(1924)
Segona Part: Entorn d’octubre
Vladimir Ilitx Lenin
Fou, a Rússia, únic!
(Poesia infantil)
Acaba d’aparèixer un llibret de valor força singular, i francament deliciós, que recull escrits infantils, dedicats a la vida i la mort d’Ilitx. Xiquets, que tenen de nou a catorze anys (hi figura fins i tot una xiqueta de cinc!), ens parlen del gran germà major, del gran home.
És evident que moltes d’aqueixes obretes es limiten a reproduir allò que ja han contat els adults... Succeeix, no obstant això, que d’un text, per així dir-ho, estereotipat brolla tot seguit un doll de fresca imaginació i que frases molt familiars s’animen sobtadament emergint, com si fluïren per aigües vives. Destaca, així mateix, la creació espontània, pueril, de colorit inimitable. Els versos, d’acord amb la regla general, són menys fàcils que la prosa. La prosòdia imposa una subjecció excessiva i la seua llei destorba el moviment directe de l’expressió. No obstant això, fins i tot en els versos es descobreixen trets sorprenents.
“No hi ha racó [escriu un] on no es conega el pare del proletariat, al fort, audaç, valerós, inventiu, intel·ligent Lenin.”
Aquesta llista de les millors qualitats, disposades ajustadament unes junt a altres, expressa plenament la idea que els xiquets se’n fan d’Ilitx: té tot allò que cal per a ésser perfecte.
“Quan estava a la presó amb els seus camarades, sempre cantava: “Marquem el pas, camarades!”.”
El detall està ben escollit per a convèncer-nos: a la presó, ningú s’ha de lliurar al desànim ni deixar que s’estenga entre els altres. Per això, “el valerós, l’inventiu” Ilitx es posa a cantar: “Marquem el pas, camarades!” Els altres també canten i ell, naturalment, dirigeix el cor: que potser no nasqué per a ésser director d’orquestra?
“Per aquella època, quan encara vivia [escriu el mateix xiquet], em semblava que si la revolució alemanya no triomfava i els països burgesos marxaven contra Rússia, Ilitx, encara que estigués enllitat, s’anava a alçar del llit i lluitaria fins a l’última gota de la seua sang. Així, pensava jo, se sacrificaria el mateix Ilitx.”
Ja veieu de quina manera les idees polítiques publicades pels periòdics (l’aixafament de la revolució alemanya, la campanya contra la Rússia soviètica) es combinen ací amb l’element personal, de persuasiva simplicitat, amb aqueixa imatge infantil que a ningú se li havia acudit:
Ilitx, envellit i malalt, conscient de les dificultats que està passant la revolució, s’alça del llit i “lluita fins a l’última gota de la seua sang”. La mort fou l’única cosa que l’impedí “sacrificar-se a si mateix” en l’última barricada! I l’autor conclou: “No cal tenir por ara que ens quedem sense Ilitx”.
Quan aquest xic siga major, encara hi haurà lloc per a ell a les barricades d’Ilitx!...
Pel que fa a la biografia, els resultats no obliden detall: ens parlen de la família de Lenin, de son pare, del seu germà Alexandre (afusellat, ens conten) i de la seua germana Maria Ilinitxna, “que avui és redactora del periòdic Pravda”.
Ilitx, mentre visqué deportat a Sibèria, “participà en competicions esportives i moltes vegades feia carreres amb altres, sobre patins o com fos, i quan corria, posava tot el seu esforç en depassar els altres perquè no li guanyaren”.
Ja veieu què poc ha de veure això amb el que tan sovint ens intenten contar de Lenin: no s’assembla en res a l’home taciturn i piadós que, quan arriba a algun lloc, la primera cosa que fa és demanar una habitació molt fosca, molt humida, per al seu recolliment. Mesquineses de beat! No, el Lenin dels xiquets, que també és el Lenin de veritat, prefereix fer carreres i es lliura amb totes les seues forces; no vol que l’encalcen, no vol que li guanyen.
Em sembla oportú contar ara un record. Ilitx i jo decidírem un “edicte” que fixava una multa per a tot comissari que trigués més de deu minuts en ocupar el seu lloc.
