(1924)
Segona Part: Entorn d’octubre
Acudírema les negociacions de pau amb l’esperança de mobilitzar les masses obreres tant d’Alemanya i Àustria-Hongria com de l’Entente.Per a això era necessari dilatar les negociacions tot el possible a fi de donar temps perquè els obrers europeus pogueren percebre degudament el fet de la Revolució Soviètica i, en particular, la seua política de pau. Després de la primera interrupció de les negociacions, Lenin m’invità a dirigir-me a Brest-Litovsk. La perspectiva de les converses amb el baró Kühlmann i amb el general Hoffmann era, de per si, poc atraient; però, “per a dilatar les negociacions, calia un dilatador”, segons s’expressà Lenin. En el Smolni tinguérem un breu canvi d’impressions quant a la línia general a seguir. Llavors no es parlà de si la pau seria o no signada: era impossible saber com transcorrerien les negociacions, com es reflectirien aquestes en Europa, quina situació es produiria. I nosaltres no renunciàvem, es comprèn, a l’esperança d’un ràpid desenvolupament revolucionari.
El fet que nosaltres no podíem fer la guerra era per a mi d’una evidència absoluta. Quan per primera vegada creuí les trinxeres de camí vers Brest-Litovsk, els nostres camarades, malgrat totes les advertències i exhortacions, no pogueren organitzar ni una manifestació, més o menys important, de protesta contra les excessives exigències d’Alemanya: les trinxeres estaven gairebé buides. Ningú s’atrevia a parlar, ni tan sols convencionalment, de la continuació de la guerra. Pau, pau a tota costa!... Més tard, a la meua tornada de Brest-Litovsk, tractí de persuadir el representant del grup militar en el Comitè Executiu central que recolzés a la nostra delegació amb un discurs “patriòtic”. “És impossible [hi replicà]. Completament impossible. No podrem tornar a les trinxeres, no ens comprendrien. Perdríem tota la nostra influència...” D’aquesta manera, quant a la impossibilitat de la guerra revolucionària, jo no tenia ni la menor ombra de discrepància amb Vladimir Ilitx.
Però hi havia una altra qüestió: ¿podrien els alemanys fer la guerra, podrien desencadenar l’ofensiva contra la revolució, que havia anunciat el cessament de les hostilitats? ¿Com conèixer, com polsar l’estat d’esperit de la massa dels soldats alemanys? ¿Quina acció hi havia produït la Revolució de Febrer i, més tard, la d’Octubre? La vaga de gener en Alemanya deia que havia començat el canvi. Era aquest molt profund? ¿Convindria col·locar la classe obrera i l’exèrcit d’Alemanya davant la prova: d’una banda, la revolució obrera, que anunciava el cessament de la guerra, i per una altra banda el govern dels Hohenzollern, que ordenava l’ofensiva contra aquesta revolució?
“Açò és molt atraient, clar [replicava Lenin], i sens dubte tal provano passaria sense deixar empremta. Però és arriscat, molt arriscat. ¿I si l’exèrcit alemany, cosaforça probable, resulta prou fort com per a desencadenar contra nosaltres l’ofensiva, què passaria llavors? No podem córrer aqueix risc: ara no hi ha en el món resmés important que la nostra revolució.”
