1920
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: Terrorismo y comunismo, Ediciones Júcar, 1977, Gijón-Madrid
Disponible en format .doc i .pdf.
IX KARL KAUTSKY, LA SEUA ESCOLA I EL SEU LLIBRE
L’escola marxista austríaca (Bauer, Renner, Hilferding, Marx, Adler) s’oposava antany a l’escola de Kautsky, com a representant d’un oportunisme disfressat enfront del marxista autèntic. Aquesta oposició ha sorgit com per un error històric que ha torbat els esperits més o menys temps, però que, per fi, ha estat posat en clar del mode més evident: Kautsky és el fundador i més perfecte representant de la deformació austríaca del marxisme.
Mentre el vertader ensenyament de Marx consisteix en una fórmula teòrica per a l’acció, d’ofensiva, de desenrotllament de l’energia revolucionària, de màxima intensificació de la lluita de classes, l’escola austríaca s’ha transformat en una acadèmia de passivitat i tergiversació, s’ha fet vulgarment històrica, ha reduït els seus fins a l’explicació i justificació dels fets, s’ha rebaixat a exercir el paper de proveïdora de l’oportunisme parlamentari i sindical, ha reemplaçat la dialèctica per una astuta casuística i, finalment, tanmateix la seua fraseologia ritualment revolucionària, s’ha convertit en el sosteniment més ferm de l’estat capitalista alhora que del tron i de l’altar, que dominava a aquest últim. I si el tron ha caigut, no ha estat, per descomptat, per culpa de l’escola marxista austríaca.
Allò que caracteritza el marxisme austríac és l’aversió i la por a tota acció revolucionària. Un marxista austríac és capaç d’obrir un abisme de pensaments i explicacions profundes sobre el passat i de mostrar una viril audàcia en el domini de les profecies a l’esdevenidor; però mai té idees ni principis directors per a jutjar sobre les grans accions del present. El present llisca sempre estèrilment per a ell davall el desig de les petites preocupacions de l’oportunisme, que són ulteriorment interpretades, presentada com l’anella necessària entre el passat i l’esdevenidor. Un marxista austríac és inesgotable quan es tracta d’esbrinar les causes que obstaculitzen la iniciació i l’acció revolucionària. El marxisme austríac és la teoria pedant i majestuosa de la passivitat i les capitulacions. No és de forma accidental, clar està, que precisament en Àustria, aqueixa Babilònia esquerdada per estèrils oposicions nacionals, aqueix estat, que és l’encarnació mateixa de la impossibilitat d’existir i desenvolupar-se, s’haja engendrat i consolidat la filosofia pseudomarxista de la impossibilitat de l’acció revolucionària.
Els marxistes austríacs més en voga presenten, cadascun a la seua manera, una certa “individualitat”. Hi ha ben sovint, entre ells, discrepància d’idees sobre diferents qüestions. A vegades han arribat fins a desacords polítics. Però, d’una manera general, pot dir-se que són els dits d’una sola i mateixa mà.
Karl Renner és el representant més pompós del gènere, el de més capacitat i més pagat de sí mateix. El talent del plagi, o amb més exactitud, de la falsificació, l’ha desenrotllat en un grau excepcional. Els seus inflamats articles en el Primer de Maig han estat, des del punt de vista de l’estil, una obra mestra de reunió de les paraules més revolucionàries. I com les paraules i els seus enllaços viuen en certa manera amb vida pròpia; els articles de Renner han encès en el cor de molts treballadors el foc de la revolució que l’autor, aparentment, mai no ha conegut.
El fals oripell de la cultura austrovienesa amb mires a l’efectisme, a la situació, ha estat particular a Renner més que a tots els seus camarades. En realitat, no ha deixat d’ésser mai un funcionari imperial i real que dominava a fons la fraseologia marxista.
La metamorfosi de l’autor de l’article del jubileu de Marx, molt conegut per la seua grandiloqüència revolucionària de canceller d’opereta, que es desfà en sentiments de respecte i reconeixement per als escandinaus, ofereix un dels exemples més sorprenents de paradoxa que la història registra.
