Lev Trockij

1905
Resultats i perspectives
(Annexes sobre el 1905)

Primer volum

El capitalisme rus

El nivell de desenvolupament de les forces productives, quant a la rapacitat de l’estat, era massa baix per a permetre l’acumulació de l’excedent, o bé una extensió de la divisió social del treball o, en fi, el creixement de les ciutats. Els oficis no se separaven de l’agricultura, no estaven concentrats a les ciutats, quedant dispersos en la població rural, entre les mans dels artesans rurals, en tota l’extensió del país. A causa també de la dispersió de les indústries, els artesans es veien obligats a treballar no per encàrrec, com ho fan els de les ciutats europees, sinó per a la venda a l’engròs. L’intermediari entre els productors aïllats i els consumidors no menys aïllats, era el mercader (en rus: gost, l’hoste, el viatger). D’aquesta manera, la disseminació i la penúria de la població i, per consegüent, l’escassa importància de les ciutats, feien extremadament important el paper del capital comercial en l’organització econòmica de l’antiga Moscòvia. Però aquest capital romania fragmentat i no assolia de crear grans centres comercials.

No fou l’artesà rural, ni tampoc el gran comerciant, qui sentí la necessitat de crear una indústria forta i vasta, sinó l’estat. Els suecs obligaren el tsar Pere a construir una flota i a reconstituir sobre nova planta el seu exèrcit. Però, en complicar la seua organització militar, l’estat de Pere el Gran queia sota la dependència directa de la indústria de les ciutats hanseàtiques, Holanda i Anglaterra. La creació de manufactures nacionals afectades al servei de l’exèrcit i de la flota esdevé així el punt essencial de la defensa de l’estat. Abans de Pere, mai havia calgut ocupar-se de la producció industrial. Després d’ell es poden comptar ja 233 empreses públiques o privades de gran envergadura: mines i arsenals, fàbriques de draps, de tela, de ciris, etc. La base econòmica de les noves formacions industrials estava constituïda, d’una banda, pels recursos de l’estat, d’una altra pel capital comercial. Finalment, amb prou freqüència, s’importava una nova branca industrial alhora que el capital europeu, que s’havia assegurat els privilegis necessaris per a un determinat nombre d’anys.

El capital dels mercaders exercí un paper important en la creació de la gran indústria a Europa occidental. Però allí la manufactura havia crescut en perjudici del petit ofici en via de descomposició, i l’artesà d’antany havia perdut la seua independència per a esdevenir l’assalariat del fabricant. La manufactura, en passar d’occident a Moscòvia, no trobà artesans lliures, i hagué d’emprar el treball dels serfs.

D’aquesta manera, la manufactura russa, en el segle XVIII, es trobà, des d’un principi, lliure de tota competència per part de les ciutats. Tampoc rivalitzava amb ella l’artesà rural, el qual treballava per al consumidor a l’engròs, mentre que la manufactura, regida per un reglament de la cima a la base, es trobava principalment al servei de l’estat i, en part, de les classes altes de la societat.

