El projecte de programa conté un capítol que tracta sobre els problemes de la estratègia revolucionària. Hom no pot més que reconèixer la legitimitat de tal preocupació, absolutament conforme amb l’objectiu i amb l’esperit d’un programa internacional del proletariat durant l’època imperialista.
La idea d’una estratègia revolucionària es consolidà en els anys de postguerra, al principi, indubtablement, gràcies a l’afluència de la terminologia militar, però no per pur atzar. Abans de la guerra no havíem parlat més que de la tàctica del partit proletari; aquesta concepció corresponia amb exactitud suficient als mètodes parlamentaris i sindicals predominants llavors, i que no sortien del marc de les reivindicacions i de les tasques corrents. La tàctica es limita a un sistema de mesures relatives a un problema particular d’actualitat o a un domini determinat de la lluita de classes, mentre que l’estratègia revolucionària s’estén a un sistema combinat d’accions que en la seua relació, en la seua successió, en el seu desenvolupament han de portar al proletariat a la conquesta del poder.
No cal ni dir que els principis fonamentals de l’estratègia revolucionària han estat formulats des que el marxisme plantejà davant els partits revolucionaris del proletariat el problema de la conquesta del poder a base de la lluita de classes. Però, en els fons, la Primera Internacional només assolí formular aqueixos principis des del punt de vista teòric i a comprovar-los en part gràcies a l’experiència de diferents països. L’època de la Segona Internacional obligà a recórrer a mètodes i a concepcions a causa dels quals, segons la famosa expressió de Bernstein, “el moviment és tot i l’objectiu final no és res”. En altres termes: la labor estratègica es reduïa a res, es dissolia en el “moviment” quotidià amb les seues consignes que palesaven la tàctica canviant. Només la Tercera Internacional restablí els drets de l’estratègia revolucionària del comunisme, a què subordinà completament els mètodes tàctics. Gràcies a l’experiència inapreciable de les dues primeres internacionals, a coll de les quals s’alça la Tercera; gràcies al caràcter revolucionari de l’època actual i a la immensa experiència històrica de la revolució d’octubre, l’estratègia de la Tercera Internacional adquirí immediatament una combativitat i una experiència històrica enormes. Al mateix temps, la primera dècada de la nova Internacional desenrotlla davant nosaltres un panorama on no hi ha només immenses batalles, sinó també cruels derrotes del proletariat a partir de 1918. Heus aquí per què els problemes d’estratègia i de tàctica han d’ocupar, evidentment, el lloc principal en el programa de la Internacional Comunista. No obstant això, en realitat, el capítol del projecte consagrat a l’estratègia i la tàctica de la Internacional Comunista, que porta com a subtítol “La ruta cap a la dictadura del proletariat”, és el més feble; a penes té fons; la part concernent l’Orient és una combinació dels errors comesos en el passat i de la preparació de noves faltes per a l’esdevenidor.
La part que serveix d’introducció a aquest capítol s’ocupa de la crítica de l’anarquisme, del sindicalisme revolucionari, del socialisme constructiu, del socialisme guildista, etc. És una imitació purament literària del Manifest Comunista, que inaugurà l’era d’una política proletària basada en la ciència per una crítica severa i genial de les diverses varietats del socialisme utòpic. Criticar ràpidament i pobra, en ocasió del desè aniversari de la Internacional Comunista, les “teories” de Cornelissen, d’Artur Labriola, de Bernard Shaw o de guildistes molt poc coneguts, no respon a una necessitat política sinó que és la conseqüència d’una pedanteria estrictament literària. Es pot llençar resoludament aqueix pes mort fora del programa, deixar-lo per a les publicacions de propaganda.
A continuació, en allò que fa als problemes estratègics, pròpiament dit, el projecte es limita a donar models adients per a les escoles primàries:
“Conquerir (), influenciar en la majoria dels membres de la seua pròpia classe...”
“Conquerir (), influenciar en vasts cercles de treballadors en general...”
“El treball efectuat quotidianament per a conquerir sindicats és particularment important...”
“La conquesta de vasts cercles de camperols pobres té també () una importància enorme...”
Els autors s’han limitat a enumerar successivament totes aquestes veritats elementals, indiscutibles, sense relacionar-les amb el caràcter de la nostra època històrica, presentant-les d’una manera tan escolar i abstracta que podrien figurar actualment sense cap dificultat en una resolució de la Segona Internacional. S’examina el problema fonamental del programa, és a dir, l’estratègia del colp d’estat revolucionari (les condicions i els mètodes per a desencadenar la insurrecció pròpiament dita, la conquesta del poder) amb aridesa i parsimònia, en una passatge esquemàtic que ocupa menys espai del que s’hi consagra al socialisme “constructiu” i “guildista”; d’una manera abstracta, pedant, sense recórrer mai a l’experiència viva de la nostra època.
S’esmenten les grans batalles del proletariat a Finlàndia, Alemanya i Àustria, la república dels soviets d’Hongria, les jornades de setembre en Itàlia, els esdeveniments de 1923 en Alemanya, la vaga general en Anglaterra, etc., en una enumeració cronològica àrida, i no en el capítol sisè, que tracta de l’estratègia del proletariat, sinó en el capítol segon, que exposa “la crisi del capitalisme i la primera fase de la revolució mundial”. És a dir, es consideren els grans combats del proletariat només com a esdeveniments objectius, com a expressió de “la crisi general del capitalisme”, i no com a experiència estratègica del proletariat. Bastarà dir que en el projecte es condemnen (i això és un deure ineludible) les aventures revolucionàries, el putchisme, sense intentar ni tan sols determinar si, per exemple, la sublevació d’Estònia, l’explosió de la catedral de Sofia en 1924 o l’última insurrecció de Canton foren aventures revolucionàries heroiques, o, al contrari, accions metòdiques de l’estratègia revolucionària del proletariat. Un projecte que no es pronuncia sobre aquesta qüestió urgent és simplement un document diplomàtic i no un estudi sobre l’estratègia comunista.
Evidentment, no es deu a l’atzar la manera abstracta com el projecte planteja els problemes de la lluita revolucionària del proletariat, col·locant-se per damunt de la Història. A més de la seua manera literària, pedant, bukhariana d’abordar les qüestions fora del punt de vista de l’acció revolucionària, els autors del projecte, per raons massa comprensibles, prefereixen, en general, no tocar molt de prop les lliçons estratègiques dels cinc darrers anys.
No es pot, no obstant això, considerar un programa d’acció revolucionària com una recopilació de tesis abstractes, independents d’allò que ha succeït durant aquests anys històrics. Evidentment, un programa no pot narrar tot allò que ha succeït, però ha de referir-s’hi, recolzar-s’hi. És precís que el programa permeta comprendre, a través de les seues tesis, tots els grans esdeveniments de la lluita del proletariat, i tots els fets importants de la lluita ideològica al si de la Internacional Comunista. Si açò és veritat per al conjunt del programa, ho és molt més per a la part especialment consagrada a l’estratègia i a la tàctica. És precís, segons l’expressió de Lenin, registrar allò que s’ha conquerit, així com allò que s’ha deixat escapar i que es podrà conquerir si es comprenen i assimilen bé les lliçons del passat. L’avantguarda proletària necessita no un catàleg de llocs comuns sinó una manual d’acció. Examinarem, doncs, els problemes del capítol “estratègic” relacionant-los com més possible amb l’experiència de la lluita de després de la guerra puguem, sobretot de la dels cinc últims anys, anys d’errors tràgics de la direcció.
L’article consagrat a l’estratègia i a la tàctica no caracteritza tan sols d’una manera un poc coherent, des del punt de vista “estratègic”, l’època imperialista com a època de revolucions proletàries, confrontant-la amb la d’abans de la guerra.
És veritat que en el capítol primer el projecte caracteritza l’època del capitalisme industrial en el seu conjunt com “un període d’evolució relativament contínua, de propagació del capitalisme per tot el globus terrestre gràcies al repartiment de les colònies encara no ocupades, apoderant-se d’elles amb les armes a la mà...”
Aquesta manera de determinar els signes característics de l’època del capitalisme industrial, època de commocions grandioses, de guerres i revolucions, que superà en aquest aspecte tot el passat de la humanitat, és, en veritat, prou contradictòria, però, no obstant això, l’embelleix manifestament. Hauria calgut representar-la com un idil·li per a justificar quelcom la recent afirmació burlesca dels autors del projecte que en l’època de Marx i Engels “no es podia ni tan sols” parlar de la llei del desenvolupament desigual. Però si és fals considerar la història del capitalisme industrial com una “evolució contínua”, és correcte posar en relleu que l’època que visqué el món, i Europa en particular, de 1871 a 1914, o, almenys, fins a 1905, període en què les contradiccions s’acumularen en el marc de la pau armada des del punt de vista internacional, i en les relacions entre les classes, a l’interior d’Europa, gairebé sense sortir dels límits de la lluita legal. Aleshores sorgí, es desenvolupà i es petrificà la Segona Internacional, la missió progressiva històrica de la qual acaba amb el començament de la guerra imperialista.
La política, considerada com a força històrica de masses, està sempre endarrerida respecte a l’economia. Si el regnat del capital financer i dels monopolis i truts començà a les acaballes del segle XIX, no es reflectí en la política mundial fins després de la guerra imperialista, de la revolució d’octubre i de la creació de la Tercera Internacional.
Hi ha en els fons del caràcter explosiu de la nova època, amb les seues brusques alternatives de fluxos i refluxos polítics, amb els seus espasmes continus de lluita de classes entre el feixisme i el comunisme, el fet que, històricament, el sistema capitalista mundial està esgotat; ja no és capaç de progressar en bloc. Açò no significa que certes branques de la indústria i certs països no puguen progressar amb un ritme desconegut fins ara. Però aqueix progrés es realitza i es realitzarà en detriment del d’altres branques i d’altres països. Les despeses de producció del sistema capitalista mundial devoren cada vegada més els seus beneficis. Com Europa està habituada a dominar el món, amb la força de la inèrcia adquirida pel seu ràpid creixement d’abans de la guerra, que s’efectuava quasi sense interrupció, ha xocat més brutalment que les altres parts del món contra la nova correlació de forces, contra el nou repartiment del mercat mundial, contra les contradiccions cada vegada més profundes a causa de la guerra; per això és precisament Europa qui pateix la transició més brusca de l’època de desenvolupament “orgànic” d’abans de la guerra a la de les revolucions.
És veritat que teòricament no es pot excloure la possibilitat d’un nou període de progrés capitalista general als països més avançats, dominadors i animadors. Però per a això el capitalisme hauria de saltar prèviament immenses barreres en el domini de les classes i en el de les relacions entre estats; aixafar per llarg temps la revolució proletària, reduir definitivament Xina a l’esclavitud, derrocar la república dels soviets, etc. Tot açò està encara molt lluny. Una eventualitat teòrica difereix molt d’una probabilitat política. No cal ni dir que en açò no poques coses depenen de nosaltres mateixos, és a dir, de l’estratègia revolucionària de la Internacional Comunista. En última anàlisi, resoldrà aquesta qüestió la lluita mundial entre les classes. Però, en l’època actual, per a la qual està establert el programa, el desenvolupament general del capitalisme es troba davant barreres infranquejables fetes de contradiccions, entre les quals, aquest desenvolupament coneix furiosos remolins. Açò justament dóna a l’època un caràcter de revolució, i a la revolució un caràcter de permanent.
El caràcter revolucionari de l’època no consisteix en el fet que permet realitzar la revolució, és a dir, apoderar-se del poder a cada moment, sinó en les seues profundes i brusques oscil·lacions, en les seues transicions freqüents i brutals que la fan passar d’una situació directament revolucionària, en què el partit comunista pot pretendre arrencar el poder, a la victòria de la contrarevolució feixista o semifeixista, d’aquesta última al règim provisional del just mig (bloc de les esquerres en França, entrada de la socialdemocràcia en la coalició a Alemanya, adveniment en poder del partit de Mac Donald en Anglaterra, etc.) per a fer de nou, més tard, les contradiccions tallants com una navalla d’afaitar i plantejar clarament el problema del poder.
¿A què hem assistit en Europa en el curs de les últimes dècades que precediren la guerra? En el domini econòmic, a una poderosa progressió de les forces productives a través de les oscil·lacions “normals” de la conjuntura de la situació industrial. En el de la política, al creixement de la socialdemocràcia, patint zig-zag d’ordre secundari, en detriment del liberalisme i de la “democràcia”. En altres termes: a un procés metòdic en el qual s’agreujaven les contradiccions econòmiques i polítiques; en aqueix sentit, es creaven les premisses de la revolució proletària.
Enfront de què ens trobem a Europa després de la guerra? En economia: pujades i baixades irregulars, convulsions de la producció que graviten, en general, tot i els grans progressos de la tècnica en certes branques, entorn del nivell d’abans de la guerra. En política: oscil·lacions furioses de la situació a esquerra i a dreta. És absolutament evident que els bruscs canvis que operen en aquesta situació en el curs d’u, dos o tres anys estan determinats no per modificacions dels factors fonamentals de l’economia, sinó per causes i impulsos que provenen estrictament del domini de la superestructura, simbolitzant així l’extrema inestabilitat de tot el sistema, els fonaments del qual corquen les contradiccions incompatibles.
D’ací es dedueix integralment la significació de l’estratègia revolucionària per oposició a la tàctica, i també la nova significació del partit i de la seua direcció.
El projecte es limita a donar una definició del partit des del punt de vista de la forma (avantguarda, teoria del marxisme, encarnació de l’experiència, etc.) que no produiria cap dissonància en el programa de la socialdemocràcia d’esquerra d’abans de la guerra. Actualment tot això és absolutament insuficient.
Enfront d’un capitalisme en expansió, la millor direcció del partit no podia fer una altra cosa que precipitar la formació del partit obrer. Al contrari, els errors de la direcció no podien tenir un altre resultat que endarrerir aqueixa formació. Les premisses objectives de la revolució proletària maduraven lentament; el treball del partit servava el seu caràcter de preparació.
Actualment, tota nova variació brusca de la situació política cap a l’esquerra posa la decisió en mans del partit revolucionari, si aquest deixa passar el moment crític en què la situació canvia, aquesta situació es transforma en la seua antinòmia. En tals circumstàncies, la funció de la direcció del partit adquireix una importància excepcional. Quan deia que dos o tres dies poden decidir la sort de la revolució internacional, Lenin no hauria pogut ésser comprès en l’època de la Segona Internacional. Al contrari, en la nostra època aqueixes paraules han tingut massa confirmacions, totes en un sentit negatiu, a excepció d’octubre. Només el conjunt d’aqueixes condicions fa comprendre el lloc excepcional que la Internacional Comunista i la seua direcció ocupen en l’època històrica present.
Cal comprendre clarament que la causa fonamental i original de l’anomenada “estabilització” és la contradicció existent entre el trastorn econòmic i social que han patit l’Europa capitalista i l’Orient colonial, d’una banda, i d’una altra, la feblesa, la manca de preparació, la irresolució dels partits comunistes i els errors cruels de la seua direcció.
No és l’estimada estabilització, vinguda no se sap d’on, la que detingué el desenvolupament de la situació revolucionària de 1918-1919 o dels anys posteriors, sinó que, per contra, és aquesta situació que no s’havia aprofitat la que es transformava en la seua antinòmia i assegurava a la burgesia la possibilitat de lluita amb un èxit relatiu a favor de l’estabilització. Les contradiccions cada vegada més agudes d’aquesta lluita per l’“estabilització”, o, millor dit, per la continuació de l’existència i el desenvolupament del capitalisme preparen en cada nova etapa les premisses de noves commocions en el domini de les classes i de les relacions internacionals, és a dir, de noves situacions revolucionàries, el desenvolupament de les quals depèn enterament del partit proletari.
El rol del factor subjectiu pot quedar completament subordinat durant l’època de la revolució orgànica lenta, quan naixen justament els diversos proverbis sobre la gradualitat: “qui molt corre, s’atura aviat”, “ningú està obligat a fer més d’allò que pot”, etc., que reflecteixen la saviesa de la tàctica de l’època del creixement orgànic, que no pot suportar que se “salten les etapes”. En tant que, quan les premisses objectives estan madures, la clau de tot el procés històric passa a mans del factor subjectiu, és a dir, del partit. L’oportunisme, que viu conscientment o inconscient sota la suggestió de l’època passada s’inclina sempre a menystenir el rol del factor subjectiu, és a dir, la importància del partit revolucionari i de la seua direcció. Açò es fa sentir en les discussions que es produïren sobre les lliçons de l’octubre alemany, del comitè anglorus i de la revolució xinesa. En totes aqueixes ocasions, com en altres menys importants, la tendència oportunista seguí una línia política que comptava directament amb les “masses” i, per consegüent, oblidava els problemes de la direcció revolucionària. Aquesta manera d’abordar la qüestió, en general, falsa des del punt de vista teòric, és particularment funesta durant l’època imperialista.
La revolució d’octubre fou el resultat d’una correlació de forces de classes especial a Rússia i en el món sencer i del desenvolupament particular que havien adquirit en el procés de la guerra imperialista. Aquesta tesi general és elemental per a un marxista. No obstant això, no es contradir, ni de bon tros, el marxisme en fer, per exemple, la pregunta següent: ens hauríem apoderat del poder a l’octubre si Lenin no hagués pogut arribara a Rússia en temps oportú? No pocs signes demostren que no. La resistència fou força considerable, fins i tot en presència de Lenin, en les esferes superiors del partit (que, dit siga de pas, eren en gran part els mateix homes que determinen la política actual). La resistència hauria estat infinitament més forta si Lenin no hagués estat present. El partit hauria pogut no assolir d’adoptar en temps oportú l’orientació necessària, i ens quedava molt poc de temps. En períodes semblants, alguns dies són a vegades decisius. Les masses obreres haurien exercit pressió des de baix amb un gran heroisme, però sense una direcció conscient i decidida, la victòria hauria estat poc probable. Entre tant, després d’haver cedit Petrograd als alemanys i vençut les insurreccions proletàries escampades, la burgesia hauria pogut consolidar el seu poder, prenent molt probablement una forma bonapartista, concertant una pau separada amb Alemanya i adoptant altres mesures. La marxa dels esdeveniments hauria pogut seguir un altre camí durant una sèrie d’anys.
Durant les revolucions alemanya de 1918 i hongaresa de 1919, en el moviment del proletariat italià de setembre de 1920, en la vaga general anglesa de 1926, en l’insurrecció vienesa de 1927, durant la revolució xinesa de 1925-1927, en graus diferents, sota formes diverses, es fa sentir la mateixa contradicció política de tota la dècada: en una situació revolucionària madura, no sols per les seues bases socials, sinó, sovint, també per l’estat d’esperit combatiu de les masses, manca el factor subjectiu, és a dir, un partit revolucionari de masses i si existeix, no té una direcció perspicaç i valenta. Per descomptat, la debilitat dels partits comunistes i de la seua direcció no ha caigut del cel, sinó que és un producte del passat d’Europa. Ja que les condicions revolucionàries objectives estan actualment madures, els partits revolucionaris podrien desenvolupar-se, evidentment, amb un ritme ràpid si la direcció de la Internacional obrés judiciosament, precipitant el procés de la seua maduresa, i no retardant-lo. Si, en general, la contradicció és el ressort més important del moviment de progressió, llavors, actualment, per a la Internacional Comunista, o, almenys, per a la seua part europea, el ressort principal del moviment històric ha d’ésser una comprensió clara de la contradicció existent entre la maduresa general (tanmateix els fluxos i refluxos) de la situació objectiva i la falta de maduresa del partit internacional del proletariat.
Si no es comprèn d’una manera àmplia, generalitzada, dialèctica, que l’actual és una època de canvis bruscs, no és possible educar vertaderament els joves partits, dirigir judiciosament des del punt de vista estratègic la lluita de classes, combinar exactament els seus procediments tàctics ni, sobretot, canviar d’armes bruscament, resoludament, audaçment davant cada nova situació. I precisament, dos o tres dies de canvi brusc decideixen a vegades de la sort de la revolució internacional per a diversos anys.
El capítol del projecte consagrat a l’estratègia i a la tàctica parla de la lluita del partit per conquerir el proletariat en general, de la vaga general i de la insurrecció en general, però no explica el caràcter particular i el ritme de l’època actual, i sense comprendre’ls teòricament, sense “sentir-los”, en política no es pot concebre una direcció vertaderament revolucionària.
Per això aquest capítol és tan pobre, tan pedant, tan inconsistent, des del començament fins a la fi.
En l’evolució política que Europa ha seguit després de la guerra es poden distingir tres períodes: el primer, de 1917 a 1921; el segon, de març de 1921 a octubre de 1923, i el tercer d’octubre de 1923 a la vaga general anglesa, i fins i tot ara.
El moviment revolucionari de masses després de la guerra era completament suficient per a derrocar la burgesia. Però no hi havia ningú per a dirigir-lo. La socialdemocràcia, que estava al capdavant de les velles organitzacions de la classe obrera, concentrà totes les seues forces per a salvar el règim burgès. Esperant que en aqueix període el proletariat conquerís directament el poder, donàvem per descomptat que el partit revolucionari maduraria ràpidament en el foc de la guerra civil. Però els terminis no coincidiren. L’onada revolucionària de després de la guerra es retirà abans que els partits comunistes en lluita contra la socialdemocràcia haguessen crescut i s’haguessen reforçat prou per a dirigir la insurrecció.
