1923
(1)
EL PROBLEMA DE LES GENERACIONS EN EL PARTIT
En una de les resolucions adoptades durant la discussió de Moscou, els seus sotasignants es lamentaven que el problema de la democràcia en el partit s’hagués complicat amb les discussions sobre les relacions generacionals, amb atacs personals, etc. Aquest reprotxe evidencia una certa confusió en les idees. Els atacs personals i les relacions generacionals són dues coses força diferents. Si es plantegés ara el problema de la democràcia sense analitzar la composició del partit, tant des del punt de vista social com del de l’edat i de l’experiència política, hom no podria arribar a cap conclusió.
No és casual que el problema de la democràcia s’haja plantejat primerament com un problema de les relacions entre les diverses generacions. Aqueix és el resultat lògic de tota l’evolució del nostre partit, la història del qual pot dividir-se esquemàticament en quatre períodes: a) la preparació, que durà un quart de segle i que finalitzà en Octubre; b) Octubre; c) el període posterior a Octubre; d) el “nou curs”, és a dir, el període en què ara entrem.
Tanmateix la seua riquesa, la seua complexitat i la diversitat de les etapes realitzades, avui comprenem que el període anterior a Octubre únicament tingué un caràcter preparatori. Octubre permeté verificar la ideologia i l’organització del partit i dels seus militants. Per Octubre entenem el període més agut de la lluita pel poder que pot fixar-se, aproximadament, en les “Tesi d’abril” de Lenin i que acaba amb la presa de l’aparell de l’estat.
Tot i que només durà alguns mesos, és tan important, pel seu contingut, com tot el període de preparació que es mesura en anys i en desenes d’anys. Octubre, no sols ens oferí una verificació infal·lible, única en el seu gènere, del passat del partit, sinó que esdevingué una font d’experiència per al futur. Gràcies a Octubre, el partit pogué, per primera vegada, valorar-se en la seua justa mesura.
La conquista del poder fou seguida d’un creixement ràpid, quasi anormal, del partit, que atragué a les seues files no sols treballadors poc conscients sinó, també, certs elements totalment estranys al seu esperit: funcionaris, arribistes i politiquers. En aquest període caòtic, el partit únicament servà la seua naturalesa bolxevic gràcies a la dictadura interna de la vella guàrdia que havia demostrat les seues aptituds en Octubre. En tots els problemes, de major o menor importància, els nous membres acceptaren aleshores, gairebé sense discussió, la direcció de la vella generació. Els arribistes consideraven aquesta docilitat com el millor mitjà per a consolidar la seua situació dins del partit. Però els seus càlculs fallaren. Per mitjà d’una depuració rigorosa de les seues pròpies files, el partit se’n desembarassà. Els efectius del partit disminuïren però la seua consciència augmentà. Aquesta autoverificació, aquesta depuració, feren que el partit, després d’Octubre, se sentís per primera vegada un col·lectiu la tasca del qual no era simplement deixar-se dirigir per la vella guàrdia sinó examinar i decidir per si mateix els problemes essencials de la política. En aquest sentit, el període crític de la depuració constitueix, en certa manera, la preparació per a aqueix canvi profund que ara es manifesta en la vida del partit i que segurament entrarà en la seua història sota el nom de “nou curs”.
És precís tenir ben clar una cosa: l’essència de les diferències i de les dificultats actuals no rau en el fet que els “secretaris” hagen exagerat la nota en determinats aspectes i hom ha de cridar-los a l’ordre, sinó que el conjunt del partit es disposa a passar a una fase històrica més elevada. És com si la massa dels comunistes digués als dirigents: “Companys, vosaltres teniu l’experiència anterior a Octubre de què la majoria de nosaltres manquem; però davall la vostra direcció hem adquirit després d’Octubre una gran experiència, que cada dia esdevé més digna de consideració. I volem no sols ésser dirigits per vosaltres sinó participar en la direcció del proletariat. Ho volem no sols perquè és el nostre dret com a membres del partit sinó també perquè és absolutament necessari perquè la classe obrera avance. Sense la nostra experiència, deguda al fet d’estar en la base del partit, experiència que no ha d’ésser, simplement, tinguda en compte en les esferes dirigents sinó que ha d’ésser introduïda per nosaltres mateixos en la vida del partit, l’aparell dirigent es burocratitza i nosaltres, comunistes de base, no ens sentim prou armats ideològicament davant dels sense partit.”
El viratge actual és, com ja ho he dit, el resultat de tota l’evolució anterior. Des de fa molt de temps era preparat a través de processos moleculars, invisibles a primera vista, en la vida i la consciència del partit. La crisi econòmica imprimí un fort impuls al pensament crític. La notícia dels esdeveniments d’Alemanya ha commogut el partit. En aqueix moment s’ha vist amb particular claredat que el partit viu, d’alguna manera, en dos nivells: el nivell superior, on s’hi decideix, i el nivell inferior, que es limita a prendre coneixement de les decisions. No obstant, la revisió crítica del règim intern del partit s’ha vist ajornada per l’espera ansiosa del desenllaç, que semblava pròxim, dels esdeveniments d’Alemanya. Quan es comprengué que aqueix desenllaç resultava retardat per la força de les coses, el partit posà a l’ordre del dia el problema del “nou curs”.