En un principi, la dissolució de l’Assemblea Constituent empitjorà de forma extraordinària la nostra situació internacional. Els alemanys, al capdavall, recelaven que nosaltres arribàrem a un acord amb la “patriòtica” Assemblea Constituent i que açò pogués menar a un intent de prosseguir la guerra. Un intent tan absurd hauria significat definitivament la mort de la revolució i del país; però açò només s’hauria revelat més tard i hauria exigit dels alemanys un nou esforç. La dissolució de l’Assemblea Constituent, en canvi, significava per a ells la nostra intenció evident de posar fi a la guerra a qualsevol preu. El to de Kühlmann es féu a l’instant més insolent. Quina impressió pogué produir la dissolució de l’Assemblea Constituent en el proletariat dels països de l’Entente? A açò no era difícil contestar: la premsa de l’Entente presentava el règim soviètic com una agència dels Hohenzollern. I els bolxevics dissolien la “democràtica” Assemblea Constituent per a concloure amb els Hohenzollern una pau en condicions lleonines quan Bèlgica i el nord de França estaven ocupats per les tropes alemanyes. Estava clar que la burgesia de l’Entente aconseguiria sembrar una gran confusió entre les masses obreres. I açò, al seu torn, podria facilitar la intervenció militar contra nosaltres. És sabut que fins i tot en Alemanya, entre l’oposició socialdemòcrata, corrien insistents rumors que els bolxevics s’havien venut al govern alemany i que en Brest-Litovsk s’estava representant una comèdia en què els papers estaven distribuïts per endavant. Tant més versemblant havia de semblar aquesta versió a França i Anglaterra. Jo considerava que abans de signar la pau era necessari a tota costa oferir als obrers d’Europa una clara prova que els governants d’Alemanya i nosaltres érem enemics mortals. Precisament sota el pes d’aquestes consideracions arribí en Brest-Litovsk a la idea de la demostració “pedagògica” que s’expressava en la fórmula: posem fi a la guerra, però no signem la pau. M’assessorí amb els altres membres de la delegació, els viu molt inclinats cap a la meua idea i escriguí a Vladimir Ilitx. Ell contestà: “Quan torne en parlarem”. Potser, amb aquesta resposta, formulés ja el desacord amb la meua proposta. No la tinc a mà i ni tan sols estic segur de si s’ha servat. Després de la meua arribada al Smolni, tinguí amb Vladimir Ilitx llargues entrevistes.
-Tot açò és molt atraient i no podríem desitjar gens millor si el general Hoffmann fos incapaç de moure les seues tropes contra nosaltres. Però no podem confiar-hi molt. Trobarà regiments especialment seleccionats integrats per camperols rics bavaresos. A més, és tant el que necessitaria contra nosaltres? Perquè vostè mateix diu que les trinxeres estan buides. I si, magrat tot, reprèn la guerra?
-Llavors ens veurem obligats a subscriure la pau, i tots veuran clar que no teníem una altra sortida. Amb això assestarem un colp definitiu a la llegenda que estem en relacions secretes amb els Hohenzollern.
-Clar, també té els seus avantatges. Però tot açò significa un risc massa gran. Ara no hi ha en el món res més important que la nostra revolució; cal salvaguardada tant sí com no.
A les dificultats fonamentals del problema s’unien els grans obstacles sorgits al si del partit. En aquest, almenys entre els seus elements dirigents, predominava una actitud irreductible contra la signatura de les condicions de Brest-Litovsk. Els informes que es publicaven en els nostres periòdics sobre les negociacions nodrien i aguditzaven aquesta opinió. Això trobà la seua expressió més clara en el grup del comunisme d’esquerra, que proclamà la consigna de la guerra revolucionària. Aqueixa circumstància preocupava extraordinàriament Lenin.
-Si el comitè central es decideix a subscriure les condicions alemanyes només sota la influència d’un ultimàtum verbal -deia jo-, correm el risc de provocar una escissió en el partit. El nostre partit necessita, tant com els obrers d’Europa, que la situació real de les coses es pose en relleu... Si trenquem amb els esquerrans, el partit farà un viratge extraordinari cap a la dreta: perquè és indubtable que tots els camarades que han ocupat una posició combativa contra la Revolució d’Octubre o a favor del bloc amb els partits socialistes són partidaris incondicionals de la pau de Brest-Litovsk. I la nostra tasca no es redueix a signar la pau; entre els comunistes d’esquerra hi ha molts que han estat en la primera fila de combat en el període d’octubre, etcètera.
-Tot això és indubtable -replicava Vladimir Ilitx-. Però ara es tracta de la sort de la revolució. Més tard restablirem l’equilibri en el partit. El primer de tot és salvar la revolució, i només pot salvar-la la signatura de la pau. És preferible l’escissió al perill que la revolució siga aixafada per la força de les armes. Els esquerrans faran maldats i després (fins i tot si arriben a l’escissió, la qual cosa no és inevitable) -tornaran al partit. I si els alemanys ens derroten, no hi haurà ningú que ens salve... Està bé, suposem que el seu pla és acceptat. Ens neguem a signar la pau i després d’açò els alemanys passen a l’ofensiva. Què farà llavors?
-Subscriurem la pau sota la pressió de les baionetes. Llavors el quadro quedarà clar per a la classe obrera de tot el món.
-Tampoc recolzarà llavors la consigna de la guerra revolucionària?
-De cap mode.