Al març de 1921, el partit comunista alemany fa una temptativa per a utilitzar el reflux i derrocar d’un colp l’estat burgès. El pensament que guiava al Comitè Central alemany era salvar la república dels soviets (encara no havia sorgit la teoria del socialisme en un sol país).
Però per a vèncer no bastaven la resolució de la direcció i el descontentament de les masses; eren necessàries altres condicions, i, sobretot, un estret contacte entre la direcció i les masses, així com la confiança d’aquest envers aquella. Aquesta condició faltava.
El tercer Congrés de la Internacional Comunista, que és la fita que marca la separació entre el segon i el tercer període, establí que els recursos polítics i d’organització dels partits comunistes eren insuficients per a conquerir el poder i determinà que calia anar “cap a les masses”, és a dir, cap a la conquesta del poder per la conquesta prèvia de les masses, basant-se en la seua lluita i en la seua vida quotidianes. Perquè fins i tot en una època revolucionària les masses viuen la vida de tots els dies, encara que ho facen d’una manera diferent.
Aquesta manera d’abordar el problema va trobar al Congrés una resistència furiosa, l’inspirador teòric de la qual era Bukharin, que adoptà aleshores el punt de vista de la revolució permanent, no el de Marx, sinó el seu: ja que el capitalisme és mort, llavors cal sostenir sense desistir l’ofensiva revolucionària per a obtenir la victòria. L’argumentació de Bukharin es reduí sempre a sil·logismes d’aquesta mena.
No crec necessari dir que no he compartit mai la teoria de Bukharin sobre la revolució “permanent”, segons la qual no es pot concebre en el procés revolucionari cap discontinuïtat: període de calma, retrocessos, reivindicacions transitòries, etc. Al contrari, des dels primer dies d’octubre he combatut aquesta caricatura de la revolució permanent.
Quan parlava, com Lenin, de la incompatibilitat existent entre Rússia soviètica i el món de l’imperialisme, jo tenia en compte la gran corba de l’estratègia i no les seues sinuositats de tàctica. Al contrari, Bukharin, abans de transformar-se en la seua antinòmia, desenrotllà invariablement la seua caricatura escolàstica de la teoria marxista de la revolució contínua. Durant tota l’època del “comunisme d’esquerra”, Bukharin estimà que la revolució no admetia ni retirades ni compromisos provisionals amb l’enemic. Molt de temps després del problema plantejat en Brest-Litovsk, davant el qual la meua actitud no tingué res de comú amb la de Bukharin, aquest, amb tota l’ala ultraesquerrana de la Internacional Comunista d’aleshores, adoptà la línia política de les jornades de març de 1921 en Alemanya, estimant que si no es “galvanitzava” el proletariat d’Europa, si no es produïen encara, sense parar, noves deflagracions revolucionàries, el poder dels soviets periria inevitablement. Malgrat que tingués consciència dels perills innegables que s’alçaven davant el poder dels soviets, això no m’impedí implacablement, en estret acord amb Lenin, durant el tercer Congrés, lluitar contra aquesta paròdia putchista de la concepció marxista de la revolució permanent. Repetírem desenes de vegades durant aqueix Congrés, dirigint-nos als esquerrans impacients: no vos precipiteu per a salvar-nos; així no fareu més que perdre-vos i, per consegüent, perdre’ns també; seguiu el camí de la lluita sistemàtica per conquerir les masses per a arribar a la conquesta del poder; tenim necessitat de la vostra victòria i no de què estigueu prests a batre-vos per nosaltres en condicions desfavorables; en la Rússia soviètica, ens mantindrem en les nostres posicions basant-nos en la NEP i avançarem un poc; podreu venir en el moment oportú en la nostra ajuda, preparant les vostres forces i aprofitant una situació favorable.
Fins i tot després del desè Congrés, que prohibí la formació de fraccions, Lenin prengué la iniciativa de crear el nucli d’una nova fracció per a lluitar contra l’ultraesquerranisme, que era fort en aquesta època; en les nostres reunions restringides, Lenin plantejava la qüestió de com caldria lluitar més tard si el Tercer Congrés feia seua l’actitud de Bukharin. La nostra “fracció” de llavors no s’amplià puix el front dels adversaris, ja al Congrés, disminuí sensiblement.
Naturalment, Bukharin s’allunyava a l’esquerra del marxisme més que els altres. En aqueix mateix Tercer Congrés i després d’ell, Bukharin combaté una idea que jo desenrotllí: la d’un millorament inevitable de la situació econòmica a Europa; jo esperava que, després d’una sèrie de derrotes del proletariat, aqueixa reactivació econòmica no assestaria un colp a la revolució, sinó, al contrari, determinaria un nou impuls de la lluita revolucionària. Bukharin, amb el seu punt de vista de la permanència escolàstica no sols de la crisi econòmica, sinó també de la revolució en el seu conjunt, em combaté molt, fins que els fets l’obligaren a reconèixer, com sempre, amb molt de retard, que s’havia equivocat.
En el Tercer i en el Quart congressos, Bukharin combaté la política del front únic i de les reivindicacions transitòries, partint de la seua concepció mecànica de la permanència del procés revolucionari.
Es podria seguir la lluita d’aqueixes dues tendències, la marxista, sintètica, del caràcter continu de la revolució proletària i la paròdia del marxisme (que no és, ni de bon tros, una particularitat individual de Bukharin) en tota una sèrie de qüestions, tant de detall com de primera importància, Però és inútil: en els fons, l’actitud que adopta Bukharin avui és la mateixa escolàstica de la “revolució permanent” presentada simplement al revés. Si, per exemple, fins a 1923, Bukharin estimava que sense crisis econòmiques i sense guerra civil permanents a Europa la república dels soviets periria, al contrari, ara ha descobert una recepta que permet construir el socialisme prescindint de la revolució internacional. La permanència bukhariana voltada del revés no és millor que abans, sobretot perquè, sovint els dirigents actuals de la Internacional Comunista combinen la seua actitud oportunista d’avui amb l’esperit aventurer d’ahir i inversament.
El Tercer Congrés fou una fita de gran importància. Els seus ensenyaments són vius i són fecunds encara avui en dia. El Quart Congrés no ha fet més que concretar-los. La fórmula del Tercer Congrés no deia simplement: cap a les masses, sinó cap al poder conquerint prèviament les masses. Al final del Congrés, en el curs del qual, en totes les sessions, la fracció dirigida per Lenin (que aquest anomenava significativament, ala “dreta”) recomanà insistentment major moderació, Lenin convocà una petita conferència en què llençà una advertència profètica: “Recorden vostès que es tracta simplement de prendre bé l’impuls per a donar el salt revolucionari; la lluita per les masses és la lluita pel poder”.
Els esdeveniments de 1923 han demostrat que no sols els “dirigits”, sinó fins i tot no pocs dirigents no havien seguit aquesta recomanació de Lenin.
El punt crític que inaugura el nou període de l’evolució de la Internacional Comunista després de Lenin són els esdeveniments de 1923 en Alemanya. L’ocupació del Rhur per les tropes franceses (a principis de 1923) significava que Europa tornava a caure en el caos guerrer. Encara que aquest segon accés de la malaltia fóra incomparablement més feble que el primer, tenint en compte que queia sobre l’organisme d’Alemanya, exhaurit ja des del principi, calia esperar, des del principi, complicacions revolucionàries agudes. La direcció de la Internacional Comunista no ho tingué en compte en temps oportú. El partit comunista alemany continuava llavors vivint de la consigna del Tercer Congrés, que l’havia allunyat amb fermesa de la ruta del putchisme amenaçador, però que assimilà d’una manera unilateral. Ja hem dit més amunt que en la nostra època de canvis bruscs allò que és més difícil per a una direcció revolucionària és saber en el moment oportú prendre el pols a la situació política, percebre la seua inflexió brusca i canviar fermament de rumb. Semblants qualitats de direcció revolucionària no s’obtenen simplement pel fet de prestar jurament de fidelitat a l’última circular de la Internacional Comunista; es conquereixen, si les premisses teòriques indispensables existeixen, per l’experiència adquirida per si mateix i practicant una autocrítica vertadera. No sense dificultat es realitzà el gir que portà de la tàctica de les jornades de març de 1921 a l’activitat revolucionària sistemàtica en la premsa, en les reunions, als sindicats i al parlament. Vençuda la crisi deguda al canvi de situació, cresqué el perill que es desenvolupés una nova desviació unilateral, de caràcter completament oposat. La lluita quotidiana per a conquerir les masses absorbeix tota l’atenció, crea la seua pròpia rutina en la tàctica i impedeix veure els problemes estratègics que es dedueixen de les modificacions de la situació objectiva.
A l’estiu de 1923 la situació interior d’Alemanya, sobretot en allò tocant la fallida de la tàctica de resistència passiva, prengué el caràcter d’una catàstrofe. Era absolutament evident que la burgesia alemanya només aconseguiria sortir d’aquesta situació “sense sortida” si el partit comunista no comprenia que la burgesia estava en aqueixa situació i no hi deduïa totes les conclusions revolucionàries necessàries. Però, precisament, el partit comunista, que tenia la clau a les seues mans, l’utilitzà per a obrir les portes a la burgesia.
Per què la revolució alemanya no ha menat a la victòria? Les causes d’aquest fet s’han de cercar enterament en la tàctica i no en les condicions o en l’atzar. Tenim aquí un exemple clàssic de com es deixa passar una situació revolucionària. Hauria estat possible portar al proletariat alemany al combat si aquest hagués pogut convèncer-se que aquesta vegada es plantejava clarament la qüestió, que el partit comunista estava prest a anar a la batalla i que era capaç d’assegurar el triomf. Però el partit comunista realitzà el canvi d’orientació sense convicció i amb un retard extraordinari. No sols els dretans, sinó també els esquerrans, malgrat l’aferrissada lluita que sostenien entre ells, veieren amb un fatalisme, fins a setembre i octubre el procés del desenvolupament de la revolució.
Correspon a un pedant i no a un revolucionari analitzar ara, post-factum, fins a quin punt la conquesta del poder hauria estat “segura” amb una política justa. Limitem-nos a citar a aquest respecte aquest magnífic testimoni de Pravda, degut, no obstant això, únicament a l’atzar, ja que fou completament aïllat i contradit per tots els altres judicis publicats en el mateix periòdic.
“Si al maig de 1924, quan el marc està relativament estabilitzat, i la burgesia parcialment consolidada, i les capes mitges de la població i la petita burgesia passen als nacionalistes, després d’una crisi profunda del partit i d’una cruel derrota del proletariat, els comunistes han assolit reunir 3.700.000 vots, és evident que a l’octubre de 1923, amb una crisi econòmica sense precedents, el desmembrament complet de les classes mitjanes, la confusió més espantosa a les files de la socialdemocràcia, amb contradiccions poderoses i brutals al si de la pròpia burgesia i un inaudit estat d’esperit combatiu en les masses proletàries dels centres industrials, el partit comunista tenia amb ell a la majoria de la població; així, perquè, pogué combatre i hagué de fer-ho, perquè tenia totes les probabilitats de triomfar.” (Pravda, 25 de maig de 1924)
Citem també les paraules que un delegat alemany, el nom no del qual recorde, pronuncià en el V Congrés:
“No existeix en Alemanya un sol obrer que no sàpia que el partit havia d’haver entrat en la batalla llavors, en compte d’evitar-la. Els dirigents del partit comunista alemany oblidaren que el partit ha de tenir el seu valor propi, i aquesta, és una de les causes principals de la derrota d’octubre”. (Pravda, 24 de juny de 1924).
S’ha dit en el curs de les discussions no poques coses respecte al que ha ocorregut en el transcurs de 1923, sobretot en la segona meitat d’enguany, en les esferes superiors del partit comunista alemany i de la Internacional Comunista; no obstant això, allò que s’ha dit al respecte està sovint lluny de correspondre al que ha ocorregut en realitat. Kuusinen és sobretot qui ha introduït la confusió en aquestes qüestions; en 1924-1926 tenia com a missió demostrar que la direcció de Zinoviev havia estat sana, al igual que a partir d’una certa data de 1926 es posà a provar que aquesta direcció fou funesta. Se li ha conferit a Kuusinen l’autoritat necessària per a poder establir tals judicis pel fet que ell mateix, en 1918, féu tot allò que li permeteren les seues modestes forces per a fer perir la revolució del proletariat finlandès.
Més d’una vegada hom ha intentant fer-me solidari de la línia de conducta de Brandler; a l’URSS açò es feia dissimuladament, perquè allí eren nombrosos els que sabien allò que havia succeït; en Alemanya, es procedia obertament, puix ningú hi sabia res. Per casualitat, tinc entre les mans un retall de periòdic que parla de l’aguda lluita ideològica que es desenrotllà en el nostre Comitè Central entorn dels problemes de la revolució alemanya. En la documentació concernent la Conferència de gener de 1924, el Buró Polític m’acusà clarament d’haver adoptat una actitud desconfiada i hostil envers el Comitè Central del Partit Comunista alemany en el curs del període que precedí a la seua capitulació. Heus aquí què s’hi conta:
“El Camarada Trotski, abans d’abandonar la reunió del Comitè Central (sessió plenària de setembre de 1923), pronuncià un discurs, que emocionà profundament tots els membres presents, es deia que la direcció del Partit Comunista alemany no valia res, que el Comitè Central d’aqueix partit estava saturat de fatalisme, que passava el temps mirant les musaranyes, etc. Per consegüent, declarà el camarada Trotski, la revolució alemanya està condemnada a perir. Aquest discurs produí en tots els presents una impressió depriment. Però l’enorme majoria d’ells estimava que aquesta filípica estava lligada a un episodi (?) que no tenia res a veure amb la revolució alemanya, produït en una reunió plenària del Comitè Central, i que aqueix discurs no es corresponia amb l’estat de coses objectiu.” (Materials per a la conferència del Partit Comunista rus, gener de 1924, p. 14; subratllat per nosaltres).
Els membres del Comitè Central hauran pogut interpretar com hagen volgut la meua alerta, que no era la primera, però estava únicament dictada per la preocupació que em causava la sort de la revolució alemanya. Malauradament la marxa dels esdeveniments em donà enterament la raó, entre altres coses perquè la majoria del Comitè Central del partit dirigent, segons la seua pròpia confessió, no havia comprès a temps que la meua advertència “es corresponia” perfectament “amb l’estat de coses objectiu”. Certament, no proposí que se substituís precipitadament al Comitè Central brandlerià per un altre qualsevulla; fer-ho en vigílies d’esdeveniments decisius hauria estat simplement una manifestació d’esperit aventurer; proposí, des de l’estiu de 1923, una manera més oportuna i decisiva d’abordar la qüestió del pas a la insurrecció, i, per consegüent, de mobilitzar les nostres forces per a ajudar el Comitè Central del partit alemany. La temptativa posterior de fer-me solidari de la línia de conducta del Comitè Central brandlerià, els errors del qual no eren més que el reflex de les faltes generals de la direcció de la Internacional Comunista, es deu, sobretot, a què després de la capitulació del partit alemany m’he oposat a què es faça de Brandler el cap de turc, encara que (o, més bé, perquè) jutjava la derrota alemanya molt més seriosa del que creia la majoria del Comitè Central. En aqueix cas, com en altres, m’he oposat a un sistema inadmissible que, per a salvar la direcció de la Internacional, destrona periòdicament els comitès centrals nacionals, als components dels quals sotmet hom després a una persecució salvatge, i fins i tot se’ls expulsa del partit.
En les Lliçons d’octubre, que escriguí davall la impressió de la capitulació del Comitè Central alemany, desenvolupí la idea que, en l’època actual, una situació revolucionària pot perdre’s en alguns dies per diversos anys. Sembla increïble, però és veritat: es qualificà aquesta opinió de “blanquisme” i de “individualisme”. Els innumerables articles escrits contra les Lliçons d’octubre demostraren com s’havia oblidat a fons l’experiència de la revolució d’octubre i quant poc havien penetrat en les consciències els seus ensenyaments. Culpar les “masses”, descarregant sobre elles la responsabilitat dels errors de la direcció, o disminuir la significació de la direcció en general per tal de disminuir així la culpabilitat, és una actitud típicament menxevic, que es deriva de la incapacitat de comprendre dialècticament la “superestructura” en general, la superestructura de la classe que és el partit, la superestructura del partit, que és el seu centre dirigent. Hi ha èpoques en què Marx i Engels no podrien fer avançar ni un centímetre el desenvolupament històric ni encara que fóra fustigant-lo; hi ha altres en què homes de talla molt menor, si tenen el timó a la mà, poden endarrerir el desenvolupament de la revolució internacional durant una sèrie d’anys.
Les temptatives per a fer creure, en el curs dels darrers temps, que he repudiat les Lliçons d’octubre són completament absurdes. És veritat que he “reconegut” un “error” secundari: quan escriguí les Lliçons d’octubre, és a dir, a l’estiu de 1924, em semblava que Stalin havia tingut a la tardor de 1923 una actitud que estava més a l’esquerra (és a dir, al centre esquerra) que la de Zinoviev. No estava al corrent de la vida interior del grup que exercia les funcions de centre secret de la fracció de la majoria. Els documents publicats després de l’escissió d’aquesta fracció, sobretot la lletra purament brandleriana de Stalin a Zinoviev i a Bukharin, m’han convençut que el judici que jo havia formulat sobre els grups de personalitats era inexacte; no obstant això, aquesta inexactitud no té res a veure amb el fons dels problemes plantejats. Per descomptat, l’error des del punt de vista de les persones no fou tan gran; el centrisme és capaç, certament, de descriure grans zig-zag cap a l’esquerra, però, com ho ha demostrat de nou l’evolució de Zinoviev, és absolutament incapaç de seguir una línia de conducta revolucionària un poc sistemàtica.
Les idees que desenvolupí en les Lliçons d’octubre serven encara avui tota la seua força. Més encara: després de 1924, han estat confirmades de nou.
Entre les nombroses dificultats de la revolució del proletariat, hi ha una completament precisa, concreta, específica, que es deriva de la situació i de les tasques de la direcció revolucionària del partit. Quan es produeix un canvi brusc en els esdeveniments, els partits, fins i tot els més revolucionaris, corren el risc de quedar-se endarrerits i d’oposar les fórmules o els mètodes de lluita d’ahir a les tasques i a les necessitats noves. No pot haver-hi, en general, canvi més brusc que el que crea la necessitat de la insurrecció del proletariat. Precisament aquí sorgeix el perill que la direcció del partit, la política del partit en el seu conjunt, no es corresponga amb la conducta de la classe i amb les exigències de la situació. Quan la vida política es desenrotlla amb relativa lentitud, aqueixes discordances acaben per desaparèixer, i, encara que causen danys, no provoquen catàstrofes. Al contrari, en període de crisi revolucionària aguda no es té, precisament, temps per a superar els desequilibris i, d’alguna manera, rectificar el front sota el foc; els períodes durant els quals la crisi revolucionària assoleix el seu grau màxim d’intensitat, tenen, per la seua naturalesa mateixa, un ritme ràpid. La discordança entre la direcció revolucionària (vacil·lacions, oscil·lacions, espera, en tant que la burgesia exerceix una pressió furiosa) i les tasques objectives pot en algunes setmanes, i fins i tot en alguns dies, causar una catàstrofe, fent perdre el benefici de nombrosos anys de treball. Evidentment, el desequilibri entre la direcció i el partit, o bé entre el partit i la classe, pot tenir també un caràcter oposat, quan la direcció sobrepassa el desenvolupament de la revolució, confonent el cinquè mes d’embaràs amb el novè. L’exemple més clar d’un desequilibri d’aquest gènere el subministrà Alemanya al març de 1921. Aleshores tinguérem en el partit alemany una manifestació extrema de “la malaltia infantil d’esquerra”, i per consegüent, del putchisme (esperit d’aventures revolucionàries). Aqueix perill és completament real, fins i tot per a l’esdevenidor. Els ensenyaments del III Congrés de la Internacional Comunista serven tot el seu vigor al respecte. Però l’experiència alemanya de 1923 ens ha mostrat cruelment un perill de naturalesa contrària: la situació estava madura i la direcció endarrerida. Quan la direcció assoleix alinear-se amb la situació, aquesta canvia, les masses es retiren i la correlació de forces empitjora bruscament.
