Sylvia Pankhurst

Habitatge i revolució obrera
Habitatge a la Gran Bretanya capitalista i a la Rússia bolxevic

1918

Publicat originàriament com a E. Sylvia Pankhurst, “Housing & the Workers’ Revolution – Housing in Capitalist Britain and Bolshevik Russia” W.S.F. Publication pamphlet (Published: by The Workers’ Socialist Federation, 400, Old Ford Road, E.3., 18 pages, price sixpence, 1918)
Transcrit per Ted Crawford. Traduït pel MIA

Propietarisme

Lime Street, 10-11,
Londres, 30 de març del 1917.

Com a representants de Louisa Amy Leatherdale, tenidora del pati o jardí davant de la casa n. -, Grove Road, Bow, E., us comunicam que no teniu cap dret de pas, llum, aire, aigua, drenatge, ús, o altres drets com a propietari o ocupant per damunt de, de, o a través, del dit pati o jardí, en relació o en connexió amb la dita casa; i que si utilitzau o intentau d’utilitzar el dit pati o jardí de qualsevol manera, bé siga per les finalitats esmentades, o qualsevol d’elles, o altrament, sereu un intrús respecte de totes i cadascuna de les matèries esmentades des de la data del 25 de març, i en sereu tinguts com a responsables.

Ward and Asplin.

Aquesta lletra marca l’inici d’una història molt remarcable, que té un colpidor ensenyament per a tots nosaltres en el moment present. Una còpia fou lliurada al propietari i a tots els llogaters d’una filera de dotze cabanes obreres de Grove Road, Stepney, per un tal senyor Moore, la filla del qual, la senyora Leatherdale, ara morta, és referida com «la tenidora», però de qui els llogaters pensen que poc o gens no tenia a veure amb l’afer. És possible que en casos d’aquesta mena certs homes puguen trobar convenient de refugiar-se rere la identitat d’una filla. Les cases de Victoria Terrace havien estat construïdes durant molts anys quan el senyor Moore trameté aquesta nota als llogaters. Els jardins de davant de les cases són de quinze o vint peus de llargada, des de les portes frontals fins als portals de ferro, que s’obren cap al carrer, tenen un corredor pavimentat a través del centre, i una parcel·la d’herba o un llit de flors a cada banda. Els llogaters hi havien dipositat una gran inversió, i els havien atès curosament, de forma que constituïen un benvingut tros de color en el gris East End. Però això no era de cap importància per al senyor Moore, que s’havia trobat sobtadament en possessió d’una franja de terra!

En haver tramès les seues notes, el senyor Moore actuà ràpidament; insistí que totes les portes frontals havien d’ésser closes; i que el gas, l’aigua i el sistema d’evacuació, que havia arribat a les cases a travès del sòl que era seu s’hi havien de retirar. O bé aquests subministraments s’havien de connectar amb les llars de la gent a través de la terra d’algú altre o no connectar-se per enlloc. Llavors aixecà una tanca davant de les cases, construint-la ben a prop de les finestres, de forma que ni un raig de llum, ni un bri d’aire, podien trobar camí fins als habitatges.

Quines sales miserables eren ara els salons frontals i els millors dormitoris de les casetes, ja que el senyor Moore les havia privades de tota llum i ventilació! Una de les residents jeia en el llit amb el seu nadó, i veia com la llum i l’aire es tancaven gradualment. Al darrera de les cases hi ha un passadís estret que no fa ni cinc peus d’ample, amb un mur alt a cada banda, i obert tan sols per un extrem, una mena ignominiosa d’entrada per rebre els amics d’un! L’orgull, però, no és una qualitat que s’encoratge als obrers a cultivar!

El senyor Moore podria ara acontentar-se que, malgrat que la franja de terra davant de les cabanes no li era de cap servei, se l’ha preservada com a propietat privada seua. Però s’aixecà un sentiment local, i en resposta a la pressió local, la L.C.C. procedí contra el senyor Moore per haver contravingut la Llei de Construcció, en «erigir una tanca davant de la línia de construcció». Eventualment el senyor Dickinson, el magistrat de la Cort Policial del Tàmesi, decidí que la tanca s’havia de retirar en catorze dies. Al mateix temps deixava entendre al senyor Moore que, malgrat que la tanca alta havia d’anar a terra, un infracció menor de la línia de construcció no seria contestada. Deia:-

«Aquesta no és una petita infracció, com hauria estat si hagués estat un petit límit erigit en la determinació de la propietat. Una petita tanca hauria estat força suficient. La intenció en aquest cas és òbvia. És privar persones de rebre llum i aire. Sens dubte el nostre client té dret a fer-ho sota certes circumstàncies, però no ho pot fer a Londres, i aquest és el punt».

Si el magistrat pronunciava un sospir de plany pel pobre terratinent, la llibertat del qual a fer el que li plagués és limitada pel LC.C., no ho sabem. Evidentment, el senyor Ward, representant legal del senyor Moore, ho contemplava amb simpatia, ja que respongué: –

«Aquest és malauradament el llur punt. No sé si la vostra senyoria podria suggerir una pantalla?»

El magistrat respongué: –

«No em correspon suggerir-ho. No crec que hi hagués cap dificultat».

No li corresponia suggerir-ho, però el franc i simpàtic magistrat ja havia insinuat el suggeriment. El senyor Moore no fou lent en aprofitar-se’n. Retirà la tanca, i la substituí per una palissada robusta de fusta, que gairebé arribava fins a dalt de les finestres de la primera planta, i que encara impedia bona part del pas de llum i aire, fent molt fosques les cambres inferiors, a banda d’impossibilitar l’ús de les portes frontals. Ens sembla que aquesta palissada era en realitat tan il·legal com la tanca, ja que s’erigia davant de la línia de construcció, però els líders del sentiment local foren parcialment calmats, i la L.C.C. no prengué cap passa addicional.

Dotze anys més tard, el setembre del 1916, una delegació de la Federació Socialista de Treballadors tornava d’una entrevista amb el ministre de gabinet, quan un dels seus membres cridà l’atenció de la filera de casetes abandonades, amb els jardins desolats, en els quals les herbes anèmiques mantenien una existència galdosa, i on les altes baranes bloquejaven la llum de les finestres dels salons. Al principi cercàrem debades una entrada, però finalment la descobrírem darrera de la taverna de la cantonada, i fent-nos pas a través de l’estret corredor, discutírem la situació amb els llogaters. Els trobàrem terroritzats, no fos que en un atac aeri el passadís fos bloquejats i els habitants de les cases atrapats com rates en un parany.

