1905
Resultats
i perspectives
(Annexes sobre el 1905)
De perill en perill, d’escull en escull, el ministeri d’octubre cobria lentament el seu camí. Cap a on marxava? El mateix ho ignorava.
Als dies 26 i 27 d’octubre, esclatà en Cronstadt, a tres tirs de canó de Petersburg, un motí militar. Un cert nombre de soldats conscients de la situació política tractaven de contenir la massa, però el furor de la multitud explotà. Els millors elements de l’exèrcit, veient que no podien detenir el moviment, es posaren al capdavant. No obstant això, no tingueren la sort d’impedir els pogroms incitats per les autoritats, en els quals el paper principal correspongué a les bandes del famós taumaturg Joan de Cronstadt, que arrossegaren al seu darrere una obscura multitud de mariners. El 28, Cronstadt fou declarada en estat de setge i aixafat el malaurat motí. Els millors soldats i mariners es veien amenaçats per la pena capital.
El dia de la presa de la fortalesa de Cronstadt, el govern volgué donar una seriosa advertència al país; declarà l’estat de setge en tota Polònia: era un gran os que el ministeri del manifest es decidia per primera vegada a llançar als gossos de Peterov, després d’onze dies d’existència. El comte Witte assumí tota la responsabilitat d’aquesta mesura: en la comunicació governamental, mentia descaradament, fent al·lusió a una temptativa temerària (!) de separatisme per part dels polonesos i prevenint-los que es comprometien en una via perillosa “de la que havien conegut més d’una vegada les dures proves”. L’endemà, per a no trobar-se captiu de Trepov, es veié obligat a batre’s en retirada: reconegué que el govern es referia no tant als esdeveniments reals com a les conseqüències possibles del seu desenvolupament, “a causa de l’excessiva impressionabilitat dels polonesos”. Així l’estat de setge era, a la seua manera, un tribut constitucional que es concedia al temperament polític del poble polonès.
El 29 d’octubre, un cert nombre de comarques dels governs de Txernigov, de Saratov, i de Tambov, on s’havien declarat pertorbacions agràries, foren proclamades en estat de setge. Segons semblava els mugics de Tambov es distingien igualment per una “excessiva impressionabilitat”.
Les dents en la societat liberal tremolaren de terror. Aquest sector responia mitjançant gestos desdenyosos als coquetejos de Witte, però en el fons de la seua ànima, hi tenia ferma esperança. I ara, darrere de l’esquena de Witte es mostrava amb seguretat Durnovo, que tingué suficient esperit com per a adoptar per al seu ús l’aforisme de Cavour: “L’estat de setge és un mitjà de govern de què se serveixen els imbècils.”
L’instint revolucionari suggerí als obrers que deixant impune l’atac obert de la contrarevolució, donaven forces al seu desvergonyiment. El 29, el 30 d’octubre i l’1 de novembre, se celebraren en la majoria de les fàbriques de Petersburg grans mítings en què es reclamava del soviet enèrgiques mesures de protesta.
El primer de novembre, després de violents debats, en una reunió nombrosa i tumultuosa, el soviet adoptà, per indiscutible majoria, la decisió següent:
“El govern continua marxant sobre cadàvers. Lliura als seus consells de guerra els valerosos soldats de l’exèrcit i de la flota de Cronstadt que s’han aixecat per a defensar els seus drets i la llibertat del poble. El govern rodeja el coll de la Polònia oprimida amb la soga de l’estat de setge.
El Soviet de Diputats Obrers invita el proletariat revolucionari a manifestar, per mitjà de la vaga política general, de la que ja ha constatat la força amenaçadora i per mítings de protesta, la seua solidaritat fraternal amb els soldats revolucionaris de Cronstadt i el proletariat revolucionari de Polònia.
Demà, 2 de novembre, al migdia, els obrers de Petersburg deixaran el treball als crits de: A baix la pena de mort! A baix la llei marcial a Polònia i en tota Rússia!”