-Amb aqueix plantejament, l’experiència pot resultar menys perillosa. Correm el risc de perdre Estònia o Letònia. Han estat amb mi els camarades d’Estònia i m’han explicat com de bé han començat l’organització socialista de l’agricultura. Seria una gran llàstima haver de sacrificar l’Estònia socialista (bromejà Lenin), però potser caldrà acceptar aquest compromís per tal d’assolir una bona pau.
-És que la signatura immediata de la pau exclou la possibilitat de la intervenció militar alemanya a Estònia o Letònia?
-Admetem que es tracta només d’una possibilitat, però en qualsevol altre cas seria quelcom del que quasi no podem dubtar. Jo, siga com siga, em manifestaré a favor de la signatura immediata. És més segur.
El temor principal de Lenin en el que feia al meu pla consistia en el fet que si els alemanys reprenien l’ofensiva, nosaltres no tindríem temps de signar la pau, és a dir, que el militarisme alemany no ens donaria l’ocasió de fer-ho: “El salt d’aquesta fera és molt ràpid”, repetí moltes vegades Vladimir Ilitx. En les reunions en què es decidí el problema de la pau, Lenin es manifestà amb gran energia contra els esquerrans i amb molta cautela i tranquil·litat contra la meua proposta. De mala gana, l’acceptava per quant el partit estava clarament contra la signatura i per quant una decisió intermèdia havia d’ésser per al partit el pont que ens portés a signar la pau. La reunió dels bolxevics més rellevants (delegats al III Congrés dels Soviets) mostrava sense deixar lloc a dubtes que el nostre partit, a penes sortit del foc del forn d’octubre, necessitava una comprovació de la situació internacional a través dels fets. Si no hagués existit una fórmula intermèdia, la majoria s’hauria manifestat a favor de la guerra revolucionària.
Potser no manque d’interès assenyalar la circumstància que els socialistes-revolucionaris d’esquerra no es manifestaren en un primer moment contra la pau de Brest-Litovsk. Spiridonova, almenys, fou al principi partidària decisiva de la signatura: “El mugic no vol la guerra [deia] i acceptarà qualsevol pau, siga la que siga”. “Signen immediatament la pau [em digué la primera vegada que torní de Brest-Litovsk] i suprimisquen el monopoli del comerç del blat”. Més tard, els socialistes-revolucionaris d’esquerra recolzaren la fórmula intermèdia de posar fi a la guerra sense signar el tractat, però ja com a etapa cap a la guerra revolucionària, “per si es produïa”.
Com és sabut, la delegació alemanya reaccionà a la nostra declaració com si el seu país no tingués el propòsit de respondre amb la represa de les hostilitats. Amb aquesta impressió tornàrem a Moscou.
-No ens enganyaran? -preguntava Lenin.
Nosaltres no podíem fer una altra cosa que arronsar-nos de muscles. No ho semblava.
-Doncs bé -digué Lenin-. Si és així, molt millor: haurem guardat les aparences i ens trobarem fora de la guerra.
No obstant això, dos dies abans del termini, rebérem del general Samoilo, que havia quedat en Brest-Litovsk, un telegrama anunciant que els alemanys, segons declaració del general Hoffmann, des de les 12 hores del 18 de febrer es consideraven en estat de guerra amb nosaltres i per això l’invitaven a sortir de Brest-Litovsk. El telegrama fou lliurat a Vladimir Ilitx. Jo em trobava al seu despatx. Estàvem parlant amb Karelin i un altre socialista-revolucionari d’esquerra. Després de llegir-lo, Lenin me’lpassà en silenci. Recorde que la seua mirada em féu comprendre a l’instant que les notícies eren de la major importància i roïnes. Lenin s’afanyà en finir la conversa amb els socialistes-revolucionaris per a examinar la situació a què s’havia arribat.
-Vol dir-se que ens han enganyat. Han guanyat cinc dies... Aquesta fera no deixa escapar res. Vol dir-se que ara no ens queda un altre recurs que signar les velles condicions si és que els alemanys accedeixen a mantenir-les.
Jo contestí en el sentit que s’havia de deixar que Hoffmann passés, de fet, a l’ofensiva.
-Però açò significaria lliurar Dvinsk, perdre molta artilleria, etcètera.
-Clar, açò significa nous sacrificis. Però cal que el soldat alemany entre de fet, combatent, en territori soviètic. Cal que se n’assabenten els obrers alemanys, d’una banda, i els francesos i anglesos, per una altra.
