(1924)
Segona Part: Entorn d’octubre
En un dels molts llibres dedicats a Lenin, he trobat un article de l’escriptor anglès Wells que porta per títol “El somiador del Kremlin”. L’editor de l’obra indica en una nota que “ni tan sols homes tan avançats com Wells comprengueren el sentit de la revolució proletària que es produí en Rússia”. Sembla que açò no era un motiu suficient per a incloure l’article de Wells en un llibre dedicat al cap d’aquesta revolució. Però potser no pague la pena fer ací aquesta objecció: jo almenys he llegit amb un cert interès algunes pàgines de Wells, encara que aquest fet no es pot considerar en absolut com un mèrit de l’autor, segons es veurà pel que segueix.
Recorde vivament el període en què Wells visità Moscou. Era l’hivern de fam i de fred de 1920-1921. A l’atmosfera regnava l’inquiet pressentiment de les complicacions que es produirien a la primavera. El Moscou famolenc estava cobert de neu. La política econòmica es trobava en vigílies d’un brusc viratge. Recorde molt bé la impressió que Vladimir Ilitx tragué de l’entrevista amb Wells: “Què petit burgès! Quin filisteu!”, repetia alçant ambdues mans sobre la taula, rient i sospirant amb la rialla i amb els sospirs que en ell caracteritzaven una certa vergonya interna que una altra persona li produïa. “Quin filisteu”, repetia, revivint les impressions de l’entrevista. Aquesta conversa es produí en el moment en què el buró polític s’anava a reunir i es limità, en essència, a una repetició de la breu caracterització de Wells a què acabe de fer referència. Però era suficient. Cert, jo havia llegit poc Wells i no l’havia vist mai. Però m’imaginava amb suficient claredat la imatge del socialista de saló anglès, del fabià, del novel·lista de temes fantàstics i utòpics que havia arribat a fer una ullada sobre els experiments comunistes. I les exclamacions de Lenin, en particular el to de les mateixes, completaren sense treball la resta. I ara, l’article de Wells, que per vies desconegudes ha anat a parar al llibre que ens ocupa, no sols ha reviscut en la meua memòria els comentaris de Lenin, sinó que els ha proporcionat un contingut viu. Perquè si de Lenin no hi ha quasi el menor rastre en l’article de Wells sobre Lenin, el mateix Wells, per contra, se’ns presenta en ell com en la palma de la mà.
Començarem amb la queixa amb què Wells comença: hagué de fer llargues gestions per a aconseguir una entrevista amb Lenin, cosa que “l’irrità extraordinàriament”. Per què? Potser Lenin havia cridat Wells? Es negà a rebre’l? O és que a Lenin li sobrava tant el temps? Tot al contrari, en aquells dies tan difícils cada minut del seu temps estava més que ocupat; no li fou gens fàcil destinar una hora a Wells. Açò ho pot comprendre qualsevol, encara que siga estranger. Però la desgràcia consistia en el fet que Wells, en la seua qualitat d’estranger famós i amb tot el seu “socialisme”, en la seua qualitat d’anglès conservador fins a l’últim extrem i amb rivets imperialistes, estava profundament convençut que, en essència, amb la seua visita feia un gran honor a aquest bàrbar país i al seu cap. Tot l’article de Wells, des de la primera línia fins a l’última, empesta a aquesta immotivada presumpció.
La caracterització de Lenin comença, com era d’esperar, amb un descobriment. Lenin “no és escriptor”. Qui anava a dir-ho millor que un escriptor professional com Wells? “Els curts i violents pamflets que apareixen en Moscou amb la seua signatura (!) abunden en equivocades nocions en allò tocant la psicologia dels obrers occidentals... expressen molt poc la vertadera essència del pensament de Lenin.” L’honorable gentleman, clar, ignora que Lenin té una sèrie d’importantíssimes obres sobre el problema agrari, economia teòrica, sociologia i filosofia. Wells coneix només els “curts i violents pamflets” i així i tot assenyala que apareixen “amb la signatura de Lenin”, és a dir, insinua que els escriuen altres. L’autèntica “essència del pensament de Lenin” es revela no en les desenes de volums que ha escrit, sinó en l’entrevista d’una hora a què tan magnànimament s’avingué el cultíssim hoste de la Gran Bretanya.