Otto Bauer és més erudit, més prosaic, més seriós i més avorrit que Renner. Hom no li pot negar l’art de llegir llibres, de parangonar fets i treure’n deduccions (d’acord amb els fins que l’assenyala la política pràctica feta per altres). Bauer no té voluntat política. La seua virtut principal consisteix en suscitar a propòsit de llocs comuns els problemes pràctics més aguts. El seu pensament, pensament polític, viu una vida paral·lela a la seua voluntat, desproveïda de coratge. Els seus treballs mai són més que la compilació erudita d’un alumne de bons dots de seminari universitari. Les arts més vergonyoses de l’oportunisme austríac, la domesticitat més vil respecte al poder de la classe capitalista que practica la socialdemocràcia austroalemanya, han trobat en Bauer el seu més profund intèrpret, que fins ha arribat, de vegades, a declarar-se respectuosament adversari de la forma, acceptant sempre el fons. Si a vegades ha donat proves de temperament i energia polítiques, ha estat exclusivament en la lluita contra el sector revolucionari, en un maremàgnum de deduccions, fets i cites contra l’acció revolucionària. El moment del seu apogeu fou el període següent a 1907 quan, massa jove encara per a ésser elegit diputat, exercí el càrrec de secretari de la fracció socialdemòcrata, a la que alimentava de materials, de xifres, d’idees adulterades, a la que educava, per a la que escrivia, a la que creia inspirar grans accions quan, en realitat, no feia més que proveir-la d’artificis i falsedats per a ús d’oportunistes parlamentaris.
Max Adler és el representant d’un altre matís, prou subtil, del tipus marxista austríac. És un líric, un filòsof líric de la passivitat, com Renner és el seu publicista i jurista, com Hilferding és el seu economista i Bauer el seu sociòleg. Max Adler es troba de mala gana en aquest món vulgar, encara que haja ocupat un lloc molt confortable dins del socialisme burgès hongarès i de l’estatisme hansburguià. L’aliança de l’abogadería en els petits negocis i de la vilania política, més les flors de paper barates de l’idealisme, han donat a Max Adler aqueix caràcter especial, melós i repugnant alhora.
Rodolf Hilferding, una glòria també, entrà en la socialdemocràcia alemanya gairebé com un rebel, però com un rebel del “tipus” austríac; és a dir, prest sempre a capitular sense combat. Hilferding ha pres la mobilitat externa de l’agitació política austríaca; i durant un any ha estat exigint, en els termes més modests, per descomptat, una política més activa en la iniciativa als directors de la socialdemocràcia alemanya. Però l’agitació austrovienesa ha desaparegut ràpidament, fins en ell. No ha trigat a sotmetre’s al ritme de Berlín i al caràcter automàtic de la vida espiritual de la socialdemocràcia alemanya. Ha donat regna solta a la seua energia intel·lectual per a concentrar-la al camp de la pura teoria on, naturalment, no ha dit res sensacional, perquè cap marxista austríac ha dit mai res sensacional en cap camp, però on ha escrit, no obstant això, un llibre seriós. Carregat amb aquest llibre, com un mosso de corda encorbat davall un enorme pes, ha entrat en l’època revolucionaria. Però aquest llibre erudit no pot substituir la manca de voluntat, d’iniciativa, de sang freda revolucionària, de decisió política, sense les quals l’acció és inconcebible... Hilferding, metge de professió, s’inclina a la temprança i, tot i la seua preparació teòrica, apareix al camp de les qüestions polítiques com el més primitiu dels empírics. La tasca principal de l’obra present consisteix per a ell en no sortir del pla del dia anterior, i en trobar una justificació erudita d’economia a aqueixa actitud conservadora i a aqueixa feblesa petit burgesa.