En el fracàs alemany de 1923 hi hagué, evidentment, moltes particularitats nacionals, però també hi hagué trets profundament típics que simbolitzen un perill general. Es podria qualificar a aquest de crisi de la direcció revolucionària en vigílies del trànsit a la insurrecció. La base del partit proletari, per la seua naturalesa mateixa, està menys inclinada a patir la pressió de l’opinió pública burgesa, però determinats elements de les capes superiors i mitges del partit es deixen inevitablement influir, si fa o no fa, pel terror material i intel·lectual exercit per la burgesia en el moment decisiu. No es pot tancar els ulls per a no veure aquest perill. Certament, no existeix contra ell cap recepta saludable aplicable en tots els casos. Però el primer pas en la lluita contra un perill és comprendre el seu origen i la seua naturalesa. L’aparició inevitable o el desenvolupament d’un grup de dreta en cada partit comunista en el curs del període del “preoctubre” reflecteix, d’una banda, les dificultats objectives immenses i els perills de fer el “salt”, i, d’una altra, la pressió furiosa de l’opinió pública burgesa. Aquest és el fonament i la significació d’un grup de dreta. Precisament per açò és inevitable que sorgisquen en els partits comunistes vacil·lacions i reticències justament en el moment en què són més perilloses. Al nostre país, en 1917, les vacil·lacions, que s’apoderaren d’una minoria de les capes superiors, foren vençudes gràcies a la severa energia de Lenin. En Alemanya, vacil·là tota la direcció, i aquesta vacil·lació es transmeté al partit, i, al seu través, a la classe obrera. Així es deixà escapar una situació revolucionària. En Xina, el centre resistí contra la lluita de la classe obrera i dels camperols pobres pel poder. No seran aquestes les últimes crisis de direcció en els moments històrics decisius. Reduir aqueixes crisis inevitables al mínim constitueix una de les tasques més importants de cada partit comunista i de la Internacional Comunista en el seu conjunt. Només s’hi pot arribar després d’haver comprès l’experiència d’octubre de 1917 (i el fonament polític de l’oposició de dreta d’aquella època al si del nostre partit) confrontant-la amb l’experiència del partit comunista alemany en 1923.
Aquí rau la significació de les Lliçons d’octubre.
A partir de fins de 1923, hem pogut llegir una sèrie de documents de la Internacional Comunista i de declaracions dels seus dirigents respecte a l’“error de ritme” comès a la tardor de 1923, en què s’al·ludeix inevitablement a Marx, que també, segons sembla, s’hauria equivocat en fixar els terminis de la revolució. Al mateix temps, conscientment, no s’hi precisava si l’“error de ritme” de la Internacional consistia en no haver percebut o, per contra, en haver exagerat la proximitat del moment crític de la presa del poder. De conformitat amb el sistema de comptabilitat per partida doble que ha arribat a ésser, durant els darrers anys, un costum de la direcció, es deixava via lliure per a una i altra interpretació.
No obstant això, no és difícil deduir de la política de la Internacional Comunista en aquest període que, en tot l’any 1924 i en bona part de 1925, la direcció de la Internacional Comunista considerava que no s’havia arribat encara al punt culminant de la crisi alemanya. No és convenient, doncs, referir-se a Marx en aquest cas. Si, gràcies a la seua perspicàcia, a vegades Marx veié més prop la revolució del que estava en realitat, mai deixà, per contra, de veure quan estava molt a prop, i mai prengué tenaçment per revolució el contrari d’aquesta, quan la situació revolucionària havia clarament evolucionat.
En la tretzena conferència del partit comunista rus, Zinoviev declarà, llençant la fórmula amb doble sentit de l’“error de ritme”.
“El Comitè Central i la Internacional Comunista, han de dir-vos que si es renovaren esdeveniments semblants, en la mateixa situació hauríem de fer el mateix.” (Pravda, 25 de gener de 1924, número 20)
Aquesta promesa sonava com una amenaça. El 2 de febrer de 1924, Zinoviev declarà, en la conferència del Socors Roig Internacional, que en tot Europa la situació era la següent:
“No cal esperar ni tan sols un breu interval de tranquil·litat, una aparença de pacificació... Europa entra en una fase d’esdeveniments decisius... Alemanya es dirigeix, segons sembla, vers la guerra civil aguda...” (Pravda, 2 de febrer de 1924).
A principis de febrer de 1924, el Presídium del Comitè Executiu de la Internacional Comunista diu, en una resolució sobre els ensenyaments dels esdeveniments d’Alemanya:
“El Partit Comunista alemany no ha d’esborrar de l’ordre del dia la qüestió de la insurrecció i de la conquesta del poder. Al contrari (!), hem de plantejar-nos aquesta qüestió amb tota urgència i concretament...” (Pravda, 7 de febrer de 1924).
El 26 de març de 1914, e1 Comitè Executiu de la Internacional Comunista escrivia en el seu missatge al Partit Comunista alemany:
“L’error sobre el ritme dels esdeveniments [quin? L. T.] que es produí a l’octubre de 1923 causà gran nombre de dificultats al nostre partit. Però, no obstant això, açò només és un episodi. El judici fonamental continua essent el del passat”. (Pravda. 20 d’abril de 1924; subratllat per mi).
El Comitè Executiu de la Internacional comunista n’extrau la conclusió següent:
“El Partit Comunista alemany deu, com abans, continuar amb totes les seues forces la tasca d’armar els obrers”. (Pravda, 19 d’abril de 1924).
L’immens drama històric de 1923 (l’abandó sense combat d’una posició revolucionària grandiosa) era considerat, sis mesos després, com un episodi! “Ni més menys que un episodi”. Europa pateix encara avui les penoses conseqüències d’aquest episodi. El fet que la Internacional Comunista haja pogut romandre quatre anys sense reunir-se en Congrés, la derrota repetida de la seua ala esquerra, són resultats de l’“episodi” de 1923.
El V Congrés es reuní vuit mesos després de la derrota del proletariat alemany, quan totes les conseqüències de la catàstrofe apareixien ja d’una manera manifesta. Aleshores era molt més necessari que preveure el que passaria en l’esdevenidor examinar el presente. Les tasques essencials del Cinquè Congrés haurien d’haver consistit, en primer lloc, en anomenar clarament i implacable a la derrota pel seu nom i posar al nu la causa “subjectiva”, i no permetre que ningú s’ocultés darrere de les condicions objectives, en segon lloc assenyalar que començaria una nova etapa (en el curs de la qual inevitablement, durant un cert temps, les masses es retirarien, la socialdemocràcia creixeria, el partit comunista perdria influència), en tercer lloc preparar la Internacional Comunista perquè la nova situació no l’agafés d’improvís, armar-la amb els mètodes necessaris per a les batalles ofensives i consolidar la seua organització fins que la situació canviés de nou.
En totes aquestes qüestions, el Congrés adoptà l’actitud oposada.
Al Congrés Zinoviev definí de la manera següent la significació del que havia ocorregut en Alemanya:
“Esperàvem la revolució alemanya, i no ha vingut”. (Pravda, 22 de juny de 1924)
En realitat, la revolució tindria dret a respondre: he arribat, però vosaltres, senyors, heu arribat tard a la cita.
Els dirigents del Congrés, així com Brandler, estimaven que havíem “exagerat” el caràcter revolucionari de la situació, essent així que, en realitat, li havíem atribuït, massa tard, un escàs valor. Zinoviev es consolava fàcilment de la seua suposada “sobreestimació”; veia el mal principal en un altre lloc:
“Haver exagerat la gravetat de la situació no fou el pitjor. El pitjor és que, com ho ha provat l’exemple de Saxònia, hi ha a les files del nostre partit no poques supervivències de la socialdemocràcia”. (Pravda, 24 de juny de 124).
Zinoviev no veia la catàstrofe, i no era l’únic. Amb ell, tot el V Congrés passà al costat de la més gran derrota de la revolució mundial sense veure-la. Els esdeveniments d’alemanya foren analitzats sobretot des del punt de vista de la política dels comunistes… en el Landtag de Saxònia. En la seua resolució, el Congrés aprovar al Comitè Executiu per haver:
“Condemnat l’actitud oportunista del Comitè Central alemany i sobretot la desviació de la tàctica del front únic que s’ha produït durant l’experiència governamental de Saxònia”. (Pravda, 24 de juny de 1924).
És, si fa o no fa, com condemnar un assassí “sobretot” per no haver-se llevat el barret en entrar a casa de la víctima.
“L’experiència de Saxònia (insistia Zinoviev) ha creat una situació nova. Amenaça d’inaugurar la liquidació de la tàctica revolucionària de la Internacional Comunista”. (Pravda, 24 de juny de 1924).
Ja que la “experiència de Saxònia” estava condemnada i Brandler destituït, ja no quedava més que seguir l’ordre del dia.
“Les perspectives polítiques generals (diu Zinoviev i amb ell el Congrés) continuen essent essencialment les d’abans. La situació porta en si la revolució. Ja estan en marxa noves batalles de classes, es desenrotlla una lluita gegantina...”, etc. (Pravda, 24 de juny de 1924).
Com de poc segur és aquest “esquerranisme”, que reté al seu tamís els mosquits i deixa passar impassiblement els camells! Als que sabien veure la situació amb els seus ulls, als que posaven en relleu la importància de la derrota d’octubre, als que assenyalaven que eren inevitables una llarga època de reflux revolucionari i una consolidació provisional (“estabilització”) del capitalisme (amb totes les conseqüències polítiques que se’n deriven), els dirigents del V Congrés els condemnaven com a oportunistes i liquidadors de la revolució. En això veien el seu objectiu principal Zinoviev i Bukharin. Ruth Fischer, que amb ells menystenia la importància de la derrota de l’any anterior, veia en l’Oposició russa.
“la pèrdua de la perspectiva de la revolució mundial, l’absència de fe en la proximitat de les revolucions alemanya i europea, un pessimisme sense esperança, la liquidació de la revolució a Europa, etc.” (Pravda, 25 de juny de 1924).
Inútil d’explicar que els responsables més directes de les derrotes eren els més ardents a combatre als “liquidadors’, és a dir, als que no volien anomenar els fracassos victòries. Així, per exemple, Kolarov atacava violentament Radek, que havia tingut l’audàcia de considerar la derrota del partit búlgar com decisiva:
“ni al juny, ni al setembre, fou decisiva la derrota del partit. El Partit Comunista de Bulgària és sòlid i es prepara per a noves batalles. (Discurs del camarada Kolarov en el V Congrés).
En lloc de l’anàlisi marxista de les derrotes, la fanfarronada burocràtica irresponsable s’alça en tota la línia. No obstant això, l’estratègia bolxevic és incompatible amb la kolaroviquiada vanitosa i inerta.
En els treballs del V Congrés hi hagué moltes coses justes i indispensables. La lluita contra les tendències de dreta que tractaven d’aixecar el cap no podia diferir-se. Però aquesta lluita desencarrilava, es feia confusa, es desviava a causa del judici radicalment fals formulat sobre la situació; a causa d’això, totes les cartes estaven revoltes. Es classificava al camp de la dreta a aquells que comprenien millor i més clarament la jornada d’ahir, d’avui i de demà. Si en el Tercer Congrés hagueren triomfat els esquerrans d’aleshores, Lenin, per les mateixes raons, hauria estat classificat a l’ala dreta amb Levi, Clara Zetkin i d’altres. La confusió ideològica que engendrà la falsa orientació política del V Congrés fou més tard una font de noves i grans desgràcies.
En el domini econòmic s’aplicà també enterament el judici establert pel Congrés en matèria política. Es negaven o es consideraven com insignificants els símptomes de la consolidació econòmica de la burgesia alemanya, que ja havien tingut temps de manifestar-se. Varga, que presenta sempre els fets econòmics adaptant-los a la tendència política dominant en cada moment, assenyalava aquesta vegada en el seu informe:
“No hi ha cap perspectiva de sanejament del capitalisme”. (Pravda, 28 de juny de 1924).
Un any després, quan hom rebatejà amb algun retard el “sanejament” amb el nom d’“estabilització”, Varga la descobrí atentament... tot seguit. Però ja hi havia hagut temps d’acusar l’Oposició de no admetre l’estabilització, perquè havia tingut l’audàcia d’assenyalar el seu començament any i mig abans, i ja en 1925 assenyalava les tendències que l’amenaçaven. (On va Anglaterra?)
El V Congrés veia els processos polítics fonamentals i els grups ideològics en l’espill còncau de la seua falsa orientació; d’aquí nasqué la resolució que classificava l’Oposició russa entre les desviacions “petit burgeses”. La història corregí aquest error a la seua manera, obligant dos anys després a Zinoviev, l’acusador principal del V Congrés, a admetre públicament que el nucli central de l’Oposició de 1923 havia tingut raó en les qüestions fonamentals de la lluita.
L’error estratègic del V Congrés comportà la incomprensió del procés que es produïa en la socialdemocràcia alemanya i internacional. Al Congrés no es féu una altra cosa que parlar de la seua decadència, de la seua descomposició, del seu enfonsament. Referint-se als resultats de les últimes eleccions parlamentàries, que donaren al Partit Comunista 3.700.000 vots, Zinoviev deia:
“Si tenim en Alemanya, en l’aspecte parlamentari, la proporció de 62 comunistes per 100 socialdemòcrates, açò ha de provar a tothom com de pròxims estem de la conquesta de la majoria en la classe obrera alemanya”. (Pravda, 22 de juny de 1924).
Zinoviev no comprenia en absolut la marxa del procés; durant aqueix any i els següents, la influència del partit comunista no augmentà, sinó que disminuí; 3.700.000 vots no eren més que un resta impotent de la influència decisiva que el partit tenia cap a les acaballes de 1923 en la majoria del proletariat alemany: en les eleccions posteriors aqueixa xifra de vots disminuí inevitablement.
En tant que la socialdemocràcia, durant l’any 1923, s’esfilagarsava com una estora podrida, al contrari, després de la derrota de la revolució, a finals del mateix any, es reforçà sistemàticament, s’aixecà, cresqué, en gran part en detriment del comunisme. Perquè havíem previst això (com no preveure-ho?), hom atribuí la nostra previsió al nostre “pessimisme”. ¿Cal demostrar, ara, després de les últimes eleccions de maig de 1928, en què els socialdemòcrates han recollit més de nou milions de vots, que érem nosaltres qui teníem raó quan al principi de 1924, dèiem i escrivíem que era inevitable que la socialdemocràcia renasqués en un cert període, i que eren els “optimistes” qui aleshores cantaven un rèquiem grollerament erroni? En particular, el V Congrés cometé un gran error.
La segona joventut de la socialdemocràcia, que tenia tots els trets de l’estiuet de Sant Martí, no és evidentment, eterna. La seua mort és inevitable. Però la data de la seua mort no està escrita enlloc. Depèn també de nosaltres. Per a aproximar-la, cal saber mirar els fets cara a cara, distingir a temps els canvis de la situació política, anomenar les derrotes, derrotes, i aprendre a preveure el demà.
Si la socialdemocràcia alemanya representa avui encara una força multimilionària a la classe obrera, és per dues causes immediates. Primer: la capitulació de Partit Comunista alemany a la tardor de 1923. Segon: la falsa orientació estratègica del V Congrés. Si al gener de 1921 la proporció entre electors comunistes i socialdemòcrates era quasi de 2 a 3, quatre anys i mig després, per contra, aquesta proporció ha baixat, ja que no és més que d’1 a 3; dit d’una altra manera, durant aquest període, pres en el seu conjunt, no ens hem apropat sinó allunyat de la conquesta de la majoria en la classe obrera. I açò malgrat del reforçament innegable del nostre partit en el curs de l’últim any, que podrà i deurà, si es practica una política justa, ésser el punt de partida de la vertadera conquesta de la majoria.
Tornarem més endavant a parlar de les conseqüències polítiques de l’actitud del V Congrés. Però és evident que no es pot parlar seriosament d’estratègia bolxevic sense saber comprendre d’una mirada tant la corba fonamental de la nostra època en el seu conjunt com les diferents sinuositats que a cada moment determinat tenen per a la direcció del partit la mateixa importància que els replecs de la via per al mecànic de la locomotora: anar a tota velocitat en un replec és anar, inevitablement, cap a l’abisme.
No obstant això, fa només uns mesos que Pravda ha reconegut, de forma més o menys clara, l’exactitud del judici que havíem emès precisament a finals de 1923. El 28 de gener d’enguany Pravda escrivia:
“La fase d’apatia i depressió relativa [!] que començà després de la derrota de 1923, i que permeté al capital alemany consolidar les seues posicions, toca a la seua fi”.
La “relativa” depressió que començà a la tardor de 1923 només comença a passar en 1928. Aquestes paraules, publicades amb un retard de quatre anys, constitueixen una condemna implacable de l’orientació errònia seguida pel V Congrés, i també del sistema de direcció, que no divulga, no posa en relleu els errors comesos, sinó que els oculta, augmentant així la confusió ideològica.
Un projecte de programa que no conté un judici ni sobre els esdeveniments de 1923 ni sobre l’error radical comès pel V Congrés, gira l’esquena als vertaders problemes de l’estratègia del proletariat durant l’època imperialista.
La capitulació del Partit Comunista alemany a la tardor de 1923, la desaparició de la terrible amenaça proletària, no sols afeblí, necessàriament, la posició del Partit Comunista sinó també la del feixisme. Una guerra civil, fins i tot victoriosa per a la burgesia, sapa les condicions en què s’exerceix l’explotació capitalista. Ja aleshores, és a dir, a finals de 1923, ens pronunciàrem contra l’exageració de les forces del feixisme alemany i del seu perill; havíem insistit en el fet que e1 feixisme, durant un cert període, passaria a segon pla, i que ocuparien el prosceni de la política les organitzacions democràtiques i pacifistes: Bloc de les Esquerres a França, Labour Party en Anglaterra. El seu reforçament, al seu torn, exerciria un impuls que faria que la socialdemocràcia alemanya es desenvolupés. En compte de comprendre aquest procés inevitable i d’organitzar la lluita en un front nou, la direcció oficial continuà identificant feixisme i socialdemocràcia i profetitzant la seua mort simultània en el curs de la guerra civil pròxima.
La qüestió del feixisme i de la socialdemocràcia estava lligada al problema de les relacions entre els Estats Units i Europa. Només la derrota de la revolució alemanya en 1923 permeté al capitalisme nord-americà abordar de ple la realització dels seus plans “pacífics” per a reduir Europa a la servitud (de moment). Sota aquestes condicions, calia plantejar el problema nord-americà en tota la seua amplitud. No obstant això, la direcció del Cinquè Congrés simplement féu la qüestió a una banda. La direcció es basava únicament en la situació a l’interior d’Europa, sense observar que un ajornament prolongat de la revolució europea feia de l’ofensiva de Nord Amèrica contra Europa l’eix de la situació mundial. Aquesta ofensiva prenia el caràcter de “consolidació” econòmica, de normalització, de pacificació d’Europa i del “sanejament” dels principis democràtics. El petit burgès arruïnat i fins i tot l’obrer es deien: si el partit comunista no ha sabut triomfar, potser la socialdemocràcia ens done, no la victòria (no s’espera això d’ella), sinó un tros de pa, reactivant la indústria gràcies a l’or nord-americà. Hauria estat necessari comprendre que la infame ficció del pacifisme nord-americà, recobert de dòlars (després de la derrota de la revolució alemanya), havia de convertir-se i es convertia en el factor polític més important de la vida d’Europa. La socialdemocràcia alemanya cresqué gràcies a aqueix germen, i també a causa d’ell, en gran part, progressaren els radicals francesos i el Labour Party.
Per a plantar-li cara a aqueix nou front enemic hauria calgut demostrar que l’Europa burgesa no podia subsistir més que com a vassall financer dels Estats Units; que el pacifisme d’aquest país equivalia a l’aspiració d’imposar a Europa un racionament de fam. Però en compte de tenir en compte precisament aquesta perspectiva per a lluitar contra la socialdemocràcia amb el seu nou culte del nord-americanisme, la direcció de La Internacional Comunista s’orientà en el sentit oposat: se’ns atribuí una mesquina i imbècil teoria sobre l’imperialisme normalitzat, sense guerres ni revolucions, basat en el racionament nord-americà.
Fins i tot en la mateixa reunió de febrer del Comitè Executiu de la Internacional Comunista que, quatre mesos abans del Congrés, posava a l’ordre del dia del Partit Comunista alemany la insurrecció “en tota la seua urgent concreció”, el Presídium apreciava de la manera següent la situació a França, que justament llavors, veia aproximar-se les eleccions parlamentàries d’“esquerra”:
“Aquesta animació (la que precedia les eleccions) afecta també els partits més mesquins i insignificants, així com les organitzacions polítiques mortes. El partit socialista, sota els raigs solars de les eleccions que s’aproximen, es reanima i es desempereseix…” (Pravda, 7 de febrer de 1924).
Mentre que a França palesament avançava una onada d’esquerranisme pacifista petitburgès que s’apoderava també de vasts cercles obrers, debilitant simultàniament el partit del proletariat i els destacaments feixistes del capitalisme, mentre que, en una paraula, s’apropava la victòria del “Bloc de les Esquerres”, la direcció de la Internacional Comunista partia d’una perspectiva directament oposada. Negava totalment la possibilitat d’una fase de pacifisme; en vigílies de les eleccions de 1924, parlava del partit socialista francès, és a dir, del defensor de l’ala esquerra del pacifisme petitburgès, com d’un agrupament “ja mort”. Protestàrem, en una lletra especial dirigida a la delegació del partit comunista de l’URSS., contra un judici sobre el partit socialpatriota formulat tan a la lleugera. Fou en va! La direcció de la Internacional Comunista considerava obstinadament que tancar els ulls per a no veure els fets era donar prova d’“esquerranisme”. D’aquí nasqué la polèmica sobre el pacifisme democràtic, polèmica desfigurada, treta fora de context, com totes les desenrotllades en el curs dels darrers anys, i que per això introduïren tanta pertorbació en la consciència dels partits de la Internacional Comunista. Se’ns acusà als representants de l’Oposició de tenir prejudicis reformistes, simplement perquè no compartíem els de la direcció de la Internacional Comunista i perquè havíem previst a temps que la derrota patida, sense haver afrontat la batalla, pel proletariat alemany faria, inevitablement, entrar en escena (després que les tendències feixistes s’haguessen intensificat durant un espai breu de temps) als partits petitburgesos i reforçaria la socialdemocràcia.