Ens adonàrem fins i tot que si el passatge no fos blocat per l’explosió d’una bomba, podria haver-hi pànic, i de seguida presentàrem la qüestió davant del batlle de Stepney del Consell Comtal de Londres. El L.C.C. prometé que la nostra comunicació «rebria atenció». Però passaren mesos i no sentirem res fins el 30 d’abril del 1917, quan l’advocat del Consell ens informà que la nostra lletra havia estat considerada pel Comitè de les Lleis de Construcció del Consell, i que la matèria li havia estat referida «amb instruccions de prendre les passes possibles per eliminar el perill motiu de la queixa». Un temps més tard sentírem que un home havia trucat a Victoria Terrace i havia dit als llogaters que les tanques anaven a terra. En creure la qüestió resolta, se’ns anà del cap la qüestió, però la feina de retirar les tanques fou endarrerida fins el 9 de juliol del 1917, quan, després que haguéssem notificat les autoritats que hauríem de dur-hi una banda de voluntaris per retirar la molèstia, fou finalment desmantellada.

Però fins i tot quan les tanques eren fora l’antiga història no havia acabada. El propietari de les cases informà els llogaters que havia llogat la franja de sòl al senyor Moore durant cinc anys, a un lloguer de 14 lliures anuals, i que els llogaters de les dotze cases havien de pagar 10 penics setmanals cadascun pel privilegi d’utilitzar les portes frontals. Aquests pagaments pels llogaters sumarien 26 lliures anuals. Totes les claus de les portes frontals, la majora de panys, i alguns dels picaportes havien estat retirats feia molts anys, i se’ls informava ara els llogaters que si desitjaven aquests elements, havien de cobrir-los assumint-hi la despesa. A més, el senyor Moore havia retirat les pedres del paviment dels camins dels jardins, que consistien ara en un fang xop ple de males herbes; les portes i les reixes eren oxidades i parcialment trencades. Les cases mateixes es trobaven en una condició negligida. Una graella havia caigut dues vegades amb foc a dins, i tan sols recolzava en una obra improvisada de maons.

Els llogaters eren gent treballadora pobra. Ja enfrontaven una dura lluita per matindre’s. Els alts preus les forçaven a privar els llurs infants d’allò que fins ara havien considerat necessari. No podien permetre’s de pagar lloguers més elevats o realitzar reparacions assumint-ne el cost.

Una era la dona d’un soldat amb un nadó d’un mes; la seua paga de separació era massa petita. Una altra era muller d’un home que guanyava un salari tan baix que tan sols podia donar-li 1 lliure setmanal per al manteniment de la llar, i hi havia quatre nens petits a casa. Els seus dos fills, en el front, li donaven 2 lliures i 5 xílings setmanals. Ara tan sols rebia les pagues de 3 xílings i 6 penics de cadascun pendent d’investigacions elaborades sobre la sol·licitud de paga de separació per funcionaris de l’Oficina de Guerra, que demanaven on treballaven els nois, què guanyaven, etc. El funcionariat sempre fa esperar la gent pobra; encara que els pobres no tenen comptes bancaris dels quals anar tirant.

Aconsellàrem els llogaters de no pagar l’augment de lloguer exigit a canvi de la retirada de la tanca, i escriguérem al L.C.C. en aquest sentit. El senyor Moore no havia rebut mai cap lloguer per la franja de terra, i crèiem que seria ell més capaç de suportar la pèrdua continuada d’ell que no pas els llogaters de pagar-lo.

La història de Victoria Terrace no explica merament que un home s’ha comportat com «el gos de l’hortolà», sinó que il·lustra el fet que és un pecat social permetre un home de posseir terra i cases que no utilitza i que haurien d’ésser propietat comuna de tots.

Com a forma de represàlia pels atacs aeris, avalotadors assaltaren les cases de gent treballadora indefensa, perquè els malaurats resultaven d’ésser de naixement o extracció estrangera, malgrat que els estrangers havien hagut de suportar el mateix risc de les bombes que queien, que els britànics, i alguns dels primers també hi foren morts. Però els avalotadors respectaren les tanques estúpides i inútils que eren un perill per a la gent de Victoria Terrace, i els mateixos llogaters suportaren la insultant instal·lació durant tretze anys! Suportaran l’aixecament d’una nova tanca el 1922?

La casa i la mestressa de casa

El Report dels Comissaris de Malestar Industrial de Gal·les del Sud afirma que el fet que hi haja menys dones que homes «tendeix a augmentar la dependència econòmica de les dones de la comunitat minera».

Aquesta curiosa afirmació deriva de la mateixa concepció errònia dels valors reals que fa que la gent diga que els miners depenen del propietari de la mina, quan, de fet, és exactament al revés. El propietari de mines gaudeix d’ingressos per l’esforç dels miners. Just igual els homes de la comunitat minera depenen de les dones que els cuinen els àpats, els renten la roba, i els netegen la casa. No merament el llur confort, sinó la capacitat de guanyar-se la vida, augmenta amb la feina d’aquestes dones. Com menys mestresses de casa hi ha, més gran és la dependència relativa envers elles de les persones que no fan feina domèstica, i com més feina hi ha correspon a la mestressa de casa fer-la. Els miners de Gal·les del Sud són probablement el cos més altament organitzat d’obrers en el món; les llurs mullers prenen una part menor en el moviment obrer que les dones de molts altres districtes. Això és en bona mesura perquè les mullers són sobrecarregades de feina. Els miners tenen una jornada de vuit hores. Ben assenyadament agiten ara per una jornada laboral de sis hores i una setmana laboral de cinc dies, però la feina de mestressa de casa no s’acaba mai, i en les valls mineres es fa especialment àrdua.

Des dels cims d’alts turons il·luminats pel sol hom mira avall cap a les valls fumejants, on hi ha les mines i la llur maquinària, les plantes de tractament, les grans piles de pols de carbó i residus de les mines, i les petites cases dels treballadors amuntegades en qualsevol espai que el negoci de la minera els puga haver deixat. Les ovelles pasturant l’herba curta es mou lliurement per les muntanyes, però si els treballadors i els llurs infants s’aventuren més enllà dels camins estrets són atemorits a instància dels senyors de la mina. A sota en les valls la densitat de població és tremenda, que varia, en la petita àrea realment construïda, de 20.000 fins a 26.000 persones per milla quadrada, com mostra la taula següent:-

Aquestes xifres foren preses del Report de la Comissió d’Investigació sobre Malestar Industrial, 1917.

