Fou mitjançant l’anàlisi de l’experiència, dels errors i de les tendències de la revolució de 1905 com es constituiren definitivament el bolxevisme, el menxevisme i l’ala esquerra de la socialdemocràcia alemanya i internacional. L’anàlisi de l’experiència de la revolució xinesa té avui la mateixa importància per al proletariat internacional.
No obstant això, aquesta anàlisi, lluny d’haver començat, està prohibida. La literatura oficial s’ocupa d’ajustar immediatament els fets a les resolucions del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, la inconsistència de les quals s’ha manifestat plenament. El projecte de programa arredoneix tot allò que és possible les arestes vives del problema xinès, però, en l’essencial, avala la política funesta seguida pel Comitè Executiu de la Internacional Comunista. Se substitueix l’anàlisi d’un dels més grans processos de la història per una defensa literària dels esquemes que han fracassat.
El projecte de programa diu:
“Els acords provisionals [amb la burgesia indígena dels països colonials] sols són admissibles fins que no siguen un obstacle per a l’organització revolucionària dels obrers i els camperols i porten una lluita efectiva contra l’imperialisme.”
Aquesta fórmula, encara que està intercalada a posta dins d’una oració subordinada, és una de les tesis fonamentals del projecte, almenys per als països d’Orient. L’oració principal parla, evidentment, d’“alliberar [ els obrers i els camperols] de la influència de la burgesia indígena”. No obstant això, no jutgem des del punt de vista del gramàtic, sinó des del de l’home polític; utilitzant la nostra pròpia experiència, diem: l’oració principal no té ací més que un valor secundari, mentre que l’oració subordinada conté l’essencial. Considerada en el seu conjunt, la fórmula és el clàssic nus escorredor menxevic, que es tanca ací al voltant del coll dels proletaris d’Orient.
De quins “acords provisionals” s’hi parla? En la política, com en la naturalesa, tot és “provisional”. ¿Potser que es tracte ací d’“ententes” circumstancials estrictament pràctiques? És evident que no podem, en l’esdevenidor, renunciar a acords semblants, rigorosament limitats i servint cada vegada un objectiu clarament definit. Aquest és el cas, per exemple, quan es tracta d’un acord amb els estudiants del Guomindang per a l’organització d’una manifestació antiimperialista, o bé de l’ajuda prestada pels comerciants xinesos als vaguistes d’una empresa concessionària estrangera. Tals fenòmens no poden ésser exclosos en absolut per a l’esdevenidor, ni tan sols en Xina. Però llavors, ¿què fan ací condicions polítiques d’ordre general: “En tant que [la burgesia] no s’opose a l’organització revolucionària dels obrers i els camperols i porte una lluita efectiva [!] contra l’imperialisme”. L’única “condició” de tot acord amb la burgesia, acord separat, pràctic, limitat a mesures definides i adaptades a cada cas, consisteix en no barrejar les organitzacions ni les banderes, ni directament ni indirecta, ni per un dia ni per una hora, en distingir el roig del blau, en no creure mai que la burgesia siga capaç de portar una lluita real contra l’imperialisme i de no ésser un obstacle per als obrers i els camperols, o que estiga disposada a fer-ho. L’altra condició ens resulta absolutament inútil per als acords pràctics. Al contrari, no podria resultar-nos més que perjudicial, en eliminar la línia general de la nostra lluita contra la burgesia, lluita que no cessa durant el breu període de l’“acord”. Des de fa molt de temps, s’ha dit que els acords estrictament pràctics, que no ens lliguen de totes maneres i no ens creen cap obligació política, poden, si això resulta avantatjós en el moment considerat, ésser conclosos amb el mateix diable. Però seria absurd exigir alhora que en aqueixa ocasió el diable es convertís al cristianisme, i que se servís de les seues banyes, no contra els obrers i els camperols, sinó per a fer obres piadoses. En plantejar semblants condicions, actuaríem ja, en els fons, com els advocats del diable, i li estaríem demanant que ens deixés convertir-nos en els seus padrins.
Plantejant aquestes condicions absurdes, embellint per endavant la burgesia, el projecte de programa diu, amb una nitidesa i una claredat perfectes (malgrat el caràcter diplomàtic subordinat de l’oració), que es tracta precisament de coalicions polítiques duradores, i no d’acords ocasionals conclosos per raons pràctiques. Però llavors, ¿què significa aqueixa exigència que la burgesia lluite “efectivament” i “no siga un obstacle...”? ¿Imposem aqueixes condicions a la mateixa burgesia i exigim que faça públicament una promesa? Farà tot allò que vullguem. Fins i tot enviarà els seus delegats a Moscou, s’adherirà a la Internacional Camperola, s’unirà com a simpatitzant a la Internacional Comunista, farà l’ullet a la Internacional Sindical Roja; en una paraula, prometrà tot allò que li permeta (amb la nostra ajuda) enganyar millor, més fàcilment i més completament els obrers i els camperols, llençant-los arena als ulls... fins a la propera ocasió (seguint el model de la de Xangai).
¿Que potser no es tracta ací de promeses polítiques de la burgesia que, repetim-ho, les farà immediatament, assegurant-se així la nostra garantia davant les masses obreres? ¿És possible que es tracte d’una valoració “objectiva”, “científica”, portada a terme sobre la burgesia indígena, d’una espècie de mesurament “sociològic” de les aptituds d’aquesta burgesia per a combatre i “no ésser un obstacle”? Però, ai!, Com ho testifica l’experiència més recent, habitualment resulta de tals mesuraments que els experts queden com uns imbècils. Açò no importaria res si només es tractés d’ells…
Però no hi ha cap dubte: en el text es tracta precisament de blocs polítics de llarga durada. Seria superflu incloure en un programa el problema dels acords pràctics circumstancials; seria suficient amb una resolució sobre la tàctica “en el moment actual”. Però es tracta de justificar i consagrar l’orientació seguida fins ahir respecte al Guomindang, que féu sucumbir la segona revolució xinesa i és capaç de fer-la sucumbir encara més d’una vegada.
D’acord amb el pensament de Bukharin, vertader autor del projecte, es tracta precisament d’una apreciació de la burgesia colonial, la capacitat de la qual per a combatre i “no ésser un obstacle” ha d’ésser provada, no pel seu propi jurament, sinó mitjançant un esquema estrictament “sociològic”, és a dir, el mil-i-un esquema estrictament adaptat a aquesta obra oportunista.
Perquè la demostració siga més clara, citarem aquí el judici emès per Bukharin sobre la burgesia colonial. Després d’una referència al “fons antiimperialista” de les revolucions colonials i a Lenin (totalment fora de lloc), Bukharin declara:
“La burgesia liberal ha exercit en Xina, durant tota una sèrie d’anys, i no de mesos, un paper objectivament revolucionari, i després s’ha esgotat. No es tractà en absolut d’una “jornada gloriosa” comparable a la revolució liberal russa de 1905.”
Ací tot és erroni des del principi fins a la fi. En efecte, Lenin ensenyà que cal distingir rigorosament la nació burgesa oprimida de la que l’oprimeix, s’hi desprenen dues conseqüències d’excepcional importància; per exemple, en el cas d’una guerra entre països imperialistes i colonials. Per a un pacifista, aquesta guerra és com qualsevol altra; per a un comunista la guerra d’una nació colonial contra una nació imperialista és una guerra burgesa-revolucionària. Lenin elevava així els moviments d’alliberament nacional, les insurreccions colonials i les guerres de les nacions oprimides al nivell de les revolucions democràticoburgeses, en particular al de la russa de 1905. Però Lenin no plantejava en absolut, com ho fa en l’actualitat Bukharin, després del seu gir de 180 graus, les guerres d’alliberament nacional per damunt de les revolucions democràticoburgeses. Lenin exigia distingir entre la burgesia del país oprimit i la del país opressor. Però enlloc ha presentat Lenin aquest problema (i no hauria pogut fer-ho) afirmant que la burgesia d’un país colonial o semicolonial, en l’època de la lluita per l’alliberament nacional, fóra més progressista i més revolucionària que la burgesia d’un país no colonial en el període de la revolució democràtica. Res exigeix que siga així en el pla teòric; la història no ho confirma. Per molt digne de llàstima que siga el liberalisme rus, encara que la seua meitat d’esquerra (la democràcia petit burgesa, els socialistes revolucionaris i els menxevics) haja resultat un avortament, no és possible demostrar que el liberalisme i la democràcia burgesa xinesos hagen mostrat més altura i capacitat revolucionàries que els seus homòlegs russos.
Presentar les coses com si el jou colonial assignés necessàriament un caràcter revolucionari a la burgesia colonial, és reproduir al revés l’error fonamental del menxevisme, que creia que la naturalesa revolucionària de la burgesia russa havia de desprendre’s de l’opressió absolutista i feudal.
La qüestió de la naturalesa i de la política de la burgesia està determinada per tota l’estructura interna de les classes en la nació que mena la lluita revolucionària, per l’època històrica en què s’entaula aquesta lluita, pel grau de dependència econòmica política i militar que lliga la burgesia indígena a l’imperialisme mundial en el seu conjunt, o a una part d’aquest, en fi (açò és el principal), pel grau d’activitat de classe del proletariat indígena i l’estat de les seues relacions amb el moviment revolucionari internacional.
Una revolució democràtica o l’alliberament nacional poden permetre a la burgesia aprofundir i estendre les seues possibilitats d’explotació. La intervenció autònoma del proletariat sobre l’arena revolucionària amenaça d’arrabassar-li totes les possibilitats.
Vegem els fets de prop. Els animadors actuals de la Internacional Comunista repeteixen sense parar que Chiang Kai-chek féu la guerra a l’“imperialisme”, mentre que Kerenski marxà de la mà amb els imperialistes. Conclusió: calia entaular una lluita implacable contra Kerenski, però calia recolzar Chiang Kai-chek.
El lligam entre el kerenskisme i l’imperialisme és indiscutible. Ens podem remuntar més lluny i assenyalar que la burgesia russa “destronà” Nicolau II amb la benedicció dels imperialistes anglesos i francesos. No sols Miliukov i Kerenski recolzaren la guerra de Lloyd George i Poincaré, sinó que Lloyd George i Poincaré recolzaren la revolució de Miliukov i Kerenski, primer contra el tsar i després contra els obrers i els camperols. Aquest és un fet indiscutible.
Però sobre aquest punt, com han marxat les coses en Xina? La “revolució de febrer” s’hi produí en 1911. Aquesta revolució fou un gran pas endavant, encara que hagués estat portada a terme amb la participació molt directa dels imperialistes. En les seues Memòries, Sun Yat-sen conta com la seua organització obtingué per a totes les seues activitats l’“ajuda” dels estats imperialistes (tant Japó, com França, com els Estats Units). Si Kerenski, en 1917, continuà participant en la guerra imperialista, la burgesia xinesa, que era “nacional”, “revolucionària”, etc., recolzà també la intervenció de Wilson en la guerra, en espera que l’entente ajudés a alliberar Xina. Sun Yat-sen, en 1918, es dirigia als governs de l’entente amb els seus projectes de desenvolupament econòmic i alliberament polític de Xina. Res permet afirmar que la burgesia xinesa, en la seua lluita contra la dinastia Manxú haja demostrat unes qualitats més revolucionàries que la burgesia russa en la seua lluita contra el tsarisme, o que l’actitud de Chiang Kai-chek i la de Kerenski envers l’imperialisme hagen diferit en principi.
Però Chiang Kai-chek, afirma el Comitè Executiu de la Internacional Comunista, ha fet també la guerra a l’imperialisme. Presentar les coses d’aqueixa forma és disfressar bastament la realitat. Chiang Kai-chek ha fet la guerra als militaristes xinesos, agents d’un dels estats imperialistes. Açò no és, en absolut, el mateix que fer la guerra a l’imperialisme. Fins i tot Tang Ping-sian comprenia açò. En l’informe que presentà al VII Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista (a finals de 1926) caracteritzà així la política del Guomindang, dirigit per Chiang Kai-chek:
“En el domini de la política internacional té una actitud passiva, amb el ple significat de la paraula… Només està inclinat a lluitar contra l’imperialisme anglès; quant als imperialistes japonesos, està disposat a admetre un compromís amb ells sota determinades condicions.” (Actes taquigràfiques, Vol. 1, p. 406.)
L’actitud del Guomindang respecte a l’imperialisme fou des del principi no revolucionària, sinó totalment col·laboracionista: el Guomindang cercava derrotar els agents de certes potències imperialistes per a entaular posteriorment negociacions amb aquestes mateixes potències o amb altres, en condicions més avantatjoses. Açò és tot.
Tota aquesta forma d’abordar el problema és errònia. Allò que cal considerar no és l’actitud de cada burgesia indígena envers l’imperialisme en general, sinó la seua posició enfront de les tasques històriques revolucionàries que estan a l’ordre del dia en el seu propi país. La burgesia russa fou la d’un estat imperialista opressor. La burgesia xinesa és la d’un país colonial oprimit. L’enderrocament del tsarisme feudal fou un factor de progrés en la vella Rússia. Derrocar el jou imperialista és un factor històric de progrés en Xina. Però la conducta de la burgesia xinesa amb relació a l’imperialisme, al proletariat i al camperolat, no sols no és més revolucionària que la conducta de la burgesia russa respecte al tsarisme i les classes revolucionàries de Rússia, sinó que tal vegada siga encara més reaccionària i covard. Aqueixa és l’única manera de plantejar la qüestió.
La burgesia xinesa és el prou realista i coneix prou bé l’imperialisme mundial per a comprendre que una lluita realment seriosa contra ell exigeix una pressió tan forta de les masses revolucionàries que, des del començament, és la burgesia mateixa la que va a veure’s amenaçada. Si la lluita contra la dinastia Manxú fou una tasca de menor envergadura històrica que l’enderrocament del tsarisme, la lluita contra l’imperialisme mundial és, per contra, històricament un problema més vast. I si, des dels nostres primers passos, hem ensenyat als obrers de Rússia a no creure que el liberalisme estigués disposat a derrocar el tsarisme i abolir el feudalisme ni que la democràcia petit burgesa en fóra capaç, igualment, hauríem d’haver inoculat, des del començament, aquest sentiment de desconfiança als obrers xinesos. En els fons, la nova teoria de Stalin i Bukharin, tan absolutament falsa, sobre la “immanència” de l’esperit revolucionari de la burgesia colonial, no és més que un menxevisme traduït al llenguatge de la política xinesa; serveix simplement per a fer de la situació oprimida de Xina una prima política a favor de la burgesia xinesa; llença sobre el platet de la balança, del costat de la burgesia, un suplement de pes en detriment del proletariat xinès, doblement oprimit.