De Wells es podia esperar, almenys, un interessant esbós de la fisonomia exterior de Lenin. I a canvi d’un petit tret ben advertit, hauríem estat disposats a perdonar-li tota la seua vulgaritat fabiana. Però en l’article no hi ha ni açò. “Lenin té un agradable rostre morè (!) amb una expressió que canvia constantment i un viu somriure...” “Lenin s’assembla molt poc a les seues fotografies...” “Gesticulava quelcom durant la conversa...” Wells no fou més enllà d’aquestes trivialitats de vulgar reporter d’un periòdic capitalista. D’altra banda, descobrí també que la front de Lenin recorda el cervell allargat i quelcom asimètric d’Arthur Balfour i que, en conjunt, “és un homenet: quan està assegut a la vora de la cadira, els seus peus a penes si toquen el sòl”. En el que es refereix al crani d’Arthur Balfour, res podem dir d’aquest honorable assumpte i creiem de bon grat que és allargat. Però pel que fa a la resta, palesa una inconvenient negligència. Lenin era ros, pèl-roig, i de cap manera se li podia dir morè. Era d’estatura mitjana, potser un poc més baix que la mitjana; però que produïa la impressió d’un “homenet” i que a penes si arribava amb els peus al sòl, açò només pogué semblar-li així a Wells, el qual havia arribat amb la presumpció d’un Gulliver civilitzat al país dels lil·liputencs comunistes del nord. També observà Wells que Lenin, en les pauses de la conversa, tenia el costum d’alçar-se un parpella amb el dit: “Potser [intueix el perspicaç escriptor] aquest costum obeeix a algun defecte de la vista”. Coneixem el gest. Es podia observar quan Lenin tenia davant sí una persona estranya i que li era aliena, i clavava en ella la seua mirada entre els dits de la mà que li servia de visera. El “defecte” de la vista consistia en el fet que Lenin veia l’interlocutor de part a part, veia la seua unflada presumpció, la seua limitació, la seua altivesa i ignorància civilitzades. Després, revivint en la seua consciència aquesta imatge, movia llargament el cap i deia: “Quin filisteu! Quin monstruós petit burgès!”
A l’entrevista assistia el camarada Rotstein, i Wells fa de pas el descobriment que la seua presència “és característica en l’actual situació de Rússia”: Rotstein, ve a dir, controlava Lenin en nom del comissariat d’assumptes estrangers degut a la seua excessiva sinceritat i a la seua imprudència somiadora. Què dir d’aquesta inestimable observació? En entrar en el Kremlin, Wells anava carregat amb tot el fem de la informació burgesa internacional i amb el seu perspicaç ull (sense el menor “defecte”, es comprèn!) descobrí al despatx de Lenin allò que abans havia trobat en el Times o en un altre dipòsit de piadosos i ben polits xafardejos.
Sobre què versà, no obstant això, la conversa? A aquest respecte, ens assabentem per Wells d’uns llocs comuns prou vulgars que mostren com de pàl·lid i miserable resulta el pensament de Lenin en refractar-se a través de certs cranis de la simetria dels quals no en tenim motiu de dubte.
Wells arribà amb la idea que “hauria de discutir amb un doctrinari marxista convençut, però en realitat no hi hagué res d’això”. Açò no pot sorprendre’ns. Sabem que l’“essència del pensament de Lenin” no es revela en els trenta anys de la seua activitat com a polític i escriptor, sinó en la seua entrevista amb un filisteu anglès. “M’havien dit [prossegueix Wells] que a Lenin li agrada alliçonar, però amb mi no ho féu.” Com alliçonaria un gentleman tan pagat de si? No és cert que a Lenin li agradés alliçonar. La veritat és que sabia mostrar-se molt alliçonador. Però açò només ho feia quan considerava que el seu interlocutor era capaç de comprendre quelcom. En tals casos no regatejava ni temps ni energies. Però tractant-se de l’esplèndid Gulliver, que per mercè del destí havia anat a parar al despatx de l’“homenet”, als dos o tres minuts d’entrevista Lenin degué arribar ja a la convicció absoluta que podria expressar-se amb les paraules que figuren a l’entrada de l’infern de Dant: “Perdeu tota esperança”.