Abans de la guerra s’estimava oficialment que hi havia un dèficit de 40.000 a 50.000 cases, i com que les estimacions oficials del que és necessari per als treballadors són inadequades, el dèficit real era naturalment molt més gran.

El fum de les altes xemeneies de les mines omple els pulmons; també crea més feina per a la mestressa de casa. Les grans piles de pols de carbó i runa de la mina s’acosten en altura als mateixos turons; en oratge ventós núvols de pols, bufen: des d’aquestes piles, s’afegeix càrrega de treball per a la mestressa. De vegades la les piles de pols provoquen més que la neteja de la casa, ja que un allau inunda algunes de les cases. Esllavissades i subsidències, provocades per la mineria per sota dels pobles, també tenen lloc, i esquerdes i fuites en murs i sostres; per la mateixa raó, són habituals.

Com a norma general no hi ha banys adients en les cases, i tot l’aigua de rentar i netejar s’ha de bullir en el foc de la cuina. Quan els miners arriben a casa des de la feina, negres de cap a peus, correspon a la muller tindre disposar el bany. Quan, com en certes llars, hi ha marit i fills, o marit i germans, treballant en tres torns diferents, la mestressa de casa ha de diposar doncs banys i àpats en tres hores diferents.

Els infants juguen en les canaletes de fora. No hi ha ni parc ni terreny de jocs per a ells; els llurs rostres són gairebé tan negres com els dels llurs pares miners; les llurs robes són tan brutes, i sovint esparracades, per deixar-se anar pendent avall de les piles de rebuig. No hi ha tan sols massa feina, sinó també massa ansietat per la mare, l’ofici del marit és perillós, i els infants confronten molts riscos. La vora de la pedrera no té cap tanca. Es construeixen cases a pocs peus de purs precipicis. El districte miner és considera un lloc per fer diners; el fet que la gent visca i crie els infants allà no compta.

En el millor dels casos, les cases són petites i lletges; en els pitjors, són inadequades per al bestiar. En antics districtes com Merthyr i Dowalis, cases adossades i, encara pitjor, cases apilades, són habituals. La casa de dalt, o la meitat superior de l’edifici, és accessible des d’un carrer elevat, i la casa de sota des d’un carrer de nivell inferior. El darrere de la casa de sota es construeix contra la terra; sempre és humida, supura aigua, i fins i tot s’inunda a cada pluja. En algunes zones les cases es construeixen en el costat d’obaga dels turons, i mai no hi toca el sol.

Si els directors i accionistes de les companyies mineres haguessen estat forçats a viure amb les llurs familiars entre els miners, o si la indústria minera hagués estat gestionades pels obrers que hi treballen, les comunitats miners no haurien estat allotjades així, i els llurs entorns, haurien estat diferents. Bé les cases haurien de col·locar-se lluny de les mines, o els munts de rebuig no s’haurien d’haver apilat com s’han apilat. Algun mètode s’hauria descobert pel qual la deixalla s’hauria pogut dipositar en les galeries en desús, o algun altre mitjà de tractar-hi hauria estat descobert.

Però no hi ha raó per amuntegar les cases dels treballadors al voltant de les mines. El camp de mines és tan sols de 18 milles d’amplada en el punt més extens, i hom no hauria d’anar fora d’aquella àrea àmplies llenques de país verdós. Ferrocarrils gratuïts podrien dur ràpidament els treballadors cap als cims dels turons veïns, o més enllà cap a camps més verds.

Mai no és tard per esmenar-se. Quan ha de començar el procés d’esmena en les valls mineres de Gal·les del Sud i en els petits carrers descurats de les grans ciutats?

«Què esperau en una casa model?» algú ens demana. El pensament d’un moment conjura molts requisits que s’haurien de considerar essencials per a cada llar, però que en gairebé totes les llars de classe treballadora manquen. Cada membre adult certament hauria de disposar si més no d’una cambra per a ell o ella (i qualsevol que treballe o estudie tot el dia a casa hauria de tindre dues cambres). Hi hauria d’haver un lloc per seure, un lloc per rebre amics, un lloc per llegir i reposar, un lloc a l’exterior on els infants puguen jugar si fa bo, i un lloc a dins quan l’oratge és humit i fred, fornit de joguines i coses infantils. Aquests són essencials, però el problema de netejar i endreçar s’hauria de prendre en consideració, ja que la mestressa de casa no hauria d’ésser una esclava sobrecarregada.

La cooperació pot superar nombroses dificultats. Imaginau un carrer de trenta cases, la majoria de les quals són habitades per famílies que consisteixen en una mare i pare i cinc infants. Suposau que cada casa conté una gran cuina, un petit safareig, una gran sala d’estar, i dues petites sales d’estar, una veranda coberta (no construïda, com es fa habitualment, davant de les úniques finestres que deixen passar la llum a una o dues de les cambres) també quatre dormitoris, si els infants són encara massa petites, amb la possibilitat de construir-ne tres més damunt de la veranda i el safareig a mesura que la família es fa gran.

Cada casa té el propi hort, que s’obre en una franja de terra comuna al darrere. Hi ha, potser, un safareig general, amb un bullidor de roba, un lloc on rentar la roba, i un estenedor, una assecadora artificial, i una planxadora per cada família. Aquesta és una disposició temporal, és clar, ja que actualment es concedirà que la bugada és un ofici que s’hauria de realitzar ben a banda de la llar. Hi ha també un espai comú de jocs per als infants. Un forn comú ofereix vapor que escalfa aquesta sala de jocs, aigua calenta per al safareig comú i per a les trenta cases. Cada sala de cada casa conté un radiador de vapor gens aparatós, com l’utilitzat en hotels moderns, que es pot encendre o apagar segons desitja l’ocupant, i es forneix de la mateixa caldera comuna sense cost addcional. Cada sala, és clar, conté també una llar de foc oberta per als qui els agrada el foc de carbó. No massa extravagant sinó convenient per potser un centenar de cases (ja que, al principi si més no, moltes llars no l’utilitzarien) és un restaurant comunitari. Ací la famílies poden triar el que volen de la carta, o poden fer comandes separades d’àpats especials per què els hi cuinen, o en haver comprat l’aliment sense cuinar, el poden dur per cuinar-lo. Aquest sistema ja és vigent en els pisos de Clement’s Inn, Londres, W.C., en benefici dels acomodats. Els aliments en les nostres imaginàries cuines comunals es pot menjar en les instal·lacions o endur-se’l cap a casa, i segons el temperament del grup de residents o del nombre dels comensals, hi pot haver un personal especial del restaurant, o les mestresses de casa poden fer torn per fer la feina de restauració.