L’èxit de la crida sobrepassà totes les esperances. La vaga d’octubre només havia acabat quinze dies abans, havia consumit molta energia i, no obstant això, els obrers de Petersburg abandonaren els tallers amb una unanimitat sorprenent. Abans de migdia, el 2 de novembre, totes les grans fàbriques i factories que tenien representants en el soviet ja aturaven. Gran nombre d’empreses industrials, mitjanes i petites, que no havien participat encara en la lluita política, s’adherien ara a la vaga, elegien diputats i els enviaven al soviet. El comitè regional de la xarxa de vies fèrries de Petersburg adoptà la decisió del soviet, i tots els ferrocarrils, excepte el de Finlàndia, interromperen el seu trànsit. En total, el nombre dels vaguistes de novembre sobrepassà el de gener i fins i tot el d’octubre. No obstant això, els correus i telègrafs, els cotxes de lloguer, els tramvies de cavalls i la majoria dels dependents de comerç no s’uniren al moviment. Entre els periòdics només apareixien: Praviteltsvenni Vietsnik, Viedomosti Petersburgskavo Gradonatxalstva (La informació de la Prefectura de Petersburg) i Izvestia; els dos primers sota la protecció de les tropes, l’últim sota la de les companyies obreres armades.
El comte Witte fou pres absolutament d’improvís. Quinze dies abans, creia que, estant el poder entre les seues mans, només hauria d’exhortar, guiar, detenir, amenaçar, portar en una paraula les coses com volgués... La vaga de novembre, protesta indignada del proletariat contra la hipocresia governamental, desconcertà totalment al gran estadista. Res caracteritza millor la seua manca de comprensió de les coses de la revolució, el seu torbament pueril davant els fets i, al mateix temps, la seua altiva suficiència, que el telegrama mitjançant el qual s’imaginava calmar al proletariat. Aquest és el seu text íntegre:
“Germans obrers, poseu-vos al treball, renuncieu al motí, tingueu pietat de les vostres dones i dels vostres fills. El sobirà ens ha ordenat aplicar la nostra sol·licitud a la qüestió obrera. Amb aquest objecte, Sa Majestat Imperial ha constituït un Ministeri del Comerç i la Indústria, la funció del qual serà establir relacions equitatives entre obrers i patrons. Doneu-nos el temps necessari i es farà per vosaltres tot el possible. Seguiu els consells d’un home que vos vol bé, que sent simpatia envers vosaltres. Comte Witte”.
Aquest impúdic telegrama, en què una covarda còlera que dissimula el seu ganivet, pren aires d’altiva benevolència, fou rebut i llegit en la sessió del soviet, el 3 de novembre, i provocà una tempestat d’indignació. Amb ressonant unanimitat, fou adoptat immediatament el text de resposta que proposàrem, i que fou publicat l’endemà en Izvestia:
“El Soviet de Diputats Obrers, després d’haver escoltat la lectura del telegrama del comte Witte als seus ‘germans obrers’, expressa en primer terme l’extrema estranyesa que li causa la gosadia d’un favorit del tsar que es permet anomenar ‘germans’ als obrers de Petersburg. Els proletaris no tenen cap vincle de parentiu amb el comte Witte.
Sobre el fons de la qüestió, el soviet declara:
1.- El comte Witte ens invita a apiadar-nos de les nostres dones i dels nostres fills. El Soviet de Diputats Obrers invita tots els obrers, com a resposta, a comptar quantes noves viudes i quants nous orfes figuren a les files de la classe obrera des del dia en què el comte Witte prengué el poder.
2.- El comte Witte assenyala la graciosa sol·licitud del sobirà respecte al poble obrer. El Soviet de Diputats Obrers recorda al proletariat de Petersburg el Diumenge Sagnant del 9 de gener.
3.- El comte Witte ens prega que li donem el ‘temps necessari’ i ens promet fer pels obrers ‘tot el possible’. El Soviet de Diputats Obrers sap que Witte ha trobat ja el temps per a lliurar Polònia als botxins militars, i el mateix soviet no dubta que el comte Witte farà tot el que es puga per a ofegar el proletariat revolucionari.
