pot vèncer el problema creixent nascut del fraccionalisme adoptant una línia de principi clara. Des d’aquest punt de vista, l’actual període de lluita ideològica declarada és un profund factor de progrés; basta de comparar-lo no amb l’ideal abstracte del “monolitisme”, sinó amb la realitat mortífera d’aquests últims anys.
Tres línies essencials es presenten en el pla internacional: la línia de dreta, que és una temptativa il·lusòria de ressuscitar en les noves condicions la socialdemocràcia d’abans de la guerra, en el millor dels casos tipus Bebel (Brandler, etc.); la línia d’esquerra, que és la continuació i el desenvolupament del bolxevisme i la revolució d’octubre: és la nostra; en fi, la línia centre, que oscil·la entre les dues línies principals, allunyant-se tant d’una com d’una altra, desproveïda de tot contingut de principi propi i, en definitiva, servint sempre de cortina a l’ala dreta: són Stalin i els seus partidaris.
Van a produir-se encara desplaçaments de tipus personal, fins i tot en les altes esferes. Quant al gros de les masses comunistes, les masses del partit i les masses sense partit, la seua autodeterminació està encara enterament per realitzar-se. Es tracta, puix, de conquerir les masses. La lluita no ha de revestir per aquest fet sinó una intransigència encara major. No es conquesta les masses amb al·lusions o mitges paraules. La dialèctica del desenvolupament és tal que només es pot salvar la Internacional del perill de la descomposició fraccional per mitjà d’un agrupament decidit, ferm i intransigent de la fracció internacional dels bolxevics-leninistes.
[i] L’hotel Lux és, en Moscou, la residència dels comunistes estrangers.