Un dia, en el Kremlin, acabàvem de sortir d’una sessió i havíem d’assistir de seguida a una altra que se celebrava en l’altre extrem del pati (pati que, com tots sabran, és una esplanada immensa). Després de la primera reunió, Ilitx necessità passar un moment per sa casa. Li diguí per telèfon:
-Ves amb atenció, Vladimir Ilitx, corres el risc que et castiguen en virtut del nostre propi decret: només et queden dos o tres minuts!
-Bo, val -contestà Ilitx amb una rialleta que només després entenguí.
Baixí tranquil·lament l’escala i creuí el pati. De tant en tant em girava per a veure si Ilitx em seguia. De sobte, a l’altre extrem de l’esplanada, a uns cent passos d’on jo em trobava, passà, o millor dit irrompé, una forma humana vagament recognoscible: aqueixa figura desaparegué de seguida pel cantó del Cos de Cavalleria.
Era ell? Impossible! Era una il·lusió!
Dos minuts després, entrí a la sala de reunió. Viu Ilitx abans que a ningú. Encara panteixava un poc quan m’acollí amb una exclamació jovial:
-Ha, ha! Ets tu el que t’has retardat un minut! I rigué, triomfal.
-La veritat -diguí als camarades-, quina sorpresa! És cert que m’ha semblat veure un home amb els trets de Vladimir Ilitx que corria molt de pressa cap al Cos de Cavalleria, però em costava creure que el president del Consell de Comissaris del Poble passés en tromba per l’esplanada del Kremlin, davant de tothom.
Ilitx reia a riallades. Ilitx cantava victòria. Era exactament l’home descrit per la biografia infantil, l’home que posa tot el seu esforç perquè no el guanyen...
Tornem, doncs, a la història d’aquest home.
Després de la deportació, vingué l’emigració; després de l’emigració, la revolució; hagué d’amagar-se llavors per a no caure en mans de Kerenski. Els xiquets no es perden detall.
“Fins en el seu amagatall, Lenin dirigia i enviava lletres sobre la revolució, des de la cabanya en què vivia, i quan es reunia el soviet dels diputats populars, ell el dirigia des del fons de la seua cabanya, com si l’hagués presidit en l’assemblea.”
Es podria contar millor? Lenin roman ocult en el seu amagatall, però des d’ací, com un president, dirigeix el soviet. En realitat, així ocorregueren les coses.
No obstant això, aqueixa manera de governar una assemblea presentava certs inconvenients, per culpa del clima. “Arribaren les pluges [diu l’autor], i en la cabanya feia fred.”
Per consegüent, calgué canviar de tàctica i inventar un altre mètode per a dirigir la revolució. Ilitx, naturalment, l’inventà. No sabíem ja que era “fort, audaç, valerós, inventiu i intel·ligent”?
Se n’anà a Finlàndia i hi visqué durant algun temps. Després, passà el següent:
“El camarada Lenin no tingué paciència per a esperar més. Tornà a Piter (Petrograd) i organitzà la insurrecció d’octubre. El poder passà als obrers i camperols”.
Tot açò és veritat, com també és veritat que Lenin no tingué paciència per a esperar més temps.
Un dels menuts autors ens descriu la seua trobada amb Ilitx. El xiquet havia anat amb son pare al Kremlin, i passaven per l’esplanada.
De sobte aparegué Ilitx! Diu bon dia al pare i li tendeix la mà al xiquet.
“Em sentia tan torbat, que soltí la meua bossa. No arribàrem a recollir-la, perquè Lenin s’inclinà de seguida, atrapà la bossa i m’estrenyé la mà que jo tenia per a recobrar-la. Després, recolzà la seua mà en el meu cap i li preguntà a mon pare:
“-Quin dels dos és bolxevic, aquest o el major?” -Aquest. El major està amb els guàrdies blancs i lluita contra els bergants del camarada Trotski; li costa tant d’aprendre...
“-Bo, no és greu! Amb el temps, el teu fill major també arribarà a ésser bolxevic -digué Vladimir Ilitx.”
“Parlava de pressa, sense deixar de somriure.”
La reproducció del diàleg posseeix una notable exactitud; es reconeixen les paraules, el to, els gestos d’Ilitx, “que parla de pressa, sense deixar de somriure”. La precisió dels apunts s’explica per una atenció àvida i una memòria molt fresca. Escoltar Ilitx era tan interessant com veure per primera vegada un incendi monumental o una cascada.