Es parlà de les grans ciutats. A Rússia se li ocorregué a Wells la idea, segons ell mateix manifesta, que la fisonomia d’una ciutat la determina el comerç en botigues i mercats. Exposà als seus interlocutors aquest descobriment. Lenin “reconegué” que les ciutats serien prou més petites dins del comunisme; Wells “indicà” a Lenin que la renovació de les ciutats requeriria un gegantí treball i que molts dels enormes edificis de Petersburg només servarien el valor de monuments històrics. Lenin coincidí amb aquest incomparable lloc comú de Wells. “Em sembla [hi agrega aquest últim] que li resultà agradable parlar amb un home que comprèn les inevitables conseqüències del col·lectivisme, les quals s’escapen a la comprensió de molts dels seus mateixos seguidors.” Ací teniu ja disposada l’envergadura amb què s’ha de mesurar el nivell de Wells! Considera fruit de la seua grandiosa perspicàcia el descobriment que amb el comunisme desapareixerà l’actual amuntegament dels edificis de les ciutats i que molts dels actuals monstres de l’arquitectura capitalista no servaran un altre valor que el de monuments històrics (si no mereixen l’honor d’ésser derrocats). ¿Com els pobres comunistes (“fatigats fanàtics de la lluita de classes”, com Wells els anomena) pensarien en tals descobriments, que, d’altra banda, foren explicats fa molt en un popular comentari del vell programa de la socialdemocràcia alemanya? I no ens referim ja a què tot açò ho sabien els utopistes clàssics.
Ara confie que hom comprendrà per què Wells “no observà en absolut” durant la conversa la rialla de Lenin de què tant li havien parlat: Lenin no estava per a rialles. Tem fins i tot que la seua mandíbula tingués un reflex totalment oposat a la rialla. Però ací li prestà a Ilitx el servei, necessari, la seua mà mòbil i intel·ligent, que sempre sabia ocultar a l’interlocutor massa ocupat amb la seua mateixa persona el reflex d’un descortès badall.
Segons hem escoltat, Lenin no tractà d’instruir Wells i això per raons que considerem perfectament respectables: Al contrari, Wells palesà gran interès en il·lustrar Lenin. Li exposà la idea, completament nova, que per a l’èxit del socialisme “cal reorganitzar no sols la part material de la vida, sinó la psicologia de tot el poble”. Li féu veure que “els russos són per naturalesa individualistes i comerciants”, li explicà que el comunisme “es donava excessiva pressa” i destruïa abans que estigués en condicions de construir, i tot per l’estil. “Açò ens menà [conta Wells] al punt fonamental de les nostres discrepàncies, a la diferència entre el col·lectivisme evolutiu i el marxisme.” Per col·lectivisme evolutiu cal entendre el potatge fabià de liberalisme, filantropia, legislació economicosocial i meditacions dominicals sobre un futur millor. El mateix Wells formula així l’essència del seu col·lectivisme evolutiu: “Crec que mitjançant un sistema planificat d’educació de la societat el règim capitalista existent es pot civilitzar i fer-se col·lectivista”. El mateix Wells no explica qui ha de realitzar i sobre qui el realitzarà el “sistema planificat d’educació”: ¿els lords d’allargat crani sobre el proletariat anglès o, per contra, serà el proletariat qui pose la seua mà als cranis dels lords? Però no, tot el que es vullga menys açò últim. ¿Per a què existeixen en el món els cultes fabians intel·lectuals de desinteressada imaginació, gentlemen i ladies, mister Wells i mistress Snowden, sinó per a, mitjançant una planificada i llarga erupció del que s’oculta sota els seus propis cranis, civilitzar la societat capitalista i convertir-la en col·lectivista amb un desenvolupament gradual tan sensat i feliç que ni tan sols la dinastia reial britànica arribe a advertir el més mínim el canvi?