Però, ens diuen Stalin i Bukharin, autors del projecte de programa, la marxa de Chiang Kai-chek cap al nord provocà un potent despertar de les masses obreres i camperoles. Açò és indiscutible. ¿Però és que el fet que Gutxkov i Txulguin portaren a Petrograd l’acta de l’abdicació de Nicolau II no exercí un paper revolucionari, no despertà a les capes populars més aixafades, més fatigades, més tímides? ¿És que el fet que el laborista Kerenski es convertís en president del Consell de Ministres i comandant en cap de les forces armades no despertà a la massa dels soldats, no els empentà als mítings, no aixecà als camperols de les aldees contra els propietaris rurals? Es pot plantejar també la qüestió d’una forma més àmplia: ¿és que, en general, tota l’activitat del capitalisme no desperta a les masses, no les arrenca, seguint l’expressió del Manifest Comunista, de l’estupidesa de la vida del camp, no llença els batallons proletaris a la lluita? ¿És que un judici històric sobre l’objectiu del capitalisme en el seu conjunt, o de certes accions de la burgesia en particular, pot substituir la nostra actitud activa de classe revolucionària envers el capitalisme i l’activitat de la burgesia? La política oportunista sempre s’ha basat sobre un “objectivisme” d’aquest tipus, no dialèctic, conservador, seguidista. El marxisme sempre ha ensenyat que les conseqüències revolucionàries de certs actes que la burgesia es veu obligada a portar a terme a causa de la seua situació, seran més decisives, incontestables i duradores, com més independent amb relació a la burgesia i menys disposada a deixar-se agafar els dits en l’engranatge burgès, a adornar a la burgesia, a sobreestimar el seu esperit revolucionari i la seua capacitat per a establir el “front únic” i lluitar contra l’imperialisme, siga i estiga l’avantguarda proletària.
El judici formulat per Bukharin sobre la burgesia colonial no resisteix millor la crítica en el pla teòric que en els plans històric i polític. No obstant això, és precisament aquest judici el que pretén el projecte de programa consagrar, com ja ho hem vist.
***
Un error que no és reconegut o condemnat implica sempre un altre posterior, o el prepara.
Si ahir la burgesia xinesa estava incorporada al front revolucionari únic, avui es proclama que “s’ha passat definitivament al camp de la contrarevolució”. No és difícil veure fins a quin punt aquestes incorporacions i aquests traspassos efectuats de manera totalment administrativa, sense una anàlisi marxista un poc seriosa, no tenen fonament.
És absolutament evident que la burgesia no s’uneix al camp dels revolucionaris per atzar, per lleugeresa d’esperit, sinó perquè pateix la pressió dels seus interessos de classe. Per temor de les masses, abandona immediatament la revolució o manifesta obertament contra ella un temor dissimulat fins aleshores. Però no pot passar-se definitivament al camp de la contrarevolució, és a dir, alliberar-se de tota nova obligació de “recolzar” la revolució o, almenys, de flirtejar amb ella més que quan, per mitjans revolucionaris o per altres (els de Bismarck per exemple), aconsegueix satisfer les seues aspiracions fonamentals de classe. Recordem la història dels anys 1848 i 1871. Recordem que si la burgesia russa pogué girar tan resoludament l’esquena a la Revolució de 1905, és perquè rebé d’ella la Duma d’Estat, és a dir, el mitjà d’actuar directament sobre la burocràcia i de tractar amb ella. Però quan la guerra de 1914-1917 revelà de nou que el règim “renovat” era incapaç d’assegurar la satisfacció dels interessos fonamentals de la burgesia, aquesta es girà de nou al costat de la revolució, i el seu gir fou més brutal que en 1905.
¿Pot dir-se que la revolució de 1925-1927 en Xina haja satisfet, tan sols parcialment, els interessos fonamentals del capitalisme xinès? No; Xina està tan allunyada avui de la unitat nacional i la independència duanera com abans de 1925. No obstant això, la creació d’un mercat interior únic i la seua protecció contra les mercaderies estrangeres menys cares constitueixen per a la burgesia xinesa quasi una qüestió de vida o mort; és la segona per ordre d’importància després de la del manteniment de les bases de la dominació de classe sobre el proletariat i els camperols pobres. Però per a la burgesia anglesa i francesa, el manteniment de Xina en situació de colònia no té menys importància que l’autonomia per a la burgesia xinesa. Heus aquí per què hi haurà encara nombrosos zig-zags cap a l’esquerra en la política de la burgesia xinesa. L’esdevenidor reserva moltes temptacions als aficionats del front únic nacional. Dir avui als comunistes xinesos: la vostra coalició amb la burgesia fou correcta des de 1924 fins al final de 1927, però ara no serveix per a res perquè la burgesia s’ha passat definitivament al camp de la contrarevolució, és preparar de nou als comunistes xinesos per a noves ocasions de confusió davant els futurs girs objectius i els zig-zags cap a l’esquerra que la burgesia xinesa inevitablement realitzarà. La guerra que Chiang Kai-chek està portant contra el nord ja fa bascular completament l’esquema mecanicista dels autors del projecte del programa.
***
Però l’error de principi comès en la manera oficial de plantejar la qüestió apareixerà de forma indiscutible, convincent, indiscutible, si recordem un fet molt recent i de gran importància: la Rússia tsarista fou una combinació de nacions dominants i nacions oprimides, les gran-russes i les “al·lògenes”, moltes de les quals es trobaven en una situació de colònies o semicolònies. Lenin no sols exigia que es parés la major atenció a la qüestió nacional dels pobles de la Rússia tsarista, sinó que també proclamava contra Bukharin i consorts que el deure elemental del proletariat de la nació dominant era recolzar la lluita de les nacions oprimides pel dret a disposar de si mateixes, fins i tot la separació. ¿Ha deduït el partit que la burgesia de les nacionalitats oprimides pel tsarisme (polonesos, ucraïnesos, tàrtars, jueus, armenis, etc.) era més radical, més progressiva, més revolucionària que la burgesia russa? L’experiència revela que la burgesia polonesa, tanmateix la combinació de l’absolutisme i el jou nacional, fou més reaccionària que la burgesia russa: en la Duma no se sentia atreta pels cadets sinó pels octubristes. El mateix passà amb la burgesia tàrtara. La gravíssima privació de drets que afectava els jueus no impedí la burgesia jueva ésser encara més poregosa, reaccionària i covarda que la burgesia russa. ¿Els burgesos estonians, letons, georgians o armenis foren més revolucionaris que els burgesos de la Gran Rússia? ¿Com pot hom oblidar semblants lliçons històriques?
Però ¿és possible que hàgem de reconèixer ara, després dels fets, que el bolxevisme s’equivocava quan, contràriament al Bund als dachnaks, als membres del Partit Socialista polonès als menxevics georgians i altres, cridava, des dels albors de la revolució democràticoburgesa, als obrers de totes les nacionalitats oprimides, de tots els pobles colonials de la Rússia tsarista, a agrupar-se en una organització autònoma de classe, a trencar tot lligam organitzatiu no sols amb els partits liberals burgesos, sinó també amb els partits revolucionaris de la petita burgesia, a conquerir la classe obrera en la lluita contra aquests últims i, per mitjà dels obrers, a lluitar contra aquests partits per a influenciar els camperols? No hem comès aquí un error trotskista? ¿No hem saltat, pel que fa a aqueixes nacions oprimides, algunes de les quals estaven extremadament endarrerides, per damunt de la fase de desenvolupament que hauria correspost al Guomindang? Que fàcil és, en efecte, edificar una teoria segons la qual el Partit Socialista polonès, el Dachnak-Tsutiun, el Bund, etc., foren les formes “particulars” d’una col·laboració necessària entre classes diverses en lluita contra l’absolutisme i el jou nacional! ¿És que, vertaderament, es poden oblidar semblants lliçons de la Història?
Abans dels esdeveniments xinesos dels tres darrers anys, estava clar per a un marxista (i ara ha d’estar clar fins i tot per a un cec) que l’imperialisme estranger, en intervenir directament en la vida interior de Xina, fa als Miliukov i als Kerenski xinesos més covards encara, en última, instància, que els seus prototips russos. No és en va que el primer Manifest del nostre partit havia proclamat ja que, com més s’avançava vers Orient, més mesquina i covarda esdevenia la burgesia, i més grans les tasques que incumbien al proletariat. Aquesta “llei” històrica s’aplica enterament a la Xina.
“La nostra revolució és burgesa: és per això que els obrers han de recolzar la burgesia, diuen els polítics desproveïts de tota clarividència que provenen del camp dels liquidadors. La nostra revolució és burgesa, diem nosaltres, nosaltres, els marxistes; és per això que els obrers han d’obrir els ulls al poble, fent-li veure els enganys dels polítics burgesos, ensenyar-los a no creure en les paraules, a no comptar més que amb les seues pròpies forces, la seua organització, la seua unió, el seu armament.”
Aquesta tesi de Lenin serva tot el seu valor per a l’Orient sencer; és absolutament precís que trobe un lloc dins del programa de la Internacional.
La primera etapa per al Guomindang fou un període de dominació de la burgesia indígena, sota l’ensenya apologètica del “bloc de les quatre classes”. El segon període, després del colp d’estat de Chiang Kai-chek, veié la dominació paral·lela i “autònoma” del kerenskisme xinès. Si els populistes russos i els menxevics donaren a la seua curta “dictadura” la forma d’una dualitat de poders oberta, la “democràcia revolucionària” xinesa, per la seua banda, no tenia prou força per a arribar-hi. I com, en general, la Història no treballa per encàrrec, no queda més que comprendre que no hi ha i no hi haurà una altra dictadura “democràtica” que la que exerceix el Guomindang des de 1925. Serà així tant si la semiunitat de Xina assolida pel Guomindang es manté en l’immediat esdevenidor com si el país es desmembra de nou. Però precisament quan la dialèctica de classe de la revolució, després de l’exhauriment de tots els altres recursos, posà a l’ordre del dia la dictadura del proletariat i arrossegà els milions d’oprimits i desheretats de les ciutats i els camps, el Comitè Executiu de la Internacional Comunista col·locà en primer pla la consigna de la dictadura democràtica (és a dir, democràticoburgesa) dels obrers i els camperols. La resposta a aquesta fórmula fou la insurrecció de Canton, que, malgrat el seu caràcter prematur i de la seua direcció aventurista, mostra que la nova etapa, la tercera, serà la futura revolució xinesa. Cal insistir-hi.
Cercant un segur contra els pecats del passat, la direcció, cap a finals de l’any anterior, imprimí de forma criminal un ritme a la marxa dels esdeveniments que desembocà en l’avortament de Canton. Però fins i tot un avortament pot ensenyar-nos molt sobre l’estat de la mare i el procés de l’embaràs. Des del punt de vista teòric, la importància enorme, decisiva, dels esdeveniments de Canton amb relació als problemes essencials de la revolució xinesa, és que ens trobem en presència d’un fet extremadament rar en història i en política: un experiment de laboratori a una escala gegantina. L’hem pagat car; açò ens obliga encara més a assimilar bé els ensenyaments.
Segons la informació de Pravda (núm. 31), una de les consignes del combat en Canton fou el crit: “A baix el Guomindang!” Després de la traïció de Chiang Kai-chek i després de la de Wan Tin-wei (que no trairen a la seua classe, sinó les nostres il·lusions), el Comitè Executiu de la Internacional Comunista féu solemnes promeses: “No cedirem la bandera del Guomindang!” No obstant això, els obrers de Canton prohibiren el Guomindang i proclamaren fora de la llei totes les seues tendències. Açò significa que per a realitzar totes les tasques fonamentals, la burgesia (no sols la gran, sinó també la petita) no presenta una força política, de partit, de fracció, al costat de les quals el partit del proletariat puga resoldre els problemes de la revolució democràticoburgesa. El problema de la conquesta del moviment dels camperols incumbeix ja enterament al proletariat i directament al partit comunista. Aquí es troba la clau que permetrà prendre la posició. Perquè puga haver-hi una solució vertadera dels problemes democraticoburgesos, caldrà que tot el poder es concentre a mans del proletariat.
A propòsit del poder soviètic efímer de Canton, Pravda comunica:
“En interès dels obrers, el Soviet de Canton ha decidit... el control sobre la producció pels obrers i la realització d’aquest control pels comitès de fàbrica..., la nacionalització de la gran indústria, dels transports i la banca.”
Més endavant se citen mesures d’aquest gènere:
“Confiscació de tots els habitatges de la gran burgesia en profit dels treballadors.”
Així, per tant, els obrers de Canton estaven en el poder i el poder estava de fet en mans del Partit Comunista. El programa del nou poder comprenia no sols la confiscació de les terres dels terratinents, per molt que haguessen pertangut al Guomindang, sinó també la nacionalització de la gran indústria, els bancs, els transports i fins i tot la confiscació dels habitatges de la burgesia i de tots els seus béns en profit dels treballadors. Si aquests són els mètodes de la revolució burgesa, hom es pregunta a què s’assemblarà en Xina la revolució proletària!
Encara que les directrius del Comitè Executiu de la Internacional Comunista no hagen parlat mai de la dictadura proletària ni de mesures socialistes, encara que Canton es distingisca pel seu caràcter petitburgès de Xangai, Hankow i altres centres industrials del país, el colp d’estat revolucionari realitzat contra el Guomindang ha portat automàticament a la dictadura del proletariat; des dels seus primers passos, a causa de la situació de conjunt, ha hagut d’aplicar mesures més radicals que les que foren preses al principi de la Revolució d’Octubre. I aquest fet, tot i la seua aparença paradoxal, deriva normalment tant de les relacions socials en Xina com de tot el desenvolupament de la revolució.
La propietat terratinent (gran i mitjana, tal com es troba en Xina) es mescla de la manera més íntima amb el capitalisme de les ciutats, i fins i tot amb el capitalisme estranger. No existeix en Xina casta de terratinents que s’opose a la burgesia. L’explotador més comú i el més avorrit al camp és el kulak usurer, agent del capitalisme financer de les ciutats. També la revolució agrària té un caràcter tant antifeudal com antiburgès. En Xina no hi haurà, o no haurà a penes, una etapa semblant a la primera etapa de la nostra Revolució d’Octubre, durant la qual el kulak anava amb els camperols mitjans i pobres, i sovint al seu capdavant, contra el propietari terratinent. La revolució agrària en aquest país significa i significarà, d’ara en avant, la insurrecció no sols contra el reduït nombre de propietaris i buròcrates vertaders, sinó també contra el kulak i l’usurer. Si, entre nosaltres, els comitès de camperols pobres només intervingueren en la segona etapa de la Revolució d’Octubre, cap a la meitat de 1918, al contrari, en Xina, apareixeran en escena, siga sota l’aspecte que siga, tan prompte com renasca el moviment agrari. La “deskulakizatció” serà, en Xina, el primer, i no el segon pas de l’octubre xinès.