Com succeeix sovint en la història, és precisament durant aquests darrers mesos quan l’aparell ha evidenciat els seus trets més negatius i intolerables: aïllament de la massa, suficiència burocràtica, total menyspreu per l’estat d’ànim, les opinions i les necessitats del partit. Impregnat de burocratisme, ha rebutjat des del principi, amb una violència hostil, els intents de discutir el problema de la revisió del règim intern del partit.
Açò no vol dir, per cert, que l’aparell es componga únicament d’elements burocratitzats ni, menys, de buròcrates declarats i incorregibles. El període crític actual ajudarà la majoria dels seus membres a comprendre el sentit d’aquesta discussió i els farà renunciar a molts dels seus errors. El reagrupament ideològic i orgànic que sorgirà del viratge actual tindrà, al cap i a la fi, conseqüències beneficioses tant per a la massa de comunistes com per a l’aparell. Però en aquest últim, tal com apareix en el llindar de la crisi actual, el burocratisme hi ha assolit un desenvolupament excessiu, vertaderament alarmant. I aquest fet és el que dóna al reagrupament ideològic actual un caràcter d’urgència, sorgit de legítims temors.
Així, fa dos o tres mesos, el sol fet d’assenyalar el burocratisme de l’aparell, l’autoritat excessiva dels comitès i dels secretariats, era rebut entre els representants responsables del “vell curs” en les organitzacions centrals i locals amb arronsaments d’espatlles o protestes indignades. Els nomenaments convertits en sistema? Pura imaginació. Formalisme, burocratisme? Invencions, oposició per l’únic plaer d’oposar-se, etc., etc. Aqueixos camarades, amb tota sinceritat, no observaven el perill burocràtic que ells mateixos representen. Únicament sota la pressió de la base han començat, a poc a poc, a reconèixer que realment hi havia manifestacions de burocratisme però únicament en determinades regions i districtes, i que d’altra banda no era sinó una desviació momentània, etc. Segons ells, el burocratisme era un mer regust del període de guerra, és a dir un fenomen en via de desaparició. Inútil explicar com de falsa és aquesta concepció i explicació de l’estat de la qüestió.
El burocratisme no és una característica momentània d’algunes organitzacions provincials sinó un fenomen general. No va del districte a l’organització central mitjançant l’organització regional sinó més bé de l’organització central al districte per mitjà de l’organització regional. No és de cap mode un “regust” del període de guerra sinó que sorgeix arran d’haver-se transferit al partit els mètodes i els procediments administratius acumulats durant aquests darrers anys. Per més exagerades que fossen algunes vegades les formes que ha revestit, el burocratisme del període de guerra era insignificant en comparació amb l’actual burocratisme, que s’ha desenvolupat en els temps de pau mentre que l’aparell, tanmateix la maduresa ideològica del partit, continuava obstinadament pensant i decidint per si mateix.
És per això que, des del punt de vista dels principis, la resolució del comitè central sobre l’organització del partit té una gran importància, de la que el partit ha d’adonar-se clarament. Seria indigne, en efecte, considerar que el sentit profund de les decisions preses es redueix a modificacions tècniques en l’organització i que es pretenga limitar a reclamar dels secretaris i comitès més “suavitat” i “sol·licitud” envers la massa. La resolució del comitè central parla de “nou curs”. El partit es prepara per a endinsar-se en una nova fase de desenvolupament. No es tracta, per cert, de trencar els principis d’organització del bolxevisme, com alguns intenten fer creure, sinó d’aplicar-los a les condicions de la nova etapa del partit. Abans que res, es tracta d’instaurar relacions mes sanes entre els vells quadres i la majoria dels membres que han entrat al partit després d’Octubre.