Un altre xic veié Ilitx a la Plaça Roja quan deia amb veu forta als obrers que havien d’unir-se per a formar una sola família.
“Jo estava assegut en un auto al costat del xofer i mirava Ilitx. M’agradà.”
L’autor no es preocupa a donar raons: per a ell, està prou clar que el món es divideix en gents que agraden i en gents que no agraden. Ilitx és dels que provoquen el comentari: “M’agradà”. I basta.
Un altre d’aqueixos joves escriptors narra al seu torn com veié Lenin. Aquest xic no tingué tanta sort. Hi havia molta gent a la plaça i tots cridaven: “Ilitx!” “Hauria volgut pujar-me a algun lloc. Però no hi havia res on agafar-se. M’empentaven. Fins que em posí a plorar, perquè tenia moltes ganes de veure Lenin. Al final, em pengí d’un obrer, recolzí un peu en la seua butxaca, i em pugí a coll, com si fos a cavall. Pensí que l’obrer em llençaria a terra de seguida i que em donaria una coca. Però, en canvi, em cridà “bergant” i em digué que m’agafés ben fort. Em trobí dos pams per damunt dels altres, i viu Ilitx.”
Ja veieu. Confessem que aqueixa manera de veure Lenin no està a l’abast de tothom. És evident que espanta prou la sola idea pujar dalt algú ficant el peu en la butxaca del veí. No obstant això, el jove Alexandre de Macedònia, del barri de Presnia, no es torba per tan poc. Es puja al seu lloc d’observador, a risc que li peguen una coca. Per sort, el veí és un bon home que li diu “bergant” i el manté sobre els seus muscles. Aqueixa feliç circumstància ens permet rebre un notable testimoni infantil sobre Lenin orador.
Llegiu el que segueix:
“Havia pujat a la tribuna. Portava un vestit fosc, de color negre, crec, una camisa amb coll i corbata, i una gorra en el cap. S’havia tret de la butxaca un mocador blanc i s’eixugà la front i la calba. No recorde les coses que Ilitx estava dient. Em fixava, sobretot, en la seua manera de parlar. De tant en tant, s’inclinava molt sobre la tribuna, tendia els braços cap avant, sense deixar d’eixugar-se la front amb el mocador que sostenia. Somreia ben sovint. Em fixí en el seu rostre, el seu nas, els seus llavis, el seu pera. Moltes vegades Lenin callava, interromput pels crits i aplaudiments; llavors jo també cridava”.
Perquè, com no cridar en aqueixos instants! Però quina meravella de precisió descriptiva! Ilitx se eixuga la front i la calba amb un mocador blanc; a vegades s’inclina molt sobre la tribuna, tendeix els braços cap avant i torna a eixugar-se. Així era Lenin! El que digué, el nostre autor no ho recorda. No té importància: Potser no hi ha còpies dels seus discursos! En canvi, la figura viva de Lenin queda per sempre registrada en l’àvida memòria del xic que assolí asseure’s a coll del veí. “Em fixí en el seu rostre, el seu nas, els seus llavis, el seu pera...” I és un record per a tota la vida. Aquest xiquet, en tornar a casa, no faria més que repetir la mateixa paraula: Lenin, Lenin, Lenin. Portava amb si el fardell meravellós i pesat de les seues impressions. S’aturaria davant de tots els retrats de Lenin, exposats als aparadors... I Lenin morí sense saber que, a vegades, per a contemplar-lo, calia posar el peu en la butxaca del veí. Quines riallades més sonores hauria soltat si s’hagués assabentat d’aquesta solució treta segons l’autèntic esperit “bolxevic” per a resoldre un difícil problema tàctic!...
Seguim amb més detalls de la biografia del cap.
“A Lenin li agradava pescar. Als dies calorosos, prenia la seua canya i s’asseia a la vora del riu, i pensava en el mode de millorar la vida dels obrers i dels camperols.”
Què ben imaginat està: l’home llança el seu ham i, mentre espera que pique el peix (cosa no freqüent), s’asseu en la vora, mira l’aigua i tot el seu pensament apunta a la recerca de recursos que milloren l’existència dels obrers i dels camperols. Aqueixa era la manera d’actuar de Lenin! Per això la pesca brilla ací amb llum significativa.