No obstant això, la revolució agrària no constitueix l’únic fons de la lluita històrica que es desenvolupa actualment en Xina. La revolució agrària més radical, el repartiment de les terres (és evident que el Partit Comunista el recolzarà fins al final), no permetran per si sols sortir de l’atzucac econòmic. Xina necessita igualment la seua unitat nacional, la seua sobirania econòmica, és a dir, l’autonomia duanera o, més exactament, el monopoli del comerç exterior; però això exigeix que s’allibere de l’imperialisme mundial. Per a aquest últim, Xina no és només la font més abundant d’enriquiment; garanteix també la seua existència, en constituir una vàlvula de seguretat per a les explosions que es produeixen avui en dia a l’interior del capitalisme europeu i que es produiran demà a l’interior del capitalisme nord-americà. És açò el que determina per endavant l’excepcional amplitud i la monstruosa aspror de la lluita que les masses populars xineses hauran de sostenir, sobretot ara que la seua profunditat ha pogut ésser mesurada per tots els participants.
El paper enorme del capital estranger en la indústria xinesa, i l’hàbit que ha adquirit, per a la defensa dels seus apetits, de recolzar-se directament sobre les baionetes “nacionals”, converteixen el programa del control obrer en quelcom encara menys realitzable del que ho fou entre nosaltres. L’expropiació directa de les empreses capitalistes, en primer lloc les estrangeres, després de les xineses, serà, amb gran versemblança imposada pel curs de la lluita l’endemà de la revolució victoriosa.
Les mateixes causes objectives, socials i històriques, que determinaren l’aparició d’octubre en la revolució russa es presenten en Xina amb un aspecte encara més agut. Els pols burgès i proletari de la nació estan oposats en Xina amb més intransigència encara, si és possible, que a Rússia, perquè, d’una banda, la burgesia xinesa ha nascut directament lligada a l’imperialisme estranger i al seu aparell militar i, d’altra banda, el proletariat xinès ha pres contacte, des del principi, amb la Internacional Comunista i la Unió Soviètica. Numèricament, el camperolat xinès representen dins del país una massa molt més considerable encara que el camperolat rus; però, tenallat per les contradiccions mundials (de la seua solució, en un sentit o en un altre, en depèn el seu destí), el camperolat xinès és encara més incapaç d’exercir un paper dirigent que el camperolat rus. En l’actualitat açò no és ja simplement una previsió teòrica, és un fet enterament comprovat en tots els seus aspectes.
Aquestes premisses socials i polítiques, la importància de les quals no es pot discutir, mostren que, per a la tercera revolució xinesa, no sols ha caducat definitivament la fórmula de la dictadura democràtica, sinó també que, malgrat el seu gran endarreriment, o més aïna a causa d’aqueix endarreriment, Xina no passarà, a diferència de Rússia, per un període “democràtic”, ni tan sols d’una durada de sis mesos com fou el cas, de novembre de 1917 a juliol de 1918, de la Revolució d’Octubre; des del principi haurà de portar a terme una gran transformació i suprimir la propietat privada a les ciutats i al camp.
És cert que aquesta perspectiva no concorda amb la concepció pedant i esquemàtica de les relacions entre l’economia i la política. Però la responsabilitat d’aquesta discordança que fa commoure’s els prejudicis arrelats de nou (encara que octubre els haja assestat ja un seriós colp), no incumbeix al “trotskisme”, sinó a la llei del desenvolupament desigual. En aquest cas és justament aplicable.
Seria una mostra de pedanteria afirmar que si s’hagués seguit una política bolxevic en la Revolució de 1925-1927, el Partit Comunista xinès s’hauria apoderat del poder amb seguretat. Però afirmar que aquesta possibilitat estava completament exclosa seria quelcom propi d’un filisteisme vergonyós. El moviment de masses dels obrers i els camperols, el mateix que la desagregació de les classes dominants, podia permetre la seua realització. La burgesia indígena enviava els seus Chiang Kai-chek i els seus Wan Tin-wei a Moscou; cridava a les portes de la Internacional Comunista per mitjà dels seus Hou Han-min precisament perquè enfront de les masses revolucionàries se sentia feble en grau extrem: coneixia aquesta debilitat i cercava protegir-se per avançat. Els obrers i els camperols no haurien seguit la burgesia indígena si nosaltres no els haguéssem agafat a llaç i els haguéssem fet seguir-la. Si la política de la Internacional Comunista hagués estat un poc correcta, el resultat de la lluita del Partit Comunista per la conquesta de les masses hauria estat decidit per avançat: el proletariat xinès hauria recolzat els comunistes, i la guerra camperola hauria recolzat al proletariat revolucionari.
Si des del començament de la marxa cap al Nord haguéssem començat a establir soviets a les regions “alliberades” (i les masses hi aspiraven amb totes les seues forces), hauríem adquirit la base necessària i reunit l’impuls revolucionari; hauríem concentrat al nostre voltant les insurreccions agràries; hauríem creat el nostre exèrcit i descompost el de l’enemic; tanmateix la seua joventut, el Partit Comunista xinès hauria pogut madurar sota la direcció judiciosa de la Internacional Comunista en el curs d’aqueixos anys excepcionals; hauria pogut arribar al poder si no en tota Xina d’una sola vegada, almenys en una part considerable del seu territori. I, el més important de tot, hauríem tingut un partit.
Però precisament en el domini de la direcció s’ha produït una cosa absolutament monstruosa, una vertadera catàstrofe històrica: l’autoritat de la Unió Soviètica, del Partit Bolxevic, de la Internacional Comunista, ha servit enterament per a recolzar Chiang Kai-chek contra la política pròpia del Partit Comunista, i posteriorment per a recolzar Wan Tin-wei com a dirigent de la revolució agrària. Després d’haver aixafat la base mateixa de la política leninista i haver trencat la columna vertebral del jove Partit Comunista xinès, el Comitè Executiu de la Internacional Comunista determinà per endavant la victòria del kerenskisme xinès sobre el bolxevisme, dels Miliukov xinesos sobre els Kerenski, de l’imperialisme anglojaponès sobre els Miliukov xinesos. Aquesta és la significació (l’única significació) del que ha succeït en Xina en 1925-1927.
¿Com ha jutjat l’últim Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, doncs, l’experiència adquirida en la revolució xinesa, incloent-hi la que ha aportat el colp d’estat de Canton? Quines són les perspectives que ha esbossat per a l’esdevenidor? A propòsit de la revolució xinesa, la resolució del Plenari de febrer de 1928 permet abordar les parts del projecte de programa consagrades al respecte; diu així:
“No és exacte caracteritzar [aquesta revolució] com una revolució “permanent” (posició del representant del Comitè Executiu de la Internacional Comunista). La tendència a saltar [?] per damunt de l’etapa burgesa i democràtica de la revolució estimant al mateix temps [?] que aquesta revolució és “permanent” és un error anàleg al de Trotski en 1905 [?].”
Des que Lenin deixà la seua direcció, és a dir, des de 1923, l’activitat ideològica de la Internacional Comunista consisteix sobretot en lluitar contra el pretès “trotskisme”, i en particular contra la “revolució permanent”. ¿Com ha estat possible llavors que, sobre el problema fonamental de la revolució xinesa, no sols el Comitè Central del Partit Comunista xinès, sinó també el delegat oficial de la Internacional Comunista (és a dir, un delegat que havia rebut instruccions especials), cometen precisament l’“error” pels que centenars d’homes es troben a Sibèria o a la presó? La lluita respecte a la qüestió xinesa dura ja dos anys i mig. Quan l’Oposició declarà que l’antic Comitè Central (Tchen Du-siu), patint la influència de les falses directrius de la Internacional Comunista, practicava una política oportunista, aquesta valoració fou tractada de “calúmnia”. La direcció del Partit Comunista xinès fou considerada com irreprotxable. El cèlebre Tan Pin-sian, aprovat per tot el VII Ple del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, jurava:
“Des que sorgí el trotskisme, el Partit i les Joventuts Comunistes adoptaren per unanimitat una resolució contra ell.” (Actes taquigràfiques, p. 205.)
Quan, a pesar de totes aquestes conquestes, els esdeveniments desenvoluparen tràgicament la seua lògica, que menà al primer desastre de la revolució i posteriorment al segon, encara més espantós, la direcció del Partit Comunista xinès, abans exemplar, fou batejada de menxevic i destituïda en vint-i-quatre hores. Al mateix temps hom anuncià que la nova direcció representava enterament la línia de la Internacional Comunista. Però quan començà una nova etapa seriosa, hom acusà al nou Comitè Central del Partit Comunista xinès d’haver passat (com hem vist, no de paraula, sinó amb actes) a una actitud de pretesa “revolució permanent”. El delegat de la Internacional Comunista prengué la mateixa via. Aquest fet sorprenent, realment inconcebible, no pot explicar-se més que per la separació “sorprenent” que s’obre entre les directrius del Comitè Executiu de la Internacional Comunista i la vertadera dinàmica de la revolució.
No insistirem aquí sobre el mite de la “revolució permanent” de 1905, que fou posat en circulació en 1924 per a crear problemes i despistar. Ens acontentarem d’examinar com s’ha reflectit aquest mite en el problema de la revolució xinesa.
El primer paràgraf de la resolució de febrer, del que ha estat presa la citació reproduïda més amunt de les motivacions suficients de la seua actitud negativa envers la pretesa “revolució permanent”:
“El període actual de la revolució xinesa és el de la revolució burgesa i democràtica, que no està acabada ni des del punt de vista econòmic (transformació agrària i abolició de les relacions feudals), ni des del punt de vista de la lluita contra l’imperialisme (unitat de Xina i independència nacional), ni des del punt de vista del caràcter de classe del poder (dictadura del proletariat i dels camperols).”
Aquesta exposició de motius és un encadenament ininterromput d’errors i contradiccions.
El Comitè Executiu de la Internacional Comunista ha ensenyat que la revolució xinesa ha d’assegurar a Xina la possibilitat de desenvolupar-se en la via del socialisme. Només es pot assolir aquest objectiu si la revolució no es deté en les tasques democràtiques burgeses, només si en el seu creixement, en passar d’una fase a una altra, és a dir, en desenvolupar-se sense interrupció (o d’una forma permanent), condueix Xina a un desenvolupament socialista. Açò és precisament el que Marx entenia per revolució permanent. ¿Com pot hom, doncs, parlar d’una banda de la via no capitalista seguida pel desenvolupament de Xina i negar, d’una altra, el caràcter permanent de la revolució en general?
Però, segons replica la resolució del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, la revolució no està acabada ni des del punt de vista de la transformació agrària, ni des del punt de vista de la lluita nacional contra l’imperialisme. Hom en dedueix el caràcter democràtic burgès de la revolució xinesa en el període actual. En realitat, el període actual és el de la contrarevolució. Sens dubte, el Comitè Executiu de la Internacional Comunista vol dir que la pròxima onada de la revolució xinesa, o, més exactament, la tercera revolució xinesa, tindrà un caràcter burgès democràtic, ja que la segona revolució xinesa de 1925-1927 no ha resolt ni la qüestió agrària ni el problema nacional. De totes maneres, fins i tot davall aquesta forma esmenada, un raonament semblant descansa sobre una total incomprensió de l’experiència i els ensenyaments tant de la revolució xinesa com de la revolució russa.
La revolució de febrer de 1917 havia deixat sense solucionar a Rússia tots els problemes interiors i internacionals: el feudalisme al camp, la vella burocràcia, la guerra i el desastre econòmic. Era partint d’aquesta situació com no sols els socialistes revolucionaris i els menxevics, sinó també nombrosos responsables del nostre partit, demostraven a Lenin que “el període actual de la revolució era el d’una revolució democràticoburgesa”. Sobre aquest punt essencial la resolució del Comitè Executiu de la Internacional Comunista no fa més que tornar a copiar les objeccions que feren els oportunistes a Lenin en 1917 a fi d’oposar-se a la lluita per la dictadura del proletariat.
En el text, més endavant, es diu que la revolució democràticoburgesa no està acabada no sols des del punt de vista econòmic i nacional, sinó tampoc “des del punt de vista de la naturalesa de classe del poder (dictadura del proletariat i els camperols)”. Açò no pot significar més que una cosa: la prohibició al proletariat xinès de lluitar pel poder fins que no hi haja al capdavant de Xina un “vertader” govern democràtic. Malauradament, no s’indica on trobar-lo.
La confusió augmentà encara més des del moment que la consigna dels soviets fou rebutjada per a Xina en el curs d’aquests dos últims anys, ja que, segons es deia, la creació dels soviets només és admissible quan es passa a la revolució proletària (“teoria” de Stalin). No obstant això, quan fou realitzada la transformació revolucionària, quan els que hi participaven arribaren a la conclusió de què es tractava precisament del pas a la revolució proletària, hom els acusà de “trotskisme”. ¿Es pot, amb semblants mètodes, educar el partit i ajudar-lo a complir les seues grans tasques?
A fi de salvar una posició desesperada, la resolució del Comitè Executiu de la Internacional Comunista (en ruptura amb el curs d’altres idees), trau prematurament el seu últim argument: invoca l’imperialisme. Resulta que la tendència a saltar per damunt de l’etapa democràticoburgesa:
“…és tant [!] més nociva quant que en plantejar així la qüestió s’elimina [?] la particularitat nacional més important de la revolució xinesa, que és una revolució semicolonial”.
L’única significació que poden tenir aquestes paraules absurdes és la idea que el jou de l’imperialisme serà derrocat per una espècie de dictadura no proletària. És el mateix que dir que s’invoca la “particularitat nacional més important” en l’últim moment per a embellir la imatge bé de la burgesia xinesa indígena, bé de la “democràcia” petit burgesa de Xina. Aquest argument no pot tenir un altre sentit. Però ja hem examinat d’una forma prou detallada aquesta concepció en el capítol que tracta “sobre la naturalesa de la burgesia colonial”. És inútil tornar-hi.
Cal que Xina conega encara una lluita gegantina, aferrissada, sagnant, prolongada, per conquestes tan elementals com la liquidació de les formes més “asiàtiques” de servitud, l’emancipació i la unitat del país. Però com ho ha mostrat el curs dels esdeveniments, és precisament aquest fet el que fa impossible en l’esdevenidor l’existència d’una direcció, o fins i tot d’una semidirecció burgesa de la revolució. La unitat i l’emancipació de Xina constitueixen avui un problema internacional, al igual que l’existència de l’URSS. Només es pot resoldre aquest problema mitjançant la lluita aferrissada de les masses populars, masses aixafades, famolenques, perseguides, sota la direcció directa de l’avantguarda proletària. Lluita no sols contra l’imperialisme mundial, sinó també contra els seus agents econòmics i polítics en Xina, contra la burgesia, incloent-hi la burgesia indígena. Aquesta és la via de la dictadura del proletariat.
