1923
III
LA SOLDADURA ENTRE LA CIUTAT I EL CAMP
(… i sobre rumors fal·laços)
En diverses oportunitats durant aquests últims anys, molts camarades em preguntaren en què consisteixen exactament les meues opinions sobre els camperols i en què es distingeixen de les de Lenin. Altres em plantejaren el problema de forma més precisa i concreta: “és cert, em preguntaren, que vostè subestima el paper dels camperols en el nostre desenvolupament econòmic i no assigna una importància suficient a l’aliança econòmica i política entre el proletariat i els camperols?” Aqueixes preguntes em foren plantejades de forma oral i escrita.
-Però d’on ha tret vostè això? (preguntí sorprès) En què fets funda la seua pregunta?
-No coneixem fets (se’m respon), però corren rumors...
No doní en un primer moment massa importància a aqueixa conversa. Però una nova lletra que acabe de rebre m’ha fet reflexionar-hi. ¿D’on poden provenir aqueixos rumors? I casualment he recordat que rumors semblants corrien a Rússia fa quatre o cinc anys.
En aqueix llavors es deia simplement: “Lenin està amb els camperols, Trotski en contra...” Em dediquí a cercar els articles apareguts sobre aquesta qüestió: el meu, del 7 de febrer de 1919 en Izvestia i el de Lenin, del 15 de febrer en Pravda. Lenin responia directament a la lletra del camperol Gulov, que deia: “Corren rumors que Lenin i Trotski no es posen d’acord, que existeixen entre ells grans divergències sobre, precisament, el camperol mitjà.”
En la meua lletra, jo explicava el caràcter general de la nostra política camperola, la nostra actitud respecte als kulaks, els camperols mitjans, els camperols pobres, i concloïa així:
“No hi ha hagut ni hi ha cap divergència d’opinions sobre aquest tema en el poder soviètic. Però els contrarevolucionaris, els assumptes dels quals van cada vegada pitjor, no tenen un altre recurs que enganyar les masses treballadores i fer-les creure que el Consell de Comissaris del Poble està esgarrat per desacords interns.”
En l’article que publicà una setmana després de la meua lletra, Lenin deia:
“Trotski declara que els rumors que corren sobre divergències d’opinions entre ell i jo (en el problema dels camperols) són la mentida més monstruosa i desvergonyida difosa pels grans terratinents, els capitalistes i els seus acòlits, benèvols o no. Compartisc totalment aqueixa declaració de Trotski.”
Però com es veu, aqueixes llegendes són difícils de combatre. Recorde’s la dita francesa: “Calumnieu, calumnieu, que sempre quelcom quedarà”. Ara, ja no són per cert veus que fan el joc als grans terratinents i als capitalistes, perquè el nombre d’aqueixes honorables persones ha disminuït considerablement des de 1919. En canvi, tenim ara al nepman i, en el camp, al comerciant junt amb el kulak. És evident que tenen interès en sembrar discòrdia i confusió a propòsit de l’actitud del partit comunista respecte als camperols.
En efecte, el kulak, el revenedor, el nou mercader, l’intermediari de la ciutat, que tracten de vincular-se directament amb el camperol productor de blat i comprador de productes industrials, s’esforcen en excloure als òrgans del poder soviètic. Precisament en aquest terreny es mena actualment la batalla principal. Ací també la política serveix als interessos econòmics. Tractant de vincular-se amb els camperols i de guanyar la seua confiança, l’intermediari privat acull de bon grat i difon les velles mentides dels senyors terratinents d’altres temps, amb un poc més de prudència només perquè des d’aleshores el poder soviètic s’ha enfortit.
El cèlebre article de Lenin titulat Val més poc i bo ofereix un quadro clar, simple i alhora definitiu de la interdependència econòmica del proletariat i dels camperols, o de la indústria estatal i l’agricultura. És inútil recordar o citar aquest article que tot el món té present en la seua memòria. El pensament fonamental és el següent: durant els pròxims anys, hem d’adaptar l’estat soviètic a les necessitats i a la força dels camperols i continuar mantenint el seu caràcter d’estat obrer; hem d’adaptar la indústria soviètica al mercat camperol d’una banda, i a la capacitat imposable dels camperols per l’altra, servant el seu caràcter d’indústria estatal, és a dir, socialista. Només d’aquesta manera mantindrem l’equilibri del nostre estat soviètic mentre la revolució destruïsca l’equilibri en els països capitalistes. No és la repetició mecànica de la paraula “soldadura” sinó l’adaptació efectiva de la indústria a l’economia rural el que resoldrà vertaderament el problema capital de la nostra economia i de la nostra política.