Vladimir Ilitx Lenin
Fou, a Rússia, únic...
Corria molt ràpid en les carreres, no estimava el tsar ni els burgesos, pescava i es dedicava a pensar en com ajudar els treballadors, a la presó cantava “Marquem el pas, camarades!”, dirigia la revolució des del fons d’una cabanya, ensenyava amb veu forta, exhortant els obrers a què s’uniren, i, mentre parlava, s’eixugava la front amb un mocador; ho sabia tot, ho podia tot, ho ensenyava tot. Però morí. El fort, l’audaç, el pare del proletariat morí. I aqueixa notícia extraordinària, misteriosa i terrible, que arribava de dalt, de boca dels grans, trastornà al món de les ànimes menudes.
El 22 de gener, en una escola, el mestre contà la mort d’Ilitx:
“I així, el mestre, molt emocionat, aturant-se a vegades, ens contà, i nosaltres escoltàvem molt atents, i al fi, ningú aguantà més, i sentí que les llàgrimes cremaven caient per la galta. Els xics no podien continuar escoltant, ploraven tots. Llavors, ens posàrem drets i cantàrem la Marxa dels Funerals”.
Els xiquets i xiquetes que, el 22 de gener de 1924, ploraren per la mort d’Ilitx i cantaren l’himne de dol, contaran aqueix moment als seus fills i als seus néts. I el relat passarà de generació en generació. La notícia de la mort d’Ilitx arriba a les famílies obreres.
“La meua mamà estava asseguda a la taula i tenia un ganivet a la mà. Quan escoltà la notícia de la mort d’Ilitx, se li caigué el ganivet de les mans i es posà a plorar, malgrat que no coneixia el seu gran cap.”
Aqueix ganivet que cau de les mans, quin detall tan exacte i tan significatiu! I què bé parla el xiquet de la mare: malgrat que no coneixia el seu gran cap.
Una xiqueta tornà a casa després d’assistir a una xerrada celebrada sobre Lenin i “els contà als seus pares fil per randa: que a Lenin no li agradaven les coses de luxe, que li agradaven els xiquets i que li agradava molt treballar”. Tot està al seu lloc: el treball al final, l’assumpte del luxe al principi i els xiquets al mig. És probable que un adult ho hagués ordenat altrament. La mare no es creia la notícia fins que escoltà aquest relat i “se sentí molt alarmada”. Mentre, la petita narradora, junt a la seua germana de les Joventuts Comunistes, començà a cosir corbates de drap negre.
Un xic que pertany a una Casa dels Xiquets conta com Oscar Andreievitx (l’autor coneix molt aquest camarada, de qui no en sabíem res) col·locà banderes de dol a la façana de la casa, el 21 de gener.
“Passa pel carrer un bona dona molt grossa i ens diu: “Vinga, aparteu-vos! Com si mai haguéreu vist draps penjats!” I jo, en veu baixa, dic: “És ximple, no sap de què va”.”
També Jan Hus deia d’una anciana ignorant: “Oh santa simplicitat!” La forma era distinta, l’època diferent i qui parlava era ja home d’edat; no obstant això, portava la mateixa intenció.
En difondre’s la notícia de la mort de Lenin, “aquell dia, primer estàvem alegres però, quan ens assabentàrem, ens posàrem tristos”.
Concís, i quina expressió!
Els xiquets acudeixen a veure el mort:
“Hi havia el taüt, un coixinet roig i ell estava estès, molt pàl·lid. L’estiguí mirant tota l’estona”.
L’endemà, quan el menut Jan Huss es despertà, sentí una gran necessitat de veure el retrat de Lenin. Ell mateix ho reconeix: “Em despertí i sentia una gran necessitat del retrat de Lenin”.
A l’instant es posà a dibuixar-lo i, per a expressar el seu fondo sentir, traçà sobre la front d’Ilitx una estrelleta i les lletres: SSSR i RSFSR. Així, tothom sabria de qui es tractava.