A partir d’abril de 1917, Lenin explicava als seus adversaris, que l’acusaven d’haver-se passat a la “revolució permanent”, que la dictadura del proletariat i dels camperols s’havia realitzat ja, en part, en l’època de la dualitat de poder. Més tard precisà que aquesta dictadura havia trobat la seua prolongació en el primer període del poder dels soviets quan el camperolat enter realitzava amb els obrers la transformació agrària, mentre que la classe obrera no procedia encara a la confiscació de les fàbriques i feia l’experiència del control obrer. Pel que fa a “la naturalesa de classe del poder”, la “dictadura” socialista revolucionària i menxevic donà el que podia donar: un avortament de dualitat de poder. Pel que fa a la transformació agrària, la revolució llençà al món un bebè sa i fort, però fou ja la dictadura del proletariat qui hi exercí de comare. Amb d’altres paraules, tot allò que la fórmula teòrica de la dictadura del proletariat i els camperols tractava d’unir es veié descompost en el curs de la lluita de classes. La corfa buida del mig poder fou lliurada provisionalment a Kerenski i Tseretelli, mentre que el vertader nucli de la revolució agrària i democràtica pertanyia a la classe obrera triomfant. Aquesta és la dissociació dialèctica de la dictadura democràtica que no han comprès els dirigents del Comitè Executiu de la Internacional Comunista. S’han enfonsat en un atzucac polític, en condemnar mecànicament el procediment que consisteix en “saltar per damunt de l’etapa burgesa i democràtica”, i en intentar dirigir un procés històric per mitjà de circulars. Si s’entén per etapa burgesa i democràtica la realització de la revolució agrària per la via de la dictadura “democràtica”, llavors és la Revolució d’Octubre la que saltà audaçment “per damunt” de l’etapa burgesa i democràtica. Cal condemnar-la?
¿Per què, doncs, allò que fou inevitable històricament en Rússia, allò que expressà el bolxevisme en el seu més alt grau, resulta ésser ara “trotskisme” en Xina? És, evidentment, en virtut de la mateixa lògica que proclama que la teoria de Martinov, que durant vint anys ha estat deshonrada pel bolxevisme a Rússia, és convenient per a Xina.
¿Però pot hom al respecte, en general, admetre una analogia amb la situació a Rússia? Nosaltres responem que la consigna de la dictadura del proletariat i els camperols és llençada pels dirigents del Comitè Executiu de la Internacional Comunista basant-se només en el mètode de les analogies, però de les analogies literàries, formals, i no a partir del materialisme històric. Pot hom admetre una analogia entre Xina i Rússia si aborda la comparació d’una forma correcta. Lenin ho féu excel·lentment no després dels fets, sinó avançant-s’hi, preveient els errors futurs dels epígons. Centenars de vegades Lenin hagué de defensar la revolució proletària d’octubre, que s’atreví a conquerir el poder encara que els problemes burgesos i democràtics no haguessen rebut encara solució; Lenin responia: és precisament per aquesta raó i justament per a donar-los-en.
El 16 de gener de 1923 Lenin escrivia a propòsit dels pedants que es pronunciaven contra la conquesta del poder referint-se a un argument “indiscutible”, el fet que Rússia no estava madura:
“Ni tan sols se’ls ocorre, per exemple, que Rússia, situada en la divisòria entre els països civilitzats i els que han emprès definitivament per primera vegada, a causa d’aquesta guerra, el camí de la civilització (els països de tot l’Orient, els països no europeus), que Rússia, dic, podia i havia de mostrar, per això, certes peculiaritats que, clar està, no surten de la pauta general del desenvolupament mundial, però que distingeixen la seua revolució de totes les revolucions anteriors hagudes als països d’Europa Occidental, introdueixen algunes innovacions parcials en desplaçar-se als països orientals” (Lenin, Obres Escollides en dotze volums, Volum XII, p, 386, edició espanyola)
La “particularitat” que precisament aproximava Rússia als països d’Orient era, per a Lenin, que des dels albors del moviment, el jove proletariat devia, per tal d’obrir la via vers el socialisme, escombrar la barbàrie feudal i totes les altres antigalles.
Si es pren com a punt de partida l’analogia leninista entre Xina i Rússia, podem dir: des del punt de vista de la naturalesa política del poder, tot allò que podia realitzar la dictadura democràtica ha estat intentat en Xina, primer en el Canton de Sun Yat-sen, després en el marxa de Canton a Xangai amb el colp d’estat de Xangai com a acte final; després on el Guomindang d’esquerra aparegué en la seua forma pura, és a dir, segons les directrius del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, com a organitzador de la revolució agrària i, en realitat, com el seu botxí. Quant a les tasques de la revolució burgesa i democràtica, hauran d’omplir el primer període de la futura dictadura del proletariat i dels camperols pobres xinesos. Quan no sols el paper de la burgesia xinesa sinó també el de la “democràcia” s’ha palesat enterament, quan s’ha convertit en quelcom absolutament incontestable que, en les batalles futures, la “democràcia” exercirà les seues funcions de botxí més vigorosament encara que en el passat, avançar en l’actualitat la consigna de la dictadura democràtica del proletariat i els camperols és, simplement, permetre dissimular noves varietats del Guomindang, és tendir una trampa al proletariat.
Recordem, per a completar, allò que Lenin digué breument respecte als bolxevics que continuaven oposant l’experiència socialista revolucionària i menxevic a la consigna de la “vertadera” dictadura democràtica:
“Aquell que únicament parla de “dictadura revolucionària democràtica del proletariat i els camperols”, marxa endarrerit, es passa de fet de banda de la petita burgesia contra la lluita de la classe proletària; ha d’ésser relegat als arxius de les “rareses” bolxevics d’abans de la revolució (podríem anomenar-los els arxius dels “vells bolxevics”)” (Aquestes paraules foren pronunciades durant les discussions de les Tesis d’abril en 1917)
Aquestes paraules sonen encara avui com si fossen actuals.
No cal dir que no es tracta en absolut, en l’actualitat, de cridar el Partit Comunista xinès a aixecar-se immediatament per la conquesta del poder. No es pot suprimir les conseqüències d’una derrota revisant simplement la tàctica. Actualment, la revolució està en un reflux. La verborrea a penes dissimulada que conté la resolució del Comitè Executiu de la Internacional Comunista quan assegura que la revolució segueix de nou el seu curs ascendent, perquè hi ha en Xina execucions sense nombre i una dura crisi comercial i industrial, revela una lleugeresa d’esperit criminal, però res més. Després de tres derrotes considerables, una crisi econòmica no excita el proletariat, sinó que el deprimeix. Es troba ja exhaurit sense ella, i les execucions estan destruint el partit, políticament afeblit. En Xina, hem entrat en un període de reflux; per tant, cal aprofundir en els problemes teòrics, afavorir l’autoeducació crítica del partit, establir i consolidar ferms punts de suport en tots els dominis del moviment obrer, constituir cèl·lules als pobles, dirigir i unificar els combats parcials, primer defensius i després ofensius, dels obrers i els camperols pobres.
Per on començarà el nou flux de les masses? ¿Quines són les circumstàncies que donaran a l’avantguarda proletària, situada al capdavant de masses formades per diversos milions, l’impuls revolucionari necessari? No es pot predir. És l’esdevenidor el que mostrarà si bastaran els processos interns per si sols, o si serà un xoc vingut des de fora el que ajude.
Hi ha raons suficients per a pensar que el desastre de la revolució xinesa, estretament condicionat per una direcció errònia, permetrà a la burgesia xinesa i estrangera sortir triomfant, en certa mesura, de l’espantosa crisi econòmica que assola actualment al país; no cal dir que aquest resultat serà assolit a costa dels obrers i els camperols. Aquesta fase d’“estabilització” agruparà de nou els obrers, els donarà cohesió, els tornarà la confiança de classe en si mateixos i els oposarà de nou, més brutalment, a l’enemic; però aquest moviment se situarà en una etapa històrica més elevada. Només quan s’alce una nova onada ofensiva del moviment proletari es podrà evocar seriosament la perspectiva d’una revolució agrària.
No està exclòs que, en el primer període, aquesta tercera revolució reproduïsca, en forma molt abreujada i modificada, les etapes ja travessades, presentant, per exemple, algunes noves paròdies de “front nacional unificat”. Però difícilment donarà aquest primer període temps al partit de proclamar davant les masses populars les seues “tesis d’abril”, és a dir, el seu programa i la seua tàctica per a prendre el poder. Ara bé, què en diu el projecte de programa?
“La transició que porta ací [en Xina] a la dictadura del proletariat no és possible més que a través de tota una sèrie de graus preparatoris [?], després de tot un període de transformació durant el creixement [?] de la revolució democràtica en revolució socialista.”
Amb d’altres paraules, tots els “graus” passats no compten, el projecte de programa veu davant allò que ja ha quedat enrere. Aquesta és una manera conformista d’abordar la qüestió. És obrir en tota la seua amplitud la porta a noves experiències del tipus de la del Guomindang. D’aquesta manera, amagant els vells errors, es prepara inevitablement el camí a nous errors.
Si abordem el nou impuls revolucionari el ritme del qual, amb seguretat, serà incomparablement més ràpid que el dels precedents, conservant l’esquema caduc de la “dictadura democràtica”, podem estar segurs que la tercera revolució anirà a la ruïna igual que la segona.
El segon paràgraf de la mateixa resolució del ple de febrer del Comitè Executiu de la Internacional Comunista diu així:
“La primera onada de l’ampli moviment revolucionari dels obrers i els camperols, el curs del qual, en l’essencial, seguia les consignes i en gran part la direcció del Partit Comunista, ja s’ha retirat. Ha acabat, en tota una sèrie de centres del moviment revolucionari, amb les derrotes més cruels dels obrers i els camperols, amb la destrucció material dels comunistes i, en general, dels quadres revolucionaris del moviment obrer i camperol.”
Quan pujava la marea, el Comitè Executiu de la Internacional Comunista deia que tot el moviment marxava sota la bandera blava i sota la direcció del Guomindang, que substituïa fins i tot els soviets. És precisament per açò pel que el Partit Comunista se subordinà al Guomindang. Però també és precisament per aquesta raó que el moviment revolucionari ha acabat en “les derrotes més cruels”. Ara, estant reconegudes les derrotes, hom intenta esborrar completament el Guomindang, fer com si no hagués existit, com si el Comitè Executiu de la Internacional Comunista no hagués proclamat que la bandera blava era també la seua bandera.
Abans se’ns deia que no havia hagut una sola derrota, ni a Xangai ni en U-Tchang; que es tractava d’etapes de la revolució, que passava a “un estadi més elevat”. Açò és el que ens ensenyaven. Ara proclama hom brutalment que la suma de totes aqueixes etapes constitueix “les derrotes més cruels”. De totes maneres, per a camuflar en certa manera aquest error inaudit de previsió i de valoració, el paràgraf amb què conclou la resolució declara:
“El Comitè Executiu de la Internacional Comunista prescriu com a un deure per a totes les seccions de la Internacional Comunista lluitar contra la calúmnia de la socialdemocràcia i els trotskistes, que afirmen que la revolució xinesa està liquidada [?] ...”
En el primer paràgraf de la resolució se’ns deia que el “trotskisme” consistia en creure que la revolució xinesa és permanent, és a dir, que es transforma en el curs del seu creixement, passant precisament ara de la fase burgesa a la fase socialista. Llegint l’últim paràgraf, ens assabentem que, segons la concepció dels “trotskistes”, “la revolució xinesa està liquidada”. Com pot una revolució liquidada ésser permanent? Açò és pur Bukharin. Cal ésser totalment irresponsable i irreflexiu per a permetre’s presentar contradiccions semblants, que minen des de la seua arrel tot pensament revolucionari.
Si per “liquidació” de la revolució s’entén el fet que l’ofensiva dels obrers i els camperols ha estat rebutjada i ofegada en sang, que les masses estan en un retrocés i un reflux, que abans que hi haja un nou ascens de l’onada, llevat que hi concórreguen altres circumstàncies, encara han de produir-se dins de les mateixes masses processos moleculars que necessiten una certa durada impossible de determinar per avançat, si és açò el que entén per liquidació, llavors no es distingeix en res de les “derrotes més cruels” que el Comitè Executiu de la Internacional Comunista ha hagut de reconèixer finalment.
¿O potser hem d’entendre la paraula “liquidació” literalment, com el definitiu aixafament de la revolució xinesa, la impossibilitat del seu renaixement en una nova etapa? Hom podria parlar d’una perspectiva semblant amb serietat, és a dir, no per a crear confusió, només en dos casos: si Xina estigués abocada al desmembrament i la desaparició completa (però res autoritza semblant hipòtesi), o bé si la burgesia xinesa es mostrés capaç de resoldre els problemes fonamentals de la seua nació pels seus propis mitjans no revolucionaris. ¿No és aquesta última variant la que intenten atribuir-nos, ara, els teòrics del “bloc de les quatre classes”, que han fet doblegar-se el Partit Comunista davall el jou de la burgesia?
La història es repeteix. Els cecs que, durant un any i mig, no comprengueren les proporcions de la derrota de 1923, ens acusaren, a propòsit de la revolució alemanya, d’ésser uns “liquidadors”. Però aquesta lliçó que tan cara costà a la Internacional no els ha servit de res. En l’actualitat reprenen les seues velles fórmules, aplicant-les no en Alemanya, sinó a Xina. És cert que experimenten amb més urgència que fa quatre anys la necessitat de trobar “liquidadors”. En efecte, ara és quelcom patent que si hi ha hagut algú que haja “liquidat” la segona revolució xinesa, han estat precisament els autors de l’aliança amb el Guomindang.
La força del marxisme rau en la seua capacitat de previsió. En aquest punt, l’Oposició pot subratllar la completa confirmació de les seues previsions per l’experiència: primer respecte al Guomindang en el seu conjunt, després respecte al Guomindang “d’esquerra” i el Govern d’U-Tchang, i, en fi, l’“avançament” de la tercera revolució, el colp d’estat de Canton. ¿Que pot haver-hi una confirmació millor de la justesa de les nostres opinions en el pla teòric?
La mateixa línia oportunista que, a través d’una política de capitulació davant la burgesia provocà ja, en les dues primeres etapes, les derrotes més cruels per a la revolució, “es transformà, però per a agreujar-se” durant la tercera etapa, fins a esdevenir una política d’incursions aventureres contra la burgesia, desembocant així en la derrota.
Si la direcció no s’hagués afanyat tant ahir en oblidar les derrotes que ella mateixa havia provocat, hauria començat per explicar al Partit Comunista que no s’aconsegueix la victòria en un obrir i tancar d’ulls, que en el camí que mena vers la insurrecció hi ha encara un període de lluites intenses, incansables, furioses per la conquesta política dels obrers i els camperols.