Ja hem assenyalat més amunt que en la conferència del Socors Roig Internacional, tres o quatre mesos abans de la victòria del Labour Party a Anglaterra i del Bloc Des Gauches a França, Zinoviev, polemitzant visiblement amb mi, declarà:
“En quasi tot Europa la situació és tal que no cal esperar ni tan sols un breu interval de pacifisme, ni tan sols una aparença de pacificació… Europa entra en una fase d’esdeveniments decisius… Alemanya es dirigeix, segons sembla, cap a la guerra civil”. (Pravda, 2 de febrer de 1924).
Zinoviev ha oblidat, segons sembla, que ja en el IV Congrés, en 1922, jo havia aconseguit, tanmateix la seua resistència obstinada i de la de Bukharin, que la comissió introduís una esmena (prou atenuada, per cert) en la resolució del Congrés, en què es parlava de la pròxima instauració d’una era “pacifista i democràtica” que constituiria una etapa probable en el camí de la decadència política de l’estat burgès i seria una espècie d’avantcambra de la dominació del comunisme o... de la del feixisme.
En el V Congrés, que es reuní després que hagueren sorgit els governs d’“esquerra” en Anglaterra i França, Zinoviev recordà oportunament la meua esmena i llegí en veu alta:
“La situació internacional política en el moment present es caracteritza pel feixisme, l’estat de setge i el terror blanc contra el proletariat. Però açò no exclou la possibilitat que en un esdevenidor molt pròxim, als països més importants una “era democràtica i pacífica” substituïsca la reacció burgesa oberta”.
Zinoviev hi agregà, amb satisfacció, aquesta citació:
“Açò fou dit en 1922. Així, doncs, fa ja any i mig que la Internacional Comunista predigué clarament l’era democraticopacífica”. (Pravda, 22 de juny de 1924).
La veritat és la veritat. La previsió, que se’m retragué durant llarg temps com una desviació “pacifista” (que seria la meua desviació i no la del desenvolupament dels esdeveniments) arribà al seu punt en el V Congrés, en plena lluna de mel dels ministeris Mac Donald i Herriot. Malauradament ocorre igual pel que fa a les previsions.
Cal agregar-hi que Zinoviev i la majoria del Cinquè Congrés s’han pres massa al peu de la lletra l’antiga perspectiva de l’“era pacífica i democràtica” com a etapa de desagregació del capitalisme. Zinoviev afirmà en el V Congrés: “L’era democraticopacífica és un símptoma de la desagregació del capitalisme” I ho digué de nou en el discurs de clausura:
“Repetisc que precisament l’era democraticopacífica és un símptoma de la desagregació capitalista i de la seua crisi incurable”. (Pravda, 1 de juliol de 1924).
Açò hauria estat veritat si no s’hagués produït la crisi del Ruhr, si l’evolució s’hagués efectuat més regularment, sense aqueix “salt” de la Història. Açò hauria estat doblement i triple veritat si el proletariat alemany hagués triomfat en 1923. En Aqueix cas, el règim de Mac Donald i de Herriot, només hauria tingut la significació del “kerenskisme” anglès i francès. Però la crisi del Ruhr es desencadenà plantejant clarament la qüestió de qui seria l’amo de la casa. El proletariat alemany no obtingué la victòria, sinó una derrota decisiva, i en una forma que tènia que encoratjar i reforçar en un alt grau la burgesia alemanya. La fe en la revolució resultà esquerdada en tota Europa per a diversos anys. Sota aquestes condicions, els governs Mac Donald i Herriot no tenien, ni de bon tros, la significació del kerenskisme, ni, en general, reflectien la descomposició de la burgesia, sinó que podien ésser i han estat simplement els precursors efímers de governs burgesos més seriosos, més sòlids, més segurs de si mateixos. El V Congrés no ho comprengué: en efecte, en no haver estimat en el seu just valor les proporcions de la catàstrofe alemanya, en haver reduït aquesta a la simple qüestió de la comèdia en el Landtag de Saxònia, no s’adonà que el proletariat d’Europa, en tot el front, estava ja en retirada política; que la missió que li incumbia no era la insurrecció, sinó una orientació nova, batalles de reraguarda, la consolidació de les posicions del partit des del punt de vista de l’organització, sobretot als sindicats.
En relació amb aquests problemes es desenrotllà una polèmica sobre el feixisme, no menys desfigurada i treta de context que l’anterior. L’Oposició explicava que la burgesia només augmenta el seu suport al feixisme en el moment en què un perill revolucionari immediat amenaça les bases del seu règim, quan els òrgans normals de l’estat burgès són ja insuficients. En aquest sentit, el feixisme actiu correspon a un estat de guerra civil de la societat capitalista contra el proletariat insurrecte. Al contrari, la burgesia es veu obligada a augmentar el seu suport d’esquerra, a la socialdemocràcia, sobretot en dos moments: en el temps que precedeixen la guerra civil a fi d’enganyar, calmar i desagregar el proletariat o bé darrere d’una sèrie de derrotes de les més àmplies masses del poble, quan per a restablir el règim normal es veu forçada a mobilitzar-les a la via parlamentària, i amb elles als obrers que han perdut la confiança en la revolució. Per a contradir aquesta anàlisi teòrica indiscutible, que ha verificat tot el desenrotllament de la lluita, la direcció de la Internacional Comunista llença una afirmació absurda i simplista sobre la identitat de la socialdemocràcia i del feixisme. Partint de l’incontestable fet que la socialdemocràcia està tan lligada com el feixisme a les bases fonamentals de la societat burgesa i que sempre està disposada, en el moment de perill, ha avançar els seus Noske, la direcció de la Internacional Comunista esborra d’un colp tota diferència política entre socialdemocràcia i feixisme, esborrant alhora la distinció entre el període de guerra civil oberta i el de “normalització” de la lluita de classes. En un paraula, hom dóna la volta, mescla i confon tot per tal de conservar l’aparença d’una orientació cap al desenvolupament immediat de la guerra civil, com si res d’especial no hagués passat, a la tardor de 1923, a Alemanya i a Europa: simplement un episodi!
Per a mostrar la direcció i el nivell d’aquesta polèmica s’ha de citar l’article de Stalin “A propòsit de la situació internacional”.
“Alguns pensen [deia Stalin polemitzant contra mi] que la burgesia ha arribat al “pacifisme” i a la “democràcia” no per necessitat sinó per la seua pròpia voluntat, com resultat de la seua lliure decisió”
Dues conclusions polítiques d’importància seguien a aquesta tesi fonamental, d’ordre històric i filosòfic (sobre la qual és inútil insistir):
“Primer, és fals que el feixisme només siga una organització de combat de la burgesia. El feixisme no sols és una categoria (?) militar i tècnica.”
No es pot comprendre perquè una organització de combat de la societat burgesa ha d’ésser considerada com una “categoria” tècnica i no política. Però llavors què és, doncs, el feixisme? A això es respon indirectament amb aquestes paraules:
“La socialdemocràcia és objectivament l’ala moderada del feixisme”.
Podem dir que la socialdemocràcia és l’ala esquerra de la societat burgesa; aquesta definició és absolutament justa, a condició, no obstant això, de no comprendre-la d’un manera massa simplista; no cal oblidar que la socialdemocràcia continua encara arrossegant milions d’obrers i que es veu, doncs, obligada a tenir en compte, en certs límits, no sols la voluntat del seu patró burgès, sinó també els interessos del seu mandat proletari que estafa. Però seria absurd definir la socialdemocràcia com “ala moderada del feixisme”. On està en tot açò la societat burgesa? Per a orientar-se, fins i tot de la manera més elemental, en política no cal reunir tot en un sol munt, sinó distingir que la socialdemocràcia i el feixisme constitueixen els dos pols del front burgès, units en el moment del perill, però pols no obstant. ¿Cal insistir-hi després de les eleccions de maig de 1928, caracteritzades per la decadència del feixisme i alhora el creixement de la socialdemocràcia, (a la que, dit siga de pas, el partit comunista proposava aquesta vegada encara formar el front únic de la classe obrera)?:
“Segon [diu l’article], és fals que hagen passat ja les batalles decisives, que el proletariat haja estat vençut en elles i que, per consegüent, la burgesia s’haja consolidat. No hi ha hagut encara combats decisius, perquè ni tan sols hi ha hagut vertaders partits bolxevics de masses”.
La burgesia no ha pogut, doncs, consolidar-se perquè no s’han produït batalles; i no s’han entaulat batalles “encara que només siga” perquè no havia partit bolxevic. Així, doncs, allò que impedeix a la burgesia reforçar-se... és l’absència de partits bolxevics. En realitat, és precisament perquè no hi havia, ja no partit sinó direcció bolxevic pel que la burgesia ha pogut consolidar les seues posicions. La capitulació davant l’enemic sense combatre, d’un exèrcit que es troba en una situació critica, reemplaça perfectament a una “batalla decisiva’, tant en la política com en la guerra. Ja en 1850, Engels ensenyava que un partit que deixa escapar una situació revolucionària desapareix durant molt de temps de l’escena. Però ¿qui ignora, doncs, que Engels, que visqué “abans de l’imperialisme”, ha caducat ja? És el que, de segur, Stalin escriu:
“És impossible, davall l’imperialisme, sostenir combats pel poder si no hi ha tals partits (bolxevics).”
Cal creure, doncs, que aqueixes batalles eren possibles en l’època d’Engels, quan la llei del desenvolupament desigual no havia estat descoberta encara.
Tot aquest encadenament de dissertacions està coronat, com convé, amb un pronòstic polític:
“En fi, és fals també… que pel “pacifisme’ s’haja d’obtenir una consolidació del poder de la burgesia, un ajornament de la revolució per un temps indeterminat”.
No obstant això, la revolució s’ha ajornat, no segons els pronòstics de Stalin, sinó segons els d’Engels. Un any més tard, quan fins i tot els cecs veieren clarament que la posició de la burgesia era més forta i que la revolució havia retrocedit per un temps indeterminat, Stalin es posà a acusar-nos de... no admetre l’estabilització. Aquesta acusació es féu particularment insistent durant el període en què l’“estabilització” començava ja a vacil·lar una altra vegada sota l’empenta de la nova onada revolucionària que apuntava en Anglaterra i a Xina. Cal remarcar que la definició del feixisme i de les seues relacions amb la socialdemocràcia tal com es fa en el projecte (capítol II), tot i els equívocs que voluntàriament s’han tolerat per a conservar un llaç amb el passat, és més raonable i justa que l’esquema stalinista citat més amunt, que en els fons era el del V Congrés. Però aquest lleuger progrés no resol la qüestió. Un programa de la Internacional Comunista no pot, darrere de l’experiència de l’última dècada, caracteritzar la situació revolucionària, mostrar com es forma i desapareix, sense assenyalar els errors clàssics comesos en l’anàlisi d’aquesta situació, sense explicar com el maquinista ha de conduir en les corbes, sense inculcar als partits aquesta veritat: que hi ha moments en què la victòria de la revolució depèn de dos o tres dies de lluita.
Després del període de flux violent vingué, en 1923, el llarg reflux, que en el llenguatge estratègic significava: retirada en ordre, batalles de reraguarda, atrinxerament en les organitzacions de masses, revista de les tropes, brunyit i esmolat de les armes polítiques i teòriques. Es qualificà aquesta actitud d’esperit de liquidació. En el curs dels últims anys s’han comès amb aquesta noció, com amb d’altres del vocabulari bolxevic, grollers abusos; no s’ha ensenyat ni s’ha educat, s’ha creat la confusió i s’ha induït la gent a error. L’esperit de liquidació és renunciar a la revolució, és tendir a substituir els seus camins i mètodes pels del reformisme. La política leninista no té res en comú amb aquest esperit, però té menys que veure amb la manera d’obrar que consisteix en oblidar les modificacions en la situació objectiva, en mantenir verbalment l’orientació cap a la insurrecció quan la situació revolucionària ha girat ja l’esquena, quan de nou cal prendre el camí del treball entre les masses, llarg, tenaç, sistemàtic, minuciós, per a preparar el partit per a una nova revolució.
L’home té necessitat d’un gènere de moviment quan puja una escala, i d’un altre quan la descendeix. La posició més perillosa és la de l’home que, després d’haver apagat el seu ciri, prepara els seus peus per a pujar, quan davant ell els esgraons descendeixen. Les caigudes, els bonys; les luxacions són llavors inevitables. La direcció de la Internacional Comunista ha fet tot allò que ha pogut en 1924 per impedir la crítica de l’experiència de l’octubre alemany, i, en general, tota critica. I ha repetit obstinadament: els obrers van directament a la revolució; l’escala va cap amunt. No té, doncs, res de sorprenent que les normes del V Congrés, aplicades en presència d’un reflux revolucionari, hagen menat a cruels derrotes i luxacions polítiques.
El número 5-6 del Butlletí d’Informació de l’Oposició alemanya de l’1 de març de 1927, deia:
“L’error més gran de l’esquerra al Congrés (el de Frankfurt, a la primavera de 1924, en el que la direcció passà a l’esquerra) consistí en no haver dit al partit d’una manera prou vigorosa la gravetat de la derrota de 1923, en no haver extret les conclusions necessàries, en no haver explicat al partit amb sang freda i sense adorns les tendències de l’estabilització relativa del capital, i, per consegüent, en no haver presentat ni el programa ni les consignes que s’han de seguir en el període immediatament posterior; existia la possibilitat de fer-ho, a costa d’estigmatitzar brutalment, amb perfecta raó, les tesis del programa”. (subratllat per mi).
Aquestes línies ens mostraren llavors que una part de l’esquerra alemanya, que havia participat durant el Cinquè Congrés en la lluita contra el nostre pretès “esperit de liquidació”, havia comprès seriosament els ensenyaments de 1923-1924. Açò féu possible més tard una aproximació sobre una base de principis.
El vertader any del canvi de la situació fou 1924. No obstant això, només any i mig més tard admeté hom que aquesta variació brusca (“estabilització”) s’havia produït. No hi ha, doncs, per què estranyar-se que 1924-1925 foren anys d’errors d’esquerra i d’experiències putchistes. L’aventura terrorista búlgara, així com la tràgica insurrecció de desembre de 1924 a Estònia, foren esclats de desesperació corresponents a una falsa orientació. El fet que aqueixes temptatives de violentar el procés històric seguint la ruta del putchisme no foren passades per la garbella de la crítica, causà una recaiguda d’aquest mal en Canton, a finals de 1927. Ni tan sols els petits errors queden impunes en política, i molt menys els grans; però la major falta és dissimular els errors comesos, contrarestar d’una manera mecànica la seua crítica i impedir que es formule sobre ells un judici marxista ponderat.
No escrivim la història de la Internacional Comunista en el curs d’aquests cinc anys. No fem més que il·lustrar amb fets, en ocasió de les etapes fonamentals d’aquest període, les dues línies estratègiques; assenyalem, així, al mateix temps, la manca de vitalitat del projecte de programa per al qual no existeixen totes aquestes qüestions. No podem, doncs, descriure aquí, ni tan sols limitant-nos als seus trets essencials, les contradiccions sense sortida en què es debateren els partits de la Internacional Comunista, agafats entre les directives del V Congrés, d’una banda, i la realitat política, d’una altra. Certament, no sortí hom d’aquesta contradicció en totes bandes per mitjà de convulsions tan funestes com les de Bulgària en 1923 d’Estònia en 1924. Però en tot arreu els partits se sentien lligats, no podien respondre a les aspiracions de les masses, caminaven amb els ulls embenats, perdien el pas. En l’agitació i la propaganda del partit, pròpiament dites; en l’activitat sindical, a la tribuna parlamentària, a tot arreu els comunistes arrossegaven com una cadena la falsa posició del V Congrés. Tots els partits, uns més, altres menys, eren víctimes del fals punt de partida, perseguien fantasmes, es desentenien de la realitat, transformaven les fórmules revolucionàries en frases altisonants, es comprometien davant les masses i perdien peu. I per més desgràcia, li era impossible, llavors com ara, a la premsa de la Internacional Comunista agrupar i publicar fets i xifres concernents l’activitat dels partits comunistes en el curs dels últims anys. Després de les derrotes, els errors i els fracassos, la direcció dels epígons, preferí batre’s en retirada i repartir pals de cec.
Com els fets reals l’infligien sempre cada vegada més cruels desmentiments, la direcció havia de posar en primera fila cada vegada més els fets imaginaris. Perdent peu cada vegada més, el Comitè Executiu de la Internacional Comunista es veia obligat a descobrir forces i fets revolucionaris on ni tan sols no hi havia ni traça d’ells, i agafar-se a cordes podrides per tal de mantenir-se en equilibri.
Com es produïen en el proletariat manifests desplaçaments cap a la dreta, la Internacional Comunista entrà en una fase d’idealització dels camperols, exagerant, sense criticar-los, tots els símptomes de “ruptura” entre ells i la societat burgesa, pintant vivament qualsevol classe d’organitzacions camperoles efímeres i adulant francament els “demagogs camperols”.
Se substituïa cada vegada més la tasca de l’avantguarda proletària, que és lluitar àmpliament i tenaç contra la burgesia i la demagògia pseudocamperola per a influir en la part més desheretada de les aldees, amb l’esperança que els camperols exercirien un paper revolucionari directe i independent nacionalment i internacionalment.
Durant 1924, és a dir, durant l’any fonamental de l’“estabilització”, la premsa comunista inserí dades completament fantàstiques sobre la força de la Internacional Camperola, que acabava d’organitzar-se. El seu representant, Dombal, deia en el seu informe que, sis mesos després de la seua creació, aquesta organització agrupava ja a diversos milions de membres.
Fou llavors que sorgí l’escandalós assumpte Raditch, el cap del partit “camperol” croat, que per a augmentar les seues possibilitats d’ésser ministre en la Belgrad blanca, féu passar la seua ruta, que vènia del verd Zagreb, per la roja Moscou. El 9 de juliol de 1924, Zinoviev conta la seua nova “victòria” en un informe sobre el balanç del V Congrés, presentat als militants actius de Leningrad:
“Actualment es produeixen desplaçaments importants en els camperols. Probablement tots heu escoltat parlar del partit camperol croat de Raditch. Aquest està actualment a Moscou. Un vertader cap popular... Els camperols pobres i mitjans de Croàcia el segueixen unànimement... Ara, Raditch ha decidit adherir-se, en nom del seu partit, a la Internacional Camperola. Considerem aquest esdeveniment com a capital. La fundació de la Internacional Camperola és un fet de gran importància. Alguns camarades no volien creure que esdevindria una gran organització... Ara acudeix a nosaltres una gran massa auxiliar: els camperols...” (Pravda, 22 de juliol de 1924).
I així successivament i del mateix estil.
En l’altra banda de l’oceà hi havia, per a fer joc amb Raditch, el “vertader cap popular”, el cap La Follette. A fi de fer avançar més ràpidament la “massa auxiliar” dels camperols nord-americans, Pepper, el delegat de la Internacional Comunista, empentà el partit comunista nord-americà, feble i jove, a una aventura absurda i vergonyosa, creant entorn de La Follette el Workers and Farmers Party, per a derrocar més ràpidament el capitalisme nord-americà.
La bona nova de la proximitat d’una revolució, que es recolzaria en els camperols als Estats Units inspirava en aquesta època tots els discursos i articles dels líders oficials del Comitè Executiu de la Internacional Comunista. Kolarov deia en el seu informe, en una sessió del V Congrés:
“En els Estats Units, els petits grangers han format un partit de grangers i camperols que es radicalitza cada vegada més, que s’apropa als comunistes i que s’embeu de la idea de la creació als Estats Units d’un govern obrer i camperol.” (Pravda, 6 de juliol de 1924.)
Ni més ni menys!
Un militant de l’organització de La Follette, Green, de Nebraska, vingué al Congrés Camperol de Moscou ell també s’hi adheria a qualsevol cosa; després, com és natural, en la conferència de Saint-Paul ajudà a derrotar el partit comunista quan aquest intentà feblement començar a posar en pràctica les grandioses intencions de Pepper, conseller del comte Karoly, ultraesquerrà del III Congrés, reformador del marxisme, un dels que assassinaren la revolució hongaresa.
El 29 d’agost de 1924, Pravda es lamentava:
“En el seu conjunt, el proletariat nord-americà encara no ha arribat a comprendre la necessitat d’un partit ni tan sols d’un partit tan col·laboracionista com el Labour Party anglès”.