Arribem així al problema de les “tisores”. L’adaptació de la indústria al mercat camperol ens imposa en primer terme la tasca de baixar el més possible el preu de revenda dels productes industrials. No obstant, el preu de revenda depèn no sols de l’organització del treball en una fàbrica determinada sinó també de l’organització de tota la indústria estatal, dels transports, de les finances, de tot l’aparell comercial de l’estat.
Si hi ha una desproporció entre les diferents parts de la nostra indústria és perquè l’estat té un enorme capital mort que pesa sobre tota la indústria i augmenta el preu de cada metre de tela, de cada caixa de fòsfors. Si els diferents sectors de la nostra indústria estatal (carbó, metalls, màquines, cotó, teixits, etc.) no concorden amb els altres així com amb les organitzacions de transport i crèdit, les despeses de producció seran establides sobre les bases dels sectors més desenvolupats de la indústria i el resultat final estarà determinat pels sectors més endarrerits. L’actual crisi econòmica és una dura advertència que ens llença el mercat camperol: en compte de xerrar sobre la “soldadura” entre la classe obrera i els camperols cal realitzar-la.
En un règim capitalista, la crisi és el medi natural i, finalment, únic, de regularització de l’economia, és a dir de realització de l’acord entre els diferents sectors de la indústria i entre la producció total i la capacitat del mercat. Però en la nostra economia soviètica (que és una etapa intermèdia entre el capitalisme i el socialisme) les crisis comercials i industrials no poden ésser considerades com un mitjà normal o inevitable, per a coordinar els diversos sectors de l’economia nacional. La crisi arrossega, anul·la o dispersa una certa part de la propietat estatal; i una porció d’aquesta cau a mans de l’intermediari, del revenedor, en una paraula, del capital privat. Com hem heretat una indústria extremadament desorganitzada i les parts de la qual, abans de la guerra, es coordinaven en proporcions molt diferents de les que existeixen ara, és molt gran la dificultat de coordinar entre si els nombrosos sectors de la indústria de manera que aquesta última siga, per intermedi del mercat, adaptada a l’economia camperola. Si ens remetem únicament a les crisis per a efectuar la reorganització necessària, donaríem tots els avantatges al capital privat que ja s’interposa entre el camp i nosaltres, és a dir entre el camperol i l’obrer.
Fins a la instauració definitiva de l’economia socialista, és evident que continuarem patint crisi. Del que es tracta és de reduir el seu nombre al mínim i fer que cada una d’elles siga el menys dolorosa possible.
El capital comercial privat obté ara beneficis considerables. Es conforma cada vegada menys amb les operacions d’intermediari. Intenta organitzar el productor o prendre en arrendament les empreses industrials de l’estat. En altres termes, recomença el procés d’acumulació primitiva, primerament en el sector comercial, després en l’industrial. És evident que cada fracàs, cada pèrdua que experimentem representa un benefici per al capital privat, en primer lloc perquè ens debilita i a més perquè una part d’aqueixa pèrdua cau a mans del nou capitalista. ¿De quin instrument disposem per a lluitar reeixidament contra el capital privat sota aqueixes condicions? Hi ha aqueix instrument? Sí, i aqueix instrument és el mètode de planificació en les nostres relacions amb el mercat i la realització de les tasques econòmiques. L’estat obrer posseeix les forces productives fonamentals de la indústria, els mitjans de transport i els organismes de crèdit. No tenim necessitat d’esperar que una crisi parcial o general pose en evidència la falta de coordinació dels diferents elements de la nostra economia. No podem caminar a les palpentes, ja que tenim en les nostres mans els principals instruments que regulen el mercat. Podem i hem de valorar cada vegada més els elements fonamentals de l’economia, preveure les seues futures relacions mútues en el procés de la producció i en el pas al mercat, coordinar entre si, quantitativament i qualitativa, tots els sectors de l’economia i adaptar el conjunt de la indústria a l’economia rural. Aqueixa és l’única manera de treballar en la realització de la “soldadura”.
Educar l’aldea és una idea excel·lent. Però l’aladre, les teles, els fòsfors barats, no són menys importants com a base de la “soldadura”. El millor mode de rebaixar el preu dels productes industrials és organitzar aquesta última conforme al desenvolupament de l’agricultura.