El 27 de setembre de 1927, dèiem al Presídium del Comitè Executiu de la Internacional Comunista:
“Els diaris d’avui anuncien que l’exèrcit revolucionari ha pres Swateu. Fa ja unes quantes setmanes que avancen els exèrcits de Ho-Lun i de Ye-tin. Pravda els qualifica de revolucionaris... Però jo vos pregunte: quines són les perspectives que s’obren per a la revolució xinesa com a conseqüència de l’avanç de l’exèrcit revolucionari i de la presa de Swateu? Quines són les consignes del moviment? Quin és el programa? Quins han d’ésser les formes d’organització? On ha anat a amagar-se la consigna dels soviets xinesos llençada sobtadament (per un dia) per Pravda al juliol?”
Sense l’oposició prèvia del Partit Comunista al Guomindang en el seu conjunt, sense una agitació portada a terme pel partit entre les masses a favor dels soviets i el poder dels soviets, sense una mobilització de les masses darrere de les consignes de la revolució agrària i l’alliberament nacional, sense la creació, l’extensió i el reforçament sobre el terreny dels soviets de diputats dels obrers, dels soldats i dels camperols, la insurrecció de Ho-Lun i Ye-Tin (fins i tot fen a una banda la seua política oportunista) només podia ésser una aventura revolucionària, makhnovisme pseudocomunista; no podia més que estavellar-se contra el seu propi aïllament. I s’hi estavellà.
El colp de Canton fou una rèplica més greu, a major escala, de l’aventura de Ho-Lun i de Ye-Tin, i les seues conseqüències foren infinitament més tràgiques.
La resolució de febrer del Comitè Executiu de la Internacional Comunista combat l’esperit putschista del Partit Comunista xinès, és a dir, la tendència a organitzar enfrontaments armats. De totes maneres, no diu que aquestes tendències siguen una reacció a tota la política oportunista de 1925-1927, i la conseqüència inevitable de l’ordre estrictament militar, donada des de dalt, de “canviar de ritme”, sense que hi haja hagut una valoració sobretot allò que s’ha fet, sense que hagen estat revisades obertament les bases de la tàctica i s’haja proposat una visió clara de l’esdevenidor. La campanya de Ho-Lun i el colp d’estat de Canton foren explosions de putschisme (i en aqueixes condicions no podia ésser d’una altra manera).
No es pot elaborar un vertader antídot per al putschisme, ni tampoc per a l’oportunisme, més que si es comprèn bé la veritat següent: la direcció de la insurrecció dels obrers i camperols pobres, la conquesta del poder i la instauració de la dictadura del proletariat recauen, d’ara en avant, amb tot el seu pes, a sobre del Partit Comunista xinès. Si aquesta veritat hi penetra enterament, estarà tan poc inclinat a improvisar incursions militars contra les ciutats, o insurreccions que en realitat són trampes, com a córrer servilment darrere de la bandera de l’enemic.
La resolució del Comitè Executiu de la Internacional Comunista es condemna a si mateixa a l’esterilitat, encara que no siga més que perquè disserta d’una forma totalment arbitrària sobre el caràcter inacceptable del salt per damunt de les etapes, sobre la caràcter nociu del putschisme, i perquè serva totalment silenci sobre les causes socials del colp d’estat en Canton i de l’efímer règim soviètic a què donà naixement. Nosaltres, opositors, estimem que el colp d’estat fou una aventura intentada per la direcció a fi de salvar el seu “prestigi”. Però per a nosaltres està clar que fins i tot una aventura es desenrotlla segons les lleis que determina l’estructura del medi social. Aquesta és la raó per la qual cerquem descobrir, en la insurrecció de Canton, els trets de la futura etapa de la revolució xinesa. Aquests trets coincideixen plenament amb l’anàlisi teòrica que havíem establert abans d’aquesta insurrecció. Però el Comitè Executiu de la Internacional Comunista, que considera que la sublevació de Canton fou un episodi correcte i normal del desenvolupament de la lluita, té també el deure de caracteritzar la seua naturalesa de classe. No obstant això, la resolució del Comitè Executiu de la Internacional Comunista no diu una sola paraula sobre això, encara que el Ple s’haja celebrat immediatament després dels esdeveniments de Canton. ¿No és aquesta la prova més convincent que la direcció actual de la Internacional Comunista, encabotant-se a seguir una línia de conducta errònia, haja de limitar-se a parlar dels pretesos errors comesos en 1925 o al llarg d’altres anys, però no s’atrevisca a abordar la insurrecció de Canton de 1927, la significació de la qual anul·la totalment l’esquema de la revolució en Orient tal com ho havia establert el projecte de programa?
La resolució de febrer del Comitè Executiu de la Internacional Comunista fa responsables al camarada N... i a altres del fet de “que no hi haja hagut en absolut un soviet elegit en Canton” com l’òrgan de la insurrecció (subratllat en el text de la resolució). Aquesta acusació encobreix en realitat una confessió sorprenent.
L’informe de Pravda (núm. 31), establert sobre la base d’una documentació directa, anunciava que el poder dels soviets ha estat instaurat en Canton. Però no contenia ni una sola paraula que indiqués que el soviet de Canton no havia esta elegit, és a dir, que no era un soviet (perquè com podria no ésser elegit un soviet?). Ens hem assabentat d’açò gràcies a una resolució. Meditem un poc sobre la seua significació. El Comitè Executiu de la Internacional Comunista ensenya en l’actualitat que és necessari un soviet per a fer la insurrecció i que no hi ha cap necessitat d’ell abans d’això. Però heus aquí que la insurrecció és decidida per un soviet que no existeix! No és en absolut una cosa senzilla aconseguir l’elecció d’un soviet: cal que les masses sàpien per experiència què és un soviet, que comprenguen aquesta institució, que el seu passat les haja acostumat a una organització soviètica elegida. Açò ni tan sols es plantejà en Xina, perquè la consigna dels soviets fou qualificada de trotskista precisament en el curs del període en què hauria hagut de convertir-se en l’eix de tot el moviment. Però quan, amb tota precipitació, es decidí la insurrecció per a transcendir les derrotes, també calgué designar per ordre un soviet. Si no es posen totalment al nu les arrels d’aquest error, es pot transformar fins i tot la consigna dels soviets en un nus escorredor per a estrangular la revolució.
Lenin ja havia explicat als menxevics que la tasca històrica fonamental dels soviets és la d’organitzar o ajudar a organitzar la conquesta del poder; i després, que l’endemà de la victòria esdevenen l’aparell d’aquest poder. Els epígons (i no els deixebles) han tret la conclusió que no es poden organitzar els soviets fins que sona la campaneta de la insurrecció. Transformen amb posterioritat la generalització leninista en una breu i petita recepta que, lluny de servir la revolució, la posa en perill.
Abans de la presa del poder a l’octubre de 1917 pels soviets bolxevics hi havia hagut durant nou mesos uns soviets socialistes-revolucionaris i menxevics. Els primers soviets revolucionaris havien existit dotze anys abans a Sant Petersburg, Moscou i dotzenes d’altres ciutats. Abans que el soviet de 1905 s’estengués a les fàbriques i tallers de la capital s’havia creat a Moscou durant la vaga un soviet de diputats dels impressors. Uns quants mesos abans, al maig de 1905, la vaga d’Ivanovo-Vozniesensk havia fet sorgir un òrgan dirigent, que tenia ja els trets essencials d’un soviet de diputats obrers. Han transcorregut més de dotze anys entre el primer assaig de creació d’un soviet de diputats obrers i la gegantina experiència que fou l’establiment del poder dels soviets. Evidentment, aquest retard no s’aplica obligatòriament en absolut als altres països, entre ells Xina. Però imaginar que els obrers xinesos seran capaços d’alçar soviets amb l’ajuda d’una petita i breu recepta amb què se substitueix la generalització leninista, és reemplaçar la dialèctica de l’acció revolucionària per una ordenança impotent i enutjosa pròpia d’un pedant. No és en vigílies de la insurrecció, quan es llença la consigna de la conquesta immediata del poder, quan cal establir els soviets; en efecte, si s’arriba a l’estadi de la conquesta del poder, si les masses estan preparades per a la insurrecció, sense que existisquen soviets, açò significa que altres formes i altres mètodes d’organització han permès efectuar la tasca de preparació que assegurarà l’èxit de la insurrecció; la qüestió dels soviets no té llavors ja més que una importància secundària, es redueix a un problema de tècnica organitzativa, o fins i tot a una qüestió de vocabulari. La tasca dels soviets no consisteix simplement en exhortar les masses a la insurrecció o en desencadenar-la, sinó fonamentalment en conduir a les masses a la sublevació passant per les etapes necessàries. Al principi, el soviet no guanya en absolut les masses gràcies a la consigna de la insurrecció, sinó gràcies a altres consignes parcials; només a continuació, pas a pas, va portant les masses vers aquesta consigna, sense dispersar-les pel camí i impedint que l’avantguarda se separe del conjunt de la classe. El més freqüent és que el soviet es constituïsca principalment sobre la base d’una lluita vaguística, que té davant ella una perspectiva de desenvolupament revolucionari, però que es limita en el moment considerat a les reivindicacions econòmiques. En l’acció, les masses han de sentir i comprendre que el soviet és la seua organització, d’elles, que agrupa les seues forces per a la lluita, per a la resistència, per a l’autodefensa i per a l’ofensiva. No és en l’acció d’un dia ni, en general, en una acció portada a terme d’una sola vegada, com poden sentir i comprendre açò, sinó a través d’experiències que adquireixen durant setmanes, mesos, fins i tot anys, amb discontinuïtat o sense. Aquesta és la raó per la qual només una direcció d’epígons i buròcrates pot retenir una massa que es desperta i es disposa a crear soviets, quan el país travessa una època de sacsades revolucionàries, quan la classe obrera i els camperols pobres del camp veuen obrir-se davant ells la perspectiva de la conquesta del poder, encara que no siga sinó en una de les etapes ulteriors, i fins i tot si en l’etapa considerada aquesta perspectiva únicament apareix davant una minoria restringida. Aqueixa és la concepció que sempre hem tingut dels soviets. Hem vist en ells una forma d’organització vasta i flexible, accessible des dels primers passos del seu ascens revolucionari a les masses que no fan més que despertar-se, i capaç d’unir la classe obrera en el seu conjunt, siga quin siga el nombre dels que entre ella hagen assolit un nivell de desenvolupament suficient per a comprendre els problemes de la conquesta del poder.
Encara cal citar a aquest respecte els testimonis escrits? Heus aquí, per exemple, allò que escrivia Lenin respecte als soviets en l’època de la primera revolució:
“El Partit Obrer Socialdemòcrata rus [denominació del partit en aquella època] no ha renunciat mai a utilitzar en un ascens revolucionari si fa o no fa fort certes organitzacions d’obrers sense partit, del tipus dels soviets de diputats obrers, a fi d’augmentar la influència dels socialdemòcrates sobre la classe obrera i de consolidar el moviment obrer socialdemòcrata.”
Els testimonis literaris i històrics d’aquest tipus que podríem citar són innumerables. Però la qüestió, sembla, està prou clara sense ells.
Prenent a contrapeu aquesta opinió, els epígons han transformat els soviets en una espècie d’uniforme de gala amb què el Partit vesteix simplement el proletariat en vigílies de la conquesta del poder. Però aleshores és quan no es pot improvisar uns soviets en vint-i-quatre hores, per encàrrec, directament amb l’objectiu de preparar la insurrecció. Les experiències d’aquest tipus revesteixen inevitablement el caràcter d’una ficció destinada a ocultar, mitjançant una aparença ritual del sistema soviètic, l’absència de les condicions necessàries per a la presa del poder. Açò és el que es produí en Canton, on el soviet fou simplement designat per ordre per a respectar el ritual. És aquí on porta la manera dels epígons de plantejar la qüestió.
***
En la polèmica que s’ha alçat a propòsit dels esdeveniments xinesos s’ha acusat l’Oposició d’una contradicció, segons sembla, flagrant: mentre que a partir de 1926 l’Oposició ha proposat en les seues intervencions la consigna dels soviets en Xina, els seus representants s’han pronunciat contra ella en Alemanya, a la tardor de 1923. Potser no s’haja manifestat mai l’escolàstica dins del pensament polític d’una forma tan sorollosa com per mitjà d’aquesta acusació. Efectivament, exigim que s’abordés en Xina la creació dels soviets, considerats com l’organització dels obrers i els camperols que tenia un valor propi, en el moment en què ascendia la marea. La institució dels soviets hauria d’haver tingut com a funció principal la d’oposar els obrers i els camperols a la burgesia del Guomindang i a la seua agència, que constituïa la seua esquerra. La consigna dels soviets en Xina significava, en primer lloc, la necessitat de trencar el vergonyós “bloc de les quatre classes” que portava al suïcidi, i de fer sortir al Partit Comunista del Guomindang. El centre de gravetat del problema no es trobava, doncs, en una forma abstracta d’organització, sinó en una línia de conducta de classe.
En Alemanya, en canvi, no es tractava a la tardor de 1923 més que d’una forma d’organització. Com a conseqüència de la passivitat extrema, de l’endarreriment, de la lentitud manifestades per la direcció de la Internacional Comunista i del Partit Comunista alemany, s’havia deixat passar el moment favorable per a cridar els obrers a la creació de soviets; gràcies a la pressió de la base, els comitès de fàbrica ocuparen per si mateixos dins del moviment obrer alemany, a la tardor de 1923, el lloc que haurien tingut els soviets, amb un èxit segurament major, si el Partit Comunista hagués portat a la pràctica una política correcta i audaç. En aquell moment, la situació era molt greu. Perdre encara més temps era deixar escapar definitivament una situació revolucionària. La insurrecció estava per fi a la vista, i el seu llançament previst en el termini mínim. Proclamar en semblants circumstàncies la consigna dels soviets hauria estat cometre la major neciesa teòrica que hom pot concebre. El soviet no és per si mateix un talismà dotat de poders miraculosos. En la situació d’aleshores, uns soviets creats precipitadament únicament haurien estat un duplicat dels comitès de fàbrica; hauria calgut privar aquests de les seues funcions revolucionàries per a transmetre-les a uns soviets acabats de crear i que no gaudien encara de cap autoritat; i això en quin moment? Quan cada dia comptava. S’hauria substituït l’acció revolucionària pel joc més nefast, que consisteix en distreure’s, al terreny organitzatiu, amb puerilitats.