En la primera meitat del segle XIX, la indústria tèxtil trenca el cercle del treball servil i dels reglaments estatals. La manufactura, basada en el treball d’assalariats lliures, era, com és lògic, radicalment hostil a les normes socials de Rússia davall Nicolau I. En conseqüència, els nobles posseïdors d’esclaus figuraven entre els partidaris de la llibertat d’indústria. Totes les simpaties de Nicolau s’inclinaven vers la seua banda. No obstant això, les necessitats de l’estat, els interessos del fisc en particular, l’obligaren a una política d’aranzels prohibitius i de subvencions financeres als fabricants. Quan finalment fou autoritzada l’exportació de màquines d’Anglaterra, tota la indústria tèxtil russa es construí segons models anglesos. L’alemany Knopp, de 1840 a 1850 aproximadament, transportà d’Anglaterra a Rússia la maquinària de 122 filatures, fins a l’últim clau. En les diverses regions de la indústria tèxtil, arribà a circular el dita: “A l’església, és el popa; a la fàbrica, Knopp”. I com la indústria tèxtil treballava per al mercat, tot i la constant escassetat d’obrers lliures i experimentats, assolí col·locar Rússia, abans de l’abolició de la servitud, en el cinquè lloc pel nombre d’oficis. Però les altres branques industrials, sobretot la metal·lúrgia, a penes s’havien desenvolupat després del tsar Pere. La causa principal d’aquest marasme era la servitud, que no permetia l’aplicació de la nova tècnica. Si la fabricació d’indianes responia a una necessitat dels camperols esclaus, el ferro suposava una indústria desenvolupada, l’existència de grans ciutats, de ferrocarrils, de vaixells a vapor. Era impossible crear tot això sobre la base de la servitud. Aquesta endarreria al mateix temps el desenvolupament de l’economia rural, que treballava cada vegada més per als mercats estrangers. L’abolició de la servitud s’imposava, doncs, sense demora, essent la condició prèvia al desenvolupament econòmic. Però, qui podia realitzar-la? La noblesa no volia ni escoltar-ne parlar. La classe capitalista era encara massa insignificant per a obtenir mitjançant pressió una reforma tan considerable. Les agitacions que sovint es produïen entre els camperols no es podien comparar de cap manera, per la seua extensió, a la guerra dels camperols que es produí en Alemanya o a la jacquerie francesa; foren explosions parcials que no trobaren direcció a les ciutats, i massa febles per a destruir el poder dels propietaris. El tsarisme hagué de patir els desastres militars de Crimea per a decidir-se, en el seu propi interès, a obrir davant el capital la via del progrés amb una reforma a mitges, per la semiemancipació de 1861.

A partir d’aquest moment, s’obre el nou període de desenvolupament econòmic del país; allò que el caracteritza és la ràpida formació d’una reserva de treball “lliure”, el febril creixement de la xarxa ferroviària, la creació de ports, l’incessant flux de capitals europeus, l’europeïtzació de la tècnica industrial, l’increment de les facilitats i el bon mercat del crèdit, un nombre més gran de companyies per accions, l’aparició de l’or al mercat, un furiós proteccionisme i la inflació del deute públic, que s’acumula com un allau. El regnat d’Alexandre III (1881-1894), època en què una ideologia de nacionalisme específic i absolut dominava tots els pensaments, imposant-se a tots els esperits, tant en l’habitatge del conspirador revolucionari (populista) com en la cancelleria imperial (populisme oficial), fou també l’època d’una revolució despietada en totes les relacions que regien la producció; amb la implantació de la gran indústria i la proletarització del mugic, el capital europeu minava les més profundes bases de l’autonomia moscovita i asiàtica.

Els ferrocarrils foren el poderós instrument d’industrialització del país. La iniciativa de la seua creació pertanyé, lògicament, a l’estat. La primera via fèrria, entre Moscou i Petersburg, fou inaugurada en 1851. Després dels desastres de Crimea, el govern cedeix el seu lloc a les empreses privades en allò que fa a la construcció de ferrocarrils. Però el mateix govern, incansable àngel de la guarda, roman darrere dels empresaris; concorre a la formació de capitals per accions i obligacions, s’encarrega de garantir les rendes del capital i cobreix el camí dels accionistes de qualsevol classe de privilegis i avantatges estimulants. Durant els deu primers anys que seguiren a l’abolició de la servitud, es construiren set mil verstes de vies fèrries, en els deu següent, dotze mil, més tard, en un tercer període de deu anys, set mil verstes i, finalment, en els deu anys que seguiren, més de vint mil verstes en la Rússia europea i al voltant de trenta mil en tot l’imperi.