Reunions periòdiques dels qui utilitzen aquestes diverses instal·lacions desenvoluparen gradualment més detalls. Una sala de lectura que continga premsa diària i setmana serà probablement afegida, i hi poden haver llibres en préstec d’una biblioteca central circulant.

Les cases, no construïdes de qualsevol manera amb materials de nyigui-nyogui, sinó ben dissenyades i fortament construïdes. Seran fornides amb senzillesa però amb comoditat i, si tenen decoració, serà sols amb uns pocs objectes realment bells. A Oberammergau, la casa de l’Obra de la Passió, els habitants són subscrits a un club artístic a través del qual poden comprar o manllevar reproduccions dels quadres més fins del món. Els pengen a les cases o els copien en fresc als murs exteriors.

En les nostres cases model hi haurà un munt d’armaris espaiosos i tots els millors dispositius moderns d’estalvi de feina. Hi ha una aspiradora de primera per a l’ús de les trenta cases, o se l’envia des d’un dipòsit central.

Convenientment situat per a un nombre adient de cases és l’institut de maternitat, on un doctor i una infermera atenen consultes infantils i pesen els nadons, on es forneix l’ensenyament Montessori per a infants de 2 a 7 anys. El mètode Montessori harmonitza amb l’esperit cooperatiu. Ensenya als petits estudiants independència i col·laboració en les coses quotidianes de la vida, i posa un fonament que els alliberarà de la necessitat, bé d’una corrua de servidors, o d’un esclau pacient que netege rere ells i els mime a cada torn.

Si les mares ho trien poden assistir a classes en l’institut sobre criança i educació, cuina i ciència domèstica, història política i economia, tal com l’ensenya el Col·legi Laboral Central, o altres matèries, classes d’artesania, concerts o qualsevol altra cosa que desitgen. L’avantatge de disposar de conferències per a les mares, i de classes per als infants, en el mateix moment, és obvi.

A mesura que l’hàbit de cooperar s’estableix, un nombre creixent de famílies acorda de fer tots els àpats principals en el restaurant, les mestresses de casa fan torns per la bugada, cuina, o netejar la petita comunitat; o les qui són especialistes en qualsevol ram particular de l’economia domèstica l’emprenen pel bé dels llurs veïns, que alhora les alliberen d’altres tasques. Tothom és disposat a oferir una mà a qualsevol cosa que es faça, i els qui ja han dedicat el nombre habitual d’hores laborals en la feina domèstica seran menys convocat a serveis addicionals al final del dia. En altres casos els residents es dediquen a feina fora de la llar, i la major part de la feina domèstica la fan els qui han fet professió de cuinar, rentar, netejar, etc.

La imaginació i experiència individuals suggeriran més desenvolupament d’aquests esquemes; però mentre els acomodats poden dur-ho a la pràctica, pels obrers d’avui són mers castells en l’aire. A la Rússia Soviètica aquests castells somniats es concreten. Mai no els construirem realment a Gran Bretanya fins que aconseguim la República Socialista.

Revolució i qüestió habitacional

Pobresa i deteriorament, ombrívols camarades, campen a Poplar. Els infants creixen esparracats i esprimatxats; els adults es moren abans d’hora. Més que el cos exterior, amb el quals s’identifiquen homes i dones, l’ésser interior pateix; la ferida més gran que ningú no pot valorar.

La East India Dock Road és depressiva. Hi ha el llarg mur nu de les drassanes, que entre i damunt dels magatzems voluminosos, els pals dels vaixells s’entreveuen ací i allà. Hi ha les grans portes de la drassana, amb l’aspecte de les d’una presó, a les quals, a banda dels estibadors habituals, homes sense-feina de tots els sectors industrials arriben de vegades, cercant, massa sovint debades, una feina eventual. Al costat de les grans portes se celebren reunions, amb les veus dels oradors gairebé ofegades pel trontolleig sorollós dels tramvies elèctrics. Ací han tingut lloc avalots.

Però això es pot anomenar com la porta del davant cap a Poplar. Lluny d’aquesta via principal hi ha els carrers més grisos i atrotinats, on viu la gent incorrecta, amuntegats, en el desagradable estat d’edificis vells i negligits, enfosquits de sutge, infestats, estructuralment adients tan sols com a allotjament de rates de claveguera. Amb tot, s’hi cobren elevats lloguers. «Mai no oblida de vindre a rebre el lloguer», diuen les dones.

Els carrers laterals que surten de High Street són tan densament poblats com un cau de conills. Les petites cases de dos pisos de Sophia Street, propietat del ric conseller Bussy, competeixen entre elles per veure quina és la més atrotinada. Algunes de les portes del passatge són obertes, i hom pot mirar directament fins els petits patis del darrere. Caminau-hi a través i veureu les tanques trencades, el paviment enfonsat en el qual es formen profunds bassals, la fira d’armaris, amb les portes mig trencades per una prolongada exposició, excés de maneig i molts anys de manca de pintura. Des d’aquests caus els pobres inunden els carrers, malgrat el plugim i el fang fosc i enganxifós que tenen sota els peus; han de prendre l’aire. Dues dones es reten tristament condolences. La que té la mirada estranya i perduda murmura: «M’han matat els dos fills en un mes». Els cartells electorals del Partit Laborista encara són a les parets, cridant-la a «votar pels homes i dones que ens donaren la victòria». On és la seua victòria?

La plaga de la pobresa és a tot arreu. Ací i allà petites banderes barates de cotó, la Union Jack i els colors dels aliats, pengen d’una finestra o d’un fil d’estendre que creua el carrer, per desitjar la benvinguda d’un soldat que retorna. Onegen brutes i gastades, fent èmfasi en el deteriorament general.