No obstant això, quasi un mes i mig abans, Zinoviev declarà en el seu informe als militants actius de Leningrad:
“Diversos milions de camperols, de bon o mal grau (!), es veuen directament empentats per la crisi agrària cap a la classe obrera”. (Pravda, 22 de juliol de 1924.)
I directament cap al govern obrer i camperol! (hi afegia Koralov). La premsa repetia que aviat es crearia als Estats Units un Workers and Farmers Party que no seria purament proletari, però que seria, no obstant, de classe “per a derrocar el capital”. Què significa un caràcter no purament proletari no hi ha un sol astròleg, ni d’aquest ni de l’altra banda de l’oceà que puga explicar-ho. Això no era, al capdavall, més que l’edició pepperitzada de la idea dels “partits, obrers i camperols bipartits”, dels que parlarem més en detall a propòsit dels ensenyaments de la revolució xinesa. Aquí bastarà assenyalar que la idea reaccionària de partits no proletaris, però no obstant de classe, s’ha desenrotllat enterament basant-se en la política anomenada d’“esquerra” de 1924, que, per a ocultar les seues derrotes, s’agafava a Raditch, La Follette i a les xifres unflades de la Internacional Camperola.
“Actualment assistim [declara Miliutin, acadèmic dels llocs comuns] a un esdeveniment summament significatiu i important: l’autonomia de les masses camperoles que se separen de la burgesia, la intervenció dels camperols contra el capitalisme i el reforçament cada vegada major del front únic dels camperols i de la classe obrera que lluiten als països capitalistes contra el sistema social”. (Pravda, 27 de juliol de 1924.)
Durant tot l’any 1924, la premsa de la Internacional Comunista no ha deixat de parlar de la “radicalització” general “de les masses camperoles”. Com si d’aquesta radicalització dels camperols pogués esperar-se un resultat favorit en un període en què, palesament, els obrers van vers la dreta, que la socialdemocràcia es reforça i es consolidava la burgesia!
Tornem a trobar el mateix error de visió política a finals de 1927 i a principis de 1928 en allò tocant Xina. Molt de temps després de tota gran i profunda crisi revolucionària en què el proletariat pateix una derrota que decideix la seua sort per a un llarg període, continuen els sobresalts d’indignació de les masses endarrerides, semiproletàries, de les ciutats i del camp, com es formen ones circulars després que una roca ha caigut sobre l’aigua. I la direcció concedeix a aqueixes ones un valor propi, interpretant-les, contràriament als processos en curs a la classe obrera, com a signes que la revolució s’apropa, sapieu-ho bé, això és un símptoma que indica sens dubte que la direcció va a la recerca d’aventures com les de 1924 a Bulgària i Estònia o 1927 en Canton.
Durant aquest mateix període d’ultraesquerranisme hom obligà el partit comunista xinès a entrar per alguns anys en el Kuomintang, que el Cinquè Congrés proclamà “partit simpatitzant” (Pravda, 25 de juny de 1924), sense intentar seriosament definir el seu caràcter de classe. A mesura que passa el temps es desenrotlla la idealització de la “burgesia nacional revolucionària”. Així és com el fals curs d’esquerra en Orient també, tancant els ulls i cremant d’impaciència, construeix els fonaments de l’oportunisme que el succeirà. Per tal de codificar-lo s’ha recorregut a Martinov; era per al proletariat xinès com un conseller més segur com que durant les tres revolucions russes trotà al darrere de la petita burgesia.
Cercant ajornar artificialment els terminis, la direcció no sols es va aferrar a Raditch, La Follette, als milions de camperols de Dombal i fins i tot a Pepper, sinó que establí una perspectiva radicalment falsa per a Anglaterra. La debilitat del Partit Comunista anglès féu sorgir la necessitat de substituir-lo com més aviat millor per algun factor més impressionant. Aleshores aparegué una apreciació falsa de les tendències del tradeunionisme anglès. Zinoviev donà a entendre que esperava que la revolució vindria, no a través de l’estret pòrtic del Partit Comunista anglès, sinó passant per l’ampla barrera de les tradeunions. Hom substituí la lluita del Partit Comunista per conquerir les masses organitzades en les tradeunions, per l’esperança d’utilitzar com més aviat millor l’aparell d’aquestes organitzacions amb fins revolucionaris. Gràcies a aquesta manera d’abordar el problema es desenvolupà després la política del Comitè anglorus, que assestà un rude colp tant a la Unió Soviètica com a la classe obrera anglesa; colp superat només per la derrota patida en Xina.
Les lliçons d’octubre, escrites a l’estiu de 1924, refuten de la manera següent la idea de recórrer a l’amistat de Purcell i de Cook per a recórrer més ràpidament el camí que mena a la revolució:
“La revolució proletària no pot triomfar sense el partit, contra el partit o mitjançant un succedani del partit. Aquest és el principal ensenyament dels deu darrers anys. Els sindicats anglesos poden, cert, esdevenir una palanca puixant de la revolució proletària; poden, com és ara, en determinades condicions i per un cert període, reemplaçar inclús els soviets. Però no ho podran fer sense el recolzament del Partit Comunista ni, amb molta més raó, contra ell; no podran fer aquest paper més que si la influència comunista esdevé preponderant al seu si. Aquesta lliçó sobre el paper i la importància del partit en la revolució proletària l’hem pagada molt cara per a no retenir-la íntegrament.”
En el llibre On va Anglaterra? plantegem el mateix problema d’una manera més extensa. Des de la primera fins a l’última pàgina, tot el llibre està consagrat a demostrar que la revolució anglesa tampoc pot passar més que per la porta comunista; però practicant una política justa, valenta, desproveïda de tota il·lusió, el Partit Comunista anglès pot créixer i madurar a salts i elevar-se en alguns anys al nivell de les tasques que l’incumbeixen.
Les il·lusions esquerranes de 1924 s’han desenrotllat gràcies a una concepció de dretes. Per a dissimular als altres i dissimular-se a si mateix la importància dels errors i derrotes de 1923, fou necessari negar que el proletariat s’orientés cap a la dreta i exagerar d’una manera optimista els processos revolucionaris que es produïen en altres classes. Així començà el lliscament que conduí de la línia política proletària a la del centrisme, és a dir, a la de la petita burgesia, línia política a què, més tard, donat el reforçament de l’estabilització, havia de molestar la seua petxina ultraesquerrà fins a acabar per manifestar-se com grollerament col·laboracionista en l’URSS, en Xina, en Anglaterra, en Alemanya i per tot arreu.
La política dels partits comunistes més importants, establida segons l’orientació decidida en el V Congrés, aviat demostrà la seua completa ineficàcia. Els errors del peudo-“esquerranisme”, que endarreriren el desenvolupament dels partits comunistes, determinaren després un nou zig-zag empíric, a saber, un lliscament accelerat cap a la dreta. Els comitès centrals d’“esquerra” de nombrosos partits foren destronats tan abusivament com se’ls havia instal·lat abans del V Congrés. L’esquerranisme dels aventurers cedia el pas a un oportunisme declarat de tipus centre-dreta. Per a comprendre el caràcter i el ritme del canvi cap a la dreta cal recordar que, al setembre de 1924, Stalin, que dirigia el canvi sobtat, jutjava que el pas de la direcció dels partits a mans de Maslov, Ruth Fischer, Treint, Suzanne Girault, etc., era l’expressió de la bolxevització dels partits i responia a les reivindicacions dels obrers bolxevics que van cap a la revolució i “volen tenir caps revolucionaris”.
“L’últim semestre transcorregut [escrivia Stalin] és notable perquè s’hi ha produït una modificació radical en els partits comunistes d’Occident: es liquiden resoludament les supervivències socialdemòcrates, Es bolxevitzen els quadres del partit, s’aïlla els elements oportunistes”. (Pravda, 20 de setembre de 1924.)
Aproximadament deu mesos després, els “bolxevics” autèntics, els “caps revo1ucionaris” eren titllats de socialdemòcrates i de renegats i hom els eliminava de la direcció i expulsava del partit.
Tot i que el canvi dels dirigents estigués inspirat pel pànic i que, per a efectuar-lo, la burocràcia recorregués sovint a mesures mecàniques, grolleres i deslleials, és impossible traçar una línia precisa de demarcació rigorosa en les idees entre la fase de la política ultraesquerrana i e1 període d’orientació oportunista que la seguí.
Sobre els problemes de la indústria i dels camperols a l’URSS, de la burgesia nacional, dels partits “camperols” als països capitalistes, del socialisme en un sol país, del paper del partit en la revolució proletària, les tendències revisionistes estaven en ple desenrotllament en l924-1925, Dissimulant-se darrere de l’estendard de la lluita contra el ‘trotskisme”, i s’expressaren en les resolucions oportunistes de la conferència del Partit Comunista (bolxevic) de l’URSS d’abril de 1925.
Considerada en el seu conjunt, l’orientació a dreta fou una temptativa d’adaptació mig cega, purament empírica, al retard de la revolució a causa de la derrota de 1923. Bukharin abordava la qüestió d’una manera primitiva, considerant el desenvolupament “permanent” de la revolució en el sentit més directe i mecànic d’aquesta paraula. Bukharin no admetia ni ‘pausa”, ni interrupció ni retirada; considerava com un deure revolucionari prosseguir “l’ofensiva sota no importa quines condicions”. L’article de Stalin (De la situació internacional) citat més amunt, que és, en certa manera, un programa (es pot dir que fou la primera intervenció general de Stalin en els problemes internacionals), demostra que també el segon autor del projecte, en el curs del primer període de lluita contra el “trotskisme”, s’esforçà en admetre la concepció mecànica de l’“esquerra”, per a la qual, invariablement, només existia “descomposició” de la socialdemocràcia, “radicalització” dels obrers, “creixement” dels partits comunistes, revolució “pròxima”. Quant a aquell que mira en torn seu i fa distincions, és un “liquidador”.
Després de la ruptura que es produí en la situació europea en 1923, aquesta “tendència” necessità un any i mig per a experimentar una sensació nova i, en ple pànic, transformar-se radicalment. Desproveïda de tota comprensió sintètica de la nostra època i de les tendències que conté, la direcció (Stalin) s’orientava a les palpentes, o completant les seues conclusions fragmentàries amb esquemes escolàstics que renovava cada vegada (Bukharin). En conjunt, la línia de conducta política constitueix, per aquesta raó, un encadenament de zig-zags. La línia ideològica és un calidoscopi d’esquemes encaminats a portar a l’absurd cada segment dels zig-zags stalinistes.
El VI Congrés obraria judiciosament si encarregués a una comissió especial la missió de reunir totes les teories exposades per Bukharin per a edificar sobre elles la seua argumentació, en cada etapa, per exemple, del Comitè anglorus; caldria disposar-les cronològicament, sistemàticament, per a tractar de traçar el diagrama febril del pensament que contenen. Seria un dels diagrames estratègics més fecunds en ensenyaments. Igualment podria fer-se en allò que fa a la revolució xinesa, al desenvolupament econòmic de l’URSS i a totes les altres qüestions de menor importància. Un empirisme cec multiplicat per l’escolàstica, tal és l’orientació que encara no ha estat despietadament condemnada.
Aquest empirisme ha quedat palès de la manera més fatal en els tres problemes capitals: la política interior de l’URSS, la revolució xinesa i el Comitè anglorus, i amb menor violència, amb conseqüències immediates menys funestes en general en totes les qüestions de la política de la Internacional Comunista.
En allò tocant els problemes interiors de l’URSS, s’ha jutjat la política d’orientació a dreta d’una manera completa en la Plataforma dels bolxevics leninistes (Oposició): ens veiem obligats aquí a limitar-nos a referir-nos-hi. Aquesta Plataforma rep actualment una confirmació inesperada: totes les temptatives de la direcció actual del Partit Comunista de l’URSS (bolxevic) d’escapar a les conseqüències de la política de 1923-1928 es basen en arguments extrets gairebé textualment de la Plataforma, els autors i partidaris de la qual estan dispersats per les presons i els llocs de desterrament. El fet que els dirigents actuals recórreguen a la Plataforma per fragments, sense cap esperit de continuïtat en el seu actes, fa summament inestable i incerta la nova orientació a esquerra; però, alhora, confirma àmpliament que la Plataforma en el seu conjunt expressa la política de Lenin.
Quant a la qüestió xinesa, ens veiem obligats a sotmetre-la a una anàlisi més minuciosa en un capítol especial (el tercer), donada la importància del problema per a la Internacional Comunista i perquè la Plataforma l’ha presentat d’una manera extremadament insuficient, incompleta i a vegades fins i tot totalment inexacta, per culpa de Zinoviev.
En allò que fa al Comitè anglorus, tercera etapa per ordre d’importància, de l’experiència estratègica de la Internacional Comunista en el curs dels darrers anys, després de tot el que ha dit l’Oposició en una sèrie d’articles, discursos i tesis, no ens queda més que establir aquí un breu balanç.
El punt de partida del Comitè anglorus fou, com hem vist ja, una aspiració impacient de saltar per damunt del jove Partit Comunista anglès, que es desenvolupava massa lentament. Açò donava a l’experiència, ja abans de la vaga general, un caràcter erroni.
El Comitè anglorus, no era considerat com una coalició temporal, entre esferes superiors, que hauria d’ésser trencada i ho seria d’una manera demostrativa a la primera prova seriosa, a fi de comprometre al Consell general; no, se’l considerava, i no sols per Stalin, Bukharin, Tomsky, etc., sinó també per Zinoviev, com un “bloc amigable” de llarga durada, i com un instrument destinat a “revolucionar” sistemàticament les masses obreres angleses; es veia en aqueix Comitè, si no la porta, almenys un accés a la porta per on hauria d’entrar la revolució del proletariat anglès. Cada vegada més, el Comitè anglorus, que era un acord circumstancial, es transformava en un organisme intangible, col·locat per damunt de la lluita de classes, com es veié clarament durant la vaga general.
L’entrada de les masses, en una fase obertament revolucionària llençà al camp de la reacció burgesa els polítics laboristes liberals que havien anat un poc cap a l’esquerra. Aquests trairen conscientment i oberta la vaga general; després feren sapes i trairen la vaga general de miners. El reformisme conté sempre la possibilitat d’una traïció. Però açò no significa que reformisme i traïció s’identifiquen a cada moment. Pot haver-hi acords provisionals amb els reformistes quan aquests fan un pas endavant. Però quan espantats pel desenrotllament del moviment de masses el traeixen, mantenir la coalició amb ells equival a tolerar d’una manera criminal als traïdors i dissimular la traïció.
La vaga general tenia com a fi exercir per la força de cinc milions d’obrers una pressió unificada contra els industrials i l’estat; en efecte, la qüestió de la indústria carbonífera es convertí en el problema més important de la política de l’estat. Gràcies a la traïció dels caps, la vaga fou sabotejada des de la seua primera etapa. Era una gran il·lusió creure després d’açò que sola, aïllada, la vaga econòmica dels miners obtindria allò que la vaga general no havia aconseguit. En açò residia la força del Consell General. Calculant fredament, portà els miners a la derrota, a continuació de tot això nombrosos obrers havien de convèncer-se que les indicacions de Judes del Consell General eren “justes” i “raonables”.
El manteniment de la coalició amistosa amb aquest i l’ajuda prestada al mateix temps a la vaga econòmica, aïllada, dels miners, que es perllongava indefinidament, i contra la qual intervenia el Consell General, semblaven haver estat calculats per endavant per a permetre als que constituïen el cap de les tradeunions sortir amb les menors pèrdues possibles de les proves més penoses.
Des del punt de vista revolucionari el paper exercit pels sindicats russos fou molt desavantatjós i lamentable. Ni què dir té que era un deure ajudar la vaga econòmica, fins i tot aïllada; entre revolucionaris no pot haver-hi dues opinions diferents sobre açò. Però aqueixa ajuda no havia d’haver tingut només un caràcter pecuniari; sinó també revolucionari i polític. La direcció sindical russa havia d’haver dit obertament a la federació de miners i a tota la classe obrera anglesa que la vaga de miners no tenia probabilitats serioses de triomfar més que en el cas que per la seua obstinació, la seua tenacitat, la seua extensió estigués en condicions d’obrir el camí a una nova explosió de vaga general. No es podia arribar a això més que lluitant directament i oberta contra el Consell General, agència del govern i dels patrons del carbó. La lluita per transformar la vaga econòmica en vaga política hauria hagut de significar que es faria una guerra furiosa en tots els terrenys al Consell General; el primer pas cap aquesta guerra havia d’ésser la ruptura del Comitè anglorus, que era un obstacle reaccionari, una cadena lligada al peu.
Cap revolucionari que sospese les seues paraules afirmarà que anant en aquesta direcció la victòria estava assegurada. Però per a arribar no era possible seguir un altre camí. El fracàs que s’hauria pogut patir hauria estat una derrota experimentada en un camí que podia portar més tard al triomf. Una derrota semblant inculca, és a dir, reforça les idees revolucionàries en la classe obrera. En tant que sostenint només pecuniàriament una vaga corporativista, sense sortida (corporativista pels seus mètodes, revolucionària i política pels seus fins), que es perllongava indefinidament, no es feia més que ajudar el Consell General, que esperava tranquil·lament que la vaga finís per consumpció per a demostrar que tenia “raó”. No cal ni dir que no era fàcil esperar durant uns quants mesos fent obertament d’esquirol. Precisament per a aquest període profundament crític, el Consell General necessitava una careta política per a presentar-se davant les masses: el Comitè anglorus. Així, doncs, la lluita de classes a mort entre el capital i el proletariat anglesos, entre el Consell General i els miners, semblava transformar-se en discussió amistosa entre dos aliats, Consell General i direcció sindical russa, sobre el millor camí en el moment: el de l’acord o el de la lluita econòmica aïllada. La derrota inevitable de la vaga provocà un acord, és a dir, tallà tràgicament la “discussió” amistosa a favor del Consell General.
Des del principi fins a la fi, tota la política del Comitè anglorus, a causa de la falsa línia de conducta fixada, consistí en ajudar, en sostenir, en reforçar el Consell General. Fins i tot el fet que la vaga fóra alimentada des del punt de vista pecuniari, durant molt de temps, gràcies al gran esperit de sacrifici dels obrers russos serví, no als miners, ni al Partit Comunista anglès, sinó al Consell General. A continuació del més gran moviment revolucionari que Anglaterra haja conegut després del cartisme, el Partit Comunista anglès a penes ha crescut, en tant que el Consell General és més sòlid que abans de la vaga general.
Tals són els resultats d’aquesta “maniobra estratègica”, única en el seu gènere.
Per a justificar l’obstinació que es manifestà en mantenir la coalició amb el Consell General (s’arribà a arrossegar-se davant ell en la vergonyosa conferència de Berlín a l’abril de 1927) es recorre, encara i sempre, a l’“estabilització”. Si la revolució triga en arribar, hom ha d’agafar-se fins i tot a un Purcell. Aquest argument, que li sembla extraordinàriament profund a un funcionari soviètic o a un tradeunionista del tipus de Melnitxanski, és en realitat una perfecta mostra de cec empirisme agreujat, a més, per l’escolàstica. ¿Què significa “estabilització” quan s’aplica aquesta expressió a l’economia i a la política angleses, sobretot en 1926-1927? Desenvolupament de les forces productives? Millora de la situació econòmica? Esperances creixents en el futur? Relatiu benestar i calma de les masses obreres? Res, absolutament res. Tota la suposada estabilització del capitalisme britànic es basa en la força conservadora de les velles organitzacions obreres de tots els matisos i tendències enfront de la debilitat i indecisió del Partit Comunista anglès. La revolució està completament madura, en el domini econòmic i social, en Anglaterra. La qüestió es planteja únicament des del punt de vista polític. Les bases principals de l’estabilització són les esferes superiors del Labour Party i de les tradeunions, que en Anglaterra constitueixen un tot, però practiquen la divisió del treball. Donat l’estat, que es palesà durant la vaga general, en què es troben les masses obreres, no són Mac Donald i Thomas els qui ocupen el lloc principal en el mecanisme de l’estabilització capitalista, sinó Pugh, Purcell, Cook i companyia. Aquests obren i Thomas completa el seu treball. Sense Purcell, Thomas perd tot punt de suport, i Baldwin alhora que Thomas. L’“esquerranisme” fals, diplomàtic, de mascarada de Purcell, que fraternitza successivament i simultània amb la gent d’església i amb els bolxevics, que està sempre prest, no sols a batre’s en retirada, sinó, a més a més, a trair, és el principal fre de la revolució en Anglaterra. L’estabilització és el purcellisme. Es veu, doncs, què absurd teòric, què cec oportunisme és recórrer a l’“estabilització” per a justificar el bloc polític constituït amb Purcell. Per a trencar la “estabilització” calia, en primer lloc, derrotar el “purcellisme”. Conservar, en aquestes condicions, davant les masses obreres, encara que només fóra una ombra de solidaritat amb el Consell General era el crim més gran, la vergonya més profunda.