Des de 1880 fins a fi de segle, quan Witte es convertí en l’hereu de la idea d’un capitalisme autocràtic i policial, l’estat torna a concentrar entre les seues mans totes les empreses ferroviàries. Per a Witte el desenvolupament del crèdit era un mitjà, posat en mans del Ministre d’Hisenda, “per a canalitzar l’economia nacional en aquest o en aquell sentit”; els ferrocarrils de l’estat es presentaven al seu esperit de buròcrata com “un poderós instrument que permetrà dirigir el desenvolupament econòmic del país”. Com a home de la borsa i ignorant polític, era incapaç de comprendre que reunia forces i preparava armes per a la revolució. Cap a 1894, la longitud de les vies fèrries assolia les 31.800 verstes, de les que 17.000 pertanyien a l’estat. En 1905, any de la primera revolució, el personal dels ferrocarrils, que exercí un paper polític tan considerable, comptava a les seues files 667.000 treballadors.

La política aranzelària del govern rus, combinant estretament la rapacitat del fisc amb un cec proteccionisme, tancava quasi completament el camí a les mercaderies europees. Privat de la possibilitat de llençar els seus productes sobre el nostre mercat, el capital europeu franquejà la frontera occidental en forma menys vulnerable i més seductora: fou per a nosaltres diners. L’animació del mercat financer rus depenia sempre de nous emprèstits susceptibles d’acordar-se amb l’estranger. Paral·lelament, els empresaris europeus s’apoderaven directament de les branques més importants de la indústria russa. El capital financer d’Europa, emportant-se la part del lleó del pressupost de l’estat rus, tornava en part a territori rus sota la forma de capital industrial. Açò li proporcionava la possibilitat, no sols d’esgotar, per mitjà del fisc governamental, les forces productives del mugic sinó, també, d’explotar directament l’energia obrera dels nostres proletaris. Només en l’última dècada del segle precedent, sobretot després del llançament de la moneda d’or (1897), no s’introduí menys de milió i mig de rubles de capital industrial a Rússia. Mentre que, durant els quaranta anys anteriors a 1892, els fons de les empreses per accions, en capital enterament desembossat, no sobrepassaven els 919 milions, s’elevaren bruscament en els deu anys següents a 2.100 milions de rubles. La importància adquirida per aquest torrent d’or que des d’occident s’abocava sobre la indústria russa, és visible pel fet que el valor de la producció de totes les nostres fàbriques i manufactures, que s’elevava a 1.500 milions de rubles en 1890, assolí en 1900 de 2.500 a 3.000 milions. Al mateix temps, el número d’obrers de fàbriques i manufactures ascendia d’1,4 a 2,4 milions.

Si l’economia russa, així com la seua política, es desenvolupava sempre davall la influència immediata o, millor dit, sota la pressió de l’economia europea, la forma i la profunditat d’aquesta influència canviaven a tota tesa com veiem. En l’època de la producció per oficis i les manufactures en occident, Rússia havia importat d’Europa tècnics, arquitectes, capatassos, i en general artesans experimentats. Quan la manufactura fou reemplaçada per la fàbrica, Rússia s’ocupà sobretot d’adquirir i importar maquinària. I, finalment, quan davall la influència immediata de les necessitats de l’estat, la servitud fou abolida, cedint el seu lloc al treball “lliure”, Rússia s’obrí a l’acció directa del capital industrial, a què havien desembarassat el camí els emprèstits exteriors.

Les cròniques relaten que en el segle IX cridem d’ultramar als varegs, per a establir amb la seua ajuda el nostre estat nacional. Vingueren més tard els suecs, que ens ensenyaren l’art de la guerra seguint mètodes europeus. Thomas i Knopp ens portaren la indústria tèxtil. L’anglès Hughes implantà al sud del nostre país la metal·lúrgia. Nobel i

Rothschild transformaren la Transcaucàsia en una font de rendes (jaciments petrolífers). I, al mateix temps, el gran víking, l’internacional Mendelssohn, feia de Rússia una dependència de la borsa.