Frederic Adler és el representant pitjor equilibrat del tipus marxista austríac. Ha heretat de la seua part el temperament polític. En la lamentable lluita aclaparadora contra el desordre del medi austríac, Frederic Adler ha permès que el seu escepticisme irònic destruïsca els fonaments mateixos de les seues conviccions revolucionàries. El temperament heretat de son pare el portà més d’una vegada a oposar-se a l’escola creada per aquest últim. En alguns moments, Frederic Adler pogué aparèixer directament com l’oposició revolucionària de l’escola austríaca. En realitat, fou i segueix essent el seu coronament necessari. La seua violència revolucionària no era més que l’expressió d’aguts accessos de desesperança de l’oportunisme austríac, espantat de temps en temps de la seua pròpia nul·litat. Frederic Adler és un escèptic fins a la medul·la dels ossos: No creu en les masses ni en la seua capacitat d’acció. Quan Karl Liebknecht, en el moment de major triomf del militarisme alemany, descendia a la plaça de Potsdam per a incitar les masses oprimides a una lluita oberta, Frederic Adler entrava en un restaurant burgès per a assassinar allí el president del Consell. Amb el seu atemptat aïllat, Adler, sens dubte, intentà desfer el seu propi escepticisme. Però després de semblant esforç histèric, ha caigut en un estat de postració més gran encara.
La banda negra i groga dels socialpatriotes (Austerlitzs, Chutner, etc....) inundà al terrorista Adler amb tots els improperis de la seua covardia grandiloqüent. Però quan desaparegué l’agut i petit prodigi tornà dels treballs forçats a la casa paterna amb l’aurèola del martiri, resultà doble, triplement valuós per a la socialdemocràcia austríaca. La daurada aurèola del terrorista fou transformada pels hàbils moneders falsos del partit en moneda sonant de demagògia. Frederic Adler arribà a ésser, davant les masses, la garantia valedora dels Austerlitz i dels Bauer. Per fortuna, els obrers Austríacs veuen cada vegada menys diferència entre la vaguetat liricosentimental de Frederic Adler, la depravació grandiloqüent de Renner, la impotència talmúdica de Max Adler o l’analítica autosatisfacció d’Otto Bauer.
La covardia de pensament dels teòrics de l’escola marxista austríaca s’ha revelat completament en la seua actitud enfront dels grans problemes de l’època revolucionària.
Amb la seua inoblidable temptativa de fer entrar en la Constitució d’Ebert-Noske el sistema dels soviets, Hilferding ha donat un impuls, no sols al seu propi esperit, sinó també al de tota l’escola marxista austríaca que, a partir de l’adveniment de l’època revolucionària, ha tractat de posar-se a l’esquerra de Kautsky en la mateixa mesura en què abans de la revolució s’havia posat a la seua dreta.
A propòsit d’açò, el punt de vista de Max Adler sobre el sistema dels soviets no pot ésser més instructiu.
L’eclèctic filòsof vienès reconeix la importància dels soviets; la seua audàcia arriba fins a fer-los adoptar. Declara francament que són l’instrument de la revolució social. Max Adler, per descomptat, és partidari de la revolució social. Però el que vol no és la revolució violenta de les barricades, del terror, la revolució sagnant, sinó una revolució raonable, arreglada, equilibrada, canonitzada jurídicament, i aprovada per la Filosofia.
A Max Adler no li espanta la idea que els soviets violen el “principi” de la divisió constitucional dels poders (al si de la socialdemocràcia austríaca hi ha, en efecte, més d’un imbècil que veu en aquesta violació una greu llacuna del sistema soviètic); al contrari, en la fusió dels poders, Max Adler, l’advocat dels sindicats i jurisconsult de la revolució social, adverteix una superioritat que garanteix l’expressió immediata de la voluntat dels treballadors. Max Adler defensa l’expressió immediata de la voluntat dels treballadors, però no per mitjà de la conquesta directa del poder pels soviets. Preconitza un mètode més segur. En tota ciutat, en tot barri, els Consells Obrers deuen “controlar” als funcionaris de policia i restants funcionaris, imposant-los la “voluntat del proletariat”. ¿Quina serà, no obstant això, la situació “Estatista-jurídica” dels soviets en la República dels Seidz, Renner i consorts? A açò, el nostre filòsof respon: “Els soviets obrers gaudiran, en últim resultat, de tant de poder polític quant sàpien conquerir per la seua activitat” (Abeiterzeitung, núm. 197, 1 juny 1919).