4.- El comte Witte declara ésser un home que ens vol bé i que sent simpatia envers nosaltres. El Soviet de Diputats Obrers declara que no té cap necessitat de la simpatia dels favorits del tsar. Exigeix un govern popular sobre la base del sufragi universal, igualitari, directe i secret”.
Persones ben informades afirmaven que el comte va tenir un sufocació en rebre la resposta dels seus “germans” en vaga.
El 5 de novembre, l’agència telegràfica de Petersburg comunicava: “Quant als rumors que s’han estès en províncies respecte a la institució d’un consell de guerra sumaríssim i de l’aplicació de la pena de mort als simples soldats i mariners que han participat en els desordres de Cronstadt, estem autoritzats per a declarar que tots els rumors d’aquest gènere són prematurs (?) i desproveïts de qualsevol fonament... Cap consell de guerra sumaríssim ha jutjat o jutjarà els culpables dels esdeveniments de Cronstadt”. Aquesta declaració categòrica no indicava una altra cosa que la capitulació del govern davant la vaga, i aquest fet no podia, certament ésser dissimulat per l’asserció infantil relativa a “rumors en províncies” mentre el proletariat de Petersburg, amb la seua protesta, havia suspès la vida comercial i industrial de la capital. Quant a Polònia, el govern havia entrat encara més prompte en la via de les concessions en declarar que tenia intenció de suspendre la llei marcial en els governs del regne de Polònia en el moment que l’“agitació hagués decaigut.”14
A la nit del 5 de novembre, el comitè executiu, estimant que havia assolit el seu zenit el moment psicològic, presentà, en la sessió del soviet, una moció destinada a finir la vaga. Per a caracteritzar la situació política d’aleshores, citarem el text del discurs llegit pel portaveu del comitè executiu:
“S’acaba de publicar un telegrama del govern que declara que els mariners de Cronstadt seran jutjats, no per un consell de guerra sumaríssim, sinó pel consell de guerra de la regió.
Aquest telegrama no és una altra cosa que la prova de la feblesa del govern tsarista i la prova de la nostra força. De nou, podem felicitar el proletariat de Petersburg per haver assolit una immensa victòria moral. Però parlem amb franquesa: si no s’hagués produït aquesta declaració governamental, hauríem tingut d’invitar, malgrat tot, els obrers de Petersburg a suspendre la vaga. Segons els telegrames d’avui, és visible que en totes bandes de Rússia la nostra manifestació política està en declivi. La nostra vaga actual no tenia més que el caràcter d’una demostració. No és sinó des d’aquest punt de vista que podrem apreciar el seu èxit o el seu fracàs. El nostre objectiu directe i immediat ha estat demostrar a l’exèrcit que es desperta, que la classe obrera està amb ell, que no l’abandonarà als ultratges i a les violències sense dir una paraula. No hem guanyat el cor de tot bon soldat? Qui podria negar-ho? En aquestes condicions, és possible afirmar que no hem obtingut res? Es pot considerar el cessament de la vaga com una derrota per a nosaltres? No hem mostrat a tota Rússia que, uns dies després de la gran lluita d’octubre, mentre que els obrers no havien tingut encara temps de guarir les seues ferides, la disciplina de les masses era tan gran que bastava amb una paraula del soviet perquè tots els proletaris aturaren el seu treball com un sol home? Mireu! Aquesta vegada les fàbriques més endarrerides, que mai havien aturat el treball, s’adheriren a la vaga i els seus diputats es troben entre nosaltres, en el soviet. Els elements avançats de l’exèrcit han organitzat mítings de protesta i participat d’aquesta manera en la nostra manifestació. No és una victòria? No és un brillant resultat? Camarades, hem fet allò que havíem de fer. La borsa europea ha rendit novament els honors de la salutació a la nostra força, a la nostra energia. Ha estat suficient de conèixer la decisió del Soviet de Diputats Obrers perquè aquesta informació fos seguida d’una notable baixada dels nostres valors en l’estranger. Així, cada una de les nostres decisions, siga una resposta al comte Witte, o al govern en el seu conjunt, ha suposat un colp decisiu a l’absolutisme.