A High Street botiga rere botiga resta buida, literalment caient a trossos per la manca de petites reparacions; a les faldes de cadascuna segueixen infants esparracats, que es fan camí – ni baldes ni panys els frenen – arrenquen la fusta del terra, de sòcols i de marcs de finestres, duent la fusta cap a casa quan la mare no té diners per comprar combustible per al foc. Construeixen les pròpies fogueres al carrer – el llur terreny de joc – ventant amb les gorres els pals fumejants fins a fer-hi flama; i en les ensopides i grises vesprades d’hivern, amb el primerenc ocàs perseguint-los, seuen escalfant-se, amb els rostres lluint, més feliços que prínceps. Fins i tot els murs de les cases buides els infants, amb el temps, es demoleixen, enduent-se els maons i emprant-los com a eines i míssils. S’ha fet una bretxa en l’alt mur darrere d’una de les botigues de la cantonada, i un gran forat s’obre, també, en el mur de darrera de les casa. Ara els noiets paren ben endins del pati, que han fet que siga tan accessible des del carrer. Apunten amb trossos de maó dins o cap a la casa; escullen acuradament aquest punt o l’altre; aprendre a llençar, i a encertar, com gairebé tots els infants-homes fan, per adquirir destresa en aquest art tan elemental.

No hi ha ni parcs ni terrenys de joc a prop. Les cases atapeïdes i minúscules no cobreixen les necessitats d’una infantesa sana. Els qui, en mirar enrere cap a la infantesa, recorden un passat on roba i sabates còmodes, un jardí, i vacances anuals en el camp o a la platja, eren coses simplement assumides com a naturals, i en la que el pare, o la mare, o algú altre, sempre fornia llibres i eines i jocs, pot amb dificultat comprendre les vides d’aquests infants, salvats de l’apatia avorrida per la mera destrucció.

Les botigues són buides perquè els lloguers són massa alts perquè s’hi puga fer cap negoci, o perquè famílies de classe treballadora les ocupen com a cases. De vegades, per salvar la seua propietat de més destrucció, el propietari, quan el lloc es troba en un estadi avançat de deteriorament, vol permetre a una família d’ocupar-ne una part a lloguer reduït a condició de tindre cura de les instal·lacions. «S’oferí a deixar-li a la meua germana de tindre cura d’aquell miserable lloc antic si li pagava 7 xílings setmanals», ens diu un home, assenyalant una botiga terriblement dilapidada. Els propietaris no han considerat que pague la pena reparar la llur propietat; no han volgut gastar-hi gens dels diners que han extret dels llurs llogaters, i així la mateixa propietat desapareix. Però ací i allà una vella casa dignificada, amb una porta imponent, ens parla d’un passat quan la set de beneficis era menys rampant, i la vida menys atrafegada; el picador d’una de les portes és el bell cap d’una dona amb fulles de raïm finament col·locades en el cabell. L’artesà que la creà amava la seua feina. Roman com un testimoni que la vida ací no era tan sòrdida, i no ho serà sempre.

En un pati petit i tancat podeu descobrir els Hanbury Buildings. Hom puja als habitatges per una escala estreta de pedra, i al capdamunt de primer tram hom és rebut per les portes obertes de tres comunes, totes les quals són avariades. A l’esquerra hi ha un petit safareig, amb un aixeta d’aigua i coure per bullir roba; a la dreta hi ha un passatge estret i fosc on, a les palpentes, hom descobreix les portes dels apartaments de dues cambres on viuen els llogaters. El lloguer d’aquests apartaments varia de 4 xílings i 6 penics a 6 xílings i 6 penics la setmana. Set famílies comparteixen el coure i les comunes, i les dones de les set famílies fan torns per netejar-los. Les dues petites cambres ocupades per cada família s’obren l’una amb l’altra sense porta entre elles. No hi ha aigua als apartaments; cal dur-la del safareig. La llum en la majoria de les cambres és feble, degut als edificis del voltant. La pluja cau a l’escala i moltes persones hi passen amunt i avall fins als diversos pisos – hi ha set famílies en cada planta – el degoteig de l’aixeta del safareig utilitzat per tanta gent, tot plegat fa del terra de pedra del fosc passadís un lloc humit i fangós. Emana fum del safareig. El sòcol que sosté l’olla on es bull la roba s’ha trencat, i a través dels forats s’alcen flames ferotges. Hom ha de procurar de no cremar-se a l’utilitzar aquest bullidor!

«Com arribà a aquesta situació?»

«No s’hi ha fet res de fa temps, i els nois jugadors venen ací a la nit; ajudaren a trencar-ho».

«Qui són? Viuen ací?»

«Alguns hi viuen; altres no. Són simplement nanos que no tenen cap lloc més on anar»

«Guaitau aquests lavabos; la cadena no tira en cap d’ells. Hem de mantindre’ls nets. Qualsevol pot vindre i utilitzar-los – els nois jugadors o qualsevol. Els vaig fregar ahir; guaitau-los ara» es queixa una dona.

«Veniu-hi i veureu com aquests llocs necessiten una mà! Guaitau a la humitat que surt d’ací i allà». «No són les cambres petites?» «No són fosques» «No m’hi estaria si pogués trobar una altra casa on fos» - així ens reben els llogaters.

Una dona agenollada s’alça, deixant al costat la galleda i el raspall de fregar. Té dos infants, i espera un tercer. Treballa tot el dia a la fàbrica de galetes i conservants de Morton, perquè el salari del seu marit és massa petit per mantindre la llar, i arriba a casa de nit, cuina, i neteja, i renta, i repara. El seu infant gran va a l’escola; paga 8 xílings setmanals a una dona que té cura del més petit. «Això és una quantitat gran per vós» «Sí, però he de procurar que siga ben atesa – no podria anar a treballar si no fos segura que és del tot bé». La interlocutora no ha tornat a la fàbrica des de les vacances de Nadal, però hi torna demà. El seu petit dormitori i sala d’estar és meravellosament neta i meravellosament disposada. La llar de foc és coberta de pelfa vermella, el mirall de damunt és emmarcat, per l’època nadalenca, amb paper arrugat vermell i blanc. Els seus veïns ens criden l’atenció a les seues decoracions, i n’expressen admiració. A ella li plau, però considera la sala amb tristesa, amb tot. Ha intentat d’abandonar aquest lloc des de fa dos anys, però hi ha nou vinguts arreu esperant d’ocupar les cambres dels llogaters que se’n van, i els agents immobiliaris veuen desfavorablement la gent que ve de Hanbury Buildings. «Els Buildings s’han fet un mal nom»; «no sé per què; som tots nets ací!» les altres dones hi intervenen. A més, l’agent que recapta els lloguers no forneix els llogaters amb un llibre de lloguer, i la gent treballadora no pot aconseguir cases si no presenten un llibre de lloguer que mostre que no deuen endarreriments: «Li he demanat una vegada i una altra un llibre de lloguer, i promet que en tindré un, però això és tot». «No m’hi estaria si no fos pels infants, però arreu on vas: ‘Ho sentim, però no acollim infants’» Totes les dones ens expliquen un relat semblant.