Mentre que el nostre nexe econòmic amb Europa es limità a la introducció d’obrers experts i a la importació de màquines, o fins i tot a emprèstits destinats a la producció, no es tractava, en suma, per a l’economia nacional de Rússia, més que d’incorporar tals o tals altres elements de la producció europea. Però quan els capitals lliures de l’estranger, perseguint beneficis cada vegada més elevats, es llençaren sobre el territori rus al que rodejava la gran muralla xinesa dels drets duaners, la història determinà immediatament que tota l’economia russa es confongués amb l’organisme del capital industrial europeu. Tal és el programa l’execució del qual ocupa els últims decennis de la nostra història econòmica.

Fins a 1861, no existia encara més que el 15% del nombre total d’empreses industrials russes; de 1861 a 1880, aquesta proporció és del 23,5%, i de 1881 a 1900 ascendeix per damunt del 61%; en els deu últims anys del segle precedent, feien la seua aparició el 40% de totes les empreses existents.

En 1767, Rússia produïa 10 milions de puds d’acer. En 1886, cent anys més tard, aquesta producció només havia arribat als 19 milions. En 1896 assolia ja 98 milions i, en 1904, els 180; cal afegir-hi que si en 1890 el sud de Rússia no proporcionava encara més d’1/5 de tot l’acer, deu anys més tard fornia ja la meitat. El desenvolupament de la indústria petrolífera en el Caucas seguí el mateix camí. Entre 1860 i 1870, l’extracció no fornia encara més que un milió escàs de puds de petroli; en 1870, la producció assolí 21,5 milions de puds. Des de 1885 aproximadament, el capital estranger es posa a l’obra, apoderant-se de Transcaucàsia, de Bakú fins a Batum, i treballant per al mercat mundial. En 1890, la producció de petroli ascendeix a 242,9 milions de puds i, en 1896 a 429,9 milions.

Així, l’explotació de les vies fèrries, el carbó i el petroli en el sud, vers al qual es precipita el centre de gravetat econòmic del país, no compta més que de vint a trenta anys. El desenvolupament de la producció hi prengué, des d’un principi, un caràcter purament americà i, en uns quants anys, els capitals francobelgues canviaren radicalment l’aspecte d’aquestes províncies meridionals, d’estepes immenses, cobrintles d’empreses monstruoses, gairebé desconegudes a Europa. Foren precises dues condicions: la tècnica europea-americana i les subvencions de l’estat rus. Totes les fàbriques metal·lúrgiques del sud (i moltes d’elles foren comprades fins a l’últim caragol a Amèrica i transportades a través de l’oceà), reben, des de la seua aparició, comandes anticipades de l’estat per a diversos anys. L’Ural, amb els seus costums patriarcals que encara l’apropen a l’època de la servitud, i amb el seu capital “nacional”, quedà molt enrere; només amb aquests últims temps el capital anglès ha començat a extirpar d’aquest país la barbàrie i els vells costums.

Les condicions històriques del desenvolupament de la indústria russa expliquen prou per què, tanmateix la seua relativa joventut, ni la petita producció ni la mitjana exerceixen ací un paper considerable. La gran indústria de les fàbriques i de les factories no cresqué entre nosaltres “naturalment”, orgànicament, passant progressivament pel petit ofici i la manufactura, perquè els mateixos oficis no tingueren temps de separar-se del treball dels camps i es veieren condemnats, pel capital i la tècnica estrangers, a perir econòmicament abans que haguessen pogut nàixer. Les fàbriques de teixits de cotó no hagueren de lluitar contra la competència de l’artesà; foren, per contra, les que feren aparèixer petits fabricants de teles als pobles. La indústria metal·lúrgica del sud o la petrolífera del Caucas no hagué de preocupar-se tampoc de l’absorció de les petites empreses; més bé calgué suscitar-les i animar-les en gran nombre de branques secundàries i auxiliars de l’economia.

