1914
___________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez - alejomp@terra.es - des de: La guerra y la Internacional, Ediciones El Siglo, Buenos Aires, 1973
Document disponible en format .rtf
L’OCAS DE L’ESPERIT REVOLUCIONARI
Fa sis o set anys un reflux polític seguí en tot arreu a la marea alta revolucionària.
A Rússia triomfà la contrarevolució i començà un període de decadència per a el proletariat rus, tant en política com en la força de les seues organitzacions. En Àustria tot va començar amb el debilitament de la classe treballadora; la legislació sobre el segur social es podria en les oficines governamentals, els conflictes nacionalistes començaren una altra vegada, amb nou vigor, en el terreny del sufragi universal, debilitant i dividint a la socialdemocràcia. En Anglaterra, el partit laborista, desprès de separar-se del partit liberal, s’associà fermament amb d’ell altra vegada. En França, els sindicalistes passaren a posicions reformistes; Gustau Hervé es passava a la banda oposada a la seua en el més curt espai de temps. I en la socialdemocràcia alemanya, els revisionistes aixecaren els seus caps, envalentits perquè la història els havia donat semblant revenja. Els alemanys del sud donaven la nota votant a favor del pressupost. Els marxistes es van veure obligats a canviar les seues tàctiques d’ofensives a defensives. Els esforços de l’ala esquerra per tal d’atraure el partit vers una política més activa, no tingueren èxit. El centre, que dominava, es dirigia cada vegada més cap a la dreta, aïllant els radicals. Els conservadors, refent-se dels colps rebuts en 1905, triomfaren en tota la línia.
A falta d’una activitat revolucionària, com també de la possibilitat per a un treball reformista, el partit despengué les seues energies senceres en aixecar l’organització, en aconseguir nous membres per als sindicats i per al partit, i en fer nous periòdics i aconseguir nous subscriptors. Condemnat per dècades a una política d’oportunisme i de quietisme, adoptà el culte de l’organització com un fi en si mateix. Mai en la vida fou l’esperit d’inèrcia, produït pel treball rutinari, tan fort en la socialdemocràcia alemanya com en els anys immeditats que precediren a la gran catàstrofe.
I no pot haver el menor dubte que la qüestió de la conservació de l’organització, de les finances, Cases del Poble i impremtes, exercí un paper poderós i una part important, en la posició presa per la fracció en el Reichstag en esclatar la guerra. “Si una altra cosa haguéssem fet, hauríem portat a la ruïna la nostra organització i la nostra premsa”, va ser el primer argument que jo vaig sentir d’un destacat camarada alemany!
I com de característica és la psicologia oportunista influïda pel mer treball d’organització! De noranta-nou periòdics de la socialdemocràcia, cap trobà la possibilitat de protestar contra la violació de Bèlgica. Cap! Desprès de l’anul·lació de les lleis antisocialistes, el partit dubtà llarg temps abans de començar a fer funcionar les seues pròpies impremtes, per por que aquestes pogueren ser confiscades pel govern en cas de greus esdeveniments. I ara que té la seua pròpia premsa, la jerarquia del partit tem tot pas decisiu, per tal de no donar oportunitat per a la confiscació.
Allò que és més eloqüent de tot és l’incident del Vorwärts, que pidola el permís per a continuar la seua tirada... sobre la base d’un nou programa, suspenent indefinidament la lluita de classes. Tot amic de la socialdemocràcia alemanya sent una profunda pena quan rep el periòdic, que és el seu òrgan central, amb l’humiliant “Per ordre de l’Estat Major de l’Exèrcit”. Si el Vorwärts hagués continuat davall la suspensió, açò hauria estat un fet polític important del qual el partit hagués pogut parlar-ne amb orgull. De totes maneres, açò hauria estat més honorable que continuar la seua existència amb la marca de les botes dels generals en la seua front.
Però encara més alta que totes les consideracions de política i de dignitat del partit, fou la consideració dels interessos dels membres, impremtes i organització. I així el Vorwärts ha viscut amb dues pàgines, demostració de la brutalitat sense límits del junquerisme en Berlín i a Lovaina, i l’oportunisme sense límits de la socialdemocràcia.
L’ala dreta es va mantenir més a favor dels seus principis, els quals resultaven de certes consideracions polítiques. Wolfgang Heine formulava grollerament aquests principis del reformisme alemany en una absurda discussió sobre si els socialdemòcrates havien de deixar la sala del Reichstag quan els membres s’alçaren a aplaudir el nom de l’emperador o si només havien de continuar asseguts. “La creació d’una República en l’Imperi alemany està ara i per molt de temps fora de tota possibilitat; així que no és, vertaderament, quelcom important per a la nostra política present”. Els resultats pràctics, que inclús no han sigut aconseguits, poden ser aconseguits, però només amb la cooperació de la burgesia liberal.
“Per aquesta raó, no perquè jo siga un tossut recalcitrant, he cridat l’atenció sobre el fet que la cooperació parlamentària es farà difícil per les demostracions, que sense necessitat, fereixen els sentiments de la majoria de la Casa”.
Però si una simple infracció d’etiqueta monàrquica fou prou per a destruir l’esperança de cooperació reformista amb la classe mitjana liberal, certament, doncs, la ruptura amb la “nació” burgesa en el moment del “perill” nacional hauria impedit per anys, no sols totes les reformes desitjades, sinó també tots els desigs reformistes. Aquesta actitud que fou dictada als rutinaris del partit per la seua gran ansietat sobre la conservació de l’organització, fou complimentada entre els revisionistes per consideracions polítiques. El seu punt de vista provà ser, des de qualsevol consideració, més comprensible i destinat a imposar-se per sobre els altres Tota la premsa del partit està ara aclamant febrilment allò que menyspreà a manta; la patriòtica actitud present de la classe treballadora, li farà guanyar desprès de la guerra, la bona voluntat de les classes posseïdores, per a que porten a terme algunes reformes.
Per açò la socialdemocràcia alemanya no es va sentir ella mateixa, sota el pes d’aquests grans esdeveniments, un poder revolucionari, un poder que no es deixés arrossegar pel remolí nacionalista, sinó que amb molta calma guardés el moment favorable per a unir-se amb les altres branques de la Internacional, aprofitant el curs dels esdeveniments. No, en comptes d’açò, la socialdemocràcia alemanya es va sentir com una espècie de tren pesant amenaçat per una cavalleria hostil. Per aquesta raó subordinaren els socialistes tot l’esdevenidor de la Internacional a l’estranya qüestió de la defensa de les fronteres de l’Estat de classe... perquè es van sentir primer i principalment com un Estat conservador, dins de l’Estat.
“Mireu a Bèlgica! crida el Vorwärts per a encoratjar els treballadors soldats. Les Cases del Poble han estat convertides en hospitals de sang, els periòdics suprimits, tota la vida del partit desfeta. I per açò heu de mantenir-vos fins al final, “fins que la victòria decisiva siga la nostra”. En d’altres paraules: “Continueu destrossant, deixeu que el treball de les nostres pròpies mans siga una lliçó terrible per a vosaltres. ‘Mireu a Bèlgica’, i d’aquest terror traieu la força per a renovar la destrucció”.
Tot el que s’ha dit fins ací, es refereix no sols a la socialdemocràcia alemanya, sinó també a totes les velles branques de la Internacional que han viscut a traves de la història del darrer mig segle.
Capítol següent: Imperialisme de la classe treballadora