Fins i tot l’estratègia més justa està lluny de conduir-nos sempre a la victòria. Es comprova si un projecte estratègic és just examinant si segueix la línia del vertader desenvolupament de les forces de classe, si aprecia d’una manera realista, els elements d’aqueix desenvolupament. La derrota més penosa, vergonyosa i funesta per a un moviment, derrota típicament menxevic, és la causada per un falsa anàlisi de les classes, pel menyspreu envers els factors revolucionaris, per la idealització de les forces enemigues. Les nostres derrotes en Xina i en Anglaterra foren d’aquest tipus.
Què s’esperava del Comitè anglorus per a l’URSS? Al juliol de 1926, Stalin ens ensenyava el següent en la reunió plenària del Comitè Central i de la Comissió Central d’Inspecció:
“La tasca d’aqueix bloc (Comitè anglorus) és organitzar un vast moviment de la classe obrera contra noves guerres imperialistes i, en general, contra tota intervenció al nostre país, en particular d’alguna de les més fortes potències imperialistes d’Europa., i més especialment d’Anglaterra”.
Ensenyant-nos a nosaltres, membres de l’Oposició, que, naturalment, no ho ignoràvem, que cal “tenir la preocupació de defensar la primera República Obrera del món contra la intervenció”, (en açò d’aquí dalt teníem, certament necessitat d’ésser instruïts) Stalin agregava:
“Si els sindicats reaccionaris anglesos estan prests a formar amb els sindicats revolucionaris del nostre país una coalició contra els imperialistes contrarevolucionaris del seu, per què no aprovaríem aqueix bloc?”
Si els “sindicats reaccionaris” foren capaços de lluitar contra els seus imperialistes, no serien reaccionaris. Stalin ja no reconeix la línia de demarcació que separa les nocions de reaccionari i revolucionari. Per rutina, qualifica els sindicats d’Anglaterra de reaccionaris, però es fa piadoses il·lusions sobre el seu “esperit revolucionari”.
Després de Stalin, el Comitè de Moscou del nostre partit deia als obrers d’aquesta ciutat:
“El Comitè anglorus pot i ha d’exercir, i sens dubte exercirà, un paper enorme en la lluita contra qualsevol classe d’intervencions dirigides contra l’URSS i esdevindrà el centre d’organització de les forces internacionals del proletariat en lluita contra qualsevol classe de temptatives de la burgesia internacional de provocar una nova guerra”. (Tesi del Comitè de Moscou)
Què responia a açò l’Oposició?
“A mesura que s’agreuge la situació internacional, el Comitè anglorus es transformarà en instrument de l’imperialisme britànic i internacional”.
En la mateixa reunió plenària, Stalin qualificà “de pas de1 leninisme al trotskisme” aquesta crítica de les esperances stalinistes posades en Purcell, considerat com a àngel de la guarda de l’estat obrer.
“Vorotxilov: “Això és molt cert”.
Una veu: “Vorotxilov ha posat en això el seu segell”.
Trotski: “Feliçment, tot açò es trobarà en les actes taquigràfiques”.
Sí; tot açò està en les actes taquigràfiques de la reunió plenària de juliol, on oportunistes cecs, grollers i deslleials tingueren l’audàcia de llençar contra l’Oposició l’acusació de “derrotisme”.
Tot aquest diàleg, que em veig obligat a reproduir del meu article “Què s’esperava i què s’ha obtingut?”, ofereix una lliçó d’estratègia que conté infinitament més ensenyaments que l’article per a instituts dedicat a l’estratègia que figura en el projecte de programa. La pregunta: què s’esperava i què s’ha obtingut? És, en general, el criteri principal en estratègia. Cal aplicar-lo en el VI Congrés a tots els problemes que estigueren a l’ordre del dia durant els últims anys. Es veurà llavors, d’una manera indiscutible, que l’estratègia del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, particularment a partir de 1927, és la de les quantitats imaginàries, dels falsos càlculs, de les il·lusions respecte a l’enemic, de la persecució dels militants més segurs i ferms; és, en una paraula, l’estratègia del centrisme podrit.
A primera vista no es pot comprendre per què el projecte de programa ignora totalment el problema de “la maniobra” en l’estratègia bolxevic i de la seua “flexibilitat”. De tota aquesta immensa qüestió, només s’aborda un únic punt: els acords amb la burgesia indígena a les colònies.
No obstant això, l’oportunisme, en el curs de l’últim període descrivint zig-zags cada vegada més accentuats a dreta, es cobrí sobretot amb la bandera de la maniobra estratègica. Es qualificà la negativa a acceptar la realització de compromisos desproveïts de principis, i, per això mateix, perjudicials des del punt de vista pràctic, de falta de “flexibilitat”. La majoria proclamà que el seu principi fonamental era la maniobra. Zinoviev, en 1925, maniobrava amb Raditch i La Follette. Stalin i Bukharin maniobraren després amb Chang Kai-chek, amb Purcell, amb el camperol ric. La burocràcia maniobrà tot el temps amb el partit. Zinoviev i Kamenev maniobren ara amb la burocràcia.
En la vida quotidiana del burocratisme ha sorgit tot un exèrcit d’especialistes de la maniobra, compost, sobretot, per homes que mai foren militants revolucionaris i que, per això mateix, s’inclinen ara tant més davant la revolució que ha conquerit el poder. Borodin maniobra en Canton; Rafes, a Pequín; D. Petrovski, entorn de la Manxa; Pepper, als Estats Units, però cal fer-ho també en Polinèsia; Martinov maniobra a distància, però, en canvi, ho fa en totes les parts del món. Han sorgit ventrades senceres de joves acadèmics de la maniobra, que entenen, sobretot, per flexibilitat bolxevic l’elasticitat de la seua pròpia espinada. La missió d’aquesta escola estratègica consisteix en obtenir mitjançant la maniobra tot el que només pot donar la força revolucionària de la lluita obrera. El mateix que cada alquimista de l’Edat Mitjana, malgrat els fracassos dels altres, confiava en fabricar or, els estrategs actuals de la maniobra, cadascun al seu lloc, esperen enganyar la història.
És evident que, de fet, no són estrategs, sinó homes de combinacions burocràtiques, de totes talles, excepte la gran. Alguns d’ells, després d’haver observat com el mestre resol les petites qüestions, s’han imaginat que posseeixen tots els secrets de l’estratègia. En els fons, aquí rau tota la doctrina dels epígons. Altres, després d’haver rebut, de segona o tercera mà, els secrets de les combinacions i d’haver-se convençut en les petites coses que fan a vegades grans miracles, han estimat que serien tant més convenients per als grans assumptes. Per tot arreu, totes les temptatives d’aplicar el mètode burocràtic de les combinacions a la solució de les grans qüestions, com comparativament més “econòmic” que el de la lluita revolucionària, ha causat inevitablement vergonyoses fallides; la doctrina de les combinacions, en mans de la burocràcia del partit i de l’estat, ha trencat la columna dels joves partits i de les joves revolucions. Chang Kai-chek, Wan Tin-Wei, Purcell i el camperol ric, tots han sortit fins ara vencedors de totes les temptatives per a reduir-los recorrent al mètode de les “maniobres”. Açò no vol dir, no obstant això, que, en general, tota maniobra siga inadmissible, és a dir, incompatible amb l’estratègia revolucionària de la classe obrera. Però cal comprendre clarament el valor, auxiliar, subordinat, de les maniobres, que han d’ésser utilitzades estrictament com a mitjà, en relació amb els mètodes fonamentals de la lluita revolucionària. Cal comprendre d’una vegada, i per sempre, que una maniobra no pot decidir mai una gran causa. Si les combinacions semblen resoldre alguna cosa avantatjosament en els petits assumptes, és sempre en detriment de les obres importants. Una maniobra justa no fa més que facilitar la solució permetent guanyar temps o esperar majors resultats gastant menys forces. No és possible esquivar les dificultats fonamentals gràcies a la maniobra.
La contradicció que existeix entre el proletariat i la burgesia és una contradicció fonamental. Heus aquí per què tractar de subjectar la burgesia xinesa mitjançant les maniobres de qualsevol mena que siguen i obligar-la a sotmetre’s a plans previstos en combinacions, no és procedir a una maniobra, és enganyar-se a si mateix d’una manera menyspreable, encara que l’operació siga important. Hom no pot enganyar les classes. En la història, açò és veritat per a totes les classes, però és més particularment i directament cert per a les classes dominants, posseïdores, explotadores, instruïdes. La seua experiència del món és tan gran, els seus instints de classe estan tan exercitats, els seus òrgans d’espionatge són tan variats, que tractant d’enganyar-les, simulant ésser allò que no hom és, s’arriba, en realitat, a fer caure en la trampa no els enemics, sinó els amics.
La contradicció que existeix entre l’URSS i el món capitalista és una contradicció fonamental. No és possible esquivar-la recorrent a maniobres. Es pot, per mitjà de concessions al capital, clarament i oberta enunciades, explotant les contradiccions existents entre les seues diverses parts, prolongar una pausa, guanyar temps, i açò només en condicions determinades i no sota qualssevol circumstància. Creure que es pot “neutralitzar” la burgesia mundial abans d’organitzar el socialisme, és a dir, que es pot escapar, gràcies a algunes maniobres, a les contradiccions fonamentals, és equivocar-se grollerament, i aqueix engany pot costar-li car a la República Soviètica. Només la revolució internacional pot alliberar-nos de les contradiccions fonamentals.
Una maniobra pot consistir ja en una concessió a l’enemic, ja en establir un acord amb un aliat provisional i sempre dubtós, ja en efectuar una retirada calculada en el moment oportú per a no permetre l’adversari que ens aixafe, ja en fer alternar les reivindicacions parcials i les consignes destinades a provocar l’escissió al camp enemic. Heus aquí les formes principals de la maniobra. Se’n pot citar encara d’altres de secundàries. Però tota maniobra, per la seua naturalesa mateixa, no és més que un episodi amb relació a la línia estratègica fonamental de la lluita. En les maniobres fetes entorn del Kuomintang i al Comitè anglorus (cal tenir-les presents sempre com a mostres consumades de maniobres menxevics i no bolxevics), es produí precisament el contrari: el que sols hauria d’haver estat un episodi de tàctica s’inflà fins esdevenir en línia estratègia, i la vertadera tasca estratègica (la lluita contra la burgesia i els reformistes) es féu miquetes en una sèrie d’episodis petits i secundaris de tàctica, de caràcter sobretot decoratiu.
Quan s’executa una maniobra cal preveure sempre les hipòtesis més desfavorables, tant de respecte a l’enemic a què hom li fa concessions com, també, respecte de l’aliat amb què hom estableix un acord. Sempre cal recordar que a partir de l’endemà l’aliat pot esdevenir enemic. Açò és cert fins i tot respecte a un aliat com els camperols:
“Desconfiar dels camperols, organitzar-se separadament d’ells, estar prest a lluitar contra ells en la mesura que intervinguen com a reaccionaris o antiproletaris”. (Lenin, Obres Completes, vol. VI, p. 113).
Açò no està ni de bon tros, en contradicció amb 1a gran tasca estratègica del proletariat, que Lenin fou el primer en determinar, teòricament i pràctica, d’una manera tan profunda i genial: arrancar les capes inferiors dels camperols explotats a la influència de la burgesia i portar-les al nostre costat. Però l’aliança del proletariat i dels camperols, que la història no presenta, ni de bon tros, d’una manera acabada, no pot crear-se per mitjà de maniobres dolçasses, de coqueteries trivials i de declamacions patètiques: és una qüestió de correlació política de forces, i, per consegüent, d’independència del proletariat respecte a totes les classes. En primer lloc, cal educar l’aliat. Es pot educar els camperols, manifestant, d’una banda, una atenció profunda envers totes les seues necessitats històriques progressistes, i, d’una altra, una desconfiança organitzada envers ell, i lluitant infatigablement i implacablement contra totes les seues tendències i maneres antiproletàries.
El sentit i els límits de la maniobra s’han de meditar i determinar sempre clarament. Una concessió ha d’anomenar-se una concessió, i una retirada, una retirada. És menys perillós exagerar les concessions i retirades a què hom es veu obligat que sobreestimar-les. S’ha de mantenir la vigilància de classe i la sistemàtica desconfiança en el seu propi camp i no adormir-les.
L’instrument essencial d’una maniobra, com, en general, de tota acció històrica de la classe obrera, és el partit. Però aquest no és únicament un instrument dòcil a mans dels “mestres” de la maniobra; és una ferramenta conscient, que obra per si mateixa; és l’expressió suprema de l’acció pròpia del proletariat. És precís, doncs, que el partit comprenga clarament cada maniobra. No es tracta, evidentment, de secrets diplomàtics, militars o conspiratius, és a dir, de la tècnica de la lluita de l’estat proletari o del partit comunista sota el règim capitalista. Es tracta del fons polític de la maniobra. Les explicacions que es donen, a la força, per a provar que la política seguida de 1924 a 1928 amb els camperols rics fou una gran maniobra són, doncs, absurdes i criminals. Hom no enganya el camperol ric. Aquest jutja no per les paraules, sinó pels actes, pels imposts, pels preus; calcula en espècies. Però sí pot hom enganyar la classe obrera, el partit proletari. Res corroeix tant l’esperit revolucionari del partit proletari com les maniobres desproveïdes de principis i efectuades a les seues esquenes.
Heus aquí la regla més important, indestructible i invariable, que ha d’aplicar-se en tota maniobra: no et permetes mai fondre, confondre o entrellaçar la teua organització de partit amb la d’un altre, per “amistós” que aquest siga avui. No et permetes mai recórrer a gestions que, directament o indirecta, obertament o d’amagat, subordinen el teu a altres partits o a organitzacions d’altres classes, que restringisquen la llibertat de la teua acció o que et facen responsable, encara que només siga en part, de la línia de conducta política d’altres partits. No et permetes mai confondre les teues banderes amb les seues, i encara menys, sobra dir-ho, no t’agenolles davant la bandera d’un altre.
El pitjor i més perillós és quan una maniobra es deu a la impaciència o a l’oportunisme de voler avançar el creixement del partit, saltar les etapes inevitables del seu desenvolupament (aquest és, justament, el cas en què no s’han de saltar les etapes), i que es realitza lligant de manera artificial, hipòcrita, diplomàtica, mitjançant combinacions i estafes, organitzacions i elements que es llancen a degolla. Semblants experiències, perilloses sempre, són fatals per als partits joves i febles.
En la maniobra, com en la batalla, no és la saviesa estratègica (i menys encara l’ardit de les combinacions) allò que decideix el resultat: és la correlació de forces. D’una manera general, el perill que una maniobra, fins i tot judiciosament concebuda, fa córrer a un partit revolucionari és més gran com més jove i feble és respecte als seus enemics, aliats o semialiats. Heus aquí per què (i ací abordem el punt més important per a la Internacional Comunista) el Partit Bolxevic no començà fent maniobres, considerant-les com una panacea, sinó que únicament en féu ús quan fou prou fort per a realitzar-les, quan havia tirat arrels profundes a la classe obrera, quan s’havia consolidat en el domini polític i madurat ideològicament.
El mal rau, precisament, que els epígons de l’estratègia bolxevic presenten els joves partits comunistes l’esperit de maniobra i la flexibilitat com la quinta essència de l’estratègia bolxevic, arrencant-los del seu eix històric i de les seues bases de principis, realitzant així combinacions que s’assemblen amb massa freqüència a la carrera del lleó en la seua gàbia. No és la flexibilitat el que constituí (i, per descomptat, actualment no ha de constituir-lo) el tret característic fonamental del bolxevisme, sinó la seua fermesa d’acer. Precisament aquesta qualitat (de la que el bolxevisme s’enorgullí amb molta raó) és la que li retreien els seus enemics i adversaris. No “optimisme” beat, sinó intransigència, vigilància, desconfiança revolucionària, lluita per cada centímetre de la seua independència: aqueixos són els seus trets essencials. Justament per ací han de començar els partits comunistes d’Occident i d’Orient. Tenen encara que conquerir el dret a executar grans maniobres, preparant primer les possibilitats materials i polítiques de realitzar-les, a saber: la força, la solidesa i la serietat en l’elecció dels mitjans que utilitzen per a la seua pròpia organització.
Les maniobres menxevics realitzades entorn del Guomindang i del Consell General són deu vegades criminals perquè han recaigut sobre el coll, fràgil encara, dels comunistes de Xina i d’Anglaterra. No sols provocaren la derrota de la revolució i de la classe obrera, sinó que han debilitat, han sabotejat l’instrument essencial de la lluita futura: els joves partits comunistes. Al mateix temps, han introduït elements de desmoralització política en el més vell partit de la Internacional Comunista: el Partit Comunista de l’URSS (bolxevic).
El capítol del projecte que parla de l’estratègia no diu ni una paraula respecte a les maniobres, és a dir, al cavall de batalla que s’ha muntat amb predilecció en el curs dels últims anys. Alguns crítics bonassos diran: Aqueix silenci és ja un bé. Però raonar així seria cometre un greu error. Malauradament, el projecte de programa, com ho hem demostrat ja en una sèrie d’exemples, i com ho provarem fins i tot més endavant, té també caràcter de maniobra, en el mal sentit de la paraula. El projecte maniobra entorn del partit. Dissimula alguns dels seus punts febles disfressant-se “darrere de Lenin”, i esquiva altres mitjançant el silenci. Així és com tracta la qüestió de l’estratègia de les maniobres. Actualment, no és possible parlar d’aqueix tema sense evocar l’experiència recent de Xina i Anglaterra. El sol fet d’esmentar les maniobres evocarà les imatges de Chang Kai-chek i de Purcell. Açò és el que els autors no volen. Prefereixen callar sobre el seu tema favorit, deixant les mans lliures a la direcció de la Internacional Comunista. Però no es pot tolerar açò. És precís lligar les mans als especialistes de les combinacions i als candidats a aquesta especialització. Per a açò ha de servir el programa. Si no, és inútil.
És precís que el capítol sobre l’estratègia continga les regles fonamentals que definisquen i delimiten les maniobres, és a dir, el procediment auxiliar empleat en la lluita revolucionària, que sols pot ésser una lluita a mort contra la classe enemiga. Pot hom, indubtablement, exposar amb més concisió i exactitud les regles esbossades aquí, basades en el que ensenyaren Marx i Lenin. Però cal introduir-les, a tota costa, en el programa de la Internacional Comunista.
El projecte de programa diu succintament, a propòsit de la qüestió de la insurrecció.
“Aquesta lluita està sotmesa a les regles de l’art de la guerra; pressuposa un pla militar, el caràcter ofensiu de les operacions del combat, l’abnegació sense reserves i l’heroisme del proletariat”.
Aquí el projecte es limita a repetir, en resum, algunes observacions fetes de passada per Marx. No obstant això, tenim, d’una banda, l’experiència de la revolució d’octubre, i, d’una altra, la de les derrotes de les revolucions hongaresa i bavaresa, de la lluita a Itàlia en 1920, de la insurrecció a Bulgària al setembre de 1923, del moviment de 1923 en Alemanya, del de 1924 a Estònia, de la vaga general anglesa en 1926, de la insurrecció dels obrers vienesos en 1927, de la segona revolució xinesa de 1925-1927. El programa de la Internacional Comunista ha de caracteritzar molt més clarament i concreta tant les premisses socials i polítiques de la insurrecció com les condicions i els mètodes estratègics i militars necessaris per a obtenir l’èxit. Res desemmascara tant el caràcter superficial i literari del document com el fet que el capítol consagrat a l’estratègia revolucionària tracte de Cornelissen i dels guildistes (Orage, Hobson, G. D. H. Cole, anomenats tots), però no caracteritze en general, des del punt de vista social, l’estratègia del proletariat en l’època imperialista i no definisca tampoc els mètodes de lluita per a la conquesta del poder, basant-se en la documentació de la història vivent.
En 1924, després de l’experiència tràgica d’Alemanya, plantejàrem de nou la qüestió, demanant que la Internacional Comunista inscrigués en la seua ordre del dia i estudiés els problemes de l’estratègia i de la tàctica de la insurrecció i de la guerra civil en general.
“És precís reconèixer que molts comunistes occidentals, que no s’han desembarassat de la seua manera fatalista i passiva d’abordar els principals problemes de la revolució, no concedeixen importància a la insurrecció. Rosa Luxemburg representa fins i tot aquesta manera de veure d’una forma particularment neta i amb molt més talent que cap altre. La seua actitud és, des del punt de vista psicològic, fàcilment comprensible. Es formà, per dir-ho així, en la lluita contra l’aparell burocràtic de la socialdemocràcia i dels sindicats alemanys. Sense treva, demostrà que aquest aparell ofegava la iniciativa del proletariat. No veia una altra sortida a aquesta situació, no veia la solució més que en un alça irresistible de les masses que derrocarien les barreres i defenses edificades per la burocràcia socialdemòcrata. La vaga general revolucionària, desbordant els límits de la societat burgesa, era per a Rosa Luxemburg sinònim de revolució proletària. No obstant això, siga quina siga la seua potència, la vaga general no resol el problema del poder, no fa més que plantejar-lo. Per a apoderar-se del poder cal, recolzant-se en la vaga general, organitzar la insurrecció. Tota l’evolució de Rosa Luxemburg fa pensar que hauria acabat per admetre-ho. Però quan fou arrencada a la lluita no havia dit encara la seua última ni la seua penúltima paraula. No obstant això, fins i tot recentment existia en el partit comunista alemany un corrent molt fort de fatalisme revolucionari. La revolució s’apropa (deia hom), ens portarà la insurrecció i ens donarà el poder. El paper del partit en aqueix moment és fer agitació revolucionària i esperar els efectes de tals condicions, plantejar resoludament la qüestió de la insurrecció és arrencar al partit de la passivitat i del fatalisme, és posar-lo enfront dels principals problemes de la revolució, notablement enfront de l’organització conscient de la insurrecció per a tirar l’enemic del poder.