Alguns camarades exigeixen que la vaga continue fins que els mariners de Cronstadt siguen portats davant un jurat de la sala del criminal i fins a l’abrogació de la llei marcial a Polònia. En altres termes, volen que la vaga se sostinga fins a la caiguda del govern actual, perquè (cal adonar-se’n, camarades) contra la nostra vaga el tsarisme emprarà totes les seues forces. Si s’estima que el fi de la nostra manifestació era derrocar l’autocràcia, és clar que no ho hem assolit. Des d’aquest punt de vista, hauríem d’haver ofegat la indignació en els nostres pits i renunciar a la manifestació que hem fet per a protestar. Però la nostra tàctica, camarades, no està establida sobre aqueix pla. Les manifestacions que organitzem, són batalles successives. El fi perseguit és desorganitzar l’enemic i conquerir les simpaties de nous amics. I, quina simpatia pot ésser més important per a nosaltres que la de l’exèrcit? Compreneu-ho bé: quan discutim la qüestió de saber si cal continuar, si o no, la vaga, de fet preguntem si la vaga ha de servar el seu caràcter de demostració o transformar-se en batalla decisiva, és a dir, conduir-nos a la victòria completa o a la derrota. No temem ni les batalles ni les derrotes. Les nostres derrotes no són més que esgraons que ens condueixen a la victòria. Se ho hem provat ja més d’una vegada als nostres enemics. Però, per a cada batalla, cerquem les condicions més favorables. Els esdeveniments treballen per a nosaltres i nosaltres no tenim cap raó per a forçar la seua marxa. Digueu-me, si vos sembla, a qui resulta avantatjós retardar l’hora del combat decisiu: a nosaltres o al govern? L’avantatge és per a nosaltres, camarades! Perquè demà serem més forts que avui, i despús-demà més forts que demà. No oblideu, camarades, que només des de fa poc ens permeten les circumstàncies organitzar mítings per a milers de persones, unificar les masses del proletariat i dirigir-nos mitjançant la paraula revolucionària impresa a tota la població del país. Cal aprofitar el millor possible aquestes circumstàncies per a una àmplia propaganda, per a l’organització de les files del proletariat. El període de preparació de les masses, l’acció decisiva s’ha de prolongar tot el que podem, potser un o dos mesos, a fi que després marxem com un exèrcit ben agrupat, ben organitzat. Seria certament més avantatjós per al govern afusellar-nos immediatament, ja que encara no estem disposats per al combat final. Alguns camarades experimenten avui, com al dia en què renunciàrem a la manifestació dels funerals, el dubte següent: si ens batem en retirada en aquest moment, sabrem aixecar una vegada més les masses? No es calmarà la multitud? Vos responc: creieu que el règim actual puga fer allò que cal per a l’apaivagament? Tenim raons per a inquietar-nos, per a témer que en el futur no hi haja esdeveniments que obliguen el poble a aixecar-se? Creieu-me, aquests esdeveniments no mancaran, seran massa nombrosos: el tsarisme se n’encarregarà. No oblideu, a més a més, que encara tenim davant nosaltres una campanya electoral que ha de posar en peu tot el proletariat revolucionari. ¿I qui sap si la campanya electoral no ha d’acabar amb una explosió, si el proletariat no farà saltar per l’aire el poder existent? Dominem, doncs, els nostres nervis i no intentem marxar per davant dels esdeveniments. Hem de confiar en el proletariat revolucionari. S’ha calmat després del 9 de gener? Després de la comissió de Txidlovski? Després dels esdeveniments del Mar Negre? No, l’onada revolucionària puja sense parar i no està lluny el moment en què es trencarà sobre el règim de l’autocràcia.
“El que ens espera és una lluita decisiva i sense quarter. Detinguem de moment la vaga, satisfets amb la victòria moral que ha assolit, i apliquem totes les nostres forces a crear i assegurar allò que més necessitem: l’organització, de nou l’organització, sempre l’organització. Només cal mirar entorn nostre per a veure que, en aquest domini, cada dia ens porta noves conquestes.