És absolutament impossible expressar amb xifres exactes les relacions proporcionals de la petita i la gran producció a Rússia, a conseqüència del lamentable estat en què es troba la nostra estadística industrial. El quadre següent no proporcionarà més que una idea aproximada de la situació real, perquè les informacions que concerneixen les dues primeres categories d’empreses, ocupant fins a 50 obrers, estan basades en dades molt imperfectes o, per dir-ho millor, sense cap garantia:

La relació és fins i tot més clara si hom compara els beneficis obtinguts en les diverses categories d’empreses comercials i industrials de Rússia:

Dit amb d’altres paraules, aproximadament la meitat del nombre total d’empreses (44,5%) realitza menys de la desena part del benefici total (8,6%), mentre que 1/60 de les empreses (1,7%) obtenen quasi la meitat d’aquests beneficis (45%).

I està fora de dubte que els beneficis de les grans empreses, representats per les xifres anteriors, estan molt per davall de la realitat. Per a mostrar fins a quin punt es troba centralitzada la indústria russa, citarem les dades paral·leles que concerneixen Alemanya i Bèlgica, excloent-ne les empreses mineres:

I

II

El primer quadre, encara que les dades no siguen completes, permet afirmar que: 1) en grups de la mateixa espècie, una empresa russa compta generalment amb molts més obrers que no una empresa alemanya; 2) els grups d’empreses grans (de 51 a l.000 obrers) i molt grans (més de 1.000) concentren a Rússia una proporció major d’obrers que en Alemanya. En l’últim grup, aquest excés té un caràcter no sols relatiu, sinó absolut. El segon quadre mostra que es poden formular les mateixes conclusions quan es comparen Rússia i Bèlgica.

Veurem més tard la considerable importància que presenta aquesta concentració de la indústria russa per a la marxa de la nostra revolució, com en general per al desenvolupament polític del país.

Al mateix temps, hem de tenir en compte una altra circumstància no menys capital: aquesta indústria molt moderna, del tipus capitalista més elevat, només engloba directament la minoria de la població, mentre que la majoria, composta de camperols, es debat en les xarxes de l’opressió i la misèria que els imposa la constitució de les classes. Aquesta circumstància, al seu torn, assenyala estrets límits al desenvolupament de la indústria capitalista.

Heus aquí la distribució de la població industrial, en relació als treballadors de l’agricultura o d’altres professions, en Rússia i als Estats Units d’Amèrica.

Sobre 128 milions d’habitants a Rússia, no es compten més treballadors de la indústria (30,6 milions) que a Amèrica del Nord (29 milions), on la població no és sinó de 76 milions. La raó és que el país es troba, des de tots els punts de vista, econòmicament endarrerit, per la qual cosa l’enorme majoria constituïda per la població agrícola enfront de les restants professions (60,8% contra 39,2%) és un fet que domina tots els àmbits de l’economia pública.

En 1900, les fàbriques i grans manufactures dels Estats Units produïen mercaderies per un valor de 25.000 milions de rubles, mentre que Rússia no fornia sinó 2.500 milions, és a dir la desena part, la qual cosa mostra fins a quin punt el treball era entre nosaltres poc productiu generalment. En el mateix any, l’extracció de carbó assolí: a Rússia, 1.000 milions de puds; a França, 1.000 milions, en Alemanya, 5.000 milions; en Anglaterra, 1.3000 milions. La producció de ferro llançà una proporció de 1,4 puds per cap a Rússia, 4,3 a França, 9 en Alemanya, i 13,5 en Anglaterra. “I no obstant això, diu Mendeleev, seríem capaços d’aprovisionar al món de ferro i acer, que resulten al nostre país a bons preus. Els nostres jaciments petrolífers, les nostres riqueses en carbó i en altres productes de la terra a penes són explotats”. Però és impossible obtenir un desenvolupament de la indústria en relació amb tantes riqueses sense ampliar el mercat interior, sense elevar la capacitat adquisitiva de la població, en una paraula, sense assegurar la millora econòmica de les masses camperoles.

Aquesta és la raó de la decisiva importància que per als destins capitalistes de Rússia té la qüestió agrària.