“Benvolgut gran cap de tots nosaltres [li escriu una xiqueta a Lenin ja difunt], pensava que et guariries, però inesperadament et vingué la mort. Ho sent molt i em posa molt trista pensar que ja no et veuré més.” Així acaba aquesta breu lletra que tots llegiran, excepte el destinatari.
Un jove pioner canta el següent:
Un ressò sona a les muntanyes:
“Ilitx mai més!”
Però com a resposta s’escolta:
“No desanimar-se mai!”
Evidentment no és gran cosa com a versificació i, no obstant això, que impressionant expressió de l’essencial! La mort d’Ilitx arribà a commoure les muntanyes, i el jove poeta percep els ressons que vénen de Moscou. La trista notícia obté com a rèplica un cant que exhorta al valor! ¿Que potser el mateix Lenin no cantava, no ensenyava a cantar: “Marquem el pas, camarades!” a la presó?
Lenin ha mort. El porten a pes de braços a la Casa dels Sindicats per a vetllar-lo.
El miraven, joves i vells,
Camperols i obrers... Però ell no ho sabia!
Ell, que ens donà els soviets,
Immòbil ara jeia al seu fèretre!
“Però ell no ho sabia!” Això és el millor d’aquest quartet. Lenin, que ho sabia tot, no sabia ara que havien vingut a veure’l. Això és la mort!
Llegim què ens diuen en prosa sobre els funerals:
“Davant la Casa dels Sindicats, hi havia molta gent que l’esperava. No era aqueix l’espectacle que s’esperaven els burgesos de la ciutat. Pensaven: ara veurem el governant principal en un carro d’or i tot brillarà. Però els obrers saberen reconèixer encara millor al seu benvolgut, al seu volgut Ilitx”.
El xiquet comença per distingir les classes de la societat: d’una banda la petita burgesia de la ciutat i per una altra els obrers. S’expressa ricament, amb sabor en el seu llenguatge de xiquet, i diu: “el principal governant, un carro d’or, tot brillarà...”.
I altres versos més:
“Un orador, un altre, un tercer, un quart,
De distints països, de distints estats parlaren...
I un orador digué al fi l’última paraula:
I Lenin sense temor penetrar a la tombà.”
Una angoixa s’apodera del petit cor en pensar que el mateix Ilitx Lenin ha de penetrar a la tomba; però de seguida sorgeix aqueix pensament clar i consolador: Lenin no té por! Podia ésser d’una altra manera? Podia témer la mort qui mai temé res durant la seua vida? No hi ha en això res de misticisme. Simplement, un jove artista crea la figura del gran cap.
La gent desfila i desfila davant el fèretre roig. La cua està plena de xiquets, futurs autors de records.
I a les nostres esquenes esclataven plors
El crit penetrant i agut d’una persona
I passàvem, clavant la mirada
al rostre groc que mai veurem prou.
Simplicitat de la perfecció, sobretot en aqueixos últims versos!
Afegisc un relat on l’element descriptiu s’imposa sobre la reflexió política i el lirisme:
“Ens posàrem en una de les cues que s’estenien per la Mokhovaia, i miràrem. Només es veuen caps i damunt barrets. La multitud calla. Passa un home que ven pastissos, cridant: “Calentets! Calentets!” Una dona que tenim davant, li diu: “Ves-te’n! No és hora de pensar en pastissos”. La cua avança lentament i ja tenim molta gent darrere. Estem tots gelats. El fred et pessiga les cames, els braços, la cara...”
¿Shakespeare aprengué d’un xiquet a mesclar allò tràgic amb les coses sense importància, allò gran amb allò trivial? Milions de persones, davall un cel inclement, acudeixen a les exèquies del seu cap. “Calentets! Pastissos calentets!” I una simple rèplica que ja diu molt: “Ves-te’n! No és hora de pensar en pastissos”.
Al final, el nostre autor es troba a la sala:
“Ací està: en una elevació, el fèretre roig i ell dins del fèretre. Voldríem donar la vida per salvar-lo. Però ja veiem que és impossible, la malaltia s’emportà allò que li pertanyia. Té groguenc el rostre, com de cera. Esmolat el nas, greu l’expressió del rostre. La pera igual que en els retrats, i les mans esteses com si es dirigiren als vius. Està vestit amb un French verd i al pit porta l’ordre de la Bandera Roja”.