Una dona ens mostra que el seu marit ha arrencat el paper gastat i brut de la part baixa de les parets, les ha pintades d’un verd fosc i brillant, i ha acabat el límit del paper pintat amb una sanefa. Vídues i dones que tenen els marits lluny (fins i tot vídues de soldats) no són gaire ben rebudes com a llogateres. Es prefereix una família en la qual hi ha un home manetes que mantindrà la propietat en bon estat sense cost per al propietari, col·locant-hi nous panys, arreglant fustes trencades, fins i tot reparant piques, xemeneies i graons trencats amb ciment.

Una dona de mitjana edat i laboriosa fa dotze anys tingué la bona fortuna d’aconseguir dues cambres al davant de l’edifici, on hi ha més llum i aire. Sembla més sana per això, encara que ha de baixar un tram d’escales fins al pis de sota per endur-se aigua. «Guaitau el meu sostre», diu, «guaitau les parets! Fa tres anys des que mig empaperaren les parets, i no han fet res des de llavors! Guaitau-hi! No us encongeix el cor?». El llit, empès fins a la finestra, mig tapa la porta d’entrada, però el llit no podia entaforar-se en cap altre lloc. Retirant els ulls del sostre brut, els fixa, amb un sospir de consol, en el net cobrellit de cel·les d’abella i serrells blancs. Diu que espera el retorn dels seus dos fills del front, i ens meravellam d’on traurà l’espai per a ells. «No duran les llurs joves dones a un lloc com aquest!», diu, amargament. «He esperat per traslladar-me d’ací des de que hi vaig arribar, però les cambres són tan escasses i em fa por de llogar una casa sencera i de rellogar-ne part, perquè no podria permetre’m de pagar el lloguer si les altres persones haguessen de fer-me esperar».

És admirable que dones que han viscut durant anys en aquests habitatges rònecs encara retinguen un entusiasme genuí per atendre la llar; encara aprofiten qualsevol oportunitat d’embellir les cambres; i fins i tot quan són excessivament cansades per la feina de fora, encara malden per mantindre-les netes!

A prop, a l’altra banda de High Street, hi ha un estret passadís que condueix a un petit carreró en el qual hi ha una filera de cabanes. «Creia que aquestes cases havien d’ésser enderrocades», diu algú a una dona vella que para en la primera porta. «O, no», respon animadament, «són del tot correcte. O, la meua és bella». Tem que si la seua cabana fos enderrocada ja no rebria mai una altra. Sap que una vegada i una altra que s’ha aterrat propietat de barraques, no s’ha fet cap previsió per als llogaters desallotjats.

En l’atrafegada Chrisp Street, on dones ansiosament s’afanyen amunt i avall de botiga en botiga, arriba una dona amb un aspecte més gastat i preocupat que la resta. Al costat seu hi ha un infant amb la pell com d’ivori antic, amb un delicat to rosat, ulls orientals foscos, brillants com els d’un ocell, però curiosament plans de forma des d’una mirada occidental, i que contrasta amb aquests rinxols anglesos d’un castany suau. «Una petita noia xinesa amb una mare anglesa», diu algú.

Al final de Poplar High Street hom passa cap a Penny Fields en el barri xinès. Els homes – hom rarament veu una dona xinesa al carrer – es veuen tensos i freds però en arribar a China Town, hom ha passat de l’abandonament més directe a quelcom més brillant. Els xinesos han netejat la vella i atrotinada propietat que ocupen. Les botigues es disposen amb un endreçament tranquil, poc mobiliari, i potser una facilitat inconscient per al pintoresquisme. En la peixateria penja un meravellós peix volador dissecat que semblar haver sortit directament d’una rondalla. Un mongeter ha col·locat dos entranyables iacs en la seua finestra. En el restaurant «sino-anglès», malgrat que per als clients anglesos hi ha tasses blanques gruixudes i grolleres, com les que hom pot trobar en qualsevol menjador de cinquena fila, als xinesos se’ls proporcionen bols sense nanses fets de porcellana fina i encantadorament pintats.

Es diu que els propietaris d’East End extrauen lloguers més alts dels llogaters xinesos que dels britànics, i que violen de manera flagrant la Llei de Lloguers quan es tracta dels primers. Però demanau als xinesos que hi ha davant de les portes si és així. Per molt pacientment que provau d’explicar-vos, no us diran res, i us adonareu immediatament que us tenen por, i que la tenen en general dels llurs veïns britànics. Hi ha hagut avalots antixinesos a Poplar! Els aspectes sòrdids del capitalisme competitiu enverinen la relació dels immigrants xinesos i dels east enders nadius. Als xinesos se’ls pot induir a treballar a bord més barat que els britànics – aquesta és una font fructífera de conflicte. Alguns dels xinesos trafiquen amb opi – un trafic en el que se’ls uneixen homes i dones britànics, tan disposats com ells a fer-hi diners. Negociar així sobre la feblesa i la follia desapareixerà amb el sistema capitalista.

Per camins deplorables hom passa de Penny Fields a la Isle of Dogs - «L’illa», com en diem a l’East End. Ací trobam encara cases més buides al costat amb l’amuntegament. En un gran bloc de petits habitatges dues terceres parts de les cases són buides; els infants, ocupats com abelles, s’afanyen a destruir, contemplant cada maó que descol·loquen com un tresor potencial. Una dona ens diu que ha sentit que totes aquestes cases seran enderrocades per permetre que una extensió de la fàbrica annexa puga construir-se en l’emplaçament.

Durant forts aiguats les cases s’inunden. De vegades els residents veuen l’ona de la inundació que entra mentre corre carrer avall, i poden arrossegar el mobiliari més preciós escales amunt abans que l’aigua hi arribe; de vegades els atrapa desprevinguts. La darrera vegada la inundació arribà al quart graó de la casa d’aquesta dona. Els mobles del rebedor pujaren amb l’aigua i suraren. La tela d’oli i moltes altres coses es feren malbé – no es pagà cap compensació. Li agradaria abandonar la casa, però no sap on trobar una altra, o què fer si l’enderroquen. No pot pensar què faran tots els seus veïns. La seua filla es casà durant la guerra, i s’assabentà després de la signatura de l’armistici que havien mort el seu marit; la vídua hi resta, criant el seu primer nadó, a qui el pare mai no veurà. Té una mirada esmorteïda i desesperada a la cara.