En aquest moment, els ferroviaris i els funcionaris de correus i telègrafs s’organitzen. Per l’acer dels rails i pel fil del telègraf, faran una sola foguera amb totes les llars revolucionàries del país. Ens donaran la possibilitat d’aixecar, arribat el moment, tota Rússia en vint-i-quatre hores. Cal preparar-se per a aqueix moment i elevar al més alt nivell la disciplina i l’organització. Al treball, camarades!
“Per ara, és indispensable passar a l’organització militar dels obrers, al seu armament. Que es constituïsquen en cada fàbrica grups de combatents, per deu homes, amb un cap elegit, per centenes amb un centurió, i que un comandant prenga l’autoritat sobre aquests batallons. Que s’impulse la disciplina en aquests grups fins a tal punt que tota la fàbrica puga posar-se en marxa a la primera crida. No oblideu que en l’hora del compromís decisiu, només podem comptar amb nosaltres mateixos. La burgesia liberal comença ja a considerar-nos amb desconfiança i hostilitat. Els intel·lectuals demòcrates dubten. La Unió de les Unions que s’ha unit de tan bona gana a nosaltres durant la primera vaga, sent molta menor simpatia per la segona. Un dels seus membres em deia un d’aquests dies: ‘Amb les vostres vagues, indisposeu la societat contra vosaltres. És possible que espereu vèncer l’enemic amb les vostres pròpies forces?’ Li recordí el moment de la revolució francesa en què la Convenció decretà: ‘El poble francès no tractarà amb un enemic que ocupa el seu territori’. Un dels membres de la Convenció exclamà: ‘És que heu conclòs un tractat amb la victòria?’ Hom li respongué: ‘No, hem conclòs un tractat amb la mort”.
“Camarades, quan la burgesia liberal, es diria que orgullosa per haver traït, ens pregunta: ‘Sols, sense nosaltres, penseu poder lluitar? Heu conclòs un tractat amb la victòria?’ li llancem a la cara la nostra resposta: ‘No, hem conclòs un tractat amb la mort’”.
Per indiscutible majoria, el soviet adoptà la decisió següent: “Suspendre la manifestació de vaga el dilluns 7 de novembre, al migdia”.
Foren repartits a les fàbriques cartells amb la resolució del soviet, i apegats a la ciutat. Al dia i l’hora fixats, la vaga es detingué a l’uníson, com havia començat. Havia durat cent vint hores, tres vegades menys que la llei marcial a Polònia.
La importància de la vaga de novembre no consisteix certament en haver salvat del nus escorredor unes desenes de mariners; seria poca cosa en una revolució que devora les existències per desenes de milers. La seua importància no rau tampoc en què obligués el govern a suprimir, com més aviat millor, la llei marcial a Polònia; un mes més o menys sota el règim de les lleis d’excepció no és res per a un país que tant ha sofert. La vaga d’octubre fou un crit d’alarma dirigit al país sencer. ¿Qui sap si una furiosa bacanal de reacció no s’hauria desencadenat en tot el país, en el cas d’haver tingut èxit l’experiència llençada a Polònia? Però el proletariat estava ací, demostrà que “existeix, vigila i està disposat per a tornar colp per colp”15. En aquesta revolució que, per la solidaritat que palesaren les races tan diverses del país, fa un contrast magnífic amb els esdeveniments de 1848 a Àustria, el proletariat de Petersburg, en nom de la pròpia revolució, no podia abandonar silenciosament en mans de la impacient reacció els seus germans de Polònia, no tenia dret a fer-ho. I, des del moment que es cuidava del seu propi futur, no podia ignorar, no tenia dret a ignorar la rebel·lió de Cronstadt. La vaga de novembre fou un crit de solidaritat llançat pel proletariat, per damunt dels caps del govern i de l’oposició burgesa, als presoners del quarter. I el crit fou escoltat.