És indiscutible que la forma d’organització soviètica pot tenir una importància enorme, però només quan tradueix en el moment adequat una línia de conducta política correcta. No obstant això, pot adquirir una significació negativa d’amplitud igualment considerable quan es transforma en una ficció, en un fetitxe, en una corfa buida. Uns soviets alemanys creats en l’últim minut, a la tardor de 1923, no haurien aportat cap novetat política; haurien introduït la confusió al terreny organitzatiu. En Canton fou encara pitjor. El soviet creat precipitadament, per a oferir un sacrifici als ritus, no servia més que per a camuflar un putsch aventurer. És pel que ens hem assabentat després dels fets consumats que el soviet de Canton s’assemblava a un antic drac xinès: estava dibuixat simplement sobre el paper. La política dels titelles i els dracs de paper no és la nostra. Nosaltres ens oposàrem a què s’improvisaren en Alemanya, en 1923, uns soviets per telègraf. Nosaltres volíem la creació de soviets en Xina en 1926. Nosaltres ens hauríem oposat a la creació d’un soviet de carnestoltes en Canton al desembre de 1927. No existeix ací contradicció, sinó, per contra, una profunda unitat en la concepció de la dinàmica del moviment revolucionari i de les seues formes d’organització.
La qüestió del paper i de la significació dels soviets, que s’ha desfigurat, embolicat i enfosquit per la teoria i la pràctica aplicades en el curs dels darrers anys, no ha estat aclarida en absolut en el projecte de programa.
La consigna de la dictadura del proletariat, destinat a arrossegar al seu darrere els camperols pobres, està indissolublement lligada al problema del caràcter socialista de la futura revolució, de la tercera revolució xinesa. No obstant això, com no és només la història la que es repeteix, com els errors que els homes oposen a les seues exigències es renoven igualment, escoltem ja formular l’objecció següent: Xina no està madura per a la revolució socialista. ¿És que Rússia, considerada aïlladament, estava madura per al socialisme? Segons Lenin, no. Ho estava per a la dictadura del proletariat, l’únic mètode que permet resoldre els problemes nacionals urgents. No obstant això, el destí de la dictadura en el seu conjunt està determinat, en última instància, per la marxa de l’evolució mundial, el que no exclou, sinó que, per contra, pressuposa una política correcta de la dictadura proletària: consolidació i desenvolupament de l’aliança dels obrers i els camperols, recórrer a totes les mesures que afavorisquen l’adaptació, d’una banda, a les condicions nacionals, i d’una altra, al moviment de l’evolució mundial. Aquestes veritats valen també per a Xina.
En el mateix article, La nostra revolució (16 de gener de 1923), en què Lenin establia que els trets originals de Rússia reproduïen en el seu desenvolupament les particularitats de l’evolució dels països orientals, qualifica d’“infinitament banal” l’argument de la socialdemocràcia europea segons el qual “no som suficientment majors per a arribar al socialisme; no tenim, seguint l’expressió de qualsevol classe de senyors savis de la seua mena, els fonaments econòmics objectius del socialisme”. Però si Lenin es burla dels “savis” senyors, no és perquè ell mateix supose l’existència dels fonaments del socialisme a Rússia, sinó perquè la seua absència, si bé impedeix que el puga construir amb les seues soles forces, no implica que calga renunciar al poder, com ho pensaven i continuen pensant encara els pedants i els filisteus. En aquest article, Lenin respon, per centèsima o per mil·lèsima vegada, als sofismes dels herois de la II Internacional: “Aquesta tesi indiscutible que afirma que Rússia no està madura per al socialisme no permet un judici decisiu sobre la nostra revolució.” Açò és el que no poden ni volen comprendre els autors del projecte de programa. Per si mateixa, la tesi de la falta de maduresa econòmica i cultural, tant de Xina com de Rússia (evidentment major encara en Xina que a Rússia) no pot ésser discutida. Però no s’hi pot deduir en absolut que el proletariat haja de renunciar a la conquesta del poder, quan aquesta conquesta és dictada per totes les condicions històriques i per una situació revolucionària al país.
La qüestió històrica concreta, política, es redueix a saber no si Xina està econòmicament madura per a establir el seu propi socialisme, sinó més aïna si, políticament, està madura per a la dictadura del proletariat. Aquestes dues preguntes no són idèntiques en absolut. Ho serien si no existís en el món una llei del desenvolupament desigual. En el present cas, aquesta llei, que s’estén enterament a les relacions mútues entre l’economia i la política, és perfectament aplicable. Està Xina, doncs, madura per a la dictadura del proletariat? Només l’experiència de la lluita podrà dir-ho d’una forma indiscutible. Per aquesta mateixa raó, només la lluita pot decidir en quines condicions s’efectuaran la unificació, l’alliberament i el renaixement de Xina. Qui diu que Xina no està madura per a la dictadura del proletariat, afirma amb això que la tercera revolució xinesa es veurà ajornada per molts anys.
Certament, no quedarien moltes esperances si les supervivències del feudalisme foren realment dominants dins de l’economia xinesa, com ho afirmen els dirigents del Comitè Executiu de la Internacional Comunista. Però, afortunadament, en general, les supervivències no poden dominar. Tampoc sobre aquest punt repara el projecte de programa els errors comesos, sinó que, per contra, els accentua amb una nebulosa evasió. El projecte parla del “predomini de les relacions feudals medievals tant en l’economia del país com en la seua superestructura política”. Açò és radicalment fals. Què significa “predomini”? Es tracta del nombre de persones afectades? O d’un paper dominant i dirigent en l’economia del país? Un creixement intern extremadament ràpid de la indústria, basat en la importància del capital comercial i bancari i en la conquesta del país per la seua banda, la dependència completa en què es troben les regions camperoles més importants amb relació al mercat, el paper enorme i en constant creixement del comerç exterior, la subordinació total del camp xinès a les ciutats, tots aquests fets afirmen el predomini total, la dominació directa de les relacions capitalistes en Xina. Certament, les relacions feudals de servitud i semiservitiud són força importants. D’una banda, daten encara de l’època feudal; d’altra banda, són formacions noves, resurreccions del passat degudes a l’endarreriment que pateix el desenvolupament de les forces productives, a la superpoblació agrària, a l’acció del capitalisme comercial i usurer, etc. Però allò que domina no són les relacions “feudals” (o més exactament la servitud i, en general, les relacions precapitalistes), sinó precisament les relacions capitalistes. Només el paper predominant de les relacions capitalistes permet, d’altra banda, pensar seriosament en la perspectiva de l’hegemonia del proletariat en la revolució nacional. D’una altra forma, no s’unirien els extrems.
“La força del proletariat en no importa quin país capitalista és infinitament més gran que la proporció del proletariat respecte a la població total. Açò és així perquè el proletariat domina econòmicament el centre i els nervis de tot el sistema de l’economia capitalista, i també perquè al terreny econòmic i polític el proletariat expressa sota la dominació capitalista els interessos reals de l’enorme majoria dels treballadors.
Igualment, el proletariat, encara que constituïsca una minoria dins de la població (o quan és l’avantguarda del proletariat, conscientment i verdaderament revolucionària, la que constitueix aquesta minoria), és capaç de derrocar la burgesia i d’arrossegar immediatament al seu costat nombrosos aliats provinents de la massa dels semiproletaris i els petit burgesos, massa que no es pronunciarà mai per endavant per la dominació del proletariat, que no comprendrà les condicions i les tasques d’aquesta dominació, sinó que es convencerà només per la seua experiència posterior de la ineluctabilitat, de la justícia, de la legitimitat de la dictadura proletària” (Lenin, 1919, Vol. XVI, p. 458)
El paper del proletariat xinès en la producció és ja considerable. En el curs dels propers anys no farà sinó créixer. Com ho han mostrat els esdeveniments, el seu paper polític hauria pogut ésser grandiós. Però tota la conducta de la direcció s’orientà en el sentit de reduir al no-res la possibilitat que se li oferia al proletariat d’assegurar-se el paper dirigent.
El projecte del programa diu que la construcció del socialisme no és possible en Xina més que “si és recolzada directament pels països de dictadura proletària”. De tal forma, ens trobem aquí respecte a Xina el que el partit havia admès sempre a propòsit de Rússia. Però si no hi ha forces suficients en Xina per a construir per si mateixes la societat socialista, llavors, segons la teoria de Stalin i Bukharin, el proletariat xinès no hauria de prendre el poder en cap etapa de la revolució. O bé el fet que existisca l’URSS resol la qüestió de manera inversa? En aquest cas nostra tècnica seria suficient per a construir la societat socialista no sols entre nosaltres a l’URSS, sinó també en Xina, és a dir, en dos grans països molt endarrerits econòmicament i que comprenen sis-cents milions d’habitants. ¿O, tal vegada, podem admetre en Xina el caràcter ineluctable de la dictadura del proletariat perquè aquesta dictadura s’introduirà al circuit de la revolució socialista mundial i es convertirà no sols en un anella d’aquest, sinó també en una de les seues formes motrius? Però és justament així com plantejava Lenin el problema de la Revolució d’Octubre, la “originalitat” de la qual consisteix precisament en un desenvolupament anàleg al dels països d’Orient. Veiem així com la teoria del socialisme en un sol país, creada en 1925 per a combatre el “trotskisme”, sembra problemes i confusió cada vegada que s’aborda un nou i gran problema revolucionari.
El projecte de programa va encara més lluny en aquesta via. Oposa Xina i l’Índia a “la Rússia d’abans de 1917”, Polònia [“etc.” ?]), considerades com a països que disposen “d’un cert mínim d’indústria per a construir triomfalment el socialisme”, o bé (com es diu de forma més precisa, i més errònia, en un altre context) com a països que disposen de les “bases materials necessàries i suficients per a construir el socialisme integral”. Es tracta aquí, com ja sabem, d’un vertader joc de paraules amb l’expressió de Lenin: bases “necessàries i suficients”. Hi ha ací una trampa inadmissible, perquè Lenin enumera amb precisió les bases polítiques i les condicions d’organització, incloent-hi les que procedeixen de la tècnica, de la cultura i del rol internacional. Però l’essencial continua essent el problema de saber com es pot determinar a priori el mínim d’indústria suficient per a construir el socialisme complet, quan es tracta d’una lluita mundial entre dos sistemes econòmics, entre dos règims socials, i, d’altra banda, la nostra base econòmica és molt més feble.
Si només tenim en compte la palanca econòmica, està clar que la nostra, la de l’URSS, i amb més motiu la de Xina i l’Índia, és infinitament menys poderosa que la del capitalisme mundial. Però el problema en la seua totalitat es resoldrà per mitjà de la lluita revolucionària entre dos sistemes polítics, lluita d’envergadura mundial. En la lluita política, la palanca més potent està del nostre costat o, més exactament, pot i deu, si practiquem una política correcta, caure en les nostres mans.
Sempre en el mateix article, La nostra revolució, després de les paraules “per a crear el socialisme, és necessari un cert nivell cultural”, Lenin subratlla: “encara que ningú puga dir quin nivell és aquest.” Per què no pot dir-ho ningú? Perquè aquesta qüestió es resol per una lluita, per una emulació d’envergadura mundial entre dos sistemes socials i dues cultures. Trencant enterament amb aquesta idea de Lenin, que examina el fons mateix del problema, el projecte de programa afirma que la Rússia anterior a 1917 posseïa precisament aquest “mínim de tècnica” i, com a conseqüència, també de cultura, necessari per a construir el socialisme en un sol país. Els autors del projecte intenten dir en el programa el que a priori “ningú pot dir”. És impossible, és absurd cercar el criteri del “mínim” suficient en una estadística nacional (“Rússia abans de 1917”), quan tot el problema es resol en la dinàmica revolucionària. Sobre aquest criteri erroni i arbitràriament aïllat per a una nació és sobre on descansa la base teòrica de l’esperit nacional, que manifesta els seus límits en política i es converteix després en una font d’inevitables errors nacional-reformistes i socialpatriotes.
Les lliçons de la segona revolució xinesa són ensenyaments per a tota la Internacional Comunista, i en primer lloc per a tots els països d’Orient.
Tots els arguments avançats per a defensar la línia menxevic en la revolució xinesa haurien de tenir (si hom els prengués seriosament) tres vegades més força quan hom els aplica a l’Índia. Allà baix, en aqueixa colònia clàssica, el jou de l’imperialisme té unes formes infinitament més directes i més concretes que en Xina. Les supervivències de les relacions feudals, és a dir, de la servitud, són a l’Índia, d’una altra forma, força més profundes i més considerables. Malgrat això (o, per a parlar amb més exactitud, precisament per aquesta raó) els mètodes aplicats en Xina, que han arruïnat la revolució, tindrien en l’Índia unes conseqüències encara més funestes. Només un moviment immens i indomable de les masses populars (que, per la mateixa raó de la seua envergadura i la seua imbatibilitat, dels seus objectius i dels seus lligams internacionals, no pot tolerar cap mesura a mitges per part de la direcció) podrà derrocar els grans terratinents indis, la burocràcia angloíndia i l’imperialisme britànic.
La direcció de la Internacional Comunista ha comès ja molts errors en l’Índia, però les circumstàncies no han permès encara la manifestació d’aqueixos errors en una escala tan gran com en Xina. Podem, doncs, esperar que els ensenyaments dels esdeveniments xinesos permeten rectificar a temps la línia política de la direcció per a l’Índia i els altres països d’Orient.
Per a nosaltres la qüestió central, una vegada més i com sempre, és la del Partit Comunista, de la seua independència completa, del seu caràcter de classe intransigent. En aquesta via, el perill més gran és el de la creació de pretesos partits “obrers i camperols” als països orientals.
A partir de 1924, que passarà a la història com l’any en què foren obertament revisades nombroses tesis fonamentals de Marx i de Lenin, Stalin tragué la fórmula dels “partits obrers i camperols bipartits per als països d’Orient”. Aquesta fórmula estava basada sobre l’existència d’aqueix mateix jou nacional que servia en Orient de camuflatge a l’oportunisme igual que l’“estabilització” a Occident. Arribaven telegrames provinents de l’Índia, així com del Japó, país que no patia opressió nacional, anunciant ben sovint en el curs de l’últim període intervencions de “partits obrers i camperols” provincials. Se’n parlava com d’organitzacions pròximes, amigues de la Internacional Comunista, gairebé com d’organitzacions “pertanyents ella”, sense, no obstant això, dibuixar concretament la seua silueta política; en una paraula, com es parlava i escrivia, encara recentment, a propòsit del Guomindang.
Ja en 1924, Pravda anunciava:
“Certs indicis mostren que el moviment d’alliberament nacional en Corea es constitueix progressivament al terreny organitzatiu, i que adopta la forma d’un partit obrer i camperol” (Pravda, 2 de març de 1924.)
Mentre, Stalin ensenyava als comunistes d’Orient:
“Els comunistes han de passar de la política de front únic nacional a la de bloc revolucionari dels obrers i la petita burgesia. En tals països, aquest bloc pot prendre la forma d’un partit únic, partit obrer i camperol, del tipus del Guomindang.” (Stalin, Qüestions del leninisme)
Les petites reserves que seguien a propòsit de l’autonomia dels partits comunistes (sens dubte semblant a la “autonomia” del profeta Jonàs al ventre de la balena) només servien de camuflatge. Estem profundament convençuts que el VI Congrés hauria de dir que, en aquesta matèria, el menor equívoc és funest i ha d’ésser rebutjat. Hi ha ací una forma nova, completament falsa, totalment antimarxista de plantejar el problema fonamental del partit, les seues relacions amb la classe i amb les classes.