La dona més gran discuteix qüestions amb una intel·ligència afilada i clara. Se n’adona vívidament, i amb un agut sentit de protesta, de les injustícies que altres dones accepten perquè sempre les han conegudes. Ha tingut una gran família d’infants, la seua vida ha estat tot d’esforç i duresa, i les perspectives no llueixen. Es queixa que es culpe la gent pobra de la llur pobresa i que els insulten els acomodats, que fan veure que els ajuden. Durant anys la seua filla assistia regularment a l’escola de diumenge i a les classes vespertines de la instal·lació religiosa propera. Les dames de la instal·lació tenien llet i altres queviures per distribuir als necessitats. En una ocasió, quan el pare de família era sense feina, la mare sol·licità un ajut de llet per a un dels seus fills petits que jeia greument malalt de pneumònia. Les «dames» de la instal·lació demanaren: «Hi ha cap membre de la llar que treballe?» La mare respongué que una filla treballava. «Ja sabeu», diu, «els pocs xílings que guanyaven les noies abans de la guerra». Les dames l’informaren que, com que la seua filla tenia feina, ella hauria de «poder manegar-se»; li refusaren la llet.

Ens diu també que parí el seu infant més petit en un hospital de maternitat, i quan hi partí, la infermera l’aconsellà de prendre mitja pinta de sout cada dia en dues racions. Seguí aquest consell, i també duia el seu nadó cada setmana al Centre de Benestar Infantil, on li fornien de llet per a l’infant. Però les dames de la instal·lació també són poderoses en el Centre, i un dia, una d’aquestes «dames» la veié arribar a casa amb la seua stout; com a resultat s’acabà la llet per a l’infant. Les «dames» li digueren que lamentaven veure que havia «caigut», quan havia estat «ben educada». Explicà que la infermera li havia aconsellat de prendre stout, però les seues excuses foren descartades. «Si hagués estat una dona lleugera, sempre entrant i sortint de pubs, haurien fet tota mena de coses per rescatar-me». Somreia una mica trista. La seua filla afegia: «Sí, és cert; he vist com passava».

Li diguérem que a Rússia les «dames» ja no poden ni blasmar ni humiliar dones pobres, ja que allà s’eliminen les distincions de classe i tant la riquesa com la pobresa són abolides. Els diem que els Consells d’Obrers Russos prenen les cases buides i hi col·loquen qualsevol que necessite una casa, sense exigir els residents cap lloguer si són massa pobres com per pagar-ho. La llur pròpia pobresa tan sols pot ésser temporal, ja que hi ha un salari igual per a tothom i la gent que és malalta, o no té feina, cobren el mateix nivell. Com que es poden construir tantes cases com vulga el poble de la Rússia lliure, s’ha establert un pla igual de racionament, pel qual casa família té dret a una cambra per a cada membre adult de la llar i una cambra per cada dos infants. Diem aquestes dones, també, que la terra i les indústries de Rússia són ara propietat de tot el poble i les gestionen els qui les treballen; que tota l’educació és lliure; que després de l’any 1920 ningú de menys de 20 treballarà per guanyar-se la vida, i que els infants de tothom aniran a la universitat o rebran algun altre curs de preparació.

«Realment? I arribarà ací també?» demanaven, amb rostres radiants.

«Sí, ací també, a Anglaterra, fins i tot a Poplar. El socialisme avança ràpidament. Tan sols ell aporta l’esperança, la certesa, de transformar l’East End».

Un dels lemes electorals de la coalició de Lloyd George fou la reforma de l’habitatge, però amb quins insuperables obstacles topen aquests reformadors tebis que no són gens disposats a abolir el sistema capitalista.

El London County Council ha construït alguns habitatges de barraques repugnants, de molts i molts pisos d’altura, sense ascensor, i amb llargs i costeruts trams d’escales, que mares cansades han de pujar, carregades alhora de nadons i farcells. No hi ha jardins annexos a aquests habitatges; tan sols patis pavimentats, tancats per edificis alts i lletjos. Incòmodes com són, els lloguers dels habitatges del L.C.C. són tan alts que el treballador manual amb una gran família no es pot permetre de viure-hi.

En prestar testimoni davant de la Comissió Nacional de Natalitat el 1916, el senyor Berry, director adjunt d’habitatge del L.C.C., explicava que el L.C.C. tan sols permet dos adults per cambra en l’ocupació de les seues residències; infants de menys de cinc anys no hi són comptats, i infants de menys de deu anys compten com a mig adult. Aquest criteri permet el que s’hauria de considerar un amuntegament palpable; vol dir que dos adults i tres o quatre infants poden sovint trobar-se vivint en una sola cambra. Amb tot, els lloguers són tal, i els salaris són qual, que el senyor Berry havia de reportar que constantment hi havia famílies que havien d’abandonar els habitatges del L.C.C., perquè no es podien permetre de llogar prou cambres, ni que fos per complir aquest baix criteri d’allotjament. El 1916, els lloguers del L.C.C. eren: –

Per què habitatges construïts pel L.C.C. i les autoritats municipals tenen lloguers tan elevat; i per què han d’ésser grans barraques, les més recents construïdes de les quals són sempre les més altes? Com tothom sap és perquè els qui d’alguna manera han adquirit el sòl tan sols el vendran o cediran a un preu enorme. El senyor Winch, secretari del Guinness Trust, informà la mateixa Comissió de Natalitat que els comissaris eclesiàstics havien cobrat al Trust £11.000 per acre de terra que s’havia d’utilitzar per a habitatges de treballadors, dient que l’havien cedida barata per aquesta raó. A més, quan les autoritats locals construeixen habitatges per als treballadors manlleven diners per a aquest objectiu i paguen interessos sobre el préstec, i estableixen un fons per retornar el préstec. Empren habitualment un contractista per construir les cases, que fa un benefici en l’empresa; o fins i tot si eviten d’emprar un contractista, compren materials per a l’edifici de gent que treu benefici. Els terratinents i beneficiaris insisteixen en treure’s un guany de les cases de treballadors, i com que els treballadors reben els salaris més baixos no es poden permetre pagar els lloguers dels nous habitatges, són obligats a viure en cases velles, construïdes en una època quan els terratinents i beneficiaris s’acontentaven amb guanys inferiors.

