IV. L’ordre capitalista per damunt de tot
L’endemà de la dictadura preocupa profundament el senyor Cambó; la possibilitat d’un descabdellament del moviment popular l’esvera. La primera preocupació que han de tenir -diu- els homes que, en finir el règim dictatorial, assumeixin el poder «és evitar que el país enyori, ni per un instant, l’acció del règim que acaba, en allò que ha tingut de bo... Serà necessari, en primer lloc, de mantenir l’ordre. En un règim jurídic, aquesta tasca és molt més difícil que en un règim de força. Ho és, sobretot en el moment en què el règim de força cessa i tots els ferments de dissolució política i social, quiets i silenciosos fins aleshores, creuen que ha arribat l’hora llur. Cal que el govern postdictatorial tingui l’energia necessària per a impedir tota mena de violència; una feblesa, una vacil·lació, un escrúpol, serien funestes per al país i per a la causa de la llibertat» (p. 206).
El sentit d’aquestes paraules no pot ésser més clar. Per al senyor Cambó, en aquest moment crític de la caiguda de la dictadura, la restauració de les llibertats democràtiques té una importància completament secundària. El leader regionalista, no el desassossega més que un temor: que l’acció llargament continguda de les masses desbordi i posi en perill l’ordre capitalista. I per això, malgrat les seves protestes d’adhesió als principis democràtics, la conclusió a què realment arriba és la de la necessitat de mantenir la dictadura. Ben entès, aquesta prendrà noves formes, puix que el descrèdit de la dictadura descarada fa molt difícil la seva restauració pura i simple. La idea central del nostre autor és clara: legalitzar, per dir-ho així, el règim de govern extralegal, donant-li un vernís democràtic per tal de dissimular-ne la significació real. Concretament com a model ofereix les repúbliques de règim presidencial, les quals, segons ell, responen «a la necessitat d'enfortir el poder executiu i de fer-lo habitualment independent del poder parlamentari (p. 201). I què és, en realitat, la república de règim presidencial, sinó la dictadura personal, gairebé sense control, posada al servei dels interessos del gran capital?
L’autor de Les Dictadures, però, sota el seu punt de vista de classe, ocupa una posició justa. L’únic que li tirem en cara és la seva manca de sinceritat. Les seves inquietuds són plenament justificades. La dictadura extralegal és un procediment extrem a què recorre la burgesia quan el règim democràtic es mostra insuficient per a contenir l’avenç del moviment revolucionari del proletariat. Momentàniament, pot obtenir -i obté generalment- resultats positius. Però en no solucionar les contradiccions internes que devoren el capitalisme, en mostrar evidentment a les classes treballadores que l’única preocupació de la burgesia és la de conservar la seva dominació, impel·leix aquestes darreres a la lluita directa contra el conjunt del sistema i per llur emancipació completa del jou capitalista, en una paraula, a la lluita contra la dictadura burgesa sota totes les formes. El fracàs de la dictadura agreuja la crisi del règim -que amb aquest sistema jugava la seva darrera carta-, i accelera el procés revolucionari. Aquest procés pot ésser temporalment contingut, però no definitivament aturat. La fi de les dictadures burgeses extralegals obren a tot arreu un període d'inestabilitat i agitació. Durant aquest període, la burgesia defensarà furiosament els seus privilegis valent-se dels mitjans més variats, des de les temptatives de restauració de les dictadures extralegals -en la mesura en què això sigui possible- fins a la utilització dels elements socialdemòcrates com a instruments directes de repressió del moviment revolucionari.[66] La lluita serà violenta, prolongada, sagnant. Però el capitalisme, que ha complert ja la seva missió històrica, serà indefectiblement vençut, i el seu hereu, el proletariat, en destruir totes les formes de dominació burgesa, instaurarà la seva dictadura, punt de partida de la supressió de les classes, de la implantació del socialisme i de la deslliurança de tota la humanitat.
FI
66. Al·ludint al rol de botxí del proletariat revolucionari que jugà Noske durant la revolució alemanya, el senyor Cambó diu: «El servei que en aquells dies va fer Noske a la seva pàtria i a la llibertat no li seran mai prou agraïts» (p. 207). No mancaran, en els dies decisius que s’acosten, altres Noske, traïdors a la seva classe, disposats a servir de gossos de presa del règim burgès en els moments de perill.