Hom defensava la necessitat per al partit d’entrar en el Guomindang pretenent que aquest últim, a partir de la seua composició social, era el partit dels obrers i els camperols, que les 9/10 parts del Guomindang (i aquesta xifra fou repetida centenars de vegades) pertanyia a la tendència revolucionària i estaven disposats a marxar colze amb colze amb el Partit Comunista. No obstant això, en el moment de les sublevacions de Xangai i U-Tchang, i després, aquests 9/10 de revolucionaris del Guomindang desaparegueren com si haguessen caigut a l’aigua. Ningú ha tornat a trobar les seues empremtes. I els teòrics de la col·laboració de classes en Xina, Stalin i Bukharin, no es molestaren ni tan sols en explicar on s’havien ficat els 9/10 de membres del Guomindang, els 9/10 d’obrers i camperols, simpatitzants absolutament “pròxims”. No obstant això, la resposta que es done a aquesta pregunta té una importància decisiva si es vol comprendre el destí de tots aquests partits “bipartits” predicats per Stalin, i fins i tot comprendre més clarament la idea, que rebutgen ben lluny no sols el programa del Partit Comunista rus (bolxevic) de 1919, sinó fins i tot el Manifest del Partit Comunista de 1847.
La qüestió de saber on han anat aqueixes famoses 9/10 no se’ns presentarà de forma clara a menys que comprenguem: primer, la impossibilitat de l’existència d’un partit bipartit, és a dir, d’un partit de dues classes que expressen simultàniament dues línies històriques contradictòries, la del proletariat i la de la petita burgesia; segon, la impossibilitat de fundar dins d’una societat capitalista un partit camperol que exercisca un paper independent, és a dir, que expresse els interessos dels camperols i que alhora siga independent del proletariat i de la burgesia.
El marxisme sempre ha ensenyat, i el bolxevisme ha confirmat aquest ensenyament, que el proletariat i el camperolat són dues classes diferents, que és incorrecte identificar els seus interessos, de qualsevol manera que siga, dins de la societat capitalista, que un camperol no pot adherir-se a un partit comunista més que en la mesura que passe del punt de vista del propietari al del proletariat. L’aliança dels obrers i els camperols sota la dictadura del proletariat no contradiu aquesta tesi, sinó que la confirma per altres vies i en una situació diferent. Si no haguessen classes diverses, tenint interessos diversos, no seria necessària una aliança. Aquesta no és compatible amb la revolució socialista més que en la mesura que hom la introduïsca en el ferri marc de la dictadura proletària. No és possible, entre nosaltres, conciliar l’existència d’aquesta dictadura amb la d’una lliga anomenada camperola, precisament perquè tota organització camperola “que tingués el seu valor propi”, que pretengués resoldre problemes polítics concernents a tota la nació, acabaria inevitablement per esdevenir un instrument a mans de la burgesia.
Als països capitalistes, les organitzacions que s’anomenen partits camperols constitueixen, en realitat, una varietat dels partits burgesos. Tot camperol que no adopte el punt de vista del proletari, abandonant el punt de vista del propietari, serà inevitablement arrossegat, en les qüestions fonamentals de la política, per la burgesia. No cal dir que tot partit burgès que es recolze o vullga recolzar-se en els camperols (i, quan siga possible, en els obrers) s’haurà de camuflar sota una mescladissa de colors. La famosa idea dels partits obrers i camperols sembla haver estat especialment concebuda per a permetre el camuflatge dels partits burgesos obligats a cercar un suport entre els camperols, però desitjosos també de comptar amb obrers a les seues files. Des d’aquest moment, el Guomindang ha entrat per sempre en la història como el prototip clàssic d’un partit d’aquesta mena.
La societat burgesa, com ja se sap, està constituïda de tal forma que les masses no posseïdores, descontentes i enganyades es troben baix, mentre que els homes satisfets que les enganyen estan dalt. És seguint aquest principi com es construeix tot partit burgès, si és vertaderament un partit, és a dir, si comprèn una proporció prou considerable de la massa. En la societat dividida en classes no hi ha més que una minoria d’explotadors, estafadors i aprofitats. Així, doncs, tot partit capitalista està obligat a reproduir i reflectir d’una manera o d’una altra, en les seues relacions internes, les relacions que existeixen en la societat burgesa en general. Així, doncs, en tot partit burgès de masses la base és més democràtica, està més “a l’esquerra” que les altes esferes. Aquest és el cas del Centre alemany dels radicals francesos i encara més de la socialdemocràcia. És per aquesta raó que les jeremiades incansables de Stalin, Bukharin, etc., lamentant-se que la base “d’esquerra” del Guomindang, la “indiscutible majoria”, les “9/10”, etc., no es reflecteixen en les esferes superiors, són vanes i no tenen cap excusa. El que es descriu en aquestes coratjoses jeremiades, com un malentès efímer i enutjós que cal eliminar amb mesures organitzatives, instruccions i circulars, és en realitat la característica essencial d’un partit burgès, sobretot en un període revolucionari.
Davall aquesta llum és que cal examinar l’argument fonamental dels autors del projecte de programa, destinat a defensar tots els blocs oportunistes en general, igualment en Anglaterra que en Xina. Segons ells, La confraternització amb les altes esferes es practica en interès només de la base. Com hom ja sap, l’Oposició exigia que el partit isqués del Guomindang:
“Hom es pregunta per què, diu Bukharin. Perquè els caps del Guomindang vacil·len [?) per dalt? I la massa del Guomindang, no és més que bestiar? Des de quan es decideix l’actitud a observar envers una organització de masses a partir del que passa en les seues “esferes elevades”?” (El moment actual en la revolució xinesa)
Sembla inversemblant que es puga presentar semblant argument dins d’un partit revolucionari. “I la massa del Guomindang, no és més que bestiar?”, pregunta Bukharin. Certament, és un ramat. En tot partit burgès, la massa és sempre un ramat en diversos graus. (Però, en fi, per a nosaltres, no és la massa un ramat?) En efecte, i és precisament per això pel que ens està prohibit empentar-la en els braços de la burgesia, camuflant aquesta sotal el nom de partit obrer i camperol. És justament per açò que ens està prohibit subordinar el partit del proletariat al de la burgesia i pel que, al contrari, a cada pas, hem d’oposar l’un a l’altre. Les altes esferes del Guomindang de què parla amb ironia Bukharin, com d’una cosa secundària, superposada, efímera, són en realitat l’ànima del Guomindang, la seua essència social. Certament, la burgesia no és dins del partit més que les “altes esferes”, de la mateixa manera que en la societat. Però aquestes altes esferes són poderoses pel seu capital, els seus coneixements, les seues relacions, les possibilitats que tenen sempre de recolzar-se en els imperialistes, i sobretot el seu poder de fet en l’estat i en l’exèrcit, els quadres més alts del qual es confonen íntimament amb la direcció del mateix Guomindang. Són precisament aquestes “altes esferes” les que redacten les lleis antivaga, les que sufoquen els moviments camperols, les que rebutgen els comunistes a l’ombra permetent-los, com a màxim, no ésser més que la tercera part del partit i fent-los jurar que posaran el sunyasenisme petit burgès per damunt del marxisme. La base s’apropa a aquestes altes esferes i li serveix (com Moscou) de punt de suport “per l’esquerra”, mentre que els generals, els compradors i els imperialistes les recolzen per la dreta. Considerar el Guomindang no com un partit burgès, sinó com una arena neutra en què es lluita per a tenir amb si a les masses, treure com un triomf les 9/10 parts constituïdes per la base d’esquerra per a ocultar la qüestió de saber qui és l’amo dins de la casa, açò significava consolidar la força i el poder de les “altes esferes”; açò era ajudar-les a transformar a masses cada vegada més nombroses en un “ramat” i preparar en les condicions més favorables per a aquestes altes esferes el colp d’estat de Xangai. Basant-se en la idea reaccionaria del partit bipartit, Stalin i Bukharin s’imaginaven que els comunistes i les “esquerres” obtindrien la majoria dins del Guomindang i, amb això mateix, el poder al país, ja que en Xina el poder està a mans del Guomindang. Amb d’altres paraules, s’imaginaven que per mitjà de simples reeleccions al Congrés del Guomindang, el poder passaria de mans de la burgesia a mans del proletariat. ¿Pot hom concebre una devoció més entendridora, més idealista envers la “democràcia dins del partit”... quan es tracta d’un partit burgès? Perquè l’exèrcit, la burocràcia, la premsa, els capitals, estan en mans de la burgesia. Això és precisament el que li assegura també el timó del partit en el poder. Les “altes esferes” de la burgesia únicament toleren (o no han tolerat) 9/10 parts d’esquerres (i d’esquerres d’aquest tipus) en la mesura que no atempten contra l’exèrcit, la burocràcia, la premsa o els capitals. Gràcies a aquests poderosos mitjans, l’esfera burgesa superior manté el seu poder no sols sobre les preteses 9/10 part dels membres d’“esquerra” del partit, sinó sobre les masses populars en el seu conjunt. No obstant això, la teoria del bloc de les classes, que veu en el Guomindang un partit obrer i camperol, fa així tot el que pot per a ajudar la burgesia. En canvi, quan la burgesia a continuació s’enfronta a les masses i les metralla, no se sent ni tan sols belar, en aquesta col·lisió entre dues forces reals, les famoses 9/10. La llastimosa ficció democràtica desapareix sense deixar empremtes, enfront de la sagnant realitat de la lluita de classes.
Aquest és el vertader mecanisme polític, l’únic possible dels “partits bipartits obrers i camperols per a Orient”. No n’existeix ni n’existirà cap altre.
***
Encara que, en la seua exposició de motius, la teoria dels partits bipartits cita l’opressió nacional, que pretesament abroga la teoria de Marx sobre les classes, coneixem ja avortaments “obrers i camperols” al Japó, que no pateix opressió nacional. Però açò no és tot, i l’assumpte no concerneix només Orient. La idea “bipartida” intenta convertir-se en universal. En aquest terreny, la temptativa més semblada a una caricatura fou la que féu el Partit Comunista nord-americà per a recolzar la campanya presidencial del senador burgès “antitrust” La Follette, a fi de portar així als grangers americans cap a la revolució social. Pepper, el teòric de la maniobra, un dels que feren perir la revolució hongaresa perquè no s’havia fixat en els camperols magyar, intentà en Amèrica (sens dubte per a compensar) destruir al Partit Comunista nord-americà dissolent-lo entre els farmers. Segons Pepper, la superplusvàlua del capitalisme nord-americà transformaria el proletariat de Nord Amèrica en una aristocràcia obrera mundial; en canvi, la crisi agrària arruïnaria els camperols i els empentaria per la via de la revolució socialista. El partit, que comptava amb diversos milions de membres, i sobretot emigrants, s’hauria d’“encaixar”, segons la concepció de Pepper, amb els camperols per mitjà d’un partit burgès, i després, i en acabat d’haver format un partit “bipartit”, assegurar la revolució socialista enfront de la passivitat o la neutralitat del proletariat corromput per la superplusvàlua. Aquesta idea delirant ha comptat amb els seus partidaris i semipartidaris en les esferes superiors de la Internacional Comunista. Durant unes quantes setmanes la balança oscil·là tant cap a una banda com cap a una altra, fins que per fi es féu una concessió a l’ABC del marxisme (entre bastidors es deia que als prejudicis del trotskisme). Calgué treure a llaç al Partit Comunista nord-americà del partit de La Follette, que morí abans que el seu fundador.
Tot allò que el nou revisionisme inventa primerament per a Orient, és transportat immediatament a Occident. Si Pepper intentà, a l’altra banda de l’oceà, violar la història amb el seu partit bipartit, els darrers informes rebuts mostren que l’assaig portat a terme amb el Guomindang ha trobat imitadors a Itàlia, on s’intenta, segons sembla, imposar al nostre partit la consigna monstruosa d’una “assemblea republicana recolzada sobre els comitès obrers i camperols”. En aquesta consigna, l’esperit de Chiang Kai-chek confraternitza amb el de Hilferding. Vertaderament, arribarem fins a això?
***
Per tal de concloure, ens queda encara per recordar que la idea d’un partit “obrer i camperol” expulsa de la història del bolxevisme tota la lluita amb els populistes, sense la que no hi hauria hagut Partit Bolxevic. L’any 1900, Lenin escrivia respecte als socialistes revolucionaris:
“La idea fonamental del seu programa no era en absolut que fóra necessària una aliança de les forces del proletariat i els camperols, sinó que no existia un abisme de classe entre l’un i l’altre, que no feia falta traçar una línia de demarcació de classe entre ells, que la concepció socialdemòcrata del caràcter petitburgès dels camperols, que el distingia del proletariat, era radicalment falsa” (Lenin, en Obres, Vol. XI, p. 198.)
Amb d’altres paraules, el partit bipartit obrer i camperol és la idea central del populisme rus. Només lluitant contra ell ha pogut créixer el partit de l’avantguarda proletària en la Rússia camperola.
Amb una tenacitat incansable, Lenin repetia en l’època de la revolució de 1905:
“Desconfiar del camperolat, organitzar-se independentment d’ell, estar preparat per a lluitar contra ell si intervé d’una forma reaccionària o antiproletària.”
En 1906, Lenin escrivia:
“Un últim consell: proletaris i semiproletaris de les ciutats i del camp, organitzeu-vos separadament. No confieu en cap petit propietari, per molt petit que siga, per molt “treballador”... Nosaltres recolzem enterament el moviment camperol, però hem de recordar que és el moviment d’una altra classe, no el d’aquella que pot portar i durà a terme la transformació socialista.” (Lenin, Obres, Vol. IX, pàgina 410, edició castellana)
Aquesta idea torna a aparèixer en centenars de petits i grans treballs de Lenin. En 1908 explica:
“No es pot concebre en cap cas l’aliança del proletariat i els camperols com la fusió de classes diverses o com la dels partits del proletariat i els camperols. No sols una fusió, sinó fins i tot un acord durador seria funest per al partit socialista de la classe obrera i afebliria la lluita democràtica revolucionària.” (Lenin, Obres, Vol. IX, p. 79, subratllat per mi)
¿Pot hom condemnar d’una forma més mordaç, més despietada, més mortal, la idea mateixa del partit obrer i camperol?
Quant a Stalin, ell ensenya:
“El bloc revolucionari, antiimperialista... pot prendre, però no sempre [!], obligatòriament [!], ha de prendre la forma d’un partit obrer i camperol únic, lligat al punt de vista de la seua forma [?] per una plataforma única.” (Stalin, Qüestions del leninisme)
Lenin ensenyava que l’aliança dels obrers i els camperols, en cap moment i en cap cas havia de menar a la unificació dels partits. Stalin no fa a Lenin més que una concessió: encara que segons ell el bloc de les classes ha de prendre “la forma d’un partit únic, d’un partit obrer i camperol, del tipus del Guomindang”, la fórmula no és sempre obligatòria. Gràcies almenys per la restricció.