Es continua notant la mateixa seguretat en l’observació, la mateixa precisió de llenguatge. I quin sentiment tan espontani en aqueixes paraules que esclaten a meitat de la descripció: “Voldríem donar la vida per salvar-lo”. Un poc més lluny, el text torna a interrompre’s amb aquesta exclamació: “ah! Era massa prompte, Ilitx, massa prompte!” Paraules que sonen com un reprotxe i que, no obstant això, surten del fons de l’ànima. Crec que el millor, com a observació, es troba al final del paràgraf:
“Tots baixaren i sortiren. Però les cares no són les mateixes que en entrar: la gent havia arribat amb cares d’ansietat i d’impaciència; ara, tots caminen mirant al sòl, i cadascun procura recordar per sempre el rostre de Vladimir Ilitx”.
Està tan ben dit, tan ben observat, que gairebé sospitaríem que l’ha escrit un adult! Però no, un adult no escriuria així; almenys mai he llegit res semblant.
“Estava estès al seu fèretre roig [conta un autor molt jove (més exactament, una “autora” per a correspondre amb la “redactora”)], sonava la música i la seua pera era com la de quan era viu en el seu retrat. En fixar-me, em posí a plorar.”
És impossible no plorar en fixar-se en la pera idèntica a la del retrat. La curta barba d’Ilitx sol ocupar un lloc important en el record dels xiquets. A la barba els xiquets reconeixen la maduresa, la virilitat, l’esperit combatiu; la d’Ilitx era molt petita, però tenia molta importància perquè era la seua. I, a més, idèntica a la del retrat. Per consegüent, els retrats diuen la veritat. Per consegüent, tota la resta també és veritat. Així cal valorar el testimoni de la pera de Lenin. Després, la petita escriptora conta de manera inimitable com es fabricà, pels seus propis mitjans, una insígnia per a portar-la al pit. La cita, no obstant això, ens portaria massa lluny. Qui de veritat vullga saber com es pot fabricar la insígnia de Lenin, quan no tinga amb què adquirir-la, que Llija el llibret dels xiquets sobre Ilitx. Trobarà totes les dades indispensables...
Cite una altra vegada uns versos, de to patètic, sobre la mort del gran mestre:
“Quan et portaren a la sepultura
Et seguien milions d’homes,
Et continuaven portant banderes;
Molts ploraven i els canons rugien,
En tallers i fàbriques ululaven sirenes;
Tothom s’assabentà de la teua mort.”
Així fou com enterràrem el cap. Tallers i fàbriques tremolaven pels brunzits, banderes i canons proclamaven la grandesa de la defunció, milions d’homes ploraven en acompanyar el fèretre. “Tothom s’assabentà de la teua mort.” Així fou com et soterràrem, Ilitx; així fou com ens separàrem.
Però potser el millor de tot siga aquesta cançó fúnebre que cantava, en un parvulari, una xiqueta de cinc anys:
T’has mort, Ilitx!
Un ocellet vingué volant
I es calfava al sol.
T’has mort, Ilitx!
I t’han soterrat,
I les teues robes són mortes.
T’has mort, Ilitx!
I t’has quedat sol,
Pobre, pobre Ilitx!
Eres bo,
Et donaré la meua habitació
I t’estime.
Tornaràs una altra vegada a la llum
I et tocarem.
Les idees estan encara quelcom disperses, per si mateixes, en la xiqueta de cinc anys: és tan difícil reunir-les i retenir-les. Arriba un ocell i es calfa al sol, però allò greu és que Ilitx ha mort: l’han soterrat i les seues robes són mortes, perquè les robes viuen i moren amb l’home. “I t’has quedat sol, pobre, pobre Ilitx!” Però segur? Que potser no podria donar-te la meu habitació, Ilitx, i encara estaries a la llum, i podríem tocar-te? Potser la vida no consisteix en tocar i ésser tocat? Això és el que una xiqueta cantava sobre Ilitx. Fins avui, ningú ha cantat millor. Amb el temps apareixeran grans poetes, que rellegiran el llibret dels xiquets, que meditaran profundament i que cantaran sobre Ilitx.
Fou, a Rússia, únic...
Vladimir Ilitx Lenin
Kislovodsk, 30 setembre de 1924