Consagrem molt de temps i molts esforços en el domini teòric a la Comuna de París de 1871, i férem completament a una banda la lluita del proletariat alemany, que ha adquirit ja una preciosa experiència de la guerra civil; a penes ens ocupem, per exemple, de l’experiència de la insurrecció búlgara del mes de setembre últim, i en fi, el que és més sorprenent, hem, en certa manera, enviat als arxius l’experiència d’octubre.
És precís estudiar de la manera més minuciosa l’experiència del colp d’estat d’octubre, de l’única revolució en què el proletariat ha triomfat fins ara. És precís establir un calendari estratègic i tàctic d’octubre. És precís demostrar com els esdeveniments creixien hora per hora, quina repercussió tenien en el partit, en els soviets, en el Comitè Central, en l’organització militar. ¿Que significació tenien les vacil·lacions que es manifestaven en el partit? ¿Quina era la seua importància relativa en el marxa general dels esdeveniments? Quina era la funció de l’organització militar? Heus aquí un treball d’una importància inapreciable. Seria un vertader crim deixar-lo per a més tard.
En què consisteix, doncs, el problema pròpiament dit? Consisteix en compondre un formulari universal, o bé una guia, o un manual, o estatuts concernents a les qüestions de la guerra civil, per consegüent, abans que res, a la insurrecció considerada com el moment suprem de la guerra civil. És precís fer el balanç de l’experiència adquirida, analitzar les condicions, examinar les faltes, posar de manifest les operacions més justes, traure les conclusions necessàries. ¿Enriquirem així la ciència, és a dir, el coneixement de les lleis de l’evolució històrica, o l’art, com a conjunt de les regles d’acció deduïdes de l’experiència? Crec que l’una i l’altra guanyaran. Però el nostre fi és estrictament pràctic: enriquir l’art militar revolucionari.
Necessàriament, uns “estatuts” militars d’aqueix gènere seran molt complexos. És precís, primer que res, presentar els trets característics de les premisses fonamentals de la conquesta del poder pel proletariat. Açò pertany encara al domini de la política revolucionària; la insurrecció és la continuació de la política, però per mitjans particulars. L’anàlisi de les premisses de la insurrecció ha d’adaptar-se als diversos tipus de països. Hi ha països en què la majoria de la població és proletària, i altres en què el proletariat és una minoria insignificant i on els camperols predominen d’una manera absoluta. Entre aquests dos pols se situen els països de tipus transitori. Seria, doncs, necessari posar en la base d’un estudi d’aquest gènere almenys tres “tipus” de països: industrial, agrari i intermedi. La introducció, que tractarà de les premisses i de les condicions de la revolució, ha de caracteritzar justament les particularitats de cadascun d’aqueixos tipus de països considerats des del punt de vista de la guerra civil. Considerem la insurrecció des d’un doble punt: d’una banda, com una etapa ben definida del procés històric, com una refracció ben determinada de les lleis objectives de la lluita de classes; d’una altra, des del punt de vista subjectiu o actiu: com preparar i realitzar la insurrecció per a assegurar amb més seguretat la victòria.” (Trotski, discurs pronunciat davant la direcció de l’Associació Científica Militar, 29 de Juliol de 1924; Pravda, 6 de setembre de 1924).
Un nombrós grup de persones, reunit entorn de la Societat de Ciències Militars, engegà en 1924 una obra col·lectiva per a elaborar les normes de la guerra civil, és a dir, una guia marxista sobre els problemes dels xocs directes entre classes i de la lluita armada per la dictadura. No obstant això, aquest treball aviat xocà amb la resistència de la Internacional Comunista (aquesta resistència formava part del sistema general de lluita contra l’anomenat trotskisme), després hom liquidà completament aquesta activitat. Seria difícil concebre un acte realitzat a la lleugera més criminal que aquest. En el curs de l’època de canvis bruscs, les regles de la guerra civil, compreses en el sentit que exposem més amunt, han de formar part de l’inventari de tot quadre revolucionari, i, ni que dir, dels dirigents dels partits. Aquests estatuts s’han d’estudiar i completar contínuament, aprofitant l’experiència recentment adquirida en cada país. Només mitjançant aquest estudi pot hom obtenir una certa garantia tant contra els moviments de pànic i de capitulació en els moments que exigeixen valor i decisió suprema com contra les cabrioles d’aventurers executades en els períodes que exigeixen prudència i severitat en l’elecció dels mitjans.
Si les regles d’aquest gènere figuraren en els llibres que un comunista ha d’estudiar seriosament, com ha de conèixer les idees fonamentats de Marx, Engels i Lenin, derrotes com les que s’han produït en els darrers anys, i que no eren, ni de bon tros, inevitables, en particular el colp d’estat de Canton, executat amb una lleugeresa d’esperit pueril, no s’haurien produït, El projecte de programa tracta aquestes qüestions en algunes línies, quasi amb tanta parsimònia com del gandhisme a l’Índia. No cal ni dir que un programa no pot entrar en detalls. Però ha de plantejar el problema clarament, i presentar les dades fonamentals referint-se als èxits i als errors més importants.
Independentment d’açò, segons la nostra opinió, el Sisè Congrés ha d’encarregar, en una resolució especial, obligatòriament al Comitè Executiu d’elaborar les regles de la guerra civil que puguen constituir un resum de les directives fonamentades en l’experiència passada de les victòries i de les derrotes.
Els problemes d’organització del bolxevisme estan íntimament lligats als del programa i la tàctica. El projecte només al·ludeix de passada a aquest tema expressant la necessitat “de l’ordre revolucionari més estricte en el centralisme democràtic”. És l’única fórmula que defineix el règim interior del partit, i és, a més, una fórmula absolutament nova. El règim es basava en els principis del centralisme democràtic, ho sabíem. Aquests principis asseguren teòricament al partit (i així ocorregué en la pràctica), la completa possibilitat de discutir, criticar, expressar els seus desacords, triar i destituir, alhora que garantien una disciplina d’acer i que asseguraven plenament òrgans de direcció elegits i revocables. Si s’entén per democràcia la sobirania del partit sobre tots els seus òrgans, el centralisme es correspon amb una disciplina conscientment, judiciosament establida, que preserva la combativitat del partit. Ara es col·loca per damunt d’aquesta fórmula del règim interior del partit, fórmula justificada per tot el passat, una addició nova: “l’ordre revolucionari més estricte”. Així, doncs, el partit necessita no sols el centralisme democràtic, sinó també determinat ordre revolucionari en el centralisme democràtic. Aquesta fórmula col·loca simplement a la nova idea, proveïda d’un valor propi, per damunt del centralisme democràtic, és a dir, per damunt del partit.
¿Quin és, doncs, el sentit d’aquesta idea de l’ordre revolucionari (i el més “estricte”) dominant la democràcia i el centralisme? Correspon a un aparell independent del partit o amb tendència a ser-ho, que troba el seu fi en la seua pròpia existència, que vetlla per l’“ordre” sense ocupar-se de la massa del partit, que ataca i fins suprimeix la seua voluntat, si l’“ordre” ho exigeix, que aixafa els estatuts, que ajorna els congressos, que en fa una ficció.
Des de fa molt de temps, i per procediments diversos, el pensament de la burocràcia s’inclinava cap aqueixa fórmula de l’“ordre revolucionari”. En el curs dels dos últims anys, hem vist els representants de major responsabilitat de la direcció del partit fer tota una sèrie de definicions noves de la democràcia en el partit, que es redueixen en els fons a dir que democràcia i centralisme signifiquen simplement submissió als òrgans jeràrquicament superiors. Tota la pràctica s’ha desenrotllat fortament en aquest sentit. Però un centralisme acompanyat d’una democràcia ofegada, buida, és un centralisme burocràtic. Un “ordre” d’aquest gènere està evidentment obligat a ocultar-se darrere de les formes i els ritus de la democràcia, a exaltar-la en innumerables circulars, a ordenar l’“autocrítica” sota l’amenaça de l’article 58, a demostrar que els atacs de la democràcia emanen no del centre director, sinó dels anomenats “executors”; però és impossible exigir res d’aquests per la bona raó que cada “executor” és el dirigent de tots els seus inferiors.
Així, la nova fórmula, absolutament incoherent des del punt de vista teòric, prova per la seua novetat i la seua incoherència que ha estat expressada per a satisfer certes aspiracions ja madures. Consagra la burocràcia que l’ha llençat al món.
Aquesta qüestió està indissolublement lligada a la de les fraccions i els grups. Davant qualsevol problema que es presta a la discussió, davant tota divergència d’opinions, la direcció i la premsa oficial, no sols del partit comunista de l’URSS, sinó també de la Internacional Comunista i de totes les seues seccions, fa immediatament desviar el debat al pla del problema de les fraccions i dels grups. La vida ideològica en el partit no es pot concebre sense grups provisionals en el terreny ideològic. Fins ara ningú ha descobert una altra manera de procedir. El que s’ha esforçat en això ha demostrat simplement que la seua recepta es reduïa a ofegar la vida de les idees en el partit.
Naturalment, els grups són un “mal”, tant com les divergències d’opinions. Però aqueix mal constitueix un component tan necessari de la dialèctica de l’evolució de partit com les toxines amb relació a la vida de l’organisme humà.
La transformació dels grups en fraccions organitzades, i, sobretot, replegades sobre si mateixes, és un mal encara major. L’art de dirigir el partit consisteix precisament en prevenir aquesta transformació, que no s’assoleix per la simple prohibició. L’experiència del Partit Comunista de l’URSS és el millor testimoni. En el X Congrés, en plena insurrecció de Kronstadt i enmig de les insurreccions dels camperols rics, Lenin féu adoptar una resolució que prohibia les fraccions i els grups. S’entenia per grups no les tendències provisionals que es constitueixen inevitablement en el curs de la vida del partit, sinó aqueixes mateixes fraccions fent-se passar per grups. La massa del partit comprengué clarament el perill mortal del moment; recolza al seu cap, adoptant una resolució ruda i implacable en la seua forma: prohibició de les fraccions i els grups. Però la massa del partit sabia profundament també que era el Comitè Central, dirigit per Lenin, qui interpretaria aquesta fórmula; que no hi hauria interpretació brutal i deslleial, i encara menys abús de poder. (Vegeu el Testament de Lenin). El partit sabia que exactament un any després, i fins i tot un mes després, si un terç del Partit ho desitjava, al Congrés següent s’examinaria l’experiència adquirida i introduirien les restriccions necessàries. La decisió del X Congrés fou una mesura deguda, a la situació crítica del partit governamental, quan descrivia una corba de les més perilloses per a passar del comunisme de guerra a la NEP. Aquesta mesura radical estigué enterament justificada més endavant, perquè completava una política justa i perspicaç que havia llevat tota base ferma als grups constituïts abans del pas a la nova política econòmica.
Però la resolució del X Congrés sobre les fraccions i els grups, que aleshores exigia ja una interpretació i una aplicació judicioses, no constitueix un principi absolut que domine totes les altres necessitats de desenrotllament del partit, independentment del país, de la situació i de l’època.
Després de la desaparició de Lenin, la direcció del partit, recolzant-se des d’un punt de vista formal en la resolució del X Congrés referent a les fraccions i als grups, a fi de defensar-se contra la crítica, suprimia cada vegada més la democràcia en el partit, i al mateix temps aconseguia cada vegada menys el fi immediat fixat, és a dir, la supressió de l’esperit de fracció. En efecte, no es tracta de prohibir les fraccions, sinó d’obtenir la seua desaparició. Mai l’esperit de fracció ha devastat tant el partit, ha trencat tant la seua unitat com després que Lenin abandonés el timó. Mai ha regnat tant com ara, a banda fins i tot d’aquesta divisió, el fals monolitisme 100%, que serveix simplement per a dissimular els mètodes d’estrangulació de la vida del partit.
La fracció de l’aparell, que s’oculta en el partit, es formà a l’URSS ja abans del XII Congrés. Més tard, adoptà un tipus d’organització a la manera dels carbonari, amb el seu Comitè Central il·legal (el “septumvirat”), les seues circulars, els seus agents, el seu llenguatge xifrat, etc. L’aparell del partit ha creat al seu si un ordre tancat en si mateix, impossible de vigilar, disposant dels recursos excepcionals no sols de l’aparell del partit, sinó també del de l’estat, transformant un partit de masses en un instrument encarregat d’amagar totes les maniobres dels intrigants.
Però a mesura que aquesta fracció de l’aparell, tancada en si mateixa, es posa més audaçment a l’abric de la vigilància de la massa del partit, més greu i violent esdevé el procés de trencament en fraccions, no sols a la base sinó també al si de l’aparell. Donada la dominació completa, il·limitada de la burocràcia sobre el partit, ja consumada en l’època del XII Congrés, les divergències que neixen al si del mateix aparell no troben sortida; cridar al partit perquè done la vertadera solució seria de nou subordinar-li l’aparell, resoldre la qüestió en litigi recorrent als mètodes de la democràcia en l’aparell, és a dir, interrogant els membres de la fracció secreta, només el grup que es crega segur per endavant de disposar de la majoria en l’aparell pot inclinar-se a adoptar aquesta solució. El resultat és que es formen noves fraccions en la fracció regnant, que s’esforça menys en obtenir la majoria en el si de l’aparell que en trobar punts de suport en les institucions de l’estat. S’obté la majoria al Congrés del partit automàticament, ja que hom el pot convocar en el moment més propici i preparar-lo com vullga. Així és com s’agreuja la usurpació de la burocràcia que constitueix el perill mes terrible, tant per al partit com per a la dictadura del proletariat.
Després que es portà fins al final la primera campanya “antitrotskista” de 1923-1924, per mitjà de les fraccions i de l’aparell, es produí un profunda esquerda en la fracció secreta dirigida pel “septumvirat”. La causa principal era el descontentament de l’avantguarda proletària de Leningrad davant la desviació que començava a manifestar-se tant respecte als problemes de la vida interior del país com als internacionals. Els obrers avançats de Leningrad continuaven en 1925 l’obra començada pels proletaris d’avantguarda de Moscou en 1923; però aqueixes profundes tendències de classe no pogueren manifestar-se obertament en el partit; es reflectiren només en la lluita sorda que es desenrotllà al si de la fracció de l’aparell.
A l’abril de 1925, el Comitè Central féu propagar a través de tot el partit una circular que desmentia els rumors propalats, segons sembla, pels “trotskistes” assegurant que existien en el nucli dels “leninistes”, és a dir, del “septumvirat” fraccional, certes divergències d’opinions sobre els camperols. Només per aquesta circular sabé el partit l’existència real de tals divergències, cosa que no impedí que els dirigents continuaren enganyant el partit en afirmar que l’“Oposició” atemptava contra el monolitisme de “la guàrdia de Lenin”. Aquesta propaganda estava en el seu apogeu quan el XIV Congrés precipità sobre el partit les diferències existents entre les dues parts de la fracció regnant, diferències informes i confuses, però, no obstant això, profundes a causa dels seus orígens de classe. Les organitzacions de Moscou i de Leningrad, és a dir, les fortaleses principals del partit, adoptaren en les seues conferències, en vigílies del Congrés, resolucions directament oposades. Una i altra ho feren, evidentment, per unanimitat, Moscou explicava aquest miracle de l’“ordre revolucionari” per l’opressió de l’aparell a Leningrad, en tant que aquesta girava aquesta acusació contra Moscou. Com si existís una muralla infranquejable entre les organitzacions d’aquestes dues ciutats! En ambdós casos, l’aparell decidia, demostrant pel monolitisme 100 % que el partit estava absent quan es decidien les qüestions fonamentals de la seua pròpia existència. El XIV Congrés es veié obligat a superar les noves divergències sorgides davant els problemes essencials i a establir la nova composició de la direcció a esquenes del partit, que no havia estat consultat. El Congrés no pogué fer una altra cosa que abandonar immediatament l’atenció de trobar aquesta solució a una jerarquia atentament escollida de secretaris del partit. El XIV Congrés ha col·locat una nova fita en el camí de la liquidació de la democràcia del partit gràcies als mètodes de l’“ordre”, és a dir, del capritx de la fracció oculta de l’aparell. Les formes de la lluita ulterior daten d’ahir. L’art de la fracció regnant consistí llavors en col·locar cada vegada el partit en presència d’una resolució ja adoptada, d’una situació irreparable, d’un fet consumat.
No obstant això, aquesta nova fase, més elevada, de l’“ordre revolucionari”, no significava, ni de bon tros, la liquidació de les fraccions i dels grups. Aquests es desenvoluparen, per contra, extraordinàriament, les seues relacions recíproques foren infinitament més agudes, tant en la massa del partit com en l’aparell mateix. En allò tocant el partit, el càstig burocràtic aplicat als “grups” es féu cada vegada més aspre, com a signe d’importància, i arribà fins i tot a la infàmia de l’oficial wrangelià i de l’article 58. Al mateix temps prosseguia el procés d’una nova divisió de la fracció regnant, i encara ara es desenvolupava.
Certament, no falten tampoc avui les falses manifestacions de monolitisme i les circulars que manifesten la unanimitat completa de les esferes directives. En realitat, la lluita sorda, aferrissada perquè no ofereix sortida, que es desenrotllava en la fracció burocràtica, ha pres, si es jutja pels símptomes, un caràcter summament agut i porta al partit a no sabem què nova explosió.
Aquesta és la teoria i la pràctica de l’“ordre revolucionari”, que, inevitablement, esdevenen en teoria i pràctica de la usurpació.
Des de fa molt de temps, no obstant això, aquestes coses no es limiten a la Unió Soviètica. En 1923, la campanya dirigida contra l’esperit de fracció es basava sobretot en l’argument consistent a dir que les fraccions són embrions de partits, i, en un país en què els camperols són una majoria indiscutible i que està assetjat pels capitalistes, la dictadura del proletariat no admet la llibertat dels partits. En si, aquesta tesi és absolutament justa. Però exigeix també una política justa i un règim apropiat en el partit. No obstant això, és evident que en plantejar així la qüestió es renunciava a estendre les resolucions del X Congrés del Partit Comunista de l’URSS (partit governamental) als partits comunistes dels estats burgesos. Però el règim burocràtic té la seua lògica, que el devora. Si no admet un control democràtic en el partit soviètic, no el tolera tampoc en la Internacional Comunista, que, des del punt de vista formal, domina al partit comunista de l’URSS. Heus aquí per què la direcció ha transformat en un principi universal la seua interpretació i la seua aplicació brutals i deslleials de la resolució del X Congrés, resolució que corresponia a les condicions ben determinades de l’URSS en el moment en què fou adoptada, i l’ha estès a totes les organitzacions del globus terrestre.
El bolxevisme fou sempre fort, perquè era concret des del punt de vista històric quan elaborava les seues formes d’organització: res d’esquemes àrids. En passar d’una etapa a una altra, els bolxevics modificaven radicalment l’estructura de la seua organització. No obstant això, ara, un sol i mateix principi de l’“ordre revolucionari” s’aplica al mateix temps al poderós partit de la dictadura del proletariat, al partit comunista alemany, què constitueix una força política seriosa, al jove partit xinès, que es troba bruscament arrossegat pel remolí de la lluita revolucionària, a la petita societat de propagandistes que és el Partit Comunista dels Estats Units. Fins que sorgisquen en aquests últims dubtes sobre la justesa dels mètodes imposats pel Pepper del moment perquè es castigue als “escèptics” per esperit de fracció. Un jove partit, que és un organisme polític completament embrionari, sense relació vertadera amb les masses, sense experiència de direcció revolucionària, sense formació teòrica, està ja enterament revestit de tots els atributs de l’“ordre revolucionari”, que són per a ell com els vestits del pare al fill de sis anys.
El Partit Comunista de l’URSS té una experiència revolucionària de les més riques en el domini de les idees. Però, com ho han demostrat els últims anys, tampoc pot viure impunement un sol dia limitant-se a consumir àmpliament els interessos del seu capital; constantment ha de reconstituir-lo i augmentar-lo; açò només és possible si es fa treballar col·lectivament el pensament del partit. ¿Què dir llavors dels partits comunistes dels altres països, nascuts només fa alguns anys, que travessen encara el seu període primari d’acumulació de coneixements teòrics i de mètodes d’acció? Sense gaudir de la llibertat vertadera en la vida del partit, llibertat de discussió, llibertat d’establir col·lectivament, i en particular en grups, els camins que han de seguir-se, aqueixos partits no constituiran mai una força revolucionària decisiva.
Abans del X Congrés, del que data la formació de traccions, el partit comunista rus visqué dues dècades sense conèixer aquesta prohibició. Són justament aqueixes dues dècades les que l’han educat i preparat de tal manera que davant un canvi dels més difícils sabé acceptar i suportar les resolucions severes del X Congrés. Però els partits comunistes d’Occident comencen directament per ací.