Lenin planteja la qüestió en l’època de la Revolució d’Octubre amb la mateixa intransigència. Generalitzant l’experiència de les tres revolucions russes, Lenin, a partir de 1918, no deixa escapar una ocasió de repetir que, en una societat en què predominen les relacions capitalistes, hi ha dues forces que decideixen: la burgesia i el proletariat:
“Si el camperol no segueix els obrers, va a remolc de la burgesia. No hi ha i no pot haver-hi terme mitjà.”
No obstant això, un “partit obrer i camperol” representa precisament un intent de compromís.
Si l’avantguarda del proletariat rus no s’hagués oposat als camperols, si no hagués portat una lluita despietada contra la confusió petit burgesa i esvarosa d’aquests camperols, s’hauria dissolt ella mateixa inevitablement entre els elements petit burgesos per intermedi del partit social-revolucionari o de qualsevol altre “partit bipartit” que, per la seua banda, l’hauria sotmès inevitablement a la direcció de la burgesia. Per a arribar a l’aliança revolucionària amb els camperols (i això no s’aconsegueix sense dolor), l’avantguarda proletària, i amb ella la classe obrera en el seu conjunt, hagueren d’alliberar-se de les masses populars petitburgeses; açò no s’assoleix més que educand el partit proletari dins d’un esperit d’intransigència de classe ben temperat.
Com més jove és el proletariat, com més recents i íntims són els seus “lligams” de parentiu amb els camperols, com més gran és la proporció de la població que constitueix aquest últim, més importància cobra la lluita contra tota alquímia política “bipartida”. En Occident, la idea d’un partit obrer i camperol és senzillament ridícula. En Orient, és funesta. En Xina, a l’Índia, en el Japó, és l’enemic mortal no sols de l’hegemonia del proletariat en la revolució, sinó també de l’autonomia més elemental de l’avantguarda proletària. El partit obrer i camperol no pot ésser més que una base, una pantalla, un trampolí per a la burgesia.
Fatalment, en aquesta qüestió essencial per a tot l’Orient, el revisionisme actual no fa més que repetir els errors del vell oportunisme socialdemòcrata d’abans de la revolució. La majoria dels caps de la socialdemocràcia europea creien que la nostra lluita contra els socialistes revolucionaris era un error; recomanaven amb insistència la fusió dels dos partits, pensant que per a l’“Orient” rus, el partit obrer i camperol vindria just a la mesura. Si haguéssem escoltat aquests consells, mai hauríem realitzat ni l’aliança dels obrers i els camperols ni la dictadura del proletariat. El partit obrer i camperol “bipartit” dels socialistes revolucionaris esdevingué entre nosaltres, i no podia ésser d’una altra forma, en una agència de la burgesia imperialista; amb d’altres paraules, intentà en va exercir el paper històric que el Guomindang ha cobert amb èxit d’una forma diferent, amb “originalitat”, i gràcies als revisionistes del bolxevisme. Sense una condemna despietada de la idea mateixa dels “partits obrers i camperols en Orient”, la Internacional Comunista no té ni podrà tenir un programa.
Una de les principals, si no la més important, acusació llençada contra l’Oposició fou la d’haver “subestimat” als camperols. També sobre aquest punt la vida ha aportat el seu control, tant en el pla interior com a escala internacional. I passà que els dirigents oficials cometeren l’error de subestimar en tota la línia el paper i la importància del proletariat amb relació als camperols. Hom pot registrar els errors més greus als terrenys econòmic, polític i internacional.
En la base de tots els errors comesos a l’interior del país en 1923, trobem la subestimació de la importància de la indústria, dirigida pel proletariat, amb relació al conjunt de l’economia nacional i a l’aliança amb els camperols. En Xina, la revolució s’ha perdut per causa de la incomprensió del paper animador i decisiu del proletariat en la revolució agrària.
Des d’aquest mateix punt de vista és com cal verificar i jutjar tota l’activitat de la Internacional Camperola, que, des del començament, no era més que una experiència que exigia la major circumspecció, la severitat en l’elecció dels mitjans i la seua conformitat als principis. No és difícil comprendre per què.
Com a conseqüència de la seua història i de les seues condicions de vida, el camperolat és la menys internacional de totes les classes. Allò que hom denomina l’originalitat nacional té la seua font principal precisament en el camperolat. No se li pot embarcar a la via internacional (únicament, d’altra banda, a les seues masses semiproletàries) més que sota la direcció del proletariat. Només en la mesura en què, en un país, gràcies al proletariat, el camperolat se sostraga a la influència de la burgesia (aprenent a veure en el proletariat no sols un aliat, sinó també un guia) se li podrà conduir pel camí de la política internacional.
Els esforços per a agrupar els camperols dels diversos països per les seues pròpies forces en una organització internacional, per damunt del cap del proletariat i fora dels partits comunistes, estan destinats per endavant al fracàs; en última instància, no poden més que perjudicar la lluita del proletariat, que cerca estendre la seua influència entre els obrers agrícoles i els camperols pobres.
Tant en el curs de les revolucions burgeses com en el de les contrarevolucions, a partir de les guerres camperoles en el segle XVI i fins i tot abans, el camperolat, representat per les seues diverses capes, ha exercit un paper considerable, a vegades decisiu. Però aquest paper mai ha tingut un valor propi. Directament o indirecta, el camperolat sostingué sempre a una força política contra una altra. La distinció entre els diversos components de la societat capitalista ha augmentat considerablement en l’època del capital financer, si hom la compara amb les fases precedents de l’evolució capitalista. Açò significa que, comparativament, el pes dels camperols ha disminuït en compte d’augmentar. En tot cas, en el període imperialista, el camperolat és encara menys apte per a seguir una línia política que tinga el seu valor propi (fins i tot al terreny nacional, per no parlar del terreny internacional) que en l’època del capitalisme industrial. En l’actualitat, als Estats Units, els camperols són infinitament menys capaços d’exercir un paper polític autònom que fa quaranta o cinquanta anys, quan no pogueren ni saberen, com ho testifica l’experiència del moviment populista, crear un partit nacional de valor.
L’agrarització efímera més important d’Europa, a causa del declivi econòmic com a conseqüència de la guerra, augmentà per un moment, entre alguns, il·lusions sobre el paper que podrien exercir els partits “camperols”, és a dir, burgesos i pseudocamperols, que s’oposaven demagògicament als partits de la burgesia. Si en alguna mesura es pogué, en l’efervescència camperola que seguí a la guerra, arriscar-se a la creació de la Internacional Camperola per a verificar experimentalment les noves relacions entre el proletariat i els camperols, entre aquests i la burgesia, seria ja clarament el moment d’establir el balanç de l’experiència dels seus cinc anys d’existència, de posar al nu els aspectes cruelment negatius i d’intentar determinar els seus aspectes positius.
En tot cas, hi ha una conclusió indiscutible: l’experiència dels partits “camperols” de Bulgària, Polònia, Romania, Iugoslàvia (és a dir, de tots els països endarrerits), la vella experiència dels nostres socialistes revolucionaris i la tan recent del Guomindang (la sang de les ferides encara no s’ha assecat), les experiències episòdiques dels països desenvolupats (sobretot la de La Follette-Pepper als Estats Units), proven de forma indubtable aquest fet: en l’època del capitalisme decadent, és encara més va esperar veure sorgir partits camperols que tinguen el seu valor propi, que siguen partits revolucionaris, antiburgesos, que en l’època del capitalisme ascendent.
“La ciutat no pot ésser el mateix que el camp. El camp no pot ésser igual a la ciutat en les condicions històriques de la nostra època. Inevitablement, la ciutat arrossega darrere de si el camp. Inevitablement, el camp segueix la ciutat. La qüestió és, simplement, saber quina classe de les que hi ha en la ciutat arrossegarà darrere de si el camp.” (Lenin, 1919, Obres, vol. XVI, p. 442, edició francesa)
El camperolat exercirà encara un paper decisiu en les revolucions d’Orient. Però, una vegada més, aquest paper no serà dirigent, i tampoc tindrà un valor propi. Els camperols pobres de Hupé, de Kuantung o de Bengala poden exercir un paper d’envergadura nacional o fins i tot internacional; però de totes maneres, només serà així a condició que recolzen els obrers de Xangai, de Hankow, de Canton o de Calcuta. És l’única sortida que pot permetre als camperols revolucionaris desembocar en la via internacional. Tot intent de lligar directament el camperol de Hupé amb el de Galitzia o el de La Dobroudja, el fellah egipci al farmer del Far West nord-americà, no té cap esperança.
Però està en la naturalesa de la política que tot allò que no serveix directament als interessos d’una classe es convertisca immediatament en un instrument utilitzat per a altres fins, sovint totalment oposats. ¿No hem vist un partit burgès, recolzant-se sobre els camperols (o aspirant a recolzar-s’hi), jutjar profitós treure un segur en la Internacional Camperola; a falta de poder fer-ho en la Internacional Comunista, contra els colps que li donava el Partit Comunista del seu país (de la mateixa manera que Purcell, al terreny sindical, es protegia per mitjà del Comitè anglorus)? Si La Follette no intentà fer-se inscriure en la Internacional Camperola, això es deu a l’extrema debilitat del Partit Comunista nord-americà; a més, el seu dirigent d’aleshores, Pepper, abraçava sense necessitat d’això La Follette en un encaixada perfectament desinteressada que aquell no havia demanat. Ja Raditch, cap bancari del partit dels kulaks croats, tenia necessitat, en el camí que el portava cap a la cartera ministerial, de deixar la seua targeta de visita a la Internacional Camperola. El Guomindang fou molt més lluny: després d’haver servat el seu lloc en la Internacional Camperola i en la Lliga Antiimperialista, cridà també a la porta de la Internacional Comunista i rebé la benedicció del Buró Polític del Partit Comunista de l’URSS, amb l’excepció d’una sola veu.
És quelcom particularment simbòlic de la política de la direcció durant els últims anys que, mentre es reforçaven les tendències a la liquidació de la Internacional Sindical Roja (la mateixa apel·lació fou retirada dels estatuts sindicals), no es plantejava tan sols en la premsa oficial, si recordem bé, la qüestió de saber en què consistien exactament les conquestes de la Internacional Camperola.
És precís que el VI Congrés controle seriosament l’activitat de la Internacional Camperola a la llum de l’internacionalisme proletari. Seria el moment d’establir el balanç marxista de l’experiència en curs. Cal introduir aquest balanç, sota una forma o una altra, dins del programa: el projecte actual no diu ni mitja paraula ni dels “milions” d’adherents de la Internacional Camperola, ni tan sols de la seua existència.
Hem presentat una crítica d’algunes de les tesis fonamentals del projecte de programa; estem molt lluny d’haver estès aquesta crítica a totes les tesis, perquè no disposàvem més que de dues setmanes. Ens hem vist en l’obligació de cenyir-nos als problemes més actuals, els més estretament lligats a la lluita revolucionària i a la que s’ha entaulat al si del partit en el darrer període.
Gràcies a l’experiència de les preteses “discussions”, sabem per avançat que frases arrancades del context, fins i tot lapsus calami, poden esdevenir la font de noves teories destinades a destronar el “trotskisme”. Hi ha tot un període que està ple d’aquesta història triomfant. Esperem molt tranquil·lament les pitjors vociferacions teòriques que, una vegada més, es llençaran sobre nosaltres.
De totes maneres, és probable que els autors del projecte preferisquen servir-se per a acusar-nos no de nous articles crítics, sinó de l’extensió del vell article 58. No cal dir que aquest argument ens sembla menys convincent encara.
El VI Congrés ha d’adoptar un programa. Al llarg de tota aquesta obra ens hem dedicat a demostrar que és absolutament impossible prendre com a base per a aquest programa el projecte elaborat per Bukharin i Stalin.
El moment actual és el d’un gir en la vida del Partit Comunista de l’URSS (bolxevic) i de tota la Internacional Comunista. Tots els passos i decisions recents del Comitè Central del nostre partit i del Ple de febrer del Comitè Executiu de la Internacional Comunista ho proven. Aquestes mesures són absolutament insuficients, i les resolucions són contradictòries (algunes d’elles, com la del Ple de febrer del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, són radicalment errònies). Tanmateix, a través de totes aquestes decisions s’esbossa una tendència al gir cap a l’esquerra. No tenim cap raó per a sobreestimar-la, encara més en la mesura que té lloc en el mateix moment en què s’aixafa a l’ala revolucionària, protegint l’ala dreta. No obstant això, no hem pensat ni per un sol instant a subestimar-la, perquè ve imposada per l’atzucac a què ha conduït el curs anterior. Tot vertader revolucionari farà el que millor puga, al seu lloc, amb els mitjans de què dispose, perquè el gir a l’esquerra que s’esbossa s’accentue, amb el mínim possible de dificultats i de traumes per al partit, fins que es convertisca en una orientació revolucionària leninista. Però, de moment, estem encara lluny. Actualment, la Internacional Comunista travessa un període de malaltia, tal vegada el més difícil del seu desenvolupament, aquell en què el vell curs està encara lluny d’ésser abandonat i el nou conté elements heterogenis. El projecte de programa reflecteix sencerament i perfecta aquest estadi de transició. No obstant això, tals moments, per la seua mateixa naturalesa, són poc favorables a l’elaboració de documents que hagen de determinar l’activitat del nostre partit internacional per tota una sèrie d’anys. Per molt dolorós que siga, cal esperar encara, encara que s’haja perdut ja tant de temps. Cal deixar que les coses es decanten, que passe la confusió, que s’anul·len les contradiccions i que es precise el nou gir.
El Congrés no s’ha reunit durant quatre anys. La Internacional Comunista ha viscut nou anys sense un programa codificat. En aquest moment no hi ha més que una forma d’abordar la qüestió: decidir que el VII Congrés tinga lloc d’ací a un any, i acabar d’una vegada per sempre amb les temptatives d’usurpació dels drets de la Internacional Comunista, restablir en tots els partits, i per tant en la mateixa Internacional, un règim normal que faça possible una vertadera discussió del projecte de programa i permeta oposar al projecte eclèctic un projecte distint, marxista, leninista. Per a la Internacional Comunista, per a les assemblees i conferències dels seus partits, per a la premsa, no ha d’haver-hi qüestions prohibides. És necessari, enguany, llaurar profundament el camp sencer amb l’aladre del marxisme. Només un treball així permetrà dotar el partit internacional del proletariat d’un programa, és a dir, d’un gran far que aclarirà el passat amb una llum exacta i projectarà raigs brillants molt lluny, cap a l’esdevenidor.
Alma Ata, juliol de 1928.