El corresponsal de El Times, en el relat que féu de la vaga de novembre, recollia aquestes paraules d’un coronel de la guàrdia: “Malauradament, no pot negar-se que la intervenció dels obrers que han pres la defensa dels amotinats de Cronstadt ha tingut una influència moral molt lamentable sobre els nostres soldats”. En aquesta “lamentable influència moral” està contingut l’essencial de la vaga de novembre. D’un sol colp, remogué les masses de l’exèrcit i, en el curs dels dies que seguiren, ocasionà una sèrie de mítings als quarters de la guarnició de Petersburg. En el comitè executiu, i fins i tot en les sessions del soviet, es veié aparèixer no sols soldats aïllats, sinó delegats de la tropa que pronunciaren discursos i sol·licitaren ésser recolzats; el vincle revolucionari s’afermà entre ells, les proclames es difongueren amb profusió en aqueix medi.
En aquells dies, l’efervescència guanyà les files més aristocràtiques de l’exèrcit. L’autor del present llibre tingué ocasió, durant la vaga de novembre, de participar com a “orador parlant en nom dels obrers” en una assemblea de militars, única en el seu gènere. El fet paga la pena d’ésser contat.
Havia rebut una targeta d’invitació de la baronessa Ikskul von Hildebrand; em presentí a les nou de la nit en una de les més riques residències particulars de Petersburg. El porter, que tenia l’aspecte d’un home resolt a no estranyar-se ja de res, em llevà l’abric i el penjà en una llarga filera de capots d’oficials. El lacai esperava, per a presentar-me, tenir la meua targeta de visita. En fi! Un home que s’oculta de la policia no podia tenir targeta de visita. Per a traure’l del compromís li lliurí la nota d’invitació de l’ama de la casa. Un estudiant s’apropà a mi en el vestíbul, després un privat-dozent radical, redactor d’una gran “revista”, i, finalment, la mateixa baronessa. Esperaven sens dubte trobar en mi, “enviat dels obrers”, una fisonomia més vinagrosa. Doní el meu nom. Fui invitat amablement a entrar. En alçar-se la cortina, poguí veure una agrupació de seixanta o setanta persones. Sobre cadires disposades en línies regulars, estaven asseguts, a un costat del corredor, trenta o quaranta oficials, entre ells brillants militars de la guàrdia; a l’altre costat, les dames. En un racó, davant, s’advertia un grup de levites negres: eren publicistes i advocats radicals. Davant d’una petita taula que servia de càtedra, un ancià feia funcions de president. Al seu costat, reconeguí Roditxev, el futur “tribú” dels constitucionals demòcrates. Parlava de l’aplicació de la llei marcial en Polònia, de les obligacions de la societat liberal i de la part pensant de l’exèrcit enfront de la situació polonesa; parlava amb to avorrit i monòton, els seus pensaments eren curts i vulgars, i quan conclogué el seu discurs s’escoltaren aplaudiments impregnats de cansament. Després d’ell, Peter Struve prengué la paraula; ahir encara era “l’exiliat de Stuttgart”, a qui la vaga d’octubre havia obert de nou el camí de Rússia i que havia aprofitat l’ocasió per a prendre posicions a l’extrema dreta del liberalisme dels zemstvos i, des d’allí, emprendre una campanya desvergonyida contra la socialdemocràcia. Orador penós, remugant i menjant-se les paraules, demostrava que l’exèrcit havia de mantenir-se al terreny del manifest del 17 d’octubre i defensar-lo contra tot atac, tant de la dreta com de l’esquerra. Aquesta saviesa d’escurçó conservador resultava força divertida en els llavis de l’antic socialdemòcrata. Escoltí el seu discurs i recordí que, set anys abans, aquest home havia escrit: “Com més s’avança cap a l’orient d’Europa, més apareix la burgesia feble, covarda i vil en la seua actitud política”. Des d’aleshores, sobre les crosses del revisionisme alemany el mateix home havia passat al camp de la burgesia liberal, a fi de demostrar, per exemple, la justesa de l’aforisme que acabem de citar... Després de Struve, el publicista radical Procopovitx parlà del motí de Cronstadt; escoltàrem a continuació un desgraciat professor l’elecció del qual dubtava entre el liberalisme i la socialdemocràcia, i que parlà de tot i de res. Per fi, un famós advocat (Sokolov) invità els oficials a tolerar la propaganda als quarters. Els discursos prenien un to cada vegada més resolt, l’atmosfera es caldejava, els aplaudiments del públic es feien cada vegada més sonors. Arribat el meu torn assenyalí que els obrers estaven desarmats, que amb ells la llibertat es trobava desguarnida, que en mans dels oficials es trobaven les claus dels arsenals de la nació, que en el minut decisiu aquestes claus haurien d’ésser transmeses a aquells als qui pertanyien per dret, és a dir, al poble. Fou la primera i, sens dubte, l’última vegada en la meua vida que tinguí ocasió de parlar davant un auditori d’aquest gènere...