Lenin, i nosaltres amb ell, temíem abans que res que el partit comunista rus, que disposa dels poderosos recursos de l’estat, exercís una influència excessiva, asfixiant sobre els joves partits d’Occident, que acabaven d’organitzar-se. Lenin posava incessantment en guàrdia el partit contra un acreixement prematur en el mètode del centralisme, contra els gests exagerats del Comitè Executiu i del Presídium en aquest sentit i sobretot contra les formes i els mètodes d’ajuda, que es transformaven en ordres directes i no admetien cap recurs de cassació.
La ruptura es produí en 1924 sota el nom de “bolxevització”. Si s’entén per bolxevització la depuració del partit, desembarassant-lo dels elements i dels costums heterogenis, dels funcionaris socialdemòcrates que s’agafen als seus llocs, dels francmaçons, dels demòcrates pacifistes, dels confusionistes, etc., llavors aquesta tasca es realitzà des del primer dia de l’existència de la Internacional Comunista i en el Quart Congrés prengué formes força actives respecte al Partit Comunista francès. Però aquesta bolxevització vertadera s’unia abans indissolublement a l’experiència pròpia de les seccions nacionals de la Internacional Comunista, creixia utilitzant aquesta experiència; la seua pedra de toc eren les qüestions de la política nacional, que s’elevaven fins a convertir-se en problemes internacionals. La “bolxevització” de 1924 tenia completament un caràcter de caricatura; es recolzava el revòlver en el pols dels organismes directius dels partits comunistes, s’exigia d’ells que sense informes, sense debats, prenguessen immediatament i definitiva posició davant les divergències existents a l’interior del Partit Comunista de l’URSS, amb això sabien per endavant que segons la posició que adoptaren podrien romandre o no en la Internacional Comunista. No obstant això, en 1924, els partits comunistes d’Europa no estaven prou armats per a resoldre tan ràpidament els problemes plantejats en la discussió russa, en la que s’esbossaven a penes dues tendències de principis seguits en la nova etapa de la dictadura del proletariat. Clar està que després de 1924 encara continuava essent necessari el treball de depuració; en moltes seccions foren eliminats amb raó elements heterogenis. Però, considerada en el seu conjunt, la “bolxevització” consistia en desorganitzar cada vegada més les direccions que es formaven en els partits comunistes d’Occident servint-se de les diferències russes com d’una falca que l’aparell de l’estat feia entrar a martellades. Tot açò s’ocultava sota el lema de lluita contra l’esperit de fracció.
Si cristal·litzaren al si del partit de l’avantguarda proletària fraccions que amenaçaren de fer-lo per a molt de temps inepte per al combat, llavors és evident que el partit es trobaria en la necessitat de decidir: ¿cal deixar encara al temps la possibilitat de fer una prova suplementària o bé reconèixer immediatament que és inevitable l’escissió? Un partit de combat no pot mai ésser una suma de fraccions que lluiten a ultrança. És aquesta una veritat innegable si se la considera en aquesta forma general. Però emprar l’escissió com un mitjà preventiu contra les divergències d’opinions, amputar tot un grup que fa sentir la veu de la crítica, és transformar la vida interior del partit en un encadenament d’avortaments en l’organització. Semblants mètodes, sense contribuir a la continuació i al desenvolupament de l’espècie, esgoten l’organisme de la mare, és a dir, del partit. La lluita contra l’esperit de fracció es converteix en infinitament més perillosa que aquest esperit.
En l’actual hora, els primers fundadors de gairebé tots els partits comunistes del món estan fora de la Internacional, sense exceptuar al seu expresident. En quasi tots els partits, els grups que guiaren el seu desenvolupament durant dos períodes consecutius són exclosos o fets a una banda, en Alemanya, el grup Brandler està a mitges en el partit; el grup Maslov està de l’altra banda de la porta. En França, els antics grups de Rosmer-Monatte, Loriot, Souvarine han estat exclosos; un altre tant li ha ocorregut al grup Girault-Treint, que va estar en la direcció durant el període següent. En Bèlgica s’ha exclòs al grup essencial de Van Overstraeten. Si el grup Bordiga, que donà naixement al partit comunista italià, només està exclòs a mitges, açò s’explica per les condicions del règim feixista. En Txecoslovàquia, a Suècia, en Noruega, als Estats Units, en una paraula, en gairebé tots els partits del món, han ocorregut esdeveniments si fa o no fa anàlegs en el curs del període que seguí la mort de Lenin.
És indubtable que molts dels exclosos han comès enormes faltes; no ens hem quedat arrere per a assenyalar-les. No es pot tampoc negar que molts dels exclosos, han tornat en gran part a les seues posicions de partida, a la socialdemocràcia d’esquerra o al sindicalisme. Però la missió de la Internacional Comunista no consisteix només a arraconar automàticament en un atzucac els joves dirigents dels partits nacionals i en condemnar així alguns dels que representen a la degeneració en el domini de les idees. L’“ordre revolucionari” de la direcció burocràtica ha convertit en un obstacle terrible que s’aixeca en el camí del desenvolupament de tots els partits de la Internacional.
***
Les qüestions d’organització són inseparables de les del programa i de la tàctica, cal adonar-se que una de les fonts d’oportunisme més importants en la Internacional Comunista és el règim burocràtic del seu aparell i del seu partit dirigent. Ningú pot negar ja, després de l’experiència dels anys 1923-1928, que en la Unió Soviètica la burocràcia és l’expressió i l’instrument de la pressió que les classes no proletàries exerceixen contra el proletariat. Al respecte, el programa de la Internacional Comunista presenta una fórmula justa quan diu que les depravacions burocràtiques “sorgeixen inevitablement al terreny de la manca de cultura, de les masses i de les influències de les classes no proletàries”. Aquí tenim la clau que permet comprendre no sols a la burocràcia en general, sinó el seu creixement extraordinari en el curs dels cinc últims anys. El grau de cultura de les masses, encara que siga insuficient, ha augmentat en el curs d’aquest període (açò està fora de dubte); sols es pot, doncs, cercar la causa de la progressió de la burocràcia en el creixement de les influències de les classes no proletàries. Els partits comunistes d’Europa, és a dir, sobretot els seus centres directius, posen les seues organitzacions a to amb els impulsos i reagrupaments, que s’operen en el partit comunista de l’URSS; així, la burocràcia dels partits comunistes estrangers no fou, en una gran part, més que el reflex i el complement de què existia en el partit comunista de l’URSS.
La selecció dels elements directius dels partits comunistes s’ha realitzat i es realitza encara segons les seues aptituds per a acceptar i aprovar el més recent reagrupament en la burocràcia del Partit Comunista de l’URSS. Els elements directius dels partits estrangers que tenien més autonomia i major sentit de les responsabilitats, que no consentien a sotmetre’s a canvis realitzats d’una manera estrictament administrativa, eren expulsats del partit, o bé empentats cap a l’ala dreta (sovint suposadament de dreta), o bé, en fi, entraven en els rengles de l’Oposició d’Esquerra. Així, doncs, el procés orgànic de selecció, basat en la lluita proletària, dirigit per la Internacional Comunista, que permet la cohesió dels quadres revolucionaris, era interromput, modificat, desfigurat, substituït a vegades per una selecció administrativa i burocràtica, feta des de dalt. És normal que els dirigents comunistes més disposats a acceptar les decisions adoptades per endavant i a signar qualsevol resolució hagen triomfat sovint sobre els elements millor dotats de l’esperit del partit i més penetrats del sentiment de la responsabilitat revolucionària. La majoria de les vegades, en compte de escollir revolucionaris estoics i rigorosos en l’elecció dels mitjans, s’arribaven a seleccionar als que s’adaptaven com a buròcrates.
Tots els problemes de la política interior i internacional ens porten invariablement a les qüestions del règim interior del partit. No cal ni dir que l’allunyament de la línia de classe en els problemes de la revolució xinesa, del moviment obrer anglès, de l’economia de l’URSS, dels salaris, dels imposts, etc., constitueix per si mateix un perill dels més seriosos. Però, aqueix perill es decuplica a causa de la impossibilitat en què es troba el partit, lligat de peus i mans pel règim burocràtic, de corregir per mitjans normals la línia de conducta seguida per les esferes superiors. Un altre tant es pot dir de la Internacional Comunista. La resolució del XIV Congrés del Partit Comunista de l’URSS sobre la necessitat d’establir una direcció més democràtica i més col·lectiva de la Internacional Comunista s’ha convertit, en la pràctica, en la seua caricatura. El canvi del règim interior de la Internacional Comunista és una qüestió de vida o mort per al moviment revolucionari internacional. Es pot obtenir aquesta modificació de dues maneres: o bé paral·lelament amb un canvi de règim interior del partit comunista de l’URSS o bé lluitant contra el paper director del Partit Comunista de l’URSS en la Internacional Comunista. Cal fer tots els esforços possibles per fer adoptar el primer mètode. La lluita pel canvi de règim del partit comunista de l’URSS és una lluita pel sanejament del règim existent en la Internacional Comunista i pel manteniment de la direcció del nostre partit en el domini de les idees.
És precís, doncs, expulsar implacablement del programa la idea que partits vius, actius, puguen estar subordinats a l’“ordre revolucionari” d’una burocràcia inamovible del partit i de l’estat. Cal lliurar al partit els seus drets. És precís que el partit torne a ésser un partit. Cal afirmar açò en el programa, d’una manera que faça impossible una justificació teòrica de la burocràcia i de les tendències a la usurpació.
A partir de la tardor de 1923, l’ala esquerra proletària del partit, que exposà els seus punts de vista en tota una sèrie de documents, dels quals el principal és la Plataforma dels bolxevics-leninistes (Oposició), fou sistemàticament sotmesa, en tant que organització, a la destrucció. Els procediments de repressió estaven determinats pel caràcter del règim interior del partit, cada vegada més burocràtic a mesura que augmentava la pressió exercida per les classes no proletàries contra el proletariat. La possibilitat que tals mètodes puguen triomfar la crea el caràcter polític general d’aquest període, durant el qual el proletariat ha patit greus derrotes i la socialdemocràcia recupera vigor, en tant que al si dels partits comunistes les tendències centristes i oportunistes s’han reforçat, en tant que fins aquests últims mesos el centrisme s’orientava sistemàticament vers la dreta. La primera repressió de l’Oposició es produí immediatament després de la derrota de la revolució alemanya, i fou, en certa manera, el seu complement. Açò hauria estat impossible si el proletariat alemany hagués triomfat, augmentant així extraordinàriament el sentiment de confiança en si mateix del proletariat de l’URSS i, per consegüent, la seua força de resistència davant la pressió de les classes burgeses de l’interior i de l’exterior i, també, davant la seua corretja de transmissió, la burocràcia del partit.
Per a aclarir la significació general dels agrupaments que s’han produït en la Internacional Comunista des de fins de 1923, seria summament important seguir pas a pas com el grup dirigent, en les diverses etapes de la seua orientació a dreta, explicava les seues victòries “d’organització” sobre l’Oposició. No ens és possible fer aqueix treball en el marc de la crítica del projecte de programa. Però per a aconseguir el nostre fi bastarà examinar com fou compresa la primera “victòria” contra l’Oposició, al setembre de 1924, segons l’article en què Stalin debutà en el domini dels problemes de la política internacional:
“Cal considerar la victòria decisiva aconseguida en els partits comunistes per l’ala revolucionària com el símptoma més segur [escrivia Stalin] dels processos revolucionaris més importants que es produeixen en les profunditats de la classe obrera…”
I en una altra part del mateix article:
“Si s’agrega a açò el total aïllament de la tendència oportunista al si del Partit Comunista rus, el quadro serà complet. El Cinquè Congrés de la Internacional Comunista no ha fet més que consolidar la victòria de l’ala revolucionària en les seccions fonamentals de la Internacional Comunista”. (Pravda, 20, de setembre de 1924, subratllat per mi.)
Així, la derrota de l’Oposició del Partit Comunista Rus fou presentada com el resultat de l’orientació cap a l’esquerra del proletariat anant directament a la revolució, i donava en totes les seccions la preponderància a l’ala esquerra sobre la dreta. Actualment, cinc anys després de la més gran derrota del proletariat internacional, patida a la tardor de 1923, Pravda es veu obligada a reconèixer que només actualment es comença a remuntar “l’alt de l’onada d’apatia i depressió que començà després de la derrota de 1923 i que permeté al capitalisme alemany reforçar les seues posicions”. (Pravda, 28 de gener de 1928)
Però aleshores es planteja un interrogant que és nou per als dirigents actuals de la Internacional Comunista, encara que no per a nosaltres: ¿ha d’explicar-se, doncs, el fracàs de l’Oposició, en 1923 i durant els anys següents, per un desplaçament de la classe obrera vers la dreta i no vers l’esquerra? La resposta a aquest interrogant ho decideix tot.
La resposta donada en 1924, en el V Congrés de la Internacional Comunista i més tard en discursos i articles, era clara i categòrica: foren el reforçament dels elements revolucionaris del moviment obrer d’Europa, la nova onada revolucionària, la proximitat de la revolució proletària, les causes de la “derrota” de l’Oposició.
Però ara ja s’admet per tothom, d’una manera absoluta, el fet que després de 1923 es produí un canvi polític durador, brutal, cap a la dreta i no cap a l’esquerra. Per consegüent, està fora de dubte que el desencadenament de la lluita contra l’Oposició, i la seua intensificació fins a arribar a les exclusions i deportacions, està lligat íntimament al procés polític de l’estabilització de la burgesia a Europa. És veritat que aqueix procés ha estat interromput en el curs dels quatre últims anys per esdeveniments revolucionaris importants. Però nous errors de la direcció, més cruels fins i tot que en 1923 en Alemanya, donaren cada vegada més la victòria a l’enemic en les pitjors condicions per al proletariat i el partit comunista i feren aparèixer nous factors favorables per a l’estabilització burgesa. El moviment revolucionari internacional ha patit derrotes, i amb ell l’ala esquerra proletària del Partit Comunista de l’URSS i la Internacional Comunista.
No seria completa l’explicació si no tenim en compte el procés intern de l’economia, i de la política de l’URSS: nascudes de la NEP, les contradiccions s’han agreujat perquè la direcció comprenia malament els problemes de l’aliança econòmica entre les ciutats i el camp, subestimant el desequilibri que patia la indústria i les tasques que se’n derivaven en una economia planificada.
L’augment de la pressió econòmica i política exercida pels cercles burocràtics i petitburgesos a l’interior del país paral·lelament amb les derrotes de la revolució proletària a Europa i en Àsia: heus aquí l’encadenament històric que, durant aquests quatre últims anys, es tancà com un nus escorredor entorn la gola de l’Oposició. Qui no comprenga açò, no comprèn res.
***
En aquest estudi, hem hagut, quasi en cada etapa, de confrontar la línia política seguida amb la que fou descartada sota el nom de “trotskisme”. La significació d’aquesta lluita en el seu aspecte generalitzat és per a un marxista clar com la llum del dia. Si les acusacions d’episòdiques, parcials, de “trotskisme”, recolzades en una acumulació de citacions reals i imaginàries corresponents a un període de vint-i-cinc anys, podien desconcertar, al contrari, un judici coherent i generalitzat de la lluita que es sostingué en el domini de les idees durant els cinc últims anys demostra que hi hagué dues línies de conducta. Una fou conscient i metòdica. Fou la prolongació i el desenvolupament dels principis estratègics leninistes, aplicats als problemes interiors de l’URSS i de la revolució mundial: és la línia de conducta de l’Oposició. I l’altra, inconscient, contradictòria, vacil·lant, plena de ziga zagues, s’allunya del leninisme sota la pressió de les forces de la classe enemiga en un període de reflux polític en el pla internacional: és la línia de la direcció oficial. Sovint, quan els homes varien ben sovint abandonen més fàcilment les concepcions que les paraules a què estan habituats. És la llei general de tots els que canvien en el domini de les idees. En els fons, la direcció practicava una revisió de Lenin en gairebé totes les qüestions fonamentals, però feia passar aquesta revisió per un desenvolupament del leninisme, en tant que qualificava de trotskisme la seua essència revolucionària, internacional, a fi de camuflar-se no sols a la superfície, sinó fins i tot en els fons de si mateixa, a fi d’adaptar-se més fàcilment al procés de la seua pròpia desviació.
Qui vullga comprendre açò no ens farà el reprotxe ridícul d’haver utilitzat la crítica del projecte de programa per a posar al nu la llegenda del trotskisme. El present projecte ha estat elaborat en una època que estigué impregnada d’aquesta llegenda. Foren sobretot els autors del projecte els que l’alimentaren, la prengueren com a punt de partida, jutjant tot segons ella. Així, doncs, aquesta època es reflecteix en el projecte.
Un nou capítol extraordinàriament instructiu acaba d’agregar-se a la història de la política. Es pot dir que aqueix capítol prova la força que pot tenir la creació de mites, o, per a parlar més simplement, la calúmnia en el domini de les idees, utilitzada com a arma política. L’experiència demostra que no s’ha de menystenir el valor d’aquesta arma. Estem lluny encara d’haver realitzat “el salt que farà passar del regne de la necessitat al de la llibertat”; vivim en una societat de classes que és impossible concebre sense obscurantisme, prejudicis i supersticions. Un mite que correspon a certs interessos o costums tradicionals pot sempre, en una societat dividida en classes, adquirir una gran força. No obstant això, basant-se només en un mite, fins i tot organitzat segons un pla i disposant de tots els recursos de l’estat, no és possible establir una àmplia política, sobretot una política revolucionària, i més particularment en la nostra època de canvis bruscs. Inevitablement la creació de mites s’enreda en les seues pròpies contradiccions. No hem citat més que una petita part, tot i que potser siga la més important. Independentment de saber si les circumstàncies exteriors ens permetran o no continuar fins al final la nostra anàlisi, esperem fermament que l’anàlisi subjectiva estiga recolzada per l’anàlisi objectiva que practiquen els esdeveniments.
La radicalització de les masses obreres d’Europa és un fet innegable, que s’ha palesat en el curs de les últimes eleccions parlamentàries. Però aquesta radicalització només travessa la seua fase primària. Certs factors, com ara la recent derrota de la revolució xinesa, la contraresten, fent-la desviar en gran part cap a la socialdemocràcia. No tenim la intenció de predir aquí a quina velocitat s’efectuarà aqueix procés. En tot cas, està clar que la radicalització no serà precursora d’una situació revolucionària nova més que a partir del moment en què cresca l’atracció cap al partit comunista en detriment de les grans reserves de la socialdemocràcia. De moment, açò no ocorre. Però açò s’ha de produir d’una manera rigorosament necessària.
L’orientació indefinida seguida actualment per la direcció de la Internacional Comunista, amb les seues temptatives d’orientar-se a esquerra, no concorden amb la política portada a l’interior de l’URSS, i s’efectuen sense modificació completa del règim i sense cessació de la lluita contra els elements revolucionaris, que han sabut resistir totes les proves, aquesta orientació contradictòria ha estat establida no sols sota els colps de les dificultats econòmiques interiors a l’URSS que han confirmat enterament les previsions fetes per l’Oposició, sinó que corresponen perfectament a la primera etapa de la radicalització de les masses obreres d’Europa. L’eclecticisme de la política de la direcció de la Internacional Comunista, l’eclecticisme del projecte de programa constitueixen en certa manera una instantània de l’estat actual de la classe obrera internacional, orientada vers l’esquerra per la marxa dels esdeveniments, però que encara no ha determinat la seua ruta i que ha donat més de nou milions de sufragis a la socialdemocràcia alemanya.
La futura progressió revolucionària que seguirà correspondrà a un immens reagrupament que es produirà a la classe obrera, en totes les seues organitzacions i fins i tot en la Internacional Comunista. No es percep clarament quin serà el ritme d’aqueix procés; però les línies segons les quals s’efectuarà l’evolució concreta sorgeixen sens dubte. Les masses obreres, capa per capa, passaran de la socialdemocràcia al partit comunista. L’eix de la política comunista es desplaçarà de la dreta a l’esquerra. La línia bolxevic del grup que, des de 1923, des de la derrota del proletariat alemany, ha sabut remuntar el corrent sota un allau d’acusacions i persecucions, recollirà una simpatia cada vegada més gran.
Els mètodes d’organització gràcies als quals triomfaran en la Internacional Comunista, i per consegüent en el conjunt del proletariat internacional, les idees del vertader leninisme, que no es poden falsificar, depenen en gran part de la direcció actual de la Internacional Comunista, i, per consegüent, directament, del VI Congrés.
No obstant això, siguen quines siguen les decisions d’aqueix congrés (estem preparats per al pitjor), el judici general que resulta de l’època present i de les seues tendències internes, en particular el judici sobre l’experiència dels cinc últims anys, ens diuen que les idees de l’Oposició no necessiten seguir un altre canal que el de la Internacional Comunista. Ningú aconseguirà arrancar-nos d’ell. Les idees que defensem passaran a ésser les seues idees. Aquestes idees trobaran la seua expressió en el programa de la Internacional Comunista.