Els soviets proletaris han de transformar-se progressivament en poder polític del proletariat, com abans, d’acord amb la teoria reformista, totes les organitzacions obreres havien de desenvolupar-se fins a convertir-se al socialisme (socialisme, no obstant això, que ha estat quelcom contrarestat pels errors imprevists sobrevinguts durant quatre anys entre els estats centrals i l’Entente i per tot el que ha seguit). Ha calgut renunciar al programa econòmic de procés metòdic cap al socialisme sense revolució social. Però, en canvi, s’ha descobert la perspectiva d’un desenvolupament metòdic dels soviets fins a la revolució social, sense aixecament armat ni presa violenta del poder.
Perquè els soviets no vegeten en obres de districtes i barris, l’audaç jurisconsult proposa la propaganda de les idees socialdemòcrates. El poder polític segueix, com fins ara, a mans de la burgesia i els seus acòlits; però, en canvi, als districtes i barris, els soviets controlen els oficials i sotsoficials de policia. Però per a calmar la classe obrera i, al mateix temps, per a centralitzar els seus pensaments i la seua voluntat, Max Adler donarà tots els diumenges conferències sobre la situació estatista-jurista dels soviets, com abans donava conferències sobre la situació estatista-jurídica dels sindicats. “Així (promet Max Adler), l’ordre en la regulació jurídico-estatista de la situació dels soviets, el seu pes i la seua importància estarien plenament garantits al camp de la vida estatista pública, i, sense la dictadura dels soviets, el sistema adquiriria una influència molt major de la que pot assolir en la mateixa República Soviètica; a més, no caldria comprar aquesta influència a costa de tempestats polítiques i pertorbacions econòmiques”. Com veiem, doncs, Max Adler segueix en harmonia amb la tradició austríaca: fa la revolució sense necessitat de conflicte amb el senyor procurador.
***
El fundador d’aquesta escola i la seua suprema autoritat és Kautsky. Conservant gelosament, sobretot després del Congrés del Partit de Dresden i de la primera revolució russa, la seua reputació de guardià de l’ortodòxia marxista, Kautsky tenia de tant en tant gests de desaprovació per a les arts més comprometedores de la seua escola austríaca. Com el difunt Víctor Adler, tots els teòrics de l’escola austríaca en conjunt i cadascun particularment (Bauer, Renner, Hilferding), consideraven Kautsky molt respectable, però massa pedant, massa inflexible, si bé, d’altra banda, era tingut pel pare i mestre perfecte de l’església del quietisme.
Kautsky començà a inspirar seriosos temors a la seua pròpia escola en el període del seu apogeu revolucionari, durant la primera revolució russa, quan reconegué la necessitat de la conquesta del poder per la socialdemocràcia d’aquest país i tractà d’inculcar a la classe obrera alemanya les deduccions teòriques que dimanaven de l’experiència de la vaga general a Rússia. El fracàs de la primera revolució russa detingué l’evolució de Kautsky cap al radicalisme. Quan el curs dels esdeveniments reclamava més imperiosament la solució dels problemes relatius a l’acció de masses al si de la pròpia Alemanya i l’actitud de Kautsky enfront d’ella es feia més equívoca, Kautsky tornà arrere, retrocedí, perdé la confiança d’abans, i els trets de pedanteria escolàstica que es notaven en la seua manera de pensar passaren a ocupar en ell el primer pla. La guerra imperialista, que matà tota indecisió i plantejà brutalment totes les qüestions fonamentals, descobrí la completa fallida política de Kautsky. Des del primer moment, fracassà sense remei en la qüestió més senzilla: la del vot dels crèdits de guerra. Totes les seues obres posteriors no són més que variacions sobre un mateix tema: “Jo i el meu embull”. La revolució russa matà definitivament Kautsky. Tot el curs anterior dels esdeveniments l’havia fet adoptar una actitud hostil envers la victòria de novembre del proletariat. Aquesta circumstància el portà al camp de la contrarevolució. Perdé els últims vestigis del seu sentit històric. Els seus escrits ulteriors esdevingueren, cada vegada més, literatura groga, literatura barata per al mercat burgès.