-No -objectà Lenin-. No es tracta, certament, de Dvinsk, però no podem perdre ni una sola hora. La prova ha estat feta. Hoffmann vol i pot començar l’ofensiva. No podem donar llargues a l’assumpte: ja ens han llevat cinc dies, amb els quals comptàvem i aquesta fera és ràpida en el salt.
El comitè central decidí enviar un telegrama manifestant l’acord immediat amb la signatura del tractat de Brest-Litovsk. Així es féu.
-Em sembla -diguí en una conversa particular amb Vladimir Ilitx- que des del punt de vista polític seria convenient que jo, com a comissari d’assumptes estrangers, presentés la dimissió.
-Per què? No implantarem entre nosaltres aquests mètodes parlamentaris.
-Però la meua dimissió significaria per als alemanys un viratge radical de la política i augmentaria la seua confiança que aquesta vegada estem realment disposats a signar la pau i observar-la.
-Potser tindrà raó -digué Lenin, meditant-. És un seriós argument polític.
No recorde en quin moment es rebé la notícia del desembarcament de tropes alemanyes en Finlàndia i del començament de les accions contra els obrers del país. Sí que recorde que ensopeguí amb Lenin en el corredor, prop del seu despatx. Estava agitadíssim. Mai el viu així, ni abans ni després.
-Sí que sembla –digué- que haurem de lluitar, encara que no tenim amb què. Aquesta vegada no veig una altra sortida...
Tal vegada fou la primera reacció de Lenin al telegrama que anunciava l’aixafament de la revolució finlandesa. Però als deu o quinze minuts, quan entrí al seu despatx, digué:
-No, no es pot canviar la política. La nostra intervenció no salvaria la Finlàndia revolucionària i ens enfonsaria de segur a nosaltres. Ajudarem els obrers finlandesos tot el possible, encara que sense sortir-nos del terreny de la pau. No sé si açò ens salvarà a nosaltres. Però, en tot cas, és l’únic camí en què encara resulta possible la salvació.
I, en efecte, la salvació estigué en aquest camí.
* * *
La decisió de no signar la pau no es desprenia en absolut, com ara s’escriu a vegades, de la consideració abstracta de què era inconcebible l’acord entre els imperialistes i nosaltres. Basta examinar en l’obreta del camarada Ovsiannikov les votacions realitzades per Lenin sobre aquest problema, instructives en el més alt grau, per a convèncer-se que els partidaris de la fórmula de tempteig “ni guerra ni pau” responien positivament a la qüestió de si nosaltres, com a partit revolucionari, teníem dret a subscriure, en certes condicions, una pau “bruta”. En efecte, nosaltres dèiem: si hi ha tan sols un vint-i-cinc per cent de probabilitats que Hohenzollern no es decidisca o no puga fer la guerra contra nosaltres, fa falta, encara que correguem un cert risc, acceptar aquesta experiència.
Tres anys més tard correguérem el risc (aquesta vegada per iniciativa de Lenin) de temptejar amb les nostres baionetes la Polònia de la burgesia i la noblesa. Fórem rebutjats. Quina diferència hi ha entre açò i Brest-Litovsk? Pel que es refereix als principis no hi ha cap, només existeix en el grau del risc.
Recorde que el camarada Radek escrigué una vegada que el poder del pensament tàctic de Lenin cobra la seua màxima expressió en el període que va entre la signatura de la pau de Brest-Litovski la marxa sobre Varsòvia. Tots sabem ara que aquesta marxa fouun error que ens costà molt car. No sols ens menà a la pau de Riga, que ens separava d’Alemanya, sinó que també proporcionà un poderós impuls, junt amb altres esdeveniments del mateix període, per a la consolidació de l’Europa burgesa. El sentit contrarevolucionari del Tractat de Riga per als destins d’Europa es pot comprendre de la manera més clara si ens imaginemla situació, ni tan sols siga, de l’any 1923, i que llavors haguérem tingut frontera comuna amb Alemanya: són molts els factors que porten a pensar que en aquest país els esdeveniments s’haurien desenrotllat per una via completament distinta. Tampoc hi ha dubteque en la mateixa Polònia el moviment revolucionari hauria seguit un ritme incomparablement més favorable sense la nostra intervenció militar i el seu fracàs. El mateix Lenin, pel quejo sé, atribuïa enorme significació a l’error “de Varsòvia”. No obstant això, Radek té tota la raó en apreciar l’envergadura de la tàctica leninista. Es comprèn, després que el “tempteig” de les masses treballadores de Polònia esportàa efecte i no donà els resultats que s’esperava; després que ens feren retrocedir (i no podien menys de fer-nos retrocedir, perquèen mantenir-se la tranquil·litat en Polònia la nostra marxa sobre Varsòvia no era més que una incursió de guerrillers), després que ens veiérem obligats a subscriure la Pau de Riga, no és difícil arribar a la conclusió que estaven en la veritat els adversaris de la marxa, i que hauria estat preferible detenir-se a temps i assegurar-nos una frontera comuna amb Alemanya. Però tot açò només es veié clar a posteriori. I allò que és notable per a Lenin en l’idea de la marxa sobre Varsòvia, és el valor del propòsit. El risc era gran, però el fiel justificava amb escreix. El possible fracàs del pla no comportava perills per a l’existència de la República Soviètica; l’única cosa que podia fer era debilitar-la...