La preparació teòrica, el tremp revolucionari, l’experiència política representen el nostre capital fonamental, els principals exponents del qual són els vells quadres del partit. D’altra banda, el partit és essencialment una organització democràtica, és a dir, un col·lectiu l’orientació del qual depèn del pensament i de la voluntat de tots. És clar que, en la situació complicada del període immediatament posterior a Octubre, el partit podia obrir-se pas molt millor com més utilitzava en la seua totalitat l’experiència acumulada per la vella generació, als representants de la qual confiava els llocs més importants en l’organització. El resultat d’aqueix estat de coses fou que, en exercir el paper de director del partit i absorbida pels problemes d’administració, la vella generació es va habituar a pensar i a decidir pel partit i instaurar preferentment per a les masses comunistes mètodes purament escolars, pedagògics, de participació en la vida política: cursos d’instrucció política elemental, verificació de les nocions, escoles del partit, etc. D’aquí prové el burocratisme de l’aparell, el seu aïllament amb relació a les masses, la seua existència com un organisme separat, en una paraula totes les característiques que constitueixen l’aspecte profundament negatiu del “vell curs”. El fet que el partit visca en dos nivells distints implica nombrosos perills, als que ja m’he referit en la meua lletra sobre els vells i els joves. (Per “joves” entenc evidentment no sols als estudiants sinó a tota la generació incorporada al partit després d’Octubre i, en primer lloc, als joves de les cèl·lules de fàbrica.) ¿Com s’ha manifestat el malestar cada vegada més profund dins del partit? En el fet que la majoria dels membres es deien a si mateixos: “Per més que l’aparell pense i decidisca bé o mal, sempre pensa i decideix sense nosaltres i en el nostre lloc. Quan creiem necessari manifestar una incomprensió, un dubte, o expressar una objecció o una crítica, se’ns crida a l’ordre, s’apel·la a la disciplina. La majoria de les vegades se’ns acusa d’actuar com a opositors o de voler constituir fraccions. Estem dedicats completament al partit i disposats a sacrificar tot per ell. Però volem participar activament i conscient en l’elaboració de les seues decisions i en l’elecció de les seues formes d’acció.” Les primeres manifestacions d’aquest estat d’ànim passaren indubtablement desapercebudes, l’aparell dirigent no les tingué en compte i aqueixa fou una de les principals causes de la formació de grups, la importància de la qual és inútil exagerar però l’abast de la qual no es pot desconèixer i que ha de constituir per a nosaltres una advertència.
El perill fonamental del “vell curs”, resultant de causes històriques generals així com dels nostres errors particulars, consisteix en el fet que l’aparell manifesta una tendència progressiva a oposar a alguns milers de camarades que formen els quadres dirigents amb la resta de la massa que es converteix per a ells només en un mitjà d’acció. Si aqueix estat de coses persistís, es corre el risc de provocar a la llarga una degeneració del partit en els seus dos pols, és a dir entre els joves i els quadres. En allò que fa a la base proletària del partit, les cèl·lules de fàbrica, els estudiants, etc., el perill és evident. En no sentir que participen activament en el treball general del partit i no veure satisfetes les seues aspiracions, nombrosos comunistes cercarien un succedani d’activitat sota la forma de grups i de fraccions de qualsevol mena. Precisament en aqueix sentit parlem de la importància simptomàtica de grups com ara el “grup obrer”.
Però no menys gran és, en l’altre extrem, el perill d’aqueix règim que ha durat massa i que s’ha convertit per al partit en sinònim de burocratisme. Seria ridícul no comprendre, o negar-se a veure, que l’acusació de burocratisme formulada en la resolució del comitè central està dirigida contra els quadres del partit. No es tracta, amb relació a la línia ideal, de desviacions aïllades en el pla pràctic sinó de política general de l’aparell, de la seua tendència profunda. ¿Implica el burocratisme un perill de degeneració? Només un cec podria negar-ho. En el seu desenvolupament gradual, el burocratisme amenaça de separar els dirigents de la massa, de portar-los a concentrar únicament la seua atenció en els problemes administratius, en les designacions; amenaça també de restringir el seu horitzó, debilitar el seu sentit revolucionari, és a dir, provocar una degeneració si fa o no fa oportunista de la vella guàrdia o almenys d’un sector considerable d’aquesta. Aqueixos processos es desenvolupen lentament i quasi insensiblement, però es revelen de forma sobtada. Per a considerar aquesta advertència, basada en la previsió marxista objectiva, com un “ultratge”, un “atemptat”, etc., en realitat cal la susceptibilitat recelosa i l’altivesa dels buròcrates.
Però realment el perill d’aqueixa degeneració és gran? El fet que el partit haja comprés aquest perill i haja tractat de remeiar-ho (el que ha provocat en particular la resolució del comitè central) evidencia la seua profunda vitalitat i, alhora, revela l’antídot poderós de què disposa contra el verí burocràtic. Aquesta és la principal garantia de la seua integritat en tant que partit revolucionari. Però si el “vell curs” tractés de mantenir-se a qualsevol preu, per mitjà de la restricció en l’admissió de militants, una selecció més severa o la intimidació, en una paraula, per mitjà de procediments que palesen una desconfiança envers el partit, el perill efectiu de degeneració d’un sector considerable dels quadres augmentaria inevitablement.
El partit no pot viure únicament de les reserves del passat. És prou que el passat haja preparat al present, però cal que el present estiga ideològicament i pràctica a l’altura del passat per tal de preparar el futur. La tasca del present és la de desplaçar el centre de l’activitat en direcció a les bases.
Però potser es diga que aquest desplaçament del centre de gravetat no s’efectua d’un colp; el partit no pot “arrumbar” la vella generació i començar immediatament una nova vida. No paga la pena detenir-s’hi en aquest argument, estúpidament demagògic. Pretendre rebutjar la vella generació seria una bogeria. Allò que es necessari és que aquesta vella generació canvie d’orientació i així puga exercir en el futur una influència preponderant sobre tota l’activitat autònoma del partit. Cal que considere el “nou curs” no com una maniobra, un procediment diplomàtic o una concessió momentània sinó com una nova etapa en el desenvolupament polític del partit, per a major benefici de la generació dirigent i del conjunt del partit.
Pravda, 29 de desembre de 1923.