El llibre de Kautsky estudiat per nosaltres posseeix tots els atributs externs d’allò que s’ha convingut en anomenar una obra objectiva i científica. Per a aprofundir la qüestió del terror roig, Kautsky procedeix amb tota la rigorosa exactitud que li és pròpia. Comença per estudiar les condicions socials que precediren la Gran Revolució Francesa, així com les causes fisiològiques i socials que han contribuït al desenrotllament de la crueltat en el món durant tota la història de la raça humana. En el llibre consagrat al bolxevisme (on s’examina la qüestió en la pàgina 154), Kautsky refereix detalladament com s’alimentava el nostre més remot avantpassat simiesc i emet la hipòtesi que, tot i que menjava principalment productes vegetals, devorava també insectes i, a vegades, certs ocells. En altres temps, res podia fer pensar que un avantpassat tan respectable i manifestament inclinat al règim vegetarià fóra a tenir descendents tan sanguinaris com els bolxevics. Heus aquí la sòlida base científica sobre què Kautsky assenta la qüestió.
Però, com ocorre ben sovint a les obres d’aquest gènere, darrere d’una façana academicoescolàstica, s’oculta en realitat un libel polític. Aquest és un dels llibres més miserables, més mancats de consciència. ¿No és increïble, en efecte, de primera intenció, que Kautsky reculla les més menyspreables calúmnies antibolxeviques de la inexhaurible mina de les agències Havas, Reuter i Wolf, deixant així passar davall la gorra del savi l’orella del sicofanta? Però aquests grollers detalls no són més que adorns de mosaic sobre el fons de la mentida erudita dirigida contra la República dels Soviets i el partit que està al capdavant d’ella.
Kautsky pinta, amb els colors més ombrius, el quadro de la nostra ferocitat amb la burgesia, que “no ha manifestat cap indici de resistència”.
Kautsky condemna nostra actitud implacable respecte als socialrevolucionaris i menxevics, que representen “matisos” del socialisme. Kautsky descriu l’economia soviètica com un caos catastròfic.
Kautsky presenta els militants soviètics i, en general, tota la classe obrera russa com un conglomerat d’egoistes, peresosos i covards.
No diu una paraula de la immensa covardia, sense precedent en la història, de la conducta de la burgesia russa, ni tampoc de les seues traïcions nacionals, de l’entrega de Riga als alemanys, amb fins “estratègics”; no diu una paraula de la preparació d’un lliurament anàleg de Petrograd; passa en silenci les crides d’aquesta burgesia als exèrcits estrangers, txecoslovac, alemany, romanès, anglès, francès, japonès, àrab i negre, contra els obrers i camperols russos; calla els seus complots i assassinats perpetrats i executats a costa de l’Entente, el seu bloqueig destinat a matar de fam els nostres fills i a escampar sistemàticament, incansablement, tenaçment pel món sencer onades de mentida i calúmnia.