Afirmar que “tot depèn de la ‘soldadura’ i no del pla de la indústria” significa no comprendre l’essència mateixa del problema, perquè la “soldadura” només podrà ésser realitzada si la indústria és racionalment organitzada, dirigida segons una planificació determinada. Aqueix és l’únic mitjà d’aconseguir els objectius.
La bona organització del treball del nostre Gosplan és el mitjà directe i racional d’abordar amb èxit la solució dels problemes relatius a la “soldadura”, no suprimint el mercat, sinó sobre la base del mercat. Per a evitar interpretacions equívoques, diré que el problema no depèn únicament del Gosplan. Els factors i les condicions dels quals depèn el desenvolupament de la indústria i de tota l’economia es compten per dotzenes. Però només amb un Gosplan sòlid, competent, que treballe seriosament, serà possible avaluar tots aquests factors i condicions de manera justa i regular en conseqüència tota la nostra acció. El camperol encara no arriba a comprendre açò. Però tot comunista, tot obrer evolucionat ha de saber-ho. Tard o d’hora, el camperol sentirà la repercussió del treball del Gosplan sobre la seua economia. Aquesta tasca evidentment és molt complicada i difícil. Exigeix temps, un sistema de relleus cada vegada més precisos i decisius. Haurem de sortir de la crisi actual amb major experiència.
L’increment de la producció agrícola també és molt important. Però s’efectua d’una manera molt més espontani i a vegades depèn molt menys de l’acció de l’estat que de l’acció de la indústria. L’estat obrer ha d’acudir en ajuda dels camperols amb la institució del crèdit agrícola i de l’ajuda agronòmica, per a permetre-li l’exportació dels seus productes (blat, sagí, carn, etc.) en el mercat mundial. No obstant, és principalment per mitjà de la indústria com es pot actuar directament, i també indirectament, sobre l’agricultura. És precís proporcionar al camp instruments i màquines agrícoles a preus raonables. És precís facilitar-li abonaments artificials i efectes d’ús domèstic a bon preu. Per a organitzar i desenvolupar el crèdit agrícola, l’estat necessita fons de circulació monetària. Perquè puga obtenir-los, és necessari que la seua indústria li rendisca beneficis, el que és impossible si les seues parts constitutives no estan coordinades racionalment. Tal és la millor forma de treballar per a la realització de la “soldadura” entre la classe obrera i els camperols.
Per a preparar políticament aquesta “soldadura”, i en particular per a rebatre els falsos rumors que fa circular l’aparell comercial privat, manca un vertader periòdic camperol. Què significa en aquest cas “vertader”? Un diari que arribe fins al camperol, que li siga comprensible i que el vincule amb la classe obrera. Un diari que publique cinquanta o cent mil exemplars potser serà un diari on es parla dels camperols, però no un periòdic camperol, perquè mai arribarà fins al seu destinatari, serà interceptat en meitat del camí pels nostres innumerables aparells que prendran cadascun un cert nombre d’exemplars. Fa falta un periòdic camperol setmanal (un diari seria massa car i els nostres mitjans de comunicació no permetrien el seu lliurament regular) la tirada del qual el primer any siga de dos milions d’exemplars aproximadament. Aqueix diari no ha d’instruir el camperol ni llençar-li arengues sinó comptar-li allò que succeeix en la Rússia soviètica i en l’estranger, principalment els problemes que li afecten directament. El camperol postrevolucionari n’estimarà ràpidament la lectura si sabem oferir-li un periòdic que li interesse. Aqueix periòdic, la tirada del qual haurà d’augmentar tots els mesos, assegurarà almenys una comunicació setmanal entre l’estat soviètic i la immensa massa rural. Però aquest problema del diari ens remet al problema de la indústria. És precís que la tècnica de l’edició siga perfecta. El periòdic camperol haurà d’ésser exemplar, no sols des del punt de vista de la redacció sinó també des del punt de vista tipogràfic, perquè seria vergonyós enviar cada setmana als camperols mostres de la nostra negligència urbana.
Açò és tot el que puc respondre de moment a les preguntes que se m’han fet respecte al problema del camperols. Si aqueixes explicacions no satisfan els camarades que s’han dirigit a mi, estic disposat a donar-los notícies més concretes, amb dades precises extrets de l’experiència dels nostres sis últims anys de treball, perquè aquest és un problema d’importància cabdal.
Pravda, 6 de desembre de 1923