Podem deixar el futur historiador la valoració de si pagava la pena arriscar-se a un empitjorament de les condicions de pau de Brest-Litovsk a fi de fer una demostració davant els obrers europeus. Però és d’una evidència absoluta que, després que aquesta demostració fou feta, s’havia de signar obligatòriament una pau que ens havien imposat. I ací, la precisió de les posicions de Lenin i la seua poderosa empenta salvaren la situació.
-I si, tanmateix tot, els alemanys ataquen? I si avancen sobre Moscou?
-Seguirem el retrocés cap a l’est, cap als Urals, alhora que ens manifestem disposats a signar la pau. La conca del Kuznetsk és abundant en hulla. Crearem la República dels Urals-Kuznetsk recolzant-nos en la indústria dels Urals i en el carbó de Kuznetsk, en el proletariat dels Urals i en la part dels obrers de Moscou i Petrograd que aconseguim portar amb nosaltres. Ens mantindrem. En cas necessari ens retirarem més a l’est, a l’altra banda dels Urals. Arribarem fins a Kamtxatka, però ens mantindrem. La situació internacional canviarà desenes de vegades i nosaltres, partint de la República dels Urals-Kuznetsk, ampliarem de nou els nostres límits i tornarem a Moscou i Petrograd. Però si ens enfonsem ara sense sentit en una guerra revolucionària i deixem que es perda la flor i nata de la classe obrera i del partit, llavors no hi haurà un lloc al que pugam tornar.
En aquell període, la República dels Urals-Kuznetsk ocupava un important lloc en l’argumentació de Lenin. A vegades replicava als seus oponents: “Sabeu que en la conca del Kuznetsk tenim enormes jaciments de carbó? Açò, unit al mineral de ferro dels Urals i al blat siberià, ens proporciona una nova base”. L’oponent, que no sempre tenia clara noció d’on es troba Kuznetsk i de quina relació podia tenir el seu carbó amb el bolxevisme conseqüent i la guerra revolucionària, obria molt els ulls o reia, sorprès, suposant que Ilitx volia fer-li una broma o recorria a una astúcia. Però Lenin no bromejava gens ni mica, sinó que (fidel a si mateix) havia meditat la situació fins a les seues últimes conseqüències i fins a les pitjors conclusions pràctiques. La concepció de la República dels Urals-Kuznetsk li era orgànicament necessària per a enrobustir en si i en els altres la convicció que res s’havia perdut i que no havia ni podia haver-hi lloc per a l’estratègia de la desesperació.
Com és sabut, les coses no arribaren fins a la República dels Urals-Kuznetsk, i està bé que no hi arribaren. No obstant això, es pot dir que la inexistent República dels Urals-Kuznetsksalvà la RSFSR.
En tot cas, només es pot comprendre i valorar la tàctica de Lenin en relació amb Brest-Litovskvinculant-la a la seua tàctica d’octubre. Estar contra octubre i a favor de Brest-Litovsksignificava, en ambdós casos, un mateix esperit de capitulació. L’essència del cas rau en què, després dela capitulació de Brest-Litovsk, Lenin desplegà la mateixa i inexhaurible energia revolucionària que havia assegurat al partit la victòria d’octubre. Precisament aquesta combinació natural i orgànica d’octubre i Brest-Litovsk, de la gegantina envergadura i la valerosa cautela, de l’ímpetu i la serena visió, dóna la mesura del seu mètode i de les seues forces.