No diu una paraula de les vexacions i violències indignes, infligides al nostre partit pel govern dels socialrevolucionaris i menxevics abans de la Revolució d’Octubre; roman mut davant les persecucions criminals realitzades contra milers de militants del nostre partit en virtut de l’article sobre l’espionatge a favor de l’Alemanya dels Hohenzollern; passa en silenci la part activa presa pels menxevics i socialrevolucionaris en tots els complots de la burgesia, així com la seua col·laboració amb els generals i almiralls del tsar, Koltxak, Denikin i Iudenitx; calla els actes de terrorisme executats pels socialrevolucionaris a les ordres de l’Entente, les insurreccions organitzades per aquests mateixos socialrevolucionaris amb els diners de les ambaixades estrangeres en el nostre exèrcit, que abocava mars de sang en la seua lluita contra les bandes monàrquiques de l’imperialisme; no es digna recordar tan sols que no sols hem afirmat més d’una vegada, sinó que hem demostrat que estem disposats, fins i tot a costa de concessions i sacrificis, a assegurar la pau al nostre país, i que, malgrat açò, ens veiem obligats a seguir una guerra implacable en tots els fronts per a defensar la nostra pròpia existència i evitar la transformació del nostre país en una colònia de l’imperialisme anglofrancès. Kautsky oculta igualment que en el curs d’aquesta lluita heroica, en què combatem per l’esdevenidor del socialisme mundial, el proletariat rus ha hagut de gastar el millor de la seua energia, el millor i més valuós de les seues forces, restant-lo a l’obra de construcció econòmica i de desenvolupament de la cultura.
En tot el seu llibre, Kautsky no recorda que el militarisme alemany primer, amb ajuda dels seus Scheidemann i la complicitat dels seus Kautsky, i després el militarisme dels països de l’Entente, amb l’ajuda dels seus Renaudel i la complicitat dels seus Longuet, ens ha assetjat, fent efectiu un bloqueig ferri; que, després d’haver-se apoderat de tots els ports, ens ha aïllat de la resta del món, ha ocupat per mitjà de les seues bandes mercenàries de guàrdies blancs immensos territoris rics en matèries primeres, ens ha privat, sobretot, per molt de temps, de la nafta de Bakú, del carbó de Donetz, del blat del Don i de Sibèria i del cotó del Turkestà. Kautsky no fa notar que, en aquestes circumstàncies extraordinàriament difícils, la classe obrera russa ha sostingut durant tres anys, i continua sostenint, una lluita heroica contra els seus enemics en un front de 8.000 verstes; que la classe obrera russa ha sabut transformar el martell per l’espasa i crear un Exèrcit poderós; que ha mobilitzat, per a formar aquest Exèrcit, la seua indústria ruïnosa, i que, tanmateix l’esgotament del país, assetjat pel bloqueig i assolat per la guerra civil (productes ambdós dels botxins del món sencer), vesteix, alimenta, arma i transporta fa tres anys, pels seus propis mitjans, un exèrcit d’un milió d’homes que ha après a vèncer.
Kautsky sap romandre mut davant de tot açò en un llibre que consagra al comunisme rus. I aquest silenci seu és la seua mentida fonamental, capital, provada; mentida passiva, indubtablement, però per descomptat més criminal, més vil que la mentida activa de tots els bandits de la premsa burgesa internacional.
Kautsky, calumniador de la política del partit comunista, no diu en cap banda què vol ni què proposa. Els bolxevics no han actuat sols en la revolució russa. En ella hem vist i veiem, en el poder o en l’oposició, als socialistes revolucionaris (entre els que hi ha cinc tendències almenys), als menxevics (almenys de tres tendències), als deixebles de Plekhanov, als maximalistes i als anarquistes.
Tots els “matisos del socialisme” sense excepció (per a parlar en els termes de Kautsky) han provat les seues forces i mostrat el que volien i el que podien. Aquests “matisos” són tan nombrosos que és difícil introduir el full d’un ganivet entre els més afins. El mateix origen d’aquests “matisos” no és accidental. Representen, en suma, les diverses variants en l’adaptació dels partits socialistes d’abans de la Revolució Russa a les condicions de l’època revolucionària més grandiosa.
Sembla, doncs, que Kautsky tenia davant si un teclat polític prou gran per a indicar la tecla que, en la Revolució Russa, dóna la nota marxista exacta.
Però Kautsky calla. Rebutja la melodia bolxevic, que l’esgarra les orelles, però no cerca una altra; el vell pianista renuncia a tocar en l’instrument de la revolució.