Tot açò és el que Wells exposà a Lenin i que aquest escoltà. “Per a mi [observa generosament Wells] fou un vertader descans (!) parlar amb aquest extraordinari homenet.” I per a Lenin? Oh, el pacient Ilitx! Segurament pronuncià per a si mateix algunes paraules russes molt expressives i sucoses. Si no les traduí a viva veu a l’anglès només fou perquè el seu vocabulari no era tan extens i per raons de cortesia. Ilitx era molt cortès. Però no podia limitar-se a un cortès silenci. “Es veié obligat [conta Wells] a replicar-me que l’actual capitalisme és incurablement àvid i dilapidador i que és impossible fer-li aprendre res.” Lenin es remeté a una sèrie de dades incloses, d’altra banda, en el nou llibre de Money: el capitalisme ha destruït les drassanes nacionals angleses, ha impedit l’explotació racional de les mines de carbó, etc. Ilitx coneixia el llenguatge dels fets i de les xifres.
“Ho confesse [conclou inesperadament el senyor Wel1s], em fou molt difícil entrar en discussió amb ell.” Què significa açò? El començament de la capitulació del col·lectivisme evolutiu davant la lògica del marxisme? No, no. “Perdeu tota esperança.” Aquesta frase, a primera vista inopinada, no és, ni de bon tros, casual; forma part del sistema, té un caràcter molt fabià, evolucionista, pedagògic. Va destinada als capitalistes, banquers i lords anglesos i als seus ministres. Wells els diu: vos comporteu tan malament, d’una manera tan destructora i egoista, que en les discussions amb el somiador del Kremlin m’és a vegades difícil defensar el meu col·lectivisme evolucionista. Entreu en raó, realitzeu les setmanals ablucions fabianes, civilitzeu-vos, entreu a la via del progrés. Així, doncs, la malenconiosa confessió de Wells no és un començament d’autocrítica, sinó una mera prolongació del treball educatiu sobre aqueixa mateixa societat capitalista que tan perfeccionada, moralitzada i fabianitzada sortí de la guerra imperialista i de la pau de Versalles.
No sense certa protectora simpatia, diu Wells de Lenin: “La seua fe en la seua causa és il·limitada”. Contra açò no hi ha res que objectar. Les reserves de fe en la seua causa eren en Lenin més que suficients. Allò que és veritat, és veritat. Aquestes reserves li proporcionaven, entre altres coses, la paciència necessària per a conversar, en aquells durs mesos del bloqueig, amb cada estranger que fos capaç de servir de vincle, encara que deformat, de Rússia amb occident. Tal fou l’entrevista de Lenin amb Wells. De manera distinta, molt distinta, parlava amb els obrers anglesos que acudien a ell. Amb aquests mantenia una comunicació viva. Ensenyava i aprenia. Amb Wells, en canvi, l’entrevista tingué, en el fons, un semiforçós caràcter diplomàtic. “La nostra conversa tingué un fi inconcret”, conclou l’autor. En altres paraules, la partida entre el col·lectivisme evolucionista i el marxisme acabà aquesta vegada en taules. Wells tornà a Gran Bretanya i Lenin quedà en el Kremlin. Wells escrigué per al públic burgès un presumptuós article, mentre que Lenin, movent el cap, repetia: “Quin petit burgès! Però quin filisteu!”