La “lamentable influència moral” del proletariat sobre els soldats induí el govern a exercir actes de repressió. Es procedí a detencions en un dels regiments de la guàrdia; una part dels mariners foren enviats sota escorta de Petersburg a Cronstadt. De totes bandes, es dirigien al soviet soldats preguntant què es podia fer. A aquestes preguntes responguérem amb un crida feta famosa davall el nom de Manifest als Soldats. Aquest és el seu text:
“El Soviet de Diputats Obrers respon als soldats:
Germans soldats de l’exèrcit i de la flota!
Vos dirigiu sovint a nosaltres, Soviet de Diputats Obrers, per a obtenir un consell o un suport. En efectuar-se la detenció d’homes del regiment Preobrazenski, ens heu sol·licitat socors. En ésser detinguts alumnes de l’escola militar electrotècnica, ens heu demanat assistència. En ésser enviades sota escorta les tripulacions de la flota de Petersburg a Cronstadt, han cercat la nostra protecció.
Gran nombre de regiments ens envien els seus diputats.
Germans soldats, teniu raó. Només teniu per a defensar-vos al poble obrer. Si els obrers no marxen en socors vostre, no hi ha salvació per a vosaltres. El maleït quarter vos ofegarà.
Els obrers estan sempre de banda dels bons soldats. En Cronstadt i en Sebastopol, els obrers han lluitat i han mort amb els mariners. El govern havia decidit que els mariners i els soldats de Cronstadt passaren davant consell de guerra; els obrers de Petersburg aturaren immediatament tot treball.
Consenten a patir les tortures de la fam, però no volen considerar en silenci els turments que s’infligeix als soldats.
Nosaltres, Soviet de Diputats Obrers, nosaltres vos diem, soldats, en nom de tots els obrers de Petersburg:
Les vostres penes són les nostres penes, les vostres necessitats són les nostres necessitats; la lluita que porteu avant, és la mateixa que hem emprès. La nostra victòria serà la vostra victòria. Estem lligats a la mateixa cadena. Només unint els seus esforços el poble i l’exèrcit la trencaran.
Com obtenir la llibertat dels soldats de Preobrazenski? Com salvar els de Cronstadt i Sebastopol?
Per a això, cal netejar el país, de totes les presons tsaristes, de tots els consells de guerra. Mitjançant colps aïllats, no obtindrem res a favor dels de Preobrazenski, Sebastopol i Cronstadt. Només per un poderós impuls de tota la massa escombrarem l’arbitrarietat i l’autocràcia del sòl de la nostra pàtria.
Qui pot encarregar-se d’aquesta gran tasca?
El poble obrer unit amb l’exèrcit fratern.
Germans soldats: desperteu-vos, aixequeu-vos, veniu a nosaltres! Bons i valerosos soldats, agrupeu-vos en associacions!
Desperteu els que dormen! Porteu per la força els ronses! Poseu-vos d’acord amb els obrers! Constituïu un vincle amb el Soviet de Diputats Obrers!
I endavant, per la justícia, pel poble, per la llibertat, per les nostres dones i els nostres fills!
“Una mà fraterna vos és estesa, la del Soviet de Diputats Obrers!”
Aquest manifest correspon als últims dies del soviet.
14 La llei marcial fou abolida per un ucàs del 12 de novembre. (1909)