Quan el London County Council troba que, d’una banda, té diversos sol·licitants que tan sols es poden permetre de pagar un pis de dues cambres, i, d’altra banda, que té un pis de tres cambres que cap sol·licitant no es pot permetre de pagar, pren el curs anti-social de segellar una de les cambres, per tal que no es puga utilitzar, i llavors lloga el pis pel preu de dues cambres. Pot ésser que el marit i la muller que han llogat aquell pis amb la seua cambra segellada, tinguen quatre infants, un dels quals siga de gairebé cinc anys. En breu temps és l’aniversari de l’infant, i els pares, que no poden pagar la cambra extra, es veuen obligats a partir, ja que ara han passat el límit de persones del L.C.C. A Petrograd aquestes dues persones, tant si poden pagar el lloguer o no, tindrien dret amb els llurs infants a quatre cambres, i si no tinguessen ni poguessen comprar mobles, combustible; i llum, això se’ls distribuiria gratuïtament. A Petrograd aquestes persones serien tractades com a membres de la família humana; a Londres són meres unitats de les quals cal fer diners. És per això que obrers britànics són enviats a lluitar contra els obrers russos – no siga que aprenguen per l’exemple a exigir el que els obrers russos han aconseguit per a ells mateixos.

«Però», protesta una veu, «si poseu ALGUNES persones en una casa dent no en tindran cura! Probablement no, si els hi posau amb la renda actual, que no és suficient per alimentar i vestir adequadament la família i mantindre-la neta, per no dir res de fornir-la d’educació i de lleure. Però si anàsseu a establir un salari igual per tothom, miners i ferroviaris, mestres i escombriaires, directors de banc i primers ministres; si anàsseu a fixar un salari igual i iguals hores de feina per tothom, i la certesa d’ésser fornit amb una bona casa i una bona educació, llavors trobaríeu que la «certa gent» que no sabia viure decentment en una casa decent serien certament ben pocs; no sabem realment si existeixen. Però en una generació, com a màxim, s’extingirien.

A la Rússia socialista

La terra pertany a tot el poble. És gestionada pels qui hi treballen. La comunitat forneix les eines, llavors i materials necessaris per a les granges, i treballadors poden disposar de tinences individuals o unir-se en empreses cooperatives. Ningú no pot llogar un altre per treballar a la terra. Si un treballador de la terra és malalt, la feina en la seua terra es fa per a ell durant dos anys, després dels quals, si no es recupera, rep una pensió. Si massa persones desitgen treballar en la terra de qualsevol localitat, la comunitat ajuda alguns dels treballadors a emigrar a districtes on hi ha terra disponible.

Es reparteixen cases de la manera més equitativa possible. Les municipalitats poden gestionar totes les cases buides, i ocupar-les amb els qui són sense-casa, atapeïts, o que viuen en habitatges insalubres. On hi ha manca de cases l’acomodació domiciliària es raciona d’acord amb el principi d’una cambra per a cada adult i una per cada dos infants. Si una família per qualsevol raó no és capaç d’aconseguir mobiliari, llum, o combustible, la comunitat els hi forneix sense càrrec. La propietat immobiliària té una càrrega fiscal de més del 90%; passa ràpidament de mans privades a propietat soviètica. A les ciutats russes les cases sempre s’han construït en grans blocs. Comitès d’habitatges per cada bloc han sorgit espontàniament. Compren molts béns per al bloc i gestionen afers col·lectius.

Les indústries han esdevingut propietat de Rússia. Les gestionen els obrers. El control de la industrial s’edifica damunt la base de la gestió del taller, i en el Consell Industrial Central hi representants dels tallers, d’unions sindicals i professionals, de cooperatives d’obrers, i el Consell Nacional Panrús dels Soviets.

Un salari patró. A Rússia hi ha ara un salari patró, que va de 500 a 700 rubles mensuals. A ningú no li poden pagar dues feines. Si algú vol treballar en una segona feina, ho ha de fer com a voluntari o voluntària. Els obrers manuals reben 700 rubles; els obrers sedentaris 500 rubles mensuals, és a dir, l’editor de «Pravda», el diari del Partit Bolxevic, rep 500 rubles mensuals, els linotipistes reben 700 rubles mensuals. Lenin, el cap del Govern, president dels Comissaris del Poble, rep 500 rubles mensuals i allotjament.

Desocupació. El salari que es guanya mentre s’és a la feina es paga durant la desocupació.

L’educació és gratuïta des de l’escola elemental a la universitat, i sorgeixen noves escoles i facultats arreu.

Treball infantil. Després de l’any 1920 ningú de menys de 20 anys podrà treballar per salari. Fins a 20 anys tots els joves continuaran l’educació, bé a la universitat o en un altre lloc, i tots els pares seran capaços de permetre’s que els llurs fills gaudesquen d’aquest privilegi.

Rússia és governada pels soviets, o consells d’obrers i de soldats. Els soviets locals consisteixen en delegats dels obrers de tota mena d’indústria, del camp, de l’exèrcit, de la flota militar i la mercant. Cada 1.000 obrers elegeixen un delegat del llur ram al soviet local, que habitualment representa 35.000 obrers en total. Aquests delegats poden ésser destituïts en qualsevol moment. Quan no són en el comitè soviètic continuen a treballar en la seua feina ordinària, i quan fan tasca soviètica se’ls paga el salari habitual. Els soviets locals elegeixen cadascú un delegat als soviets de districte, i al congrés panrús dels soviets. Aquests delegats són remunerats de la mateixa manera que els delegats locals, i poden ésser destituïts en qualsevol moment. El Congrés Panrús dels Soviets elegeix un executiu d’unes 200 persones i els Comissaris del Poble, que són els ministres de l’estat, també elegeixen un Comitè Executiu per treballar amb cada Comissari del Poble. Els Comitès Executius i els Comissaris del Poble poden ésser destituïts en qualsevol moment. Els comissaris del poble elegeixen un president. Lenin és actualment aquest president.

Qualsevol caos, violència, fam, pobresa, i desocupació, que hi ha a Rússia es deu a la guerra que fa contra la República Socialista dels Treballadors el capitalisme. Els capitalistes russos desposseïts refusen de tractar en peu d’igualtat amb els obrers: lluiten per enderrocar el socialisme. Els capitalistes russos serien impotents contra els soviets, que tenen el suport del 90% del poble rus, sinó fos per l’ajut dels governs capitalistes de Gran Bretanya, França, Amèrica i Japó, que envien tropes blanques, grogues i negres per lluitar contra el socialisme rus, perquè els capitalistes d’aquests països volen una part de la riquesa de Rússia, el país més ric del món, i perquè també temen que l’exemple del que han fet els obrers a Rússia farà que els obrers establesquen una república socialista també en altres països.