* * *
Se’m podria preguntar per què i per a què m’he detingut ara, quasi als quatre anys, en tan anodí article de Wells. La circumstància que haja estat reproduït en un dels llibres dedicats a la mort de Lenin, clar, no és raó. Tampoc ho justifica el fet que aquestes línies hagen estat escrites en Sukhum, quan jo estava sotmès a tractament mèdic. Però tinc raons més serioses. Perquè ara està en el poder, a Anglaterra, el partit de Wells, dirigit pels cultes representants del col·lectivisme evolutiu. I m’ha semblat (crec que no sense motiu) que les línies que Wells dedica a Lenin ens revelen, potser millor que moltes altres coses, l’esperit de la capa dirigent del Partit Laborista Britànic: després de tot, Wells no és el pitjor entre ells. Com d’endarrerida s’ha quedat aquesta gent, aclaparada amb el pesant plom dels prejudicis burgesos! El seu superb reflex retardat del gran paper històric de la burgesia anglesa els impedeix comprendre degudament la vida d’altres pobles, els nous fenòmens ideològics, el procés històric, que passa per damunt dels seus caps. Aquests senyors, limitats rutinaris, empírics amb les aclucalls de l’opinió pública burgesa, porten per tot el món les seues persones i els seus prejudicis i se les enginyen per a no veure en torn seu ni més menys que a ells mateixos. Lenin visqué en tots els països d’Europa, sabia diversos idiomes, llegia, estudiava, escoltava, aprofundia, comparava, generalitzava. Posat al capdavant d’un gran país revolucionari, no perdia ocasió d’aprendre, de preguntar, de saber, posant-hi el major interès i atenció. No es cansava de seguir la vida del món sencer. Llegia i parlava amb fluïdesa en alemany, en francès i en anglès, llegia en italià. En els últims anys de la seua vida, aclaparat pel treball, en les reunions del buró polític estudiava d’amagat una gramàtica txeca per a poder tenir accés directe al moviment obrer de Txecoslovàquia; el “pescàvem” a vegades i ell, un poc torbat, tractava de justificar-se... Enfront d’ell, Wells és l’encarnació d’aqueixa raça de petits burgesos falsament instruïts i limitats que miren per a no veure i consideren que no tenen res a aprendre, ja que els basta amb les seues hereditàries reserves de prejudicis. El senyor MacDonald, que representa una varietat puritana, més seriosa i ombrívola d’aquest mateix tipus, tranquil·litza l’opinió pública burgesa: hem combatut amb Moscou i hem vençut Moscou. Que l’han vençut? Això sí que són “homenets”, encara que la seua estatura siga elevada! Ni tan sols ara, després de tot el que ha ocorregut, saben res del seu propi demà. Els homes de negocis, liberals i conservadors, tracten a puntellades els “revolucionaris”, pedants socialistes que ocupen el poder, els comprometen i preparen conscientment la seua caiguda no sols ministerial, sinó política. Al mateix temps, no obstant això, preparen (encara que d’això són molt menys conscients) l’arribada al poder dels marxistes anglesos. Perquè la revolució socialista anglesa es produirà d’acord amb les lleis que Marx establí.
Wells, amb l’enginy que li és propi, pesat com el pudding, amenaçava en temps de prendre les tisores i tallar-li a Marx les seues “doctrinàries” cabellera i barba per a convertir-lo en anglès, proporcionar-li un aspecte respectable i fabià. Però d’aquesta empresa no en resultà ni en resultarà res. Marx continua essent Marx, el mateix que Lenin continuà essent Lenin després que Wells l’ha sotmès durant una hora a l’acció d’una atordida navalla d’afaitar. I nosaltres ens atrevim a predir que en un futur no tan llunyà, a Londres, en la Plaça de Trafalgar, per exemple, s’alçaran, una junt a altra, dues figures de bronze: la de Karl Marx i la de Vladimir Lenin. Els proletaris anglesos diran als seus fills: “Quina sort que els homenets del Labour Party no assoliren ni tallar-los el cabell i afaitar aquests dos gegants!”
En espera d’aqueix dia, a què tractaré d’arribar, tanque un moment els ulls i veig clarament la figura de Lenin a la butaca, en la mateixa que Wells el veié, i escolte (l’endemà de l’entrevista amb aquest últim, potser el mateix dia) les paraules, pronunciades amb un fondo gemec: “Però quin petit burgès! Però quin filisteu!”
6 d’abril de 1924